Els signes d’interrogació (VII). Estudi de Solà (1976): conclusions

2.8    Conclusions sobre el treball de Solà (1976)

En una lingüística que no és precisament rica en teoria (aplicable) i en argumentacions (aclaridores de la realitat), el treball de Solà (1976) és una alenada d’aire fresc i reviscolant. És la mateixa sensació que tinguí als vint-i-pocs anys llegint els seus Estudis de sintaxi catalana (1972-1973), els quals em feren adquirir la convicció que no podria ser útil a la meua llengua sense formar-me en la teoria lingüística i tindre una visió universal dels idiomes. Estem davant de la primera característica positiva de Solà (1976): teoria lingüística i visió universal.

De la mateixa manera que una persona no pot ser lliure si no practica la llibertat en la seua vida quotidiana, una llengua marginada en la seua societat no pot desplegar una lingüística normal si els seus lingüistes no actuen d’una manera normal (és a dir, no local, no tancada, no florida, no dogmàtica, sinó argumentativa i de visió universal: l’arbre més s’enfila quant més arrela). Solà té eixa actitud en el seu treball: oferix una visió europea del tema, i mostra les causes simples de les dos opcions que hi han: posar els signes d’entonació només al final de l’oració (§2.1, 2), o també al principi (§2.2, 3).

Eixe esclat de claror (teoria i visió universal) en té més al costat. El primer és mostrar que, si tenim ulls, sabrem ensenyar que, en realitat, els balears, els valencians i els catalans tenim una lingüística al llarg de la història (§2.1; §2.3, 2-3), contra aquells que comencen i acaben pel mite creat al voltant de Fabra (predominantment, sense mostrar escrits gramaticals seus).

Els treballs bons aconseguixen més objectius que els que buscaven els seus autors. I diria que això passa ara. Solà admirava molt a Fabra (com mostra Solà 1987b). Però, en la investigació que comentem, diria que queden més bé els gramàtics de la Renaixença i del Modernisme (§2.1-§.2.3) que no els del Noucentisme i posteriors (§2.4, §2.6), Fabra inclòs (§2.5.3, 4).

La darrera aportació de Solà (1976) que destacaria és que manifesta la confiança que tenia en les persones, característica pròpia de l’humanisme. Això es veu en les dades empíriques que aporta, sobretot aquelles que mostren que, a pesar dels factors gramaticals adversos que es trobaven els escriptors, no han sigut pocs els que han procurat diferenciar les oracions enunciatives i les interrrogatives (§2.7).

Com a homenatge, diré que, encara que Solà i jo hem tingut divergències, no s’ha comportat mai davant de mi ni d’una manera dominant i repressora, ni mostrant una cara que no era la seua. I, quan hi ha eixa actuació, és factible mantindre la confiança i la col·laboració.

 

Publicat dins de categories, Signes d'interrogació | Deixa un comentari

Els signes d’interrogació (VI). Estudi de Solà (1976): actuació de la llengua escrita

2.7    ¿Com actuava la llengua escrita?

A la vista que la immensa majoria de gramàtiques no tractaven els signes d’entonació (§2.4, 5), i tenint en compte que els pocs autors que ho consideraven argumentaven molt poc, feien formulacions predominantment vagues (oracions curtes / oracions llargues) i impulsaven a no usar el signe interrogatiu al principi de l’oració (§2.5.3, §2.6), ¿què podien fer els escriptors? En primer lloc, patirien i dubtarien. I, en segon lloc, cada u actuaria com podria.

Una part dels autors assumirien com a convicció la creença En català, cal evitar el signe d’interrogació al principi de l’oració (§2.5.4, 11f). Entre els que tindrien més criteri, una part intentaria diferenciar les oracions enunciatives i les interrogatives. Mirem com descriu el tema Solà (1976: 99-103)

El nostre autor cita tres obres gramaticals del segle xx que només usen el signe del final de les preguntes: l’Ortografia catalana de Fabra (1927) i les gramàtiques de Miracle (1951) i Salvador (1959), que podrien ser seguidores del gramàtic de Barcelona. Solà (1976: 100), agut, observa que «cap d’aquests tres treballs no parla dels dits signes».

A pesar de les absències de tractament i d’impulsar a usar el signe d’interrogació només al final, Solà afirma que «no és difícil de trobar treballs en els quals s’usa sistemàticament els signes al davant i al darrera» (p. 100). Si eixa afirmació és certa, significaria que no serien escassos els autors que s’haurien guiat pel criteri de diferenciar les oracions enunciatives i les interrogatives. Entre els exemples de llibres destacables que posa, estan les Consultes de llenguatge de Calveras (1933), dos històries de Catalunya de Ferran Soldevila (1961 i 1963) i un article de Badia (de 1975).

Sobre els autors que es guien per la llargària de l’oració (i alguns pel criteri que la pregunta estiga en més d’una línia), Solà constata que són poc coherents (p. 101-102). Il·lustraré eixa característica recorrent a un bon gramàtic, Moll (1968), que hem descrit en l’apartat anterior (§2.6, 5-6).

Sabem que apel·la a la llargària, i l’exemple curt té quatre paraules (signe només al final), i el llarg en té set (signe al principi i al final). He fullejat la seua gramàtica a partir dels pronoms interrrogatius (p. 176-251), i he trobat 8 exemples, dels quals cinc tenen els signes interrogatius al principi i al final, i tres només al final. Quant al grau de coherència interna, tres exemples són incoherents, cosa que representa un 62% d’exemples coherents i un 38% d’incoherents.

  1. Moll (1968): contrast entre els dos exemples posats com a oració curta (quatre paraules) i llarga (§2.6, 5-6) i els exemples trobats a partir dels pronoms interrogatius (p. 176-251)
    1. Coherents: cinc (62%), dos curts i tres llargs.
      1. «Què vols?» (p. 176)
      2. «Vols venir amb mi?» (p. 201)
      3. «¿Qui vol venir amb mi?» (p. 176)
      4. «¿Per qui treballes si no tens fills?» (p. 176)
      5. «¿Per què no em deixau parlar, ja que trobau que tenc raó?» (p. 214)
    2. Incoherents: tres (38%), dos curts i u llarg.
      1. «¿Com va per aquí?» (p. 189)
      2. «¿Saps la seu?» (tres paraules, p. 190)
      3. «Per a què serveix aquest aparell?» (p. 215).

Com que Moll no té en compte el criteri de Sanchis Guarner (les paraules interrogatives), és coherent que pose pràcticament la mateixa oració amb signe d’interrogació al principi amb una paraula interrogativa («¿Qui vol venir amb mi?», p. 176), i sense el signe quan no hi ha cap paraula interrogativa («Vols venir amb mi?», p. 201).

  1. Llengua escrita del segle xx a partir de la descripció de Solà (1976)
    1. Els escriptors patirien, dubtarien i cada u actuaria com podria. Causes:
      1. La immensa majoria de gramàtiques no tractaven el tema (§2.4, 5).
      2. Les que sí: apel·len a la llargària sense explicar-la (i, sovint, sense exemplicar-la). Mencionen l’actuació del castellà (dos signes). Efecte: impulsen a usar un signe només (§2.5.3, 4; §2.6).
    2. Dos actuacions possibles:
      1. Assumir la creença a què impulsen les gramàtiques que tracten la qüestió (evitar els dos signes, §2.5.4, 11f).
      2. Diferenciar les oracions enunciatives i les interrogatives.
    3. Solà (1976: 100): «no és difícil de trobar treballs en els quals s’usa sistemàticament els signes al davant i al darrera».
      1. Entre els llibres que cita: Consultes de llenguatge de Calveras (1933), dos històries de Catalunya de Ferran Soldevila (1961 i 1963) i un article de Badia (de 1975).
    4. Sobre els autors que es guien per la llargària de l’oració, Solà constata que són poc coherents (p. 101-102).
      1. Exemplificat amb Moll (1968).

 

Publicat dins de categories, Signes d'interrogació | Deixa un comentari

Els signes d’interrogació (V). Estudi de Solà (1976): Moll (1937), Sanchis Guarner (1950) i Badia (1962)

2.7    Tres gramàtiques més que tracten els signes d’entonació

Hem desplegat una incursió llarga per a completar i aprofundir l’estudi que Solà fa de Fabra. Ara, reprendrem el seu fil. Havíem dit que les gramàtiques publicades entre 1910 i 1975 no tracten en general els signes de puntuació, i que Solà troba cinc excepcions, dos de les quals són l’escrit de Fabra de 1927 (§2.5.1, 1) i la gramàtica de 1956 (§2.5.3, 4). Mirem les altres tres (Solà 1976: 94-96).

Sanchis Guarner (1950), que era un autor amb una bona personalitat, dedica, dins de l’ortografia, un capítol als «signes ortogràfics auxiliars» (§150), entre els quals posa «els signes de puntuació» i els «signes d’entonació», tots «d’ús i valor internacional». Però, quan descriu els «signes d’entonació», no exposa l’actuació del llatí i de les llengües del nord, sinó la que pensa que convé al valencià:

  1. Proposta de Sanchis Guarner (1950: §150)
    1. «Els signes d’entonació són dobles, posant-se sempre al principi i al final de la frase, però els signes inicials d’interrogació i d’admiració poden ser suprimits quan l’oració comença amb un pronom o adverbi interrogatiu o amb una interjecció».

Solà diu que «el criteri és diferent». Lacreu (2017) matisa que la diferència és canviar la jerarquia: «invertix els termes, i posa l’èmfasi precisament en l’excepcionalitat de la supressió dels signes inicials». En efecte, la regla bàsica per a Sanchis Guarner és posar els signes d’entonació al principi i al final; la secundària, només al final. A més, el gramàtic valencià no recorre a la llargària per a delimitar la regla secundària, sinó a un factor objectiu: quan l’oració comença per una paraula interrogativa. També posa un criteri objectiu per a posar el signe d’exclamació només al final: quan comença per una interjecció.

No argumenta la seua proposta, però convindrem que és enginyosa i, sobretot, objectiva. Davant de la pressió a separar-se cegament del castellà, Sanchis Guarner posa la condició que al principi de l’oració interrogativa o exclamativa hi haja un senyal, siga una paraula interrogativa (Qui vindrà a l’excursió?, contra ¿Vindràs a l’excursió?), o siga una exclamació (Ah, ho has fet tu!, contra ¡Ho has fet tu!). Convé notar que l’opció per a les oracions interrogatives té problemes d’aplicació, ja que les paraules interrogatives poden aparéixer en oracions no interrogatives (Qui parla molt treballa poc).

  1. Anàlisi de la proposta de Sanchis Guarner (1950): canvia la jerarquia: primer, els dos signes (¿…?)
    1. Regla bàsica: posar els signes d’entonació al principi i al final.
      1. La secundària, només al final. Mitjà objectiu:
      2. L’oració comença per una paraula interrogativa o per una interjecció.
    2. Finalitat possible: satisfer la pressió de separar-se cegament del castellà. Aplicació:
      1. Qui vindrà a l’excursió? /¿Vindràs a l’excursió?
      2. Ah, ho has fet tu! / ¡Ho has fet tu!
    3. Limitació en les oracions interrogatives: les paraules interrogatives poden aparéixer en oracions no interrogatives:
      1. Qui parla molt treballa poc.

El quart treball que tracta els signes d’interrogació és Badia (1962). Seguix la norma de Fabra (1956), però no la teoria. Dedica el capítol VIII a «l’oració», que dividix en «oració simple» i «oració composta». Fa unes classificacions complicades (segons un criteri subjectiu, que aplica «al predicat»; i l’autor mira des d’un «juí», §256). Des de la perspectiva del «juí», les oracions podrien ser «afirmatives, negatives, interrogatives i exclamatives». A les interrogatives (§264), dedica quatre pàgines, de les quals em limite a la norma:

  1. En la norma, Badia (1962) seguix la proposta de Fabra (1956)
    1. «El signo de interrogación (?); éste se usa siempre al final de la oración interrogativa, mientras que la forma invertida (¿), usual en castellano al comienzo de cualquier interrogación, se reserva, en catalán, para los casos de una formulaicón interrogativa larga, suficientemente larga para impedir que el lector, al empezar su lectura, perciba que es interrogativa.» (§264.1)
      1. Cap exemple amb el signe al principi. Molts dels altres.
    2. «El signo de admiración (!); éste se usa siempre al final de la oración exclamativa, mientras que la forma invertida (¡), usual en castellano al comienzo de cualquier exclamación, se reserva, en catalán, para los casos de una exclamación larga, lo suficientemente larga como para impedir que el lector, al empezar su lectura, perciba que es exclamativa.» (§265.2, nota)

Com Fabra, ni explica el criteri de la llargària ni posa cap exemple d’oració llarga. Per contra, els lectors troben molts exemples amb només el signe del final. Entre això i la traducció al castellà dels exemples, els lectors pensen que el català usaria, com a regla general, només el signe del final de l’oració. En les oracions exclamatives, recorre pràcticament a les mateixes paraules (2b; només canvia «suficientemente larga para» per «lo suficientemente larga como para»). Com adés, no hi ha cap exemple de ¡…!, molts de …!, tots amb la traducció al castellà (amb ¡…!).

  1. Anàlisi de Badia (1962)
    1. Ni explica el criteri de la llargària ni l’exemplifica.
    2. Tot: exemples amb el signe només al final, acompanyats per la traducció al castellà (sempre amb dos signes).
    3. Efecte: pensar que el català només hauria d’usar el signe del final.

El darrer exemple que troba Solà (el cinqué) és Moll (1968). En la seua gramàtica de 1937, ajunta la fonètica i l’ortografia, i es limita a les lletres i l’accentuació. En canvi, el manual de 1968 seguix un poc el camí de Sanchis Guarner: al final de la fonètica i l’ortografia, afegix una lliçó per als «signes ortogràfics secundaris», en els quals posa la lletra h, l’apòstrof, el guionet i «els signes d’admiració i d’interrogació». Ací tenim el seu tractament:

  1. Proposta de Moll (1968)
    1. «El signe d’admiració s’usa només a la fi de la frase (!). Exemples: Ja n’hi ha prou!; Quina vergonya!
    2. »El signe d’interrogació pot posar-se al començament i a la fi de la frase, però en les frase molt curtes se sol usar només al final. Exemples: Vols venir o no?; ¿Pots comprendre com és possible aquest desgavell?» (§99)

Com podem comprovar, la informació i l’exemplificació és pobra. Limita els signes d’exclamació (que posa primer, 5a) al final. Posa dos exemples, molt curts els dos. En les preguntes, diu que «poden» posar-se al principi i al final, excepte que l’oració siga «molt curta». Com Fabra i Badia, no explica el criteri de la llargària, però millora l’exemplificació, ja que en posa u de cada grup. El «molt curt» té quatre paraules; el no «molt curt» en té set.

  1. Anàlisi de Moll (1968)
    1. Signes d’exclamació (que van primer, 5a): només al final.
      1. Dos exemples, curts els dos.
    2. Signes d’interrogació: recorre a la llargària, que no explica tampoc. Però posa un exemple de cada cas.
      1. El «molt curt»: quatre paraules.
      2. El no «molt curt»: set.

Resumim. Dels tres autors que Solà troba fora de Fabra, u té un criteri objectiu: posar els signes al principi i al final, excepte que la interrogació comence per una paraula interrogativa, i l’exclamació comence per una interjecció. Tenint en compte que la seua gramàtica no ha transcendit ni entre els valencians (per desgràcia), és probable que la seua proposta no haja repercutit.

Els altres dos gramàtics (Badia i Moll) apliquen el criteri de la llargària, que no expliquen (com Fabra, §2.5.3, 4a.i). Badia no l’exemplifica tampoc (també com Fabra), actuació que pot fer pensar que pràcticament totes les oracions serien curtes. Moll posa dos exemples, u per a l’oració curta (quatre paraules) i l’altre per a la llarga (set paraules).

  1. Resum dels tres autors estudiats
    1. Sanchis Guarner (1950): criteri objectiu.
      1. Podria no haver incidit en la llengua escrita.
    2. Badia (1962) i Moll (1968): seguixen el criteri de Fabra (llargària de l’oració, que no expliquen tampoc).
      1. Badia: cap exemple d’oració llarga. Els lectors poden pensar que pràcticament totes serien curtes.
      2. Moll: un exemple curt (quatre paraules) i u llarg (set paraules).

 

Publicat dins de categories, Signes d'interrogació | Deixa un comentari

Els signes d’interrogació (IV). Estudi de Solà (1976): evolució de Fabra

2.5    ¿Com veia Fabra els signes d’entonació?

2.5.1   La resposta de Fabra (1927) a Ferran Soldevila (partidari de ¿…?)

Des de 1910 fins a 1975, Solà només troba cinc treballs que tracten el tema dels signes d’entonació (p. 93-96). El primer és una Conversa filològica de Fabra, de 1927 (1). L’he transcrita tal com apareix en l’edició original (que no podia conéixer Solà en 1976):

  1. Actuació de Fabra en 1927 (Conv. fil. 811, 1927; [E. B. 45]
    1. «Amb gust interrompem, per un dia, les nostres vacances per contestar a les tres preguntes que ens fa el nostre car amic Ferran Soldevila. Tocant la qüestió de l’emprament del signe d’interrogació al començament d’una proposició interrogativa, estem completament d’acord amb ell:
      1. el fet de no tenir una construcció especial per a les proposicions interrogatives, fa molt convenient l’ús d’un signe que ens adverteixi el moment en què comença la interrogació.
      2. Si, però, la proposició interrogativa és curta, això és innecessari, puix que, en aquest cas, en començar la lectura de la proposició, la vista ja copsa el signe d’interrogació final, i l’inicial esdevé superflu.
    2. »Per això creiem, com Ferran Soldevila, que tot admetent el signe d’interrogació inicial, no ens cal imitar estrictament el castellà, que empra els dos signes inicial i final àdhuc en el cas de reduir-se la interrogació a una sola paraula.
      1. Salvant aquest cas, advoquem per l’adopció del signe d’interrogació inicial, puix que amb ella es facilita enormement la lectura de les proposicions interrogatives.»

El lingüiste lleidatà remarca que l’única excepció que posa Fabra és quan l’oració només té una paraula (1b.i). Però, en la informació que no apareix en l’única edició que Solà podia consultar en 1976 (la de 1954), hi han dos dades pertinents. La primera és qui fa les preguntes a Fabra: és l’historiador Ferran Soldevila, el qual Solà posa un poc més avant (p. 100) com a exemple d’autor que recorre sistemàticament al signe d’interrogació davant de l’oració en dos històries de Catalunya (de 1961 i 1963).

Eixa dada fa preguntar-se si, en 1927, Soldevila ja pensaria així. I Fabra respon a la pregunta que hem fet: diu que està «completament d’acord amb ell» en l’afirmació que les oracions interrogatives només varien de les enunciatives en l’entonació i, per tant,  és «molt convenient l’ús d’un signe que ens adverteixi el moment en què comença la interrogació» (1a.i). Podem suposar que, enfront dels qui apel·larien a un «castellanisme» en el fet de posar el signe d’interrogació al principi de l’oració, Soldevila buscaria la confirmació de Fabra a la seua convicció. I Fabra el devia respectar en 1927, ja que interromp les vacacions per a contestar-li (1a). Cal dir que Soldevila va fer el doctorat en història en 1922, i entre 1924 i 1928 era un col·laborador assidu de la Revista de Catalunya (informació de Viquipèdia, 21-05-2019).

Ara: la qüestió que ens interessa més és com veia Fabra el nostre tema. La segona informació que no apareixia en la versió de 1954 il·lustra sobre la perspectiva que busquem: «tot admetent el signe d’interrogació inicial, no ens cal imitar estrictament el castellà» (1b). Tenim, per tant, que no podem excloure el signe interrogatiu al principi de l’oració; però no hauríem d’actuar com el castellà; i, davant d’una persona favorable al signe inicial (¿…?), li fa una objecció que pareix irrefutable: quan només hi ha una paraula, el fet de posar un signe només (al final, …?) no pot crear confusió.

Això és veritat. Però també és certa l’observació de Solà: quan llevem la generalitat (o sempre o mai), entrem en una «casuística» que porta a «l’anarquia» (§2.2, 5b). En efecte, quan hi han dos paraules també percebem el final; i sovint amb tres; etc., etc. A més, el mateix escrit de Fabra que comentem inclou eixe camí: «Si la proposició interrogativa és curta», no cal posar el símbol al principi, «puix que en començar la lectura de la proposició, la vista ja copsa el signe d’interrogació final, i l’inicial esdevé superflu» (1a.ii). «Proposició curta»: una paraula, dos, tres…

 

2.5.2   El Fabra moderniste (1905) i el Fabra noucentiste (1925)

Convindria fer un treball sobre com va vore Fabra el tema dels signes d’interrogació i d’exclamació al llarg de la seua vida. Abans del Noucentisme, ¿com actuava? La majoria de les Converses filològiques foren escrites entre 1920 i 1925. Però les que en l’edició de l’obra completa de Fabra van de la 841 a la 868 corresponen al període 1905-1908, de manera que són aptes per a deduir quins principis seguia el nostre autor abans del Noucentisme.

He triat les dos primeres (841 i 842), que formen el treball «Les tres preteses lleis d’escursament, de distinció y d’eufonia». En la 841, apareix el signe d’interrogació al principi tres voltes, i dos no. Quan hi han paraules interrogatives, pot aparéixer el signe (les dos preguntes de 2a.i) i pot no aparéixer (2a.ii i 2a.iv). Per una altra banda, en (2a.iii) està el signe al principi a pesar que els lectors saben que vindrà una pregunta («Però –preguntem ara nosaltres– ¿y si…»). He mirat per damunt damunt altres escrits d’aquella època (1905-1908) i he tingut la impressió que tenen la mateixa actuació que acabem de descriure: vacil·lant, no sistemàtica.

En canvi, la segona part del treball usa quasi sistemàticament el signe d’interrogació al principi, encara que només siga una paraula (2b.v: ¿Quina?), o dos (2b.i, 2b.vi, 2b.vii: dos casos seguits).

Només hi ha una excepció. El fragment de (2b.iv) conté dos preguntes seguides, i en la segona no apareix el signe interrogatiu al principi. Encara que l’adjectiu interrogatiu quin apareix dos voltes sense accent (2b.iv, 2b.v) i una amb accent (2b.vii), no és fàcil que siga un error del copiste l’absència del signe interrogatiu al principi de la segona pregunta de (2b.iv), ja que en la primera part del treball hi han dos preguntes sense el signe al principi (2a.ii i 2a.iv).

En les oracions exclamatives, només n’hi ha un exemple en la 841, sense el signe exclamatiu al principi (2c.i). En canvi, la segona part del treball conté cinc oracions exclamatives, quatre amb el signe al principi i al final. A més, u dels quatre exemple és una exclamació ben curta, i comença per una interjecció (2d.ii: ¡oh, desgracia!). El mateix fragment que conté eixa exclamació (2d.ii) és a on apareix l’exemple sense el signe al principi («y pren… precisament una e!»).

Les dades que hem trobat apunten a dos característiques: oscil·lació entre una actuació poc coherent (2a) i  tendir a usar sistemàticament els signes d’entonació al principi i al final (2b, 2d):

  1. Ús dels signes d’entonació en un escrit de Fabra de 1905 («Les tres preteses lleis d’escursament, de distinció y d’eufonia», publicat com a Fil. 841 i 842)
    1. Primera part del treball (841)
      1. ¿Què es, doncs, lo que desapareix? ¿Què es lo que subsisteix?
      2. Aquesta forma única, de quina llatina prové?
      3. Però –preguntèm ara nosaltres– ¿y si ni axò tant sols fos veritat?
      4. Perque, què volen dir ab axò d’una combinació impronunciable o dificil de pronunciar?
    2. Segona part del treball (842)
      1. ¿Per què?
      2. ¿Es que el català –se pregunta un– es una invenció dels seus antics escriptors?
      3. Les seves formes, que un creu filles de transformacions fonètiques graduals y inconscients o degudes a l’analogía, ¿es que han estat establertes per mitja dotzena de lletrats?
      4. Però, adhuc admetent axò, ¿còm s’explica que’ls nostres antics escriptors no estiguessin contents ab la distinció que establia la s? O, pera expressarnos com el Sr. Nonell, quina fou la raó filosòfica de l’intercalació de la e?
      5. ¿Quina?
      6. ¿Per què?
      7. ¿Quína pren? ¿Una e?
    3. Oracions exclamatives en 841
      1. L’autor ens parla certament d’una llei de distinció… pero s’oblida de donarnosla!
    4. Oracions exclamatives en 842
      1. ¡Axí deu haver estat, puix que an ells devèm la e de ames!
      2. Però –¡oh, desgracia!– aquest ams de subjuntiu –no sabriem pas dir per quina raó filosòfica– s’allarga, també, y pren… precisament una e!
      3. ¡Doncs no, per centèssima volta!
      4. ¡Y, cosa remarcable, aquesta persona pera la qual ha calgut fer aplicació de totes tres lleis, sense exceptuar la de distinció, ens resulta idèntica a la corresponent del present del subjuntiu!

Passem ara al període del Noucentisme. ¿Com usava Fabra els signes d’entonació cap a 1927 (any de la resposta a Soldevila, §2.5.1, 1)? Del període compacte de les Converses filològiques (de 1920 a 1925), he seleccionat les vint darreres de 1925, i el resultat està en 3. Apareixen set exemples sense la interrogació inicial, totes de quatre paraules (3a.i) en avant. La de (3a.ii) ocupa més de quatre línies, i les de (3a.iv-vii) són més aïna llargues.

El signe inicial apareix dos voltes, en una interrogació parcial (amb qui, 3b.i) i en una interrogació total (3b.ii). Si ara contrastem eixes dos oracions amb les de (3a.ii) i (3a.iv-vii), haurem de pensar en la variació o «anarquia» (§2.2, 5b).

Quant a les exclamacions, els tres exemples que apareixen no contenen el signe al principi de l’exclamació, siga com siga de llarga (3c):

  1. Ús dels signes d’entonació en les 20 Converses filològiques darreres de 1925 (de la 698 a la 717)
    1. Sense el signe d’interrogació inicial: set exemples.
      1. Què és el gerundi? (698)
      2. Bé, i què hi fa que, darrera l’enunciació d’un fet, allò que és simplement una conseqüència d’aquest i que ordinàriament és expressat mitjançant una proposició independent, ho expressem ara, valent-nos del gerundi espanyol, mitjançant una frase de gerundi, que ens estalvia de «tallar el període i obrir-ne un de nou»? (699)
      3. Cancerós és bo: és un derivat de càncer. Però, diuen alguns, és que càncer és català? (702)
      4. Però qui ens fa usar un mot si no sabem en bé el que significa? (713)
      5. Ara bé, a aquells catalans que conserven el raure i diuen frases com raure el pèl, raure un camp, raure una mesura curulla, no ha de repugnar-los l’admissió del rau novell? (715)
      6. I l’admissió i generalització d’aquest rau, no constituiria un obstacle a l’adopció de raure en la seva accepció primitiva, si mai aquest raure es volia reintroduir en la llengua literària? (15)
      7. Com, tractant-se d’un verb ben català i viu, baldament que poc estès, un poeta ha de renunciar a aquestes rimes? (717)
    2. Amb el signe d’interrogació inicial: dos exemples.
      1. D’aquesta traducció ¿qui entendria, sense l’original espanyol al davant, allò de «el qual no l’impideix ultra de reclamar 500 dòlars»? (701)
      2. ¿No veuen els que impugnen cancerós perquè el substantiu corresponent fóra cranc, que la llengua abunda en casos anàlegs? (702)
    3. Signe d’exclamació: mai al principi.
      1. El traductor creu que per a evitar lo basta mudar tot lo en el, així com per evitar ademés, mudar tot además en ultra, llavors lo cual resulta traduït per el qual, i además, adverbi, per un mot que és exclusivament una preposició! (701)
      2. on encara –ai las!– aquest gerundi no ha pogut, es veu, ésser bandejat del tot (704)
      3. Avui se’ns queixa un lector de La Publicitat de l’ús que àdhuc algun bon escriptor fa del mot fretura significant desig; ahir era un altre que ens denunciava un captenir-se significant amoïnar-se! (713)

 

1.1.3   Fabra: les paraules de 1927 i els fets de 1940

Les dades que hem obtingut sobre com actuava Fabra en 1925 (3) podem contrastar-les amb la proposta que fa en 1927 a Soldevila. A un autor que devia ser un ferm partidari de posar el signe d’interrogació al principi de l’oració (§2.5.1, 1a i 1a.i), li proposa que no hauríem d’usar el signe quan la interrogació només afecta una paraula (§2.5.1, 1b.i). Però, en les dades que hem obtingut de 1925, no hem trobat que era fora la pràctica de Fabra (§2.5.2, 3).

Tot seguit (4), descriuré l’actuació del nostre autor en la seua darrera gramàtica (redactada en 1940), i constatarem que és semblant a la de 1925. Això aconsella tindre en compte si l’objectiu de Fabra en l’escrit de 1927 (§2.5.1, 1) seria deduir un sistema general, que caldria que tots seguiren; o si la seua finalitat seria fer dubtar a Soldevila de la seua convicció, ja que la proposta que li fa no l’hem trobada en els escrits de 1925 (§2.5.2, 3), ni la trobarem en la gramàtica redactada en 1940 (4), que actua com en els escrits de 1925.

Un estudi detallat dels escrits del gramàtic de Barcelona podria mirar si la pràctica de 1925 (§2.5.2, 3) és la que tindria durant el període del Noucentisme, fins a la seua mort (4). Mirem com tracta els signes d’entonació en la seua darrera gramàtica, publicada en 1956. En el títol del punt, he posat l’any de la redacció (1940) perquè interessa tindre en compte la diferència cronològica real amb la resposta a Soldevila (1927), que és de 13 anys (entre 1927 i 1956, n’hi han 29, i Fabra ja no vivia).

El nostre autor no analitza els signes d’interrogació en l’ortografia, sinó en el lloc adequat: en la sintaxi (després d’estudiar les «proposicions subordinades i coordinades» i les «proposicions relatives»). Ací ho tenim:

  1. Proposta de Fabra (1956: §111): «Proposicions interrogatives»
    1. «Les proposicions amb què es fa una pregunta són proferides amb una entonació especial, la qual es marca en l’escriptura posant a l’acabament de la proposició el signe (?).*
      1. [el símbol * remet a una nota a peu de pàgina] «La pràctica de marcar a la castellana l’entonació interrogativa, amb els dos signes (¿) i (?), aquest posat al darrera i aquell al davant de la frase interrogativa (Ex.: ¿Ha vingut a veure’l? ¿Plou?) és sols aconsellable quan aquesta és tan llarga que es corre el perill que el lector, no copsant amb la mirada el signe (?), comenci, en absència del signe (¿), a llegir-la com si fos una frase expositiva, ço és, no donant-li la deguda entonació. Però, fora d’aquest cas, és millor d’escriure (com fan ja molts) Ha vingut a veure’l? Plou? (Cp. Quin home! millor que ¡Quin home!).
    2. »Molts cops una proposició interrogativa revesteix exactament la mateixa forma que una proposició expositiva, i és la sola entonació amb qué és pronunciada que li dóna el sentit interrogatiu : Ha vingut a veure’l és una proposició expositiva; Ha vingut a veure’l? és una proposició interrogativa.
    3. »Sovint la proposició interrogativa comença amb un dels mots (dits interrogatius) qui, què, quin, on, quan, com, quant, que poden, naturalment, anar precedits d’una preposició. Ex.: Qui ha vingut? —En Joan. Amb qui anaven? —Amb en Joan. De qui parlàveu? —D’en Joan. Què vols? —El martell. Per què plora? —Per la mort del seu germà. Quin dia tornareu? —Dilluns. On són ara? —Al cinema. D’on vénen? —Del teatre. Quan arribaran? —Demà. Com se diu? —Pere. Quants dies hi estaran? —Vint o trenta dies.»

Del tractament de Fabra, Solà (1976: 94-95) es limita a la nota en peu de pàgina (4a.i); i, més que estudiar-la, la valora negativament en relació a les gramàtiques de Sanchis Guarner, Badia i Moll (que estudia abans que la proposta de Fabra): «les últimes paraules de Fabra no són tampoc més definitives» (que les propostes de Sanchis Guarner, Badia i Moll, que comentarem en §2.6). Mirem d’analitzar el tractament de Fabra (4).

La concepció de la seua darrera gramàtica té dos coincidències amb la resposta a Soldevila (§2.5.1, 1). Com en 1927, el nostre autor constata que les oracions enunciatives i les interrogatives són sovint idèntiques, excepte en l’entonació (4b, i §2.5.1, 1ai). Eixa coincidència no implicaria posar el signe d’interrogació al principi de l’oració. També com en 1927, recórrer als dos signes (¿…?) seria «marcar a la castellana» (4a.i; en 1927, «no ens cal imitar estrictament el castellà», §2.5.1, 1b).

Però, contràriament a 1927, no propugna usar els dos signes com a regla general, i limitar-se a un signe quan la pregunta consta d’una paraula (Vindràs?, §2.5.1, 1b.i). En 1940, el criteri seria usar els dos signes quan l’oració és «tan llarga que es corre el perill» d’interpretar-la malament (4a.i). Per tant, seguim trobant que la limitació a una paraula no apareix en el nostre autor: ni en 1925, ni en 1905 ni en 1940.

Si ens centrem en la proposta de 1940, trobarem dos limitacions. La primera és que Fabra no descriu què és una oració llarga i què és curta. A més, no posa cap exemple d’oració que seria llarga (4a.i). Només sabem que, per a ell, «Ha vingut a veure’l?» seria curta, ja que no li posa signe al principi.

Quant a les exclamacions, no les tracta. I, sobre eixa absència, insinua que només caldria recórrer a un signe (al final de 4a.i, trobem: «Cp. Quin home! millor que ¡Quin home!»).

  1. Anàlisi de la proposta de Fabra (1956; elaborada en 1940)
    1. 1940 i 1927 (resposta a Soldevila): dos coincidències.
      1. Constata que l’enunciació i l’interrogació són sovint idèntiques, excepte en l’entonació (4b, i §2.5.1, 1ai).
      2. Recórrer als dos signes (¿…?) seria «marcar a la castellana» (4a.i; §2.5.1, 1b).
    2. Divergència amb 1927:
      1. 1927: dos signes sempre, excepte que siga una paraula (Vindràs?, §2.5.1, 1b.i).
      2. 1940: dos signes quan l’oració és «tan llarga que es corre el perill» d’interpretar-la malament (4a.i).
    3. Limitacions de la proposta de 1940:
      1. Cap descripció d’oració llarga i cap exemple
      2. Única informació: «Ha vingut a veure’l?» seria curta.
    4. Exclamacions: sense tractar-les, «millor» un signe (4a.i).

L’actuació que acabem de descriure és prou diferent de la que tenia aquell autor que, en 1906, incorporava propostes gràfiques del castellà quan eren beneficioses per a la seua llengua («la supressió d’aquells simbols [ph, th] es una simplificació utilissima, que no hem pas de mirar d’on ens ve, sinó acceptar ben joiosos. Si la devem als castellans, alegrem-nos d’haver sofert en aquest punt l’influencia de la llur ortografia», §2.2, 6).

Acabarem l’estudi de Fabra observant que hi ha un altre comportament que no fa pensar tant en una actuació positiva (què convé a l’idioma), com en un camí negatiu (apartar-se del castellà, sense mirar si la separació fa bé o fa mal a la llengua). Està en l’accent diacrític de les paraules interrogatives.

Si anem al Fabra del Modernisme, trobarem que podia accentuar-les (com mostra un exemple que hem vist més amunt, reproduït en 6a). Igual actuaven autors de la Renaixença (6a.i). En canvi, el Fabra del Noucentisme no les accentua (excepte què). Naturalment, tothom pot canviar d’opinió. Però, en la ciència, convé aportar la causa del canvi (i, en el cas concret de les paraules interrogatives, explicar el motiu de mantindre l’accent diacrític en què).

  1. Accentuació de les paraules interrogatives
    1. El Fabra moderniste podia accentuar-les («¿còm s’explica que’ls nostres antics escriptors no estiguessin contents ab la distinció que establia la s?», §2.5.2, 2b.iv).
      1. Autors de la Renaixença: igual (Bofarull 1864: 121-122: «¿quánt será?, ¡qué dirán! ¡Cóm canta!»).
    2. El Fabra noucentiste: no les accentua (excepte què). Dos limitacions:
      1. No explicar la causa del canvi (ni el motiu de mantindre l’accent diacrític en què).

Més amunt (en 4c), tenim el tractament de les paraules interrogatives en la darrera gramàtica, i trobem la mateixa actuació en un escrit de 1927 dedicat justament a l’accent diacrític de les paraules interrogatives:

  1. 1923: tractament de Fabra de l’accent diacrític en les paraules interrogatives ( Fil. 455, 1923 [E. B. 37])
    1. «És sabut que l’espanyol accentua gràficament els mots quien, cual, como, donde, etcètera, quan són usats com a mots interrogatius. Ex.: Hazlo como te digo, però ¿Cómo está el enfermo? La casa donde nació, però ¿Dónde estamos?
      1. »Els tipògrafs catalans, que coneixen perfectament aquesta regla ortogràfica, han tingut sempre una tendència a aplicar-la al català.
      2. »Un cop vàrem constatar amb estupefacció que, en les proves compaginades d’una obra d’un membre de l’Institut, qui, com, on, etc., interrogatius, es trobaven sistemàticament reemplaçats per quí, còm, ón, etcètera; el corrector de la impremta havent segurament cregut que era per un oblit, que calia esmenar, que les oficines de l’Institut havien deixat d’accentuar els dits mots interrogatius.
    2. »Amb la difusió del Diccionari Ortogràfic, on, no cal dir-ho, aquests mots interrogatius figuren sense accent, ens crèiem que els nostres tipògrafs ja havien renunciat definitivament a aplicar al català aquella regla espanyola. Però l’altre dia encara trobàvem en una revista, en general correctament ortografiada, quina accentuat gràficament (quína).»

En l’escrit anterior, hi han tres absències. La primera és no explicar quines raons farien inútil l’accent diacrític en català. La segona absència és no observar que Fabra havia accentuat paraules interrogatives (6a) que en 1923 no accentuava (7a.ii). Eixa segona absència permet no explicar el factor crucial: la causa de la variació (per que passa de còm a com). La tercera absència de l’escrit de 1923 és no diu que hi ha una paraula interrogativa que Fabra sí que accentuava (què). Eixa tercera absència impedix fer una operació necessària: explicar per què hauríem d’accentuar què, però no les altres paraules interrogatives.

  1. Tres absències en l’escrit sobre les paraules interrogatives
    1. No explicar quines raons farien inútil l’accent diacrític en català.
    2. No observar que n’havia accentuat (6a)
      1. Efecte: no explicar la causa de la variació (per que passa de còm a com, 7a.ii).
    3. No dir que una paraula interrogativa porta accent (què).
      1. Efecte: no explicar què diferencia què de les altres paraules interrogatives.

Si mirem la llengua, trobarem que, de la mateixa manera que la paraula interrogativa què i el que enunciatiu poden aparéixer en construccions semblants (9a-b), igual passa en el cas del com interrogatiu i el com comparatiu (9c-d). El segon que de (9b.i) va entre parèntesis perquè és opcional (per bé que la llengua viva el diu regularment):

  1. Les paraules interrogatives què i com contrasten amb el que enunciatiu (a-b) i el com comparatiu (c-d) en oracions semblants
    1. Ús enunciatiu: Sabia que havia caigut.
      1. Ús interrogatiu: Sabia què havia caigut.
    2. Ús enunciatiu: He vist que bé ho has fet tu, no ell.
      1. Ús exclamatiu: He vist que bé (que) ho has fet.
    3. Ús comparatiu: Ella pregunta com ho fa el teu germà = de la mateixa manera que ho fa el teu germà.
      1. Ús interrogatiu: Ella pregunta com ho fa el teu germà = de quina manera ho fa el teu germà.
    4. Ús comparatiu: Com has dit tu, eixirem demà.
      1. Ús exclamatiu: Com m’agradava de menut vore eixir el sol.

De l’escrit de Fabra de 1923 (7), ens queda per analitzar un factor: com tracta els tipògrafs. El nostre autor no els presenta d’una manera positiva: sabrien «perfectament» que el castellà les accentua (7a.i); i «tendirien a aplicar-ho al català» perquè no seguirien el Diccionari Ortogràfic, a pesar d’haver-lo difós (7b). En definitiva, costa no pensar en unes persones poc patriòtiques perquè supeditarien la seua llengua al castellà (i també poc faeneres, ja que no haurien assimilat la norma del Diccionari Ortogràfic).

En canvi, els tipògrafs devien actuar com actuaven per les mateixes raons que els autors renaixentistes, els modernistes i el mateix Fabra anterior al Noucentisme: perquè pensarien que les dos llengües actuarien actuen globalment de la mateixa manera en l’ús de les paraules interrogatives i, en conseqüència, l’accent diacrític de les paraules interrogatives també seria útil en la seua llengua.

Notem que, quan fem propostes normatives que es fonamenten en les estructures de la llengua, això mateix potencia la identificació dels parlants i l’assimilació de la norma. Per contra, si les prospotes entrebanquen el funcionament de la llengua (ara, la lectura) no serà difícil que els parlants actuen vulnerant la norma.

  1. Presentació dels tipògrafs en 7 (a) i deducció sobre la normativa (b)
    1. Supeditarien la seua llengua al castellà (7b), de manera que serien poc patriòtics (i potser poc faeners: no haurien assimilat la norma del Diccionari Ortogràfic).
      1. Devien actuar com els autors precedents (Fabra inclòs): pensant que l’accent de les paraules interrogatives també és útil en la seua llengua.
    2. Una deducció sobre la normativa:
      1. Les normes fonamentades en la llengua potencien la identificació dels parlants i l’assimilació de la norma.
      2. Si entrebanquen el funcionament de la llengua (com ara la lectura), faciliten la vulneració.

 

1.1.4   Conclusions sobre Fabra i els signes d’entonació

Els gramàtics del castellà (llengua que té molta més producció escrita que el valencià-català entre 1700 i 1850), constaten en 1754 que el sistema llatí d’interrogació no és vàlid per a la seua llengua. Però el pes del passat els porta a vacil·lar durant segle i mig (§2.3, 1). En 1800, formulen el criteri de la llargària de l’oració; en 1857, miren si la pregunta no s’acaba en la mateixa línia. Al cap de dècades, havien comprovat que eixos criteris tenien tres efectes negatius: fer dubtar regularment a qui escriu; redactar amb moltes variacions; i fer que els lectors malinterpreten oracions.

Davant d’això, al principi del segle xx es consolida l’ús regular del signe interrogatiu al començament de les oracions. Amb una miqueta més de visió, haurien suprimit el signe d’interrogació del final de l’oració, ja que no fa cap funció comunicativa (l’entonació interrogativa pot no començar al principi de l’oració; en canvi, sempre acaba al final: En aquell moment, ¿quanta gent hi havia?). Actuant d’eixa manera, haurien arribat al mateix sistema que tenia el llatí clàssic: indicar quan comença l’entonació interrogativa (el llatí, amb enim; ara, amb ¿).

Com que nosaltres tenim el mateix sistema que el castellà (les oracions enunciatives i les interrogatives varien fonamentalment en l’entonació), la seua proposta s’escampa entre nosaltres. De fet, hem trobat gramàtics catalans que arriben a la generalització prou abans que el castellà (§2.3, 2b).

La informació en què es basa este article fa pensar que arriba una època en què el sentiment de diferenciar-se del castellà es sobreposa a la raó. No cal dir que eixa voluntat és del tot llegítima allà a on les dos llengües són diferents (i potser quan dos opcions són indistintes). En canvi, no hauríem de caure en l’error de voler diferenciar-nos del castellà fent-nos mal a nosaltres mateixos. El Fabra moderniste evitava eixa actitud en la representació de les oracions interrogatives i les exclamatives (§2.2, 6; §2.5.2, 2b i 2d). En canvi, al final prevaldria el sentiment sobre la raó: l’objectiu seria diferenciar-nos del castellà, encara que no li férem bé a la llengua (§2.5.1, 1; §2.5.2, 3; §2.5.3, 4-6 i 7-10).

El resultat és que Fabra, apartant-se del castellà, reproduïx una proposta que els gramàtics d’eixa llengua havien fet en 1800 (posar el signe al principi de l’oracio en les llargues, §2.3, 1b). Per tant, en compte d’aprendre dels errors dels altres els hauríem reproduït. He parlat en plural perquè la informació de Solà (1976) comporta que també hem practicat el segon error del castellà del segle xix (no posar el signe interrogatiu al principi de l’oració si s’acabava en la mateixa línia). Les conseqüències finals de fugir del castellà sense mirar els interessos interns de la llengua són dubtar quan escrivim, incórrer en variacions en la llengua escrita, i produir errors en els lectors.

Si a això unim que la majoria de gramàtiques del segle xx no tracten l’ús dels signes d’entonació (§2.4, 5), convindrem que els factors favorables a convertir el tema en un dogma eren potents: en català, cal evitar el signe d’interrogació al principi de l’oració.

  1. Signes d’interrogació: del camí del castellà (a-b) al camí de Fabra (d-f)
    1. Gramàtics del castellà: constaten en 1754 que el sistema llatí no és vàlid per a la seua llengua (§2.3, 1).
      1. 150 anys de vacil·lacions.
      2. 1800: si l’oració és curta, només un signe, al final.
      3. 1857: si la pregunta s’acaba en la mateixa línia, un signe.
    2. Al cap de dècades, serien conscients de tres efectes negatius:
      1. Fer dubtar regularment a qui escriu; radactar amb moltes variacions; i fer que els lectors malinterpreten oracions.
      2. Cap a 1900, ús sistemàtic al començament de les oracions.
    3. Entre 1800 i 1910, expansió pel valencià-català del signe interrogatiu al principi de l’oració perquè el sistema és igual que el del castellà.
      1. Hi han gramàtics catalans que arriben a la generalització abans que el castellà (§2.3, 2b).
    4. Segona dècada del segle xx: el sentiment de diferenciar-se del castellà es sobreposaria a la raó.
      1. A evitar: diferenciar-nos del castellà fent-nos mal a nosaltres mateixos.
      2. El Fabra moderniste ho esquivava (§2.2, 6; §2.5.2, 2b i 2d), contràriament al posterior (§2.5.1, 1; §2.5.2, 3; §2.5.3, 4-6 i 7-10).
    5. Resultat: fugint del castellà, seguim el seu camí.
      1. Fabra reproduïx el primer error del castellà (11a.ii).
    6. Això més el fet que la majoria de gramàtiques del segle xx no tracten la interrogació (§2.4, 5), possibilitava la formació d’un dogma.
      1. En català, cal evitar el signe d’interrogació al principi de l’oració.

 

Publicat dins de categories, Signes d'interrogació | Deixa un comentari

Els signes d’interrogació (III). Estudi de Solà (1976): l’Acadèmia del castellà

 

2.3    Canvis en castellà (RAE 1754) i efectes en el període 1800-1910

Hem vist més amunt que els autors balears, valencians i catalans anteriors a 1800 posaven el signe d’interrogació només al final (§2.1). El panorama comença a canviar quan la RAE constata en una ortografia de 1800 que el fet de posar només al final el signe d’interrogació té efectes negatius. Ara: per a solucionar-ho, no adopta la decisió de posar-lo també al principi. La proposta de 1800 és mirar la llargària: «quando hay periodos largos», caldria posar el signe també al principi «para que se lean con su perfecto sentido» (Solà 1976: 90). Igual actuen en les oracions exclamatives. El resultat seria molta variació, ja que cada u entén d’una manera si una oració és llarga o si no ho és.

Davant de «l’anarquia» que hi hauria, al cap de quasi un segle (en l’edició del seu diccionari de 1884) la RAE va decidir posar sistemàticament els signes d’interrogació i d’exclamació també al principi de l’oració (Lacreu 2017).

Corbera (2011) ha precisat un poc la descripció genèrica de Solà (1976). Diu que l’aparició del signe interrogatiu al principi de l’oració és en 1754. Però que durant cent cinquanta anys «no va ser més que això, una recomanació vacil·lant, que ni la mateixa Acadèmia seguia sempre». La institució consolidaria el signe al principi de l’oració ja en el segle xx. En u dels exemples que posa (una ortografia de 1857) apareix un criteri nou: que la pregunta no s’acabe en la línia («Cuando el período interrogatorio es largo, ó pasa de un renglon á otro, debe ponerse al principio la nota ó signo de interrogacion en orden inverso»).

  1. RAE (1754): constata que posar només al final el signe d’interrogació té efectes negatius
    1. Criteris:
      1. 1800: actuar segons la llargària de l’oració.
      2. 1857: mirar si la pregunta no s’acaba en la mateixa línia.
    2. Durant 150 anys, només hi haurien recomanacions vacil·lants.
      1. Hi hauria molta variació.
    3. Consolidació dels dos signes: al principi del segle xx

Seguim avant. Com que en la dualitat oracions enunciatives / interrogatives el sistema lingüístic nostre és idèntic al del castellà, no és sorprenent que els autors balears, valencians i catalans també podien recórrer al signe d’interrogació davant de l’oració si consideraven que era llarga. Solà (1976: 90-92, 99) posa com a primer exemple la gramàtica de Ballot (1814: 161-162), la qual explicita el criteri: «Quant la clausula de interrrogació es llarga, se senyala al principi, posant lo senyal de interrogació al revés de esta manera (¿)». En canvi, el gramàtic de Barcelona no diu res sobre posar al principi el signe de l’exclamació. Al cap d’uns anys, Petit i Aguilar (1829) posa molt sovint el signe només al final; però també el pot posar al principi: «La primera sílaba dels Polisílabos ¿que nò pod sèr may Brèu?» (p. 26). Hi han més autors que expliciten el criteri de la llargària (amb errors): Estorch (1857), Bofarull i Blanch (1867), etc. I algun gramàtic generalitza: «Lo punt interrogant es posa al principi y fi de una frase qu’expressa una pregunta» (també en les oracions exclamatives; Pers i Ramona 1847); també actua igual Bofarull (1864: 121-122: «¿quánt será?, ¡qué dirán! ¡Cóm canta!»).

  1. Gramàtics catalans que expliciten el criteri de posar el signe d’interrogació al principi si l’oració és llarga (Solà 1976: 90-92, 99)
    1. Ballot (1814: 161-162), Estorch (1857), Bofarull i Blanch (1867), etc.
    2. Algun gramàtic generalitza: Pers i Ramona (1847), Bofarull (1864: 121-122: «¿quánt será?, ¡qué dirán! ¡Cóm canta!»).

Deixant a banda les vacil·lacions que produïx la dualitat oracions llargues / no llargues, són significatius els autors que, cap a 1900, posen el signe al principi i al final (p. 97-99), com ara l’ideòleg Casas Carbó («¿Quina forma deu adoptar lo modern catalá literari?», etc., 1890), el gramàtic Jaume Nonell («I en nòstres dies ¿quina es la pronunciació d’aquèsta paraula?», etc., 1896), l’escriptor i lexicògraf Salvador Genís («¡ah!, ¡oh!», «I, en efecte, ¿a qui no plau la verdor dels camps?», etc., 1910, 1915).

  1. Autors significatius que, cap a 1900, apliquen el criteri de la llargària (Solà 1976: 97-99)
    1. L’ideòleg Casas Carbó (1890), el gramàtic Jaume Nonell (1896), l’escriptor i lexicògraf Salvador Genís (1910, 1915).

La descripció de Solà sobre el segle xix i principi del xx és que els escriptors tendien a usar el signe d’interrogació també al principi (2, 3), per bé que amb vacil·lacions. I ho compara amb la situació de 1976:

  1. Actuació de la llengua escrita durant el segle xix i principi del xx
    1. «Sembla que es tendia a usar-los davant i darrera, com feia ja el castellà. Però hi havia força vacil·lacions, que, en definitiva, devien respondre en part al gust o al criteri de cada autor o de cada editor. Si fa no fa, com avui.» (Solà 1976: 99)

 

2.4    Segle xx: en compte de millorar, empitjorem

Podríem pensar que, al llarg del segle xx, hauria millorat el tractament del segle xix. Però la realitat és la contrària. Solà (1976: 93) observa que les gramàtiques del segle xix fan tractaments poc rigorosos; però ho tracten. En canvi, en el segle xx «la gran majoria de manuals no en diuen absolutament res». En (5a), he posat els exemples que cita Solà.

  1. Gramàtiques del segle xx: en compte de millorar l’actuació del xix en l’explicació dels signes d’interrogació i d’exclamació, l’empitjoren (no ho tracten)
    1. Exemples: Vallès (de 1904 a 1950), Nonell (1906), Fabra (1917: Diccionari ortogràfic; 1918: gramàtica), Marvà (1932), Jordana (1933), Calveras (1933), Miracle (1951), Salvador (1959), Moll (1962), Jané (1962), Valor (1966, 1973), Artells (1969-1971), Rafel (1969), Martí (1970), Jané (1973), Verdaguer (1974).

Notem que, no dient res en una llengua marginada socialment, no és difícil que s’escampe un prejuí (que pot acabar en una convicció negativa). En concret, si es difon la idea falsa que posar els signes d’entonació al principi de l’oració seria una actuació típica del castellà, la reacció serà pensar que el valencià-català no hauria d’actuar així. Hem passat d’aprendre del castellà (§2.2, 5-6) a fer mal a la pròpia llengua pensant que li fem bé.

  1. Efecte possible de no tractar els signes d’interrogació i d’exclamació
    1. En una llengua marginada socialment, el silenci pot propiciar la formació d’un prejuí (que pot acabar en una convicció negativa).
      1. Si u creu que posar els signes al començament de l’oració és típìc del castellà, ho evitarà en la seua llengua.
    2. Contrast entre aprendre del castellà (§2.2, 5-6) i fer mal a la pròpia llengua pensant que li fem bé.

 

 

Publicat dins de categories, Signes d'interrogació | Deixa un comentari

Els signes d’interrogació (II). Estudi de Solà (1976): marc europeu

1

2      Un treball científic, de visió ampla i ètica

2.1    Origen i manteniment de posar el signe només al final

Solà comença la investigació fent una operació poc habitual en treballs de sintaxi (o que la impliquen): fer un repàs històric, en el qual ens tracta com a una llengua normal (que és la manera més eficaç de recuperar la normalitat). Apareixen obres de 1637 (Antoni Font), de 1649 (Pere Torra), de 1732 i 1752 (Carles Ros), de 1743 (Josep Ullastra, en una gramàtica), de 1762 (Antoni Portella); i moltes més obres (p. 89 i 96).

Per a resumir l’article de Solà, no seguiré el seu camí, que és inductiu (primer, descriu moltes actuacions gramaticals; després, les justifica desplegant la teoria). El resum respondrà a un camí deductiu: primer, justificarem les dos possibilitats clares que hi han (signes d’interrogació: o només al final, o al principi i al final). La teoria ocuparà dos apartats (§2.1: els signes només al final; §2.2: al principi i al final). Posteriorment, resumiré la descripció que fa Solà de la llengua escrita durant els segles xix (§2.3) i xx (§2.4).

Fins a 1800, totes les obres citades només usaven un signe (? i !), posat al final de l’oració (p. 96). Com en altres característiques ortogràfiques, la causa està en el llatí medieval (que és el creador dels signes ? i !, en el segle viii). Corbera (2011) ho tracta molt bé:

  1. Creació dels signes d’interrogació i d’exclamació (Corbera 2011)
    1. «El senyal d’interrogació (?) no existeix en llatí clàssic, en el qual la interrogació és marcada per partícules a posta situades a l’inici de la frase, o per pronoms interrogatius; va aparèixer en el llatí escrit a finals del segle VIII a l’imperi de Carlemany, com un punt amb una ziga-zaga superior, segurament insinuant el moviment ascendent de la veu. Feia part d’un sistema de signes (positurae) que marcaven les inflexions melòdiques i les pauses oratòries de la veu als texts destinats a ser llegits a la litúrgia o la declamació.
    2. »El punt d’admiració (!) és encara més modern que el d’interrogació: devers el 1360 apareix en un Ars punctuandi (‘Art de la puntuació’) de l’italià Iacopo Alpoleio da Urbisaglia.
    3. »Tant el senyal d’interrogació com el d’admiració tengueren una gran difusió immediata, primer per tot el món romànic, però després també per altres àmbits culturals, i arribaren a sistemes d’escriptura molt diferents, com el xinès, l’àrab i l’hindi.»

La documentació medieval només posava el signe d’interrogació al final per la raó que exposa Solà: perquè el llatí podia posar una paraula interrogativa o «partícula» (1a) al principi de l’oració (Num veniet?, ‘¿Vindrà?’, p. 104). Això comporta que, en llatí, no hi ha perill de confusió: el constituent num ja indica que comença una pregunta.

El nostre autor seguix dient que l’alemany i l’anglés alteren l’orde sintàctic per a expressar les oracions interrogatives, i que el francés posa est-ce que al principi de l’oració interrogativa (p. 104): «Alfred ist gekommen (‘Alfred ha vingut’) i Ist Alfred kekommen? (‘¿ha vingut l’Alfred?’)»; You speak Enghish / Dou you speak English?; en francés, «Est-ce qu’Alfred est venu?». Amb eixes característiques, és comprensible que les tres llengües dites hagen seguit l’actuació del llatí: posant només al final de l’oració el signe interrogatiu (i l’exclamatiu, ja que eixes oracions actuen d’una manera semblant).

  1. Origen de posar el signe d’interrogació al final i causa del manteniment (Solà 1976: 104)
    1. Llatí: podia posar un constituent al principi de l’oració per a indicar que era interrogativa (num); per tant, si apareixia un altre signe gràfic havia de ser al final de la part interrogativa.
      1. Num veniet?
    2. Alemany i anglés: canvien l’orde. Francés: afegix est-ce que.
      1. Alfred ist gekommen / Ist Alfred kekommen?
      2. You speak Enghish / Dou you speak English?
      3. Alfred est venu / Est-ce qu’Alfred est venu?

 

2.2    Per què al català li convé posar-lo al principi

En contrast amb les tres llengües actuals citades, Solà constata que el català només marca amb l’entonació si una oració és enunciativa o si és interrogativa (o exclamativa, p. 103 i 106), com ara en els exemples de (3b.i-iii).

No cal dir que, per a una llengua que actua així, no és positiu seguir la norma del llatí. En concret, el fet de posar el signe interrogatiu només al final fa que, llegint, apliquem l’entonació enunciativa a oracions que, per a l’emissor, són interrogatives; i, quan els lectors veuen al final de l’oració el signe interrogatiu, no tenen més remei que tornar al principi de l’oració i llegir-la amb l’entonació interrogativa per a interpretar-la adequadament. En (3b), he posat un exemple real reproduït per Solà, i en (3c) dos de Lacreu (2017):

  1. Seguir el camí llatí ens produïx errors en les lectures, de manera que cal tornar a llegir l’oració (Solà 1976: 106)
    1. Oracions que només varien en l’entonació per a expressar si són enunciatives o interrogatives:
      1. I tu ho has cregut / ¿I tu ho has cregut?
      2. El president ha dimitit / El president ¿ha dimitit?
      3. Quan tornaran els teus germans… / ¿Quan tornaran els teus germans?
    2. Mostra real d’equivocar-se en la lectura (la barra indica final de vers)
      1. «Quan s’acabarà, com es fondrà la tempesta / per tornar-se saó, sol i pluja benignes?» (el mateix poema conté dos exemples més).
    3. Dos exemples de Lacreu (2017), també reals:
      1. «No el senten, Rajoy, cada dia parlant del procés, dient que el referèndum no es farà i que ens cauran les deu plagues d’Egipte damunt nostre?» (Xevi Xirgo, «Rajoy i el dia de la marmota», El Punt-Avui,16-07-2017).
      2. «Si la seguretat del ciutadà és la primera de les obligacions de tot govern, no seria peremptori distingir entre manifestants pacífics i activistes de la violència de carrer?» (Valentí Puig, «Els dilemes de seguretat», El País, 25-09-2017).

La veritat és que, tal com observà Felip Gumbau en el 2017 (§4.2), les llengües que diferencien l’enunciació i la interrogació exclusivament per l’entonació només necessiten un signe interrogatiu; però l’hauríem de posar al principi de l’oració, que és quan hem d’elevar el to per a indicar al receptor que l’oració no és enunciativa, sinó interrogativa: Vindran tots els estudiants. / ¿Vindran tots els estudiants. Recordem que el llatí posava el signe ? al final de l’oració perquè al principi tenia enim.

Solà dedica una part del seu article a descriure detalladament les oracions exclamatives, tant tonalment com sintàcticament (p. 107-108). I, quan les exclamacions són oracions, deduïx que cal indicar al principi que és exclamativa (4a). A més, el lingüiste lleidatà observa que hi han oracions que, sense cap signe al principi, poden ser llegides com a enunciatives, com a interrogatives i com a exclamatives (4b):

  1. Resultat de Solà (1976) sobre les oracions exclamatives
    1. «És absolutament imprescindible d’indicar al lector si li cal entonar d’una manera o d’una altra el fragment que comença, ja que unes d’aquestes estructures (exemples 4, 8, 9, 10a, 10d, 11) són idèntiques a les estructures merament enunciatives, i unes altres (núm 5, llevat l’últim exemple, i núm. 6) són idèntiques a les interrogatives. […]
    2. »Les proposicions 4a, 8, 9, 10a i 11 poden ser enunciatives, interrogatives o admiratives: depèn del que indiqui l’escriptor.» (Solà 1976: 109)

Després de l’estudi de les oracions exclamatives, venen les conclusions del treball de Solà: hauríem de posar el signe d’interrogació i d’exclamació al principi i al final, siga l’oració llarga o siga curta, siguen cinc paraules, tres o una (en l’apartat següent, trobarem autors que no posen el signe al principi si l’oració és curta; i el posen si és llarga). La distinció oració llarga / curta (o quantitat de paraules) portaria a «l’anarquia» (5b).

Lacreu (2017) és contundent sobre el criteri de la llargària: «Tampoc sembla lògic dirimir certes qüestions a partir de raons tan fútils com la llargària de les oracions». I adopta la perspectiva dels lectors: «És més raonable valorar què resulta més útil a la nostra llengua per a facilitar la lectura dels seus usuaris —eixa, i no altra, és la funció de l’ortografia—».

Per una altra banda, el castellà (i el galaico-portugués) actuen igual: diferencien enunciació i interrogació amb l’entonació, de manera que la norma de posar el signe interrogatiu al principi de l’oració és positiva per a les tres llengües romàniques de la Península Ibèrica. En 5, hi han les darreres paraules que escriu Solà: si volem evitar «l’anarquia» i actuar d’una manera clara, hem de posar els signes que estudiem també al principi de l’oració (5b). Eixa opció respon a les estructures de la llengua (5a) i, per tant, no és cap supeditació al castellà (5c):

  1. Darreres paraules de Solà (1976): al català, li interessa posar els signes al principi (a-b) i, per tant, no és una supeditació al castellà (c)
    1. «Conclusió. En català les estructures interrrogatives no presenten a penes mai cap senyal que permeti d’identificar-les des del començament.
      1. »D’estructures admiratives, n’hi han unes que sí (les que duen interjeccions), però la majoria tampoc» (p. 109).
      2. [afegix que hi han autors que, basant-se en això, posen el signe interrogatiu al principi, però no l’exclamatiu.]
    2. «Si no volem caure en l’anarquia de la casuística i hi volem guanyar indiscutiblement en claredat, el millor que podem fer és usar els signes d’interrogació i admiració al començament i al final de qualsevol fragment interrogatiu o admiratiu.
    3. »I que no es cregui ningú que això és un castellanisme. Respon, senzillament, a les característiques internes del català, com hi respon l’accentuació, la qual també es regeix per les mateixes lleis que la castellana.» (p. 109)

Quant al fet de no ser una supeditació al castellà, Solà recorda l’accentuació (5c), que hem importat d’eixe idioma perquè pensem que és un avantatge. En definitiva, el primer factor que hem de considerar és afavorir el sistema lingüístic de la pròpia llengua; i, quan el sistema siga igual en castellà i en galaico-portugués, la norma hauria de ser la mateixa. Sobre eixa actitud, podríem reproduir unes paraules de Fabra anteriors al període noucentiste:

  1. El Solà de 1976 aplicava el mateix criteri que el Fabra de 1906
    1. «Que l català modern no emplea ls simbols ph, th, degut a l’influencia de l’ortografia castellana i que si l castellà hagués conservat aquells signes, segurament els empleariem ara nosaltres? Tant se val: la supressió d’aquells simbols es una simplificació utilissima, que no hem pas de mirar d’on ens ve, sinó acceptar ben joiosos. Si la devem als castellans, alegrem-nos d’haver sofert en aquest punt l’influencia de la llur ortografia, i planyem-nos que no hi hagués prosperat la reforma proposada per En Nebrija, que proscrivia tota h muda inicial.» (Fabra 1906: 189 [25])

 

Publicat dins de categories, Signes d'interrogació | Deixa un comentari

Els signes d’interrogació (I): homenatge a Joan Solà

Els signes d’interrogació: homenatge a Joan Solà

 

Abelard Saragossà (Universitat de València i Acadèmia Valenciana de la Llengua)

 

 

 

Resum

El treball estudia els signes d’interrogació (§2-§4) i fa un homenatge a Joan Solà (§1 i §5.1). Una investigació seua (de 1976) mostra que, en les llengües europees, hi han dos maneres diferents d’expressar les oracions interrogatives i les exclamatives (§2.1, §2.2), les quals impliquen dos mitjans gràfics diferents (els signes només al final de l’oració; i al principi i al final). Des d’eixa perspectiva, Solà analitza com han actuat els autors del segle xix (§2.3) i del xx (§2.4), en particular Fabra (§2.5) i els pocs gramàtics balears, valencians i catalans que tracten el tema (§2.6). Amb eixa anàlisi, Solà intenta comprendre les actuacions dels escriptors (§2.7). Conclou que al català li convé usar sempre els signes d’interrogació al principi de l’oració. En 1993, la Secció Filològica discrepa de Solà (§3.1), però no aporta arguments (qualitatius) ni tracta la qüestió en la seua gramàtica (§3.3). La gramàtica de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua adopta una actitud conciliadora (§3.2). Abans de les conclusions (§5), una secció analitza efectes de la proposta de la Secció Filològica (en particular les respostes de Pla Nualart, Robert Navarro, Jaume Corbera i Josep Lacreu, §4).

 

Paraules clau: signes d’interrogació, signes d’exclamació, oracions interrogatives, oracions exclamatives, ortografia, entonació, normativa lingüística.

 

 Índex

  1. Introducció
  2. Un treball científic, de visió ampla i ètica
    • Origen i manteniment de posar el signe només al final
    • Per què al català li convé posar-lo al principi
    • Canvis en castellà (RAE 1754) i efectes en el període 1800-1910
    • Segle xx: en compte de millorar, empitjorem
    • ¿Com veia Fabra els signes d’entonació?
      • La resposta de Fabra (1927) a Ferran Soldevila (partidari de ¿…?)
      • El Fabra moderniste (1905) i el Fabra noucentiste (1925)
      • Fabra: les paraules de 1927 i els fets de 1940
      • Conclusions sobre Fabra i els signes d’entonació
    • Tres gramàtiques més que tracten els signes d’entonació
    • ¿Com actuava la llengua escrita?
    • Conclusions sobre el treball de Solà (1976)
  3. Les institucions normativitzadores
    • La proposta de la Secció Filològica (1993)
      • Exposició i anàlisi
      • Contrast entre la Secció Filològica (1993) i Solà (1976)
    • La proposta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua
    • GIEC (2016) i OIEC (2017)
  4. Efectes de la proposta de 1993 (i del silenci del 2016)
    • Professionals de la llengua a favor de ¿…?
      • De Barcelona (2010) a Palma (2011)
      • De Barcelona (2011) a València (2017)
    • Debats en internet: ¿com convéncer els jóvens?
    • Impuls cap a la dogmatització
  5. Conclusions globals
    • Sobre Joan Solà
    • Sobre els signes d’interrogació

Bibliografia

 

1      Introducció

Mentres feia els estudis universitaris, comprí en 1984 el llibre A l’entorn de la llengua, de Joan Solà (1976), el qual conté un estudi important sobre els signes d’entonació d’interrogació i d’exclamació (p. 88-110). Vaig trobar tan clar el treball del lingüiste lleidatà, que des d’aleshores he usat els signes d’entonació al principi i al final de les oracions.

A més, com a homenatge a Solà (mort massa jove, 1940-2010), diré que ell i Gabriel Ferrater (mort encara més jove, 1922-1972) han sigut els dos lingüistes que més han influït en la formació dels pilars metodològics damunt dels quals he fet els treballs de llengua. Realment, tant l’u com l’altre m’impulsaren a conéixer i practicar la metodologia de la ciència, la qual va unida a l’ètica. Així, un article antològic del de Reus acaba amb estes paraules: «Fer-los servir [els diagrames i les fórmules pseudo-matemàtiques] perquè ens excitin la imaginació és un ús immoral» (Ferrater 1981: 68; de 1970). Deixeu-me expressar la convicció que, quant més metodològic és un autor, més ètic i més humà és.

Al llarg de la meua vida, m’han preguntat a voltes per la causa de posar el signe d’interrogació al principi de l’oració. Com ara, en l’any 2008 hi hagueren unes quantes persones que escrigueren sobre el tema en la llista d’internet Migjorn. Posteriorment, en el 2017 tornaren a aparéixer escrits, ara dins de la llista de Taula de Filologia Valenciana.

De tant en tant, també veia algun escrit a favor d’usar els signes d’interrogació al principi de l’oració (com ara u d’Albert Pla Nualart, del 2010, tres de Jaume Corbera, del 2011, i un altre de Lacreu, 2017). La veritat és que no ho acabava d’entendre: després del bon treball de Solà (1976), ¿en necessitàvem més? Més avant, trobarem per quins motius la resposta és afirmativa (§4.1).

Però, en el 2019, el sentiment de sorpresa es transformà en perplexitat. Al principi d’eixe any, em trobí graduats en filologia catalana que no solament m’acusaven de ser castellanitzador per posar el signe d’interrogació al principi de l’oració, sinó que responien als meus arguments comunicatius d’una manera dogmàtica i poc respectuosa.

Davant d’una tal actuació, pensí que convenia fer un article per a recuperar la memòria del treball de Solà i per a contribuir a erradicar uns comportaments que van contra els pilars d’una societat humanista i democràtica. Per cert, un autor humaniste i solidari amb els parlants com era Sanchis Guarner (1950) apel·lava a la «democràcia» en l’objectiu de canviar el centralisme d’un sector del Noucentisme per la coordinació entre els balears, els valencians i els catalans, que ell creia factible a través de la coordinació entre el balear Moll, el català Coromines i ell com a valencià: «la inexistència d’aqueixes consultes [entre els tres, que proposava Coromines] ha estat una de les causes principals del fracàs de les provatures de democràcia» (Coromines 2006: 87; carta de Sanchis, de 1954).

La primera secció conté les dades fonamentals del lingüiste lleidatà (§2), que he procurat completar amb aportacions posteriors i amb deduccions de material que ell no podia tindre. Tot seguit, analitzaré les propostes de les institucions normativitzadores (§3). Finalment, miraré si hi han vinculacions entre l’actuació de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (§3.1 i §3.3) i tres reaccions posteriors (treballs continuadors del de Solà, §4.1; debats d’internet, §4.2; i els comportaments poc cívics a què he al·ludit, §4.3).

Publicat dins de categories, Signes d'interrogació | Deixa un comentari

Abelard Saragossà i la UCE (Prada)

Paraules d’Abelard Saragossà als qui l’esperaven en la Universitat Catalana d’Estiu del 2019

 

Picassent (l’Horta), 5 de maig del 2019

 

 

Amigues i amics de la Universitat Catalana d’Estiu,

El curs del 2018 sobre la grafia de les paraules compostes va ser impactant per a mi. Intel·lectualment, era un curs dur, ja que mostrava que ni la Gran Enciclopèdia Catalana ni sobretot la Secció Filològica havien comprés i assimilat les aportacions de la gramàtica de Fabra de 1956 sobre el tema, cosa que ha tingut (i té) efectes negatius sobre la grafia de les paraules compostes.

Entre els qui veníeu a cada classe i jo, crec que hi havia compenetració intel·lectual i, com a conseqüència, hi havia molta confiança entre nosaltres. Trobe que també hi havia un sentiment de satisfacció (en mi, molt gran). A més, em feia la impressió que els assistents que variaven i només venien a una classe també estaven a gust, a pesar que el contingut de cada classe demanava conéixer el contingut de les anteriors.

L’emoció que sentia culminà quan Josep Vicent Sanxis (gràcies al qual havia anat a Prada) em digué que, en una assemblea d’alumnes, havíeu demanat que repetira com a professor per al curs del 2019. A l’endemà, vaig acordar amb vosaltres que, mentres volguéreu, cada estiu faria un curs sobre un tema diferent, sempre problemàtic des del punt de vista de la normativa lingüística. Per a enguany (2019), seria sobre l’anomenat lo neutre.

Per la raó que diré, jo tenia (i tinc) molta il·lusió pel projecte d’anar cada estiu a Prada. Una part dels assistents al curs de les paraules compostes teníeu molt d’interés per la nostra normativa. De fet, em féieu preguntes sobre qüestions que no formaven part del temari (com ara si era coherent el plural qualssevol; o sobre el plural hi han, hi havien, etc., que jo usava parlant en classe sempre que el subjecte estava en plural). Teníeu molt d’interés per conéixer la nostra normativa: i, també, molt interés per millorar-la. Ara, ja estem prop d’a on volia arribar.

La passió i el compromís social són dos mitjans necessaris per a investigar. Però amb això no n’hi ha prou. La formació en la metodologia de la ciència és indispensable. I, en les meues classes, les reflexions sobre principis metodològics són habituals, les quals tenen la finalitat que els alumnes avancen per ells mateixos, sense les crosses del professor. De fet, el plaer màxim que he sentit en la meua docència de la Universitat de València és comprovar que un alumne ja no em necessitava: ja podia caminar o investigar per ell mateix (per ell mateixa, jo mateixa, tu mateixa, nosaltres mateixa: així ho diu el valencià viu, variació lingüística que no és cap barbaritat, ans al contrari).

I bé, amics de Prada, jo no solament espere fer cursos que agraden (com el de la grafia de les paraules compostes): també espere impulsar a investigar. Aspire (i espere) que u dels efectes de la nostra activitat siga que tinguen continuïtat els treballs de Joan Solà: Estudis de sintaxi catalana (1972-1973), Qüestions controvertides de sintaxi catalana (1987) i Sintaxi normativa: estat de la qüestió (1994). A més, en cada curs que farem espere que aportaré una proposta per a solucionar el problema estudiat.

Però resulta que qüestions personals m’impediran poder anar a Prada enguany (2019). Em sap molt de mal, perquè un començament tan bo com el de les paraules compostes demanava un altre curs per a mostrar que, entre tots, som capaços de mantindre la tensió, l’interés i l’emoció del 2018. Josep Vicent Sanxis i jo hem mirat si era factible fer un curs més intensiu (quatre hores de matí i quatre de vesprada); però no ha pogut ser.

L’únic que puc fer és ajornar el tema d’enguany (el lo neutre) per al 2020. També voldria dir-vos que estic a disposició per a fer cursos. Em jubilaré en setembre del 2019 no per l’edat (tindré aleshores 65 anys complits), sinó perquè no tinc prou de temps per a fer classes en la Universitat de València, ser membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i buidar els milers de pàgines sobre sintaxi, flexió, semàntica i fonètica que he elaborat durant trenta anys de docència. Però sí que podré fer cursos intensius com el de Prada. Si li interessa a algun grup de persones, estaré disponible per a fer cursos d’eixa classe en les Illes Balears, en València o en Catalunya (Sud o Nord; i també en Aragó, que  hauria d’estar amb nosaltres, i no amb el centralisme espanyol).

Deixeu-me confessar que, abans d’escriure esta carta, sentia molta tristor. En canvi, ara que l’he acabada estic ple de força i d’il·lusió pensant en el curs del 2020.

Amigues i amics, fins a l’estiu del 2020 (¡si no és que algun grup em crida per a fer un curs abans!).

Abelard Saragossà

Publicat dins de Temes diversos | Deixa un comentari

7. Conclusions sobre l’estudi de bé / ben. Bibliografia

 

7     Conclusions sobre l’estudi del valor quantitatiu de bé / ben

Hem arribat a una part fonamental de les investigacions: les conclusions. Són tan decisives per la raó que, llegint la introducció i les conclusions d’un treball, u es pot fer una idea sobre el contingut i el valor de la investigaicó.

Mirarem de resumir el camí llarg que hem fet durant cinc capítols, des de l’estudi de diccionaris i una mirada a més llengües (§2) fins a les gramàtiques més recents (§6). I, alhora que farem això, procurarem notar quins beneficis teòrics hem obtingut fent tres activitats: reflexionant sobre les dades empíriques de bé / ben; vinculant les reflexions a dades empíriques de paraules a primera vista diferents; i munyint-ho tot per a extraure implicacions.

Les conclusions tindran quatre seccions. Les tres primeres estan vinculades a les tres parts del treball (aportacions del DGLC, del DCVB i del DCELC, §2; estancament en les obres posteriors, §3-§4 i §6; i el desplegament d’una alternativa, §5). La quarta secció (§7.4) és divulgativa i pràctica: procurar condensar les aportacions per a deduir quina estructura convé que tinguen les entrades dels diccionaris dedicades a / ben i bo / bon.

 

7.1    Aportacions i implicacions del DGLC, el DCVB i el DECLC

L’estudi de les formes i ben comporta l’aclariment de tres temes. El primer és el fet que, en l’ús d’eixes dos formes, apareix una dualitat: un valor qualitatiu (Ho ha fet bé) i un valor quantitatiu (Tu bé que ho saps). Això obliga a preguntar-se si són dos paraules homònimes (una amb el valor qualitatiu, i l’altra amb el quantitatiu), o si són la mateixa paraula. Si només hi ha una paraula, hem d’explicar quin és el valor bàsic (el qualitatiu o el quantitatiu), i amb quins mitjans i amb quina finalitat hem creat el valor secundari.

El segon tema a estudiar és la variació en les llengües romàniques. El valor qualitatiu (treballar bé) és propi de totes les llengües romàniques; en canvi, el quantitatiu (Ser u ben treballador) és molt popular en unes, però no tant en altres (o no té l’acceptació social que ha tingut en francés i en valencià-català, §2.4.2).

El tercer misteri a aclarir és l’aplicació sintàctica del valor quantitatiu, ja que no és previsible: va amb una part dels constituents subordinats (qualificatius, quantitatius i circumstancials: casa ben bonica, ben poques cases, parlar ben prop d’algú); però no s’aplica als verbs ni als noms (igual que l’anglés very).

Ja  fora dels enigmes de l’àmbit romànic, la dualitat i ben forma part d’una particularitat del valencià-català: tindre paraules que conserven la consonant nasal -n quan van davant del nucli (bon, quin, mitjan, un) i la perden quan hi ha eixa condició (bo, qui, mitjà, u).

La conveniència d’estudiar l’ús de les formes i ben està en el fet que, a pesar dels problemes citats, les gramàtiques li dediquen poca atenció i la tracten amb limitacions significatives (alguna volta, amb confusions, §4.1.1, §4.2.2).

Hem començat per constatar que les paraules gramaticals es tracten tant en els diccionaris com en les gramàtiques. Per la seua missió (estudiar les paraules), els diccionaris aporten més accepcions i més detalls particulars. Per la direcció contrària, les gramàtiques (que busquen les estructures fonamentals d’una llengua en cada part de la teoria lingüística) deuen vincular el concepte que representa la paraula gramatical que estudien al camp semàntic a què pertany. Tant en els diccionaris com en les gramàtiques, haurien d’aparéixer els valors fonamentals de cada paraula estudiada. Eixe emmarcament dels diccionaris i de les gramàtiques ens ha portat, en l’estudi de la paraula ben, a analitzar diccionaris (§2) i gramàtiques (§3, §4 i §6).

En el camí que hem seguit, hem trobat aportacions i limitacions. Les limitacions són previsibles, ja que la perfecció no existix en la ciència. El factor important són les aportacions, i n’hem trobat en el DGLC (§2.1) i en el DCVB (§2.2). De fet, evitant les limitacions d’eixos dos diccionaris i sumant les aportacions hem arribat a un tractament global i complet dels usos qualitatius (dibuixar bé, treball ben fet) i dels quantitatius (torre ben alta, ben pocs, ben sovint, Bé que ho sap, §2.5).

Per una altra banda, el DCVB i el DECLC informen sobre l’antiguitat i l’amplitud geogràfica de l’ús quantitatiu de bé / ben en valencià-català. A més, la seua informació implica que bo i són la mateixa paraula (§2.3.1). La diferència és l’aplicació sintàctica: bo és un adjectiu qualificatiu i atributiu (com perfecte); i és un circumstancial de manera (com perfectament). Eixa dada comporta que (igual que perfecte i perfectament) bo i han de tindre la mateixa definició (bo: adequat per a una finalitat; : adequadament per a una finalitat).

La unió entre i bo també permet explicar com s’han format tres construccions diferents. Les dos primeres són dos usos expressius de bo: el qualitatiu de una bona novel·la, i el pràcticament quantitatiu de un bon grapat (§2.3.2). En tercer lloc, la vinculació entre bo i també ens ha permés entendre la creació de la construcció bona cosa (aplicable allà a on no arriba el bé / ben quantitatiu: als noms i als verbs, bona cosa de faena i jugar bona cosa, §2.3.3).

En contrast amb el camí positiu que acabem de descriure, hem trobat que una part de les aportacions del DGLC, del DCVB i del DECLC s’han perdut en els diccionaris posteriors (§2.4.1).

En les llengües de l’entorn, el francés ha tingut una evolució semblant a la nostra, però més potent. Per contra, les obres considerades de l’italià i del castellà tracten molt poc el valor quantitatiu de bene i bien (§2.4.2). En el cas del castellà, deu existir un cert prejuí contra l’ús quantitatiu de bien.

 

7.2    Tractament pobre de les gramàtiques

Les gramàtiques haurien d’extraure dels diccionaris els valors semàntics fonamentals de les paraules gramaticals, que haurien de posar dins del seu camp semàntic. Hem trobat que els manuals estudiats donen molt poca informació, tant sobre el camp semàntic com sobre els valors bàsics de les paraules gramaticals. És com si hi haguera desconnexió entre els diccionaris i les gramàtiques, en compte d’haver una unió íntima. Així, enfront d’una actuació globalment positiva en el DGLC i en el DCVB hem trobat que el conjunt de la informació que hem arreplegat en les gramàtiques analitzades és escassa (§3, §4 i §6).

Quan tracten el valor quantitatiu de bé / ben, els manuals de Fabra tenen una actuació pobra (i poc coherent, §3.1, 4; §3.2, 11; §3.3.2, 8). Certament, en les tres gramàtiques que hem estudiat apareix el ben quantitatiu. Però també és veritat que hem trobat factors que dificulten saber què ha dit el nostre autor sobre l´ús quantitatiu de bé / ben (i inclús saber a on el tracta, §3.4, 9).

Les característiques dites deuen ajudar a explicar que una part de les gramàtiques posteriors a les de Fabra no estudien els usos quantitatius de bé / ben (§4.1.1, §4.2.2). A més, hem topat amb una perplexitat: a pesar de la fama enorme de Fabra com a gramàtic, pareix que (com a mínim en la paraula que hem estudiat) hom haja tingut més en compte una gramàtica d’uns autors poc productius en el camp de la lingüística (Marvà 1932), que no els manuals de Fabra (§4.1.2, 9; §4.2.1, 3a).

Dos excepcions de la dinàmica descrita són els valencians Sanchis Guarner (1950) i Enric Valor (1973, 1977), encara que el factor decisiu no deu ser haver seguit el camí de Fabra (difícil de deduir). Tant Sanchis Guarner com Valor devien tindre en compte el valencià viu (§4.2.1, 1, 3b). En canvi, hem estudiat autors valencians que no deuen haver consultat l’actuació de Sanchis Guarner ni la de Valor, i tampoc deuen haver considerat com actua el valencià viu. Diverses obres significatives no inclouen ben en els adverbis de quantitat (§4.2.1, 3a; §4.2.2, 4, 5-11). En el 2003, vaig tractar amb una certa vehemència el valor quantitatiu de ben i el paral·lelisme que té amb l’anglés very (§5.1). Això no obstant, no conec obres que hagen seguit eixa actuació. Encara més: el ben quantitatiu també és absent de la GNV (§6.1, 3).

En les gramàtiques recents de les institucions normativitzadores (GNV 2006, GIEC 2016), hem descrit un grau elevat d’anomalies metodològiques (§6.1, 2; §6.2, 9). A més, a pesar de l’extensió que tenen eixos manual no hem trobat que facen avançar l’actuació teòrica i la descripció empírica dels precedents (sobretot les gramàtiques de Fabra i la de Sanchis Guarner). La GNV no conté l’ús quantitatiu de bé / ben (§6.1, 3), i la GIEC el presenta com a marginal sense exposar la causa (§6.3, 13). Realment, ens podríem preguntar si, en compte de tindre en compte els predecessors, seguir la llengua viva i considerar l’actuació gramatical del francés (§2.4.2, 6), hom coincidix amb l’actuació de les gramàtiques del castellà (§2.4.2, 7).

 

7.3    Un intent de fer avançar les aportacions dels predecessors

En la part central de l’objecte d’estudi (estudi de la paraula bé / ben), l’aportació bàsica d’este treball és explicar a través de quina evolució els parlants hauríem creat el valor quantitatiu (ben fort) a partir del qualitatiu (treballar bé, §5.3). Hem trobat uns verbs que, quan es combinen amb , comporten un valor específic: ‘del tot adequadament, del tot’ (bollir bé la verdura, §5.3.1, 1a). Eixe cas particular ha permés crear el valor quantitatiu de ben.

Després d’intentar deduir quin és el camí que hauria seguit el ben quantitatiu per a expandir-se (§5.3.2, 3-4; ara, exemplificat en 1b), ens hem encarat a la qüestió crucial: per quines raons interpretem ben roig com a ‘molt roig amb expressivitat’ (és el fet que ben roig = del tot roig és una construcció expressiva, que conté el valor objectiu ‘molt roig’, §5.3.2, 5). El procés expansiu del ben quantitatiu culmina en la construcció que intensifica la predicació (Tu bé que ho sabies, §5.3.3, 10):

  1. Creació i creiximent del ben / bé quantitatiu
    1. Verbs que, amb , comporten el valor ‘del tot adequadament, del tot’ (bollir bé la verdura, §5.3.1, 1a).
      1. Valor quantitatiu (ben roig = del tot roig, §5.3.1, 2c).
    2. Transició (i-ii) i expansió del ben quantitatiu (iii-vi, 5.3.2, 3-4).
      1. Ben bollida, la verdura és més digerible.
      2. M’han servit una carn ben cuita.
      3. Estic ben tranquil.
      4. Han fet una finca ben alta.
      5. De carn, en menge ben poca.
      6. Ara, ja estem ben prop de la meta.
    3. Del tot roig comporta ‘roig amb expressivitat’ (§5.3.2, 5).
      1. Causa: del tot roig és una construcció expressiva; conté el significat objectiu ‘molt roig’.
    4. Culminació: la construcció bé que (§5.3.3, 10), que intensifica la predicació.
      1. Tu bé que ho sabies

Al costat d’explicar la llengua tal com és, també ens hem encarat a una operació més difícil: justificar per quins motius hi han aplicacions de ben que no existixen, com ara *ben tres, *ben per tu, *ben molt (§5.3.3, 8); o per quin factor el valor quantitatiu de bé / ben no va amb els verbs (§5.3.3, 9); o per quina raó és factible un secret molt ben guardat, però no una torre *molt ben alta (§5.3.3, 11).

L’alternativa s’acaba en un apèndix (§5.4): aclarir quina diferència hi ha entre N’eren deu i N’eren ben bé deu; entre Podria ser que haguera vingut i Podria ben ser que haguera vingut. Fabra va donar molta importància a una construcció irregular (ben bé),  mentres que el DCVB la va reduir a un exemple (sense accepció pròpia, §5.4.1). És una secció llarga, ja que mostra les inadequacions del DGLC i, sobretot, analitza les construccions defectuoses dels valencians que usen una locució que no dominen (§5.4.3). Des dels parlars que diuen ben bé, haurien d’aclarir si és certa la sospita a què hem arribat: ben bé seria equivalent de bé que (una intensificació de la predicació, §5.4.4, 14).

També tindria el mateix valor la construcció podria ben ser que, la qual convindria mirar si només diuen els qui poden posar ben dins de les formes analítiques d’un verb (T’han ben enganyat = Bé que t’ha enganyat, §5.4.6).

  1. Més construccions estudiades
    1. Justificar per què no existixen unes certes construccions.
      1. *ben tres, *ben per tu, *ben molt (§5.3.3, 8).
      2. *Verbs + quantitatiu (§5.3.3, 9).
      3. un secret molt ben guardat / una torre *molt ben alta (§5.3.3, 11).
    2. Estudi de ben bé i podria ben ser que (§5.4).
      1. Són construccions irregulars, que Fabra realçà i el DCVB marginà (§5.4.1).
      2. Usos inadequats en escriptors valencians (§5.4.3).
      3. Ben bé podria ser equivalent de bé que (§5.4.4, 14).
      4. Igual en podria ben ser que (= Bé que podria ser, §5.4.6).

Per a poder analitzar adequadament les gramàtiques, hem hagut de fer aportacions fora de l’objecte d’estudi del treball. Així, per a poder entendre el concepte sintàctic «adjectius determinatius» de moltes gramàtiques hem explicat què tenen en comú els adjectius quantitatius (tant els numerals com els indefinits, tres, molts, algun) i els adjectius demostratius més l’article (§5.2, 4).

La mateixa secció ha fet una operació semàntica: caracteritzar el camp semàntic dels quantitatius indefinits, objectiu que comporta parlar del contingut semàntic de les paraules molt, poc, prou i massa (§5.2, 5-7). La delimitació del camp semàntic es completa amb la definició i distribució d’una part significativa dels adjectius quantitatius indefinits (§5.2, 8-12). Crec que convé destacar eixa part de l’alternativa, ja que definix el contingut semàntic bàsic de tretze paraules i construccions (3c.i):

  1. Aportacions fora de l’objecte d’estudi (fora de bé / ben)
    1. El concepte sintàctic de moltes gramàtiquees adjectius determinatius:
      1. Quines propietats tenen en comú els adjectius quantitatius (numerals i indefinits, tres, molts, algun), els adjectius demostratius i l’article (§5.2, 4).
    2. Caracterització del camp semàntic dels quantitatius indefinits, delimitat per molt, poc, prou i massa (§5.2, 5-7).
      1. Estructura semàntica de molt, absència de quantificació explícita i poc.
      2. Estructura semàntica de prou, massa i poc.
    3. Definició i distribució de tretze quantitatius indefinits (§5.2, 8-12):
      1. molts, prou, Ø, uns, alguns, uns quants, uns pocs, algun, pocs, cap, tots, cada, qualsevol.

Acabarem les reflexions sobre els resultats obtinguts focalitzant la metodologia de la ciència. Crec que este treball és un exemple de l’afirmació que, quan no anem ben orientats, les llengües humanes pareixen una adjacència infinita de fets particulars en general poc comprensibles. En canvi, si tenim la sort d’anar ben orientats i som ordenats i constants, pareix que els enigmes siguen unes peces de dòmino posades l’una al costat de l’altra, de manera que la solució d’un enigma fa anar caent d’u en u els altres enimges. El resultat és que, d’una concatenació de perplexitats, passem a un doll de solucions.

Realment, els millors aliats del científic són la metodologia de la ciència i el compromís social, ja que les investigacions haurien de tindre com a primera finalitat millorar l’entorn social de l’investigador.

  1. Reflexions sobre la metodologia de la ciència.
    1. Bona orientació + orde + constància: la solució d’un enigma en fa solucionar més.
      1. D’una concatenació de perplexitats a un doll de solucions.
      2. Mala orientació: concatenació de fets particulars estranys.
    2. Els aliats del científic: metodologia de la ciència i compromís social.
      1. Primera finalitat les investigacions: millorar l’entorn social.

 

7.4    Esquema estructural per a un diccionari de bé i bo

Arreplegant les aportacions i les solucions proposades per a problemes específics, acabarem el treball amb una proposta sobre bé / ben per als diccionaris. Com que la forma bàsica de la paraula és (quan és un circumstancial de manera, 3b), només cal justificar en quins casos pren la forma ben (3a). He separat l’ús qualitatiu (3b) i el quantitatiu (3d). Entre els dos, he posat l’ús qualitatiu particular que ha permés crear l’ús quantitatiu (3c). He indicat amb el símbol «1a» el fet que l’ús qualitatiu particular és qualitatiu.

Dins dels usos quantitatius particulars, he posat com a cas particular l’ús de bé que per a intensificar una predicació (3e, com a «2a»). Com a casos marginals, he incorporat T’han ben enganyat i Ho pots ben creure (3e.iii). Com a cas particular de la intensificació de la predicació, he considerat l’aparició d’un numeral i l’atribució nominal, casos en què és factible recórrer a la construcció general (bé que) o a ben bé (3e). La proposta de 3 es limita als valors estudiats (en concret, no he fet distincions dinsde l’ús qualitatiu, 3b):

  1. Definició de bé / ben. Jerarquia dels valors estudiats (sense distincions en l’ús qualitatiu, b)
    1. adv. (ben quan va davant del nucli: davant d’un circumstancial, d’un atributiu, d’un qualificatiu i del quantitatiu poc(s)).
    2. 1. En l’ús bàsic, correspon a bo com a circumstancial de manera; d’una manera adequada (per a una finalitat, explícita o implícita). També pot ser atributiu i qualificatiu.
      1. Havem dinat bé. Treballa molt bé. L’han tractat bé. Ha estat ben tractat. Porta un cabell ben pentinat.
    3. 1a. Quan una predicació és simple de fer o només es pot fer d’una manera, significa d’una manera perfecta, del tot, completament.
      1. Per favor, tanca bé les finestres.
    4. 2. El segon valor qualitatiu (1a) ha permés crear un valor quantitatiu: molt (amb expressivitat inherent). Intensifica circumstancials, atributius, qualificaius i el quantitatiu poc(s)). No modifica ni noms ni verbs.
      1. Ho diu ben sovint.
      2. És ben alta, aquella torre.
      3. Hi havien ben poques persones. 
    5. 2a. També pot intensificar la predicació. L’opció més potent és posar bé que davant del verb: Són sinònims prou que i ausades que.
      1. Eixos bé que t’han enganyat.
      2. Bé que es veu des d’ací.
      3. Esporàdicament, apareix entre el temps i el participi (T’han ben enganyat)i entre el verb modal poder i l’infinitiu (Ho pots ben creure).
    6. 2b. Quan la intensificació de la predicació conté un quantificació numeral en el subjecte o en l’objecte, es pot recórrer a bé que o a ben bé. Igual passa quan l’atributiu és un nom actualitzat.
      1. Bé que n’han vingut una trentena, encara que no t’ho cregues.
      2. N’han vingut ben bé una trentena.
      3. Ella bé que és la figura de sa mare.
      4. Ella és ben bé la figura de sa mare.
    7. 3. Nom derivat: el bé i el mal.

En 4, he procurat sintetitzar les reflexions sobre bo. No he posat que pot ser atributiu (4a), ja que és una propietat atribuïble al conjunt dels qualificatius. He explicitat que l’expressivitat de fer un bon treball prové de l’expressivitat de ben alt (4c). Com que l’adjectiu seguix tenint el valor ‘adequat’, he posat «1a» (4c). El canvi de valor (de ‘adequat’ a ‘gran’) va expressat amb «2» (4d); també he indicat l’origen del valor. Dins d’eixa accepció, he introduït bona cosa (4e, com a «2a»). Com adés, no he fet distincions en l’ús qualitatiu (4b):

  1. Definició de bo / bon. Jerarquia dels valors estudiats (sense distincions en l’ús qualitatiu, b)
    1. adjectiu qualificatiu (bon quan va davant del nucli).
    2. 1. Adequat (per a una finalitat, explícita o implícita).
      1. Ha fet un treball bo.
      2. Caminar és bo (per a les persones)
    3. 1a. Paral·lelament a l’ús expresiu de ben (ben alt), l’anteposició al nucli afegix expressivitat.
      1. Ha fet un bon treball.
    4. 2 Seguint el valor quantitatu de ben (ben fort), interpretem bon com a gran amb els noms que no admeten ‘adequat’.
      1. Falta un bon grapat d’arròs
      2. Ha fet malbé un bon tros de tela
    5. 2a. La construcció bona cosa s’aplica a noms i a verbs per a completar el ben qualitatiu.1
      1. Acompanyà l’arròs amb bona cosa de vi.
      2. Quan plorà bona cosa, es calmà.

 

Bibliografia

Acadèmia Valenciana de la Llengua → DNV, GAVL

Alarcos Llorach, Emilio (1994):  Gramática de la lengua española. Madrid, Espasa Calpe.

Badia i Margarit, Antoni M. (1962): Gramática catalana. Madrid, Gredos.

Bernat i Baldoví, Josep (1997): Obra completa. Huit volums. Ajuntament de Sueca.

Volum 1: Teatre I. Conté una «Cronologia de Bernat i Baldoví» de J. Antoni Carrasquer (p. 7-12) i un estudi de Gabriel Sansano (p. 12-22), seguit de nou obres de teatre (escrites entre 1845 i 1862), de les quals citaré Qui no té la vespra no té la festa, El virgo de Vicenteta i El vell Pollastre. Hi han dos paginacions; la de la part superior correspon a l’edició original de cada obra de teatre i, la inferior, és correlativa a tot el llibre. Cite per la paginació inferior, que és la immeditament accessible a les consultes.

Volum 5: Premsa periòdica I. Conté La Dolçaina (1844-1845) i un estudi preliminar de Josep-Lluís Ribes Ros (p. 6-22). En la part de La Dolçaina, només hi ha una paginació (a la part superior), que correspon a l’edició que Bernat i Baldoví va fer de tots els números de la revista.

Volum 8: Miscel·lània. Conté llibrets de falla i documents. Cite per la paginació inferior, que correspon a tot el llibre.

 D’ací i d’allà. Curs de valencià C2 (2018), Roger Mocholí León, Alexandre Ordaz Dengra, Josep Palomero Almela, Josep Saborit Vilar, Abelard Saragossà Alba. València, Tabarca llibres.

DCVB = A.M. Alcover i F.B. Moll  (1926-1968): Diccionari Català-Valencià-Balear. Palma de Mallorca, Ed. Moll, 10 vols.

DECLC = J. Coromines (1980-91): Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana. Barcelona. Curial. Nou volums.

DGLC = P. Fabra  (1932): Diccionari General de la Llengua Catalana. Barcelona, Edhasa.

DIEC = Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (1995): Diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona/Palma/València. Edicions 62.      Segona edició, 2007.

Dizionario italiano Olivetti (2003): a cura di E. Olivetti. Olivetti Media Commnication. https://www.dizionario-italiano.it/

DNV = Diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la llengua (2014): Diccionari normatiu valencià. València, http://www.avl.gva.es/dnv.

Fabra, Pompeu  (1912): Gramática de la lengua catalana. Barcelona. L’Avenç.

Fabra, Pompeu (1918): Gramàtica catalana. Barcelona, Aqua. Use l’edició de 1981.

Fabra, Pompeu (1956): Gramàtica catalana. Barcelona, Teide.

Fullana Mira, Lluís (1915): Gramática elemental de la llengua valenciana. València, Centre de Cultura Valenciana. N’hi ha reedició facsímil, València, París-València, 1993.

Fullana Mira, Lluís (1921): Compèndi de la gramática valenciana. València, Edeta. N’hi ha reedició facsímil, València, París-València, sense data.

GAVL (2006) = Gramàtica normativa valenciana. València, Acadèmia Valenciana de la Llengua.

GDLC = Gran Diccionari de la Llengua Catalana (1998). Barcelona, Enciclopèdia Catalana.

GIEC (2016): Gramàtica de la llengua catalana, de l’Institut d’Estudis Catalans, Barcelona.

GNV (2006) = Gramàtica normativa valenciana. València, Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Grande grammatica italiana de consultazione: mireu Renzi

Grevisse, Maurice  (1936) Le bon usage. Grammaire Française. Gembloux. Use l’edició de 1969, Ed. Duculot .

IIFV (2002) = Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (2002): Guia d’usos lingüístics. Aspectes gramaticals. València, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana.

Institut d’Estudis Catalans → DIEC, GIEC

Jordana, Cèsar August (1933): El català i el castellà comparats, Barcelona, Editorial Barcino. Segona edició en 1968.

Lacreu, Josep  (1990): Manual d’ús de l’estàndard oral. València. Universitat de València. Use l’edició de 1992.

Marvà, Jeroni (1932): Curs superior de gramàtica catalana. Nova edició, revisada i ampliada per Eduard Artells, 1968. Barcelona, Barcino.

Mocholí León, Roger, Ordaz Dengra, Alexandre, Palomero Almela, Josep, Saborit Vilar, Josep, Saragossà Alba, Abelard (2018): D’ací i d’allà. Curs de valencià C2. València, Tabarca llibres.

Nebot, Josep (1894): Apuntes para una gramática valenciana popular. València. Reproducció facsímil de la Llibreria París-València, València, 1996.

RAE = Real Academia Española (Comisión de Gramática) (1973): Esbozo de una nueva gramática de la lengua española. Madrid, Espasa Calpe.

Reig, Eugeni S. (1997): Valencià en perill d’extinció. València. Use la segona edició (corregida i molt augmentada), 2005.

Reig, Eugeni S. (2015): El valencià de sempre. Alzira, Bromera.

Renzi, Lorenzo et alt. (1988, 1991, 1995): Grande grammatica italiana di consultazione. Bologna, Il Mulino.

Robert, Paul (1972): Dictionaire alphabétique & analogique de la langue française. Paris, S.N.L.

Salvador, Carles (1951): Gramàtica Valenciana. València, Lo Rat Penat. Use l’edició 17, de 1995, Eliseu Climent editor.

Sanchis Guarner, Manuel (1950): Gramàtica valenciana. València, Torre. N’hi ha una reedició facsímil de 1993, Barcelona, Alta Fulla, amb un estudi preliminar d’Antoni Ferrando.

Saragossà, Abelard (2007): «Sobre l’estructuració gramatical de Fabra (1956) i uns altres encerts teòrics», Entorn i vigència de l’obra de Fabra. Actes del II Col·loqui Internacional «La lingüística de Pompeu Fabra». Universitat Rovira i Virgili, Tarragona, 7-9 d’abril del 2003. (Edició a cura d’Anna Montserrat i Olga Cubells), Valls, Cossetània Edicionis, p. 261-279.

Saragossà, Abelard (2003): Gramàtica valenciana raonada i popular. Els fonaments. Gandia, CEIC Alfons el Vell. Cite per la segona edició (revisada i augmentada), València, Tabarca Llibres, 2005.

Valor, Enric (1973): Curso medio de gramática catalana referida especialmente al País Valenciano. València, Editorial Gorg.

Valor, Enric (1977): Curs mitjà de gramàtica catalana referida especialment al País Valencià. València, 3i4.

 

 

Publicat dins de Ben popular però no ben tractada | Deixa un comentari

6. Les gramàtiques de les institucions normativitzadores (II). GIEC (2016)

6.2   La quantificació en la GIEC (2016): anomalies metodològiques

La GIEC (2016) diu moltes més paraules que la GNV (2006), però trobarem que coincidixen en característiques significatives (com ara en canviar terminologia dels predecessors sense constatar-ho i explicar-ho, o en la freqüència de les anomalies metodològiques). En (1a), tenim les primeres paraules sobre la quantificació:

  1. Primeres paraules de la GIEC. El concepte «quantificador»
    1.  «17. Els quantificadors nominals. 17.1. Introducció. Els quantificadors són elements lèxics que serveien per a mesurar entitats comptables (com tres, pocs i uns quants en tres finestres, pocs llibres i uns quants cavalls) i no comptables (com molta i prou en molta gent i prou aigua) o bé per a mesurar el grau d’una propietat o d’una situació (com molt i massa en molt atrevida i parla massa).» (p. 621)

Si usem el concepte «quantificador», caldria explicar en què consistix. I, com que en la ciència no pot haver cap noció solta, haurem de preguntar-nos a quin concepte està vinculat (des del qual l’haurem de definir). Eixa absència també apareix en la GNV (2006). L’única propietat que he vist de quantificador és que el «quantificador mesura entitats» (1a):

  1. Absència en el tractament del concepte «quantificador»
    1. A quin concepte està vinculat (des del qual cal definir-lo).
      1. En la ciència, no pot haver cap concepte solt.
    2. Única propietat vista:
      1. El «quantificador mesura entitats» (5a).

La segona operació pertinent que he trobat consistix en dividir els «quantificadors» en universals (cada, tot) i no universals. Els universals «involucren la totalitat de les entitats» (p. 622). Els «no universals» es dividirien en «numerals, quantitatius i indefinits» (3b), conceptes definits en (3b.ii-iv):

  1. Primera classificació del «quantificador»
    1. Universals (cada, tot) i no universals.
      1. Els universals «involucren la totalitat de les entitats» (p. 622)
    2. Els no universals:
      1. «Segons l’aportació semàntica que fan, els quantificadors no universals es classifiquen en numerals, quantitatius i indefinits.
      2. »Els quantificadors numerals indiquen una quantitat numèrica exacta (un, dos, tres);
      3. »en canvi, els indefinits expressen una quantitat d’una manera aproximada o sense especificació numèrica (alguns, diversos, cap).
      4. »Els quantitatius tenen un sentit gradual, situen en un determinat punt d’una escala de graus (molt, gens, massa) i poden establir comparació (menys, més, tant).» (p. 622)

El camí seguit implica que, en la jerarquia dels adjectius quantitatius, tot i cada serien els primers (i no els numerals i, tot seguit, molt, poc, prou i massa). En la distribució que he fet més amunt (§5.2, 9-11), he apuntat que el lloc dels quantitatius tot i cada seria el darrer (després de definir els quantitatius que expressen emfàticament absència de quantitat, cap i gens).

Quan a la divisió tripartida, la GIEC actua com la GNV: no seguix el camí simple de Fabra (1956: quantitats precises / quantitats no precises). La primera volta que cita el trio, el posa en l’orde habitual («numerals, quantitatius i indefinits», 3b.i). En canvi, en la definició posen els «indefinits» (3b.iii) davant dels «quantitatius» (3b.iv), també com la GNV.

En la definició dels numerals («indiquen una quantitat numèrica exacta», 3b.ii), sobra la paraula numèrica, ja que comporta una tautologia (el terme a definir entra en la definició).

La definició dels «indefinits» («expressen una quantitat d’una manera aproximada (alguns, diversos, cap)», 3b.iii) ¿no és aplicable també als «quantitatius» (molt, poc, prou, massa…)? Per tant, la classificació tripartida no és coherent. Com a detall, cap ¿expressa una quantitat d’una manera aproximada?

Quant als «quantitatius», la proposta té dos parts. La primera és situar «en un determinat punt d’una escala de graus» (3b.iv). Ara és quan arribem als quantitatius indefinits fonamentals de les llengües: molt, poc, prou, massa. Els lectors ¿poden comprendre la definició? La GIEC no explica en què consistix l’escala en què es posarien i, com a conseqüència, els lectors no poden entendre la definició. Recordem que, més amunt (§5.2), hem intentat descriure l’escala amb dos propietats. La primera és que tots els quantitatius indefinits excepte u (poc) indiquen una quantitat superior a la considerada normal, i només u està a la part inferior. Eixa propietat és important per a entendre per què podem dir molt pocs o massa pocs, i no *molt prou o *prou molt. La segona propietatat és considerar els extrems de l’escala (quantitat alta i quantitat  baixa) i el punt mitjà (quantitat indeterminada).

La segona part de la definició dels «quantitatius» («i poden establir comparació») ¿és adequada? Una definició ha d’exposar les propietats inherents o necessàries del concepte definit, de manera que han d’aparéixer en les manifestacions del concepte. Això implica que el verb poder no pot aparéixer en una definició, ja que comporta que la propietat no és inherent o necessària. Per tant, hem de definir els quantitatius indefinits de manera que permeten explicar els quantitatius comparatius (més i tant):

  1. Anàlisi de la classificació de «quantificadors»
    1. Per a la GIEC, els primers quantitatius serien tot i cada (per davant dels numerals i els quantitatius indefinits).
      1.  ¿Podrien ser els darrers (§5.2, 9-11)?
    2. No seguix Fabra (1956: quantitats precises / quantitats no precises).
      1. Camí: «numerals, quantitatius i indefinits» (3b.i).
      2. En la definició, posa els «indefinits» (3b.iii) davant dels «quantitatius» (3b.iv).
    3. Definició dels numerals («indiquen una quantitat numèrica exacta», 3b.ii)
      1. Sobra numèrica (comporta una tautologia).
    4. Definició dels «indefinits» («expressen una quantitat d’una manera aproximada», 3b.iii).
      1. És aplicable als «quantitatius» (molt, poc, prou, massa…).
      2. La classificació tripartida no és coherent.
    5. «Quantitatius» (molt, poc, prou, massa): situarien «en un determinat punt d’una escala de graus» (3b.iv).
      1. No explica en què consistix l’escala. Efecte: no poder entendre-ho.
      2. §5.2: dos propietats. Primera: tots a la part superior, excepte poc; efecte: molt poc, massa poc…. Segona: extrems de l’escala (quantitat alta i quantitat baixa) i el punt mitjà (quantitat indeterminada).
    6. Segona part («i poden establir comparació»): sobra.
      1. Causa: la definició ha d’exposar les propietats inherents o necessàries; per tant, el verb poder no pot aparéixer.

Quan la GIEC arriba «als numerals» (§17.2, p. 626), té l’actuació previsible (i adequada): seguir en la definició que ha donat (3b.ii): «expressen una quantitat numèrica exacta». A continuació, no tracta els de la segona definició (els «indefinits», 3b.iii), sinó els «quantitatius» (§17.3, p. 641). I, ara, canvia la definició que havia donat (3b.iv). La definició que ara troben els lectors és la de (5b):

  1. Segona definició dels «numerals» i dels «quantitatius»
    1. En els numerals, la GIEC es manté:
      1.  «Els numerals expressen una quantitat numèrica exacta» (§17.2, p. 626; repetició de la primera definició, 3b.ii).
    2. En els «quantitatius» és diferent:
      1. «17.3.1. Els quantitatius molt, poc, força, bastant, prou, massa i similars.
      2. »Tractem en aquest apartat algunes de les particularitats sintàctiques dels quantificadors que denoten una quantitat que no coincideix ni amb la totalitat ni amb l’absència d’elements» (§17.3.1, p. 641)

Pareix obvi que un concepte només es pot definir d’una manera. ¿És satisfactòria la definició nova dels «quantitatius» (5b)? Diria que la resposta és negativa, ja que conté una anomalia metodològica: violar el principi que una definició ha de ser positiva. Afirmar que un triangle no és un redolí no és una definició de triangle. Una definició no pot ser mai negativa, ja que sempre ha d’exposar les propietats definitòries. Però la definició que comentem (5b) és negativa.

Per una altra banda, entre «la totalitat i l’absència d’elements» ¿no caben tots els adjectius numerals i tots els quantitatius indefinits (excepte tot, cada: totalitat; i cap, gens: absència de quantitat)? Notem que, a més de fer una definició diferent, la GIEC fa una proposta que divergix del començament (els adjectius quantitatius tot i cada serien el primers, per davant dels numerals i dels quantitatius indefinits). Si ara vol definir els «quantitatius» recorrent també a «l’absència d’elements», ¿no hauria d’haver parlat al principi de tot, cada, cap i gens?

  1. Un concepte només es pot definir d’una manera. Anàlisi de la segona definició dels «quantitatius» (5b)
    1. Una definició no pot ser mai negativa: ha d’exposar les propietats definitòries. Però la que comentem (3b) és negativa.
    2. A més, entre «la totalitat i l’absència d’elements» caben tots els adjectius (els numerals i els quantitatius indefinits), excepte tot, cada (totalitat) i cap, gens (absència de quantitat).
      1. Eixa proposta divergix del principi (que posa com a punt de partida tot i cada; hauria de ser tot, cada, cap i gens).

La segona definició dels «indefinits» torna a divergir de la proposada més amunt (3b.iii):

  1. Segona definició dels «indefinits»: també és diferent de la primera (3b.iii)
    1. «17.4. Els indefinits. Els quantificadors indefinits no expressen quantitat de la mateixa manera que els numerals i els quantitatius, sinó que sovint assenyalen simplement existència, com algun, cert, altre, hom o uns quants, o bé inexistència, com cap, res o ningú.» (p. 646)

¿Què entén un lector reflexiu després d’haver llegit la definició anterior? Com altres definicions de la GIEC, té dos parts. Començarem per la primera («sovint assenyalen simplement existència»). Quan diem Han vingut tres persones o Han vingut moltes persones, les construccions tres persones i moltes persones ¿no «assenyalen l’existència» de persones? Això significa que la definició que comentem és aplicable no solament a una part dels «indefinits», sinó també als «quantitatius» de la GIEC i als adjectius numerals: en definitava, a quasi tots els adjectius quantitatius. Eixe resultat està unit al fet que els adjectius quantitatius «actualitzen» el nom a què estan subordinats (§5.2, 5).

Al costat d’una propietat que és aplicable als numerals i als «quantitatius» de la GIEC, la proposta que analitzem conté dos anomalies metodològiques. La primera és la paraula sovint («sovint assenyalen simplement existència»), que és igual d’incompatible amb les definicions que el verb poder. La ciència demana arribar a la generalitat.

La segona irregularitat metodològica (que està en la segona part de la definició, «sovint assenyalen simplement existència, o bé inexistència») és més greu. Entre un concepte i la seua negació (com ara blanc i no blanc), ¿hi ha alguna altra possibilitat? Diria que no. I bé, a la vista que les dos parts de la definició que comentem contenen la dualitat «existència i no existència» hauríem de pensar que és aplicable a qualsevol dada lingüística, ja que totes indiquen o bé existència o bé no existència. Hem arribat a la «pedra filosofal» de la teoria lingüística. Bromes a banda, hem analitzat una definició que no diu res, exactament com l’anterior (5-6):

  1. Anàlisi de la segona definició dels «indefinits»: «la pedra filosofal»
    1. Té dos parts, com altres definicions. Anàlisi de la primera part («sovint assenyalen simplement existència»).
      1. Quan diem Han vingut tres persones o Han vingut moltes persones, ¿no «assenyalen l’existència» de persones?
      2. Resultat: és aplicable als numerals i als «quantitatius» de la GIEC.
    2. Dos anomalies metodològiques.
      1. Primera: la paraula sovint («sovint assenyalen simplement existència») és incompatible amb la generalitat de la ciència.
    3. La segona irregularitat metodològica està en la segona part de la definició:
      1. Un concepte i la seua negació (blanc i no blanc) abracen tota la realitat.
      2. La definició «sovint assenyalen simplement existència, o bé inexistència» és aplicable a qualsevol dada lingüística.
    4. La definició analitzada no diu res (com l’anterior, 5-6).

Recapitulem. ¿Què hem trobat analitzant l’actuació de la GIEC davant de la quantificació? Només ha aparegut una propietat positiva: «mesura entitats» (5a). La resta han sigut característiques negatives, tant teòriques (resumides en 9b) com metodològiques (descrites en 9c).

Davant d’eixe panorama, diria que hem de fer una deducció clara: en la part estudiada, la GIEC parla molt però diu molt poc. En conseqüència, eixa part només interessa a qui constantment es pregunta per què no extrau idees de la lectura, i mira si és per anomalies metodològiques de l’escrit que llig:

  1. Característiques trobades en l’estudi de la quantificació
    1. Propietat donada: «mesura entitats» (5a).
    2. Classificació dels «quantificadors» (3): deficiències.
      1. No seguix Fabra (1956: numerals / indefinits, 4b).
      2. La definició del «indefinits» és aplicable als «quantitatius» (4d). Passa repetidament (6b, 8a)
      3. Els «quantitatius» situarien en una escala de la qual no dona cap propietat (4e).
      4. Els primers que proposa (cada i tot) podrien ser els darrers (4a).
    3. Anomalies metodològiques
      1. Usar el verb poder i el circumstancial sovint en definicions (4f, 8b).
      2. Dona dos definicions diferents de dos conceptes (5b, 7).
      3. Una definició no pot ser negativa (6a).
      4. La definició «A i no A» no diu res (8c).
      5. Presenta la quantificació sense vincular-la a un concepte més bàsic bàsic (des del qual s’hauria de definir, 6).
    4. En la part estudiada, la GIEC parla molt però diu molt poc (a).
      1. Només interessa a qui indaga si no comprén un escrit perquè conté anomalies metodològiques (b-c).

 

6.3    La paraula ben en la GIEC (2016)

Després del concepte quantificació i la seua classificació (§6.2), hem de mirar el camp semàntic dels quantitatius indefinits. Hem vist que la GIEC parla d’una escala sense caracteritzar-la (sense dir quin és el seu contingut, 4e). Quan el manual tracta el cor dels quantitatius indefinits (molt, poc, prou i massa), escriu les paraules següents:

  1. Camp semàntic dels quantitatius indefinits. Tractament de molt, poc, prou i massa
    1. «17.3.1. Els quantitatius molt, poc, força, bastant, prou, massa i similars [títol de l’apartat, continuació de 5b]
    2. «a) Els quantificadors nominals molt, poc, força, bastant, prou i massa generalment funcionen com a especificadors de noms comptables i no comptables. […]»
    3. «b) Els quantitatius relatius prou, massa i massa poc, que indiquen un grau d’adequació a una fita suficient, excessiu o mínim segons el cas, poden anar acompanyats d’una coda encapçalada per per a (o per, segons els parlars.» (p. 641)

En la primera part (10b), el manual no parla del contingut semàntic de les paraules que cita (molt, poc…), de manera que no fa cap aportació a «l’escala». En la segona part (10c), la GIEC vol definir les paraules populars prou i massa amb els cultismes suficient i excessiu. Eixes propostes no diuen res als parlants de cultura mitjana. A més, suficient i excessiu sobren les dos si fem la descripció que vaig fer en Saragossà (2003: §2.2.7): a la vista que prou expressa una quantitat adequada («un grau d’adequació» en 10c) per a una finalitat o per a un efecte (per a una «fita» en 10c), ¿què més necessitem? La massa supera l’adequació i, per tant, en sobra. Com adés, no hem necessitat cap cultisme.

Ben mirat, ens podríem preguntar si els cultismes suficient i excessiu no són vists pels lingüistes que els usen per a definir prou i massa com a sinònims d’eixes paraules. Ara: això significa que en la definicions «prou: suficient» i «massa: excessiu» hi hauria una tautologia, que deu ser una de les anomalies metodològiques més temibles:

  1. Anàlisi del tractament de molt, poc, prou i massa
    1. Primera part (10b): no parla del contingut semàntic.
      1. Efecte: no fa cap aportació a «l’escala».
    2. Segona part (10c): vol definir paraules populars (prou i massa) amb cultismes (suficient, excessiu).
      1. Les definicions «prou: suficient» i «massa: excessiu» no diuen res als lectors de cultura mitjana.
    3. A més, sobren els dos cultismes.
      1. Prou expressa una quantitat adequada («un grau d’adequació» en 10c) per a una finalitat o per a efecte (per a una «fita» en 10c). Resultat: suficient sobra.
      2. Massa supera l’adequació i, per tant, en sobra. Efecte: excessiu també sobra.
    4. Els cultismes suficient i excessiu ¿són vists pels lingüistes que els usen per a definir prou i massa com a sinònims d’eixes paraules?
      1. Conseqüència: les definicions «prou: suficient» i «massa: excessiu» serien tautològiques.

Ens queda el ben quantitatiu. Per a «ben adverbi de grau», l’index de conceptes té tres remissions (§15.3, §15.6 i §20.6.2.b). En la primera, trobem que els adjectius es poden «graduar» i, entre els exemples, apareix ben tranquil (§15.3, p. 547). La segona remissió (§15.6, p. 563) afirma que, entre «els modificadors de l’adjectiu», estan «els adverbis quantitatius (molt, poc, gens, prou, ben, etc.)». També diu que «certs adverbis de grau poden ser modificats per un altre adverbi», i entre els exemples hi ha una resposta ben poc convencional. El paràgraf informa que, «sobre els adverbis de grau i les combinacions en què poden aparéixer, vegeu el §20.6». Però, quan arribem al primer apartat d’eixa referència, no trobem ben:

  1. GIEC (2016: §20.6.1: «Els adverbis quantitatius»)
    1. «Com s’ha indicat en el § 20.1.2.1c, els adverbis de grau quantitatius coincideixen formalment amb els quantificadors nominals, però, pel fet de ser adverbis, no presenten marques flexives i estan fixats en la forma que correspon al masculí singular.» (p. 811)
    2. Paraules considerades: molt, força, poc, gaire, gens, massa, prou, bastant, més, tan, tant, menys.

Si seguim llegint, en la lletra b de l’apartat següent («altres adverbis de grau»), hi ha un fragment que diu: «en certs contextos», la paraula ben «pot indicar grau»:

  1. Apartat que seguix als adverbis de quantitat: «20.6.2. Altres adverbis de grau»
    1. «[…] b) En certs contextos també poden indicar grau altres elements com ara l’adverbi ben (Va eixir ben content de l’entrevista; Està ben malament; Ho vaig dir ben alt, que tots em podien sentir).» (§20.6.2.b, p. 814)

¿Com hem d’interpretar «en certs contextos»? La GIEC no ho explica. A més, en una part dels autors valencians i catalans citats fins ara (§4 i §6.1) podíem pensar que hi havia desconeixença de l’actuació de Fabra (1918, 1932, 1956). Però això no és cert ara, ja que el tercer exemple de 13 (Ho vaig dir ben alt, que tots em podien sentir) apareix en el DGLC quan descriu el valor quantitatiu de ben (ací, §2.1, 1c).

Davant d’eixe factor, ¿hauríem de pensar que, sense exposar cap raó, la Secció Filològica hauria decidit marginar una paraula que és pròpia de tota la llengua des de l’Edat Mitjana, que compartim amb el francés i ens diferencia del castellà ben considerat, que apareix en Fabra (1912, 1918, 1956), en el DGLC, en el DCVB i ¡en el mateix DIEC (10c)!?:

  1. Una actuació sorprenent
    1. No hi ha desconeixença de Fabra (1918, 1956, DGLC), ja que el tercer exemple apareix en el DGLC.
    2. Sense exposar cap raó, pareix que la Secció Filològica margina una paraula que és pròpia de tota la llengua des de l’Edat Mitjana, que compartim amb el francés i ens diferencia del castellà, que apareix en Fabra (1912, 1918, 1956), en el DGLC, en el DCVB i en el mateix DIEC (10c).
    3. «bé [LC] En alt grau, en grau considerable. És ben alta, aquella torre! És ben ase de no fer-ho! Era ben tard quan vas arribar. Hi havia ben poques persones, potser una trentena només. Ho vaig dir ben alt, que tots em podien sentir.» (DIEC)

Si mirem les gramàtiques de les llengües de l’entorn que hem estudiat (§2.4.2), convindrem que la GIEC (2016) no seguix el nord de Grevisse (1936: 23 remissions a bien en l’índex de conceptes, i tres pàgines per al bien quantitatiu; §2.4.2, 6). Més aïna, pareix que imita l’actuació de la Grande grammatica italiana de consultazione (§2.4.2, 10) i de la RAE (1973: §2.9.11). En definitiva, la GIEC ¿va pel camí de marginar l’ús quantitatiu de ben en la comunicació pública?

Quant a ben bé, la gramàtica té sis remissions, però la principal (§20.1.2.1g) només conté la informació que ben bé seria un «sintagma adverbial».

 

 

 

Publicat dins de Ben popular però no ben tractada | Deixa un comentari