Valencianitat activa des d’Alacant (IV). Aprofundiment: supeditació de parlars i de llengües; aplicació al valencià (§4)

4. Cap. 6. Aprofundiment: supeditació de

parlars i de llengües; aplicació al valencià

4.1    Els rètols bilingües ¿afavorixen realment el valencià?

Quan Juli Martínez ha donat una visió general (capítols 1-4) i ha descrit les relacions lingüístiques en l’estat espanyol (capítol 5), torna a la teoria sociolingüística per a aprofundir en la comprensió de la societat valenciana. El capítol 6 comença reflexionant sobre un fet puntual: els rètols en valencià i en castellà (que sovint són semblants). El nostre autor ho veu com a una mesura útil per a una llengua que, prèviament, havia estat exclosa de l’oficialitat. Però opina que eixa actuació no hauria d’haver durat més de 8 o 10 anys, ja que la duplicació «ni és útil, ni suposa una empenta per a la llengua minoritzada, ni genera interés per aprendre-la» (1b).

  1. Capítols 1-4: visió general. Capítol 5: relacions en l’estat espanyol. Capítol 6: retorn a la teoria per a aprofundir en la societat valenciana.
    1. Fet puntual: els rètols en valencià i en castellà eren útils per al valencià en els primers anys de recuperació de l’oficialitat. Però:
    2. «El problema de repetir les coses és que les fem avorrides. Duplicar la informació en dos llengües pròximes, fins i tot en textos brevíssims en què sovint la diferència és d’un accent o d’una lletra, ni és útil, ni suposa una empenta per a la llengua minoritzada, ni genera interés per aprendre-la. La duplicació sistemàtica hauria de prolongar-se durant un període molt breu de temps (no més de 8 o 10 anys) i hauria de servir a una llengua que ha sigut exclosa dels àmbits formals per a tornar a formar-ne part. Però no es pot allargar en el temps, atés el perill de resultar supèrflua per als parlants.» (p. 59)

Quan han passat uns quants anys, els rètols bilingües no fan que els parlants de la llengua dominant hagen de conéixer la llengua supeditada; i als parlants de la llengua subordinada els fa la impressió que la seua llengua no pot existir sense la majoritzada. El resultat és que l’ús del valencià es torna un «gest simbòlic irrellevant», un «adorn innecessari»: prescindible.

  1. Efectes dels rètols bilingües al cap d’uns anys: negatiu per al valencià
    1. «Els parlants de la llengua majoritzada continuaran sense tindre gens de necessitat d’aprendre ni un bri de l’altra llengua, mentre que els parlants d’aquesta continuaran percebent que el seu idioma no és possible sense la supervisió, sense l’acompanyament, d’un adult: la llengua majoritzada.» (p. 60)
    2. Resultat:
      1. «La presència del valencià, per tant, no seria més que una mena de concessió, de gest simbòlic irrellevant.»
      2. «Un adorn innecessari. És a dir, és prescindible.»

Hem arribat a una paradoxa: una mesura feta per a potenciar el valencià no l’afavorix en realitat (2b). Per a aclarir la qüestió, el pedagog de la Universitat d’Alacant posa el tema en la història: fa uns anys, el valencià era una llengua en conflicte que es trobava en el procés de substitució pel castellà (3a). Aprofita eixe marc per a introduir el concepte diglòssia (3a.i), creat en 1959 per a descriure la situació de l’alemany suís (una varietat supeditada al model lingüístic alemany, ja que s’usava aleshores en la comunicació del carrer, però no en l’escriptura ni en els mitjans audiovisuals).

  1. Aclariment de la paradoxa (2): està en la història recent del valencià
    1. «La resposta és contundent: eixa llengua es trobava recorrent el camí directe cap a la substitució lingüística, és a dir, cap a la desaparició. Afectada per una situació de conflicte lingüístic, la convivència amb una altra llengua superior relega la inferior a usos no formals i privats, cada volta més i més conflictius i forçats (ço és, els parlants de la llengua minoritzada han de fer un esforç conscient per no abandonar-la i no tots troben l’al·licient per a no fer-ho).
      1. »Aquest estadi tan desequilibrat entre dos llengües en conflicte rep el nom de diglòssia. Aquest és un terme propi de la sociolingüística descrit pel lingüista Charles Ferguson (1959).» (p. 61-62)

 

4.2    De Suïssa a la supeditació a la «llengua literària»

Juli Martínez aprofita la subordinació de l’alemany suís per a descriure un cas general i aplicar-lo al valencià. La relació lingüística és esta: és factible que, en una llengua, un moviment social vincule una varietat a la «llengua literària», i excloga les altres varietats (4a). Per a arribar al fons, el nostre autor recorre a un altre fet puntual. A fi d’aconseguir més lectors, l’Associació d’Editors del País Valencià impulsà en el 2001 la traducció de Harry Potter al valencià. Hi hagueren valencians que respongueren en contra d’una manera «furibunda», ja que això afavoriria «la secessió lingüística» (4b).

L’elaborador de manuals de valencià fa una afirmació que hauria de ser òbvia: l’ús d’un idioma és prioritari i, per tant, està per davant d’altres consideracions. En canvi, hi ha qui, apel·lant a «la unitat de la llengua», desconsidera «la forma de parlar pròpia», o s’oposa a una versió d’una obra estrangera que faria augmentar la lectura en valencià.

El fet de col·locar «la unitat de la llengua» per davant de l’ús comporta no tindre en compte els parlants, de manera que estem davant d’una actitud essencialista. Si afegim que la reacció a la traducció valenciana era «furibunda» i pretenia insultar (seria una «secessió lingüística»), convindrem que Juli Martínez té motius per a qualificar eixe comportament com a «integrisme unitarista» (4c).

Acaba la descripció amb una afirmació que podria contribuir a explicar per què la lectura en valencià és tan baixa (entre un 2 i un 3%, contra un 29% entre els catalans i un 12% entre els balears): «la llengua literària no respon a un model estàndard conciliador, ni policèntric, ni composicional», deficiència que dificulta que els jóvens valencians s’hi senten «identificats lingüísticament» (4d).

  1. Actuació essencialista: posar «la unitat de la llengua» per davant de l’ús (b-c) per a mantindré un model lingüístic poc adequat per als valencians (a, d)
    1. «En la comunitat lingüística del català-valencià, l’àmbit literari ens ofereix un bon exemple de com una determinada variant dialectal ha assolit en exclusiva l’etiqueta de llengua literària, mentre que les altres en queden excloses.
    2. »Fa uns quants anys, l’Associació d’Editors del País Valencià va promoure la traducció del clàssic juvenil Harry Potter al valencià, amb les variants dialectals pròpies, diferents de les del català oriental. La contestació que va rebre aquesta decisió va ser digna d’anàlisi: de manera furibunda, se’ls va acusar que estaven afavorint la secessió lingüística en permetre que hi haguera un Harry Potter en català i un altre en valencià. I els atacs, per molt que ens sorprenga, no venien en general de Catalunya, sinó del mateix País Valencià.
    3. »Aquest integrisme unitarista és realment paradoxal, perquè mena algunes persones a menystenir la forma de parlar pròpia en pro d’un concepte –la unitat d’una llengua– que hauria de ser sempre subsidiari d’un altre: l’ús d’eixa llengua.
    4. »Una versió en valencià de Harry Potter permetia als joves valencians llegir uns best-sellers en una varietat pròxima, amb la qual es podien sentir identificats lingüísticament. Cosa que, per molt que alguns s’hi entesten, no és possible quan la llengua literària del català-valencià no respon a un model estàndard conciliador, ni policèntric, ni composicional.» (p. 63)

Com que el nostre autor és rigorós, aporta tres dades per a fonamentar el grau d’adequació que la «llengua literària» tindria per als valencians: 1) després de la descripció general (5a), posa un exemple en què l’actuació valenciana és més clara i més precisa (dins dels pronoms febles, 5a.i); 2) assenyala un conjunt de formes molt important en la comunicació (la flexió verbal, 5a.ii); 3) es referix al sistema d’accentuació (que s’aparta de la pronunciació estructural del valencià, 5a.iii). En la segona part (5b), el pedagog constata que eixa «llengua literària», alhora que desconsidera «la forma de parlar pròpia» dels valencians (4c), incorre en «expressions col·loquials» (fins i tot «vulgars») del català oriental (5b.i-iii).

  1. Grau d’adequació de la «llengua literària» al valencià: exemples
    1. «En realitat, la llengua literària del català-valencià, tant pel que fa a autors propis (inclús autors valencians!) com pel que fa a traduccions, reflecteix un model dialectal molt concret, que enalteix unes opcions gramaticals i ortogràfiques en detriment d’unes altres, com ara:
      1. Les combinacions de pronoms febles, en què sempre es tria el model del català oriental (l’hi, la hi), i no el model clàssic propi del valencià (li’l, li la), que permet establir la referència de manera més precisa.
      2. La morfologia verbal enterament oriental (penso, digui, parteixi), i no mai la valenciana (pense, diga, partisca) –inclús quan es tracta de traduccions en què els personatges parlen modalitats dialectals diferents en la llengua originària del text–.
      3. El sistema d’accentuació del català oriental, que fins i tot preval quan l’autor és valencià, com podem veure en la novel·la de Ferran Torrent, L’illa de l’holandès.
    2. »Encara més, el model literari consagrat impulsa unes expressions col·loquials –per no dir directament vulgars–, que no resulten genuïnes per al lector valencià. Per exemple:
      1. Presència sistemàtica de l’article el, la per a presentar els noms propis, un deix exclusiu del català oriental –i no sempre.
      2. Aglutinacions escrites del tipus esclar, pertot, estranyes per als valencianoparlants.
      3. Errades gramaticals que es consagren com a literàries, com ara escriure *coneixe’ls en comptes de conèixer-los (o conéixer-los, amb l’accentuació valenciana).» (p. 64)

El pedagog de la Universitat d’Alacant observa que, històricament, les universitats i algun institut han mostrat la realitat com no és: allà a on hi ha supeditació del valencià a la «llengua literària» (en realitat, al català oriental, 5), qualifiquen un model lingüístic «monocèntric i unitarista» com a «policèntric i composicional» (6). És la mateixa actuació que hem vist en el nacionalisme centraliste espanyol quan anomena el castellà com a espanyol i presenta Espanya com a monolingüe (§3.1, 1-2). L’actuació consistix en presentar una realitat negativa com a positiva per a impulsar la gent a acceptar propostes centralistes.

  1. Presentar la realitat com no és (cf. Espanya: monolingüe, §3.1, 1-2): un model «monocèntric i unitarista» és qualificat com a «policèntric i composicional»
    1. «Per molt que històricament s’haja ensenyat en les universitats i inclús en els instituts que l’estàndard del català-valencià és policèntric i composicional, hem de mostrar el nostre absolut desacord amb eixa asseveració. Com hem pogut veure més amunt en els diversos exemples, el model estàndard consagrat pels productes culturals és monocèntric i unitarista i, en conseqüència, no integra les particularitats dels altres dialectes.» (p. 65)

 

4.3    De la il·lusió inicial al «bilingüisme social passiu»

Sabem que el concepte diglòssia es creà en 1959 per a descriure la situació que tenia aleshores l’alemany suís (§4.1, 3a.i), i que Juli Martínez mostra el paral·lelisme que hi ha entre eixa relació i la supeditació del valencià al català oriental (§4.2). En 1967, un altre autor aplicà el concepte diglòssia a la supeditació d’una llengua a una altra llengua (7a), i feu una diferenciació que hem descrit més amunt (§2.1, 2a.ii, 2b): el bilingüisme com a procés individual, i la diglòssia com a procés social. La diglòssia només transitòriament és estable, de manera que evoluciona o bé cap a la substitució de la llengua supeditada per la llengua majoritzada (7b.i), o bé cap a la recuperació si els parlants la «veuen un emblema del propi poble, una senya d’identitat que els proporciona orgull i identitat» (7b.ii).

  1. De la supeditació d’un parlar (§4.1, 3a.i; §4.2) a la subordinació d’una llengua (a); evolució del procés social (b)
    1. «[En 1967] Joshua Fishman va dur el concepte diglòssia més enllà de l’especialització dialectal i el va estendre al conflicte entre dos llengües. L’avaluació de Fishman parteix de considerar que la diglòssia és un fenomen social, mentre que el bilingüisme és estrictament individual.» (p. 65)
    2. «La diglòssia pot desembocar en dos escenaris oposats o bé mantenir-se més o menys estable. Qualsevol d’aquests camins dependrà de l’actitud sociolingüística dels parlants de la llengua minoritzada.
      1. »Si no troben al·licient per a transmetre-la generacionalment, estarà abocada a la desaparició i la substitució lingüística per la llengua majoritzada.
      2. »Si, per contra, hi veuen un emblema del propi poble, una senya d’identitat que els proporciona orgull i identitat, la llengua tendirà a recuperar àmbits d’ús i recorrerà el camí de la normalització lingüística.
      3. »Finalment, si els passos cap a la normalització empesos des de les diverses administracions polítiques no són tan decidits com caldria, es produirà una espècie de stand-by, una estabilització en què aparentment la llengua minoritzada manté usos i parlants –o en perd molt gradualment–, però no acaba d’assolir la normalització plena.» (p. 70)

Com era previsible, la recuperació de la Generalitat (1982) i la restitució del valencià a l’escola (1983) varen ser positius per a la llengua pròpia dels valencians. Com a mostra de les possibilitats de recuperar-se, el docent de Novelda posa l’exemple dels dibuixos animats Bola de Drac. Començaren a emetre’ls la televisió catalana, la basca i la gallega en 1990. En 1991, s’afegiren la televisió andalusa i la valenciana, que va fer un doblatge propi. Per a alguns, aquella versió estava massa prop de la catalana; per a altres, massa separada; però la qüestió no és estar prop o lluny, sinó respondre a les característiques del valencià. En els pocs anys d’emissió (1992-1994), aquells dibuixos tingueren tant d’èxit, que arribaren al 53% de l’audiència. Fills de valencians castellanoparlants aprengueren no solament a entendre el valencià, sinó també a parlar-lo. A més, hi hagueren jóvens de Múrcia i d’Albacete que també s’ensenyaren el valencià (i algun català de la província de Tarragona aprengué les característiques del valencià).

El nostre autor aprofita aquell fet (8a.i) per a descriure quina ha sigut la política lingüística valenciana que ha predominat entre la recuperació de la Generalitat (1982) i el final del govern del Partit Popular (2016). La televisió valenciana no solament parà l’emissió de Bola de Drac (diversament de la televisió catalana, que els col·locà en el segon canal), sinó que impedí l’edició en VHS, DVD i Blue-Ray (contràriament a les altres televisions; 8a.ii). Per al pedagog de la Universitat d’Alacant, «la normalització era a tocar de dits només amb un impuls convençut des de l’administració que prestigiara la llengua» (8b).

Però el camí no va ser eixe, sinó el que hem descrit parlant del gallec (§3.3): «consolidar un estatus de mínims» i «anul·lar a la llarga la reivindicació del valencià gràcies a unes concessions disfressades de generositat» (8b). Eixa perspectiva començà durant la presidència de Joan Lerma (p. 71 nota 30), i s’aprofundí en el govern del Partit Popular: el valencià («marginat i, sovint, ridiculitzat») deixà de ser llengua predominant («no era tan útil com ens havíem pensat»): «els dibuixos animats i els programes de qualitat van ser reclosos en el segon canal autonòmic» (sense «l’abast de públic que havien arribat a assolir anys abans»). En definitiva, el valencià «perdia l’atractiu per a guanyar nous parlants» (8c). Tot això seguí fins a la clausura de Canal 9, en el 2013.

  1. Evolució de la política lingüística entre 1982 (Estatut d’Autonomia) i 2016 (final del govern del Partit Popular)
    1. Bola de Drac: de l’èxit social (1992-1994) a la supressió total.
      1. «Un fet il·lustratiu: la incidència de Bola de Drac (el valencià començava a mitat dels noranta a ser llengua voluntària dels fills dels monolingües castellans, que hi veien una llengua útil, divertida i prestigiosa. I tot (o quasi tot) gràcies a Son Goku.» (p. 71)
      2. «Dit d’una altra manera: per què RTVV va vendre els drets de Bola de drac a una altra televisió i va deixar d’emetre-la? Per què es va castellanitzar, folkloritzar i vulgaritzar l’ens fins a límits insostenibles?» (p. 70)
    2. Possibilitats del valencià de recuperar-se.
      1. «En el cas del valencià, amb una base poblacional lleial a la llengua pròpia malgrat la diglòssia imperant almenys des de la dictadura franquista, la normalització era a tocar de dits només amb un impuls convençut des de l’administració que prestigiara la llengua. Tanmateix, els objectius que es van proposar des de les elits polítiques no aspiraven a la normalització, sinó a consolidar un estatus de mínims, tant en el sistema educatiu (amb la Llei d’ús i ensenyament del valencià) com en els mitjans de comunicació (amb RTVV), que sadollara els anhels dels pocs que lluitaven per un ús normal de valencià i que anul·lara a la llarga eixa reivindicació gràcies a unes concessions disfressades de generositat.» (p. 70-71)
    3. Retorn a la diglòssia.
      1. «La conversió de RTVV en una caricatura de si mateixa estroncava de cap a cap el procés de normalització i, a canvi, donava pas a una situació d’estabilitat diglòssica. El valencià deixava de ser llengua predominant en la televisió valenciana i, per tant, es visualitzava que continuava tenint mancances comunicatives. No era tan útil com ens havíem pensat. Els dibuixos animats i els programes de qualitat van ser reclosos en el segon canal autonòmic i, com en un gueto qualsevol, ja no tenien l’abast de públic que havien arribat a assolir anys abans. El valencià, per tant, perdia l’atractiu per a guanyar nous parlants i esdevenia una opció remota, allotjada en un canal recòndit que només sintonitzava qui n’estava convençut.» (p. 71)

L’evolució política negativa no tingué un contrapés en l’ensenyament del valencià, ja que predominantment no focalitzaria la comunicació, i com a conseqüència no promouria «la creació de parlants» (ja comentat anteriorment, §3.2, 4b). Si a això ajuntem els altres factors (els mitjans de comunicació i l’administració), arribem al resultat: el «bilingüisme social passiu», que ha comportat que el valencià s’ha tornat pràcticament «un convidat de pedra» sense atractiu.

  1. Resultat de la política lingüística (i l’ensenyament majoritari): «bilingüisme social passiu» i «un convidat de pedra» sense atractiu
    1. «Amb un sistema educatiu que, per desgràcia, s’encaminava més a fer aprovar exàmens del mitjà de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià que no a crear parlants; amb uns mitjans que amagaven el valencià fins a fer-lo testimonial; i amb una comunicació administrativa (documents, edificis públics, etc.) en què la llengua minoritzada –quan era– ocupava un lloc redundant respecte a la majoritzada, la societat valenciana va desembocar en l’estadi en què encara es troba hui dia: el bilingüisme social passiu. El valencià ja és ací, sí, cert. Però s’assembla massa a un convidat de pedra que quasi ningú no mira ni, menys encara, té interés per conéixer.» (p. 71-72)

 

4.4    ¿Quina política lingüística caldria fer?

En el punt anterior (§4.3), hem arribat a un extrem que Juli Martínez vol evitar: que la sociolingüística siga negativa (§1.2, 1a). En conseqüència, afegix una secció per a esbossar factors d’una alternativa al «bilingüisme social passiu», a la «diglòssia suavitzada» (p. 72).

Quan en una societat hi ha un sector que en domina un altre, la llei deu declarar-los iguals. Eixa mesura és necessària, però no suficient. Si ens limitem a la llei, el sector dominant seguirà igual, no debades és més fort. Per a compensar la desigualtat, cal discriminar positivament la part inferior (com ara les dones davant dels hòmens; o el valencià davant del castellà). A més, resulta que, legalment, el valencià i el castellà no són iguals: tenim obligació de conéixer el castellà, mentres que només tenim dret a conéixer el valencià. La igualtat exigiria dir que els valencians tenim el dret i el deure de conéixer el valencià i el castellà. Per tant, la mateixa llei posa el castellà per damunt del valencià.

  1. La llei posa el castellà dalt i el valencià baix
    1. Declarar legalment iguals els desiguals: necessari però no suficient.
      1. Per a compensar la desigualtat, cal discriminar positivament el sector inferior (com ara les dones davant dels hòmens).
    2. Legalment, el valencià i el castellà no són iguals.
      1. Obligació de conéixer el castellà, i només dret a conéixer el valencià.
    3. Igualtat: dret i deure de conéixer el valencià i el castellà.

Al costat de les dos adversitats descrites (legalment, el valencià i el castellà no són iguals; socialment, el valencià és una llengua marginada), els adversaris del valencià apel·laran a la «llibertat» alhora que ignoraran la desigualtat real de les dos llengües (tant la legal, 10, com la social). Eixa actuació (en realitat, una pantomima) tindria com a efecte que la llengua socialment «debilitada i malaltissa» seguiria dominada; i, com que no li agrada a ningú viure prostrat, els seus parlants l’abandonarien progressivament. Juli Martínez ho descriu amb molta força (11).

  1. Continuació de la «diglòssia suavitzada» amb una pantomima (invocar la «llibertat»)
    1. «Aquesta apel·lació a la llibertat obviarà, per descomptat, els processos històrics, militars, poblacionals, legislatius, jurídics, etc. que hauran provocat el conflicte lingüístic (i el social) i que hauran prostrat la llengua inferior, completament debilitada i malaltissa. I atribuiran a la mateixa llengua la responsabilitat de ser poc usada.
    2. »Amb el cinisme de qui mata de fam un xiquet escanyolit i desnodrit i després encara li diu que per què no s’alça i es guanya les garrofes, els defensors de la llengua imperial –siga aquesta quina siga– fomentaran la mort de les altres mitjançant un argument aparentment implacable i irrebatible: la llibertat d’elecció.» (p. 72)

Si les llengües depenen de les societats que les parlen, la resposta a la «diglòssia suavitzada» no pot ser altra que la que hi ha hagut en Navarra (§3.4, 6b): en definitiva, augmentar la consciència que els valencians som un poble, i voler dirigir el nostre futur. Des de la perspectiva de les institucions públiques, el nostre autor proposa cinc mesures per a «fomentar el valencià d’una manera natural, fer-lo necessari i atractiu (i no redundant)». Això «convertiria el bilingüisme social passiu en actiu» (12a). Les mesures són: 1) evitar els rètols bilingües (12a.i); 2 i 3) substituir els documents dobles per l’ús alternat del valencià i del castellà (12a.ii), camí aplicable als discursos públics (12a.iv); 4) procurar que el valencià no estiga marginat de l’ensenyament universitari (12a.iii); 5)  intentar que les dos llengües oficials estiguen equilibrades en els actes culturals (12a.v).

  1. Mesures per a passar del bilingüisme social passiu a l’actiu
    1. «Superar aquest estadi de conflictivitat letàrgica depén de la mateixa societat i és un procés cabdal. No és igual reaccionar davant de l’agressió que fer-ho davant d’una erosió persistent però edulcorada. Això explica en part els descensos en tots els paràmetres d’usos que han experimentat llengües com el gallec o el valencià durant les últimes dècades. Mentre que les prohibicions inciten a la rebel·lió, la sedació incita a la somnolència. Per a capgirar aquest estadi i albirar un futur al bilingüisme social passiu, cal passar de la diagnosi a la teràpia i, amb la mateixa cura que gasten alguns per a reduir els usos d’una llengua, començar a fomentar-la d’una manera natural, a fer-la necessària i atractiva (i no redundant). És a dir, cal convertir el bilingüisme social passiu en actiu
      1. »Evitar les senyalitzacions i retolacions duplicades i donar-hi prioritat a la llengua minoritzada. Es podria fer al principi de manera tímida (quan el text resulte fàcilment comprensible per al parlant monolingüe de l’altra llengua: Facultat d’Educació), però la tendència hauria de ser a generalitzar aquest ús.
      2. »Substituir les comunicacions administratives duplicades per textos en què s’alterne la llengua, amb una tendència a fer preponderant la minoritzada a curt termini. Això podria generar rebuig inicialment, però seria una mesura efectiva per a assolir un domini lector solvent de les dos llengües oficials d’un territori i evitar la redundància.
      3. »Assegurar que en el trànsit de l’educació secundària a la superior l’alumnat pot continuar rebent l’ensenyament en la llengua minoritzada. Així, quan en qualsevol carrera universitària hi haguera més d’un grup d’una assignatura, almenys un d’eixos grups hauria d’impartir la matèria en cada una de les llengües oficials.
    2. »Incloure, com a mínim, totes les llengües oficials del territori en qualsevol comunicació pública de caràcter oral que es faça davant d’un auditori divers (discursos de representants públics, actes festius, visites institucionals guiades, rutes turístiques, etc.), de manera que s’alternen les llengües i no es dupliquen continguts.
    3. »Planificar una programació cultural (concerts, teatres, cine, etc.) amb un ús lingüístic equilibrat entre les llengües oficials. (I no, si els components d’un grup de mim o de jazz parlen una llengua X, eixes actuacions no compten a l’hora d’equilibrar la programació.).» (p. 73-74)

Les cinc mesures anteriors (12a.i-v) van en la línia d’incorporar l’ús del valencià a la societat valenciana (13a), de manera que no siga un idioma sobrer, prescindible (13b). Naturalment, també caldria que el valencià i el castellà foren iguals en les lleis (10b). Eixa igualtat comportaria anul·lar les moltíssimes lleis del govern espanyol que tenen la finalitat d’exigir que el castellà siga obligatori en una infinitat d’activitats, i mai les altres llengües cooficials.

  1. Incorporació de l’ús del valencià a la societat (a) a fi que no siga una llengua prescindible (b)
    1. «Òbviament, aquestes mesures, que pertanyen a un terreny més aïna subliminar, haurien d’anar acompanyades d’unes altres de més conscients per a assegurar-ne l’èxit, com ara impulsar mitjans de comunicació que prestigien la llengua minoritzada en l’era de les noves tecnologies; proporcionar mecanismes que permeten l’accés a l’aprenentatge reglat de la llengua a tota la població i que siguen prou flexibles i gens costosos; dissenyar campanyes de conscienciació i de respecte per la convivència lingüística; etc.
    2. »Però, si més no, les mesures de més amunt, promogudes des de l’àmbit públic, ajudarien decididament a no veure la llengua minoritzada com un apèndix sobrer, com una duplicació innecessària, sinó com una llengua plenament vàlida per a la comunicació, com una llengua que, pel simple fet que existeix al si d’una societat, convé conéixer

Juli Martínez està convençut que, amb les mesures dites (de caràcter moderat), el valencià seria considerat positivament en la societat valenciana, de manera que caminaríem cap a la normalització de l’ús públic del valencià (14a). Com a indici, reproduïx deu opinions de persones que s’han inscrit en els cursos gratuïts de valencià que fa la Universitat d’Alacant, en les quals veu «una immillorable campanya publicitària per a fomentar l’aprenentatge i l’ús del valencià» (14a).

Deixeu-me dir que, com tots els autors realment humanistes, el pedagog de Novelda confia en les persones i en el poble valencià, com mostren les paraules tan emotives amb què acaba el tema (14b).

  1. Amb les mesures dites (de caràcter moderat), el valencià seria considerat positivament i caminaríem cap a la seua normalització
    1. «Arran d’aquestes respostes [no reproduïdes en esta ressenya], reflexionem: ¿podem mantenir encara que el valencià no és una llengua que pot ser percebuda molt positivament? ¿Ens adonem que només un discret impuls institucional faria que el valencià assolira un nou estadi molt més pròxim a la normalització plena? ¿No detectem en totes aquestes paraules, escrites voluntàriament, una immillorable campanya publicitària per a fomentar l’aprenentatge i l’ús del valencià?
    2. »En definitiva, en la vorera d’enfront dels altaveus mediàtics, obedients sistemàticament a un amo cruel i despietat que, des de la ignorància més supina, menysprea tot el que no coneix, tot el que és diferent d’ell, perquè ho considera una amenaça, hi ha una societat oberta, disposada a aprendre, a enriquir-se culturalment i lingüísticament, a fer seua i lluir amb orgull una senya d’identitat que no està feta per a guardar-la al baül o a la vitrina, sinó per a usar-la, gastar-la i retòrcer-la a diari, per a utilitzar-la amb totes les funcions que li són assignades i en tots els àmbits imaginables. És eixa part de la societat la que permet, promou i garanteix la convivència. També la convivència lingüística. És eixa part de la societat la que farà véncer el civisme per damunt de la caverna.» (p. 76)

 

Adquirible en llibreries. També en la pàgina web: https://publicaciones.ua.es/es/catalogo/societat-valenciana-en-l-espill-linguistic-la/978-84-9717-450-3

 

Publicat dins de categories, Valencianitat activa des d’Alacant: Juli Martínez | Deixa un comentari

Valencianitat activa des d’Alacant (III). Relacions lingüístiques dins d’Espanya (§3)

3. Cap. 5. Relacions lingüístiques dins

d’Espanya

3.1    De castellà a «espanyol»: objectius

Després de les relacions entre les llengües del món (capítols 1-4), venen les relacions entre les llengües d’Espanya (capítol 5). Se’n parlen set: «l’aragonés, l’aranés, l’asturià, el castellà, el català-valencià, l’èuscar i el gallec» (p. 43). Però, des del centralisme, intenten presentar Espanya com a monolingüe (1).

  1. Intent de presentar Espanya (set llengües) com a monolingüe
    1. «Els mitjans de comunicació radicats a Madrid les exclouen totes, com també els sistemes educatius de les comunitats monolingües, de manera que el concepte de riquesa aplicat a la diversitat lingüística és un tabú que a Espanya és combatut a força de prejudicis sobre la utilitat, la magnitud, la internacionalitat [del castellà] o altres espantalls lingüístics.» (p. 43-44)

Per a afavorir l’objectiu de creure que Espanya seria monolingüe, el nacionalisme centraliste espanyol (encapçalat per la Real Academia de la Lengua, RAE) està intentant canviar el nom castellà per espanyol des de 1925 (les gramàtiques d’eixa institució usaven el nom castellà fins a 1925: 1711, 1771, 1858, 1895, 1917). El canvi de nom potencia l’abandó de les llengües diferents del castellà (2a): si un valencià es sent espanyol (que és el sentiment molt majoritari entre els valencians), trobarà normal que la seua llengua siga «l’espanyol». Per contra, el nom històric del castellà afavorix el manteniment del valencià: un valencià que es senta espanyol no trobarà cap anomalia en el fet que la llengua pròpia del seu poble siga el valencià (i no el castellà).

El nostre autor descriu una deformació de la realitat entre graciosa i grotesca: els castellans, humils i solidaris, haurien abandonat el seu «idioma» per a crear la llengua d’Espanya, «l’espanyol», de manera que els altres espanyols hauríem d’abandonar el nostre orgull cabut i abraçar «l’espanyol» com a llengua personal i pròpia (2a.i).

L’arrelament social de Juli Martínez fa que estiga al costat de la gent del carrer (que seguix anomenant el castellà com sempre l’ha anomenat), de manera que discrepa d’aquells valencianistes que, mirant-se el melic, fan el joc a la RAE (2a). En una altra part, comenta que els qui volen canviar castellà per espanyol «tenen molt clar que el nom fa la cosa» (2b), objectiu que comprenen molt bé aquells policies que volen intimidar un valencianoparlant ordenant-li: «Estamos en España. Habla en espanyol». En un altre capítol, vincula la substitució de castellà per espanyol «als imperialistes lingüístics» (2b.i), i constata que els anglesos (que «també han sigut imperialistes») no han intentat canviar English per British (2b.ii).

Ací, podem recordar que Josep Giner observava a Joan Fuster que n’hi han que volen començar per allà a on volen arribar: una bona incoherència. Un ideòleg arrelat a la seua societat sap donar arguments vàlids per a convéncer la gent del carrer; en canvi, l’infantilisme dona uns consells que, quan u els aplica, queda en ridícul en el carrer.

  1. En Espanya, una llengua: «l’espanyol» (a), que seria diferent del castellà (a.i). El nom faria la cosa (b), operació que no han fet els anglesos (b.ii)
    1. «A més, per a consolidar la preponderància del castellà respecte a les altres llengües de l’estat, des dels mitjans d’influència estan propiciant des de fa anys l’apropiació d’un terme (espanyol) per a fer referència a la llengua castellana, a fi de potenciar la sensació de llengua genèrica de tot l’estat.
      1. »Fins i tot, alguns estudiosos es dediquen a llançar fal·làcies sobre una pretesa cessió dels parlants castellans, que haurien abandonat el seu idioma en pro d’una llengua comuna (Lamela, 2008). La barbaritat és tremenda i fenomenal, però troba públic entusiasta entre els nacionalistes espanyols, que disposen així d’una matriu argumentaria fingidament científica per a colpejar la tossuderia dels parlants d’altres llengües que no volen abandonar-les per a parlar eixa lingua franca i universal, l’espanyol.» (p. 44; també en la p. 113, nota 55)
    2. «Des del poder espanyol tenen molt clar que el nom fa la cosa i, per això, fa anys que procuren que identifiquem espanyol i castellà, de la mateixa manera que s’esforcen perquè tothom identifique Espanya amb Castella.» (p. 55)
      1. Vincula la substitució de castellà per espanyol «als imperialistes lingüístics» (p. 108, nota 47)
      2. «Els anglesos també han sigut imperialistes, però no es refereixen a la llengua com a britànic» (p. 108 nota 48).

El nostre autor observa que «l’intent continuat d’encimbellar el castellà com a llengua superior provoca un efecte que, buscat o no, només podem qualificar de perniciós per als mateixos castellanoparlants» (p. 44): «els dificulta enormement l’accés a unes altres llengües» (p. 45). Es veu que això també els passa als anglesos. El pedagog de Novelda dona una dada significativa: «cal que recordem que tots els presidents espanyols des del 78 han sigut monolingües castellans tancats?» (p. 45).

 

3.2    Retrocés en l’ús del valencià: causes immediates

El tractament que Juli Martínez fa de l’ús del valencià i del basc és molt atractiu. Atribuïx el retrocés de l’ús social del valencià a dos factors objectius: la immigració i el fet que una part dels pares valencianoparlants no hagen parlat als fills en valencià (2a). La reducció en la transmissió generacional estaria vinculada a la «conflictivitat» que hauria produït la divisió entre el secessionisme (o anticatalanisme) i l’unitarisme (o catalanisme, 3a.i). Més avant, comprovarem que, per al nostre autor, la reculada en l’ús del valencià derivaria de dos causes més profundes. Trobarem la primera parlant del gallec (§3.3, 5), i el factor crucial apareixerà en el tractament del basc (§3.4, 7).

  1. 3 Factors que haurien fer retrocedir l’ús del valencià: immigració i «conflictivitat»
    1. «L’ús del valencià ha decaigut significativament les últimes dècades, sobretot per dos fenòmens que han caminat de la mà: un gran flux immigratori (i, per tant, persones que no tenen el valencià com a llengua pròpia) i un descens de la transmissió generacional a causa de la conflictivitat induïda que s’hi associava (i, per tant, persones que el tenien com a propi i l’abandonen o no el transmeten).
      1. »Eixa conflictivitat estava molt relacionada amb un fenomen de caràcter polític, que encara hui dia tracta de ser revifat per les forces vives de la dreta conservadora i nacionalista espanyola: la batalla de València.» (p. 46-47)

El pedagog de Novelda posa diversos errors en la banda secessionista (defensa implícita de l’estat centraliste, vinculació al castellà, etc., 4a); però observa que la part unitarista ha usat un model lingüístic dubtós (amb exemples clars, 4b); a més, no ha centrat l’ensenyament del valencià en la comunicació (4b). Afegix que el silenci sobre eixos dos errors va unit a evitar l’autocrítica (que és necessària en tot moviment seré i reflexiu). Actualment, hi ha un sector secessioniste que no té les característiques indicades en (4a; i és valencianiste).

  1. 4 Anomalies en el secessionisme (a) i en l’unitarisme (b)
    1. «La batalla de València –que amagava, també, el xoc entre dos models d’estat oposats– va tindre, des del principi, un correlat lingüístic, que permetia ferir en els sentiments més profunds dels valencians: “els catalans volen que parlem català (i mos volen furtar la paella)”. Així sorgeix el secessionisme lingüístic valencià, vehiculat generalment en castellà, i que catalogava com a traïdors tots els escriptors o professors (com Joan Fuster o Manuel Sanchis Guarner) que volien dignificar la llengua pròpia, usant-la i ensenyant-la. Des d’un punt de vista històric, els secessionistes han anat perdent embranzida amb el pas dels anys (especialment arran de la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, el 1998), tot i que hui dia encara és possible trobar-ne grupuscles violents, com el GAV (Grup d’Acció Valencianista), vinculats a l’extrema dreta.
    2. »[Els anticatalanistes] també han servit per a ocultar (o evitar) una autocrítica que, des d’un punt de vista estrictament lingüístic i pedagògic, haurien d’haver-se fet els bons: s’ha encertat sempre el model estàndard que calia ensenyar en l’escola? Calia estigmatitzar, com sovint s’ha fet, paraules (o flexions) absolutament correctes com vore, vos, este, eixe, el numeral dos en femení, huit, hui, omplit, establit, faena, servici i un llarguíssim etcètera? No es tracta de distribuir les culpes, sinó de no defugir la responsabilitat de cadascú i pensar que, tal volta, si no ha crescut considerablement el nombre d’usuaris del valencià entre els nouvinguts és perquè, en part, el sistema educatiu no ha sigut capaç d’enfocar l’ensenyament de la llengua a la creació de nous parlants.» (p. 47-48)

 

3.3    Involució en l’ús del gallec: subordinació «amable»

La comparació amb el gallec aprofita per a extraure una actuació negativa que també afecta el valencià. Després d’un període d’estabilitat, l’ús de la llengua pròpia de Galícia retrocedix d’una manera acusada (5a), sobretot en els parlants de poca edat (5a.i). La causa seria que el canvi que hi ha hagut en Galícia és més aparent que real: de la supeditació crua del gallec al castellà, el govern de Galícia passa a una subordinació «amable» (5b).

  1. 5 Després d’un període d’estabilitat, l’ús del gallec retrocedix (a); causa (b)
    1. [després de tres o quatre dècades d’estabilitat, 80% de parlants] «Les últimes dos dècades han capgirat de manera preocupant aquesta situació. […] El coneixement del gallec continua sent alt i, amb dades de 2013, més d’un 87% de la població declara que sap parlar-lo molt o bastant bé… amb una excepció: el segment més jove (dels 5 als 14 anys), on eixe percentatge baixa al 77%.
      1. »Tot i això, els valencians bé sabem que conéixer un idioma no és sinònim d’usar-lo. I és en aquest aspecte on la situació del gallec esdevé molt més preocupant (i, val a dir, per desgràcia, que és on més s’assembla al valencià): mentre que més del 60% de la població major de 50 anys declara que usa majoritàriament el gallec, eixe percentatge se situa al voltant del 40% entre els qui tenen 15 i 49 anys, i baixa dràsticament fins al 25% entre el segment més jove.» (p. 48)
    2. «Aparentment es desconflictivitza el contacte lingüístic entre el castellà i el gallec, de manera que es potencia la impressió que totes dos llengües poden conviure amablement en el mateix entorn. Però, al cap d’un grapat d’anys, no més d’una vintena, es veu la crua realitat: el gallec es troba en una situació crítica, amb poques perspectives de reeixir si no es capgira immediatament la política lingüística de l’administració.» (p. 49)

Els moviments socials que voldrien que l’ús del gallec no retrocedira sinó que augmentara ¿com haurien d’actuar? Els lectors de Juli Martínez troben la resposta a continuació, en les constatacions i reflexions sobre Euskadi i Navarra.

 

3.4    Recuperació del basc: autoestima, confiança i seguretat

El basc ha avançat molt en el coneiximent (sobretot entre els jóvens, 6a.i). En l’ús, l’increment és moderat (6a.ii). Cal recordar que el basc és una llengua remarcablement diferent de les romàniques, de manera que a un parlant d’una llengua romànica li costa més aprendre el basc que el gallec o el valencià-català.

En Navarra, a pesar d’haver tingut governs que han dificultat l’estudi del basc (com descriu el nostre autor) l’ús de la llengua pròpia ha augmentat deu punts (i més el coneiximent, 6b.i). El cas de Navarra és extraordinari, ja que comporta una adhesió forta dels navarresos a la seua llengua pròpia. Eixa evolució explica que, gràcies a la pressió dels ciutadans, han canviat la llei d’educació. A partir del 2015, es pot estudiar basc i en basc, a més de la part nord de Navarra, també en la part sud (només castellanoparlant) i en la part central (bascoparlants i castellanoparlants).

  1. 6 Augment del coneiximent i de l’ús del basc, sobretot entre els jóvens (tant en Euskadi, a, com en Navarra, b)
    1. Euskadi: «L’èuscar ha experimentat, per contra, un increment tant pel que fa al coneixement (que podem qualificar d’extraordinari), com pel que fa l’ús (més moderat).
      1. »[…] L’augment, però, és encara més contundent si ens fixem només en les capes més joves de la població (per davall dels 20 anys), ja que les dades indiquen una evolució des de prop del 40% en 1981, fins al 94% en 2011.
      2. »[…] L’ús de l’èuscar a la llar s’ha mantingut entre prop del 20% de la població; en altres àmbits, com els administratius o els laborals, ha crescut al voltant de 10 punts, de manera que el percentatge de persones que usa l’èuscar en aquests àmbits ha passat del 15% en 1991 a quasi el 25% en 2011.» (p. 49-50)
    2. Navarra (amb governs que han dificultat l’estudi del basc): «D’acord amb el cens de 1996, els euskalduns (o quasi euskalduns) representaven el 18,3% de la població navarresa. Aquest percentatge va pujar fins al 20,9% en el cens de 2001. I va assolir el 28,1% en el cens de 2011.
      1. »Entre la població més jove, com també ocorre al País Basc, el coneixement de l’èuscar s’ha estés d’una manera més generalitzada, fins al punt que, l’any 2008, el 38% del nou alumnat de la Universitat Pública de Navarra (UPNA) tenia coneixements de basc en un grau divers, percentatge que contrastava amb el 25% de l’any 2000.» (p. 51)
      2. La pressió dels navarresos ha fet canviar la llei d’educació en el 2015. A partir d’eixe any, es pot estudiar basc i en basc en la part castellanoparlant i en la part mixta (p. 51).

Euskadi i Navarra no han evolucionat com Galícia i València. Certament, els governs d’Euskadi han estat clarament a favor del basc; però no els de Navarra. I el suport d’un govern no assegura el manteniment d’una llengua minoritzada (com mostra el cas irlandès, 7a). En conseqüència, ¿quines són les raons que expliquen la recuperació del basc (Navarra inclosa)?

Juli Martínez ho atribuïx a tres factors. El primer és l’autoestima (7b), que dona confiança i seguretat. Davant d’eixe panorama, convé que ens preguntem si els valencians tenim confiança en la nostra manera de ser i en la nostra forma de parlar; i si el valencianisme ha impulsat l’autoestima com a valencians, i la confiança en la nostra manera de ser i de parlar. Si tinguérem més reflexions autocrítiques (§3.2, 4b), hauríem elaborat treballs sobre eixes qüestions. L’opinió del pedagog de la Universitat d’Alacant és que els valencians i els gallecs no tenim l’autoestima dels bascs i dels navarresos (7c).

Al costat de l’adhesió a la pròpia personalitat, el nostre autor. indica dos factors vinculats: d’una banda, els bascs i els navarresos atribuïxen al basc ser «una part consubstancial a la seua identitat com a poble» (7c), valor que li dona «prestigi» (7b); de l’altra, els dos pobles «es projecten com a col·lectivitat cap al futur» (7c). No cal dir que un poble que té autoestima i confiança en ell mateix, també té una identitat positiva, i la suma de tot és «projectar-se com a col·lectivitat cap al futur».

La conclusió és clara: els bascs i els navarresos «han pres la decisió voluntària de recuperar la llengua basca com a element cohesiu, identitari i d’interpretació del món» (7d). Juli Martínez remarca que eixa decisió no és gens singular, ans al contrari: «és la que han de prendre totes les comunitats lingüístiques que es rebel·len contra la desaparició de la seua llengua» (7d). I acaba contrastant eixe camí amb el de la subordinació «ensucrada» i els seus efectes (7e).

  1. 7 Causes de la recuperació del basc: autoestima, identitat i projecció al cap al futur (a-c); són factors universals (d), que contrasten amb la supeditació «ensucrada» (e)
    1. «Si bé és evident que l’èuscar ha comptat amb el suport explícit dels successius governs bascos –no així dels navarresos–, que l’han potenciat com a la principal senya d’identitat pròpia, només eixa bona disposició governamental no és suficient. És ben important, però no és suficient.
    2. »L’auge de l’èuscar s’explica, ben probablement, per la combinació de dos factors que van molt units: l’autoestima col·lectiva dels bascos i el prestigi que associen a l’èuscar fins i tot els bascos erdalduns (els qui parlen de normal una altra llengua).
    3. »Aquests dos factors són indissociables i són, també, la gran diferència respecte al gallec, el valencià o altres. Els habitants del País Basc i Navarra, independentment que hagueren tingut o no l’èuscar com a llengua materna i que saberen parlar-lo o no, han entés que l’idioma és una part consubstancial a la seua identitat com a poble. És a dir, que en la llengua pròpia tenien i tenen un tresor amb el qual poden conéixer millor la seua història i projectar-se com a col·lectivitat cap al futur.
    4. »En resum, han pres la decisió voluntària de recuperar la llengua basca com a element cohesiu, identitari i d’interpretació del món. És eixa la decisió que han de prendre totes les comunitats lingüístiques que es rebel·len contra la desaparició de la seua llengua.
    5. »I no, no ajuden gens a rebel·lar-s’hi les consignes edulcorades sobre una fictícia convivència harmònica amb què alguns intoxiquen la població. El conflicte lingüístic és un reflex del conflicte entre grups. Quan aquest conflicte ha deixat de ser percebut com a tal, el grup inferior sol entrar en un estat de somnolència, de letargia, d’apatia (just el contrari de l’autoestima). La llengua d’aquest grup decau, simplement, perquè reflecteix aquest estat d’ànim. Fer creure que una llengua pot sobreviure incòlume al contacte prolongat amb una altra de majoritzada, que té tot el suport polític, econòmic i mediàtic, és la millor estratègia per a acabar convertint l’apatia en una dolça i ensucrada agonia.» (p. 52-53)

Si ara tornem al principi del llibre que ressenyem, comprovarem que els factors que han fet avançar l’ús del basc són els que Juli Martínez atribuïx als pobles plens (reproduïts en 8a.i). A més, la identitat i l’autoestima són també els factors que al final del llibre el nostre autor posa com a marc de la recuperació del valencià (reproduïts en 8b.i). En definitiva, estem davant d’una actuació coherent, ja que els factors que fan que un poble i una llengua es recuperen són universals (7d).

  1. Factors que haurien fet avançar l’ús del basc
    1. Els que corresponen als pobles plens.
      1. §1.3, 2b.i: identitat, «autoconsciència d’una història compartida» i «un projecte comú».
    2. Els que permetrien la recuperació del valencià.
      1. §1.3, 3d.i: «augment radical en l’autoestima del poble valencià, és a dir, en l’autoconsciència que els valencians som un poble d’Oriola a Vinaròs».

El llibre que ressenyem també tracta l’aranés, l’asturià, l’aragonés i els parlars catalans dins d’Aragó (p. 53-57).

Adquirible en llibreries. També en la pàgina web: https://publicaciones.ua.es/es/catalogo/societat-valenciana-en-l-espill-linguistic-la/978-84-9717-450-3

 

Publicat dins de categories, Valencianitat activa des d’Alacant: Juli Martínez | Deixa un comentari

Valencianitat activa des d’Alacant (II). Llengües i relacions de supeditació (§2)

2      Llengües i relacions de supeditació

2.1    Cap. 1. Bilingüisme i conflictes entre grups socials

El llibre que ressenyem consta de 13 capítols dividits en seccions. El primer capítol (la introducció) justifica la confecció del llibre (§1.2-§1.3) i aclarix un parell de conceptes: el bilingüisme i les llengües minoritzades.

Juli Martínez partix de les conviccions que, en les relacions entre els pobles, hi han conflictes (1a); i que, si en una mateixa societat es parlen dos llengües, és perquè en un passat recent o llunyà dos comunitats humanes haurien «col·lidit» (1b).

  1. Coexistència de llengües en una societat com a efecte de relacions conflictives entre comunitats humanes
    1. «Tota situació de contacte entre grups humans ha comportat, en bona lògica, una situació de contacte de llengües, en la qual, les relacions entre llengües no han diferit substancialment de les relacions entre grups. És a dir, han tendit a ser bel·ligerants, agressives i violentes.» (p. 16)
    2. «Quan en una societat conviuen (o, més aïna, malviuen) dos llengües és perquè, més lluny o més prop en el temps, dos comunitats humanes, en origen diferents, van col·lidir.» (p. 16)

En la situació lingüística descrita, «un dels dos grups humans originaris, en concret, el preponderant, haurà fet tots els possibles per diluir, soterrar i oblidar (i fins i tot negar) eixa col·lisió, a fi d’encetar un procés d’assimilació imperceptible per a la major part dels components del grup inferior» (p. 16). «Els membres de la comunitat lingüística preponderant no necessiten conéixer la llengua dels altres grups»; en canvi, «els membres de les comunitats inferiors coneixen la llengua pròpia i també la predominant, i en distribueixen els usos segons el grau de formalitat, de manera que la pròpia només l’usen en contextos informals» (p. 17). El resultat és que «no és possible imaginar una societat bilingüe, si per bilingüe entenem la plena capacitat d’ús de dos llengües pel mateix grup humà» (p. 17).

El bilingüisme que existix és l’individual. Quan és voluntari, és «una opció utilitària i/o enriquidora d’un parlant» (p. 18). Si deriva de la supeditació d’una llengua a una altra, els parlants «dubtaran de la solvència de la pròpia per a usos formals. Per això, tendiran a especialitzar-ne l’ús, fins al punt que s’acostumaran a desenvolupar-se en un bilingüisme desequilibrat». Eixe bilingüisme consistix en tindre «consciència de ser bilingües, però actuaran com a monolingües usant la llengua que no els és pròpia en els àmbits formals (acadèmics, administratius, mediàtics, etc.)» (p. 18).

  1. Procés de supeditació d’una llengua a una altra en les institucions públiques
    1. En la situació descrita en 1, «un dels dos grups humans originaris, en concret, el preponderant, haurà fet tots els possibles per diluir, soterrar i oblidar (i fins i tot negar) eixa col·lisió, a fi d’encetar un procés d’assimilació imperceptible per a la major part dels components del grup inferior.» (p. 16)
      1. Efecte: «els membres de la comunitat lingüística preponderant no necessiten conéixer la llengua dels altres grups»; en canvi, «els membres de les comunitats inferiors coneixen la llengua pròpia i també la predominant, i en distribueixen els usos segons el grau de formalitat, de manera que la pròpia només l’usen en contextos informals». (p. 17)
      2. Resultat: «no és possible imaginar una societat bilingüe, si per bilingüe entenem la plena capacitat d’ús de dos llengües pel mateix grup humà.» (p. 17)
    2. El bilingüisme que existix és l’individual.
      1. Voluntari: és «una opció utilitària i/o enriquidora d’un parlant». (p. 18)
      2. Bilingüisme derivat de (a.i): els parlants «dubtaran de la solvència de la pròpia per a usos formals. Per això, tendiran a especialitzar-ne l’ús, fins al punt que s’acostumaran a desenvolupar-se en un bilingüisme desequilibrat». (p. 18)
      3. Consistix en tindre «consciència de ser bilingües, però actuaran com a monolingües usant la llengua que no els és pròpia en els àmbits formals (acadèmics, administratius, mediàtics, etc.).» (p. 18)

Juli Martínez també mostra que la noció pertinent no és «llengua majoritària i llengua minoritària», sinó llengua minoritzada en un lloc. De fet, una mateixa llengua pot ser dominant en un lloc i minoritzada en un altre (posa com a exemple el castellà en Los Ángeles, p. 18-19). A més, el procés va unit a «les comunitats que les parlen», de manera que «la minorització i la majorització recauen sobre els grups humans i contagien de passada les llengües, no al revés». La descripció és atronadorament clara (3a).

  1. 3 Grups socials minoritzats i llengües minoritzades
    1. «Si els membres d’una comunitat humana minoritzada decideixen abandonar la llengua pròpia en la transmissió generacional, només aconseguiran que els seus fills continuen pertanyent a eixa mateixa comunitat minoritzada, però que parlen la llengua de la comunitat majoritzada, això sí, amb un accent particular que, de ben segur, serà considerat per molts com a ben graciós. I, llevat que vulguen guanyar-se la vida com a humoristes, continuaran patint els mateixos desavantatges socials (exclusió, marginació econòmica, precarietat laboral, etc.) que ja van haver d’afrontar els seus pares –encara que, potser, els fills rebran sovint alguna palmadeta condescendent a l’esquena.» (p. 19)

Hem vist que el nostre autor fonamenta la confecció del llibre (§1.2). En  canvi, no justifica el contingut. Probablement, no fa eixa operació perquè pensa que, per a acostar-se a la societat valenciana, no cal fer un camí particular, sinó desplegar una descripció sociolingüística general i buscar exemples que o bé siguen valencians, o bé clarifiquen situacions valencianes. En efecte, entre el capítol 2 (les funcions de les llengües naturals) i les conclusions (els capítols 12 i 13), apareixen nocions previsibles de la sociolingüística.

  1. 4 Capítols del llibre
  1. Introducció: llevant l’aspror a alguns termes sociolingüístics
  2. Les funcions de les llengües naturals
  3. L’heterogeneïtat de les comunitats humanes
  4. Llengües útils i inútils, la riquesa de la diversitat i el monolingüisme
  5. Les llengües a l’estat espanyol
  6. Si el bilingüisme no existeix, què és açò?
  7. Les llengües al món. El darwinisme lingüístic
  8. Prejudicis lingüístics
  9. La koiné i el pidgin o la diferència entre rics i pobres
  10. Nacionalismes lingüístics
  11. La virtut de la variació lingüística. Llengües i dialectes
  12. Mirem-nos bé en l’espill lingüístic… o el deformaran tant com podran
  13. Ara que ens hem vist en l’espill lingüístic

 

2.2    Cap. 2 i 3. Supeditació lingüística: de la cohesió social a la fractura

En el punt anterior (§2.1, 3), hem vist una de les qualitats del llibre de Juli Martínez: parlant del concepte llengua minoritzada, fa una descripció del grup castellanoparlant de Los Ángeles que, en realitat, és aplicable a moltes situacions valencianes. D’eixa manera, els lectors van fent-se idees sobre les relacions entre grups humans i llengües; i, alhora, van penetrant en la comprensió de la societat valenciana.

Això mateix passa en el capítol 2 («Les funcions de les llengües naturals»). A més de comunicar-nos, les «llengües són un dels factors fonamentals que ens fan sentir-nos part d’una comunitat humana determinada. No són l’únic, però sí que solen ser el més important» (p. 23). En definitiva, la llengua d’una comunitat humana li aporta identitat i cohesió social.

Però eixos valors generals de les llengües poden alterar-se fortament quan la llengua d’una societat està supeditada a una altra llengua en la mateixa societat. Per a il·lustrar-ho, el nostre autor posa un exemple valencià. Observa que, mirats des de fora, pareixen membres de la mateixa «comunitat de parla» un polític conservador i un cantautor de Xàtiva que siguen valencianoparlants (5a). Però, en realitat, no ho són. I no ho són perquè el polític conservador considera el valencià com a una llengua subsidiària del castellà, que seria per a ell la que aportaria cohesió social (5b). En conseqüència, el cantant en valencià serà considerat un anticòs social. Correlativament, el cantant considerarà que el polític és un renegat. En compte d’aportar identitat i cohesió, quan u accepta la llengua dominant com a pròpia i desconsidera la dominada caminem cap al punt oposat: cap a una fractura social (5c).

  1. 5 De la identitat i la cohesió a la fractura social a causa d’acceptar la supeditació de la llengua pròpia a la llengua de fora
    1. «Fixem-nos en aquest exemple paradigmàtic: ¿pertanyen a la mateixa comunitat lingüística un polític conservador valencià valencianoparlant i un cantautor xativí que canta en valencià? Possiblement, un observador extern diria que sí.
    2. »Però ells, per contra, consideraran que ni pertanyen a la mateixa comunitat lingüística, ni tan sols a la mateixa comunitat de parla. S’entenen mútuament, però no formen part del mateix grup humà. En realitat, ací ens trobem davant d’una conducta anòmala: un dels dos parlants alberga una afectivitat negativa respecte a la llengua que li ha sigut transmesa. La considera subsidiària d’una altra (la que té la connotació de superior en el seu entorn), fins al punt que serà aquesta altra llengua la que actuarà sobre eixe parlant com a instrument de cohesió social.
    3. »És aquest, per tant, un dels efectes demolidors que pateixen les llengües que, en una situació de conflicte, adquireixen l’estatus inferior: la comunitat de parla es clivella no només perquè la llengua és exclosa dels àmbits formals o perquè minven els intercanvis lingüístics entre parlants allunyats geogràficament, sinó també perquè alguns dels components d’eixa comunitat se senten seduïts per l’altra, per la superior, a la qual no associen cap mena de conflicte, de manera que acaben renegant de la pròpia i, fins i tot, retorcent-la per a convertir-la en un pretés instrument de cohesió de la comunitat lingüística predominant.» (p. 24-25)

Juli Martínez no explica solament factors socials. També se n’entra en l’ànima humana i mostra que l’ús de les llengües té efectes en els sentiments. Un exemple apareix quan descriu les llengües com a factor de la identitat. Observa que, quan a un valencianoparlant li fan abandonar el valencià en «un àmbit formal», pot acceptar-ho amb resignació (6a). En canvi, trobaria inadmissible que volgueren fer-li canviar el valencià pel castellà en les relacions amb familiars i amics (6b). Per a explicar eixe contrast, apel·la a la identitat (vinculada als sentiments); en el cas «formal», no hi han sentiments (o poden tindre poca força), els quals sí que són actius (i forts) en les relacions amb familiars i amics.

  1. 6 Efectes de la substitució del valencià pel castellà en la identitat i els sentiments
    1. «L’abandó lingüístic de la llengua inferior en àmbits específics i formals és assumida amb més o menys resignació perquè tan sols afecta la funció de la llengua com a sistema de comunicació.
    2. »Però, en canvi, un supòsit en què la llengua pròpia ens és vetada en contextos pròxims (familiars, amistosos) ens resulta molt menys admissible, perquè no només es qüestiona la capacitat comunicativa de la llengua, sinó que se’ns arrabassa la funció identitària.» (p. 25)

 

2.3    Cap. 4. Causa de l’existència de les llengües

El capítol 4 de L’espill lingüístic («Llengües útils i inútils, la riquesa de la diversitat i el monolingüisme») informa que, actualment, podrien haver «entre 6.000 i 7.000 llengües, i al llarg de la història humana n’hi ha hagut vora 30.000» (p. 37). El pedagog de Novelda justifica l’existència de les llengües en la unió que hi hauria entre cada llengua i el poble o els pobles que la parlen. En el capítol que comentem, en fa una bona descripció (7).

  1. 7 Les llengües com a realitat unida al poble o pobles que la parlen
    1. «Cada llengua és […] un producte absolutament imbricat amb la comunitat humana que la parla, de la qual són reflex i prisma per a aprehendre el món.» (p. 37)
    2. Eixa conjuminació comporta que «les llengües són prolongacions dels grups humans i contenen una informació essencial sobre la història d’eixa comunitat i sobre la visió que tenen del món que els envolta (com han sobreviscut, com s’han alimentat, com s’organitzen socialment, com perceben la natura, quins perills temien, etc.).» (p. 37)

En el capítol 2, ja havia aparegut la interpretació de les llengües que proposen Edward Sapir i Benjamin Lee Whorf. Retrocedint un poc més en la història, opine que el valencianisme necessita un treball que incorpore la concepció de les llengües que tenia el romanticisme alemany i els intents de solucionar les limitacions que hi han. En eixa direcció, he intentat fer una aportació («Cada llengua ¿és una visió del món? “Lo sisé seny” de Ramon Llull», 2003).

Des del punt de vista metodològic, l’ideal seria tractar la causa de l’existència de les llengües abans que els conflictes i la supeditació d’una llengua a una altra (§2.1 i §2.2). Actuant d’eixa manera, expliquem més bé per què és negatiu que una comunitat lingüística es supedite a una altra, i per què eixe procés sol anar unit a la subordinació d’una comunitat humana a una altra (§2.1, 3).

Com és natural en un llibre de vocació pedagògica, el nostre autor tracta les qüestions que es debaten en la societat, com ara la «utilitat» de cada llengua. En la ressenya, procure prescindir dels temes que responen a prejuïns. És quasi obvi que, si vullc conviure amb una comunitat lingüística, trobaré molt útil aprendre la seua llengua. En definitiva, la utilitat de les llengües no és un valor absolut, sinó relatiu al fet que ens hajam de relacionar amb els seus parlants. L’excepció és la llengua que triem per a la comunicació internacional (per ara, l’anglés; però fa unes dècades era el francés; i a l’esperanto li ha faltat poc).

Adquirible en llibreries. També en la pàgina web: https://publicaciones.ua.es/es/catalogo/societat-valenciana-en-l-espill-linguistic-la/978-84-9717-450-3

 

Publicat dins de categories, Valencianitat activa des d’Alacant: Juli Martínez | Deixa un comentari

Valencianitat activa des d’Alacant (I). Fonaments de l’obra ressenyada (§1)

Valencianitat activa (i reflexiva) des

d’Alacant: Juli Martínez Amorós

 

Resum

Ressenya del llibre La societat valenciana en l’espill lingüístic (2016), de Juli Martínez Amorós. El fonament de l’obra és buscar una sociolingüística que siga objectiva (i no derrotista, §1.2) des de l’arrelament social (fora de l’essencialisme, §1.3). Després d’explicar les nocions més generals (bilingüisme, §2.1, i relacions lingüístiques de supeditació, §2.2), el llibre proposa per quines raons ni el valencià (§3.2) ni el gallec (§3.3) han reeixit, i quines característiques haurien fet que el basc avance en Euskadi i en Navarra (§3.4). Aprofitant els dos valors de diglòssia, tracta la supeditació del valencià al model català (§4.2), i la del valencià al castellà en els anys 1983-2016 (§4.3). Descriu mesures moderades que farien que el valencià s’incorpore a la societat i deixe de ser una llengua prescindible (§4.4). La segona mitat del llibre tracta conceptes que permeten aprofundir en la comprensió de la realitat valenciana: com actua el supremacisme i impulsa cap a la substitució de la llengua supeditada (§5.2); què fan les llengües que aconseguixen superar la marginació i es recuperen (§5.3); què son els «nacionalismes d’expansió» (vinculats al supremacisme) i els «de defensa» (§6.1); i què és la dualitat «llengües i dialectes» (§6.2). El llibre supera limitacions de la sociolingüística i, correlativament, fa propostes per a millorar el valencianisme. Per tant, ens trobem davant d’un llibre que ajunta les dos cares de les bones investigacions: aportacions teòriques, i anàlisis per a millorar una societat.

Paraules clau: sociolingüística, supeditació i recuperació de llengües, història sociolingüística valenciana, valencianisme, nacionalisme, centralisme espanyol, centralisme català.

Adquirible en llibreries. També en la pàgina web: https://publicaciones.ua.es/es/catalogo/societat-valenciana-en-l-espill-linguistic-la/978-84-9717-450-3

  1. Fonaments de l’obra ressenyada
    • L’autor: centrat en ensenyar el valencià
    • L’obra: del derrotisme al compromís constructiu
    • I de l’essencialisme al compromís amb el poble valencià
  2. Llengües i relacions de supeditació
    • 1. Bilingüisme i conflictes entre grups socials
    • Cap. 2 i 3. Supeditació lingüística: de la cohesió social a la fractura
    • Cap. 4. Causa de l’existència de les llengües
  3. Cap. 5. Relacions lingüístiques dins d’Espanya
    • De castellà a «espanyol»: objectius
    • Retrocés en l’ús del valencià: causes immediates
    • Involució en l’ús del gallec: subordinació «amable»
    • Recuperació del basc: autoestima, confiança i seguretat
  4. Cap. 6. Aprofundiment: supeditació de parlars i de llengües; aplicació al valencià
    • Els rètols bilingües ¿afavorixen realment el valencià?
    • De Suïssa a la supeditació a la «llengua literària»
    • De la il·lusió inicial al «bilingüisme social passiu»
    • ¿Quina política lingüística caldria fer?
  5. Deformacions de la realitat per a dominar
    • Cap. 7. Llengües innatament superiors (i inherentment inferiors)
    • Cap. 8. Del supremacisme a la substitució lingüística
    • Cap. 9. De la marginació social a la recuperació
    • Eurocentrisme: pidgin (o crioll) i koiné
  6. Fons del llibre: nacionalismes i llengües
    • Cap. 10. «Nacionalismes d’expansió»: un llop disfressat de corder
    • Cap. 11. ¿Què és la dualitat «llengües i dialectes»?
  7. Incursió en els cognoms i conclusions
    • Cap. 12. Cognoms i noms de lloc
    • Cap. 13. Recapitulació de l’autor
    • Conclusions d’esta ressenya

 

1      Fonaments de l’obra ressenyada

1.1    L’autor: centrat en ensenyar el valencià

La finalitat d’este escrit és ressenyar una obra singular de sociolingüística: La societat valenciana en l’espill lingüístic (Universitat d’Alacant, 2016). La força que m’ha impulsat a fer-la és la mateixa que en altres ressenyes: ser una obra que, encara que és important per al valencianisme, no ha motivat debats públics, fet unit a la poca difusió que tenen els llibres d’idees en la societat valenciana. Per tant, el meu objectiu és mostrar les coses positives del treball i contribuir a la difusió i al debat.

El seu autor, Juli Martínez Amorós (Novelda, les Valls del Vinalopó, 1975) s’ha centrat en l’ensenyament del valencià. Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat d’Alacant, és tècnic lingüístic del Centre d’Autoaprenentatge de Valencià d’eixa universitat, des d’a on ha elaborat o col·laborat en Va de bo! (C1, 2009), Va de bo! (C2, 2010), Manual de valencià superior (C2, 2010), Manual de valencià bàsic (2015), i la col·lecció Punt per punt (A2, B1. B2, C1 i C2, 2017-2018).

També ha escrit el Diccionari de la literatura valenciana actual (1968-2000) (2002), la novel·la Les formigues (2005), l’assaig El valor de Les Normes de Castelló (2016); i, amb Manual Parra, un llibre sobre literats valencians (Alguns dels nostres, 2006). És autor d’un bloc que té molts lectors, El Juliet (https://eljuliet.wordpress.com), en el qual destaquen les reflexions polítiques.

Durant el període 2009-2011, va ser professor de lingüística general. D’eixa activitat docent, del seu compromís social i de la seua preocupació per la pedagogia, ha eixit el llibre que hem de ressenyar.

 

1.2    L’obra: del derrotisme al compromís constructiu

El llibre actua d’una manera reflexiva i intel·ligent des de les primeres paraules. La contraportada informa que La societat valenciana en l’espill lingüístic vol contestar a dos preguntes: «què diuen les llengües quan parlen de nosaltres», i «què diem de nosaltres quan parlem de les llengües». Cal destacar que, en la segona part, l’objecte d’estudi no és la llengua, sinó els parlants: quan parlem del valencià, la qüestió que interessa més a Juli Martínez no és què diem de la llengua, sinó què diuen eixes paraules sobre qui les diu. En definitiva, l’objecte d’estudi no està en la lingüística, sinó en la sociolingüística. A més, el contingut del llibre no focalitza la sociolingüística quantitativa, sinó la qualitativa.

¿Per quin motiu Juli Martínez ha escrit el llibre? Ens ho diu en el primer paràgraf de la Introducció: l’ha elaborat perquè la sociolingüística, tal com sol ensenyar-se, aprofita per a mostrar el valencià com a una llengua dèbil; a més, planteja problemes, però no aporta solucions (realitzables, 1a). De fet, he sentit dir a docents que no donen sociolingüística en classe perquè, en compte d’atraure cap al valencià, fa fugir.

Tot eixe panorama deriva de l’essencialisme i l’elitisme, que presenta la realitat social com a degradada. Davant d’eixa perspectiva negativa, cal ser clarament positius i constructius: si els valencians seguim existint, ha de ser perquè hi han factors positius en la nostra història, i una de les missions dels historiadors (i dels sociolingüistes) és mostrar-los. Una sociolingüística derrotista no pot ser ni objectiva ni científica. El nostre autor passa del negativisme al compromís constructiu indicant que la sociolingüística deu ser útil per a entendre la societat i sentiments de les persones, per a recuperar el valor de les llengües marginades i per a «canviar els usos socials perniciosos» (1b).

  1. D’una sociolingüística negativa a una per a comprendre les persones i atraure cap a les llengües
    1. Sociolingüística que sol ensenyar-se.
      1. Aprofita «per a diagnosticar la debilitat de l’idioma, però no aporta cap teràpia mínimament esperançadora» (p. 13).
      2. Efecte: és «una etiqueta a la qual només s’associen problemes –i mai solucions» (p. 13).
    2. Sociolingüística que busca l’autor.
      1. «Quan la sociolingüística s’allunya de la càpsula teòrica i s’estén a la immensitat social, és quan ens apareix com realment és: utilíssima per a entendre’ns socialment i individualment, imprescindible per a recuperar el valor intrínsec de totes les llengües i canviar els usos socials perniciosos envers aquestes i els seus parlants.» (p. 13)

 

1.3    I de l’essencialisme al compromís amb el poble

valencià

En la Introducció, Juli Martínez fa un altre aclariment crucial: constata que hi han «llengües amb una extensió territorial i poblacional enorme, de manera que, sovint, les relacions efectives entre tots eixos parlants és mínima –si no inexistent» (p. 14-15); i, a continuació, es limita als parlants que tenen «relacions». La conseqüència de la seua perspectiva és no destacar «la comunitat lingüística» (que pot abastar una pluralitat de pobles). El pedagog de la Universitat d’Alacant es centra en la llengua que parla un poble, realitat que anomena «comunitat de parla» (2bi).

Davant d’eixa actuació, podem dir que, al nostre autor, no li interessen les llengües separades de les persones; no practica l’essencialisme (considerar les coses humanes fora de les persones); ell veu les llengües dins de les persones i en la vida dels pobles. Per tant, busca l’arrelament social i la identificació amb els parlants (actitud que s’oposa a l’elitisme).

  1. Arrelament social (que s’oposa a l’essencialisme i a l’elitisme): «comunitat lingüística» i «comunitat de parla»
    1. «Comunitat lingüística»: pot incloure una pluralitat de pobles.
    2. L’autor focalitza la «comunitat de parla» (la llengua que parla un poble).
      1. «Ens remet a un grup més reduït i homogeni, que s’identifica no només per raons de llengua, sinó també per l’autoconsciència d’una història compartida, un projecte comú o unes particularitats culturals i socials coincidents.» (p. 15)

La vinculació que el nostre autor establix entre llengua i poble explica que el seu objecte d’estudi és «la societat valenciana» (com ja diu el títol del llibre). Eixa perspectiva també contribuïx a entendre que Juli Martínez anomena el valencià com a valencià; i, quan ha de parlar del conjunt de la llengua que compartim balears, valencians i catalans, li diu «català-valencià» (apareix una vintena de voltes, p. 43, 46, etc.). A més, si hi han diferències entre el valencià i el català s’identifica amb l’actuació del valencià (i més si l’estructura valenciana és més precisa que la catalana). Una mostra d’això apareix quan parla de les paraules demostratives (p. 27). Contra els valencians alfabetitzats que s’identifiquen i practiquen el sistema dual (aquest / aquell), el pedagog de Novelda constata que el valencià té tres graus (que practica en la seua escriptura), com el gallec i el castellà espanyol (el castellà americà té dos graus, acá / allà).

Podríem dir que Juli Martínez, apartant l’essencialisme i lligant llengua i poble, busca l’arrelament social i el compromís polític. Vol que el seu llibre siga útil per a que els valencians augmentem «l’autoconsciència d’una història compartida» i elaborem «un projecte comú» (2b). De fet, al final del llibre expressa la convicció que, sense recuperació de la valencianitat, no es recobrarà l’ús social del valencià: «la recuperació del valencià ha d’anar necessàriament acompanyada d’un augment radical en l’autoestima del poble valencià, és a dir, en l’autoconsciència que els valencians som un poble d’Oriola a Vinaròs» (p. 150).

L’humanisme i l’arrelament social també expliquen que el nostre autor es mira la societat valenciana des del seu poble (Novelda) i des d’Alacant (a on treballa). A més, eixa perspectiva no solament és natural i coherent amb la seua ideologia: també és necessària. El valencianisme deu tindre molt en compte que en el Camp d’Alacant, les Valls del Vinalopó i l’Horta d’Oriola viu la tercera part de la població valenciana, i és la regió a on més processos s’han produït contra la consciència de valencianitat.

  1. Efectes de la perspectiva de Juli Martínez (2)
    1. Objecte d’estudi: «la societat valenciana» (títol del llibre).
    2. Nom de la seua llengua pròpia: valencià.
      1. Conjunt de la llengua que compartim balears, valencians i catalans: «català-valencià» (p. 43, 46, etc.; una vintena de voltes).
      2. Si hi han diferències, s’identifica amb l’actuació del valencià. Exemple teòric i pràctic: paraules demostratives (p. 27).
    3. Es mira la societat valenciana des de Novelda i Alacant.
      1. Necessari per al valencianisme: el Camp d’Alacant, les Valls del Vinalopó i l’Horta d’Oriola són la tercera part dels valencians.
      2. Regió amb més processos contra la consciència de valencianitat.
    4. Objectiu del llibre: ser útil als valencians per a augmentar «l’autoconsciència d’una història compartida» i elaborar «un projecte comú» (2b). És el marc de la recuperació del valencià:
      1. «La recuperació del valencià ha d’anar necessàriament acompanyada d’un augment radical en l’autoestima del poble valencià, és a dir, en l’autoconsciència que els valencians som un poble d’Oriola a Vinaròs» (p. 150).
Publicat dins de categories, Valencianitat activa des d’Alacant: Juli Martínez | Deixa un comentari

Absència d’obres institucionals de la S. F. durant dècades: causes i efectes (VI)

2.5      Nota sobre els anys 70 i 80

Òbviament, caldria estudiar com actuava la Filològica durant els 70 i els 80. Aramon seguia sent el secretari general de l’IEC (1942-1989). Convindria saber quina ideologia tenia Antoni M. Badia i Margarit, si es decantava cap a Aramon-Artells o cap a Coromines-Sanchis Guarner-Moll, i quin pes tenia en la institució.

Quant a la ideologia, la podem deduir de les paraules que Badia (1962: §2.2) escriu sobre els models lingüístics. Pensa que hi hauria una «lengua común» i uns «dialectos». Entre eixes dos realitats, apareixeria «un estado intermedio», el qual seria l’efecte de «concesiones a los dialectos»: «aceptarse, en uso literario y científico, algunos rasgos dialectales valencianos y baleáricos». El motiu de les «concesiones a los dialectos» seria evitar «las antiguas tendencias secesionistas». Segons eixa ideologia, la «lengua común» seria atribuïble privativament a Catalunya, la qual no tindria «un estado intermedio». La realitat difusa del «estado intermedio» només la tindrien les Illes Balears i València. La veritat és que l’epígraf dit (Badia 1962 §2.2) es mereix una anàlisi del conjunt, ja que conté molts factors realment extraordinaris. Ací, ens limitarem a uns pocs (els mencionats).

No cal dir que no tenim davant una proposta per a coordinar lingüísticament tres pobles. Segons la ideologia descrita, un poble (o una part d’un poble) diria quina és la «llengua comuna», i faria alguna «concessió» als «dialectes» dels altres pobles per a evitar «tendències secesionistes». La concepció de Badia lliga amb la d’Aramon. La diferència és que, en el centralisme d’Aramon, no hi havien «concessions».

  1. Ideologia de Badia (1962: §2.2)
    1. Dos realitats: una «lengua común» i uns «dialectos».
      1. Entremig: «un estado intermedio», efecte de «concesiones a los dialectos» («aceptarse, en uso literario y científico, algunos rasgos dialectales valencianos y baleáricos»).
    2. Realitat de Catalunya, les Illes Balears i València.
      1. Catalunya: només «lengua común».
      2. Illes Balears i València: «un estado intermedio». Finalitat: evitar «las antiguas tendencias secesionistas».
    3. Resultat:
      1. No és una proposta per a coordinar tres pobles.
      2. Ideologia centralista: un poble (o una part) diria quina és la «lengua común»; els altres pobles podrien fer alguna «concessión» al seu «dialecte».

El fet que la ideologia de Badia coincidira amb la d’Aramon podria explicar com actua en la seua gramàtica de 1962 davant de Moll (1937) i Sanchis Guarner (1950). Cita eixes gramàtiques en una bibliografia (§18.32 i 35). Però, en el contingut de la gramàtica, no les he vistes. Les seues fonts són els autors que es limiten a Catalunya i descriurien «la llengua comuna». La utilitat de Moll (1937) i Sanchis Guarner (1950) seria conéixer els «rasgos dialectales valencianos y baleáricos», de manera que serien prescindibles.

Precisem-ho. Quan Badia comença la gramàtica (p. 53) cita repetidament, a més de les obres de Fabra, també les de Marvà (1932: pàgines 66, 67, 69, etc.) i Jordana (1933: pàgines 131, 132, 135, etc.). Per contra, en les meues lectures i consultes em cridava l’atenció no trobar mai citades les gramàtiques de Moll (1937) i de Sanchis Guarner (1950). He mirat pàgina a pàgina les tres primeres parts de la gramàtica de Badia («La presente gramàtica», «Sonidos del catalán» i «categorias nominales», que ocupen un centenar de pàgines, p. 53-162), i han corroborat la impressió que tenia.

  1. La ideologia de Badia (1) ¿explica com actua davant de Moll (1937) i de Sanchis Guarner (1950)?
    1. Actuació.
      1. Quan comença la gramàtica (p. 53), cita repetidament a Fabra, a Marvà (1932: pàgines 66, 67, 69, etc.) i a Jordana (1933: pàgines 131, 132, 135, etc.).
      2. En canvi, no es referix a Moll ni a Sanchis Guarner. Impressió meua, verificada en les tres primeres parts (p. 53-162).
    2. Proposta:
      1. Utilitat de Moll i Sanchis Guarner: conéixer els «rasgos dialectales valencianos y baleáricos». Tenint en compte que això estaria fora de la «lengua común», seria prescindible.
      2. Serien obres locals i anormatives (§2.4, 7b).
      3. Per contra, Marvà (1932) i Jordana (1933) eren del català oriental i, per tant, estarien en la «lengua común».

Convindria mirar si eixe marc ajuda a entendre què va passar en el cas de Joan Solà, autor reflexiu i crític (i admirador de Coromines). Publicà en els anys 70 tres obres importants (Estudis de sintaxi catalana, A l’entorn de la llengua i Del català incorrecte al català correcte). Però no entrà en la Secció Filològica fins a 1999 (quan tenia 59 anys; en 1972, en tenia 32). ¿Seria factible que la mateixa ideologia que procurà que Coromines no tinguera transcendència en la Secció Filològica mantinguera a Solà fora de la institució durant més de 25 anys?

  1. Cas de Joan Solà, autor reflexiu i crític (i admirador de Coromines)
    1. Publicà en els 70 tres llibres importants.
      1. Entrà en la Filològica en 1999 (59 anys; 1972: 32).
    2. La mateixa ideologia que apartaria a Coromines en la Filològica ¿mantindria a Solà fora durant més de 25 anys?

 

Publicat dins de Absència de gramàtica i de diccionari de la Secció Filològica durant dècades: com ho justifica, categories | Deixa un comentari

Absència d’obres institucionals de la S. F. durant dècades: causes i efectes (V)

2.4      Conclusions sobre l’absència d’obres institucionals

Tragam conclusions. El pròleg de la GIEC (2016) vol justificar l’absència d’una gramàtica i d’un diccionari de la Secció Filològica recorrent a un elogi (l’obra de Fabra seria tan extraordinària, que «no ha estat possible posar-la al dia i superar» fins al cap de molt de temps, §2.2, 1a.i). La realitat era que, a mitjan segle xx, la Secció Filològica tenia tres necessitats objectives per a elaborar una gramàtica i un diccionari. La primera era la representació escassa del balear, del valencià i del català occidental en el diccionari de Fabra, informació que sabem des de Badia (1962: §15.1; ací, §2.2, 2a.i). La segona necessitat estava en el fet que la gramàtica de Fabra de 1918 era pobra i estava centrada en el català oriental (§2.2, 3-5). La tercera necessitat era clarificar als escriptors i als correctors quines paraules i quines construccions eren normatives. A més, al costat de les necessitats estaven els mitjans per a satisfer-les: el Diccionari Aguiló, el DCVB, les Converses filològiques de Fabra, i les gramàtiques de Moll i de Sanchis Guarner. Per tant, era factible elaborar una gramàtica i un dicionari que pogueren ser atractius per als escriptors balears i per als valencians (i dic escriptors perquè en els anys 40 i 50 només teníem això).

  1. A mitjan segle xx, hi havien tres necessitats per a elaborar un diccionari i una gramàtica
    1. Necessitats objectives:
      1. Representació escassa del balear, del valencià i del català occidental en el diccionari de Fabra; ho sabem des de Badia (1962: §15.1; ací §2.2, 2a-.i).
      2. Gramàtica de Fabra de 1918: pobra i centrada en el català oriental (§2.2, 3-5).
      3. Clarificar la normativa lingüística.
    2. Mitjans per a satisfer-la les necessitats:
      1. el Diccionari Aguiló, el DCVB, les Converses filològiques de Fabra, i les gramàtiques de Moll i de Sanchis Guarner.

La possibilitat material xocava amb un entrebanc ideològic: hi havia incompatibilitat entre la ideologia que imperava en el diccionari i les gramàtiques de Fabra, i la ideologia des de la qual s’havien fet el DCVB i les gramàtiques de Moll i de Sanchis Guarner. A un costat, teníem unes gramàtiques pensades només per a Catalunya (§2.2, 6b), teníem «l’absolutisme dialectal del Principat» (en paraules de Fuster, §2.2, 2e; en realitat, era el predomini del català oriental). A més, eixa concepció seguí després de 1939 pel camí d’un elitisme «negatiu i prohibitiu, mai constructiu» (§2.3, 1b).

A l’altre costat, teníem la voluntat «democràtica» de coordinar tres pobles (Sanchis Guarner, §2.3, 2b.i). El centralisme anava de dalt cap avall (procurar que els escriptors balears i els valencians usaren durant dècades la gramàtica de Fabra de 1918 i el seu diccionari). El camí «democràtic» va per la direcció contrària: des de baix cap amunt, des dels parlants i des de la llengua històrica (factors que arreplega el DCVB). A més, Moll i Sanchis Guarner tenien al costat a Coromines (§2.3, 2). Era un panorama molt prometedor. Però pogué més l’astúcia d’Aramon, i la ideologia d’Aramon-Artells predominaria sobre la que tenien Coromines, Sanchis Guarner i Moll.

  1. Problema: incompatibilitat entre dos ideologies
    1. Gramàtiques pensades només per a Catalunya (§2.2, 6b), «l’absolutisme dialectal del Principat» (§2.2, 2e).
      1. Després de 1939, elitisme «negatiu i prohibitiu, mai constructiu» (§2.3, 1b).
      2. Camí del centralisme: de dalt cap avall (usar entre els balears i els valencians el DGLC i Fabra 1918).
    2. Voluntat «democràtica» de coordinar tres pobles (Sanchis Guarner, §2.3, 2b.i).
      1. Camí «democràtic»: des de baix cap amunt, des dels parlants i des de la llengua històrica (factors que arreplega el DCVB).
      2. Moll i Sanchis Guarner tenien al costat a Coromines (§2.3, 2).
    3. Pogué més l’astúcia d’Aramon.

En eixe marc, el manteniment de la ideologia i del model fonamenats en obres de Fabra (1918, DGLC, 1956) feia preferible dos accions complementàries: en primer lloc, no elaborar cap diccionari ni cap gramàtica; en segon lloc, procurar que el DCVB i les gramàtiques de Moll i de Sanchis Guarner foren considerades obres secundàries, locals i anormatives: com a màxim, de consulta per als “especialistes”. En el cas de Sanchis Guarner, l’objectiu s’aconseguí del tot. El mitjà va ser potenciar la gramàtica de Carles Salvador (1951), que Bonet (2000) presenta com a un manual poc coherent i poc adequat (lingüísticament, pedagògicament i socialment), enfront de les qualitats molt altes que descriu en la gramàtica de Sanchis Guarner (1950).

  1. Efectes del predomini de la ideologia d’Aramon-Artells sobre la de Coromines-Sanchis-Moll
    1. No elaborar cap diccionari ni cap gramàtica;
    2. DCVB, Moll (1937) i Sanchis Guarner (1950): obres locals i anormatives.
      1. Un mitjà: potenciar la gramàtica de Salvador (1951), que Bonet (2000) troba poc coherent i poc adequada, en contrast amb la de Sanchis Guarner (1950).
    3. Escriptors balears i valencians: havien d’usar, durant dècades, Fabra (1918) i el DGLC.

En el punt en què ens trobem, convé que reprengam el principi. ¿Quina relació tenen els fets i les deduccions d’esta secció amb l’objectiu del treball (mirar si predomina una ideologia en la Secció Filològica)? Quan una institució parla del seu passat (ara, per què no ha publicat obres institucionals durant dècades), deu procurar fer-ho d’una manera objectiva (i, per tant, aplicable a la realitat, demostrable). Si l’actuació de la institució ha sigut adequada, els lectors l’admiraran. I, si en el seu comportament hi han hagut ombres, el fet de mostrar-les és una manera eficaç de procurar que no tornen a produir-se en el futur. A més, els lectors també agrairan la sinceritat, que va unida a l’honradesa. L’agrairan i, com a conseqüència, admiraran la institució que practica eixes virtuts.

En les dades que hem estudiat, no hem trobat l’actitud descrita, sinó una apel·lació a Fabra que hem intentat demostrar que no és pertinent (§2.2, 7). L’humanisme crític no amaga els errors en què ha incorregut en el passat, i els mostra quan convé fer-ho. En canvi, l’elitisme no tendix a ensenyar-los, ja que això podria clevillar la seua suposada superioritat.

Per una altra banda, si en la Secció Filològica predominara una ideologia elitista seria explicable que una part significativa dels tècnics lingüístics dels mitjans de comunicació estiguen distants de la institució (inclosos mitjans públics, com ara Catalunya Ràdio i la TV3, §1.2, 5c).

  1. Relació dels fets i les deduccions de la secció amb la ideologia de la Filològica
    1. Una institució deu parlar del seu passat objectivament.
      1. Si hi han errors, convé mostrar-los per a no repetir-los.
      2. Davant de la sinceritat i l’honradesa, u sent admiració.
    2. L’elitisme no tendix a mostrar els errors del passat.
      1. Podria clevillar la seua suposada superioritat.
    3. Si en la Filològica predomina una ideologia elitista, serà explicable el distanciament d’una part significativa dels tècnics lingüístics dels mitjans de comunicació.
      1. Afecta institucions públiques (Catalunya Ràdio, la TV3, §1.2, 5c).

 

Publicat dins de Absència de gramàtica i de diccionari de la Secció Filològica durant dècades: com ho justifica, categories | Deixa un comentari

Absència d’obres institucionals de la S. F. durant dècades: causes i efectes (IV)

2.3       Causa real de l’absència: ¿per ideologies incompatibles?

Davant del panorama a què hem arribat, la pregunta és inevitable: si convenia fer una gramàtica i un diccionari més adequats, i si la Secció Filològica disposava dels mitjans, ¿per què no ho va fer? La causa podria estar en la divergència que hi havia entre la ideologia «absolutista» que imperava en una part dels autors noucentistes (§2.2, 2e), i la que tenien Moll i Sanchis Guarner, que responia a la ideologia de la Renaixença: la voluntat de coordinar lingüísticament tres pobles (el balear, el valencià i el català). A més, Moll (menorquí) i Sanchis Guarner (valencià) tenien al costat a Coromines (català). Despleguem-ho.

Moll estava unit a la Renaixença per la formació que li va donar el seu mestre i tutor, el mallorquí Antoni Maria Alcover (1862-1932). Sanchis Guarner estava vinculat a la ideologia de la Renaixença gràcies a la formació que rebé de la persona que el va criar i educar (el canonge i historiador Sanchis Sivera, 1867-1937). La coordinació de tres pobles comportava mirar-se el conjunt de la llengua des del poble a què u pertany: des del balear en el cas de Moll; i des del valencià en Sanchis Guarner.

Quant a Coromines, no compartia el centralisme que predominava en un sector del Noucentisme (com mostren les paraules de 1a, de 1954). A més, s’oposava a una concepció essencialista i elitista. Parlant d’Eduard Artells (unit a Ramon Aramon, i corrector dels llibres que editava l’IEC), diu que reduïx la normativa a «petites complicacions innecessàries» (1b); i que té una actitud «negativa i prohibitiva, mai constructiva» (1b), orientació que faria «augmentar la por exagerada que té la gent a servir-se de la nostra llengua per escrit» (1b).

La marginació social d’una llengua produïx inseguretat en els seus parlants, de manera que el primer objectiu de la docència hauria de ser combatre «la por exagerada que té la gent a servir-se de la nostra llengua per escrit» (1b). En canvi, la ideologia que descriu Coromines té l’efecte contrari: en compte de combatre-la, la fa augmentar. Segons l’etimòleg i dialectòleg, la conseqüència d’eixa ideologia sobre el model lingüístic és fer un «idioma felibrenc o brahmànic» i apartar-lo de l’interés dels jóvens (1c). La concepció descrita de la normativa era tan negativa per a ell, que afirmava que «no hi ha res més perillós».

Com hem dit, Coromines parlava d’Artells. Però les seues paraules ¿es podrien aplicar a una bona part del treball d’Aramon de 1957, en el qual acusa 30 obres d’escriptors d’aquella època de «calcar sintàcticament» el castellà?

Per una altra banda, també ens podríem preguntar si el conjunt de les característiques que descriu el lingüiste català perviuen en l’actualitat (sobretot en un sector del valencianisme, com ara en el llibre Criteris lingüístics, DGPL, 2016, que he analitzat detalladament en Saragossà 2018).

  1. Oposició de Coromines a la ideologia centralista (a) i elitista (b), que reduïx la normativa a «petites complicacions innecessàries» (b) i practica una actitud «negativa i prohibitiva, mai constructiva» (b). Efecte: «augmentar la por exagerada que té la gent a servir-se de la nostra llengua per escrit» (b)
    1. «Trobo que parleu amb tanta raó com eloqüència quan us planyeu del mal que fan els qui en els escrits d’un mallorquí substitueixen tot allò que sona com a mallorquí i no barceloní, sistema funest per a la captació dels insulars i valencians a la tasca comuna.» (Coromines 2006: 236; carta a Moll, de 1954)
    2. [valoració i efectes dels articles d’Eduard Artells, deixeble de Fabra, unit a Ramon Aramon, revisor dels llibres que publicava l’IEC, 1903-1971] «S’hi tracta quasi solament de les manies més masegades i rebregades dels correctors de català. S’han dit moltes coses ineptes, d’altres d’inoportunes, quasi totes més o menys deficients o massa parcials, i algunes vegades enterament errades. Com que és l’única secció de converses de llenguatge que apareix en la nostra llengua, cal témer que el públic cregui que el gasetiller que les escriu és home d’autoritat, car parla en to de molta suficiència, i si es deixa surar aquesta impressió vindrà un dia que pot fer més mal que pedregada. A hores d’ara ja n’ha fet i en fa, sobretot per la seva actitud sempre negativa i prohibitiva, mai constructiva. Això no fa més que augmentar la por exagerada que té la gent a servir-se de la nostra llengua per escrit, per no fer faltes gramaticals o de llenguatge, i a engruixir els pretextos que molts oposen a servir-se’n en aquesta forma. No hi ha res més perillós quan ja existeix aquest estat d’esperit, que crear dificultats reals que donin agafador ferm a aquell conjunt aparatós de pretextos, i més quan el públic arriba a tenir algun indici que la gent veritablement entesa no està d’acord, o no ho està del tot, amb el grupet vociferador que té l’exclusiva de les posicions existents per a fer-se sentir: aquest estat de coses permet d’estendre una capa de legitimitat damunt aquesta massa de pretextos i de por dissimulada, que és el gran obstacle real.» (Coromines 2006: 141; carta a Sanchis, de 1962)
    3. «Ja deveu recordar que torna a haver-hi sessió de la Secció Filològica dissabte dia 25. 0 per a aquesta o per a la primera de febrer voldria que us poséssiu d’acord amb En Moll i amb mi perquè hi assistim tots tres. La d’avui s’ha gastat sencera en les acostumades menudes discussions sobre detalls sense cap interès lingüístic o filològic (que si microsolc ací, que si sulfamida allà), balafiant el nostre temps de gent entesa en altres coses, en les quals potser no tindrem mai substituts. La llengua, que només nosaltres podríem deslliurar aptament de petites complicacions innecessàries, deixarem que vagi passant, sense ajuda nostra, a 1’estat d’idioma felibrenc o brahmànic massa embullat i massa distant de la llengua parlada perquè ningú s’entretingui a apendre’l per part del jovent apressat i aqueferat que ara puja. Cal una altra sessió en què siguem tots tres per convèncer En Casacuberta i En Bohigas (al capdavall carregats de bones intencions) que cal fer una cosa o altra per accelerar.» (Coromines 2006: 178; carta a Sanchis de 1964)

La conjunció de la ideologia de Moll i de Sanchis Guarner amb l’actitud descrita de Coromines explica la voluntat de coordinar-se durant els anys 50. Coromines volia que Sanchis Guarner i Moll entraren en la Secció Filològica (2a) per a, entre els tres, canviar la concepció centralista (1a) i maníaca (1b) de la normativa. En 1954, Sanchis Guarner accepta la proposta de Coromines de fer-se consultes entre els tres i raonar sobre els temes de la normativa lingüística (2a). Encara més: ho troba una «necessitat imprescindible» (2b), i creu que l’absència de coordinació «ha estat una de les causes principals del fracàs de les provatures de democràcia» (2b.i). En una carta de 1955, el lingüiste valencià reprén el tema de «iniciar el diàleg entre els qui ens dediquem a l’estudi de la nostra benvolguda i soferta llengua» (p. 105).

  1. Voluntat de coordinació entre Coromines, Sanchis i Moll (anys 50 i 60)
    1. «És evident que totes aqueixes actituds desdenyoses [contra les característiques lingüístiques del balear i del valencià] no obeeixen pas a mala voluntat sinó a deficiències d’informació, i per això és que en una carta anterior, replegant un comentari vostre als costums americans, us parlava de la conveniència d’intensificar —quasibé podria dir d’iniciar— el diàleg entre els qui ens dediquem a l’estudi de la nostra benvolguda i soferta llengua. M’he sentit personalment molt afalagat perquè em considereu digne de proposar-me col·laborar en les faenes de 1’Institut d’Estudis Catalans; no seré jo qui us pose cap condició, però tanmateix dubte molt que la vostra proposta puga prosperar.» (Coromines 2006: 105; carta de Sanchis, de 1954)
    2. En una altra carta de Sanchis Guarner de 1954 (Coromines 2006: 87): la coordinació és una «necessitat imprescindible».
      1. «La inexistència d’aqueixes consultes ha estat una de les causes principals del fracàs de les provatures de democràcia.»

Sanchis Guarner desitjava el camí que proposava Coromines, però dubtava que es poguera fer realitat («dubte molt que la vostra proposta puga prosperar», 2a). Els fets li donaren la raó. L’entrada de Sanchis Guarner i Moll en la Secció Filològica va tardar (va ser en 1961); i, ja produïda, degué ser poc efectiva. En dos cartes de 1962 i 1964, Coromines conta que, en les reunions de la Secció Filològica, Aramon (secretari general de l’IEC entre 1942 i 1989) posava al principi de l’orde del dia els detalls intranscendents a fi que les qüestions normatives importants no es tractaren (p. 140 i 143; en 1c, n’hi ha un exemple). Per una altra banda, Sanchis Guarner i Moll no podien assistir a la majoria de reunions; i, a la fi, el mateix Coromines deixà d’assistir-hi.

  1. Sanchis Guarner dubtava que la proposta de Coromines prosperara (2a)
    1. Tenia raó. Aramon posa en els órdens del dia de la Filològica detalls intranscendents per a no tractar temes transcendents.
    2. Sanchis Guarner i Moll no podien assistir a la majoria de reunions; a la fi, el mateix Coromines deixà d’assistir-hi.

I bé, trobe que els factors que hem descrit en este apartat podrien justificar per què la Secció Filològica no s’encarà a la necessitat d’elaborar una gramàtica i un diccionari més complets, més objectius i més «democràtics» (terme de Sanchis Guarner, 2b.i). Fer una gramàtica que tinguera en compte la de Moll (1937), la de Sanchis Guarner (1950) i les Converses filològiques; i elaborar un diccionari que incorporara informació del Diccionari Aguiló i del DCVB implicava canviar la ideologia centralista (que es fonamentava en la gramàtica de 1918 de Fabra i en el seu diccionari). Si el trio format per Coromines, Sanchis Guarner i Moll s’haguera pogut coordinar en la Filològica i haguera convençut altres membres fins a convertir-se en majoritaris, haurien pogut plantejar la necessitat d’elaborar una gramàtica i un diccionari. Però la coordinació i la incidència no es produí, i el resultat va ser ajornar durant dècades la confecció d’obres noves.

  1. Per què en els 60 i 70 no s’elaboraria ni una gramàtica ni un diccionari
    1. Tindre en compte Moll (1937), Sanchis Guarner (1950) i el DCVB implicava canviar la ideologia creada a partir de Fabra (1918) i el DGLC.
    2. Si Coromines, Sanchis Guarner i Moll s’hagueren coordinat en la Filològica i hagueren convençut altres membres, hauria sigut factible.

 

Publicat dins de Absència de gramàtica i de diccionari de la Secció Filològica durant dècades: com ho justifica, categories | Deixa un comentari

Absència d’obres institucionals de la S. F. durant dècades: causes i efectes (III)

2.2       Causa de l’absència d’obres institucionals segons el president de l’IEC

Tornem al solc. Siga per divergències internes de la Secció Filològica o siga per una altra causa, el fet és que les gramàtiques de Fabra de 1918 i 1940 (feta pública en 1956) i el seu diccionari (1932) no es publicaren a nom de la institució (o de l’Institut d’Estudis Catalans), de manera que les obres institucionals no han aparegut fins als anys 1995 (diccionari) i 2016 (gramàtica).

Eixa absència no es tracta en la introducció de la GIEC (Cabré 2016), però sí en el pròleg. Ros (2016) explica la separació temporal entre les obres de Fabra i les de l’IEC dient que la causa no seria que la Secció Filològica hauria descuidat eixe camp (1a.ii, 1b). El motiu seria que Fabra «era un geni i un treballador incansable», de manera que «no ha estat possible posar al dia i superar» les seues obres «fins al cap de dos terços de segle (el cas del Diccionari) o gairebé un segle sencer (el cas de la Gramàtica)» (1a.i, 1b):

  1. Causa de no publicar una gramàtica i un diccionari durant un segle: explicació del president de l’IEC
    1. «No voldria obviar que en l’origen de la Gramàtica, com s’esdevé en el Diccionari [de l’IEC], hi ha l’obra ingent de Pompeu Fabra [cita la gramàtica de 1918 i el diccionari, de 1932]. Aquesta important separació temporal entre les obres cabdals de Pompeu Fabra i les corresponent de l’IEC pot tenir diferents lectures alternatives o complementàries;
      1. Fabra era un geni i un treballador incansable que, tot sol, pogué enllestir un diccionari i una gramàtica que fins al cap de dos terços de segle (el cas del Diccionari) o gairebé un segle sencer (el cas de la Gramàtica) no ha estat possible posar al dia i superar;
      2. la Secció Filològica, que és l’encarregada per l’Institut de dur a terme les obres normatives de la llengua catalana, ha estat aqueferada en altres tasques de recerca i normativització, i la Gramàtica n’ha patit les conseqüències i, per la complexitat de la tasca, s’han superat els terminis inicials que hom havia previst;
      3. confegir una obra de l’abast i la profunditat de la GIEC […] és complex […].
    2. »El lector pot estar segur que la segona de les lectures esmentades suara no s’adiu amb la realitat, mentre que Fabra era, efectivament, un geni i un gran treballador.» (Ros 2016, GIEC, p. IX-X)

¿Són objectives les paraules anteriors? El DGLC té moltes característiques positives. Però sabem que Fabra considerà poc el balear, el valencià i el català occidental. Ho va dir Badia (1962: §15.1; ací, 2a), ho repetí la Secció Filològica en 1990 (2b); ho corroborà Emili Casanova en un estudi del 2002 (2c); i la presidenta de la Secció Filològica diu que la GIEC supera a Fabra perquè «admet la variació i és composicional» (2d). Eixa afirmació comporta que el gramàtic no admetria la variació ni seria composicional. Més avant (6b), trobarem una informació de Fuster sobre Fabra que justifica la falta d’eixes característiques.

Antoni Ferrando (2006: 240-242) mostra quin centralisme tan fort imperava en l’IEC i en una part dels escriptors catalans durant els anys 40 i 50  (en 2d, n’hi ha una descripció de Joan Fuster). A més, el centralisme no era nou. En 1931, Aramon l’havia exposat d’una manera clara en un article publicat en una revista valenciana (Saragossà 2012: §2.2).

  1. El balear, el valencià i el català occidental en el DGLC (a-b). Fabra no seria composicional (c). Regionalisme i «absolutisme» de Catalunya (d)
    1. «Ya antes (§14) hemos lamentado que no se haya publicado el diccionario exhaustivo [el DCVB], que lógicament devia haver precedido el Diccionari General [el de Fabra], el cual así hubiera partido de un gran caudal de informaciones que podían aconsejar la admisión o la exclusión de voces; hay que observar que este Diccionari General se resiente de ello». (Badia 1962: §15.1)
      1. En nota: «Comp. §3, donde hacíamos constar la exclusión de la lengua literaria de buena parte del léxico occidental [el del valencià i el del català occidental].» (Badia 1962: §15.1)
    2. «És un fet que el balear i el valencià han tingut un paper més aviat minso en aquest renovellament i envigoriment si hem de jutjar per les unitats pròpies d’aquests dialectes introduïdes en el DGLC.» (IEC 1992: 81; document de 1990)
    3. El DGLC no inclou moltes paraules valencianes, balears i catalanes occidentals (Casanova 2002).
    4. «El model propi de l’Institut d’Estudis Catalans […] continua la tradició fabriana, però va una mica més enllà. Es tracta d’un model composicional que admet la variació i, doncs, que accepta el polimorfisme en la representació dels fenòmens.» (Cabré 2016: p. XIV)
    5. Concepció «absolutista» de Catalunya en els anys quaranta i cinquanta, ja existent en els trenta (Aramon 1931):
      1. «Nosaltres [els escriptors valencians] no volem mantenir una actitud dialectal, sinó oposar-nos a l’absolutisme dialectal del Principat. L’Institut podrà acceptar o no les formes valencianes; encara que no les acceptàs la cosa no tindria importància. L’Institut, com bona part de la cultura del Principat, parteix d’un partit pres regional, que és el que intentem destruir.» (Joan Fuster, 1953, reproduït en Ferrando 2006: 241)
      2. Ferrando (2006: 240-242): descripció del centralisme que imperava en l’IEC i en una part dels escriptors catalans, anys 40 i 50.
      3. En 1931, Aramon exposa clarament la concepció centralista.

En contrast amb la visió regional del DGLC, entre 1930 i 1962 es publicà el Diccionari Català-Valencià-Balear, que ompli deu volums i conté moltíssima informació, tant de tot el conjunt de la llengua viva com de la llengua històrica (des del segle XIII fins al principi del segle XX). Per tant, la Secció Filològica disposava, des de 1962, d’un bon mitjà per a solucionar les limitacions del diccionari de Fabra.

Quant a la gramàtica de 1918, és un manual de format reduït que no considera pràcticament ni la sintaxi ni la semàntica. El contingut es limita a ortografia (p. 10-20), fonètica (p. 20-32), llistes de paraules i flexió. L’ortografia i la fonètica (en eixe orde) figuren en la «introducció» de la gramàtica (3a):

  1. Capítols de la gramàtica de 1918: sense sintaxi ni semàntica
    1. Introducció p. 9-32.
      1. Inclou ortografia i fonètica (en eixe orde).
    2. Article definit, p. 33-36.
    3. Substantiu, p. 37-46.
    4. Adjectiu qualificatiu, 47-56.
    5. Pronom i adjectiu determinatiu, p. 57-96.
    6. Verb, p. 97-138.
    7. Adverbi, p. 139-156.
    8. Preposició, p. 157-176.
    9. Conjunció, p. 177-191.

El fet que el manual no continga ni sintaxi ni semàntica afavorix que apareguen sovint llistes de paraules, actuació poc útil per als lectors generals (i poc útil també per als escriptors). En (4a), n’hi ha un exemple.

  1. Llistes de paraules com a conseqüència de no tractar el contingut semàntic
    1. «PREPOSICIONS FORTES. Les principals preposicions fortes són: cap a, contra, des, devers, entre, envers, fins, malgrat, segons, sense, sobre, sota, ultra, vers. Entre les locucions prepositives són notables (ultra les esmentades en el §124): a causa de, a despit de, a excepció de, a favor de, a fi de, a força de, al costat de, al llarg de, al peu de, a sabuda de, a través de, de por de, dret a, en contra de, endret de, enmig de, en esguard de, enfront de, en lloc de, en virtut de, gràcies a, per amor de, quant a.» (Fabra 1918: §129)

L’absència de semàntica també impedix que l’autor mostre les estructures de les paraules gramaticals. Després de l’estudi de les preposicions «febles» o bàsiques (que en són poques: en, a, per; amb, sense; de), cal explicar com estructurem el camp semàntic de les preposicions locatives «fortes» (o secundàries), que consten de set parelles d’antònims (5a-b). A més, per a intuir la personalitat de la llengua podem constatar que, de 14 preposicions, 12 són diferents de les que té el castellà (5b-c).

  1. Camp semàntic de les preposicions secundàries locatives: 14, estructurades en parelles antònimes
    1. Antònims: {dins / fora}, {prop / lluny}, {davant / darrere}…
    2. De 14, 12 són diferents de les del castellà:
      1. {dins / dentro}, {prop / cerca}, {lluny / lejos}, {davant / delante}, {darrere / detrás}, {avant / adelante}, {arrere / atrás}, {dalt / arriba}, {damunt / encima}, {davall / debajo}, {amunt / arriba}, {avall / abajo}.
    3. Coincidències: {fora / fuera} i, relativament, {baix / abajo}
      1. El trio castellà {abajo / debajo / bajo} és {baix / davall / sota}.

La major part de la gramàtica de Fabra de 1918 està dedicada a la flexió. En la flexió verbal, l’autor no té en compte les necessitats dels escriptors balears ni dels valencians (i, quan cita esporàdicament formes valencianes o balears, les qualifica com a «arcaiques o dialectals», 6a, actitud que quadra amb la concepció centralista descrita més amunt, 2a-b i 2d).

En realitat, les gramàtiques de Fabra deuen estar escrites pensant només en Catalunya. Fuster atribuïa eixe àmbit geogràfic a confessions del mateix gramàtic (6b), i l’estudi dels seus manuals ho podria corroborar (com ara, només tinc consciència d’haver vist topònims catalans en Fabra 1956). A la vista d’eixa informació, no és estrany que les referències a les formes balears i valencianes siguen ben escasses en la gramàtica de 1918 (i, en general, en els seus manuals).

  1. Gramàtiques de Fabra: pensades només per a Catalunya (a). Efecte: poques referències a les formes balears i valencianes (i negatives, «arcaiques o dialectals», b)
    1. «Em consta, per testimonis presencials, que Fabra confessà més d’una vegada que si la seua gramàtica hagués estat projectada amb mires a tot el domini lingüístic hauria estat distinta de la que féu per a ús del Principat.» (Joan Fuster, 1953; reproduït en Ferrando 2006: 241)
    2. «Si no és en els paradigmes dels verbs regulars, hi deixem de consignar aquelles formes arcaiques o dialectals que sols difereixen de les del català central per les desinències a, es i en en lloc de i, is i in del present de subjuntiu (per ex.: siga, sigues, siguen) o per les desinències es, em, eu i en en lloc de is, im,  iu i in de l’imperfet de subjuntiu (per ex.: absolguesses, absolguéssem, absolguésseu, absolguessen).» (Fabra 1918: inici del capítol V)

Les limitacions de Fabra (1918) urgien a elaborar una gramàtica que presentara una descripció més completa i més objectiva del sistema lingüístic, una gramàtica que buscara la coordinació de les parts de la llengua i, correlativament, evitara la supeditació del balear, del valencià i del català occidental al català oriental. En definitiva, els mateixos objectius que calia aconseguir en l’elaboració d’un diccionari. Per una altra banda, també convenia elaborar una gramàtica per a evitar que els correctors, sense fonament bibliogràfic i sense argumentacions, escamparen creences sobre normes (§2.1, 2).

¿Hi havien mitjans per a satisfer la necessitat d’una gramàtica? La resposta és afirmativa. La Secció Filològica disposava de les Converses Filològiques de Fabra (1919-1928), que l’autor incorporà poc a la seua darrera gramàtica (1956). També tenia la gramàtica de Moll de 1937 i la de Sanchis Guarner (de 1950), que conté moltes característiques positives. Per a elaborar el diccionari, hem dit que disposàvem del monumental DCVB (1926-1968), estructurat i redactat fonamentalment per Moll i per Sanchis Guarner. I també hi havia l’anomenat Diccionari Aguiló, materials del renaixentiste mallorquí revisats i publicats per Fabra i Montoliu entre 1914 i 1934.

Eixe conjunt de fonts comporta que és poc objectiva l’afirmació de Ros (el diccionari de Fabra i la  seua gramàtica no s’haurien pogut «superar» fins a l’actualitat, 1). A més, repetim que convenia publicar una gramàtica per a delimitar què era normatiu i què no ho era, i impedir que cada corrector tinguera una idea sobre què seria la normativa lingüística.

  1. Les paraules de Ros (el DGLC i Fabra 1918 no es podrien «superar» fins a l’actualitat, 1) són poc objectives
    1. Les limitacions del DGLC (2) i de la gramàtica (3-6) urgien a elaborar una gramàtica i un diccionari més complets i més objectius.
      1. Calia buscar la coordinació de les parts de la llengua i, correlativament, evitar la supeditació del balear, del valencià i del català occidental al català oriental.
    2. També calien les obres institucionals per a evitar que els correctors propagaren creences sobre normes (§2.1, 2).
    3. A més, les fonts necessàries existien des de mitjan segle xx:
      1. El Diccionari Aguiló (1914-1934), i les aportacions del DCVB (deu volums publicats entre 1926 i 1968), estructurat i redactat bàsicament per Moll i per Sanchis Guarner.
      2. Les Converses Filològiques de Fabra (1919-28), Moll (1937) i Sanchis Guarner (1950).

Recapitulem. Encara que l’IEC va ser creat en 1907, ha tardat moltes dècades (§2.1, 1b) a publicar un diccionari (1995) i una gramàtica (2016), absència que ha enterbolit saber què és normatiu i què no ho és (§2.1, 2). Hom ha intentat llevar importància a eixa absència apel·lant al valor que tindrien la gramàtica de Fabra de 1918 i el seu diccionari (de 1932; §2.2, 1). Però eixes dos obres tenen característiques negatives per als balears, per als valencians i per als catalans occidentals (§2.2, 2, 6); a més, en la gramàtica hi han absències considerables (§2.2, 3-5).

En conseqüència, la Secció Filològica tenia raons de pes per a elaborar unes obres més completes i, sobretot, unes obres que consideraren el conjunt de la llengua i que buscaren la coordinació de les parts. A més, era possible satisfer les dos necessitats, ja que disposava de les fonts necessàries (§2.2, 7).

 

Publicat dins de Absència de gramàtica i de diccionari de la Secció Filològica durant dècades: com ho justifica, categories | Deixa un comentari

Absència d’obres institucionals de la S. F. durant dècades: causes i efectes (II)

2.1       Publicació d’obres institucionals

La primera obligació d’una institució normativitzadora és establir la normativa d’una llengua, la qual és legal en l’àmbit territorial que li ha assignat la institució política que l’ha creada. En la part de l’Acadèmia (§5.2), tractarem per quin motiu les institucions normativitzadores són creades com a regla general per la màxima institució política d’un país.

Fixar una normativa demana l’elaboració d’un diccionari i d’una gramàtica. El diccionari arreplega les paraules que la institució considera que són de la llengua. Quant a la gramàtica, si està ben feta explica les estructures que la llengua té en cada part de la teoria lingüística (sintaxi, semàntica, flexió, retòrica, formació de paraules per derivació i per composició, fonètica i ortografia).

La Secció Filològica ha tardat moltes dècades a publicar un diccionari i una gramàtica, de manera que convé mirar de quina forma justifica eixa absència. Començarem per emmarcar la institució en la història.

La creació de l’Institut d’Estudis Catalans responia a un desig del Primer Congrés de la Llengua Catalana (1906), i va ser una decisió política d’Enric Prat de la Riba (1870-1917). L’autor citat fon un ideòleg (La nacionalitat catalana, 1906), u dels polítics fundadors del partit Lliga Regionalista (1901), i president de la Diputació de Barcelona (1907-1914). Amb la col·laboració del catalanisme republicà d’esquerres i dels catalans dels partits dinàstics espanyols, creà la Mancomunitat de Catalunya en 1914, la qual va ser la primera passa cap a la recuperació del poder polític propi, perdut per la força de les armes dos segles abans (en 1714).

En el primer any de ser president de la Diputació de Barcelona (1907), Prat de la Riba creà l’Institut d’Estudis Catalans, compost inicialment de quatre seccions (història, arqueologia, literatura i dret). La Secció Filològica es creà en 1911.

¿Quina activitat normativitzadora ha fet la institució al llarg del segle xx? Segons la presidenta actual (M. Teresa Cabré, 2016), les primeres obres «pròpiament institucionals» són el diccionari (1995) i la gramàtica (2016; 1b.i):

  1. Obligacions de les institucions normativitzadores (a) i actuació de la Secció Filològica (b)
    1. Establir la normativa d’una llengua: elaboració d’un diccionari i d’una gramàtica.
      1. Diccionari: conté les paraules que la institució considera que són de la llengua.
      2. Gramàtica: si està ben feta, explica les estructures en cada part de la teoria lingüística.
    2. Activitat normativitzadora: les primeres obres «pròpiament institucionals» són el diccionari (1995) i la gramàtica (2016).
      1. «Va ser l’any 1995 quan va aparèixer la primera obra pròpiament institucional de l’Institut d’Estudis Catalans, el Diccionari de la llengua catalana (primera edició de 1995 i segona edició de 2007). I enguany apareix la primera gramàtica de la institució, la Gramàtica de la llengua catalana, que avui teniu a les mans.» (Cabré 2016: p. XIII).

Les paraules anteriors comporten que la Secció Filològica ha tardat 84 anys a elaborar un diccionari, 105 en el cas de la gramàtica. L’absència d’una gramàtica institucional durant un segle ha tingut un efecte pràcticament inevitable: ha creat incertitud sobre quines formes i quines construccions són normatives i quines no ho són. Com hem dit, la gramàtica i el diccionari d’una institució normativitzadora contenen la normativa. En conseqüència, si una institució no publica eixes obres no tindrem mitjans objectius per a saber quines paraules, quines formes i quines construccions són normatives i quines no ho són.

Al llarg del segle xx, eixa situació ha afavorit la propagació de creences normatives entre els correctors. Durant molts anys, hom assegurava que tal forma, tal paraula o tal construcció seria normativa o no ho seria. Les afirmacions es feien habitualment sense cap fonamentació bibliogràfica, i en general sense argumentacions. En (2b), he reproduït com ho descrivia Joan Solà en 1994.

En rigor, la Secció Filològica sí que havia publicat dos obres institucionals, però es limitaven a l’ortografia. En 1913, edità unes Normes ortogràfiques; al cap de quatre anys (en 1917), un Diccionari ortogràfic. En canvi, les obres posteriors no es publicaren a nom de la institució, sinó a nom d’un membre, Pompeu Fabra. En 1918, aparegué la Gramàtica catalana; en 1932, el Diccionari General de la Llengua Catalana; i cap a 1940 elaborà una altra gramàtica, publicada en 1956.

  1. Efecte de l’absència d’obres institucionals: vaguetat sobre què és normatiu (a-b). Obres institucionals sobre l’ortografia (1913, 1917; c)
    1. Propagació de creences normatives entre els correctors.
      1. Hom assegurava que tal forma, tal paraula o tal construcció seria normativa o no ho seria, en general sense fonamentació bibliogràfica i sense argumentacions.
    2. Descripció de Solà (1994: 303):
      1. «Tantes vegades que he insistit sobre aquesta qüestió [creure que la normativa exclouria Ja no hi han entrades] i mai no m’havia pres la molèstia de consultar precisament la normativa. La raó no és altra que la vaguetat amb què durant dècades hem utilitzat tots plegats el concepte de normativa: barrejant el que diuen certs manuals amb el que s’ha més o menys propagat de sotamà entre els correctors i professors. En podríem dir la tradició escrita i oral, si no fos que en aquest llibre precisament vull intentar de clarificar uns terrenys notablement confusos, confusionaris i empipadors.»
    3. Obres institucionals sobre l’ortografia: Normes ortogràfiques (1913) i Diccionari ortogràfic (1917).
      1. Obres posteriors: a nom d’un membre, Pompeu Fabra.
      2. Gramàtica catalana (1918), Diccionari General de la Llengua Catalana (1932).

¿Per què hi hagué eixa actuació? Un membre corresponent destacat de la Secció Filològica (el dramaturg Àngel Guimerà) no acceptà les Normes ortogràfiques. Tant l’ortografia de 1913 com la de la Renaixença (que practicava Guimerà) es basaven les dos en l’ortografia medieval. Però la proposta de la Filològica (que va ser una obra col·lectiva) no sempre feia variacions clares i avantatjoses davant de l’ortografia medieval. Com ara, canviar rahó per raó és clarament positiu, ja que la a i la o no poden formar diftong. Per contra, canviar les grafies medievals fret o tart per fred i tard són propostes clares per al francés i per a l’anglés, que tenen consonants oclusives sonores en final de paraula (i també fricatives sonores i africades sonores, 3a). En contraposició, les grafies fred, tard creen problemes en català, ja que les consonants que poden ser sonores i sordes perden la sonoritat en final de paraula (3b). No cal dir que eixa propietat justifica la grafia medieval (fret, tart), que la Filològica canvià. En (3c), he reproduït un fragment de l’OIEC (2017) que mostra efectes negatius d’escriure en final de paraula les lletres que representen consonants oclusives sonores. Un altre exemple (ara, global): Iglésias (2012) constata que «els seus mateixos partidaris confessaven que no era apta per als parlants generals»; entre els noms citats, està el de l’editor de 1913, a qui corresponen les paraules reproduïdes en (3c.ii):

  1. Canvi ortogràfic dubtós de la Filològica. Una diferència del català davant del francés i l’anglés
    1. Francés i anglés: tenen consonants oclusives, fricatives i africades sonores en final de paraula.
      1. francés: valide [valíd], acide [asíd], froide [fruád]; prologue [prológ], sang [sang] arabe [aráb], verbe [verb], rumb [rymb] assise [asíz]…
      2. anglés: acid [ásid] catalogue [cátalog] orb ‘esfera’ [o:b], kebab [kebáb] nose [nówz]…
    2. Català: les consonants dites perden la sonoritat:
      1. {neboda / nebot}, {lloba / llop}, {amiga / amic}, {casos / cas} (amb la mateixa grafia que {passos / pas})…
    3. Dos mostres dels efectes negatius de canviar fret, tart per fred, tard:
      1. «Per això, es diu que la grafia bàsica o corrent del so [t] és t (prescindint del fet que, en mots com fred o verd, el so [t] s’escriu d i no t), i que t se sol llegir [t] (malgrat que en atles o setmana es pronuncia [l] i [m], respectivament, o que en coent o molt es pronuncia o no segons el parlar). Les excepcions són freqüents i plantegen sovint dificultats pràctiques en l’escriptura i la lectura perquè la correspondència entre els sons i les lletres no és biunívoca.» (OIEC 2017: §2.1.1)
      2. «La reforma de l’ortografía, continguda en les Normes, presenta per a la gran majoría dels catalans dificultats serioses. L’Institut d’Estudis Catalans ha parlat, com és natural, en llenguatge científic. I són moltíssims els qui no han pogut entendre’l prou bé. D’altra part, les Normes exigeixen una aplicació intel·ligent i àdhuc tècnica, aplicació que sols poden fer amb seguretat els entesos en matèries filològiques i gramaticals. Per al millor èxit de la reforma ortogràfica és precís que’s doni feta al pùblic l’aplicació de les Normes científicament dictades» (paraules d Antoni López Benturas, editor de les normes; reproduït en Iglésias 2012).

Per a defendre la grafia tard, hom apel·la al «criteri de l’etimologia»; però, com he observat més amunt (§1.2, 7b.ii), no he vist fonamentar eixe principi; i, sobretot, no he vist delimitar-lo, absència que permet molts excessos: en qualsevol camp de la fonètica, de la flexió, de la semàntica, de la sintaxi i de la derivació, podríem apel·lar a l’actuació del llatí. Això no obstant, pareix obvi que l’objectiu de la Secció Filològica no és normativitzar el llatí, sinó el català actual, de manera que el criteri de l’etimologia hauria de tindre uns límits clars.

Com que totes les llengües romàniques han decidit conservar l’alfabet llatí i els seus usos de les lletres, el criteri de l’etimologia s’hauria de limitar a una part reduïda de l’ortografia (els dos camps dits i, parcialment, les consonants del radical, que comentarem en el paràgraf següent). Això significa que el criteri de l’etimologia no s’hauria d’aplicar a cap estructura de la fonètica, de la flexió, de la semàntica, de la sintaxi ni de la derivació.

A més, hem de tindre en compte que l’italià, el francés o el castellà (i també l’anglés) tenen centenars de grafies en què es separen de les consonants del radical llatí, casuística que també apareix en català. He posat dos exemples del castellà (la terminació vocal + z apareix en moltes paraules, 4c.i); en italià, m’he limitat a exemplificar que ha suprimit l’excepció dels noms grecs i hebreus en j (Gesù, i no Jesù, 4c.ii). En anglés, he augmentat els exemples per a començar a intuir com de significatives són les separacions de la grafia llatina (4c.iii); l’exemplificació més llarga és la del català (4c.iv). En definitiva, si el català perd la sonoritat en final de paraula en les consonants oclusives, fricatives i africades era factible mantindre les grafies clàssiques (fret, tart), sobretot en el lèxic patrimonial i en el d’ús quotidià.

  1. Criteri de l’etimologia
    1. Ús sense delimitar-lo.
      1. Efecte: permet molts excessos.
      2. Objectiu de la Secció Filològica: no és el llatí, sinó el català actual.
    2. Origen del criteri: les llengües romàniques han decidit conservar l’alfabet llatí, els seus usos de les lletres i, parcialment, les consonants dels radicals.
      1. Límit: la part dita de l’ortografia.
    3. Centenars i centenars d’excepcions en les consonants del radical:
      1. Castellà: dos exemples, una paraula i una terminació: {ex altiare > exalzar > ensalzar}, {capacem > capaç > capaz}
      2. Italià: cultismes grecs i hebreus: Gesù, gerarchia, geroglifico…
      3. Anglés: {franc. casse > angl. case, grafia que també representa el descendent de casus}, {llatí habilitate > francés abilité > angl. ability}, {pass ‘a single step taken when walking or running’ > pace}, {fantasy > fancy}, {anthem ‘himne’: «Old English antemne,  from Late Latin antiphōna antiphon», Word Refference), {Sant Nicolau > Santa Claus}…
      4. Català: {thesaurus però tresor}, {cypressum però xiprer}, {ord-inem però ordr-e}, {soricariu però xoriguer}…; soplujar > aixoplugar}, {capparis > tàperes}, {esclafalls > escrafalls > escarafalls}, {en-cep-egar > ensopegar}, {clotell > clatell}, {balbucejar > embarbussar}, {maiosta > majoixa > majuixa > maduixa}, {castellà flojo > flonjo}, {francés croquignole > croquinyoli > carquinyoli}, {atifell > atuell per atuens, del castellà atuendos, ‘utensilis’}

 

Publicat dins de Absència de gramàtica i de diccionari de la Secció Filològica durant dècades: com ho justifica, categories | Deixa un comentari

Absència d’obres institucionals de la S. F. durant dècades: causes i efectes (I)

1         Introducció

La introducció del treball planteja 8 temes importants:

  1. ¿Per què el científic té l’obligació de tindre una ideologia i ser conseqüent?
  2. Però ¿per què la ciència deu estar separada de les ideologies?
  3. ¿En què consistix supeditar la ciència a una ideologia?
  4. ¿Per què és factible (i és poc positiu) que una institució normativitzadora depenga d’una ideologia (sobretot si és elitista)?
  5. ¿Quin procés (elemental) hi ha darrere de l’expressió «mort d’una llengua»?
  6. ¿Hi ha relació entre els criteris de la normativa que u aplica i la seua ideologia?
  7. Davant dels parlants, ¿com podem descriure l’actuació humanista, i l’essencialista i elitista?
  8. ¿Què tenen en comú els escriptors i els correctors (Joan Sales, Maria Aurèlia Capmany, Joan Fuster, Albert Pla Nualart…) que han divergit de la Secció Filològica?

1.1       Marc del treball. Limitació

Este article és la primera part d’un treball que intenta deduir si predomina alguna ideologia en la Seccio Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Les altres tres parts estaran dedicades a estudiar com valora el seu manual d’ortografia (OIEC 2017), com tracta els parlants i com s’ha relacionat amb l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Començaré per la justificació del treball complet.

Quan les institucions normativitzadores de llengües ja estan creades (com a regla general per la màxima institució política d’un país), trien elles mateixes la renovació dels seus membres. Eixa condició té l’efecte positiu d’evitar que estiguen supeditades a les institucions polítiques. Però pot tindre una conseqüència negativa: possibilitar que, dins d’una institució, predomine una ideologia de les diverses que existixen entre els professionals d’una llengua.

Entenc com a ideologia el conjunt d’idees que una persona té sobre la vida humana, tant la individual com la social. No cal dir que és del tot ètic (i del tot desitjable) que u intente canviar els aspectes de la realitat humana que no estiguen d’acord amb la seua ideologia. Però convé raonar per quins efectes negatius volem canviar factors de la realitat; i per quins motius pensem que l’alternativa que proposem evitaria els efectes negatius. El marc descrit és aplicable a cada persona i a les comunitats de persones que compartixen un conjunt d’idees.

  1. Institucions normativitzadores de llengües: trien elles mateixes la renovació dels seus membres
    1. Efecte positiu: evitar la supeditació política.
      1. Negatiu factible: possibilitar que predomine una ideologia.
    2. Ètic (i desitjable): intentar canviar els aspectes de la realitat humana que no estiguen d’acord amb la seua ideologia.
      1. Exigència: raonar-ho.

En el camp de la ciència, pot aparéixer la ideologia, encara que hauria de ser adjacent (no interna). Si reflexionem sobre un objecte d’estudi que conté components que no ens agraden, la primera precaució és descriure l’objecte d’estudi com el percebem (no com el voldríem). A partir d’això, és com hem comentat (hauríem d’explicar per quins motius hi han factors en l’objecte d’estudi que trobem negatius; i hauríem de proposar una alternativa que, a més d’estar fonamentada, solucione deficiències de la realitat). Sempre convé escoltar, i en la ciència és obligatori. Hauríem de mirar com ens contesten uns altres científics (sobretot els qui no tenen la nostra ideologia). En canvi, no seria adequat que, quan un científic troba aspectes de la realitat en què no s’identifica, descriguera l’objecte d’estudi no tal com el percep, sinó tal com el voldria, i presentara eixa descripció com si fora la de la realitat.

  1. Ciència i ideologia: hauria de ser adjacent (no interna)
    1. Descriure l’objecte d’estudi com el percebem (no com el desitgem).
      1. Si volem canvis: com en (1b.i).
      2. Cal mirar com ens contesten uns altres científics (sobretot els qui no tenen la nostra ideologia).
    2. Inadequat: descriure l’objecte d’estudi com el voldríem, i presentar la descripció com si fora la de la realitat.

Opine que pot impulsar cap a eixe comportament el fet que un lingüiste practique l’essencialisme (l’actitud de considerar un fet humà prescindint de les persones). En la lingüística, el fet humà són les llengües, les quals només existixen gràcies als seus parlants. Quan els parlants d’un idioma el substituïxen per un altre (o per uns altres), eixe idioma deixa d’existir. Per tant, una llengua i els seus parlants són dos cares de la mateixa realitat. Eixa inseparabilitat implica que el fet de parlar sobre una llengua sense considerar com s’expressen els seus parlants és una actitud essencialista.

  1. L’essencialisme potencia l’error descrit (2b)
    1. Lingüística: el fet humà són les llengües, que només existixen gràcies als seus parlants.
      1. Quan els parlants d’un idioma el substituïxen per un altre, deixa d’existir.
    2. Efecte: parlar sobre una llengua sense considerar els parlants és una actitud essencialista.

No cal dir que no és gens fàcil estudiar si dins d’una institució normativitzadora predomina una ideologia. A més, eixe objectiu demana una investigació ampla i alhora fonda. Davant d’eixa exigència, he d’advertir des del principi que la finalitat d’este treball és molt modesta: només pretenc aportar uns pocs materials sobre la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans per si algun historiador de la llengua decidix emprendre una investigació amb més materials i amb més mitjans.

  1. Estudiar si predomina una ideologia en una institució normativitzadora: gens fàcil
    1. Demana una investigació ampla i fonda.
    2. Finalitat d’este treball: modesta; aportar uns pocs materials.

 

Publicat dins de Absència de gramàtica i de diccionari de la Secció Filològica durant dècades: com ho justifica, categories | Deixa un comentari