Sembla que algú, algú dels que tenen capacitat de decidir i fer que es facin les coses, ha decidit que per combatre el fracàs escolar es tracta d’omplir els centres educatius d’ordinadors portàtils i xarxes inalàmbriques (Wi Fi). Han creat el nom de TIC (tecnologies de la informació i el coneixement / la comunicació, ho he sentit a dir de les dues maneres) o TAC (Tècniques d’aprenentatge col·laboratiu). Hem substituït les pissarres de sempre, amb els guixos i el polsim que desprenien els esborradors per pissarres electròniques i tota classe d’eines electròniques. Segons alguna gent, els que decideixen i poden fer, això són eines que milloraran molt els processos d’aprenentatge de l’alumnat, i ens ho han presentat amb el nom de Projecte 1x1. Permeteu-me ser escèptic o, si ho voleu, agnòstic, pel que fa a les possibilitats de tot aquest nou paisatge escolar.

Sembla que els jutges s’han entestat a rematar la feina iniciada pel Decret de Nova Planta. De fet sembla que, fins i tot, ja han decidit que poden prescindir de les recomanacions de l’Abat Vivanco, secretari del Consejo de Castilla, quen recomanava que "pondrá el mayor cuidado en introducir la lengua Castellana, a cuyo fin dará las providencias mas templadas, y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado". Ja fa temps que ens hem acostumat a la seva incapacitat, no sé a què podríem atribuir-la, per articular una sola paraula en català o per escriure-la. Però el cas de la Saïda Saddouki, una intèrpret i traductora nascuda al Marroc de l’amazig i l’àrab, que l’any 2007 es va creure que es podia viure normalment en català i va cometre la imprudència manifesta de parlar en català a la Guàrdia Civil, ha vist com era condemnada a una multa de 900 euros per mentir i voler difamar el Cos Benemèrit. No només s’haurà d’empassar que la tractessin de mora catalana, sinó que haurà de pagar per denunciar-ho.

A les properes eleccions del Parlament de Catalunya hauríem pogut visualitzar en escons la força creixent de l’independentisme, però encara som aquell corral ple de baralles entre els que es diuen germans. Sembla ser que, una altra vegada, era demanar massa que hi hagués una única candidatura independentista. Queda molt lluny l’eximpli de la mata de jonc amb què Ramon Muntaner lloava la força de la unitat necessària. Però sembla ser que no en sabem més, i una vegada més, ens permetrem el luxe de perdre un bon grapat de vots, concretament aquells que vagin a Reagrupament o a Solidaritat Independentista i no es tradueixin en escons que, segons sembla, poden ser un munt.

Amb el projecte Suma’t, que és com es coneix el pla adreçat a incorporar joves que no estudien ni treballen al món laboral,  el nostre govern contribueix a devaluar la cultura de l’esforç entre un sector del jovent que no aprofita gens el seu pas pel sistema educatiu reglat. Ho fa amb recursos públics, tot institucionalitzant una mena de submercat laboral precari per a un sector del jovent ja prou marginalitzat pel seu propi currículum personal i escala de valors. De fet no deixa de recordar-me allò del Plan de Empleo Rural d’Extremadura i Andalusia, que només fa que perpetuar una situació de marginació i subdesenvolupament en aquests països.

Després de la no-sentència del Tribunal Constitucional espanyol, que només ha tingut quatre anys per analitzar els continguts de l’Estatut del 2006, encara hi ha qui parla d’acatar la sentència, quan hi sigui, potser la setmana dels tres dijous. I el més espectacular del cas és que no falta qui ens ho presenta com un acte de fermesa de la nostra primera autoritat. També se’ns proposa, des del nostre govern, de fer un front comú per reclamar la renovació dels magistrats caducats, morts o recusats de l’esmentat tribunal. Ben mirat, crec que és una solemne pèrdua de temps. Com la d’aquells que s’esforcen en mantenir viva la proposta del federalisme. Federar-nos amb qui?, quins interlocutors adequats pensen trobar a la banda espanyola?, què entenen per federació? Em sembla que ja n’hi ha prou de fer-nos gabiejar i començar a pensar amb el queda de país seriosament, sense complexos ni prejudicis, altrament potser ja no ens quedarà país per projectar.

Tres dies després de les consultes i dos de l’espectacle que les va seguir, ja comença a ser hora de fer alguna cosa semblant a un balanç. Més enllà de les baralles, inherents pel que sembla a una bona part de l’independentisme català, potser cal que comencem a valorar-les en la justa mesura. Personalment, i sense pretendre convèncer ningú, ni establir cap mena de càtedra, crec que, pel sol fet d’haver-se realitzat han estat un èxit rotund. Han estat possibles sense cap suport institucional i construïdes, a Osona i arreu, amb la il·lusió i l’esforç de moltes persones (ni més ni menys que 15.000 voluntaris!, i gairebé 200.000 votants). Algú pot creure que això és poc. Segons com es miri sí que ho és, no tinc ganes ni de discutir-ho, però amb un amic, amb qui compartíem gairebé trenta anys de militància independentista i que, per cert, no podia votar, comentàvem que això no ens ho hauríem cregut de cap de les maneres fa només tres anys, ja no diguem a finals dels anys setanta, quan ens debatíem a cop d’esprai i corredissa.

La caverna mediàtica i política ataca, una vegada més, la llengua catalana a l’ensenyament sense cap mena de contemplacions. Com sempre la reacció nostrada parteix d’un acomplexament digne de millors causes: que si els nens saben les dues llengües, que si el model està avalat per Europa... Amb els jocs de mans conceptuals de sempre, sense agafar el bou per les banyes ni rectificar bajanades com la dels nens d’Olot que havia usat el mateix conseller Maragall. La imatge que es genera és la d’una comunitat lingüística, la nostra, a la defensiva eternament, sense ser capaç de defensar una política lingüística més decidida que pateixi del fet que la llengua dels Països Catalans és el català i, per tant, ha de ser l’hegemònica i de relació social, que les altres llengües, les que siguin, també hi són, però que si ocupen el lloc de llengua de relació i cohesió social, interfereixen el procés de normalització de la llengua catalana i ens aboquen a un conflicte lingüístic, en què de fet ja ens trobem instal·lats, que és probable que ens porti a la substitució de la nostra llengua. I això, llei d’educació catalana a banda que, per cert, no seré jo qui la defensi, ja fa temps que ho diuen els nostres sociolingüistes, des del Manifest de la revista Els Marges, aparegut el 1979, amb el títol Una nació sense estat, un poble sense llengua, fins al moment actual, amb diferents documents, entre les quals destacaria la declaració de l’Institut d’Estudis Catalans sobre l’Ús social de la llengua catalana, apareguada el 2004. Tot això sense fer esment detallat dels diferents treballs, articles i declaracions de lingüistes de la solvència intel·lectual de Joan Solà, Josep Murgades o Modest Prats. Potser la base principal del problema rau en el fet que, des del liquidacionisme lingüístic es construeix un discurs banal, immediat, demagògic i cridaner (ja sigui en versió blavera, pepera, babèlica, filosocialista...), al qual s’hi oposa un discurs acadèmic i científicament impecable, per part dels nostres intel·lectuals, que és el que els toca, sigui dit de passada, però poruc i ambigu per part de la nostra classe política, que és el que ens perd en la gestió de la política lingüística.

En les darreres setmanes la direcció d’ERC ha obert les portes per a la sortida de companys almenys dues vegades. La primera feia referència a la iniciativa, del tot estatutària (em refereixo als estatuts del partit, no a altres estatutets que roden pel món) i exitosa (ha superat àmpliament el 10% de la militància necessària) per convocar un referèndum intern abans d’aprovar l’acord de finançament a què, algun dia segurament, ens abocarà el nostre govern. L’altra vegada ha estat a resultes de l’article de Joan Carretero en què feia una proposta estratègica pel futur de l’independentisme, partit inclòs. Amb aquests gests i les crides a la unitat que els seguien, l’actual direcció no feia cap favor a la imatge del partit, prou desdibuixada darrerament, ni a la credibilitat de les proclames d’unitat i cohesió interna. La unitat i cohesió no funcionen per decret, ni per la voluntat de qui exerceix la direcció amb el suport de la majoria dels companys, expressada en els congressos i eleccions internes als òrgans de direcció, sinó que, més aviat, és fruit de la  credibilitat que puguin assolir aquests òrgans de direcció en el conjunt de la militància. L’hegemonia i la cohesió es construeixen en base a la confiança i la credibilitat, que es guanyen en l’acció pública i interna dels dirigents del partit.

Si fem una mica de memòria, recordarem que el passat més de juny, després del congrés, la nova direcció d’ERC plantejava al president Montilla un seguit de línies vermelles per seguir al govern: el blindatge del model d’immersió lingüística, l’obtenció d’un bon model de finançament i trobar una resposta unitària i contundent si el Tribunal Constitucional retalla l’Estatutet. Doncs bé, han passat els mesos i el model de finançament encara és a l’aigüera, i el que se’ns n’ha ensenyat no fa gens de goig, tot i que els terminis previstos estan més que caducats. La immersió lingüística a l’escola no està blindada perquè primer caldria que algú del Departament d’Educació s’ho hagués cregut, però mai ningú que hi pogués fer alguna cosa no s’ho ha pres seriosament, començant pels encarregats de la gestió de la política lingüística nomenats en temps del conseller Bargalló. Per acabar-ho de reblar, les notícies que ens arriben del TC no són gens engrescadores, més aviat fan aquell tuf d’arnes propi de l’Espanya intransigent, vestida de PsoE o de PP, pel cas que ens ocupa no és gens diferent.

Sembla ser que els jutges tenen un cert sentit de l’humor o bé una confiança desmesurada en el nostre sistema educatiu, perquè l’han feta ben bona. Han dit en sentència que diu que s’ha d’escolaritzar l’alumnat amb la llengua habitual. Amb aquesta sentència han donat sortida a les sentides reivindicacions de grups de pares dissidents i de gent propera a Ciudadanos, PP i d’altres grups afins, tots ells molt preocupats per la qualitat de l’ensenyament.

Sembla que aquesta mesura està pensada des d’una perspectiva, ja irreal, en què a Catalunya es parlaven dues llengües, amb la qual cosa, es tractava de donar més avantatges a la que partia d’una posició més forta. Però les coses han canviat. Avui en dia convivim a Catalunya gent provinent d’uns cent cinquanta estats i que parlem més de dues-centes llengües. Això vol dir que hi ha alumnat amb moltíssimes llengües habituals. Potser caldrà buscar professorat preparat per ensenyar en urdú, romanès, tamazig, àrab, xinès, rus o ucraïnès, per a només esmentar alguns exemples, i, és clar, separar els nens en itineraris segons la seva llengua habitual, amb l’increment de plantilla que això suposa. Si no és així, discriminen unes dues-centes llengües, cosa que no és cap broma.

Senyors rics, banquers i alts enginyers de les finances, no s’hi posin pedres al fetge que la crisi, desacceleració, inflació o el que sigui va a càrrec nostre. Els hem donat diners a cabassos, que provenien de tots els contribuents, perquè fessin alguna cosa per millorar la situació, però sembla ser que tenien molts forats per tapar. Sembla que s’haguessin convertit en fum tots els fons invertits.

El passat dia 13 es va omplir de gom a gom el Palau de la Música. A la llotja principal no hi havia cap autoritat notòria, tampoc no es deixaven veure gaires representants de l’oposició, també s’ha de dir. De fet, hi havia gent anònima i amb voluntat de preservar l’anonimat. Era un homenatge a Xirinacs. Però hi havia alguna cosa més, una voluntat de reivindicació nacional i social des de la base.

No hi van faltar oradors i adhesions, algunes com la de l’amic Josep Guia, especialment encertades al meu entendre, perquè ens donaven una dimensió del personatge plenament nacional i compromesa socialment. Encara que no volia deixar de fer esment a les altres intervencions que ens parlaven d’un home savi, coherent i extraordinàriament humà. De fet, la presència de tota aquella gentada es justificava per això, per homenatjar bàsicament el compromís i la coherència de Xirinacs.

Un fantasma recorre Europa: el fantasma de la crisi financera. Totes les potències de la vella Europa s’han aliat en una santa cacera contra aquest fantasma. Banquers del món, uniu-vos, que la unió fa la força.

O potser no era així. Però d’un temps ençà, des que la crisi financera global ha ensenyat les urpes, provocada per una mala gestió de les entitats que la regulen per cert, sembla ser que s’han recuperat algunes consignes que semblava que ja havíem d’haver oblidat. S’ha estès una mena de socialisme per a les elits que no han tingut cap problema a parar la mà per rebre ajudes de l’estat a veure si poden sanejar les seves malmeses comptabilitats. I els estats, començant pels EUA, s’hi han abocat amb una generositat poc vista fins ara.