Secundària Memòria

(Efectes restringits: bloc de l'Antoni Casals i Pascual) antonicasals@mesvilaweb.cat

Per un dia, parlaré de futbol

Crec que no falto a la veritat si dic que amb els pas dels anys m’he anat convertint en desafecte del futbol. La veritat és que tampoc he estat mai un gran “forofo” d’aquest negoci (dir-ne esport em fa venir una mica d’urticària), però sempre m’havia mirat els partits del Barça, i fins i tot havia anat al Camp Nou quatre o cinc vegades (sempre amb entrades regalades).
Amb el temps, un ha pogut anar veient que a través del futbol es manipulen sentiments, passions i fins i tot conductes de la gent. El Barça n’és l’exemple més clar: si els blaugrana van bé, sembla que el país vagi millor; quan fan llufa, el pessimisme col·lectiu s’instaura de manera irrevocable.
El que està passant amb la selecció espanyola de futbol ve a ser el mateix.

Des dels mitjans de comunicació s’està fent una mena d’immersió nacionalista espanyola de la que no es poden salvar ni tan sols gent més pròxima a l’independentisme que a l’espanyolisme. Conec dotzenes (no us exagero) de votants d’ERC que aquest vespre es miraran un partit de futbol que, en funció del resultat pot marcar un abans i un després en l’ofensiva de determinats opinadors contra tot el que soni a català, amb profunda simpatia per l’equip del que ara anomenen “La Roja”. L’única excusa que poden esgrimir   és que hi juguen uns quants catalans (algú diu que el seu joc recorda el del Barça de fa tres anys).
Jo voldria que em fos igual el resultat. De fet, en el fons m’agradaria que la selecció espanyola em caigués simpàtica, perquè els alemanys, d’això no en tenen res, i que em disculpin. Però és que si guanyen els espanyols ens caurà al damunt una marea nacionalista carpetovetònica, que trigarem en treure’ns-la del damunt. I a mi, que cada vegada em sento menys nacionalista de res, que aquestes manifestacions patrioteres em posen del nervi (vinguin d’on vinguin, catalanes o espanyoles), a mi, que cada vegada puc aguantar menys els himnes i les banderes, això em provoca una sensació entre la mandra i la por.
Per això, en primer lloc, no miraré el partit de futbol entre Alemanya i Espanya. I en segon, si no queda més remei que hi hagi un guanyador, almenys, que els que s’exaltin no ho facin llençant petards al costat de casa meva. O sigui, que posats a fer, que ho celebrin a Berlin.

indrets comuns (un poema)

De vegades quan escrivim no fem més que utilitzar formes que prèviament ja hem vist escrites de la mà d’altres autors. I, sobretot, quan rellegim el que hem escrit comencem a trobar indrets comuns, imatges repetides que, temps enrera, ja eren presents en les pàgines que altres abans que nosaltres van escriure.
D’aquí el poema que podeu llegir si teniu la bona voluntat i la paciència de seguir amb aquest apunt.
Aquest poema és inclòs a La mirada de la gàrgola, que en pocs dies arribarà a les llibreries, i de la que en els propers dies us n’aniré deixant petits tasts.

INDRETS COMUNS

És probable que tot el que escrivim
no sigui més que el fruit quasi madur
de lectures més o menys digerides
d’escrits i de poemes de poetes
als quals trobem racó Parnàs amunt.
Podem pensar també que molts dels mots
com ara melangia, o solitud,
silenci, o còdol, créixens, o miratges,
mirall o maltempsades potser hauran
estat apresos mentre transcorríem
al llarg d’adolescències de sal,
reiterades. I és força probable
que en l’esforç d’imitar l’inimitable
el temps s’hagi aturat en una pàgina.

Rànquing de riquesa

Darrerament alguns blocs s’han fet ressò d’una pàgina on un pot comprovar quin lloc ocupa en el rànquing de riquesa/pobresa del món. Es tracta de Global rich list, un senzill web on introduint el sou anual, un pot veure com són de relatius els seus patiments hipotecaris o d’altra mena per arribar a final de mes.
Sense anar més lluny, una persona que guanyi 20000€  l’any, una quantitat que la situa a la vora del mileurisme, tant d’actualitat, forma part de la “selecta” colla del 10% de persones més riques del món. Un sou de professional qualificat, per exemple un metge amb vint anys d’experiència que treballi per a l’administració pública o per a la xarxa concertada, es situa pels volts dels 60000 €, o sigui dins del 0,8% de les persones més riques del món. Es calcula que prop de 3000 milions de persones han de viure (sobreviure) amb menys d’1,5 euros diaris.
De tant en tant, sobre tot quan estem a punt de fer ostentació de l’opulència del primer món en forma de vacances d’estiu, val la pena pensar-hi. Actuar d’una manera o altra ja és qüestió de cadascú, però pensar-hi hauria de ser una obligació ètica.

Centenari bloquívol: una bona excusa per confessar-se

Aquest és l’apunt, entrada o post número 100 (cent) en aquest bloc. Probablement no m’hauria de produir una emoció exagerada ja que en la meva vida blocaire prèvia ja havia passat de 300 (tres-cents) a memòria restringida, i n’havia escrit un centenar llarg a efectes secundaris. Però aquesta centena té alguna cosa d’especial. En primer lloc perquè quan vaig començar fa uns deu mesos aquesta nova aventura bloquívola, no tenia un convenciment gaire sòlid de la seva continuïtat. Per altra banda, aquest fet ha coincidit amb una època d’una certa intensitat en la meva (disculpeu el que ara diré) producció literària.

En efecte, el mes de març del 2007 vaig publicar el meu primer llibre,
Els murs de l’odi, al que després va seguir Al costat dels xiprers que
mai no ens faran ombra,
per acabar amb la publicació d’aquí a uns dies
d’un tercer poemari, La mirada de la gàrgola, que per bé que no serà
l’últim, representa en certa manera el tancament d’una intensa
temporada productiva, i dóna pasa una etapa que espero que sigui una
mica més reflexiva en això de l’escriure. Però això mai no es pot dir.
L’únic que puc dir del cert és que amb més o menys periodicitat, amb major o menor assiduïtat, amb les mateixes o més grans dificultats, ens mantindrem fidels al món dels blocs. Per bé o per mal, ja no sóc dels que pensen que aquest tipus de moviment, corrent o moda tingui gaire capacitat per canviar el món. En el millor dels casos, permet identificar gent igual que un mateix, o amb les mateixes dèries o neguits. Fins i tot recuperar amistats que s’havien volatilitzat per aquelles coses de la vida o del destí. I aquesta és precisament la gràcia. O almenys una de les gràcies.

Avui només un poema de Vinyoli

TARDA FOSCA

Ets una tarda fosca amb crits vermells
al fons d’un bosc d’alzines negres.
Jo vaig cap al crepuscle,
tentinejant,
carregat amb un gran feix de llenya
molt seca.
Vols ajudar-me a suportar aquest pes,
a encendre un petit foc
per escalfar-hi
les mans tan buides de tots dos?

Joan Vinyoli: dins Ara que és tard (1975)

fotografia de jacob lopes (1000imagens.com)

Poetesses

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4



st1:*{behavior:url(#ieooui) }

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:#0400;
mso-fareast-language:#0400;
mso-bidi-language:#0400;}

Amb motiu de la concessió del Premi d’Honor de
les Lletres Catalanes
a Montserrat Abelló (més val tard que no pas mai!) s’han
aixecat algunes veus per fer referència al que podríem anomenar la
invisibilitat
de les poetesses.

Personalment penso que aquesta invisibilitat és
deguda a diversos motius, el més important dels quals és que aquesta qualitat d’invisible afecta i és aplicable en
general a la poesia, independentment que sigui escrita per homes o per dones. Tret
de situacions que no em reca considerar com excepcionals, com ara la Setmana de
Poesia de Barcelona, en què el gènere arribà a ocupar suplements quasi sencers
de diaris i fins i tot espais culturals dels telenotícies, la poesia (i per
extensió els poetes i poetesses),  és
gairebé inexistent a les referències culturals dels nostres mass media. I això no deixa de ser curiós
en un país que té fama que quan piques a terra, surten poetes de sota les
pedres. És clar que una altra de les fames
que tenim és que hi ha més poetes que compradors de llibres de poesia. I això
podria ajudar a comprendre, si més no parcialment la situació.

Parlant de poetesses, n’hi ha hagut al segle
XX i n’hi ha al XXI de molt bones. Jo per no ferir susceptibilitats motivades
per involuntaris oblits no n’esmentaré cap de les actuals, encara que val la
pena mirar els premis literaris que es concedeixen i veure com poc a poc hi va augmentant
la llista de guanyadores. Però sí que vull fer un recordatori, nominal a quatre
dones que, al llarg del segle XX van fer poesia i molt bona: em refereixo a Clementina
Arderiu
, Rosa Leveroni, Mercè Rodoreda i, evidentment, Maria Mercè
Marçal.

L’obra de Mercè Rodoreda i MM Marçal, ha
tingut una mica més de ressò mediàtic (si és que se’n pot dir així). No obstant
això, el coneixement del vessant poètic de Rodoreda és molt recent (quins
sonets, déu meu, quins sonets!) i el reconeixement real de la qualitat del
treball de Maria Mercè Marçal no ha arrencat amb força, al meu modest entendre,
fins fa també relativament poc temps.

Clementina Arderiu i Rosa Leveroni són dues
poetesses a reivindicar. Confesso que tinc debilitat per Leveroni, potser per
la forma i la mètrica de la seva poesia, pel subtil erotisme que traspuen molts
dels seus versos. D’ella és el poema que podreu gaudir  si continueu llegint l’apunt

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;}
span.text
{mso-style-name:text;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:#0400;
mso-fareast-language:#0400;
mso-bidi-language:#0400;}

Aquest so greu de corda
adolorida

que subratlla el meu cant, és la penyora
deixada per la mort perquè et recordi,
amor adolescent. És la teva ombra
que en l’alta solitud dels camins aspres,
el braç acollidor, va fer-me ofrena
d’aquest repòs segur, oh flama pura
del meu amor passat, present encara
en el somriure las d’un món que porta
el pes de tots els morts en les florides
de cada primavera renovada.
Ets el meu port tancat on de l’inútil
navegar porcel·lós veig la tristesa
i el conhortament… Ombra benigna
que m’acompanya el cant atemperant-lo
amb unes notes greus, serva’m els braços

eternament oberts



Les fulles mortes, amb Montand

En la seva versió anglesa (September falls) o aquesta de l’Yves Montand, Les feuilles mortes, sobre un text de Prévert, m’ha semblat sempre una de les cançons més meravelloses que es pugui arribar a escoltar.
Us en passo el text en francès, i després, si seguiu i obriu l’arxiu, un vídeo del youtube amb la interpretació que en va fer a l’Olympia.

Oh! je voudrais tant que tu te souviennes
Des jours heureux où nous étions amis
En ce temps-là la vie était plus belle,
Et le soleil plus brûlant qu’aujourd’hui
Les feuilles mortes se ramassent à la pelle
Tu vois, je n’ai pas oublié…
Les feuilles mortes se ramassent à la pelle,
Les souvenirs et les regrets aussi
Et le vent du nord les emporte
Dans la nuit froide de l’oubli.
Tu vois, je n’ai pas oublié
La chanson que tu me chantais.

C’est une chanson qui nous ressemble
Toi, tu m’aimais et je t’aimais
Et nous vivions tous deux ensemble
Toi qui m’aimais, moi qui t’aimais
Mais la vie sépare ceux qui s’aiment
Tout doucement, sans faire de bruit
Et la mer efface sur le sable
Les pas des amants désunis.

Les feuilles mortes se ramassent à la pelle,
Les souvenirs et les regrets aussi
Mais mon amour silencieux et fidèle
Sourit toujours et remercie la vie
Je t’aimais tant, tu étais si jolie,
Comment veux-tu que je t’oublie?
En ce temps-là, la vie était plus belle
Et le soleil plus brûlant qu’aujourd’hui
Tu étais ma plus douce amie
Mais je n’ai que faire des regrets
Et la chanson que tu chantais
Toujours, toujours je l’entendrai!

C’est une chanson qui nous ressemble
Toi, tu m’aimais et je t’aimais
Et nous vivions tous deux ensemble
Toi qui m’aimais, moi qui t’aimais
Mais la vie sépare ceux qui s’aiment
Tout doucement, sans faire de bruit
Et la mer efface sur le sable
Les pas des amants désunis.

Una de cultureta, que de tant en tant va bé: Sabeu d’on ve la paraula “sardònic”?

Potser em direu ignorant. O pitjor, passat de voltes pel fet de conèixer el nom d’alguns reis de l’antiga Mesopotàmia. Doncs bé, jo em pensava que l’expressió “un riure sardònic” amb la que fem referència de vegades al riure sarcàstic, amb gestualitat facial en forma de ganyota molt pronunciada, procedia de Sardó, rei dels assiris, pels volts del segle VII o VIII a.c. Per un d’aquests motius difícils d’explicar, al meu cervell la imatge que de petit tenia de sumeris, acadis, babilonis i assiris era d’una certa crueltat, de manera que la imatge del rei rient amb ganyota no se’m feia estranya. Potser era cosa de les classes d’història sagrada, que ens mostraven uns mesopotàmics despietats i infidels.
Doncs bé, avui rebo un correu d’A word a day, una pàgina en anglès que explica l’origen de les paraules (aquí en tenim l’equivalent a Cada dia un mot) i m’assabento que sardònic ve de Sardinia (Sardenya) i que es creia que tenia l’origen en una planta que creixia en aquesta illa i que quan es consumia originava uns espasmes facials, de manera semblant a un riure histèric.
I és que per poc que ens hi posem, cada dia desmentim una història i n’aprenem una altra. Com amb el castell de Montjuïc.

La Vanguardia, Pilar Rahola i l’antiamericanisme

Més d’una vegada he
comentat que la línia editorial i de comentaristes de la Vanguardia em fa una
certa por. De fet hi ha moments que és
tenebrosa. Ja sé que no hi ha diari, avui en dia, que es lliuri del sectarisme
polític i que, evidentment, l’opinió és això, opinió, i benvinguda en sigui la
llibertat.

El que passa és que
a mi m’agradaria llegir les notícies tal i com són, no barrejades amb
comentaris. I això, pel que veig, és cada vegada més difícil. De fet, vaig deixar d’escoltar el programa de l’Antoni Bassas al matí per aquest motiu i ara només escolto les notícies i música a la ràdio del cotxe. L’enfocament del
congrés d’ERC, la tergiversació del sentit de les paraules del Conseller
Castells, el maltracte sistemàtic al govern de la ciutat de Barcelona, en fi la
demonització de tot allò que faci una mica d’olor a sofre esquerranós, formen
part del manual d’estil d’aquest diari que en els darrers anys ha anat perdent
allò que en diuen centralitat, per ubicar-se cada vegada més en l’àmbit ideològic
de la dreta.

Capítol apart
mereixen alguns comentaristes. L’anti-arabisme visceral de la Pilar Rahola (molt més
divertida la del Polònia,sens
dubte!) arriba a fer-li fer comentaris fins i tot insultants per als qui creiem
en la pau i en la justícia global. Eleva els seus prejudicis a la categoria d’axioma
i dóna per fet que la seva més que probable manca de sensibilitat cap a la població
palestina és la mateixa que poden tenir els propalestins, o pitjor encara,
tothom que no sigui proisraelià, vers els israelians. I avui, reblant el clau
desacredita els qui s’oposen o es queixen de la política del govern Bush o,
concretament de la situació de Guantànamo, dient que a aquests no els preocupa
Darfur. Quina part del seu deterior ens hem perdut, senyora Rahola? D’on ha tret aquesta solemne barbaritat? Fins i tot, encara que a algú dels que criden contra
Bush, cosa que dubto, no li digués res Darfur, això fa més acceptable o
justifica Guantanamo?

Massa sovint l’estil
dels comentaristes, digueu-ne Rahola, digueu-ne també Trallero (a qui sembla
que li hagin d’administrar antial·lèrgics cada vegada que se li acosta alguna
cosa que faci olor de catalanista) entre alguns altres, no és discursiu ni
argumentatiu. Ens llencen quatre axiomes “anti”, desacrediten qui no pensa com
ells, i a cobrar la columna.

I a mi, tot plegat,
em cansa. Com diu que li cansen les manifestacions antiamericanes, a la Sra. Rahola.

Petita crònica de la presentació de dos llibres

Divendres passat a la llibreria Pla de la
Calma
, que ja comença a ser una mica nostra, vam presentar dos llibres. La Núria Sagués va fer
una presentació intimista i profunda del poemari “Escoltant la sal”, de l’Aleix
de Ferrater,
i jo vaig posar els meus escassos coneixements de novel·la d’intriga
(o d’enigma, com li agrada dir a ell) al servei de la presentació de “Des de la
mort amb amor” de’n Vicenç Ambrós.

Amb Escoltant la sal, l’Aleix va guanyar el
IV premi de poesia Joescric, l’any 2007. Com va explicar la Núria, la sal que
escoltem en els poemes de l’Aleix és tot allò que ens fa sentir vius, que ens
peta a les dents, que dóna gust i olor a la vida. Els poemes de l’Aleix
són clars i vitals, senzills i carregats d’imatges, dotades d’un subtil
erotisme, que ens transporten a un món on una infinitud de colors es posen al
servei del poeta per facilitar que ens transmeti les seves emocions percebudes a
través de la totalitat dels sentits.

Des de la mort amb amor és allò
que el meu avi en deia una novel·la de lladres i serenos, on una detectiu més o
menys aficionada i d’origen incert posa la seva intel·ligència i perspicàcia (i
de pas les dels lectors que han d’anar descobrint els indicis que l’autor hàbilment
va deixant a llarg de les pàgines del llibre) a descobrir l’origen d’uns crims
que se’ns van desvetllant en un marc d’una aristocràtica família catalana, una
mica decadent i vinguda a menys. L’obra, que va guanyar també el 2007 el XVè
premi de narrativa Vila de l’Ametlla de Mar, beu més o menys d’unes fonts
agatacristianes, com li agrada expressar-se al Vicenç que dedica el llibre,
entre d’altres a la famosa i malastruga senyora Fletcher, força present en el
nostre imaginari televisiu.

L’acte va ser
entranyable, la sala es va omplir, i els autors van signar finalment uns quants
llibres que segur que faran les delícies dels lectors.


Europa: una enorme roda de molí

Europa havia de ser
la plataforma que ens permetria ser més lliures. A través d’Europa, d’una banda
els catalans hauríem d’aconseguir allò que és difícil a través d’Espanya; i per
altra banda, la sensibilitat social europea, a anys llum de l’americana, també
havia de dur-nos a una societat del benestar que ens permetria oblidar, deien
alguns, la utopia socialista.

Un té la modesta
opinió que l’entrada a la
Unió Europea de determinats països està constituint un llast per
als que eren socialment més avançats. O una excusa, per als seus governants per
a posar fre al progrés social, potser. Polònia, mal que ens pesi, perquè ens
haurien de caure simpàtics, ha esdevingut un país filointegrista, amb
legislacions dignes de les pitjors (si és que n’hi va haver que no ho fossin) èpoques
del franquisme, amb persecució ideològica, homofòbia i afavoriment de la delació
com probablement no havia arribat a fer el règim comunista. Això sí, disfressat
de democràcia. S’exigeix a Turquia unes condicions per entrar que no tinc clar
que compleixin alguns dels països de l’antic Est, ara abocats a l’economia
neoliberal de mercat.

Europa només té
sentit si permet el progrés i la llibertat dels seus ciutadans. Per a
constitucions retrògrades, per a opressió dels treballadors i de les
nacionalitats, per a una determinada manera de veure el liberalisme, ja estem bé
com estem. Vull dir que ja estem prou malament com estem i no val la pena
complicar-nos més la vida.

Jo sóc dels que en
un moment determinat vaig creure en Europa, que després vaig passar a l’escepticisme
i, lamentablement, ara percebo que al meu interior hi va creixent una
desconfiança absoluta a aquesta Europa que ens volen fer empassar com una
enorme roda de molí.

Siguem justos: els d’Air-Berlin no són nazis

He llegit una versió traduïda de l’editorial d’Air Berlin. Crec que hem de ser justos, com em demanava una persona que va comentar un  post meu al respecte. No es pot acusar de nazisme el senyor Hunold ni molt menys la companyia. El nazisme implica un coneixement de causa, una actitud intel·lectual (bàrbara i repugnant, però intel·lectual en tant que qui ho és ho és, entenc que reflexivament: un pot ser allò que aquí en diem fatxa, sense pensar, però nazi, no; per ser nazi s’ha de tenir un grau de crueltat mental que em nego a creure que sigui espontània: hi ha pocs psicòpates realment curts de gambals, no sé si m’explico).
Doncs, el que deia. L’editorial no és el d’un nazi. És, senzillament el d’un ignorant voluntàriament desinformat.
Per tant retiro allò que deia del boicot. En tot cas, hauríem de fer una subscripció per comprar-los llibres i que aprenguin una mica de lletra. I d’història. I d’humiltat. I…

Tornem a l’època daurada de l’esclavisme? Europa, Europa…

L’Unió Europea, la que ens ha de fer, diuen, més lliures ha legislat una jornada màxima laboral de 60 (en alguns casos 65) hores.
La jornada màxima fins ara eren 48 hores, però a l’Estat Espanyol els convenis, amb el marc de l’estatut dels Treballadors parlen d’un màxim de 40 hores. Les altres 20 s’haurien de pactar entre les dues parts.
Quants casos en què la gent hagi de fer 60 hores seran veritablement per mutu acord entre l’empresa i els treballadors?
Fa anys que maldem per la setmana laboral de 35 i un te la impressió que ens prenen el pèl. Si aquesta és l’Europa que volem, anem baldats!