5 El guionet. ¿Per què Fabra escrivia antireumàtic (no antirreumàtic) i asimètric (no assimètric)?

En la primera part de l’article (§5.1), ens preguntarem si el guionet és un destorb o si aporta alguna utilitat en la comunicació (com ara en despús-demà). Des de la perspectiva que la llengua és per als parlants, no cal dir quina hauria de ser la reposta. En la segona part (§5.2), tractarem els problemes següents: ¿antireumàtic o antirreumàtic?; ¿asimètric o assimètric? ¿És coherent que la grafia eradicar tinga la mateixa consonant vibrant que carro? La forma omeprazole (que figura en els diccionaris) ¿quadra amb la nostra estructura sil·làbica?

Sospitarem que escriure antireumàtic o asimètric està vinculat a l’italià, al francés i a l’anglés. Per contra, el castellà i el galaico-portugués escriurien les paraules compostes com si foren simples (és a dir, antirreumático). Però, aprofundint, trobarem que la realitat és més complicada.

 

5.1    Introducció al guionet: convé justificar cada ús

Crec que l’article anterior (§4) ha mostrat als lectors dos realitats, descrites en (1a) i en (1b):

  1. Resum del camí fet (sense haver recorregut a un signe torbador: el guionet)
    1. Són simples les regles generals que determinen la grafia de les paraules compostes (ull de poll / aiguamoll, desfer).
    2. Hi han excepcions que, en compte de ser una càrrega, són positives per als parlants (també / vagó restaurant / el meu ex / anti res).

La quantitat de grafies que hem justificat no és gens baixa. I ho hem aconseguit sense haver de recórrer al guionet: un signe gràfic que ha marejat els parlants i ha torbat els lingüistes. Això fa pensar que les funcions comunicatives que puga tindre el guionet en les paraules compostes no seran de primera fila (ans al contrari).

¿Què podria aportar el guionet a la grafia de les paraules compostes? Si els parlants són per a la llengua, podem elaborar regles tan complicades com injustificades, les quals faran la vida un poc difícil als parlants (i no els impulsaran a confiar en «l’autoritat»). En canvi, el principi que la llengua és per als parlants comporta que el guionet hauria de tindre alguna utilitat en la comunicació.

Per a acostar-nos a la utilitat que busquem, observarem que el guionet no representa cap característica fonètica (ni fonològica ni tonal). Això implica que el guionet no estarà vinculat a cap funció comunicativa en la llengua parlada (que és la fonamental o bàsica). I, si no ho està per a l’emissor quan parla, ¿per què hauria de tindre utilitat quan escriu? Per tant, haurem de pensar que el guionet només serà útil per als lectors. En concret, hauria de facilitar la lectura (i, com a conseqüència, hauria d’aplanar el procés de llegir i interpretar una paraula). Per a evitar les especulacions, serem clars: sempre que un autor propose un guionet, hauria d’explicar per quin motiu facilita la lectura.

Mirem si podem aplicar-ho a un exemple. Segons el Diccionari català-valencià-balear, la major part de la llengua anomena el dia anterior a ahir com a despús-ahir. En eixa paraula, ¿hi ha alguna particularitat que puga explicar quina utilitat aportaria el guionet? Diria que n’hi han dos. La forma despús tenia sentit quan existia la preposició des (que és [desde] de fa segles) i quan era viu l’intensificador pus (‘més’, que els parlars continentals també fa segles que no diuen). En definitiva, despús-ahir significa ‘no ahir, sinó des de més d’ahir’.

Amb eixa base, ja podem explicar què aporta als lectors el guionet de despús-ahir. En primer lloc, indica com s’ha de pronunciar la paraula: no solament és hir (de ahir), sinó també pús (de despús). En segon lloc, el guionet comunica que despús no és una paraula, de manera que, si algú no la coneix, no cal que la busque en els diccionaris. El valor el té el conjunt de la paraula composta (despús-ahir). Finalment, la separació-unió del guionet facilita la lectura: mostra que el segon component és una paraula normal de la llengua (ahir). Per contra, la grafia despusahir obliga a anar síl·laba a síl·laba, i possibilita que u no veja el component ahir (des-pu-sa-hir), resultat que faria pensar en una paraula exòtica. Realment, despús-ahir comporta tres avantatges. I, si algú escriu despús ahir o despusahir, donem-li poca importància, que el cor de la llengua no està no en l’ortografia, sinó en les paraules i en les construccions.

Després d’haver mostrat que el guionet pot ser útil per als lectors, hem de tornar a la pregunta central: ¿com hem d’actuar en l’ús del guionet si volem argumentar i estructurar, en compte de fer una casuística plana sense vinculacions (i, per tant, sense principi ni final)? Contestarem a eixa pregunta estudiant les aportacions de Fabra (en el pròxim article, §6.1). Ara, insistirem que no hauria de proposar ningú usos del guionet sense explicar com aplana la interpretació dels lectors. Destaquem-ho:

  1. Finalitat del guionet en les paraules compostes
    1. Si la llengua és per als parlants, el guionet tindrà la finalitat de facilitar la comunicació.
      1. No representa cap característica fonètica.
      2. Sospita: ni no representa cap valor de la llengua parlada, no serà útil per a l’emissor quan escriu.
      3. El guionet només serà útil als lectors: facilitar-los la lectura.
      4. Efecte: quan un autor propose un guionet, hauria d’explicar per quina raó aplana el procés de llegir i interpretar una paraula.
    2.  Aplicació a despús-ahir.
      1. Comunica que el primer component té una síl·laba tònica.
      2. Indica que despús no és cap paraula de la llengua (despús-ahir significava, en el passat, ‘no ahir, sinó des de més d’ahir’). El valor el té el conjunt de la paraula composta.
      3. Mostra que el segon component és una paraula de la llengua (ahir).

5.2    Les grafies antireumàtic i asimètric: plantejament de la qüestió

Per a acabar de tindre una visió general sobre la grafia de les paraules compostes, ens queda un tema: la causa d’escriure reumàtic i antireumàtic, simètric i asimètric. La causa immediata que proposarem és molt simple: asimètric és com contrasentit; ajuntem els components sense variar la grafia. Ara, avançarem observant i reflexionant.

No he vist que Fabra tracte el tema de antireumàtic i asimètric en les Converses filològiques. Les entrades mot i nom tenen moltes remissions, però cap a les paraules compostes. L’entrada prefixos en té dos, però no hi ha cap remissió a la composició. En les gramàtiques, he trobat la grafia asimetria, però no he vist la justificació.

La causa d’eixa grafia podria estar en una part de les llengües del sud d’Europa, que tenen la forma corresponent: en italià, asimmetria; en francés, asymétrie; en anglés, asymmetry. La regla implícita és que, en les paraules compostes per prefixació, ajuntem els components sense alterar la grafia. Convindria mirar si eixa hipotètica norma ve del llatí medieval, d’a on hauria passat a les llengües romàniques i a l’anglés.

Cal dir que el castellà i el galaico-portugués apliquen a les paraules compostes per prefixació o bé l’ortografia general, o bé el guionet. El castellà té rítmico i arrítmico, religioso i antirreligioso, revolución i contrarrevolución, etc. El portugués té simetria i assimetria, rítmico i arrítmico; però revolução i contra-revolução.

En el marc descrit, Fabra no hauria seguit el castellà i el galaico-portugués, sinó les llengües del nord. Però, si és així, convenia explicitar-ho, i era necessari argumentar què guanya la llengua, actuacions que no he trobat. En síntesi:

  1. Causa de la grafia de simetria / asimetria
    1. Regla implícita: en la prefixació, ajuntem els components sense alterar la grafia (asimmetria, italià; asymétrie, francés; asymmetry, anglés)
      1. ¿Ve del llatí medieval?
      2. Castellà i galaico-portugués: l’ortografia general o el guionet.
      3. Castellà: arrítmico, antirreligioso contrarevolución, etc.
      4. Portugués: assimetria, arrítmico; però contra-revolução.
    2.  Fabra: hauria seguit les llengües del nord.
      1. Convenia explicitar-ho i justificar-ho.

A més de justificar el camí que seguim, també calia mirar dos factors: en primer lloc, el grau de coherència internacional; en segon lloc, mirar si el procés estava delimitat (és a dir, a on comença i a on acaba la regla formualda en 3a). Una paraula paral·lela a asimètric és, en italià, aritmico; si passem al francés, seguirem en la regla dita: arythmique; però, en anglés, trobarem arrhythmic. Eixa divergència és més sorprenent si tenim en compte que l’anglés no té la consonant vibrant múltiple (la de ferro). Davant d’eixe panorama, ¿hem de pensar que no hi ha una actuació internacional homogènia? L’exemple posat no és únic. Com ara, no són escassos els cultismes llatins que són paraules compostes actualment i totes les llengües alteren la grafia dels components. Com ara, in + real no és *inreal, sinó irreal.

Quant a la delimitació, cal dir que trobem excessos, de manera que la regla que comentem (3a) és com si no tinguera final. El diccionari de Fabra conté la grafia eradicació, que manté l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (eradicar), igual que les llengües del nord: eradicate en anglés, éradiquer en francés (l’italià s’ha separat del llatí, sradicare). En canvi, l’Ortografia de la Secció Filològica (2017: 41) ha modificat una tal supeditació a la grafia llatina, i escriu erradicar. Estudiant les aportacions de Fabra (§6.1), comprendrem per què la grafia eradicar implica subordinació al llatí. En resum:

  1. Grau de coherència internacional i delimitació del procés: deficients
    1. L’anglés té arrhythmic.
      1. No són pocs els cultismes llatins amb grafia de paraules simples (in + real = irreal).
    2. Regla sense límits per als parlants:
      1. Grafies que els parlants tendixen a llegir malament (eradicar; eradicate en anglés, éradiquer en francés).

El panorama descrit, més que atraure, fa estirar les orelles, de manera que convé reflexionar si és preferible suprimir la regla d’ajuntar els components sense canviar la grafia (és a dir, si és millor aplicar la grafia general de la llengua: {assaonar = assimetria}, {arraconar = arrítmic}). En el cas que seguim el camí implícit de l’italià, el francés i l’anglés, crec que hauríem de satisfer les tres condicions següents:

  1. ¿Convé eliminar la regla d’ajuntar els components sense canviar la grafia?
    1. Si la seguim practicant, caldria:
      1. Explicitar-ho.
      2. Plantejar els problemes de coherència que hi han (com ara irreal).
      3. Reduir la regla a les paraules que entre nosaltres són compostes (si e- no és cap prefix compositiu per als parlants quan va amb radicar, hauríem d’adaptar el llatinisme eradicare com a erradicar).
    2. En definitiva, hauríem d’arribar a unes regles elaborades pensant en els parlants, que són els qui les han d’assimilar i aplicar.

En el lèxic especialitzat, si els metges o un altre sector volen que la terminologia de la seua especialitat s’escriga igual que en altres llengües, poden fer-ho. Però amb la condició que, si algun terme es generalitza en l’idioma, li hauríem d’aplicar les regles ortogràfiques que responen a la llengua. Exemplifiquem-ho.

Trobe que és negatiu que els nostres diccionaris continguen la forma omeprazole per a indicar una medecina del ventre que es prenen moltes persones. Certament, el francés i l’anglés tenen la forma omeprazole; però eixes llengües poden escriure una e al final de la paraula i no pronunciar-la (cosa gens positiva per als seus parlants). En canvi, si nosaltres escrivim omeprazole és així com ho hauríem de pronunciar: amb una terminació adequada per a les llengües de síl·laba vocàlica (puente, Aquí hue-le bien en castellà; ponte, male en italià), però impròpia d’una llengua de síl·laba consonàntica (pont, perol, mal). Paradoxalment, el castellà té la forma omeprazol. Una altra paradoxa: si jo demanara omeprazole en la farmàcia a on vaig habitualment, el farmacèutic em miraria estranyat (i potser em preguntaria si estava bé). Destaquem-ho:

  1. Lèxic especialitzat
    1. Si els especialistes volen la terminologia internacional, que la usen.
    2. Però, si un terme es generalitza, ha de respondre a la llengua.
      1. Exemple: omeprazole no és anòmal en francés i en anglés perquè tenen es finals que no pronuncien.
      2. Eixa terminació quadra en castellà (puente, huele) i en italià (ponte, male). Paradoxalment, el castellà té omeprazol.

Resumim. En este article, hem tractat dos temes diferents. En la primera part, hem mostrat que el guionet pot ser útil en la grafia de les paraules compostes (en general, facilitant la lectura i la interpretació d’una paraula). Però, en cada ús, hauríem d’explicar quin avantatge específic aporta a la comunicació.

En la segona part de l’escrit, hem comentat que les llengües del sud d’Europa (excepte el castellà i el galaico-portugués) tendixen a unir els components de les paraules compostes per prefixació mantenint la seua grafia (antireumàtic, asimètric). Però no solen explicitar la norma. A més, hi han actuacions heterogènies (irreal; ara arítmic, ara arrítmic). I, sobretot, també apliquen la regla a paraules que eren compostes en llatí o en grec, però que no ho són actualment (eradicar, en compte de erradicar). Això comporta fer normes, no «per a tothom», sinó per als qui saben llatí i grec. Finalment, circulen grafies que vulneren l’estructura sil·làbica de la llengua (omeprazole).

 

 

Publicat dins de categories, La grafia de les paraules compostes | Deixa un comentari

4 ¿Quines regles determinen la grafia de les paraules compostes?

Després d’haver vist que la grafia de les paraules derivades no té cap secret (és com la de les paraules simples, {assolar = passar}, {enriquir = Enric}, §3.1), ara haurem de bregar si volem reduir a la raó com escrivim les paraules compostes. ¿Per s’escriu Se m’ha fet un ull de poll (i no un ulldepoll)? Inversament, ¿per què és Alqueria Aiguamolls (Faitanar, ciutat de València), i no aigua moll? ¿És coherent que mal de cap (‘dolor en el cap’) i maldecap (‘problema’) tinguen una grafia diferent?

Aclarirem totes eixes qüestions (i, també, per què tenim paraules que ara són simples, però que en el passat eren compostes, com també). Ara: per a arribar a l’objectiu, necessitarem tot un article (i no serà curt). El fet que les paraules compostes siguen inherentment irregulars (§3.2, 4) ajuda a entendre que la realitat que tenim davant és peluda. En les dos primeres parts (§4.1-§4.2), ens encararem a  la part fàcil: justificar les grafies del títol (ull de poll, aiguamoll i desfer). La part difícil són les excepcions (§4.3-§4.4).

 

4.1    Dos regles simples: ull de poll i {aiguamoll, desfer}

 

Convé repetir que estem davant d’un tema complicat, que conté una casuística diversa i amb delimitacions difuses. No és gens fàcil actuar d’una manera metòdica fins a arribar a deduir la grafia de la darrera paraula composta que pugam trobar. Per a travessar el bosc, haurem de portar bon calcer i ben lligat.

Tot això és cert. Però també és veritat que hi han dos formes d’actuar: la pròpia de la ciència i la impròpia. L’actuació adequada va dels casos bàsics als secundaris; i, en tercer lloc, tracta les particularitats. En eixe camí, poden haver qüestions que es queden sense resoldre; però seràn secundàries, o particularitats. En canvi, en els fonaments hi hauran regles generals clares. Per contra, el camí inadequat és improbable que arribe a cap regla general, ja que vol aclarir particularitats sense haver estudiat els casos generals. Avançaré que això que estic dient no es limita a constatar principis de la metodologia de la ciència. També hi ha el fet que, en la grafia de les paraules compostes, Fabra avançà pel camí de la ciència (com comprovarem dos articles més avant, §6.1). En canvi, trobarem que, mig segle més tard, la Secció Filològica vol aclarir casos particulars sense tractar les regles generals (§10).

Repetim-ho: si actuem com toca, donarem regles generals (i farem claror). Toparem amb problemes; però aniran precedits de normes generals. Per contra, si focalitzem les particularitats una de dos: o obtindrem regles inadequades, o no elaborarem regles generals; tot seran particularitats i més particularitats (sense connexió: sense estructura). L’absència de normes generals fa arribar a un resultat paradoxal: tindre excepcions sense tindre regles. No cal dir que una tal realitat és impossible en la ciència: una definició (o una regla general) pot tindre excepcions; però no poden existir excepcions sense una regla de la qual són excepció. Reduïm-ho a un esquema:

  1. Dos actuacions per a deduir la grafia de les paraules compostes
    1. La pròpia de la ciència.
      1. Dels casos bàsics als secundaris; al final, les particularitats.
      2. En els fonaments, regles generals clares.
      3. Qüestions sense resoldre: secundàries, o particularitats.
      4. Fabra (1956) anà per eixe camí (§6.1).
    2. La impròpia de la ciència.
      1. Vol aclarir particularitats sense haver estudiat els casos generals.
      2. Resultat: o regles inadequades, o excepcions sense regles.
      3. La Secció Filològica va per eixa opció (§10).
    3. En la ciència, no poden existir excepcions sense una regla de la qual són excepció.

Dos articles més avant (§6.1), trobarem que Fabra (1956) treballava amb tres regles generals, una per a ull de poll, una per aiguamoll, i la tercera per a desfer. La primera norma és que les paraules compostes que no tenen cap irregularitat sintàctica s’escriuen amb els membres separats (ull de poll). La segona regla és correlativa de l’anterior: la irregularitat sintàctica impulsa a aglutinar els components (aiguamoll). Si volem evitar la terminologia teòrica, podem parlar de construccions normals o «ordinàries» (que deia Fabra, §6.1, ull de poll), i construccions estranyes (aiguamoll). Lògicament, ara hi ha subjectivitat i falta de precisió.

La tercera regla és per a les paraules compostes amb un prefix compositiu. Eixe cas també espenta cap a l’aglutinació (desfer, refer). Convé notar que la tercera regla és predictible: si l’aglutinació està vinculada a la irregularitat sintàctica, a la vista que els prefixos són irregulars (tenen el valor d’una paraula, però no poden ser un constituent d’una oració, §3.2) aniran aglutinats gràficament. En síntesi:

  1. Regles ortogràfiques que trobarem en Fabra (ací, en 6.1)
    1. Primera: separació dels components (ull de poll) quan no tenen irregularitats sintàctiques.
    2. Segona: amb irregularitats, aglutinació (aiguamoll).
    3. Tercera: els prefixos compositius, també són irregulars i, per tant, s’aglutinen (desfer).

 

4.2    Justificació de les regles fonamentals de la composició

Com podem comprovar, les regles bàsiques de les paraules compostes són simples. Però hem de plantar dos objeccions: a més de l’estudi de les particularitats (que en són moltes), queda la justificació de les regles, que és un factor indispensable. Hem d’explicar, necessàriament, per què tendim a aglutinar en les irregularitats sintàctiques. Les normatives lingüístiques són un fet humà, i en els fets humans tot té una causa (i, per tant, tot és explicable). També és factible que no trobem la causa d’un procés i, davant d’eixa ignorància nostra, adoptem una convenció. Però, en eixe cas, hem d’explicitar que la norma no es basa en dades empíriques i en argumentacions, sinó en un acord o convenció.

Els factors que expliquen l’aglutinació gràfica (unida a irregularitats) estan en la fonètica i en la morfologia. Les paraules compostes de poques síl·labes (dos o tres) poden perdre síl·labes tòniques, de manera que la pronunciació s’acosta a la d’una paraula simple. Això pareix obvi en desfer i refer. I ho intuirem una miqueta (no del tot) si comparem com pronunciem l’oració Tinc màl de càp (dos síl·labes tòniques) i Este xiquet, ¡quin maldecàp que és! (només hi ha una síl·laba tònica clara).

La fonètica té al costat la morfologia, que és visible (i, per tant, és clara). Amb mala sort, podem tindre dos ulls de poll. En canvi, quan u té molts problemes pot dir que té molts maldecaps. Tenim davant dels ulls una regla: quan un nom compost fa el plural com si fóra un nom simple (maldecap / maldecaps), aglutinem els components (encara que el nom en singular no vulnere cap regla sintàctica, com en [mal + de + cap]).

Com hem pogut intuir, el fet morfològic va unit a la fonètica (si els components no són llargs, és factible tendir a fer una síl·laba tònica només, fet fonètic que va unit a fer el plural com si fóra una paraula simple). Convé observar que, en les paraules compostes, una bona normativa deu fugir d’elaborar regles que es basen en la síl·laba tònica. La causa és que molts parlants no saben dir si en una construcció només hi ha una síl·laba tònica o si n’hi ha més d’una. Per tant, convé limitar-nos als fets pràcticament obvis: els sintàctics (un cagadubtes) i els morfològics (aiguamoll, maldecaps).

Abans de passar a l’estudi de particularitats, recordem les idees bàsiques, que són simples. En la regularitat, separem els components (ull de poll); per contra, els aglutinem en dos casos: quan hi ha una irregularitat sintàctica (un vaivé), i quan la irregularitat només és morfològica (maldecaps). L’aglutinació gràfica va unida a una tendència que pot aparéixer quan la paraula composta és curta (dos síl.labes, tres): perdre una síl·laba tònica. Eixa variació fonètica sol anar unida a tractar la morfologia de la paraula composta com si fóra simple (tindre molts maldecaps):

  1. Justificació de les regles (2): en la fonètica i en la morfologia
    1. Les paraules sintàcticament irregulars solen tindre la flexió de les simples (aiguamoll / aiguamolls).
      1. En eixe cas aglutinem.
    2. Les paraules compostes curtes poden perdre síl·labes tòniques.
      1. Primer efecte: s’acosten a una paraula simple (desfer, refer).
      2. Segon efecte: poden adoptar la morfologia d’un nom simple (Tindre molts maldecaps).
    3. Les normes ortogràfiques deuen fonamentar-se en la sintaxi (un cagadubtes) i en la morfologia (aiguamoll, maldecaps).
      1. Causa: la quantitat de síl·labes tòniques costa de percerbre als parlants normals i corrents.

 

4.3    Excepcions que, paradoxalment, són positives

La part de les excepcions és densa. Per a impulsar a llegir-la, començarem per dir què intentarem aconseguir:

  1. Cinc objectius de §4.1
    1. En les particularitats, procurarem explicar l’existència de dos grafies diferents per a dos valors diferents: mal de cap i maldecap.
    2. Justificarem la grafia aiguardent (i no *aiguaardent), i també la paraula que acabem d’usar (en compte de *tanbé, o *tan-bé, o *tan bé).
    3. En tercer lloc, ens preguntarem per què escrivim vagó restaurant (i no *vagorestaurant).
    4. En el camí, entendrem per quins motius durant segles hem escrit Això és pera tu (i no És per a tu).
    5. Finalment, trobarem dades que fan pensar en quines situacions la grafia de ull de poll és preferible en paraules compostes per prefixació (Jo no sóc anti res / La meua ex és molt racional).

Intentarem penetrar en la selva preguntant-nos si hem d’aplicar sistemàticament les dos regles vistes (ull de poll / aiguamoll, desfer). El pensament científic impulsa a dir que sí, i això per una raó elemental: perquè les regles sense excepcions són més simples. Però és un error mirar la metodologia de la ciència sense considerar l’objecte d’estudi (ara, les paraules compostes). Els principis metodològics sempre tenen la finalitat de facilitar l’anàlisi de l’objecte d’estudi; però no el poden substituir.

Si mirem el nostre camp, la primera dificultat que té qui escriu és saber de què està davant: d’una paraula composta, o d’una construcció sintàctica normal i corrent. Per a reduir la faena de la persona que escriu, observarem que no deu buscar les construccions regulars (que són infinites), sinó només les irregulars. I, per a arribar a eixe objectiu, pot limitar-se als fets que es veuen més fàcilment (la concordança: molts maldecaps, i no molts mals de cap; aiguamoll, i no aiguamolla).

Més que demanar operacions difícils als parlants (que qui escriu busque irregularitats sintàctiques), els lingüistes hem de ser solidaris amb les persones, i una bona manera és mostrar als parlants d’una llengua que bé que dominen el seu idioma. Així, és ben normal que pronunciem d’una manera diferent Tinc moltes voltes molt de mal de cap i Tinc molts maldecaps. A un parlant, li pot costar de percebre-ho. Però ha de saber que ho diu d’una manera diferent. Quan pronunciem mal de cap (dos síl·labes tòniques), la paraula té el valor ‘dolor físic en el cap’, i només l’usem en singular. És un nom no comptable (com formatge), encara que els metges poden diferenciar diversos mals de cap segons quina siga la causa (o podem tindre un mal de cap de matí i u quan ens gitem: dos mals de cap). La construcció mal de cap no és una paraula composta, ja que el valor que té correspon a la suma dels components (en definitiva, ‘dolor en el cap’); en canvi, maldecap (només amb una síl·laba tònica) és una paraula composta, vist que té el valor d’una paraula simple (‘problema, preocupació’):

  1. Delimitació entre les construccions sintàctiques i les paraules compostes
    1. Paraula composta: la irregularitat més fàcil de percebre és la concordança.
      1. aiguamoll (no aiguamolla).
      2. dos maldecaps (dos ‘problemes’; paraula composta).
    2. Construcció sintàctica: dos mals de cap (dos dolors, en temps diferents; o dos classes de dolor en el cap; no és una paraula composta).

Tornem al dubte inicial (¿cal aplicar, sense excepcions, la separació i l’aglutinació?). Hem de tindre en compte que els parlants poden perdre la consciència que una paraula és composta, i també que és derivada. ¿Qui havia pensat que el nom carretera està vinculat a l’ofici desaparegut dels carreters? Semblantment, ¿qui havia caigut que la parala també és tan + bé? (com ara en l’oració Tan bé que s’està ací i tu te’n vols anar). Però no escrivim Jo *tanbé ho sé (¡ni Jo tan-bé ho sé, o tan bé!). Per sort per als parlants, escrivim Jo també ho sé. I és que, contra la precipitació que critica la dita irònica valenciana En ser negre, botifarra!, resulta que, quan hem perdut la consciència que una paraula és composta, aglutinem els seus components i els apliquem les regles ortogràfiques de les paraules simples, per molt regular que siga la construcció que en el passat originà la paraula que ha deixat de ser composta per als parlants (tan alt, tan bé, tan malament són construccions regulars). Per tant, tan + bé = també (com tombar).

La pèrdua de la consciència pot ser total (també) o no completa. La paraula salfumant pot evocar a algú el fum, però no sabem sintàcticament quina construcció hi ha ni com es combinen els valors. No és tan fosca la paraula aiguardent; però la inexistència del verb ardir i el fet que usem estar encés (no estar ardent) deu explicar que, en general, siga una paraula simple, fet que té implicacions en la grafia : l’escrivim com a paraula simple (aiguardent), i no com a composta (*aiguaardent).

Per cert, la regla que comentem (si  perdem la consciència, apliquem l’aglutinació i les regles ortogràfiques de les paraules simples) qüestiona grafies que tenim: ¿quin parlant percep per a o com a com a paraules compostes? Fa molts segles que les percebem com a simples (i per això per a s’ha reduït en una part del valencià a p’a, i en català oriental i en balear a per’, igual que com a es reduïx sovint a com en català). De fet, ni els mateixos lingüistes hem sabut explicar per ara de quina manera hem passsat dels valor de per i de a al de per a, observació aplicació a com + a = com a. La percepció de per a com a paraula simple explica que hem grafiat pera durant centúries (ja apareix en el segle xiv: «paguen un libre de cera pera laltar de sent Francesch», 1321; i perdurava al principi del xx, «pera amidar les terres», Joan Maragall, 1906; dades tretes del CIVAL).

Resumim. La regla de la separació gràfica (ull de poll) té excepcions; però són unes excepcions que, paradoxalment a primera vista, són positives per als parlants (com ara també):

  1. Una paradoxa: excepcions positives per als parlants
    1. Podem perdre la consciència que una paraula és derivada o és composta
      1. Exemples: carretera (ve de carreters): també és tan + bé.
    2. Quan la perdem, apliquem l’ortografia de les simples (no *tanbé, o *tan-bé, o *tan bé), fet que simplifica l’ortografia per als parlants.
      1. Igual actuem quan la pèrdua no és total (aiguardent; no existix ardir, i usem estar encés).
    3. Explicació de pera durant segles («pera amidar les terres», Joan Maragall, 1906).

 

4.4    Un principi important: facilitar la lectura

La regla de l’aglutinació (aiguamoll, desfer) ¿també té excepcions? La resposta torna a ser positiva. En un altre article (§3.2), hem observat que són irregulars els noms composts per dos noms (vagó restaurant), ja que el segon no s’unix al primer amb una preposició (construcció regular: planta + de + el jardí). Però no aglutinem els components (no escrivim un *vagorestaurant). Si heu intentat llegir la grafia anterior, probablement l’heu trobada llarga i pesada (a pesar d’haver vist unes línies més amunt vagó restaurant). Preguntem-nos per la causa de la dificultat.

Quan llegim, no mirem totes les lletres d’una paraula. Anem mirant-ne fins que endevinem quina paraula és; en arribar a la sospita, la vista salta fins al pròxim buit gràfic i comença a llegir la paraula següent. Eixa és una de les raons que expliquen per què hi han errors de picatge que s’escapolixen de les relectures de l’autor.

Si apliquem el mecanisme de llegir a *vagorestaurant, comprovarem que ja hem resolt la incògnita. La vista comença a llegir lletres, però no endevinem quina paraula és, de manera que hem d’arribar fins al final (i potser hem de tornar cap arrere, de tan llarga que és la grafia). En canvi, quan llegim vagó restaurant mirem les quatre lletres de vagó, interpretem quina paraula és, i quan hem vist restau- potser ja en tenim prou per a endevinar la construcció.

La proposta feta comporta que la grafia que tenim (vagó restaurant) és, certament, una excepció a les regles generals de la grafia de les paraules compostes; però torna a ser una excepció positiva per als parlants (en concret, per als lectors). A més, en les paraules compostes formades per dos noms probablement no perdem cap síl·laba tònica, i el plural l’apliquem només al primer nom (dos vagons restaurant, dos conceptes clau).

Realment, la grafia de les paraules compostes demana la moderació de no ser més papistes que el papa. Constantment, un bon lingüiste ha de tindre en compte que la llengua és per a les persones. En el cas de les paraules compostes, quan l’aplicació de les regles generals de la grafia (ull de poll, aiguamoll, desfer) té efectes negatius (un *vagorestaurant) les hem d’ignorar. En el conjunt de les paraules compostes, és possible que la causa de l’efecte negatiu estiga en factors estructurals. Així, els prefixos compositius són sovint curts (des-fer, re-fer); per contra, els  components d’un nom compost no solen ser-ho  (vagó restaurant). En síntesi:

  1. No apliquem les regles generals (ull de poll, aiguamoll, desfer) quan tenen efectes negatius
    1. Escrivim vagó restaurant (construcció irregular) perquè costaria d’interpretar un *vagorestaurant.
      1. Lectura: llegim lletres fins a endevinar quina paraula és.
      2. Components llargs: l’aglutació obliga a llegir-les totes.
    2. Reforç: en les paraules compostes formades per dos noms, conservem les síl·labes tòniques, i el plural el té el primer nom (dos conceptes clau).

També és factible que l’efecte negatiu vinga d’un fet puntual. Després de la penúltima modificació ortogràfica de la Secció Filològica, es va fer famós l’exemple de qui ja no és portador de sida: serà un ex portador; però no pot ser un exportador (que comporta tindre la sida i propagar-la).

Tenint en compte que les llengües són potencialment infinites i que els parlants sempre estem creant paraules noves i perdent-ne de velles, ¿no seria prudent recomanar als parlants reflexius que actuen per ells mateixos? En concret, quan trobem que una grafia aglutinada pot crear confusió en els lectors ¿no faríem bé d’aplicar la regla de ull de poll (o de vagó restaurant)? Em posaré a mi mateix com a exemple. Al cap d’un cert temps d’haver redactat un document, el vaig rellegir i m’emboliquí davant de la grafia «antirés» (que vaig llegir igual que interés). Observeu: si l’autor s’enganya, ¿què pot passar en molts lectors? La meua reacció immediata va ser canviar aquella grafia confusionària i adoptar una grafia que qualsevol lector llig bé immediatament: Jo no sóc anti res.

Convé notar que, en els nostres dies, hi ha més que separació entre el prefix compositiu ex- i el nom. En efecte, els parlants poden deixar en el·lipsi el nom, com ara en l’oració següent: La meua ex és molt racional. No cal dir que tots heu interpretat la meua ex dona.

La paraula potser nova anti res ens permet fer una deducció general. Quan una paraula la diem tots (i, per tant, la coneixem tots), l’aglutinació no crea problemes si el primer component té una síl·laba o dos (excepte que hi haja una coincidència amb una paraula simple: ex portador / exportador). Però, quan creem una paraula composta (i, per tant, és nova), l’aglutinació gràfica pot dificultar la lectura (en compte de facilitar-la). I bé, si percebem el perill diria que no hem de dubtar: anti res. Els lingüistes tenim l’obligació de potenciar la seguretat dels parlants en ells mateixos, de manera que deuen solucionar problemes confiant en ells (contra desconfiar en ells i buscar la solució en llistes interminables). A més, el camí dit afavorix la formació i la responsabilitat. Ben mirat, en l’humanisme tot són guanys (al revés que en la dominació):

  1. Més factors que desaconsellen aplicar les regles generals
    1. Que la paraula composta tinga la forma d’una paraula no composta.
      1. Un exportador de sida la té i la propaga.
      2. Qui ja no és portador de sida, és un ex portador (grafia de ull de poll, o de vagó restaurant).
    2. Paraules compostes noves, poc conegudes o desconegudes dels lectors.
      1. Poden crear confusió: «antirés» es pot llegir com interés.
      2. En canvi, és inequívoca la grafia Jo no sóc anti res.
    3. A més de ser noms recents, podem elidir el segon component de ex:
      1. La meua ex és molt racional (la meua ex dona).
    4. Criteri: si qui escriu pensa que els lectors poden malinterpretar-lo, té dret a recórrer a la separació gràfica.
      1. Eixe camí afavorix la formació i la responsabilitat: tot guanys

Tragam el cor del calçot. Sobretot en les paraules noves i en les poc conegudes entres els parlants, ens convé que la grafia de les paraules compostes siga flexible (en compte de la rigidesa eterna dels dogmes). També és factible que una persona escriga ¡Quins mal de caps que tinc per la grafia de les paraules compostes! ¿És important, això? Si Fabra va tindre algun error (com comprovarem dos articles més avant, §6.2), poc significatiu hauria de ser que algú escriga mal de caps (en compte de maldecaps). Certament, el nostre model lingüístic deu potenciar mals de cap i maldecaps; però ho hauríem de fer amb humanisme, desconfiant de la repressió (que aplica la rigidesa del garrot).

Recapitulem. La grafia de les paraules compostes té una part fàcil i una part més complicada. La part simple és que separem els components quan hi ha regularitat sintàctica (ull de poll), i els aglutinem si apareix una irregularitat sintàctica (aiguamoll, desfer) o morfològica (maldecaps).

Hem procurat justificar l’aglutinació gràfica recorrent a propietats fonètiques i morfològiques (una part de les paraules compostes s’acosten cap a les paraules simples, com es veu tan bé en mals de cap –construcció sintàctica, ‘dolors en el cap’– i maldecaps –paraula composta, ‘problemes, preocupacions’–).

La part més difícil és mostrar que hi han factors que anul·len les dos regles bàsiques. Així, quan els parlants perden la consciència (del tot o en part) que una paraula és composta aglutinem (també, aiguardent). D’eixa manera, hi ha unió entre l’ortografia i el saber dels parlants.

Per una altra banda, no hem d’aglutinar quan eixa grafia dificultaria la lectura perquè els components no són curts (paraules compostes de dos noms, un vagó restaurant). També hem d’evitar l’aglutinació quan impulsa a interpretar-la malament, siga perquè la paraula és recent (anti res, contra interés), o siga perquè coincidiria amb una paraula no composta ({exportar / exportador}; prefix compositiu: {ex- + portar = ex portador}).

 

Publicat dins de categories, La grafia de les paraules compostes | Deixa un comentari

3 ¿Per què Fabra escrivia assaonar?

Després d’haver descrit què és la formació de paraules per derivació i per composició, i en quin lloc de la gramàtica s’ha de tractar (§2), estudiarem ara les nocions centrals de la derivació i de la composició. Els lectors aprendran per quin motiu les llengües necessiten la derivació, i trobarem que els parlants focalitzem les paraules derivades secundàries (un fregall) i tenim poc en compte les fonamentals (fangós, negror, compliment, endolcir). El motiu del contrast és el següent: en primer lloc, els parlants som conscients d’una part de la semàntica (què vol dir finestra), i pràcticament gens de la sintaxi (què és una preposició i com funciona en l’elaboració de les oracions); en segon lloc, els factors teòrics que destaquen fangós sobre fregall són sintàctics (i, també, metodològics: un altre camp en què la nostra consciència camina cara amunt).

També explicarem per què el verb derivat del nom saó l’escrivim assaonar (i no asaonar). La part de les paraules compostes comenta que es dividix en tres grups, molt fàcils de caracteritzar (ull de poll / aiguamoll / desfer). Per cert, si mireu una gramàtica trobareu probablement que no explica les qüestions indicades, que són el fonament de les paraules derivades i les paraules compostes. Entre les gramàtiques que no ho fan, estan la de l’Acadèmia (2006; 400 pàgines) i la de la Secció Filològica (2016; 1400 pàgines; l’estudiarem en §9).

 

3.1    La derivació: justificació de assaonar

 

La derivació té una part bàsica i una secundària. En la derivació bàsica, tenim una paraula i un afix derivatiu. Eixe concepte indica un fonema (o uns fonemes) que a-juntem o a-fixem a una paraula per a canviar la seua naturalesa sintàctica (és a dir, per a fer que un nom es torne un adjectiu, o que un verb canvie a un nom, etc). Hi han tres possibilitats productives: formació de noms (1a), formació d’adjectius qualificatius (1b), i formació de verbs (1c):

  1. Derivació bàsica: canvi de categoria sintàctica
    1. Formació de noms
      1. A partir d’adjectius qualificatius (trist) podem formar noms (trist + or = tristor).
      2. Amb verbs (cans-ar), també és factible crear noms (cans- + ament = cansament).
    2. Formació d’adjectius qualificatius
      1. Una altra variació sintàctica: començant per un nom (pluja), podem derivar un adjectiu qualificatiu (pluj- + ós = plujós).
      2. Amb verbs (menj-ar), també és possible crear adjectius qualificatius (menj- + ívol = mengívol).
    3. Formació de verbs
      1. La tercera variació sintàctica productiva és, arrancant d’un nom (pam), derivar un verb (a + pam = apamar).
      2. Amb adjectius qualificatius (roig), també podem formar verbs (en + roig = enrogir).

En els noms (trist-or) i en els adjectius qualificatius (pluj-ós), posem l’afix derivatiu al final de la paraula. En canvi, en els verbs va davant (a-pamar, en-rogir). La causa de la variació és simple: al final dels verbs (pens-àv-em), expressem el temps (av en pens-àv-em) i la concordança amb el subjecte (em en pensàv-em). Per tant, si posàrem l’afix derivatiu al final obtindríem una mescla confusionària de valors (com ara en la forma purament inventada *Planàvem-a el camí, en compte de A-planàvem el camí).

L’afix derivatiu pot faltar. Així, a partir del verb dinar (Dinarem a les dos) hem creat el nom dinar (El dinar ja està fet). Semblantment, no diem de llargària, sinó Esta habitació té quatre metres de llarg.

En la derivació, pot aparéixer un infix (és a dir, un afix que no es posa al principi o al final, sinó enmig, dins de la paraula). Un exemple: qui treballa amb carros és un carr-et-er (no un carr-er). La causa dels infixos es veu en l’exemple que he triat a posta: sol ser diferenciar paraules (un carrer i un carreter en l’exemple).

Per a entendre la realitat de les llengües, hem de tindre en compte que una paraula derivada pot ser la primitiva d’una altra derivada ({carn / carnisser / carnisseria}, {carro / carreter / carretera}). També una paraula composta pot ser la primitiva d’una derivada (paraigües / paraigüer). En síntesi:

  1. Afix derivatiu
    1. Al final: trist-or, pluj-ós.
      1. Verbs: davant (a-pamar, en-rogir). Al final, va el temps i la concordança (pens-àv-em).
      2. Pot faltar: Dinarem a les dos / El dinar ja està fet.
    2. Infix (carro / carr-et-er). Causa: diferenciar paraules (carrer).
    3. Paraula derivada: pot ser la primitiva ({carn / carnisser / carnisseria}).
      1. També una composta (paraigües / paraigüer).

Les paraules derivades s’escriuen amb les mateixes regles ortogràfiques que les paraules simples. Això significa que, si amb un nom que comença per r- (racó) o per s- (saó) creem un verb derivat, aplicarem les regles de les paraules simples (com ara carro i passar). En conseqüència, la grafia serà arraconar i assaonar. Semblantment, a la vista que escrivim Enric resultarà que el verb derivat de ric serà enriquir. Hem arribat al cap del carrer: ja hem justificat per què els nostres diccionaris contenen la grafia assaonar.

La part que ve ara (fins a §3.2) és prescindible. Només té la finalitat de satisfer la curiositat dels qui s’han fet dos preguntes:

a) què és la derivació secundària;

b) per què de pluja fem plujós (i no pluja+ós = *plujaós).

Qui no hi tinga interés, que passe a l’estudi de les paraules compostes (la segona part de l’article, §3.2).

En la derivació secundària, la paraula no canvia sintàcticament. Com ara, en la creació de plomall partim d’un nom i acabem en un nom: ploma + all = plomall (‘ploma o plomes que sobreïxen en el cap d’un ocell’). Això comporta que, ara, l’afix derivatiu té un valor semblant al de les paraules (en terminologia teòrica, té «contingut semàntic»). Però, en general, el valor dels afixos derivatius secundaris és poc sistemàtic, i també és prou irregular. Comprovem-ho. El sufix -all permet crear derivats de valor col·lectiu: xicalla, plomall. Però té molt poques aplicacions (ara en femení, xicalla; ara en masculí, plomall). A més, en fregall passem d’un verb a un nom (fregar / fregall); i, damunt, el valor no és ‘col·lectivitat’, sinó ‘instrument’ (com en vent / ventall, ‘instrument per a aventar’). En plomall, trobem els dos valors descrits: col·lectivitat de plomes i instrument per a llevar la pols.

La ciència va unida a la generalitat. Eixa propietat comporta que la part fonamental de la derivació és aquella en què hi ha generalitat (obtenció de verbs a partir d’adjectius, pla / aplanar, etc.). A més, eixa part de la derivació és la que necessita qualsevol llengua humana. Destaquem les propietats centrals de la derivació secundària:

  1. Derivació secundària
    1. La paraula no canvia sintàcticament: ploma (nom) + all = plomall (nom)
      1. Afix derivatiu: valor semblant al de les paraules.
    2. Esta derivació és poc sistemàtica i prou irregular (sovint, poques aplicacions; canvia el valor; pot fer canviar la categoria sintàctica…).
      1. Un exemple de totes les propietats dites: xicalla, plomall, fregall, ventall.

Passem al segon detall (per què l’adjectiu que deriva de pluja és pluós, no *pluja-ós). Afegim l’afix derivatiu al radical de la paraula (pluj-a + ós = pluj-ós). Mirem què és eixe concepte. En la majoria de paraules, el radical és la mateixa paraula (com ara en trist, pont, cuc, dit, pam, etc.). Però, a voltes, és diferent. Per a deduir quan el radical és la paraula i quan és una part de la paraula, hem de fer una operació prou simple: mirar més paraules de la mateixa família. Amb un exemple, ho comprendreu.

El radical d’una paraula és la mateixa paraula quan es manté en tota la família: els diminutius (cuc / cuqu-et), el plural (cuc / cuc-s), el femení (cuc / cuc-a), els derivats (cuc / cuc-ar-se una fruita) i els cultismes (inexistents en cuc). En canvi, el radical de cara és car- perquè és la forma que trobem en el diminutiu (car-eta); el de cosí és cosín- (cosin-et); en nebot, és nebod- (nebod-a); en home, és homen- (homen-et, homen-atge).

Les causes que expliquen per què el radical i la paraula són diferents en una part dels noms estan fora de l’estadi lingüístic actual. Un motiu és l’existència d’un concepte en llatí (declinacions) que nosaltres no tenim (la vocal de finestr-a indicava que era de la primera declinació). Explicar eixa noció seria molt bonic, ja que ens permetria entendre què és el gènere gramatical i per què els lingüistes balears (i molts altres) han proposat recentment (2018) que la llengua pública actue com la llengua espontània (parlar de els professors, i no de els professors i les professores). Però això exigiria un treball compost per una sèrie d’articles (com el de la grafia de les paraules compostes).

Hi ha una altra causa que explica la diferència entre el nom i el radical en una part de les paraules. Són unes evolucions fonètiques que podríem presentar amb un exemple. La paraula llatina populu donà poblo; la o va caure (pobl) i, al cap d’un temps, incorporàrem una e (poble). Per a entendre la formació de pobl i la de poble, tornaríem a necessitarar explicacions llargues, però també boniques: ara, entendríem per què la llengua que parla qualsevol balear, qualsvol valencià o qualsevol català té una estructura sil·làbica molt diferent de la que té el castellà.

 

3.2    Composició: ull de poll, aiguamoll i desfer. Què compartixen

En haver vist les classes fonamentals de paraules derivades (partim d’una paruala només), farem la mateixa operació en les paraules compostes (arranquem de més d’una paraula). Cal dir que la composicó costa més d’explicar que la derivació. Com que és factible que algun lector es canse llegint les dos pàgines llargues que vénen a continuació, exposaré en un quadre sintètic les propietats fonamentals. Llegiu-ho atentament; i, si podeu entendre les idees bàsiques, espere que eixe esquema vos ajudarà a seguir l’explicació llarga:

  1. Propietats fonamentals de les paraules compostes
    1. Totes les paraules compostes són irregulars.
      1. Els tres exemples del títol representen els tres casos que hi han.
    2. El més simple és que la irregularitat només siga semàntica.
      1. Sintàcticament, ull de poll és com cadira de fusta (no hi ha cap irregularitat).
      2. Però, semànticament, no parlem de cap ull ni de cap poll.
      3. Resultat: el valor la construcció no és la suma del valor dels components.
    3. També és factible que hi haja una anomalia sintàctica, la qual conforma una irregularitat semàntica.
      1. Sintàcticament, aiguamoll no és aigua (nom) + moll (adjectiu).
      2. Per eixe motiu l’exemple posat no indica una classe d’aigua (aigua clara). El valor que té molt diferent: una classe de terrer (terrer moll a causa de l’aigua).
    4. El tercer grup de les paraules compostes conté un prefix compositiu: té contingut semàntic (que el parlant coneix); però no és una paraula, de manera que no pot funcionar fora de les paraules compostes (fer / desfer / refer).
      1. Els prefixos des- i re- no poden ser el subjecte d’una oració, ni el verb, ni modificar un nom, etc.

Ara, lectors, les idees de 4 apareixeran exposades d’una manera més reflexiva i seguint un camí inductiu.

Sabem que les paraules compostes resulten d’ajuntar-ne més d’una (ull + de + poll = ull de poll, §2.1). La primera pregunta que ens hem de fer és per quin motiu ull de poll és una paraula composta, però no ho és un ull d’un peix. En la terminologia teòrica, contestar a eixa pregunta equival a fer una operació imprescindible: delimitar o separar les paraules compostes (ull de poll) i les construccions sintàctiques (un ull d’un peix).

En les construccions sintàctiques, el valor de la construcció és la suma del valor de les paraules que la formen (en la construcció un ull d’un peix, parlem d’un ull que pertany a un peix). En canvi, en les paraules compostes no passa això. Com hem dit, en ull de poll no hi ha cap ull ni cap poll. És una patologia dels dits dels peus: un redolí menut que penetra cap a dins i fa mal (pica, com piquen els polls en la pell). Resumim: les paraules compostes no responen a la suma dels components. Sovint, el seu valor és el resultat d’una metàfora (la part externa dels ulls de poll és redona, com un ull; i piquen, com els polls de la pell).

El valor de les paraules compostes té dos possibilitats. La primera és la que hem comentat, que és la més simple o elemental: el valor de la paraula composta és com el d’una paraula simple (en ull de poll, una malaltia).

També és factible que el valor de cada paraula component tinga repercussió en el valor de la paraula composta, com en aiguamoll. Però hi ha alguna irregularitat sintàctica, la qual impedix que el valor de la paraula composta siga la suma dels components. Apliquem-ho a l’exemple (aiguamoll, que és un terme molt poc usat en valencià; de Peníscola a Guardamar del Segura, la paraula general és la marjal, constantment en femení).

Començarem per l’aspecte més cridaner, que és la concordança. Si aigua + moll fóra una construcció regular, seria aiguamolla (l’adjectiu moll concordaria amb el nom aigua). Passem a l’aspecte decisiu: què significa aiguamoll.

Eixe nom compost indica un terrer que és moll a causa de la presència contínua d’aigua. En definitiva, la mollor no la té l’aigua, sinó el terrer. Això implica que el nom compost aiguamoll no és la construcció sintàctica aigua + moll (com en aigua + clar = aigua clara). El fons d’eixe nom compost és una construcció sintàctica diferent: ‘moll a causa de l’aigua’. Notem el camí que hem seguit: per a deduir quina construcció sintàctica hi ha darrere de la forma que diem (aiguamoll), hem mirat què vol dir realment la paraula composta (que no és aigua + moll).

A partir de les observacions puntuals anteriors, hem de fer l’esforç de buscar una generalització, que és l’operació que fa entrar en la ciència. Mirem si ho aconseguim amb esta afirmació: les paraules compostes són inherentment irregulars. Els casos més significatius són tres, que corresponen als exemples del títol (ull de poll / aiguamoll / desfer). El grup més simple és aquell en què la irregularitat només és semàntica, com en ull de poll (la sintaxi és regular; però el contingut semàntic no és la suma dels components; el valor correspon al d’una paraula simple).

Eixa manera de crear paraules compostes és poc important per a la llengua. Això no obstant, s’ha de tractar en primer lloc perquè són les paraules compostes més simples que hi han, i la ciència va de la simplicitat a la complexitat (la ciència i, també, la ment humana quan adquirix coneiximent).

Convé notar que el valor idiosincràtic de les paraules compostes té la conseqüència següent: només les poden usar els qui saben quin és el seu valor. Calcule que, actualment, deuen ser molts els parlants que no usen ull de poll, i això per la raó simple que no saben què significa. En canvi, qualsevol parlant sap quin és el valor de cada construcció sintàctica, encara que no l’haja sentida mai (com ara un ull d’un peix).

En este paràgraf, exposarem una dada per als qui vullguen aprofundir. Les paraules compostes que s’assenten en una construcció sintàctica regular (ull de poll) són noms. De fet, la immensa majoria de les paraules compostes són noms. Això és una conseqüència del món de la sintaxi (que estudia com elaborem construccions sintàctiques en la formació de l’oració): fora de les construcions que partixen d’un nom (i, per tant, són nominals), només és possible una classe de modificadors, els intensificadors. Apareixen en quatre aplicacions: a modificadors qualificatius ( arbre + molt alt); a modificadors quantitatius (molt pocs + teuladins); a verbs (algú + ha suat molt); a circumstancials (Algú ve + molt sovint). El fet que fora dels noms l’estructuració sintàctica siga tan pobra impedix fer interpretacions irregulars: suar molt i suar poc només es poden interpretar com a ‘suar en una intensitat alta’ i ‘suar en una intensitat baixa’.

Després del detall anterior (per què quasi totes les paraules compostes són noms), podem seguir avant. La segona possibilitat de crear paraules compostes és que hi haja una irregularitat sintàctica, la qual causa la irregularitat semàntica (en aiguamoll, l’adjectiu moll no és un modificador qualificatiu de aigua, i per això no hi concorda). Com a conseqüència de l’anomalia sintàctica, el valor de aiguamoll no és aigua + moll (ja sabem que és ‘terrer moll a causa de la presència habitual d’aigua’).

Un altre exemple: en un vagó restaurant, un café teatre, un concepte clau, unim dos noms sense cap preposició (contra cadira + de + fusta). Eixos noms composts indiquen un objecte que és alhora dos objectes diferents (en el primer exemple, l’objecte és un vagó; però també és, alhora, un restaurant). (Notem la vulneració de la lògica que hi ha en l’expressió «un objecte que és alhora dos objectes diferents»: és la correlació semàntica de l’anomalia sintàctica.)

En general, la composició per irregularitats sintàctiques també és poc important per a les llengües. Però hi ha una excepció: quan creem una paraula nova recorrent a un verb en la tercera persona del singular i un nom (que sovint seria l’objecte directe en una oració); una lligacama, un torracollons, un estirajaquetes. En tenim centenars. Així, ser un bufanúvols és ser pretensiós: u que fa l’acte inútil de bufar cap als núvols pensant-se que és tant potent, que els faria moure’s. La construcció que comentem és irregular perquè sintàcticament és un nom (com es veu en el fet de subordinar-los un: una lligacames); però el primer component és un verb.

Dins de la composició, el grup que té més membres és el darrer que tractarem: les paraules compostes amb un prefix compositiu (fer / des-fer / re-fer). Un prefix compositiu és un constituent lingüístic que té el valor d’una paraula (té un contingut semàntic), el qual els parlants han de dominar. Els qui diuen innecessari saben que in- significa ‘negació de’. Si un parlant diu la paraula asimètric, sap que a- vol dir ‘absència de’. En el cas que algú use antidemocràtic, sap que contra- té el valor ‘que va en contra de’. Diversament dels prefixos compositius, hem comentat que els prefixos derivatius (a- en allargar) no tenen contingut semàntic.

Hem dit que, en les paraules compostes, sempre hi ha alguna irregularitat. Quan usem prefixos compositius, la irregularitat consistix en el fet que tenen contingut semàntic, però no són noms, ni adjectius, ni verbs ni preposicions (en terminologia teòrica, no pertanyen a cap categoria sintàctica). La conseqüència d’eixa irregularitat és que no són realment paraules, de manera que no poden ser un constituent de l’oració (no poden ser subjecte –tu en l’oració Tu ho saps–, ni verb –corre en l’oració Empar corre–, ni un circumstancial –la paraula ahir en l’oració Vingué ahir–, ni un qualificatiu –taula redona–, ni un quantitatiu –tres taules–).

Si recordem un principi humaniste i democràtic del primer article (els parlants no són per a la llengua, sinó al revés: la llengua és per als parlants, §1.1), convindrem que cal insistir en la propietat dita: els parlants han de dominar el valor del prefix compositiu (innecessari, asimètric, antidemocràtic). Més avant, comprovarem que Fabra tenia molt en compte eixe factor (§6.1).

Exemplifiquem-ho. La paraula exprimir ¿és composta per a nosaltres? Si no coneixem el valor de ex, no serà una paraula composta en la nostra llengua. En llatí, ex- significava ‘fora’ (exprimir volia dir en llatí ‘prémer o pressionar cap a fora’). En canvi, els parlants sí que dominem ex- quan té el valor ‘ho era abans, però no ara’ (ex-president, ex-dona, ex-home en Fabra; expresident, exdona, exhome en la gramàtica de la Secció Filològica; ací, §11.1).

I bé, lectors, ja hem explicat les propietats fonamentals de les paraules compostes. Són construccions que sempre contenen una irregularitat, siga purament semàntica (ull de poll), siga sintàctica (i, com a conseqüència, també contenen una irregularitat semàntica, aiguamoll). Les paraules compostes tenen poca importància qualitativa en una llengua, excepte en dos casos: els noms formats amb un verb i un nom (un bufanúvols); i, sobretot, les paraules que contenen un prefix compositiu (desfer).

Podríem dir, com a síntesi, que hem explicat les propietats bàsiques de la derivació i de la composició:

  1. Grups en la derivació i en la composició
    1. Derivació: part bàsica: {fang / fangós}, {trist / tristor}, {roig / enrogir}}
      1. Part secundària: {ploma / plomall}
    2. Composició:
      1. ull de poll (grup més simple; molt poc important)
      2. aiguamoll (grup més irregular; poc significatiu, excepte bufanúvols)
      3. Prefix compositiu (el grup més important; desfer)

També hem dit que la grafia de les paraules derivades és com la de les paraules simples ({arraconar = carro}, {enriquir = Enric}, {assaonar = passar}). Per contra, la grafia de les paraules compostes no és tan elemental. De fet, haurem de dedicar un article sencer a la qüestió.

 

 

Publicat dins de categories, La grafia de les paraules compostes | Deixa un comentari

2 Primera separació negativa de Fabra (1956): l’estructura de la gramàtica

El primer article (§1) exposava un camí per a procurar que les variacions en les normes lingüístiques només tinguen efectes positius, de manera que no perjudique els parlants que havien assimilat la regla modificada. El segon article (§2) explicarà quines són les causes de l’estructura de les gramàtiques del segle XX (fonètica + ortografia + formació de l’oració + formació de paraules per derivació i per composició). Quan haurem explicat què és la derivació i la composició, comprendrem que eixos conceptes no fan cap funció en la formació de l’oració i, per tant, van al final de la gramàtica. Per a atraure els lectors, avançaré que la gramàtica de la Secció Filològica (2016) s’aparta de l’actuació habitual i practica una estructura incoherent (§2.2, 5), de manera que empitjora la de Fabra (1956). En definitiva, lectors, este article exposa uns mitjans que, aplicant-los, permeten deduir si l’estructura d’una gramàtica és coherent.

 

2.1    Una estructura gramatical simple i coherent: Fabra (1956)

Les gramàtiques són un llibre que, recorrent al conjunt d’una teoria lingüística, intenta explicar la comunicació en una llengua. Per a entendre l’estructura de les gramàtiques, hem de tindre en compte que la teoria lingüística consta de sis parts: fonètica (i la seua representació gràfica), sintaxi, morfologia, semàntica, retòrica i formació de paraules per derivació i per composició.

L’estructuració habitual de les gramàtiques del segle xx és molt simple. Comencen per la fonètica i la seua conseqüència gràfica (l’ortografia; capítol i de Fabra 1956). A continuació, tracten la formació de l’oració, procés en què intervé la sintaxi, la morfologia i la semàntica (capítols ii-v de Fabra). L’agrupació de la sintaxi, la semàntica i la morfologia per a estudiar la formació de l’oració explica un contrast: encara que la teoria lingüística té sis parts, les gramàtiques en tenen tres. Al costat de les dos parts dites (fonètica i ortografia; i formació de l’oració), la tercera és la formació de paraules per derivació i per composició.

Com apunta el nom, tracta la formació de paraules noves en una llengua a partir de paraules de la mateixa llengua. En la derivació, partim d’una paraula (anomenada primitiva, com ara el nom fang) i acabem en la paraula derivada (l’adjectiu fangós). En la composició, hi ha més d’una paraula (ull + de + poll = ull de poll).

A primera vista, no pareix que els processos derivatius (fangós) i els compositius (ull de poll) tinguen res en comú. Però la definició proposada mostra el contrari: en els dos casos, creem paraules noves a partir de paraules de la mateixa llengua. Per tant, és coherent que Fabra (1956) i moltes més gramàtiques agrupen la derivació i la composició. Al final de §2.1, justificarem per què eixa part de la teoria lingüística va al final dels tractats gramaticals (capítols vi-vii de Fabra). Cal dir que moltes gramàtiques no tracten la derivació i la composició (en les gramàtiques de Fabra, no apareixen en les de 1891, 1898 i 1918).

La retòrica és especial per la raó que exposarem en este paràgraf. Estudia de quina manera vinculem oracions per a formar un discurs. La gramàtica mallorquina de Joan Josep Amengual (de 1835) tracta l’oració (p. 202) i, tot seguit, dedica una secció a «l’anàlisi del discurs» (p. 203). Eixa actuació és la coherent, però no és gens habitual. La retòrica sol tractar-se en un llibre separat de la gramàtica. La causa de la separació és l’extensió enorme que poden tindre. Entre nosaltres, podeu consultar L’art de la paraula. Tractat de retòrica i poètica (Barcelona, Proa, 2000). És una elaboració que Jaume Medina ha fet a partir d’un manual en llatí editat en Barcelona en els anys 1880, 1888 i 1901, de Jaume Nonell, el qual es basava en una obra d’un occità del segle xviii (p. 25). Resumim-ho:

  1. Parts de les gramàtiques del segle XX:
    1. Fonètica i ortografia
    2. Formació de l’oració (sintaxi, semàntica i morfologia).
    3. Formació de paraules per derivació i per composició (falta en moltes gramàtiques).
    4. En un manual separat de la gramàtica, la retòrica (o estudi del discurs).

Abans del segle xx, l’estructura de les gramàtiques era aparentment diferent («etimologia + sintaxi + prosòdia»). Ací, prescindiré  d’eixa qüestió.

Mirem quin és el motiu d’agrupar la morfologia amb la sintaxi i la semàntica (1b). Tracta quatre conceptes: a) gènere i nombre del nom (també els casos en les llengües que en tenen); b) concordança de l’adjectiu (amb el nom) i del verb (amb el subjecte); c) temps del verb.

La morfologia va amb la sintaxi perquè intervé en la formació de l’oració, com comprovarem amb un exemple: en l’oració Tres dones s’acosten, el plural de tres dones comporta que el verb estarà en plural (si anara en singular, seria Tres dones *s’acosta). La morfologia també s’anomena flexió i accidents gramaticals (de fet, eixos dos noms són els històrics). Ací, usaré morfologia perquè és el terme que més sona als lectors.

Ara, explicarem per quins motius la morfologia (paret-s) i la derivació (fang-ós), encara que visualment pareixen semblants, no tenen cap relació teòrica. Em limitaré a observar que, per a la lingüística europea històrica, una paraula i les seues variants morfològiques (noms: {cosí / cosina / cosins / cosines}; verbs: {pensar, jo pense, tu pensaves, ella pensà…}) són una paraula només, i per això en el diccionari apareix només una forma (el masculí en singular en els noms i els adjectius, cosí; l’infinitiu en els verbs, pensar). En canvi, la paraula primitiva (fang) i la derivada (fangós) són paraules diferents, de manera que figuren les dos en els diccionaris (contràriament a les variants morfològiques).

Lliguem caps. Si la morfologia i la derivació són molt diferents; si la morfologia intervé en la formació de l’oració; i si la derivació no té cap funció en la formació de l’oració, convindrem que és del tot comprensible l’actuació de Fabra (1956) i de moltes gramàtiques: agrupen la morfologia amb la sintaxi (segona part de la gramàtica); i posen la derivació en la tercera part (amb les paraules compostes), vist que els processos de derivació no tenen cap relació amb la formació de l’oració.

Per una altra banda, ja sabem què tenen en comú la derivació (fangós) i la composició (ull de poll). Per a arribar a una visió global, només ens queda una qüestió: tindre en compte que els processos de formació d’una paraula composta no tenen cap vinculació amb la formació de l’oració. Realment, l’estructuració habitual de les gramàtiques del segle xx és prou simple: a) fonètica (i ortografia); b) formació de l’oració; c) formació de paraules per derivació i per composició.

 

2.2    Estructura de la gramàtica de la Secció Filològica (2016)

En la gramàtica de la Secció Filològica, la primera part és la fonètica (un centenar de pàgines, p. 1-118), la qual no va seguida per la seua representació gràfica. L’ortografia ha aparegut com a llibre independent (publicat en el 2017). En dos articles posteriors (§8 i §9), analitzarem si separar l’ortografia de la gramàtica comporta beneficis o efectes negatius.

La segona part és la «morfologia» (cap a 400 pàgines, p. 119-470), i la darrera és la «sintaxi» o estudi de la formació de l’oració (cap a 800 pàgines, p. 471-1314). La part que la Secció Filològica anomena «morfologia» conté la morfologia dels predecessors (gènere, nombre, concordança i temps), i també la derivació i la composició. En síntesi:

  1. Estructura de la gramàtica de la Secció Filològica:
    1. Fonètica (sense ortografia, publicada com a llibre independent)
    2. «Morfologia» (= morfologia + formació de paraules)
    3. «Sintaxi» (estudi de la formació de l’oració

Davant d’eixa separació de Fabra (1956; i en general de la lingüística precedent), ens podem preguntar quina anomalia hi ha en l’actuació històrica (la morfologia va amb la sintaxi perquè participa en la formació de l’oració; la derivació i la composició van al final de la gramàtica perquè no tenen relació amb la formació de l’oració). En la ciència, u no pot actuar com vullga. Ha de partir dels antecessors; i només se’n pot separar si indica un problema i el soluciona.

En un article posterior (§9.2), estudiarem de quina manera la gramàtica de la Secció Filològica caracteritza els conceptes de la «morfologia», i si la seua actuació teòrica és coherent. Ara, avançaré que no he vist que el manual explique en quina anomalia incorren els autors que estructuren la gramàtica en {fonètica + formació de l’oració + formació de paraules per derivació i per composició}.

La gramàtica de la Secció Filològica tracta l’estructura de la gramàtica en la Introducció:

  1. Parts de la gramàtica
    1. «Aquesta gramàtica està dividida en tres grans parts, que altrament són les més habituals en aquesta classe d’obres: la dedicada a la fonètica i fonologia, la dedicada a la morfologia flexiva i a la lèxica, i la dedicada a la sintaxi» (p. xxvi).

El manual afirma que la seua estructura és l’habitual, però no en posa cap exemple (actitud poc recomanable en la ciència). A més, quan u mira gramàtiques es troba dos fets:

  1. Moltes gramàtiques (Fabra, Marvà, Moll, Badia…)
    1. La derivació i la composició no apareix unida a la morfologia.
    2. La formació de paraules és la darrera part de la gramàtica.

Actuen així les dos gramàtiques de Fabra que estudien la derivació i la composició (la de 1912 i la 1956); també trobarem la col·locació al final en el Curs superior de gramàtica catalana (de Jeroni Marvà, 1932); o en la gramàtica històrica de Moll (1952); o en la gramàtica de Badia de 1962; o en la gramàtica general de Moll (1968).

A la vista de l’altura dels noms citats, cal preguntar-nos en quina gramàtica la morfologia inclou la formació de paraules i es troba davant de la sintaxi. Eixa actuació apareix en la Gramàtica del català contemporani (2002), la qual té la mateixa actuació que hem vist en la gramàtica de la Secció Filològica: afirma que «tradicionalment es distingeix dins la morfologia entre flexió i formació de mots» (p. 471). Si Joan Mascaró (l’autor del capítol citat) haguera buscat algun exemple de la seua afirmació, hauria trobat que tenia una creença que no respon a la realitat. Però no actuà científicament (no posà com a mínim una manifestació de la seua afirmació).

L’error de Mascaró (2002) deu haver passat a la gramàtica de la Secció Filològica (2016). L’error i, sobretot, la incongruència. Ja hem comentat per quines raons és coherent l’actuació habitual (posar la morfologia en la formació de l’oració; i col·locar la formació de paraules com a darrera part de la gramàtica). Ara, podem afegir que posar els conceptes morfològics (gènere, nombre, concordança i temps) davant de la sintaxi comporta la incoherència d’haver d’usar conceptes que la gramàtica encara no ha definit, com comprovareu tot seguit. Les nocions que tracta la morfologia depenen totes de conceptes sintàctics: gènere i nombre del nom; concordança de l’adjectiu i del verb, temps del verb. I bé, si posem els conceptes morfològics davant de la sintaxi estarem obligats a incórrer en una anomalia metodològica: usar conceptes (nom, adjectiu, verb) que encara no hem definit. En la gramàtica de la Secció Filològica, trobem en la p. 151 «la flexió nominal» (és a dir, del nom); però el concepte nom es tracta en la p. 509. Etc., etc.

Acabarem l’anàlisi mostrant que la separació de la gramàtica de la Secció Filològica (2016) en relació a la de Fabra (1956) no es limita a l’estructura de la gramàtica. Si tornem a llegir la citació de la institució que hi ha més amunt, trobarem que morfologia i flexió serien dos conceptes diferents (parlen de «la morfologia flexiva i la morfologia lèxica», terminologia que implica que la morfologia inclouria la flexió). Això no obstant, la consulta de les obres de Fabra (com ara el diccionari i la gramàtica de 1912) mostra que flexió, accidents gramaticals i morfologia són tres maneres diferents d’anomenar el mateix concepte. Com que en la ciència és una anomalia metodològica usar més d’un terme per a representar un concepte, un autor s’ha de comprometre recorrent a un terme només. En canvi, no pot ser clarificador usar dos térmens equivalents (morfologia i flexió) com a expressió de conceptes diferents.

Resumim el contingut de l’article:

  1. Estructura de Fabra (1956) i de la gramàtica de la Secció Filològica (2016)
    1. Al llarg del segle xx, trobem un orde simple i coherent en moltes gramàtiques d’autors de renom: {fonètica + formació de l’oració + formació de paraules}.
      1. La morfologia va en la formació de l’oració perquè hi participa.
      2. Per contra, la derivació i la composició no tenen cap funció en la formació de l’oració.
    2. Això no obstant, la gramàtica de la Secció Filològica es separa dels predecessors basant-se en una afirmació que no és certa.
      1. El resultat és unir la morfologia i la formació de paraules en una part que titula «morfologia».
      2. A més, la posa davant de la «sintaxi» (estudi de la formació de l’oració), col·locació que fa caure en l’anomalia metodològica d’apel·lar en la «morfologia» a conceptes (nom, adjectiu, verb) que el manual tractarà posteriorment (en la «sintaxi»).
    3. El factor a destacar no és la separació, sinó no constatar-la ni justificar-la.
      1. El factor decisiu és el resultat final: el fet que, en compte de millorar la teoria de Fabra, la Secció Filològica l’emptijora.

 

Publicat dins de categories, La grafia de les paraules compostes | Deixa un comentari

Contingut del Bloc

  1. Els primers escrits estaran formats per 13 articles sobre La grafia de les paraules compostes, publicats entre el 3 de maig del 2018 i el (pendent)
Publicat dins de Qui sóc | Deixa un comentari

1 Condicions per a rectificar normes prèvies

¿Per quines raons les normatives lingüístiques solen ser conservadores? La pregunta no té una resposta simple perquè, en l’aclariment, intervenen una pluralitat de factors. N’hi han que són positius (vinculats a les característiques inherents de les civilitzacions). Però n’hi han que són negatius. El primer article tractarà factors negatius, i proposarà mitjans per a solucionar-los, de manera que siga factible passar de normatives cegament conservadors a normatives responsablement progressites.

 

1.1    Entre l’espasa i la paret

Abans d’analitzar l’actuació de Fabra i de la Secció Filològica en la grafia de les paraules compostes, és convenient que ens preguntem si una normativa lingüística pot fer canvis. En el tema de les modificacions, sempre hi ha una tensió entre les persones formades (que representen el present) i els escolars (que assenyalen cap al futur). A les persones que que han assimilat una norma i la practiquen, no els interessa que hi hagen variacions, sobretot en l’ortografia (que és a on les modificacions es veuen més). A més, l’escola pública i els mitjans de comunicació han estés molt l’alfabetització (però, entre els valencians, la lectura està cap a un 2%; en els balears, un 12%; en els catalans, un 29%). L’alfabetització dels pobles europeus és un factor que ajuda a comprendre per què la immensa majoria de les normatives són conservadores.

Quan hi ha un canvi, u pot pensar: Tant que m’ha costat aprendre una norma, i ara ¿he de fer l’esforç de desaprendre-la i aprendre’n una altra? Perquè, en efecte, els canvis en la normativa comporten que els parlants alfabetitzats no han de fer un esforç, sinó dos. A més, desaprendre una norma no és fàcil per un motiu psicològic: quan hem assimilat una norma, la ment actua automàticament, com si la norma formara part del nostre instint. Certament, canviar una regla no és modificar un instint; però sí que és costós (i no poc) alterar un saber que es troba en la part inconscient de l’enteniment.

La situació descrita deu explicar que, cada volta que una llengua europea intenta modificar l’ortografia, s’arma un bon guirigall social; i, sovint, la proposta de reforma torna arrere. (Per cert, si no hi ha enrenou és més aïna mal senyal: símptoma d’indiferència social per la pròpia personalitat; indiferència si no és autoodi.)

En els darrers anys, hem vist fracassos de reformes ortogràfiques en el francés i en l’alemany, a pesar que eren canvis suaus i plens de sentit, com ara suprimir l’accent circumflex del francés (fenêtre). Eixe signe indica que, en alguna època del passat, hi havia una s (que nosaltres mantenim: finestra). La dada dita (abans, el francés tenia fenestre) té interés per a qui busca l’origen o etimologia de les paraules; però eixe saber és del tot intranscendent per als francòfons, per als quals l’accent circumflex no és més que una dificultat del tot inútil.

He posat un exemple clar per a plantejar el dilema central dels canvis en la normativa lingüística: el fet que molts francòfons (potser milions) hagen assimilat l’accent circumflex de fenêtre ¿justifica que, generació rere generació, els escolars hagen d’estar patint i patint en centenars de paraules? Podríem dir-ho més clar: l’error comés en el passat (fenêtre) ¿implica que els francesos hauran de pagar les conseqüències eternament? L’adjectiu etern mostra que el camí indicat no pot ser convenient (ni, sobretot, just).

Les normatives lingüístiques deuen mirar els interessos del futur. No fer això comporta un grau baix de responsabilitat social (i pot estar unit a posar els interessos d’alguna minoria elitista per damunt de les necessitats generals). Però hem d’afegir a pressa que el fet d’interessar-se pel futur no significa ignorar el present. Hem de considerar tant els parlants alfabetitzats (que són una part del present) com aquells que encara no ho estan (l’altra part del present); i encara hem de pensar en els qui vindran (que són el futur).

A primera vista, tenim davant un problema insoluble: o guanyen els alfabetitzats, o beneficiem els que pugen (i pujaran) en la vida. He dit a primera vista perquè la deducció anterior només és certa si tenim una visió dogmàtica i fonamentalista de la normativa lingüística. És veritat que les llengües necessiten normes per a evitar la tendència a la dispersió (que actua en tot idioma). A més, les llengües que han patit un procés de marginació en la seua pròpia societat (com la nostra) necessiten recuperar la dignitat, objectiu que demana un cert esforç als parlants. Tot això és cert. Però també ho és que, en una normativa humanista, la llengua és per als parlants; per contra, en les visions essencialistes i elitistes els parlants són per a la llengua.

 

1.2    Com solucionar problemes sense perjudicar a ningú

Si no sacralitzem les normes i partim del principi humaniste que les llengües són per als parlants, ¿quin problema es produïx si, durant unes dècades, qui haja aprés la grafia fenêtre continua practicant-la (si vol), alhora que les institucions públiques, els mitjans de comunicació i les generacions jóvens usen la grafia fenetre? Actuant d’eixa manera, solucionem problemes sense que hi hagen perjudicats; i, alhora, obtenim una infinitat de persones beneficiades: els jóvens i tots els parlants del futur.

Hauríem d’actuar evitant que la normativa lingüística estiga supeditada als interessos d’alguna minoria (com ara els correctors, o els escriptors). L’objectiu és buscar el bé comú (sempre en la direcció de cercar models identificadors, assimilables i practicables per als parlants de cultura mitjana). Actuar d’eixa manera té efectes positius sobre el conjunt de la societat, inclosos els correctors i els escriptors que han assimilat normes, ja que la millora de la llengua és un bé per a tots. Però, al costat d’eixe objectiu fonamental, n’hi ha un altre, que no podem oblidar: hem de procurar perjudicar les persones tan poc com siga possible. En definitiva, hem de beneficiar sense perjudicar.

En les normatives lingüístiques, podem arribar a l’objectiu dit (no perjudicar a ningú) proposant un període transitori llarg (com ara de trenta anys), de manera que els qui han assimilat la norma modificada no hagen de desaprendre i, correlativament, hagen de fer l’esforç d’aprendre una altra volta. El camí proposat esquiva alhora dos efectes negatius: ni condemna eternament els parlants per un error del passat, ni obliga els parlants alfabetitzats a canviar normes que havien assimilat.

Si des de la perspectiva exposada anem a la gramàtica i l’ortografia de la Secció Filològica, trobarem que el període transitori és de quatre anys (el primer any és el 2017), de manera que tots els qui havien assimilat la grafia arítmic (o qualsevol altra de les canviades) hauran de desgravar-se de la memòria visual eixa grafia i gravar-se la nova (arrítmic); i tot això abans del 2021.

Al costat d’eixe efecte negatiu, notaria una absència en l’activitat de les institucions públiques encarregades de la normativa lingüística. Si mirem què fa la institució normativitzadora valenciana (l’Acadèmia Valenciana de la Llengua), trobarem Jornades sobre molts temes: sobre escriptors i sobre sociolingüística, sobre onomàstica i sobre els mitjans de comunicació, sobre cultura popular i sobre terminologia d’especialitat… No cal dir que tot això és positiu (i ben positiu). Però ¿no és sorprenent que la institució dita no haja fet cap Jornada sobre la normativa lingüística (que és la seua primera competència segons la llei de creació i, per tant, és la seua primera obligació)? Cap Jornada i, tampoc, cap revista.

En la modificació de normes, no hem de tindre gens de pressa. Al contrari, convé exposar en públic les raons que pensem que aconsellen una modificació, i esperar les respostes (necessàriament argumentades). En definitiva, quatre ulls veuen més que dos. Correlativament, els qui pensen que hi ha un buit o un error en la normativa deuen tindre llocs a on puguen defendre les seues raons, les quals han de ser accessibles al públic (i, per tant, s’han d’editar). Per contra, si en una llengua no hi han períodes de debat abans d’aprovar una modificació, i si resulta que hi han grups de paraules (arrítmic, 1932; infraestructura, corregnar, 1956) que canvien la grafia en unes dècades (arítmic, infrastructura, 1972; arítmic, coregnar en DIEC, 1995) i la tornen a canviar al cap d’uns anys (infraestructura, 1992; arrítmic, corregnar, 2016), és senyal que alguna cosa no funciona bé.

Els mitjans d’estudi i debat ¿no comporten posar la normativa lingüística dins de la racionalitat? També la posen, socialment, en un marc transparent i respectuós: un  marc humà i democràtic. És molt fàcil parlar pels corredors. Però no ho és tant presentar una investigació amb un objecte d’estudi, una exposició de la causa del treball, i un cos de la investigació, el qual ha de resoldre alguna incògnita (en relació amb la causa dita al principi del treball). En la societat valenciana, el camí descrit ajudaria a demostrar si és objectiu qui afirma que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua seria «catalanista»; i també facilitaria mostrar el grau de raó que tenen els qui l’acusen de «particularista» (o de coses pitjors).

He parlat de la institució normativitzadora valenciana, però diria que les paraules dels dos darrers paràgrafs també són aplicables a la Secció Filològica.

Recapitulem. Si no actuem bé, serà factible que, en els modificacions de normes, hi hagen beneficiats i perjudicats, vencedors i vençuts. En canvi, el potenciament de la racionalitat (exposar en públic les causes que aconsellen modificar una norma; i disposar d’àmbits públics en què una persona puga argumentar sobre una limitació en la normativa) i la substitució de la rigidesa (sovint unida al dogmatisme) per la flexibilitat (vinculada al diàleg i el debat) ens ha permés arribar a un camí sense perjudicats: períodes llargs en què la norma antiga va retrocedint i, correlativament, la norma nova va escampant-se.

En canvi, la proposta de la Secció Filològica (al cap de quatre anys, exclusió de arítmic i ús exclusivament de arrítmic) comporta que els parlants alfabetitzats haurien de llevar-se de la memòria la grafia arítmic, coregnar, etc., i gravar-se arrítmic, corregnar, etc. I tot això quan, vint anys abans (en 1995), haurien hagut de fer el canvi invers (passar de arrítmic, corregnar, etc., a arítmic, coregnar, etc.).

Resumim les propostes més importants que hem fet:

  1. Precaucions en el canvi de normes
    1. Convé exposar en públic les raons de la modificació.
      1. En llocs adequats (o publicacions), propostes i respostes (necessàriament argumentades).
      2. Efecte: marc transparent i respectuós, humà, democràtic.
    2. Períodes llargs en què la norma antiga va retrocedint.
      1. Institucions públiques, mitjans de comunicació i escola: la norma nova.
      2. Parlants que havien assimilat la norma antiga: poden seguir practicant-la.
      3. Inadmissible: canviar la grafia de grups de paraules en 1995 i tornar en el 2016 a les grafies inicials.

 

Publicat dins de categories, La grafia de les paraules compostes | 5 comentaris

Currículum. Tret de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua

Saragossà Alba, Abelard

Abelard.Saragossa@uv.es

Data i lloc de naiximent:

1954, Silla (l’Horta)

Activitat professional

Llicenciat en Filologia Catalana (Universitat de València, 1983-1986; Universitat de Barcelona, 1986-1988) i doctor en Filologia (Universitat de València, 1988-1990). Professor des de 1991 en la Universitat de València.

Membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua des del 2016.

Activitat investigadora

Ha elaborat un centenar d’investigacions i deu llibres sobre el valencià i sobre com ensenyar-lo. La seua activitat es pot dividir en cinc camps:

  1. Ensenyament del valencià, gramàtica pedagògica i teoria lingüística

Ha estudiat com s’ensenyen els conceptes lingüístics que els docents han d’usar (limitacions i alternativa): els bàsics de la sintaxi, la flexió i la fonètica (també pronom i oració). Una part dels Treballs de Final de Grau que dirigix analitzen manuals d’institut. Els treballs dits deriven de les investigacions sobre els conceptes gramaticals. Eixe camí ha permés elaborar la Gramàtica valenciana raonada i popular (2003). L’interés per la docència està unit a Taula de Filologia Valenciana (2008), associació que organitza Jornades i contribuïx al contingut de la revista anual Aula de Lletres Valencianes (2011-2015, Diputació de València; 2018-actualitat, Diputació de Castelló). Informació de l’associació i de la revista:

https://taulafilologiavalenciana.wordpress.com/

  1. El treball lingüístic dins del compromís social

Estudiant a Ramon Llull, es desprén l’osmosi entre llengua i societat (2008). Eixe fet (que demana al gramàtic compromís social) està en la base dels arguments a favor de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, exposats en articles de premsa en l’època inicial de la institució (2001–2005), quan era més qüestionada. El compromís social l’ha portat a elaborar treballs més aïna sociolingüístics («L’ús del valencià: mirada al present i al futur. Reflexions per a un valencianisme transversal i majoritari», 2013). També és sociològic l’article que explica per què Antoni Canals (i en general els valencians dels segle xv) anomenaven el valencià com a valencià, per molt que sabien que la seua llengua era la mateixa que la dels balears i la dels catalans (2007). En Reivindicació del valencià (2007), busca una manera de parlar sobre el valencià que, alhora que siga objectiva, també siga assumible per una part amplament majoritària de la societat valenciana. El compromís social també ha originat llibres divulgatius (Passat, present i futur de les Normes Ortogràfiques de Castelló, 1998, http://repositori.uji.es/xmlui/handle/10234/111499) i treballs que mostren la vinculació entre ideologies i postures gramaticals («Nacionalismes dominants i deformació de la ciència», 2002).

  1. Criteris de la normativa lingüística i assimilació social de les normes

Analitzant a Fabra i a Sanchis, ha delimitat quins són els principis bàsics (Criteris de la normativa, 1997, http://repositori.uji.es/xmlui/handle/10234/111479; «El valencià culte a partir de la correspondència entre Sanchis Guarner i Joan Fuster», 2007). Els compromisos ètics dels filòlegs són analitzats en «Ètica i ciència en la normativa lingüística» (2014). El llibre El valencià del futur (2000) estudia quina relació entre el valencià popular i la llengua escrita podria afavorir que els valencians seguim recuperant la consciència de ser poble i la voluntat de dirigir el nostre futur. Eixe treball es completa amb «El valencià modern. Antecedents, formació, assoliments, propostes de millora i aplicacions socials» (debatut, esmenat i assumit com a base programàtica de l’associació Taula de Filologia Valenciana, 2011). Eixe estudi mostra les limitacions en el model lingüístic dels anys setanta i huitanta, les quals són una de les raons que aconsellaven crear l’Acadèmia (1998).

  1. Anàlisi de normes (estudi de l’evolució i compressió del present)

La investigació teòrica (1) ha facilitat l’aclariment de problemes (adjectius demostratius, possessius, L’has vista, el nom del Cap i Casal, el nom de 17, 18 i 19, les dualitats {conéixer / conèixer}, {hi han / hi ha}, l’evolució prefereix > preferix…). En eixe camp, destaca el llibre El valencianisme lingüístic (2018), que analitza el llibre Criteris lingüístics de la Direcció General de Política Lingüística i Multilingüisme (2016), i mostra els models lingüístics del valencià que hi han hagut al llarg del segle xx, i en quina ideologia normativa es fonamenta cada u.

  1. Estudi de gramàtics i d’escriptors (valencians, catalans i balears)

Com que per a comprendre el present cal estudiar el passat, ha reflexionat sobre gramàtics dels segles xix i xx: el mallorquí Joan Josep Amengual, el català Pompeu Fabra, els valencians Josep Nebot, Carles Salvador, Josep Giner, Manuel Sanchis Guarner, Francesc Ferrer Pastor, Enric Valor i Germà Colón. També sobre el model lingüístic d’escriptors: Bernat i Baldoví, escriptor satíric de gran èxit; Jacint Verdaguer, el millor autor català de la Renaixença; Jordi Valor, prolífic novel·liste valencià de la postguerra; i Albert Hauf, historiador mallorquí de la literatura i membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Publicat dins de Qui sóc | Deixa un comentari

L’autor i el seu marc cívic

Vaig nàixer en 1954, dins d’una família llauradora de l’Horta, vora la marjal de l’Albufera. Per fora, tot era molt diferent a ara. Però, per dins, era igual com ara: qui treballa, es coordina i té il·lusió, viu a gust, i més si unix la seua vida a la del seu poble (el qual comença per la vila o ciutat a on u viu; i, en el nostre cas, passa per Europa).

Cada u té unes aficions i un gust, i la meua primera afició a partir dels dèsset anys ha sigut conéixer la llengua de Silla (que és el meu poble immediat). Conéixer la llengua i, també, entendre què passa en el nostre enteniment quan parlem i quan escoltem.

Comencí els estudis de filologia tard (als 29 anys), ja que treballava des del dèsset anys. I la sort va fer que entrara en la Universitat de València quan en tenia 36. He dit sort perquè, damunt que sempre he fet classes a gust, m’han pagat. I cobrar per estar a gust és realment una sort.

La docència ha sigut per a mi la meua primera obligació professional. A més, fent classes he aprés molt sobre la teoria lingüística i sobre la nostra llengua (en eixe orde). He publicat molta paperassa (en el currículum, n’hi ha una descripció). Però, entre els llibres, només estic satisfet de Criteris lingüístics (a on estudie la ideologia normativa de Pompeu Fabra, 1997), de la Gramàtica valenciana raonada i popular (2003), de les huit investigacions que conté Reivindicació del valencià (2007) i del llibre El valencianisme lingüístic (2018), que analitza el llibre Criteris lingüístics de la Direcció General de Política Lingüística i mostra els dos models lingüístics del valencià que hi han hagut al llarg del segle xx, i quin és el fonament ideològic de cada u.

Si tinc salut i vida, espere escriure encara molt a partir dels milers de pàgines que he redactat fent classes. A més, no seran treballs en primer lloc per als lingüistes, sinó per als qui són com els lectors de la publicació que inclou este bloc (VilaWeb): persones compromeses amb el seu país i la seua llengua. De fet, els primers escrits que apareixeran en el bloc són una concreció d’eixe camí.

L’aspecte que més destacaria de la meua vida no és el que he descrit (el de la lingüística), sinó ser un membre de les bases del valencianisme. Tota la meua activitat fent classes i escrivint tenen un objectiu central: estar al servici del valencianisme. És la il·lusió més gran que he tingut al llarg de la meua vida, i espere morir-me tenint-la ben encesa.

Si algun lector vol fer-se una idea sobre la meua biografia intel·lectual, pot sentir una entrevista de la ràdio La Represa:

https://www.youtube.com/watch?v=oOfKs_AWcBY&t=2213s

I, si a algú li abellix llegir coses diferents de les que publicaré ací, pot anar a academia.edu:

https://uv.academia.edu/AbelardSaragoss%C3%A0Alba

Allí, trobarà una trentena de treballs dels darrers anys. He investigat en estructures sintàctiques, semàntiques, flexives i fonètiques. En canvi, pràcticament no he tocat el lèxic que no forma estructures (que és la major part de les paraules).

Si necessiteu alguna cosa de mi i la puc satisfer, la faré a gust (i, si puc, amb gust). Podeu escriure’m a:

Abelard.Saragossa@uv.es

Per a un docent, hi han poques coses tan plaents com vore satisfacció en els ulls de l’interlocutor. Això sí: heu de saber que, per cada cosa que sé en llengua, sé que n’hi han a garberes que no sé. Per això he dit «si puc». Però, si ho sé, ausades que parlaré a gust amb lectors d’este bloc, siguen balears, siguen catalans o siguen dels qui tinc més a la vora, aquells que ens definim com a valencians i sentim orgull de ser-ho (i espere que cada volta més, perquè el mallorquí Joan Alcover tenia molta raó: només qui arrela en el seu entorn és capaç d’enfilar-se i mirar cap al conjunt de la humanitat).

 

Acabaré amb una síntesi de com pense (primers set punts) i de com no pense (segons set punts):

 

Perspectiva humanista i democràtica en el tractament de la llengua:

  1. Des de baix cap amunt.
  2. La llengua és dels parlants.
  3. Primera norma: «Les paraules i les construccions que he aprés en el carrer són correctes, mentres alguna norma subsidiària no em diga, argumentadament, el contrari».
  4. Efecte immediat: «No m’he de separar, innecessàriament, de la llengua viva».
  5. Efectes mediats: autoestima i confiar en tu mateix i en la personalitat del teu l’entorn social (local, comarcal i com a balears, com a valencians o com a catalans; més tots els qui s´hi vullguen incorporar).
  6. Efecte sobre els lingüistes: han d’estar al servici del poble.
  7. Síntesi. La llengua és dels parlants i per als parlants. Són l’origen i la destinació de la normativa lingüística.

Perspectiva essencialista i elitista en el tractament de la llengua:

  1. Des de dalt cap avall.
  2. La llengua no seria dels parlants.
  3. Primera norma: «Parle molt malament; i he de seguir, obedientment, els manaments dels superiors per a parlar bé».
  4. Actitud dels de dalt: en algun detall, magnànims, poden fer la concessió d’acostar la normativa lingüística a la llengua parlada.
  5. Efecte social: dubtar de tu mateix i de la personalitat del teu entorn social (i de ser balear, valencià o català); perill d’autoodi.
  6. Els parlants haurien d’estar al servici dels «sabuts».
  7. Síntesi. La llengua seria dels elitistes i per als elitites. Serien l’origen i la destinació de la normativa lingüística.

 

Publicat dins de Qui sóc | Deixa un comentari

Presentació de la grafia de les paraules compostes

La grafia de les paraules compostes

La proposta de la Secció Filològica (2016, 2017) ¿ha millorat la de Fabra (1956)?

Abelard Saragossà (Universitat de València i Acadèmia Valenciana de la llengua)

 

«Cal pensar que l’ortografia no ha d’esser una cosa d’uns quants –erudits, literats– ha d’esser per a tothom.» (Pompeu Fabra 1906: 214 [66])

 

Índex: parts i articles

Introducció (1)

Objectiu dels articles

  1. Condicions per a rectificar normes prèvies
    • Entre l’espasa i la paret
    • Com solucionar problemes sense perjudicar a ningú

 

Perspectiva de Fabra (1956) sobre les paraules compostes (2-6)

  1. Primera separació negativa de Fabra (1956): l’estructura de la gramàtica
    • Una estructura gramatical simple i coherent: Fabra (1956)
    • Estructura de la gramàtica de la Secció Filològica (2016)
  2. ¿Per què Fabra escrivia assaonar?
    • La derivació: justificació de assaonar
    • Composició: ull de poll, aiguamoll i desfer. Què compartixen
  3. ¿Quines regles determinen la grafia de les paraules compostes?
    • Dos regles simples: ull de poll i {aiguamoll, desfer}
    • Justificació de les regles fonamentals de la composició
    • Excepcions que, paradoxalment, són positives
    • Un principi important: facilitar la lectura
  4. El guionet. ¿Per què Fabra escrivia antireumàtic (no antirreumàtic) i asimètric (no assimètric)?
    • Introducció al guionet: convé justificar cada ús
    • Les grafies antireumàtic i asimètric: plantejament de la qüestió
  5. Un marc atractiu: Fabra (1956)
    • Set aportacions a la derivació i la composició
    • Limitacions de les aportacions de Fabra
    • Valoració de Fabra (1956)

 

Les paraules compostes: la Gran Enciclopèdia Catalana i la Secció Filològica (7-12)

  1. Separació de Fabra (en 1972) i retorn (en 1992) sense mostrar les raons de Fabra
    • Mirar altres llengües sense considerar la pròpia
    • La proposta de Fabra és substituïda per propietats vagues
  2. Emmarcament de l’Ortografia (2017) de la Filològica
    • Modificacions ortogràfiques (1992 / 1995 / 1996 / 2017)
    • L’ortografia (2017): separada de la gramàtica
    • ¿A on cal estudiar la grafia de les paraules compostes?
  3. Més separacions de Fabra (1956): teoria derivativa i compositiva
    • Ortografia: no definix les nocions de la formació de paraules
    • Gramàtica: indefinició de conceptes «morfològics» bàsics
    • Classificacions heterogènies
  4. La grafia de les paraules compostes segons la SF
    • Aportacions i limitacions centrals de Fabra
    • Canvis de la Filològica: de regles «per a tothom», ¿a regles per a qui?
    • Contrast entre els objectius i les regles de la Filològica
    • D’una proposta estructural a normes planes
    • Trivialitats i més constatacions presentades com a normes
    • Fabra: desconsideració i lloança
  5. El guionet en les paraules compostes: Fabra i la SF
    • La intervenció de la Secció Filològica era necessària
    • Anàlisi de l’actuació de la Secció Filològica
    • Marc internacional de l’ús del guionet
    • Interpretació de l’actuació de la Secció Filològica
    • Les dos utilitats fonamentals del guionet
  6. OIEC (2017): els altres canvis en les paraules compostes
    • Les set regles del segon paràgraf
    • El tercer paràgraf de les modificacions: autorectificacions

 

Síntesi (13) i resums (14)

  1. Grafia de les paraules compostes: una síntesi
    • Justificació
    • Una visió global des de les aportacions de Fabra
  2. Apèndix. Resum de cada article
    • Emmarcament (1). Perspectiva de Fabra sobre les paraules compostes (2-6)
    • Les paraules compostes: la GEC i la Secció Filològica (7-11)

 

Introducció. Objectiu dels articles

L’objectiu dels articles és estudiar la proposta que ha fet la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans sobre la grafia de paraules compostes en dos obres recents (Gramàtica de la llengua catalana, 2016; i Ortografia de la llengua catalana, 2017). La finalitat és estudiar si, a partir de la darrera proposta de Fabra (continguda en el Diccionari General de la Llengua Catalana, 1932; i en la seua gramàtica pòstuma, 1956), les reformes de la Secció Filològica milloren la llengua i, per tant, faciliten el domini i la capacitat de comunicació dels parlants.

En el paràgraf anterior, he unit la llengua i els parlants perquè entenc que una exigència d’una normativa lingüística humanista és possibilitar que la puguen comprendre, assimilar i practicar els parlants de cultura mitjana (com diu Fabra en les paraules que encapçalen el treball). A més, una normativa humanista ha de buscar l’enriquiment dels parlants: facilitar que puguen elaborar i expressar valors comunicatius necessaris (o positius) en la vida quotidiana.

Ben mirat, una llengua i els seus parlants són (fora de l’essencialisme i l’elitisme) realitats inseparables. Els idiomes només existixen en la ment dels seus parlants (i, encara, quan els usen). Una llengua sense usuaris és un idioma que els seus parlants han substituït per un altre, de manera que el seu idioma ha desaparegut. La inseparabilitat entre una llengua i els seus parlants comporta que beneficiar la llengua és, també, beneficiar els parlants; i viceversa. Convindrem que eixe resultat està dins d’un humanisme clar, lluminós, contundent. Per eixe motiu he parlat en el paràfrag precedent de normativa lingüística humanista (en oposició a les propostes elitistes, que deriven en general de visions essencialistes).

La reflexió feta és un senyal de com seran els articles. La meua voluntat és que els entenguen els lectors amb interés per la normativa lingüística. No estan elaborats per a professionals de la llengua, sinó pensant en persones compromeses amb el seu país i la seua llengua. Això sí: no seran escrits superficials o lleugers. Demanaran als lectors tranquil·litat, reflexió i assimilació (si convé, amb paper i llapis per a fer-se resums).

Per a arribar a una visió global i adequada, primer que res ens preguntarem quines condicions s’haurien de donar per a rectificar normes prèvies (article primer, §1). Tot seguit, analitzaré l’actuació que tingué Fabra en la seua darrera gramàtica (1956). Faré eixa operació abans de parlar sobre la Secció Filològica perquè la proposta del 2016 no millora qualitativament la de Fabra, i no és possible demostrar-ho sense haver analitzat la primera actuació en el temps (feta pública en 1956).

L’estudi de Fabra comportarà quatre objectius. El primer és descriure i justificar l’estructura de la seua gramàtica (article segon, §2). També cal explicar les classes principals de paraules derivades i paraules compostes (§3). Eixe marc teòric permet passar a l’ortografia: quines són les regles bàsiques de les paraules compostes (§4-§5) i de quina manera les va exposar Fabra (§6).

En haver descrit l’actuació del gramàtic de Barcelona, estudiarem les modificacions que va fer la Gran Enciclopèdia Catalana cap a 1972, i com va reaccionar la Secció Filològica en 1992 (§7). L’anàlisi d’eixes dos propostes és necessària per a comprendre més bé el camí ortogràfic desplegat en la gramàtica i l’ortografia de la Secció Filològica. Eixa proposta serà tractada en els articles finals (§8-§12). Partint de la perspectiva de Fabra, el penúltim article donarà una visió estructurada general de l’ortografia de les paraules derivades i les paraules compostes (§13). Al final, hi haurà un apèndix que contindrà un resum de cada article (§14).

Dels 14 escrits, 8 estan dividits en dos parts (com mostra el que ve a continuació), però n’hi han que en contenen més (el que explica els factors fonamentals de la grafia de les paraules compostes, §4; el que descriu les aportacions de Fabra, §6; i els que analitzen l’actuació de la Secció Filològica, §8, §9, §10 i §11).

Publicat dins de categories, La grafia de les paraules compostes | Deixa un comentari