Presentació del llibre: IEC i les paraules compostes

Títol: L’IEC i les paraules compostes

Subtítol: La proposta de la SF (2016, 2017) ¿ha millorat la de Fabra (1956)?

Autor: Abelard Saragossà

Pròleg: Emili Casanova

Editorial: Àrbena (València), febrer del 2021.

En llibreries (https://www.todostuslibros.com/…/l-iec-i-les-paraules…) i en Àmazon: https://www.amazon.es/dp/8412235924).

Presentació:

Dia 19 de maig (dimecres) de 19.00 a 20.15 hores en la sala d’actes Enric Valor, Facultat de Filologia de la Universitat de València.  Es podrà seguir telemàticament:

Carta enviada als Departaments de Filologia Catalana:

La darrera gramàtica de Fabra (1956) justifica les regles generals que l’autor proposa per a la grafia de les paraules compostes. A més, la seua proposta conté 7 factors simples i racionals (i també humanistes). Trobaràs eixes característiques en §1 del document reproduït baix.

En la gramàtica (GIEC 2016) i en l’ortografia (OIEC 2017) que ha publicat la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, s’ha separat de principis, de conceptes i de normes de Fabra. No obstant, no constata les separacions, i com a conseqüència no les justifica: quins efectes negatius tindrien els principis, conceptes i normes del predecessor, i de quina manera l’alternativa solucionaria les deficiències (§4-§6).

Eixa absència de constatació i de justificació és el motiu d’haver elaborat el llibre L’IEC i les paraules compostes (2021). El resultat del treball és que Fabra va fer aportacions als fonaments de la teoria i de la normativa de les paraules compostes (§1). En canvi, les aportacions teòriques no varen ser prou considerades per la Gran Enciclopèdia Catalana en els 70 (infraestructura > infrastructura, §2) ni, en general, per les gramàtiques catalanes publicades després de 1956 (§3), amb inclusió de la GIEC.

El document adjunt descriu tres de les separacions de la Secció Filològica davant de la teoria de Fabra (1956), i els efectes negatius que tenen en l’ortografia.

La primera separació (§4) té com a conseqüència passar, de la justificació i la comprensió de les normes, a la memorització de la grafia de les paraules.

La segona separació (§5) fa que la Secció Filològica formule moltes regles que són innecessàries des de la proposta de Fabra (erradicar, correferent, otorrino, etc.).

La tercera separació (§6) fa llevar el guionet en paraules compostes en què ajuda a llegir-les i interpretar-les (com ara en cumulonimbus, en compte de cúmulo-nimbus).

Paraules compostes en GIEC i OIEC: tres separacions negatives de Fabra (1956); efectes

 

1. Aportacions de Fabra (1956) a les paraules compostes

La darrera gramàtica de Fabra conté un tractament global i estructurat de les paraules compostes, tant en la teoria com en la grafia. Les seues aportacions estan resumides en el quadre següent.

  1. Aportacions a la teoria i a la normativa de Fabra, que formen una estructura
    1. Parts de la formació de paraules:
      1. Derivació (una paraula, trist / tristor).
      2. Composició (més d’una, blat + de + moro = blat de moro).
    2. Delimitació entre la sintaxi (i) i la composició (ii): les construccions sintàctiques tenen el valor de la suma dels constituents.
      1. Exemples: blat de Romania, argent fos.
      2. Per contra, en blat de moro o en argent viu no hi ha ni blat ni moros, ni argent ni res viu. Serien «un conjunt sintetitzat».
    3. Grafia de les paraules compostes: o separació dels components (i), o aglutinació (ii).
      1. Si és una construcció regular, separem (blat de moro, argent viu).
      2. Si conté alguna irregularitat flexiva (o sintàctica), aglutinem (aiguardent / aiguardents, no aigüesardents).
      3. En els prefixos compositius, ajuntem els components sense variacions gràfiques ({a + simetria = asimetria}, {anti + religiós = antirelegiós}).
    4. En la derivació, apliquem la grafia de les paraules simples.
      1. {saó / assaonar}, {racó / arraconar}.
    5. Separació entre la composició catalana i la llatina: els parlants han de conéixer els components.
      1. Per tant, infidel és un compost català; però no incògnit, inaudit.
    6. El guionet només és útil per als lectors, ja que no representa cap característica fonètica.
      1. Finalitats comunicatives: «facilitar la lectura» i «evitar una interpretació falsa».
    7. Fabra procura justificar normes. Eixa operació implica comprendre-les i, per tant, evita haver de memoritzar la grafia de cada paraula.
      1. Efecte: amb les quatre regles de (c-d), justifiquem la grafia de molts centenars de paraules.

En l’actuació de Fabra, també hi han limitacions, cosa previsible: tots en tenim. Ací, n’indicaré tres. No caracteritza els conceptes prefix compositiu i afix derivatiu. Eixa absència teòrica va unida a posar els verbs derivats ({pla / aplanar}, {ràbia / enrabiar}) en la composició, error teòric que impedix justificar una norma: el fet que un mateix fonema estiga representat d’una manera diferent en la derivació (assaonar) i en la composició (asimetria). La superposició de la derivació i la composició afavorix que, en algun cas, Fabra pose la grafia de la derivació («ressembrar», DGLC) a paraules compostes (el verb resembrar és compost, com refer: ‘tornar a fer, tornar a sembrar’).

No és constant la consideració que, en les paraules compostes per prefixació, ajuntem els components sense canviar la grafia dels components. Això fa tractar com a excepcions a l’ús de la dièresi les grafies de reimprimir, contraindicació i altres paraules compostes. No obstant, eixes grafies responen a ajuntar els components sense modificar la seua grafia. El mateix marc permet explicar que la dièresi de reïx (forma del verb reeixir) és coherent. En efecte, reeixir no és com refer (no significa ‘tornar a eixir’). És una paraula com també: composta en l’origen, però actualment simple per als usuaris (reeixir significa ‘triomfar’).

En el guionet, Fabra no actua d’una manera homogènia, com mostra la dualitat busca-raons / contrareforma (o antiraó, nom compost que no està en els diccionaris, però sí en documents escrits).

No obstant, la part que importa més en un autor és la positiva: les aportacions que fa (1a-g). A més, les aportacions de Fabra afecten, en el cas de les paraules compostes, els fonaments de la teoria (1a, 1b) i de la normativa (1c-d, 1e, 1f); els errors apareixen en parts perifèriques: parts reduïdes (els verbs derivats serien paraules compostes) o aïllades (la grafia del verb compost «ressembrar»). Això significa que podem aprofitar els fonaments de Fabra per a edificar damunt.

 

2. Rectificació d’una norma de Fabra, i restitució posterior

En 1972, la Gran Enciclopèdia Catalana (GEC) rectificà la normativa de Fabra en la grafia de les paraules compostes (un exemple: de infraestructura a infrastructura). Però ho va fer sense teoria i, en realitat, sense regles pròpies. En la pràctica, la GEC seguia l’actuació del francés, de l’anglés i de l’italià en paraules específiques. Eixes llengües tenen una estructura sil·làbica diferent (cf. el nostre espasme, contra el francés spasme, l’anglés spasm i l’italià spasmo). Això explica que la «norma» de la GEC es basava en un concepte que no existix en català (paraules començades per «s líquida»).

Des de la proposta teòrica i normativa de Fabra, la grafia coherent és la que propugnava, ja que els parlants coneixen el valor dels components (§1, 1e; infra i estructura: l’estructura de baix; igual en anti i religiós: contra la religió). Com hem dit (1c.iii), la regla ortogràfica que seguia era unir els components sense fer variacions ortogràfiques (infraestructura, antireligiós).

Al cap de vint anys (en 1992), la Secció Filològica tornà a la grafia de Fabra (infraestructura); però ho va fer sense explicar quins factors fonamenten la proposta del gramàtic; i quins altres mostren que l’actuació de la Gran Enciclopèdia Catalana no potencia el català, sinó la supeditació a llengües que tenen una estructura sil·làbica diferent (francés, italià i anglés).

Convindria reflexionar si l’absència d’eixes dos justificacions (actuació adequada de Fabra, i actuació poc positiva de la GEC) afavoriria que hi hagueren reaccions socials fortes (sobretot en la capital catalana), ja que els partidaris de infrastructura interpretaven que la grafia infraestructura seria una supeditació al castellà.

  1. Rectificació de Fabra (en 1972), i restitució posterior (en 1992)
    1. 1972: la GEC rectificà l’ortografia de Fabra sense teoria ni regles pròpies.
      1. Seguix el francés, l’anglés i l’italià en paraules específiques (de infraestructura a infrastructura).
      2. Però eixes llengües tenen una estructura sil·làbica diferent (cf. espasme contra spasme, spasm i spasmo).
      3. Grafia de Fabra: és coherent (els parlants coneixen el valor de infra i estructura, anti i religiós, §1, 1e; efecte: unir els components sense variacions: infraestructura, antireligiós).
    2. 1992: la Secció Filològica tornà a Fabra; però no explicà el seu fonament (iii) ni la causa de l’error de la GEC (a.i-ii).
      1. Eixes absències deixaven la porta oberta a seguir considerant que infraestructura seria un castellanisme, i pensar que la institució catalana no tenia raó.
      2. Resultat: tensions socials.

 

3. Poca consideració de Fabra (1956) en autors posteriors

Una part de la teoria, dels principis i de les normes de Fabra (§1, 1) no es manté en les gramàtiques catalanes publicades després de 1956. Com ara, la seua divisió binària simple (paraules derivades: una paraula; paraules compostes: més d’una) és substituïda, en Badia (1962) i en autors posteriors, per una divisió en cinc o sis parts (en Badia, cinc parts: «habilitació, derivació, derivació impròpia, composició i parasíntesi»).

Com a conseqüència d’eixe procés, una part de les aportacions de Fabra tendixen a desaparéixer. És com si, a pesar de la fama del gramàtic, els successors hagueren treballat poc el seu manual de 1956.

  1. Teoria, principis i normes de Fabra (§1, 1): una part no es manté en les gramàtiques catalanes publicades després de 1956
    1. Exemple teòric: la divisió binària simple (paraules derivades / compostes) és substituïda, en Badia (1962) i altres obres, per una pluralitat (variable) de parts.
      1. «habilitació, derivació, derivació impròpia, composició i parasíntesi».
    2. És com si els successors hagueren treballat poc la gramàtica de

La consideració escassa de Fabra (1956) es manté en la gramàtica (GIEC 2016) i en l’ortografia (OIEC 2017) de la Secció Filològica, com comprovarem tot seguit. En les tres seccions següents (§4, §5 i §6), en posarem tres exemples, i descriurem els efectes de les tres separacions sobre la grafia de les paraules compostes.

 

4. Primera separació de Fabra: de l’explicació a la memorització

En la teoria, la Secció Filològica considera que aquelles paraules compostes en què hi ha separació gràfica (blat de moro, argent viu) no serien paraules compostes, sinó «locucions». Però, per a fer eixa exclusió, la institució catalana no definix el concepte paraula composta i mostra que la definició no seria aplicable quan hi ha separació gràfica. Eixa anomalia metodològica contrasta amb la coherència, simplicitat i efectivitat de l’actuació teòrica de Fabra (§1, 1a-b).

  1. Poca consideració de Fabra (1956) en GIEC (2016) i en OIEC (2017)
    1. Paraules compostes amb separació gràfica (blat de moro, argent viu): no serien paraules compostes, sinó «locucions».
      1. Camí que cal fer: definir paraula composta i mostrar que no és aplicable quan hi ha separació gràfica.
      2. Però la institució no definix paraula composta.
    2. Contrast entre eixa anomalia metodològica i la coherència de Fabra (§1, 1a-b).

Els fets de no definir el concepte paraula composta i considerar que les paraules compostes amb separació gràfica no serien paraules compostes tenen conseqüències en la normativa. La primera és atribuir a les paraules compostes la propietat d’escriure’s aglutinades (5a.i). La segona és anar introduint les regles sense estructurar-les (és a dir, sense vincular-les entre elles), i sense la justificació de cada una («paraules compostes»: aglutinades; «locucions»: amb separació). Això desemboca en una proposta plana, sense relacions ni jerarquia: sense principi ni final. N’hi ha un exemple en (5c).

  1. Primers efectes de no definir paraula composta i de les «locucions» (4)
    1. Primer: les paraules compostes només tindrien una grafia: aglutinada.
      1. «Els mots compostos generalment s’escriuen aglutinats».
    2. Segon: les regles no estan estructurades ni en general justificades.
      1. Proposta plana, sense relacions ni jerarquia: sense principi ni final.
    3. Un exemple: «a) En la grafia dels mots prefixats i compostos amb el segon formant començat per r. S’hi escriu rr quan el so de erra vibrant o forta apareix entre vocals: en els mots formats amb els prefixos a- privatiu (arrítmia) i cor- (variant de con-; correferent); en el mot erradicar i derivats, i en els compostos amb els radicals grecs raqui(o)-, reo-, rin(o)-, rinco-, riz(o)- i rodo- (cefalorraquidi, batirreòmetre, otorrinolaringòleg, catarrí, ornitorrinc, micorriza, cinorròdon) i amb les terminacions ­rràfia i -rrexi (neu- rorràfia, metrorrexi).» (OIEC 2017: 15)

En (6a-b), he desplegat la citació de (5c) per a mostrar que conté 11 regles, les tres de (6a) i les huit de (6b).

  1. Una mostra de regles planes, sense estructura ni justificació
    1. Porten rr: tres regles.
      1. a- privatiu (arrítmia)
      2. cor- (variant de con-; correferent)
      3. el verb erradicar i derivats
    2. Porten rr: huit regles;¸les paraules compostes amb els radicals grecs:
      1. raqui(o)-, cefalorraquidi
      2. reo-, batirreòmetre;
      3. rin(o)-, otorrinolaringòleg, catarrí
      4. rinco-, ornitorrinc
      5. riz(o)-, micorriza
      6. rodo-, cinorròdon–rràfia, neurorràfia
      7. –rrexi, metrorrexi.

L’efecte final de voler que les paraules compostes amb separació gràfica no siguen paraules compostes és important: allà a on Fabra justifica la grafia de molts centenars de paraules amb quatre regles (les de §1, 1c-d), els lectors de l’OIEC no tenen res a comprendre: assaonat tindria dos esses, mentres que asexuat només una; erradicar tindria dos erres, i antireligiós només una; etc. N’hem vist una mostra en (5c, 6). El resultat és que, del camí fonamentalment explicatiu de Fabra, hem passat a una proposta bàsicament memorística de la grafia de les paraules compostes.

  1. Efecte final de l’anomalia metodològica (4a-b)
    1. Fabra justifica la grafia de molts centenars de paraules amb quatre regles (les de §1, 1c-d).
      1. Els lectors de l’OIEC no tenen res a comprendre (assaonat: dos esses; asexuat: una; erradicar: dos erres; antireligiós: una; etc. Mostra en (5c, 6).
    2. D’una proposta fonamentalment explicativa (Fabra 1956), passem cap a una proposta bàsicament memorística (OIEC 2017)

Convé notar que la memorització de la grafia contrasta amb l’objectiu de la Filològica, reproduït en (8a).

  1. Contrast entre la teoria (l’objectiu que es marca la Filològica) i la realitat (l’actuació que té)
    1. «Ensenyar i aprendre a partir de regles clares i senzilles» (OIEC 2017: 10).

 

5. Segona separació: de partir dels parlants a no considerar-los

La segona separació de Fabra que comentarem està en la consideració dels parlants. Hem vist que el gramàtic els té en compte, de manera que els usa per a delimitar la composició catalana (infidel és un adjectiu compost per a qui diu eixa paraula; però no incògnit, inaudit, §1, 1e). En canvi, la inclusió dels parlants no apareix en la gramàtica ni en l’ortografia de la Secció Filològica. Com a conseqüència, posa dins de la composició incògnit i centenars de paraules més, que són simples per als parlants (com ara filòsof o psiquiatre).

L’absència dels usuaris té moltes repercussions en la proposta de la Filològica. Com ara, de les 11 regles que hi han més amunt (§4, 6) en sobren 10 si adoptem la perspectiva de Fabra: totes aquelles que es referixen a paraules que per als parlants no són compostes, com ara erradicar, otorrino, correferent, etc. Si una gramàtica tracta eixes paraules, hauria de dir que s’escriuen amb la grafia de les simples perquè són simples per als usuaris. En canvi, la paraula arítmic és composta per als parlants, ja que és com asimètric: absència de simetria, de ritme. La institució tria una paraula estranya per als parlants, i li posa la grafia de les paraules simples («arrítmia», §4, 6a.i).

  1. D’incloure els usuaris en la normativa, a no considerar-los
    1. Fabra: infidel és una paraula composta; incògnit no ho és (§1, 1e).
      1. OIEC: en les paraules compostes, en posa moltes que són simples per als parlants (filòsof, psiquiatre, etc.).
    2. Efecte: moltes regles innecessàries.
      1. De les 11 regles de (§4, 6a-b), en sobren 10.
      2. Com que són paraules simples per als usuaris, cal aplicar la grafia de les simples (correferent, erradicar, etc.).
    3. Arítmic és composta per als parlants (és com asimètric: absència de simetria, de ritme).
      1. En (§4, 6a.i), hi ha una paraula estranya, amb la grafia de les simples («arrítmia»).

Convé notar que l’actitud de considerar els usuaris possibilita un objectiu humaniste que Fabra formulà en 1906, reproduït en (10a.i). En canvi, apartar els parlants comporta, en llengua, una concepció essencialista, que pot regolar fàcilment cap a l’elitisme.

  1. Contrast entre humanisme i essencialisme
    1. Partir dels usuaris possibilita un objectiu que Fabra formulà en 1906:
      1. «Cal pensar que l’ortografia no ha d’esser una cosa d’uns quants –erudits, literats– ha d’esser per a tothom».
    2. L’essencialisme (en llengua, no considerar els parlants) pot passar fàcilment a l’elitisme.

 

6. Tercera separació: d’atribuir utilitats al guionet a no fer-ho

Sabem que Fabra donà al guionet dos utilitats comunicatives generals («facilitar la lectura» i «evitar una interpretació falsa», §1, 1f). En canvi, no he vist que la Secció Filològica li n’assigne cap. Eixa absència i la creença que les paraules compostes s’escriurien aglutinades (primera separació, §4, 5a) deu explicar que la institució catalana haja eliminat el guionet en dotzenes de paraules en què Fabra l’aplicava. Realment, si les paraules compostes demanen aglutinació ¿per què hauríem d’escriure’l en cúmulo-nimbus i moltes més? ¿No seria més simple suprimir l’excepció i acostar-se cap a una regla general?

Si considerem la comunicació, arribarem a un resultat diferent. El guionet de cúmulo-nimbus té tres avantatges: 1) indica que la paraula és composta; 2) expressa quins són els seus components; 3) diu quina és la síl·laba tònica del primer component. En definitiva, el guionet  facilita la lectura i la interpretació. Correlativament, la grafia llarga cumulonimbus costa de llegir, ja que no indica que és una paraula composta, no expressa quins són els seus components, ni diu quina és la síl·laba tònica del primer component. Realment, al receptor li ve més cara amunt llegir i interpretar cumulonimbus que no cúmulo-nimbus.

  1. El guionet: contrast entre Fabra i la Secció Filològica
    1. Fabra: dos utilitats comunicatives generals («facilitar la lectura» i «evitar una interpretació falsa», §1, 1f).
      1. Secció Filològica: no li n’assigna.
    2. Pensament possible: si les paraules compostes demanen aglutinació (primera separació, §4, 5a), podem suprimir l’excepció i acostar-nos a una regla general.
      1. Efecte: eliminar el guionet en paraules en què Fabra l’aplicava.
    3. En la comunicació, el guionet de cúmulo-nimbus té tres avantatges:
      1. Indica que la paraula és composta.
      2. Expressa quins són els seus components.
      3. Diu quina és la síl·laba tònica del primer component.
      4. Resultat: facilita la lectura i la interpretació.
      5. Cumulonimbus costa de llegir perquè no hi ha la informació dita (i-iii).

 

7. Separació de Fabra sense constatar-ho (i, per tant, sense justificar-ho)

Acabarem la síntesi sobre les separacions de la Secció Filològica davant de Fabra (1956) observant que parla molt bé del gramàtic (OIEC 2017: 13), però no constata que es separa d’ell en qüestions fonamentals (en principis, conceptes i normes, §4-§6). Eixa absència impedix fer una operació indispensable en la ciència: justificar en cada qüestió per quines raons la institució s’aparta del predecessor.

  1. Secció Filològica: parla bé de Fabra, però se’n separa en qüestions fonamentals sense constatar-ho ni justificar-ho

 

8. Millora de la proposta de Fabra (1956)

He observat més amunt que Fabra (1956) té limitacions (§1). I, com és natural, he procurat solucionar-ne en el llibre indicat a continuació. El resultat està sintetitzat en el primer capítol de les conclusions (2021: §14). El treball exposa la concepció del gramàtic de Barcelona, i la completa amb les aportacions de la investigació (2021: §14.2).

Com que el llibre no és curt, el segon capítol de les conclusions sintetitza els 13 capítols de la investigació (2021: §15), dividits en dos parts, una per a Fabra (fins al capítol 6) i una per a la Secció Filològica (fins al capítol 12; el 13 és per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua).

Per una altra banda, l’autor agraïx al professor Emili Casanova (Acadèmia Valenciana de la Llengua i Universitat de València) que haja prologat l’obra.

 

Epíleg a les reflexions sobre la Gramàtica de l’IEC (2016)

¿Com deu ser la gramàtica d’una institució normativitzadora?

  1. Entenedora per als lectors de cultura mitjana.
    1. Exigència: definir els conceptes lingüístics usats a mesura que ixen.
  2. Constatar i explicar les estructures de la llengua estudiada.

 

La GIEC i els antecessors (Fabra, Marvà, Moll, Sanchis Guarner, Badia)

  1. Separacions negatives.
  2. Separacions: no es constaten (ni, per tant, es justifiquen). No milloren la teoria

Epíleg. Les gramàtiques de les institucions normativitzadores i la GIEC (2016)

La majoria dels meus treballs solen tindre la finalitat d’entendre estructures de la llengua, siga per a rectificar normes errònies del passat, siga per a defendre’n, o siga per a fer propostes noves. En els tres casos, vaig per camins que, des de la perspectiva dels parlants, són constructius. En canvi, a causa del resultat a què hem arribat el capítol dedicat a la GIEC (2016) és fonamentalment negatiu (§8). Davant d’eixe mal gust de boca, he pensat que covenia acabar el llibre reflexionant sobre un tema atractiu (i positiu): com haurien de ser les gramàtiques que estan al servici d’una normativa lingüística.

Al meu entendre, les institucions normativitzadores tenen tres obligacions bàsiques. La primera és escriure gramàtiques que puguen entendre els lectors de cultura mitjana amb interés per la seua llengua. Això exigix que les gramàtiques siguen pedagògiques; i, per a assolir eixa característica, el manual ha de definir els conceptes lingüístics que ha d’aplicar. La definició s’ha de produir abans d’usar el concepte en una argumentació. Un concepte no definit és una incògnita per als lectors, i amb incògnites no podem aclarir i entendre constituents i estructures d’una llengua. Voldria observar que no estic demanant objectius inassolibles. En Saragossà (2003), he intentat practicar eixa actuació.

Al costat de ser pedagògica, la segona obligació d’una acadèmia lingüística és procurar constatar i explicar estructures de la llengua estudiada, de manera que els lectors avancen significativament en la comprensió de la comunicació. Actuar d’eixa manera equival a contribuir en la formació intel·lectual dels lectors, que és un deure de tota institució pública (sobretot si tracta fets humans, condició que exigix a la institució ser humanista).

Recorrent a argumentacions, la tercera obligació és proposar normes. La normativa deu ser com la teoria: útil per als lectors. Diria que satisfem eixa exigència quan les normes tenen una de la quatre finalitats següents. La primera és coordinar les parts d’una llengua. La segona finalitat és solucionar dubtes o vacil·lacions dels parlants. El tercer objectiu de les normes és donar suport a evolucions que han produït els parlants, i de les quals algú ha dubtat. Finalment, una norma pot oposar-se a una evolució que tinga més efectes negatius que positius.

En la majoria de lectors, si una gramàtica complix les tres obligacions descrites, i si les normes satisfan les quatre finalitats indicades, crec que la lectura de la gramàtica conforma i expandix un sentiment: sentir molta satisfacció en la lectura, la reflexió i l’assimilació de la lectura.

  1. ¿Quines són les primeres obligacions de la gramàtica d’una institució normativitzadora? Una proposta
    1. Primera: escriure gramàtiques entenedores per als lectors de cultura mitjana.
      1. Exigència: definir els conceptes lingüístics usats.
    2. Segona: constatar i explicar estructures de la llengua estudiada.
      1. Efecte en els lectors: avançar en la comprensió de la comunicació.
      2. Està dins de la formació intel·lectual dels lectors, deure de tota institució pública.
    3. Tercera: exposar normes fonamentadament.
    4. La normativa deu ser com la teoria: útil als lectors. Proposta: quatre finalitats de les normes.
      1. Primera: coordinar les parts d’una llengua.
      2. Segona: solucionar dubtes o vacil·lacions dels parlants.
      3. Tercera: donar suport a evolucions de què algú dubte.
      4. Quarta: oposar-se a una evolució amb més efectes negatius que positius.
    5. Si una gramàtica complix les obligacions descrites (a-c) i les normes satisfan les finalitats indicades (d), la lectura probablement conformarà i expandirà un sentiment de satisfacció.

Certament, en la confecció de la GIEC (2016) han intervingut moltes persones, les quals han desplegat un treball immens durant vint anys; i el procés ha acabat en una gramàtica materialment impactant. Però, per a ser fructífera, una gramàtica s’ha d’assentar en una bona fonamentació i s’ha de guiar per una bona orientació. Les anàlisis desplegades en el capítol 8 fan pensar que es podrien tractar les dades empíriques que conté la GIEC (2016) d’una manera més explicativa (el plural de germans i de hòmens, i les flexions verbals, §5).

Quant a la teoria, les llengües les fem les persones i, com a conseqüència, la teoria lingüística ha de poder exposar-se d’una manera «clara i senzilla» (com vol Cabré, §2, 2a). En canvi, hem trobat una quantitat significativa d’anomalies metodològiques en la teoria que hem analitzat (§3: estructuració de la gramàtica; §4.1: fonaments de la morfologia; 8.4.2: fonaments de la sintaxi). Si eixes característiques reapareixen en la resta de la teoria de la GIEC, hauríem de deduir que és factible explicar els conceptes d’una manera més coherent i més clara.

En els resultats poc positius, insistiria en les separacions que hem trobat entre la GIEC (2016) i els predecessors (les gramàtiques de Fabra, Marvà, Moll, Sanchis Guarner, Badia), com ara en els quatre exemples indicats en (2a). Eixa actuació fa pensar en l’anomenada «lingüística moderna» (Saussure 1916, Sapir 1919, Hjelmslev 1928, Bloomfield 1933), la qual trenca repetidament amb la lingüística històrica.

Les separacions es fan en general sense constatar-les, absència que impedix justificar-les. Si eixes actuacions milloraren la teoria, no hi hauria res a dir. Però hem trobat diverses voltes que la fan retrocedir, com ara en els tres exemples de (2b).

  1. La GIEC i els antecessors (Fabra, Marvà, Moll, Sanchis Guarner, Badia)
    1. Separacions negatives.
      1. Estructuració de la gramàtica (§3, 2-4).
      2. La morfologia seria la part bàsica, i inclouria la formació de paraules (§4.2, 3a.iii).
      3. També formarien part de la morfologia els pronoms i els pronoms àtons (§4.2, 8c i 9).
      4. La coordinació i l’oració composta anirien al principi de la sintaxi (§4.3, 16a).
    2. Separacions: no es constaten (ni, per tant, es justifiquen). No milloren la teoria.
      1. Mescla de la flexió i la formació de paraules (§3, 4).
      2. Posar la morfologia o flexió davant de la sintaxi (§4.2, 7c).
      3. No seguir el camí «oració simple + coordinació + oració composta» (§4.3, 16a).

El resultat és un manual que pareix molt teòric, però que convindria estudiar en quin grau contribuïx a entendre la comunicació lingüística i, com a conseqüència, soluciona (amb explicacions) problemes de la normativa lingüística. Des del punt de vista dels lectors, les anomalies descrites no combaten la mania (comprensible) que moltes persones senten contra les gramàtiques.

En 1968, seguint un lingüiste que es preocupava per la didàctica (Hans Glinz) Gabriel Ferrater (1981: 14-15) digué que, al llarg del segle xx, hi havia hagut un «deteriorament» progressiu de «l’ensenyament elemental» de la gramàtica. La meua opinió és que l’evolució que s’ha produït després de la reflexió de Ferrater no ha portat cap a la millora en el cas dels conceptes lingüístics que són necessaris en l’ensenyament elemental i mitjà (especialment els sintàctics: adjectiu, modificador o «complement», pronom, subjecte, objecte directe, etc.). De fet, la situació pedagògica actual podria ser pitjor que la que hi havia en 1968.

Es podria estudiar eixa possibilitat comparant una gramàtica d’aleshores (com ara la d’Enric Valor de 1977, que té 328 pàgines) i la GIEC (2016). Certament, en la gramàtica de Valor hi han absències i anomalies teòriques. Però una persona de cultura mitjana aprén llengua treballant eixe manual. A més, faig eixa afirmació fonamentant-me en la meua experiència, ja que quan es publicà la gramàtica de Valor de 1973 la treballí tema a tema (aleshores, encara no havia anat a la Facultat de Filologia, ni havia estudiat lingüística). I bé, algun lingüiste (o algun pedagog) podria investigar què passa quan un parlant de cultura mitjana intenta portar a la pràctica l’objectiu de llegir reflexivament la GIEC (o la Gramàtica essencial).

 

He completat este estudi i el citat al principi («Absència d’obres institucionals de la Secció Filològica durant dècades: causes i efectes») reflexionant sobre quatre temes més:

  1. Com valora la Secció Filològica la seua ortografia
  2. Com hauríem de tractar els parlants (i com els tracta algun document de la Secció Filològica).
  3. Com s’ha relacionat la Secció Filològica amb l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.
  4. Anàlisi de l’acord entre les dos institucions i la Universitat de les Illes Balears (2020).

 

El resultat és el llibre:

Valencià i català: noms i acadèmies per a una llengua (València, Editorial Àrbena, 2020).

En la presentació, expose les idees més destacades del llibre:

https://www.youtube.com/watch?v=OOCbVjMt35k&t=2831s

 

Disponible en llibreries (distribuïdora Enlogística, 960641951, pedidos@enlogistica.com) i en Àmazon.

 

 

Gramàtica de l’IEC (7): bibliografia (absència) i conclusions

Un bon entrebanc per al debat (i per a l’anàlisi):

la gramàtica de la Secció Filològica (2016) no diu: qui va establir cada norma; en quines raons es fonamentava; i si les raons són coherents i adequades.

Això afavorix els dogmes i, correlativament, dificulta la pràctica del consell humaniste:

¡Atreviu-vos a saber!

6      Absència de fonamentació bibliogràfica de cada norma

Fora dels inicis d’una disciplina, no és exagerat dir que, sense bibliografia, no hi ha ciència. En la normativa, hauria de ser indispensable citar qui ha proposat una norma i, sobretot, per quines raons l’ha proposada. En canvi, són moltes les gramàtiques que focalitzen la normativa i no citen bibliografia. No cal dir que eixa situació facilita l’aparició de dogmes (igual que l’absència d’obres institucionals, §2.1, 2b). A més, el fet de citar bibliografia també aporta una informació útil: saber quines obres un autor no ha tractat i, en canvi, hauria d’haver analitzat.

La GIEC afirma que ha tingut en compte molta bibliografia (1a). Però informa que no en cita per a no dificultar la lectura i per a evitar la parcialitat (1b). En el futur, potser farà una relació bibliogràfica classificada temàticament (1c).

  1. Font de la GIEC: «una bibliografia ingent»
    1. «Per a l’elaboració d’aquesta gramàtica s’ha consultat una bibliografia ingent, fent una atenció especial tant als treballs més influents en l’estudi de la gramàtica com als que han tingut més difusió en l’ensenyament i la divulgació de la llengua catalana. […]
    2. »No és viable citar a cada pas el copiós pertret de fonts sobre una qüestió, perquè podria dificultar la lectura [i] qualsevol selecció de les fonts bibliogràfiques resulta forçosament subjectiva i limitada, i pot posar en qüestió l’equanimitat que s’exigeix a una obra d’aquestes característiques. […]
    3. »Està previst que una futura edició en línia pugui incorporar una relació bibliogràfica extensa i classificada temàticament que cobreixi, encara que sigui parcialment, aquesta mancança.» (GIEC, p. xxix-xxx)

No pareix que el fet de trobar una font torne difícil la lectura. I, si citem el creador d’una norma o qui proposa una variació, poca parcialitat hi haurà. Siga com siga, la conseqüència inevitable de l’actuació descrita (1) és no vincular cap norma a cap obra.

La fonamentació de cada norma en com a mínim un treball hauria impulsat a posar la normativa de la Secció Filològica en el camp de l’objectivitat i el debat racional: en definitiva, en el camp de la ciència. Cal dir que classificar treballs temàticament (1c) no és igual que dir qui és l’autor d’una norma, en què s’ha fonamentat i en quin treball ho ha exposat.

Per una altra banda, la fonamentació de cada norma també hauria permés constatar si les propostes de Moll i de Sanchis (i en general dels autors externs al Noucentisme) eren tingudes en compte. Les propostes i, sobretot, la perspectiva. En canvi, el camí practicat aparta tots eixos beneficis.

 

7      Conclusions sobre la GIEC (2016)

He fet la part sobre la GIEC (2016) per peticions (§1), probablement perquè consideraven que l’OIEC (2017) podia ser una obra poc consistent, però que no ho seria la gramàtica. Per a acostar-nos a un manual de 1.400 pàgines, hem buscat temes pertinents. En la declaració d’intencions (§2), hem trobat unes mires positives, sobretot estes tres: posar la descripció i l’explicació de les dades empíriques en la base de la gramàtica; intentar sistematitzar; i buscar ser clar i senzill (§2, 1-3).

Això no obstant, no hem trobat eixes característiques en l’estructura de la gramàtica (§3). La Filològica diu que la seua estructura és «l’habitual», afirmació que no coincidix amb la realitat. La qüestió central és que s’aparta dels predecessors sense millorar la teoria (ajunta en la «morfologia» la flexió –que està dins de la formació de l’oració– i la formació de paraules –que està fora–). L’actitud de separar-se dels precedents sense constatar-ho (i, per tant, sense justificar-ho) l’hem trobada diverses voltes. (Al final de §3, hi ha una síntesi que remet al lloc que tracta cada qüestió; l’actuació es repetix en §4.2, §4.3, §5.1 i §5.2).

En els fonaments teòrics de la GIEC (§4.2 i §4.3), hem topat amb anomalies significatives, com ara les quatre següents: posar «els accidents gramaticals» per davant de «les categories gramaticals»; incloure els pronoms i els pronoms àtons en la morfologia; col·locar el final de la sintaxi (la coordinació i l’oració composta) al principi; presentar la delimitació de la sintaxi com a definició de l’oració. També convé destacar l’anomalia de voler definir la morfologia i el verb amb conceptes lingüístics no definits prèviament.

El resultat és que, encara que la GIEC (2016) pareix molt teòrica, els lectors no entenen les parts que hem analitzat. De fet, la descripció de les anomalies metodològiques ens ha permés entendre per què no podíem comprendre les citacions.

En l’estudi de constituents concrets per a intuir com actua la gramàtica, hem trobat un factor positiu en el plural de germans (la GIEC fa una descripció estructural del plural, §5.1). Hauria sigut positiu posar eixe plural en el món romànic, i vincular estructuralment germans i hòmens. Hem notat que la gramàtica no planteja dos problemes, u dels parlants (causa dels qui diuen camion) i u de les normes (el fet d’haver exclòs en el DGLC formes populars, com ara divà, orangutà). En les flexions verbals (§5.2), no hem trobat cap factor positiu.

Quant a la fonamentació bibliogràfica de les normes (§6), és obvi que l’absència no pot ser positiva.

 

Publicat en el llibre: Valencià i català: noms i acadèmies per a una llengua (València, Editorial Àrbena, 2020). Disponible en llibreries (distribuïdora Enlogística, 960641951, pedidos@enlogistica.com) i en Àmazon.

 

 

Atreviu-vos a saber. Gramàtica de l’IEC (6): Models de la flexió verbal

Una visió global:

Detall: ¿a quina flexió verbal pertany el verb que en la llengua clàssica tenia la forma venir?

Marc: ¿de quins factors depenen a) que tingam tres flexions verbals; b) el model de cada una?

Sanchis Guarner (1950: §169) ho digué, però ni la gramàtica de l’Acadèmia (GNV 2006) ni la de la Secció Filològica (GIEC 2016) ho expliquen.

Una de les obligacions dels lingüistes de les universitats ¿no hauria de ser incorporar les aportacions dels predecessors?

L’absència de teoria (objectiva i aplicable) fa que, per a distribuir els verbs per les flexions, les gramàtiques no miren les dotzenes de formes de la flexió d’un verb, sinó només l’infinitiu. Efectes negatius d’eixa actuació:

  1. Diuen que, en el model de la tercera flexió (preferir i 950 verbs més), hi haurien dos models («el pur» i «l’incoatiu»), cosa uncoherent.
    1. La contradicció deriva de prendre una trentena de verbs irregulars (sentir, cosir, etc.) com a un model.
  2. No expliquen que, des de la llengua antiga, estem construint un model de la segona flexió, que té dos estructures:
    1. {bec / que bega / beguí / que begués o beguera / begut / (beguent)}.
    2. {beure / beuré / beuria}.
    3. Eixe procés ha fet regularitzar dotzenes d’infinitius, que s’han separat de la forma que coincidia inicialment amb la del castellà: si és trauré i trauria, canviem traer per traure.
    4. No diuen tampoc que cap llengua romànica ha creat eixe model.
  3. Presenten els verbs regulars de la segona flexió (entendre i dotzenes més) com a irregulars, i diuen que serien el model verbs que es representen a ells mateixos (perdre) o poc més (batre, aplicable poc més que a fotre).
  4. Posen venir en la tercera flexió, ja que l’infinitiu s’acabaria com preferir.
    1. Però l’antic venir té 31 formes de la segona flexió (vinc, i els temps de que vinga, vinguí, que vinguera, vindré, vindria, més venia).
    2. En canvi, només en té 4 de la tercera flexió (venim, veniu, venint i venir).
  5. En eixe procés de prendre els peus com al cap i el cap com als peus, diuen que venir seria preferible a vindre.
    1. Però la regularització de l’infinitiu (traer > traure) explica la regularització de vindre (de vindré i vindria, creem vindre, i ens separem del castellà venir).
    2. Els valencians començàrem a dir vindre en 1459, i hui en dia conserva venir una minoria en reducció.

Notes.

  1. El capgirament de la segona flexió verbal el començà Fabra (1918: §74 i §75), que tria com a model perdre; i, correlativament, presenta els verbs regulars com a irregulars.
  2. El gramàtic barceloní Ballot (1813: 42-48) actuava d’una manera objectiva i estructural: hi haurien quatre grups diferents, tres que pertanyen al model que estem creant (entendre, conéixer i meréixer) i u que representa el model que tenia el llatí (témer).
  3. El gramàtic de Vila-real Nebot (1894: 60 i 69-92) precisa el camí de Ballot: el model seria vendre; però, com que en la segona flexió hi han encara particularitats en les formes descendents de les llatines (cinc del present i les sis del pretèrit imperfet), descriu sis grups particulars, cinc que pertanyen al model que estem construint (estendre, creure, nàixer, poder i dur) i u que representa el manteniment del model del llatí (prometre).
  4. D’acord amb la visió estructural que tenia, Nebot (1894: 74) va posar els verbs tindre i vindre en la segona flexió.

5.2    Un exemple de la flexió verbal: els models

En el punt anterior, hem tractat una de les tres classes bàsiques de noms en valencià-català (els acabats en vocal tònica, §5.1, 2a.iii). Ara, comentarem el punt de partida de la flexió verbal, que conté tres incògnites: 1) quants models o «conjugacions» tenim; 2) què determina el model de cada una; 3) quin criteri permet deduir a quin model pertany un verb. Sanchis Guarner (1950) contestà a la pregunta central (què determinada el model d’una flexió, 1b.i).

  1. Les tres primeres qüestions de la flexió verbal
    1. Quants models o «conjugacions» tenim, què determina el model de cada una, i quin criteri permet deduir a quin model pertany un verb.
    2. Sanchis Guarner (1950: §169) contestà a la pregunta central:
      1. «Conjugacions regulars són els grups constituïts per una quantitat relativament gran de verbs, la flexió dels quals es fa amb idèntiques desinències.» Sanchis Guarner (1950: §169)

La proposta del gramàtic valencià significa que el tema que comentem és purament empíric: hem de flexionar verbs; i, a partir de les formes que anem constatant, deduirem quantes flexions tenim i quin és el model de cada una. Com ara, si hi han molts verbs que fan el pretèrit imperfet en -ava (pensava) i molts en -ia (preferia, entenia) començarem a sospitar que tenim dos flexions diferents; i, flexionant el grup de preferir i entendre, trobarem que responen a dos grups diferents (enten-c però prefer-ix-c). En total, tres flexions verbals (i el model de cada una). Quant a la distribució dels verbs, un verb serà d’una flexió (o model) si les seues formes (vora el centenar) són del tot o majoritàriment d’eixa flexió.

  1. Quantitat de flexions i model de cada una
    1. Depén de fets empírics.
      1. Flexionant verbs, trobarem divergències (molts verbs fan el pretèrit imperfet en -ava, pensava; una part en -ia, preferia, entenia): dos flexions.
      2. Flexionant el grup de preferir i entendre, enten-c però prefer-ix-c.
      3. Seguint per eixe camí, obtenim tres flexions verbals i el model de cada una.
    2. Un verb és d’una flexió (o model) si les seues formes (vora el centenar) són del tot o majoritàriament d’eixa flexió.

La GIEC (2016) actua de la forma següent:

  1. GIEC (2016: §9.2.3)
    1. «En català diferenciem tradicionalment tres conjugacions verbals. La tercera conjugació, així mateix, presenta dues subclasses: la conjugació pura i la conjugació incoativa.»
      1. I: cantar, mirar, parlar, caminar
      2. II: batre, témer, voler, dir
      3. IIIa (pura): dormir, sentir, collir
      4. IIIb (incoativa): servir, patir, seguir
    2. «Pertanyen a la primera conjugació els verbs que presenten un infinitiu acabat en -ar, i a la tercera els que tenen un infinitiu acabat en -ir
    3. Els «models de conjugació» apareixen en §9.7.

¿Com s’establixen les flexions que tenim? L’única fonamentació que he trobat és la «tradició» (3a). Això significa que no hi ha teoria, i que l’aportació de Sanchis Guarner (1b) és absent. Quant a la distribució dels verbs, la Filològica no mira el conjunt de formes de la flexió d’un verb, sinó només l’infinitiu (3b).

  1. Anàlisi de l’actuació de la GIEC (3)
    1. No hi ha teoria (3a), i l’aportació de Sanchis Guarner (1b) és absent.
    2. Distribució dels verbs: mirant només una forma, l’infinitiu (3b).

L’absència de teoria impedix contestar a esta pregunta: ¿és possible que en la tercera flexió n’hi hagen dos (la «pura», dormir, i la «incoativa», servir, 3a.iii-iv)? Contestarem a la pregunta amb l’aportació de Sanchis Guarner i amb les dades de Sifre (2004: 141). El lingüiste de Castelló informa que la primera flexió té 8.661 verbs; la segona (que és morta) 349; i la tercera 934. D’eixos 934 verbs, n’hi han més de 900 que actuen de la mateixa manera, i una vintena s’aparten del model. Amb eixa proporció, més que parlar d’una segona flexió «pura», caldria considerar que es tracta de verbs irregulars, que els parlants tendixen a regularitzar aplicant-los el model de la tercera flexió (ells acuden > acudixen) o el de la segona (en el valencià general, jo cus > jo cusc) o la primera (en català i en el valencià del nord, jo cus > jo cuso).

Resumim. L’absència de teoria facilita la reproducció d’una actuació incoherent: dir que, dins d’un model o flexió, hi haurien dos models («el pur» i «l’incoatiu», 3a.iii-iv). En canvi, la teoria no solament desfà la incoherència, sinó que permet explicar com actuen els parlants (tendint a regularitzar els verbs irregulars de la tercera flexió). Com a detall, notem que la Filològica posa els verbs irregulars («els purs», 3a.iii) davant dels regulars («els incoatius, 3a.iv).

  1. Primer efecte de l’absència de teoria (3a) i de no considerar l’aportació de Sanchis Guarner (1b): en un model, n’hi haurien dos
    1. ¿És possible que en la tercera flexió n’hi hagen dos (la «pura», dormir, i la «incoativa», servir, 3a.iii-iv)?
      1. Sifre (2004: 141): primera flexió, 8.661 verbs; segona (que és morta), 349; tercera, 934, dels quals una vintena s’aparten del model.
      2. Són verbs irregulars, que els parlants tendixen a regularitzar (model de la tercera flexió: ells acuden > acudixen; de la segona, valencià general: jo cus > jo cusc; de la primera, català i valencià del nord, jo cus > jo cuso).
    2. La teoria desfà la incoherència i explica com actuen majoritàriament els parlants:
      1. Regularitzant els verbs irregulars de la tercera flexió.

La falta de teoria ha permés que perdure un error més greu. Per a exposar-lo bé, parlarem primer del francés. La lingüística francesa considera que la seua segona flexió és la de servir, i col·loca en la seua tercera flexió «verbs irregulars»: els nostres de la segona (entendre) i els irregulars de la tercera (com ara dormir). En (6b.i), he posat com descriu la tercera flexió verbal francesa Grevisse (1939). D’una manera semblant actua l’occità (6c).

  1. Flexions verbals en francés (b) i en occità (c)
    1. Primera: com la nostra (pensar / penser).
      1. Segona seua: la nostra tercera (servir / finir).
    2. Tercera: verbs irregulars, integrats per la nostra segona (entendre) i els nostres irregulars de la tercera (com ara dormir).
      1. «3e Groupe : Verbes irréguliers, à radical variable. Ce groupe, qui ne comprend que des verbes anciens, venus pour la plupart directement du latin, ne présente pas de systeme régulier de formes et de désinences. Il compte une trentaine de verbes dont l’infinitif est en -ir (mais n’intercalant pas -iss- à certaines formes), une trentaine dont l’infinitif est en -oir et une certaine dont l’infinitif est en -re; ces verbes ont pu se maintenir grâce á l’usage fréquent que la langue en a fait.» (Grevisse 1939: §662)
    3. Alibèrt (1935: 96): «conjugasons»: 1a.: donar; 2a.: causir; 3a.: voler.

L’actuació del francés actual és la que tenia el valencià-català primitiu: un conjunt de verbs sense una actuació que destacara i, per tant, sense model. Però el fet és que, al llarg de la història, hem anat construint un model pràcticament regular per a eixe conjunt de verbs irregulars. Per a assolir l’objectiu, hem desplegat dos mitjans. De la primera persona del present d’indicatiu (entenc), hem creat el present de subjuntiu (que jo entenga), el pretèrit perfet (entenguí) i l’imperfet de subjuntiu (que jo entenguera): de 42 formes «simples», 19 (quasi el 50%).

Per una altra banda, hem unit l’infinitiu al futur i el condicional. Eixa vinculació ha fet canviar molts infintius, de manera que ens hem separat del castellà ({traer > traure, trauré, trauria}, {valer > valdre, valdré, valdria}, etc., etc.). Hem passat de la terminació er tònica (traer) a la terminació àtona re, que actualment apareix en més del 90% dels verbs.

En la segona estructura, tenim 13 formes. Del llatí, només queden 11 formes (cap al 25%): 5 del present i 6 del pretèrit imperfet. Ací, no comentaré el participi i el gerundi. En Saragossà (2003: §6.3.8), vaig descriure el model de la segona flexió.

En la segona flexió, ¿quants verbs actuen com acabem de descriure? El percentatge podria no ser inferior al 80%. En (7e), he posat 28 verbs, distribuïts en els dos grups més importants (els acabats en -dre i en -ure).

  1. Valencià-català primitiu: com el francés actual
    1. En la segona flexió (entendre), teníem un conjunt de verbs sense una actuació que destacara.
      1. Efecte: no tenien model.
      2. Però, al llarg de la història, hem anat construint un model amb dos mitjans.
    2. Primer mitjà. De 42 formes «simples», 19 (quasi el 50%).
      1. De entenc, hem creat que jo entenga, i entenguí; amb entenguí, que jo entengués / entenguera.
    3. Segon mitjà: hem unit l’infinitiu al futur i el condicional. Actualment, més del 90% dels verbs. Segona estructura: 13 formes.
      1. Ens hem separat del castellà ({traer > traure, trauré, trauria}, {valer > valdre, valdré, valdria}, etc., etc.).
      2. De er tònic (traer) a re àton (traure).
    4. Del llatí, queden 11 formes (cap al 25%): 5 del present i 6 del pretèrit imperfet.
      1. En Saragossà (2003: §6.3.8), descriguí el model.
    5. Verbs que responen al model: potser més del 80%.
      1. aprendre, atendre, caldre, defendre, doldre, emprendre, encendre, entendre, estendre, ofendre, perdre, prendre, resoldre, sorprendre, suspendre, valdre, vendre…;
      2. beure, caure, coure, creure, deure, escriure, moure, ploure, traure, veure, viure…

I bé, la GIEC (2016: §9.7.2) posa com a models de la segona flexió batre i témer. El verb batre es deu aplicar a poc més que a ell, a fotre i els verbs acabats en -metre (com ara prometre). Quant a témer, entre els verbs vius potser només està véncer. Però la qüestió més important és la contrapartida: el fet que els verbs regulars són presentats com a irregulars (GIEC §9.6.1). Notem a quin extrem ha portat l’absència de teoria i de no considerar l’aportació de Sanchis Guaner.

  1. Segon efecte de l’absència de teoria (3a) i de no considerar l’aportació de Sanchis Guaner (1b): posar com a model verbs irregulars, i considerar els verbs regulars com a irregulars
    1. GIEC (2016: §9.7.2): serien el model de la segona flexió batre i témer, que es representen a poc més que a ells mateixos.
    2. Correlativament, els verbs regulars apareixen com a irregulars (GIEC §9.6.1).

Per una altra banda, el fet de no tindre teoria i mirar només l’infinitiu per a classificar un verb fa posar els verbs antics tenir i venir en la tercera flexió (així com els seus composts). Si mirem totes les formes d’eixos verbs, trobarem que, de les 45 formes «simples» que té un verb, 34 formes d’eixos dos verbs corresponen a la segona flexió (vinc, que jo vinga…, vinguí…, que jo vinguera…, vindré…, vindria…), i només 4 són de la tercera (venir, venint, venim i veniu). Per tant, està clar a quina flexió verbal pertanyen. Una volta que hem deduït quina és la flexió dels verbs que comentem, comprendrem que, de la mateixa manera que hem creat traure, moldre i dotzenes més d’infinitius, a partir de vindré, vindria, tindré i tindria hem creat vindre i tindre. Eixa evolució regularitza l’infinitiu i, alhora, ens fa divergir del castellà (venir, tener): tot beneficis.

  1. Efecte de no tindre teoria (3a) i mirar només l’infinitiu (3b)
    1. Els verbs antics tenir i venir serien de la tercera.
    2. Si mirem totes les seues formes, comprovarem que són de la segona.
      1. De les 45 formes «simples», 34 són de la segona flexió (ii), i només 4 són de la tercera (iii).
      2. vinc, que jo vinga…, vinguí…, que jo vinguera…, vindré…, vindria…
      3. venir, venint, venim i veniu
    3. Efecte: de vindré, vindria, tindré i tindria, hem creat vindre i tindre (que són com traure, moldre i dotzenes més).
      1. Regularitzem l’infinitiu i, alhora, divergim del castellà (venir, tener): tot beneficis.

Acabarem observant que, en el segle xix, hi han aproximacions ben interessants a la segona flexió. Ballot (1813: 42-48) diu que hi haurien quatre models diferents: témer, entendre, conéixer i meréixer. Lògicament, una flexió només pot tindre un model. Però el gramàtic de Barcelona posa un verb de l’estadi llatí (témer) i tres que ja representen el model creat. Convindrem, per tant, que la seua actuació és positiva.

Un bon avanç apareix en Nebot (1894: 60 i 69-92), que proposa que el model seria vendre. Però, com que en la segona flexió hi han encara moltes particularitats en les formes descendents de les llatines (cinc del present i les sis del pretèrit imperfet), el gramàtic de Vila-real descriu sis grups particulars (estendre, prometre, creure, nàixer, poder, dur) i assigna verbs a cada grup: una bona classificació.

  1. Tractaments ben orientats en el segle xix
    1. Ballot (1813: 42-48): quatre models.
      1. Anomalia: una flexió demana un model.
      2. Però tres corresponen al model creat (entendre, conéixer i meréixer), contra témer.
    2. Nebot (1894: 60 i 69-92): un bon avanç. El model seria vendre.
      1. Per a descriure particularitats de les formes llatines, elabora sis grups (estendre, prometre, creure, nàixer, poder, dur); assigna verbs a cada grup.

En canvi, Fabra (1918: §74) retrocedix, ja que tria com a model un verb (perdre) que deu ser representant de molt pocs verbs (des de la perspectiva valenciana, només d’ell mateix); i, correlativament, presenta els verbs regulars com a irregulars (Fabra 1918: §75). El gramàtic de Barcelona aplega a eixe resultat a causa de l’afirmació que la c de valc «modificaria el radical […] valer valc». Això no obstant, el radical de «valer» és val. El fonema c (jo val-c) no modifica res, sinó que expressa la concordança amb el subjecte, igual que e (jo pens-e), a (ella pens-a) o s (tu pot-s). La creença errònia de «modificar el radical» és l’origen d’una expressió que ha fet molta fortuna («verbs velaritzats»), que reemplaça l’adequada:  verbs regulars.

  1. D’una concepció ben orientada (10) a una proposta de signe contrari
    1. Fabra (1918: §74): tria com a model perdre.
      1. Deu representar molt pocs verbs (des de la perspectiva valenciana, només a ell mateix).
      2. Presenta els verbs regulars com a irregulars (Fabra 1918: §75).
    2. Fonamentació de la proposta: un error.
      1. La c de valc «modificaria el radical […] valer valc».
      2. El radical de «valer» és val.
      3. El fonema c (jo val-c) expressa la concordança amb el subjecte, igual que e (jo pens-e), a (ella pens-a) o s (tu pot-s).
    3. La creença errònia de «modificar el radical» és l’origen de l’expressió «verbs velaritzats»», que substituïx verbs regulars.

Resumim. Per a intuir com de profund és el tractament que faria la GIEC de les dades empíriques, hem triat com a tema de la flexió verbal el més important: com podem argumentar quantes flexions tenim, quin és el model de cada una, i com hem de decidir a quin model pertany un verb (1a). Hem vist que Sanchis Guarner (1950) aportà el factor fonamental per a aclarir eixes qüestions (1b). Però la GIEC (2016) no ha arreplegat eixa aportació i tracta les qüestions indicades sense teoria (3a). A més, per a distribuir els verb només mira una forma, l’infinitiu (3b).

Hem trobat dos efectes negatius d’actuar sense teoria. El primer és mantindre la creença incoherent que, dins de la tercera flexió, n’hi haurien dos, «els verbs purs» (que són una vintena de verbs inicialment irregulars) i «els verbs incoatius» (que són els verbs regulars, 5a). A més, la Filològica posa en primer lloc els verbs irregulars.

El segon efecte negatiu és més greu: presentar els verbs regulars de la segona flexió (entendre) com a irregulars, i uns pocs verbs irregulars com a model (8). Eixa actuació conté un altre factor poc positiu: no tindre en compte que, fa molts segles, actuàvem d’una manera semblant al francés actual (6), però al llarg dels segles hem anat creant un model, que ja arriba al 75% de les formes (7). Ara, afegirem que eixa evolució no s’ha donat en cap llengua romànica (l’occità inclòs), de manera que estem davant d’una singularitat estructural nostra significativa.

Com a detall, hem comentat que l’error de mirar només una forma per a distribuir els verbs (3b) fa que la Filològica pose en la tercera flexió uns verbs (els antics venir i tenir) que, contra les 4 formes de la tercera flexió, en tenen 34 de la segona (9). En posar eixos verbs en la flexió que els correspon, entenem que més de la mitat de la llengua haja regularitzat els infinitius (vindre, tindre), procés intern positiu que externament fa augmentar les divergències amb el castellà.

Finalment, hem vist que el segle xix tenia tractaments molt ben orientats de la segona flexió verbal, sobretot la de Nebot (10). El camí erroni començà en Fabra (1918), a causa d’incórrer en un error (la c de valc «modificaria el radical», 11).

  1. Síntesi de l’actuació de la Filològica en les flexions verbals
    1. Temes: quantes flexions tenim, model de cada una, i distribució dels verbs (1a).
      1. Sanchis Guarner (1950) aportà el factor fonamental (1b).
      2. GIEC (2016): no l’arreplega i treballa sense teoria (3a).
      3. Distribució: només mira una forma, l’infinitiu (3b).
    2. Primer efecte negatiu: mantindre la creença incoherent que, en una flexió, n’hi haurien dos.
      1. «els verbs purs» (verbs inicialment irregulars) i «els verbs incoatius» (els regulars, 5a).
    3. Segon: presentar els verbs regulars de la segona flexió (entendre) com a irregulars, i uns pocs verbs irregulars com a model (8).
      1. A més, no considerem que, d’actuar com el francés actual (6), hem anat creant un model, que ja arriba al 75% (7).
      2. Evolució única en les llengües romàniques: singularitat estructural nostra significativa.
    4. Efecte de mirar només una forma (3b): els antics venir i tenir serien de la tercera flexió.
      1. Però, contra 4 formes de la tercera, en tenen 34 de la segona (9).
      2. El marc estructural permet entendre la regularització dels infinitius (vindre, tindre), procés que augmenta la separació davant del castellà.
    5. Segle xix: tractaments ben orientats de la segona flexió verbal.
      1. Destaca Nebot (10).
      2. Fabra (1918) comença el camí negatiu per un error (la c de valc «modificaria el radical», 11).

El resultat a què hem arribat en la flexió verbal (12) és poc positiu. En la flexió nominal (§5.1, 7), hi havien absències significatives; però hem trobat un factor positiu. En canvi, ara no ha eixit cap actuació que hajam pogut destacar.

No sé si l’estudi de temes significatius de la sintaxi faria arribar a resultats diferents dels que hem obtingut analitzant dos qüestions gens banals de la flexió.

Publicat en el llibre: Valencià i català: noms i acadèmies per a una llengua (València, Editorial Àrbena, 2020). Disponible en llibreries (distribuïdora Enlogística, 960641951, pedidos@enlogistica.com) i en Àmazon.

 

Atreviu-vos a saber. Gramàtica de l’IEC (5): Flexió del grup de germans

5    ¿Com de profund és l’estudi de dades empíriques?

  • Els noms que fan el plural afegint una n (cosí / cosins) són u dels tres grups més importants de la llengua: té cap a quatre mil paraules, i no el té cap altra llengua romànica.
  • Fabra no solament no destacà el grup, sinó que posà en el seu diccionari cultimes en -n (divan, orangutan) allà a on escriptors catalans la suprimien (divà en Josep Carner; orangutà en Víctor Català, DCVB).
  • Hi han excepcions (món, son, Ramon), però els parlants no en són conscients. Això explica que, quan un valencià sent pantalon a un balear o un català, ho troba molt estrany.
  • Particularitat estructural: el radical del grup no està en el masculí en singular (germà), sinó en el femení (german-a), en els aspectius (german-et) i en els derivats (german-or).
  • L’occità ha perdut la consonant nasal (germà / germàs), cosa que fa que una mateixa paraula tinga dos radicals (el del masculí, germà, germàs; i el del femení, els aspectius i els derivats, german-). A més, fonèticament fa passar d’una síl·laba consonàntica (ger-mans) a una síl·laba més vocàlica (ger-màs).
  • En síl·laba àtona (home / hòmens), qualitativament és igual, i els efectes negatius de passar de hòmens a homes són els mateixos.
  • El motor de l’evolució és fonètic, i per això comença primer en síl·laba àtona (hòmens > homes, català oriental) i després passa a la síl·laba tònica (germans > germàs, català del nord i occità).
  • La GIEC (2016) no tracta cap de les característiques dites. Els lectors trobaran què tracta.

5.1    Un exemple de la flexió nominal: el grup de germans

Una gramàtica de l’extensió de la GIEC (2016) hauria de tractar d’una manera estructural les dades empíriques que formen part d’estructures. Per a intuir com actua, analitzarem unes dades de la flexió nominal i de la flexió verbal. He procurat que siguen dades significatives en el conjunt de la llengua (els models de la flexió verbal, §5.2), o que siguen dades que contribuïxquen a donar personalitat a la llengua quan la contrastem amb les de l’entorn (el plural de germans).

Començaré per mostrar que el plural dels noms en ns (germà / germans) és una particularitat estructural destacable. Les llengües romàniques occidentals fan el plural afegint una s al singular, i cada llengua té especificitats. El valencià-català en té tres que destaquen: canviar la a per una e (finestra / finestres); el grup que comentarem (afegir una n als noms aguts acabats en vocal, germà / germans); i la vocal de suport (que no és com en castellà o en anglés –e–, sinó o: uns aragones-os).

Els parlants són conscients de les tres particularitats fonamentals que hi han en el procés de fer el plural. Així, si un parlant assimila un nom des del castellà (com ara la catenària) farà el plural automàticament en es (les catenàries). Els parlants saben que la terminació -as no pertany a les estructures flexives de la seua llengua (inclosos els noms en singular, {el pàncrees / el *pàncreas}, {Judes / Judas}; i inclosa també la flexió verbal, {tu penses / tu *pensas}).

Seguim avant. En el cas que estudiant el castellà o l’italià un parlant interioritze una paraula acabada en -ano (americano), suprimirà la vocal o; però no diria american. La intuïció lingüística també li faria suprimir la consonant nasal: americà. Històricament, això deu haver passat molt en els llatinismes i en els cultismes i neologismes que ens han arribat des del castellà. La paraula italiana volcano (de principis del xvii) l’hem adaptada com a volcà. En canvi, l’anglés l’ha mantinguda (volcano).

Quant a la tercera especificitat fonamental, si un parlant ha de traduir los ingles-es o English-es, no dubtarà en la terminació (els anglesos), a pesar que les dos llengües tenen una e. El fet de ser conscients de les tres particularitats fonamentals contribuïx a explicar que moltes gramàtiques les tenen en compte, com ara Ballot (1813: 11-12), Fabra (1918: §30-§33) o Valor (1977: §84).

  1. Plural en les llengües romàniques occidentals: nom + s
    1. Les tres particularitats fonamentals del valencià-català:
      1. Canviar la a per una e (finestra / finestres).
      2. Afegir una n en els noms aguts acabats en vocal (germà / germans).
      3. La vocal de suport (que no és com en castellà o en anglés –e–, sinó o: uns aragones-os).
    2. Els parlants són conscients d’eixes tres particularitats. Proves:
      1. Si algú assimila la catenària del castellà, farà les catenàries. També saben que -as no pertany a la seua flexió ({el pàncrees / el *pàncreas}, {tu penses / tu *pensas}).
      2. Cultismes i neologismes acabats en -ano (americano, volcano): supressió de la o i de la n (americà, volcà).
      3. Traducció de los ingles-es o English-es: cap dubte en la terminació (els anglesos), a pesar de la e de l’original.
    3. Efecte: moltes gramàtiques les tenen en compte.
      1. Ballot (1813: 11-12), Fabra (1918: §30-§33), Valor (1977: §84), etc.

Limitant-nos al grup que estudiem (cosí / cosins), mirarem d’explicar la consciència dels parlants. Considerarem fets qualitatius i fets quantitatius. Qualitativament, el valencià-català té tres classes de noms. La immensa majoria s’acaben en consonant com a conseqüència d’haver perdut les vocals de la segona declinació del llatí (o: lupo > llop) i de la tercera (e: ponte > pont). En els que s’acaben en vocal, hi han dos grups. Si és àtona, és a (finestra), descendent de la primera declinació llatina; en general, són femenins. Si la vocal és tònica, pot ser qualsevol, i són masculins: {germà / germans}, {cosí / cosins}…

La resta de grups de noms són marginals, o casos especials. El panorama descrit significa que la llengua disposa de tres grups fonamentals: els noms acabats en consonant (una o més d’una; poden ser femenins i masculins: una font / un pont); els que tenen al final una a àtona (femenins: una finestra, eixa germana, la cosina); i els que s’acaben en vocal tònica (masculins: un germà, el cosí). Per tant, si el grup de cosí / cosins és u dels grups fonamentals comença a ser comprensible la consciència dels parlants.

  1. Fet qualitatiu que explica la consciència dels parlants: el grup de germà és u dels tres fonamentals
    1. Tres classes fonamentals de noms.
      1. Immensa majoria: s’acaben en consonant. Causa: lupo > llop; ponte > pont. Masculins o femenins.
      2. Acabats en la voca àtona a (finestra). Femenins, i -es en el plural; són descendents de la primera declinació llatina.
      3. Acabats en qualsevol vocal tònica. Masculins, i n en el plural ({germà / germans}, {cosí / cosins}…).
    2. Resta de grups: marginals o casos especials.

Passem ara a un fet quantitatiu. El grup de germà / germans està integrat per unes quatre mil paraules (noms i adjectius qualificatius; ocupen 24 pàgines en el diccionari invers de Mascaró i Rafel 1990: 547-571). A més, centenars i centenars són paraules patrimonials, i una bona quantitat són d’ús freqüent. Això explica que, encara que hi han excepcions (món, son, Ramon), els parlants no en són conscients. És més: si una paraula es pronuncia amb n  en un parlar (pantalon en parlars balears i catalans) i sense la n en un altre parlar (en valencià), els parlants que diuen pantaló troben molt estranya la pronunciació pantalon.

  1. Fet quantitatiu que explica la consciència dels parlants
    1. Grup de germà / germans: cap a quatre mil paraules (noms i adjectius qualificatius; 24 pàgines en Mascaró i Rafel 1990: 547-571).
      1. Centenars i centenars: paraules patrimonials, no poques d’ús freqüent.
    2. Hi han excepcions (món, son, Ramon), però els parlants no en són conscients.
      1. Efecte: quan un valencià sent pantalon a un balear o un català, ho troba molt estrany.

En contrast amb la força qualitativa i quantitativa del grup de germà / germans, el grup de home / hòmens és molt diferent des de la perspectiva quantitativa: forma part dels grups marginals (2b; està integrat per una quinzena de paraules). Però té una coincidència qualitativa: el radical de la família lèxica no està en el masculí en singular (cosí, home), sinó en el femení (si n’hi ha, german-a, òrfen-a), en els aspectius (german -et, homen-et) i en els derivats (german-or, a-german-ar; homen-atge). Com que el plural es forma afegint una s al radical, resultarà que el plural regular o estructural de germà i de home és german-s i hòmen-s.

Si un parlar suprimix la consonant nasal en el plural (germàs, homes), fa que una paraula tinga dos radicals diferents: el del masculí (germà-s) i el que té la resta de la família lèxica (el femení, els aspectius i els derivats: germana, german-et, etc.). Com que això és una complicació per a la llengua, hem de pensar que el mòbil del procés no pot ser flexiu.

Una manera simple d’explicar el plural germàs, homes és recórrer a la fonètica: passar d’una síl·laba consonàntica (ger-mans, hò-mens) a una síl·laba més vocàlica (ger-màs, ho-mes). Eixa interpretació explica que, si es produïx l’evolució fonètica, comença per síl·laba àtona (que és més fàcil de canviar, hòmens > homes); i, posteriorment, pot passar a síl·laba tònica (germans > germàs).

L’occità (que ha reduït moltes síl·labes consonàntiques, com mostra la lectura d’Alibèrt 1935: 49-51 i 54) ha generalitzat el segon procés (germans > germàs), evolució comuna amb el català de la Catalunya Nord. El primer procés (hòmens > homes) s’ha produït en una part del català oriental, en mallorquí i en menorquí.

  1. El grup de germà i el de home: diferències i coincidències
    1. Grup de home / hòmens: forma part dels grups marginals (2b)
      1. Una quinzena de paraules.
    2. Coincidència qualitativa: el radical no està en el masculí en singular (germà, home), sinó en el femení (german-a, òrfen-a), en els aspectius (german-et, homen-et) i en els derivats (german-or, homen-atge).
      1. Plural: radical + s.
      2. Plural regular o estructural: german-s i hòmen-s.
    3. Què implica germàs, homes: una paraula té dos radicals diferents.
      1. Germà-s, i resta de la família (german-a, german-et, etc.).
      2. És una complicació per a la llengua.
      3. Efecte: el mòbil del procés no pot ser flexiu.
    4. Causa fonètica: d’una síl·laba consonàntica (ger-mans, hò-mens) a una més vocàlica (ger-màs, ho-mes).
      1. Si es produïx l’evolució, comença per síl·laba àtona (hòmens > homes); posteriorment, pot passar a la tònica (germans > germàs).
    5. Occità: ha reduït moltes síl·labes consonàntiques (Alibèrt 1935: 49-51 i 54).
      1. Ha generalitzat germans > germàs; també el català de la Catalunya Nord.
      2. Primer procés (hòmens > homes): en una part del català oriental, en mallorquí i en menorquí.

En el plural dels noms i dels adjectius, la GIEC (2016: §7.3) inclou les tres particularitats fonamentals. La informació que dona sobre els grups de germà / germans i home / hòmens és la següent:

  1. GIEC (2016: §7.3: «Alternances en el radical»)
    1. «En la major part dels casos, les formes de singular i de plural no presenten cap variació formal en el radical. Sí que hi ha variació, tanmateix, en els noms i adjectius que tenen un radical agut acabat en n. La consonant n, que apareix en el plural (llevat dels parlars septentrionals), en les altres formes flexionades i en els derivats, s’elideix en el singular.
    2. »Alguns compostos mantenen la n d’aquests noms: manllevar, pancuit, vinagre. Com s’indica en el §4.3.3.1, no tenen un radical acabat en n i no presenten, per tant, aquesta alternanaça els noms de les lletres i de les notes musicals (les bes, els las, els dos sostinguts); els mots d’altres categories usats, per conversió, com a nom (els perquès, els peròs, els pagarés); adjectiu com cru, nu o guaraní (crus, nus, guaranís); nom com fe o mercè (les fes, les mercès), i diversos manlleus (busturí/bisturís, cafè/cafès, , canapè/canapès, clixé/clixés, comitè/comitès, consomé/consomés, menú/menús, sofà/sofàs, tabú/tabús, tupè/tupès; però maniquí/maniquins).
    3. »Una variació semblant a la que apareix en els noms i adjectius amb el radical agut acabat en n es troba en determinats parlars, especialment occidentals, en els noms i adjectius amb el radical pla acabant en n, com ara home, jove, orfe o cove (§4.3.3.2). En aquests parlars, el plural d’aquests noms i adjectius manté la consonant n del radical, com ocorre en els contextos en què el radical és seguit per la vocal d’un afix derivatiu o d’una marca flexiva.
      1. Singular: home.
      2. Forma general: homes.
      3. Forma amb n: hòmens.
      4. Altres formes flexionades i derivats: homenet, homenot

La descripció estructural és adequada (5a): el radical de germà no és germà, sinó la forma que apareix «en el plural, en les altres formes flexionades i en els derivats» (german-). A més, atribuïx una explicació «semblant» a home / hòmens (5c). Però no emmarca l’orientació en les particularitats de la llengua ni, sobretot, extrau conseqüències de la descripció.

En primer lloc, la GIEC no comenta que el grup de germans és una distinció privativa dins de les llengües romàniques. De noms acabats en consonant, també en té l’occità i el francés. El canvi de -a a -e també el feia el francés antic (fenestres), i el fa l’asturià actual. En canvi, el grup de germà / germans és privatiu nostre. I no és un grup secundari, sinó u dels tres grups de noms fonamentals (al costat de pont i finestr-a, 2a), format per quatre milers de paraules, molts centenars patrimonials, i moltes d’ús freqüent (3a).

En segon lloc, no constata que hi han excepcions (món, son, Ramon, 3b), i que quan alguna varia (pantaló / pantalon) la forma amb n sona malament als qui no la diuen.

En tercer lloc, no extrau la deducció de la descripció estructural: si el radical de germà i de home és german- i homen-, el plural regular o estructural serà germans i hòmens (4b). Eixa absència va acompanyada de la qualificació següent: la forma que no és regular i que no és pròpia del valencià, del català occidental, de la regió de Reus i Tarragona, de l’eivissenc i de l’alguerés (més de la mitat de la llengua) seria la «forma general» (5c.ii), mentres que l’altra (descrita com a «forma amb n», 5ciii) seria no general: és a dir, local.

En quart lloc, la GIEC practica poc el seu principi de «descriure i explicar» (§2, 1). Si l’haguera aplicat a germans i hòmens, s’hauria pregunta què implica la vinculació entre la forma homes i germàs (que constata, «llevat dels parlars septentrionals», 5a); i, a la vista que el radical s’acaba en n en els dos casos (german-, homen-), hauria deduït que la causa de germàs i homes no pot ser flexiva (4c), de manera que el motiu deu estar en la fonètica (4d). Practicant el principi de «descriure i explicar», la Filològica hauria pogut deduir que a la llengua li interessa tant germans com hòmens, de manera que probablement no hauria qualificat la forma irregular homes (i no majoritària) com a «general».

  1. Anàlisi de l’actuacio de la GIEC (5)
    1. Descripció estructural adequada (5a): el radical de germà és german-.
      1. Atribuïx una explicació «semblant» a homen- (5c).
      2. Però no ho emmarca en les particularitats de la llengua (b), no tracta les excepcions i el valor (c) ni, sobretot, extrau conseqüències i implicacions (d-e).
    2. Grup de germans: distinció privativa en les llengües romàniques.
      1. Noms acabats en consonant: també en occità i en francés.
      2. Canvi de -a a -e: francés antic (fenestres) i asturià actual.
    3. La GIEC no constata que hi han excepcions (món, son, Ramon, 3b).
      1. Quan alguna varia (pantaló / pantalon), la forma amb n sona malament als qui no la diuen.
    4. No deduïx què implica l’estructura: si el radical és german- i homen-, el plural regular o estructural serà germans i hòmens (4b).
      1. A més, la forma irregular i no majoritària seria la «general» (5c.ii). Per tant, la regular i majoritària seria local.
    5. No practica el seu principi de «descriure i explicar» (§2, 1).
      1. Constata la forma germàs («llevat dels parlars septentrionals», 5a), però no intenta explicar els fets.
      2. Si el radical és german-, homen-, la causa de germàs i homes no serà flexiva (4c); per tant, deu ser fonètica (4d).
      3. A la llengua, li interessa tant germans com hòmens.

Si tornem al motiu d’esta part del treball (mirar com de profund és el tractament de dades empíriques estructurals), convindrem que hi ha un factor molt positiu (notar que el radical de germà i home és german- i homen-, 6a). En canvi, la institució no mira què implica eixe factor (6d), ni es pregunta per la vinculació que hi ha entre homes i germàs i la causa de crear eixe plural (6e). És com si poguérem fer normes adequades sense explicar les evolucions de la llengua. Unit a això, la Filològica no tracta les excepcions (que realcen el valor del grup, 6c) ni mira el grup de germans dins de les llengües romàniques (que seguix destacant el grup, 6b).

El fet de no tractar les excepcions i les variacions (6c) va unit a no preguntar-se per què hi han catalans que diuen camion (i altres paraules). La GIEC no tracta eixe problema (per què existix, i quines mesures caldria prendre per a solucionar-lo). Al costat d’això, la GIEC no es pregunta tampoc si Fabra actuà bé posant divan i orangutan en el seu diccionari, allà a on els escriptors catalans del seu temps es veu que escrivien divà (Josep Carner, DCVB) i orangutà (Víctor Català, DCVB). L’estudi d’eixa problemàtica ens hauria fet acabar d’analitzar la citació de 5, ja que hem tractat el contingut de (5a) i el de (5c), però no el de (5b), que està unit a les formes dites (camion, divan, orangutan).

  1. Síntesi de l’actuació de la Filològica en germà / germans
    1. Hi ha un factor molt positiu (el radical és german- i homen-, 6a).
      1. No mira què implica eixe factor (6d), ni quina vinculació hi ha entre homes i germàs i per quin motiu s’han creat (6e).
      2. Difícilment farem normes adequades sense explicar les evolucions de la llengua.
      3. No tracta les excepcions (6c) ni mira tampoc el grup de germans en les llengües romàniques (6b).
    2. Dos fets per què no es pregunta la GIEC.
      1. ¿Per què hi han catalans que diuen camion (i altres paraules)? Causa i mesures per a solucionar-ho.
      2. ¿Actuà bé Fabra posant divan i orangutan allà a on els escriptors escrivien divà (Josep Carner, DCVB) i orangutà (Víctor Català, DCVB)?
      3. El tractament d’eixos dos problemes permetria analitzar el segon paràgraf de 5 (5b), que no hem estudiat.

Publicat en el llibre: Valencià i català: noms i acadèmies per a una llengua (València, Editorial Àrbena, 2020). Disponible en llibreries (distribuïdora Enlogística, 960641951, pedidos@enlogistica.com) i en Àmazon.

Atreviu-vos a saber. Gramàtica de l’IEC (4). Fonaments de la sintaxi

Sapere aude!

Moltes gramàtiques (com ara la de Fabra 1956) seguixen un orde simple i coherent: oració simple + coordinació + oració composta; i l’oració simple comporta l’estudi dels constituents del subjecte, el verb en un temps i els circumstancials.

La Secció Filològica apel·la a la «tradició, però es separa fortament, ja que tracta el final de la sintaxi (la coordinació i l’oració composta) en el primer capítol de la sintaxi (el 13). A més, eixa alteració va unida a l’anomalia metodològica d’usar molts conceptes sintàctics sense haver-los definit prèviament.

4.3    Fonaments de la sintaxi

En la lingüística europea, hi ha la convicció que l’objecte d’estudi de la sintaxi està entre dos límits: l’inferior, format per les seues unitats (el nom, l’adjectiu, la preposició, el verb); i el superior, que és l’oració. La concepció dita està tan arrelada, que el nom més freqüent de les unitats de la sintaxi és «parts de l’oració». Eixa expressió comporta que, relacionant unitats o «parts», formem construccions, fins a arribar a la construcció sintàctica màxima, anomenada oració. La concepció dita també explica que la retòrica o estudi del discurs comença a on acaba la sintaxi: el seu objecte d’estudi està entre l’oració i el discurs. Convé notar que afirmar que l’oració és la construcció sintàctica màxima no és una definició de l’oració: és, només, una de les dos delimitacions de l’objecte d’estudi de la sintaxi. Per a definir una construcció sintàctica, cal fer la mateixa operació que per a definir qualsevol construcció: dir quins constituents sintàctics hi han i dir quina relació sintàctica els unix (una adjacència de constituents no és una construcció).

  1. Unitats de la sintaxi: «parts de l’oració» (nom, adjectiu, verb, preposició). Concepció implicada
    1. Relacionant unitats o «parts», formen construccions, fins a l’oració.
    2. Retòrica o estudi del discurs: entre l’oració i el discurs.
    3. Construcció sintàctica màxima: una delimitació de la sintaxi.
    4. Definir una construcció sintàctica: constituents i relació

Des d’eixe emmarcament, mirem com actua la GIEC. Després de tractar la «morfologia» (capítols §6-§12), comença la sintaxi (capítols §13-§35) amb les paraules següents:

  1. Començament de la sintaxi (§13; situada a continuació de la morfologia, §6-§12)
    1. «La sintaxi és la part de la gramàtica que estudia com es combinen i s’ordenen els mots per a formar oracions, així com la modalitat a què pertanyen.
    2. »D’entrada, es pot definir l’oració com una unitat sintàcticament autònoma no supeditada a cap altra superior. […]
    3. »Una oració composta pot ser-ho per coordinació de dues o més oracions. […] També pot ser composta per inserció d’una oració (l’oració subordinada) en una altra (anomenada oració principal).» (GIEC 2016: §13.1)

En l’anàlisi, trobarem una pluralitat d’anomalies. Per a facilitar l’exposició, anirem de les anomalies més simples (3) a les complicades (6 i 8). Les terceres (8) són les que tenen uns efectes més negatius.

En rigor, la sintaxi no estudia la unió de paraules (2a), ja que tota paraula té un contingut semàntic, i la sintaxi és prèvia a la semàntica (§4.1, 1a). Si la unitat de la sintaxi són les categories «gramaticals» o sintàctiques, eixa expressió és la que devem usar (o, en tot cas, unitat sintàctica). És poc rigorós recórrer al terme que expressa la unitat de la semàntica (la paraula, §4.1, 1b). A més, la Filològica presenta la delimitació de la sintaxi com a definició de l’oració (2b). Recordem que definir una construcció (sintàctica i no sintàctica) és dir quins constituents hi han i quina relació els unix (1d). Per una altra banda, l’oració és més que «autònoma»: és independent sintàcticament de les altres oracions. Certament, entre les oracions d’un discurs hi han moltes vinculacions (que estudia la retòrica); però no hi ha cap relació sintàctica. Totes les relacions sintàctiques estan dins de l’oració (1a-b).

Destaquem que el fet de tractar la delimitació superior de l’objecte d’estudi de la sintaxi com a definició de l’oració (2b) està unida a una operació impossible: sense haver definit encara cap concepte sintàctic, la citació que estudiem hauria definit l’oració.

  1. Primeres anomalies en el començament de la sintaxi (2)
    1. Prendre la delimitació superior de la sintaxi com a definició de l’oració permet una operació impossible.
      1. Sense haver definit encara cap concepte sintàctic, la GIEC hauria definit l’oració (2b).
      2. Definir tota construcció sintàctica: constituents i relació (1d).
    2. Més anomalies.
      1. Sintaxi: estudia la relació entre les unitats sintàctiques, no entre paraules (2a).
      2. L’oració és més que «autònoma»: és independent sintàcticament com a conseqüència de ser la construcció sintàctica màxima.

Mirem ara la coordinació i l’oració composta (2c). El camí que seguixen moltes gramàtiques és el següent: expliquen com es forma l’oració simple, en la qual només hi han relacions de subordinació; posteriorment, tracten l’altra classe de relació sintàctica (la coordinació); i, tot seguit, passen a aquella construcció especial que anomenem oració composta. Entre les gramàtiques que actuen així, està la de Fabra (1956). Eixa obra tracta la formació del subjecte (al voltant d’un nom, 4a); passa al verb i procura definir l’oració (simple, 4b); focalitza els circumstancials (que sintàcticament són opcionals) i l’objecte (concepte no general, ja que apareix quan el verb és «transitiu», 4c). Quan Fabra ha acabat l’oració (simple), passa a la coordinació i l’oració composta (4d), i acaba en la formació de paraules (4e).

  1. Camí de Fabra (1956): oració simple (només relacions de subordinació; a-c); coordinació (d); oració composta (d); i formació de paraules per derivació i per composició (e)
    1. Estudi de com es forma el subjecte. Nom: «grup nominal» (p. 17-36)
    2. Verb i definició de l’oració (simple). Nom: «verb» (p. 37-59)
    3. Constituents opcionals (circumstancials) i constituents units als verbs transitius (objecte directe). Nom: «complements del verb» (p. 60-84)
    4. Coordinació i oració composta. Nom: «grups verbals» (p. 85-107)
    5. Formació de paraules. Nom: «derivació i composició» (p. 108-160)

En l’orde «oració simple + coordinació + oració composta», ¿per quin motiu la Filològica no ha seguit l’actuació de Fabra (1956)? Les gramàtiques designades (poc positivament) com a «tradicionals» no expliciten moltes propietats (com ara les que hem indicat en 1, o en §4.1, 1). Això justifica que el camí simple i clar que comentem (1: oració simple; només relacions de subordinació; 2: coordinació; 3: oració composta) apareix sense que l’autor de la gramàtica l’explicite i el fonamente. A més, la majoria de gramàtiques no fan l’operació positiva de Fabra (1956): explicitar com es forma l’oració (3a-c). En compte d’això, l’índex de la majoria de gramàtiques conté una llista de conceptes que pareixen les «parts de l’oració», llista que acaba en les «conjuncions» (n’hi ha un exemple en Fabra 1918, ací §2.2, 3; també en Moll 1937 i en molts altres manuals).

I bé, darrere del terme «conjunció» hi ha la dualitat «coordinació + oració composta», com es veu d’una manera quasi explícita en l’índex de Sanchis Guarner (1950): el capítol de les «conjuncions» té dos parts, les «conjuncions coordinants» (p. 284-286), a on l’autor estudia la coordinació; i les «conjuncions subordinants» (p. 287-296), per a l’estudi de l’oració composta. Notem que, en eixa actuació, hi ha una separació nítida entre la coordinació («conjuncions coordinants») i l’oració composta («conjuncions subordinants»).

Acabarem de delimitar o separar la coordinació i l’oració composta si tenim en compte una proposta de Sanchis Guarner (1950: 142). Observa que l’oració subordinada «constituïx només un element de l’oració dominant», propietat que implica que una oració composta és una oració que conté algun constituent que és també una oració. A més de ser simple, eixa definició comporta que, quan coordinem dos oracions, no hi ha una oració composta. En Tu escures i jo planxaré, l’oració jo planxaré no és cap constituent o «element» de l’oració tu escures, de manera que no és cap oració composta.

Convé notar que el resultat a què hem arribat té molt de suport empíric. Moltes coordinacions no afecten l’oració: quan coordinem dos noms (He portat llonganisses i botifarres), dos modificadors qualificatius (camisa blanca i groga), dos circumstancials (Vingué amb pantalons i sense camisa), etc. A més, les oracions compostes no són coordinacions. Una oració composta respon a quatre possibilitats: 1) que l’oració inclosa siga el subjecte (Que haja vingut no implica res); 2) que ho siga l’objecte (Ha dit que vindria); 3) que ho siga un circumstancials (M’ha ajudat sense que jo ho notara); 4) que ho siga un qualificatiu (¿Qui és la persona que ve? / Té la mania que el volen enganyar).

  1. Sanchis Guarner (1950): factors teòrics de la coordinació i de l’oració comporta
    1. Separació entre la coordinació i l’oració composta: «Conjuncions» (p. 284-296).
      1. «Conjuncions coordinants» (p. 284-286): estudi de la coordinació.
      2. «Conjuncions subordinants» (p. 287-296): estudi de l’oració composta.
    2. Delimita del tot la ccordinació i l’oració composta una concepció de Sanchis Guarner (1950: 142).
      1. Oració composta: oració en què algun constituent és una oració.
      2. No és aplicable a la coordinació d’oracions.
      3. En Jo escuraré i tu agranes, l’oració tu agranes no és cap constituent de jo escuraré i, per tant, no és una oració composta.
    3. Suport empíric del resultat.
      1. Moltes coordinacions no afecten l’oració (dos noms, dos modificadors qualificatius, dos circumstancials, etc.).
      2. Les oracions compostes no són coordinacions. Quatre classes: 1) que l’oració inclosa siga el subjecte; 2) que ho siga l’objecte; 3) que ho siga un circumstancials; 4) que ho siga un qualificatiu.

Tornem a la GIEC (2016). Allà a on moltes gramàtiques actuen d’una manera simple i adequada (explicació de l’oració simple + coordinació + oració composta, 4), la Filològica tracta la coordinació i l’oració composta al començament de la sintaxi (2c). Fa eixa operació sense constatar que es separa dels predecessors (4), de manera que no explica quina deficiència hi ha en els antecessors i com la seua alternativa la soluciona. Notem que això contrasta amb l’apel·lació a la «tradició» (§2, 7b).

Per una altra banda, la Filològica actua com molts altres autors (superposant la coordinació i l’oració composta), ja que afirma que «una oració composta pot ser-ho per coordinació de dues o més oracions» (2c).

  1. Segones anomalies en el començament de la sintaxi (2)
    1. Moltes gramàtiques: oració simple + coordinació + oració composta (4).
      1. La Filològica tracta el final de la sintaxi (la coordinació i l’oració composta) al començament (2c).
    2. No constata la separació; per tant, no explica quina deficiència hi ha en els antecessors i com l’alternativa de la GIEC la soluciona.
      1. Això contrasta amb l’apel·lació a la «tradició» (§2, 7b).
    3. Com molts manuals, superposa la coordinació i l’oració composta.
      1. «Una oració composta pot ser-ho per coordinació de dues o més oracions» (2c).

El fet de posar la coordinació i l’oració composta al principi de la sintaxi fa pensar que la GIEC no començarà la teoria sintàctica d’una manera sistemàtica, simple i clara (objectius que busca, §2, 3). Ho verificarem mirant quin és el contingut del primer capítol de la sintaxi (el 13, titulat «Sintaxi: conceptes bàsics).

  1. Contingut de «Sintaxi: conceptes bàsics» (§13)
    1. Introducció (§13.1)
    2. L’oració com a predicació (§13.2)
    3. Predicats, arguments i adjunts (§13.3)
    4. Els constituents oracionals (§13.4)
    5. Les funcions sintàctiques bàsiques (subjecte, complement directe, complement indirecte, complement de règim) (§13.5)
    6. Els adjunts (§13.6)

¿És ordenat i sistemàtic el contingut del primer capítol de la sintaxi (7)? La primera operació que ha de fer una gramàtica quan tracta la sintaxi és delimitar l’objecte d’estudi; i, en eixa operació, ha d’explicar les dos nocions en què es fonamenta tota la teoria sintàctica: què vol dir categoria (unitat) i funció o relació; les relacions permeten unir les unitats per a obtindre construccions. Després d’haver constatat quantes unitats té la sintaxi (i haver-ho justificat; nom, preposició, adjectiu, verb), cal definir la primera relació sintàctica (nucli i modificador) i explicar com, partint del nom, arribem al subjecte (construcció que cal definir; en Fabra, 4a); posteriorment, el verb intransitiu en un temps i els circumstancials fan passar a l’oració (subjecte + verb + circumstancials; en Fabra, 4b).

  1. Començament de la teoria sintàctica
    1. Delimitar l’objecte d’estudi.
      1. Mitjans: explicar categoria (unitat) i funció o relació; permet unir les unitats per a obtindre construccions.
      2. Final del procés: l’oració (construcció sintàctica màxima).
      3. Constatar quantes unitats té la sintaxi (i justificar-ho).
    2. Primera relació sintàctica (nucli i modificador). Aplicacions.
      1. Partint del nom, arribem al subjecte (en Fabra, 4a).
      2. Subjecte + verb intransitiu en un temps (+ circumstancials) = oració (en Fabra, 4b).

Si ara mirem el contingut del primer capítol de la sintaxi de la GIEC (7), trobarem que no introduïx les unitats de la sintaxi al principi, sinó en la quarta secció (amb el nom «constituents oracionals», 7d); i, abans de les unitats, tracta «l’oració com a predicació» (7b) i «predicats, arguments i adjunts» (7c). ¿És coherent eixe camí? En la metodologia de la ciència, abans de les unitats no hi ha cap altre concepte.

Per una altra banda, mentres que Fabra (1956) comença per tractar com elaborem el subjecte partint del nom (4a), la GIEC tracta l’oració (7b) i constituents de l’oració («predicats, arguments i adjunts», 7c) abans que el subjecte (7e). Ara bé, sense explicar primer com formem el subjecte no podem entendre com es forma l’oració.

Unit a eixa anomalia, la GIEC usa el concepte nucli (parlant de les unitats sintàctiques, §13.4); però no he vist que caracteritze la primera relació sintàctica (nucli i modificador). Convé tindre en compte que un constituent no pot ser nucli si un altre no és modificador seu; i al revés: no hi ha modificador si no hi ha un constituent modificat pel modificador. Nucli i modificador són nocions interdependents (com centre i perifèria); no pot existir l’una sense l’altra, de manera que s’han de definir conjuntament. Diria que hem verificat la sospita: si posem la coordinació i l’oració composta (que són el final de la sintaxi) al principi de la sintaxi, difícilment serem ordenats i sistemàtics

  1. Terceres anomalies en el començament de la sintaxi (2): poc d’orde i de sistematicitat (objectiu que busca la Filològica, §2, 3)
    1. Abans de tractar les unitats de la sintaxi («constituents oracionals, 17d), vol definir l’oració («l’oració com a predicació, 7b) i constituents de l’oració («predicats, arguments i adjunts», 7c).
      1. En la metodologia de la ciència, abans de les unitats no hi ha cap altre concepte.
    2. No definix la primera relació sintàctica (nucli i modificador), però usa el terme nucli.
      1. Un constituent no pot ser nucli si un altre no és modificador seu; i al revés.
      2. Nucli i modificador: nocions interdependents; s’han de definir conjuntament.
    3. Verificació de la sospita: si posem el final de la sintaxi (la coordinació i l’oració composta) al principi, difícilment serem ordenats i sistemàtics

Resumim l’anàlisi del primer capítol de la sintaxi. Encara que la Filològica apel·la a la tradició (§2, 7), en la sintaxi també s’aparta dels predecessors (alhora que incorre en incoherències). En compte de seguir el camí «oració simple (subordinació) + coordinació + oració composta», posa la coordinació i l’oració composta al principi de la sintaxi (2c, 6a). No constata la separació (ni, per tant, la justifica).

Per una altra banda, no considera prou que el fet d’anomenar les unitats de la sintaxi com a «parts de l’oració» comporta que l’objecte d’estudi està entre les unitats i l’oració (1a). Eixe error fa presentar una delimitació de la sintaxi com a una definició de l’oració (2b, 3b).

L’absència de clarificar els fonaments (objecte d’estudi, categoria i funció, 18a), usar el concepte nucli sense definir-lo (9b) i el fet de posar el final al principi faciliten que el primer tema de sintaxi tinga un orde poc coherent i que siga poc sistemàtic, ja que tracta l’oració (7b) i diverses construccions sintàctiques (7c) abans de tractar les unitats (7d).

  1. Síntesi de l’anàlisi del primer capítol de la sintaxi de la GIEC (2016)
    1. La Filològica apel·la a la tradició (§2, 7), però en la sintaxi també s’aparta dels predecessors (alhora que incorre en incoherències).
      1. De «oració simple (subordinació) + coordinació + oració composta», a posar el final de la sintaxi al principi (2c, 6a).
      2. No constata la separació (ni, per tant, la justifica).
    2. Considera poc que les «parts de l’oració» comporten que l’objecte d’estudi està entre les unitats i l’oració (1a).
      1. Efecte: presentar una delimitació de la sintaxi com a una definició de l’oració (2b, 3b).
    3. L’absència de clarificar els fonaments (objecte d’estudi, categoria i funció, 8a), usar el concepte nucli sense definir-lo (9b) i el fet de posar el final al principi dificulten l’orde i la sistematicitat.
      1. La GIEC tracta l’oració (7b) i diverses construccions sintàctiques (17c) abans que les unitats (7d).

 

Publicat en el llibre: Valencià i català: noms i acadèmies per a una llengua (València, Editorial Àrbena, 2020). Disponible en llibreries (distribuïdora Enlogística, 960641951, pedidos@enlogistica.com) i en Àmazon.

 

Atreviu-vos a saber. Gramàtica de l’IEC (3). Fonaments teòrics. Parts de la lingüística

4     Fonaments teòrics de la GIEC (2016)

Síntesi de §4.1 i §4.2:

  1. La Secció Filològica viola principis de la metodologia de la ciència, com ara voler definir definir conceptes particulars sense haver definit el concepte general; o voler definir un concepte lingüístic amb conceptes lingüístics que encara no ha definit.
  2. Exemple del primer cas: l’índex de conceptes conté 48 classes de concordança; però no conté el concepte general.
  3. Exemple del segon cas: vol caracteritzar el verb recorrent a cinc conceptes que no ha definit (temps, aspecte, mode, persona i nombre).
  4. Això va unit a apartar-se dels predecessors en nocions bàsiques de la gramàtica, com ara posar una part secundària (la morfologia o «accidents gramaticals») davant de la part fonamental (la sintaxi, que té com a unitats les «categories gramaticals»: nom, adjectiu, preposició, verb).
  5. Un altre exemple de separació: posa els pronoms febles o àtons en la morfologia; però, a la vista que eixes paraules s’apliquen a conceptes de la sintaxi (l’objecte directe, circumstancials), resulta que torna a incórrer en l’anomalia metodològica de caracteritzar conceptes lingüístics amb conceptes lingüístics que encara no ha tractat.
  6. No cal dir que eixes anomalies i eixes operacions no augmenten la coherència de la teoria lingüística heretada, ans al contrari. A més, la Filològica s’aparta dels precedents sense constatar-ho i, per tant, sense justificar-ho.

4.1    Parts de la lingüística: concepció històrica

Sabem que la GIEC es dividix en fonètica, «morfologia» i sintaxi (§3, 1b). La fonètica estudia els mitjans sonors a què recorre una llengua per a exterioritzar el discurs que construïx l’emissor i fer que arribe al receptor. Això comporta que la fonètica és la darrera part de la teoria lingüística (que és l’orde històric: «etimologia o analogia + sintaxi + prosòdia», com ara Ballot 1813). El panorama descrit implica que analitzar els fonaments de les parts segona («morfologia») i tercera de la GIEC (sintaxi) equival a estudiar els fonaments teòrics de la GIEC. Com que eixa gramàtica posa la «morfologia» davant de la sintaxi, començarem per la «morfologia».

En la lingüística europea (des de la Grècia clàssica fins al segle xx), la primera part de la teoria lingüística és la sintaxi, i per això les seues unitats (el nom, l’adjectiu, la preposició, el verb) són tan potents en l’estructuració de la gramàtica (en l’índex de Fabra 1918, reproduït en §2.2, 3, n’hi ha un exemple). En el valor bàsic, els noms (la «substància» d’Aristòtil) són les entitats, que existixen per elles mateixes; les altres unitats de la sintaxi («accidents de la substància») indiquen propietats del nom: en el valor bàsic, qualitats i quantitats de les entitats (adjectius), relacions locatives entre les entitats (preposicions) i canvis i permanències de les entitats (verbs).

Com apunten les entrades dels diccionaris, la segona part de la lingüística és la semàntica, que té com a unitat la paraula. Cada paraula té dos propietats. La primera és pertànyer a una unitat de la sintaxi. És la primera informació de les entrades d’un diccionari (blau és un adjectiu). La segona propietat de les paraules és tindre un valor privatiu: el contingut semàntic, que explica què aporta a la comunicació cada paraula. És la segona informació de les entrades.

Quant a la flexió (o morfologia, o accidents gramaticals), tracta les nocions que canvien la forma de la paraula a què s’afegixen. Són les cinc dites (gènere, nombre, cas, temps i concordança). És la tercera part de la teoria lingüística, ja que treballa amb la unitat de la semàntica (la paraula).

El fet que la sintaxi siga la primera part de la teoria lingüística justifica un nom que apareix en moltes gramàtiques: categoria gramatical (n’hi han exemples en 1d.i). El nom categoria significa ‘concepte fonamental’ (segona definició del DIEC), i la unitat és el concepte fonamental d’una disciplina. A més, si la sintaxi és la primera part de la lingüística resultarà que les seues unitats seran el concepte fonamental de tota la gramàtica: realment, l’expressió categoria gramatical és coherent. En canvi, la morfologia o flexió és tan perifèrica, que u dels noms que té és «accidents gramaticals».

  1. Concepció històrica (des de la Grècia clàssica fins al segle xx):
    1. Sintaxi: primera part de la teoria lingüística.
      1. Unitats (nom, adjectiu, preposició, verb): potents en l’estructuració de la gramàtica (Fabra 1918; ací, §2.2, 3).
      2. Noms («substància» d’Aristòtil): entitats
      3. Altres unitats («accidents de la substància»): qualitats i quantitats (adjectius), relacions locatives (preposicions) i canvis i permanències (verbs).
    2. Segona part de la lingüística: semàntica; unitat: la paraula.
      1. Propietats definitòries: les que indiquen els diccionaris.
      2. Cada paraula pertany a una unitat de la sintaxi, i té un contingut semàntic (o valor comunicatiu).
    3. Conceptes que estudia la flexió o morfologia:
      1. Gènere, nombre, cas, temps i concordança (§2, 4a).
    4. Terminologia
      1. Unitat de la sintaxi: categoria gramatical (Marvà 1932: §39; Sanchis Guarner 1950: §163.a; Badia 1962, I: 128; Valor 1977: §204-§209; Ruaix 1985: 11, 1998: 10; etc.).
      2. Categoria: ‘concepte fonamental’ (DIEC); unitat: primer concepte d’una disciplina.
      3. Sintaxi: primera part (a); justificació de categoria gramatical
      4. Flexió o morfologia: part perifèrica («accidents gramaticals»).

 

4.2    Fonaments de la «morfologia»

La concepció que té la GIEC de la «morfologia» no és la històrica:

  1. Començament de la «morfologia» (situada a continuació de la fonètica)
    1. «La morfologia és la part de la gramàtica que estudia l’estructura interna dels mots. S’ocupa de la segmentació de les paraules en unitats mínimes dotades de diferents propietats lingüístiques, de com es combinen aquestes unitats per a crear nous mots o per a donar-los forma variable, i de com incideixen aquestes unitats i els processos en què estan implicades a l’hora d’establir classes de mots.
    2. »L’existència d’una estructura interna en els mots es pot constatar a partir de les correlacions formals i semàntiques que s’observen entre mots diferents o entre les variants gramaticals que pot presentar un mateix mot. En l’adjectiu arrítmic, per exemple, es poden delimitar tres constituents diferents, que reapreixen en altre mots amb un significat semblant: el constituent a-, que també trobem en asimetria o amoral i que té un significat negatiu o de mancança parafrasejable per ‘mancat d’alguna cosa, d’alguna propietat’; el constituent ritm, que apareix en ritm o arrítmia i que té un significat parafrasejable […]; i el constituent -ic, que també apareix en escènic o periòdic.» (GIEC 2016: §6.1)

Per a la Filològica, la primera part de la teoria lingüística no seria la sintaxi, sinó la «morfologia». La GIEC acaba exemplificant propietats de la «morfologia» amb paraules compostes per prefixació (arítmic) i paraules derivades (escènic): els conceptes que en Fabra, en Marvà, en Moll o en Badia apareixen al final de la gramàtica, en la GIEC es troben cap al principi  (2b). A més, la Filològica fa eixa operació sense justificar-la: ¿per quin motiu els «accidents gramaticals» (ajuntats amb els prefixos compositius, arítmic, i els afixos derivatius, escènic) anirien davant de les «categories gramaticals»?

Per una altra banda,  la institució actua com en l’estructura de la gramàtica: no constata (ni argumenta) la separació dels predecessors (ara, els «accidents gramaticals» es tornen la primera part de la teoria lingüística, i incorporen la formació de paraules per derivació i per composició). Hem de tornar a observar que l’actuació descrita no concorda amb ser «familiar» i «tradicional» (§2, 7b).

Com a detall gràfic, un lector reflexiu es fa esta prgunta: si arítmia i asimetria són idèntiques, ¿com és que tenen una grafia diferent en la GIEC (arrítmia / asimetria)? Pareix que haurien de ser o les dos arítmia i asimetria, o les dos arrítmia i assimetria.

Mirem la citació anterior (2) des de la perspectiva teòrica. ¿Què són les paraules (2a)? ¿Quines són les «unitats» que estarien dins de les paraules i quines propietats les definixen (2a)? ¿A través de quines relacions eixes unitats formarien «estructures» (dins de les paraules) i com es definirien eixes relacions (2a)? Cal tindre en compte que l’adjacència d’unitats no forma estructures: hem de relacionar-les, i cada relació s’ha de definir.

Mirem més incògnites. ¿Què és el concepte «classes de mots» i a través de quines propietats de les unitats internes s’arriba a les «classes de mots» (2a)? ¿Què és el concepte «semàntica» (2b)? ¿Què és el concepte «variant gramatical» (2b)?

Hem vist que la Secció Filològica diu que definix regularment els conceptes que usa (§2, 5). Això no obstant, no ha definit ni clarificat cap de les sis nocions per què acabem de preguntar (enumerades en 3b). Per una altra banda, usar conceptes sense definir-los ¿permet sistematitzar per a simplificar (§2, 3) i per a ser «clar i senzill» (§2, 2)?

  1. Concepció de la GIEC
    1. Morfologia: primera part de la teoria lingüística.
      1. Contindria les paraules compostes per prefixació (arítmic) i les paraules derivades (escènic).
      2. Formació de paraules: en els precedents, al final (§5.5.1, 3b)
      3. No constata ni justifica la separació dels predecessors («accidents gramaticals»: incorporen la formació de paraules, i serien la primera part de la lingüística).
    2. L’actuació no concorda amb ser «familiar» i «tradicional» (§2, 7b).
    3. Conceptes que no ha definit: paraules (2a); les «unitats» de dins de les paraules, i propietats (2a); relacions per a formar «estructures» (2a); «classes de mots» (6a); «semàntica» (2b); «variant gramatical» (2b).
      1. El camí practicat diferix de definir la terminologia lingüística (§2, 5). L’absència de definicions impedix sistematitzar per a simplificar (§2, 3) i per a ser «clar i senzill» (§2, 2).

Després d’haver usat el concepte paraula («mot»), la GIEC el definix:

  1. Definició de paraula («mot») després d’haver usat el concepte
    1. «Les dues unitats bàsiques de la morfologia són el mot i el morfema: el mot és la unitat màxima, i el morfema, la unitat mínima. […]
    2. »Podem definir el morfema com la mínima unitat dotada de significat o de funció gramatical, i el mot com l’agrupament de morfemes dotat d’una certa Autonomia sintàctica, amb el benetès que un mot pot estar constituït per un únic morfema.» (GIEC 2016: §6.1)

Un lector reflexiu ¿pot comprendre la definició anterior (4b)? Per a caracteritzar un concepte d’una disciplina, no podem basar-nos en conceptes de la mateixa disciplina que no hajam definit prèviament. Si apliquem eixe principi metodològic a la proposta anterior, trobarem que es basa es tres nocions que la GIEC no ha definit: «significat», «funció gramatical» i «sintaxi» (i «autonomia sintàctica»).

Per una altra banda, ¿pot existir el concepte unitat màxima? Tota un-itat (nom derivat de l’adjectiu numeral un, fonament o unitat dels adjectius numerals) ¿no ha de ser elemental, simple o indescomponible per definició? Una altra pregunta metodològica: una disciplina ¿pot tindre més d’una unitat (i les dos unitats podrien coincidir: «un mot pot estar constituït per un únic morfema»)?

  1. Conceptes no definits usats en una definició (4)
    1. «Significat», «funció gramatical» i «sintaxi» (i «autonomia sintàctica»).
    2. ¿Existix unitat màxima?
    3. Una disciplina ¿pot tindre més d’una unitat (i coincidir)?

Si botem dos capítols i anem a la flexió del verb, trobarem un grau semblant de coherència en la definició del verb (que és una «categoria gramatical» o unitat de la sintaxi):

  1. «Les propietats gramaticals del verb»
    1. «El verb presenta les propietats gramaticals del temps, l’aspecte, el mode, la persona i el nombre. A aquestes propietats s’hi pot afegir, encara, la conjugació, que permet classificar els verbs en classes morfològiques. […]» (GIEC §9.2)
    2. «La persona i el nombre són propietats de concordança amb el subjecte. […]» (GIEC §9.2.1)
    3. «Les distincions de temps, aspecte i mode s’analitzen d’una manera detallada en el §24. Aquí ens limitem a apuntar que, des del punt de vista morfològic, totes tres s’expressen d’una manera fusionada.» (GIEC §9.2.2)

En (6a), apareixen cinc conceptes (temps, aspecte, mode, persona i nombre). Si volem «sistematitzar» (§2, 3), haurem d’introduir els conceptes d’u en u, i anant dels més bàsics als més derivats. Quan un gramàtic introduïx el temps, pot aprofitar-ho per a justificar per quin motiu les llengües posen junts dos conceptes diferents, el verb i el temps. En la meua gramàtica, ho explique així: «l’única manera de percebre si un objecte canvia o perdura és comparar-lo en dos moments diferents de la seua existència» (Saragossà 2003: §1.5.4). Cal dir que, per ara, els lingüistes (i els filòsofs) no hem sabut definir els conceptes lloc i temps, afirmació que verificaríem si analitzàrem definicions de diccionaris.

En haver introduït el temps, caldrà explicar les diverses classes de temps que hem creat (un present, dos passats –pensí i pensava– i dos futurs –pensaré i pensaria–). En tercer lloc, haurem de definir la concordança i aplicar-la al verb, operació que justifica que en cada temps hi han sis formes. En quart lloc, caldrà definir els conceptes infinitiu i gerundi (el «participi» és un adjectiu derivat). En el lloc quint, haurem d’explicar quina propietat bàsica o definitòria aporten els anomenats «temps composts». En el lloc sext, caldrà tractar el concepte imperatiu. En el lloc sèptim, haurem de definir què és el concepte subjuntiu, per quines raons els seus «temps» en realitat no expressen temps, i per què només n’hi han quatre (contra la desena dels bàsics o «d’indicatiu»).

Si ara tornem a la GIEC, trobarem que, després de posar juntes cinc nocions (temps, aspecte, mode, persona i nombre), no comença pel  concepte que posa en el primer lloc (el temps), sinó pel concepte que posa al final («persona i nombre», 6b). El temps, l’aspecte i el mode apareixen en segon lloc (6c), però per a dir que es tractaran un capítol més avant (que pertany a la sintaxi; en el paràgraf següent, comentarem eixe detall).

Mirem l’única definició que fa la GIEC (la de l’últim concepte que posa, persona i nombre, 6b). Un lector reflexiu no entén la definició per dos raons unides: la Filològica vol caracteritzar la persona i el nombre recorrent a una noció de la sintaxi (concordança amb el subjecte), la qual apareix en una part de la gramàtica posterior a la morfologia (i que, per tant, no ha tractat).

Al costat de l’anomalia metodològica de recórrer a un concepte que encara no ha tractat (la concordança), convé notar que, en el camí que estem analitzant, hi ha una incoherència: si la concordança del verb amb el subjecte és necessària per a definir el concepte morfològic persona i nombre (6b), haurem de deduir que la sintaxi és prèvia a la flexió del nom, de l’adjectiu i del verb, contra l’actuació de la GIEC. Eixa incoherència (posar la morfologia davant de la sintaxi) també explica que la GIEC es veja obligada a dir que tractarà el temps, l’aspecte i el mode en la sintaxi (6c).

Sobre el concepte concordança, convé notar que l’índex de conceptes remet a 48 classes de concordança (p. 1338), però no al concepte general, fet que fa pensar que el manual usa eixa noció sense definir-la. No cal repetir que no hi ha acord entre l’actuació descrita i els principis metodològics i pedagògics que exposa el manual (§2).

  1. Anomalies en el tractament del verb (6)
    1. Recorre a cinc conceptes que no ha definit:
      1. Temps, aspecte, mode, persona i nombre.
    2. Quan els tracta, comença pel concepte que posa al final («persona i nombre»)
      1. Els definix amb nocions sintàctiques (subjecte i concordança), que apareixen en una part posterior.
      2. Temps, aspecte i mode (6c): els tracta en la sintaxi.
    3. Problema de fons:
      1. La sintaxi és prèvia a la flexió.
    4. Una altra anomalia en el concepte concordança.
      1. L’índex de conceptes conté 48 classes de concordança (p. 1338).
      2. Però no conté el concepte general.
    5. Suma de (a-c) i d: no hi ha acord entre l’actuació de 4 i 6 i els principis metodològics i pedagògics que exposa el manual (§2).

Acabarem l’emmarcament de la morfologia observant que no solament inclou la flexió nominal (8b), la flexió verbal (8d) i la formació de paraules (8e-g), sinó també els pronoms i els pronoms febles (8c).

  1. Contingut de la morfologia de la GIEC
    1. Morfologia: conceptes bàsics (§6)
    2. La flexió nominal (§8)
    3. La flexió dels pronoms personals. La forma dels pronoms febles. (§8)
    4. La flexió verbal (§9)
    5. La derivació per sufixació. La derivació sense afixos derivatius (§10)
    6. La prefixació (§11)
    7. La composició (§12)

No havia vist mai que les gramàtiques precedents (com ara les citades més amunt, §3, 2) posaren el pronoms i els pronoms febles en la morfologia. Els pronoms són una classe sintàctica de noms, fet que justifica que facen les funcions del nom. Tot això comporta que és un concepte sintàctic. De fet, les gramàtiques solen posar els pronoms en la llista de les «parts de l’oració», com si foren una categoria sintàctica. Quant a la flexió dels pronoms, només en té ell-ella-ells-elles; els altres no en tenen (jo, tu, nosaltres vosaltres; açò, això, allò; res, algú, ningú, altri, hom, tothom).

En el cas dels pronoms febles, són paraules que en general substituïxen constituents del discurs previ. En la pronominalització, el constituent més important és l’objecte directe, seguit per una part dels circumstancials i una part dels subjectes. Com que totes eixes nocions són sintàctiques i no podem caracteritzar conceptes lingüístics usant conceptes lingüístics que no hem tractat, convindrem que posar els pronoms febles abans que la sintaxi és poc coherent. Certament, el títol parla de «la flexió dels pronoms» i «la forma dels pronoms febles». Però ¿té sentit tractar la flexió i la forma d’uns constituents que no podem definir (si actuem coherentment)? Estudiar una paraula és explicar quin valor aporta a la comunicació; i, en haver fet això, focalitzarem els aspectes flexius i els formals particulars (si en té, òbviament). Per una altra banda, pràcticament l’únic pronom àton que té flexió és el / la / els / les (l’altre és li / els).

Convé notar que la Filològica torna a separar-se dels predecessors sense constatar-ho ni justificar-ho (ara, col·locar els pronoms i els pronoms febles en la morfologia), actitud que està prou separada de la «familiaritat» i la «tradició» (§2, 7b).

  1. Pronoms i pronoms febles en la morfologia (8c): anomalies
    1. Pronoms: poden fer les funcions del nom; causa: són una classe sintàctica de noms. Figuren en la llista de les categories sintàctiques.
      1. Flexió: ell / ella / ells / elles.
      2. No en tenen: jo, tu, nosaltres vosaltres; açò, això, allò; res, algú, ningú, hom.
    2. Pronoms febles o àtons: s’apliquen a l’objecte, a circumstancials i a subjectes (nocions sintàctiques).
      1. Flexió: pràcticament, només el / la / els / les.
    3. No té sentit tractar la flexió i la forma de constituents que no podem definir (coherentment).
    4. La GIEC torna a separar-se dels predecessors. Però no ho constata ni hi justifica.
      1. Eixa actitud no és la «familiaritat» ni la «tradició» (§2, 7b)

Recapitulem. Hem trobat que, sense comentar-ho ni justificar-ho, la Secció Filològica s’aparta dos voltes dels precedents. La primera separació consistix en canviar la jerarquia entre la sintaxi i la morfologia, de manera que els «accidents gramaticals» (que ajunta als prefixos compositius i als afixos derivatius) estarien per davant de les «categories gramaticals» (2-3). La segona separació és posar els pronoms i els pronoms febles en la morfologia (8-9).

Si amb eixes operacions la GIEC augmentara la coherència de la teoria lingüística heretada, seria comprensible la seua actuació a la vista que no cita bibliografia (com comprovarem més avant, §6). Però hem trobat incoherències clares en el fet de posar la morfologia davant de la sintaxi (3b, 7: definició de la morfologia amb conceptes lingüístics no definits prèviament; i més anomalies metodològiques). El mateix resultat hem obtingut en la incorporació dels pronoms i els pronoms àtons a la morfologia (9a-c). També hem vist per quines raons la sintaxi va davant de la morfologia en la concepció històrica (§4.1, 1).

  1. Resum de l’anàlisi dels fonaments de la «morfologia»
    1. La Filològica s’aparta dos voltes dels precedents sense constatar-ho ni justificar-ho.
      1. Canvia la jerarquia entre la sintaxi i la morfologia (els «accidents gramaticals», ajuntats als prefixos compositius i als afixos derivatius) estarien per davant de les «categories gramaticals» (2-3).
      2. Posa els pronoms i els pronoms àtons en la morfologia (8-9).
    2. Eixes operacions no augmenten la coherència de la lingüística heretada, ans al contrari.
      1. Definició de la morfologia amb conceptes lingüístics no definits prèviament, i més anomalies metodològiques (3b, 7).
      2. Hi ha la mateixa actuació en la definició del verb (6-7).
      3. Anomalies en la inclusió dels pronoms i els pronoms àtons en la morfologia (9a-c).

Publicat en el llibre: Valencià i català: noms i acadèmies per a una llengua (València, Editorial Àrbena, 2020). Disponible en llibreries (distribuïdora Enlogística, 960641951, pedidos@enlogistica.com) i en Àmazon.

Atreviu-vos a saber. Gramàtica de l’IEC (2): es separa dels predecessors, però diu que els seguix

3      Estructura de la GIEC (2016): es separa dels predecessors, però diu que els seguix

Emmarcament d’esta secció:

Sobre la gramàtica de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans

Consell clàssic de l’humanisme racionaliste: Goseu saber! (Sapere aude!).

Dix (digué) el Mestre Foll: Si teniu l’atreviment de voler saber, sabreu sempre que satisfeu dos condicions: actuar amb rigor i ser constants.

Preguntà l’aprenent a Ramon Llull: ¿Podem saber quin és el marc de la gramàtica de l’Institut d’Estudis, i argumentar si és coherent o és incoherent?

Aplicant el sentit comú, respost (respongué) el Mestre Foll: si llegim reflexionant i lligant caps, podrem. I ens sorprendrem del poder enorme que té la raó humana, que tot nadó hereta dels pares: sense distinció de races, ni de pobles, ni de llengua, ni de classe social. Tot nadó té la capacitat d’aplicar u dels orgulls de la persona, que fonamenta la llibertat personal i racionalitza la solidarirat social: Sapere aude!

En els dos primers fascicles d’este treball, trobareu quins són els principis metodològics i pedagògics que la institució catalana diu que seguix (§2).

I, passant de les declaracions als fets, tractarem l’estructura de la gramàtica, que procurarem reduir a principis simples i racionals. I ens trobarem que l’alta institució es separa dels predecessors, però diu que els seguix.

__________________________________________________

En tota gramàtica (i en tot llibre), una qüestió destacada és ‘estructuració, que està tractada en la Introducció (1a):

  1. ¿Com està estructurada la GIEC?
    1. «Aquesta gramàtica està dividida en tres grans parts, que altrament són les més habituals en aquesta classe d’obres: la dedicada a la fonètica i fonologia, la dedicada a la morfologia flexiva i a la lèxica, i la dedicada a la sintaxi.» (GIEC, Introducció, p. xxvi)
    2. Parts que té la GIEC:
      1. Fonètica i fonologia (p. 1-118).
      2. «Morfologia flexiva i lèxica» (p. 119-470).
      3. Sintaxi (p. 471-1314).
      4. Índex analític i índex general (1315-1439).

Per a analitzar l’actuació descrita, observarem que, des del punt de vista científic, convindrem que no podem justificar com estructurem una gramàtica sense definir primer les parts de la teoria lingüística (que en són set: sintaxi, semàntica, flexió, retòrica o estudi del discurs, formació de paraules per derivació i per composició, i fonètica; la flexió també rep els noms accidents gramaticals i morfologia). Per una altra banda, la majoria de gramàtiques estudien conjuntament la sintaxi, la semàntica i la flexió (en eixe orde), agrupació que cal justificar. Eixa part (que ocupa la major part d’una gramàtica) tracta la formació de l’oració. Sanchis Guarner (1950) la titula «L’oració i les seues parts». La part final de la gramàtica tracta la formació de paraules noves a partir de paraules preexistents de la mateixa llengua.

Històricament, la fonètica o «prosòdia» solia anar al final de la gramàtica (com ara en Ballot 1813); però, a partir del llindar del segle xx, la fonètica i l’ortografia apareixen al principi; i, si el manual tracta la formació de paraules, va al final (n’hi han exemples en 2c):

  1. Estructura de la majoria de gramàtiques del segle xx
    1. Divisió en tres parts:
      1. Fonètica i ortografia.
      2. Part de la gramàtica que agrupa la sintaxi, semàntica i la flexió. Títol en Sanchis Guarner (1950): «L’oració i les seues parts».
      3. Si el manual tracta la formació de paraules, va al final de la gramàtica (c).
    2. Moltes gramàtiques no tracten la formació de paraules.
      1. Fabra (1918), Moll (1937), Sanchis Guarner (1950), Salvador (1951), Valor (1977).
    3. Però, si l’estudien, la posen al final de la gramàtica.
      1. Fabra (1912), Marvà (1932), Moll (1952), Fabra (1956), Badia (1962), Moll (1968), GNV (2006).

La GIEC no fa les operacions dites (definir vinculant-les les parts de la lingüística, i justificar l’estructuració de la gramàtica). De fet, el tema de l’estructura apareix en la Introducció, dedicada als objectius i a qüestions que són totes externes a la teoria lingüística. La conseqüència inevitable d’eixa actuació és que la GIEC no pot justificar l’estructura que proposa (1c). Eixa actuació no coincidix amb la voluntat de sistematitzar i ser clar i senzill (§2, 2-3)

Parlant en la Introducció sobre les tres parts de la GIEC (fonètica, «morfologia flexiva i lèxica», i sintaxi, 1b), la Secció Filològica assegura que és «l’habitual» (1a), però no en posa cap exemple. Això no obstant, eixa afirmació no és certa. Al llarg del segle xx, no ha sigut «habitual» agrupar la flexió («morfologia flexiva»,1b.ii) i la formació de paraules per derivació i per composició («morfologia lèxica», 1b.ii). Moltes gramàtiques no tracten la formació de paraules (3b); però, si l’estudien, al llarg del segle xx és «habitual» posar-la al final de la gramàtica, separada de la flexió (que va en la formació de l’oració, 2.ii); n’hem posat set exemples en (2c).

  1. La Filològica no justifica la seua estructura (1b), i descriu les gramàtiques com no són
    1. GIEC: tracta l’estructura en la Introducció, que no conté teoria lingüística.
      1. Efecte: no pot justificar l’estructura que practica.
      2. L’actuació no concorda amb sistematitzar i ser clar i senzill (§2, 2-3).
    2. Operació que fa: descriure les gramàtiques com no són.
      1. L’estructura que proposa (1b) seria «l’habitual» (1a).
      2. Cap exemple.
    3. Les gramàtiques tracten la flexió o «morfologia flexiva» (1b.ii) en la formació de l’oració (totes les gramàtiques citades en 2b-c).
      1. Si tracten la formació de paraules, és sempre fora de la formació de l’oració, en la part final de la gramàtica (2c).

Els factors teòrics que expliquen la separació de la formació de paraules i la flexió són dos. La primera justifica per què tristor figura en els diccionaris, i no -àrem ni vàrem (de pensàrem, vàrem pensar).

La flexió partix d’una paraula i, en la concepció històrica, acaba en la mateixa paraula, com ara en el nombre ({paret / parets}), en l’expressió del temps ({pense / pensava}) i en la concordança de l’adjectiu amb el nom ({pastís dolç / pasta dolça}) i del verb amb el subjecte ({jo pense / tu penses}). Cal remarcar que la flexió (o morfologia, o accidents gramaticals) tracta molt poques nocions, repartides en tres unitats de la sintaxi: a) en el nom, el gènere (si una llengua en té), el nombre i el cas (si n’hi ha); b) en el verb, expressió del temps i de la concordança; c) en l’adjectiu, la concordança (si una llengua en té).

I bé, la convicció de seguir en la mateixa paraula explica que, en el diccionari, només figura una de les formes de la flexió (el masculí en singular en els noms i en els adjectius; l’infinitiu en els verbs). Per contra, en la derivació partim d’una paraula (trist; més d’una en la composició: aigua + moll) i acabem en una paraula diferent de la inicial (tristor; diferent de les inicials en la composició, aiguamoll). El fet que siguen paraules diferents justifica que formen part del diccionari tant les paraules primitives (trist, aigua, moll) com les derivades (tristor; i les compostes quan la grafia és aglutinada, aiguamoll).

La segona diferència consistix en el fet que les nocions de la flexió estan vinculades a la sintaxi (el cas, la concordança, el temps), contràriament a la derivació i la composició (que consistix en crear paraules noves en una llengua a partir de paraules preexistents de la mateixa llengua). El fet que la flexió estiga vinculada a la sintaxi justifica que s’estudie en la formació de l’oració. En canvi, la separació entre la sintaxi i la derivació (i, en el fons, també la composició) explica que la derivació (i la composició) no vaja en la part de l’estudi de la formació de l’oració, sinó posteriorment.

  1. Per què la flexió (o morfologia, o accidents gramaticals) i la formació de paraules són parts de la lingüística excloents
    1. Flexió: poques nocions (gènere, nombre i cas del nom; temps del verb; i concordança de l’adjectiu i del verb).
      1. Partix d’una paraula i acaba en la mateixa paraula:
      2. {paret / parets}, {pense / pensava}, {pastís dolç / pasta dolça}, {jo pense / tu penses}.
      3. Diccionari: només una forma (masculí en singular, infinitiu).
    2. Derivació i composició: partim d’una paraula (més d’una en la composició) i acabem en una paraula diferent.
      1. Diccionari: conté les derivades (tristor) i les compostes aglutinades (aiguamoll).
    3. Nocions de la flexió (cas, concordança, temps): vinculades a la sintaxi, contràriament a la derivació i la composició.
      1. Efecte: la flexió va en la part dedicada a la formació de l’oració.
      2. La derivació i la composició van després de la formació de l’oració.

Podem dir, com a síntesi, que la GIEC afirma, sense definicions i sense fonts, que la seua estructura seria «l’habitual» (1a). Però l’afirmació no és certa, com mostren moltes gramàtiques del segle xx (2). A més, el tema està tractat en un lloc inadequat (la Introducció, que no conté teoria, 3). Hem explicat per quines raons teòriques la flexió i la formació de paraules s’han tractat, al llarg del segle xx, com a dos parts de la lingüística excloents entre elles, una unida a la sintaxi (la flexió) i l’altra independent (la derivació i la composició, 4). Notem que, fonamentant-se en una afirmació no certa, la Institució que estudiem s’ha separat dels seus predecessors (com ara Fabra o Badia) en una qüestió teòrica important, l’estructura de la gramàtica (Filològica: 1b; Fabra o Badia: 2).

Si ara tornem a l’exposició de principis, convindrem que l’actuació de la Secció Filològica no és ni «familiar» ni «tradicional». Si haguera constatat deficiències i les haguera solucionades, seria molt positiu. Però el panorama que hem trobat és més aïna el contrari (la institució es separa dels predecessors i ajunta nocions que s’exclouen).

  1. Estructura de la GIEC (2016): síntesi
    1. Filològica: sense fonts, la seua estructura seria «l’habitual» (1a).
      1. No és cert, com mostren moltes gramàtiques (2).
    2. Tema tractat en un lloc inadequat.
      1. La Introducció, que no conté teoria (3).
    3. Flexió i formació de paraules: dos parts excloents entre elles (4).
      1. Flexió: unida a la sintaxi.
      2. Derivació i composició: independents.
    4. Filològica: s’ha separat dels predecessors en l’estructura de la gramàtica.
      1. Estructura molt practicada: 2
      2. Estructura de la Filològica: 1b.
    5. L’actuació no coincidix amb ser «familiar» i «tradicional» (§2, 7b).
      1. A més, no millora els predecessors, ans al contrari (ajunta dos conceptes excoents).

 

Atreviu-vos a saber. Gramàtica de l’IEC (1): grau de coherència de la teoria i de la normativa

Entre octubre i desembre del 2019, publiquí en el Bloc de VilaWeb un treball titulat «Absència d’obres institucionals de la Secció Filològica durant dècades: causes i efectes», presentat en el «XI Col·loqui Internacional Problemes i Mètodes d’Història de la Llengua. La llengua desitjada» (Universitat de Girona, 24-28 de juny del 2019). Ara, en publicaré u que complementa l’anterior. Intenta acostar-se al grau de coherència que hi ha en la teoria i en la normativa de la Gramàtica de la llengua catalana (2016), de la mateixa institució.

 

Integrat en el llibre: Valencià i català: noms i acadèmies per a una llengua (València, Editorial Àrbena, 2020). Disponible en llibreries (distribuïdora Enlogística, 960641951, pedidos@enlogistica.com) i en Àmazon.

Índex del treball:

  1. Introducció
  2. Principis metodològics i pedagògics
  3. Estructura de la GIEC (2016): es separa dels predecessors, però diu que els seguix
  4. Fonaments teòrics de la GIEC (2016)
    • Parts de la lingüística: concepció històrica
    • Fonaments de la «morfologia»
    • Fonaments de la sintaxi
  5. ¿Com de profund és l’estudi de dades empíriques?
    • Un exemple de la flexió nominal: el grup de germans
    • Un exemple de la flexió verbal: els models
  6. Absència de fonamentació bibliogràfica de cada norma
  7. Conclusions sobre la GIEC (2016)

Epíleg. Les gramàtiques de les institucions normativitzadores i la GIEC (2016)

 

1      Introducció

Hi han hagut lectors del treball «Absència d’obres institucionals de la Secció Filològica durant dècades: causes i efectes» (i oïdors de l’exposició oral en el Col·loqui de Girona, 2019) que m’han dit que els agradaria que, a més del manual d’ortografia de la Filològica (OIEC,2017) també parlara de la seua gramàtica (GIEC, 2016). L’emmarcament de l’ortografia era fàcil de fer perquè prèviament l’havia estudiada elaborant un estudi sobre la grafia de les paraules compostes (publicat en el Bloc de VilaWeb). En canvi, no he fet cap anàlisi de la GIEC (2016), i no és fàcil parlar d’una manera significativa sobre una gramàtica de l’envergadura material que té la GIEC (2016): 1.400 pàgines de format gran. Però, a fi de satisfer les peticions que he tingut, procuraré emmarcar eixa gramàtica.

Si sabérem la quantitat de paraules que conté la GIEC (2016) i la que contenen unes altres gramàtiques, comprovaríem la diferència tan gran que hi ha. Això no obstant, convindrem que el primer valor d’un manual no està en la quantitat o llargària, sinó en la qualitat. Per a intuir quin és el grau de pertinència i de coherència de la GIEC (2016), mirarem camps que afecten els fonaments d’una gramàtica: principis metodològics i pedagògics (§2); com està estructurada la gramàtica (§3); quins són els seus fonaments teòrics (§4); profunditat en l’estudi de dades empíriques que formen part d’estructures (§5); i absència de bibliografia (§5).

 

2      Principis metodològics i pedagògics

Els principis científics que guien l’activitat de la Secció Filològica són molt positius. La Introducció posa la teoria davant de la normativa (1a). Notem que, si volem evitar dogmes, l’explicació de les dades empíriques sempre ha de precedir l’elaboració d’una norma.

  1. Teoria (descripció + explicació) + normativa (a). Camí antidogmàtic (b)
    1. «L’exposició dels continguts es basa en la descripció i l’explicació dels fets gramaticals que s’analitzen.» (GIEC, Introducció, p. xxxl)
    2. Per a evitar dogmes, l’explicació ha de precedir la norma.

El fet de posar la teoria davant de la normativa va acompanyat de més criteris posititius. En la OIEC, Cabré (2017) descriu un principi que, encara que pareix obvi, convé dir-lo, ja que les gramàtiques i l’ensenyament gramatical a voltes no el respecten: ser clar i senzill (2a). Podríem notar que, tant en la ciència com en la pedagogia, per a assolir eixe objectiu hem de respectar tots els principis de la metodologia de la ciència.

Cabré (2017) acaba amb una aposició misteriosa («sempre que sigui factible»). Per a explicar una dada empírica, un docent pot necessitar deu conceptes, de manera que l’explicació conjunta no serà «senzilla». Però l’explicació de cada concepte hauria de ser sempre «clara», i una cosa que trobem «clara» pensem que és «senzilla».

  1. Un principi pedagògic necessari: ser clar i senzill (a). Exigència (i)
    1. «S’ha de poder ensenyar i aprendre a partir de regles clares i senzilles, sempre que sigui factible.» (Cabré 2017: 10, OIEC)
      1. Exigència de l’objectiu: respectar la metodologia de la ciència.
    2. «Sempre que sigui factible» (a).
      1. Una dada empírica pot demanar deu conceptes.
      2. Però cada concepte hauria de ser «clar».

La claror que demana Cabré (2007) encamina cap a la simplificació, la qual és un efecte de la «sistematització». La Filològica expressa que busca la sistematització (3a) i l’efecte (la simplificació, 3a, 3b; l’aclariment, 3b):

  1. Un altre principi pedagògic: «sistematitzar» i els efectes («simplificar» i «aclarir»)
    1. «Les modificacions fetes [en l’ortografia] han volgut contribuir a sistematitzar i reduir l’ús del guionet a fi de simplificar l’ortografia.» (OIEC, Introducció, p. 14)
    2. La Secció Filològica treballa «amb una voluntat de simplificar i aclarir al màxim el codi ortogràfic.» (OIEC, Introducció, p. 14)

Realment, els principis de la Secció Filològica són molt positius, i és ben d’agrair que els haja explicitat. Les institucions públiques clares i responsables donen mitjans a fi que el seu treball puga ser avaluat per la societat. Una anàlisi completa de la GIEC hauria de mirar si la declaració d’intencions que  hem vist (1-3) es verifiquen regularment.

  1. Valoració dels principis exposats
    1. Molt positiva.
      1. Institucions públiques: deuen donar mitjans a fi que el seu treball puga ser avaluat per la societat.
    2. Anàlisi de la GIEC: mirar si els principis (1-3) es verifiquen regularment.

La Introducció a la GIEC dedica un apartat a la «terminologia lingüística». La informació bàsica apareix cap al final: comunica que el manual definix els conceptes que usa (5a).

  1. «Terminologia lingüística»: definició de la terminologia usada
    1. «Els conceptes dels quals es parla en aquesta obra, és a dir, els que s’hi analitzen i descriuen, apareixen regularment definits o caracteritzats mitjançant exemples en el passatge dedicat a estudiar-los.
    2. »Si un terme es tracta en diferents paratges, es defineix o es caracteritza només en aquell que fa referència a totes les seves propietats essencials. […]
    3. »El lector sempre té l’opció d’accedir ràpidament a la definició o la caracterització dels conceptes ajudant-se amb l’índex analític.» (GIEC, Introducció, p. xxxii)

Realment, un lector de cultura mitjana (que hauria de ser el primer destinatari de les gramàtiques i els diccionaris de les institucions normativitzadores humanistes) no pot entendre una gramàtica si el manual no definix cada concepte que usa.

El tercer fragment (5c) envia els lectors a l’índex de conceptes per a saber a on està definit un concepte. Eixa ajuda és molt positiva si es complementa amb la mesura que el manual definixca cada concepte la primera volta que l’ha d’usar en una argumentació. Si un manual actua d’eixa manera, l’índex de conceptes és útil per a qui consulta una gramàtica per a saber com tracta un concepte específic; i també permet saber quines manifestacions particulars del concepte general apareixeran després d’haver definit el concepte general (com ara classes de pronoms: definits i no definits, personals i no personals, tònics i àtons).

  1. Causa de definir els conceptes usats en una gramàtica (a). Índex de conceptes (b)
    1. Que la puga entendre el lector de cultura mitjana (primer destinatari de les institucions normativitzadores humanistes).
      1. Quan s’ha de definir un concepte: la primera volta que ha d’aparéixer en una argumentació.
    2. Utilitat de l’índex de conceptes:
      1. Qui vol saber com tracta una gramàtica un concepte específic.
      2. Saber quines manifestacions particulars té un concepte general (com ara pronoms definits i no definits, personals i no personals, tònics i àtons).

El tractament de la terminologia té un factor torbador i algun detall inquietant. El fragment de (5a) establix una coordinació: «apareixen regularment definits o caracteritzats mitjançant exemples». Però un concepte no es pot definir (ni «caracteritzar») «mitjançant exemples». Un concepte només es pot definir dient quines són les seues propietats; i, tot seguit, hem de posar exemples per a demostrar que la definició és aplicable a dades empíriques. Quan un autor diu «els verbs copulatius són ser i estar», no definix cap concepte ni, en conseqüència, aclarix res. Simplement, incorre en l’anomalia metodològica d’exemplificar un concepte que no ha definit.

Per una altra banda, la part inicial de la «terminologia lingüística» fa distincions entre ser «familiar» o no ser-ho, entre tindre «una tradició consolidada» o no tindre-la, entre «revisar denominacions tradicionals» o no revisar-la. Si hi han dos térmens igualment vàlids, triarem el «familiar», el «tradicional». Però, fora d’eixe cas, hauria d’haver acord entre les defininicions i la terminologia. En concret, un terme ha de ser adequat per al concepte que hem definit; i, si el terme usat pels nostres predecessors és contradictori amb la definició feta, ho constatarem i, en conseqüència, proposarem un terme que siga adequat a la definició. De la mateixa manera que la teoria lingüística deu anar davant de la normativa, també la teoria o definicions ha d’anar davant de la terminologia; i deu haver acord entre la teoria i la terminologia.

  1. Exemplificar ¿és definir? (a) «Familiaritat i tradició» en la terminologia (b)
    1. «Apareixen regularment definits o caracteritzats mitjançant exemples» (5a).
      1. Definir un concepte: dir quines són les seues propietats; a continuació, exemples per a demostrar l’aplicabilitat.
      2. Exemplificar sense definir és una anomalia metodològica.
    2. Deu haver acord entre la teoria i la terminologia.
      1. Terme: ha de ser adequat per a la definició del concepte.
      2. Si és contradictori: constatar-ho i intentar solucionar-ho.
      3. «Tradició»: aplicació quan dos térmens són vàlids els dos.

Resumim. Hem trobat principis metodològics i pedagògics molt positius: la teoria deu precedir la normativa (1), cal buscar la claror i la senzillesa (2), cal ser sistemàtic, simplificar i aclarir (3) i hem de definir la terminologia (5). També hem trobat dos factors negatius (presentar l’exemplificació com a definició, i deslligar la terminologia de la teoria, 7). En els dos apartats següents, parlant de l’estructura de la gramàtica (§3) i dels seua fonaments teòrics (§4) mirarem la relació que hi ha entre els principis i l’actuació.

 

Valencianitat activa des d’Alacant (X). Conclusions d’esta ressenya (§7.3)

7.3    Conclusions d’esta ressenya

El treball indagatiu ressenyat, escrit com a resultat dels primers anys de classes de Juli Martínez en la Universitat d’Alacant, és una obra iniciàtica. I, com les bones tesis doctorals, és un llibre que anuncia quin camí seguirà probablement l’autor al llarg de la vida. A més de seguir elaborant bons manuals de valencià (enfocats sempre cap a la comunicació lingüística i cap a la identificació com a valencians), el pedagog de Novelda hauria de fer estudis per a entendre problemes sociolingüístics de la societat valenciana, i proposar solucions.

  1. Del marc de l’obra ressenyada (a) al futur de l’autor (b)
    1. Primer treball indagatiu: és una obra iniciàtica.
      1. Com les bones tesis doctorals, anuncia què farà l’autor.
    2. Obres pedagògiques (i) i treballs d’investigació (ii).
      1. Manuals de valencià: centrats en la comunicació lingüística i en la identificació com a valencians.
      2. Indagacions per a entendre problemes sociolingüístics i proposar solucions.

Però L’espill lingüístic no és només un bon treball iniciàtic. Diria que és un llibre que sorprén des del principi per la maduresa de l’autor. Comença el treball oposant-se a la sociolingüística negativa (que presenta la realitat com a degradada); i, correlativament, s’adherix a una sociolingüística constructiva, que partint dels factors socials positius proposa solucionar problemes de persones i de comunitats humanes (§1.2, 1). Els fets correlatius d’evitar l’essencialisme i unir llengua i poble tenen com a primers efectes que el nostre autor focalitza la societat valenciana i anomena la seua llengua pròpia com a valencià («català-valencià» per a marcs supravalencians, §1.3, 2-3).

El llibre conté conceptes sociolingüístics previsibles (com ara la supeditació d’una llengua a una altra, o el bilingüisme individual, §2.1, 2-3). Però el fet d’esquivar l’essencialisme fa que també incloga dos factors més: la identitat dels parlants i la fractura social que comporta acceptar la supeditació lingüística (§2.2, 5-6).

Com a conseqüència del seu arrelament social, Juli Martínez no predica contra el mal (com fa la sociolingüística negativa), sinó que veu la superació de la subordinació del valencià al castellà en positiu: des del potenciament de la identitat de la societat valenciana i des de la seua cohesió.

  1. L’espill lingüístic: sorprén des del principi per la maduresa de l’autor
    1. Començament: la sociolingüística no deu presentar la realitat com a degradada, sinó solucionar (positivament) problemes de persones i de comunitats humanes (§1.2, 1).
      1. Primer efecte d’evitar l’essencialisme i unir llengua i poble: focalitza la societat valenciana.
      2. Segon: la seua llengua pròpia és el valencià («català-valencià» per a marcs supravalencians, §1.3, 2-3).
    2. Al costat de conceptes previsibles (supeditació lingüística, bilingüisme individual, §2.1, 2-3), també tracta la identitat dels parlants i la fractura social que comporta la subordinació lingüística (§2.2, 5-6).
    3. Resultat: la identitat valenciana i la cohesió social són fonamentals per a solucionar la supeditació del valencià.

Quan el llibre passa del món a Espanya, mostra que el nacionalisme centraliste espanyol presenta Espanya no com és, sinó com voldria que fora (monolingüe, §3.1, 1). En eixe camí, el pedagog de la Universitat d’Alacant dona un altre mitjà al valencianisme: per quins motius convé anomenar el castellà com sempre l’ha anomenat la gent del carrer, de manera que cal oposar-se a «espanyol» (§3.1, 2).

En Euskadi, es donen les condicions que permeten que un poble i una llengua es recuperen: identitat, autoestima i projecte de futur (§3.4, 7-8). Eixos factors són tan importants, que poden neutralitzar les accions d’un govern advers (com ha passat en Navarra, §3.4, 6b).

En canvi, la descripció de Galícia aprofita per a fotografiar la situació valenciana: la dominació es torna «amable, ensucrada», però continua sent dominació (§3.3, 5). Juli Martínez opina que el valencià estava en situació de recuperar-se en els anys huitanta, i descriu a través de quin camí polític passàrem de «la il·lusió inicial» al «bilingüisme social passiu» i aparentment «lliure» (§4.3, 8-9; §4.4, 11).

Per a revertir el procés, són necessaris dos factors: el valencià i el castellà han de ser iguals en la llei (§4.4, 10); i cal desplegar una política activa a favor del valencià, que el nostre autor concreta (§4.4, 12-14).

  1. Processos lingüístics dins d’Espanya
    1. Nacionalisme centraliste espanyol: no descriu Espanya com és, sinó com voldria que fora (monolingüe, §3.1, 1).
      1. Un mitjà per al valencianisme: castellà, i no «espanyol» (§3.1, 2).
    2. Euskadi: identitat, autoestima i projecte de futur. Efecte:
      1. Recuperació d’un poble i de la seua llengua (§3.4, 7-8).
      2. També en Navarra, amb un govern advers (§3.4, 6b).
    3. Galícia i València: la dominació es torna «amable, ensucrada» (§3.3, 5).
      1. Valencià: quin camí polític portà de «la il·lusió inicial» al «bilingüisme social passiu» i aparentment «lliure» (§4.3, 8-9, §4.4, 11).
    4. Reversió del procés: dos factors.
      1. Valencià i castellà: iguals en la llei (§4.4, 10).
      2. Política activa a favor del valencià (§4.4, 12-14).

Les descripcions de societats concretes tenen al costat exposicions sobre ideologies creades per a dominar. Destaquen les llengües presentades com a «globals» i el mecanisme que tenen darrere: el «supremacisme», que s’aplica primer a la perifèria d’una llengua i, posteriorment, a llengües externes (§5.1, 4-6). El centralisme i l’imperialisme són dos cares de la mateixa ideologia.

El supremacisme va unit al racisme, sovint amb la intervenció d’institucions de l’estat (§5.2, 8-9). Si triomfa, fa desaparéixer els parlars d’una llengua i llengües externes (§5.2, 7 i 10). Quan fracassa, hi ha en general «emancipació política» (§5.3, 1). El supremacisme és un efecte dels «nacionalismes d’expansió», i les recuperacions deriven dels «nacionalismes de defensa» (§6.1, 1-3).

  1. Ideologies creades per a dominar
    1. «Llengües globals», unides al «supremacisme».
      1. Primer: perifèria d’una llengua (centralisme); després: llengües externes (imperialisme, §5.1, 4-6).
      2. Crea racisme, sovint amb l’ajuda de l’estat (§5.2, 8-9).
      3. Fa desaparéixer parlars i llengües externes (§5.2, 7 i 10).
      4. Quan fracassa, hi ha en general una «emancipació política» (§5.3, 1).
    2. Supremacisme: producte dels «nacionalismes d’expansió».
      1. Recuperacions: deriva dels «nacionalismes de defensa» (§6.1, 1-3).

Hem vist que, des del principi del llibre, Juli Martínez és reflexiu i autocrític, de manera que contribuïx a millorar el valencianisme. S’oposa a la sociolingüística essencialista i elitista (que presenta la realitat com a degradada, §1.2, 1), i vol una sociolingüística que, partint de les persones i de les comunitats lingüístiques, solucione problemes (§1.3, 2-3). Eixa perspectiva (que li fa focalitzar la societat valenciana i usar valencià, §7.3, 2) impulsa a desplegar reflexions sobre el valencianisme al llarg del tot el llibre (des del capítol 5 fins al capítol 11, que és l’anterior a les conclusions).

  1. Efecte de buscar una sociolingüística arrelada socialment (§7.3, 2)
    1. Reflexionar sobre el valencianisme (des del capítol 5 fins al 11).

Quantitativament, el tema que més destaca és el dels enfrontaments dels 70 i els 80 entre el valencianisme secessioniste (o blaver) i l’unitariste (o catalaniste), en els quals no atribuïx tota la responsabilitat de la situació actual als secessionistes. Estructurant els factors que exposa el nostre autor, quedaria el quadre següent.

En la segona mitat del segle xx, el valencià s’hauria supeditat al català oriental com a conseqüència de predominar un model centraliste («monocèntric i unitarista», §4.2, 5-6; exemples en §3.2, 4b).

Per a sostindre eixa proposta, el valencianisme unitariste hauria posat «la unitat de la llengua» per davant de l’ús (§4.2, 4). A més, un grau d’autocrítica baix hauria impedit reconéixer (i solucionar) eixes anomalies (§3.2, 3-4). De fet, el model «monocèntric i unitarista» es presenta com si fora «policèntric i composicional» (§4.3, 6).

Per una altra banda, l’actuació essencialista de posar «la unitat de la llengua» per davant de l’ús hauria afavorit que l’ensenyament del valencià estiga poc centrat en la comunicació (§3.2, 4b).

Els factors anteriors comporten que, en la dualitat secessionisme (o blaverisme) i unitarisme (o catalanisme), una part de la responsabilitat estaria en l’unitarisme (§3.2, 4b).

  1. Primera reflexió: enfrontaments dels 70 i els 80 entre el valencianisme secessioniste (o blaver) i l’unitariste (o catalaniste)
    1. Segona mitat del segle xx: supeditació del valencià a un model centraliste (§4.2, 5-6; exemples en §3.2, 4b). Tres efectes:
      1. «Unitat de la llengua» per davant de l’ús (§4.2, 4).
      2. Poca autocrítica (§3.2, 3-4). El model «monocèntric i unitarista» es presenta com a «policèntric i composicional» (§4.3, 6).
      3. Ensenyament del valencià: no focalitza la comunicació (§3.2, 4b).
    2. Resultat: una part de la responsabilitat de (a) estaria en l’unitarisme (§3.2, 4b).

El tema anterior és el que més veuen els lectors, ja que es tracta en diverses parts dels capítols 5 i 6 com a conseqüència de la pluralitat de factors que intervenen. Però hi han dos temes més, u explícit i l’altre implícit. Hem vist que, «durant les últimes dècades», el valencianisme unitariste ha afirmat que la secessió del valencià faria decaure el seu ús però que eixa asseveració no tindria fonament «científic», mentres que seria factible argumentar que la secessió comportaria augment de l’ús i reforç de la identitat i la cohesió social (§6.2, 10). El nostre autor ho corrobora amb la secessió de Catalunya davant de l’occità (§6.2, 12).

Ací, no ens interessa tant el tema com l’actitud. Per a un valencianiste arrelat socialment, la primera qüestió pertinent no és si el valencià i el català són la mateixa llengua, sinó si la societat valenciana vol mantindre la seua identitat i la seua llengua pròpia per a facilitar la direcció del seu futur: eixe és el tema realment important per al valencianisme. Però el fet és que Juli Martínez, valent i honrat, no dubta a l’hora d’indicar que no seria certa una afirmació del seu sector (la qual deu tindre la finalitat de mantindre la supeditació del valencià al model català, §7.3, 6a).

Passem al factor implícit. Sabem que el pedagog de Novelda observa que, sense «emancipació política», no és fàcil que una llengua supeditada es recupere (§5.3, 2); també sabem que no desplega el tema fins als factors interns que impedixen el recobrament efectiu de l’idioma dominat. Però eixos factors són quasi obvis: que hi hagen sectors socials significatius identificats amb el projecte social i amb la llengua del poble dominant (§5.3, 3b). La implicació d’això és simple: tot moviment social «emancipador» deu mirar si pot ser socialment i geogràficament transversal (§5.3, 3c). I bé, la transversalitat s’oposa a la convicció atribuïda a Joan Fuster («El País Valencià serà d’esquerres o no serà»). De fet, la reivindicació lingüística és transversal a on està triomfant (Catalunya i Euskadi), i no ho és a on no està reeixint (València i Galícia).

  1. Dos reflexions més sobre el valencianisme
    1. Afirmació de «les últimes dècades»: la secessió del valencià faria decaure el seu ús.
      1. No tindria fonament «científic», i seria factible argumentar que implicaria augment de l’ús i reforç de la identitat i la cohesió social (§6.2, 10). Corroboració: la secessió de Catalunya davant de l’occità (§6.2, 12).
      2. Ací, interessa l’actitud de l’autor: valent i honrat, estudia una afirmació del seu sector (que deu tindre la finalitat de mantindre la supeditació del valencià al model català, §7.3, 6a).
    2. Tema tractat: la situació de Galícia i València (§3.3); no tractat: factors socials interns que dificulten la recuperació d’una llengua (§5.3, 2).
      1. Deuen ser sectors socials significatius identificats amb el projecte social i amb la llengua del poble dominant (§5.3, 3b).
      2. Implicació: la recuperació d’un poble i d’una llengua deu mirar si pot ser socialment i geogràficament transversal (§5.3, 3c).
      3. Contrast amb «El País Valencià serà d’esquerres o no serà».
      4. A més, la reivindicació lingüística està triomfant a on és transversal (Catalunya i Euskadi), i no reïx a on no ho és (València i Galícia).

Desplegant la ressenya, hem trobat alguna limitació. La més destacable és que el nostre autor no tracta el concepte llengua i no té la concepció dels sociolingüistes sobre què són llengua i dialecte (§6.2, 6 i 8). Però, sorprenentment, practica la concepció que no té (§6.2, 9). Hem intentat explicar eixa paradoxa dient que pot més la coherència de l’escrit que elabora, que la concepció que té (la dels lingüistes), la qual no és aplicable a la realitat.

  1. Superació de la limitació més important de l’obra
    1. No tracta el concepte llengua i no té la concepció dels sociolingüistes sobre què són llengua i dialecte (§6.2, 6 i 8).
      1. Però practica la concepció que no té (§6.2, 9).
    2. Explicació de la paradoxa: pot més la coherència de l’escrit que elabora, que la concepció que té (la dels lingüistes), la qual no és aplicable a la realitat.

Si ara mirem el camí que fa Juli Martínez, constatarem que, en primer lloc, contribuïx a solucionar una limitació de la sociolingüística (la visió degradada de la societat, 2a); i, en segon lloc, gràcies a eixa aportació teòrica fa anàlisis de temes valencians que permeten fer propostes per a millorar aspectes lingüístics i sociolingüístics del valencianisme (5-7). La suma d’eixos dos aspectes desemboca en les dos característiques de les bones investigacions: fer aportacions teòriques, i aportar propostes per a millorar una societat (la valenciana en el nostre cas). També destacaria que, quan parla d’Euskadi i Navarra, el nostre autor no es fixa en factors locals. Esquivant la imitació provinciana, extrau d’eixos pobles valors universals (3b), que justament per això són aplicables a la societat valenciana.

  1. L’espill lingüístic té les dos cares de les bones investigacions
    1. Fer aportacions teòriques (ajudar a superar la sociolingüística negativa, 2a); i proposar millores socials (en este cas, per al valencianisme, 5-7).
    2. A més, no importa d’Euskadi i Navarra factors locals, sinó valors universals (3b).

Si tenim en compte la paradoxa de practicar la concepció adequada dels sociolingüistes sobre llengua i dialecte a pesar de no tindre-la (8), convindrem que el pedagog de la Universitat d’Alacant té altura intel·lectual. És un autor agut, profund, coherent i valent. I tot en el marc d’un humanisme solidari (que fuig de l’essencialisme i l’elitisme, §1.3, 2). La combinació d’eixes característiques amb el seu compromís social fa que siga un ideòleg. Un ideòleg i, també, un polític en el bon sentit de la paraula: reflexionar globalment sobre una societat per a aportar millores. Finalment, el seu ofici (pedagog) facilita que els seus estudis de sociolingüística siguen entenedors i clars: atractius.

  1. Valors de l’autor
    1. A les qualitats indicades (9), hem d’afegir el fet de practicar una concepció coherent davant de la idea incoherent que té en la consciència (8).
    2. Dins de l’humanisme solidari (§1.3, 2), és un autor agut, profund, coherent i valent.
    3. Això i el compromís social porten cap a ser un ideòleg (i també un polític –en el bon sentit de la paraula–).
    4. El seu ofici (pedagog) facilita que els seus estudis de sociolingüística siguen entenedors i clars: atractius.

Davant de les qualitats tan positives a què hem arribat, u es pregunta com ha tingut tan poca difusió el llibre ressenyat. I no és l’únic cas. En la mateixa situació es troba El morfema ideològic. Una anàlisi crítica dels models de llengua valencians, de Josep Àngel Mas (2008); i no molt diferent és El valencianisme enfront d’Espanya. Una anàlisi estratègica, d’Amadeu Mezquida (2015). Si els llibres bons d’idees es difonen poc i pràcticament no es debaten, ¿hem de pensar que és perquè el valencianisme és un moviment social pobre d’idees? I això ¿no contribuiria a explicar l’arrelament i l’èxit social que tenim? Realment, cal augmentar la lectura, la reflexió i el debat en les bases del valencianisme.

 

Adquirible en llibreries. També en la pàgina web: https://publicaciones.ua.es/es/catalogo/societat-valenciana-en-l-espill-linguistic-la/978-84-9717-450-3

 

 

Valencianitat activa des d’Alacant (IX). Incursió en els cognoms i recapitulació de l’autor (§7.1-§7.2)

7      Incursió en els cognoms i conclusions

7.1    Cap. 12. Cognoms i noms de lloc

El penúltim capítol del llibre (el 12) conté un consell com a títol: «Mirem-nos bé en l’espill lingüístic… o el deformaran tant com podran» (p. 141). Juli Martínez partix de la convicció que cada llengua aporta molta informació sobre el poble que la parla, però que es pot deformar per a fer-la passar com si fora informació d’una altra llengua (1b). Un exemple: he vist que un valencià associava el seu cognom (Planes) al plural del nom castellà un plan / dos planes. No obstant, eixe llinatge valencià és el plural del segon nom que apareix en Castelló de la Plana. Una plana és un pla gran, igual que una anella o una gerra són més grans que un anell i un gerro. A més, el cognom Planes té al costat la versió en masculí singular, Pla. En castellà, pla és llano, i plana no té equivalent.

  1. Consell del títol del penúltim capítol (a); causa (b)
    1. «Mirem-nos bé en l’espill lingüístic… o el deformaran tant com podran» (títol del penúltim capítol, el 12; p. 141).
    2. «La informació que projecten les llengües és relativament estable, però és vulnerable i no està exempta de manipulacions. Els mites i els prejudicis pretenen precisament desvirtuar-la, interferir-la i oferir-ne una visió passada necessàriament pel sedàs d’una altra llengua.» (p. 141)

El contingut del capítol 12 (p. 141-147) està dedicat a mostrar alteracions de noms de persona que haurien fet funcionaris (inicialment, castellans, 2a). Hi han cognoms que han traduït al castellà (Blanch / Blanco), a voltes amb canvis forts (Ferrer / Herrero); uns altres els han adaptat a la fonètica del castellà (Guillem / Guillén), o els han alterat la grafia a fi que pareguen castellans (Saplana / Zaplana); etc. (2a.i).

En la informació que dona el nostre autor, n’apareix que transcendix els fets puntuals. Així, és important saber que la formació de llinatges derivats que signifiquen ‘fill de’ és propi de totes les llengües romàniques de la Península Ibèrica (2b), mentres que és absent de les llengües romàniques del nord: de Llop, Llopis (‘fill de Llop’). Juli Martínez informa que eixe mitjà vindria dels visigots, encara que també podria ser per influència basca (que és una llengua amb casos). Notem que eixe procés és paral·lel als noms àrabs començats per Beni-, Bena- o Bini- (en balear). En canvi, la castellanització de la grafia (de Martinis o Martines a Martínez) ens fa pensar en cognoms del castellà.

  1. Capítol 12 (p. 141-147): mostra alteracions d’antropònims (a). Llop / Llopis (‘fill de Llop’) és un mitjà ibèric (b), però l’alteració (Martinis, Martines / Martínez) fa pensar en el castellà
    1. «Si fem una simple ullada als antropònims valencians, ens trobarem una sorpresa ben desagradable: els han traduït, tant com han pogut. Aquesta no ha sigut una tasca puntual, sinó continuada, al llarg dels segles, perquè el que sempre han pretés és que se consiga el efecto sin que se note el cuidado.» (p. 141-142)
      1. {Blanch / Blanco}, {Ric / Rico}, {Escolà / Escolano}, Ferrer / Herrero}, {Riquelm / Riquelme}, {Guillem / Guillén}, {Pujades / Puchades}, {Saplana / Zaplana}…
    2. «Martínez, López, Pérez, Ramírez, Gómez, González… Aquests cognoms pareixen ser d’origen visigot i tenen una presència preponderant en tota la península Ibèrica –en aquest sentit, podríem dir-ne que són panibèrics–.» (p. 142)

També s’han produït moltes alteracions en els noms de lloc, tant en topònims majors (Xixona / Jijona) com en menors (Font Roja / Fuente Roja). El nostre autor ho aprofita per a criticar les poblacions (escasses) que han recuperat el nom valencià però han conservat l’alteració del castellà (El Pinós / Pinoso). Informa que, en Euskadi, hi ha hagut una campanya social massiva per a rectificar la grafia dels cognoms bascs (3b). Això demana un grau de consciència i d’estructuració social que els valencians no tenim encara. Entre nosaltres, només s’han fet rectificacions puntuals (que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ajuda a tramitar). Actualment, u es pot preguntar què és preferible, la grafia Chuan (que mostra que el cognom és valencià) o la grafia Juan  (que els afectats lligen com si fora una paraula castellana, de manera que pensem en un cognom castellà).

El nostre autor informa sobre un treball monumental de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (3c), que facilitarà el manteniment dels topònims valencians.

  1. Alteracions en topònims (a), correcció en basc (b) i obra toponímica valenciana cabdal (c)
    1. Majors (Torre de les Maçanes / Torremanzanas) i menors (el Maigmó / Maigmón, p. 144-145).
    2. «A hores d’ara, s’han generalitzat quasi sistemàticament d’acord amb la normativa euskalduna (Goikoetxea, Etxebarria, Zelaia, Eskurza, Artetxe), gràcies a la convicció de la població, a la simplificació de les traves administratives i al suport lingüístic oferit per l’Euskaltzaindia, que fins i tot va elaborar un nomenclàtor de cognoms bascos.» (p. 146)
    3. «A hores d’ara, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ja ha elaborat el Corpus toponímic valencià (2009), una obra monumental que hauria de ser de referència generalitzada, tant per a bandejar els temorosos doblets nominatius oficials, com per a evitar que la toponímia menor –la menys consagrada per retolacions, mapes, documentació, etc.– siga deformada per intents barroers de traducció i, en conseqüència, acabe perdent-se la valuosíssima informació lingüística, descriptiva i històrica que contenen totes aquestes paraules.» (p. 146-147)

 

7.2    Cap. 13. Recapitulació de l’autor

Una característica de les persones plenes i dels pobles madurs és tindre consciència d’existir i reflexionar sobre el passat per a entendre el present i marcar-se objectius sobre el futur. En canvi, les persones poc formades i els pobles provincians tenen poca consciència i reflexionen poc. Juli Martínez posa un títol al capítol final que indica la reflexió feta: «Ara que ens hem vist en l’espill lingüístic». Remarca que la reflexió sobre la societat deu procurar no subordinar la realitat a les ideologies («prisma […] exempt d’apriorismes i d’immobilismes», 1a.i), ja que la finalitat és «millorar» el present (1a). El fet de supeditar la realitat a la ideologia que u té va unit al dogmatisme, i és l’antesala del sectarisme (freqüent en la política actual).

Sobre les relacions lingüístiques en la societat valenciana (1b), el treball intenta demostrar que tenim «actituds […] damnoses per a la convivència» (1b.i). El final de la citació nota que l’estudi del passat no solament permet entendre processos socials i sentiments de les persones («odis, conviccions, pors, complexos…», 1c), sinó que també condiciona el futur. Qui és conscient del passat i del present pot actuar per a canviar els efectes del passat sobre el futur. Qui no és conscient està encadenat als efectes del passat sobre el futur.

  1. Capítol de les conclusions («Ara que ens hem vist en l’espill lingüístic»): reflexió objectiva (a) sobre els valencians i la diversitat lingüística (b) per a rectificar actuacions «molt interioritzades» que ens fan mal (i). El passat explica el present i emmarca el futur (c)
    1. «Pensar-nos com a societat –reflexionar sobre com som, en conjunt– sempre deuria ser un exercici que ens conduïra a millorar.
      1. »Analitzar les nostres actituds en general, des d’un prisma desideologitzat –és a dir, exempt d’apriorismes i d’immobilismes–, només pot proporcionar-nos informació valuosa que bé faríem d’aprofitar.
    2. »En aquest estudi, hem intentat aportar una diagnosi objectiva, però crua, de com ens comportem com a societat respecte a la diversitat lingüística.
      1. »Aquest comportament és un espill fidedigne i clarivident d’actituds molt interioritzades que, sovint, resulten inconvenients i damnoses per a la convivència.
    3. »Les llengües, doncs, com a reflex dels pobles que les parlen, ens diuen com som i com hem sigut. Però, també, com a reflex dels individus i de les societats, ens deixen veure les nostres fílies i les nostres fòbies. Les llengües –i la nostra actitud cap a elles– delaten odis, conviccions, pors, complexos… I, en aquest sentit, també ens conten com som… i com serem.» (p. 149)

Tenint en compte el nivell baix de consciència valenciana, l’Estatut d’Autonomia (1982), la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (1983) i Canal 9 (1989) «eren un bon primer pas» (2a). Per a ultrapassar el «bilingüisme social passiu», el Govern de la Generalitat hauria d’haver tingut més convicció valencianista i més confiança en els valencians (2b; més amunt, §4.3, 8-9). Amb unes mesures moderades, hauríem pogut avançar més (2b; més amunt, §4.4, 12-14). Però la recuperació del valencià i dels valencians no pot dependre només dels governants. El factor decisiu està en el carrer: la consciència i l’autoestima com a valencians (2c).

Per a avançar cap a l’empoderament dels valencians, Juli Martínez indica dos mitjans (2d): 1) incrementar el benestar social (cosa que demana un finançament just de la Generalitat i una política solidària); 2) uns mitjans de comunicació que, en valencià, descriguen la realitat (la valenciana i també l’externa); a més l’han de descriure des de la personalitat de l’autor i des de les necessitats de la societat valenciana. Actuant d’eixa manera, l’ús social del valencià es recuperaria i, sobretot, augmentaria la consciència i la voluntat de ser valencians (2e).

  1. Bon començament (a); amb poc més, hauríem avançat molt (b). Per a augmentar la consciència i la voluntat de ser valencians (c, e), cal un finançament just, incrementar el benestar social, i descriure la realitat des de les necessitats de la societat valenciana, i en valencià (d).
    1. «La recuperació lingüística del valencià a casa nostra va arrancar, de manera tímida i dubitativa, als anys huitanta, amb la Llei d’ús i ensenyament del valencià de 1983 o la creació de Ràdio Televisió Valenciana (RTVV) el 1989, però a penes ha evolucionat. Aquest estadi, que ací hem batejat com a bilingüisme social passiu, és un bon primer pas, però només amb un pas no es fa camí.
    2. »Hem apuntat algunes mesures que facilitarien una presència activa del valencià i que haurien d’anar acompanyades d’un convenciment des de l’administració pública.
    3. »Però, no ens enganyem, com hem vist analitzant l’estatus de l’èuscar, la recuperació del valencià ha d’anar necessàriament acompanyada d’un augment radical en l’autoestima del poble valencià, és a dir, en l’autoconsciència que els valencians som un poble d’Oriola a Vinaròs, en què la diversitat lingüística i cultural és vista com a una característica enriquidora.
    4. »Un poble vertebrat amb xarxes viàries i ferroviàries, tractat amb equitat des del punt de vista econòmic –tant en inversions com en finançament–, de manera que ni l’educació ni la sanitat públiques es puguen considerar mai més com a precàries, i cohesionat per uns mitjans de comunicació nostres, que ens conten la nostra història –i també la dels altres– en la nostra llengua i elaboren un relat propi i objectiu, sense ingerències externes.
    5. »En definitiva, recuperar la llengua és recuperar el poble –i la consciència de no ser res, si no s’és poble.» (p. 150-151)

El recobrament del valencià no necessita només usar-lo en públic (2d). També cal debatre les idees que circulen (3a). El nostre autor veu dos comportaments en la societat valenciana: els intolerants, i els respectuosos (3b). Els respectuosos actuarien per «civisme i convivència» (que són valors duradors), mentres que els intolerants s’assentarien «sovint» en una formació dogmàtica (3c).

Com a humaniste compromés que és, el pedagog de la Universitat d’Alacant vol raonar i debatre amb els qui no pensen com ell. Però diferencia entre els dogmàtics violents (3d) i els no violents (3e), i proposa «fer pedagogia de la virtut de la diversitat lingüística» amb els no violents. Eixa separació s’assenta en un principi cívic destacable: només pot ser lliure i triar qui coneix, de la mateixa manera que la formació va unida a la responsabilitat (3f).

Realment, el camí de Juli Martínez s’assenta en tres valors fonamentals: el coneiximent, la convivència respectuosa i la llibertat (3g).

  1. Cal debatre les idees que circulen sobre el valencià (a). Comportaments: intolerants i respectuosos (b); fonament de cada grup (c). Cal «fer pedagogia» amb els dogmàtics no violents (e). Units: coneiximent i llibertat, formació i responsabilitat (f-g)
    1. «La superació d’un estatus de minorització necessita, com a condició sine qua non, esporgar de prejudicis lingüístics la nostra societat.
    2. »La gran diversitat d’actituds que hi podem trobar ens ofereix un contrast revelador entre, d’una banda, aquells que vehiculen cap a les altres llengües i els seus parlants un comportament racista; i, de l’altra, aquells que profereixen un respecte convençut cap al poliglotisme i el multiculturalisme.
    3. »Trenquem ací una llança a favor de l’optimisme per una raó, al nostre parer, contundent: de tots aquests, els segons han pres part conscient en la contesa pel civisme i per la convivència harmònica, ço és, no són així per vel·leïtats passatgeres. Mentre que els primers, molt sovint, només repeteixen irreflexivament els prejudicis amb què els han instruït i que no resisteixen un confrontament dialèctic calmat i constructiu.
    4. »Òbviament, excloem d’aquest últim grup tots els qui s’arrengleren en els postulats racistes i supremacistes de manera conscient. Eixos han decidit que la convivència social ha de ser un camp de mines que genere inseguretat a tort i a dret i ja els va bé enviar a les trinxeres tots els qui assumeixen com a certs els seus prejudicis (racials, culturals i també lingüístics).
    5. »Però és amb aquestes persones que s’han cregut a ulls clucs unes fal·làcies indemostrables, amb qui és possible i necessari fer pedagogia de la virtut de la diversitat lingüística.
    6. »La llibertat d’un individu només és possible si se li facilita l’accés a tots els coneixements i la informació i, després, adquirit tot eixe bagatge i eradicats els prejudicis, se’l deixa triar. No pot triar qui només coneix una opció, per molt que siga la repetida impúdicament per tots els mitjans de comunicació del nostre entorn. Només qui coneix més d’una opció pot triar.
    7. »I és eixe l’horitzó cap al qual hem de dirigir-nos: una societat d’individus lliures, amb prou coneixements i informació per a triar motu proprio l’opció que consideren més justa: la convivència respectuosa i equilibrada; o el conflicte permanent i destructiu.» (p. 151-152)

L’espill lingüístic explicita apareix un factor que només ha actuat implícitament en la meua formació: afirmar que defendre el prestigi d’una llengua no comporta anar contra el prestigi de cap altra; i estar implícitament al costat del castellà. Diria que, en la societat valenciana, eixe factor és crucial, de manera que cal tractar-lo.

El tema és destacable per al nostre autor, ja que li dedica una pàgina de les conclusions (d’un total de cinc). Després de dir que una llengua necessita prestigi per a recuperar-se (4a), remarca que, contra «el que puguem creure a priori, el prestigi que s’assigna a un idioma no va mai en detriment de cap altre» (4b). Per a mostrar-ho, apel·la a aquells anuncis que usen una expressió breu en anglés, en alemany, en francés o en italià, actuació que «no ha suposat cap entrebanc per al prestigi del castellà» (4b.i). Seguint per eixe camí, afirma que es podria fer publicitat en castellà amb alguna expressió en valencià, en gallec, en asturià o basc (4b.ii). Eixe ús no hauria de ser «ridiculitzador», sinó tot el contrari. La llengua usada seria «un aval de qualitat del producte» (4b.iii).

Juli Martínez aprofita el marc general per a fer una proposta molt simple: hem d’actuar prestigiant llengües, sense desprestigiar-ne cap (4c). I insistix: «el prestigi no pot ser mai usat en contra de cap llengua –d’igual forma que el prestigi que puga assolir una persona no implica que cap altra l’haja perdut–» (4c.i). El pedagog de Novelda acaba descrivint l’aspecte central: la relació recíproca que hi ha entre ús i prestigi («una llengua prestigiada no és més que una llengua usada en tots els àmbits», ja que «l’ús dóna el prestigi», i «el prestigi fiança l’ús», 4d).

  1. Prestigiar una llengua és necessari per a que es recupere (a); però prestigiar-ne una no comporta desprestigiar-ne cap (b); prova: anuncis (i), i aplicació a llengües d’Espanya (b.ii-iii). Per tant, no hem d’anar contra el prestigi de cap llengua (c). L’ús i el prestigi s’alimenten mútuament (d)
    1. «El prestigi lingüístic apareix en el nostre itinerari de redreçament com un company idoni, realment imprescindible. Una llengua, sense la percepció que l’acompanya el prestigi, no serà capaç de capgirar un estatus de minorització.
    2. »Però ací val a dir que, a diferència del que puguem creure a priori, el prestigi que s’assigna a un idioma no va mai en detriment de cap altre. Igual que el respecte, que com més se’n mostra, més se’n rep, o igual que –per desgràcia– la violència, que sempre genera més violència, dotar de prestigi una llengua no n’arrabassa a cap altra, sinó que es combinen
      1. »Mirem, per exemple, el llenguatge publicitari propi dels anuncis emesos en les televisions espanyoles. De segur que recordem fragments o faldons en idiomes diversos, com ara en anglés (“Hugo Boss, your fragance, your rules”), alemany (“Opel, wie lieben autos”), francés (“Chloé, eau de parfum”) o italià (“Nescafé capuccino, ma io non tengo [sic] auto, signorina”), que són usats com a distintius prestigiosos, però no han suposat cap entrebanc per al prestigi del castellà.
      2. »De la mateixa manera podrien funcionar frases en valencià en anuncis d’arrossos, en gallec en anuncis de clòtxines en llanda, en asturià en anuncis de sidra, o en èuscar en anuncis de restaurants de pinxos, posem per cas.
      3. »Cal subratllar, però, un aspecte: no estem parlant de cap manera d’uns usos folklòrics, lleugers o, inclús, ridiculitzadors, sinó d’usos prestigiosos, en què la llengua esdevé una etiqueta, un aval de qualitat del producte.
    3. »Atés tot això, podem afirmar amb rotunditat que no hi ha excuses que legitimen privar de prestigi una llengua.
      1. »Totes, sense cap excepció, mereixen aquesta consideració, més si tenim en compte que el prestigi no pot ser mai usat en contra de cap llengua –d’igual forma que el prestigi que puga assolir una persona no implica que cap altra l’haja perdut– i que només el desprestigi atempta contra la vitalitat d’un idioma.
    4. »Al cap i a la fi, una llengua prestigiada no és més que una llengua usada en tots els àmbits, sense complexos d’inferioritat, sense pors ni reticències. És a dir, és l’ús el que dóna el prestigi –i després és el prestigi el que fiança l’ús.» (p. 152-153)

Les conclusions no tracten l’ús del castellà, però en l’interior del llibre apareix implícitament dos voltes. La primera és quan diferencia entre bilingüisme individual voluntari i involuntari, i afirma que el voluntari, és «una opció utilitària i/o enriquidora d’un parlant» (p. 18; ací, §2.1, 2b.i). Quantes més llengües conega una persona, millor per a ella (i per a la societat). Els valencians podem aprendre sense esforç el valencià i el castellà, i amb poc d’esforç una tercera llengua, de manera que no tenim per què renunciar a eixe trilingüisme individual.

La segona referència és pràcticament explícita. Quan l’autor descriu les condicions necessàries per a la recuperació del valencià, afirma que eixe procés no va contra el castellà: «se sol produir un reequilibri en l’ús social de les dos llengües, atés que la comunitat emancipada no sol actuar per a reduir la presència de l’altra llengua, sinó per a impulsar i fer normal l’ús de la pròpia.» (p. 105; ací, §5.3, 1b.i-ii). Com que el tema és important per a la societat valenciana, el desplegarem.

Des del valencià, no és fàcil sentir afecte pel castellà, ja que és la llengua que s’usa per a degradar el valencià i reduir l’ús. A més, si una persona parla en públic en valencià, no parla en castellà. Des d’eixe punt de vista, la recuperació de l’ús públic del valencià comporta retrocessos per al castellà. Però diria que eixe aspecte no és el central de la qüestió.

Seguint el camí de Juli Martínez, podríem fer esta proposta: prestigiar l’ús del valencià no implica que cap valencià, cap població ni cap comarca castellanoparlant haja de canviar la seua forma de parlar. Això sí: els valencians castellanoparlants no haurien de ser partícips en la supeditació del valencià al castellà. Haurien de saber que la majoria de valencianoparlants han assimilat el domini social del castellà, i que eixa assimilació (que és inconscient) explica que, quan un castellanoparlant demana a un valencianoparlant que li parle en valencià, habitualment somriu torbat i seguix parlant en castellà. En definitiva, hem de potenciar el respecte entre els valencians i la solidaritat activa contra els prejuïns que s’oposen a l’ús públic del valencià.

Precisant més, notarem que el tema té un aspecte vinculat amb les dos classes de nacionalisme. Hem comentat que, per als nacionalismes dominants, l’expansió de la seua llengua és un factor bàsic, ja que és un mitjà per a dominar (§6.1, 1c.i). No cal dir que eixa ideologia és incompatible amb el respecte entre les llengües. En canvi, els nacionalismes de defensa focalitzen la identitat pròpia i la pràctica de la llibertat.

I bé, ¿quants valencians castellanoparlants es senten valencians, tenen voluntat de seguir sent valencians i volen que el futur del poble valencià depenga de nosaltres? El problema sorgix quan un valencià (valencianoparlant o castellanoparlant) actua, no d’acord amb els valors dels nacionalismes de defensa, sinó d’acord amb els que té el nacionalisme d’expansió. En eixe cas, serà intolerant amb el valencià si és castellanoparlant; i serà intolerant amb el castellà si és valencianoparlant.

  1. Dos defenses implícites del castellà dins del llibre (a-b). Proposta per al futur (c-e)
    1. El bilingüisme individual voluntari és «una opció utilitària i/o enriquidora d’un parlant» (p. 18; ací, §2.1, 2b.i).
      1. Valencians: podem ser trilingües fàcilment (valencià, castellà i una tercera llengua.
    2. Recuperació de l’idioma marginat sense anar contra el dominant:
      1. «reequilibri de les dos llengües»; «la comunitat emancipada no sol actuar per a reduir la presència de l’altra llengua» (p. 105; ací, §5.3, 1b.i-ii).
    3.  Proposta:
      1. Prestigiar l’ús del valencià no implica que cap valencià, cap població ni cap comarca castellanoparlant haja de canviar la seua forma de parlar.
      2. A practicar: ser solidaris amb els valencianoparlants, contribuir a combatre l’assimilació (inconscient) del domini social del castellà.
      3. Un efecte: quan un castellanoparlant demana a un valencianoparlant que li parle en valencià, somriu torbat i seguix parlant en castellà.
    4. A evitar: seguir els valors dels nacionalismes d’expansió.
      1. Expansió de la seua llengua: factor bàsic (mitjà per a dominar, §6.1, 1c.i). Incompatible amb el respecte entre les llengües.
      2. Imitació: el castellanoparlant serà intolerant amb el valencià; i el valencianoparlant serà intolerant amb el castellà.
    5. Nacionalismes de defensa: identitat pròpia i pràctica de la llibertat.
      1. Molts valencians castellanoparlants es senten valencians, tenen voluntat de seguir sent valencians i volen que el futur del poble valencià depenga de nosaltres.

Juli Martínez tanca les conclusions indicant els dos camins que tenim els valencians. U és deixar que la ideologia de l’Espanya monolingüe (§3.1, 1) seguixca actuant, procés que implicarà la «dilució» del poble valencià i la desaparició del valencià (6a.ii). L’altre camí és oposar-se a eixe final i voler seguir sent una comunitat amb personalitat pròpia, respectuosa amb la diversitat cultural i lingüística interna, i orgullosa de tindre un idioma propi (6a.i). No està predeterminada cap de les dos opcions (6b): el futur d’un poble està supeditat a la seua acció.

Finalment, tenint en compte que el llibre està escrit partint del valencià, i a la vista que l’existència d’una llengua depén del poble que la parla (§3.1, 1), és comprensible que el pedagog de Novelda acabe l’obra recordant una característica fonamental: el valencià només pot tindre futur si el poble valencià seguix existint (6c).

  1. Futur dels valencians: el de l’Espanya monolingüe (ii) i el d’un poble respectuós i amb llengua pròpia (a.i). Futur: no predeterminat (b). Valencià: només pot tindre futur si el poble valencià en té (c)
    1. «La societat valenciana, per tant, ben endinsats ja en el segle xxi, afronta ara la dicotomia següent:
      1. o esdevé una comunitat humana amb entitat pròpia, caracteritzada per la diversitat cultural i lingüística, orgullosa de la seua identitat com a poble i d’un dels seus principals emblemes: l’idioma propi i històric, el valencià;
      2. o, per contra, es dilueix en una comunitat humana superior i, amb aquesta dilució, va perdent cada volta més la identitat i l’idioma, absorbida per una poderosa maquinària política, mediàtica i institucional poc condescendent amb la diferència.
    2. »Aquests dos escenaris són –com deia Kundera– perfectament imaginables per tots nosaltres. “No com una realitat, ni com un futur inevitable, però sí com una possibilitat totalment concreta.
    3. »La normalització plena o la desaparició del valencià –i, amb l’idioma, la del poble valencià, almenys com l’hem conegut fins ara– ens observen des d’un punt relativament llunyà de l’horitzó, a l’espera de les decisions que, com a societat, anirem prenent. Obrim els ulls i siguem-ne completament conscients. Que no puguem argüir mai de la vida que no n’estàvem assabentats.» (p. 153)

Adquirible en llibreries. També en la pàgina web: https://publicaciones.ua.es/es/catalogo/societat-valenciana-en-l-espill-linguistic-la/978-84-9717-450-3

 

Valencianitat activa des d’Alacant (VIII). El segon fons del llibre: ¿què és la dualitat «llengües i dialectes»? (§6.2)

6.2    Cap. 11. ¿Què és la dualitat «llengües i dialectes»?

Fins que Toni Mollà publicà Manual de sociolingüística (2002), no era conscient d’un contrast: encara que el conjunt d’estudis de la Facultat de Filologia es fonamenten en el concepte llengua (tant la literatura com la lingüística), havia acabat els estudis sense sentir cap reflexió sobre què és una llengua (sospite que el meu cas deu respondre més a la norma que a l’excepció). He recordat eixa absència perquè el fet de reflexionar poc sobre què són les llengües (i si la definició és aplicable a la realitat) podria haver repercutit en el llibre que ressenyem. El títol del capítol 10 («La virtut de la variació lingüística. Llengües i dialectes») posa la variació lingüística davant de les llengües. No obstant, abans de vore què pot variar en les llengües hauríem de mirar què no varia, part que depén de les propietats inherents que tinga el concepte.

Després de mostrar quants matisos podem expressar al voltant dels conceptes ‘lavabo’, ‘pudor’ i ‘xicotet’ (operació que Juli Martínez fa molt bé, p. 129-133), i havent parlat dels «tipus de variacions» (p. 133-134), el nostre autor passa als conceptes llengua i dialecte (p. 134-140). Mostra una dualitat significativa: l’assignatura de castellà era anomenada lenguaje primer i lengua després; en canvi, el valencià era dialecto abans de ser restituït a l’escola; després, lengua vernácula; finalment, valencià (p. 135). No cal dir que hi ha una magnificació del castellà, que oscil·la entre fer-lo equivalent d’estudiar la comunicació lingüística (lenguaje) i presentar-lo com a la llengua per excel·lència (lengua). En canvi, el valencià sempre seria una cosa local (inicialment, despectiva, dialecto).

  1. Concepte llengua: poc tractat en les Facultats de Filologia (i si la definició és aplicable a la realitat)
    1. Títol del capítol 10: «La virtut de la variació lingüística. Llengües i dialectes».
      1. Abans de vore què pot variar en les llengües, cal mirar què no varia (vinculat a les propietats inherents del concepte).
    2. Contingut del capítol: expressió de matisos (p. 129-133), «tipus de variacions» (p. 133-134) i llengua i dialecte (p. 134-140).
      1. Assignatura de castellà: lenguaje (comunicació lingüística) i lengua (la llengua per excel·lència).
      2. Noms del valencià: entre locals i despectius (dialecto, abans de ser restituït a l’escola; lengua vernácula; valencià, p. 135).

Juli Martínez aprofita la referència al nom dialecte (1b.ii) per a dir que el valor despectiu no seria el de la lingüística (2a). El valor científic seria «varietat d’una llengua que s’estableix per raons geogràfiques» (2b). Eixa definició s’assenta sobre el concepte llengua; però L’espill lingüístic no caracteritza eixe concepte. Per una altra banda, sabem que, al nostre autor, la noció que li interessa no és «comunitat lingüística» (que pot incloure diversos pobles), sinó «comunitat de parla» (que només inclou un poble, §1.3, 2). En correlació amb eixa distinció, ara observa que la identitat lingüística «molt sovint» no prové de la llengua, sinó d’un «subdialecte» (2c).

  1. Definició de dialecte (b), però no de llengua
    1. «La catalogació de les llengües minoritzades com a dialectes obviava, evidentment, la semàntica del terme, és a dir, el significat real que rep dins de la ciència lingüística.
    2. »Dialecte és, com sabem, la varietat d’una llengua que s’estableix per raons geogràfiques. En conseqüència, totes les llengües es poden dividir en grans blocs dialectals, més o menys compactes, els quals, al seu torn, admeten subdivisions que van generant més subdialectes, cada volta més reduïts i, lògicament, més compactes. El subdialecte últim és el dialecte individual, conegut com a idiolecte. (p. 136)
    3. [En nota] «De fet, són aquests subdialectes els que molt sovint determinen la consciència col·lectiva que dóna peu al sentiment identitari que cohesiona les comunitats de parla.»

El pedagog de Novelda no explica el concepte llengua, però fa una reflexió que comporta que la diferència entre llengua i dialecte seria poc significativa. En una part del capítol, es pregunta si un «dialecte» es pot convertir en una «llengua» (3a), i respon que «la suma de factors històrics, sociològics i polítics» pot fer que «un dialecte es consolide oficialment com a una nova llengua» (3b); ho exemplifica amb el croat i el serbocroat (3c). Si es pot produir eixa variació (un dialecte passa a una llengua) sense haver-se produït canvis lingüístics, haurem de pensar que les diferències entre llengua i dialecte no són lingüístiques. El nostre autor parla de «límits científics» (3d), però eixa noció només té sentit científic si hem definit el concepte llengua.

  1. Un dialecte es pot convertir en llengua sense haver-se produït canvis lingüístics (b); croat i serbocroat (c). Implicació: poc diferents seran
    1. «Es pot convertir un dialecte en llengua?» (p. 137)
    2. «La suma de factors històrics, sociològics i polítics pot provocar que una varietat dialectal d’una llengua (considerada fins aleshores unitària per la lingüística) es consolide oficialment com a una nova llengua.
    3. »Això, per exemple, és el que va ocórrer a Croàcia on, després de les guerres dels Balcans, van determinar que la que fins aleshores era una varietat dialectal del serbocroat, esdevindria una llengua independent (el croat).
    4. »Així doncs, la transformació d’un dialecte en llengua escapa dels límits científics establits per la lingüística i penetra de ple en un terreny molt més vinculat amb la sociologia (la voluntat conjunta d’una societat), la política (les possibilitats d’executar eixa voluntat) i la història (els fets que originen eixa voluntat).» (p. 137-138)

La realitat estranya que acabem de trobar (3b-c) s’aclarix en el llibre citat de Mollà. Mostra l’absència d’adequació que tenen els «criteris» dels lingüistes per a dir quines maneres de parlar serien una llengua: extensió, comprensibilitat, etc. (p. 46-56). També remarca que hi ha tautologia en les definicions de llengua (conjunt de dialectes semblants) i dialecte (manera de parlar-se una llengua en un lloc). Eixes deficiències derivarien del fet que el concepte llengua seria més social i polític que no lingüístic (p. 45, 46 n. 4).

La proposta esbossada justifica la variació immensa que hi ha en les realitats lingüístiques considerades llengües: maneres de parlar molt diferents són considerades una llengua (el xinés, l’àrab); i maneres de parlar semblants (amb intercomprensió) són considerades llengües diferents (com ara la majoria de les llengües eslaves).

Eixe marc també explica el valor despectiu que el nom dialecte té en la societat: indica una manera de parlar que l’usuari considera que no és digna de la comunicació pública. En definitiva, l’ús del nom dialecte comporta un insult, un intent de degradar els parlants d’una llengua (o d’una part d’una llengua). Correlativament, la proposta explica una afirmació de sociolingüistes: una llengua seria una forma de parlar amb un exèrcit darrere (en anglés, «A language is a dialect with an army and navy»).

Com a conseqüència de la naturalesa dels conceptes llengua i dialecte, la sociolingüística evita eixos térmens, i usa l’expressió varietat lingüística, aplicable a tota realitat lingüística.

  1. Concepció dels sociolingüistes (Mollà 2002)
    1. Dos deficiències de les propostes dels lingüistes:
      1. Els «criteris» (extensió, comprensibilitat, etc.) no són aplicables a la realitat (p. 46-56).
      2. Tautologia entre llengua (conjunt de dialectes semblants) i dialecte (manera de parlar-se una llengua en un lloc).
    2. El concepte llengua és més social i polític que lingüístic. (p. 45, 46 n. 4).
      1. Variació immensa: maneres de parlar molt diferents serien «llengua» (xinés, àrab); i maneres semblants (amb intercomprensió) no ho serien (moltes llengües eslaves).
      2. Valor despectiu de dialecte: manera de parlar que l’usuari considera que no és digna de la comunicació pública.
      3. Sociolingüistes: «A language is a dialect with an army and navy».
    3. Efecte de la naturalesa de llengua i dialecte: la sociolingüística només usa varietat lingüística.

Seguirem estudiant L’espill lingüístic fent una afirmació que mostra la profunditat de Juli Martínez. L’asseveració pareix una incoherència, però comprovarem que no ho és: el nostre autor no exposa la concepció dels sociolingüistes (2b, 4b), però la practica al llarg del llibre. En 3, hem vist que mostra que un «dialecte» pot convertir-se en «llengua» sense haver experimentat canvis lingüístics: només polítics. Des del principi, sabem que no focalitza les realitats lingüístiques considerades llengües («comunitat lingüística», que pot incloure diversos pobles), sinó les realitats lingüístiques que van unides a un poble, a una identitat lingüística («comunitat de parla», §1.3, 2; «subdialectes» en §6.2, 6c).

També sabem que presenta com a inseparables els conceptes llengua i poble que la parla (§2.3, 7), de manera que la supeditació d’una llengua va unida a la subordinació de la comunitat lingüística que la parla (§2.1, 3). Correlativament, el recobrament d’una llengua és carn i ungla amb una «emancipació política», en la qual la llengua dominant «deixa d’exercir un paper preponderant en l’esfera pública» (§5.3, 1b); per tant, la recuperació del valencià és inseparable «d’un augment radical en l’autoestima del poble valencià» (§1.3, 3d.i).

Ens trobem davant d’una bona paradoxa: el pedagog de la Universitat d’Alacant té en la consciència la concepció inadequada dels lingüistes (2b, 4a); però practica la dels sociolingüistes (4b, 5a-c). Per a reduir la paradoxa a la raó, proposaria que Juli Martínez té la ment d’un pedagog i d’un sociolingüiste; això comportaria que podria més la coherència interna del llibre (5a-c) que la reproducció d’una concepció externa (2b, 4a).

  1. Paradoxa: Juli Martínez té en la consciència la concepció inadequada dels lingüistes (2b, 4a), però practica la dels sociolingüistes (4b)
    1. Un «dialecte» pot convertir-se en «llengua» sense haver experimentat canvis lingüístics: només polítics (3).
    2. No focalitza les llengües («comunitat lingüística»), sinó la realitat lingüística unida a un poble («comunitat de parla», §1.3, 2; «subdialectes» en §6.2, 6c).
    3. Llengua i poble que la parla: inseparables (§2.3, 7). Efectes:
      1. La supeditació d’una llengua va unida a la subordinació de la comunitat que la parla (§2,1, 3).
      2. El recobrament d’una llengua és carn i ungla amb una «emancipació política» (§5.3, 1b).
      3. La recuperació del valencià és inseparable d’augmentar l’autoestima del poble valencià» (§1.3, 3d.i).
    4. Explicació: l’autor és pedagog i sociolingüiste.
      1. Coherència interna: supera la concepció externa (2b, 4a).

El suggeriment fet (la cohesió interna superaria la concepció externa, 5d) també explica una part significativa del capítol sobre «llengua i dialecte». Després de mostrar que un «dialecte» pot passar a «llengua» (3), el pedagog de la Universitat d’Alacant s’enfronta a una afirmació freqüent: si els valencians decidírem que el valencià i el català són llengües diferents, el valencià retrocediria (6a). El nostre autor afirma que «eixe temor no se sosté científicament» (6b); i que, si la decisió era producte de «la voluntat de la societat valenciana», és «plausible» pensar que comportaria un augment de l’ús del valencià i un reforç de la identitat i de la cohesió social (6c).

  1. Dir que la «secessió» del valencià comportaria decadència és irreflexiu (a) i sense fonament científic (b). Al contrari, podria augmentar l’ús i reforçar la identitat i la cohesió social (c)
    1. [continuació de 7] «En aquest sentit, si assumim que açò és així, haurem de desmentir un temor que s’ha expressat tal volta irreflexivament durant les últimes dècades referit al català-valencià: la secessió lingüística implicaria una decadència major per al valencià.
    2. »Sense entrar a elucubrar sobre la conveniència o no d’eixe escenari, hem d’asseverar que el supòsit expressat amb eixe temor no se sosté científicament si apliquem el sil·logisme que hem apuntat adés per al croat. És a dir, si el valencià rebera la consideració oficial de llengua independent per la suma de factors socials (la voluntat de la societat valenciana), polítics (la possibilitat d’executar eixa voluntat) i històrics (l’origen i la causa d’eixa voluntat), aquest nou estatus no tindria cap motiu per a implicar cap decadència.
    3. »Ans al contrari, sembla plausible col·legir que, en tant que fruit d’una determinada voluntat conjunta, podria suposar un augment en l’ús i un reforç dels valors identitaris i cohesius. Encara que, òbviament, açò no és més que una hipòtesi hui dia indemostrable.» (p. 138)

Remarquem el marc: un docent que prové del valencianisme catalaniste recorre un camí argumentatiu que li fa xocar amb una afirmació dels seus i coincidir amb els contraris (els blavers); però, en compte d’amagar o diluir el resultat, l’explicita i el defén (16c). És la mateixa actuació que hem vist quan esquiva l’eurocentrisme parlant del pidgin i la koiné (§5.4, 4b). ¿No significa això que Juli Martínez és un intel·lectual honrat i que es troba a les antípodes de la superficialitat, de la demagògia i del sectarisme?

  1. Marc del procés intel·lectual de 6
    1. Un docent recorre un camí argumentatiu que va contra els seus (valencianisme catalaniste) i coincidix amb els contraris (els blavers).
      1. Però no amaga el resultat; l’explicita i el defén (6c).
      2. Actuació idèntica parlant del pidgin i la koiné (§5.4, 4b).
    2. Implicació: estem davant d’un intel·lectual honrat, lluny de la superficialitat, de la demagògia i del sectarisme.

La suposició descrita (valencià i català com a llengües diferents) parla del futur i, per tant, és «indemostrable» (6c). Però el nostre autor gira la vista al passat (8) i corrobora la deducció sobre el futur (6c) parlant de… Catalunya. Durant el segle xix, el català era considerat un «dialecte» de l’occità, fins que en 1934 Fabra i altres «declaren solemnement al món que el català és una llengua independent» (8a). És indubtable que entre el català i l’occità hi ha una «proximitat» alta (fet que ha permés «apropiar-se de la poesia trobadoresca dels segles xii-xiii», 8b); però no ha intentat ningú «recuperar la unitat» (8b). I bé, eixa «escissió» no ha portat a cap decadència (ni interna ni externa, 8b.i), sinó tot el contrari pels factors històrics, socials i polítics indicats en (8b.ii).

  1. Corroboració de (6c) mirant al passat: en 1934, Fabra i altres s’escindixen de l’occità (a), a pesar de la «proximitat» alta (b); efectes positius per factors històrics, socials i polítics (ii)
    1. [continuació de 6] «En canvi, sí que podem al·ludir al moment en què la llengua catalana es va escindir oficialment de l’occitana i va començar a ser reconeguda per la romanística internacional com a llengua independent. No és fins a 1934 quan Pompeu Fabra i uns altres lingüistes catalans declaren solemnement al món que el català és una llengua independent (Martínez Arrieta, 2006: 112). Fins aleshores i especialment al llarg de tot el segle xix, el català era considerat majoritàriament com a un dialecte de l’occità (Meyer-Lübke, 1890-1902), per molt que aquesta opinió no era unànime i, per exemple, el lingüista alemany Friedrich Christian Diez situava el català al mateix nivell que la resta de llengües romàniques, tot i admetre l’important vincle que mantenia amb l’occità (Diez, 1844).»
    2. »Aquesta proximitat entre català i occità és destacada per la majoria de grans noms de la lingüística catalana del segle xx, com el mateix Fabra, Badia i Margarit, Joan Coromines o Francesc de Borja Moll, entre altres (Martínez Arrieta, 2006: 117-119). Tot i això, no hi ha hagut cap moviment oficial encaminat a recuperar la unitat entre aquestes dos llengües (si excloem d’aquesta consideració l’apropiació que des de la historiografia catalana s’ha fet de la poesia trobadoresca dels segles xii-xiii, que s’expressava en provençal, un dialecte de l’occità)
      1. »i no pareix que, en cap cas, aquesta escissió haja provocat cap mena de decadència en el reconeixement internacional i en l’ús social i cultural del català.
      2. »En realitat, l’efecte va ser el contrari. En unir-se els factors històrics (el romanticisme predominant a Europa en el segle xix, amb el sil·logisme llengua-pàtria, i l’impuls a la Renaixença literària i cultural), els socials (una societat burgesa amb pretensions europeïtzants i amb un sentiment identitari molt arrelat) i els polítics (unes institucions capacitades per a decretar, impulsar i fer visible en l’àmbit internacional la independència lingüística del català), aquest nou estatus com a llengua independent de l’occitana va constituir un motiu d’orgull per a la societat catalana del tombant del segle xix al xx, de manera que en va eixir reforçat l’ús social, institucional i literari.» (p. 138-139)

Adquirible en llibreries. També en la pàgina web: https://publicaciones.ua.es/es/catalogo/societat-valenciana-en-l-espill-linguistic-la/978-84-9717-450-3

 

Valencianitat activa des d’Alacant (VII). Fons del llibre: nacionalismes i llengües (§6.1)

6     Fons del llibre: nacionalismes i llengües

6.1    Cap. 10. «Nacionalismes d’expansió»: un llop disfressat de corder

El llibre que ressenyem s’acaba en els dos conceptes que subjauen en totes les relacions lingüístiques tractades: els nacionalismes (capítol 10) i què són les llengües (capítol 11). Juli Martínez no caracteritza el concepte nacionalisme, potser perquè les dos classes que hi han («d’expansió i de defensa») tenen valors oposats. Els de defensa (que caracteritza primer) busquen l’objectiu de «preservar les característiques idiosincràtiques (llengua, cultura, teixit econòmic, etc.) d’una nació sense estat» (1a). Naixen com a reacció a un «nacionalisme d’expansió», de manera que volen recuperar la llibertat (1a.i).

La descripció anterior comporta que els «nacionalismes d’expansió» procuren que la seua llengua s’expandixca fora del seu àmbit geogràfic, procés que implica subordinar llengües. Però eixe procés no és el bàsic. Si recordem que la marginació d’una llengua va unida a la marginació de la comunitat lingüística que la parla (§2,1, 3), deduirem que el fons del procés no és lingüístic, sinó polític, econòmic i cultural. En definitiva, els nacionalismes d’expansió són «nacionalismes imperialistes» (1b.i).

Els dos nacionalismes tindrien en comú que la llengua pròpia seria «un símbol, un emblema, un estendard» (1c). Convindria saber si la llengua pròpia és una qüestió fonamental per als nacionalismes d’expansió (és un mitjà per a dominar), mentres que els nacionalismes de defensa focalitzarien la identitat pròpia i la recuperació de la llibertat. De fet, hi han nacionalismes de defensa en què la llengua no és essencial (com ara en Irlanda i en Escòcia).

  1. «Nacionalismes d’expansió (b) i de defensa» (a)
    1. «Els nacionalismes de defensa sorgeixen com un intent de preservar les característiques idiosincràtiques (llengua, cultura, teixit econòmic, etc.) d’una nació sense estat, com són els casos del Quebec, Còrcega, Escòcia, Catalunya, Euskal Herria, etc.
      1. »Aquests nacionalismes no pretenen cap tipus d’expansió més enllà de les fronteres que els eren o els són pròpies, ni tampoc exercir cap tipus d’influència (de domini) sobre altres nacions, sinó, simplement, recuperar amb plena normalitat una autonomia funcional (econòmica, institucional, comercial, cultural, lingüística, productiva, etc.).» (p. 119)
    2. Efecte de la caracterització anterior: els nacionalismes d’expansió intenten que una llengua s’escampe fora del seu àmbit, objectiu que implica supeditar llengües.
      1. El procés de fons és l’expansió d’un poble i la dominació d’uns altres pobles. Els nacionalismes d’expansió són «nacionalismes imperialistes» (p. 114).
    3. «Per als nacionalismes, tant els d’expansió com els de defensa, la llengua pròpia de la seua nació és un símbol, un emblema, un estendard.» (p. 120)
      1. ¿És fonamental la llengua pròpia per als nacionalismes d’expansió, mentres que els de defensa focalitzarien la identitat i la llibertat (Irlanda, Escòcia)?

L’actuació de les dos classes de nacionalismes contrasta molt: els d’expansió s’amaguen, mentres que el de defensa es mostren (2a). La causa d’amagar-se és voler fer creure que l’expansió del poble dominant i de la seua llengua seria natural, sense imposicions (§5.2, 11a). En canvi, els nacionalismes de defensa es mostren per una exigència que hem comentat parlant de les llengües supeditades que volen recuperar-se: una de les condicions és explicitar la situació en què es troben i la voluntat de refer-se (§5.3, 12a). No cal dir que, en els pobles subordinats que busquen l’objectiu de recobrar la llibertat, passa exactament igual. El nostre autor fa una explicació ampla sobre l’ocultament dels nacionalismes d’expansió (2b).

  1. Un nacionalisme es mostra (el de defensa); l’altre s’amaga (el d’expansió). Causes
    1. «Hui dia, afortunadament, els nacionalismes d’expansió no són perceptibles, almenys al primer món i, almenys també, en el vessant territorial (sí que ho són en l’àmbit de la influència econòmica, lingüística, etc., com veurem més avant). En canvi, sí que hi són presents els nacionalismes de defensa.» (p. 119)
      1. Causa d’amagar-se: fer creure que l’expansió del seu poble i de la seua llengua seria natural, sense imposicions (§5.2, 11a)
      2. Causa de mostrar-se: explicitar la situació en què es troben i la voluntat de refer-se (com en les llengües, §5.3, 12a).
    2. «Que els nacionalismes d’expansió no siguen perceptibles des del punt de vista territorial no vol dir que no existisquen. Ans al contrari. Aquests nacionalismes perduren i, com hem apuntat en el capítol 8 [ací, §5.2, 11], ho fan emparats en una qualitat que no solien emprar en el passat: la subtilesa –com a mínim, la subtilesa de no usar els tancs per regla general–. Evidentment, quan parlem de nacionalismes lingüístics ens referim precisament als que es desenvolupen, com una de les potes fonamentals, en el si d’aquest tipus de nacionalisme expansiu. Llengua, esports i exhibicions armamentistes són, com ja hem apuntat en alguna ocasió, els tres vèrtexs sobre els quals es basteix de cara a la galeria aquesta ideologia. Aquesta trilogia impulsa el nacionalisme banal, el vesteix de normalitat i escampa els símbols (banderes, himnes) per onsevol presumptament exempts de cap tipus de component autoritari, bel·ligerant o impositiu. El nacionalisme d’estat consagra l’statu quo emparat en les estructures de poder que remen unànimes en la mateixa direcció. Però, per a consolidar aquest statu quo sense escletxes, el nacionalisme d’expansió projecta el seu vessant lingüístic en dos tipus d’actuacions complementàries que pren prestades, amb aparença d’innòcues, de l’àmbit esportiu: fomenta la competició internacional i, alhora, matxuca els rivals petits. Vegem-ho amb detall.» (p. 119-120)

Al final de la darrera citació (2b), Juli Martínez anuncia que estudiarà a continuació les característiques secundàries dels nacionalismes d’expansió (ho fa en les p. 120-128). Tenen coincidències amb les característiques de les «llengües globals» (p. 79-84), que no hem resumit tampoc (§5.1, 5b).

El fet que els nacionalismes d’expansió intentar amagar-se permet entendre una informació que el pedagog de Novelda tracta al principi del capítol sobre els nacionalismes. L’estructurarem en quatre fases. En primer lloc, els nacionalismes d’expansió es presenten com a no nacionalistes (serien neutres o com a màxim patriòtics). En segon lloc, acusen els nacionalismes de defensa de ser «nacionalistes»: per tant, serien els únics nacionalistes. En tercer lloc, els atribuïxen perversitats (entre les quals, «pervertir l’orde constituït», 3a). En quart lloc, intenten passar-los la mala fama dels nacionalistes d’estat (de fet, intenten acostar-los a l’imperialisme i al nazisme). Trobareu eixes quatre fases en les citacions de (3a-b).

L’efecte d’una tal deformació de la realitat és que «el terme nacionalista ha adquirit una connotació negativa» (3c). El nostre autor demostra que, pel valor etimològic, els térmens nacionalisme i patriotisme no són diferents (3d).

  1. Deformació de la realitat: només serien nacionalismes els de defensa (a), que serien perversos (a) i imperialistes (b). Efecte: percepció negativa del terme nacionalisme (c). Nacionalisme i patriotisme: per l’etimologia, no són diferents (d)
    1. «Actualment, des dels altaveus de poder, se sol acusar els nacionalismes de pretendre pervertir l’orde constituït, d’alterar la llei i la normalitat. I, a més, se’ls sol atribuir, mitjançant un sil·logisme depravat, la mateixa abominable essència dels nacionalismes imperialistes que han sembrat de pàgines glorioses la història de la humanitat. Açò, sens dubte, respon a l’interés d’aquests altaveus de mantenir l’statu quo, favorable als seus interessos (és a dir, als de la seua nació). I, per a fer-ho, entre molts altres recursos, generen una trampa lingüística: els nacionalistes contra els patriotes.» (p. 117)
    2. «La segona confusió que tractarem d’aclarir és la que assimila els nacionalismes amb els imperialismes militars basats en la idea de la preeminència d’una nació per damunt de les altres. Aquesta premissa tan simple i, alhora, tan nefanda és la que ha justificat al llarg de la història algunes de les barbaritats més esgarrifoses que ha comés la humanitat contra la humanitat mateix (les altres simplement han permutat el terme nació per religió). Per això, en una reelaboració sistemàtica de la llei de Godwin, els patriotes aboquen sobre els nacionalistes unes calúmnies que hui associem, sense cap mena de dubte, amb la maldat mateix [en una nota, apel·lació als nazis]. Però, no obstant això, caldrà que establim que no tots els nacionalismes són iguals. Que, de fet, n’hi ha, si més no, dos tipus que podem considerar senzillament oposats ja que l’un naix en resposta de l’altre.» (p. 118)
    3. «No ens deu estranyar, per tant, que en l’imaginari col·lectiu el terme nacionalista haja adquirit una connotació negativa, just al contrari que el terme patriota. Mentre que el primer sol ser dibuixat de vermell, amb cua, orelles punxegudes i un trident, el segon és un pacífic llaurador aferrissat que només vol que el deixen sembrar el blat, criar els fills, rebolcar-se pels prats i animar la seua selecció a guanyar el mundial. La trampa lingüística funciona i les altes esferes estableixen una separació entre ells, els bons, els guardians de la constitució, és a dir, els patriotes; i els altres, els dimonis, els secessionistes, els destructius nacionalistes.» (p. 117)
    4. «Aquesta trampa lingüística, però, no resisteix un pas contrastiu amb l’etimologia. Així, el terme nacionalista deriva, com resulta obvi, de nació i aquesta del llatí natio-nationem, substantiu deverbal procedent de nascere (‘nàixer’). Per tant, nació és el lloc, la terra de naixement d’una persona i, per extensió, el conjunt de persones que comparteixen eixa característica. En conseqüència, nacionalista és qui sent estima per la terra que l’ha vist nàixer. Comparem-ho amb patriota. Aquest terme deriva de pàtria, pres del llatí patria, derivat de la forma femenina de l’adjectiu patrius-a-um (‘relatiu als pares’). Així, la col·locació llatina terra patria experimenta un fenomen d’habilitació, omet el nucli terra i és l’adjectiu patria el que n’assumeix el significat, que no és altre que ‘la terra dels pares’. Així doncs, per molt paradoxal que ens semble, patriota és aquell que sent estima per la terra dels seus pares, és a dir, en bona lògica, per la terra en què ha nascut.» (p. 117-118)

Les reflexions etimològiques sobre nacionalisme i patriotisme (3d) ¿són pertinents? Crec que, socialment, no ho són. La qüestió no és l’etimologia, sinó el valor que el nom nacionalisme té en la realitat social. Podríem interpretar l’esforç de Juli Martínez com a un intent de justificar l’actuació del valencianisme polític, el qual (seguint el catalanisme) ha usat el terme nacionalisme per a qualificar-se a ell mateix.

En l’origen, nacionalisme significava que un valencianiste (o un catalaniste) no es considerava regionaliste, terme que associava a una supeditació a la ideologia espanyola centralista. Ser nacionaliste comportava més que defendre una regió espanyola (supeditada al centre). Ara: la forma més simple d’apartar-se del regionalisme poc profund i evitar les connotacions negatives del nom nacionalisme ¿no és usar el terme valencianisme? De fet, crec que eixa actuació ha anat escampant-se a partir d’anar emergint un valencianisme que procura evitar els dos extrems (l’anticatalanisme i el catalanisme).

  1. ¿Nacionalisme o valencianisme?
    1. Reflexions etimològiques sobre nacionalisme i patriotisme (3d): poc pertinents socialment.
      1. Pertinent: valor de nacionalisme en la societat.
    2. Finalitat probable: justificar el valencianisme polític.
      1. Origen: ser valencianiste no és ser regionaliste, sinó més.
    3. Forma d’evitar regionalisme i nacionalisme: valencianisme.

 

Adquirible en llibreries. També en la pàgina web: https://publicaciones.ua.es/es/catalogo/societat-valenciana-en-l-espill-linguistic-la/978-84-9717-450-3

 

Valencianitat activa des d’Alacant (VI). De la marginació social d’una llengua (o un parlar) a la recuperació (§5.3-§5.4)

5.3    Cap. 9. De la marginació social a la recuperació

El procés de supeditar una llengua a una altra pot acabar en la substitució lingüística (§5.2). Però també és factible que la llengua marginada es recupere, com li ha passat al francés davant de l’anglés en el Quebec, o en les llengües de les noves Repúbliques bàltiques davant del rus. Per a revertir el procés, una de les condicions necessàries és «explicitar la voluntat de fer-ho» (1a). Sense expressar la voluntat de canviar el procés de dominació, una llengua supeditada no deixa de ser subalterna, ans al contrari: el procés seguirà avant fins a la substitució completa.

Ara: amb la voluntat, no n’hi ha prou. Juli Martínez nota que el recobrament d’una llengua subordinada va unit a una «emancipació política», en la qual la llengua dominant «deixa d’exercir un paper preponderant en l’esfera pública» (1b). Hem vist més amunt que les llengües són carn i ungla amb el poble o pobles que la parlen (§2.3, 7), de manera la marginació d’una llengua va unida a la marginació de la comunitat lingüística que la parla (§2,1, 3). En el cas valencià, la voluntat de recuperació de la llengua pròpia té al costat la restitució de la Generalitat (és a dir, el recobrament del poble valencià). De fet, hem comentat al principi de la ressenya que, per al nostre autor, «la recuperació del valencià ha d’anar necessàriament acompanyada d’un augment radical en l’autoestima del poble valencià, és a dir, en l’autoconsciència que els valencians som un poble d’Oriola a Vinaròs» (§1.3, 3d.i).

El pedagog de Novelda observa que el procés de dignificació de la llengua supeditada no sol anar unit a «reduir la presència de l’altra llengua» (1b.i), afirmació que exemplifica amb el rus en les Repúbliques bàltiques (1b.ii) i en altres estats de l’antic bloc soviètic.

  1. Una llengua marginada es pot recuperar: cal «explicitar la voluntat de fer-ho» (a); sovint, hi ha una «emancipació política» (b); procés no unit a «reduir la presència de l’altra llengua» (i-ii)
    1. «La substitució lingüística no és l’únic horitzó possible per a una llengua minoritzada. És, això sí, el més probable sempre que no es produïsca una presa de consciència per part de la comunitat de parla d’eixe idioma. En aquest últim cas, des de l’estadi de la minorització, una comunitat pot revertir el desenllaç dramàtic de la substitució, però necessiten evidenciar la voluntat explícita de fer-ho.» (p. 104)
    2. «Els grans processos de recuperació i normalització lingüística han hagut d’anar acompanyats, per regla general, de processos d’emancipació política, de manera que la llengua pròpia de la comunitat lingüística que era dominant ha deixat d’exercir un paper preponderant en l’esfera pública.
      1. »A canvi, se sol produir un reequilibri en l’ús social de les dos llengües, atés que la comunitat emancipada no sol actuar per a reduir la presència de l’altra llengua, sinó per a impulsar i fer normal l’ús de la pròpia.» (p. 105)
      2. «Com a exemples actuals d’aquesta situació, podem esmentar els casos de les repúbliques bàltiques de Letònia, Estònia i Lituània.» (p. 105)

L’evolució descrita respon al cas en què hi ha «emancipació política». En canvi, si «la comunitat lingüística dominant continua bel·ligerant contra la llengua minoritzada» (2a) frena el recobrament (2b). En eixa situació, la diglòssia no recula; només s’estabilitza durant uns anys; i el fet de no recuperar el prestigi social promou la substitució lingüística (2c). Juli Martínez qualifica l’actuació de «la comunitat lingüística dominant» com a «política» (14d), no debades hi ha la dominació d’un poble sobre un altre.

  1. Sense «emancipació política», no és fàcil que una llengua supeditada es recupere
    1. «Què ocorre quan no hi compareix el segon factor? És a dir, què ocorre quan la comunitat lingüística dominant continua sent bel·ligerant amb la llengua i la comunitat minoritzada?
    2. »És obvi que aquesta actitud funciona com un fre que impedeix revertir la situació de minorització des de la base. La llengua que ostenta el rang d’inferior no és capaç de recuperar amb plenitud cap àmbit lingüístic (la incorporació als mitjans de comunicació, al sistema educatiu o al món laboral és molt tímida) i, per tant, la normalització lingüística apareix com un horitzó llunyà i inabastable.
    3. »Es produeix, per tant, una recuperació insuficient, que permet dotar d’estabilitat durant algunes generacions la situació de diglòssia, perquè aparentment la llengua minoritzada ja no és combatuda, però va perdent parlants de forma progressiva perquè continua lluny d’adquirir la consideració de prestigiosa.» (p. 105-106)
    4. «Els motius pels quals una comunitat lingüística dominant és refractària a la recuperació i normalització lingüística d’una altra llengua cal situar-los, sense cap mena de dubte, en l’òrbita política i dels imperialismes lingüístics.» (p. 106)

El nostre autor no exposa quins factors interns impedixen la recuperació efectiva de la llengua supeditada (2), i no explicita que la situació descrita en (2b-c) és la que correspon a Galícia i a València (§3.3). Els factors interns poden variar, però pareix versemblant creure que el fonamental és que sectors destacats del poble supeditat no compartixen l’objectiu de «l’emancipació política» ni la recuperació de la llengua: en definitiva, no hi ha transversalitat (social i geogràfica). Si n’hi ha, el procés té moltes més possibilitats de triomfar, que és el cas de Catalunya i Euskadi. En canvi, el futur d’un poble i d’una llengua supeditats serà poc lluminós si sectors destacats s’identifiquen amb la llengua i amb el projecte de futur de la comunitat lingüística dominant, de manera que no compartiran el projecte social i polític vinculat a la llengua supeditada.

La implicació de les reflexions anteriors és que tot moviment social que intente que una llengua marginada es recupere deu mirar si hi han condicions per a formular objectius socialment i geogràficament transversals. En el cas valencià, podem recordar un conjunt de factors que repercutixen negativament sobre tota la geografia valenciana i sobre totes les classes socials: la centralització econòmica en Madrid, la marginació del corredor mediterrani, les inversions de l’estat molt per baix de la mitjana, i el fet de pagar a l’estat com a poble ric quan els valencians som un poble per davall de la mitjana espanyola.

  1. Relació de la recuperació dels pobles i de les llengües supeditats amb la transversalitat
    1. Situació dels pobles sense «emancipació política»»: la seua situació (2b-c) coincidix amb la descrita per a Galícia i València (§3.3)
    2. ¿Quins factors interns impedixen la recuperació efectiva de la llengua supeditada? No tractat en L’espill lingüístic (2).
      1. Proposta versemblant: sectors destacats del poble supeditat s’identifiquen amb la llengua i amb el projecte de futur de la comunitat lingüística dominant, de manera que no compartixen el projecte social i polític vinculat a la llengua supeditada.
    3. Implicació: tot moviment social «emancipador» deu mirar si hi han objectius socialment i geogràficament transversals.
      1. Conjunt valencià: són negatius una pluralitat de factors.
      2. La centralització econòmica en Madrid
      3. La marginació del corredor mediterrani.
      4. Les inversions de l’estat molt per baix de la mitjana.
      5. Pagar a l’estat com a poble ric quan els valencians som un poble per davall de la mitjana espanyola.

 

5.4    Eurocentrisme: pidgin (o crioll) i koiné

El capítol 9 de L’espill lingüístic descriu els casos de mescles de llengües: com es formen i com són percebuts (pidgin o crioll, p. 106-112). També tracta el concepte anomenat koiné (p. 112-116). Mostra que les definicions de quatre diccionaris (DIEC, DNV, TermCat i DRAE) contenen interferències ideològiques negatives (p. 112-114). De fet, el títol del capítol («La koiné i el pidgin o la diferència entre els rics i els pobres») anuncia que pidgin i koiné indiquen el mateix concepte, i que la diferència que hi ha és extralingüística: la koiné seria pròpia de rics (i europeus), de manera que està ben considerada; en canvi, el pidgin seria negatiu perquè ara els actors són pobres (i no europeus).

Ens trobem davant d’un exemple de l’afirmació que el pedagog de la Universitat d’Alacant es sent europeu, però no és eurocentriste. I per això, quan els nostres no actuen bé, ho diu i es posa al costat dels altres (els del pidgin, els criolls: els no europeus). Un bon exemple d’internacionalisme conseqüent. A més, el nostre autor també mostra que, en compte de reproduir acríticament definicions, llig reflexionant; i els lectors veuen que té bons dots per a analitzar. El final de l’anàlisi és colpidor (4c).

  1. Mescles de llengües (pidgin o crioll, p. 106-112) i de parlars (koiné, p. 112-116)
    1. koiné: les definicions de DIEC, DNV. TermCat i DRAE contenen interferències ideològiques negatives (p. 112-114).
      1. Títol del capítol 9: «La koiné i el pidgin o la diferència entre els rics i els pobres».
      2. Koiné: pròpia de rics (i europeus); ben considerada; pidgin: actors pobres (i no europeus); seria negatiu.
    2. L’autor es sent europeu, però no és eurocentriste.
      1. Ara, es posa al costat dels altres (els no europeus).
      2. Exemple d’internacionalisme conseqüent.
      3. A més, llig reflexionant, i té bons dots per a analitzar.
    3. Final de l’anàlisi:
      1. «Que siga precisament el Centre de Terminologia Catalana –una entitat eminentment lingüística, al servei d’una comunitat humana que parla una llengua encara minoritzada– qui done peu a aquesta accepció tan confusa, parcial i tergiversable, resulta francament incomprensible. […].
      2. »Obrir la porta a etiquetes d’aquest tipus (comunicació internacional) i donar-los carta de naturalesa és un flac favor al català-valencià i una coartada immillorable per als defensors dels imperialismes lingüístics. […]
      3. »Un seguit, doncs, de valoracions subjectives indemostrables que emanarien d’una definició de dos línies a penes.» (p. 114)

 

Adquirible en llibreries. També en la pàgina web: https://publicaciones.ua.es/es/catalogo/societat-valenciana-en-l-espill-linguistic-la/978-84-9717-450-3

 

 

Valencianitat activa des d’Alacant (V). Deformacions de la realitat per a dominar (§5.1-§5.2)

5      Deformacions de la realitat per a

dominar

5.1    Cap. 7. Llengües (o parlars) innatament superiors / inherentment

inferiors

Fins ara, hem comentat els sis primers capítols, que ocupen la mitat del llibre (p. 13-77). Els capítols restants (del 7 al 11) tracten conceptes que permeten aprofundir en la comprensió de la realitat valenciana. El capítol 7 reflexiona sobre les hipotètiques «llengües globals».

Hem vist que, en el món de les llengües, és factible presentar la realitat com no és (sovint, per a intentar dominar). Per a evitar alteracions de la realitat, convé tindre en compte tres bases. La primera és que cada llengua expressa la vida del poble o pobles que la parlen. Des d’eixa perspectiva, cada llengua és adequada. La segona base és que les llengües creixen quan les societats creixen. Això explica que a on més llengües hi han és a on les societats han creixcut poc (predominantment, en les selves tropicals, com ara Indonèsia o l’Amazònia). La tercera base és que, quan l’ús d’una llengua s’estén per fora del seu àmbit geogràfic i pot aspirar a ser la llengua de la humanitat, no és per raons lingüístiques, sinó per poder polític, militar, econòmic i cultural.

  1. Tres idees bàsiques sobre les llengües humanes
    1. Cada llengua expressa la vida del poble o pobles que la parlen.
      1. Des d’eixa perspectiva, cada llengua és adequada.
    2. Les llengües creixen quan les societats creixen.
      1. Poc de creiximent social: moltes llengües (com ara en les selves tropicals).
    3. Aspiració a ser la llengua de la humanitat: per poder polític, militar, econòmic i cultural.

Per a arribar a les hipotètiques «llengües globals», Juli Martínez comença per exposar la quantitat enorme de llengües humanes que hi han (sis milers, 2a), de les quals la mitat podrien desaparéixer en pocs anys (2a.ii).

  1. Sis milers de llengües, el 50% en perill de desaparéixer
    1. «Es calcula que al món es parlen entre 6.000 i 7.000 llengües.
      1. »Només en 8 estats (és a dir, demarcacions polítiques), se’n parlen més de 3.500: 832 a Papua Nova Guinea, 731 a Indonèsia, 515 a Nigèria, 400 a l’Índia, 295 a Mèxic, 286 al Camerun, 268 a Austràlia i 234 al Brasil (UNESCO, 2003).» (p. 77)
      2. «La UNESCO considera que al voltant del 50% de les llengües del món es troba en perill de desaparició.» (p. 77)

Per a facilitar l’anàlisi d’idees no certes, el nostre autor nota que el verb globalitzar significa ‘uniformar’ quan s’aplica a la forma de ser i de parlar de les persones i dels pobles (3c). Per a l’humanisme europeu, els sentiments i la raó de les persones són universals, que és una idea prou diferent de la «globalització». En eixa concepció, tota llengua és local (3a.i). El pedagog de la Universitat d’Alacant exposa clarament quins factors fan que unes quantes llengües s’hagen escampat geogràficament (3a.ii). En (3b.i), estan les onze llengües amb més parlants.

Cal destacar que, al costat del 335 milions que té l’anglés com a llengua materna (3b.i), n’hi han 1.165 milions que la tenen com a llengua segona o com a llengua estrangera (3b.ii). Eixa dada mostra com avança l’anglés cap a ser la llengua més usada en la comunicació internacional.

  1. Valors humans universals (a); tota llengua és local (i); llengües amb més parlants (b); valor de globalitzar aplicat a la cultura (c)
    1. «Això implica que el que és global és la condició humana, és a dir, la igualtat en drets i en facultats físiques o psíquiques, entre les quals hi ha la del llenguatge.
      1. »I també implica que, en cap cas, ni l’anglés, ni el castellà, ni el xinés, ni cap altre idioma són globals. Són llengües privatives d’una determinada comunitat lingüística,
      2. que s’ha expandit i ha crescut en funció no dels mèrits d’eixa llengua, sinó de la capacitat reproductora, conquistadora, militar i econòmica de les comunitats que les parlen. O, més en concret, dels nuclis de poder que han dut històricament les regnes d’eixes comunitats lingüístiques.» (p. 78; també en la p. 83)
    2. Les 11 llengües amb més parlants (i). Particularitat de l’anglés (ii).
      1. Xinés: 1.200 milions; castellà: 400; anglés 335; hindi: 260 milions; àrab: 240; portugués: 200; bengalí: 189; rus: 166; japonès: 128; lahnda (Paquistan): 90; javanés: 80; alemany: 78 (p. 80).
      2. L’anglés tindria cap a 1.500 milions (335 com a llenguqa materna, i 1.165 com a segona llengua o llengua estrangera, p. 124 nota 63). Senyal que avança cap a ser l’idioma més usat en la comunicació universal.
    3. «Globalitzar, de fet, s’utilitza com a eufemisme de uniformar, d’igualar en uns hàbits (lingüístics, alimentaris, actitudinals, de consum…).» (p. 78)

Per a acostar-se a les llengües que volen mostrar-se com a superiors, Juli Martínez nota que una part dels «nuclis de poder» (3a.ii) que han dirigit les comunitats lingüístiques que s’han estés geogràficament haurien actuat d’una forma «prepotent […] contra la perifèria conquistada, colonitzada i criollitzada», de manera que «no escatimen humiliacions contra la manera com els altres parlen la seua llengua» (4a). Hem arribat al supremacisme. Posa com a exemple el fet que les grafies del castellà ce-ci i za-zo-zu sonen se-si, sa-so-su en el 90% dels castellanoparlants; però, en els cursos internacionals, ensenyen la pronunciació del 10% (4a.i). Per cert, «reials acadèmies» (4a) conté les dos primeres paraules de la Real Academia Española.

  1. Supremacisme: els «nuclis de poder» (3a.ii) actuen d’una manera prepotent i humiliant davant de «la perifèria» d’una llengua
    1. [continuació de les paraules de 3a.ii] «En aquest sentit, potser no és sobrer explicar l’actitud prepotent que, des dels rovells d’algunes comunitats lingüístiques, emparats en reials acadèmies o en instituts la mar de ben subvencionats amb diners públics, s’emana contra la perifèria conquistada, colonitzada i criollitzada. Així, al marge d’espoliacions econòmiques, violacions dels drets humans, legislacions severes o qualsevol altre tipus d’actuació típica de la metròpolis contra les colònies, els nuclis influents d’algunes grans llengües no escatimen humiliacions contra la manera com els altres parlen la seua llengua.
      1. »Perquè, reflexionem: com hauríem de considerar, si no com a humiliació, que una llengua determinada establisca com a variable estàndard la que és pròpia d’una minoria dels seus parlants i, per tant, bandege la pròpia de la majoria? [exemple que posa: ce-ci i za-zo-zu sonen se-si, sa-so-su en el 90% dels castellanoparlants; però, en els cursos internacionals ensenyen la pronunciació del 10%.]» (p. 78-79)

El supremacisme sobre «la perifèria» d’una llengua es reproduïx davant de llengües externes. La prepotència (4) substituïx l’explicació racional d’un idioma. En compte de fonamentar-se en la història del poble o pobles que el parlen, recorren a la creació d’un mite: hi haurien llengües innatament superiors, i llengües inherentment inferiors; les superiors s’escamparien justament per ser superiors; i les altres s’arrupirien i s’arraconarien progressivament, fins a la mort natural. Els idiomes serien com les espècies animals: els uns estarien preparats per a evolucionar i perdurar; els altres, malformats, estarien predestinats a l’extinció. Hem passat del darwinisme dels animals i les plantes al darwinisme lingüístic (5a).

El nostre autor mostra que no és vàlid cap dels criteris que s’usen per a fonamentar que una llengua seria «global» (p. 79-84). Eixe resultat era previsible, ja que un mite creat per a dominar no pot tindre una base objectiva. El pedagog de Novelda tanca el tema d’una manera brillant: si hi han tantes espècies animals en perill d’extinció, no és per la seua capacitat d’adaptació al medi, sinó per l’acció humana; i, en les llengües, és igual (5c).

  1. Supremacisme: de la perifèria d’una llengua a llengües externes. Un idioma no s’explicaria per la història del poble que el parla, sinó perquè seria innatament superior (o inherentment inferior)
    1. «Els defensors de les llengües superiors desvinculen l’estat de salut de les llengües de la història que l’explica i, per contra, el vinculen amb una pretesa validesa innata de les llengües que, segons ells, hauria provocat que, amb el pas dels segles, les unes haurien anat expandint-se, mentre que les altres haurien anat arraconant-se. Aquesta línia argumental rep la denominació de darwinisme lingüístic.» (p. 79-80)
    2. Si el mite de les «llengües globals» s’ha creat per a dominar, no poden tindre una base objectiva els «criteris» usat per a deduir si una llengua seria «global».
      1. Demostració en les p. 79-84.
    3. «No és la falta d’habilitat per a adaptar-se a l’entorn la raó per la qual desapareixen hui dia espècies animals o llengües naturals. És, evidentment, l’actuació humana, desaprensiva i mancada d’escrúpols, la que ho provoca. Argüir una altra cosa no és més que simple mala fe o descomunal ignorància.» (p. 89)

Destaquem que el centralisme lingüístic (4) i l’imperialisme (5) són dos cares de la mateixa realitat: el supremacisme. Quan la dominació és interna, l’anomenem centralisme; quan és externa, imperialisme.

Mirant-ho bé, si una llengua humana destaca ha de ser per raons qualitatives. Com ara, els lectors del llibre que ressenyem veuen que l’alemany (una llengua amb pocs milions de parlants, 78; 3b) publica el 13% dels llibres del món. Eixe percentatge és més significatiu si tenim en compte que la llengua que està tornant-se mundial (l’anglés) edita el 28% dels llibres (p. 124, nota 61): l’anglés té cinc voltes més parlants que l’alemany, i es fan publicacions en anglés en països no anglòfons; però la quantitat de llibres en anglés només duplica els llibres en alemany.

En definitiva, si una llengua destaca és per les idees que s’elaboren (o s’han elaborat) en eixa llengua (com ara el grec clàssic). De jove, aprenguí del sociolingüiste Lluís Vicent Aracil que una de les maneres de ser útil al valencià era elaborar idees atractives per als destinataris, de manera que calia ser intel·lectualment rigorós i humanament profund.

  1. Supremacisme: centralisme i imperialisme (a). Importància real d’una llengua (b-c)
    1. Centralisme (4) i imperialisme (5).
      1. Dos cares del supremacisme.
    2. La importància de les llengües està en la cultura.
      1. Alemany (78 milions, 3b): el 13% dels llibres del món.
      2. Anglés (cinc voltes més parlants, i llibres en anglés en països no anglòfons): només duplica la quantitat (el 28%; p. 124, nota 61).
    3. Una llengua destaca per les idees intel·lectualment rigoroses i humanament profundes que s’elaboren (o s’han elaborat) en eixa llengua (com ara el grec clàssic).

 

5.2    Cap. 8. Del supremacisme a la substitució lingüística

El capítol 8 de L’espill lingüístic està dedicat al marc ideològic de les hipotètiques llengües superiors. Seguim, per tant, en deformacions de la realitat. Quan no hi ha supeditació a un altre idioma, l’aprenentatge de la llengua materna va unit a la formació del sentiment de pertànyer a una comunitat humana, procés que comporta adquirir una identitat social (7a). En canvi, en una situació de subordinació a una altra llengua poden ser negatius el sentiment i la identitat, de manera que eixa adversitat afavorix la substitució de la llengua materna per la dominant (7a.i).

  1. Efectes possibles de la subordinació lingüística: sentiment i identitat negatius, que afavorixen la substitució lingüística
    1. «La llengua que hem adquirit per via materna projecta cap a nosaltres, en graus diversos, uns valors identitaris i de pertinença a un grup.
      1. »En situacions de conflicte lingüístic greu, aquests valors poden minvar i, fins i tot, assolir una concepció negativa, açò és, el parlant renega tant de la identitat que li forneix la llengua, com dels sentiments de pertinença a la comunitat humana que la parla. Per tant, la relació identitària lògica entre llengua, parlant i grup s’estronca, i això pot ocórrer per diverses raons.» (p. 91)

En la dominació esbossada, el supremacisme recorre al prejuí per a impulsar i accelerar la substitució lingüística. La forma suau és fer bromes que, en realitat, busquen humiliar els parlants de la llengua supeditada (8a). I és que, per darrere d’eixe comportament, hi ha aversió contra els parlants de la llengua dominada, que es pot manifestar cruament (8a.i). Com que l’actitud descrita va contra persones (contra els parlants de la llengua dominada), seria també una manifestació de racisme (8b).

  1. Aversió del supremacisme contra els parlants de la llengua dominada (i): bromes per a humiliar-los (a). Racisme: va contra persones (b)
    1. «En aquest context, els prejudicis lingüístics esdevenen un aliat dels parlants de la llengua majoritzada –que transmeten, com una malaltia contagiosa qualsevol, als parlants de la llengua minoritzada que es troben en procés d’abandó lingüístic–. Un aliat que, en el millor dels casos, els permet bromejar sobre l’altre idioma (és a dir, humiliar-lo, vexar-lo);
      1. »i, en el pitjor dels casos, els permet vehicular el seu odi contra el diferent (contra el que consideren inferior).
    2. »Com veem, és una actitud substancialment semblant al racisme. [seguixen exemples reals, referits al valencià]» (p. 92-93)

Cal dir que, en el desplegament de l’aversió, intervenen sovint institucions públiques (és a dir, l’estat), com ara l’intent de canviar castellà per espanyol i dir contra els qui no tenen el castellà com a llengua materna: «Habla espanyol, que estamos en España» (9a). Qui té eixa ideologia es negarà a aprendre una llengua espanyola supeditada al castellà (9a.i), de manera que l’estat que potencia eixa actuació afavorix la ignorància, la qual facilita la dominació (el «ramat», 9a.ii).

  1. Intervenció d’institucions públiques en el desplegament de l’aversió
    1. «Des de les altes esferes de l’estat, s’ha apuntat una sentència que ha servit d’excusa i d’amenaça: “Habla español que estamos en España”.
      1. »I, per tant, hi havia llicència per a no aprendre i per a reduir cada volta més la vitalitat de les altres llengües.
      2. »Que les estructures d’aquest estat mal anomenat democràtic hagen impulsat i fomentat el dret a la ignorància seria certament sorprenent si no fóra perquè, com sabem, una societat ignorant és molt més fàcil de conduir i manejar, com si fóra un ramat.» (p. 96)

La incidència social de l’aversió (8-9) fa aparéixer tres efectes units. El primer és afavorir que l’ús de la llengua supeditada comporta conflictes, els quals són absents de l’idioma dominant (qui parla en eixe idioma no té problemes, 10a). Això crea inseguretat en els parlants de la llengua subordinada, i potencia el retrocés del seu ús públic (10b). Les reculades en l’ús fan que els parlants de la llengua dominada desconfien de la seua llengua (10b), i la unió de la inseguretat i la desconfiança acaben en la substitució lingüística (10c).

  1. Tres efectes de l’aversió (8-9): conflictes (a), inseguretat i desconfiança (b), i retrocés de l’ús públic de la llengua supeditada, fins a la substitució (c)
    1. «Aquesta actitud refractària a l’adquisició de la llengua de la terra d’acollida va acompanyada d’un segon comportament que és el que desencadena l’abandó lingüístic: el grup que parla la llengua d’acollida, és a dir, el grup que no ha emigrat, sent que el seu idioma es troba minoritzat en comparació amb l’altre –el preeminent, el recolzat per l’estat–. En conseqüència, van associant-hi una certa conflictivitat, detecten que usar-lo més enllà dels àmbits perfectament coneguts (la família, els amics) pot ser una font de problemes.
    2. »Aquesta incomoditat va estenent-se, va generant inseguretat respecte a la validesa de la pròpia llengua i, sobretot, provoca una percepció d’efectes letals: “si parle l’altra llengua, segur que m’entenen”. Això està en la base de la reducció d’àmbits d’ús i, de retop, de la pèrdua de la confiança cap a la llengua pròpia.
    3. »I quants parlants es mantindran fidels a la seua llengua si hi han perdut la confiança? Hi ha càlculs que apunten que, en una situació de conflicte lingüístic avançat, en què una llengua es troba en clara minorització, al voltant del 80% dels membres de cada generació abandonen la llengua. Així, no resulta complicat aventurar un futur molt poc afalagador per a la subsistència d’eixe idioma i, en necessària correlació, del poble que el parla.» (p. 96-97)

El nostre autor dedica espai a comentar l’expansió de la llengua dominant i la contracció de la supeditada. Una estaria vinculada a la «normalitat»; l’altra, a «l’excepcionalitat» (11a). El procés seria natural, sense imposicions (11a), unit a la «tradició» (11b; i també a Déu, 11b.i). Com en la propagació dels dogmes, cal repetir-ho i repetir-ho fins que la gent s’ho crega i ho trobe natural; i, aleshores, donen llibertat per a triar una llengua (11c).

  1. Expansió i contracció: «normalitat» contra «excepcionalitat» (a), sense imposicions (a), procés vinculat a la «tradició» (b; i també a Déu, i); repetició fins que la gent s’ho creu; aleshores, llibertat per a triar (c).
    1. «La minorització d’una llengua porta implícita la majorització d’una altra, la qual consolida el seu estatus preponderant gràcies al fet que és desproveïda de qualsevol percepció de conflictivitat. És a dir, la normalitat s’expressa en la llengua superior, mentre que només l’excepcionalitat és vehiculada amb la inferior. Per a arribar a aquest punt, els defensors de la llengua majoritzada tracten d’apartar-ne els comportaments impositius i, per contra, es basen per al seu propòsit en dos arguments quasi incontestables: la subtilitat i l’aptitud.» (p. 90
    2. «L’objectiu que persegueixen a tot arreu és que la percepció general siga que la seua llengua ostenta l’estatus superior, que és parlada per una infinitat de persones, que és la més apta per a una multitud de funcions i que, a més, si cal, és l’elegida per Déu per a comunicar-se amb els homes (o al revés, tant fa). I que tot això és per tradició, perquè “sempre ha sigut així”, de manera que ningú ho qüestione:
      1. »“Y no puede ser azar, no. O, si acaso lo es, dejadme esta emoción que me llena al pensar que las primeras palabras enhebradas en sentido, que puedo leer en mi lengua española, sean una oración temblorosa y humilde. El César bien dijo que el español era lengua para hablar con Dios. El primer vagido del español es extraordinario, entre los de sus hermanas. No se dirige a la tierra: con Dios habla, y no con los hombres.” [de Dámaso Alonso, 1964, poeta i filòleg destacat].» (p. 99)
    3. «Només cal repetir moltes vegades que una llengua serveix per a tot i que l’altra tan sols serveix per a parlar amb la família. I deixar que la gent trie lliurement.» (p. 99)

Juli Martínez descriu d’una manera emotiva els efectes personals i comunitaris de la substitució lingüística: els qui abandonen la llengua pròpia han de renegar de la seua identitat comunitària (12a.i); els qui la conserven acaben exiliats en la seua pròpia terra (12a.ii).

  1. Efectes personals i comunitaris de la substitució lingüística
    1. «Aquest desenllaç –l’abandó progressiu d’una llengua– és francament dramàtic per a tots els components de la comunitat lingüística minoritzada.
      1. »D’una banda, els qui decideixen abandonar la llengua pròpia (o es veuen abocats a fer-ho) estronquen el vincle identitari que tot ésser humà té cap a la llengua materna i, per tant, reneguen d’un dels elements bàsics que conformaven la seua personalitat.
      2. »De l’altra, els qui mantenen la fidelitat lingüística naden contra corrent, cada volta amb més dificultats, més pressió i més incomprensió. D’alguna manera, representen un tristíssim oxímoron: es converteixen en exiliats en la seua pròpia terra.» (p. 97-98)

 

Adquirible en llibreries. També en la pàgina web: https://publicaciones.ua.es/es/catalogo/societat-valenciana-en-l-espill-linguistic-la/978-84-9717-450-3