Valencianitat activa des d’Alacant (V). Deformacions de la realitat per a dominar (§5.1-§5.2)

5      Deformacions de la realitat per a

dominar

5.1    Cap. 7. Llengües (o parlars) innatament superiors / inherentment

inferiors

Fins ara, hem comentat els sis primers capítols, que ocupen la mitat del llibre (p. 13-77). Els capítols restants (del 7 al 11) tracten conceptes que permeten aprofundir en la comprensió de la realitat valenciana. El capítol 7 reflexiona sobre les hipotètiques «llengües globals».

Hem vist que, en el món de les llengües, és factible presentar la realitat com no és (sovint, per a intentar dominar). Per a evitar alteracions de la realitat, convé tindre en compte tres bases. La primera és que cada llengua expressa la vida del poble o pobles que la parlen. Des d’eixa perspectiva, cada llengua és adequada. La segona base és que les llengües creixen quan les societats creixen. Això explica que a on més llengües hi han és a on les societats han creixcut poc (predominantment, en les selves tropicals, com ara Indonèsia o l’Amazònia). La tercera base és que, quan l’ús d’una llengua s’estén per fora del seu àmbit geogràfic i pot aspirar a ser la llengua de la humanitat, no és per raons lingüístiques, sinó per poder polític, militar, econòmic i cultural.

  1. Tres idees bàsiques sobre les llengües humanes
    1. Cada llengua expressa la vida del poble o pobles que la parlen.
      1. Des d’eixa perspectiva, cada llengua és adequada.
    2. Les llengües creixen quan les societats creixen.
      1. Poc de creiximent social: moltes llengües (com ara en les selves tropicals).
    3. Aspiració a ser la llengua de la humanitat: per poder polític, militar, econòmic i cultural.

Per a arribar a les hipotètiques «llengües globals», Juli Martínez comença per exposar la quantitat enorme de llengües humanes que hi han (sis milers, 2a), de les quals la mitat podrien desaparéixer en pocs anys (2a.ii).

  1. Sis milers de llengües, el 50% en perill de desaparéixer
    1. «Es calcula que al món es parlen entre 6.000 i 7.000 llengües.
      1. »Només en 8 estats (és a dir, demarcacions polítiques), se’n parlen més de 3.500: 832 a Papua Nova Guinea, 731 a Indonèsia, 515 a Nigèria, 400 a l’Índia, 295 a Mèxic, 286 al Camerun, 268 a Austràlia i 234 al Brasil (UNESCO, 2003).» (p. 77)
      2. «La UNESCO considera que al voltant del 50% de les llengües del món es troba en perill de desaparició.» (p. 77)

Per a facilitar l’anàlisi d’idees no certes, el nostre autor nota que el verb globalitzar significa ‘uniformar’ quan s’aplica a la forma de ser i de parlar de les persones i dels pobles (3c). Per a l’humanisme europeu, els sentiments i la raó de les persones són universals, que és una idea prou diferent de la «globalització». En eixa concepció, tota llengua és local (3a.i). El pedagog de la Universitat d’Alacant exposa clarament quins factors fan que unes quantes llengües s’hagen escampat geogràficament (3a.ii). En (3b.i), estan les onze llengües amb més parlants.

Cal destacar que, al costat del 335 milions que té l’anglés com a llengua materna (3b.i), n’hi han 1.165 milions que la tenen com a llengua segona o com a llengua estrangera (3b.ii). Eixa dada mostra com avança l’anglés cap a ser la llengua més usada en la comunicació internacional.

  1. Valors humans universals (a); tota llengua és local (i); llengües amb més parlants (b); valor de globalitzar aplicat a la cultura (c)
    1. «Això implica que el que és global és la condició humana, és a dir, la igualtat en drets i en facultats físiques o psíquiques, entre les quals hi ha la del llenguatge.
      1. »I també implica que, en cap cas, ni l’anglés, ni el castellà, ni el xinés, ni cap altre idioma són globals. Són llengües privatives d’una determinada comunitat lingüística,
      2. que s’ha expandit i ha crescut en funció no dels mèrits d’eixa llengua, sinó de la capacitat reproductora, conquistadora, militar i econòmica de les comunitats que les parlen. O, més en concret, dels nuclis de poder que han dut històricament les regnes d’eixes comunitats lingüístiques.» (p. 78; també en la p. 83)
    2. Les 11 llengües amb més parlants (i). Particularitat de l’anglés (ii).
      1. Xinés: 1.200 milions; castellà: 400; anglés 335; hindi: 260 milions; àrab: 240; portugués: 200; bengalí: 189; rus: 166; japonès: 128; lahnda (Paquistan): 90; javanés: 80; alemany: 78 (p. 80).
      2. L’anglés tindria cap a 1.500 milions (335 com a llenguqa materna, i 1.165 com a segona llengua o llengua estrangera, p. 124 nota 63). Senyal que avança cap a ser l’idioma més usat en la comunicació universal.
    3. «Globalitzar, de fet, s’utilitza com a eufemisme de uniformar, d’igualar en uns hàbits (lingüístics, alimentaris, actitudinals, de consum…).» (p. 78)

Per a acostar-se a les llengües que volen mostrar-se com a superiors, Juli Martínez nota que una part dels «nuclis de poder» (3a.ii) que han dirigit les comunitats lingüístiques que s’han estés geogràficament haurien actuat d’una forma «prepotent […] contra la perifèria conquistada, colonitzada i criollitzada», de manera que «no escatimen humiliacions contra la manera com els altres parlen la seua llengua» (4a). Hem arribat al supremacisme. Posa com a exemple el fet que les grafies del castellà ce-ci i za-zo-zu sonen se-si, sa-so-su en el 90% dels castellanoparlants; però, en els cursos internacionals, ensenyen la pronunciació del 10% (4a.i). Per cert, «reials acadèmies» (4a) conté les dos primeres paraules de la Real Academia Española.

  1. Supremacisme: els «nuclis de poder» (3a.ii) actuen d’una manera prepotent i humiliant davant de «la perifèria» d’una llengua
    1. [continuació de les paraules de 3a.ii] «En aquest sentit, potser no és sobrer explicar l’actitud prepotent que, des dels rovells d’algunes comunitats lingüístiques, emparats en reials acadèmies o en instituts la mar de ben subvencionats amb diners públics, s’emana contra la perifèria conquistada, colonitzada i criollitzada. Així, al marge d’espoliacions econòmiques, violacions dels drets humans, legislacions severes o qualsevol altre tipus d’actuació típica de la metròpolis contra les colònies, els nuclis influents d’algunes grans llengües no escatimen humiliacions contra la manera com els altres parlen la seua llengua.
      1. »Perquè, reflexionem: com hauríem de considerar, si no com a humiliació, que una llengua determinada establisca com a variable estàndard la que és pròpia d’una minoria dels seus parlants i, per tant, bandege la pròpia de la majoria? [exemple que posa: ce-ci i za-zo-zu sonen se-si, sa-so-su en el 90% dels castellanoparlants; però, en els cursos internacionals ensenyen la pronunciació del 10%.]» (p. 78-79)

El supremacisme sobre «la perifèria» d’una llengua es reproduïx davant de llengües externes. La prepotència (4) substituïx l’explicació racional d’un idioma. En compte de fonamentar-se en la història del poble o pobles que el parlen, recorren a la creació d’un mite: hi haurien llengües innatament superiors, i llengües inherentment inferiors; les superiors s’escamparien justament per ser superiors; i les altres s’arrupirien i s’arraconarien progressivament, fins a la mort natural. Els idiomes serien com les espècies animals: els uns estarien preparats per a evolucionar i perdurar; els altres, malformats, estarien predestinats a l’extinció. Hem passat del darwinisme dels animals i les plantes al darwinisme lingüístic (5a).

El nostre autor mostra que no és vàlid cap dels criteris que s’usen per a fonamentar que una llengua seria «global» (p. 79-84). Eixe resultat era previsible, ja que un mite creat per a dominar no pot tindre una base objectiva. El pedagog de Novelda tanca el tema d’una manera brillant: si hi han tantes espècies animals en perill d’extinció, no és per la seua capacitat d’adaptació al medi, sinó per l’acció humana; i, en les llengües, és igual (5c).

  1. Supremacisme: de la perifèria d’una llengua a llengües externes. Un idioma no s’explicaria per la història del poble que el parla, sinó perquè seria innatament superior (o inherentment inferior)
    1. «Els defensors de les llengües superiors desvinculen l’estat de salut de les llengües de la història que l’explica i, per contra, el vinculen amb una pretesa validesa innata de les llengües que, segons ells, hauria provocat que, amb el pas dels segles, les unes haurien anat expandint-se, mentre que les altres haurien anat arraconant-se. Aquesta línia argumental rep la denominació de darwinisme lingüístic.» (p. 79-80)
    2. Si el mite de les «llengües globals» s’ha creat per a dominar, no poden tindre una base objectiva els «criteris» usat per a deduir si una llengua seria «global».
      1. Demostració en les p. 79-84.
    3. «No és la falta d’habilitat per a adaptar-se a l’entorn la raó per la qual desapareixen hui dia espècies animals o llengües naturals. És, evidentment, l’actuació humana, desaprensiva i mancada d’escrúpols, la que ho provoca. Argüir una altra cosa no és més que simple mala fe o descomunal ignorància.» (p. 89)

Destaquem que el centralisme lingüístic (4) i l’imperialisme (5) són dos cares de la mateixa realitat: el supremacisme. Quan la dominació és interna, l’anomenem centralisme; quan és externa, imperialisme.

Mirant-ho bé, si una llengua humana destaca ha de ser per raons qualitatives. Com ara, els lectors del llibre que ressenyem veuen que l’alemany (una llengua amb pocs milions de parlants, 78; 3b) publica el 13% dels llibres del món. Eixe percentatge és més significatiu si tenim en compte que la llengua que està tornant-se mundial (l’anglés) edita el 28% dels llibres (p. 124, nota 61): l’anglés té cinc voltes més parlants que l’alemany, i es fan publicacions en anglés en països no anglòfons; però la quantitat de llibres en anglés només duplica els llibres en alemany.

En definitiva, si una llengua destaca és per les idees que s’elaboren (o s’han elaborat) en eixa llengua (com ara el grec clàssic). De jove, aprenguí del sociolingüiste Lluís Vicent Aracil que una de les maneres de ser útil al valencià era elaborar idees atractives per als destinataris, de manera que calia ser intel·lectualment rigorós i humanament profund.

  1. Supremacisme: centralisme i imperialisme (a). Importància real d’una llengua (b-c)
    1. Centralisme (4) i imperialisme (5).
      1. Dos cares del supremacisme.
    2. La importància de les llengües està en la cultura.
      1. Alemany (78 milions, 3b): el 13% dels llibres del món.
      2. Anglés (cinc voltes més parlants, i llibres en anglés en països no anglòfons): només duplica la quantitat (el 28%; p. 124, nota 61).
    3. Una llengua destaca per les idees intel·lectualment rigoroses i humanament profundes que s’elaboren (o s’han elaborat) en eixa llengua (com ara el grec clàssic).

 

5.2    Cap. 8. Del supremacisme a la substitució lingüística

El capítol 8 de L’espill lingüístic està dedicat al marc ideològic de les hipotètiques llengües superiors. Seguim, per tant, en deformacions de la realitat. Quan no hi ha supeditació a un altre idioma, l’aprenentatge de la llengua materna va unit a la formació del sentiment de pertànyer a una comunitat humana, procés que comporta adquirir una identitat social (7a). En canvi, en una situació de subordinació a una altra llengua poden ser negatius el sentiment i la identitat, de manera que eixa adversitat afavorix la substitució de la llengua materna per la dominant (7a.i).

  1. Efectes possibles de la subordinació lingüística: sentiment i identitat negatius, que afavorixen la substitució lingüística
    1. «La llengua que hem adquirit per via materna projecta cap a nosaltres, en graus diversos, uns valors identitaris i de pertinença a un grup.
      1. »En situacions de conflicte lingüístic greu, aquests valors poden minvar i, fins i tot, assolir una concepció negativa, açò és, el parlant renega tant de la identitat que li forneix la llengua, com dels sentiments de pertinença a la comunitat humana que la parla. Per tant, la relació identitària lògica entre llengua, parlant i grup s’estronca, i això pot ocórrer per diverses raons.» (p. 91)

En la dominació esbossada, el supremacisme recorre al prejuí per a impulsar i accelerar la substitució lingüística. La forma suau és fer bromes que, en realitat, busquen humiliar els parlants de la llengua supeditada (8a). I és que, per darrere d’eixe comportament, hi ha aversió contra els parlants de la llengua dominada, que es pot manifestar cruament (8a.i). Com que l’actitud descrita va contra persones (contra els parlants de la llengua dominada), seria també una manifestació de racisme (8b).

  1. Aversió del supremacisme contra els parlants de la llengua dominada (i): bromes per a humiliar-los (a). Racisme: va contra persones (b)
    1. «En aquest context, els prejudicis lingüístics esdevenen un aliat dels parlants de la llengua majoritzada –que transmeten, com una malaltia contagiosa qualsevol, als parlants de la llengua minoritzada que es troben en procés d’abandó lingüístic–. Un aliat que, en el millor dels casos, els permet bromejar sobre l’altre idioma (és a dir, humiliar-lo, vexar-lo);
      1. »i, en el pitjor dels casos, els permet vehicular el seu odi contra el diferent (contra el que consideren inferior).
    2. »Com veem, és una actitud substancialment semblant al racisme. [seguixen exemples reals, referits al valencià]» (p. 92-93)

Cal dir que, en el desplegament de l’aversió, intervenen sovint institucions públiques (és a dir, l’estat), com ara l’intent de canviar castellà per espanyol i dir contra els qui no tenen el castellà com a llengua materna: «Habla espanyol, que estamos en España» (9a). Qui té eixa ideologia es negarà a aprendre una llengua espanyola supeditada al castellà (9a.i), de manera que l’estat que potencia eixa actuació afavorix la ignorància, la qual facilita la dominació (el «ramat», 9a.ii).

  1. Intervenció d’institucions públiques en el desplegament de l’aversió
    1. «Des de les altes esferes de l’estat, s’ha apuntat una sentència que ha servit d’excusa i d’amenaça: “Habla español que estamos en España”.
      1. »I, per tant, hi havia llicència per a no aprendre i per a reduir cada volta més la vitalitat de les altres llengües.
      2. »Que les estructures d’aquest estat mal anomenat democràtic hagen impulsat i fomentat el dret a la ignorància seria certament sorprenent si no fóra perquè, com sabem, una societat ignorant és molt més fàcil de conduir i manejar, com si fóra un ramat.» (p. 96)

La incidència social de l’aversió (8-9) fa aparéixer tres efectes units. El primer és afavorir que l’ús de la llengua supeditada comporta conflictes, els quals són absents de l’idioma dominant (qui parla en eixe idioma no té problemes, 10a). Això crea inseguretat en els parlants de la llengua subordinada, i potencia el retrocés del seu ús públic (10b). Les reculades en l’ús fan que els parlants de la llengua dominada desconfien de la seua llengua (10b), i la unió de la inseguretat i la desconfiança acaben en la substitució lingüística (10c).

  1. Tres efectes de l’aversió (8-9): conflictes (a), inseguretat i desconfiança (b), i retrocés de l’ús públic de la llengua supeditada, fins a la substitució (c)
    1. «Aquesta actitud refractària a l’adquisició de la llengua de la terra d’acollida va acompanyada d’un segon comportament que és el que desencadena l’abandó lingüístic: el grup que parla la llengua d’acollida, és a dir, el grup que no ha emigrat, sent que el seu idioma es troba minoritzat en comparació amb l’altre –el preeminent, el recolzat per l’estat–. En conseqüència, van associant-hi una certa conflictivitat, detecten que usar-lo més enllà dels àmbits perfectament coneguts (la família, els amics) pot ser una font de problemes.
    2. »Aquesta incomoditat va estenent-se, va generant inseguretat respecte a la validesa de la pròpia llengua i, sobretot, provoca una percepció d’efectes letals: “si parle l’altra llengua, segur que m’entenen”. Això està en la base de la reducció d’àmbits d’ús i, de retop, de la pèrdua de la confiança cap a la llengua pròpia.
    3. »I quants parlants es mantindran fidels a la seua llengua si hi han perdut la confiança? Hi ha càlculs que apunten que, en una situació de conflicte lingüístic avançat, en què una llengua es troba en clara minorització, al voltant del 80% dels membres de cada generació abandonen la llengua. Així, no resulta complicat aventurar un futur molt poc afalagador per a la subsistència d’eixe idioma i, en necessària correlació, del poble que el parla.» (p. 96-97)

El nostre autor dedica espai a comentar l’expansió de la llengua dominant i la contracció de la supeditada. Una estaria vinculada a la «normalitat»; l’altra, a «l’excepcionalitat» (11a). El procés seria natural, sense imposicions (11a), unit a la «tradició» (11b; i també a Déu, 11b.i). Com en la propagació dels dogmes, cal repetir-ho i repetir-ho fins que la gent s’ho crega i ho trobe natural; i, aleshores, donen llibertat per a triar una llengua (11c).

  1. Expansió i contracció: «normalitat» contra «excepcionalitat» (a), sense imposicions (a), procés vinculat a la «tradició» (b; i també a Déu, i); repetició fins que la gent s’ho creu; aleshores, llibertat per a triar (c).
    1. «La minorització d’una llengua porta implícita la majorització d’una altra, la qual consolida el seu estatus preponderant gràcies al fet que és desproveïda de qualsevol percepció de conflictivitat. És a dir, la normalitat s’expressa en la llengua superior, mentre que només l’excepcionalitat és vehiculada amb la inferior. Per a arribar a aquest punt, els defensors de la llengua majoritzada tracten d’apartar-ne els comportaments impositius i, per contra, es basen per al seu propòsit en dos arguments quasi incontestables: la subtilitat i l’aptitud.» (p. 90
    2. «L’objectiu que persegueixen a tot arreu és que la percepció general siga que la seua llengua ostenta l’estatus superior, que és parlada per una infinitat de persones, que és la més apta per a una multitud de funcions i que, a més, si cal, és l’elegida per Déu per a comunicar-se amb els homes (o al revés, tant fa). I que tot això és per tradició, perquè “sempre ha sigut així”, de manera que ningú ho qüestione:
      1. »“Y no puede ser azar, no. O, si acaso lo es, dejadme esta emoción que me llena al pensar que las primeras palabras enhebradas en sentido, que puedo leer en mi lengua española, sean una oración temblorosa y humilde. El César bien dijo que el español era lengua para hablar con Dios. El primer vagido del español es extraordinario, entre los de sus hermanas. No se dirige a la tierra: con Dios habla, y no con los hombres.” [de Dámaso Alonso, 1964, poeta i filòleg destacat].» (p. 99)
    3. «Només cal repetir moltes vegades que una llengua serveix per a tot i que l’altra tan sols serveix per a parlar amb la família. I deixar que la gent trie lliurement.» (p. 99)

Juli Martínez descriu d’una manera emotiva els efectes personals i comunitaris de la substitució lingüística: els qui abandonen la llengua pròpia han de renegar de la seua identitat comunitària (12a.i); els qui la conserven acaben exiliats en la seua pròpia terra (12a.ii).

  1. Efectes personals i comunitaris de la substitució lingüística
    1. «Aquest desenllaç –l’abandó progressiu d’una llengua– és francament dramàtic per a tots els components de la comunitat lingüística minoritzada.
      1. »D’una banda, els qui decideixen abandonar la llengua pròpia (o es veuen abocats a fer-ho) estronquen el vincle identitari que tot ésser humà té cap a la llengua materna i, per tant, reneguen d’un dels elements bàsics que conformaven la seua personalitat.
      2. »De l’altra, els qui mantenen la fidelitat lingüística naden contra corrent, cada volta amb més dificultats, més pressió i més incomprensió. D’alguna manera, representen un tristíssim oxímoron: es converteixen en exiliats en la seua pròpia terra.» (p. 97-98)

 

Adquirible en llibreries. També en la pàgina web: https://publicaciones.ua.es/es/catalogo/societat-valenciana-en-l-espill-linguistic-la/978-84-9717-450-3

 

Valencianitat activa des d’Alacant (IV). Aprofundiment: supeditació de parlars i de llengües; aplicació al valencià (§4)

4. Cap. 6. Aprofundiment: supeditació de

parlars i de llengües; aplicació al valencià

4.1    Els rètols bilingües ¿afavorixen realment el valencià?

Quan Juli Martínez ha donat una visió general (capítols 1-4) i ha descrit les relacions lingüístiques en l’estat espanyol (capítol 5), torna a la teoria sociolingüística per a aprofundir en la comprensió de la societat valenciana. El capítol 6 comença reflexionant sobre un fet puntual: els rètols en valencià i en castellà (que sovint són semblants). El nostre autor ho veu com a una mesura útil per a una llengua que, prèviament, havia estat exclosa de l’oficialitat. Però opina que eixa actuació no hauria d’haver durat més de 8 o 10 anys, ja que la duplicació «ni és útil, ni suposa una empenta per a la llengua minoritzada, ni genera interés per aprendre-la» (1b).

  1. Capítols 1-4: visió general. Capítol 5: relacions en l’estat espanyol. Capítol 6: retorn a la teoria per a aprofundir en la societat valenciana.
    1. Fet puntual: els rètols en valencià i en castellà eren útils per al valencià en els primers anys de recuperació de l’oficialitat. Però:
    2. «El problema de repetir les coses és que les fem avorrides. Duplicar la informació en dos llengües pròximes, fins i tot en textos brevíssims en què sovint la diferència és d’un accent o d’una lletra, ni és útil, ni suposa una empenta per a la llengua minoritzada, ni genera interés per aprendre-la. La duplicació sistemàtica hauria de prolongar-se durant un període molt breu de temps (no més de 8 o 10 anys) i hauria de servir a una llengua que ha sigut exclosa dels àmbits formals per a tornar a formar-ne part. Però no es pot allargar en el temps, atés el perill de resultar supèrflua per als parlants.» (p. 59)

Quan han passat uns quants anys, els rètols bilingües no fan que els parlants de la llengua dominant hagen de conéixer la llengua supeditada; i als parlants de la llengua subordinada els fa la impressió que la seua llengua no pot existir sense la majoritzada. El resultat és que l’ús del valencià es torna un «gest simbòlic irrellevant», un «adorn innecessari»: prescindible.

  1. Efectes dels rètols bilingües al cap d’uns anys: negatiu per al valencià
    1. «Els parlants de la llengua majoritzada continuaran sense tindre gens de necessitat d’aprendre ni un bri de l’altra llengua, mentre que els parlants d’aquesta continuaran percebent que el seu idioma no és possible sense la supervisió, sense l’acompanyament, d’un adult: la llengua majoritzada.» (p. 60)
    2. Resultat:
      1. «La presència del valencià, per tant, no seria més que una mena de concessió, de gest simbòlic irrellevant.»
      2. «Un adorn innecessari. És a dir, és prescindible.»

Hem arribat a una paradoxa: una mesura feta per a potenciar el valencià no l’afavorix en realitat (2b). Per a aclarir la qüestió, el pedagog de la Universitat d’Alacant posa el tema en la història: fa uns anys, el valencià era una llengua en conflicte que es trobava en el procés de substitució pel castellà (3a). Aprofita eixe marc per a introduir el concepte diglòssia (3a.i), creat en 1959 per a descriure la situació de l’alemany suís (una varietat supeditada al model lingüístic alemany, ja que s’usava aleshores en la comunicació del carrer, però no en l’escriptura ni en els mitjans audiovisuals).

  1. Aclariment de la paradoxa (2): està en la història recent del valencià
    1. «La resposta és contundent: eixa llengua es trobava recorrent el camí directe cap a la substitució lingüística, és a dir, cap a la desaparició. Afectada per una situació de conflicte lingüístic, la convivència amb una altra llengua superior relega la inferior a usos no formals i privats, cada volta més i més conflictius i forçats (ço és, els parlants de la llengua minoritzada han de fer un esforç conscient per no abandonar-la i no tots troben l’al·licient per a no fer-ho).
      1. »Aquest estadi tan desequilibrat entre dos llengües en conflicte rep el nom de diglòssia. Aquest és un terme propi de la sociolingüística descrit pel lingüista Charles Ferguson (1959).» (p. 61-62)

 

4.2    De Suïssa a la supeditació a la «llengua literària»

Juli Martínez aprofita la subordinació de l’alemany suís per a descriure un cas general i aplicar-lo al valencià. La relació lingüística és esta: és factible que, en una llengua, un moviment social vincule una varietat a la «llengua literària», i excloga les altres varietats (4a). Per a arribar al fons, el nostre autor recorre a un altre fet puntual. A fi d’aconseguir més lectors, l’Associació d’Editors del País Valencià impulsà en el 2001 la traducció de Harry Potter al valencià. Hi hagueren valencians que respongueren en contra d’una manera «furibunda», ja que això afavoriria «la secessió lingüística» (4b).

L’elaborador de manuals de valencià fa una afirmació que hauria de ser òbvia: l’ús d’un idioma és prioritari i, per tant, està per davant d’altres consideracions. En canvi, hi ha qui, apel·lant a «la unitat de la llengua», desconsidera «la forma de parlar pròpia», o s’oposa a una versió d’una obra estrangera que faria augmentar la lectura en valencià.

El fet de col·locar «la unitat de la llengua» per davant de l’ús comporta no tindre en compte els parlants, de manera que estem davant d’una actitud essencialista. Si afegim que la reacció a la traducció valenciana era «furibunda» i pretenia insultar (seria una «secessió lingüística»), convindrem que Juli Martínez té motius per a qualificar eixe comportament com a «integrisme unitarista» (4c).

Acaba la descripció amb una afirmació que podria contribuir a explicar per què la lectura en valencià és tan baixa (entre un 2 i un 3%, contra un 29% entre els catalans i un 12% entre els balears): «la llengua literària no respon a un model estàndard conciliador, ni policèntric, ni composicional», deficiència que dificulta que els jóvens valencians s’hi senten «identificats lingüísticament» (4d).

  1. Actuació essencialista: posar «la unitat de la llengua» per davant de l’ús (b-c) per a mantindré un model lingüístic poc adequat per als valencians (a, d)
    1. «En la comunitat lingüística del català-valencià, l’àmbit literari ens ofereix un bon exemple de com una determinada variant dialectal ha assolit en exclusiva l’etiqueta de llengua literària, mentre que les altres en queden excloses.
    2. »Fa uns quants anys, l’Associació d’Editors del País Valencià va promoure la traducció del clàssic juvenil Harry Potter al valencià, amb les variants dialectals pròpies, diferents de les del català oriental. La contestació que va rebre aquesta decisió va ser digna d’anàlisi: de manera furibunda, se’ls va acusar que estaven afavorint la secessió lingüística en permetre que hi haguera un Harry Potter en català i un altre en valencià. I els atacs, per molt que ens sorprenga, no venien en general de Catalunya, sinó del mateix País Valencià.
    3. »Aquest integrisme unitarista és realment paradoxal, perquè mena algunes persones a menystenir la forma de parlar pròpia en pro d’un concepte –la unitat d’una llengua– que hauria de ser sempre subsidiari d’un altre: l’ús d’eixa llengua.
    4. »Una versió en valencià de Harry Potter permetia als joves valencians llegir uns best-sellers en una varietat pròxima, amb la qual es podien sentir identificats lingüísticament. Cosa que, per molt que alguns s’hi entesten, no és possible quan la llengua literària del català-valencià no respon a un model estàndard conciliador, ni policèntric, ni composicional.» (p. 63)

Com que el nostre autor és rigorós, aporta tres dades per a fonamentar el grau d’adequació que la «llengua literària» tindria per als valencians: 1) després de la descripció general (5a), posa un exemple en què l’actuació valenciana és més clara i més precisa (dins dels pronoms febles, 5a.i); 2) assenyala un conjunt de formes molt important en la comunicació (la flexió verbal, 5a.ii); 3) es referix al sistema d’accentuació (que s’aparta de la pronunciació estructural del valencià, 5a.iii). En la segona part (5b), el pedagog constata que eixa «llengua literària», alhora que desconsidera «la forma de parlar pròpia» dels valencians (4c), incorre en «expressions col·loquials» (fins i tot «vulgars») del català oriental (5b.i-iii).

  1. Grau d’adequació de la «llengua literària» al valencià: exemples
    1. «En realitat, la llengua literària del català-valencià, tant pel que fa a autors propis (inclús autors valencians!) com pel que fa a traduccions, reflecteix un model dialectal molt concret, que enalteix unes opcions gramaticals i ortogràfiques en detriment d’unes altres, com ara:
      1. Les combinacions de pronoms febles, en què sempre es tria el model del català oriental (l’hi, la hi), i no el model clàssic propi del valencià (li’l, li la), que permet establir la referència de manera més precisa.
      2. La morfologia verbal enterament oriental (penso, digui, parteixi), i no mai la valenciana (pense, diga, partisca) –inclús quan es tracta de traduccions en què els personatges parlen modalitats dialectals diferents en la llengua originària del text–.
      3. El sistema d’accentuació del català oriental, que fins i tot preval quan l’autor és valencià, com podem veure en la novel·la de Ferran Torrent, L’illa de l’holandès.
    2. »Encara més, el model literari consagrat impulsa unes expressions col·loquials –per no dir directament vulgars–, que no resulten genuïnes per al lector valencià. Per exemple:
      1. Presència sistemàtica de l’article el, la per a presentar els noms propis, un deix exclusiu del català oriental –i no sempre.
      2. Aglutinacions escrites del tipus esclar, pertot, estranyes per als valencianoparlants.
      3. Errades gramaticals que es consagren com a literàries, com ara escriure *coneixe’ls en comptes de conèixer-los (o conéixer-los, amb l’accentuació valenciana).» (p. 64)

El pedagog de la Universitat d’Alacant observa que, històricament, les universitats i algun institut han mostrat la realitat com no és: allà a on hi ha supeditació del valencià a la «llengua literària» (en realitat, al català oriental, 5), qualifiquen un model lingüístic «monocèntric i unitarista» com a «policèntric i composicional» (6). És la mateixa actuació que hem vist en el nacionalisme centraliste espanyol quan anomena el castellà com a espanyol i presenta Espanya com a monolingüe (§3.1, 1-2). L’actuació consistix en presentar una realitat negativa com a positiva per a impulsar la gent a acceptar propostes centralistes.

  1. Presentar la realitat com no és (cf. Espanya: monolingüe, §3.1, 1-2): un model «monocèntric i unitarista» és qualificat com a «policèntric i composicional»
    1. «Per molt que històricament s’haja ensenyat en les universitats i inclús en els instituts que l’estàndard del català-valencià és policèntric i composicional, hem de mostrar el nostre absolut desacord amb eixa asseveració. Com hem pogut veure més amunt en els diversos exemples, el model estàndard consagrat pels productes culturals és monocèntric i unitarista i, en conseqüència, no integra les particularitats dels altres dialectes.» (p. 65)

 

4.3    De la il·lusió inicial al «bilingüisme social passiu»

Sabem que el concepte diglòssia es creà en 1959 per a descriure la situació que tenia aleshores l’alemany suís (§4.1, 3a.i), i que Juli Martínez mostra el paral·lelisme que hi ha entre eixa relació i la supeditació del valencià al català oriental (§4.2). En 1967, un altre autor aplicà el concepte diglòssia a la supeditació d’una llengua a una altra llengua (7a), i feu una diferenciació que hem descrit més amunt (§2.1, 2a.ii, 2b): el bilingüisme com a procés individual, i la diglòssia com a procés social. La diglòssia només transitòriament és estable, de manera que evoluciona o bé cap a la substitució de la llengua supeditada per la llengua majoritzada (7b.i), o bé cap a la recuperació si els parlants la «veuen un emblema del propi poble, una senya d’identitat que els proporciona orgull i identitat» (7b.ii).

  1. De la supeditació d’un parlar (§4.1, 3a.i; §4.2) a la subordinació d’una llengua (a); evolució del procés social (b)
    1. «[En 1967] Joshua Fishman va dur el concepte diglòssia més enllà de l’especialització dialectal i el va estendre al conflicte entre dos llengües. L’avaluació de Fishman parteix de considerar que la diglòssia és un fenomen social, mentre que el bilingüisme és estrictament individual.» (p. 65)
    2. «La diglòssia pot desembocar en dos escenaris oposats o bé mantenir-se més o menys estable. Qualsevol d’aquests camins dependrà de l’actitud sociolingüística dels parlants de la llengua minoritzada.
      1. »Si no troben al·licient per a transmetre-la generacionalment, estarà abocada a la desaparició i la substitució lingüística per la llengua majoritzada.
      2. »Si, per contra, hi veuen un emblema del propi poble, una senya d’identitat que els proporciona orgull i identitat, la llengua tendirà a recuperar àmbits d’ús i recorrerà el camí de la normalització lingüística.
      3. »Finalment, si els passos cap a la normalització empesos des de les diverses administracions polítiques no són tan decidits com caldria, es produirà una espècie de stand-by, una estabilització en què aparentment la llengua minoritzada manté usos i parlants –o en perd molt gradualment–, però no acaba d’assolir la normalització plena.» (p. 70)

Com era previsible, la recuperació de la Generalitat (1982) i la restitució del valencià a l’escola (1983) varen ser positius per a la llengua pròpia dels valencians. Com a mostra de les possibilitats de recuperar-se, el docent de Novelda posa l’exemple dels dibuixos animats Bola de Drac. Començaren a emetre’ls la televisió catalana, la basca i la gallega en 1990. En 1991, s’afegiren la televisió andalusa i la valenciana, que va fer un doblatge propi. Per a alguns, aquella versió estava massa prop de la catalana; per a altres, massa separada; però la qüestió no és estar prop o lluny, sinó respondre a les característiques del valencià. En els pocs anys d’emissió (1992-1994), aquells dibuixos tingueren tant d’èxit, que arribaren al 53% de l’audiència. Fills de valencians castellanoparlants aprengueren no solament a entendre el valencià, sinó també a parlar-lo. A més, hi hagueren jóvens de Múrcia i d’Albacete que també s’ensenyaren el valencià (i algun català de la província de Tarragona aprengué les característiques del valencià).

El nostre autor aprofita aquell fet (8a.i) per a descriure quina ha sigut la política lingüística valenciana que ha predominat entre la recuperació de la Generalitat (1982) i el final del govern del Partit Popular (2016). La televisió valenciana no solament parà l’emissió de Bola de Drac (diversament de la televisió catalana, que els col·locà en el segon canal), sinó que impedí l’edició en VHS, DVD i Blue-Ray (contràriament a les altres televisions; 8a.ii). Per al pedagog de la Universitat d’Alacant, «la normalització era a tocar de dits només amb un impuls convençut des de l’administració que prestigiara la llengua» (8b).

Però el camí no va ser eixe, sinó el que hem descrit parlant del gallec (§3.3): «consolidar un estatus de mínims» i «anul·lar a la llarga la reivindicació del valencià gràcies a unes concessions disfressades de generositat» (8b). Eixa perspectiva començà durant la presidència de Joan Lerma (p. 71 nota 30), i s’aprofundí en el govern del Partit Popular: el valencià («marginat i, sovint, ridiculitzat») deixà de ser llengua predominant («no era tan útil com ens havíem pensat»): «els dibuixos animats i els programes de qualitat van ser reclosos en el segon canal autonòmic» (sense «l’abast de públic que havien arribat a assolir anys abans»). En definitiva, el valencià «perdia l’atractiu per a guanyar nous parlants» (8c). Tot això seguí fins a la clausura de Canal 9, en el 2013.

  1. Evolució de la política lingüística entre 1982 (Estatut d’Autonomia) i 2016 (final del govern del Partit Popular)
    1. Bola de Drac: de l’èxit social (1992-1994) a la supressió total.
      1. «Un fet il·lustratiu: la incidència de Bola de Drac (el valencià començava a mitat dels noranta a ser llengua voluntària dels fills dels monolingües castellans, que hi veien una llengua útil, divertida i prestigiosa. I tot (o quasi tot) gràcies a Son Goku.» (p. 71)
      2. «Dit d’una altra manera: per què RTVV va vendre els drets de Bola de drac a una altra televisió i va deixar d’emetre-la? Per què es va castellanitzar, folkloritzar i vulgaritzar l’ens fins a límits insostenibles?» (p. 70)
    2. Possibilitats del valencià de recuperar-se.
      1. «En el cas del valencià, amb una base poblacional lleial a la llengua pròpia malgrat la diglòssia imperant almenys des de la dictadura franquista, la normalització era a tocar de dits només amb un impuls convençut des de l’administració que prestigiara la llengua. Tanmateix, els objectius que es van proposar des de les elits polítiques no aspiraven a la normalització, sinó a consolidar un estatus de mínims, tant en el sistema educatiu (amb la Llei d’ús i ensenyament del valencià) com en els mitjans de comunicació (amb RTVV), que sadollara els anhels dels pocs que lluitaven per un ús normal de valencià i que anul·lara a la llarga eixa reivindicació gràcies a unes concessions disfressades de generositat.» (p. 70-71)
    3. Retorn a la diglòssia.
      1. «La conversió de RTVV en una caricatura de si mateixa estroncava de cap a cap el procés de normalització i, a canvi, donava pas a una situació d’estabilitat diglòssica. El valencià deixava de ser llengua predominant en la televisió valenciana i, per tant, es visualitzava que continuava tenint mancances comunicatives. No era tan útil com ens havíem pensat. Els dibuixos animats i els programes de qualitat van ser reclosos en el segon canal autonòmic i, com en un gueto qualsevol, ja no tenien l’abast de públic que havien arribat a assolir anys abans. El valencià, per tant, perdia l’atractiu per a guanyar nous parlants i esdevenia una opció remota, allotjada en un canal recòndit que només sintonitzava qui n’estava convençut.» (p. 71)

L’evolució política negativa no tingué un contrapés en l’ensenyament del valencià, ja que predominantment no focalitzaria la comunicació, i com a conseqüència no promouria «la creació de parlants» (ja comentat anteriorment, §3.2, 4b). Si a això ajuntem els altres factors (els mitjans de comunicació i l’administració), arribem al resultat: el «bilingüisme social passiu», que ha comportat que el valencià s’ha tornat pràcticament «un convidat de pedra» sense atractiu.

  1. Resultat de la política lingüística (i l’ensenyament majoritari): «bilingüisme social passiu» i «un convidat de pedra» sense atractiu
    1. «Amb un sistema educatiu que, per desgràcia, s’encaminava més a fer aprovar exàmens del mitjà de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià que no a crear parlants; amb uns mitjans que amagaven el valencià fins a fer-lo testimonial; i amb una comunicació administrativa (documents, edificis públics, etc.) en què la llengua minoritzada –quan era– ocupava un lloc redundant respecte a la majoritzada, la societat valenciana va desembocar en l’estadi en què encara es troba hui dia: el bilingüisme social passiu. El valencià ja és ací, sí, cert. Però s’assembla massa a un convidat de pedra que quasi ningú no mira ni, menys encara, té interés per conéixer.» (p. 71-72)

 

4.4    ¿Quina política lingüística caldria fer?

En el punt anterior (§4.3), hem arribat a un extrem que Juli Martínez vol evitar: que la sociolingüística siga negativa (§1.2, 1a). En conseqüència, afegix una secció per a esbossar factors d’una alternativa al «bilingüisme social passiu», a la «diglòssia suavitzada» (p. 72).

Quan en una societat hi ha un sector que en domina un altre, la llei deu declarar-los iguals. Eixa mesura és necessària, però no suficient. Si ens limitem a la llei, el sector dominant seguirà igual, no debades és més fort. Per a compensar la desigualtat, cal discriminar positivament la part inferior (com ara les dones davant dels hòmens; o el valencià davant del castellà). A més, resulta que, legalment, el valencià i el castellà no són iguals: tenim obligació de conéixer el castellà, mentres que només tenim dret a conéixer el valencià. La igualtat exigiria dir que els valencians tenim el dret i el deure de conéixer el valencià i el castellà. Per tant, la mateixa llei posa el castellà per damunt del valencià.

  1. La llei posa el castellà dalt i el valencià baix
    1. Declarar legalment iguals els desiguals: necessari però no suficient.
      1. Per a compensar la desigualtat, cal discriminar positivament el sector inferior (com ara les dones davant dels hòmens).
    2. Legalment, el valencià i el castellà no són iguals.
      1. Obligació de conéixer el castellà, i només dret a conéixer el valencià.
    3. Igualtat: dret i deure de conéixer el valencià i el castellà.

Al costat de les dos adversitats descrites (legalment, el valencià i el castellà no són iguals; socialment, el valencià és una llengua marginada), els adversaris del valencià apel·laran a la «llibertat» alhora que ignoraran la desigualtat real de les dos llengües (tant la legal, 10, com la social). Eixa actuació (en realitat, una pantomima) tindria com a efecte que la llengua socialment «debilitada i malaltissa» seguiria dominada; i, com que no li agrada a ningú viure prostrat, els seus parlants l’abandonarien progressivament. Juli Martínez ho descriu amb molta força (11).

  1. Continuació de la «diglòssia suavitzada» amb una pantomima (invocar la «llibertat»)
    1. «Aquesta apel·lació a la llibertat obviarà, per descomptat, els processos històrics, militars, poblacionals, legislatius, jurídics, etc. que hauran provocat el conflicte lingüístic (i el social) i que hauran prostrat la llengua inferior, completament debilitada i malaltissa. I atribuiran a la mateixa llengua la responsabilitat de ser poc usada.
    2. »Amb el cinisme de qui mata de fam un xiquet escanyolit i desnodrit i després encara li diu que per què no s’alça i es guanya les garrofes, els defensors de la llengua imperial –siga aquesta quina siga– fomentaran la mort de les altres mitjançant un argument aparentment implacable i irrebatible: la llibertat d’elecció.» (p. 72)

Si les llengües depenen de les societats que les parlen, la resposta a la «diglòssia suavitzada» no pot ser altra que la que hi ha hagut en Navarra (§3.4, 6b): en definitiva, augmentar la consciència que els valencians som un poble, i voler dirigir el nostre futur. Des de la perspectiva de les institucions públiques, el nostre autor proposa cinc mesures per a «fomentar el valencià d’una manera natural, fer-lo necessari i atractiu (i no redundant)». Això «convertiria el bilingüisme social passiu en actiu» (12a). Les mesures són: 1) evitar els rètols bilingües (12a.i); 2 i 3) substituir els documents dobles per l’ús alternat del valencià i del castellà (12a.ii), camí aplicable als discursos públics (12a.iv); 4) procurar que el valencià no estiga marginat de l’ensenyament universitari (12a.iii); 5)  intentar que les dos llengües oficials estiguen equilibrades en els actes culturals (12a.v).

  1. Mesures per a passar del bilingüisme social passiu a l’actiu
    1. «Superar aquest estadi de conflictivitat letàrgica depén de la mateixa societat i és un procés cabdal. No és igual reaccionar davant de l’agressió que fer-ho davant d’una erosió persistent però edulcorada. Això explica en part els descensos en tots els paràmetres d’usos que han experimentat llengües com el gallec o el valencià durant les últimes dècades. Mentre que les prohibicions inciten a la rebel·lió, la sedació incita a la somnolència. Per a capgirar aquest estadi i albirar un futur al bilingüisme social passiu, cal passar de la diagnosi a la teràpia i, amb la mateixa cura que gasten alguns per a reduir els usos d’una llengua, començar a fomentar-la d’una manera natural, a fer-la necessària i atractiva (i no redundant). És a dir, cal convertir el bilingüisme social passiu en actiu
      1. »Evitar les senyalitzacions i retolacions duplicades i donar-hi prioritat a la llengua minoritzada. Es podria fer al principi de manera tímida (quan el text resulte fàcilment comprensible per al parlant monolingüe de l’altra llengua: Facultat d’Educació), però la tendència hauria de ser a generalitzar aquest ús.
      2. »Substituir les comunicacions administratives duplicades per textos en què s’alterne la llengua, amb una tendència a fer preponderant la minoritzada a curt termini. Això podria generar rebuig inicialment, però seria una mesura efectiva per a assolir un domini lector solvent de les dos llengües oficials d’un territori i evitar la redundància.
      3. »Assegurar que en el trànsit de l’educació secundària a la superior l’alumnat pot continuar rebent l’ensenyament en la llengua minoritzada. Així, quan en qualsevol carrera universitària hi haguera més d’un grup d’una assignatura, almenys un d’eixos grups hauria d’impartir la matèria en cada una de les llengües oficials.
    2. »Incloure, com a mínim, totes les llengües oficials del territori en qualsevol comunicació pública de caràcter oral que es faça davant d’un auditori divers (discursos de representants públics, actes festius, visites institucionals guiades, rutes turístiques, etc.), de manera que s’alternen les llengües i no es dupliquen continguts.
    3. »Planificar una programació cultural (concerts, teatres, cine, etc.) amb un ús lingüístic equilibrat entre les llengües oficials. (I no, si els components d’un grup de mim o de jazz parlen una llengua X, eixes actuacions no compten a l’hora d’equilibrar la programació.).» (p. 73-74)

Les cinc mesures anteriors (12a.i-v) van en la línia d’incorporar l’ús del valencià a la societat valenciana (13a), de manera que no siga un idioma sobrer, prescindible (13b). Naturalment, també caldria que el valencià i el castellà foren iguals en les lleis (10b). Eixa igualtat comportaria anul·lar les moltíssimes lleis del govern espanyol que tenen la finalitat d’exigir que el castellà siga obligatori en una infinitat d’activitats, i mai les altres llengües cooficials.

  1. Incorporació de l’ús del valencià a la societat (a) a fi que no siga una llengua prescindible (b)
    1. «Òbviament, aquestes mesures, que pertanyen a un terreny més aïna subliminar, haurien d’anar acompanyades d’unes altres de més conscients per a assegurar-ne l’èxit, com ara impulsar mitjans de comunicació que prestigien la llengua minoritzada en l’era de les noves tecnologies; proporcionar mecanismes que permeten l’accés a l’aprenentatge reglat de la llengua a tota la població i que siguen prou flexibles i gens costosos; dissenyar campanyes de conscienciació i de respecte per la convivència lingüística; etc.
    2. »Però, si més no, les mesures de més amunt, promogudes des de l’àmbit públic, ajudarien decididament a no veure la llengua minoritzada com un apèndix sobrer, com una duplicació innecessària, sinó com una llengua plenament vàlida per a la comunicació, com una llengua que, pel simple fet que existeix al si d’una societat, convé conéixer

Juli Martínez està convençut que, amb les mesures dites (de caràcter moderat), el valencià seria considerat positivament en la societat valenciana, de manera que caminaríem cap a la normalització de l’ús públic del valencià (14a). Com a indici, reproduïx deu opinions de persones que s’han inscrit en els cursos gratuïts de valencià que fa la Universitat d’Alacant, en les quals veu «una immillorable campanya publicitària per a fomentar l’aprenentatge i l’ús del valencià» (14a).

Deixeu-me dir que, com tots els autors realment humanistes, el pedagog de Novelda confia en les persones i en el poble valencià, com mostren les paraules tan emotives amb què acaba el tema (14b).

  1. Amb les mesures dites (de caràcter moderat), el valencià seria considerat positivament i caminaríem cap a la seua normalització
    1. «Arran d’aquestes respostes [no reproduïdes en esta ressenya], reflexionem: ¿podem mantenir encara que el valencià no és una llengua que pot ser percebuda molt positivament? ¿Ens adonem que només un discret impuls institucional faria que el valencià assolira un nou estadi molt més pròxim a la normalització plena? ¿No detectem en totes aquestes paraules, escrites voluntàriament, una immillorable campanya publicitària per a fomentar l’aprenentatge i l’ús del valencià?
    2. »En definitiva, en la vorera d’enfront dels altaveus mediàtics, obedients sistemàticament a un amo cruel i despietat que, des de la ignorància més supina, menysprea tot el que no coneix, tot el que és diferent d’ell, perquè ho considera una amenaça, hi ha una societat oberta, disposada a aprendre, a enriquir-se culturalment i lingüísticament, a fer seua i lluir amb orgull una senya d’identitat que no està feta per a guardar-la al baül o a la vitrina, sinó per a usar-la, gastar-la i retòrcer-la a diari, per a utilitzar-la amb totes les funcions que li són assignades i en tots els àmbits imaginables. És eixa part de la societat la que permet, promou i garanteix la convivència. També la convivència lingüística. És eixa part de la societat la que farà véncer el civisme per damunt de la caverna.» (p. 76)

 

Adquirible en llibreries. També en la pàgina web: https://publicaciones.ua.es/es/catalogo/societat-valenciana-en-l-espill-linguistic-la/978-84-9717-450-3

 

Valencianitat activa des d’Alacant (III). Relacions lingüístiques dins d’Espanya (§3)

3. Cap. 5. Relacions lingüístiques dins

d’Espanya

3.1    De castellà a «espanyol»: objectius

Després de les relacions entre les llengües del món (capítols 1-4), venen les relacions entre les llengües d’Espanya (capítol 5). Se’n parlen set: «l’aragonés, l’aranés, l’asturià, el castellà, el català-valencià, l’èuscar i el gallec» (p. 43). Però, des del centralisme, intenten presentar Espanya com a monolingüe (1).

  1. Intent de presentar Espanya (set llengües) com a monolingüe
    1. «Els mitjans de comunicació radicats a Madrid les exclouen totes, com també els sistemes educatius de les comunitats monolingües, de manera que el concepte de riquesa aplicat a la diversitat lingüística és un tabú que a Espanya és combatut a força de prejudicis sobre la utilitat, la magnitud, la internacionalitat [del castellà] o altres espantalls lingüístics.» (p. 43-44)

Per a afavorir l’objectiu de creure que Espanya seria monolingüe, el nacionalisme centraliste espanyol (encapçalat per la Real Academia de la Lengua, RAE) està intentant canviar el nom castellà per espanyol des de 1925 (les gramàtiques d’eixa institució usaven el nom castellà fins a 1925: 1711, 1771, 1858, 1895, 1917). El canvi de nom potencia l’abandó de les llengües diferents del castellà (2a): si un valencià es sent espanyol (que és el sentiment molt majoritari entre els valencians), trobarà normal que la seua llengua siga «l’espanyol». Per contra, el nom històric del castellà afavorix el manteniment del valencià: un valencià que es senta espanyol no trobarà cap anomalia en el fet que la llengua pròpia del seu poble siga el valencià (i no el castellà).

El nostre autor descriu una deformació de la realitat entre graciosa i grotesca: els castellans, humils i solidaris, haurien abandonat el seu «idioma» per a crear la llengua d’Espanya, «l’espanyol», de manera que els altres espanyols hauríem d’abandonar el nostre orgull cabut i abraçar «l’espanyol» com a llengua personal i pròpia (2a.i).

L’arrelament social de Juli Martínez fa que estiga al costat de la gent del carrer (que seguix anomenant el castellà com sempre l’ha anomenat), de manera que discrepa d’aquells valencianistes que, mirant-se el melic, fan el joc a la RAE (2a). En una altra part, comenta que els qui volen canviar castellà per espanyol «tenen molt clar que el nom fa la cosa» (2b), objectiu que comprenen molt bé aquells policies que volen intimidar un valencianoparlant ordenant-li: «Estamos en España. Habla en espanyol». En un altre capítol, vincula la substitució de castellà per espanyol «als imperialistes lingüístics» (2b.i), i constata que els anglesos (que «també han sigut imperialistes») no han intentat canviar English per British (2b.ii).

Ací, podem recordar que Josep Giner observava a Joan Fuster que n’hi han que volen començar per allà a on volen arribar: una bona incoherència. Un ideòleg arrelat a la seua societat sap donar arguments vàlids per a convéncer la gent del carrer; en canvi, l’infantilisme dona uns consells que, quan u els aplica, queda en ridícul en el carrer.

  1. En Espanya, una llengua: «l’espanyol» (a), que seria diferent del castellà (a.i). El nom faria la cosa (b), operació que no han fet els anglesos (b.ii)
    1. «A més, per a consolidar la preponderància del castellà respecte a les altres llengües de l’estat, des dels mitjans d’influència estan propiciant des de fa anys l’apropiació d’un terme (espanyol) per a fer referència a la llengua castellana, a fi de potenciar la sensació de llengua genèrica de tot l’estat.
      1. »Fins i tot, alguns estudiosos es dediquen a llançar fal·làcies sobre una pretesa cessió dels parlants castellans, que haurien abandonat el seu idioma en pro d’una llengua comuna (Lamela, 2008). La barbaritat és tremenda i fenomenal, però troba públic entusiasta entre els nacionalistes espanyols, que disposen així d’una matriu argumentaria fingidament científica per a colpejar la tossuderia dels parlants d’altres llengües que no volen abandonar-les per a parlar eixa lingua franca i universal, l’espanyol.» (p. 44; també en la p. 113, nota 55)
    2. «Des del poder espanyol tenen molt clar que el nom fa la cosa i, per això, fa anys que procuren que identifiquem espanyol i castellà, de la mateixa manera que s’esforcen perquè tothom identifique Espanya amb Castella.» (p. 55)
      1. Vincula la substitució de castellà per espanyol «als imperialistes lingüístics» (p. 108, nota 47)
      2. «Els anglesos també han sigut imperialistes, però no es refereixen a la llengua com a britànic» (p. 108 nota 48).

El nostre autor observa que «l’intent continuat d’encimbellar el castellà com a llengua superior provoca un efecte que, buscat o no, només podem qualificar de perniciós per als mateixos castellanoparlants» (p. 44): «els dificulta enormement l’accés a unes altres llengües» (p. 45). Es veu que això també els passa als anglesos. El pedagog de Novelda dona una dada significativa: «cal que recordem que tots els presidents espanyols des del 78 han sigut monolingües castellans tancats?» (p. 45).

 

3.2    Retrocés en l’ús del valencià: causes immediates

El tractament que Juli Martínez fa de l’ús del valencià i del basc és molt atractiu. Atribuïx el retrocés de l’ús social del valencià a dos factors objectius: la immigració i el fet que una part dels pares valencianoparlants no hagen parlat als fills en valencià (2a). La reducció en la transmissió generacional estaria vinculada a la «conflictivitat» que hauria produït la divisió entre el secessionisme (o anticatalanisme) i l’unitarisme (o catalanisme, 3a.i). Més avant, comprovarem que, per al nostre autor, la reculada en l’ús del valencià derivaria de dos causes més profundes. Trobarem la primera parlant del gallec (§3.3, 5), i el factor crucial apareixerà en el tractament del basc (§3.4, 7).

  1. 3 Factors que haurien fer retrocedir l’ús del valencià: immigració i «conflictivitat»
    1. «L’ús del valencià ha decaigut significativament les últimes dècades, sobretot per dos fenòmens que han caminat de la mà: un gran flux immigratori (i, per tant, persones que no tenen el valencià com a llengua pròpia) i un descens de la transmissió generacional a causa de la conflictivitat induïda que s’hi associava (i, per tant, persones que el tenien com a propi i l’abandonen o no el transmeten).
      1. »Eixa conflictivitat estava molt relacionada amb un fenomen de caràcter polític, que encara hui dia tracta de ser revifat per les forces vives de la dreta conservadora i nacionalista espanyola: la batalla de València.» (p. 46-47)

El pedagog de Novelda posa diversos errors en la banda secessionista (defensa implícita de l’estat centraliste, vinculació al castellà, etc., 4a); però observa que la part unitarista ha usat un model lingüístic dubtós (amb exemples clars, 4b); a més, no ha centrat l’ensenyament del valencià en la comunicació (4b). Afegix que el silenci sobre eixos dos errors va unit a evitar l’autocrítica (que és necessària en tot moviment seré i reflexiu). Actualment, hi ha un sector secessioniste que no té les característiques indicades en (4a; i és valencianiste).

  1. 4 Anomalies en el secessionisme (a) i en l’unitarisme (b)
    1. «La batalla de València –que amagava, també, el xoc entre dos models d’estat oposats– va tindre, des del principi, un correlat lingüístic, que permetia ferir en els sentiments més profunds dels valencians: “els catalans volen que parlem català (i mos volen furtar la paella)”. Així sorgeix el secessionisme lingüístic valencià, vehiculat generalment en castellà, i que catalogava com a traïdors tots els escriptors o professors (com Joan Fuster o Manuel Sanchis Guarner) que volien dignificar la llengua pròpia, usant-la i ensenyant-la. Des d’un punt de vista històric, els secessionistes han anat perdent embranzida amb el pas dels anys (especialment arran de la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, el 1998), tot i que hui dia encara és possible trobar-ne grupuscles violents, com el GAV (Grup d’Acció Valencianista), vinculats a l’extrema dreta.
    2. »[Els anticatalanistes] també han servit per a ocultar (o evitar) una autocrítica que, des d’un punt de vista estrictament lingüístic i pedagògic, haurien d’haver-se fet els bons: s’ha encertat sempre el model estàndard que calia ensenyar en l’escola? Calia estigmatitzar, com sovint s’ha fet, paraules (o flexions) absolutament correctes com vore, vos, este, eixe, el numeral dos en femení, huit, hui, omplit, establit, faena, servici i un llarguíssim etcètera? No es tracta de distribuir les culpes, sinó de no defugir la responsabilitat de cadascú i pensar que, tal volta, si no ha crescut considerablement el nombre d’usuaris del valencià entre els nouvinguts és perquè, en part, el sistema educatiu no ha sigut capaç d’enfocar l’ensenyament de la llengua a la creació de nous parlants.» (p. 47-48)

 

3.3    Involució en l’ús del gallec: subordinació «amable»

La comparació amb el gallec aprofita per a extraure una actuació negativa que també afecta el valencià. Després d’un període d’estabilitat, l’ús de la llengua pròpia de Galícia retrocedix d’una manera acusada (5a), sobretot en els parlants de poca edat (5a.i). La causa seria que el canvi que hi ha hagut en Galícia és més aparent que real: de la supeditació crua del gallec al castellà, el govern de Galícia passa a una subordinació «amable» (5b).

  1. 5 Després d’un període d’estabilitat, l’ús del gallec retrocedix (a); causa (b)
    1. [després de tres o quatre dècades d’estabilitat, 80% de parlants] «Les últimes dos dècades han capgirat de manera preocupant aquesta situació. […] El coneixement del gallec continua sent alt i, amb dades de 2013, més d’un 87% de la població declara que sap parlar-lo molt o bastant bé… amb una excepció: el segment més jove (dels 5 als 14 anys), on eixe percentatge baixa al 77%.
      1. »Tot i això, els valencians bé sabem que conéixer un idioma no és sinònim d’usar-lo. I és en aquest aspecte on la situació del gallec esdevé molt més preocupant (i, val a dir, per desgràcia, que és on més s’assembla al valencià): mentre que més del 60% de la població major de 50 anys declara que usa majoritàriament el gallec, eixe percentatge se situa al voltant del 40% entre els qui tenen 15 i 49 anys, i baixa dràsticament fins al 25% entre el segment més jove.» (p. 48)
    2. «Aparentment es desconflictivitza el contacte lingüístic entre el castellà i el gallec, de manera que es potencia la impressió que totes dos llengües poden conviure amablement en el mateix entorn. Però, al cap d’un grapat d’anys, no més d’una vintena, es veu la crua realitat: el gallec es troba en una situació crítica, amb poques perspectives de reeixir si no es capgira immediatament la política lingüística de l’administració.» (p. 49)

Els moviments socials que voldrien que l’ús del gallec no retrocedira sinó que augmentara ¿com haurien d’actuar? Els lectors de Juli Martínez troben la resposta a continuació, en les constatacions i reflexions sobre Euskadi i Navarra.

 

3.4    Recuperació del basc: autoestima, confiança i seguretat

El basc ha avançat molt en el coneiximent (sobretot entre els jóvens, 6a.i). En l’ús, l’increment és moderat (6a.ii). Cal recordar que el basc és una llengua remarcablement diferent de les romàniques, de manera que a un parlant d’una llengua romànica li costa més aprendre el basc que el gallec o el valencià-català.

En Navarra, a pesar d’haver tingut governs que han dificultat l’estudi del basc (com descriu el nostre autor) l’ús de la llengua pròpia ha augmentat deu punts (i més el coneiximent, 6b.i). El cas de Navarra és extraordinari, ja que comporta una adhesió forta dels navarresos a la seua llengua pròpia. Eixa evolució explica que, gràcies a la pressió dels ciutadans, han canviat la llei d’educació. A partir del 2015, es pot estudiar basc i en basc, a més de la part nord de Navarra, també en la part sud (només castellanoparlant) i en la part central (bascoparlants i castellanoparlants).

  1. 6 Augment del coneiximent i de l’ús del basc, sobretot entre els jóvens (tant en Euskadi, a, com en Navarra, b)
    1. Euskadi: «L’èuscar ha experimentat, per contra, un increment tant pel que fa al coneixement (que podem qualificar d’extraordinari), com pel que fa l’ús (més moderat).
      1. »[…] L’augment, però, és encara més contundent si ens fixem només en les capes més joves de la població (per davall dels 20 anys), ja que les dades indiquen una evolució des de prop del 40% en 1981, fins al 94% en 2011.
      2. »[…] L’ús de l’èuscar a la llar s’ha mantingut entre prop del 20% de la població; en altres àmbits, com els administratius o els laborals, ha crescut al voltant de 10 punts, de manera que el percentatge de persones que usa l’èuscar en aquests àmbits ha passat del 15% en 1991 a quasi el 25% en 2011.» (p. 49-50)
    2. Navarra (amb governs que han dificultat l’estudi del basc): «D’acord amb el cens de 1996, els euskalduns (o quasi euskalduns) representaven el 18,3% de la població navarresa. Aquest percentatge va pujar fins al 20,9% en el cens de 2001. I va assolir el 28,1% en el cens de 2011.
      1. »Entre la població més jove, com també ocorre al País Basc, el coneixement de l’èuscar s’ha estés d’una manera més generalitzada, fins al punt que, l’any 2008, el 38% del nou alumnat de la Universitat Pública de Navarra (UPNA) tenia coneixements de basc en un grau divers, percentatge que contrastava amb el 25% de l’any 2000.» (p. 51)
      2. La pressió dels navarresos ha fet canviar la llei d’educació en el 2015. A partir d’eixe any, es pot estudiar basc i en basc en la part castellanoparlant i en la part mixta (p. 51).

Euskadi i Navarra no han evolucionat com Galícia i València. Certament, els governs d’Euskadi han estat clarament a favor del basc; però no els de Navarra. I el suport d’un govern no assegura el manteniment d’una llengua minoritzada (com mostra el cas irlandès, 7a). En conseqüència, ¿quines són les raons que expliquen la recuperació del basc (Navarra inclosa)?

Juli Martínez ho atribuïx a tres factors. El primer és l’autoestima (7b), que dona confiança i seguretat. Davant d’eixe panorama, convé que ens preguntem si els valencians tenim confiança en la nostra manera de ser i en la nostra forma de parlar; i si el valencianisme ha impulsat l’autoestima com a valencians, i la confiança en la nostra manera de ser i de parlar. Si tinguérem més reflexions autocrítiques (§3.2, 4b), hauríem elaborat treballs sobre eixes qüestions. L’opinió del pedagog de la Universitat d’Alacant és que els valencians i els gallecs no tenim l’autoestima dels bascs i dels navarresos (7c).

Al costat de l’adhesió a la pròpia personalitat, el nostre autor. indica dos factors vinculats: d’una banda, els bascs i els navarresos atribuïxen al basc ser «una part consubstancial a la seua identitat com a poble» (7c), valor que li dona «prestigi» (7b); de l’altra, els dos pobles «es projecten com a col·lectivitat cap al futur» (7c). No cal dir que un poble que té autoestima i confiança en ell mateix, també té una identitat positiva, i la suma de tot és «projectar-se com a col·lectivitat cap al futur».

La conclusió és clara: els bascs i els navarresos «han pres la decisió voluntària de recuperar la llengua basca com a element cohesiu, identitari i d’interpretació del món» (7d). Juli Martínez remarca que eixa decisió no és gens singular, ans al contrari: «és la que han de prendre totes les comunitats lingüístiques que es rebel·len contra la desaparició de la seua llengua» (7d). I acaba contrastant eixe camí amb el de la subordinació «ensucrada» i els seus efectes (7e).

  1. 7 Causes de la recuperació del basc: autoestima, identitat i projecció al cap al futur (a-c); són factors universals (d), que contrasten amb la supeditació «ensucrada» (e)
    1. «Si bé és evident que l’èuscar ha comptat amb el suport explícit dels successius governs bascos –no així dels navarresos–, que l’han potenciat com a la principal senya d’identitat pròpia, només eixa bona disposició governamental no és suficient. És ben important, però no és suficient.
    2. »L’auge de l’èuscar s’explica, ben probablement, per la combinació de dos factors que van molt units: l’autoestima col·lectiva dels bascos i el prestigi que associen a l’èuscar fins i tot els bascos erdalduns (els qui parlen de normal una altra llengua).
    3. »Aquests dos factors són indissociables i són, també, la gran diferència respecte al gallec, el valencià o altres. Els habitants del País Basc i Navarra, independentment que hagueren tingut o no l’èuscar com a llengua materna i que saberen parlar-lo o no, han entés que l’idioma és una part consubstancial a la seua identitat com a poble. És a dir, que en la llengua pròpia tenien i tenen un tresor amb el qual poden conéixer millor la seua història i projectar-se com a col·lectivitat cap al futur.
    4. »En resum, han pres la decisió voluntària de recuperar la llengua basca com a element cohesiu, identitari i d’interpretació del món. És eixa la decisió que han de prendre totes les comunitats lingüístiques que es rebel·len contra la desaparició de la seua llengua.
    5. »I no, no ajuden gens a rebel·lar-s’hi les consignes edulcorades sobre una fictícia convivència harmònica amb què alguns intoxiquen la població. El conflicte lingüístic és un reflex del conflicte entre grups. Quan aquest conflicte ha deixat de ser percebut com a tal, el grup inferior sol entrar en un estat de somnolència, de letargia, d’apatia (just el contrari de l’autoestima). La llengua d’aquest grup decau, simplement, perquè reflecteix aquest estat d’ànim. Fer creure que una llengua pot sobreviure incòlume al contacte prolongat amb una altra de majoritzada, que té tot el suport polític, econòmic i mediàtic, és la millor estratègia per a acabar convertint l’apatia en una dolça i ensucrada agonia.» (p. 52-53)

Si ara tornem al principi del llibre que ressenyem, comprovarem que els factors que han fet avançar l’ús del basc són els que Juli Martínez atribuïx als pobles plens (reproduïts en 8a.i). A més, la identitat i l’autoestima són també els factors que al final del llibre el nostre autor posa com a marc de la recuperació del valencià (reproduïts en 8b.i). En definitiva, estem davant d’una actuació coherent, ja que els factors que fan que un poble i una llengua es recuperen són universals (7d).

  1. Factors que haurien fet avançar l’ús del basc
    1. Els que corresponen als pobles plens.
      1. §1.3, 2b.i: identitat, «autoconsciència d’una història compartida» i «un projecte comú».
    2. Els que permetrien la recuperació del valencià.
      1. §1.3, 3d.i: «augment radical en l’autoestima del poble valencià, és a dir, en l’autoconsciència que els valencians som un poble d’Oriola a Vinaròs».

El llibre que ressenyem també tracta l’aranés, l’asturià, l’aragonés i els parlars catalans dins d’Aragó (p. 53-57).

Adquirible en llibreries. També en la pàgina web: https://publicaciones.ua.es/es/catalogo/societat-valenciana-en-l-espill-linguistic-la/978-84-9717-450-3

 

Valencianitat activa des d’Alacant (II). Llengües i relacions de supeditació (§2)

2      Llengües i relacions de supeditació

2.1    Cap. 1. Bilingüisme i conflictes entre grups socials

El llibre que ressenyem consta de 13 capítols dividits en seccions. El primer capítol (la introducció) justifica la confecció del llibre (§1.2-§1.3) i aclarix un parell de conceptes: el bilingüisme i les llengües minoritzades.

Juli Martínez partix de les conviccions que, en les relacions entre els pobles, hi han conflictes (1a); i que, si en una mateixa societat es parlen dos llengües, és perquè en un passat recent o llunyà dos comunitats humanes haurien «col·lidit» (1b).

  1. Coexistència de llengües en una societat com a efecte de relacions conflictives entre comunitats humanes
    1. «Tota situació de contacte entre grups humans ha comportat, en bona lògica, una situació de contacte de llengües, en la qual, les relacions entre llengües no han diferit substancialment de les relacions entre grups. És a dir, han tendit a ser bel·ligerants, agressives i violentes.» (p. 16)
    2. «Quan en una societat conviuen (o, més aïna, malviuen) dos llengües és perquè, més lluny o més prop en el temps, dos comunitats humanes, en origen diferents, van col·lidir.» (p. 16)

En la situació lingüística descrita, «un dels dos grups humans originaris, en concret, el preponderant, haurà fet tots els possibles per diluir, soterrar i oblidar (i fins i tot negar) eixa col·lisió, a fi d’encetar un procés d’assimilació imperceptible per a la major part dels components del grup inferior» (p. 16). «Els membres de la comunitat lingüística preponderant no necessiten conéixer la llengua dels altres grups»; en canvi, «els membres de les comunitats inferiors coneixen la llengua pròpia i també la predominant, i en distribueixen els usos segons el grau de formalitat, de manera que la pròpia només l’usen en contextos informals» (p. 17). El resultat és que «no és possible imaginar una societat bilingüe, si per bilingüe entenem la plena capacitat d’ús de dos llengües pel mateix grup humà» (p. 17).

El bilingüisme que existix és l’individual. Quan és voluntari, és «una opció utilitària i/o enriquidora d’un parlant» (p. 18). Si deriva de la supeditació d’una llengua a una altra, els parlants «dubtaran de la solvència de la pròpia per a usos formals. Per això, tendiran a especialitzar-ne l’ús, fins al punt que s’acostumaran a desenvolupar-se en un bilingüisme desequilibrat». Eixe bilingüisme consistix en tindre «consciència de ser bilingües, però actuaran com a monolingües usant la llengua que no els és pròpia en els àmbits formals (acadèmics, administratius, mediàtics, etc.)» (p. 18).

  1. Procés de supeditació d’una llengua a una altra en les institucions públiques
    1. En la situació descrita en 1, «un dels dos grups humans originaris, en concret, el preponderant, haurà fet tots els possibles per diluir, soterrar i oblidar (i fins i tot negar) eixa col·lisió, a fi d’encetar un procés d’assimilació imperceptible per a la major part dels components del grup inferior.» (p. 16)
      1. Efecte: «els membres de la comunitat lingüística preponderant no necessiten conéixer la llengua dels altres grups»; en canvi, «els membres de les comunitats inferiors coneixen la llengua pròpia i també la predominant, i en distribueixen els usos segons el grau de formalitat, de manera que la pròpia només l’usen en contextos informals». (p. 17)
      2. Resultat: «no és possible imaginar una societat bilingüe, si per bilingüe entenem la plena capacitat d’ús de dos llengües pel mateix grup humà.» (p. 17)
    2. El bilingüisme que existix és l’individual.
      1. Voluntari: és «una opció utilitària i/o enriquidora d’un parlant». (p. 18)
      2. Bilingüisme derivat de (a.i): els parlants «dubtaran de la solvència de la pròpia per a usos formals. Per això, tendiran a especialitzar-ne l’ús, fins al punt que s’acostumaran a desenvolupar-se en un bilingüisme desequilibrat». (p. 18)
      3. Consistix en tindre «consciència de ser bilingües, però actuaran com a monolingües usant la llengua que no els és pròpia en els àmbits formals (acadèmics, administratius, mediàtics, etc.).» (p. 18)

Juli Martínez també mostra que la noció pertinent no és «llengua majoritària i llengua minoritària», sinó llengua minoritzada en un lloc. De fet, una mateixa llengua pot ser dominant en un lloc i minoritzada en un altre (posa com a exemple el castellà en Los Ángeles, p. 18-19). A més, el procés va unit a «les comunitats que les parlen», de manera que «la minorització i la majorització recauen sobre els grups humans i contagien de passada les llengües, no al revés». La descripció és atronadorament clara (3a).

  1. 3 Grups socials minoritzats i llengües minoritzades
    1. «Si els membres d’una comunitat humana minoritzada decideixen abandonar la llengua pròpia en la transmissió generacional, només aconseguiran que els seus fills continuen pertanyent a eixa mateixa comunitat minoritzada, però que parlen la llengua de la comunitat majoritzada, això sí, amb un accent particular que, de ben segur, serà considerat per molts com a ben graciós. I, llevat que vulguen guanyar-se la vida com a humoristes, continuaran patint els mateixos desavantatges socials (exclusió, marginació econòmica, precarietat laboral, etc.) que ja van haver d’afrontar els seus pares –encara que, potser, els fills rebran sovint alguna palmadeta condescendent a l’esquena.» (p. 19)

Hem vist que el nostre autor fonamenta la confecció del llibre (§1.2). En  canvi, no justifica el contingut. Probablement, no fa eixa operació perquè pensa que, per a acostar-se a la societat valenciana, no cal fer un camí particular, sinó desplegar una descripció sociolingüística general i buscar exemples que o bé siguen valencians, o bé clarifiquen situacions valencianes. En efecte, entre el capítol 2 (les funcions de les llengües naturals) i les conclusions (els capítols 12 i 13), apareixen nocions previsibles de la sociolingüística.

  1. 4 Capítols del llibre
  1. Introducció: llevant l’aspror a alguns termes sociolingüístics
  2. Les funcions de les llengües naturals
  3. L’heterogeneïtat de les comunitats humanes
  4. Llengües útils i inútils, la riquesa de la diversitat i el monolingüisme
  5. Les llengües a l’estat espanyol
  6. Si el bilingüisme no existeix, què és açò?
  7. Les llengües al món. El darwinisme lingüístic
  8. Prejudicis lingüístics
  9. La koiné i el pidgin o la diferència entre rics i pobres
  10. Nacionalismes lingüístics
  11. La virtut de la variació lingüística. Llengües i dialectes
  12. Mirem-nos bé en l’espill lingüístic… o el deformaran tant com podran
  13. Ara que ens hem vist en l’espill lingüístic

 

2.2    Cap. 2 i 3. Supeditació lingüística: de la cohesió social a la fractura

En el punt anterior (§2.1, 3), hem vist una de les qualitats del llibre de Juli Martínez: parlant del concepte llengua minoritzada, fa una descripció del grup castellanoparlant de Los Ángeles que, en realitat, és aplicable a moltes situacions valencianes. D’eixa manera, els lectors van fent-se idees sobre les relacions entre grups humans i llengües; i, alhora, van penetrant en la comprensió de la societat valenciana.

Això mateix passa en el capítol 2 («Les funcions de les llengües naturals»). A més de comunicar-nos, les «llengües són un dels factors fonamentals que ens fan sentir-nos part d’una comunitat humana determinada. No són l’únic, però sí que solen ser el més important» (p. 23). En definitiva, la llengua d’una comunitat humana li aporta identitat i cohesió social.

Però eixos valors generals de les llengües poden alterar-se fortament quan la llengua d’una societat està supeditada a una altra llengua en la mateixa societat. Per a il·lustrar-ho, el nostre autor posa un exemple valencià. Observa que, mirats des de fora, pareixen membres de la mateixa «comunitat de parla» un polític conservador i un cantautor de Xàtiva que siguen valencianoparlants (5a). Però, en realitat, no ho són. I no ho són perquè el polític conservador considera el valencià com a una llengua subsidiària del castellà, que seria per a ell la que aportaria cohesió social (5b). En conseqüència, el cantant en valencià serà considerat un anticòs social. Correlativament, el cantant considerarà que el polític és un renegat. En compte d’aportar identitat i cohesió, quan u accepta la llengua dominant com a pròpia i desconsidera la dominada caminem cap al punt oposat: cap a una fractura social (5c).

  1. 5 De la identitat i la cohesió a la fractura social a causa d’acceptar la supeditació de la llengua pròpia a la llengua de fora
    1. «Fixem-nos en aquest exemple paradigmàtic: ¿pertanyen a la mateixa comunitat lingüística un polític conservador valencià valencianoparlant i un cantautor xativí que canta en valencià? Possiblement, un observador extern diria que sí.
    2. »Però ells, per contra, consideraran que ni pertanyen a la mateixa comunitat lingüística, ni tan sols a la mateixa comunitat de parla. S’entenen mútuament, però no formen part del mateix grup humà. En realitat, ací ens trobem davant d’una conducta anòmala: un dels dos parlants alberga una afectivitat negativa respecte a la llengua que li ha sigut transmesa. La considera subsidiària d’una altra (la que té la connotació de superior en el seu entorn), fins al punt que serà aquesta altra llengua la que actuarà sobre eixe parlant com a instrument de cohesió social.
    3. »És aquest, per tant, un dels efectes demolidors que pateixen les llengües que, en una situació de conflicte, adquireixen l’estatus inferior: la comunitat de parla es clivella no només perquè la llengua és exclosa dels àmbits formals o perquè minven els intercanvis lingüístics entre parlants allunyats geogràficament, sinó també perquè alguns dels components d’eixa comunitat se senten seduïts per l’altra, per la superior, a la qual no associen cap mena de conflicte, de manera que acaben renegant de la pròpia i, fins i tot, retorcent-la per a convertir-la en un pretés instrument de cohesió de la comunitat lingüística predominant.» (p. 24-25)

Juli Martínez no explica solament factors socials. També se n’entra en l’ànima humana i mostra que l’ús de les llengües té efectes en els sentiments. Un exemple apareix quan descriu les llengües com a factor de la identitat. Observa que, quan a un valencianoparlant li fan abandonar el valencià en «un àmbit formal», pot acceptar-ho amb resignació (6a). En canvi, trobaria inadmissible que volgueren fer-li canviar el valencià pel castellà en les relacions amb familiars i amics (6b). Per a explicar eixe contrast, apel·la a la identitat (vinculada als sentiments); en el cas «formal», no hi han sentiments (o poden tindre poca força), els quals sí que són actius (i forts) en les relacions amb familiars i amics.

  1. 6 Efectes de la substitució del valencià pel castellà en la identitat i els sentiments
    1. «L’abandó lingüístic de la llengua inferior en àmbits específics i formals és assumida amb més o menys resignació perquè tan sols afecta la funció de la llengua com a sistema de comunicació.
    2. »Però, en canvi, un supòsit en què la llengua pròpia ens és vetada en contextos pròxims (familiars, amistosos) ens resulta molt menys admissible, perquè no només es qüestiona la capacitat comunicativa de la llengua, sinó que se’ns arrabassa la funció identitària.» (p. 25)

 

2.3    Cap. 4. Causa de l’existència de les llengües

El capítol 4 de L’espill lingüístic («Llengües útils i inútils, la riquesa de la diversitat i el monolingüisme») informa que, actualment, podrien haver «entre 6.000 i 7.000 llengües, i al llarg de la història humana n’hi ha hagut vora 30.000» (p. 37). El pedagog de Novelda justifica l’existència de les llengües en la unió que hi hauria entre cada llengua i el poble o els pobles que la parlen. En el capítol que comentem, en fa una bona descripció (7).

  1. 7 Les llengües com a realitat unida al poble o pobles que la parlen
    1. «Cada llengua és […] un producte absolutament imbricat amb la comunitat humana que la parla, de la qual són reflex i prisma per a aprehendre el món.» (p. 37)
    2. Eixa conjuminació comporta que «les llengües són prolongacions dels grups humans i contenen una informació essencial sobre la història d’eixa comunitat i sobre la visió que tenen del món que els envolta (com han sobreviscut, com s’han alimentat, com s’organitzen socialment, com perceben la natura, quins perills temien, etc.).» (p. 37)

En el capítol 2, ja havia aparegut la interpretació de les llengües que proposen Edward Sapir i Benjamin Lee Whorf. Retrocedint un poc més en la història, opine que el valencianisme necessita un treball que incorpore la concepció de les llengües que tenia el romanticisme alemany i els intents de solucionar les limitacions que hi han. En eixa direcció, he intentat fer una aportació («Cada llengua ¿és una visió del món? “Lo sisé seny” de Ramon Llull», 2003).

Des del punt de vista metodològic, l’ideal seria tractar la causa de l’existència de les llengües abans que els conflictes i la supeditació d’una llengua a una altra (§2.1 i §2.2). Actuant d’eixa manera, expliquem més bé per què és negatiu que una comunitat lingüística es supedite a una altra, i per què eixe procés sol anar unit a la subordinació d’una comunitat humana a una altra (§2.1, 3).

Com és natural en un llibre de vocació pedagògica, el nostre autor tracta les qüestions que es debaten en la societat, com ara la «utilitat» de cada llengua. En la ressenya, procure prescindir dels temes que responen a prejuïns. És quasi obvi que, si vullc conviure amb una comunitat lingüística, trobaré molt útil aprendre la seua llengua. En definitiva, la utilitat de les llengües no és un valor absolut, sinó relatiu al fet que ens hajam de relacionar amb els seus parlants. L’excepció és la llengua que triem per a la comunicació internacional (per ara, l’anglés; però fa unes dècades era el francés; i a l’esperanto li ha faltat poc).

Adquirible en llibreries. També en la pàgina web: https://publicaciones.ua.es/es/catalogo/societat-valenciana-en-l-espill-linguistic-la/978-84-9717-450-3

 

Valencianitat activa des d’Alacant (I). Fonaments de l’obra ressenyada (§1)

Valencianitat activa (i reflexiva) des

d’Alacant: Juli Martínez Amorós

 

Resum

Ressenya del llibre La societat valenciana en l’espill lingüístic (2016), de Juli Martínez Amorós. El fonament de l’obra és buscar una sociolingüística que siga objectiva (i no derrotista, §1.2) des de l’arrelament social (fora de l’essencialisme, §1.3). Després d’explicar les nocions més generals (bilingüisme, §2.1, i relacions lingüístiques de supeditació, §2.2), el llibre proposa per quines raons ni el valencià (§3.2) ni el gallec (§3.3) han reeixit, i quines característiques haurien fet que el basc avance en Euskadi i en Navarra (§3.4). Aprofitant els dos valors de diglòssia, tracta la supeditació del valencià al model català (§4.2), i la del valencià al castellà en els anys 1983-2016 (§4.3). Descriu mesures moderades que farien que el valencià s’incorpore a la societat i deixe de ser una llengua prescindible (§4.4). La segona mitat del llibre tracta conceptes que permeten aprofundir en la comprensió de la realitat valenciana: com actua el supremacisme i impulsa cap a la substitució de la llengua supeditada (§5.2); què fan les llengües que aconseguixen superar la marginació i es recuperen (§5.3); què son els «nacionalismes d’expansió» (vinculats al supremacisme) i els «de defensa» (§6.1); i què és la dualitat «llengües i dialectes» (§6.2). El llibre supera limitacions de la sociolingüística i, correlativament, fa propostes per a millorar el valencianisme. Per tant, ens trobem davant d’un llibre que ajunta les dos cares de les bones investigacions: aportacions teòriques, i anàlisis per a millorar una societat.

Paraules clau: sociolingüística, supeditació i recuperació de llengües, història sociolingüística valenciana, valencianisme, nacionalisme, centralisme espanyol, centralisme català.

Adquirible en llibreries. També en la pàgina web: https://publicaciones.ua.es/es/catalogo/societat-valenciana-en-l-espill-linguistic-la/978-84-9717-450-3

  1. Fonaments de l’obra ressenyada
    • L’autor: centrat en ensenyar el valencià
    • L’obra: del derrotisme al compromís constructiu
    • I de l’essencialisme al compromís amb el poble valencià
  2. Llengües i relacions de supeditació
    • 1. Bilingüisme i conflictes entre grups socials
    • Cap. 2 i 3. Supeditació lingüística: de la cohesió social a la fractura
    • Cap. 4. Causa de l’existència de les llengües
  3. Cap. 5. Relacions lingüístiques dins d’Espanya
    • De castellà a «espanyol»: objectius
    • Retrocés en l’ús del valencià: causes immediates
    • Involució en l’ús del gallec: subordinació «amable»
    • Recuperació del basc: autoestima, confiança i seguretat
  4. Cap. 6. Aprofundiment: supeditació de parlars i de llengües; aplicació al valencià
    • Els rètols bilingües ¿afavorixen realment el valencià?
    • De Suïssa a la supeditació a la «llengua literària»
    • De la il·lusió inicial al «bilingüisme social passiu»
    • ¿Quina política lingüística caldria fer?
  5. Deformacions de la realitat per a dominar
    • Cap. 7. Llengües innatament superiors (i inherentment inferiors)
    • Cap. 8. Del supremacisme a la substitució lingüística
    • Cap. 9. De la marginació social a la recuperació
    • Eurocentrisme: pidgin (o crioll) i koiné
  6. Fons del llibre: nacionalismes i llengües
    • Cap. 10. «Nacionalismes d’expansió»: un llop disfressat de corder
    • Cap. 11. ¿Què és la dualitat «llengües i dialectes»?
  7. Incursió en els cognoms i conclusions
    • Cap. 12. Cognoms i noms de lloc
    • Cap. 13. Recapitulació de l’autor
    • Conclusions d’esta ressenya

 

1      Fonaments de l’obra ressenyada

1.1    L’autor: centrat en ensenyar el valencià

La finalitat d’este escrit és ressenyar una obra singular de sociolingüística: La societat valenciana en l’espill lingüístic (Universitat d’Alacant, 2016). La força que m’ha impulsat a fer-la és la mateixa que en altres ressenyes: ser una obra que, encara que és important per al valencianisme, no ha motivat debats públics, fet unit a la poca difusió que tenen els llibres d’idees en la societat valenciana. Per tant, el meu objectiu és mostrar les coses positives del treball i contribuir a la difusió i al debat.

El seu autor, Juli Martínez Amorós (Novelda, les Valls del Vinalopó, 1975) s’ha centrat en l’ensenyament del valencià. Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat d’Alacant, és tècnic lingüístic del Centre d’Autoaprenentatge de Valencià d’eixa universitat, des d’a on ha elaborat o col·laborat en Va de bo! (C1, 2009), Va de bo! (C2, 2010), Manual de valencià superior (C2, 2010), Manual de valencià bàsic (2015), i la col·lecció Punt per punt (A2, B1. B2, C1 i C2, 2017-2018).

També ha escrit el Diccionari de la literatura valenciana actual (1968-2000) (2002), la novel·la Les formigues (2005), l’assaig El valor de Les Normes de Castelló (2016); i, amb Manual Parra, un llibre sobre literats valencians (Alguns dels nostres, 2006). És autor d’un bloc que té molts lectors, El Juliet (https://eljuliet.wordpress.com), en el qual destaquen les reflexions polítiques.

Durant el període 2009-2011, va ser professor de lingüística general. D’eixa activitat docent, del seu compromís social i de la seua preocupació per la pedagogia, ha eixit el llibre que hem de ressenyar.

 

1.2    L’obra: del derrotisme al compromís constructiu

El llibre actua d’una manera reflexiva i intel·ligent des de les primeres paraules. La contraportada informa que La societat valenciana en l’espill lingüístic vol contestar a dos preguntes: «què diuen les llengües quan parlen de nosaltres», i «què diem de nosaltres quan parlem de les llengües». Cal destacar que, en la segona part, l’objecte d’estudi no és la llengua, sinó els parlants: quan parlem del valencià, la qüestió que interessa més a Juli Martínez no és què diem de la llengua, sinó què diuen eixes paraules sobre qui les diu. En definitiva, l’objecte d’estudi no està en la lingüística, sinó en la sociolingüística. A més, el contingut del llibre no focalitza la sociolingüística quantitativa, sinó la qualitativa.

¿Per quin motiu Juli Martínez ha escrit el llibre? Ens ho diu en el primer paràgraf de la Introducció: l’ha elaborat perquè la sociolingüística, tal com sol ensenyar-se, aprofita per a mostrar el valencià com a una llengua dèbil; a més, planteja problemes, però no aporta solucions (realitzables, 1a). De fet, he sentit dir a docents que no donen sociolingüística en classe perquè, en compte d’atraure cap al valencià, fa fugir.

Tot eixe panorama deriva de l’essencialisme i l’elitisme, que presenta la realitat social com a degradada. Davant d’eixa perspectiva negativa, cal ser clarament positius i constructius: si els valencians seguim existint, ha de ser perquè hi han factors positius en la nostra història, i una de les missions dels historiadors (i dels sociolingüistes) és mostrar-los. Una sociolingüística derrotista no pot ser ni objectiva ni científica. El nostre autor passa del negativisme al compromís constructiu indicant que la sociolingüística deu ser útil per a entendre la societat i sentiments de les persones, per a recuperar el valor de les llengües marginades i per a «canviar els usos socials perniciosos» (1b).

  1. D’una sociolingüística negativa a una per a comprendre les persones i atraure cap a les llengües
    1. Sociolingüística que sol ensenyar-se.
      1. Aprofita «per a diagnosticar la debilitat de l’idioma, però no aporta cap teràpia mínimament esperançadora» (p. 13).
      2. Efecte: és «una etiqueta a la qual només s’associen problemes –i mai solucions» (p. 13).
    2. Sociolingüística que busca l’autor.
      1. «Quan la sociolingüística s’allunya de la càpsula teòrica i s’estén a la immensitat social, és quan ens apareix com realment és: utilíssima per a entendre’ns socialment i individualment, imprescindible per a recuperar el valor intrínsec de totes les llengües i canviar els usos socials perniciosos envers aquestes i els seus parlants.» (p. 13)

 

1.3    I de l’essencialisme al compromís amb el poble

valencià

En la Introducció, Juli Martínez fa un altre aclariment crucial: constata que hi han «llengües amb una extensió territorial i poblacional enorme, de manera que, sovint, les relacions efectives entre tots eixos parlants és mínima –si no inexistent» (p. 14-15); i, a continuació, es limita als parlants que tenen «relacions». La conseqüència de la seua perspectiva és no destacar «la comunitat lingüística» (que pot abastar una pluralitat de pobles). El pedagog de la Universitat d’Alacant es centra en la llengua que parla un poble, realitat que anomena «comunitat de parla» (2bi).

Davant d’eixa actuació, podem dir que, al nostre autor, no li interessen les llengües separades de les persones; no practica l’essencialisme (considerar les coses humanes fora de les persones); ell veu les llengües dins de les persones i en la vida dels pobles. Per tant, busca l’arrelament social i la identificació amb els parlants (actitud que s’oposa a l’elitisme).

  1. Arrelament social (que s’oposa a l’essencialisme i a l’elitisme): «comunitat lingüística» i «comunitat de parla»
    1. «Comunitat lingüística»: pot incloure una pluralitat de pobles.
    2. L’autor focalitza la «comunitat de parla» (la llengua que parla un poble).
      1. «Ens remet a un grup més reduït i homogeni, que s’identifica no només per raons de llengua, sinó també per l’autoconsciència d’una història compartida, un projecte comú o unes particularitats culturals i socials coincidents.» (p. 15)

La vinculació que el nostre autor establix entre llengua i poble explica que el seu objecte d’estudi és «la societat valenciana» (com ja diu el títol del llibre). Eixa perspectiva també contribuïx a entendre que Juli Martínez anomena el valencià com a valencià; i, quan ha de parlar del conjunt de la llengua que compartim balears, valencians i catalans, li diu «català-valencià» (apareix una vintena de voltes, p. 43, 46, etc.). A més, si hi han diferències entre el valencià i el català s’identifica amb l’actuació del valencià (i més si l’estructura valenciana és més precisa que la catalana). Una mostra d’això apareix quan parla de les paraules demostratives (p. 27). Contra els valencians alfabetitzats que s’identifiquen i practiquen el sistema dual (aquest / aquell), el pedagog de Novelda constata que el valencià té tres graus (que practica en la seua escriptura), com el gallec i el castellà espanyol (el castellà americà té dos graus, acá / allà).

Podríem dir que Juli Martínez, apartant l’essencialisme i lligant llengua i poble, busca l’arrelament social i el compromís polític. Vol que el seu llibre siga útil per a que els valencians augmentem «l’autoconsciència d’una història compartida» i elaborem «un projecte comú» (2b). De fet, al final del llibre expressa la convicció que, sense recuperació de la valencianitat, no es recobrarà l’ús social del valencià: «la recuperació del valencià ha d’anar necessàriament acompanyada d’un augment radical en l’autoestima del poble valencià, és a dir, en l’autoconsciència que els valencians som un poble d’Oriola a Vinaròs» (p. 150).

L’humanisme i l’arrelament social també expliquen que el nostre autor es mira la societat valenciana des del seu poble (Novelda) i des d’Alacant (a on treballa). A més, eixa perspectiva no solament és natural i coherent amb la seua ideologia: també és necessària. El valencianisme deu tindre molt en compte que en el Camp d’Alacant, les Valls del Vinalopó i l’Horta d’Oriola viu la tercera part de la població valenciana, i és la regió a on més processos s’han produït contra la consciència de valencianitat.

  1. Efectes de la perspectiva de Juli Martínez (2)
    1. Objecte d’estudi: «la societat valenciana» (títol del llibre).
    2. Nom de la seua llengua pròpia: valencià.
      1. Conjunt de la llengua que compartim balears, valencians i catalans: «català-valencià» (p. 43, 46, etc.; una vintena de voltes).
      2. Si hi han diferències, s’identifica amb l’actuació del valencià. Exemple teòric i pràctic: paraules demostratives (p. 27).
    3. Es mira la societat valenciana des de Novelda i Alacant.
      1. Necessari per al valencianisme: el Camp d’Alacant, les Valls del Vinalopó i l’Horta d’Oriola són la tercera part dels valencians.
      2. Regió amb més processos contra la consciència de valencianitat.
    4. Objectiu del llibre: ser útil als valencians per a augmentar «l’autoconsciència d’una història compartida» i elaborar «un projecte comú» (2b). És el marc de la recuperació del valencià:
      1. «La recuperació del valencià ha d’anar necessàriament acompanyada d’un augment radical en l’autoestima del poble valencià, és a dir, en l’autoconsciència que els valencians som un poble d’Oriola a Vinaròs» (p. 150).