Secundària Memòria

(Efectes restringits: bloc de l'Antoni Casals i Pascual) antonicasals@mesvilaweb.cat

Setanta-vuit quilometres en cinquanta-dos minuts

Això és el què he
trigat avui de casa a la
feina. Sense passar en cap moment dels 110 quilometres per
hora, sense retencions, sense angoixes pels moviments bruscos dels camions que
van pel carril que no els correspon i que, prepotents per la desmesura de les
seves dimensions, envaeixen i ocupen amb impunitat les carreteres els dies
laborables.

El dia ha començat
més tranquil, a la feina les coses es veien amb més optimisme. He trigat uns
vint o vint-i-cinc minuts menys que un dia normal, o sigui que he arribat més
descansat que habitualment i he pogut afrontar els primers quarts d’hora de
feina emocionalment més centrat que qualsevol altre dia.

(segueix)

Quan em queixo de
les retencions a la B-30, hi ha qui diu que la culpa és que som massa cotxes
circulant a les mateixes hores. Ara ja ho puc dir amb coneixement de causa, ja
que abans només ho sospitava. El problema no són els cotxes, són els
camions que circulen a hores que no haurien de fer-ho.

I de retruc, el
consum de gasolina. El meu cotxe té un marcador de consum. En un dia normal faig un promig d’entre 5,8 i 6,2 litres per cent
quilometres. Avui 5,2! Faig uns 800 quilometres la setmana, això vol dir que
amb un consum com el d’avui podria arribar a estalviar 8 litres, o el que ve a
ser el mateix un de cada 6 o 7 dipòsits que empleno. Compteu quanta benzina,
quant gasoli, quanta contaminació, en definitiva, estalviaríem si algú prengués
la sàvia decisió de potenciar de manera substancial el transport ferroviari per
comptes d’afavorir l’ús de les carreteres.

Fa uns dies em
queixava que la gent protestava per tot, i posava o donava a entendre com a
part d’aquest “tot” els cinturons viaris (el famós 4rt cinturó, per dir un
exemple). Vull rectificar, encara que sigui parcialment. Que facin una línia de
ferrocarril, hi pugin els contenidors o, si ho volen, els camions, i que ens
els treguin de la carretera, sisplau.

Més tard, si em
vaga, em queixaré del xantatge a què em sotmet una part de l’empresariat,
aquesta patronal del transport que ha muntat una vaga que atempta contra alguns
dels meus drets. Però ara no ve al cas. Avui estic content perquè, malgrat les
aus de mal averany que presagien terribles carències i desastres, el tros de país
pel que jo transito estava en calma: no hi havia camions.

Amistat: l’eloqüència ciceroniana

(…) el vigor de l’amistat no es pot comprendre més clarament a partir del fet que, dins la il·limitada societat del gènere humà, formada per la mateixa naturalesa, el cercle de l’amistat és tan reduït i restringit, que tota estimació es comparteix o bé entre dues persones només, o bé entre dos individus.
Efectivament, l’amistat no és sinó una harmonia entre les coses, tan divines com humanes, acompanyades de benvolença i d’estimació: crec de debó que, fent excepció de la saviesa, no ha ha cap altra cosa més bo na que ella de les atorgades pels déus immortals al gènere humà.

(segueix)

Hi ha gent que li anteposa les riqueses; d’altres, la bona salut; d’altres el poder; d’altres, els honors; molts també els plaers. Això darrer és propi, sens dubte de les bèsties, mentre que les altres opcions esmentades són caduques i incertes, i depenen no tant de la nostra elecció com de la inconsistència de la Fortuna.
Hi ha, amb tot, els qui posen el bé suprem en la virtut -aquests obren veritablement molt bé-, però es dóna el cas que és aquesta mateixa virtut la que genera l’amistat, i la manté; i és que l’amistat no pot, de cap de les maneres, existir sense la virtut.

Ciceró: Leli/De l’amistat

Tan senzill com això: boicot a Air Berlin

General
Vinc de conèixer les declaracions i l’editorial que els responsables d’Air Berlin han fet sobre la nostra llengua. No sóc massa partidari de coses d’aquestes de boicots i campanyes que solen pixar fora de test originades per confussions i malentesos. Però en aquest cas hi ha un menyspreu tan flagrant contra una de les poques coses que ens queda com a signe d’identitat, que cal trobar una manera que aquesta gent es  retractin i es baixin els pantalons.
De manera que tan aviat trobem un correu electrònic de la companyia començarem a inflar-los a e-mails fins que se’ls bloquegin els servidors. A risc que aparegui per aquí la guàrdia civil i ens detingui per terroristes, com l’Eric.
Perquè una cosa és l’opinió, i l’altra la mentida i l’insult.

País d’histèrics

Si el govern opina que cal fer una canonada per
portar excedents d’aigua, estem fent un transvasament; si ho atura, ha decidit
per decret que s’ha acabat la sequera o bé ha cedit a les pressions dels “radicals”.
Si hi ha apagades de llum la gestió hidroelèctrica és dolenta; si es vol fer
una línia que ho eviti, s’està atemptant contra el paisatge i no sé que més; si
ens trobem en un embús a la B-30, envoltats de camions que han passat per l’Anoia
o el Penedès, les infraestructures són insuficients, però si es planteja un
cinturó que ho eviti, tornem a atemptar contra el territori

Si es subvenciona el teatre o la música, es
cultiva la política de l’amiguisme; si no es fa, cavem el fossar de la nostra
cultura…

El que més m’empipa és que són els mateixos
mitjans els que un dia es carreguen el govern per una cosa i quatre dies més
tard, per la segona. La
meva conclusió: aquest és un país d’histèrics on hi ha arrelat el NIMBY fins a
extrems insospitats, on la conspiració de cafè i pandereta s’ha convertit en la
forma de vida de molts. I per a mostra el penós espectacle d’un partit que encara
no sap, després de gairebé cinc anys si és al govern o a l’oposició.

Evidentment, el quadre de Munch que il·lustra aquest apunt és Ansietat.

Dels llibres i els seus preus als anys vuitanta. Retrobant-ne un de Joan Margarit

Vaig descobrir Joan Margarit, la seva poesia vull dir, a principis dels vuitanta. Com tinc el costum, crec que heretat de l’avi, de marcar la data en què he comprat els llibres a la primera pàgina dels mateixos, sé que el dia 8 de juliol de 1983 (data per cert en què complia els 24 anys) vaig comprar un volum doble de la col·lecció de llibres de l’Escorpí a la llibreria Documenta, de Barcelona. I sé que va ser a la Documenta perquè conserva encara el segell de la llibreria. El preu, 290 pessetes; l’equivalència actual, prop d’1,75 €. Aquell volum recull dos llibres: Raquel i La fosca melangia de Robinson Crusoe. Jo no coneixia la poesia de Joan Margarit, en aquell moment, tot i que ja llavors era un comprador quasi compulsiu de llibres de poesia, sobre tot gràcies a l’assequibilitat dels preus dels llibres de l’Escorpí (tinc algun volum marcat amb preus de 80 pts.), una mica més barats que els llibres de l’Ossa Menor que ja tenien aquests preus set anys abans (font: la biblioteca de casa, és clar).

(segueix)

Doncs bé, allò que dèiem. En aquells temps vaig comprar un volum que recollia els dos llibres esmentats de Margarit. Deu fer molt de temps que no els rellegeixo, entre altres coses perquè he anat seguint aquests anys la carrera de l’autor, la lectura dels darrers llibres del qual ha emplenat moltes de les meves hores (em resulta difícil parlar de l’emoció de la primera vegada que vaig llegir Joana, l’impressionant Càlcul d’estructures i la crepuscular Casa de misericòrdia).
A causa d’un seguit de moviments i desplaçaments de llibres a casa (qüestions prosaïques com ara arranjament del parquet de l’estudi i pintar-ne les parets) he acabat revisitant textos que s’havien anat quedat reduits a l’ostracisme. I el llibre que esmento m’ha portat intensíssims records, ja que el vaig comprar estant de permís durant la “mili”, de manera que amb tota probabilitat va anar encara un parell de vegades de Barcelona a Valladolid i vice-versa.
El llibre La fosca melangia de Robinson Crusoe va tenir un fort impacte influint en moltes de les coses que vaig escriure en aquella època i que estan guardades en calaixos a casa. I, retrobant el llibre, he pogut observar que inconscientment s’havien enclavat moltes de les referències de l’autor, però sobre tot d’aquest llibre, en el meu imaginari poètic.
Per això, em ve de gust compartir un dels poemes que tenia asenyalats al llibre i que encara, com tants i tants de Joan Margarit, em posen la pell de gallina.

De l’illa del naufragi, vell Crusoe,
deu venir-nos aquesta confiança.
El primer violí ha donat el to
i l’orquestra a l’uníson ha respost
com en un homenatge.
Amb la música als ulls,
des de la meva llotja escolto el mar
i vagarejo els límits del que sé.
Molt enllà de la nit
hi ha una finestra amb llum i ampit de flors
on sempre et veig a tu.

Unes paraules d’Epicur

En primer lloc, s’ha de creure que l’única finalitat del coneixement dels fenòmens celestials, tant si es tracten en connexió amb altres, com independentment, és la tranquil·litat i la confiança de l’ànima, i aquest mateix fi és el de qualsevol investigació. Tampoc no ens hem d’esforçar per assolir allò que és impossible, ni seguir el mateix mètode en totes les coses, sigui en els raonaments sobre els gèneres de vida, sigui en aquells que es refereixen a les solucions dels altres problemes naturals, com ara “que l’univers es compon de cossos i de buit” o bé que “els elements fonamentals de la matèria són indivisibles” i tota la resta de coses que només admeten una solució única d’acord amb l’experiència.
(…)

La recerca sobre la naturalesa no s’ha de realitzar seguint axiomes i legislacions vanes, sinó d’acord amb els fets. Perquè la nostra vida no té necessitat ni de bogeries ni de suposicions vanes, sinó d’escoltar-se tranquil·lament, i en tots els problemes s’obté la màxima serenitat si els resolem segons el mètode de les múltiples explicacions basades en els fenòmens, admetent aquelles que siguin versemblants. Però quan s’accepta una explicació i se’n refusa una altra que està d’acord amb l’experiència, aleshores és evident que hem abandonat els límits de la ciència de la naturalesa i hem caigut en la mitologia.

Epicur: Lletra a Pitocles
(trad. Montserrat Jufresa, 1975, Fund. Bernat Metge)