7. Conclusions sobre l’estudi de bé / ben. Bibliografia

 

7     Conclusions sobre l’estudi del valor quantitatiu de bé / ben

Hem arribat a una part fonamental de les investigacions: les conclusions. Són tan decisives per la raó que, llegint la introducció i les conclusions d’un treball, u es pot fer una idea sobre el contingut i el valor de la investigaicó.

Mirarem de resumir el camí llarg que hem fet durant cinc capítols, des de l’estudi de diccionaris i una mirada a més llengües (§2) fins a les gramàtiques més recents (§6). I, alhora que farem això, procurarem notar quins beneficis teòrics hem obtingut fent tres activitats: reflexionant sobre les dades empíriques de bé / ben; vinculant les reflexions a dades empíriques de paraules a primera vista diferents; i munyint-ho tot per a extraure implicacions.

Les conclusions tindran quatre seccions. Les tres primeres estan vinculades a les tres parts del treball (aportacions del DGLC, del DCVB i del DCELC, §2; estancament en les obres posteriors, §3-§4 i §6; i el desplegament d’una alternativa, §5). La quarta secció (§7.4) és divulgativa i pràctica: procurar condensar les aportacions per a deduir quina estructura convé que tinguen les entrades dels diccionaris dedicades a / ben i bo / bon.

 

7.1    Aportacions i implicacions del DGLC, el DCVB i el DECLC

L’estudi de les formes i ben comporta l’aclariment de tres temes. El primer és el fet que, en l’ús d’eixes dos formes, apareix una dualitat: un valor qualitatiu (Ho ha fet bé) i un valor quantitatiu (Tu bé que ho saps). Això obliga a preguntar-se si són dos paraules homònimes (una amb el valor qualitatiu, i l’altra amb el quantitatiu), o si són la mateixa paraula. Si només hi ha una paraula, hem d’explicar quin és el valor bàsic (el qualitatiu o el quantitatiu), i amb quins mitjans i amb quina finalitat hem creat el valor secundari.

El segon tema a estudiar és la variació en les llengües romàniques. El valor qualitatiu (treballar bé) és propi de totes les llengües romàniques; en canvi, el quantitatiu (Ser u ben treballador) és molt popular en unes, però no tant en altres (o no té l’acceptació social que ha tingut en francés i en valencià-català, §2.4.2).

El tercer misteri a aclarir és l’aplicació sintàctica del valor quantitatiu, ja que no és previsible: va amb una part dels constituents subordinats (qualificatius, quantitatius i circumstancials: casa ben bonica, ben poques cases, parlar ben prop d’algú); però no s’aplica als verbs ni als noms (igual que l’anglés very).

Ja  fora dels enigmes de l’àmbit romànic, la dualitat i ben forma part d’una particularitat del valencià-català: tindre paraules que conserven la consonant nasal -n quan van davant del nucli (bon, quin, mitjan, un) i la perden quan hi ha eixa condició (bo, qui, mitjà, u).

La conveniència d’estudiar l’ús de les formes i ben està en el fet que, a pesar dels problemes citats, les gramàtiques li dediquen poca atenció i la tracten amb limitacions significatives (alguna volta, amb confusions, §4.1.1, §4.2.2).

Hem començat per constatar que les paraules gramaticals es tracten tant en els diccionaris com en les gramàtiques. Per la seua missió (estudiar les paraules), els diccionaris aporten més accepcions i més detalls particulars. Per la direcció contrària, les gramàtiques (que busquen les estructures fonamentals d’una llengua en cada part de la teoria lingüística) deuen vincular el concepte que representa la paraula gramatical que estudien al camp semàntic a què pertany. Tant en els diccionaris com en les gramàtiques, haurien d’aparéixer els valors fonamentals de cada paraula estudiada. Eixe emmarcament dels diccionaris i de les gramàtiques ens ha portat, en l’estudi de la paraula ben, a analitzar diccionaris (§2) i gramàtiques (§3, §4 i §6).

En el camí que hem seguit, hem trobat aportacions i limitacions. Les limitacions són previsibles, ja que la perfecció no existix en la ciència. El factor important són les aportacions, i n’hem trobat en el DGLC (§2.1) i en el DCVB (§2.2). De fet, evitant les limitacions d’eixos dos diccionaris i sumant les aportacions hem arribat a un tractament global i complet dels usos qualitatius (dibuixar bé, treball ben fet) i dels quantitatius (torre ben alta, ben pocs, ben sovint, Bé que ho sap, §2.5).

Per una altra banda, el DCVB i el DECLC informen sobre l’antiguitat i l’amplitud geogràfica de l’ús quantitatiu de bé / ben en valencià-català. A més, la seua informació implica que bo i són la mateixa paraula (§2.3.1). La diferència és l’aplicació sintàctica: bo és un adjectiu qualificatiu i atributiu (com perfecte); i és un circumstancial de manera (com perfectament). Eixa dada comporta que (igual que perfecte i perfectament) bo i han de tindre la mateixa definició (bo: adequat per a una finalitat; : adequadament per a una finalitat).

La unió entre i bo també permet explicar com s’han format tres construccions diferents. Les dos primeres són dos usos expressius de bo: el qualitatiu de una bona novel·la, i el pràcticament quantitatiu de un bon grapat (§2.3.2). En tercer lloc, la vinculació entre bo i també ens ha permés entendre la creació de la construcció bona cosa (aplicable allà a on no arriba el bé / ben quantitatiu: als noms i als verbs, bona cosa de faena i jugar bona cosa, §2.3.3).

En contrast amb el camí positiu que acabem de descriure, hem trobat que una part de les aportacions del DGLC, del DCVB i del DECLC s’han perdut en els diccionaris posteriors (§2.4.1).

En les llengües de l’entorn, el francés ha tingut una evolució semblant a la nostra, però més potent. Per contra, les obres considerades de l’italià i del castellà tracten molt poc el valor quantitatiu de bene i bien (§2.4.2). En el cas del castellà, deu existir un cert prejuí contra l’ús quantitatiu de bien.

 

7.2    Tractament pobre de les gramàtiques

Les gramàtiques haurien d’extraure dels diccionaris els valors semàntics fonamentals de les paraules gramaticals, que haurien de posar dins del seu camp semàntic. Hem trobat que els manuals estudiats donen molt poca informació, tant sobre el camp semàntic com sobre els valors bàsics de les paraules gramaticals. És com si hi haguera desconnexió entre els diccionaris i les gramàtiques, en compte d’haver una unió íntima. Així, enfront d’una actuació globalment positiva en el DGLC i en el DCVB hem trobat que el conjunt de la informació que hem arreplegat en les gramàtiques analitzades és escassa (§3, §4 i §6).

Quan tracten el valor quantitatiu de bé / ben, els manuals de Fabra tenen una actuació pobra (i poc coherent, §3.1, 4; §3.2, 11; §3.3.2, 8). Certament, en les tres gramàtiques que hem estudiat apareix el ben quantitatiu. Però també és veritat que hem trobat factors que dificulten saber què ha dit el nostre autor sobre l´ús quantitatiu de bé / ben (i inclús saber a on el tracta, §3.4, 9).

Les característiques dites deuen ajudar a explicar que una part de les gramàtiques posteriors a les de Fabra no estudien els usos quantitatius de bé / ben (§4.1.1, §4.2.2). A més, hem topat amb una perplexitat: a pesar de la fama enorme de Fabra com a gramàtic, pareix que (com a mínim en la paraula que hem estudiat) hom haja tingut més en compte una gramàtica d’uns autors poc productius en el camp de la lingüística (Marvà 1932), que no els manuals de Fabra (§4.1.2, 9; §4.2.1, 3a).

Dos excepcions de la dinàmica descrita són els valencians Sanchis Guarner (1950) i Enric Valor (1973, 1977), encara que el factor decisiu no deu ser haver seguit el camí de Fabra (difícil de deduir). Tant Sanchis Guarner com Valor devien tindre en compte el valencià viu (§4.2.1, 1, 3b). En canvi, hem estudiat autors valencians que no deuen haver consultat l’actuació de Sanchis Guarner ni la de Valor, i tampoc deuen haver considerat com actua el valencià viu. Diverses obres significatives no inclouen ben en els adverbis de quantitat (§4.2.1, 3a; §4.2.2, 4, 5-11). En el 2003, vaig tractar amb una certa vehemència el valor quantitatiu de ben i el paral·lelisme que té amb l’anglés very (§5.1). Això no obstant, no conec obres que hagen seguit eixa actuació. Encara més: el ben quantitatiu també és absent de la GNV (§6.1, 3).

En les gramàtiques recents de les institucions normativitzadores (GNV 2006, GIEC 2016), hem descrit un grau elevat d’anomalies metodològiques (§6.1, 2; §6.2, 9). A més, a pesar de l’extensió que tenen eixos manual no hem trobat que facen avançar l’actuació teòrica i la descripció empírica dels precedents (sobretot les gramàtiques de Fabra i la de Sanchis Guarner). La GNV no conté l’ús quantitatiu de bé / ben (§6.1, 3), i la GIEC el presenta com a marginal sense exposar la causa (§6.3, 13). Realment, ens podríem preguntar si, en compte de tindre en compte els predecessors, seguir la llengua viva i considerar l’actuació gramatical del francés (§2.4.2, 6), hom coincidix amb l’actuació de les gramàtiques del castellà (§2.4.2, 7).

 

7.3    Un intent de fer avançar les aportacions dels predecessors

En la part central de l’objecte d’estudi (estudi de la paraula bé / ben), l’aportació bàsica d’este treball és explicar a través de quina evolució els parlants hauríem creat el valor quantitatiu (ben fort) a partir del qualitatiu (treballar bé, §5.3). Hem trobat uns verbs que, quan es combinen amb , comporten un valor específic: ‘del tot adequadament, del tot’ (bollir bé la verdura, §5.3.1, 1a). Eixe cas particular ha permés crear el valor quantitatiu de ben.

Després d’intentar deduir quin és el camí que hauria seguit el ben quantitatiu per a expandir-se (§5.3.2, 3-4; ara, exemplificat en 1b), ens hem encarat a la qüestió crucial: per quines raons interpretem ben roig com a ‘molt roig amb expressivitat’ (és el fet que ben roig = del tot roig és una construcció expressiva, que conté el valor objectiu ‘molt roig’, §5.3.2, 5). El procés expansiu del ben quantitatiu culmina en la construcció que intensifica la predicació (Tu bé que ho sabies, §5.3.3, 10):

  1. Creació i creiximent del ben / bé quantitatiu
    1. Verbs que, amb , comporten el valor ‘del tot adequadament, del tot’ (bollir bé la verdura, §5.3.1, 1a).
      1. Valor quantitatiu (ben roig = del tot roig, §5.3.1, 2c).
    2. Transició (i-ii) i expansió del ben quantitatiu (iii-vi, 5.3.2, 3-4).
      1. Ben bollida, la verdura és més digerible.
      2. M’han servit una carn ben cuita.
      3. Estic ben tranquil.
      4. Han fet una finca ben alta.
      5. De carn, en menge ben poca.
      6. Ara, ja estem ben prop de la meta.
    3. Del tot roig comporta ‘roig amb expressivitat’ (§5.3.2, 5).
      1. Causa: del tot roig és una construcció expressiva; conté el significat objectiu ‘molt roig’.
    4. Culminació: la construcció bé que (§5.3.3, 10), que intensifica la predicació.
      1. Tu bé que ho sabies

Al costat d’explicar la llengua tal com és, també ens hem encarat a una operació més difícil: justificar per quins motius hi han aplicacions de ben que no existixen, com ara *ben tres, *ben per tu, *ben molt (§5.3.3, 8); o per quin factor el valor quantitatiu de bé / ben no va amb els verbs (§5.3.3, 9); o per quina raó és factible un secret molt ben guardat, però no una torre *molt ben alta (§5.3.3, 11).

L’alternativa s’acaba en un apèndix (§5.4): aclarir quina diferència hi ha entre N’eren deu i N’eren ben bé deu; entre Podria ser que haguera vingut i Podria ben ser que haguera vingut. Fabra va donar molta importància a una construcció irregular (ben bé),  mentres que el DCVB la va reduir a un exemple (sense accepció pròpia, §5.4.1). És una secció llarga, ja que mostra les inadequacions del DGLC i, sobretot, analitza les construccions defectuoses dels valencians que usen una locució que no dominen (§5.4.3). Des dels parlars que diuen ben bé, haurien d’aclarir si és certa la sospita a què hem arribat: ben bé seria equivalent de bé que (una intensificació de la predicació, §5.4.4, 14).

També tindria el mateix valor la construcció podria ben ser que, la qual convindria mirar si només diuen els qui poden posar ben dins de les formes analítiques d’un verb (T’han ben enganyat = Bé que t’ha enganyat, §5.4.6).

  1. Més construccions estudiades
    1. Justificar per què no existixen unes certes construccions.
      1. *ben tres, *ben per tu, *ben molt (§5.3.3, 8).
      2. *Verbs + quantitatiu (§5.3.3, 9).
      3. un secret molt ben guardat / una torre *molt ben alta (§5.3.3, 11).
    2. Estudi de ben bé i podria ben ser que (§5.4).
      1. Són construccions irregulars, que Fabra realçà i el DCVB marginà (§5.4.1).
      2. Usos inadequats en escriptors valencians (§5.4.3).
      3. Ben bé podria ser equivalent de bé que (§5.4.4, 14).
      4. Igual en podria ben ser que (= Bé que podria ser, §5.4.6).

Per a poder analitzar adequadament les gramàtiques, hem hagut de fer aportacions fora de l’objecte d’estudi del treball. Així, per a poder entendre el concepte sintàctic «adjectius determinatius» de moltes gramàtiques hem explicat què tenen en comú els adjectius quantitatius (tant els numerals com els indefinits, tres, molts, algun) i els adjectius demostratius més l’article (§5.2, 4).

La mateixa secció ha fet una operació semàntica: caracteritzar el camp semàntic dels quantitatius indefinits, objectiu que comporta parlar del contingut semàntic de les paraules molt, poc, prou i massa (§5.2, 5-7). La delimitació del camp semàntic es completa amb la definició i distribució d’una part significativa dels adjectius quantitatius indefinits (§5.2, 8-12). Crec que convé destacar eixa part de l’alternativa, ja que definix el contingut semàntic bàsic de tretze paraules i construccions (3c.i):

  1. Aportacions fora de l’objecte d’estudi (fora de bé / ben)
    1. El concepte sintàctic de moltes gramàtiquees adjectius determinatius:
      1. Quines propietats tenen en comú els adjectius quantitatius (numerals i indefinits, tres, molts, algun), els adjectius demostratius i l’article (§5.2, 4).
    2. Caracterització del camp semàntic dels quantitatius indefinits, delimitat per molt, poc, prou i massa (§5.2, 5-7).
      1. Estructura semàntica de molt, absència de quantificació explícita i poc.
      2. Estructura semàntica de prou, massa i poc.
    3. Definició i distribució de tretze quantitatius indefinits (§5.2, 8-12):
      1. molts, prou, Ø, uns, alguns, uns quants, uns pocs, algun, pocs, cap, tots, cada, qualsevol.

Acabarem les reflexions sobre els resultats obtinguts focalitzant la metodologia de la ciència. Crec que este treball és un exemple de l’afirmació que, quan no anem ben orientats, les llengües humanes pareixen una adjacència infinita de fets particulars en general poc comprensibles. En canvi, si tenim la sort d’anar ben orientats i som ordenats i constants, pareix que els enigmes siguen unes peces de dòmino posades l’una al costat de l’altra, de manera que la solució d’un enigma fa anar caent d’u en u els altres enimges. El resultat és que, d’una concatenació de perplexitats, passem a un doll de solucions.

Realment, els millors aliats del científic són la metodologia de la ciència i el compromís social, ja que les investigacions haurien de tindre com a primera finalitat millorar l’entorn social de l’investigador.

  1. Reflexions sobre la metodologia de la ciència.
    1. Bona orientació + orde + constància: la solució d’un enigma en fa solucionar més.
      1. D’una concatenació de perplexitats a un doll de solucions.
      2. Mala orientació: concatenació de fets particulars estranys.
    2. Els aliats del científic: metodologia de la ciència i compromís social.
      1. Primera finalitat les investigacions: millorar l’entorn social.

 

7.4    Esquema estructural per a un diccionari de bé i bo

Arreplegant les aportacions i les solucions proposades per a problemes específics, acabarem el treball amb una proposta sobre bé / ben per als diccionaris. Com que la forma bàsica de la paraula és (quan és un circumstancial de manera, 3b), només cal justificar en quins casos pren la forma ben (3a). He separat l’ús qualitatiu (3b) i el quantitatiu (3d). Entre els dos, he posat l’ús qualitatiu particular que ha permés crear l’ús quantitatiu (3c). He indicat amb el símbol «1a» el fet que l’ús qualitatiu particular és qualitatiu.

Dins dels usos quantitatius particulars, he posat com a cas particular l’ús de bé que per a intensificar una predicació (3e, com a «2a»). Com a casos marginals, he incorporat T’han ben enganyat i Ho pots ben creure (3e.iii). Com a cas particular de la intensificació de la predicació, he considerat l’aparició d’un numeral i l’atribució nominal, casos en què és factible recórrer a la construcció general (bé que) o a ben bé (3e). La proposta de 3 es limita als valors estudiats (en concret, no he fet distincions dinsde l’ús qualitatiu, 3b):

  1. Definició de bé / ben. Jerarquia dels valors estudiats (sense distincions en l’ús qualitatiu, b)
    1. adv. (ben quan va davant del nucli: davant d’un circumstancial, d’un atributiu, d’un qualificatiu i del quantitatiu poc(s)).
    2. 1. En l’ús bàsic, correspon a bo com a circumstancial de manera; d’una manera adequada (per a una finalitat, explícita o implícita). També pot ser atributiu i qualificatiu.
      1. Havem dinat bé. Treballa molt bé. L’han tractat bé. Ha estat ben tractat. Porta un cabell ben pentinat.
    3. 1a. Quan una predicació és simple de fer o només es pot fer d’una manera, significa d’una manera perfecta, del tot, completament.
      1. Per favor, tanca bé les finestres.
    4. 2. El segon valor qualitatiu (1a) ha permés crear un valor quantitatiu: molt (amb expressivitat inherent). Intensifica circumstancials, atributius, qualificaius i el quantitatiu poc(s)). No modifica ni noms ni verbs.
      1. Ho diu ben sovint.
      2. És ben alta, aquella torre.
      3. Hi havien ben poques persones. 
    5. 2a. També pot intensificar la predicació. L’opció més potent és posar bé que davant del verb: Són sinònims prou que i ausades que.
      1. Eixos bé que t’han enganyat.
      2. Bé que es veu des d’ací.
      3. Esporàdicament, apareix entre el temps i el participi (T’han ben enganyat)i entre el verb modal poder i l’infinitiu (Ho pots ben creure).
    6. 2b. Quan la intensificació de la predicació conté un quantificació numeral en el subjecte o en l’objecte, es pot recórrer a bé que o a ben bé. Igual passa quan l’atributiu és un nom actualitzat.
      1. Bé que n’han vingut una trentena, encara que no t’ho cregues.
      2. N’han vingut ben bé una trentena.
      3. Ella bé que és la figura de sa mare.
      4. Ella és ben bé la figura de sa mare.
    7. 3. Nom derivat: el bé i el mal.

En 4, he procurat sintetitzar les reflexions sobre bo. No he posat que pot ser atributiu (4a), ja que és una propietat atribuïble al conjunt dels qualificatius. He explicitat que l’expressivitat de fer un bon treball prové de l’expressivitat de ben alt (4c). Com que l’adjectiu seguix tenint el valor ‘adequat’, he posat «1a» (4c). El canvi de valor (de ‘adequat’ a ‘gran’) va expressat amb «2» (4d); també he indicat l’origen del valor. Dins d’eixa accepció, he introduït bona cosa (4e, com a «2a»). Com adés, no he fet distincions en l’ús qualitatiu (4b):

  1. Definició de bo / bon. Jerarquia dels valors estudiats (sense distincions en l’ús qualitatiu, b)
    1. adjectiu qualificatiu (bon quan va davant del nucli).
    2. 1. Adequat (per a una finalitat, explícita o implícita).
      1. Ha fet un treball bo.
      2. Caminar és bo (per a les persones)
    3. 1a. Paral·lelament a l’ús expresiu de ben (ben alt), l’anteposició al nucli afegix expressivitat.
      1. Ha fet un bon treball.
    4. 2 Seguint el valor quantitatu de ben (ben fort), interpretem bon com a gran amb els noms que no admeten ‘adequat’.
      1. Falta un bon grapat d’arròs
      2. Ha fet malbé un bon tros de tela
    5. 2a. La construcció bona cosa s’aplica a noms i a verbs per a completar el ben qualitatiu.1
      1. Acompanyà l’arròs amb bona cosa de vi.
      2. Quan plorà bona cosa, es calmà.

 

Bibliografia

Acadèmia Valenciana de la Llengua → DNV, GAVL

Alarcos Llorach, Emilio (1994):  Gramática de la lengua española. Madrid, Espasa Calpe.

Badia i Margarit, Antoni M. (1962): Gramática catalana. Madrid, Gredos.

Bernat i Baldoví, Josep (1997): Obra completa. Huit volums. Ajuntament de Sueca.

Volum 1: Teatre I. Conté una «Cronologia de Bernat i Baldoví» de J. Antoni Carrasquer (p. 7-12) i un estudi de Gabriel Sansano (p. 12-22), seguit de nou obres de teatre (escrites entre 1845 i 1862), de les quals citaré Qui no té la vespra no té la festa, El virgo de Vicenteta i El vell Pollastre. Hi han dos paginacions; la de la part superior correspon a l’edició original de cada obra de teatre i, la inferior, és correlativa a tot el llibre. Cite per la paginació inferior, que és la immeditament accessible a les consultes.

Volum 5: Premsa periòdica I. Conté La Dolçaina (1844-1845) i un estudi preliminar de Josep-Lluís Ribes Ros (p. 6-22). En la part de La Dolçaina, només hi ha una paginació (a la part superior), que correspon a l’edició que Bernat i Baldoví va fer de tots els números de la revista.

Volum 8: Miscel·lània. Conté llibrets de falla i documents. Cite per la paginació inferior, que correspon a tot el llibre.

 D’ací i d’allà. Curs de valencià C2 (2018), Roger Mocholí León, Alexandre Ordaz Dengra, Josep Palomero Almela, Josep Saborit Vilar, Abelard Saragossà Alba. València, Tabarca llibres.

DCVB = A.M. Alcover i F.B. Moll  (1926-1968): Diccionari Català-Valencià-Balear. Palma de Mallorca, Ed. Moll, 10 vols.

DECLC = J. Coromines (1980-91): Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana. Barcelona. Curial. Nou volums.

DGLC = P. Fabra  (1932): Diccionari General de la Llengua Catalana. Barcelona, Edhasa.

DIEC = Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (1995): Diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona/Palma/València. Edicions 62.      Segona edició, 2007.

Dizionario italiano Olivetti (2003): a cura di E. Olivetti. Olivetti Media Commnication. https://www.dizionario-italiano.it/

DNV = Diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la llengua (2014): Diccionari normatiu valencià. València, http://www.avl.gva.es/dnv.

Fabra, Pompeu  (1912): Gramática de la lengua catalana. Barcelona. L’Avenç.

Fabra, Pompeu (1918): Gramàtica catalana. Barcelona, Aqua. Use l’edició de 1981.

Fabra, Pompeu (1956): Gramàtica catalana. Barcelona, Teide.

Fullana Mira, Lluís (1915): Gramática elemental de la llengua valenciana. València, Centre de Cultura Valenciana. N’hi ha reedició facsímil, València, París-València, 1993.

Fullana Mira, Lluís (1921): Compèndi de la gramática valenciana. València, Edeta. N’hi ha reedició facsímil, València, París-València, sense data.

GAVL (2006) = Gramàtica normativa valenciana. València, Acadèmia Valenciana de la Llengua.

GDLC = Gran Diccionari de la Llengua Catalana (1998). Barcelona, Enciclopèdia Catalana.

GIEC (2016): Gramàtica de la llengua catalana, de l’Institut d’Estudis Catalans, Barcelona.

GNV (2006) = Gramàtica normativa valenciana. València, Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Grande grammatica italiana de consultazione: mireu Renzi

Grevisse, Maurice  (1936) Le bon usage. Grammaire Française. Gembloux. Use l’edició de 1969, Ed. Duculot .

IIFV (2002) = Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (2002): Guia d’usos lingüístics. Aspectes gramaticals. València, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana.

Institut d’Estudis Catalans → DIEC, GIEC

Jordana, Cèsar August (1933): El català i el castellà comparats, Barcelona, Editorial Barcino. Segona edició en 1968.

Lacreu, Josep  (1990): Manual d’ús de l’estàndard oral. València. Universitat de València. Use l’edició de 1992.

Marvà, Jeroni (1932): Curs superior de gramàtica catalana. Nova edició, revisada i ampliada per Eduard Artells, 1968. Barcelona, Barcino.

Mocholí León, Roger, Ordaz Dengra, Alexandre, Palomero Almela, Josep, Saborit Vilar, Josep, Saragossà Alba, Abelard (2018): D’ací i d’allà. Curs de valencià C2. València, Tabarca llibres.

Nebot, Josep (1894): Apuntes para una gramática valenciana popular. València. Reproducció facsímil de la Llibreria París-València, València, 1996.

RAE = Real Academia Española (Comisión de Gramática) (1973): Esbozo de una nueva gramática de la lengua española. Madrid, Espasa Calpe.

Reig, Eugeni S. (1997): Valencià en perill d’extinció. València. Use la segona edició (corregida i molt augmentada), 2005.

Reig, Eugeni S. (2015): El valencià de sempre. Alzira, Bromera.

Renzi, Lorenzo et alt. (1988, 1991, 1995): Grande grammatica italiana di consultazione. Bologna, Il Mulino.

Robert, Paul (1972): Dictionaire alphabétique & analogique de la langue française. Paris, S.N.L.

Salvador, Carles (1951): Gramàtica Valenciana. València, Lo Rat Penat. Use l’edició 17, de 1995, Eliseu Climent editor.

Sanchis Guarner, Manuel (1950): Gramàtica valenciana. València, Torre. N’hi ha una reedició facsímil de 1993, Barcelona, Alta Fulla, amb un estudi preliminar d’Antoni Ferrando.

Saragossà, Abelard (2007): «Sobre l’estructuració gramatical de Fabra (1956) i uns altres encerts teòrics», Entorn i vigència de l’obra de Fabra. Actes del II Col·loqui Internacional «La lingüística de Pompeu Fabra». Universitat Rovira i Virgili, Tarragona, 7-9 d’abril del 2003. (Edició a cura d’Anna Montserrat i Olga Cubells), Valls, Cossetània Edicionis, p. 261-279.

Saragossà, Abelard (2003): Gramàtica valenciana raonada i popular. Els fonaments. Gandia, CEIC Alfons el Vell. Cite per la segona edició (revisada i augmentada), València, Tabarca Llibres, 2005.

Valor, Enric (1973): Curso medio de gramática catalana referida especialmente al País Valenciano. València, Editorial Gorg.

Valor, Enric (1977): Curs mitjà de gramàtica catalana referida especialment al País Valencià. València, 3i4.

 

 

Publicat dins de Ben popular però no ben tractada | Deixa un comentari

6. Les gramàtiques de les institucions normativitzadores (II). GIEC (2016)

6.2   La quantificació en la GIEC (2016): anomalies metodològiques

La GIEC (2016) diu moltes més paraules que la GNV (2006), però trobarem que coincidixen en característiques significatives (com ara en canviar terminologia dels predecessors sense constatar-ho i explicar-ho, o en la freqüència de les anomalies metodològiques). En (1a), tenim les primeres paraules sobre la quantificació:

  1. Primeres paraules de la GIEC. El concepte «quantificador»
    1.  «17. Els quantificadors nominals. 17.1. Introducció. Els quantificadors són elements lèxics que serveien per a mesurar entitats comptables (com tres, pocs i uns quants en tres finestres, pocs llibres i uns quants cavalls) i no comptables (com molta i prou en molta gent i prou aigua) o bé per a mesurar el grau d’una propietat o d’una situació (com molt i massa en molt atrevida i parla massa).» (p. 621)

Si usem el concepte «quantificador», caldria explicar en què consistix. I, com que en la ciència no pot haver cap noció solta, haurem de preguntar-nos a quin concepte està vinculat (des del qual l’haurem de definir). Eixa absència també apareix en la GNV (2006). L’única propietat que he vist de quantificador és que el «quantificador mesura entitats» (1a):

  1. Absència en el tractament del concepte «quantificador»
    1. A quin concepte està vinculat (des del qual cal definir-lo).
      1. En la ciència, no pot haver cap concepte solt.
    2. Única propietat vista:
      1. El «quantificador mesura entitats» (5a).

La segona operació pertinent que he trobat consistix en dividir els «quantificadors» en universals (cada, tot) i no universals. Els universals «involucren la totalitat de les entitats» (p. 622). Els «no universals» es dividirien en «numerals, quantitatius i indefinits» (3b), conceptes definits en (3b.ii-iv):

  1. Primera classificació del «quantificador»
    1. Universals (cada, tot) i no universals.
      1. Els universals «involucren la totalitat de les entitats» (p. 622)
    2. Els no universals:
      1. «Segons l’aportació semàntica que fan, els quantificadors no universals es classifiquen en numerals, quantitatius i indefinits.
      2. »Els quantificadors numerals indiquen una quantitat numèrica exacta (un, dos, tres);
      3. »en canvi, els indefinits expressen una quantitat d’una manera aproximada o sense especificació numèrica (alguns, diversos, cap).
      4. »Els quantitatius tenen un sentit gradual, situen en un determinat punt d’una escala de graus (molt, gens, massa) i poden establir comparació (menys, més, tant).» (p. 622)

El camí seguit implica que, en la jerarquia dels adjectius quantitatius, tot i cada serien els primers (i no els numerals i, tot seguit, molt, poc, prou i massa). En la distribució que he fet més amunt (§5.2, 9-11), he apuntat que el lloc dels quantitatius tot i cada seria el darrer (després de definir els quantitatius que expressen emfàticament absència de quantitat, cap i gens).

Quan a la divisió tripartida, la GIEC actua com la GNV: no seguix el camí simple de Fabra (1956: quantitats precises / quantitats no precises). La primera volta que cita el trio, el posa en l’orde habitual («numerals, quantitatius i indefinits», 3b.i). En canvi, en la definició posen els «indefinits» (3b.iii) davant dels «quantitatius» (3b.iv), també com la GNV.

En la definició dels numerals («indiquen una quantitat numèrica exacta», 3b.ii), sobra la paraula numèrica, ja que comporta una tautologia (el terme a definir entra en la definició).

La definició dels «indefinits» («expressen una quantitat d’una manera aproximada (alguns, diversos, cap)», 3b.iii) ¿no és aplicable també als «quantitatius» (molt, poc, prou, massa…)? Per tant, la classificació tripartida no és coherent. Com a detall, cap ¿expressa una quantitat d’una manera aproximada?

Quant als «quantitatius», la proposta té dos parts. La primera és situar «en un determinat punt d’una escala de graus» (3b.iv). Ara és quan arribem als quantitatius indefinits fonamentals de les llengües: molt, poc, prou, massa. Els lectors ¿poden comprendre la definició? La GIEC no explica en què consistix l’escala en què es posarien i, com a conseqüència, els lectors no poden entendre la definició. Recordem que, més amunt (§5.2), hem intentat descriure l’escala amb dos propietats. La primera és que tots els quantitatius indefinits excepte u (poc) indiquen una quantitat superior a la considerada normal, i només u està a la part inferior. Eixa propietat és important per a entendre per què podem dir molt pocs o massa pocs, i no *molt prou o *prou molt. La segona propietatat és considerar els extrems de l’escala (quantitat alta i quantitat  baixa) i el punt mitjà (quantitat indeterminada).

La segona part de la definició dels «quantitatius» («i poden establir comparació») ¿és adequada? Una definició ha d’exposar les propietats inherents o necessàries del concepte definit, de manera que han d’aparéixer en les manifestacions del concepte. Això implica que el verb poder no pot aparéixer en una definició, ja que comporta que la propietat no és inherent o necessària. Per tant, hem de definir els quantitatius indefinits de manera que permeten explicar els quantitatius comparatius (més i tant):

  1. Anàlisi de la classificació de «quantificadors»
    1. Per a la GIEC, els primers quantitatius serien tot i cada (per davant dels numerals i els quantitatius indefinits).
      1.  ¿Podrien ser els darrers (§5.2, 9-11)?
    2. No seguix Fabra (1956: quantitats precises / quantitats no precises).
      1. Camí: «numerals, quantitatius i indefinits» (3b.i).
      2. En la definició, posa els «indefinits» (3b.iii) davant dels «quantitatius» (3b.iv).
    3. Definició dels numerals («indiquen una quantitat numèrica exacta», 3b.ii)
      1. Sobra numèrica (comporta una tautologia).
    4. Definició dels «indefinits» («expressen una quantitat d’una manera aproximada», 3b.iii).
      1. És aplicable als «quantitatius» (molt, poc, prou, massa…).
      2. La classificació tripartida no és coherent.
    5. «Quantitatius» (molt, poc, prou, massa): situarien «en un determinat punt d’una escala de graus» (3b.iv).
      1. No explica en què consistix l’escala. Efecte: no poder entendre-ho.
      2. §5.2: dos propietats. Primera: tots a la part superior, excepte poc; efecte: molt poc, massa poc…. Segona: extrems de l’escala (quantitat alta i quantitat baixa) i el punt mitjà (quantitat indeterminada).
    6. Segona part («i poden establir comparació»): sobra.
      1. Causa: la definició ha d’exposar les propietats inherents o necessàries; per tant, el verb poder no pot aparéixer.

Quan la GIEC arriba «als numerals» (§17.2, p. 626), té l’actuació previsible (i adequada): seguir en la definició que ha donat (3b.ii): «expressen una quantitat numèrica exacta». A continuació, no tracta els de la segona definició (els «indefinits», 3b.iii), sinó els «quantitatius» (§17.3, p. 641). I, ara, canvia la definició que havia donat (3b.iv). La definició que ara troben els lectors és la de (5b):

  1. Segona definició dels «numerals» i dels «quantitatius»
    1. En els numerals, la GIEC es manté:
      1.  «Els numerals expressen una quantitat numèrica exacta» (§17.2, p. 626; repetició de la primera definició, 3b.ii).
    2. En els «quantitatius» és diferent:
      1. «17.3.1. Els quantitatius molt, poc, força, bastant, prou, massa i similars.
      2. »Tractem en aquest apartat algunes de les particularitats sintàctiques dels quantificadors que denoten una quantitat que no coincideix ni amb la totalitat ni amb l’absència d’elements» (§17.3.1, p. 641)

Pareix obvi que un concepte només es pot definir d’una manera. ¿És satisfactòria la definició nova dels «quantitatius» (5b)? Diria que la resposta és negativa, ja que conté una anomalia metodològica: violar el principi que una definició ha de ser positiva. Afirmar que un triangle no és un redolí no és una definició de triangle. Una definició no pot ser mai negativa, ja que sempre ha d’exposar les propietats definitòries. Però la definició que comentem (5b) és negativa.

Per una altra banda, entre «la totalitat i l’absència d’elements» ¿no caben tots els adjectius numerals i tots els quantitatius indefinits (excepte tot, cada: totalitat; i cap, gens: absència de quantitat)? Notem que, a més de fer una definició diferent, la GIEC fa una proposta que divergix del començament (els adjectius quantitatius tot i cada serien el primers, per davant dels numerals i dels quantitatius indefinits). Si ara vol definir els «quantitatius» recorrent també a «l’absència d’elements», ¿no hauria d’haver parlat al principi de tot, cada, cap i gens?

  1. Un concepte només es pot definir d’una manera. Anàlisi de la segona definició dels «quantitatius» (5b)
    1. Una definició no pot ser mai negativa: ha d’exposar les propietats definitòries. Però la que comentem (3b) és negativa.
    2. A més, entre «la totalitat i l’absència d’elements» caben tots els adjectius (els numerals i els quantitatius indefinits), excepte tot, cada (totalitat) i cap, gens (absència de quantitat).
      1. Eixa proposta divergix del principi (que posa com a punt de partida tot i cada; hauria de ser tot, cada, cap i gens).

La segona definició dels «indefinits» torna a divergir de la proposada més amunt (3b.iii):

  1. Segona definició dels «indefinits»: també és diferent de la primera (3b.iii)
    1. «17.4. Els indefinits. Els quantificadors indefinits no expressen quantitat de la mateixa manera que els numerals i els quantitatius, sinó que sovint assenyalen simplement existència, com algun, cert, altre, hom o uns quants, o bé inexistència, com cap, res o ningú.» (p. 646)

¿Què entén un lector reflexiu després d’haver llegit la definició anterior? Com altres definicions de la GIEC, té dos parts. Començarem per la primera («sovint assenyalen simplement existència»). Quan diem Han vingut tres persones o Han vingut moltes persones, les construccions tres persones i moltes persones ¿no «assenyalen l’existència» de persones? Això significa que la definició que comentem és aplicable no solament a una part dels «indefinits», sinó també als «quantitatius» de la GIEC i als adjectius numerals: en definitava, a quasi tots els adjectius quantitatius. Eixe resultat està unit al fet que els adjectius quantitatius «actualitzen» el nom a què estan subordinats (§5.2, 5).

Al costat d’una propietat que és aplicable als numerals i als «quantitatius» de la GIEC, la proposta que analitzem conté dos anomalies metodològiques. La primera és la paraula sovint («sovint assenyalen simplement existència»), que és igual d’incompatible amb les definicions que el verb poder. La ciència demana arribar a la generalitat.

La segona irregularitat metodològica (que està en la segona part de la definició, «sovint assenyalen simplement existència, o bé inexistència») és més greu. Entre un concepte i la seua negació (com ara blanc i no blanc), ¿hi ha alguna altra possibilitat? Diria que no. I bé, a la vista que les dos parts de la definició que comentem contenen la dualitat «existència i no existència» hauríem de pensar que és aplicable a qualsevol dada lingüística, ja que totes indiquen o bé existència o bé no existència. Hem arribat a la «pedra filosofal» de la teoria lingüística. Bromes a banda, hem analitzat una definició que no diu res, exactament com l’anterior (5-6):

  1. Anàlisi de la segona definició dels «indefinits»: «la pedra filosofal»
    1. Té dos parts, com altres definicions. Anàlisi de la primera part («sovint assenyalen simplement existència»).
      1. Quan diem Han vingut tres persones o Han vingut moltes persones, ¿no «assenyalen l’existència» de persones?
      2. Resultat: és aplicable als numerals i als «quantitatius» de la GIEC.
    2. Dos anomalies metodològiques.
      1. Primera: la paraula sovint («sovint assenyalen simplement existència») és incompatible amb la generalitat de la ciència.
    3. La segona irregularitat metodològica està en la segona part de la definició:
      1. Un concepte i la seua negació (blanc i no blanc) abracen tota la realitat.
      2. La definició «sovint assenyalen simplement existència, o bé inexistència» és aplicable a qualsevol dada lingüística.
    4. La definició analitzada no diu res (com l’anterior, 5-6).

Recapitulem. ¿Què hem trobat analitzant l’actuació de la GIEC davant de la quantificació? Només ha aparegut una propietat positiva: «mesura entitats» (5a). La resta han sigut característiques negatives, tant teòriques (resumides en 9b) com metodològiques (descrites en 9c).

Davant d’eixe panorama, diria que hem de fer una deducció clara: en la part estudiada, la GIEC parla molt però diu molt poc. En conseqüència, eixa part només interessa a qui constantment es pregunta per què no extrau idees de la lectura, i mira si és per anomalies metodològiques de l’escrit que llig:

  1. Característiques trobades en l’estudi de la quantificació
    1. Propietat donada: «mesura entitats» (5a).
    2. Classificació dels «quantificadors» (3): deficiències.
      1. No seguix Fabra (1956: numerals / indefinits, 4b).
      2. La definició del «indefinits» és aplicable als «quantitatius» (4d). Passa repetidament (6b, 8a)
      3. Els «quantitatius» situarien en una escala de la qual no dona cap propietat (4e).
      4. Els primers que proposa (cada i tot) podrien ser els darrers (4a).
    3. Anomalies metodològiques
      1. Usar el verb poder i el circumstancial sovint en definicions (4f, 8b).
      2. Dona dos definicions diferents de dos conceptes (5b, 7).
      3. Una definició no pot ser negativa (6a).
      4. La definició «A i no A» no diu res (8c).
      5. Presenta la quantificació sense vincular-la a un concepte més bàsic bàsic (des del qual s’hauria de definir, 6).
    4. En la part estudiada, la GIEC parla molt però diu molt poc (a).
      1. Només interessa a qui indaga si no comprén un escrit perquè conté anomalies metodològiques (b-c).

 

6.3    La paraula ben en la GIEC (2016)

Després del concepte quantificació i la seua classificació (§6.2), hem de mirar el camp semàntic dels quantitatius indefinits. Hem vist que la GIEC parla d’una escala sense caracteritzar-la (sense dir quin és el seu contingut, 4e). Quan el manual tracta el cor dels quantitatius indefinits (molt, poc, prou i massa), escriu les paraules següents:

  1. Camp semàntic dels quantitatius indefinits. Tractament de molt, poc, prou i massa
    1. «17.3.1. Els quantitatius molt, poc, força, bastant, prou, massa i similars [títol de l’apartat, continuació de 5b]
    2. «a) Els quantificadors nominals molt, poc, força, bastant, prou i massa generalment funcionen com a especificadors de noms comptables i no comptables. […]»
    3. «b) Els quantitatius relatius prou, massa i massa poc, que indiquen un grau d’adequació a una fita suficient, excessiu o mínim segons el cas, poden anar acompanyats d’una coda encapçalada per per a (o per, segons els parlars.» (p. 641)

En la primera part (10b), el manual no parla del contingut semàntic de les paraules que cita (molt, poc…), de manera que no fa cap aportació a «l’escala». En la segona part (10c), la GIEC vol definir les paraules populars prou i massa amb els cultismes suficient i excessiu. Eixes propostes no diuen res als parlants de cultura mitjana. A més, suficient i excessiu sobren les dos si fem la descripció que vaig fer en Saragossà (2003: §2.2.7): a la vista que prou expressa una quantitat adequada («un grau d’adequació» en 10c) per a una finalitat o per a un efecte (per a una «fita» en 10c), ¿què més necessitem? La massa supera l’adequació i, per tant, en sobra. Com adés, no hem necessitat cap cultisme.

Ben mirat, ens podríem preguntar si els cultismes suficient i excessiu no són vists pels lingüistes que els usen per a definir prou i massa com a sinònims d’eixes paraules. Ara: això significa que en la definicions «prou: suficient» i «massa: excessiu» hi hauria una tautologia, que deu ser una de les anomalies metodològiques més temibles:

  1. Anàlisi del tractament de molt, poc, prou i massa
    1. Primera part (10b): no parla del contingut semàntic.
      1. Efecte: no fa cap aportació a «l’escala».
    2. Segona part (10c): vol definir paraules populars (prou i massa) amb cultismes (suficient, excessiu).
      1. Les definicions «prou: suficient» i «massa: excessiu» no diuen res als lectors de cultura mitjana.
    3. A més, sobren els dos cultismes.
      1. Prou expressa una quantitat adequada («un grau d’adequació» en 10c) per a una finalitat o per a efecte (per a una «fita» en 10c). Resultat: suficient sobra.
      2. Massa supera l’adequació i, per tant, en sobra. Efecte: excessiu també sobra.
    4. Els cultismes suficient i excessiu ¿són vists pels lingüistes que els usen per a definir prou i massa com a sinònims d’eixes paraules?
      1. Conseqüència: les definicions «prou: suficient» i «massa: excessiu» serien tautològiques.

Ens queda el ben quantitatiu. Per a «ben adverbi de grau», l’index de conceptes té tres remissions (§15.3, §15.6 i §20.6.2.b). En la primera, trobem que els adjectius es poden «graduar» i, entre els exemples, apareix ben tranquil (§15.3, p. 547). La segona remissió (§15.6, p. 563) afirma que, entre «els modificadors de l’adjectiu», estan «els adverbis quantitatius (molt, poc, gens, prou, ben, etc.)». També diu que «certs adverbis de grau poden ser modificats per un altre adverbi», i entre els exemples hi ha una resposta ben poc convencional. El paràgraf informa que, «sobre els adverbis de grau i les combinacions en què poden aparéixer, vegeu el §20.6». Però, quan arribem al primer apartat d’eixa referència, no trobem ben:

  1. GIEC (2016: §20.6.1: «Els adverbis quantitatius»)
    1. «Com s’ha indicat en el § 20.1.2.1c, els adverbis de grau quantitatius coincideixen formalment amb els quantificadors nominals, però, pel fet de ser adverbis, no presenten marques flexives i estan fixats en la forma que correspon al masculí singular.» (p. 811)
    2. Paraules considerades: molt, força, poc, gaire, gens, massa, prou, bastant, més, tan, tant, menys.

Si seguim llegint, en la lletra b de l’apartat següent («altres adverbis de grau»), hi ha un fragment que diu: «en certs contextos», la paraula ben «pot indicar grau»:

  1. Apartat que seguix als adverbis de quantitat: «20.6.2. Altres adverbis de grau»
    1. «[…] b) En certs contextos també poden indicar grau altres elements com ara l’adverbi ben (Va eixir ben content de l’entrevista; Està ben malament; Ho vaig dir ben alt, que tots em podien sentir).» (§20.6.2.b, p. 814)

¿Com hem d’interpretar «en certs contextos»? La GIEC no ho explica. A més, en una part dels autors valencians i catalans citats fins ara (§4 i §6.1) podíem pensar que hi havia desconeixença de l’actuació de Fabra (1918, 1932, 1956). Però això no és cert ara, ja que el tercer exemple de 13 (Ho vaig dir ben alt, que tots em podien sentir) apareix en el DGLC quan descriu el valor quantitatiu de ben (ací, §2.1, 1c).

Davant d’eixe factor, ¿hauríem de pensar que, sense exposar cap raó, la Secció Filològica hauria decidit marginar una paraula que és pròpia de tota la llengua des de l’Edat Mitjana, que compartim amb el francés i ens diferencia del castellà ben considerat, que apareix en Fabra (1912, 1918, 1956), en el DGLC, en el DCVB i ¡en el mateix DIEC (10c)!?:

  1. Una actuació sorprenent
    1. No hi ha desconeixença de Fabra (1918, 1956, DGLC), ja que el tercer exemple apareix en el DGLC.
    2. Sense exposar cap raó, pareix que la Secció Filològica margina una paraula que és pròpia de tota la llengua des de l’Edat Mitjana, que compartim amb el francés i ens diferencia del castellà, que apareix en Fabra (1912, 1918, 1956), en el DGLC, en el DCVB i en el mateix DIEC (10c).
    3. «bé [LC] En alt grau, en grau considerable. És ben alta, aquella torre! És ben ase de no fer-ho! Era ben tard quan vas arribar. Hi havia ben poques persones, potser una trentena només. Ho vaig dir ben alt, que tots em podien sentir.» (DIEC)

Si mirem les gramàtiques de les llengües de l’entorn que hem estudiat (§2.4.2), convindrem que la GIEC (2016) no seguix el nord de Grevisse (1936: 23 remissions a bien en l’índex de conceptes, i tres pàgines per al bien quantitatiu; §2.4.2, 6). Més aïna, pareix que imita l’actuació de la Grande grammatica italiana de consultazione (§2.4.2, 10) i de la RAE (1973: §2.9.11). En definitiva, la GIEC ¿va pel camí de marginar l’ús quantitatiu de ben en la comunicació pública?

Quant a ben bé, la gramàtica té sis remissions, però la principal (§20.1.2.1g) només conté la informació que ben bé seria un «sintagma adverbial».

 

 

 

Publicat dins de Ben popular però no ben tractada | Deixa un comentari

6. Les gramàtiques de les institucions normativitzadores (I). GNV (2006)

Al llarg d’este treball, hem fet un viatge llarg. En l’estat de la qüestió, en primer lloc hem descrit com actuen els diccionaris davant de bé / ben (i, també, per quin camí han anat més llengües, §2); en segon lloc, hem analitzat la proposta que apareix en les gramàtiques de Fabra (§3) i de més autors (§4). L’alternativa (§5) ha exposat una proposta sobre el camp semàntic de les quantitats indefinides, i sobre com s’hauria format el ben quantitatiu (ben alt) a partir del ben qualitatiu (ben elaborat).

He deixat per al final (§6) l’estudi de les gramàtiques de les institucions normativitzadores (la de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, GNV 2006; i la de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, GIEC 2016). He posat l’anàlisi d’eixes dos gramàtiques recents després de l’alternativa per dos raons conjuminades. En primer lloc, la GNV (2006) i la GIEC (2016) són unes gramàtiques que, encara que són voluminoses (especialment la GIEC), més que enriquiments a les propostes de Fabra, del Diccionari català-valencià-balear, del diccionari de Coromines o de les gramàtiques de Sanchis Guarner i Enric Valor, han aportat una quantitat elevada d’anomalies metodològiques. En segon lloc, l’alternativa (§5) conté uns mitjans teòrics que faciliten l’anàlisi de la GNV (2006) i de la GIEC (2016). La suma dels dos factors crec que justifica que l’estudi d’eixes dos gramàtiques vaja a continuació de l’alternativa.

 

6.1    La paraula ben en la GNV (2006)

La GNV (2006) dedica a l’estudi dels adjectius quantitatius tres capítols (18, 19 i 20). El terme històric quantitatiu ha sigut substituït per quantificador per autors actuals. La GNV usa els dos térmens per a poder transformar el trio simple {quantitatius / quantitatius numerals / quantitatius indefinits} en el quartet {quantificador / quantificadors numerals / quantificadors indefinits / quantificadors quantitatius}. Però el factor determinant no és la terminologia, sinó la definició dels conceptes. Ací tenim la informació central que he trobat:

  1. Estudi dels adjectius quantitatius en tres capítols (18, 19 i 20)
    1.  «18. Els quantificadors: els numerals.
      1.  »18.1. Conceptes bàsics. Els quantificadors indiquen de forma més o menys precisa la quantitat de l’element que modifiquen, o assenyalen alguna especificació de caràcter numèric. […]
      2. »Tenint en compte les diverses possibilitats de quantificació i el grau de precisió que hi aporten, els quantificadors es classifiquen en numerals, indefinits i quantitatius
      3. «18.2. Classes de numerals. Els numerals indiquen quantitat o orde de manera precisa i es classifiquen segons el tipus de referència numèrica que expressen.»
    2. «19. Els quantificadors: els indefinits.
      1.  »19.1. Conceptes bàsics. Els quantificadors indefinits indiquen quantitat de manera imprecisa o aproximada, de tot a res, però sense especificar ni individualment ni en conjunt les entitats que es designen.»
    3. «20. Els quantificadors: els quantitatius.
      1.  »20.1. Conceptes bàsics. Els quantitatius expressen una quantitat com a conjunt, sense precisar-la.
      2. »20.2. Aspectes formals i sintàctics. Des d’un punt de vista morfològic, els quantitatius poden ser variables, invariables pel que fa al gènere o invariables pel que fa al gènere i al nombre:
      3. »molt, poc, tant, quant, bastant, gaire, massa, força, prou, més, menys (o manco), gens, que [i les variants flexives].

Quan un lector reflexiu acaba de llegir les paraules anteriors, ¿quantes idees ha tret? Mirem-ho. La GNV definix el concepte més general (els «quantificadors», 1a.i) amb dos propostes excloents: «indiquen de forma més o menys precisa la quantitat de l’element que modifiquen, o assenyalen alguna especificació de caràcter numèric» (1a.i). Eixa proposta incorre en una anomalia metodològica: no podem definir un concepte dient «és A, o és B»; o és A o és B, però no u dels dos.

Eixa irregularitat metodològica és un efecte de practicar el trio de què Fabra s’apartà en 1956: numerals / quantitatius / indefinits (1956: §38.f; ací, §3.3.2, 5c). En efecte, la definició A («indiquen de forma més o menys precisa la quantitat») està pensada per als «quantitatius» (valor imprecís) i per als «indefinits» (valor més imprecís). I la definició B («assenyalen alguna especificació de caràcter numèric») és per als numerals. Per una altra banda, la GNV usa en la definició B un concepte que encara no ha definit: numeral (amb la forma «especificació de caràcter numèric»).

No podem acabar l’anàlisi de la definició dels «quantificadors» (1a.i) sense observar que recorre a un concepte que encara no ha definit: en la segona definició, apareix el fragment «especificació de caràcter numèric». Hem de caracteritzar el concepte quantitat sense usar numeral, que és una de les dos concrecions de la quantitat (la definida o numeral, i la indefinida).

Com que la GNV no ha definit el concepte «quantificador» com a conseqüència de les dos anomalies metodològiques descrites, no té més remei que contatar les tres classes de quantitatius que tractarà («Tenint en compte les diverses possibilitats de quantificació i el grau de precisió que hi aporten, els quantificadors es classifiquen en numerals, indefinits i quantitatius», 1a.ii).

Introduir terminologia no és definir-la. Això no obstant, la GNV vol dividir o classificar els «quantificadors numerals» sense haver definit eixe concepte (1a.iii). Notem que, per ara, no hem trobat teoria. Només hem constatat anomalies metodològiques (per ara, quatre).

Després dels numerals, les gramàtiques estudien els «quantitatius», i deixen per al final els «indefinits». No he vist justificar eixe orde, però deu ser la convicció que molt, poc, prou i massa són les paraules fonamentals. Sense constatar-ho ni justificar-ho, la GNV canvia l’orde, i posa els «indefinits» (1b) davant dels «quantitatius» (1c).

Els «indefinits» i els «quantitatius» compartirien una propietat (els «indefinits» indicarien «quantitat de manera imprecisa o aproximada», 1b.i; els «quantitatius» «expressen una quantitat […] sense precisar-la», 1c.i). La diferència que hi hauria és que els «quantitatius» expressarien «una quantitat com a conjunt» (1c), i els «indefinits» no. Sabem que la hipotètica propietat «una quantitat com a conjunt» apareix en IIFV (2002; ací, §4.2.2, 5a), i la GNV no canvia l’actuació de l’IIFV: no explica en què consistiria «una quantitat com a conjunt». Si considerem alguns (un «indefinit») i pocs (un «quantitatiu»), pareix que hi ha un «conjunt» en Alguns ho han comprés, i un «conjunt» Pocs ho han comprés.

Si l’anàlisi que hem fet és coherent, resultaria que, en la citació de 1, hi han moltes paraules, però cap propietat definitòria dels conceptes tractats. Això justifica la torbació que sent un lector quan acaba de llegir eixa citació.

Quant al valor comunicatiu dels quantitatius indefinits, el manual constata moltes paraules (1c.iii: molt, poc, tant, quant, bastant, gaire, massa, força, prou, més, menys (o manco), gens, que); però no les definix ni busca les propietats que emmarcarien el camp semàntic que formen. Podem dir, per tant, que la GNV perd les característiques positives de Sanchis Guarner (1950: §325: definició de cada paraula; ací, §4.2.1, 1b) i de l’IIFV (2002: 131: caracterització del camp semàntic; ací, §4.2.2, 7):

  1. Anomalies metodològiques en la definició dels adjectius quantitatius
    1. El terme històric quantitatiu: substituït per quantificador. Però la GNV usa els dos térmens per a mantindre {numerals / quantitatius / indefinits}:
      1. {quantificador / quantificadors numerals / quantificadors indefinits / quantificadors quantitatius}.
      2. Retrocés davant de l’aportació de Fabra (1956: 38.f).
    2. Quantificadors: fa dos propostes excloents (A, o B: «indiquen de forma més o menys precisa la quantitat de l’element que modifiquen, o assenyalen alguna especificació de caràcter numèric» (1a.i).
      1. Anomalia metodològica (un concepte «seria A, o seria B».
      2. Causa de l’anomalia: la definició A («indiquen de forma més o menys precisa la quantitat») és per als «quantitatius» (valor imprecís) i per als «indefinits» (valor més imprecís).
      3. La definició B («assenyalen alguna especificació de caràcter numèric») és per als numerals.
      4. Una altra anomalia: la GNV usa en la definició B de «quantificador» un concepte que encara no ha definit: numeral (amb la forma «especificació de caràcter numèric»).
    3. Efecte de les dos anomalies metodològiques: no definir cap concepte.
      1. Conseqüència: la GNV contata les tres classes de «quantificadors» que tractarà («Tenint en compte les diverses possibilitats de quantificació i el grau de precisió que hi aporten, els quantificadors es classifiquen en numerals, indefinits i quantitatius», 1a.ii).
    4. Introduir terminologia no és definir-la.
      1. La GNV vol dividir o classificar els «quantificadors numerals» sense haver definit eixe concepte (1a.iii).
      2. Seguim sense trobar teoria. Només anomalies metodològiques.
    5. Orde habitual: numerals + «quantitatius». Deu ser per la convicció que molt, poc, prou i massa són les paraules fonamentals.
      1. GNV canvia l’orde: posa els «indefinits» (1b) davant dels «quantitatius» (1c); ni constació ni justificació.
      2. Compartixen una propietat els «indefinits» («quantitat de manera imprecisa o aproximada», 1b.i) i els «quantitatius» («expressen una quantitat […] sense precisar-la», 1c.i).
      3. Diferència: els «quantitatius» indicarien «una quantitat com a conjunt», i els «indefinits» no.
      4. Eixa hipotètica propietat apareix en IIFV (2002; ací, §4.2.2, 5a.i). La GNV no explica en què consistiria.
      5. Si considerem alguns («indefinit») i pocs («quantitatiu») pareix que hi ha un conjunt en Alguns ho han comprés, i un conjunt en Pocs ho han comprés.
    6. Citació de 1: moltes paraules. Però, per ara, cap propietat definitòria.
    7. Camp semàntic i membres.
      1. La GNV constata moltes paraules (1c.iii: molt, poc, tant, quant, bastant, gaire, massa, força, prou, més, menys (o manco), gens, que), però no les definix ni busca les propietats que emmarcarien el camp semàntic que formen.
      2. Retrocés davant de Sanchis Guarner (1950: §325) i de l’IIFV (2002: 131):

Si mirem la llista dels quantitatius indefinits (1c.iii), no trobarem ben. Com que el capítol 20 tracta els adjectius, passarem als adverbis (capítol 27). El manual canvia la terminologia constant «adverbis de quantitat» (Fabra 1912, 1956; Marvà 1932, etc.) per «adverbis quantitatius». La GNV no constata ni justifica els canvis terminològics que fa. En el capítol dit, recorda que ja ha tractat les paraules que funcionen com a adverbis de quantitat, i en els pocs exemples que posa no apareix ben.

Davant del resultat a què hem arribat, haurem de pensar que la GNV (2006) no ha consultat la gramàtica de Sanchis Guarner (1950), ni les de Valor (1973, 1977), ni la meua (Saragossà 2003); i tampoc les de Fabra (1912, 1956). En canvi, la Guia d’usos sí que ha sigut consultada («una quantitat com a conjunt»):

  1. En els adverbis de quantitat, no figura ben
    1.  GNV (2006: §27: Els adverbis; 27.6. Els adverbis quantitatius)
      1.  «Els adverbis quantitatius ja han sigut analitzats en el capítol 20. Recordem ara que els quantitatius assenyalen diferències de grau i funcionen com a adverbis quan modifiquen un verb, un adjectiu o un altre verb:
      2. »Estudia molt. / És poc menjadora. / No viu gens lluny
    2. No deu haver consultat Sanchis Guarner (1950), ni Valor (1973, 19779), ni Saragossà (2003). Tampoc Fabra (1912, 1956). Sí la Guia d’usos («una quantitat com a conjunt»).

Davant de la buidor teòrica, les anomalies metodològiques (abundoses), els retrocessos davant dels predecessors i els canvis de terminologia no constatats ni justificats, ¿no ens hauríem de preguntar si estem davant d’un manual adequat per a la societat valenciana?

  1. Resultat: buidor teòrica, anomalies metodològiques (abundoses), retrocessos davant dels predecessors i canvis de terminologia no constatats ni justificats
    1. La GNV (2006) ¿és un manual adequat per a la societat valenciana?

Quant a ben bé, el capítol dels adverbis conté una llista llarga de «locucions adverbials de manera» (§27.3.2.f), la qual inclou ben bé, la definix com a «molt bé» i posa un exemple amb un adjectiu numeral: «ben bé molt bé Hi caben ben bé dos cotxes. No he trobat podria ben ser que ni pot ser ben que.

 

Publicat dins de Ben popular però no ben tractada | Deixa un comentari

5. Alternativa (III). Els qui aprenen ben bé (i podria ben ser que) ¿les usen bé?

Començarem l’estudi de ben bé formulant preguntes. ¿Què significa i, com a conseqüència, a quines oracions es pot aplicar? L’oració N’eren ben bé trenta ¿significa N’eren cap a trenta (o, simplement, N’eren trenta)? ¿Què aporta ben bé a l’oració No sabem ben bé si responien a això? ¿Hi significa ‘exactament, amb precisió, segur’ (No sé segur si responien a això)? Un exemple semblant: No estic ben bé com estava ¿significa No estic exactament com estava? Notem que en cap de les interpretacions dites hi ha expressivitat, i la paraula ben és inherentment expressiva. A això, cal afegir que el Corpus Informatitzat del Valencià (CIVAL, de l’AVL) no constata cap ben bé en la documentació valenciana escrita abans de 1919, cosa que fa pensar que ben bé deu ser absent del valencià general.

No és òbvia tampoc la funció comunicativa de ben en podria ser que. Un exemple: ¿quin valor afegix ben si l’incorporem a l’oració Podria ser que haguera vingut (Podria ben ser que haguera vingut)?

Al costat de les inquietuds teòriques, trobarem reaccions estranyes en la normativa. Trobarem que hi han hagut dos actituds de direcció oposada: per una banda, enlairar la construcció ben bé (Fabra); per l’altra, actuar com si no existira (DCVB, §5.4.1). També sorprén una altra actuació: el fet que els escriptors valencians poden usar malament ben bé (§5.4.3).

Emmarquem la qüestió. En haver descrit el camp semàntic de les quantitats indefinides (molts, massa, uns pocs, §5.2) i amb quins mitjans i per quin camí hauríem creat el ben quantitatiu (un espectacle ben agradable) a partir del ben qualitatiu (un treball ben elaborat, §5.3), ara ens pararem a estudiar dos construccions que, a mesura que avançarem, comprovarem que són particulars (és a dir, no responen als usos quantitatius regulars de ben / bé, ‘bé del tot + expressivitat’). Són les construccions ben bé (§5.4.1-§5.4.5) i podria ben ser que… (i variants: pot ben ser que…, §5.4.6).

Els parlants que no coneixen ben bé de la llengua viva (que no són precisament una minoria: també els balears i potser una part dels catalans) ¿quin valor pensen que aporta eixa construcció a les oracions en què figura? En el cas de la construcció podria ben ser que…, ¿de quina manera enriquix ben les oracions de què forma part?

A mesura que analitzarem eixes dos construccions, trobarem que les preguntes que hem formulat no tenen una resposta simple i clara. De fet, l’estudi de ben bé (§5.4.1-§5.4.5) és més llarg que la caracterització del camp semàntic de les quantitats indefinides (§5.2) i la justificació de la formació del ben qualitatiu (§5.3). L’extensió deriva de les irregularitats que conté l’ús de la construcció ben bé (§5.4.2). L’explicació de les construccions regulars (o previsibles) és habitualment més simple, més clara i més breu que l’estudi de la formació de les construccions irregulars.

Arribarem a una proposta simple sobre el valor de ben bé: seria el mateix que té bé que, prou que, ausades que (No estic ben bé com estava = Ausades que no estic com estava, §5.4.4). Acabarem l’estudi de ben bé amb un apartat (§5.4.5) que mostra que el GDLC millorà un poc l’actuació de Fabra. El DIEC no ha incorporat eixa millora, mentres que el DNV ha tingut en compte el GDLC. A més, la proposta del DNV sobre ben bé està equilibrada entre el potenciament de Fabra i l’exclusió del DCVB.

 

5.4.1   La construcció ben bé: entre l’enlairament (Fabra) i l’exclusió (DCVB)

¿En quina part de la llengua es diu la construcció ben bé, des de quan existix i què significa? Si contrastem el DGLC i el DCVB, trobarem que Fabra tracta ben bé com a la tercera accepció quantitativa (§2.1, 1), a la mateixa altura que l’ús bàsic (ben alt), i també al mateix nivell que aquell ben que va entre el temps i el participi (T’ha ben enganyat). A més, posa en ben bé la mateixa quantitat d’exemples que en el ben bàsic (cinc, reproduïts baix en 2a).

En canvi, el DCVB descriu set accepcions qualitatives i cinc quantitatives (§2.2, 8), entre les quals no n’hi ha cap per a ben bé. Això no obstant, eixa construcció apareix en un exemple de l’accepció setena (que és la que marca la intersecció entre el valor qualitatiu i el quantitatiu): «Va creure que estava ben bé en camí de adobarse». Correspon a Martí Genís, que era de Vic i va escriure entre 1874 i 1925 (1b).

De les dades del DCVB, podem extraure dos deduccions. En primer lloc, la construcció ben bé podria ser recent (no constatada en la documentació del DCVB abans del final del segle xix). En segon lloc, a la vista que el DCVB tenia molt en compte l’actuació del DGLC l’exclusió de ben bé fa pensar que Moll i Sanchis Guarner divergirien de Fabra. En concret, considerarien que la construcció ben bé no seria significativa ni geogràficament ni semànticament (1c):

  1. Actuació davant de ben bé: contrast entre el DGLC (que destaca ben bé, a.iv) i el DCVB (que l’exclou, iv-v)
    1. Estructura de l’entrada del DGLC (§2.1, 1): tractament paral·lel del ben bàsic (ii) i de la construcció ben bé (iv).
      1. Definició qualitativa de .
      2. Dos barres. Definició quantitativa de ben («en alt grau», §2.1, 1c). Cinc exemples.
      3. Dos barres. Entre el temps i el participi («del tot», T’han ben enganyat).
      4. Dos barres: «ben bé»: definició i cinc exemples (tants com en la definició quantitativa de ben).
    2. Estructura de l’entrada del DCVB (§2.2, 8): exclusió de ben bé, que apareix en un exemple de l’accepció qualitativa que transita cap al valor quantitatiu (iii-iv).
      1. Definició general de bé / ben; és qualitativa.
      2. Set accepcions qualitatives (§2.2, 8c-e) i cinc intensificadores (8f).
      3. L’accepció setena (que és un transició del valor qualitatiu al quantitatiu) és definida com a «amb perfecció» i, entre els sis exemples que posa, n’hi ha u que conté ben bé:
      4. «Va creure que estava ben bé en camí de adobarse, Genís Jul. 115».
      5. Contràriament al DGLC, no dedica cap accepció ni cap part a ben bé.
    3. Implicació: per als redactors del DCVB, la construcció ben bé ¿és recent i poc significativa (geogràficament i semànticament)?

Dels dos aspectes (el geogràfic i el semàntic), només tractaré el valor de ben bé: què significa i quin ús sintàctic hauria de tindre. Ací tenim la proposta del DGLC:

  1. Definició de ben bé en el DGLC (1a.iv)
    1. «ben bé Del tot, sense faltar-hi res, pel cap baix, sense por d’exagerar.
      1. Eren ben bé trenta. 
      2. Ets ben bé l’estampa de ta mare. 
      3. En aquesta garrafa, hi caben ben bé quatre litres. 
      4. Fa ben bé deu anys d’això. 
      5. Vaig caminar ben bé deu hores

 

5.4.2   Anàlisi semàntica i sintàctica de ben bé

Fabra tracta ben bé com si fora una locució (2a). Però hauríem de mirar si és una construcció i què aporta cada constituent. Pareix obvi que el primer constituent (ben) és el ben quantitatiu. En canvi, el segon () ¿és el qualitatiu o és el quantitatiu? Si fora el qualitatiu, la construcció significaria ‘ben adequadament’. Per contra, si tinguera el valor quantitatiu el significat de la construcció ben bé seria com la repetició d’una paraula (Ve seguit seguit = molt seguit). En eixe cas, ben bé significaria ‘molt amb expressivitat + molt amb expressivitat’. En definitiva, una intensificació expressiva exagerada.

En l’ús de la construcció ben bé, ¿quin dels dos valors hi ha, el qualitatiu o el quantitatiu? La primera definició de Fabra («del tot») apunta al quantitatiu (la intensificació expressiva exagerada), ja que per damunt de del tot no hi ha res. Per cert, la definició «del tot» també és la que Fabra assigna al ben de T’ha ben enganyat:

  1. ¿Quina és l’estructura semàntica de ben bé?
    1. El primer (ben) només pot ser el quantitatiu.
    2. El valor de ¿és qualitatiu o és quantitatiu?
      1. Si és qualitatiu, ben bé = ‘ben adequadament’.
      2. Si és quantitatiu, hi hauria una duplicació: intensificació expressiva exagerada.
    3. Primera definició de Fabra («del tot»): apunta al quantitatiu.
      1. Assigna la mateixa definició al ben de T’ha ben enganyat.

El resultat a què hem arribat (ben bé tindria un significat quantitatiu, «del tot»), topa amb un problema. El ben quantitatiu s’aplica a qualificatius (torre ben alta), a atributius (La torre era ben alta), al quantitatiu indefinit poc (ben poques voltes) i a circumstancials (Ve ben sovint). Però no hi ha cap d’eixes possibilitats en els cinc exemples de Fabra (2a).

A més, semànticament ben bé, pareix que ben bé intensifique una quantitat numeral o definida en quatre exemples (ben bé trenta / ben bé quatre / ben bé deu / ben bé deu). Però ben no pot intensificar numerals. L’exemple restant (Ella és l’estampa de sa mare) també comporta definició o determinació (ús de l’article, l’estampa), noció que també exclou la intensificació (podem ser el mestre o no ser-ho; però no podem ser *molt el mestre).

¿Podria ser que ben bé tinguera un valor regular (la suma dels components: ‘ben adequadament’)? Eixe valor correspon a un circumstancial de manera intensificat, noció que no és aplicable tampoc als cinc exemples de Fabra. Hem arribat a un resultat sorprenent: ben bé no significa cap de les dos possibilitats que té; i sintàcticament no coincidix ni amb el quantitatiu (4a) ni amb el ben qualitatiu (4c). Per tant, ¿què és ben bé?

  1. La construcció ben bé no té l’aplicació sintàctica del ben quantitatiu (a). Tampoc el valor quantitatiu (molt, b), ni el qualitatiu (adequadament, c)
    1. Ben quantitatiu: s’aplica a qualificatius (torre ben alta), a atributius (La torre era ben alta), al quantitatiu indefinit poc (ben poques voltes) i a circumstancials (Ve ben sovint).
      1. Els cinc exemples de Fabra no hi responen (2a).
    2. Semànticament, en quatre exemples hi han quantitats definides, que són incompatibles amb molt (ben bé trenta, etc.).
      1. L’exemple restant (Ella és l’estampa de sa mare), també exclou el valor molt.
    3. Els cinc exemples de Fabra no són tampoc compatibles amb el circumstancial de manera ‘adequadament’.
    4. Resultat: ¿què és ben bé?

Davant dels obstacles que hem trobat (en la sintaxi i en la semàntica, haurem de preguntar-nos si la construció ben bé és irregular o idiosincràtica, propietat que justificaria que el DGLC la tracte com a locució. Si eixa interpretació fora adequada, la construcció ben bé seria com una paraula simple (diferent de i de ben). Però eixe camí té l’exigència de dir què significa:

  1. Implicació de l’anàlisi: la construcció ben bé pareix irregular (o idiosincràtica)
    1. La construcció ben bé no respon ni a l’ús qualitatiu (circumstancial de manera, 4b) ni al quantitatiu (intensificació d’un qualificatiu, un atributiu o un circumstancial de manera, 4a):
      1. Això justificaria que el DGLC tracte ben bé com a locució.
    2. Seria com una paraula simple (diferent de i de ben).
      1. Exigència: fixar el seu contingut semàntic

Fabra dona quatre definicions, de les quals dos pareixen homogènies: «sense faltar-hi res» és semblant a «del tot». En canvi, no he trobat què tindrien en comú «del tot» i «pel cap baix». Pel que fa al quart valor («sense por a exagerar»), no he sabut com interpretar-lo, ja que ben bé fa pensar en una exageració (tant pel valor de ben com per fer que una paraula es modifique a ella mateixa). Les observacions anteriors comporten que podríem reduir les quatre definicions de Fabra a dos: «del tot» i «pel cap baix». Mirem si eixos dos valors expliquen els exemples que posa Fabra.

El valor ‘com a mínim’ («pel cap baix») és aplicable al primer exemple: Eren com a mínim trenta persones (2a.i). En la segona oració, podem usar «del tot»: Ser u del tot (o completament) l’estampa de sa mare (2a.ii). El valor ‘com a mínim’ també és aplicable als exemples tres (En aquesta garrafa, caben com a mínim quatre litres, 2a.iii), quatre (Fa deu anys com a mínim, 2a.iv) i cinc (Vaig caminar com a mínim deu hores, 2a.v).

L’anàlisi de la definició de Fabra comporta que la locució ben bé no tindria un contingut semàntic, sinó dos valors diferents: «del tot» (o ‘completament’) i ‘com a mínim’. D’eixos dos valors, u és previsible («del tot» o completament), ja que és la font del ben quantitatiu (§5.3.1, 1a). En definitiva, eixe valor de ben bé posa la construcció al costat del ben quantitatiu. Per contra, el contingut semàntic ‘com a mínim’ (aplicable a noms amb un numeral, ben bé deu) pareix que no tinga relació ni amb el valor qualitatiu de bé / ben, ni amb el valor quantitatiu (o jo no he sabut trobar la relació).

Quant a l’aplicació de cada valor, ‘completament’ hauria de ser compatible amb els mateixos constituents que el ben quantitatiu: els qualificatius, els atributius, el quantitatiu indefinit poc i els circumstancials. Però sabem que això no és cert  (4a). El valor ‘completament’ és aplicable a l’atribució nominal definida (Ella és ben bé l’estampa de sa mare):

  1. ¿Quin seria el contingut semàntic idiosincràtic de ben bé (b-c) i a què s’aplica (d)?
    1. DGLC: quatre definicions, no homogènies.
      1. «Sense faltar-hi res» és semblant a «del tot».
      2. «Sense por a exagerar»: ben bé fa pensar en una exageració (per ben i perquè una paraula es modifica a ella mateixa).
    2. Podem reduir les quatre propostes a dos valors diferents: «pel cap baix» (o com a mínim, i), i «del tot» (o completament, ii):
      1. Eren com a mínim trenta persones (els quatre exemples que contenen un nom amb un numeral, 2a.i).
      2. Ella és completament l’estampa de sa mare (2a.ii)
    3. El valor ‘completament’ és previsible (és la font del ben quantitatiu, §5.3.1, 1a).
      1. Però no té l’aplicació sintàctica del ben quantitatiu (4a).
    4. El valor ‘com a mínim’ no és previsible, i l’aplicació és a numerals (que exclouen la intensificació, ‘molt’).

Si ara tornem al DCVB, crec que podem comprendre la seua actuació. El fet de posar un exemple només i ser recent fa pensar que la construcció ben bé no deu ser antiga ni potser està molt estesa. Ara: la causa central seria teòrica: tant semànticament com sintàcticament és una construcció irregular (4-6):

  1. Factors que tornen comprensible l’exclusió del DCVB (§5.4.1, 2)
    1. La construcció ben bé podria ser recent, i només d’una part de la llengua.
    2. Conté moltes irregularitats, tant sintàcticament com semànticament (4-6).

 

5.4.3   Aprofundiment de ben bé: ¿com l’usen els qui l’han adoptada?

Els usos descrits de ben bé (6c-d) ¿són tots els possibles? Contribuiré a respondre mirant un poc com actuem els qui no coneixem ben bé de la llengua viva. Mentres redactava l’apartat anterior, m’he preguntat si alguna volta havia recorregut a ben bé. Era conscient que, actualment, no l’use. Però no sabia si sempre havia actuat igual. L’he buscat en escrits meus, i no l’he trobat. Això significa que, durant més de quaranta anys, no he vist què podia aportar la construcció ben bé a la meua llengua personal.

Crec que eixa actuació (que era fonamentalment intuïtiva) responia a dos factors: usos de ben bé que percebia com a estranys; i aplicacions en què interpretava ben bé com a ‘aproximadament’, valor que està separat del dos continguts semàntics de bé / ben (‘adequadament’ i ‘molt amb expressivitat’). En efecte, durant dècades he interpretat malament l’aplicació de ben bé a numerals: entenia que N’eren ben bé trenta significava N’eren cap a trenta (o, simplement, N’eren trenta). Ara: si ja tenim cap a, uns, dalt o baix, si fa no fa (o la construcció sense cap matisació quantitativa), no veia l’avantatge de recórrer a una expressió els components de la qual no expressen el valor aproximatiu (o el valor objectiu).

Per a mostrar usos estranys, comentaré exemples d’un autor valencià. El CIVAL no troba cap ben bé en la documentació valenciana escrita abans de 1919. El primer escriptor en què la constata és Ernest Martínez Ferrando (1919), que és un autor que introduïx en el valencià escrit moltes característiques del català noucentiste. Després d’ell, el CIVAL troba 2026 exemples, fet que mostra que una quantitat significativa de valencianistes ha incorporat a la seua llengua personal la construcció ben bé. ¿De quina manera l’usen? Ací, em limitaré a estudiar els sis exemples de ben bé que el CIVAL constata en una obra de Martínez Ferrando de 1919 (8a).

Dels sis exemples, no n’hi ha cap en què ben bé s’aplique a quantitats numerals (En són ben bé trenta), de manera que el valor de tots els exemples hauria de ser ‘del tot, completament’. També crida l’atenció que, de sis oracions, quatre són negatives (8a.i, 8a.ii, 8a.iv i 8a.v):

  1. Sis exemples de ben bé en La botiga dels llibres vells, d’Errnest Martínez Ferrando (1919). Font: CIVAL
    1. No n’hi ha cap en què ben bé s’aplique a quantitats numerals:
      1. No ho vaig sentir ben bé per tal com…
      2. …ribera del riu, sense saber ben bé on anava.
      3. Cinquanta finestretes té l’hospici […]. L’Enric les coneix ben bé.
      4. no sabem ben bé si responien a…
      5. El motiu, si vols que et diga la veritat, ben bé no el sé.
      6. «T’ho has pensat ben bé?», preguntaren repetidament els vells.
    2. De sis oracions, quatre oracions són negatives (i, a.ii, a.iv i a.v)

¿És compatible el valor expressiu ‘del tot, completament’ amb una oració negativa? Diria que eixe valor només apareix en oracions afirmatives. En oracions negatives, es limita a la negació d’una oració afirmativa dita en el discurs immediatament anterior: Tu afirmes que era ben alta, pero jo diria que no era ben alta.

I bé, ja tenim un factor que em produïa desassossec: trobar-me una construcció quantitativa expressiva en oracions en què no veia eixe valor (com ara en No ho vaig sentir ben bé, 8a).

Mirem-ho de més prop. ¿Què aporta ben bé a l’oració No ho vaig sentir ben bé? En el cas que l’objectiu siga emfatitzar en una oració negativa, no podem usar ben. La paraula que aporta expressivitat a una oració negativa és gens: No ho vaig sentir gens bé. Si apliquem molt o massa a en una oració negativa, comporta la paraula antònima de : No ho vaig sentir {molt bé / massa bé} significa Ho vaig sentir malament.

Tenim una altra possibilitat: expressar que, encara que hem sentit una cosa, no l’hem sentida bé del tot. Però, aleshores, recorrem a la construcció que he usat: No ho vaig sentir bé del tot. En eixa oració, no hi ha cap anomalia, i indica un valor objectiu (sense expressivitat). En canvi, l’oració No ho vaig sentir ben bé conté dos anomalies: en primer lloc, l’emissor usa una paraula expressiva (ben) en una oració no expressiva; en segon lloc, el parlant no indica el valor que l’emissor vol comunicar (sentir una cosa tirant a bé, però no bé del tot). Crec que la mateixa argumentació és aplicable als altres exemples negatius:

  1. ¿És coherent usar ben bé en oracionos negatives (8a.i, 8a.ii, 8a.iv i 8a.v)?
    1. El valor expressiu ‘del tot, completament’ és propi d’oracions afirmatives. En oracions negatives, només quan neguem una afirmació prèvia:
      1. Tu afirmes que era ben alta, pero jo diria que no era ben alta.
    2. Si volem emfatitzar en una oració negativa, usem gens:
      1. No ho vaig sentir gens bé
    3. L’ús de molt o massa porta al valor antònim de :
      1. No ho vaig sentir {molt bé / massa bé} = Ho vaig sentir malament.
    4. Una altra possibilitat: hem sentit una cosa però no bé del tot:
      1. No ho vaig sentir bé del tot.
      2. Hi ha un valor objectiu, sense expressivitat.
    5. L’oració No ho vaig sentir ben bé conté dos anomalies:
      1. Hi ha una paraula expressiva (ben) en una oració no expressiva.
      2. No indica el valor que l’emissor vol comunicar (sentir una cosa tirant a bé, però no bé del tot).

Hi havia un altra factor que em xocava: el fet que una paraula es modificava a ella mateixa (ben bé). La meua intuïció només admetia la intensificació del circumstancial de manera amb molt (molt bé). Però, si una part de la llengua ha aplicat el ben quantitatiu al qualitatiu (ben bé), no hi ha res a dir. Eixa situació és la que apareix en l’oració afirmativa de Martínez Ferrando (8a.iii: Les coneixia ben bé, les finestres = les coneixia molt bé, que es pot tornar a intensificar: Les coneixia molt rebé). Notem que la construcció ben bé és ara regular (ben intensifica un circumstancial, ; i el valor és la suma dels dos: ‘molt bé, amb expressivitat’).

Només ens queda un exemple de Martínez Ferrando per comentar, que és una oració interrogativa (¿T’ho has pensat ben bé?, 8a.vi). Diria que eixa oració és poc adequada. Si pensem que algú té el perill d’actuar precipitadament, el podem alertar: ¿T’ho has pensat? Si volem que l’objecció siga suau, incorporem : ¿T’ho has pensat bé? (el destinatari ha pensat, però insinuem que no ha pensat prou). En canvi, trobaria inaudites (inútilment carregades) estes oracions: ¿T’ho has pensat molt bé? i ¿T’ho has pensat molt rebé? I si ben bé és molt bé, també serà poc adequada la pregunta ¿T’ho has pensat ben bé?

Resumim. Si una oració admet el circumstancial de manera , és factible que els parlants intensifiquen eixe constituent amb molt o ben (A eixa persona, la conec {molt bé / ben bé}). En canvi, l’adequació discursiva fa poc recomanable la pregunta ¿T’ho has pensat ben bé?:

  1. Ús coherent i regular de ben bé: quan és un circumstancial de manera i ben l’intensifica (‘molt bé, amb expressivitat’)
    1. Valor objectiu de conéixer:
      1. A eixa persona, la conec.
    2. Coneiximent complet:
      1. A eixa persona, la conec bé.
    3. Intensificació de amb molt o ben:
      1. A eixa persona, la conec molt bé.
      2. A eixa persona, la conec ben bé.
    4. Construcció expressiva amb el prefix reduplicatiu re-:
      1. A eixa persona, la conec molt rebé.
    5. En canvi, són poc adequades per a la comunicació (iii-v):
      1. ¿T’ho has pensat?
      2. ¿T’ho has pensat bé?
      3. ¿T’ho has pensat molt bé?
      4. ¿T’ho has pensat ben bé?
      5. ¿T’ho has pensat molt rebé?

Resumim. Dels sis exemples de Martínez Ferrando, només u és vàlid, justament aquell en què ben bé significa ‘molt adequadament’ (Les coneixia ben bé, les finestres). Eixe resultat obliga a preguntar-se si els escriptors valencians que usen ben bé ho fan amb coherència. Dins d’eixe objectiu, convé notar que, en els exemples de Martínez Ferrando, no n’hi ha cap en què ben bé a un adjectiu numeral (En són ben bé trenta). ¿Seria factible que l’escriptor valencià no haguera vinculat tampoc ben bé al valor ‘com a mínim’?

  1. Dels sis exemples de Martínez Ferrando, només u és vàlid
    1. Aquell en què ben bé significa ‘molt adequadament’
      1. Les coneixia ben bé, les finestres).
      2. Els escriptors valencians que usen ben bé ¿ho fan amb coherència?
    2. Absència de ben bé amb «numeral + nom» (En són ben bé trenta).
      1. ¿Per la dificultat de vincular ben bé i ‘com a mínim’?

 

5.4.4   Una proposta sobre el camí expansiu de ben bé

Convindria fer una investigació sobre com usen la construcció ben bé els parlants que l’han assimilada de la llengua viva (com ara, ¿diuen conéixer-la ben bé, una cosa?, 8a.iii)? Jo, ací, em limitaré a intentar interpretar les dades que hem vist.

Si existix ben bé com a ‘molt adequadament, amb expressivitat’ (La conec ben bé), podríem interpretar-la com a mostra de la força del ben quantitatiu: en té tanta, que s’aplica a la mateixa paraula en el significat bàsic (‘adequament’).

La mateixa expressivitat de ben (i de ben bé) deu explicar que, en una part de Catalunya, tindria una expansió per fora dels usos regulars. La primera passa consistiria en donar a la construcció ben bé aquell valor que permet passar del qualitatiu al ben quantitatiu: ‘completament, del tot’. Eixe cas apareix en l’exemple del DCVB (§5.4.1, 1b.iv): «Va creure que estava ben bé en camí de adobarse».

En eixe procés expansiu de ben bé, l’expressivitat faria aplicar-lo als adjectius numerals. Ara: ¿què pot significar eixa aplicació (En són ben bé trenta)? L’exageració fa que ben bé trenta signifique trenta o més: com a mínim, trenta.

  1. Una proposta sobre el camí expansiu de ben bé
    1. Ús regular (‘molt bé’, si existix): A eixa persona, la conec ben bé.
    2. Valor de ben bé com a ‘completament, del tot’.
      1. «Va creure que estava ben bé en camí de adobarse».
    3. Aplicació als adjectius numerals:
      1. En són ben bé trenta = En són trenta o més = En són trenta com a mínim.

Des del punt de vista de la llengua comuna, trobe que l’ús regular de ben bé és vàlid per a tota la llengua. En canvi, ens hauríem de preguntar si la dispersió semàntica dels dos usos irregulars (12b-c) afavorixen ben o, per contra, li fan mal. ¿No apunta cap a la segona possibilitat el fet que la majoria dels exemples de Martínez Ferrando siguen poc adequats (§5.4.3)?

Si tornem al tractament de Fabra (§55.4.1, 2), trobarem tres limitacions. La primera és no haver posat el valor parcialment previsible (‘del tot, completament’) davant del valor més irregular (‘com a mínim’). El primer exemple és numeral (Eren ben bé trenta), mentres que el segon conté el valor ‘del tot’ (Ets ben bé l’estampa de ta mare).

La segona limitació és haver posat quatre valors, dos dels quals sobren. La tercera és haver posat quatre exemples del valor ‘com a mínim’ (que és el més irregular), i només u de l’altre valor (que no és irregular semànticament, ‘del tot, completament’):

  1. Tres limitacions en l’actuació del DGLC
    1. No haver posat el valor parcialment previsible (‘del tot, completament’) davant del valor més irregular (‘com a mínim’).
      1. Primer exemple: Eren ben bé trenta.
      2. Segon: Ets ben bé l’estampa de ta mare.
    2. Haver introduït quatre valors, dos sobrers.
    3. Haver exemplificat quatre voltes el valor ‘com a mínim’, i només una el valor ‘del tot’.

Encara que, ben mirat, potser hi ha una manera més simple d’explicar l’ús de la construcció ben bé. Tenint en compte que eixa construcció i T’ha ben enganyat són irregulars les dos (no posem circumstancials entre el temps i el participi, contràriament a l’anglés, §2.1, 6), i a la vista que T’ha ben enganyat és Bé que t’ha enganyat, la construcció ben bé ¿no tindrà el mateix valor (intensificar la predicació)? Hi ha una dada de Fabra que reforça la possibilitat: posa com a primera definició de ben bé (§5.4.1, 2a) la mateixa que dona per al ben posat entre el temps i el participi (T’ha ben enganyat, §5.4.1, 1a.iii): les dos construccions significarien «del tot». Mirem si la possibilitat indicada és aplicable als exemples de Fabra.

Començarem pels noms amb un adjectiu numeral. L’oració D’això, bé que fa deu anys intensifica la predicació fa deu anys: el fet és cert i indubtable («del tot», DGLC), de manera que l’emissor no exagera («sense por d’exagerar», DGLC). Si hi ha alguna separació, no és perquè en falta («sense faltar-hi res», DGLC), sinó perquè en sobra («pel cap baix», DGLC). Com acabem de mostrar, la intensificació de la predicació justifica les quatre definicions de Fabra. En (14b), he posat exmples del DGLC amb prou que.

La proposta feta també és aplicable a l’atribució nominal: Tu pots dir el que vullgues, però ella bé que és l’estampa de sa mare. Per cert, un mitjà molt popular del valencià per a intensificar la predicació és ausades que: Ella ¡ausades que és com sa mare! No pot negar-ho ningú:

  1. Possibilitat: ben bé ¿no serà com T’ha ben enganyat (una intensificació de la predicació)?
    1. Fonaments:
      1. Les dos construccions són irregulars (§2.1, 6 per a T’ha ben enganyat).
      2. Fabra definix igual ben bé (§5.4.1, 2a) i T’ha ben enganyat (§5.4.1, 1a.iii): «del tot».
    2. Noms amb un adjectiu numeral. D’això, bé que fa deu anys.
      1. Prou que ací caben quatre litres: i cinc també.
      2. Tu no t’ho creus, però prou que n’eren trenta. 
      3. La intensificació de la predicació justifica les quatre definicions del DGLC («Del tot, sense faltar-hi res, pel cap baix, sense por d’exagerar»).
    3. Atribució nominal: Ella bé que és l’estampa de sa mare: no ho dubtes.
      1. Molt popular en valencià: Ella ¡ausades que és com sa mare! No pot negar-ho ningú.

 

5.4.5   Ben bé en el GDLC, el DIEC i el DNV

Com moltes altres voltes, el GDLC i el DIEC han seguit el camí del DGLC. Després del ben básic (15a), inclou el ben entre el temps i el participi (L’han ben embolicat, 15). I, com que eixe ben i el de ben bé tindrien la mateixa definició («del tot»), inclou ben bé com a accepció secundària (15b.i). La definició és la mateixa que la del DGLC, però el GDLC canvia l’exemplificació: el primer correspon a ‘del tot’ (No són ben bé iguals), el segon és el de Fabra, i al final posa dos exemples d’adjectius numerals: dos per a cada accepció (contra els quatre i u de Fabra):

  1. El GDLC millora l’actuació del DGLC
    1. ben davant adjectius, adverbis i formes verbals ] adv En alt grau, en un grau considerable (ponderant). Ho han dit ben clar. És ben llarga, aquesta carretera.
    2. ben davant adjectius, adverbis i formes verbals ] adv [ davant una forma verbal] Del tot. L’han ben embolicat. S’ho van ben creure. 
      1. ben béDel tot, sense faltar-hi res, pel cap baix, sense por d’exagerar. No són ben bé iguals. Era ben bé l’estampa del diable. D’allò fa ben bé dos mesos. Hi caben ben bé tres autos.» (GDLC)

En canvi, el DIEC no incorpora les millores del GDLC. Seguix el mateix orde que Fabra, posa la mateixa definició i reproduïx els mateixos exemples:

16DIEC: com el DGLC; no incorpora les aportacions del GDLC

a. «4 [LC] Precedint un verb, especialment un participi passat, del tot. T’han ben enganyat! Ja el varen ben atrapar. T’ho ben assegurem. Ho pots ben creure.

b. »5 [LC] ben bé  adv. Del tot, sense faltar-hi res, pel cap baix, sense por d’exagerar. Eren ben bé trenta. Ets ben bé l’estampa de ta mare. En aquesta garrafa, hi caben ben bé quatre litres. Fa ben bé deu anys d’això. Vaig caminar ben bé deu hores. (DIEC)

El DNV arriba a una espècie de compromís entre el DGLC i el DCVB. Incorpora ben bé, però ho posa després d’haver tractat 32 accepcions (17b). En la definició, canvia «pel cap baix» per com a mínim, i en l’exemplificació té en compte el GDLC:

  1. DNV: inclou ben bé, però cap al final, en l’accepció 33. En l’exemplificació, té en compte el GDLC
    1. bé semoventm. DRET/ECON. Bé moble que consistix en animals.
    2. ben béloc. adv. Del tot, sense que falte res, com a mínim, sense exagerar. No són ben bé iguals. Era ben bé un dimoni. D’allò fa ben bé dos anys. Hi caben ben bé tres cotxes.
    3. béns arrelsm. pl. DRET/ECON. Béns immobles.

Resumim. No cal dir que els parlants que diuen espontàniament ben bé poden seguir parlant igual. En canvi, els qui no coneixen la construcció de la llengua viva haurien d’anar alerta si la volen usar, no siga que imitant-la incórreguen en les anomalies que hem trobat en els exemples d’un autor valencià (§5.4.3, 8-11).

També és factible no incorporar la construcció  ben bé a la llengua personal dels qui no l’han apresa de la llengua viva, ja que el seu valor pareix que equival a bé que, prou que o ausades que (§5.4.4, 14).

El fet de no vincular la construcció idiosincràtica ben bé a la intensificació de la predicació ha fet que el tractament de Fabra i els que l’han seguit continga anomalies significatives (§5.4.2 i §5.4.5). Sense arribar a l’extrem del DCVB (que no conté ben bé, §5.4.1, 1b), sí que hauríem d’evitar donar-li la importància que li va donar Fabra (§5.4.1, 1a, 2). Un camí adequat seria el del DNV (17), per bé que canviant la definició. Una proposta podria ser:

  1. Proposta alterntiva
    1. ben bé Emfatitza la predicació (com bé que, prou que, ausades que), sovint perquè algú dubta del fet. Encara que no t’ho cregues, n’eren ben bé trenta.

 

5.4.6   La construcció pot ben ser que

En contrast amb ben bé, la contrucció pot ben ser que… (o podria ben ser que…) potser té poc a dir. Ací tenim un exemple real, tret d’internet:

  1. Un exemple de podria ben ser que
    1. «El professor li va confirmar i ella va fer la hipòtesi que, si era així, podria ben ser queen Matagossos fos la clau per interpretar els fets.» (https://books.google.es/books?id=pdLcBAAAQBAJ)

En valencià, no he sentit la construcció, i la causa podria ser la següent: si un parlar pot posar ben entre el temps i el participi (T’han ben enganyat), potser també pot posar-lo entre un verb modal (poder) i el verb principal. En canvi, si un parlar no té T’han ben enganyat no tindrà tampoc pot ben ser que…  Les dos contruccions tenen en comú que són una intensificació d’una predicació:

  1. L’existència de podria ben ser que… ¿està unida a T’han ben enganyat? Les dos són una intensificació de la predicació
    1. T’han ben enganyat
      1. Bé que t’han enganyat / Prou que t’han enganyat
    2. Podria ben ser que Matagossos fora la clau
      1. Bé que podria ser que Matagossos fora la clau
      2. Prou que Matagossos podria ser la clau

No he vist la construcció en cap dels diccionaris estudiats. El DCVB conté, en l’entrada esser (exemplificant el valor ‘existir’, I, 1), un fragment en què ben ser està intensificat per molt: «Podria molt ben ser que un altre se li emportés, Massó Croq. 44.».

 

 

Publicat dins de Ben popular però no ben tractada | Deixa un comentari

5. Alternativa (II). Creació popular de ‘ben content’: quins mitjans han permés passar de la qualitat (ben elaborat) a la quantitat

5.3    El cor del treball: del bé / ben qualitatiu al quantitatiu

En haver descrit els fonaments i l’estructuració de les quantitats indefinides, hem de focalitzar el centre d’este treball: mirar d’entendre com hem pogut crear un valor quantitatiu expressiu (una paraula ben popular) partint d’un valor qualitatiu (un dibuix ben fet).

En el camí que desplegarem, hi hauran tres parts. En primer lloc, deduirem quin és el factor que, partint d’un adverbi de manera que significa ‘adequadament’, possibilita que els parlants comencem una evolució semàntica (§5.3.1). En segon lloc, descriurem les fases específiques de l’evolució. En eixe procés, trobarem com passem d’un valor qualitatiu secundari (‘del tot adequadament’) al valor quantitatiu (‘molt amb expressivitat, §5.3.2). En tercer lloc, justificarem les restricccions, les conegudes (per quin motiu el ben quantitatiu no s’aplica ni a verbs ni a noms) i aquelles altres que fins ara no havia vist formulades (per què no podem dir *ben tres, o *ben per tu, o *ben molt, §5.3.3).

 

5.3.1   ¿Quin és el motor de l’evolució?

Per vore si trobem alguna claroreta en la foscor, notarem que el valor ‘adequat’ és informatiu quan una cosa o una activitat es pot fer bé o malament. No és igual fer pastissos que fer pastissos bons; no hi ha la mateixa informació en treballar la terra  i en treballar la terra bé. En canvi, tenim activitats en què pareix dubtós. Més amunt, hem parlat  de carn cuita (§4.2.2, 9). Quan posem un menjar a coure, no hem de fer res, de manera que al cap d’un temps o estarà cuit o no estarà cuit. En eixos casos, usar o ben pareix que va unit al valor de del tot: Has de coure bé la carn. Si es desfà un poc, no passa res. Un altre exemple: M’agrada la carn ben cuita: que es desfaça en la boca. Ara: no podríem negar que, en eixes oracions, ben seguix significant ‘adequadament’.

Mirem més activitats que tenen la mateixa ambivalència. Parlant de les intervencions orals d’un actor de teatre, si diem Ho té molt ben estudiat comuniquem que ha estudiat una cosa molt adequadament. Però ¿no interpretem també que ho ha estudiat tot, de cap a cap: del tot? Estudiar les intervencions orals d’un paper dramàtic comporta memoritzar-les, i l’oració que analitzem expressa que l’actor té el paper del tot memoritzat, de manera que no dubta fent el paper. Semblantment, si algú té un secret molt ben guardat, és cert que l’ha guardat d’una manera molt adequada. Però també podem interpretar que el secret està guardat completament: del tot guardat. En el cas que mirem bé una cosa, la mirem d’una manera adequada, però també podem dir que l’hem mirada de punta a punta, completament: del tot. Quan enganyem malament a algú, és senyal que ha vist l’engany (o ha sospitat) i, per tant, l’engany no s’ha produït (o no del tot). L’expressió enganyar bé comporta la negació de malament, de manera que hem enganyat adequadament: l’hem enganyat del tot.

El fet que hi hagen accions en què l’aplicació del circumstancial de manera adequadament és dubtosa explica l’actuació del DCVB. Davant de la construcció Tancar bé la porta, proposa el valor «amb perfecció» (§2.2, 8e.i). Realment, podem tancar malament un porta: quan no la tanquem del tot i, per tant, està mig tancada i mig oberta. Si una persona diu a una altra: Per favor, tanca bé les finestres, no és perquè el receptor no sàpia tancar les finestres, sinó perquè deu ser despistat o descuidat, de manera que pot no tancar-les, o tancar-les a mitges (com ara no posant el pestell). Igual passa en saber. Si u sap bé les taules de multiplicar, diem que sap dir les multiplicacions bàsiques sense dubtar: les sap del tot.

«Amb perfecció», proposa el DCVB. Però també hauria pogut dir no fragmentari, no en part, no a mitges, sinó del tot, total, completament, sencer, de cap a cap. En definitiva, bollir bé la verdura significa bollir-la del tot adequadament. Si posem la verdura en aigua i la fem bollir, estarem en el camí de l’adequació; però, si apaguem el foc a mitjan bollir, l’adequació no serà completa, no haurem completat el procés, de manera que ens haurem quedat a mitjan cocció. Això comporta que, en l’ús dels verbs anteriors, hem afegit la matisació del tot: bollir bé significa bollir del tot adequadament. O, simplement, bollir del tot.

Més avant, intentarem deduir si estem davant del motor de l’evolució. Ara, pararem l’avanç per a notar que el valor dit (‘del tot adequadament’) és el que el DCVB assigna al qualitatiu general: «de manera adequada a la perfecció d’una cosa» (§2.2, 8b):

  1. Verbs que comporten un valor específic per a
    1. Hi han accions en què és dubtós aplicar el valor adequadament, siga perquè l’acció és simple o siga perquè només es pot fer d’una manera (coure una verdura, estudiar un paper, tancar una porta, guardar una cosa, saber una taula de multiplicar).
      1. En eixos casos, l’aplicació de (coure bé una verdura) comporta el matís que el DCVB dona per al qualitatiu general: «de manera adequada a la perfecció d’una cosa» (§2.2, 8b).
    2. El resultat és que les construccions dites comporten el valor ‘del tot adequadament’ (o, simplement, del tot).
      1. No ens podem quedar a mitjan procés.
      2. Hem d’arribar fins al final del procés: completar-lo, fer-lo del tot.

Per a deduir si hem trobat el primer esclavó de l’evolució, mirarem què implica, per si això permet deduir quina seria la passa següent de l’evolució. Sabem que significa ‘adequadament’ amb els verbs com a regla general. Però hi han verbs particulars que obliguen a introduir una matisació quantitativa (‘del tot adequadament’, o simplement ‘del tot’). Si ara apliquem ben a constituents que no admeten el valor ‘adequadament’ (ben roig), resultarà que només serà factible interpretar ben com a del tot: no podem estar ‘adequadament rojos’. Només podem estar poc rojos, molt rojos, gens rojos o rojos del tot. Partint de tindre un secret ben guardat (‘del tot adequadament guardat’, o ‘del tot guardat’), hem arribat a sostre ben alt (‘sostre alt del tot’).

Això comporta que l’evolució estaria formada per estes tres fases:

  1. Les tres fases de l’evolució
    1. Primera: significa ‘adequadament’ amb els verbs com a regla general.
      1. Havia fet bé la planificació.
    2. Segona: verbs que obliguen a introduir una matisació (‘del tot adequadament’, o simplement ‘del tot’).
      1. Havia de procurar bollir bé la ceba (= bollir-la del tot)
    3. Aplicació de ben a constituents que no admeten el valor ‘adequadament’.
      1. Ben roig: no podem estar ‘adequadament rojos’.
      2. Només podem estar poc rojos, molt rojos, gens rojos o rojos del tot.

Certament, hem d’explicar la variació semàntica: per quins motius hem passat de ‘del tot’ a ‘molt amb expressivitat’. I també hem de pensar sobre quin seria el procés d’aparició i expansió del ben quantitatiu.

 

5.3.2   De ‘del tot’ a ‘molt amb expressivitat’: una proposta

Farem primer una proposta sobre el procés expansiu, i en acabant intentarem justificar la interpretació de ‘del tot’ com a ‘molt amb expressivitat’. La primera passa seria aplicar ben als participis dels verbs que demanen interpretar com a ‘del tot’ (1a). En primer lloc, serien atributius: Ben bollida, la verdura és més digerible (‘bollida del tot adequadament, bollida del tot’). Eixe valor està molt prop del verbal: Quan bollim bé la verdura, és més digerible.

Seguim avant. De la mateixa manera que un adjectiu qualificatiu pot funcionar en general com a atributiu, també passa al revés. Per tant, els participis dits apareixerien com a qualificatius: M’han servit una carn ben cuita:

  1. Primera fase per a crear el ben quantitatiu: aplicar ben als participis dels verbs que fan interpretar-lo com a ‘del tot adequadament, del tot’ (1a)
    1. Primera passa: quan funcionen com a atributius.
      1. Ben bollida, la verdura és més digerible (‘bollida del tot adequadament, del tot’).
      2. Valor pròxim al verbal; Quan bollim bé la verdura, és més digerible.
    2. En acabant, quan apareixen en la qualificació.
      1. M’han servit una carn ben cuita (‘cuita del tot adequament, del tot’).

Fins ara, ben conserva el valor ‘del tot adequadament’. Però el concepte adequadament deixa de tindre sentit si apliquem ben a adjectius atributius i qualificatius que no deriven de verbs. I eixa passa no seria difícil de fer: qui diu La carn li agrada ben cuita ¿no pot passar a dir La carn li agrada ben crua? Però cru és un adjectiu qualificatiu simple o primitiu (és a dir, no derivat de cap verb). Posteriorment, s’escamparia per altres adjectius atributius (Estic ben tranquil) i qualificatius (Han fet una finca ben alta). Finalment, també usaríem ben amb el quantitatiu poc (Menge ben poca carn) i amb circumstancials (Posar-se ben lluny dels extremismes).

En tots els casos anteriors, no podem interpretar ben amb el valor ‘del tot adequadament’. Davant d’eixa impossibilitat, actuaríem com en el pas de ‘adequadament’ (fer bé un dibuix) a ‘del tot adequadament’ (bollir bé la verdura): passaríem de ‘del tot adequadament, del tot’ a ‘del tot’ (La carn li agrada del tot crua, etc.):

  1. Aplicació de ben a adjectius no derivats (a-b) i a circumstancials (c)
    1. Increment que no pareix difícil:
      1. De La carn li agrada ben cuita a La carn li agrada ben crua.
      2. Posteriorment: Estic ben tranquil. / Han fet una finca ben alta.
    2. Aplicació al quantitatiu poc.
      1. De carn, en menge ben poca.
    3. Amb circumstancials.
      1. Ara, ja estem ben prop de la meta.
    4. No podem interpretar ben com a ‘del tot adequadament’.
      1. Actuaríem com en el pas de ‘adequadament’ (fer bé un dibuix) a ‘del tot adequadament’ (bollir bé la verdura):
    5. Resultat: de ‘del tot adequadament, del tot’ a ‘del tot’.
      1. La carn li agrada del tot crua.

Ens queda la variació semàntica (per què interpretem ‘del tot’ com a ‘molt amb expressivitat’). En eixa variació, hi han dos incògnites: no és igual del tot que molt; a més, l’ús qualitatiu de ben no conté inherentment expressivitat (treballar bé / un treball ben fet). El primer problema que resoldrem és per què interpretem del tot, completament com a quantitat.

Els constituents nominals tenen modificadors qualitatius (taula quadrada de fusta) i quantitatius (moltes taules, tres taules). Però, fora dels constituents nominals, no hi han modificadors qualitatius: només són quantitatius (i, encara, quantitatius indefinits, Saragossà 2003: §2.2.10). Ací, no puc justificar les excepcions (més aparents que reals, un color violentament roig). Seguim avant. La quantificació es torna intensificació quan el nucli no és un constituent nominal (de moltes taules a camí molt llarg, suar molt, parlar molt adequadament). Eixe quadre comporta que, quan apliquem ben a un qualificatiu, a un atributiu o a un circumstancial, només pot expressar una intensificació.

Per una altra banda, els qualificatius intensificables amb ben i els circumstancials que admeten ben no tenen delimitació o frontera. Així, un color pot ser groc, molt groc o poc groc. En canvi, un color no pot ser, objectivament, gens groc, ja que aleshores no seria groc. Semblantment, un color no pot ser groc del tot (o completament groc). Entre els colors (i entre moltes qualitats), no hi ha delimitació, sinó una transició. Les construccions amb gens i del tot (gens groc, groc del tot) són una exageració, igual que quan diem que Sara és molt i molt honrada.

Si ara passem als circumstancials que admeten ben, trobarem el mateix panorama que en els qualificatius. Podem fer una cosa sovint, molt sovint o poc sovint; però, objectivament, no la podem fer ni gens sovint (no la faríem) ni sovint del tot (en eixe cas, no pararíem de fer-la).

I bé, ara lliguem caps i munyim-ho tot. Quan diem ben groc o ben sovint, la paraula ben singifica ‘del tot’ (del tot groc, del tot sovint). Com que eixa construcció és una exageració, resulta que, en l’aplicació quantitativa, la paraula ben és inherentment expressiva. Quant al valor quantitatiu objectiu de ben és la màxima intensificació que admet el nucli: la de molt. Si ho sumem tot, tindrem que el ben quantitatiu significa ‘molt amb expressivitat’. El camí que hem seguit comporta que són poc significatius els usos exclamatius que té esporàdicament el ben qualitatiu (¡Ben pensat! = ¡Que bo que hages pensat això!, ¡que oportú!).

Convé repetir que el valor semàntic descrit comporta un enriquiment: ben no és sinònim de molt, ja que el seu contingut semàntic també té (inherentment) expressivitat:

  1. Interpretació de ‘del tot’ com a ‘molt amb expressivitat’
    1. Dos incògnites:
      1. De del tot a molt.
      2. Aparició de l’expresivitat (com a valor inherent).
    2. Noms: modificadors qualificatius (taula quadrada de fusta) i quantitatius (dos taules, moltes taules). Fora dels noms, només quantitatius indefinits (Saragossà 2003: §2.2.10).
      1. La quantificació es torna intensificació quan el nucli no és un nom (molt llarg, suar molt, molt adequadament).
      2. Efecte: quan apliquem ben a un qualificatiu, a un atributiu o a un circumstancial, només pot expressar una intensificació.
    3. Qualificatius i circumstancials que admeten ben: no tenen delimitació o frontera. Efectes:
      1. Un color pot ser groc, molt groc o poc groc.
      2. Objectivament, un color no pot ser gens groc (no seria groc); i tampoc groc del tot. Eixes construccions són una exageració.
      3. Circumstancials que admeten ben: igual.
      4. Podem fer una cosa sovint, molt sovint o poc sovint; gens sovint equival a no fer-la; del tot sovint comporta no deixar de fer-la.
    4. La paraula quantitativa ben singifica ‘del tot’ (del tot groc, del tot sovint).
      1. Comporta una exageració (c.ii). Efecte: el ben quantitatiu és inherentment expressiu.
      2. La màxima intensificació que admeten és la de molt (c.i).
      3. Resultat: el ben quantitatiu significa ‘molt amb expressivitat’.
    5. Hi ha un enriquiment: benmolt.

He de confessar que la proposta que he desplegat ací no va nàixer espontàniament de mi, sinó de la lectura de Bernat i Baldoví: els exemples que trobava de i ben m’acostaren cap al camí que haurien seguit els parlants per a crear el bé / ben quantitatiu:

  1. Origen de la proposta: reflexió davant d’exemples de Bernat i Baldoví
    1. Com a mínim que tinguera cada u el seu paper ben estudiat (v. I, p. 35)
    2. Hòmens que, ben mirats, venen a ser com este elefant (v. 5, Dolçaina.35)
    3. A fi que el secret estiga més ben guardat, publiquem-lo (v. 5, Dolçaina.188)

No cal dir que el procés descrit es pot produir en qualsevol llengua (o en qualsevol parlar). Una altra cosa és que tinga èxit social o que no en tinga. Això explica que en unes llengües el quantitatiu tinga molt d’ús (en valencià-català i en francés) i, en unes altres, no en tinga tant (§2.4.2).

 

5.3.3   Constituents que rebutgen el ben quantitatiu. Justificació de cada cas

Fins ara, hem explicat com parlem. Ara, ens encararem a una operació negativa: mirar d’entendre per quins motius no apliquem ben als adjectius numerals (no acceptaria ningú N’han portat *ben tres, de cavalls). També cal explicar què impossibilita que unim ben a una part dels circumstancials (com ara Ho ha fet *ben per tu). En tercer lloc, també hauríem de justificar quines propietats permeten subordinar ben a poc (Ha donat ben poques coses / parlar ben poc, etc.), però no als altres quantitatius indefinits (Ha donat *ben moltes coses / parlar *ben massa, etc.). En eixe camí, no cal dir que també hem d’explicar per quins motius no apliquem ben a noms (*ben cadires) ni a verbs.

Cal dir que, explicant construccions inexistents, també farem alguna deducció positiva. Així, la impossibilitat de dir Ell sabia *bona cosa que havia de vindre a les nou va unida a la causa d’haver creat la intensificació de la predicació, amb bé que (Ell bé que sabia que havia de vindre a les nou).

  1. Justificació de construccions amb ben que no existixen
    1. Amb els adjectius numerals:
      1. N’han portat ben pocs, de cavalls.
      2. Però: N’han portat *ben tres, de cavalls.
    2. Amb una part dels circumstancials:
      1. Estava ben prop de mi.
      2. Però Ho ha fet *ben per tu.
    3. Amb els adjectius quantitatius indefinits, excepte poc
      1. Ha donat ben poques coses / parlar ben poc, etc.
      2. Però Ha donat *ben moltes coses / parlar *ben massa, etc.).
      3. Ha parlat ben poc
      4. Però Ha parlar *ben massa.
    4. Amb noms (i) ni amb verbs (ii). Hem creat a base de bé (iii).
      1. Moltes cadires però *ben cadires.
      2. Treballar *bé (amb el valor ‘molt’). Solució: a base de bé.
      3. Hui, ha treballat a base de bé: ni ha parat a dinar
    5. D’una construcció inexistent (ii) a justificar bé que (iv).
      1. La construcció bona cosa no és aplicable a tot verb:
      2. Ell sabia *bona cosa que havia de vindre a les nou.
      3. Construcció que hem creat: bé que.
      4. Ell bé que sabia que havia de vindre a les nou.

Començarem per l’enigma més simple. Com que ben forma part dels quantitatius indefinits (molt, prou, massa, tant, més, poc), és incompatible amb nuclis que tinguen un valor definit. Per tant, és comprensible que els numerals no admeten ben: tenen un valor definit o delimitat (o hi han tres taules o no hi han tres taules; i, en conseqüència, no és possible dir *molt tres).

Semblantment, un factor és una causa o no és una causa, sense gradació. Eixa propietat implica que els circumstancials causals no admeten ben ni en general els quantitatius indefinits (Ho ha fet *molt per tu / *ben per tu).

La tercera restricció (aplicar ben a pocben poc de formatge, ben poques hores–, però no a molt, prou, massa, més, tant) deriva del fet que tenim una pluralitat de quantitatius per a indicar quantitats superiors a la considerada normal, i només u per a expressar una quantitat inferior a la normal (poc); i, quan volem precisar per la part inferior, subordinem adjectius de la part superior a poc (molt poc, ben poc, massa poc, més poc, tan poc, Saragossà 2003: §2.2.7):

  1. Justificació de construccions inexistents: *ben tres, *ben per tu, *ben molt
    1. Marc general: ben forma part dels quantitatius indefinits (molt, prou, massa, tant, més, poc).
      1. Efecte: és incompatible amb nuclis que tinguen un valor definit.
    2. Numerals: valor definit (o hi han tres taules o no n’hi han tres).
      1. No és possible *molt tres / *ben tres.
    3. Una part dels circumstancials. Un factor és una causa o no ho és, sense gradació:
      1. Ho ha fet *molt per tu / *ben per tu.
    4. Causa de *ben molt / massa / més… Però ben poc
      1. Quantitatius indefinits superiors (molt, ben, prou, massa, més, tant): es subordinen a l’únic inferior (poc): molt poc, ben poc, massa poc, més poc, tan poc (Saragossà 2003: §2.2.7).

Passem a la restricció més constatada: la impossibilitat de subordinar ben a noms (*ben cames) i a verbs. El ben quantitatiu té una aplicació sintàctica estranya: el trobem en constituents subordinats (qualificatius, el quantitatiu indefinit poc, atributius i circumstancials), excepte els verbs. Eixa exclusió té la finalitat d’evitar interpretacions errònies. Com que el ben quantitatiu prové de quan és circumstancial de manera (treballar bé), i la intensificació dels verbs va després dels verbs (Ha suat molt / Ha *molt suat), és comprensible que hajam reservat la construcció «verb + bé» per al valor bàsic de la paraula: circumstancial de manera. Comprovem-ho amb un exemple: la construcció pentinar bé només significa ‘pentinar d’una manera adequada’.

Recordem que, per a intensificar els verbs, hem creat la construcció bona cosa (suar bona cosa), estudiada més amunt (§2.3.3). També hem creat la construcció a base de bé: Hui, ha treballat a base de bé: ni ha parat a dinar.

  1. Per què el valor quantitatiu de bé / ben no s’aplica als verbs
    1. Subordinem bé / ben a constituents subordinats (qualificatius, el quantitatiu indefinit poc), atributius i circumstancials. Però no als verbs.
      1. Finalitat: evitar interpretacions errònies
    2. Dos causes unides:
      1. El ben quantitatiu prové de quan és circumstancial de manera (treballar bé).
      2. La intensificació dels verbs va després (Ha suat molt / Ha *molt suat).
    3. Resultat: en «verb + bé», només és circumstancial de manera.
      1. Pentinar bé no pot significar ‘pentinar molt amb expressivitat’.
    4. Tenim dos construccions per a indicar el valor ‘molt amb expressivitat’, bona cosa (§2.3.3) i a base de bé:
      1. Hui, ha treballat a base de bé: ni ha parat a dinar

Certament, tenim verbs en què l’aplicació de com a circumstancials de manera és dubtosa (coure una verdura, §5.3.1, 1). En eixe cas, al costat de l’orde sintàctic regular (que implica els valors ‘del tot adequadament, del tot’: Ell sabia molt bé que havia de vindre a les nou) hem creat les construccions bé que i prou que, que solem posar davant de la predicació (com hem comentat al principi del treball, §2.1, 5): Ell bé que sabia que havia de vindre a les nou. Eixes construccions comuniquen que (o prou) és una intensificació de la predicació. Remarquem que, ara, no podem recórrer a bona cosa (Ell sabia *bona cosa que havia de vindre):

  1. Les construccions bé que i prou que
    1. Són aplicables quan com a circumstancial de manera és dubtós:
      1. Coure bé una verdura, mirar bé una cosa, estudiar bé un paper, tancar bé una porta, guardar bé una cosa, saber bé una taula de multiplicar (§5.3.1, 1).
    2. Al costat de l’orde sintàctic regular (i), hem creat les construccions bé que i prou que (§2.1, 5):
      1. Ell sabia molt bé que havia de vindre a les nou (‘adequadament i també molt’).
      2. Ell bé que sabia que havia de vindre a les nou.
    3. Valor comunicatiu: (o prou) és una intensificació de la predicació.
      1. No bona cosa: Ell sabia *bona cosa que havia de vindre

En la justificació de construccions inexistents, hem d’explicar per què és factible dir un secret molt ben guardat, però no una torre *molt ben alta. Quan el modificador és un circumstancial de manera (Hem guardat bé el secret), es pot intensificar (com els modificadors no delimitats com a regla general: Hem guardat molt bé el secret). Si ara canviem el verb pel seu participi usat com a atributiu o com a qualificatiu, podem mantindre molt bé (canviat a molt ben: un secret molt ben guardat). En (11b), hi han més exemples.

En contra, quan ben és un intensificador (una torre ben alta, Vindre ben sovint) no es pot reforçar. El motiu d’eixa impossibilitat ja l’hem vist: l’únic quantitatiu indefinit que podem intensificar és poc (molt poc, ben poc…, 8d):

  1. És factible un secret molt ben guardat, però no una torre *molt ben alta
    1. Ben intensificat: si ben és qualitatiu, és pot intensificar:
      1. Un circumstancial de manera (Hem guardat bé el secret) es pot intensificar (com els modificadors com a regla general: Hem guardat molt bé el secret).
      2. Pas del verb a un adjectiu atributiu o qualificatiu: un secret molt ben guardat.
    2. Més exemples.
      1. El treball que ha portat està molt ben fet.
      2. És un xicot molt {ben plantat = ben paregut = guapo, templat} = plantat d’una manera adequada.
      3. Cada u ha de tindre el seu paper molt ben estudiat.
    3. Ben intensificador
      1. Quan ben és un intensificador, no es pot reforçar.
      2. Causa: només es pot reforçar el quantitatiu de la part inferior (molt poc, massa poc, ben poc, 8d).

Per una altra banda, convé tindre en compte que qui tinga un parlar viu recorrerà més voltes a la paraula expressiva (ben). En canvi, qui siga més mesurat i contingut l’usarà més poc (o no la usarà). La informació empírica següent ho corrobora:

  1. Variació en l’ús de ben segons el caràcter de cada u
    1. Carme Morales (Altea, Marina Baixa, 2013): en unes entrevistes, va trobar que els hòmens no usaven ben, contràriament a les dones. Ho explicava pel caràcter més obert i alegre de les dones que havia entrevistat. Els hòmens intensificaven amb la paraula més objectiva, molt. Exemples que va trobar en les entrevistes:
      1. Ell tenia uns ulls ben bonicos
      2. Jo, ben guapa

Acabaré recordant que, de l’ús qualitatiu de ben, prové la parella bencarat i malcarat. Bernat i Baldoví usava els dos adjectius composts:

  1. Fraseologia que prové de l’ús original: bencarat i malcarat
    1. Era un home bencarat (v.5, Dolçaina.40)
      1. ‘té una cara adequada, qualitat interpretada com a bonica’
    2. Ser malcarat: ser lleig; sobretot fer mala cara perquè u està enfadat o perquè té mal geni. Exemples del DCVB:
      1. Davant dels guardes severs i malcarats, Víct. Cat., Ombr. 39.
      2. Era un dia lleig, brúfol, malcarat com un diable, Pons Com an., 106.
      3. «Guarda’t d’home malcarat i de vent acanalat».

Sobre els usos expressius de ben, opinaré que els escriptors tenen l’obligació de conéixer i integrar el valencià viu del seu entorn social. Naturalment, cada u ha de ser lliure d’escriure d’acord amb la seua personalitat. Però només podem ser lliures si coneixem la realitat i, a partir d’eixe coneiximent, triem. La formació i la llibertat estan tan unides com la dominació i el dogmatisme.

En el cas d’ara, la paraula intensificadora ben és clàssica, és general de tota la llengua actual, i està profundament arrelada en el valencià viu. Això no obstant, hi han escrits valencians que pràcticament no l’usen (i no perquè estiguen elaborats des d’un caràcter mesurat, 12). Eixa actuació va unida a les gramàtiques catalanes (§4.1.2) i les valencianes (§4.2.2, §6.2) que coincidixen amb moltes del castellà: no considerar el ben quantitatiu.

  1. Els escriptors i la llengua viva del seu entorn social
    1. Respectant la seua personalitat, tenen l’obligació de conéixer-la i integrar-la: cal conéixer i triar.
      1. La formació i la llibertat estan tan unides com la dominació i el dogmatisme.
    2. La paraula ben és clàssica i general en la llengua actual, però hi han escrits valencians que no l’usen.
      1. Fet unit a les gramàtiques que no consideren ben (§4.1.2, §4.2.2, §6.2), com moltes del castellà.

 

Publicat dins de Ben popular però no ben tractada | Deixa un comentari

5. Alternativa (I). El ben quantitatiu: estructuració del seu camp semàntic

En l’estat de la qüestió sobre bé / ben (§2-§4), hem trobat, en primer lloc, propostes positives en tres diccionaris (DGLC, DCVB i DECLC, §2). En segon lloc, hem vist actuacions gramaticals amb factors positius (de Fabra, §3.3.2; i de Sanchis Guarner i Enric Valor, §4.2.1). En tercer lloc, hem descrit caracteritzacions que retrocedien davant de les aportacions dels predecessors (§4.1, §4.2.2). Ara, passarem a l’alternativa.

L’objectiu central és explicar de quina manera els parlants hem creat un valor quantitatiu (torre ben alta) a partir d’un valor qualitatiu (treball ben elaborat, §5.3). Però, tenint en compte que en la ciència no hi ha res solt o deslligat, i a la vista que les gramàtiques diuen molt poc sobre el camp semàntic de les quantitats indefinides (§3), dedicarem una secció a comentar com hauríem creat els valors fonamentals, i com hauríem desplegat l’estructura dels valors quantitatius indefinits (§5.2).

El resultat serà proposar dos estructures semàntiques diferents: l’una està formada per tres adjectius (prou / massa / pocs); l’altra està integrada per estes setze paraules (o construccions):

Estructura de la quantificació indefinida dels noms comptables: 16 components

1) molts

Ho saben molts estudiants

2) prou

Ho saben prou estudiants: cap al 75%

3-5) Ø / uns / alguns

Han portat {cadires / unes cadires} / Ho saben alguns estudiants

6) uns quants

Ho saben uns quants estudiants

7-8) uns pocs / algun

Ho saben uns pocs estudiants / Ho sap algun estudiant

9) pocs

Ho saben pocs estudiants

10) no (+ cap)

No ho saben els estudiants / No ho sap cap estudiant

11-13) tots, cada, qualsevol

Ho saben tots els estudiants / Ho sap cada estudiant / Ho sap qualsevol estudiant

14-16) quants, tants, més

¿Quants estudiants han vingut? / N’han vingut {tants com ahir / més que ahir}

Crec que eixa proposta encuriosirà els lectors, ja que els manuals que han estudiat en escola probablement no diuen res sobre com estructurem els valors quantitatius indefinits. Encara cridarà més l’atenció l’observació que les paraules equivalents de prou en les llengües de l’entorn (castellà: bastante; anglés: enough; francés: assez; italià: abbastanza) actuen totes com prou en el valencià general: tenen dos valors diferents (primer: En tinc prou, d’arròs; segon: Eixe és prou raret).

Això fa preguntar-se si parlem malament els milions de valencians que no diem bastant. També caldria reflexionar si parlen incoherentment els milions de catalans que podrien dir l’oració següent de l’intel·lectual i escriptor Miquel de Palol: «En la literatura catalana, hi ha prou autors competents, fins i tot molt bons, prou de mediocres i prou porqueria» (Avui 12-04-05, p. 22). Així mateix, hauríem de preguntar-nos si parlen confusament els milions de catalans que podrien dir esta altra oració: «Aquests plurals arcaics es troben encara avui usats prou sovint en la llengua escrita» (Fabra 1918: §33). La veritat és que les dos estructures semàntiques citades són les que fan que prou (i més quantitatius indefinits) tinguen dos valors diferents (en el cas de prou, ‘quantitat adequada per a una finalitat’, En tinc prou, d’arròs; i ‘quantitat o intensitat tirant a alta’, Eixe és prou raret, i els exemples de Palol i de Fabra).

També hauria de sorprendre el fet que algun no té el mateix contingut semàntic en el singular (8) que en el plural (5), cosa que no passa ni en els noms ni en els adjectius com a regla general. Això comporta que algun és una paraula extraordinària.

Seguim avant en la justificació del contingut de l’alternativa sobre l’ús quantitatiu de ben. Davant del retrocés que s’havia produït en una part de les gramàtiques posteriors a Fabra (§4.1, §4.2.2) reaccioní en la meua gramàtica tractant la paraula quantitativa ben d’una manera emotiva (Saragossà 2003). He trobat just reproduir ací eixe tractament (§5.1), ja que no ha tingut incidència en les gramàtiques posteriors (com comprovarem més avant en l’estudi de les gramàtiques de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, §6). La part final de l’alternativa consistirà en estudiar dos construccions particulars: ben bé pot ben ser que (§5.4).

 

5 Alternativa. Camp semàntic i procés de creació del ben quantitatiu

5.1    Un tractament emotiu del ben quantitatiu (2003)

En Saragossà (2003), descriguí el ben quantitatiu i el vaig contrastar amb la paraula anglesa very (1b):

  1. Descripció del ben quantitatiu en Saragossà (2003: §2.2.10)
    1. «Quan volem intensificar d’una manera emfàtica un adjectiu o un nom subordinat, en valencià és normal recórrer a ben (i-ii). En canvi, no sóc conscient d’haver sentit, en el valencià espontani, que la paraula ben modifique un verb (iii).
      1. He vist un lleó [ben [nucligran]]
      2. Posa’t [ben [nucliprop de mi]]
      3. T’ho pots ben creure
    2. »La paraula ben ens pot ajudar a entendre l’ús de l’adjectiu anglés very. De la mateixa manera que no podem aplicar la paraula ben a noms (Han portat [*ben [nuclicadires] ]/Va menjar [*ben [nucli formatge] ]), very actua igual: l’anglés diu a very long day (com nosaltres un dia ben llarg), però no pot dir *very chairs, com nosaltres no podem dir *ben cadires. Quan quantifiquem positivament un nom, l’anglés diu a lot of chairs i, nosaltres, moltes cadires. El matís diferencial que té ben enfront de very és que ben és emfàtic, com ja hem dit. Quan volem intensificar un adjectiu o un nom subordinat d’una manera objectiva, recorrem a molt: Demà, serà un dia molt llarg.
    3. »Tornant a l’ús de l’adjectiu ben, convé observar que la llengua escrita hauria de tindre ben en compte eixa paraula útil, ben viva en la llengua del carrer.»

També tractí bona cosa:

  1. Descripció de bona cosa en (Saragossà 2003: §2.2.11)
    1. «Seguirem l’estudi dels quantitatius indefinits per una construcció que és tan popular com uns quants: bona cosa (de). Té un valor semblant al de molt. La diferència és que molt quantifica d’una manera objectiva, mentres que bona cosa incorpora la subjectivitat de l’emissor, és a dir, comporta expressivitat. S’aplica sobretot a noms (i), encara que també el podem usar amb verbs (ii). La construcció bona cosa fa, amb els noms i amb els verbs, la mateixa funció que desplega ben amb els adjectius i amb els noms subordinats. També tenim la variant cosa de no dir, que s’aplica sobretot als verbs (iii).»
      1. En el seu aniversari, li varen regalar pocs llibres, però, de discs, li’n varen regalar bona cosa (= Li varen regalar bona cosa de discs)
      2. Parlar, parla bona cosa. Però, de faena, no en fa ni brot
      3. No saps tu com s’estima el meu fill la seua moto: cosa de no dir

He d’observar que, en el 2003, no sabia que el ben quantitatiu provenia del circumstancial de manera . Eixa ignorància em va fer incórrer en un error: posar un exemple en què ben és qualitatiu:

  1. En el 2003, no sabia que ben provenia del circumstancial de manera
    1. Efecte: «Eixe intensificador admet reforçaments amb molt, prou, massa:
      1.  Ximo és un xicot molt ben plantat.» (Saragossà 2003: §2.2.10)

Una persona ben plantada no és una persona que està molt plantada, sinó que està plantada d’una manera adequada. És una manera expressiva de dir que algú és atractiu. El ben qualitatiu es pot intensificar (com els modificadors qualitatius com a regla general). En canvi, el ben quantitatiu no es pot reforçar, no debades és un reforçament en ell mateix (i expressiu).

 

5.2    Camp semàntic de les quantitats indefinides: fonaments i estructuració

En la mateixa gramàtica, expliquí per quin motiu l’article i els adjectius demostratius s’han d’agrupar amb els quantitatius (els «adjectius determinatius» de Fabra 1912, 1918): eixes quatre paraules (el, este, eixe, aquell) comporten que el receptor coneix les entitats de què parla l’emissor i, per tant, sap quina quantificació tenen. L’exemple que vaig posar és el de (4a.i). Quant a la quantificació, practiquí el camí de Fabra (1956: §38.f: dividir-la en definida i no definida, Saragossà 2003: §2.2.1):

  1. Motiu d’agrupar sintàcticament l’article i els adjectius demostratius amb els quantitatius (els «adjectius determinatius» de Fabra 1912, 1918)
    1. el, este, eixe, aquell: el receptor coneix les entitats de què parla l’emissor; per tant, sap quina quantificació hi ha.
      1.  Tres alumnes m’han donat records per a tu. La veritat és que eixos alumnes sempre m’han parlat molt bé de les teues classes (Saragossà 2003: §2.4.1)
    2. Quantificació: el camí de Fabra (1956: §38.f: dividir-la en definida i no definida, Saragossà 2003: §2.2.1).

També expliquí per què la quantificació d’un nom i l’actualització són la mateixa noció (Saragossà 2003: §2.1.3): un nom no actualitzat indica una qualitat (una bossa de mà), mentres que un nom quantificat comporta una entitat (una bossa en una mà). Com que els circumstancials de manera indiquen qualitats internes del fet expressat per l’oració, els adjectius qualificatius que indiquen qualitats internes (que són la majoria) poden ser circumstancials de manera: una fruita perfecta / portar perfectament una cosa. Quan la qualitat interna l’expressa un nom subordinat, va molt sovint sense actualització: taula de fusta = entrar de costat. Eixe panorama explica per què els noms subordinats que són circumstancials de manera van tan sovint sense actualització (com ara en els de exemples de 1a.ii). Si el nom va amb un adjectiu quantitatiu, expressa una entitat (Va entrar al teatre per un costat):

  1. Quantificació = actualització (Saragossà 2003: §2.1.3)
    1. Nom no actualitzat: indica una qualitat (una bossa de mà).
      1. taula de fusta / entrar de costat.
      2. anar {a peu / a genollons / de cul / de cap / a fosques / a espentes / a rebolcons / a palpes / a rastres / a pressa…}.
      3. «Contra corrent i a palpes, sens atinar a on» (Jacint Verdaguer, AtlàntidaVI; citat en DCVB, palpes).
    2. Nom quantificat: comporta una entitat (una bossa en una mà).
      1. una bossa en una mà
      2. Va entrar al teatre per un costat

En la mateixa gramàtica, intentí estructurar el camp semàntic dels quantitatius indefinits. En essència, la proposta és la següent. Els adjectius quantitatius indefinits fonamentals serien molt, poc, prou i massa. En tenim una pluralitat que indiquen una quantitat superior a la considerada socialment normal (molt, prou, uns quants…). En canvi, només disposem d’un adjectiu quantitatiu per a expressar una quantitat inferior (poc). Quan volem precisar per la part de l’escassetat, subordinem els adjectius de la part superior a poc (Han portat molt poques cadires / Han madurat massa poques peres):

  1. Estructuració (I) del camp semàntic dels quantitatius indefinits (Saragossà 2003: §2.2.7)
    1. Els fonamentals serien molt, poc, prou i massa.
    2. Pluralitat per al valor ‘quantitat superior a la considerada socialment normal’ (molt, prou, uns quants…).
      1. Només poc per a una quantitat inferior.
    3. Efecte: precisió de la part inferior subordinant a poc els de la part superior.
      1. Han portat molt poques cadires / massa poques peres

Els indefinits formen dos estructures diferents. En la bàsica, expressem valors quantitatius, sense fer-los dependre d’un factor extern (la segona estructura està vinculada a un factor extern, com comprovarem en el paràgraf següent). Dividim la quantificació d’una entitat en tres possibilitats fonamentals: gran o alta (n’hi ha molta), mitjana (n’hi ha, una quantitat indeterminada) i baixa (n’hi ha poca). Exemple: En les selves tropicals, hi ha molta vida. En els deserts, poca. Entre els tres graus dits, es posen les altres quantitats indefinides. En descriurem tretze (9-12).

Enfront de l’estructura purament quantitativa (que consta de més de deu membres), tenim la quantificació que depén d’un factor extern. Fem la quanitificació en relació a una finalitat (o vinculada a un efecte). En eixe cas, la quantitat d’una entitat només té dos possibilitats: o és adequada, o no és adequada. Si és adequada, ni en falta ni en sobra (prou). El valor dit es completa amb els dos mencionats: sobra quantitat (massa) i en falta (poc). Exemple: Despús-ahir, teníem massa farina. Ahir, en tinguérem prou per a fer el pa. Però, hui, en tenim poca.

En la meua gramàtica, parlava de valors objectius (els purament quantitatius) i subjectius (els valors vinculats a un factor extern, que pot ser la subjectivivat de qui parla, En tinc prou, d’arròs). Ací, he suprimit eixa terminologia per dos raons: el factor extern pot ser objectiu; i, sobretot, eixa dualitat no focalitza la propietat pertinent (quantificació no vinculada a un factor extern, i quantificació en relació a un factor extern):

  1. Estructuració (II) del camp semàntic dels quantitatius indefinits
    1. Dos estructures diferents.
      1. Quantificació bàsica (no supeditada a un factor extern).
      2. Quantificació secundària (feta en relació a un factor extern).
    2. La bàsica (sense vincular ni comparar):
      1. Tres possibilitats fonamentals: quantitat gran o alta (n’hi ha molta), mitjana (n’hi ha, una quantitat indeterminada) i baixa (n’hi ha poca).
      2. Entre els tres graus dits, es posen les altres quantitats indefinides.
      3. Membres: més de deu.
    3. Quantificació supeditada a una finalitat (o a un efecte): la quantitat d’una entitat és adequada, o no és adequada.
      1. Adequada (ni en falta ni en sobra): prou.
      2. Si en sobra: massa; si en falta: poc.
      3. Membres: tres (prou, massa i poc).

L’adjectiu poc intervé en l’estructura bàsica (7a) i en la secundària (7b), de manera que té dos continguts semàntics: el bàsic (quantitat baixa, sense vincular-la): En els deserts, hi ha poca vida), i el secundari (quantificació inferior a la que necessita una finalitat: Han portat poques cadires per als convidats que tenim).

El camí de poc ha facilitat que prou acabe actuant d’una manera semblant. Al costat del valor bàsic (quantitat adequada per a una finalitat: prou farina per a fer una coca), també indica el valor ‘quantitat tirant a alta’ (quan diem que algú és prou raret, expressem que és una persona rara en un grau gens escàs). La consulta de diccionaris mostraria que totes les llengües de l’entorn actuen igual: castellà (bastante), francés (assez), anglés (enough), italià (abbastanza). En realitat, també molt admet usos supeditats a un factor extern (Han portat moltes cadires per als convidats que tenim):

  1. De dos valors de poc a dos valors de prou
    1. Poc intervé en les dos estructures. Efecte: dos valors.
      1. Bàsic: quantitat baixa (En els deserts, hi ha poca vida).
      2. Secundari: quantificació inferior a la necessària (Han portat poques cadires per als convidats que tenim).
    2. Prou: ha actuat igual.
      1. Bàsic: quantitat adequada per a una finalitat (prou farina per a fer una coca).
      2. Secundari: quantitat tirant a alta (algú és prou raret).
      3. Llengües de l’entorn: igual (castellà, francés, anglés i italià).
    3. També molt admet usos supeditats a un factor extern.
      1. Han portat moltes cadires per als convidats que tenim.

En una obra més recent (D’ací i d’allà, C2, Tabarca, 2018, unitat 2), he proposat com estructuraríem una part significativa dels quantitatius indefinits:

  1. Quantitats superiors a les considerades socialment normals. Noms comptables
    1. Molts: grau alt.
      1. Han portat moltes cadires
    2. Prou: grau tirant a alt.
      1. Ho saben prou estudiants: cap al 75%
    3. Ø / uns / alguns: grau indeterminat; positiu.
      1. Han portat cadires (quantificació indeterminada de cadires genèriques)
      2. Han portat unes cadires (quantificació indeterminada de cadires específiques)
      3. Han portat algunes cadires (quantificació indeterminada + vaguetat)
    4. Uns quants: grau positiu baix.
      1. Han portat unes quantes cadires
    5. Uns pocs, algun: grau positiu molt baix (al voltant de la unitat).
      1. unes poques cadires / alguna cadira (quantitat molt baixa + vaguetat)
  2. Quantitat inferior a la considerada socialment normal. Noms comptables
    1. Pocs: grau negatiu.
      1. En els deserts, trobem pocs sers vius
  3. Absència de quantificació. Noms comptables
    1. No (+ cap): absència de quantitat.
      1. No han portat cadires / cap cadira (absència + èmfasi)
  4. A l’absència de quantificació (11), caldria afegir els tres adjectius que comporten el valor contrari.
    1. Totalitat: tots, cada i qualsevol.

 

Publicat dins de Ben popular però no ben tractada | Deixa un comentari

4. Gramàtiques posteriors a les de Fabra (II). Autors valencians

En l’estudi de ben, ens acostarem cap al present mirant l’actuació de manuals valencians. Hem vist (§4.1) que els autors catalans posteriors a Fabra (Marvà 1932, Badia 1962) és com si hagueren tingut poc en compte les obres del lingüiste barceloní, sobretot el seu diccionari (DGLC, 1932). Eixe mateix comportament trobarem en una part dels gramàtics valencians posteriors a Fabra (Salvador 1951, IIFV 2002).

Però, ara, hi ha un factor nou: el fet que els gramàtics més arrelats en la valencianitat (Sanchis Guarner 1950, i Valor 1973, 1977) consideraven com era el valencià usual del carrer (i, també, com era el seu propi model lingüístic). Això fa pensar que els autors valencians que no inclouen el ben quantitatiu (ben tranquil) no havien consultat les gramàtiques de Sanchis Guarner i Enric Valor (§4.2.2, 9), i tampoc havien tingut en compte com parlaven habitualment. També trobarem una confusió: parlant del ben qualitatiu (ben elaborat), posen un exemple del ben quantitatiu (§4.2.2, 10). A més, eixos tres factors negatius apareixen en una obra destinada «al món de l’ensenyament i dels mitjans de comunicació» feta per l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (2002: 13).

Eixe panorama fa preguntar-se quin grau d’adequació a la realitat lingüística i quin grau de reflexió sobre el valor comunicatiu de les paraules estudiades han tingut els docents de valencià. Seria una bona investigació, que podria fer un graduat de la Facultat de Filologia o de la Facultat de Magisteri.

 

4.2    Manuals valencians: de Sanchis (1950) a IIFV (2002)

4.2.1   El contrast entre Sanchis Guarner (1950) i Salvador (1951)

En 1950, Sanchis Guarner publica una gramàtica escrita cap a 1940. No definix el concepte general adverbi de quantitat, però sí els seus membres. Certament, la caracterització és pobra (1b), però diria que la pitjor actuació teòrica és no dir res. Inclou ben (1b.iii), el definix com el DCVB («molt»), descriu l’ús («davant d’adjectius i adverbis») i posa exemples inequívocs (l’atributiu prim i el circumstancial tard):

  1. Actuació de Sanchis Guarner (1950: §325)
    1. «Adverbis de quantitat»: 28; definix cada paraula.
      1. quant, tant, tan, molt, a muntó, a bondó, alamon, bona cosa, ben, poc, gens, una mica, no-res, no gens, més, menys, manco, almenys, tan sols, prou, bastant, massa, mig, solament, a soles, sols, només, quasi.
    2. Uns quants exemples:
      1. «molt en gran quantitat: Estudia molt
      2. «poc en petita quantitat: Estudia poc.
      3. «ben: sinònim de molt; s’usa només davant d’adjectius i adverbis. El xiquet està ben prim / Sopeu ben tard

Abans que Sanchis Guarner, Nebot (1894: 105) inclou ben en els adverbis de quantitat, i comunica d’una manera implícita que ben no tindria equivalència en castellà (2a). En canvi, Fullana no conté ben en cap de les seues gramàtiques (2b):

  1. Gramàtics valencians anteriors a Sanchis (1950): també inclouen ben
    1. Nebot (1894: 105): posa {muy / molt, ben} en els adverbis de quantotat
      1. Informa d’una manera implícita que bien no s’usa en castellà com a quantitatiu.
      2. Té en compte que, enfront dels usos de muy en castellà, en valencià hi han dos paraules, molt i ben.
    2. Fullana (1915: 167) no posa ben en els adverbis de quantitat.
      1. Tampoc Fullana (1922: 70).

Al cap d’un any d’haver-se publicat la gramàtica de Sanchis Guarner, Salvador (1951) publica la seua. Però no té en compte com havia actuat Sanchis Guarner. En els adverbis de quantitat, copia literalment fragments de Marvà (1932: §214: «Són els mateixos mots que servixen d’adjectius quantitatius»; «i el numeral mig, esdevinguts tots ells invariables»). L’efecte és no considerar ben. Per contra, Valor (1973 i 1977) seguix la llista de Sanchis Guarner dels adverbis de quantitat (amb alguna variació). Conté ben amb un exemple adequat (3b). No definix els components:

  1. Gramàtics valencians posteriors a Sanchis Guarner (1950)
    1. Salvador (1951: lliçó 50, §279): en els adverbis de quantitat, copia de Marvà (1932: §214), que no conté ben.
      1. «Adverbis de quantitat o de grau: Són els mateixos mots que servixen d’adjectius quantitatius (molt, poc, força, bastant, més, menys, prou, massa, quant, tant, que, gens i el numeral mig, esdevinguts tots ells invariables. Exemples: Menja molt; escriu bastant…»
    2. Valor (1973: 217-218; 1977: 189-190): inclou ben en els adverbis de quantitat, amb un exemple adequat.
      1. «Adverbis de quantitat»: seguix la llista de Sanchis Guarner (amb alguna variació), però no definix cada paraula.
      2. El campanar d’aquest poble és ben alt

 

4.2.2   L’IIFV (2002): absència de Sanchis Guarner i de Valor

Després de Valor (1973, 1977), fa la impressió que els autors valencians no consulten la gramàtica de Sanchis Guarner (1950) ni les de Fabra que qualifiquen ben com a adverbi de quantitat (1912, 1956). En posaré dos exemples.

Lacreu (1990) no conté ben en els «adverbis de quantitat» (§XXII). Quant a la teoria, no definix els conceptes que usa («numerals, quantitatius, indefinits»), les paraules quantitatives indefinides ni el camp semàntic que formen:

  1. Lacreu (1990: XI: «Els quantitatius»; XXII: Adverbis de quantitat): absència de teoria i de ben
    1. Paraules tractades en els «quantitatius»: set:
      1. «molt / gaire», força, «prou / bastant», massa i que
    2. Adverbis de quantitat: sis:
      1. massa / molt / gaire / prou / bastant / gens

En el 2002, l’IIFV publica un llibre per als docents, caracteritza el camp semàntic dels quantitatius indefinits, i definix els conceptes quantitatius, numerals i indefinits. Ací tenim els tres conceptes quantitatius:

  1. IIFV (2002, Guia d’usos lingüístics): definició dels «quantitatius, numerals i indefinits»
    1. «Els quantitatius expressen una quantitat com a conjunt. Així, es diferencien dels numerals, que indiquen una quantitat com a unitats o prenent com a base la unitat, i dels indefinits, que la indiquen d’una manera imprecisa.» (p. 130)

¿S’entén la definició anterior? L’institut interuniversitari atribuïx als «quantitatius» una propietat («expressar una quantitat com a conjunt») que també és aplicable als numerals: si diem tres taules, parlem d’un conjunt de tres taules. El fet de proposar una definició buida per als «quantitatius» permet definir els «indefinits» amb la propietat comuna dels «quantitatius» i dels «indefinits»: enfront dels numerals, indicar una quantitat no precisa. Per una altra banda, ja sabem que els adjectius numerals expressen una quantitat i, per tant, són «quantitatius».

En els adjectius numerals, l’IIFV apel·la a la unitat, que és el punt de partida: els numerals cardinals són el resultat del número u (la unitat) i l’operació de sumar. En canvi, l’institut no indica la conseqüència de fonamentar-se en la unitat: expressar quantitats precises. Eixa operació potser hauria mostrat als membres de l’IIFV que la definició dels «quantitatius» i dels «indefinits» no podia ser adequada, ja que entre quantitat precisa (els numerals) i  quantitat no precisa (els «indefinits»), no és factible cap altra possibilitat.

Podem notar que l’IIFV no considera l’actuació de Fabra (1956: §38.f), que posa algun, cert, qualsevol, cada, cadascun, tot amb els altres quantitatius indefinits (ací, §3.3.2, 5c):

  1. Anàlisi de la definició dels «quantitatius, numerals i indefinits» de l’IIFV (5)
    1. La definició dels «quantitatius» («expressen una quantitat com a conjunt») també és aplicable als numerals (tres taules indica un conjunt de tres taules).
      1. A més, els numerals també indiquen una «quantitat» i, per tant, són quantitatius.
      2. Efecte: no entendre què són «els quantitatius».
    2. Els «indefinits» tindrien la propietat comuna dels «quantitatius» i dels «indefinits» (indicar una quantitat no precisa, en oposició als numerals).
      1. Efecte: no comprendre què són «els indefinits».
    3. Adjectius numerals: l’IIFV menciona la unitat, però no l’efecte (quantitats precises).
      1. Eixa propietat mostra la inadequació de les definicions dels «quantitatius» i dels «indefinits», ja que entre quantitat precisa (els numerals) i quantitat no precisa (els «indefinits») no cap cap altre concepte.
    4. No té en compte l’actuació de Fabra (1956: §38.f), que agrupa algun, cert, qualsevol, cada, cadascun, tot amb els altres quantitatius indefinits (ací, §3.3.2, 5c).

L’obra que comentem conté una novetat: descriure el camp semàntic que formarien. Fins ara, no hem trobat eixa operació en cap de les gramàtiques estudiades:

  1. Descripció del camp semàntic dels quantiatius indefinits
    1. «Des d’un punt de vista semàntic, els quantitatius es poden classificar atenent a una gradació des d’una quantitat màxima cap a la quantitat nul·la, expressada de manera absoluta (molt / que / quant / força / poc / gaire / gens), comparativa (més / tant / menys) o relativa (massa / prou / bastant).» (IIFV 2002: 131)

Com que l’IIFV no definix els membres dels «quantitatius» i dels «indefinits», els docents només poden vore que molt i gens són els extrem de la «gradació». En canvi, no sabem com s’ha de distribuir les altres paraules dins de l’escala. Així, força ¿indicaria una quantitat inferior a que i quant? O poc ¿seria superior a gaire? Per una altra banda, la perspectiva relativa ¿a què és relativa? Sense explicar això, no podem entendre la perspectiva relativa (ni, com a conseqüència, l’absoluta). Finalment, per a entendre la comparació hem de dir què es compara. Al costat de les preguntes generals, també en podem fer una particular. La intuïció com a parlants vincula molt i la paraula antònima (poc), i també prou i massa. Ara: ¿no és estrany que prou i bastant siguen membres de la gradació relativa?

  1. Incògnites de la gradació i les tres perspectives (relativa, absoluta i comparativa)
    1. Gradació: els extrems són molt i gens. Els altres membres ¿com es distribuïxen? Dos exemples:
      1. Força ¿seria inferior a que i quant?
      2. Poc ¿seria superior a gaire?
    2. Gradació relativa: l’IIFV no explica en relació a què és relativa.
      1. Intuïció: prou i massa s’oposen. Però ¿també forma part de la gradació relativa la paraula bastant?
    3. Gradació comparativa: cal dir què es compara.

El manual posa 13 «quantitatius» (7), entre els quals no està ben, absència que fa preguntar-se si els seus membres han consultat les gramàtiques de Sanchis Guarnes i de Valor. Això no obstant, l’obra sí que conte eixa paraula. Però està presentada com va fer Marvà (1932): com a adverbi de manera (9a.ii-iii):

  1. L’IIFV (2002) no inclou l’adverbi de quantitat ben (7); sí els «adverbis de manera» bé / ben
    1. «Els adverbis i malament fan de complement del verb (i). Quan precedeixen una altra paraula modificant-la (ii) o es troben entre l’auxiliar haver i un participi (iii), adopten la forma ben i mal, respectivament.» (IIFV 2002: §5.4.1: «Els adverbis de manera»)
      1. No es troba bé / Això s’ha fet malament
      2. M’agrada la carn ben cuita / Això està mal fet
      3. T’ha ben enganyat / M’hi he mal acostumat

En carn ben cuita, podem aplicar el valor bàsic de la paraula ben: carn cuita d’una manera adequada. Però, mirant-ho bé, carn cuita ja comporta adequació. Qui diu l’oració M’agrada la carn ben cuita probablement vol comunicar que li agrada que la carn no solament estiga cuita, sinó ben cuita: molt cuita. La carn mal cuita difícilment agradarà a ningú. I, en tot cas, no és possible dubtar en T’ha ben enganyat.

Davant d’eixe panorama, cal preguntar-se com podem entendre que un institut universitari tracte i ben en els circumstancials de manera, però pose exemples en què és un adverbi de quantitat. La resposta podria ser la següent: el redactor no ha consultat la gramàtica de Sanchis Guarner ni les de Valor, però sí la de Fabra (1918), el qual incorre en l’anomalia de posar els adverbis de quantitat dins dels adverbis de manera (§3.2, 9). Una prova d’això és que l’exemple T’ha ben enganyat apareix en la font citada de Fabra. Ara: això significa que l’IIFV ha copiat l’exemple sense pensar en el significat de l’oració. Si els membres de l’IIFV ho hagueren fet, haurien trobat que ben no és un circumstancial de manera, sinó un intensificador del verb, i això potser els hauria fet adonar-se que s’havien deixat fora del manual una paraula tan popular com és el ben expressiu:

  1. Anàlisi de l’actuació de l’IIFV (6)
    1. L’IIFV (2002) no consulta Sanchis Guarner (1950) ni Valor (1973, 1977).
      1. La font podria ser Fabra (1918), que col·loca els adverbis de quantitat dins dels adverbis de manera, i posa tres exemples, el segon dels quals reproduïx l’IIFV:
      2. «Era ben blanca / T’ha ben enganyat / Vés-hi ben aviat.»
    2. Els membres de l’IIFV miren la forma (bé, ben), però no el valor comunicatiu que expressa.
      1. Si hagueren complit eixa exigència teòrica, haurien vist que el manual no havia tractat, en els adverbis de quantitat, una paraula ben popular. I també haurien evitat l’error de posar un exemple quantitatiu de ben tractant el ben qualitatiu.

Resumim. L’IIFV (2002) fa una operació important: intentar caracteritzar el camp semàntic dels adjectius quantitatius indefinits (gradació absoluta / gradació relativa / gradació comparativa). Però no explica la terminologia a què recorre (8) ni definix el valor de cada quantitatiu (7). A eixes limitacions, cal afegir que, contra l’actuació de Sanchis Guarner i Enric Valor, l’IIFV no inclou la paraula ben en els 13 quantitatius indefinits que exposa (7). A més, probablement copia de Fabra (1918), però sense pensar en el valor quantitatiu de la paraula ben, de forma que posa exemples del ben quantitatiu en els adverbis de manera (9-10):

  1. Resum de l’IIFV (2002)
    1. Camp semàntic dels adjectius quantitatius indefinits:
      1. Gradació absoluta / gradació relativa / gradació comparativa.
      2. No explica la terminologia (8), ni definix el valor de cada quantitatiu (7).
    2. Contràriament a Sanchis Guarner i Enric Valor, l’IIFV no posa ben en els quantitatius indefinits (7).
    3. Probablement copia de Fabra (1918), però sense pensar en el valor quantitatiu de la paraula ben. Efecte:
      1. Exemples del ben quantitatiu en els adverbis de manera (9-10).

 

Publicat dins de Ben popular però no ben tractada | Deixa un comentari

 4.Gramàtiques posteriors a les de Fabra (I). Autors catalans

Els successors de Fabra tenien a disposició les seues gramàtiques (1912, 1918, 1956), i també el seu diccionari (DGLC, 1932), així com el DCVB (1926-1968). Per a saber què han tret de Fabra (i del DCVB) els autors posteriors, i si han fet aportacions, estudiarem dos gramàtiques catalanes (Marvà 1932 i Badia 1962) i quatre manuals valencians (Sanchis Guarner 1950, Salvador 1951, Valor 1977 i IIFV 2002).

En els autors catalans, trobarem que ben desapareix dels adverbis de quantitat, i que tracten com a adverbi de manera (un plànol ben dibuixat) el ben quantitatiu (un espectable ben agradable). Això comporta que, en compte de seguir el camí que atribuïm a la ciència (sempre avançar), hom va arrere. I és que, en les ciències humanes, podem avançar si estudiem bé els predecessors. Però és factible retrocedir en el cas que no complim el deure de treballar assentats damunt dels muscles dels gegants que ens han precedit (un deure que és, alhora, científic i patriòtic). En els diccionaris, també hem trobat retrocessos (§2.4.1).

4.1    Una separació de Fabra: Marvà (1932) i Badia (1962)

4.1.1   La paraula ben en el «curs superior» de Marvà (1932)

En 1932, es publicà el Curs superior de gramàtica catalana, que a primera vista és simple i pedagògic. Mirem com actuà. Dins del capítol dedicat als adjectius (1g), trobem els qualificatius i els «determinatius», que contindrien els demostratius, els possessius, els numerals, els quantitatius, els indefinits, els interrogatius i els relatius:

  1. Esquema de l’índex de Marvà (1932)
    1. Fonologia
    2. L’oració gramatical
    3. Categories gramaticals
    4. La conjugació
    5. Nom substantiu
    6. Article definit
    7. Adjectiu (qualificatiu i determinatiu). Els determinatius:
      1. demostratius, possessius, numerals, quantitatius, indefinits, interrogatius i relatius.
    8. Pronom
    9. Adverbis
    10. Sintaxi de l’oració complexa
    11. Conjuncions
    12. Preposicions
    13. La funció gramatical
    14. Formació de paraules
    15. Ortografia
    16. Prosòdia

Passem al tractament dels «quantitatius» i els «indefinits»:

  1. Els «quantitatius» i els «indefinits» com a modificadors del nom en Marvà (1932)
    1. «Quantitatius. Els adjectius quantitatius expressen quantitat sense precisar-la. Són:
      1. quant, molt, tant i poc, de dues terminacions, així al singular com al plural; bastant i gaire, que sols tenen una terminació per al singular i una per al plural; més, menys, massa, força, que, gens i prou invariables.» (§159)
    2. «Indefinits. Els anomenats adjectius indefinits derminen el nom al qual s’ajunten, amb el mínimum de precisió. Són: un, algun, tot, mateix i cert, que tenen dues terminacions al singular i dues al plural; altre […], tal i qualsevol […], cada i […] Ambdós i sengles.» (§160)

Analitzem la teoria, que és mínima i aïllada. El fet d’indicar una quantitat no precisa (2a) només s’entén si l’oposem a la propietat definitòria dels numerals. Marvà no ho fa, i té una actuació metodològica incoherent: dividix els numerals abans de definir-los; i, quan els caracteritza (després de classificar-los), no dona la propietat definitòria («Els adjectius numerals poden ésser cardinals, ordinals, partitius i col·lectius. Els numerals cardinals anomenen simplement els nombres», §153 i §154).

La major part de les paraules dedicades a la teoria són per a la descripció de la flexió de cada paraula, com es veu en (2a; els claudàtors de 2b remeten a una informació flexiva que no he reproduït).

Si ara focalitzem el camp semàntic dels quantitatius indefinits, no trobarem res, ni tampoc sobre el contingut semàntic de cada quantitatiu indefinit:

  1. Característiques de Marvà (1932)
    1. Teoria: mínima i aïllada.
      1. Quantitat no precisa: eixa propietat té valor quan mostrem l’oposició amb els numerals.
    2. Divisió dels numerals sense haver-los definit (i); els definix després de la divisió, i sense la propietat definitòria (ii):
      1. «Els adjectius numerals poden ésser cardinals, ordinals, partitius i col·lectius.
      2. »Els numerals cardinals anomenen simplement els nombres» (§153 i §154).
    3. Focus de la teoria: la flexió de cada paraula (2a; etc.).
  2. Camp semàntic dels quantitatius indefinits: res.
    1. Contingut semàntic de cada quantitatiu indefinit: res.

L’absència de teoria es repetix en el tractament dels adverbis de quantitat, però ara hi ha una novetat: allà a on Fabra sempre havia inclòs ben, ara és absent:

  1. Adverbis de quantitat: es repetix l’absència de teoria. Falta ben; en canvi, inclou moltes altres paraules (c)
    1. «Els principals adverbis de quantitat o de grau són els mateixos mots que serveixen d’adjectius quantitatius, i el numeral mig.» (Marvà 1932; §214)
    2. Exemplifica: quant, molt, tant, poc, bastant, gaire, més, menys, massa, força, que, gens, prou i mig.
    3. També inclou: només, sols, solament, gairebé, quasi, almenys, , un poc, una mica, un xic, no gaire, si més no

L’absència de ben en els adverbis de quantitat es completa amb el fet que, en els adverbis de manera, Marvà inclou un ben quantitatiu inequívoc (una cambra ben espaiosa) tractat com a adverbi de manera:

  1. En els adverbis de manera, hi ha un exemple ben quantitatiu
    1. «Adverbis de manera. Els principals són:
    2. » bé, millor: Parla bé aquest xicot, però son germà encara parla millor.
    3. » ben (forma de davant l’adjectiu o l’adverbi modificat): La cambra és ben espaiosa. […]» (Marvà 1932: §211)

Això apunta que Marvà mirava la forma (bé, ben) i no el valor comunicatiu. Per una altra banda, això li dificultaria ser conscient d’una diferència entre la seua llengua i el castellà que ens ensenyaven (ben i molt contra muy).

Resumim. Mirada superficialment, en la gramàtica de Marvà fa la impressió que tot està classificat i definit, panorama que es complementa amb exercicis. Però la teoria comprensible i aplicable és escassa. No caracteritza ni el camp semàntic dels adjectius quantitatius indefinits ni els membres. En eixa situació, els exercicis consistixen en poc més que aplicar les formes que apareixen en les llistes (com ara les de 2b o 5b).

En el marc descrit, l’intensificador ben desapareix dels adverbis de quantitat (5b), fet que posteriorment passarà en més gramàtiques. En canvi, en els adverbis de manera posa un exemple del ben quantitatiu (tractat com a adverbi de manera, 6c). Eixe error (que també apareix en més obres) deu anar unit a no ser conscients de l’ús (tan popular) del ben quantitatiu:

  1. Valoració de Marvà
    1. Teoria (comprensible i aplicable): escassa (2-3).
      1. No caracteritza ni el camp semàntic dels adjectius quantitatius indefinits ni els membres.
      2. Exercicis: aplicar les formes de les llistes.
    2. L’intensificador ben desapareix dels adverbis de quantitat (5b).
      1. Posteriorment, en més obres.
    3. Tracta com a adverbi de manera un exemple amb un ben quantitatiu (6c).
      1. Eixe error també apareix en més obres.

 

4.1.2   Badia (1962): seguix el camí de Marvà (1932)

En la gramàtica de Badia, no actuaré com en les de Fabra per a no fer tan llarg este estudi. Quan Badia (1962: §232) tracta els adverbis de quantitat, cita com a fonts les tres gramàtiques de Fabra que hem estudiat, i també la de Marvà (1932: §214) i el manual de Jordana (1933: 93-94):

  1. Badia (1962): cita a Fabra, a Marvà (1932) i a Jordana (1933) com a fonts
    1. Fonts: les tres gramàtiques de Fabra (1912: 193-195; 1918: §101; 1956: §§ 38, 89), i Marvà (1932: §214-215) i Jordana (1933: 93-94).
    2. Tractament de Badia (1962: §232):
      1. «Adverbios de cantidad. Son, en primer lugar, todos los cuantitativos citados en el t. I (§128), es decir,
      2. »quant, molt, tant, poc, bastant, gaire, més, menys, força, que, gens, prou y, además, el numeral mig (§126), però hechos todos, tanto los cuantitativos com el numeral mig, invariables, como es natural tratándose de adverbios;
      3. »luego, unos cuantos adverbios cuantitativos específicos (només – sols – solament; gairebé – quasi; almenys), y algunes locuciones adverbiales de cantidad.»

Apareixen tres indicis que fan pensar que la font principal de Badia deu ser el tractament de Marvà. En primer lloc, el fragment de (6b.i) és com el de (5a). En segon lloc, si comparem la llista d’adverbis de quantitat que dóna Badia (6b.ii) amb les paraules que exemplifica Marvà (5b) trobarem que són les mateixes i que apareixen en el mateix orde. Només hi ha una diferència: massa (que Marvà posa entre menys i força) no apareix en la llista de Badia, potser per un error involuntari. En tercer lloc, després dels adverbis de quantitat que provenen de la quantificació del nom apareixen només, sols, solament, gairebé, quasi, almenys (6b.iii): les mateixes paraules i en el mateix orde que en Marvà (5c). Realment, les paraules de Badia (1962: §232) són paral·leles a les de Marvà (1932: §214).

També hi ha una prova negativa. Badia cita l’epígraf §101 de 1918, que conté tres exemples de ben: (Eran ben blanca. / T’ha ben enganyat. / Vés-hi ben aviat). De 1956, el segon que cita (el §89) inclou És ben lleig / Eren ben bé un centenar. Això no obstant, la gramàtica de Badia no conté ben, ni la construcció particular de T’ha ben enganyat, ni la construcció específica ben bé, exactament com la de Marvà (1932):

  1. Indicis positius (a) i negatius (b) que fan pensar que la font principal de Badia (1962) és Marvà (1932)
    1. El fragment de (6b.i) és com el de (5a).
      1. La llista d’adverbis de quantitat que dóna Badia (6b.ii) conté les mateixes paraules i en el mateix orde. Només falta massa (entre menys i força en Marvà).
      2. Després dels adverbis de quantitat, hi han les mateixes paraules i en el mateix orde: només, sols, solament, gairebé, quasi, almenys (6b.iii i 5c)
    2. Les fonts citades de Fabra contenen ben (la de 1918, tres exemples), la construcció particular de T’ha ben enganyat i la construcció específica ben bé. La gramàtica de Badia no inclou cap dels tres constituents, com la de Marvà (1932).
      1. 1918: §101 (Eran ben blanca. / T’ha ben enganyat. / Vés-hi ben aviat).
      2. 1956: §89 (És ben lleig / Eren ben bé un centenar).

Finalment, trobem una dada que reforça el seguiment de Marvà: el fet que, en els cicumstancials de manera, també apareix el ben quantitatiu. Però, ara, no pareix que siga un error:

  1. Tranctament de ben en els circumstancials de manera
    1. «Adverbios generales de modo. Los más importantes son: ‘bien’: ho ha fet molt bé ‘lo ha hecho muy bien’; este adverbio, delante de un adjetivo, de un participio o de otro adverbio modificado por él, toma la forma proclítica ben: és un espectacle ben agradable ‘es un espectáculo bien (o muy) agradable’; ben fet ‘bien hecho’; és ben bé ell mateix ‘es exactament él mismo’; como se puede apreciar por los pocos ejemplos transcritos, este adverbio no solo tiene el sentido de ‘bien’ (opuesto a ‘mal’), sino que a menudo posee un matiz ponderativo.» (Badia 1962 §231)

El gramàtic de Barcelona posa en els circumstancials de manera; però, tot seguit, diu que pot adquirir la forma ben, i no posa com a primer exemple una construcció qualitatativa (un vestit ben cosit), sinó necessàriament quantitativa (un espectable ben agradable):

  1. Parlant dels circumstancials de manera (10), Badia (1962) exemplifica el ben quantitatiu
    1. Posa en els circumstancials de manera; però, quan diu que pot adquirir la forma ben, posa un exemple necessàriament quantitatiu (un espectable ben agradable).

Una investigació més detallada podria mirar si hi han gramàtiques catalanes que hagen seguit les gramàtiques de Marvà (1932) i de Badia (1962), i no les de Fabra (1912, 1918, 1956).

Aprofitant que Badia cita el llibre de Jordana, observaré que, en «els adverbis de manera» (p. 91) contrasta el castellà bien i el català i ben (en eixe orde). Tots els exemples són qualitatius: Habla bien / Parla bé / Bien hablado / Ben parlat (contra l’actuació de Marvà 1932). En canvi, quan arriba als adverbis de quantitat (p. 93-94), trobem nada, prou i menys, sols i solament, quasi, que i tant, però no ben:

  1. Jordana (1933) inclou el bé / ben qualitatiu, però no el quantitatiu
    1. «Adverbis de manera» (p. 91): contrasta el castellà bien i el català i ben (en eixe orde):
      1. Habla bien / Parla bé / Bien hablado / Ben parlat.
    2. Adverbis de quantitat (p. 93-94): nada, prou i menys, sols i solament, quasi, que i tant. Però no ben.

 

Publicat dins de Ben popular però no ben tractada | Deixa un comentari

3. La paraula ben en gramàtiques de Fabra (II). 1956. El grau de coherència de Fabra com a gramàtic

La lingüística catalana presenta a Fabra com a un gran gramàtic. No obstant, en esta secció trobarem dades gramaticals significatives que no van en eixa direcció (§3.3.1, 4g; §3.3.2, 8a, 8c-d). En les dos gramàtiques que hem estudiat (§3.1 i §3.2), hem vist molt poques propietats teòriques positives, de manera que els lectors tenen una informació escassa sobre ben. En la darrera gramàtica que tractarem (§3.3), trobarem una novetat important: la presència de teoria. També canvia l’estructura de la gramàtica. Mirarem si eixes dos variacions teòriques tenen efectes positius en la caracterització de la paraula bé / ben. (Els lectors que no disposen de temps per a llegir l’anàlisi de la gramàtica de 1956 tenen, en §3.3.2, 8, un resum de les aportacions i de les limitacions; i, en §3.3, les conclusions sobre les tres gramàtiques estudiades de Fabra.)

 

3.3    La paraula ben en Fabra (1956)

3.3.1   De «adjectius determinatius» (1912, 1918) a «adjectius pronominals» i «numerals cardinals»

L’estructura de la gramàtica de 1956 és diferent de les dos anteriors. Ara, no hi ha ni «morfologia + sintaxi» (1912), i tampoc una llista de les categories sintàctiques (1918). En un treball sobre la gramàtica de 1956 (Saragossà 2007), intentí demostrar que l’estructura respon a la formació de l’oració (ho he reflectit en l’índex amb informació entre claudàtors, 1b, 1d i 1e).

L’estructura de la gramàtica (que és molt positiva) va unida a una altra variació: ara, hi ha teoria; el nostre autor definix una part dels conceptes que usa. Eixa novetat deriva de destinar la gramàtica als mestres (com informa Joan Coromines en el Prefaci). Cal dir que l’actitud que tenim davant és molt noble: com que els docents no poden fer classes de llengua sense teoria, Fabra es preocupa per caracteritzar conceptes.

En l’índex (1), he reproduït el contingut dels dos capítols a on trobarem les dos descripcions dels quantitatius indefinits: en (1b.v: «adjectius pronominals») i en (1d.viii: «els adverbis»):

  1. Fabra (1956): ni «morfologia + sintaxi» (1912) ni llista de categories sintàctiques (1918). Ara, estructuració de l’oració
    1. Ortografia
    2. Grup nominal [subjecte]
      1. Formes masculines i formes femenines de l’adjectiu
      2. Noms masculins i noms femenins
      3. Les formes del plural
      4. Article indefinit
      5. Adjectius pronominals
      6. Numerals cardinals
      7. ronoms
      8. L’anomenat article neutre
    3. Verb
    4. Complements del verb [objecte + circumstancials]
      1. Els pronoms febles
      2. El complement-acusatiu
      3. El complement-datiu
      4. Altres complements d’objecte
      5. Complements circumstancials
      6. Preposicions
      7. El terme predicatiu
      8. Els adverbis
    5. Grups verbals [oració composta]
    6. Derivació
    7. Composició

Sabem que, en les obres anteriors, Fabra usa l’expressió «pronom i adjectiu determinatiu» (1912: §3.1, 2b; 1918: §3.2, 6e), en la qual inclou un conjunt prou ample de constituents (§3.2, 7a: pronoms personals, possessius, demostratius, relatius, numerals i quantitatius, altres adjectius, altres pronoms). Si llevem els pronoms (personals i relatius) i els adjectius possessius, el panorama es simplifica i s’entén més bé: els «adjectius determinatius» inclourien els adjectius quantitatius (els numerals i els indefinits), els adjectius demostratius i l’article.

En 1956, el nostre autor afirma que «adjectius determinatius» és una «denominació certament inadequada» (§38). Els adjectius demostratius i l’article expressen, en el seu valor bàsic, que el receptor coneix les entitats de què parla l’emissor, i no hi ha una determinació més gran que eixa (conéixer les entitats). Però Fabra no fonamenta la seua afirmació. Substituïx «adjectius determinatius» per «adjectius pronominals», expressió que aplica als adjectius possessius, als demostratius i als «indefinits». Fora dels «adjectius pronominals» estarien els adjectius numerals, que anomena d’una forma innecessàriament complicada («noms de nombre numerals cardinals»). En la citació 3, trobarem tota la informació dita. Però he volgut descriure-la primer per a facilitar la lectura.

Des del punt de vista terminolòc, adjectiu pronominal potser tindria sentit si volguera dir ‘adjectius que van davant del nom’. Però Fabra no fa eixa definició (com comprovarem en 3b), la qual també seria aplicable als adjectius numerals.

Des de la perspectiva conceptual, sorprén als lectors que els adjectius quantitatius indefinits estarien separats dels adjectius numerals (a pesar que tots expressen quantitats); i estarien units (sense els numerals) als adjectius demostratius (i també als possessius). Ací tenim una síntesi de la informació exposada (2a-b) i de l’anàlisi (2c):

  1. De «pronoms i adjectius determinatius» a «adjectius pronominals» i «noms de nombre numerals cardinals»
    1. 1912 i 1918: «pronom i adjectiu determinatiu» (§3.1, 2b; §3.2, 6e).
      1. Contingut: pronoms personals, possessius, demostratius, relatius, numerals i quantitatius, altres adjectius, altres pronoms (§3.2, 7a).
      2. Llevant els pronoms (personals i relatius) i els adjectius possessius, queda:
      3. «adjectius determinatius»: adjectius quantitatius (els numerals i els indefinits), adjectius demostratius i l’article.
      4. Els demostratius i l’article són les paraules més «determinatives» perquè comporten, en l’ús bàsic, que el receptor coneix les entitats de què parla l’emissor.
    2. 1956: «adjectius determinatius» seria una «denominació certament inadequada» (§38). Però no explica el motiu.
      1. La substituïx per «adjectius pronominals» i «noms de nombre numerals cardinals».
      2. «Adjectius pronominals»: serien els possessius, els demostratius i els «indefinits».
      3. «Noms de nombre numerals cardinals»: els adjectius numerals.
    3. Anàlisi:
      1. L’expressió adjectiu pronominal podria ser vàlida si significara ‘adjectius que van davant del nom’; però és aplicable també als numerals. A més, Fabra no fa eixa definició (3).
      2. Conceptualment, es estrany agrupar els adjectius quantitatius indefinits amb els adjectius demostratius (i també amb els possessius). També ho és que, en eixa agrupació, deixe fora els adjectius numerals (que anomena d’una manera innecessàriament complicada, «noms de nombre»).

Hem dit que Fabra (1956) definix una part dels conceptes que usa, entre els quals estan els «adjectius pronominals» (3b) i els «noms de nombre numerals cardinals» (3c). Diria que convé començar la lectura per (3d), ja que dividix els adjectius en qualificatius i no qualificatius (els «pronominals» i els numerals):

  1. Definició dels «adjectius pronominals» (b) i dels «noms de nombre numerals cardinals» (c)
    1. «Adjectius pronominals. Dins d’un grup nominal, els articles definits i indefinit serveixen, com hem vist (§§26 i 37), per a introduir en la frase el nom al qual s’adjunten marcant que aquest nom és un nom determinat o un nom indeterminat.
    2. »La funció essencial dels adjectius dits pronominals és d’introduir en la frase el nom al qual s’anteposen tot expressant una idea de nombre, de quantitat, d’identitat, etc.
    3. »Són així mateix introductors del nom els noms de nombre numerals cardinals (§39) quan se’ls empra adjectivament (tres cavalls, vint roures).
    4. »De les dues categories en què tradicionalment es divideixen els adjectius, s’inclouen en l’una els adjectius pronominals i els noms de nombres usats adjectivament i en l’altra, la resta dels adjectius, els quals són designats amb la denominació d’adjectius qualificatius.» (Fabra 1956: §38)
    5. Formarien part dels «adjectius pronominals»:
      1. «Adjectius dits possessius (que també podríem anomenar personals)».
      2. «Adjectius dits demostratius».
      3. Mateix, altre, tal, l’adjectiu interrogatiu quin, l’adjectiu relatiu qual.
      4. Els «adjectius dits indefinits» (§38).
    6. Estudi dels «noms de nombre numerals cardinals» o «numerals cardinals» en §39.

Tenim que els adjectius podrien ser qualificatius i no qualificatius. Els no qualificatius es dividirien en «pronominals i noms de nombres usats adjectivament» (3d). Els adjectius qualificatius haurien d’expressar qualitats (com insinua el seu nom). ¿Quina propietat en comú tenen els adjectius no qualificatius? Fabra no ho diu, de manera que tenim davant una noció no caracteritzada. Eixa absència impedix exposar quina propietat permet dividir els adjectius no qualificatius en«pronominals i noms de nombres usats adjectivament». És la segona absència teòrica.

Els «adjectius pronominals» tindrien una propietat: «introduir en la frase el nom al qual s’anteposen» (3b). ¿Què és «introduir un nom», en què consistix eixa operació, quines propietats té? Sense contestar a eixes preguntes, la definició que comentem no és realment una definició.

Dins de la introducció de noms, hi haurien diverses nocions: «nombre, de quantitat, d’identitat» i un etcètera (que Fabra no explica). Com que el nostre autor no ha definit realment els «adjectius pronominals» no pot dir a quines propietats recorre per a dividir-los en «nombre, de quantitat, d’identitat, etc.»

En la dualitat «nombre, de quantitat», els nombres ¿no són una quantitat? Si consultem la definició que el DGLC fa de quantitat (que he reproduït en 4b.ii), comprovarem que es concreta en nombres, de manera que els nombres estarien dins de les quantitats: de fet, són les quantitats definides.

Per una altra banda, ¿què tenen en comú les quantitats i «la identitat»? Convindrem que, sense fer eixa operació,  en les paraules que analitzem hi ha poc més que terminologia.

La citació que analitzem diu que els adjectius numerals («noms de nombre numerals cardinals») «són així mateix introductors del nom». El nostre autor explicita («així mateix») que els numerals tenen la mateixa propietat que els «adjectius pronominals», de manera que és incoherent posar-los fora.

Com a detall, notarem que convé practicar el camí que Fabra seguia en 1912 (§3.1, 2b): els adjectius numerals s’estudien abans que els indefinits, ja que les quantitats precises (els numerals) van davant de les imprecises (els indefinits). En canvi, en 1956 els quantitatius indefinits van davant dels numerals:

  1. Anàlisi de la caracterització dels «adjectius pronominals» i els «noms de nombre numerals cardinals» (3)
    1. Adjectius: qualificatius i no qualificatius.
      1. No qualificatius: «pronominals i noms de nombres usats adjectivament» (3d).
      2. Propietat en comú dels no qualificatius: no apareix.
      3. Propietat per a obtindre la divisió «pronominals i noms de nombres usats adjectivament»: és absent.
    2. Funció dels «adjectius pronominals»: «introduir» noms (3b).
      1. Propietats de la «introducció»: cap.
    3. Dins de la «introducció» de noms: «nombre, de quantitat, d’identitat, etc.».
      1. Propietats que permeten dividir el concepte general (no definit): no apareixen.
      2. «Etcètera»: no explicat.
    4. Dualitat «nombre, de quantitat» (c): els nombres formen part de la quantitat (com mostra el DGLC, i); de fet, els nombres són les quantitats definides.
      1. «quantitat f. Tot allò que, com la llargària, el pes, la durada, etc., és susceptible d’augment o de disminució i pot mesurar-se i, així, ésser expressat per un nombre.»
    5. Les quantitats i «la identitat» (c): ¿què tenen en comú?
      1. Sense explicar-ho, no podem agrupar eixos dos conceptes.
    6. Els adjectius numerals «són així mateix introductors del nom» (3c). Dos incoherències:
      1. Primera: si els adjectius numerals (quantitats precises) i els adjectius indefinits (quantitats no precises) serien «introductors del nom» (3c) ¿per què posa els indefinits en «els adjectius pronominals» però deixa fora els numerals (que anomena «els noms de nombres usats adjectivament», 3d)?
      2. Els adjectius numerals van davant dels indefinits perquè són més simples (resultat de la unitat i l’operació de sumar). Fabra (1912: §103) seguix eixe orde. En canvi, Fabra (1956), posa el contrari.
    7. Resultat: en les paraules que analitzem hi ha terminologia, però no propietats positives i aplicables a les dades empíriques.
      1. Són moltes les absències teòriques (a.ii, a.iii, b.i, c.i, c.ii, e.i).
      2. En les poques propietats, hem trobat incoherències (d, f).

En el punt en què ens trobem, podem explicar una paradoxa. La lingüística catalana ha mitificat la figura de Fabra: no solament seria el creador de la normativa lingüística catalana; també seria un gran lingüiste, que estaria entre els avantguardistes europeus. Però, paradoxalment, no conec gramàtics que hagen seguit les seues gramàtiques. Per contra, la gramàtica de Marvà (que estudiarem més avant, §4.1.1) ha tingut no pocs seguidors (entre els quals un valencià que assegurava que admirava a Fabra, Salvador 1951).

Diria que el camí que hem fet fins ara ajuda a entendre la paradoxa. Han aparegut tres factors. El primer és el fet que les tres gramàtiques fonamentals de Fabra tenen cada una una estructura diferent. ¿Quina estructura convé seguir? El grau de formació en la teoria lingüística dificultava que els gramàtics posteriors contestaren a eixa pregunta.

El segon factor advers estava en la teoria. En la majoria de gramàtiques que Fabra va escriure, no hi ha pràcticament teoria (ho hem vist en les de 1912 i 1918). Ara: u no pot escriure gramàtiques divulgatives sense teoria.

Certament, quan Fabra pensa en els docents inclou teoria. Però ¿com és la seua teoria? Òbviament, este estudi no és un lloc adequat per a contestar objectivament a eixa pregunta. Em limitaré a opinar que les característiques que hem vist ací (§3) no són una anècdota ni una excepció.

Fabra era un gramàtic prou superior a la mitjana (els gramàtics fluixos desconfien de la teoria i parlen sense dir: fan definicions curtes –i aïllades– que no solen dir res). A més, en la gramàtica de 1956 hi han característiques ben positives (com ara l’estructura de la sintaxi, o l’estructura de la formació de paraules per derivació i per composició). Però la majoria dels lectors no tenen prou preparació en la teoria lingüística per a vore les actuacions positives. I les característiques negatives (exemplificades en este apartat) els fan creure que Fabra (1956) seria una gramàtica molt complicada. Per tant, seria preferible anar a gramàtiques aparentment simples, com la de Marvà (1932).

 

3.3.2   Els «adjectius indefinits» i els «adverbis de quantitat»

Una volta que hem estudiat el marc teòric dels adjectius quantitatius indefinits (§3.3.1, 2-4), podem focalitzar eixa noció, que Fabra caracteritza (5a-c). Per a analitzar més bé la definició, també he reproduït la dels adjectius numerals (5d):

  1. Caracterització dels «indefinits» (a-c). Per a contrastar-la, també he reproduït la dels «numerals cardinals» (d)
    1. «La major part dels adjectius dits indefinits serveixen per a fer indicacions sobre el nombre dels individus designats per un nom o sobre la quantitat d’una cosa no comptable designada per un nom, sense, però, precisar-los: quants quantes, tants tantes, molts moltes, pocs poques, alguns algunes, gaires, bastants, diferents, diversos diverses, cap (numerals); quant quanta, tant tanta, molt molta, poc poca, gaire, bastant (quantitatius).
    2. »El mateix ofici que aquests adjectius fan els mots prou, massa, força, més, menys, que (numerals o quantitatius), i un bon nombre de conjunts com un munt de [seguixen 14 construccions, la darrera gens de. I exemples].
    3. »Es compten també entre els adjectius dits indefinits: algun, cert, qualsevol, cada, cadascun, tot [apareixen les variants flexives de cada adjectiu, si en té. Exemples].» (§38.f)
    4. «Numerals cardinals. La indicació precisa del nombre d’individus designats per un nom es fa anteposant a aquest una classe de mots anomenats numerals cardinals.» (§39)

Començarem per una aportació positiva. Fora dels adjectius numerals (5d), només hi haurien «adjectius indefinits» (5a-c), de manera que no existiria la divisió tripartita «numerals, quantitatius, indefinits». De fet, sabem que la distinció entre els quantitatius numerals i els quantitatius indefinits és molt simple: expressar quantitats precises (u, dos, tres…) o no precises (molt, poc, prou, algun). Així és com actua el nostre autor quan definix els adjectius numerals (5d). Les quantitats precises només van amb noms comptables (tres taules); en canvi, les quantitats no precises poden anar amb noms comptables (en plural: moltes taules) i amb noms no comptables (en singular: molta farina). Fabra descriu les propietats dels indefinits (quantitats no precises; amb noms comptables i amb no comptables: 10 paraules) d’una manera innecessàriament complicada (amb 30 paraules): «serveixen per a fer indicacions sobre el nombre dels individus designats per un nom o sobre la quantitat d’una cosa no comptable designada per un nom, sense, però, precisar-los» (5a).

En la caracterització que estudiem, una propietat dels noms (ser comptables o no ser comptables) és atribuïda als adjectius quantitatius indefinits, de manera que n’hi haurien «numerals i quantitatius» (5a). El fet que eixa operació siga inadequada comporta dos efectes poc positius. El primer és crear una nomenclatura curiosa: hi haurien adjectius numerals (u, dos, tres…) i adjectius indefinits numerals (quants, tants, molts, pocs…). A més, un mateix adjectiu podria ser «indefinit numeral» (quants, quantes) i «indefinit quantitatiu» (quant, quanta, 5a). En realitat, és com si Fabra, alhora que prescindia de la divisió tripartita «numerals, quantitatius, indefinits», l’haguera mantinguda. La diferència seria l’orde i la divisió: els «indefinits» anirien davant dels «quantitatius», i podrien ser «indefinits numerals» i «indefinits quantitatius».

Per una altra banda, la definició dels «indefinits» no té generalitat: la proposta de (5a) comença per «la major part dels adjectius dits indefinits serveixen per a…». Els «adjectius indefinits» que no expressen quantitats no precises ¿què indiquen? A més, el grup de (5b: prou, massa, força, més, menys, que) contindria «numerals o quantitatius»: ¿quins serien «indefinits numerals» i quins «indefinits quantitatius»? Finalment, en el tercer grup (5c: algun, cert, qualsevol, cada, cadascun, tot) no hi hauria distinció entre «numerals o quantitatius».

Si ara mirem quines propietats caracteritzarien el camp semàntic dels adjectius quantitatius indefinits, no en trobarem cap. No hi ha tampoc l’explicació de què aporta a la comunicació cada membre:

  1. Anàlisi de la caracterització dels adjectius quantitatius indefinits (5)
    1. Factor positiu: divisió binària dels adjectius quantitatius (numerals i indefinits):
      1. Són «indefinits» molt, poc (5a), prou (5b) i algun (5c).
    2. Descripció de les propietats dels indefinits (quantitats no precises; amb noms comptables i amb no comptables: 10 paraules) amb 30 paraules):
      1. «Serveixen per a fer indicacions sobre el nombre dels individus designats per un nom o sobre la quantitat d’una cosa no comptable designada per un nom, sense, però, precisar-los» (5a).
    3. Una propietat dels noms (ser comptables o no comptables) passa als quantitatius indefinits. Serien «numerals i quantitatius» (5a).
      1. Per tant, hi haurien adjectius numerals (u, dos, tres…) , «adjectius indefinits numerals» i «adjectius indefinits quantitatius».
      2. Un mateix adjectiu podria ser «indefinit numeral» (quants, quantes) i «indefinit quantitatiu» (quant, quanta, 5a).
      3. Fabra prescindix de la divisió tripartita «numerals, quantitatius, indefinits», però posa els «indefinits» davant dels «quantitatius», i els dividix en «indefinits numerals» i «indefinits quantitatius».
    4. Definició dels «indefinits» (5a): no té generalitat («la major part dels adjectius dits indefinits serveixen per a…»).
      1. Els «adjectius indefinits» que no expressen quantitats no precises ¿què indiquen?
      2. El grup de (5b: prou, massa, força, més, menys, que) serien «numerals o quantitatius»: ¿quins serien «indefinits numerals» i quins «indefinits quantitatius»?
      3. En el grup de (5c: algun, cert, qualsevol, cada, cadascun, tot) no hi ha distinció entre «numerals o quantitatius».
    5. Propietats del camp semàntic dels adjectius quantitatius indefinits i valor comunicatiu de cada membre: cap.

Quan el nostre autor arriba als adverbis, comença per «els adverbis pròpiament dits (adverbis de manera)» (§88) i seguix pels de quantitat. L’actuació teòrica és la mateixa que en els adjectius quantitatius indefinits (sense teoria). La llista inclou ben:

  1. Fabra (1956: §89): 22 «adverbis de quantitat» (ben inclòs). No hi ha teoria
    1. «Els anomenats adverbis de quantitat o de grau són [22]: quant, tant, molt, poc, gaire, bastant, prou, massa, força, més, menys, que, ben, gairebé, quasi, gens, amb les locucions tant més, tant menys, pel cap alt, ben bé, ultra mesura, bona cosa de».
    2. Exemples de ben:
      1. És ben lleig.
      2. Eren ben bé un centenar.

Resumim. Fabra (1956) canvia la terminologia habitual («adjectius determinatius») per «adjectius pronominals» i «noms de nombre numerals cardinals» (§3.3.1, 2). La variació en la nomenclatura va unida a classificacions heterogènies, absència de teoria i incoherències (§3.3.1, 3-4).

Si ens centrem en el tractament dels adjectius quantitatius (els que expressen quantitat), Fabra té una característica positiva: no proposar la divisió tripartita habitual («numerals / quantitatius / indefinits»), sinó la divisió dual simple quantitatius definits o numerals (5d) i quantitatius indefinits (6a).

L’aportació va unida a atribuir una propietat dels noms (ser comptables o no ser comptables) als quantitatius indefinits (6b). Eixa inadequació crea una divisió negativa («adjectius indefinits numerals»: quants, quantes; i «adjectius indefinits quantitatius»: quant, quanta, 6c). També hem trobat pèrdua de la generalitat (6d) i més anomalies (6d.i-iii). Finalment, no caracteritza cap dels components (5, 7):

  1. Síntesi de Fabra (1956)
    1. Canvia «adjectius determinatius» per «adjectius pronominals» i «noms de nombre numerals cardinals» (§3.3.1, 2).
      1. Hem trobat classificacions heterogènies, absència de teoria i incoherències (§3.3.1, 3-4).
    2. En els adjectius quantitatius, Fabra s’aparta de la divisió tripartita («numerals / quantitatius / indefinits»), visiblement incoherent.
      1. Recorre a una divisió dual molt simple (numerals i indefinits, 6a).
    3. Aplica als indefinits una propietat dels noms (ser comptable o no ser comptable, 6b). Efectes:
      1. «adjectius indefinits numerals»: quants, quantes; i «adjectius indefinits quantitatius»: quant, quanta (6c).
      2. Pèrdua de la generalitat (6d) i més anomalies (6d.i-iii).
    4. No caracteritza cap dels components dels indefinits (5, 7).

 

3.4    Conclusions sobre les gramàtiques de Fabra

Al costat de les absències teòriques i les anomalies metodològiques (9a.i), hem trobat que, per als seguidors de Fabra, no era gens fàcil saber què havia dit sobre els adjectius quantitatius indefinits, ni quins eren els seus components. Ho dificultaven els cinc factors descrits en (9b):

  1. Conclusions sobre Fabra (1912, 1918, 1956)
    1. Absències teòriques i anomalies metodològiques.
      1. Descrites en §3.1 (4d), §3.2 (11), §3.3.1 (4g), §3.3.2 (8a, 8c-d).
    2. Factors que dificulten saber què ha dit Fabra sobre els adjectius quantitatius indefinits.
      1. El fet que cada manual comentat tinga una estructura diferent dels altres (§3.1, 1; §3.2, 6; §3.3.1, 1).
      2. En 1912, Fabra col·loca els adverbis de quantitat dins de l’estudi dels adjectius qualificatius (§3.1, 3).
      3. En 1918, mescla els adverbis de quantitat amb els adverbis de manera (§3.2, 9).
      4. La teoria (que només apareix en la gramàtica de 1956) és poc coherent (§3.3.2, 8).
      5. No caracteritzar en cap gramàtica ni el camp semàntic dels adjectius quantitatius indefinits ni la funció de i ben.

 

Publicat dins de Ben popular però no ben tractada | Deixa un comentari

3. La paraula ben en gramàtiques de Fabra (I). 1912 i 1918

Després d’haver estudiat els diccionaris (§2), passarem a les gramàtiques. En el tractament de bé / ben, les gramàtiques haurien d’exposar una visió més redona que els diccionaris, ja que les obres lexicogràfiques tenen una limitació que deriva de l’orde que practiquen. L’orde alfabètic obliga a limitar la intervenció teòrica a la definició de les accepcions d’una paraula. Certament, un bon autor procurarà fer definicions estructurals sempre que la paraula siga un membre d’un camp semàntic. Però el diccionari no permet vincular explícitament els conceptes ni fer deduccions. A més, també és difícil fer deduccions d’una definició dins de la mateixa definició. Eixes tres operacions són privatives de les gramàtiques.

Això no obstant, quan consultem gramàtiques concretes no trobem un panorama massa ric, ja que una bona part dels autors no definixen molts dels conceptes que usen. La conseqüència de l’escassetat de teoria és que les vinculacions i les deduccions són poques (o nul·les). De fet, trobarem un panorama pobre en les gramàtiques de Fabra que analitzarem (les de 1912, 1918 i 1956):

  1. Contrast entre gramàtiques i diccionaris (a-b). Realitat (c)
    1. Gramàtiques: permeten vincular els conceptes i fer deduccions. També poden fer deduccions d’una definició.
      1. Resultat: poden exposar una visió redona, sencera.
    2. Diccionaris: l’orde alfabètic obliga a reduir-se a la definició de cada paraula.
      1. No és possible vincular els conceptes ni fer deduccions.
    3. Gramàtiques concretes: panorama poc ric.
      1. Bona part: no definixen molts dels conceptes que usen.

3    La paraula ben en gramàtiques de Fabra

3.1    La paraula ben en Fabra (1912)

Estudiaré les gramàtiques de Fabra procurant descriure-les d’una manera precisa, ja que diria que els autors posteriors no l’han seguit a causa de les  dificultats que hi han per a deduir què digué el gramàtic de Barcelona sobre els adjectius quantitatius indefinits.

El manual de 1912 té una «morfologia» i una «sintaxi», i molts conceptes estan tractats en els dos llocs. El capítol xiii (morfologia) es titula «pronombres, adjetivos determinativos y artículo definido». No definix cap d’eixes tres nocions, ni amb quines propietats dividix els «adjectius determinatius», dels quals formarien part «els numerals i els indefinits». En el capítol xiii, Fabra tracta els numerals (§103); però, quan arriba als «indefinits», remet a la sintaxi («V. Sintaxis, §§ 119, 120 y 121»).

Els tres epígrafs que cita de la sintaxi pertanyen al capítol xv, titulat «Observaciones sobre el empleo de los adjetivos y pronombres». El capítol té dos parts: «Adjetivo calificativo» i «Adjetivos determinativos, artículo definido y pronombres» (el mateix títol que el capítol de morfologia, però canviant l’orde dels tres conceptes).

Quan arriba a l’estudi de les paraules quantitatives, en compte de la divisió dual de la part de morfologia («numerals i indefinits»), ara és tripartita: «numerals» (§118), «los adjetivos-pronombres cuantitativos» (§119) i «los adjetivos-pronombres indefinidos» (§120 i §121). Com que l’autor no definix els conceptes que usa, els lectors no poden deduir de les definicions quina actuació de les dos és la coherent. Però podem lligar caps.

Els adjectius poden expressar qualitats o quantitats; si indiquen quantitats, poden ser definides (o numeals) i indefinides. Per tant, la divisió coherent és la primera. De fet, la divisió tripartita incorre en la incoherència d’anomenar els adjectius quantitatius indefinits com a «quantitatius», terminologia que implica que els numerals no indicarien quantitats.

A fi que els lectors tinguen més clar el camí descrit, l’he esquematitzat el quadre següent:

  1. Fabra (1912): terminologia sense definicions; tampoc exposa la propietat que permet fer cada classificació
    1. Estructura de la gramàtica.
      1. Morfologia (cap. 7-13).
      2. Sintaxi (cap. 14-20).
      3. Molts conceptes estan tractats en les dos parts.
    2. Cap. 13: «pronombres, adjetivos determinativos y artículo definido».
      1. Dins de les paraules «determinatives», apareixen dos conceptes quantitatius: «numerals i indefinits».
      2. Tracta els numerals (§103); però, quan arriba als «indefinits», remet a la sintaxi («V. Sintaxis, §§ 119, 120 y 121»).
    3. Cap. 15: «Observaciones sobre el empleo de los adjetivos y pronombres» (canvia l’orde dels tres conceptes del títol).
      1. El capítol té dos parts:
      2. «Adjetivo calificativo».
      3. «Adjetivos determinativos, artículo definido y pronombres».
    4. En les paraules «determinatives» (iii), la divisió de les paraules quantitatives no és ara en dos parts («numerals i indefinits», b.i), sinó en tres:
      1. Numerals (§118), «los adjetivos-pronombres cuantitativos» (§119) i «los adjetivos-pronombres indefinidos» (§120 i §121).
    5. Com que l’autor no definix els conceptes, no és possible deduir de les definicions quina actuació és la coherent. Però podem lligar caps.
      1. Adjectius: expressen qualitats o quantitats.
      2. Quantitats: poden ser definides (o numeals) i indefinides.
      3. Per tant, la divisió dual (la primera, b.i) és la coherent és.
      4. Divisió tripartita: els «quantitatius» (quantitatius indefinits) comporten els numerals no indicarien quantitats.

Els adverbis de quantitat haurien d’aparéixer després d’haver tractat els adjectius «quantitatius» (en 2c.iii). Però van davant d’eixes paraules (en la part dedicada a «l’adjectiu qualificatiu», 2c.i). Eixa anomalia va unida a una altra: la part dels adjectius qualificatius (2c.i) no tracta eixe concepte, sinó com s’intensifiquen (ho he reproduït en 3a).

Hi ha una llista dels adverbis de quantitat, cada u traduït al castellà i amb un exemple. En la llista dels adverbis de quantitat, no apareix ben. Quan Fabra ha traduït i exemplificat cada adverbi de quantitat (3a), fa un comentari en què «destaca» ben i tot (3b), però no explica per què no ha posat ben en la llista.

Posteriorment, el nostre autor passa a «los adjetivos-pronombres cuantitativos» (2c.iii), i torna a tractar les mateixes paraules que havia traduït i exemplificat en «l’adjectiu qualificatiu» (2c.ii), està en (3c):

  1. Actuació de Fabra (1912): tracta els adverbis de quantitat abans que els «adjectius quantitatius» (2c.iii). Els estudia dins de «l’adjectiu qualificatiu» (2c.ii), i torna a tractar les mateixes paraules en els «quantitatius» (2c.iii)
    1. Paraules inicials de «l’adjectiu qualificatiu» (§112): 13 «adverbios de cantidad»:
      1. «Los diferentes grados de intensidad de los adjetivos calificativos suelen expresarse en catalán, como en castellano, anteponiendo al adjetivo diferentes adverbios de cantidad: molt, muy més, más, menys, menos, tant, tan, bastant, bastante (en cantidad regular), prou, bastante (en cantidad suficiente), massa, demasiado, força, muy, no poco, poc, poco, un poc, un poco, algo, que!, ¡qué!, ¡cuán!, no… gaire, no… muy, no… gens, no nada.» (§112)
    2. Fora de la llista, fa un comentari en què destaca ben i tot, però no justifica per què no ha posat ben en la llista de (i).
      1. «Entre los demás adverbios que pueden añadir-se al adjetivo, merecen especial atención (bien, muy) y tot […]; el primero toma la forma ben […]. Ej.: –És bona aquesta taronja? –Aquesta taronja és ben bona.» (§112)
    3. Dins de «los adjetivos-pronombres cuantitativos» (§119), torna a tractar les mateixes paraules:
      1. quant, molt, poc, tant, bastant, gaire, més, gens, prou, massa, força i que («¡Qué de mujeres! = Que dones!»).

La informació dita és la que he trobat. Hem trobat anomalies (que he resumit en (4a-b), una llista d’adverbis de quantitat sense ben (3a), un comentari que destaca ben i tot sense justificar la separació (3b), i cap definició: ni de la terminologia teòrica, ni de les paraules quantitatives indefinides, ni del camp semàntic que formen eixes paraules. L’absència de teoria és total:

  1. Característiques descrites de Fabra (1912)
    1. Té una estructura peculiar.
      1. Molts conceptes els tracta en la morfologia i en la sintaxi (2a-c).
      2. Estudi dels «adverbis de quantitat» (3a): abans que els «adjectius quantitatius» (3c).
    2. L’autor no seguix el mateix camí en la morfologia i en la de sintaxi.
      1. Morfologia: «numerals / indefinits» (2b.i).
      2. Sintaxi: «numerals / quantitatius / indefinits» (2d.i)
    3. La paraula ben no apareix en la llista dels adverbis de quantitat (3a).
      1. Està en un comentari que destaca ben (3b), però no justifica per què el posa fora.
    4. L’absència de teoria és total.
      1. La terminologia teòrica no està definida.
      2. Les paraules quantitatives indefinides no estan definides.
      3. El camp estructural dels adjectius quantitatius indefinits no està caracteritzat.

 

3.2    La paraula ben en Fabra (1918)

Abans de descriure la gramàtica de Fabra de 1918, justificarem per quin motiu les gramàtiques necessiten tractar els adjectius quantitatius indefinits i els adverbis de quantitat. Hi han quatre classes de constituents no nominals: els qualificatius, els quantitatius (més les paraules determinatives: els adjectius demostratius i l’article), el verb en un temps i els circumstancials. Per a quantificar els constituents no nominals, usem els adjectius quantitatius indefinits, anomenats ara «adverbis de quantitat». Per a evitar repeticions inútils, les gramàtiques haurien de fer dos operacions. La primera és definir (i estructurar) els adjectius quantitatius indefinits en l’ús bàsic que tenen: quan quantifiquen un nom.

La segona operació és constatar (i justificar) que hem habilitat adjectius quantitatius indefinits per a modificar els constituents no nominals. Però, ara, no cal tornar a definir unes paraules ja definides. N’hi ha prou explicant per què la quantificació indefinida d’un nom (molta farina) es torna intensificació (molt groc / molt pocs / suar molt / molt prop de la finestra). La causa està en la dualitat d’Aristòtil substància i accidents. La referència dels noms o substància existix per ella mateixa i, en conseqüència, està en una quantitat (definida o indefinida, gran o xicoteta). En canvi, els altres constituents sintàctics donen propietats de les entitats, de manera que no tenen existència pròpia i, com a conseqüència, no admeten la quantitat: només la intensitat.

Quan arribem a la intensificació o «adverbis de quantitat», també cal explicar si hi ha alguna paraula quantitativa que no incidix sobre noms: només sobre constituents no nominals (tots o una part, com ben en valencià-català, o very en anglés):

  1. ¿Per què les gramàtiques necessiten tractar els adjectius quantitatius indefinits i els «adverbis de quantitat»?
    1. Quantificació dels constituents nominals:
      1. Quantitats definides (o numerals) i quantitats indefinides.
      2. Cal definir (i estructurar) els adjectius quantitatius definits i els indefinits.
    2. Classes de constituents no nominals: quatre.
      1. Qualificatius / quantitatius (més els adjectius demostratius i l’article) / el verb en un temps / els circumstancials.
    3. Quantificació dels constituents no nominals: hem habilitat adjectius quantitatius indefinits, anomenats ara «adverbis de quantitat».
      1. Com que ja estan definits (a.ii), no cal tornar a fer-ho.
      2. Només cal explicar per què la quantificació indefinida d’un nom (molta farina) es torna intensificació (molt groc / molt pocs / suar molt / molt prop de la finestra).
    4. Causa: la dualitat d’Aristòtil substància i accidents.
      1. Referència dels noms o substància: té existència pròpia. Existix en una quantitat.
      2. Els altres constituents sintàctics donen propietats de les entitats. Com que no tenen existència pròpia, no admeten la quantitat: només la intensitat.
    5. En la intensificació o «adverbis de quantitat», cal explicar si hi ha alguna paraula quantitativa no nominal (com ben o o very).

Fabra (1918) té una estructura gramatical diferent del manual anterior. Ara, no hi ha «morfologia i sintaxi»: només sintaxi, en concret una part per a cada categoria sintàctica:

  1. Fabra (1918): no «morfologia + sintaxi». Només sintaxi. Una part per a cada categoria sintàctica
    1. Introducció p. 9-32
    2. Article definit, p. 33-36
    3. Substantiu, p. 37-46
    4. Adjectiu qualificatiu, 47-56
    5. Pronom i adjectiu determinatiu, p. 57-96
    6. Verb, p. 97-138
    7. Adverbi, p. 139-156
    8. Preposició, p. 157-176
    9. Conjunció, p. 177-191

La part 5 («Pronom i adjectiu determinatiu», 6e) conté els conceptes que he reproduït en (7a). Els conceptes anomenat «numerals i quantitatius» tracta primer els adjectius numerals («cardinals, ordianls i partitius»), i a continuació els «quantitatius»:

  1. Tractament de Fabra (1918) de la quantificació del nom (c-d)
    1. Pronom i adjectiu determinatiu (6e). Contingut: pronoms personals, possessius, demostratius, relatius, numerals i quantitatius, altres adjectius, altres pronoms.
    2. «Numerals i quantitatius».
    3. »Els numerals cardinals […] Els numerals ordinals […]. Els numerals partitius […].» (§67)
    4. Els numerals i quantitatius indefinits són [11]: quant, que, molt, poc, més, menys, tant, gaire, força, massa, prou, bastant. [hi ha la flexió de cada paraula, i exemples]» (§68)
      1. «Altres adjectius: algun, cap, cada, tot, mateix, altre, tal, cert, qualsevol.» (§69)

Hi ha la mateixa absència de teoria que en 1912. No definix la terminologia teòrica. Quan arriba als quantitatius indefinits, apareix la flexió de cada paraula i exemples. En canvi, no definix cada component ni el camp lèxic Fabra no diu a què respon l’orde dels adjectius (7d). No és l’alfabètic, però no és tampoc el teòric (criteri que, segons la proposta que farem més avant, §5.2, fa començar per molt i poc, i seguir per prou i massa).

Com en 1912, també hi ha alguna anomalia. El començament de (7c: «els numerals i quantitatius indefinits») seria molt positiu si no hi estiguera la paraula numerals, ja que els adjectius que tracta no són numerals. En canvi, són tots «quantitatius indefinits». Certament, hi ha un error. Però també hi ha un altre factor inquietant: al costat dels «quantitatius indefinits» (molt, poc, prou, massa), també hi han «altres adjectius (algu, cap, cada…). Fabra no diu si eixos «altres adjectius» també són «quantitatius indefinits» o si pertanyen a un altre grup. Com podem comprovar, seguint en la mateixa vacil·lació que en 1912 (§3.1, 4b): dividir binàriament els adjectius quantitatius (definits i indefinits segons que expressen una quantitat precisa o imprecisa), o recórrer a una divisió tripartitat incoherent («numerals / quantitatius / indefinits»):

  1. Anàlisi del tractament dels adjectius quantitatius indefinits (7)
    1. L’absència de teoria seguix sent completa.
      1. L’autor no definix la terminologia teòrica que usa.
      2. Tampoc el valor o contingut semàntic de cada quantitatiu indefinit.
      3. No hi ha cap propietat del seu camp semàntic dels adjectius quantitatius indefinits.
    2. Orde dels adjectius (7d): l’autor no diu a què respon.
      1. No és l’alfabètic, però no és tampoc el teòric (per a la proposta de §5.2, seria molt i poc, i prou i massa).
    3. En la classificació, apareixen dos anomalies.
      1. L’expressió incoherent «numerals i quantitatius indefinits» (7d).
      2. L’absència de teoria i d’una terminologia unívoca impedix que els lectors sàpien si la divisió «quantitatius indefinits / altres adjectius» respon a la divisió binària quantitatius definits / indefinits, o a la ternària (incoherent) «numerals / quantitatius / indefinits».

Mirem ara els «adverbis de quantitat». La part 9 (6g) és per als adverbis, que podrien ser de lloc (§99), de temps (§100), de manera (§101-§110). Com els lectors poden comprovar, no apareixen els adverbis de quantitat. Eixa absència va unida a una anomalia: posar els adverbis de quantitat dins dels adverbis de manera (9b). Tingam en compte que els adverbis de manera són qualitatius, mentres que els adverbis de quantitat són quantitatius (com ja diu el seu nom). He posat en negreta els adverbis de quantitat per a facilitar la faena dels lectors:

  1. Part dels adverbis (6g): classificació
    1. De lloc (§99), de temps (§100) i de manera (§101-§110).
    2. «Els principals adverbis de manera són: [una llista amb exemples de cada paraula]:
      1. » àdhuc, així, alhora, bastant, bé, ben, com, corrents, debades o endebades, ensems, força, gaire, gairebé, gens, massa, menys, més, millor, molt, només, pitjor, poc, potser, prou, quasi, que, sols, també, tampoc, tant, tot

L’absència de teoria seguix igual (definició de circumstancial de manera, definició de cada paraula, i caracterització dels dos camps semàntics, el de manera i el de quantitat). Contràriament a adés (7), l’orde és ara alfabètic (9b). Però, en la ciència, l’orde important és el que deriva de la teoria.

En la llista, apareix (usat com a circumstancial de manera) i ben (intensificació d’un atributiu, d’un circumstancial i la construcció T’ha ben enganyat, §2.1, 6):

  1. Anàlisi dels adverbis de quantitat (9)
    1. Anomalia: estan posats dins dels adverbis de manera (9b).
      1. Adverbis de manera: són qualitatius.
      2. Adverbis de quantitat: com diu el nom, són quantitatius.
    2. Teoria: gens (ni adverbi de manera, ni definició de cada paraula, ni camps semàntics: de manera i de quantitat).
      1. Les paraules estan ordenades alfabèticament, no teòricament (cosa que porta a començar per molt i poc en els adverbis de quantitat, §5.2).
    3. Exemples de (de manera) i ben (de quantitat)
      1. No ho has fet tan bé com ell. / Marxa bé.
      2. Eran ben blanca. / T’ha ben enganyat. / Vés-hi ben aviat.

Resumim. La gramàtica de Fabra de 1918 és semblant a la de 1912 pel fa al tractament dels adverbis de quantitat (absència de teoria). La diferència que convé destacar és que ben apareix dins de la llista (9b). En les anomalies metodològiques, en desapareixen unes (com ara tractar els adverbis de quantitat abans que els adjectius quantitatius indefinits, 4a.ii) i n’apareixen unes altres (com ara posar els adverbis de quantitat dins del adverbis de manera).

  1. Característiques descrites de Fabra (1918)
    1. El tractament dels adverbis de quantitat és semblant al de 1912 (absència total de teoria).
      1. Ara, ben apareix dins de la llista (9b).
    2. Anomalies metodològiques: en desapareixen unes (4a.ii) i n’apareixen altres (adverbis de quantitat dins del adverbis de manera).

 

Publicat dins de Ben popular però no ben tractada | Deixa un comentari