4. Colomina i el Palmeral d’Elx (IV). Contrast amb el castellà: de {cerez-a / cerez-o} a {cir-era / cir-er-er}.

3.3    Fruits, arbres i plantes: {cerez-a / cerez-o} i {cir-era / cir-er-er}

El llatí diferenciava entre l’arbre i el fruit recorrent al singular (pirum) i el plural (pira). Interpretant eixa dualitat com a masculí i femení, el romanés, l’italià i el castellà han mantingut el sistema (un pero / una pera}, {un castaño / una castaña}). Més exemples del castellà (p. 29-30): algarrobo, almendro, avellano, cerezo, ciruelo, granado, manzano, aceituno, naranjo. Es veu que, en les plantes, el castellà pot actuar igual (la nostra pimentonera és un pimiento en castellà; maíz és la planta i el fruit).

Hem arribat a la primera diferència significativa entre el castellà i el valencià: la inexistència entre nosaltres de la dualitat cerezo / cereza.

Colomina informa que, fora del romanés, l’italià i el castellà, les altres llengües romàniques han aplicat el sufix derivatiu -er al nom de la fruita per a crear el nom dels arbres: {figa / figuera}, {albercoc / albercoquer} (p. 31-33). És la diferència correlativa de cerezo / cereza.

A la vista que el nom llatí arbor era femení, s’explica que les formes més antigues són femenines: {figa / figuera}, {oliva / olivera}. Però les llengües romàniques han convertit eixe nom en masculí (uns arbres). La variació dita ha fet que les creacions posteriors apareguen en masculí: {albercoc / albercoquer}, {ametla / ametler}, {castanya / castanyer}, {cirera / cirerer}, {taronja / taronger} (p. 31).

En eixe marc, s’entén que parts de la llengua hagen canviat formes femenines per masculines: {garrofera / garrofer}, {pomera / pomer}, {magranera / magraner}, {olivera / oliver}, {prunera / pruner}. Com que eixa variació respon a una regularització, els usuaris del masculí no haurien de canviar (excepte que tinga importància social l’ofici de preparar olives i vendre’n: oliver). El DNV ha posat com a forma preferent garrofera, la qual en valencià és minoritària (es diu entre la Plana i l’Horta) enfront de garrofer (Maestrat i de la Ribera cap al sud, p. 34). Semblantment, els noms recents alvocater i magnolier (CIVAL) potser haurien de ser únics (el DNV no inclou alvocatera; sí magnoliera, que remet a magnolier).

En el llibre El valencià de Bernat i Baldoví (2009: §2.2, 7b), indiquí que formem quasi de la mateixa manera el nom de les plantes (amb el sufix -er(a)). L’única diferència és que triem el femení perquè el nom planta és femení: dacsera, cacauera, fesolera, xufera, tomatera, pimentonera…

 

3.4   Camps d’arbres: de -etum / -eta a -al / -ar

El llatí expressava un bosc d’un arbre amb el sufix derivatiu -etum / -eta, mitjà conservat en francés, en italià i en romanés. Així, un  bosc de fajos es diu faget en romanés, i fagetto en italià (p. 42-44); el francés ha alterat la terminació -eta fins a -aie (noiseraie, p. 45). Tant el francés com l’italià apliquen molt el descendent de -etum / -eta (p. 45). En canvi, el romanés té pocs noms col·lectius, però els que té són amb -et (p. 45).

Les llengües romàniques meridionals varen substituir -etum per -al / -ar. La conseqüència és l’existència de {faig / fajal}, {nou / nogal} (p. 42-44). Naturalment, si el radical llatí una l, el sufix adoptava -ar, com podem comprovar en coscollar o fenollar.

Colomina informa que s’han produït alguna interferència entre -al i -ar (p. 42-44). Així, el català té, al costat de nogal, la forma nogar. L’occità fa nogaret i nogareda, formes que resulten de sumar el sufix llatí -et(a) a -ar (nog-ar-et). Dos apartats més avant (§3.6), intentarem justificar com ha actuat el valencià-català (plantes: fesolar; arbres: {tarongeral / tarongerar}).

Com que els estadis lingüístics solen deixar restes, és natural que en queden de -et / -eta en les llengües romàniques meridionals, com ara faget i fageda en occità i en català, hayedo en castellà i faiedo en gallego-portugués (p. 42-43). Més avant (§5.2), sospitarem que, en el català septentrional (bisbat de Girona i Catalunya Nord), el descendent del sufix llatí -eta (una pomereda) té força.

En valencià, el topònim Pinedo (l’Horta, prop de la pinada del Saler) deu ser una formació mossàrab que aplica -etum. També pertany a eixe grup la Serra Carrasqueta (al nord de Xixona). Actualment, ho interpretem com a diminutiu, però resulta que la serra no té res de menuda. En definitiva, la Carrasqu-eta de Xixona i el Carrasc-al d’Alcoi tenen el mateix valor: bosc de carrasques.

El nostre autor ajunta i reproduïx les restes de -etum / -eta en català, tant en el lèxic general com en la toponímia (p. 45-46). Nota que, en català, -eda té més manifestacions que -et, com en occità i en francés (i contràriament al romanés, l’italià, el castellà i el gallego-portugués).

 

3.5    Interferències entre {-arium / -ar} i {-al / -ar}

Sabem que Colomina tracta més de dos mil paraules de les llengües romàniques meridionals (§2.1), i hem dit que posa l’objecte d’estudi en l’evolució del llatí i de les llengües romàniques (§3.2-§3.4). Però tot això no mostra encara fins a quin punt escruta la realitat, com comprovarem a continuació. He d’advertir que la lectura d’este apartat és difícil, però convenia incloure’l en la ressenya per a il·lustrar el detallisme del nostre autor.

El nostre autor dedica un apartat (§1.6.2) a mostrar superposicions del sufix -al i d’un sufix -ar que no era una variant de l’anterior (com en corpor-al però castell-ar). La terminació -ar que eixirà ara és un descendent del sufix precedent del nostre -er (-arium en llatí). Recordem que hem proposat que el valor inicial de -al.em seria igual que el de -er (i, per tant, igual que el de -ari-um), de manera que les interferències en llatí entre -arium i -alem no sorprenen. Mirem algun exemple de superposició entre -ar (de -arium) i -al.

Començarem per descriure la interferència mirant-la des dels valors actuals. Hem habilitat el sufix descendent de -arium (-er) per a que expresse el contenidor d’una cosa ({sal / saler}, galliner, conillera), i també l’usem per a indicar un lloc que conté una cosa (palla / paller). Ara bé, un lloc que conté una cosa (paller, femer) i un lloc a on abunda un vegetal o una matèria (palmeral, argilar) són nocions pròximes. Això explica que, al costat de paller (i formes equivalents en les altres llengües romàniques, p. 48), existix o ha existit palhar i palhal (portugués), pajar i pajal (castellà), payar (asturià), pallar (aragonés i català) i palhar (gascó, p. 45).

Si retrocedim en el temps, hem vist dades que donen suport a l’afirmació que -alem i arium tindrien la mateixa missió i el mateix valor. En conseqüència, pareix comprensible que hi haja alguna dualitat en les llengües romàniques. Davant del cultisme campanario (castellà) i la forma popular campaner (Fraga, Baix Cinca), tenim campanal (poblacions occidentals de Catalunya) i campanar (resta del valencià-català), forma que s’hauria estés enfront de campanal (p. 51). L’exemple de campanar fa pensar si no hi haurà un grup de paraules soltes en què hauria influït el sufix col·lectiu de melon-ar: un campanar és una part de les esglésies que conté campanes. Més avant, desplegarem la possibilitat indicada (influència dels melonars fora de les plantes, §4.4).

La col·lectivitat també apareix en el segon exemple que comentarem. El nom centenario / centener / centenaio (italià), etc. (amb el sufix -arium i els resultats populars, -er, aio) té al costat centenal (occità antic) i centenar. En un centenar de cadires, hi ha una col·lectivitat pura, valor que discrepa  del que té -ar en les plantes (no hi ha el marc locatiu: lloc que conté…).

Colomina tracta 14 paraules com {campanario / campaner / campanal / campanar}, les quals deuen tindre poca importància en les nostres estructures semàntiques. Però il·lustren sobre el nostre objectiu (mostrar com d’amples són les dades empíriques que considera, i la fondària de la seua mirada).

El mateix panorama hi ha quan el lingüiste d’Alcoi comenta que el sufix llatí -al.em convivia amb la variant -il.em, la qual té alguna perduració en les llengües romàniques actuals (p. 52-53): un lloc a on abunda el fenàs és un fenile en francés, fienile en italià, fenil en llenguadocià, i henil en castellà; eixa paraula té variants en -al i -ar (fenal, fenar, henar). La dualitat -al / -il explica el català cabril («lloc on guarden el cabrum»); o la dualitat rodal (català) i rodil (castellà de Salamanca). Encara que en esta ressenya apareix una part ínfima de les dades empíriques de Colomina, probablement els lectors ja hauran sentit que l’amplària i el detall arriben a torbar.

Acabarem els comentaris sobre la dualitat formal -al / -il amb una anècdota. Els lectors valencians hauran trobat estranya i llunyana la variant -il. Però no ho és tant: és la que apareix en pernil, paraula aragonesa que hem tendit a escampar. Un pernil és la part superior d’una perna, gran i especial: la del porc o la del bou, salada i secada. La paraula interna (que perviu en parts del valencià) també és augmentativa: cuixa / cuixot. Per una altra banda, el vi blanc fet amb raïm verdil conté una altra manifestació de la variant -il (compareu raïm verd-il amb pi negr-al).

 

3.6    Camps d’arbres i camps de plantes en valencià-català

A fi de poder seguir descrivint el llibre de Colomina, convé fer una interrupció per a parlar d’arbres i de plantes, ja que el valencià que conec de l’Horta i de la Ribera no forma els noms de camps de la mateixa manera. En les plantes, afegim -ar al nom del fruit: {carxofa / carxofar}, {bajoca / bajocar}, un melonar, un cebar. També l’apliquem fora de les collites: un canyar, un matollar, un mansegar, un siscar, un brossar.

En els camps d’arbres, indicava en el llibre sobre Bernat i Baldoví (2009: §2.2, 7c) que és molt corrent usar la construcció «camp de + el nom de l’arbre» (camp de bresquilleres; en els ambients urbans, focalitzen la fruita: camp de taronges, camp de bresquilles). Eixa actuació podria ser també la del romanés. Colomina indica que té pocs noms col·lectius (p. 45), afirmació corroborada per les dades que exposa. Així, un algepsar o guixera és cariera de ghips (p. 49); o un paller és sira de paie (p. 48).

Per una altra banda, quan l’arbre és el taronger o la palmera és factible recórrer al nom hort (dins de la ciutat d’Elx, hi han molts horts; i a llauradors de l’Horta i de la Ribera he vist diferenciar entre camp i hort [=camp de tarongers]). Convindria mirar si eixe ús de hort està vinculat a tancar el camp amb parets, propietat semàntica que ve del llatí (hortus significa ‘tancat per parets’).

Però, molt usat o poc usat, la qüestió és que, al costat del mitjà sintàctic (camp d’oliveres), el valencià té un mitjà derivatiu: afegir al al radical del nom de l’arbre (fruit + er(a)): figu-er-al, garrof-er-al, tarong-er-al, pom-er-al. Per cert, el nom palm-era comporta que és un arbre que produïx palmes, tan ben treballades en Elx.

Probablement, el conjunt del valencià-català ha tendit a buscar mitjans generals per a expressar els camps d’arbres i de plantes (o masses d’arbres i de plantes). La força cap a la generalitat podria vindre de com expressem lingüísticament el nom del vegetal productor (amb el sufix derivatiu -er(a)). Cal constatar que eixe sufix no canvia en els pocs casos en què s’afegix a un radical acabat en -r: l’arbre que fa per-es és la per-era (no la *per-ela); i el que fa cirer-es és el cirer-er (no *cirer-el), si bé és cert que el valencià meridional ha suprimit la segona síl·laba àtona de ci-re-rer (> cirer).

En el balear i la major part del català, el mitjà per a arribar a la generalitat ha sigut poder aplicar el sufix derivatiu de les plantes (fesol-ar) als fruits dels arbres (taronger-ar). En el valencià i el tortosí, ha pogut més la suma de les formes històriques (figueral, palmeral, garroferal, carrascal) i la tendència fonètica d’evitar dos r en dos síl·labes seguides. Tingam en compte que, per a formar arbres, són ben escasses les paraules que tenen dos r seguides (potser només perera i cirerer). En canvi, tots els noms de camps d’arbres fan aparéixer dos r seguides si el mitjà és -ar (pomerar, bresquillerar, magranerar, etc.). El marc descrit justifica que el valencià i el tortosí hagen mantingut la terminació històrica (figu-er-al, palm-er-al, garrof-er-al) i l’hagen estés als noms nous (tarongeral, etc.). En el llibre Les nostres paraules (2008), Eugeni S. Reig ha tractat l’ús del sufix derivatiu –er-al en la nostra història.

Cal dir que, en les plantes, Colomina arreplega 12 noms en què hi ha coexistència de -ar i -al (p. 104). No són plantes cultivades, de manera que no indiquen camps, com ara un espinal (que el DCVB atribuïx a tota la llengua; però la considera secundària davant de espinar). La consulta del CIVAL fa pensar que la forma viva valenciana deu ser espinal. En canvi, espinar (documentada a partir de 1980) apareix en pocs autors. A més, la causa de reórrer a espinar podria ser creure que seria preferible a espinal. El DNV dona com a forma bàsica espinar.

Al costat de mantindre la forma que prové del llatí (espinal), en algun nom podria intervindre la fonètica: quan la darrera síl·laba del radical té una vibrant. Això passa en arrossal i arrossar (p. 75) i brossal i brossar (p. 104). La força fonètica afavorix brossal; la generalitat de -ar en les plantes impulsa cap a brossar. Colomina informa que arrossal seria del tortosí i del valencià meridional (p. 78).

En el cas de l’arròs, els llauradors de l’Horta i la Ribera que he sentit parlar solen referir-se als camps d’arròs com a camp d’arròs i com a bassa (en un diàleg sobre camps, no cal dir bassa d’arròs: una bassa només pot ser d’arròs). En el terme de Silla, el nom arrossar pot indicar el conjunt dels camps d’arròs, per bé que el nom usual per a eixe valor és la marjal (que s’oposa a l’horta).

Crec que el fet de tindre en compte la distinció entre els arbres agrícoles (un tarongeral) i les plantes (un favar) contribuïx a traure més deduccions de les dades i de les aportacions de Colomina, com comprovarem més avant (§4.2, §4.4 i §5.2).

 

Publicat dins de categories, Palmeral d’Elx: coherent i genuí? | Deixa un comentari

3. Colomina i el Palmeral d’Elx (III). Personalitat forta: ni «iberoromànics» ni «gal·loromànics»

3      Factors centrals de l’evolució

3.1    Un emmarcament molt suggestiu de Colomina: el romànic meridional

Colomina constata que l’ús del sufix derivatiu -al / -ar amb els valors indicats (l’augmentatiu i les concrecions de l’abundància i la col·lectivitat) no és propi de totes les llengües romàniques: només ho és de les meridionals, que són l’occità i les llengües romàniques de la Península Ibèrica (p. 42). El nostre autor anomena eixe conjunt «iberoccitanoromànic».

El fet de mostrar una de les coincidències que tenim amb les altres llengües romàniques ibèriques i amb l’occità apunta a una característica significativa: quan les llengües romàniques meridionals coincidixen, el paral·lelisme entre el valencià-català i el castellà no pot ser una influència de la llengua socialment dominant, ja que el castellà no ha influït sobre l’occità.

L’operació del nostre autor (posar-nos en les llengües romàniques meridionals) forma part d’un marc molt atractiu: a voltes, coincidim amb les llengües romàniques de ponent (com en la simplificació de {he pensat una cosa / soc vingut}, {he pensat = he vingut}); a voltes, actuem igual que eixes llengües i l’occità (com en l’ús de -al); a voltes, coincidim amb les llengües del nord (occità, francés i italià; exemple: el pronom en); i, a voltes, no coincidim amb ninguna d’eixes llengües (com ara en la preposició com a, existent en anglés –as–, però no en les altres llengües romàniques).

La ressenya d’un llibre no és un lloc adequat per a donar una exemplificació de cada una de les quatre possibilitats indicades en el paràgraf anterior. Em limitaré a opinar que ens trobem davant d’un marc enormement important, ja que la verificació comportaria este resultat: no seríem ni una llengua supeditada al castellà («llengua iberoromànica»), ni una llengua que seguiria el francés («llengua gal·loromànica»). Remarquem-ho: no seríem un apèndix ni de ponent (de la llengua socialment dominant, com voldrien els castellanistes), ni de tramuntana (com pareix que voldria la francofília d’uns certs intel·lectuals).

La meua convicció és que som una llengua amb molta personalitat: com l’occità. Per tant, no seríem ni una llengua ibero-atlàntica (castellà, asturià i gallego-portugués) ni una llengua gàl·lica (francés). La veritat és que eixe resultat està unit al llibre de Jordi Colomina, com he intentat suggerir en el títol de la ressenya: «estudi d’un sufix (-al / -ar) que no és ni “iberoromànic” ni “gal·loromànic”».

 

3.2    La mirada ampla de Colomina

Sabem que l’objecte d’estudi del nostre autor és estudiar tres valors secundaris del sufix derivatiu -al / -ar (§2.3). Però, quan un autor és fructífer, no aïlla el seu camp d’estudi, sinó que fa el contrari: el relaciona amb factors externs. En el cas d’ara, Colomina fa eixa operació des de les primeres línies del llibre: des de la justificació de l’obra (p. 11).

Com hem dit al principi (§1), ens conta que, en un treball de 1991, havia constatat que la dualitat -al / -ar  apareixeria d’acord amb un factor fonètic (evitar que estiguen en síl·labes seguides dos r o dos l: arenal, i no *arenar; teular, i no *teulal). El lingüiste d’Alcoi constata que, si en la paraula no hi ha cap consonant ni vibrant ni lateral, seria -ar (dacsar, tomatar, bajocar, cacauar, canyar, estepar…); quan hi ha una r, recorreríem a la l (figueral, carrascal, arenal, palmeral, romeral); per contra, si hi ha una l apareixeria la r (fesolar, olivar, teular, argilagar, p. 11).

Davant d’eixa distribució, el nostre autor deduïx que -ar i -al són el mateix sufix, «que presenta dos variants condicionades fonèticament» (p. 11). I, per a explicar un fet local, no es tanca en la seua llengua, sinó que fa dos eixamplaments considerables (com hem vist en §2.2): en primer lloc, busca en el conjunt romànic; en segon lloc, retrocedix milers d’anys.

La perspectiva ampla del dialectòleg permet entendre per què és arenal però teular; palmeral però fenollar. Això no obstant, l’actuació del llatí no justifica canyar, estepar o cebar. Per a comprendre fets privatius nostres, Colomina dona dades sobre l’evolució entre el llatí clàssic i les llengües romàniques actuals, com mostrarem en els apartats següents.

 

Publicat dins de categories, Palmeral d’Elx: coherent i genuí? | Deixa un comentari

Colomina i el Palmeral d’Elx: coherent i genuí? (II). Del llatí a l’actualitat. Valors de {-al / -ar}

2      Components centrals del llibre

2.1    Més de 2.000 paraules de les llengües romàniques meridionals

Els lingüistes que es centren en la dialectologia (com Jordi Colomina, Emili Casanova o Joan Coromines) solen tindre una memòria prodigiosa, capacitat que fa aparéixer moltes dades empíriques en els seus treballs. Eixa és una de les característiques destacables del llibre que ressenyem. El lingüiste d’Alcoi tracta més 2.000 paraules. A més, corresponen a diverses llengües romàniques: les meridionals (l’occità –amb les seues parts– i les llengües romàniques de la Península Ibèrica).

Els noms estudiats apareixen ordenats alfabèticament al final del llibre (p. 295-319). Cada entrada conté la llengua romànica a què pertany (o part d’una llengua), i la remissió a la secció a on es tracta. Eixe índex és molt útil, ja que permet trobar fàcilment si el llibre estudia una paraula i en quin lloc ho fa.

Per una altra banda, el dialectòleg valencià emmarca l’estudi del sufix derivatiu -al en el llatí i en el conjunt de les llengües romàniques (el romanés inclòs). Mirem quina és la columna vertebral del seu camí.

 

2.2    El punt de partida (que arriba al present): el llatí

Colomina explica que el llatí afegia a noms el sufix derivatiu -al.em per a obtindre adjectius: anim.am > anim-al.em (p. 15). Era un sufix tan potent com actualment ho és -er (ferro / ferrer). En realitat, el valor inicial de -al devia ser el bàsic de -er (‘relatiu o pertanyent a, propi de’). Així, l’adjectiu cerval significava inicialment ‘propi del cervo’ (que és el nom històric de l’animal, abans d’adaptar-lo al grup de núvol, pésol, llépol: cérvol). El valor dit explicaria, a més de molts cultismes (com corporal), un conjunt de paraules actuals (com ara el fet que vent terral signifique ‘vent -que ve- de la terra’; o que animal comporte el valor ‘que té ànima’).

A fi de comprendre més bé les paraules derivades que hem heretat de la llengua mare, hem de tindre en compte tres observacions. La més important és que els adjectius es podien concretar i nominalitzar, igual com els derivats en -er ({fem / femer}, {formiga / formiguer}, {colom / colomer}). En el primer exemple (femer), hem passat del valor adjectival ‘propi del fem’ a una concreció nominal (‘lloc que conté fem’). En el cas de -al, dos exemples de noms derivats són {braç / braçal}, {coll / collar} (amb canvi a r per la presència de ll). Per una altra banda, el sufix -al també es podia aplicar a adjectius. Així, a partir de tendre tenim tendral, adjectiu que aplicat als melons (meló tendral) indica una classe molt bona (cruixent en la boca i de dolçor molt fina). Un exemple de -er és alter, que significa ‘tirant a alt’ i ha format alteró (elevació suau). En tercer lloc, l’actual -er es pot aplicar esporàdicament a una preposició ({davant / davanter}), exactament com el sufix llatí -al ({davant / davantal}).

Mirem per què el sufix derivatiu -al podia aparéixer amb la forma -ar. Si el nom primitiu que rebia -al.em tenia la consonant vibrant r en la darrera síl·laba, no hi havia cap variació: {corpor.em > corpor-al.em}, {magistr.em > magistr-al.em}. En canvi, quan el radical del nom primitiu tenia en la darrera síl·laba la consonant lateral l el sufix derivatiu al.em variava a –ar.em: {lun.am > lun-ar.em}, {castell.um > castell-ar.em}. Com passa sovint en les llengües, hi havia alguna excepció (fili.um > fili-al.em, en compte de filiar-em, p. 15-17). Eixe canvi fonològic (-al / -ar) s’explica per una tendència fonètica: evitar que, en dos síl·labes seguides com a regla general, hi hagen dos líquides de la mateixa classe ({r / r}, {l / l}).

Notem que la situació del llatí de fa dos mils anys és la mateixa que troba el lingüiste d’Alcoi en la Marina Baixa en 1991 (cap a 40 verificacions de romeral / teular, i l’excepció runar; la forma blanquinal quadra amb l’actuació llatina; a més, les dos l no van en síl·labes seguides, i la primera l no és ni inicial de la síl·laba ni final: ­blan-).

Colomina mostra que les llengües romàniques han conservat totes l’actuació del llatí (p. 18-29). Això obliga a fer la primera deducció significativa: l’actuació del valencià (conservació de la dualitat -al / -ar en tarongeral / cebar) ni és estranya ni està aïllada, ja que és una conservació del factor que actuava en el llatí clàssic. Posteriorment (§3.6), mirarem què ha passat entre el llatí i l’actualitat per a explicar la forma tomatar (i no tomatal).

Insistim un poc en la tendència fonètica a evitar dos r (no sé si també dos l) en dos síl·labes seguides. Òbviament, eixa força actua fora del sufix -al / -ar. Així, la paraula llatina peregrinus s’ha tornat pelegrí. El cognom Bertran (d’origen grec i llatí) passa a Beltran. El lloc a on es ven verdura no és la verdureria, sinó la verduleria (tant en el DNV com en el DIEC, l’entrada verdureria remet a verduleria). En darrere, la majoria de comarques continentals (informa el DCVB) han passat a radere (raere en valencià), de manera que les dos consonants vibrants ja no estan en síl·labes seguides. En el nom arbre, o bé suprimim la primera (abre), o bé passa a l (albre, Corpus Informatitzat del Valencià, CIVAL, consultable en la pàgina web de l’Acadèmia; és una font d’informació extraordinària); en prendre, la major part de la llengua suprimix la primera r, i la llengua clàssica escrivia pendre, grafia que també ha seguit el gran lingüiste català Joan Coromines (Barcelona, 1905-1997).

El castellà també deu tindre la mateixa tendència, per bé que el resultat a voltes discrepa. Així, el castellà árbol ha mantingut la primera r i ha canviat la segona r per l (igual passa en ma(r)bre: mármol). El castellà ha variat també la segona consonant en frater > fraile; en canvi, el valencià ha alterat la primera: frater > frare ˃ flare.

En totes les llengües, hi han persones que posen «l’etimologia» per davant dels parlants. Un exemple: es veu que molts parlars castellans diuen pelegrino; però algun sabut decidiria que això seria «vulgar», i que la forma que coincidix amb la llatina seria la «culta» (peregrino). Per sort, entre nosaltres no ha passat això, i l’entrada peregrí del DNV remet a pelegrí (que és, per tant, la bàsica; el DIEC reduïx peregrí al valor «rarament vist»). En canvi, els diccionaris del castellà tenen fraile, i no *fraire; però els nostres no contenen flare (ni com a forma secundària), a pesar que és la forma que diu el valencià general (Debades, ningun flare pega cabotades), i també no poques poblacions catalans (com mostra el DCVB).

Per una altra  banda, l’existència de cartró, murtra, ordre en el català oriental fa pensar que, en una part de Catalunya, hi hauria una reacció contra la supressió d’una r (arbre > abre). Eixa oposició hauria incidit en els parlants dels català oriental, que han recuperat ar-bre, per-dre; però, en eixe procés, haurien creat alguna ultracorrecció (cartró, murtra, ordre). A fi de tindre una visió històrica del tema, podem tindre en compte que, entre l’origen i 1800, el CIVAL conté 1812 exemples de orde, i 4 de ordre (els quatre en documents menors; 2019-08-01).

Actualment, el DNV dona orde, cartó i murta com a formes bàsiques, i ordre, cartró i murtra com a secundàries. El DIEC posa cartró i murtra com a secundàries, però ordre com a bàsica, potser perquè el francés té ordre però myrte i carton. A pesar d’eixes actuacions, la forma cartró figura en algun lloc públic valencià (contenidors del metro de la ciutat de València, 2018). Hi ha un sector del valencianisme que en fa de grosses. I el problema és que alguns ocupen llocs de poder.

 

2.3    Reducció a tres valors: «col·lectiu, abundancial i augmentatiu»

Colomina no tracta el conjunt enorme d’adjectius que tenen el sufix derivatiu llatí -al (corporal, animal, etc.). Només estudia aquells que contenen u d’estos tres valors: «col·lectiu, abundancial o augmentatiu» (p. 41). Quantitativament, en són centenars. Qualitativament, eixos tres valors deuen estar vinculats.

En primer lloc, són tres valors nominals (els derivats finestr-al, fang-al, romer-al són noms, no adjectius). En segon lloc, no deuen ser tres valors solts, sinó tres continguts semàntics units.

Proposarem que el punt de partida seria el valor ‘augment’. Així, un finestral és una finestra gran (DNV); igual passa en casal, penyal, portal o bancal (‘en una muntanya, camp pla en forma de banc’). Convindria saber quin factor (llatí o romànic) permeté passar de l’ús bàsic de -al (adjectius derivats; valor: ‘propi de’, anima / animal) al secundari (noms derivats; valor: ‘gran’, penya / penyal).

En els exemples que seguiran, hem de tindre en compte el marc fonètic de -al / -ar. Així, al costat de {penya / penyal} tenim {castell / castellar}, paraula que inicialment significava ‘del castell’ (en concret, «territori agregat a un castell», DCVB). Eixe valor nominal deu explicar el topònim Castellar (que existix en Menorca, en València i en Catalunya).

Mirem què passa quan apliquem el valor augmentatiu a noms no comptables (com ara fang). En eixe cas, la grandària (‘fang gran’) no té sentit. Això explica que hem passat de la qualitat (‘gran’) a la quantitat (‘molt’): molt de fang, fang abundant, (un fangal és un «lloc ple de fang», DNV; tant fangal com fangar serien pròpies de tota la llengua segons el DCVB; en §4.4, justificarem la forma fangar). Semblantment, un terral és un «terrer d’on els rajolers trauen la terra per a fer les rajoles i les teules» (DNV). Notem l’equivalència entre terral i terrer («lloc on abunda la terra», DNV), conseqüència de la coincidència que tindria el valor inicial del sufix llatí -al i el que té l’actual -er.

Hem vist que l’aplicació de -al a noms no comptables comporta el valor ‘lloc a on abunda un material’. Si ara passem a un nom comptable, aplegarem al tercer valor que tracta Colomina: «col·lectiu». Així, un carrascal (valencià i tortosí, DCVB) és «un lloc poblat de carrasques» (DCVB); un romeral és un «camp on es cria romer» (DCVB).

Com adés, apareix -ar si el nom primitiu té una consonant lateral en la síl·laba final del radical: {coscoll / coscollar}, {fenoll / fenollar}, {teula / teular}. En el cas de teula, és un objecte fabricat, propietat que justifica que teular significa ‘lloc a on fan teules, forn per a fer teules’. El nom teular (propi del valencià segons el DCVB) explica el nom rajolar (‘lloc a on fan rajoles’; del valencià i del tortosí, DCVB), i també el valor secundari de algepsar (‘forn per a fer algeps’); així mateix, un calcinar és un forn de calç (p. 180). El DNV pren com a forma bàsica algepsar; en canvi, en teular i rajolar remet a teuleria i rajoleria. El CIVAL conté 89 exemples de rajolar, des de 1582; i 21 de rajoleria (des de 1998; 2019-07-24). La forma viva de Silla és rajolar.

Cal tindre en compte que el llatí no tenia el fonema palatal lateral (el de ull). Quan nosaltres el tenim actualment (en els exemples anteriors, coscoll, fenoll), el llatí tenia una l (cusculi-um i fenucul-um). Convé donar eixa informació per a evitar que un lector pense que el nostre fonema ll comporta una r posterior. Això no és cert, com podem comprovar en les paraules derivades orellal o ullal. Quan nosaltres hem creat un derivat a partir d’una paraula acabada en -ll, no hem canviat -al per -ar. Si tenim paraules derivades acabades en -ll-ar (fenollar), és perquè prové d’una creació llatina (en els exemples, cusculi-ar.em i fenucul-ar.em).

Resumim. El sufix derivatiu llatí -al tenia la missió bàsica de crear adjectius (terra / vent terral). Però, en una aplicació secundària, creava noms, que afegien el valor ‘gran’ (penya / penyal). Eixe camí nominal ha fet nàixer un valor referit a llocs: ‘lloc a on abunda la referència d’un nom, siga no comptable (fangal) o siga comptable (carrascal)’. Si el nom és comptable, l’abundància es concreta en un valor col·lectiu (un carrascal és un bosc de carrasques). Quant a la forma del sufix derivatiu, la tendència fonètica llatina explica la dualitat {carrascal / coscollar}, {palmeral / fenollar}, que el valencià ha mantingut.

Acabarem notant que el valor nominal augmentatiu permet entendre no poques paraules actuals. Al principi de l’apartat, hem posat cinc exemples clars (finestral, etc.), i ara en posarem u que no és transparent. Un valencià pot vore que el nom camal està vinculat al nom cama; però no entenem quina derivació hi ha. En canvi, l’explicació del lingüiste d’Alcoi permet deduir que darrere de camal hi ha, indirectament, el valor ‘gran’: un camal és aquella part d’uns pantalons que cobrix una cama, de manera que és més gran que la cama.

 

Publicat dins de categories, Palmeral d’Elx: coherent i genuí? | Deixa un comentari

Colomina i el Palmeral d’Elx: coherent i genuí? (I)

Ressenya d’un llibre important de Jordi Colomina sobre {melonar, coscollar} però {palmeral, tarongeral}

Títol del treball:

Colomina (2017): estudi d’un sufix derivatiu (-al / -ar) que no és ni «iberoromànic» ni «gal·loromànic». ¿És coherent i genuí El Palmeral d’Elx?

Abelard Saragossà (Universitat de València i Acadèmia Valenciana de la Llengua)

Resum

Ressenya d’un llibre important de Jordi Colomina (2017), elaborat per a deduir si és coherent la marginació de noms derivats valencians (carrascal, palmeral, tarongeral, §1). Per a aconseguir-ho, estudia l’actuació del llatí davant del sufix -al i la variant -ar (§2.2), i el manteniment de les dos formes del sufix (amb valors específics) en les llengües romàniques meridionals (occità i Península Ibèrica, §2.3). Eixe procés (que no és ni «iberoromànic» ni «gal·loromànic») permet replantejar la classificació del valencià-català en el conjunt romànic (§3.1). Després d’indicar pervivències del sistema llatí ({cerez-a / cerez-o} en castellà, fagetum / fageta en molts llocs, §3.3 i §3.4), i després de mostrar interferències amb -arius (campanario / campanar), Colomina assenyala l’expansió de -al / -ar per a llocs a on abunda una planta o un arbre). El valencià-català ha tendit a elaborar un sistema per a expressar el fruit, el vegetal i el camp o lloc (plantes: {fava / favera / favar}; arbres: {garrofa / garrofer / garroferal o garroferar}, §3.6). Colomina fa una classificació molt detallada dels valors de {-al / -ar} (§4), en la qual es veu la força de -ar fora de les plantes i els arbres (§4.4). La ressenya justifica per què cal començar l’estudi de {-al / -ar} en les llengües romàniques meridionals per les plantes i els arbres (§5.1), i assenyala algun factor qualitatiu que permet augmentar l’aplicació de l’estudi de Colomina (§5.2), procés que dona més força i més coherència a l’evolució valenciana (§5.4). Les conclusions classifiquen les aportacions lingüístiques del llibre de Colomina (§6.1), i ressalten que la concepció de l’autor ajunta i fusiona la ciència i l’humanisme (§6.2).

 

Paraules clau: derivació, sufixos ­{-al / -ar} i -arius, evolució llatina, classificació de les llengües romaniques, valencià-català, castellà, normativa lingüística.

 

 Índex

  1. Introducció
  2. Components centrals del llibre
    • El punt de partida (que arriba al present): el llatí
    • Reducció a tres valors: «col·lectiu, abundancial i augmentatiu»
  3. Factors centrals de l’evolució
    • Un emmarcament molt suggestiu de Colomina: el romànic meridional
    • La mirada ampla de Colomina
    • Fruits, arbres i plantes: {cerez-a / cerez-o} i {cir-era / cir-er-er}
    • Camps d’arbres: de –etum / –eta a –al / –ar
    • Interferències entre {-arium / –ar} i {-al / –ar}
    • Camps d’arbres i camps de plantes en valencià-català
  4. Selecció de dades de les 21 aplicacions de Colomina
    • Primera aplicació: llocs a on abunda una planta
    • Segona aplicació de Colomina: llocs a on abunda un arbre
    • Aplicacions secundàries de Colomina
    • La força de –ar (col·lectiu i d’abundància) fora de les plantes
    • Valor augmentatiu i col·lectiu de –al
  5. Per a augmentar l’aplicació del treball de Colomina
    • ¿Per què cal començar per les plantes i pels arbres?
    • Dos efectes poc positius del camí de Colomina
    • Dades geogràfiques i quantitatives a favor de palm-er-al
    • Sobre la vitalitat de –ar en valencià
  6. Conclusions: aportacions qualitatives de Colomina
    • Aportacions lingüístiques
    • Normativa lingüística: ciència i humanisme

 

1      Introducció

La finalitat d’este escrit és ressenyar un llibre de Jordi Colomina que té prou més importància de la que u podria pensar quan veu el títol: El sufix -al/ar amb valor col·lectiu, abundancial i augmentatiu. Un estudi de morfonologia lèxica iberoccitanoromànica (Universitat d’Alacant, 2017, 319 pàgines). Començarem la ressenya explicant la causa que ha impulsat l’autor a elaborar el llibre.

¿Per quin motiu el valencià anomena els camps de plantes amb -ar (un cebar) i els camps d’arbres amb -eral (dos tarongerals)? Eixa dualitat ¿és coherent o és heterogènia (com pareix a primera vista, -ar / -eral)? Des del punt de vista quantitatiu, figueral és la forma general del balear, del valencià i del català des de Jaume I als nostres dies (DCVB, Diccionari Català-Valencià-Balear). La forma palmeral és l’única viva segons el DCVB (que l’atribuïx al valencià i al tortosí). Eixe diccionari inclou la forma palmerar, però no posa cap citació ni l’assigna a cap lloc, absències que fan pensar en una existència marginal (si no és purament virtual). La forma tarongeral correspon al valencià i al tortosí (el DCVB l’exemplifica amb Teodor Llorente). La forma tarongerar és del balear (DCVB).

Els noms col·lectius en -al (figueral) apareixen en el DCVB; en canvi, el de Fabra (Diccionari General de la Llengua Catalana, DGLC) els exclou, actuació que dona a entendre que, per a l’autor, la terminació -eral no seria pròpia del català. Per una altra banda, el DCVB té un comportament estrany: considera figuerar com a forma secundària, i figueral com a bàsica; en canvi, posa palmerar com a forma bàsica, a pesar que no seria pròpia de cap parlar; també tracta com a forma bàsica tarongerar (balear), contra tarongeral (valencià i tortosí). El DIEC (Diccionari de la Llengua Catalana, de la Seccció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans) conté figueral com a forma secundària, i exclou palmeral i tarongeral.

En 1991, Colomina era conscient de l’actuació descrita, i no veia que exposaren causes positives els autors que apartaven les paraules derivades acabades en -eral. Quan això passa (excloure de la normativa un constituent lingüístic sense indicar la causa), sovint és perquè, sense proves, hom suposa que hi hauria una supeditació al castellà. Eixa és la sospita que tenia el lingüiste d’Alcoi: «Segurament perquè els col·lectius en -al devien considerar-se suspectes de no genuïnitat» (p. 11).

En compte de creure’s la valoració negativa, Colomina actuà científicament. Mirà com parlàvem els valencians, i deduí que la causa que explicaria les formes valencianes seria fonètica. Es fonamentava en el fet que, en el valencià de la Marina Baixa, havia trobat cap a 40 noms col·lectius que evitaven dos l seguides o dos r, com ara romer / romeral (i no romerar) i teula / teular (i no teulal). Només constatà dos excepcions (runar i blanquinal). El derivat blanquinal no està en el DNV (Diccionari Normatiu Valencià, de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua) ni en el DCVB. A més, no seria una excepció si les dos síl·labes hagueren d’estar juntes (cf. peregrí ˃ pelegrí).

Al cap de 26 anys (en el 2017, després d’haver acabat el DNV, 2016), Colomina (membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua des de la fundació, 2001) ha tornat a actuar científicament: elaborant una investigació per a estudiar una norma poc clara (l’exclusió o marginació de -eral). Remarquem que els lingüistes sempre hauríem d’actuar així davant de les normes dubtoses. A més, el nostre autor no ha redactat unes notes o un article, sinó que ha publicat tot un llibre per a deduir si els noms col·lectius en -al són coherents i genuïns. En la primera pàgina (p. 11), explica com veia la problemàtica en 1991 (en síntesi, a què deu respondre l’actuació del valencià, i exclusió de -al en el diccionari de Fabra).

Esta ressenya del llibre de Colomina, a més de demostrar la importància que té, s’ha marcat l’objectiu d’ensenyar als lectors les dades que fan concloure que figueral, palmeral o tarongeral són derivacions coherents, ja que responen no solament a estructures fonètiques del valencià, sinó també derivatives i semàntiques.

Per a aconseguir-ho, la ressenya desplega quatre seccions. La primera (§2: components centrals del llibre) descriu el marc de l’obra. La segona secció (§3: factors centrals de l’evolució) té la finalitat d’exposar les dades i els valors que permeten interpretar el present. La tercera secció descriu el camí analític del nostre autor (§3: 21 aplicacions de Colomina). La quarta reflexiona per vore si és possible eixamplar les deduccions del lingüiste valencià (§5: per a augmentar l’aplicació del treball de Colomina). Finalment, hi han les conclusions (§6: aportacions qualitatives de Colomina).

El senyal «p. ics» que els lectors trobaran sovint indica en quina pàgina del llibre ressenyat es troba la informació exposada o resumida.

 

Publicat dins de categories, Palmeral d’Elx: coherent i genuí? | Deixa un comentari

Els signes d’interrogació (XIV). Conclusions sobre Solà i sobre els signes. Bibliografia

5       Conclusions globals

5.1     Sobre Joan Solà

Les dites contenen molt de saber. Dins del camp humà, ací tenim una dita valenciana tendra: Qui no és agraït / no és ben parit. L’elaboració d’este treball m’ha permés expressar agraïment a obres i autors que han sigut decisius en la meua formació en la metodologia de la ciència: els Estudis de sintaxi catalana de Joan Solà (que treballí en els 80) i Sobre el llenguatge de Gabriel Ferrater (llegit en els 90). Certament, la metodologia de la ciència és universal, de manera que els meus mestres haurien pogut ser andalusos, o occitans, o alemanys, o danesos, o àrabs, o xinesos. Però han sigut dos persones catalanes, i això és per a mi, com a valencià, un orgull.

Crec que este treball també aporta una miqueta de justícia. Joan Solà publicà en els 70 tres llibres impactants. Al ja citat (1972-1973), hem d’afegir A l’entorn de la llengua (1976) i Del català incorrecte al català correcte (1977). En el camp de la sintaxi, els treballs de Solà són un temporal d’observacions agudes i reflexions crítiques, les quals posaven els fonaments per a crear una lingüística catalana molt superior a la que ell havia heretat.

Ell mateix la continuà en Qüestions controvertides de sintaxi catalana (1987) i Sintaxi catalana: estat de la qüestió (1994). Lamentablement, diria que no ha tingut continuadors, a pesar de la quantitat de professors de llengua dels departaments de Filologia Catalana: treballs que, amb mètode i teoria, estudien i solucionen punts específics de la normativa sintàctica, de manera que un parlant format puga usar el mateix model lingüístic escrivint i parlant en públic.

En canvi, Solà sí que ha tingut seguidors en l’altre camp en què ha treballat: crear una història de la lingüística catalana. Darrere del títol Del català incorrecte al català correcte, hi ha això: recuperar (i elaborar) una història de la pròpia lingüística. És una obligació de tot linguiste contribuir a recobrar el coneiximent del passat: predecessors nostres que tenien valor com a lingüistes. Ara, falta algú que, tenint la capacitat de conjuminar raó i passió, sàpia ajuntar les indagacions fetes. Unes aportacions que no es limiten a Catalunya. En el meu cas, he mostrat valors teòrics positius en el gramàtic mallorquí Joan Josep Amengual (1835), i en els valencians Josep Nebot (1894), Sanchis Guarner (1950) i Enric Valor (1973, 1977).

Tornem a la justícia. Tres obres portentoses en 1972, 1976 i 1977, i dos camps extraordinaris: treballs de sintaxi, i història de la pròpia lingüística. A més, Solà sabia unir Ciència i Pàtria, parella inseparable de Humanisme i Ètica. Una persona d’eixes característiques ¿no hauria d’haver entrat com un rellamp en la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans? Això no obstant, no hi entrà fins a 1999, quan Solà tenia 59 anys (en 1972, en tenia 32).

En eixe marc, hauríem d’interpretar el seu tractament dels signes d’interrogació.

 

5.2     Conclusions sobre els signes d’interrogació

El treball de Solà (1976) sobre els signes d’entonació és molt atractiu perquè exemplifica la imatge romàntica del patriotisme: és un arbre que, quant més arrela, més s’enfila. És a dir, el localisme i l’universalisme són forces unides i complementàries: conjuminades. El lingüiste lleidatà mostra com han actuat autors propis en els signes d’interrogació (alhora que contribuïx a crear història de la lingüística, §2.1; §2.3, 2-3); i, complementàriament, descriu un panorama europeu. En eixe camp, indica que haurien d’haver dos actuacions diferents per la raó que hi han dos maneres diferents d’expressar les oracions interrogatives i les exclamatives (§2.1, 2; §2.2, 3).

En el recorregut que Solà fa al llarg dels segles xix i xx, no supedita la realitat a la seua ideologia. Encara que ell es troba en un entorn ideològic que ha desconsiderat la Renaixença i el Modernisme, la indagació el porta a constatar que els gramàtics d’eixa època actuen més bé que els del període noucentiste (§2.1-§.2.4). A més, si troba limitacions en la proposta de Fabra ho diu (§2.5.3, 4).

Abans, he afirmat que la ciència i el patriotisme són inseparables de l’humanisme i l’ètica. En el paràgraf anterior, ha aparegut l’ètica (procurar no presentar la realitat com voldríem que fora). Ara, ve l’humanisme, per al qual la persona està per damunt de tot. Solà no practica l’essencialisme (mirar la llengua prescindint dels parlants). Al contrari, es mira els signes d’interrogació des de la perspectiva dels lectors, i també la dels escriptors que eren crítics (com ara l’historiador Ferran Soldevila, §2.7).

Al llarg de la seua vida, Solà escrigué molt en la premsa (A l’entorn de la llengua prové d’eixa activitat), i era una persona coneguda i volguda. Entre això, l’ús que havien tingut els signes d’interrogació al principi de l’oració (§2.7) i el fet que són positius per a la llengua (§2.2, 3), degueren escampar-se durant els anys 80 (§3.1.1, 1b). La resposta que tingué la Secció Filològica no va ser modèlica. Contra l’actuació científica de Solà, la institució no argumenta; i, sobretot, presenta el comportament humaniste i patriòtic de Solà com a negatiu (§3.1.1, 5), a més d’incórrer en unes altres anomalies (§3.1.1, 2, 3-4, i 6).

La institució no ha tractat el tema en la seua gramàtica ni en l’ortografia (§3.3). En canvi, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua fa un tractament que intenta ser metòdic (§3.2, 1 i 3), i fa una proposta que no exclou usar els signes d’entonació al principi de l’oració (§3.2, 4a).

La voluntat de limitar els signes d’entonació al final de l’oració sense fonamentar-se en argumentacions ha tingut efectes. Diversos professionals de la llengua han respost, i els seus treballs han fet aportacions positives. Pla Nualart i Robert Navarro han assenyalat l’error de construir una identitat lingüística prescindint dels interessos de la llengua; i Jaume Corbera i Josep Lacreu han indicat que és tan negatiu imitar servilment alguna llengua de l’entorn com separar-se’n puerilment (§4.1).

També s’han produït debats. En u, hem trobat una proposta que intenta solucionar el problema de la identitat lingüística que prescindix de les estructures de la llengua (la proposta de no posar els signes d’entonació quan l’oració té com a màxim tres paraules, §4.2). L’efecte més negatiu del document de la Secció Filològica és afavorir actuacions dogmàtiques, que hem exemplificat (§4.3).

 

Bibliografia

[En general, no he inclòs la bibliografia històrica que usa Solà (1976), ací citada en §2.]

Amengual, Juan José (1835): Gramática de la Lengua Mallorquina. Palma. Use la segona edició (corregida i augmentada), Impremta de P.J. Gelabert, 1872.

Badia i Margarit, Antoni M. (1962): Gramática catalana. Madrid, Gredos.

Ballot, Josep Pau (1813): Gramàtica y apologia de la llengua cathalana. Barcelona. N’hi ha una reedició facsimilar de Mila Segarra, Barcelona, Alta Fulla, 1987.

Branchadell, Albert (2015): «Gramàtica d’IEC: tard i possiblement innecessària», La Vanguardia, 28 de novembre del 2015.

Bofarull, Antoni de (1864): Estudios, sistema gramatical y crestomatía de la lengua catalana. Barcelona, Libreria El Plus Ultra de Luis Tasso. [Reproduït parcialment en Escrits lingüístics, Barcelona, Alta Fulla, 1987, ps. 73-203.

Bofarull, Antoni de, Adolf Blanch (1867): Gramática de la lengua catalana. [Reproduït parcialment en Escrits lingüístics, Barcelona, Alta Fulla, 1987, ps. 205-230.] Barcelona, Libreria El Plus Ultra de Luis Tasso.

Corbera, Jaume (2011): «Interrogació i admiració», tres articles publicats en http://dodeparaula.blogspot.com, 2011, 1 de juliol, 5 de setembre i 7 d’octubre.

Coromines, Joan (1971): Lleures i converses d’un filòleg. Barcelona. Club Editor.

Coromines, Joan (2006): Epistolari Joan Coromines & Sanchis Guarner. A cura de Josep Ferrer i Joan Pujadas. Barcelona, Curial.

Correspondència 4 → Fuster (2000)

DCVB = A.M. Alcover i F.B. Moll  (1926-1968): Diccionari Català-Valencià-Balear. Palma de Mallorca, Ed. Moll, 10 vols.

DECLC = J. Coromines (1980-91): Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana. Barcelona. Curial. Nou volums.

DGLC = P. Fabra  (1932): Diccionari General de la Llengua Catalana. Barcelona, Edhasa.

DIEC = Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (1995): Diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona/Palma/València. Edicions 62. Segona edició, 2007.

DNV = Diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la llengua (2014): Diccionari normatiu valencià. València, http://www.avl.gva.es/dnv.

Fabra, Pompeu (1906): «Qüestions d’ortografia catalana», I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, Barcelona, 1906, 188-221. Reproduït en Fabra (1980: 23-78). [Seguint la convenció que s’ha estés, no citaré per l’any de la publicació de les actes del congrés, sinó per l’any en què es va fer.]

Fabra, Pompeu (1911): Normes d’ortografia. Primera redacció. Dins del volum 4 de les Obres completes. Barcelona, Editorial Proa, 2010, p. 175-186.

Fabra, Pompeu (1918): Gramàtica catalana. Barcelona, Aqua. Use l’edició de 1981.

Fabra, Pompeu (1919-28): Converses filològiques. Volum 7 de les Obres completes. Barcelona, Editorial Proa, 2010. Amb les lletres «E. B.», també cite l’edició de Barcelona, Barcino (1954-55), dos volums. Consulta electrònica: http://ocpf.iec.cat/obres/39converses.pdf.

Fabra, Pompeu (1956): Gramàtica catalana. Barcelona, Teide.

Ferrando, Antoni (2006): «Percepció i institucionalització de la norma lingüística entre els valencians: panorama històric», La configuració social de la norma lingüística a l’Europa llatina (a cura d’A. Ferrando i M. Nicolàs), Alacant, Institut de Filologia Valenciana, p. 189-251.

Ferrater, Gabriel (1981): Sobre el llenguatge. Barcelona, Quaderns Crema.

Fuster, Joan  (2000): Correspondència 4. Manuel Sanchis Guarner, Josep Giner, Germà Colón. Amb un estudi introductori d’Antoni Ferrando (p. 9-55). València, Eliseu Climent.

GCC (2002): Gramàtica del català contemporani (dirigida per Joan Solà, Maria Rosa Lloret, Joan Mascaró i Manuel Pérez Saldanya). Barcelona, Empúries. Tres volums.

GDLC = Gran Diccionari de la Llengua Catalana (1998). Barcelona, Enciclopèdia Catalana.

Gramàtica del català contemporani ® GCC

Institut d’Estudis Catalans (1992): Documents de la secció filològica. II. Barcelona.

Institut d’Estudis Catalans (1996): Documents de la secció filològica. III. Barcelona.

Jordana, Cèsar August (1933): El català i el castellà comparats, Barcelona, Editorial Barcino. Segona edició en 1968.

Lacreu, , Josep (2017): «Interrogants», publicat en el «blog Pren la paraula. Reflexions sobre la llengua, normativa i sociolingüística», del periòdic Levante. El Mercantil Valenciano, 2017-10-27.

Marvà, Jeroni (1932): Curs superior de gramàtica catalana. Nova edició, revisada i ampliada per Eduard Artells, 1968. Barcelona, Barcino.

Moll, Francesc de B. (1937): Rudiments de gramàtica preceptiva per a ús dels escriptors baleàrics. Palma, Ed. Moll.

Moll, Francesc de B. (1968): Gramàtica Catalana referida especialment a les Illes Balears. Palma, Ed. Moll.

Navarro Robert (2011): «L’interrogant inicial», publicat en La Vanguardia, 2011.04.10.

Nebot, Josep (1894): Apuntes para una gramática valenciana popular. València. Reproducció facsímil de la Llibreria París-València, València, 1996.

Par, Anfós (1923): Sintaxi catalana segons los escrits en prosa de Bernat Metge. Halle, Max Niemeyer Verlag.

Petit i Aguilar, Joan (1829): Gramàtica catalana. Edició i estudi a cura de Jordi Ginebra, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1998.

Pla Nualart, Albert (2010): «¿Està ben escrit això que he escrit?», periòdic Ara, 2010-12-20 (http://www.ara.cat/ara_mes/debat/Esta-Fabra-Ruaix-Generalitat-Barrejar_0_393560703.html).

Salvador, Carles (1951): Gramàtica Valenciana. València, Lo Rat Penat. Use l’edició 17, de 1995, Eliseu Climent editor.

Sanchis Guarner, Manuel (1950): Gramàtica valenciana. València, Torre. N’hi ha una reedició facsímil de 1993, Barcelona, Alta Fulla, amb un estudi preliminar d’Antoni Ferrando.

Solà, Joan (1972-1973): Estudis de sintaxi catalana. Dos volums. Barcelona, Ed. 62.

Solà, Joan (1976): A l’entorn de la llengua. Barcelona, Laia.

Solà, Joan (1977): Del català incorrecte al català correcte. Història dels criteris de correcció lingüística. Barcelona, Ed. 62.

Solà, Joan (1987): Qüestions controvertides de sintaxi catalana. Barcelona, Ed. 62.

Solà, Joan (1987b): L’obra de Pompeu Fabra. Barcelona, Ed. Teide.

Solà, Joan (1994): Sintaxi normativa: estat de la qüestió. Barcelona. Empúries. Cite per la segona edició, que conté un apèndix.

Valor, Enric (1973): Curso medio de gramática catalana referida especialmente al País Valenciano. València, 3i4.

Valor, Enric (1977): Curs mitjà de gramàtica catalana referida especialment al País Valencià. València, 3i4. (Teòricament és distinta de Valor, 1973).

Viquipèdia: https://ca.wikipedia.org/wiki/Ferran_Soldevila_i_Zubiburu.

 

Publicat dins de categories, Signes d'interrogació | Deixa un comentari

Títol: Els signes d’interrogació (XIII). Impuls cap a la dogmatització

Ara, reflexionarem sobre el tercer efecte del document de 1993 de la Secció Filològica: impulsar a defendre normes sense argumentar. Una regla que no estiga fonamentada ni justificada no potencia la formació intel·lectual de la persona. Això implica que, si un jove té com a font l’escrit de la Filològica sobre els signes d’interrogació, difícil serà que actue d’una manera objectiva i constructiva. La finalitat d’este apartat és donar una mostra real d’això.

El dia 11 de març del 2019, posí el titular següent en el Facebook de Taula de Filologia Valenciana (el nom propi Mestalla és el nom del camp de fubtol del València): «Sobre les paraules gramaticals dalt i baix, i amunt i avall, ¿saben més els seguidors del Mestalla que Pomepu Fabra? Això fa pensar el darrer article de Leo Giménez». L’article referit tractava les paraules indicades.

A l’endemà (dia 12), un graduat jove no diu res sobre les paraules gramaticals; només té en compte els signes d’interrogació, i pregunta: «Saps que el signe d’interrogació davant sols es posa en castellà? Quina llengua a banda del castellà coneixes que es pose davant el signe d’interrogació?».

Jo, per respecte al jove, calle davant del fet que la interrogació del titular només afecta una part de l’oració («Sobre tal i tal paraula, ¿saben més els seguidors del Mestalla que Pompeu Fabra?»), de manera que s’interpreta malament si no posem el signe interrogatiu per a indicar quan comença l’entonació interrogativa. No dic res tampoc sobre el fet que la seua primera pregunta l’havia llegida com a oració enunciativa («Saps que el signe d’interrogació davant sols es posa en castellà?»).

Li observe que «la llengua és per a comunicar-se» i que «qui té com a primer criteri (i pràcticament únic criteri) apartar-se del castellà té molt poca vista». També li recomane que mire «què deia Joan Solà sobre el tema (i molts altres, els quals també han aclarit com actua el francés o l’anglés)». Per una altra banda, tenint en compte que hi han jóvens que tenen poca formació però desautoritzen, li indicava que «és molt fàcil no saber i pensar que els altres no saben».

La resposta del xic fon: «ni l’anglés o el francés, ni l’alemany (les llengües que conec) no ho utilitzen. Sé bé el que dic. Sols el castellà ho usa actualment». No sé si el graduat coneixia el document de la Filològica, però l’actuació és la mateixa: no mira les estructures de la llengua (la comunicació, que deia jo en la primera resposta). El jove només mira l’exterior: si el castellà és l’única llengua que usa el signe inicial, és senyal que la norma ha de ser errònia.

Com que el xicon partia de la convicció que jo no sabia com actuaven l’anglés, el francés i l’alemany, m’envia una referència bibliogràfica: «tin, per exemple: https://www.bbc.com/mundo/noticias-40643378, “Por qué el español es el único idioma que utiliza signos de interrogación (¿?) y admiración (¡!) dobles”». És un article del periòdic El Mundo, de contingut triomfaliste i panxacontent: el castellà («español» per a l’autor) és únic en el món.

Jo, cansat, li faig una observació metodològica: «les persones que tenen formació intel·lectual debaten els temes de partida (ara, el valor de dalt, baix, amunt i avalll)». Li dic que, si ell volia debatre els signes d’interrogació, ho havia de proposar, i els que hi tingueren interés participarien. Però ell insistix. Primer, m’alerta sobre un perill que jo, superficial i inexpert, no dec conéixer: «el castellanisme és un problema en llengües minoritàries de la península ibèrica, com el valencià-català-balear o altres com euskera o galleg o asturià». I, davant d’eixa ignorància meua, extrau una deducció: «Per això, et critique l’ús del signe d’interrogació a l’inici. És el mateix castellanisme “d’abaix o a baix” que planteja l’autor de l’article. Però, el teu ego no t’ho deixa vore».

Li envie els enllaços dels articles de Pla Nualart i de Corbera. També li informe que es basen en un treball de Joan Solà; i (referint-me indirectament al xicon) observe que «la gent actua com si aquell treball no s’haguera elaborat».

Resposta seua: «De veres que amb articles d’opinió (d’una minoria de lingüistes) pretens fer que canvie com escriure en una llengua sencera?». L’article del periòdic El Mundo (purament triomfaliste sobre el castellà) seria fiable. L’escrit del tècnic lingüístic del periòdic català Ara i els articles del lingüiste mallorquí Corbera no serien fiables: només serien «articles d’opinió». A més, tota la «llengua sencera» escriuria sense posar el signe d’interrogació al principi; i jo (tronat) «pretendria fer que canvie». La realitat que implica l’actuació del Llibre d’estil de la Corporació Catalana dels Mitjans Audiovisuals (§4.1.2, 2) no existiria, i tampoc la descripció dels mitjans de comunicació que fa Branchadell (§4.1.2, 3).

El jove seguia fent afirmacions sobre el signe d’interrogació inicial: «No és correcte usar-lo, opines tu, individualment, el que opines». Jo no formaria part dels qui hem seguit a Solà des de 1976; seria un cas aïllat, que actuaria contra tota la llengua dominat pel meu «ego»: perquè «et creus superior solament per ser catedràtic». Davant del meu egoisme sense mesura, el graduat m’alliçonava: «Eres un valenciano-parlant com qualsevol altre i has de respectar les normes aprovades per millors lingüistes i intel·lectuals que tu, com qualsevol altre». I, finalment, l’anatema: «és una llàstima que gent com tu estiga a l’AVL i que puga arribar a acceptar o proposar allò que vulga».

Com a detall significatiu, notem que el jove coneix l’existència de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Però no té en compte la seua gramàtica (que permet tant posar el signe interrogatiu al principi de l’oració com no posar-lo, §3.2, 4). Per a ell, la gramàtica que fixa la normativa en la legalitat valenciana deu ser com si no existira. L’autoritat és la Secció Filològica. Per tant, «no és correcte usar» el signe d’interrogació al principi de l’oració («opines tu, individualment, el que opines»).

En el punt en què ens trobem, podríem reprendre l’observació de Zalbidea (§4.2, 3): «La suposada incorrecció dels dos signes és un dels mites més estesos entre l’alumnat». També podríem tindre en compte la seua opinió sobre com s’ensenya («incrementa la inseguretat a l’hora d’escriure») i el resultat («l’alumnat té una visió reduïda de la llengua)». La suma és inseguretat i poca formació, que es poden tapar tirant cap al dogmatisme. Potser perquè en les meues classes no hi ha eixa actitud intel·lectual, el graduat s’enorgullia de no haver fet cap assignatura amb mi en la Facultat de Filologia de la Universitat de València («Sort que no he tingut professors com tu en la Universitat»).

Observant les dades que hem trobat en este apartat, crec que la pregunta és inevitable: en les universitats, ¿donem formació en la metodologia de la ciència, en les estructures lingüístiques que definixien el valencià-català davant de les llengües de l’entorn (particularment el castellà) i procurem que els alumnes estiguen units a les necessitats que tenen els parlants?

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Els signes d’interrogació (XII). Com convéncer els jóvens

4.2    Debats en internet: ¿com convéncer els jóvens?

El segon efecte que comentarem del document de la Filològica de 1993 és afavorir debats en internet. Un treball fonamentat i argumentat pot convéncer. En canvi, un document sobre la normativa lingüística sense arguments lingüístics difícilment serà convincent per a ningú. Però, com que el document de 1993 ve d’una de les institucions normativitzadores, és comprensible que de tant en tant hi hagen debats.

Comentaré els dos que he conegut. El primer (1) és poc novedós, ja que fa costat a indicar el principi d’una pregunta amb el signe interrogatiu. En canvi, el segon divergix de tot el camí que hem seguit, de manera que serà més interessant per als lectors.

En una llista tancada d’internet, Migjorn, intervingueren diversos membres (com ara Miquel Boronat, 24-08-2008; o Joan Mascarell, 25-08-2008). Posteriorment (en el 2011), tornà el debat. Reproduiré un escrit contundent d’Eugeni S. Reig:

  1. Eugeni S. Reig (Migjorn, 4-01-2011): a favor de ¿…?
    1. «En veure una frase interrogativa en anglés, immediatament ens n’adonem que ho és. Això no passa en valencià. En valencià la major part de les frases interrogatives són exactament igual que les afirmatives. Si no hi poses els signes d’interrogació no saps que són interrogatives i, en molts casos, quan t’adones que la frase és interrogativa has de tornar arrere i tornar-la a llegir. Açò és especialment greu quan es tracta de llegir en veu alta, de llegir en públic.
    2. »És veritat que si la frase és curta, d’un sol colp d’ull veus el final i veus el signe d’interrogació, però açò no passa si la frase és molt llarga. ¿Com de llarga? ¿Nou paraules, dotze paraules, quaranta-vuit paraules? ¿Quan una frase és llarga? Això és una cosa completament subjectiva. Unes persones diran una cosa i unes altres en diran una altra. ¿Quina regla tan absurda és eixa de “si una frase és llarga” si no sabem quan és llarga?
    3. »¿Quina regla tan arbitrària és la que diu “si por haver-hi confusió” si, de fet, pot haver-ne per a uns sí i per a uns altres no?
    4. »L’única solució racional per a la nostra llengua és posar el signe sempre al començament i al final, siga com siga la frase de llarga.»

Passem al debat que aporta novetats. La publicació de l’article de Lacreu (2017) motivà l’aparició de reflexions crítiques dins d’una altra llista tancada d’internet, la de Taula de Filologia Valenciana. Com he dit en la Introducció, jo posava sistemàticament els signes d’entonació des de 1984; però veia en no pocs jóvens una resistència forta a actuar així. Certament, la raó porta cap a la sistematicitat; però el sentiment d’una part dels jóvens es rebel·la davant de l’ús sistemàtic del signe d’interrogació al principi de les preguntes. Quan una reacció social és només un prejuí (com ara la substitució de la construcció general i regular a vegades per la regional i irregular de vegades), entenc que cal tirar al dret i afavorir la construcció regular (ara, a vegades, que és igual que a voltes, igual que Ho repetix a cada instant, en contrast amb *de voltes, Ho repetix *de cada instant).

Però, en els signes d’interrogació,  no tenia clar que fora purament un prejuí. En l’apartat anterior, hem vist que Pla Nualart i Robert Navarro indiquen que és un error recórrer a la identitat sense fonamentar-se en fets lingüístics objectius. Però, si algú ha lligat a la seua identitat la reducció del signe d’interrogació al final de l’oració, no serà fàcil que li entren en el cap les raons sobre la conveniència de posar-lo també al principi de l’oració.

Vaig exposar eixos temors als membres de Taula de Filologia i els preguntí com trobarien una norma que tinguera una excepció: no escriure el signe d’interrogació o d’exclamació quan l’oració tinguera una quantitat de paraules inferior a un límit (que caldria fixar). Tenia en compte que eixa excepció era perillosa, ja que ens podria fer repetir el camí vacil·lant del castellà entre 1754 i 1900 (§2.3, 1). Però volia saber l’opinió d’uns docents compromesos i reflexius. I la sorpresa va ser que uns quants membres de Taula ja havien pensat en eixa excepció.

Felip Gumbau (el Maestrat) explicà que, quan comencem a llegir una oració, percebem fàcilment tres paraules, de manera que l’excepció podria ser quan l’oració té com a màxim tres paraules: ¿Has vist quina hora és? però Quina hora és? Josep Saborit (la Plana) trobà eixa proposta «molt intel·ligent i lògica».

En canvi, Vicent Riera (la Safor) defengué l’actuació sistemàtica (sense cap excepció). Li objectí que eixa és la proposta de la raó, però que «una part dels nostres només es guia pel sentiment», i que «l’objectiu és mirar si és factible caminar cap a una sola actuació, encara que tinga una part poc racional».

Gumbau reblà el clau del compromís entre la raó i el sentiment. Digué: «Si fórem racionals i econòmics alhora, només escriuríem l’interrogant al principi de la interrogació; al final, n’hi hauria prou amb el punt: ¿Has fet els deures. / ¿Qui és». Afegí que no era una proposta. Només ho havia indicat per la necessitat d’arribar a un acord entre la raó i el sentiment.

Riera seguí al costat de la sistematicitat, decisió que també compartia Miquel Boronat. Però obria la porta a canviar la formulació de la llargària per l’excepció de tres paraules com a màxim.

Alexandre Ordaz (l’Horta) comentà que havia debatut el tema amb els alumnes de Magisteri, i que «algú havia parlat de posar el límit en dos o tres paraules».

Un altre alumne havia fet la mateixa proposta que Sanchis Guarner (el signe d’interrogació només al final quan hi ha una paraula interrogativa). Ordaz els observà que les paraules interrogatives apareixen en oracions no interrogatives, de  manera que hi ha confusió si no usem l’accent diacrític per a indicar que l’oració és interrogativa (2a-c). També els indicà que seria positiu l’accent diacrític en les oracions interrogatives indirectes (2d):

  1. Alexandre Ordaz: les paraules interrogatives poden aparéixer en oracions no interrogatives
    1. Qui ha fet ja la prova oral de l’assignatura? 
      1. Qui ha fet ja la prova oral de l’assignatura, només cal que presente la ressenya.
    2. Quan arribaràs a casa demà després de la faena? 
      1. Quan arribaràs a casa demà després de la faena, tindràs el sopar fet.
    3. Com heu preparat l’examen final? 
      1. Com heu preparat l’examen final, haureu de preparar també la recuperació.
    4. Necessitat d’indicar les oracions interrogatives indirectes
      1. Qui ha suspés la prova oral, és una cosa que encara no diré.
      2. Em desperte pensant quan farem la prova escrita.
      3. Com serà l’examen, per ara no ho sé.

Sintetitzem per a avançar. Des del punt de vista de la raó, no té sentit establir una excepció quan l’oració interrogativa té una paraula (o dos, o tres). A més, l’excepció podria ser opcional. Però, socialment, convindria mirar si eixa proposta podria impulsar a caminar cap a una realitat escrita no tan polaritzada.

Sobre eixe objectiu, Alaitz Zalbidea (ciutat de València) va escriure unes paraules suggestives, que ultrapassen el nostre objecte d’estudi i entren en com és l’ensenyament universitari dels «Departament de Filologia Catalana» (3b):

  1. Necessitat de superar la polarització que hi ha en la llengua escrita actual
    1. «Caldria, efectivament, arribar a una unificació amb el criteri menys ambigu possible. La suposada incorrecció dels dos signes és un dels mites més estesos entre l’alumnat, junt amb l’aprenentatge sistemàtic de la lgeminada amb els inicis col-, al-… i uns quants “ensenyaments arbitraris” més.
    2. »Em fa llàstima vore la manera amb què certes coses han sigut ensenyades a classe, la qual cosa no només ha incrementat la inseguretat a l’hora d’escriure sinó que ha fet que l’alumnat tinga una visió reduïda de la llengua.» (Alaitz Zalbidea)

La veritat és que, si tant les gramàtiques com l’ensenyament universitari explicaren les diferències profundes que tenim amb el castellà en la fonètica, en la flexió, en el lèxic gramatical i en el lèxic bàsic de la comunicació quotidiana, probablement no hi hauria ningú que ignorara les diferències que existixen i en buscara a on no n’hi han (o en buscara en «separacions puerils»). Eixe camí, a més de ser l’efecte «d’incrementar la inseguretat» i tindre «una visió reduïda de la llengua» (3b), no sol comportar millorar la llengua, ans al contrari (irregularitzar-la en el cas de de vegades; motivar males lectures en el cas dels signes d’interrogació).

 

Publicat dins de categories, Signes d'interrogació | 2 comentaris

Els signes d’interrogació (XI). Com reaccionen els professionals de la llengua

4.1    Professionals de la llengua a favor de ¿…?

4.1.1   De Barcelona (2010) a Palma (2011)

Comentarem tres efectes de la proposta de la Secció Filològica de 1993: respostes entre els professionals de la llengua (§4.1), debats en internet (§4.2) i impuls a defendre normes sense argumentar (§4.3).

No conec cap article de periòdic que haja defés el document de 1993 de la Secció Filològica, potser perquè dedique poc de temps a la premsa i mitjans semblants. En canvi, m’han arribat al llarg dels anys diversos articles que qüestionen la voluntat de suprimir el signe d’interrogació i d’exclamació al principi de l’oració. Eixe contrast podria estar vinculat al fet que el document de la Filològica no aporta argumentacions (necessàriament lingüístiques), de manera que u pot estar racionalment en contra, però difícilment a favor. En este apartat (§4.1), comentaré quatre articles que han insistit en la necessitat de practicar els signes d’entonació al principi de l’oració.

En el 2010, el català Albert Pla Nualart escrivia un article curt però incisiu, des del títol: «¿Està ben escrit això que he escrit?». Sense posar el signe d’interrogació al principi del títol, ho llegim com a una oració enunciativa.

En el contingut, Pla Nualart fa notar que l’oposició al signe inicial no era el resultat d’un factor lingüístic objectiu, sinó l’efecte d’haver supeditat la llengua a un prejuí («Barrejar el seu ús amb qüestions d’identitat és haver perdut el nord»). I ho justifica amb estes paraules: «Si fóssim pescadors i el poble veí descobrís un sistema de pesca millor, no copiar-lo argüint motius de tradició i identitat seria, literalment, estúpid».

Al cap d’un any, el mallorquí Jaume Corbera (2011) publicava tres articles amb informació històrica, que he incorporat a este treball (creació dels signes d’interrogació, §2.1, 1; evolució de l’Acadèmia del castellà, §2.3). També he reproduït un principi de la normativa (forma part de la interferència rebutjar constituents propis perquè coincidixen amb el castellà, §3.1.2, 7).

Corbera posa en primer lloc la comunicació: «la realitat és que el punt d’interrogació inicial (¿) (no tant el d’exclamació) és ben útil en l’escriptura catalana i facilita molt al lector la identificació de la frase interrogativa». Com a conseqüència de fer prevaldre la comunicació, el lingüiste mallorquí es posa al costat de Solà: «La proposta de Solà em pareix la millor, la més clara i més fàcil, i per això la més convenient: posar sempre els dos signes, independentment de la llargària, sempre subjectiva».

Corbera acaba recordant que «una obra tan important com la Gramàtica del català contemporani (2002) fa servir sempre els signes d’interrogació i d’admiració al començament i al final de la frase, per curta que sigui».

 

4.1.2   De Barcelona (2011) a València (2017)

En el mateix any que el lingüiste mallorquí publicava els seus articles (2011), Robert Navarro informava, en un diari barceloní molt diferent de Ara (La Vanguardia), que havia llegit malament l’oració «Estem disposats a viure d´acord amb les nostres possibilitats?» perquè no tenia el signe interrogatiu inicial, i afegix que això li passa «molt sovint».

Després de constatar errors en la comunicació, passa a la causa: «hi ha un munt de llengües que disposen d´artificis per a assenyalar des del principi que la frase en qüestió és interrogativa: el canvi en la forma verbal, la diferent col·locació de verb i de subjecte, i fins i tot una partícula pròpia (esperanto [per tant, com el llatí])». En canvi, «el català no es troba en aquesta situació». Això comporta que «no es tracta de cap imitació del castellà».

Com Pla Nualart, Robert Navarro opina que no hauríem d’incórrer en l’equivocació d’apel·lar a la identitat prescindint de les estructures de la llengua. Diu: no es tracta «de fer del català una llengua més europea prescindint d´aquest signe». Al·ludix a Solà («una opinió tan autoritzada com la de Joan Solà»), i demana una defensa del signe interrogatiu al principi de l’oració: «caldria fer una campanya a favor del signe esmentat [¿]».

Notem que cap dels tres autors comentats apel·la a la GNV (2006), a pesar que conté la normativa lingüística oficial en el territori valencià (que és la tercera part de la llengua, tant geogràficament com demogràficament). Encara que, ben mirat, eixe comportament no és estrany: si hi han professionals valencians que miren la Secció Filològica i ignoren l’Acadèmia, ¿per què l’haurien de considerar autors balears i catalans? Això no obstant, esperem que canvie eixa actitud pel bé de tots. De fet, hi han professionals catalans que ja tenen en compte com actua l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (com ara Albert Branchadell).

Al cap d’uns quants anys, serà un valencià qui parlarà sobre el tema. És molt recomanable la lectura de l’article de Josep Lacreu (2017), del qual he poat repetidament en este treball (substitució del criteri de la llargària per les necessitats dels lectors, §2.2; el canvi de jerarquia que introduïx Sanchis Guarner, §2.6; reacció de la Filològica davant de Solà, §3.1.1, 6; els lectors són centrals per a l’humanisme, §3.1.1; davant de les llengües de l’entorn, ni imitació servil ni separació pueril, §3.1.2; actuació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en la seua versió dels escrits religiosos, §3.2).

El cap de la Unitat de Recursos Lingüístics de l’Acadèmia comença reflexionant filosòficament; i, enfront del dogmatisme, expressa un desig de qui és autocrític: «benvinguts siguen els dubtes si ens ajuden a remoure les idees ancorades en la inèrcia derivada de la simple rutina de fer les coses d’una manera determinada per l’única raó que sempre s’han fet així».

Després d’un preàmbul que aplicarà posteriorment als signes d’interrogació, explica l’origen d’eixos signes, l’evolució gramatical en castellà, i de quina manera Fabra, «amb la voluntat de separar-se d’esta innovació del castellà», establí el criteri de la llargària. Davant d’eixa actuació, nota «l’enorme paradoxa» que hi ha: «per a separar-se del castellà modern recorre a les pràctiques més imprecises del castellà antic. Tot castellà, al cap i a la fi».

Com a alternativa, «cal destacar ineludiblement les aportacions de Joan Solà a este debat». I, «per a qui no sàpia qui és Joan Solà», el descriu. Tingam en compte que els articles de Lacreu tenen com a destinataris els lectors d’un periòdic de la ciutat de València, Levante. El Mercantil Valenciano (encara que potser no són escassos els llicenciats valencians en «Filologia Catalana» que no coneixen intel·lectualment el lingüiste del Segrià). Entre les característiques que Lacreu descriu de Solà, en destacaria dos: «fou un dels lingüistes més incisius del segle XX»; i, «lleidatà militant, fou dels primers membres de l’IEC que visitaren l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, amb una actitud oberta i dialogant».

Lacreu (com Pla Nualart, com Corbera, com Navarro, com jo) es proposa «recuperar les seues aportacions i intentar revitalitzar-les». L’article magnífic de Lacreu acaba homenatjant a Solà: el seu mestratge seguix incidint en el present (1a), encara que no hauríem de tirar coets (1b):

  1. Solà en els nostres dies: cara i creu segons Lacreu (2017)
    1. «El magisteri de Joan Solà, afortunadament, no caigué en sac foradat. Almenys en esta qüestió, molts mitjans de comunicació han seguit les seues sàvies ensenyances. Els proporcione tot seguit una ràfega de citacions recentíssimes de diaris catalans que permeten constatar el grau d’implantació d’aquella proposta:
      1. “¿Per què no deixem de banda la teatralitat gairebé obscena de simular que tots ens avenim? […] Però, ¿i els no independentistes? ¿Veiem la tele? ¿Ningú s’atreveix a dir ni piu? ¿Por?…” (Xavier Sardà, «Crits i murmuris del procés», El Periódico de Catalunya(16-07-2017).
      2. “¿Com es menja, aquesta incongruència?”, Quim Monzó, «Importància de la tipografia que fas servir», La Vanguardia(16-07-2017).
      3. “¿L’aposta definitiva per l’excepció reforça o debilita l’independentisme?”, Josep Ramoneda, «Excepció», Ara(16-07-2017).
    2. »Però no creguen tampoc que tots els mitjans seguixen este mateix criteri:
      1. “No el senten, Rajoy, cada dia parlant del procés, dient que el referèndum no es farà i que ens cauran les deu plagues d’Egipte damunt nostre?”, escriu Xevi Xirgo en l’article «Rajoy i el dia de la marmota», El Punt-Avui(16-07-2017).
      2. “Si la seguretat del ciutadà és la primera de les obligacions de tot govern, no seria peremptori distingir entre manifestants pacífics i activistes de la violència de carrer?”, escriu Valentí Puig en «Els dilemes de seguretat», El País(25-09-2017).»

Sense caure en un triomfalisme superficial, sí que convé notar que hi ha un fet que apunta que deu ser forta la resistència a no seguir el criteri del document de la Filològica (§3.1.1, 1). És l’actuació del Llibre d’estil de la Corporació Catalana dels Mitjans Audiovisuals. Sobre el tema dels signes d’interrogació, recomana l’ús sistemàtic en els escrits «orals» (destinats a ser llegits en veu alta, 2b); i, en els altres, «quan l’oració és llarga i complexa o quan la interrogació només afecta una part de l’oració» (2c):

  1. Llibre d’estil de la Corporació Catalana dels Mitjans Audiovisuals (https://www.ccma.cat/llibredestil/)
    1. «Els signes d’interrogació serveixen per marcar l’entonació de les oracions interrogatives.
    2. »En els textos orals és recomanable posar el signe d’obertura i el de tancament, encara que l’oració sigui curta, per assegurar una entonació correcta.
    3. »En els textos escrits només posem el signe d’obertura quan l’oració és llarga i complexa o quan la interrogació només afecta una part de l’oració.»

La proposta anterior (2) ¿no implica que una institució catalana pública tan important com la CCMA no seguix el «consell» de la Filològica (§3.1.1, 1c.i)? A més, ens hauríem de preguntar si hi ha algun escrit que no estiga destinat a ser llegit. El fet que siga llegit en veu alta o en silenci és insignificant: l’única diferència és que, en silenci, no veu ningú l’error. Ara: eixa reflexió comporta que les recomanacions que la CCMC fa per als escrits «orals» (2b) són aplicables al conjunt dels escrits.

Una opinió d’Albert Branchadell també fa costat a la importància quantitativa que deu tindre el signe d’interrogació al principi de les oracions. El sociolingüiste posa el «consell» de reduir el signe d’interrogació al final de l’oració com a exemple de no complir normes de la Secció Filològica (3b):

  1. Descripció que fa Branchadell (2015) de l’ús dels signes interrogatius
    1. «Els nostres mitjans de comunicació desafien diàriament aquesta autoritat i no passa res. En molts afers, la Secció Filològica ha dictat una norma que els nostres mitjans simplement no compleixen.
    2. »Un exemple: la Secció insisteix que el signe d’interrogació s’escriu després (i només després) del període d’entonació interrogativa. Si fullegem els diaris en català ens adonarem que, llevat d’un, els altres no respecten mai aquesta norma o deixen fer a cada periodista o col·laborador.»

Acabaré amb una dada de signe contrari als quatre articles comentats (de Pla Nualart, Corbera, Navarro i Lacreu). He dit que no m’han arribat articles que defenguen racionalment el document de la Filològica de 1993. En canvi, sí que he vist defenses silencioses. La Viquipèdia diu en l’entrada pregunta (https://ca.wikipedia.org/wiki/Pregunta, 2019-05-19) que  «gràficament es fa notar escrivint el signe d’interrogació, en català usualment situat al final de l’oració». En les referències, apareix la gramàtica de Fabra de 1956 i la de Badia de 1994. Però no el treball de Solà (1976). En l’entrada signe d’interrogació, els lectors veuen que el tema no està clar, però el treball de Solà seguix absent.

 

Publicat dins de categories, Signes d'interrogació | Deixa un comentari

Els signes d’interrogació (X). Com actua la GIEC (2016) i l’OIEC (2017)

3.3    GIEC (2016) i OIEC (2017)

Al cap de 105 anys de ser creada, la Secció Filològica publicà una gramàtica (en el 2016; GIEC), i també una ortografia separada de la gramàtica (OIEC, 2017). L’índex de conceptes de la gramàtica no conté l’entrada signes d’interrogació (ni signe). En la part dedicada a «fonètica i fonologia», dins del capítol sobre «les categories suprasegmentals» (§5), hi ha una secció per a «l’entonació» (§5.3), que conté els exemples «Agafem la bicicleta?» i «Agafem la bicicleta!». El signe interrogatiu i l’exclamatiu només va al final, però la secció no fa cap comentari sobre el tema, ni tampoc cap remissió.

En el capítol sobre les oracions interrogatives i les exclamatives (§34), el manual només posa el signe al final, siga com siga l’oració. No he vist cap comentari ni sobre els signes interrogatius ni sobre la diferència amb el francés i les llengües germàniques. En (15b-c), he reproduït una part dels exemples que he vist:

  1. La GIEC no tracta els signes d’entonació, ni en l’entonació (§5.3) ni les oracions interrogatives i les exclamatives (§34). Els posa al final, siga com siga l’oració
    1. Entonació:
      1. Agafem la bicicleta? (p. 98)
      2. Agafem la bicicleta! (p. 98)
    2.  Interrogació:
      1. Li va fer un regal? (p. 1247)
      2. Vostè coneix els avantatges d’aquest producte? (p. 1249)
      3. És el director qui t’ho ha dit? (p. 1249)
      4. Aquest informe l’ha fet el secretari? (p. 1250)
      5. Acceptes per esposa Júlia Pont i Rius? (p. 1252)
      6. Renuncieu a Satanàs, a les seves pompes i a les seves obres? (p. 1252)
    3. Exclamació:
      1. Déu hi faci més que nosaltres! (p. 1247)
      2. Si havíem quedat que t’esperaríem! (p. 1253)
      3. I que jo no ho hagi sabut veure fins ara! (p. 1270)
      4. Si els va enviar, ella, els seus fills! (p. 1274)
      5. Una gràcia que feia, la criatura! (p. 1278)

El manual d’ortografia no tracta tampoc els signes d’entonació. Quant al diccionari, no diu res en l’entrada signe. En interrogació, inclou esta informació en la tercera accepció:

«signe d’interrogació (o simplement interrogació) GRAM Interrogant». En interrogant, fa una descripció que no conté cap dada del català: «m GRAM Signe gràfic que hom posa a la fi (?), i en algunes llengües també al començament (¿), d’una oració interrogativa».

El panorama descrit comporta que, si un professional de la llengua busca què diu la normativa lingüística catalana sobre els signes d’interrogació i d’exclamació, no trobarà res en les obres que contenen la normativa que és oficial en el territori que les lleis li assignen.

 

Publicat dins de categories, Signes d'interrogació | Deixa un comentari

Els signes d’interrogació (IX). Proposta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (2006)

3.2    La proposta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (2006)

Després del document de 1993 de la Secció Filològica, analitzarem les obres que haurien de ser realment importants: la gramàtica de l’Acadèmia (§3.2) i la de la Secció Filològica (§3.3).

Al cap de cinc anys de fundar-se, l’Acadèmia publicà la GNV (2006), la qual fa un plantejament metòdic, ja que va de les qüestions generals (signes de puntuació) a les particulars (cada classe de signe de puntuació). Mirem la definició dels signes de puntuació (1a) i la classificació (1b-c):

  1. Definició del concepte general: signes de puntuació (GNV 2006: §7)
    1. «7. Els signes de puntuació. Els signes de puntuació són signes ortogràfics convencionals que permeten organitzar el discurs, indicar l’entonació, aclarir el sentit del text i evitar ambigüitats.»

Els signes de puntuació tenen tres missions. En primer lloc, representa una part de la fonètica (l’entonació), la qual està vinculada al lèxic (sola / solà), a la flexió (pensa / pensà) i a la sintaxi (El visitant que no em coneixia parlà amb tranquil·litat / El visitant, que no em coneixia, parlà amb tranquil·litat). En segon lloc, usem una lletra majúscula al principi d’un nom per a indicar que pertany al grup dels noms propis. En tercer lloc, els signes de puntuació representen conceptes de la retòrica o discurs: els signes d’interrogació, els d’exclamació, punt i coma, punt i seguit, punt i a part.

La proposta de la GNV (9a) no expressa d’una manera tan simple la finalitat dels signes de puntuació, ja que de les quatre característiques que indica («organitzar el discurs, indicar l’entonació, aclarir el sentit del text i evitar ambigüitats») dos pertanyen a l’entonació o al discurs («aclarir el sentit del text i evitar ambigüitats»»). Però convindrem que l’orientació de la definició (9) és bona. A més, una de les finalitats que expressa («evitar ambigüitats») afecta tant l’accent (pensa / pensà) com els signes d’interrogació i d’exclamació (Assistiràs demà a la reunió / ¿Assistiràs demà a la reunió? / ¡Assistiràs demà a la reunió!).

Al costat de l’orientació bona, convé notar que hi ha una paraula dubtosa: dir que l’ortografia seria convencional. En l’ortografia, és convencional com representem cada fonema, cada propietat tonal i cada característica del discurs (podríem representar la lletra p d’una altra manera; igual passa en el punt com a expressió del final d’una oració). En canvi, l’ús de cada lletra i de cada signe de puntuació respon a les propietats específiques que el definixen (amb inclusió de les lletres, excepte que una ortografia siga tan irregular, que s’haja de limitar a fixar la grafia de cada paraula). I bé, el concepte convencional és incompatible amb «propietats específiques que definixen una lletra o un signe de puntuació». Si un manual d’ortografia indica propietats i justifica usos, no usarà mai l’adjectiu convencional, ja que tot estarà definit i justificat (les irregularitats incloses, excepte que en siguen tantes, que siga impossible descriure-les en un manual).

  1. Anàlisi de la definició de signes de puntuació (1)
    1. Tenen tres missions: representen una part de la fonètica (l’entonació, i), un grup de la semàntica (els noms propis, ii) i conceptes de la retòrica o discurs (iii).
      1. Entonació: està vinculada al lèxic (sola / solà), a la flexió (pensa / pensà) i a la sintaxi (El visitant que no em coneixia parlà amb tranquil·litat / El visitant, que no em coneixia, parlà amb tranquil·litat).
      2. Conceptes de la semàntica: majúscula en la primera lletra dels noms propis (fuster / Fuster).
      3. Conceptes de la retòrica: signes d’interrogació, d’exclamació, punt i coma, punt i seguit, punt i a part, majúscula al principi de l’oració.
    2. Proposta de la GNV: dos de les quatre característiques definitòries («aclarir el sentit del text i evitar ambigüitats») pertanyen a l’entonació i al discurs.
      1. Però l’orientació és bona.
      2. A més, «evitar ambigüitats» afecta l’accent (pensa / pensà) i els signes d’interrogació i d’exclamació (Assistiràs demà a la reunió / ¿Assistiràs demà a la reunió? / ¡Assistiràs demà a la reunió!).
    3. En l’ortografia, només és convencional com representem cada fonema, les propietats tonals (com ara l’accent) i les característiques del discurs (com ara el signe d’interrogació).
      1. L’ús de cada lletra i de cada signe puntuació respon a les propietats específiques que el definixen (excepte que una ortografia siga tan irregular, que s’haja de limitar a fixar la grafia de cada paraula).

Seguim avant. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua classifica els signes de puntuació segons que siguen «senzills (3a) o dobles (3b)»; no explica quina propietat fa que els signes hagen de ser dobles:

  1. Classificació dels signes de puntuació: «senzills i dobles» (GNV 2006: §7.1). Els «dobles» inclouen les preguntes i les exclamacions (b)
    1. «7.1. Posició dels signes de puntuació. Els signes de puntuació senzills (coma, punt, punt i coma, dos punts i punts suspensius) s’escriuen immediatament després de la paraula anterior i separats per un espai de la paraula posterior:
      1. Les paraules del metge foren contundents: repòs, tranquil·litat i bons aliments. I a esperar, que el temps tot ho cura.
    2. »Els signes de puntuació dobles (guions, parèntesis, claudàtors i cometes, i, opcionalment, els signes d’interrogació i d’admiració) s’escriuen immediatament davant i darrere del text que inclouen. Si es tracta del signe d’obertura, va precedit per un espai, i si es tracta del signe de tancament, va seguit per un espai o per un altre signe de puntuació (v. § 7.5).»
      1. Les seues declaracions i ara no voldria entrar en polèmiquescontribuïxen ben poc a crear un clima de concòrdia.
      2. A Callosa d’en Sarrià (la Marina Alta) es cultiven uns nispros excel·lents.
      3. Ell precisament no és una persona molt diligent en la seua faena.

La GNV posa («opcionalment», 3b) els signes d’interrogació i d’exclamació en els «dobles». En els exemples, apareixen els guionets (4b.i), els parèntesis (4b.ii) i les cometes angulars (4b.iii). Posteriorment, tracta «Els signes de pausa» (§7.3), que en són cinc (la coma, el punt i coma, el punt, els dos punts, i els punts suspensius). A continuació, venen «els signes d’entonació», que contenen els interrogatius i els exclamatius:

  1. Descripció dels «signes d’entonació» (GNV 2006: §7.4)
    1. «Els signes d’entonació. Els principals signes d’entonació són els d’interrogació (¿?) i els d’admiració (¡!). Poden utilitzar-se o bé exclusivament al final del període, o bé al començament i al final, especialment en el cas que puga generar-se alguna ambigüitat.
    2. »7.4.1. Els signes d’interrogació. Els signes d’interrogació s’utilitzen per a delimitar enunciats interrogatius directes:
      1. Quants dies falten per a les vacacions?
      2. Però, ¿es pot saber on t’havies ficat? T’hem estat buscant tota la vesprada.
    3. »7.4.2. els signes d’exclamació. Els signes d’exclamació s’utilitzen per a delimitar enunciats exclamatius directes o associats a interjeccions i onomatopeies:
      1. ¡Vés-te’n ara mateix d’esta casa!
      2. Oh! Quina sorpresa!»

Abans d’analitzar la proposta, recordem que, si volem justificar l’ús d’un signe o de dos en les oracions interrogatives i les exclamatives, el lloc adequat no és l’ortografia, sinó el de Fabra (1956: §111): l’estudi de les oracions enunciatives, interrogatives i exclamatives.

Les nostres gramàtiques usen sovint el nom «signes d’admiració» (com en 4a). Però les oracions de què parlem també poden expressar ràbia i reprovació: ¡T’enrecordaràs tu de mi! La propietat que tenen en comú és ser exclamatives, nom que la mateixa GNV usa en (4c).

Com podem comprovar, la GNV permet que cada u actue com trobe preferible: o posant els signes d’entonació només al final de l’oració; o posant-los al principi i al final; o posant-los al final i, «en el cas que puga generar-se alguna ambigüitat» (4a), també al principi. Si prescindim de la realitat, podríem objectar que eixa proposta és massa ampla. Però, si tenim en compte el document de la Secció Filològica de 1993 (§3.1.1, 1), convindrem que la norma de (4a) comporta una divergència clara.

  1. Anàlisi de la GNV (2006)
    1. Intenta actuar metòdicament (1 i 3).
      1. Hi ha alguna limitació en la definició dels signes de puntuació (2).
      2. No explica de què depén que un signe de puntuació siga «doble» (3).
    2. Preguntes i exclamacions.
      1. Permet posar els signes d’entonació només al final de l’oració, o al principi i al final (o bé sempre, o bé «en el cas que puga generar-se alguna ambigüitat», 4a).
      2. A la vista del document de la Filològica (§3.1.1, 1), cal deduir que hi ha una divergència clara.

Per una altra banda, Lacreu (2017) observa que la institució posa sistemàticament els dos signes en la versió valenciana que ha fet d’escrits religiosos:

  1. L’Acadèmia usa, sistemàticament, els dos signes en la seua versió dels escrits religiosos (Lacreu 2017)
    1. «Tot i això, val a dir que en els textos religiosos que ha publicat la institució normativa (que són, tinguem-ho present, textos escrits per a ser llegits en veu alta) s’ha recorregut a l’ús dels signes dobles:
      1. ¿Què diuen les Escriptures, germans? (Diumenge primer de Quaresma)
      2. ¡Oh Déu!, / que uniu els cors dels fidels en un mateix anhel (Celebració de la missa).»

 

Publicat dins de categories, Signes d'interrogació | 2 comentaris