Per a ajudar als lectors a recordar el contingut bàsic dels tretze capítols primers, he elaborat un resum de cada capítol. Els he dividit en dos parts: primer, l’exposició de la perspectiva de Fabra (capítols segon-sisé, precedits del capítol 1); a continuació, l’anàlisi de l’actuació de la Gran Enciclopèdia Catalana, de la Secció Filològica i de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (capítols seté-tretzé).

15.1    Emmarcament del tema: perspectiva de Fabra sobre les paraules compostes (capitols 2-6, precedits del capítol 1)

1. Condicions per a rectificar normes prèvies: una proposta
   1. Si no actuem bé, en les modificacions de normes hi han beneficiats i perjudicats, vencedors i vençuts. En canvi, el potenciament de la racionalitat (ii-iii) i la substitució de la rigidesa (sovint unida al dogmatisme) per la flexibilitat (vinculada a l’humanisme) ens ha permés arribar a un camí sense perjudicats: períodes llargs en què la norma antiga va retrocedint i, correlativament, la norma nova va escampant-se.
      1. Potenciar la racionalitat amb dos mitjans:
      2. exposar en públic les causes que aconsellen modificar una norma;
      3. disposar d’àmbits públics en què una persona puga argumentar sobre una limitació en la normativa.
   2. En canvi, la proposta de la Secció Filològica (al cap de quatre anys, només arrítmic) comporta que els parlants alfabetitzats haurien de desaprendre arítmic i aprendre arrítmic.
      1. Actualment, ni exposició pública (a.ii) ni àmbits de propostes i debats (a.iii).
2. Primera separació negativa de Fabra (1956): l’estructura de la gramàtica
   1. Al llarg del segle xx, trobem en moltes gramàtiques d’autors de renom un orde simple i coherent: {fonètica + formació de l’oració + formació de paraules}.
      1. La morfologia va en la formació de l’oració perquè hi participa (Tres dones s’acosten / *s’acosta).
      2. Per contra, la derivació i la composició no tenen cap funció en la formació de l’oració.
   2. Això no obstant, la gramàtica de la Secció Filològica es separa dels predecessors basant-se en una afirmació que no és certa (la seua actuació seria l’habitual).
      1. Unix la morfologia i la formació de paraules en una part que titula «morfologia»;
      2. i la posa davant de la «sintaxi», col·locació que fa caure en l’anomalia metodològica d’haver d’usar conceptes en la «morfologia» (nom, adjectiu, verb) que el manual caracteritzarà posteriorment (en la «sintaxi»).
   3. El factor que importa no és la separació, sinó l’absència de constatar-la i justificar-la; i, sobretot, el fet que, en compte de millorar la teoria dels predecessors, la Filològica l’empitjora.
3. ¿Per què Fabra escrivia assaonar?
   1. Propietats bàsiques de la derivació.
      1. Part fonamental de la derivació: {fang / fangós}, {trist / tristor}, {roig / enrogir}; canvi de categoria sintàctica; el sufix no té valor semàntic.
      2. Part secundària: {ploma / plomall}, {fregar / fregall}; el sufix té valor semàntic; moltes particularitats.
   2. Propietats bàsiques de la composició.
      1. Composició: el valor de la construcció no és la combinació dels components; sempre: irregularitats.
      2. Tres classes de composició: {ull de poll (irregularitat semàntica només) / aiguamoll (semàntica i sintàctica, o flexiva) / desfer} (prefix compositiu).
      3. Prefix compositiu: té contingut semàntic (conegut dels parlants), però no pot ser un constituent d’una oració.
   3. Consciència: tant en la derivació com en la composició, els parlants poden perdre-la.
      1. Exemples: viatge, també. Per als parlants (i, per tant, per a la llengua), són paraules simples.
   4. Grafia de les paraules derivades: com la de les paraules simples.
      1. {arraconar = carro}, {enriquir = Enric}, {assaonar = passar}.
   5. Grafia de les paraules compostes: té regles específiques.

4. ¿Quines regles determinen la grafia de les paraules compostes?
   1. Regles fonamentals:
      1. Sintaxi regular: separem els components (ull de poll).
      2. Irregularitats sintàctiques (aiguamolls) o només morfològiques (maldecaps): tendim a aglutinar.
   2. Justificació de l’aglutinació: una part de les paraules compostes s’acosten cap a la fonètica i la morfologia de les simples.
      1. mals de cap (construcció sintàctica, ‘dolors en el cap’)
      2. maldecaps (paraula composta, ‘preocupacions’).
   3. Primer factor que anul·la les dos regles bàsiques (a).
      1. Quan els parlants perden la consciència dels components (tots o algun), apliquem l’ortografia de les simples (també, aiguardent).
      2. Efecte: seguim unint l’ortografia i el saber dels parlants.
   4. No hauríem d’aglutinar quan dificultaríem la lectura (antires) i afavorim la formació d’una interpretació errònia (interés).
      1. També: quan la composta coincidiria amb una simple o una derivada (exportar > exportador / ex + portador).
5. El guionet. ¿Per què Fabra escrivia antireumàtic i asimètric?
   1. Guionet: en la lectura, ¿té utilitat o és un destorb?
      1. En despús-ahir, comunica que hi han dos síl·labes tòniques i quina és la primera; també expressa quin és el segon component; i dóna a entendre que despús no és una paraula de la llengua.
      2. Deducció: en cada ús, cal explicar quin avantatge aporta.
   2. Italià, francés i anglés: aglutinen el prefix compositiu sense canviar la grafia (asimètric). Però incorren en quatre limitacions:
      1. No solen explicitar la norma.
      2. Actuacions heterogènies (ara arítmic, ara arrítmic).
      3. No poques excepcions (in + real = irreal).
      4. Ho apliquen a paraules que només són compostes en llatí o en grec (eradicar, en compte de erradicar).
   3. Castellà i galaico-portugués: grafia de les simples (arrítmico) o guionet.
      1. El guionet comporta conservar la grafia dels components.
      2. No hi ha delimitació entre els dos grups.
6. Un marc atractiu: Fabra (1956)
   1. En Fabra (1956), hem trobat limitacions i aportacions.
      1. Limitacions: previsibles; no existix la perfecció en la ciència (les teories són sempre provisionals).
      2. Factor decisiu: les aportacions. Si un autor repetix els encerts dels predecessors, serà un transmissor. Si perd aportacions (en un concepte), no serà un bon autor (en el tractament d’eixe concepte). Si fa aportacions, serà un bon autor.
      3. Set aportacions clares de Fabra (descrites en b); afecten la teoria i la normativa. Per tant, el nostre autor és positiu en la grafia de les paraules compostes.
   2. Aportacions:
      1. Visió global: quan cal separar (sintaxi regular, blat de moro) i quan convé aglutinar (irregularitat morfològica, maldecaps).
      2. Par la de la funció del guionet en cada una de les dos possibilitats («evitar falses interpretacions»).
      3. Davant del llatí, té en compte els interessos de la llengua (que posa dins dels parlants; inaudit no seria composta).
      4. Els parlants han de tindre capacitat de decisió per a solucionar problemes.

15.2    Les paraules compostes segons la Gran Enciclopèdia, la Secció Filològica i l’Acadèmia Valenciana (capítols 7-13)

7. Separació de Fabra (en 1972) i retorn (en 1992) sense mostrar les raons de Fabra
   1. Hem de mirar l’actuació de l’italià, del francés o de l’anglés.
      1. Però, si volem evitar supeditacions externes, també ens hem de mirar a nosaltres mateixos.
   2. El grau de formació en la teoria lingüística i el nivell de coneiximent de les gramàtiques de Fabra facilitaria la modificació errònia de la grafia de paraules compostes.
      1. 1972: de infraestructura a infrastructura.
   3. La Secció Filològica tornà en 1992 a la grafia de Fabra (infraestructura).
      1. Limitació: no va mostrar les seues raons ni l’error de la modificació de 1972.
      2. Eixes dos absències possibilitaren que hi hagueren reaccions socials poc positives.
   4. A més, en compte de regles simples i clares (aglutinació gràfica del prefix compositiu a la paraula simple, asimetria) la Filològica formulà regles llargues i vagues.
8. Emmarcament de l’Ortografia (2007) de la Secció Filològica
   1. La institució separa l’ortografia de la gramàtica; però, en compte d’explicar el motiu, vol justificar la vinculació entre l’ortografia i la gramàtica.
      1. La causa real de l’extracció podria ser un apèndix de cap a 10.000 exemples, que té una extensió semblant a la del tractament.
   2. Deixant de banda les ortografies extraordinàriament irregulars (l’anglesa i la francesa), l’estudi de l’ortografia té la missió d’explicar quines són les regles que determinen l’ús de cada lletra.
      1. Els exemples són necessaris, però com a exemplificació de les regles (que són el factor bàsic).
      2. Els exemples sense regla són com la pràctica sense teoria.
   3. Grafia de les paraules compostes: depén de propietats d’eixes paraules. Per tant, ha d’anar en la composició (Fabra 1956).
      1. La Filològica posa la grafia de les paraules compostes en el manual d’ortografia, sense constatar-ho ni justificar-ho.
9. Més separacions de Fabra (1956): teoria de la derivació i de la composició
   1. Separar l’ortografia de la gramàtica demana definir els conceptes de la gramàtica usats en l’ortografia a fi que els lectors puguen entendre-ho sense tindre la gramàtica al costat de l’ortografia.
      1. L’Ortografia de la Secció Filològica no definix paraula derivada, paraula composta, afix derivatiu i prefix compositiu (potser perquè la gramàtica no ho fa tampoc).
   2. La pobresa teòrica va unida a una separació forta de Fabra en la direcció de presentar com a difícils coses simples.
      1. De dos parts (derivació i composició), passem a sis, tres de les quals no pertanyen a la formació de paraules («truncament», «reduplicació» i «sigles»).
      2. La sisena part són les «locucions» (ull de poll), que Fabra anomenava paraules compostes.
   3. El resultat d’eixa actuació és transformar expressions simples (la grafia de les paraules compostes) en «la grafia dels mots prefixats, dels compostos i les locucions».
      1. «Els mots prefixats» no serien ni «compostos» ni derivats.
   4. No estem analitzant qualsevol ortografia ni qualsevol gramàtica, sinó les obres d’una institució pública.
10. Retrocés en la normativa. La grafia de les paraules compostes segons la SF
    1. La teoria tan escassa (§9.a) fa que la Secció Filològica no explique la llengua (i la pobresa teòrica contribuïx a incórrer en errors).
       1. En general, no justifica tampoc les normes.
    2. Per als lectors, la unió d’eixes característiques (a, i i) és haver de memoritzar la grafia de cada paraula composta.
       1. ¿Quina utilitat té el tractament de les paraules compostes?
    3. Les aportacions de Fabra desapareixen.
       1. La seua concepció justifica grafies de la Secció Filològica (erradicar, correferent, ornitorrinc).
    4. La institució diu que la seua proposta sistematitza i simplifica.
       1. La grafia de les paraules compostes no ho verifica.
    5. Podem repetir (9d) que tractem l’ortografia de la institució a qui les lleis catalanes (1991) donen l’autoritat en la normativa.
11. El guionet en les paraules compostes: increment i reducció sense regulació
    1. En relació a Fabra, la Secció Filològica ha reduït quantitativament l’ús del guionet en les paraules compostes.
       1. Però, en general, els lectors no veuen que la institució es fonamente en raons comunicatives.
       2. La Filològica ¿ha «contribuït a sistematitzar» el guionet?
       3. Una proposta plana ¿és millor que l’estructural de Fabra?
    2. El camí del gramàtic de Barcelona té una exigència important:
       1. Explicar quina «interpretació falsa» evita cada ús del guionet (o quin altre avantatge comunicatiu aporta).
    3. La reducció de l’ús del guionet que ha fet la Secció Filològica es podria explicar per la confluència de quatre factors:
       1. En general, no justifica les normes.
       2. Afirma que les paraules compostes s’escriurien aglutinades perquè considera que ull de poll seria una «locució».
       3. Actua com si l’aglutinació fóra un bé per ella mateixa, de manera que caldria reduir l’ús del guionet.
       4. Com que no usa criteris qualitatius, la reducció és cega, fet que difícilment podia no tindre efectes negatius.
    4. Les dos utilitats fonamentals del guionet: una proposta.
       1. En paraules locals, regionals o antigues, comunica que la paraula és composta i quins són els components (entre-nus).
       2. Quan la paraula composta té cinc síl·labes o més (cúmulus-nimbus), facilita la lectura i la interpretació.
12. Més canvis ortogràfics en les paraules compostes (OIC 2017)
    1. Tres grups:
       1. Modificacions adequades (un sensepapers, ex + portador).
       2. Complicacions negatives ({exdirectora però ex-directora general}; {la no-bel·ligerència però la no confessionalitat}; {hispanoamericài hispano–americà}).
       3. Errors (matadegolla: coordinació sense i).
    2. La Filològica voldria regular-ho tot, però dedica poca atenció als fonaments de la teoria i de la normativa (deducció feta també en §10.6: «Fabra: lloança i desconsideració»).

13. L’Acadèmia Valenciana incorpora les variacions de la Secció Filològica
    1. En la superfície, hem trobat l’actuació de la Filològica (atribució a les normes de característiques pedagògiques que no tenen).
       1. El fet de no parlar clarament fa usar una llengua difusa.
    2. En la fondària, hem deduït una actitud valenta i generosa, que convida la Filològica a actuar igual. Coordinació.
       1. Convergència: quan socialment siga factible.
          

          Bibliografia

          Acadèmia Valenciana de la Llengua → DNV, GAVL

          Amengual, Juan José (1835): Gramática de la Lengua Mallorquina. Palma. Use la segona edició (corregida i augmentada), Impremta de P.J. Gelabert, 1872.

          Badia i Margarit, Antoni M. (1962): Gramática catalana. Madrid, Gredos.

          DCVB = A.M. Alcover i F.B. Moll  (1926-68): Diccionari Català-Valencià-Balear. Palma de Mallorca. Ed. Moll. Deu volums.

          DECLC = J. Coromines (1980-91): Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana. Barcelona. Curial. Nou volums.

          DGLC = P. Fabra  (1932): Diccionari General de la Llengua Catalana. Barcelona. Edhasa. Use l’edició de 1968.

          DIEC (1995): Diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona/Palma/València. Edicions 62. Segona edició, 2007.

          DNV = Diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la llengua (2014): Diccionari normatiu valencià. València, http://www.avl.gva.es/dnv.

          Fabra, Pompeu (1906): «Qüestions d’ortografia catalana», I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, Barcelona, 1906, 188-221. Reproduït en Fabra (1980: 23-78). [Seguint la convenció que s’ha estés, no citaré per l’any de la publicació de les actes del congrés, sinó per l’any en què es va fer.]

          Fabra, Pompeu  (1912): Gramática de la lengua catalana. Barcelona. L’Avenç.

          Fabra, Pompeu (1919-28): Converses filològiques. Volum 7 de les Obres completes. Barcelona, Editorial Proa, 2010. Amb les lletres «E.B.», també cite l’edició de Barcelona, Barcino (1954-55), dos volums.

          Fabra, Pompeu (1932): Diccionari General de la Llengua Catalana. Barcelona. Edhasa. Use l’edició de 1968.

          Fabra, Pompeu (1956): Gramàtica Catalana. Barcelona. Teide.

          Fabra, Pompeu (1980), La llengua catalana i la seva normalització. Barcelona, Ed. 62. A cura de Francesc Vallverdú.

          GAVL (2006) = Gramàtica normativa valenciana. València, Acadèmia Valenciana de la Llengua.

          GCC (2002): Gramàtica del català contemporani (dirigida per Joan Solà, Maria Rosa Llorent, Joan Mascaró i Manuel Pérez Saldanya). Barcelona, Empúries. Tres volums.

          Ginebra, Jordi (2017): La nova normativa de l’Institut d’Estudis Catalans. Guia pràctica. Tarragona, Universitat Rovira i Virgili.

          Grevisse, Maurice (1936): Le bon usage. Grammaire Française. Gembloux. Use l’edició de 1969, Ed. Duculot.

          GDLC (1982): Diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona. Enciclopèdia Catalana. Use l’edició de 1983.

          GEC (1969-80): Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona. Gran Enciclòpedia Catalana.

          GIEC (2016): Gramàtica de la llengua catalana, de l’Institut d’Estudis Catalans, Barcelona.

          Institut d’Estudis Catalans (1990): Documents de la Secció Filològica. I. Barcelona.

          Institut d’Estudis Catalans (1992): Documents de la Secció Filològica. II. Barcelona.

          Institut d’Estudis Catalans (1996): Documents de la Secció Filològica. III. Barcelona.

          Institut d’Estudis Catalans (1997): Documents normatius (1962-1996) (amb les novetats del diccionari). Barcelona.

          Institut d’Estudis Catalans (2003): Documents de la Secció Filològica. IV. Barcelona.

          Institut d’Estudis Catalans → GIEC, OIEC

          Marquet, Lluís (1972): «Novetat i llenguatge. La catalanització dels mots amb S líquida inicial. 1», Serra d’Or, p. 607.

          Marquet, Lluís (1972b): «Novetat i llenguatge. La catalanització dels mots amb S líquida inicial. 2»,  Serra d’Or, p. 664.

          Marvà, Jeroni (1932): Curs superior de gramàtica catalana. Nova edició, revisada i ampliada per Eduard Artells, 1968. Barcelona, Barcino.

          Mascaró, Joan (2002): «Morfologia: aspectes generals», dins Gramàtica del català contemporani (dirigida per Joan Solà, Maria Rosa Llorent, Joan Mascaró i Manuel Pérez Saldanya), I, p. 467-484. Barcelona, Empúries.

          Medina, Jaume (2000): L’art de la paraula. Tractat de retòrica i poètica. Barcelona, Proa.

          Moll, Francesc de B.           (1952): Gramática histórica catalana. Use la versió catalana de F. Fabregat, València, 1991.

          Moll, Francesc de B. (1968): Gramàtica Catalana referida especialment a les Illes Balears. Palma, Ed. Moll.

          OIEC (2017): Ortografia de la llengua catalana, de l’Institut d’Estudis Catalans, Barcelona.

          Quirk, Randolph / Sidney Greenbaum / Greffrey Leech / Jan Svartvik (1985): A comprehensive grammar of the english language. London and New York, Longma.

          Saragossà, Abelard  (1997): Criteris de la normativa. L’ortografia contemporània. Uns quants problemes actuals. València. Ed. Saó i Diputació de Tarragona.

          Saragossà, Abelard (2000): «Una aportació de Fabra inadvertida: l’ortografia de les paraules compostes», La lingüística de Pompeu Fabra (edició a cura de Jordi Ginebra, Raül-David Martínez Gili i Miquel Àngel Pradilla), Alacant, IIFV i Universitat Rovira i Virgili, volum I, p.87-100.

          Saragossà, Abelard (2003): Gramàtica valenciana raonada i popular. Els fonaments. Gandia, CEIC Alfons el Vell. Cite per la segona edició (revisada i augmentada), València, Tabarca Llibres, 2005.

          Solà, Joan (1972-1973): Estudis de sintaxi catalana. Dos volums. Barcelona, Edicions 62.

          Solà, Joan (1973): «Ortografia i gramàtica catalanes», La linguistique catalane, A. M. Badia i G. Straka (eds.), 81-113. Cite per Solà (1990: 11-39).

          Solà, Joan (1989): «L’ortografia ahir, avui, demà», Les formalitats gràfiques i ortogràfiques de l’escrit, P. Battaner, J. Gutiérrez i E. Sanahuja (eds.), 23-45. Cite per Solà (1990: 41-61).

          Solà, Joan (1990): Lingüística i normativa. Barcelona. Empúries.

          Solà , Joan (1994), Sintaxi normativa: estat de la qüestió. Barcelona, Empúries.

Una manera simple i eficaç d’intuir el valor d’una investigació és llegir la introducció i les conclusions (que són dos parts obligatòries; l’absència d’eixos components fa pensar en un estudi de poca altura). La introducció ha de dir clarament què vol estudiar la indagació i per quines raons. Les conclusions han de mostrar què ha aportat el treball.

El primer paràgraf d’esta investigació ha indicat l’objecte d’estudi (analitzar la proposta de la Secció Filològica sobre la grafia de les paraules compostes) i la causa del treball (la Filològica no ha perfeccionat les normes de Fabra). Per a demostrar-ho, hem desplegat dos camins correlatius al llarg de tretze capítols. En primer lloc, hem demostrat que la concepció de Fabra té una quantitat significativa de factors positius (§2-§6; particularment §6.1: marc general; §11.5: les dos utilitats bàsiques del guionet). En segon lloc, hem vist que el fet de no seguir la proposta del gramàtic de Barcelona (per raons que hom no exposa quines són) ens ha produït una quantitat alta d’efectes negatius (§7-§13).

En el marc descrit, trobe que les conclusions més adequades són dos. D’una banda, cal exposar metòdicament les idees fonamentals que hem deduït sobre la grafia de les paraules derivades i les paraules compostes (§14.2). Complementàriament, convé descriure quines són les característiques bàsiques que hem trobat en el camí de la Secció Filològica (§14.3). Eixes dos parts van precedides per unes quantes reflexions sobre la ciència i la nostra normativa lingüística (§14.1).

14.1    Justificació

A través de cinc capítols (§2-§6), hem fet un viatge per les paraules compostes: què són, quina part de la gramàtica ocupen, quantes classes bàsiques de paraules compostes tenim, i quins principis generals guien la seua grafia. M’agradaria molt que els lectors hagueren aprés i que hagueren estat a gust. És una de les màximes clàssiques del docent: ajudar a aprendre adelitant.

Però, en la ciència, ¿no és tan important saber investigar com saber divulgar? Sóc de l’opinió que, per a ser un bon investigador, també cal tindre estes dos capacitats: saber reduir una teoria d’una ciència a les propietats fonamentals; i saber presentar-les de manera que les comprenguen els qui no treballen en eixa ciència (encara que la comprensió només siga intuïtiva). En conseqüència, hauré d’acabar el treball mirant de presentar les propietats fonamentals de la grafia de les paraules compostes. Això sí: ara, no serà intentant adelitar perquè la síntesi apareixerà en forma de punts concisos i numerats. He prescindit de la teoria per a obtindre un capítol de la llargària mitjana dels anteriors.

Però, abans de divulgar, voldria fer tres reflexions. Tres capítols més amunt, hem intuït que també el francés i l’anglés deuen tindre variacions i problemes en la grafia de les paraules compostes (§11.3). Això no obstant, no tinc notícia que alguna institució pública d’eixes llengües faça modificacions periòdicament sobre el tema (en contrast amb la Secció Filològica: 1992, 1995, 1996, 2017; font: IEC 1997: 14; 52-65; 2017: 16). En compte d’un aspecte perifèric de la nostra normativa ortogràfica, ¿no haurien d’haver sigut centrals en la Introducció de l’Ortografia aquelles qüestions en què els alumnes topen i tornen a topar (una de les quals, certament, és l’accent i la dièresi)?

Quan una llengua està supeditada socialment a una altra, és inevitable que hi hagen moltes interferències, de manera que els lingüistes (i les institucions públiques) hauríem d’estar centrats en totes aquelles qüestions estructurals que són fonamentals en la llengua i que, justament per eixes propietats (estructurals i fonamentals), hauríem d’ensenyar bé en les escoles i en els instituts (i en les Facultats de Filologia i de Magisteri, que és a on es formen els futurs docents de les escoles i dels instituts).

Contra eixa manera d’actuar, hi ha aquella altra en què tot són llistes interminables i detalls puntuals, sense res a comprendre: els alumnes només haurien de memoritzar i memoritzar. Per cert, també els exàmens haurien de focalitzar les estructures lingüístiques (i, correlativament, haurien de prescindir d’aquells detalls anecdòtics que permeten aprovar exàmens sense dominar les paraules bàsiques i les construccions de la llengua –i a voltes sense saber parlar-la–). Entre els exàmens, destacaria els de la Junta Qualificadora de Coneixements del Valencià.

La segona reflexió és sobre la Secció Filològica i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Hem comentat que els aspectes de la normativa que la gent veu més són els ortogràfics (§8.1). Si entre la gramàtica de la Secció Filològica i la de l’Acadèmia hi ha alguna diferència en les oracions relatives, poca gent ho percebrà. Però és molt cridanera l’ortografia (sobretot els famosos accents diacrítics). Tenint en compte això, la Secció Filològica ¿no hauria d’haver parlat amb l’Acadèmia per a proposar les mateixes variacions ortogràfiques? Ni la GNV (2006) ni el DNV (2016) havien tocat l’ortografia, fins i tot quan era notòria la inadequació (com ara en infrascrit, o en nordestejar). Des del 2017 fins a juny del 2018, cada mes escrivien diverses persones a la institució valenciana preguntant pels accents diacrítics i la grafia de les paraules compostes. Convé notar que el tema té transcendència social, ja que totes les institucions públiques valencianes tenen l’obligació legal de seguir les normes de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

La tercera reflexió està vinculada al periòdic VilaWeb, el director del qual (Vicent Partal) s’esforça per arribar a un model per a tota la llengua. Ho fa en els editorials, i també en els seus articles (encara que fa dècades que la seua residència és Barcelona, estic convençut que procura pensar en el conjunt dels parlants). És sorprenent que un objectiu que no s’han marcat les institucions normativitzadores ni les universitats se l’haja plantejat una persona, individualment (i una persona externa a la lingüística). Opinaré que, per a arribar a eixe model únic, cal apuntar a la recuperació de la morfologia verbal clàssica, camí que practica Vicent Partal.

14.2    Una visió global des de les aportacions de Fabra

1. Com el conjunt de la normativa lingüística, les regles de la formació de paraules per derivació i per composició deuen tindre el saber general dels parlants com a punt de partida i, també, com a destinació.
   1. Eixa orientació permet arribar a una normativa identificadora (com a balears, com a valencians o com a catalans), assimilable i practicable per als parlants de cultura mitjana.
   2. La perspectiva humanista topa amb problemes, que cal solucionar.
   3. Prescindir dels parlants comporta practicar l’essencialisme (i deixar la porta oberta a l’elitisme).
2. Les paraules compostes són tan nombroses (i amb tantes particularitats), que establir la grafia de totes és una faena immensa (probablement inassolible). Els comentaris següents tenen dos finalitats: en primer lloc, donar una visió global; en segon lloc, animar els parlants amb més dedicació a la llengua (escriptors, correctors, periodistes, locutors) a participar activament en la confecció i l’assentament d’una llengua comuna (objectiu en què els valencians hem participat fins ara ben poc –els Vicents Partals són molt escassos–).
   1. Les institucions normativitzadores haurien de tindre en compte els problemes de la grafia de les paraules compostes que els plantegen recurrentment els usuaris, i mirar si poden deduir normes específiques fonamentades (en la separació, en l’aglutinació i en l’ús del guionet).
   2. Fer llistes ortogràfiques de milers de paraules és poc positiu, així com elaborar normes i més normes sense aportar la justificació de cada una. Eixes actuacions no fomenten la seguretat i la confiança en la pròpia llengua, ans al contrari.
   3. En el cas que una persona debata sobre la grafia d’una paraula, deu buscar quin marc explica la grafia d’eixa paraula i la de totes les que tinguen les mateixes propietats. Sense vincular i deduir, les discussions solen ser subjectives (i, per tant, improductives socialment).
3. Les paraules derivades s’escriuen d’acord amb les regles ortogràfiques generals (és a dir, com les paraules simples).
   1. {sòl / assolar}, {saó / assaonar}, {racó / arraconar}, {ràbia / enrabiar}.
   2. Els parlants poden perdre la consciència de paraula derivada (com ara els que usen panera com a ‘cistella’, sense vinculació amb el pa).
4. Les paraules compostes que són una construcció sintàctica regular es grafien amb els components separats (ull de poll, argent viu).
   1. Si els parlants han perdut la consciència que són paraules compostes, s’aglutinen i apliquem les regles ortogràfiques generals (també).
   2. Efecte: vincular la consciència dels parlants i la grafia.
   3. També hi ha aglutinació i grafia de paraula simple quan pot existir una certa consciència d’algun component (salfumant, aiguardent, vinagre).
   4. Tenim quatre preposicions simples per als parlants en què separem: per a, com a, cap a i fins a.
5. Tendim a aglutinar les paraules compostes que són una construcció sintàctica irregular (aiguamoll, camacurt, primmirat).
   1. Causa: la morfologia respon a una paraula simple (aiguamolls) i poden perdre una síl·laba tònica (la primera en general, palplantat; potenciem les paraules agudes i marginem les esdrúixoles, contràriament a l’anglés).
   2. La majoria de les paraules compostes pertanyen a dos grups que contenen irregularitats sintàctiques: les paraules compostes per prefixació (desfer) i els noms formats per un verb i un nom (lligacama, bufanúvols).
   3. En els noms composts per dos noms (vagó restaurant), separem els components perquè el plural només apareix en el primer (dos vagons restaurant); el segon actua com si fóra un adjectiu invariable.
6. L’aglutinació no és un bé en ella mateixa. Ha d’estar supeditada a no dificultar la lectura (cf. cumulusnimbus, contra cúmulus-nimbus) i evitar que els lectors que no coneixen una paraula composta la prenguen com a simple (cf. cordur, entrenús, contra cor-dur, entre-nus).
   1. Els factors bàsics són tres: l’antiguitat, el grau d’ús i la llargària de la paraula.
   2. Quan es crea una paraula composta nova, podria ser més clara la separació (Jo no sóc anti res / Té una relació bona amb el seu ex marit). L’anglés pot separar paraules compostes gregues o llatines (un aminoàcid és an amino acid).
   3. En l’oració, solen haver factors que indiquen la naturalesa sintàctica del constituent. Així, si algú inventa l’hipotètic nom compost cuida floretes i escriu És un cuida floretes, la paraula un comporta que a continuació vindrà un nom, de manera que la forma verbal cuida no pot ser un verb; la paraula que seguix (floretes) corrobora als lectors que tenen davant un nom compost.
   4. En el seu ex marit, el receptor sap que ex no és cap paraula, de manera que ha d’haver un nom compost. Per contra, el començament ex- no diu res perquè tenim moltes paraules en què no és un prefix compositiu (exposició, exterminar, exprimir, expressar, etc.).
   5. En un mateix dia (2018-05-8), vaig llegir malament dos titulars de periòdic. En u, interpretí exaltat allà a on realment deia «exalts» («Un jutjat de Madrid investiga dos exalts càrrecs del Ministeri de Sanitat», La Veu). En l’altre titular, pensí en vodevil allà a on la grafia real era «exedil» («El exedil socialista Juan Ferrer», Levante-EMV). Al cap d’un mes (2018-06-11), davant d’una llista de paraules em preguntava què significaria sensellar, que vinculava a sella i manillar. No vaig caure que era una paraula composta formada per la preposició sense i el nom llar.
   6. Si augmenta la freqüència d’ús i els mateixos parlants aglutinen (antirés, exmarit, cuidafloretes), podem passar de la separació a l’aglutinació.
7. Les paraules compostes conegudes que tenen fins a tres síl·labes no solen crear problemes de lectura (aiguamoll, primmirat).
   1. La quantitat de tres síl·labes comporta que un component en té una, i l’altre dos. Amb una sola mirada, solen ser llegibles.
   2. Les paraules compostes patrimonials pertanyen sovint a eixe grup.
   3. Quan la paraula composta és una construcció sintàctica regular però la morfologia és la d’una paraula simple, aglutinem si hi han fins a tres síl·labes i la paraula és coneguda entre els parlants (molts maldecaps).
   4. Quan el nom compost està format per un verb i un nom, pot tindre més de tres síl·labes. El primer component en sol tindre dos (o més). El fet que una forma verbal aparega en un marc sintàctic que demana un nom (És un…) comunica als lectors que hi ha un nom compost, de manera que buscaran el segon component en la part que seguix. Eixes observacions comporten que busca-raons no és diferent de antireumàtic o contrarevolució (que tractarem en el punt següent), de manera que hauríem de mirar si convé actuar gràficament de la mateixa manera (un buscaraons si pensem que la paraula és coneguda en la llengua escrita; un busca raons si pensem que l’aglutinació farà dubtar).
8. En les paraules compostes per prefixació, les llengües del nord tendixen a aglutinar els components sense canviar la grafia: antirepressiu, antireumàtic, contrarevolució, asimètric. Per contra, el castellà i el galaico-portugués apliquen les regles de les paraules simples (antirreligioso, contrarrevolución) o usen el guionet.
   1. Podem mantindre la norma del nord si el primer component té una síl·laba o dos, i la paraula composta és coneguda dels parlants.
9. El guionet té la funció de facilitar la lectura (un cúmulus-nimbus) i evitar prendre com a simple una paraula composta poc coneguda (un cor-dur, un entre-nus). A la vista que les paraules compostes tenen dos possibilitats gràfiques (separació i aglutinació), resultarà que el guionet tindrà dos funcions diferents: aglutinar quan caldria separar (cotó-en-pèl); i separar quan caldria aglutinar (despús-demà).
   1. Cada norma sobre l’ús del guionet hauria d’exposar quin avantatge aporta a la comunicació.
   2. En despús-ahir, despús-demà, el guionet comunica que el primer component no és una paraula de la llengua, i expressa alhora que el primer component té una síl·laba tònica. L’aglutinació té quatre síl·labes i probablement torba a qui no la coneix (despusahir).
   3. Els usuaris de cotó-en-pèl som conscients que hi ha cotó i pèl, fet que aparta la grafia cotompel. Però hem debilitat la síl·laba tònica de cotó, propietat que no fa recomanable la grafia de ull de poll (cotó en pèl). La solució és unir el components amb guionets (grafia potser reduïble a coto-enpel).
   4. No he vist cap argumentació que mostre que la separació (argent viu) tinga efectes negatius. Per tant, l’aplicació del guionet a una construcció regular ha d’estar justificada (cf. contó-en-pèl).
10. En les paraules compostes per prefixació, el guionet és útil en dos casos.
    1. Quan el primer component té més de dos síl·labes, el guionet facilita la lectura (diu quin és el primer component, a on acaba i quina és la seua síl·laba tònica). És més fàcil llegir És una dona andaluso-valenciana (o un moviment històrico-artístic) que no És una dona andalusovalenciana (o un moviment historicoartístic); més fàcil àrabo-bizantí que arabobizantí.
    2. Enfront de la separació (una dona andaluso valenciana), el guionet té l’avantatge que evita formes estranyes per a l’idioma (andaluso, espàcio). També comunica que la paraula que el precedix no és independent, sinó el primer component d’un nom compost (espàcio-temporal).
    3. Convé tindre en compte que la llengua espontània tendix a dir construccions sintàctiques: en compte de els sons lingüístico-dorsals, un parlant diria els sons del dors de la llengua (sis síl·labes, igual que lingüístico-dorsals). Un altre exemple: És una dona andalusa i (alhora) valenciana.
11. Segon cas en què el guionet és útil en la prefixació: quan la paraula composta coincidix amb una no composta (simple o derivada).
    1. En eixe cas, podria ser factible tant el guionet (Ser un ex-portador de sida) com la separació (Ser un ex portador de sida). La separació gràfica coincidix amb l’entonació: si el parlant és conscient de l’error en què pot incórrer el receptor, separa ex i l’emfatitza (És un ex portador de sida).
    2. És probable que, per als parlants, siga més còmode el sistema general (la separació, el seu ex home). A més, eixa grafia té l’avantatge de poder aplicar-se a l’el·lipsi del nucli (la seua ex).
12. Intervenció dels parlants
    1. Com apunten les observacions segona i sisena, els parlants deuen intervindre activament en l’elaboració i la variació de la llengua pública.
    2. Quan el parlant creu que l’aglutinació podria ser mal interpretada perquè és una paraula composta nova o poc coneguda, deu tindre la facultat de recórrer al guionet (Jo no sóc anti-res) o a la separació (Jo no sóc anti res). Com adés (11), la separació potser és més còmoda.
    3. Quan un parlant crea un nom compost, és lícit recórrer al guionet per a comunicar als lectors com han d’interpretar la construcció. Un exemple real (elaborat per un parlant mitjà, no per un professional de la llengua; el subratllat és de l’original): «De les respostes al qüestionari, també intentarem extraure quines són les idees-força més importants. Això aprofitarà per a deduir idees fonamentals de Demòcrates Valencians».

14.3    Anomalies de la Secció Filològica

Crec que no exagere si dic que, en el camí que hem seguit, no hem trobat aportacions estructurals de la Secció Filològica. Des del principi (organització de la gramàtica, §2.2) fins al final (§8-§12: grafia de les paraules compostes) passant per la manera d’anul·lar les propostes de la Gran Enciclopèdia Catalana (§7.2), hem vist una quantitat elevada d’anomalies. La conseqüència d’eixe resultat és que, en les conclusions, només apareixeran característiques negatives.

He dividit l’exposició en dos parts, la normativa (1) i la teoria (2):

1. Anomalies en la normativa. La primera és no haver partit de les aportacions de Fabra a la grafia de les paraules compostes (resumides en §10.1, 1).
   1. La institució no constata l’absència ni la justifica. Parla bé de Fabra, però en la pràctica no el seguix (§10.6).
   2. A més, no millora l’actuació normativa de Fabra, ans al revés (§7.2 i §10-§12). D’una concepció estructural, passem a una visió plana (§10.4). Eixa variació està vinculada a les anomalies en la teoria (resumides en 2).
   3. La pèrdua que més cal destacar és prescindir d’una concepció humanista (que posa la llengua dins dels parlants: incopsable és una paraula composta; inaudit, no, §6.1, 7), i passar a una pràctica predominantment essencialista.
   4. L’essencialisme (ajudat per les anomalies de la teoria, 2) deu contribuir als vaivens en les normes (§8.1; orde + contraorde = desorde).
   5. Eixa actitud deixa la porta oberta a les regles que no afavorixen la comunicació (§10-§12).
   6. En compte de limitar-se a impulsar les novetats de la normativa en les institucions públiques, en l’escola i en els mitjans de comunicació, la Filològica exigix als parlants que, al cap de quatre anys, hagen desassimilat les regles que havien aprés i hagen assimilat les normes noves (§1.2).
   7. Els objectius que es marca la institució són positius, però les regles no hi responen (§10.3). Eixa dualitat podria estar lligada a l’aparença i la modernor (anomalies en la teoria, 2).

2. Anomalies en la teoria. La separació en la normativa en relació a Fabra té al costat l’allunyament en la teoria. És com si la Filològica practicara una certa modernor (terme diferent de modernitat; els parlants l’han creat seguint el nom valencià coentor: aparença i poca molla, volen i dolen).
   1. Estructura de la gramàtica: de «fonètica + formació de l’oració + formació de paraules» a «fonètica + “morfologia” (morfologia i formació de paraules) + formació de l’oració» (§2.2). Seguint la GCC, atribuïx l’estructura nova a les gramàtiques, afirmació que no és certa (§2.2, 5b).
   2. La Filològica vol justificar el fet de traure l’ortografia de la gramàtica descrivint les coincidències entre els dos llibres (§8.2).
   3. No tracta la grafia de les paraules compostes en l’estudi de les paraules compostes, sinó en l’ortografia (§8.3).
   4. Terminologia nova (una part, no definida, §9.2).
   5. Classificacions heterogènies (§9.3).
   6. Aplicació inadequada de la teoria (§10.4, 11).
   7. Com a conseqüència de les indefinicions, apareixen normes incomprensibles (§10.2, §11.2, §12.1).

El dia 1 de juny del 2018, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua aprovà una variació en la normativa, titulada «Acord normatiu sobre algunes convencions ortogràfiques» (consultable en la pàgina web de la institució, http://www.avl.gva.es/web/acords/). Darrere del títol poc precís (algunes i convencions), hi ha l’objectiu d’incorporar les variacions ortogràfiques que, unilateralment, la Secció Filològica havia fet en la seua gramàtica (2016) i la seua ortografia (2017).

A la vista que l’opinió pública percep molt les variacions ortogràfiques, hauria convingut que les modificacions hagueren sigut acordades conjuntament per la Secció Filològica i per l’Acadèmia. De fet, la institució valenciana havia evitat els canvis ortogràfics en la confecció de les seues obres (la gramàtica, GNV 2006; i el diccionari, DNV 2016).

«L’acord normatiu» del 2018 havia estat precedit, en el 2016, per l’establiment de relacions entre les dos institucions (absents durant els primers quinze anys de vida de l’Acadèmia). Les relacions s’han concretat en la voluntat de coordinar-se a través d’una comissió formada per membres de cada institució. L’assumpció ortogràfica de l’Acadèmia (2018) anirà seguida per una «revisió i consens» de les modificacions, segons diu el final de «l’acord normatiu».

Després de comentar per quins motius l’Acadèmia i la Secció Filològica deuen estar coordinades (§13.1), este capítol analitza el document de la institució valenciana (§13.2-§13.7). Els criteris que guien «l’acord normatiu» de l’Acadèmia són positius, però són poc aplicables als canvis ortogràfics introduïts (§13.2-§13.7). Les conclusions (§13.8) valoren el document de l’Acadèmia i, sobretot, reflexionen sobre com haurien d’actuar les dos institucions normativitzadores en la relació entre elles (§13.8, 1-2). També remarquen que els principis normatius i pedagògics que han formulat les dos institucions s’haurien d’aplicar al conjunt de la normativa (i, en general, a les seues gramàtiques, §13.8, 4).

1. Contingut del capítol
   1. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua (2018-06-1) incorpora les variacions ortogràfiques que, unilateralment, la Secció Filològica havia fet en la seua gramàtica (2016) i la seua ortografia (2017).
      1. Les modificacions haurien d’haver sigut acordades conjuntament per la Secció Filològica i per l’Acadèmia.
      2. La institució valenciana havia evitat els canvis ortogràfics en la GNV (2006) i el DNV (2016).
      3. «L’acord normatiu» havia estat precedit, en el 2016, per l’establiment de relacions entre les dos institucions (absents prèviament).
      4. Finalitat: coordinar-se a través d’una comissió. Inclourà una «revisió i consens» de les modificacions aprovades.
   2. Per quins motius l’Acadèmia i la Secció Filològica deuen estar coordinades (§13.1).
   3. Anàlisi del document de la institució valenciana (§13.2-§13.7).
      1. Els criteris que guien «l’acord normatiu» de l’Acadèmia són positius, però són poc aplicables als canvis ortogràfics introduïts (§13.2-§13.7).
      2. Les conclusions (§13.8) valoren el document de l’Acadèmia i, sobretot, reflexionen sobre com haurien d’actuar les dos institucions en la relació entre elles (§13.8, 1-2).
      3. També remarquen que els principis normatius i pedagògics que han formulat les dos institucions s’haurien d’aplicar al conjunt de la normativa (i, en general, a les seues gramàtiques, §13.8, 4).

13.1    AVL i SF: una coordinació necessària

Respectant la fidelitat a les necessitats lingüístiques del territori a on cada institució té potestat legislativa, és indubtable que l’Acadèmia i la Secció Filològica deuen estar coordinades. La coordinació humana (que és sempre positiva) és aplicable a les institucions normativitzadores que compartixen la mateixa llengua. Certament, la institució valenciana s’hauria de marcar com al primer objectiu mostrar que la seua activitat és útil (i necessària) per a la societat valenciana. Sense incidir positivament en la pròpia societat, la coordinació externa serà poc útil.

No cal dir que, en eixe procés, la institució més jove deu actuar amb dignitat, com a representant que és del poble valencià i com a institució en qui les Corts Valencianes han dipositat la seua confiança per a regular la llengua pròpia dels valencians. A més, la coordinació lingüística deu estar ben feta. Des d’eixa òptica, mirarem com és «l’acord normatiu» de l’Acadèmia (§13.2-§13-4).

2. Condicions de la coordinació
   1. Respectar la fidelitat a les necessitats lingüístiques del territori a on cada institució té potestat legislativa.
   2. La coordinació humana (que és sempre positiva) és aplicable a les institucions normativitzadores que compartixen la mateixa llengua.
      1. La institució valenciana s’hauria de marcar com al primer objectiu mostrar que la seua activitat és útil (i necessària) per a la societat valenciana. Sense incidir positivament en la pròpia societat, la coordinació externa serà poc útil.
   3. La institució més jove deu actuar amb dignitat, com a representant que és del poble valencià i com a institució en qui les Corts Valencianes han dipositat la seua confiança per a regular la llengua pròpia dels valencians.
      1. A més, la coordinació lingüística deu estar ben feta.

13.2    Principis de «l’acord normatiu» de l’Acadèmia

L’Acord consta d’un preàmbul (reproduït en 1a-b), un conjunt de cinc punts numerats (que incidixen en els cinc temes ortogràfics indicats en 1c), i un final (1d):

1. Títol: «Acord normatiu sobre algunes convencions ortogràfiques». Justificació (a-b) i final de l’acord (c)
   1. «És un fet que durant dècades s’ha pogut constatar les dificultats que comporta l’aprenentatge i l’assimilació de determinades convencions gràfiques. Actualment hi ha consens entre els ensenyants i els usuaris en general que una reducció dels accents diacrítics, així com una simplificació de les convencions sobre l’ús de la dièresi i del guionet, i uns criteris flexibles sobre la representació gràfica del so vibrant [r] quan apareix entre vocals precedit d’un prefix o d’un radical, facilitaria l’escriptura i permetria evitar memoritzacions innecessàries. Així, el gramàtic valencià Josep Giner ja va fer una proposta de reducció substancial dels diacrítics, similar a la propugnada posteriorment per Joan Solà.
   2. »És per això que, atenent a una preocupació àmpliament expressada per molts lingüistes, escriptors, docents, tècnics i usuaris de la llengua, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua considera convenient adoptar unes determinades modificacions gràfiques amb l’objectiu de facilitar els usos escrits normatius de la llengua. I ho fa d’acord amb el principi de convergència amb les solucions ja adoptades normativament en la resta del nostre àmbit lingüístic, que és un dels principis bàsics de la Gramàtica normativa valenciana, inspirat en la idea del policentrisme convergent propugnada per Manuel Sanchis Guarner i en la doctrina gramatical dels mestres Josep Giner, Carles Salvador i Enric Valor.»
   3. Les cinc qüestions ortogràfiques tractades en el document són:
      1. Reducció de l’aplicació de l’accent diacrític (dóna > dona).
      2. Limitació en l’ús la dièresi (laïcal > laical).
      3. Supressió de l’ús del guionet en paraules compostes (a corre-cuita > a correcuita).
      4. Incorporació del guionet en paraules compostes (nordestejar > nord-estejar).
      5. Ús de rr en paraules compostes (arítmic > arrítmic).
   4. «L’Acadèmia Valenciana de la Llengua revisarà i consensuarà les decisions normatives amb la resta de les institucions de la nostra llengua que actuen com a referents normatius, amb la finalitat d’aconseguir unes regles comprensibles i aplicables».

El preàmbul (1a-b) i el final (1d) de «l’acord normatiu» indiquen la causa i els objectius, per bé que apareixen un poc dispersos. Si els ajuntem, obtenim la formulació següent:

2. Causa i objectius de «l’acord normatiu»
   1. Hi han «dificultats en l’aprenentatge i l’assimilació» de regles ortogràfiques («determinades convencions gràfiques», diu el document, 1a).
   2. Per tant, cal elaborar «unes regles comprensibles i aplicables» (1d).
   3. Finalitats: arribar a «una simplificació», la qual hauria «d’evitar memoritzacions innecessàries» i hauria de «facilitar l’escriptura» (1a).

És del tot positiu constatar deficiències (2a) i buscar «regles comprensibles i aplicables» (2b) per a «simplificar» la normativa, «evitar memoritzacions innecessàries» i «facilitar l’escriptura» (2c).

13.3    Anàlisi dels principis de «l’acord normatiu» de l’Acadèmia

Al costat de factors ben orientats (2), n’hi han que són difusos. El terme convenció apareix en el títol (1) i dos voltes en el preàmbul (1a). Això no obstant, la normativa lingüística i les seues parts (una, l’ortografia) estan formades per normes (o regles), que cal «justificar sòlidament» (Fuster 2000: 499; de 1970). Per contra, la justificació no és necessària en les «convencions», ja que són un «costum, opinió o regla que s’establix per acord exprés o tàcit» (DNV). Quan en una disciplina hi ha un nom adequat (norma o regla), no és positiu que el canviem per un terme estrany, extern i poc adequat (convenció).

El document diu que s’establiran «uns criteris flexibles sobre la representació gràfica del so vibrant [r] quan apareix entre vocals precedit d’un prefix o d’un radical». En la vida civil, ser flexible s’oposa a ser rígid o dogmàtic, de manera que és una qualitat positiva. En canvi, «flexibilitzar criteris» ¿té sentit en la normativa? Diria que l’objectiu pertinent és procurar que les regles que proposem siguen comprensibles, coherents i adequades per als parlants. Si recorrem a la «flexibilitat» per a justificar arrítmic però asimètric, ¿fem que la normativa siga dúctil, o que siga incoherent? Però una incoherència no és comprensible (2b) ni evita la memorització (2c), ans al contrari: hem de memoritzar que la grafia és asimètric i arrítmic.

Seguim avant en l’anàlisi. Quan un lector reflexiu veu que «l’acord normatiu» busca «una simplificació de les convencions sobre l’ús de la dièresi», pensa en dos casos: en primer lloc, en aquelles parelles semblants en què ara hi ha accent i ara dièresi ({conduíem / conduïes}); en segon lloc, u pensa en aquelles paraules que contenen la dièresi en una síl·laba àtona (continuïtat). L’efecte és sentir alegria. Però el document no es referix a eixos dos casos.

Crec que el plantejament objectiu és el següent: la dièresi que causa problemes en l’escriptura no és la de llengües, sinó la dièresi que és subsidiària de l’accent (veí / veïna) i la que indica hiat en síl·laba àtona (continuïtat). Eixa segona dièresi (veïna, continuïtat) respon a unes regles, que reproduïxen les gramàtiques. Per tant, la qüestió serà deduir si eixes regles complixen dos condicions: ser coherents i ser adequades per als parlants. Si les normes satisfan eixes dos condicions, caldrà deixar-les com estan. I, si no, convindrà que les rectifiquem. Com comprovarem més avant (§13.3, 7), el fet de recórrer al nom «simplificació» permet no formular una incoherència que hi ha en la dualitat hemorroide / hemorroïdal (si no hi ha hiat en la síl·laba tònica –homorroide–, ¿per què n’hauria d’haver en àtones –homorroïdal–?); i, alhora, l’escrit de l’Acord no indica quina és la simplificació que els lectors agrairien: limitar les regles de l’accentuació a la seua finalitat (indicar la síl·laba tònica de cada paraula), objectiu que comporta suprimir la dièresi de les síl·labes àtones.

Per una altra banda, el document apel·la a la «convergència»: l’Acadèmia actuaria «d’acord amb el principi de convergència amb les solucions ja adoptades normativament en la resta del nostre àmbit lingüístic». En la convergència, hi ha un acostament recíproc; però, si l’Acadèmia incorpora les variacions de la Secció Filològica, només es mou o s’acosta l’Acadèmia:

3. Factors poc precisos del preàmbul
   1. Convenció (en el títol, i ús repetit): el terme adequat és norma (o regla), cada una amb «justificació sòlida» (no necessària en la convenció).
   2. «Criteris flexibles». Aplicació: arrítmic però asimètric.
      1. La qüestió: regles coherents, comprensibles i adequades per als parlants.
      2. Els dos exemples posats són incoherents, de manera que comporten absència de comprensió (2b) i demanen memorització (2c).
   3. «Simplificació de les convencions sobre l’ús de la dièresi».
      1. Dièresi problemàtica: la subsidiària de l’accent, que indica la síl·laba tònica. També s’aplica per a indicat hiat en síl·laba àtona (continuïtat). Eixa dièresi respon a regles.
      2. ¿Són coherents, comprensibles i adequades per als parlants (b.i)?
      3. El fet d’usar el nom «simplificació» permet no presentar una incoherència (si no hi ha hiat homorroide, ¿per què n’hauria d’haver en homorroïdal?); i no indica la simplificació que agrairien els parlants (suprimir la dièresi que indica hiat en síl·laba àtona, continuïtat).
   4. El document apel·la a la «convergència» (acostament recíproc).
      1. Només es mou l’Acadèmia (no la Secció Filològica).

Els factors poc positius que hem trobat (2) no són estranys. Ben mirat, són la conseqüència de dos fets que ja coneixem. Si la Secció Filològica ha elaborat modificacions ortogràfiques unilateralment i l’Acadèmia les assumix, no pot haver «convergència» (2d). Per una altra banda, sabem que la Filològica ha diluït principis clars de Fabra (§7-§12); i, si no som conscients d’eixa realitat, podem qualificar propostes heterogènies (arrítmic però asimètric) com a «criteri flexible» (2b). El recurs a convenció (2a) podria estar unit a no presentar la realitat com és. Realment, si els canvis són «convencions» tindran poca importància:

4. Origen que podrien tindre els factors poc precisos
   1. «Convergència» (2d): modificacions ortogràfiques unilaterals.
   2. «Criteri flexible» (2b): l’heterogeneïtat arrítmic però asimètric.
   3. Si els canvis són «convencions», seran poc importants (2a).

Els qui han escrit el preàmbul de «l’acord normatiu» podrien haver seguit el camí de la Secció Filològica, descrit més amunt (§10.3, 4-5): apel·len a «una simplificació», la qual hauria «d’evitar memoritzacions innecessàries» i hauria de «facilitar l’escriptura». Però, quan passem de les qualificacions a les normes concretes, trobem en general complicacions i memoritzacions. Així, el punt número 5 conté els onze prefixos que hem reproduït més amunt (arradifi, correferent, cefalorraquidi…, §10.2, 3). Eixes onze regles ¿«eviten una memorització innecessària»? A més, ¿són «comprensibles»? No hi ha res a comprendre. Només hi ha memòria pura. En conseqüència, eixes onze memoritzacions ¿«simplifiquen i faciliten l’escriptura»? Recordem que la concepció de Pompeu Fabra torna innecessàries les onze regles: per a nosaltres són paraules simples, de manera que els correspon la grafia de les simples.

Posem dos exemples més del contrast entre els principis (1) i les normes. El punt número 4 conté quatre regles sobre el guionet. La segona és aquella que diu que hauríem d’escriure exdirectora però ex-directora general perquè hi hauria un «sintagma lexicalitzat». Hem estudiat eixa regla més amunt (§12.1, 4), i hem arribat al resultat que, a més de ser innecessària, els lectors no la poden aplicar perquè la gramàtica de la Filològica no explica què és la lexicalització.

La darrera norma sobre el guionet proposa que podríem usar-lo quan els components «no responen a un concepte unitari» (exemple posat: un tractat hispano-portugués). En la reflexió sobre eixa regla (§12.1, 9), hem sospitat que els conceptes no unitaris no existixen, de manera que ens trobem en els valors contraris als exposats en (1b-c).

Resumim. «L’acord normatiu» de l’Acadèmia és semblant a l’actuació de la Secció Filològica (§10.3): atribuïx a les normes proposades unes característiques pedagògiques que, quan les analitzem, no tenen d’una manera molt majoritària:

5. Atribució a les normes de característiques pedagògiques (1) que no tenen. Font possible: Secció Filològica (§10.3, 4-5)
   1. Punt número 5: onze prefixos (arradifi, correferent, cefalorraquidi…, §10.2, 3). Memòria pura; res a comprendre.
   2. Punt número 4: exdirectora però ex-directora general per «sintagma lexicalitzat» (§12.1, 4); noció no definida.
   3. Punt número 4: «concepte no unitari», un tractat hispano-portugués (§12.1, 9); noció inexistent?

Acabarem l’acostament a la justificació de «l’acord normatiu» de l’Acadèmia observant que hi ha una absència. L’Acadèmia vol millorar la seua normativa, però no exposa de quina manera tracta la GNV (2006) la grafia de les paraules compostes, l’accent diacrític i la dièresi subsidiària de l’accent; si hi han punts en què és poc coherent o poc adequada; i de quina manera podríem solucionar les deficiències. En tot l’escrit, la GNV (2006) no apareix. Davant d’eixa absència, un lector reflexiu es pregunta com pot l’Acadèmia millorar la seua normativa sense exposar i analitzar com actua la seua gramàtica.

Una actuació ordenada i coherent demanava que l’Acadèmia no es limitara a incorporar les modificacions de la Secció Filològica. Hauria d’haver mirat eixes variacions ortogràfiques des de la GNV (2006). I, si la seua gramàtica conté anomalies i deficiències, les hauria d’haver estudiades i resoltes. L’objectiu de l’Acadèmia hauria de ser millorar la normativa que exposa, la qual està continguda en la gramàtica i en el diccionari. En canvi, modificar la normativa ortogràfica sense analitzar la GNV (2006) ¿no equival a no tindre en compte les obres normatives valencianes? Esperem que eixa limitació tan important es solucione en el període de «revisió i consens», ja que no fer-ho comportaria el procés contrari a la coordinació:

6. Una absència de «l’acord normatiu»: no vincular les variacions ortogràfiques al contingut de la GNV (2006)
   1. No exposa com actua la gramàtica de l’Acadèmia en l’ús de l’accent i de la dièresi, i en la grafia de les paraules compostes.
      1. Què és poc adequat i, com a conseqüència, convé perfeccionar-ho.
   2. L’Acadèmia no pot millorar la seua normativa sense exposar i analitzar com actua la seua gramàtica.
      1. En el període de «revisió i consens», caldria solucionar eixa limitació.
      2. No fer-ho implicaria el contrari de la coordinació.

13.4    El canvi laïcal > laical

Els comentaris resumits en 5 mostren que, en capítols anteriors, hem estudiat una part de les variacions ortogràfiques introduïdes en «l’acord normatiu» de l’Acadèmia. No hem tractat les normes del número 1 (reducció de l’accent diacrític, §13.2, 1c.i), 2 (limitació de la dièresi, 1c.ii), 3 (supressió del guionet en paraules compostes, 1c.iii), i una part del número 4 (incorporació del guionet en paraules compostes, 1c.iv). No analitzaré ací la reducció de l’accent diacrític, ja que dedicaré a eixe tema un treball separat d’este. El contingut de l’apartat té la finalitat d’estudiar les tres qüestions exemplificades en el títol: {a corre-cuita > a correcuita} (1c.iii), {laïcal > laical} (1c.ii) i {nordestejar > nord-estejar} (1c.iv).

Pareix molt simple esta regla: no hem d’usar dièresi en «els derivats cultes acabats en –al, en casos com laical…» (norma número 2, §13.2, 1c.ii). Però, si reflexionem, trobarem que eixa impressió no és certa. La causa és que l’exigència de comprendre les normes (§13.2, 2b) no hi és aplicable, com comprovarem ara.

Els parlants de cultura mitjana (que són els primers destinataris d’una institució normativitzadora no elitista) ¿saben quan un derivat és cult i quan no ho és? Diria que no ho saben. I, la veritat, sovint jo tampoc. Com ara, l’adjectiu derivat servicial ¿és cult? La meua opinió és que la pregunta no és pertinent. Hi han paraules clarament patrimonials (ull); n’hi han que són llatinismes obvis (ocular); i n’hi han no poques que, en rigor, són tan antigues que no podem dir si són patrimonials o llatinismes (servici, servicial).

Per una altra banda, ¿per quin motiu només deixarien de portar dièresi les paraules acabades en -al? ¿Què té de particular eixa terminació? L’exigència de la comprensió demana saber la causa de les normes (ara, per què només la terminació -al). Convé notar que una persona que aprova una norma sense saber la causa de la norma actua d’una manera poc racional:

1. Punt número 2 de «l’acord normatiu» (13.2, 1c.ii): no hauríem d’usar dièresi en «els derivats cultes acabats en –al, en casos com laical…».
   1. Un derivat ¿quan és cult? La pregunta no és pertinent (ull / ocular / servici, servicial).
   2. ¿Per què només -al?
   3. Exigència de comprendre les normes (§13.2, 2b): no aplicable.

L’Acadèmia no ha reproduït una condició de l’OIEC (2017: 16): hem d’aplicar la regla comentada en 7 «sempre que el mot primitiu no presenti un hiat». Afegint eixa propietat, ¿arribem a una proposta coherent, comprensible i adequada? Podem aclarir eixa qüestió amb una pregunta retòrica: si hi ha diftong en la paraula primitiva (= absència de hiat, laic: una síl·laba) ¿per què no n’hauria d’haver en la derivada (laïcal: dos síl·labes; laïcal: tres)? Certament, en l’adaptació de cultismes tenim propostes heterogènies (com ara heroi / heroïna, contra l’anglés hero / heroin). Però, fora d’això, no recorde parelles en què la síl·laba tònica continga un diftong (aire) i l’àtona un hiat (de aire prové airejar, no *aïrejar; amb boira formem emboirar; etc.). La constatació anterior fa pensar que la proposta de Fabra (laic però laïcal, hemorroide però hemorroïdal) és poc coherent (com també podria ser-ho {homogeni / homogeneïtat}, per homogenitat, cf. oli / oliós; o com a màxim homogenietat, com {obvi / obvietat}).

La dièresi de laïcal és una manifestació puntual d’una qüestió important. Fabra va traure el nostre sistema d’accentuació del que té el castellà. La causa és pensar que hauríem d’assenyalar la síl·laba tònica de cada paraula per a diferenciar parelles que només divergixen en eixe factor (com ara pensàrem i pensarem). Això no obstant, l’italià (una llengua semblant) no indica en general la síl·laba tònica; i l’occità ha seguit usant un costum també practicat entre nosaltres (recórrer a l’accent per a comunicar que les lletres e i o representen el fonema obert, vòlta, fèrro, que és la diferència més perceptible amb la fonologia del castellà, i que als parlants nous els costa d’assimilar).

La qüestió és que l’objectiu d’assenyalar la síl·laba tònica (veïna) és molt diferent d’expressar si en síl·labes àtones hi ha diftong (airejar) o hiat (veïnat). ¿Què ens aporta eixa dualitat gràfica (airejar / veïnat)? Entre els llauradors valencians, vaivé és una paraula normal (Farem un altre vaivé i descansarem), i sempre l’he sentida amb té tres síl·labes; però, per sort, no posem dièresi en la i. Per la direcció contrària, en un Treball de Final de Grau (5-07-2018) vaig sentir com una graduada deia constantment Saidia (un barri de la ciutat de València) allà a on ella havia escrit sempre Saïdia (per contra, el romàntic Joaquim Garcia Girona va titular el seu gran poema èpic com a Seidia).

Resumim. Canviar laïcal per laical és més que una «simplificació»: és suprimir una dualitat heterogènia (hemorroide / hemorroïdal). Però, en la dièresi, la simplificació realment significativa no ha arribat. ¿No és cert que hem calmat una picor puntual (laïcal), però que el gra es manté pràcticament intacte (continuïtat)?:

1. Condició de l’OIEC (2017: 16) per a la norma comentada en 7: «sempre que el mot primitiu no presenti un hiat».
   1. Si hi ha diftong en la paraula primitiva (boira), també n’hi ha en la derivada (emboirar).
      1. La proposta laic però laïcal és poc coherent.
   2. Sistema d’accentuació: indica la síl·laba tònica.
      1. Diferent: assenyalar diftong (airejar) o hiat (continuïtat) en síl·labes àtones.
      2. ¿Què ens aporta eixa dualitat?
   3. Resultat: hem solucionat una incoherència puntual (laïcal); però no hem tocat el tema important (continuïtat, vel·leïtat).

Seguint en la dièresi, un docent que es fixa en com escriuen els nostres estudiants sap que molts dominen la de ungüent; però no la que és subsidiària de l’accent (veí, veïna, conduíem, conduïa; però conduir, conduint; i, encara, conduiré, conduiria). En eixe camp, també convindria «simplificar per a facilitar l’escriptura». En la meua gramàtica (2003: §7.4.6), proposí suprimir la dièresi de la síl·laba tònica (veí / veïna) i guiar-se per esta regla: quan hi ha una i o una u tònica després d’una vocal, automàticament li posem accent, sense pensar en les regles d’accentuació; per tant, veí, veína, conduíem, conduía (i també conduít, conduír). Certament, eixa norma beu del castellà (yo veía): com el conjunt de les nostres regles d’accentuació. I, sobretot, l’origen castellà no li lleva la simplificació extraordinària que comporta. En (3b-c), he reproduït unes paraules eloqüents de Fabra: les primeres saluden les influències beneficioses del castellà (3b); les segones supediten «les habituds ortogràfiques» a «una reforma racionalissima i d’una utilitat innegable» (3c):

1. Els estudiants no dominen la dièresi subsidiària de l’accent (veí, veïna, conduíem, conduïa; però conduir, conduint; i, encara, conduiré, conduiria)
   7. Una manera de suprimir-la: i o u tònica després d’una vocal, accent (sense pensar en res més, Saragossà 2003: §7.4.6).
      1. veí, veína, conduíem, conduía, conduít, conduír.
   8. Opinió de Fabra sobre les influències positives del castellà:
      1. «Que l català modern no emplea ls simbols ph, th, etc. degut a l’influencia de l’ortografia castellana i que si l castellà hagués conservat aquells signes, segurament els empleariem ara nosaltres? Tant se val: la supressió d’aquells simbols es una simplificació utilissima, que no hem pas de mirar d’on ens ve, sinó acceptar ben joiosos. Si la devem als castellans, alegrem-nos d’haver sofert en aquest punt l’influencia de la llur ortografia, i planyem-nos que no hi hagués prosperat la reforma proposada per En Nebrija, que proscrivia tota h muda inicial.» (Fabra 1906 189 [25])
   9. Opinió sobre les reformes ortogràfiques positives:
      1. «Les habituds ortografiques del català modern no son tant respectables que, en nom d’elles, haguem de sacrificar una reforma racionalissima i d’una utilitat innegable. Un respecte illimitat a les costums establertes ens hauria lligat fins al punt de no intentar cap reforma, es dir, d’acceptar integralment l’ortografia acastellanada dels primers temps de la nostra renaixensa literaria.
      2. »Més d’un cop els hem trencat el respecte; l’experiencia ns ha demostrat que no son pas invencibles. En nom d’una habitud, no condemnem una reforma; mirem unicament si aquesta es bona, util, benefactora; si ho es, adoptem-la resoludament. (Fabra 1906, 190-191 [27-28])

13.5    El canvi a corre-cuita > a correcuita

La norma del punt número 3 de l’Acadèmia (§13.2, 1c.iii) també ha canviat la formulació de la Secció Filològica. Hem vist més amunt que no hi hauria guionet en «compos­tos no reduplicatius» (com ara a cuitacorrents); com que eixa regla és negativa, obliga a preguntar-se com són (positivament) les paraules de què parlem (§12.1, 10a). L’Acadèmia ha evitat la formulació negativa: cal «suprimir l’ús del guionet en casos com a correcuita, cuitacorrents, a matadegolla, corimori, ratbuf, sucamulla». Això no obstant, els redactors de l’acord no han solucionat el problema, ja que no exposen quines propietats caracteritzen correcuita, etc., de manera que són els lectors els qui haurien de fer la faena de l’autor. Això comporta que, en la pràctica, hi ha una llista de paraules, que els lectors han d’aprendre de memòria.

Més amunt (§6.1, 3), hem observat que l’aglutinació (correcuita) es justifica perquè falta la i (corre i cuita), de manera que és una construcció irregular. Per cert, el document de l’Acadèmia conté paraules que un valencià no ha sentit mai (sobretot ratbuf, que és una paraula local del nord-est de Catalunya; i també corimori, que no figura en el DCVB):

1. A cuitacorrents: d’una formulació negativa (a) a una actuació equivalent (no exposar cap característica definitòria, b)
   1. Secció Filològica: formulació negativa (llevar el guionet en «compos­tos no reduplicatius», 12.1, 10a).
   2. Acadèmia: cal «suprimir-lo en casos com a correcuita, cuitacorrents, a matadegolla, corimori, ratbuf, sucamulla».
      1. No exposa cap propietat positiva.
      2. Efecte: aprendre’s de memòria cada paraula de la llista.
   3. Causa de l’aglutinació: és una construcció irregular (falta la i: corre i cuita).

13.6    ¿En què es fonamenten les grafies nord-est i Nord-amèrica?

El punt número 4 de «l’acord normatiu» (§13.2, 1c.iv) conté diversos usos sobre el guionet: el que afectaria els «sintagmes lexicalitzats» i els «conceptes no unitaris», i el que apareixeria en nord–estejar, sud-americanització. Ja hem comentat prèviament els dos primers casos («sintagma lexicalitzat» i «concepte no unitari», en §13.3, 5b-c estan les referències), de manera que ara estudiarem nord-estejar. Les paraules de la Secció Filològica són:

1. Grafia de nord-oest i de nord-estejar segons l’OIEC (2017: §4.3.2.2)
   1. «S’escriu un guionet en els casos que segueixen: […] b) En els compostos en què el primer element és un punt cardinal: est–europeu, nord–americà, nord–est, sud–coreà, Sud–àfrica.
      1. »També s’escriuen amb guionet els derivats d’aquests mots: nord–estejar, nord–oestejar, sud–americanització.»

Ens acostarem al tema observant que la nomenclatura dels punts cardinals en les llengües romàniques està vinculada als noms que tenim: llevant, ponent, tramuntana, migjorn, gregal, xaloc, mestral i garbí o llebeig. En canvi, nord, sud, est i oest són noms anglesos (de la família germànica). Les paraules noves són noms aïllats en la llengua: no tenen diminutius ni derivats. La forma fonètica que tenim en la ment és [nort, sut]; en est i oest, en valencià és fàcil sentir una e oberta, probablement per a augmentar el cos fonètic de est.

Quan es va introduir el sinònim de tramuntana, l’escrivíem com el pronunciàvem: nort (segle xvii, CIVAL; en 1840, Pere Labèrnia, seguix usant nort). Però, modernament, hem imitat el francés, el qual també escrivia inicialment nort (1190, Petit Robert). Posteriorment, deixarien de pronunciar la t (nort > nor) i canviarien la grafia (nord), a partir de la qual crearien derivats (nordique, 1873; nordir, 1868, Petit Robert). Convé tindre en compte que el francés pot pronunciar una d en final de paraula: froide, chaude és [frwad, chod]. En canvi, el valencià-català suprimí en l’Edat Mitjana la sonoritat en les consonants oclusives, fricatives o africades sonores en final de paraula (cf. {fugir / fuig}, {neboda / nebot}, {amiga / amic}, {lloba / llop}). Per a precisar la visió internacional, podem tindre en compte que, en anglés, no hi ha d ni t, sinó la consonant interdental fricativa sorda (north i south, inicialment suth).

2. Punts cardinals: noms romànics i noms anglesos. Les grafies nort i nord
   1. Nomenclatura romànica (a) i anglesa (b):
      1. llevant, ponent, tramuntana, migjorn, gregal, xaloc, mestral i garbí o llebeig.
      2. nord, sud, est i oest.
   2. Característiques de l’adaptació dels noms anglesos
      1. Noms aïllats (ni diminutius ni derivats). Forma fonètica: [nort, sut].
      2. Grafia inicial: nort (segle xvii, CIVAL).
      3. Modernament: imitació del francés (que té consonants oclusives, fricatives i africades sonores en final de paraula; froide, chaude és [frwad, chod].
      4. En anglés, no hi ha d ni t, sinó una consonant interdental fricativa sorda (north i south, inicialment suth).

L’origen dels noms nous dels punts cardinals explica que les paraules compostes que contenen els noms anglesos no són homogènies. Per a l’anglés, la construcció North America no té cap particularitat: és com the corner table, construcció que conviu amb the table on the corner. Però nosaltres només tenim la segona construcció (la taula del cantó; és inexistent *la cantó taula). Eixa observació sintàctica explica que la construcció regular de les llengües romàniques és Amèrica del Nord. Certament, si s’ha escampat Nord + Amèrica, pareix raonable acceptar el fet. Però hauríem de tindre en compte l’origen de la construcció, i també el fet que nord + est és una construcció del tot diferent: és la suma de dos adjectius (igual que en sordmut, grecollatí o agredolç).

En la grafia, ¿com hem actuat en eixos dos casos? En la suma d’adjectius, Labèrnia practica l’aglutinació (nordest). En canvi, posteriorment hem imitat la proposta de l’anglés (north-east) i del francés (nord-est). Certament, el castellà aglutina (noreste, suroeste), però l’actuació adequada és guiar-se pels interessos de la llengua. Si haguérem mirat els adjectius composts, hauríem proposat o bé l’aglutinació (nordest, nordoest, sudest i sudoest), o bé la separació que hi ha en (color) blau cel (nord est, nord oest, sud est i sud oest). Per cert, segons el «google» no són gens escassos els exemples d’aglutinació en la llengua escrita actual (nordest).

En el cas de les construccions irregulars, les hem importades, però ara no hem imitat la grafia de l’anglés, que no recorre al guionet (North America, South America). No sé si la causa és haver pensat que, si hi ha guionet en nord-est, ¿per què no també en Nord-Amèrica?

A més, supose que hauríem d’escriure Nord-amèrica, ja que hem vist en el segon paràgraf que la Filològica escriu el topònim Àfrica en minúscula en «Sud-àfrica» (no deu ser un error, ja que eixa grafia apareix tres voltes en OIEC 2017). Això significa que els parlants haurien de memoritzar dos característiques: posar el guionet en les construccions irregulars (quan un topònim té davant un punt cardinal) i recórrer a la minúscula en el segon component (que és el topònim general, Amèrica, Àfrica). El francés potencia Amérique du Nord, però usa la construcció irregular en adjectius, com ara nord-africain (o Nord-Africain, majúscula en els dos components). L’anglés no usa tampoc el guionet (North African).

¿És positiu el camí descrit? Pareix que imitem l’anglés quan és dubtós (nord-est); i ens en separem quan la seua actuació és simple (North America, North African / Nord-Amèrica, nord-africà). Finalment, posem el topònim general en minúscula (Nord-amèrica; en francés, Nord-Africain).

3. Dos classes diferents de noms composts amb nord, sud, est, oest (a-b). Grafia
   1. Anglés: the corner table i the table on the corner. Efecte: North America és una construcció normal.
      1. Llengües romàniques: només tenim la taula del cantó (*la cantó taula).
      2. Efecte: la construcció regular és Amèrica del Nord.
      3. Podem acceptar Nord + Amèrica, però amb consciència de l’origen.
   2. La combinació de punts cardinals és la suma de dos adjectius:
      1. Nord + est és com sordmut, grecollatí o agredolç.
   3. Grafia en la suma d’adjectius: hem seguit l’anglés (north-east) i el francés (nord-est).
      1. Perspectiva interna: o bé aglutinació (nordest, nordoest, sudest i sudoest), o bé separació (com en (color) blau cel: nord est, nord oest, sud est i sud oest).
      2. Es veu que l’aglutinació té actualment una certa presència (nordest).
   4. Grafia de la construcció irregular: no hem seguit l’anglés (North America, South America, North African).
      1. Possibilitat: de nord-est a Nord-Amèrica.
      2. A més, Nord-amèrica. En francés, Amérique du Nord, Nord-Africain.
      3. Dos memoritzacions: guionet, i minúscula en el segon component.
   5. Resultat:
      1. Imitem l’anglés quan és dubtós (nord-est).
      2. No el seguim quan separa (North America, North African).
      3. Posem el topònim general en minúscula (Nord-amèrica; en francés, Nord-Africain).

13.7    El canvi nordestejar > nord-estejar

Després d’haver emmarcat la grafia de les paraules compostes amb els térmens de l’anglés (nord-est, Nord-amèrica), analitzarem la grafia nord-estejar (§13.6, 1a.i). Cal dir que eixe verb deu tindre un ús ben escàs (no n’apareix cap exemple ni en el DCVB ni en el CIVAL). A més, podria ser una paraula poc més que anecdòtica. Els nostres diccionaris no contenen el verb nordir (creat pel francés en el segle xix), a pesar que anar cap a tramuntana pareix que indica una funció orientativa més important que anar cap a gregal. En realitat, el verb francés nordir no deu ser tampoc molt important, ja que eixa llengua no ha creat *sudir (‘anar cap al sud’), *estir ni *oestir. Convindria mirar si el verb norestear (o nordestear) és una creació del castellà i del portuguès, que diccionaris nostres haurien copiat, però que haurien transcendit molt poc (o gens) en la comunicació. Labèrnia (1839-1840) definix «gregalisar» com a «nordestejar», però no conté l’entrada nordestejar.

Sabem que l’ús del guionet en la grafia de les paraules compostes hauria de respondre a criteris generals, elaborats tenint en compte la comunicació. Les limitacions en eixe camp ens han portat a fer vaivens en la grafia de moltes paraules compostes (separar-nos de Fabra i tornar a l’opció inicial; arrítmic DGLC 1932  / arítmic DIEC 1995 / arrítmic OIEC 2017; poliesportiu (1932) / polisportiu (1972) / poliesportiu (1995; ací, §8.1, 3).

En eixe marc, estudiarem la grafia del verb nordestejar. Labèrnia (1840) escrivia nordest i nordestejar. Fabra imitaria el guionet del francés i de l’anglés (nord-est), i la dualitat nord-est i nordestejar és la que apareix en els diccionaris posteriors (DCVB, GDLC, DNV; el DIEC inclou el nom, però no el verb).

Davant d’eixa unanimitat, la Secció Filològica ha proposat canviar la grafia del verb, com hem vist més amunt (§13.6, 1a.i): el guionet s’escriuria en les paraules compostes amb els noms nord, sud, est, oest (nord–est), i també en les paraules derivades (nord–estejar, OIEC 2017: §4.3.2.1.b). En tot el manual d’ortografia, no  he vist més fonamentació que eixes paraules, de manera que convé que ens preguntem si el canvi ortogràfic nordestejar > nord-estejar és coherent, i si és positiu per a la llengua.

En 1970, Joan Fuster (2000: 499) demanava a la Secció Filològica que cada norma anara «amb una justificació sòlida». Si volem satisfer eixa exigència, la primera obligació serà preguntar-nos per quin motiu els nostres predecessors aplicaven la grafia aglutinada.

En el cas que retrocedírem i buscàrem informació, és probable que no en trobàrem. En eixe cas, convé evitar l’actitud de pensar en negatiu sobre els nostres predecessors: no haurien vist que seria una incoherència escriure nord-est però nordestejar. La generositat (i l’humanisme) recomanen pensar en positiu: els nostres antecessors escriurien nordestejar perquè pensarien que, llegint, eixa grafia no crea ni dubtes ni confusions. A més, si algú que usara el verb parlant l’haguera d’escriure aplicaria probablement la mateixa grafia que en les paraules derivades: l’aglutinació (nordestejar). Ara: si la grafia nordestejar no crea problemes llegint ni probablement escrivint, ¿quina finalitat té canviar l’ortografia i fer recordar als parlants que haurien d’escriure nord-estejar?

Si reflexionem, deduirem que, en el camí que ha seguit la Secció Filològica, hi han dos anomalies més. En l’argumentació que hem reproduït, no hi ha cap apel·lació als predecessors. Quan canviem una grafia (ara, nordestejar), hauria de ser perquè hi ha una deficiència en la norma heretada (limitació que hem de dir quina és). A més, també és obligatori mostrar que l’alternativa que proposem soluciona la deficiència. En canvi, l’OIEC (2017) actua com si prèviament no haguérem tingut una grafia sobre el verb nordestejar (que té quasi dos segles, Labèrnia 1840).

La segona limitació de la Filològica és que actua sense tindre en compte el marc de les paraules que tracta, de manera que elabora regles particulars. La norma que regula nord-estejar està en §4.3.2.1.b. El punt immediatament anterior (§4.3.2.1.a) regula el guionet en els numerals i els ordinals, posa com a darrers exemples «el Cinc–cents, el Nou–cents», i seguix amb estes paraules: «Cal subratllar, però, que no duen guionet els derivats d’aquests mots, com cinccentista, noucentisme». Si generalitzem, direm que, en les paraules compostes que contenen un guionet, eixe signe desapareix quan formem una paraula derivada. Eixe és el cas general. La parella {nou-cents / noucentisme} apareix en tots els diccionaris, així com {zig-zag / zigzaguejar}. En canvi, {ping-pong / pinponguiste} només està inclosa en el DNV.

¿Podem separar-nos de l’actuació general? Si hi ha un factor particular, sí. Però, en eixe cas, cal exposar-lo.

4. ¿Per què hauríem d’escriure nord-estejar?
   1. El verb norestear podria ser una creació del castellà i del portugués.
      1. Importat per diccionaris nostres, deu haver tingut poca transcendència en la comunicació.
   2.  Predecessors:
      1. Labèrnia (1840): nordest i nordestejar.
      2. A partir del DGLC: nord-est i nordestejar (DCVB, GDLC, DNV; el DIEC no conté el verb).
      3. L’OIEC (2017: §4.3.2.1.b) trenca la unanimitat.
   3. Si pensem que seria per a unificar nord-est i nord-estejar, som poc respectuosos amb els predecessors.
      1. Prou que devien ser conscients que nord-est i nordestejar són grafies diferents.
   4. Causa comunicativa probable (que els antecessors haurien d’haver explicitat):
      1. La grafia nordestejar és la que tendiria a fer un parlant que usara eixa paraula, la qual no crea dubtes ni confusions als lectors.
   5. A més, els guionets de les paraules compostes desapareixen en les derivades (fet que indica l’OIEC 2017: 4.3.2.1.a):
      1. nou-cents / noucentisme} (general), {zig-zag / zigzaguejar} (general), {ping-pong / pinponguiste} (DNV)
   6. És factible separar-se dels predecessors, però dient en quina limitació incorrien, i mostrant que l’alternativa soluciona la deficiència que hi havia.
      1. L’OIEC (2017: §4.3.2.1.b) no ho fa.

Per a defendre l’actuació de la Secció Filològica, he vist apel·lar a la proposta de la Guia d’usos: el guionet s’usaria «quan l’aglutinació pot alterar la lectura del so final dels components de l’esquerra (blanc-i-blau, nord-est, sud-africà)» (la negreta de c i d és de la font, IIFV 2002: §II.5). Les paraules anteriors són aplicables, encara que cal exposar quins són els factors particulars que permeten l’aplicació. Mirem el nom compost pit-roig. El plural no és dos pits rojos, sinó dos pit-rojos. La irregularitat recomana l’aglutinació (com en aiguamoll / aiguamolls, §4.2, 5a). Finalment, qui no conega el nom de l’ocell referit llegiria la grafia pitroig com a pi-troig. En canvi, qui el conega podria llegir la grafia pitroig adequadament (amb pit i roig), tal com passa en la capital del Quebec (Montréal, que probablement tots els quebequesos lligen com a mon-re-al).

¿Hi han factors particulars en els exemples de la Guia d’usos? Si n’hi han, els autors no els exposen. Mirem-ho per compte nostre. En el primer exemple («blanc-i-blau»), l’IIFV pressuposa que convé aglutinar els components, encara que no explica per què. Si convinguera l’aglutinació, podríem aplicar les regles ortogràfiques generals, que fan passar de c a qu davant de e i i (quan flexionem el verb sucar, escrivim jo suque, i no recorrem al guionet, jo suc-e). ¿Hi ha algun problema per a interpretar adequadament l’equip blanquiblau? Una bona normativa deu potenciar les regles generals tant com puga (l’equip blanquiblau); i, correlativament, deu evitar les excepcions (que són sempre complicacions; ara, «l’equip blanc-i-blau»).

En l’actuació de l’IIFV, hi ha una altra limitació. La Guia d’usos pressuposa que blanc i blau és un adjectiu compost. Això no obstant, el valor és el que correspon a la suma dels components, i sintàcticament la construcció és regular. La suma d’eixes dos propietats comporta que no hi ha un adjectiu compost, de manera que la grafia que li correspon és la separació de les paraules: l’equip blanc i blau, els blanc i blau (els jugadors de l’equip blanc i blau).

Resumim. En el cas que blanc i blau fora un adjectiu compost i haguem d’aglutinar els components, és factible l’ortografia regular (l’equip blanquiblau). A més, la construcció no és una paraula composta, de manera que cal separar les paraules (l’equip blanc i blau). Per cert, l’ús de la construcció que comentem amb el nucli nominal en el·lipsi és local de Barcelona (o regional de Catalunya; es referix als colors de l’equip de futbol barceloní anomenat l’Espanyol). Eixa particularitat fa preguntar-se si els docents valencians (destinataris de la Guia d’usos) sabran quin és el nucli nominal en el·lipsi de els blanc i blau.

Mirem ara si la proposta de l’IIFV (2002) justifica la grafia nord-estejar. Primer, farem una anàlisi interna. La grafia nord-estejar tindria la finalitat de conservar la pronunciació de la darrera consonant de nord (que és sorda: [nort]), de manera que la grafia nord-estejar no s’hauria de llegir [nordestejar], sinó [nort-estejar], com explicita el DNV (el DIEC no conté la pronunciació, i tampoc el verb nord-estejar). Ara: qui pense així hauria d’aplicar la mateixa actuació al derivat de zig-zag (que també té una consonant sorda al final: [zigzác]). Per  tant, no hauria de ser zigzaguejar (com té el DIEC), sinó zigzag-ejar (pronunciat [zigzaquejar]). A més, caldria modificar el nom pingponguiste (del DNV). Com que ping-pong té una k al final (com explicita el DNV, [pingponc]), caldria escriure pingpong-iste (pronunciat [pingponquiste]). Això no obstant, el DIEC i el DNV no apliquen el camí de nord-estejar a zigzaguejar ni a pingponguiste.

Els lectors ja hauran pensat que les grafies nord-estejar, zigzag-ejar i pingpong-iste (pronunciades nort-estejar, zigzac-ejar, pinponc-iste) no són positives per als parlants (ni, per tant, per a la llengua). Ara, arribarem al mateix resultat fent una anàlisi externa: mirant les grafies de les darreres dècades (nord-est i nordestejar) des del conjunt de la nostra ortografia.

En una llengua que té centenars de parelles com tard / tardar, i molts cultismes com actínid (un element químic), mirem si apel·lar a conservar la consonant final de nord (sorda: nort) té la implicació següent: si creem un verb derivat del nom actínid (que cal pronunciar [actínit]), s’hauria d’escriure actinid-ar (pronunciat [actinit-ar]) per a conservar el so t del final de actínid. No cal dir que això seria una complicació extraordinària.

En canvi, la parella nord / nordestejar (grafia que correspon a la pronunciació [nor-des-te-jar]) no té cap anomalia en la nostra llengua. Si n’hi ha alguna, d’anomalia, és la que hem indicat més amunt (el guionet de nord-est és una imitació de l’anglés north-east i del francés nord-est, §13.6, 3c). En eixe marc, si fem alguna variació, pareix que no hauria de ser passar d’una anomalia a dos (nord-est, nord-estejar), sinó suprimir l’anomalia que tenim (nord-est), siga separant l’adjectiu compost (nord est), o siga aglutinant-lo (nordest). També seria molt recomanable tindre en compte que el nom habitual no hauria de ser nord + est, sinó gregal: Ara, girarem a gregal (i no Ara, posarem el rumb al nord-est).

5. Causa que exposa l’IIFV (2002: §II.5) per a nord-est; aplicació a nord-estejar (c-e)
   1. El guionet s’usaria «quan l’aglutinació pot alterar la lectura del so final dels components de l’esquerra (blanc-i-blau, nord-est, sud-africà)».
      1. És aplicable quan hi han factors particulars, que cal exposar.
      2. Exemple: pit-roig. Plural: pit-rojos (no pits rojos). Efecte: aglutinació (cf. aiguamolls, §4.2, 5a).
      3. Qui no conega el nom, llegiria pitroig com a pi-troig.
      4. Però l’IIFV no exposa factors particulars per als seus exemples.
   2. «blanc-i-blau»: l’IIFV no explica que siga una paraula composta i per què convindria aglutinar.
      1. En l’aglutinació, són aplicables les regles ortogràfiques generals. ¿Hi ha algun problema per a interpretar adequadament l’equip blanquiblau?
      2. Una bona normativa potencia les regles generals i evita les excepcions (que són complicacions; ara, «l’equip blanc-i-blau»).
      3. A més, el valor és la suma dels components, i sintàcticament és regular.
      4. Efecte: no hi ha un adjectiu compost; per tant, cal separar: l’equip blanc i blau, els [jugadors de l’equip] blanc i blau.
   3. La proposta de l’IIFV (2002) ¿justifica nord-estejar? Anàlisi interna.
      1. Tindria la finalitat de conservar la t de nord / [nort]; nord-estejar / [nort-estejar].
      2. Caldria aplicar-ho a zig-zag / [zigzác]: zigzag-ejar / [zigzaquejar], i a ping-pong / [pingponc]: pingpong-iste / [pingponquiste]. Però no ho fan.
   4. Anàlisi externa.
      1. La parella nord / nordestejar (pronunciat [nor-des-te-jar]) no té cap anomalia: és com tard / tardar i moltes més parelles.
      2. Escriure nord-estejar per a conservar la t ¿no hauria d’implicar que els verbs derivats de cultismes (actínid) haurien d’actuar igual actinid-ar / [actinit-ar])?
   5. Resultat: si hi ha alguna anomalia, és el guionet de nord-est per haver imitat l’anglés i el francés, 13.6, 3c).
      1. Si fem alguna variació, hauria de ser suprimir l’anomalia que tenim (nord-est), no passar d’una a dos (nord-est, nord-estejar).

Tragam conclusions. La Secció Filològica ha establit una norma sense parlar de la comunicació: la grafia que teníem des de Labèrnia (1839-1840: nordestejar) ¿crea confusions quan algú escriu, o quan llegint ens trobem nordestejar? Si en crea, ho hauríem d’explicar. I, si no en crea, no tenim per què canviar la grafia. Ben mirat, fer modificacions quan no hi han problemes ¿no equival a crear problemes a on no n’hi han? A més, la falta del marc general comporta una heterogeneïtat (nord-estejar però zigzaguejar). Hi ha qui pensa que el motiu d’escriure nord-estejar estaria en conservar la t que hi ha en la pronunciació de la grafia nord (de manera que nord-estejar s’hauria de llegir [nort-estejar]). Però eixa proposta té efectes negatius (5c-e).

6. Conclusions sobre nordestejar / nord-estejar
   1. La grafia que teníem des de Labèrnia (1839-1840) ¿crea confusions quan algú escriu, o quan llegint ens trobem nordestejar?
      1. Si en crea, cal explicar-ho. Si no en crea, estem bé.
      2. Fer modificacions quan no hi han problemes ¿no equival a crear-ne?
   2. Pensar que el motiu de nord-estejar estaria en conservar la t (nord-estejar / [nort-estejar]) té efectes negatius (5c-e).

13.8    Valoració de «l’acord normatiu» de l’Acadèmia

N’hi hauran que trobaran pobre «l’acord normatiu» de l’Acadèmia, qualitat derivada de les modificacions ortogràfiques que prèviament havia fet la Secció Filològica, ja que l’Acadèmia seguix bàsicament la institució catalana. Però, en compte d’eixa visió negativa (l’acord seria pobre), també podem considerar que el document és valent i generós. Ho és per dos raons unides: per responsabilitat i per a evitar problemes socials. Per eixes dos raons, l’Acadèmia ha acceptat provisionalment les modificacions ortogràfiques de la Filològica. Ara, la institució catalana hauria de correspondre amb la mateixa generositat. La Secció Filològica i l’Acadèmia haurien d’estudiar d’una en una les modificacions ortogràfiques; i, si són positives per a la llengua, perfecte. En el cas contrari (si l’estudi demostra que no són positives), caldria rectificar, actitud pròpia de savis:

1. Valors a destacar i objectius a la curta
   1. Acadèmia: actitud valenta i generosa.
      1. Per responsabilitat i per a evitar problemes socials, ha acceptat provisionalment les modificacions d’altri.
   2. Secció Filològica: hauria de correspondre amb generositat.
      1. Estudi de les modificacions; si són negatives, convindrà practicar el camí dels savis (rectificar-les).

L’activitat descrita (12b.i) es troba dins de la coordinació entre l’Acadèmia i la Secció Filològica. De coordinació, n’hauríem de voler tanta com siga possible. Quant a la convergència (que implica un acostament recíproc), convé fer una matisació: l’hauríem de buscar sempre que les condicions socials ho permeten. Les normes no tenen sentit fora de la societat a què van destinades. Si els lingüistes «convergim» prescindint de la societat (és a dir, si no considerem els parlants en el seu entorn social), crearem confusió. Els professionals de la llengua devem buscar normes que animen els valencians a usar el valencià. L’ús ha d’estar per davant de tot. Les actituds contràries a la coordinació i la convergència (la subordinació i la supeditació) les hauríem d’excloure de soca-rel, ja que eixos comportaments van contra la dignitat que l’Acadèmia i la Secció Filològica es mereixen com a institucions públiques creades (o reconegudes), respectivament, per les Corts Valencianes (1998) i per la Generalitat de Catalunya (Institut d’Estudis Catalans, Llei 8/1991).

2. Objectius a la llarga de l’Acadèmia i la Secció Filològica
   1. Coordinació: tanta com siga possible.
   2. Convergència: quan les condicions socials ho permeten.
      1. Si prescindim de la societat, crearem confusió.
      2. Objectiu de l’Acadèmia: animar a usar el valencià.
   3. Subordinació i supeditació: gens ni miqueta.

Si només mirem el contingut de «l’acord normatiu», també són factibles dos lectures. Sabem que hi ha poca correspondència entre els principis d’eixe document i el seu contingut (§13.3-§13.5). Però és possible interpretar el fet en positiu. En ells mateixos, els principis són bons. Per tant, podem demanar que l’Acadèmia els aplique a la Gramàtica normativa valenciana (2006) a cada part (a la fonètica i a l’ortografia, a la sintaxi i a la flexió, a la semàntica i a la derivació) si hi han normes que creen «dificultats en l’aprenentatge i l’assimilació». L’objectiu és que, en la normativa, només hi hagen «unes regles comprensibles i aplicables» a fi d’arribar a «una simplificació» que «evite memoritzacions innecessàries» i que «facilite l’escriptura» (i que no dificulte els parlaments públics).

No cal dir que els objectius de l’Acadèmia (la comprensió i l’assimilació, §13.2, 2b) són del tot adequats amb les seues obligacions. La institució no solament té l’exigència legal de normativitzar el valencià. També té l’obligació ètica de mirar si els valencians comprenen, assimilen i usen les normes que la institució elabora i aprova.

Encara que disposem de molt pocs estudis sobre quines normes comprenen i assimilen els alumnes i quines no, tots els qui ens dediquem a la docència sabem que no són escasses les normes que no s’assimilen. En posaré dos exemples: unes paraules eloqüents de Joan Solà (14a), i quines serien les primeres deu normes «que costen més d’assimilar» segons Jordi Ginebra (14b):

3. Regles que els alumnes no comprenen ni assimilen. Un exemple
   1. «”Canvi i caiguda de preposicions”. Es tracta d’un dels punts més sorprenents de la sintaxi catalana actual. La sorpresa de l’estudiós és provocada pels següents fets. / En primer lloc, aquest és probablement un dels punts de la nostra sintaxi dels quals es pot afirmar més clarament que ningú no els ha integrat en la seva llengua espontània; incloent-hi els professionals de la llengua. […].» (Solà 1994: 71)
   2. Pregunta del periòdic Ara (12-01-2015): «Pot posar exemples de punts de la normativa que creu que ara mateix no funcionen?». Resposta de Ginebra: «En sintaxi els punts que costen més d’assimilar són, per aquest ordre: [el «lo neutre» apareix en iii i en vi]
      1. el canvi i caiguda de preposicions
      2. les perífrasis d’obligació
      3. l’expressió de l’abstracció
      4. la distribució de per i per a
      5. la distribució de ser i estar
      6. l’expressió de la intensitat
      7. el rebuig del nexe preposicional degut a
      8. el complement directe sense a
      9. el règim de certs verbs
      10. l’ús del futur simple sense valor de probabilitat.»

Si ara recordem les observacions pedagògiques de la Secció Filològica («regles clares i senzilles, sistematitzar, simplificar i aclarir al màxim», §10.3, 4-5), convindrem que també és factible aplicar-les a la seua gramàtica. En les anàlisis que hem fet sobre la teoria d’eixe manual (§2.2, §8-§9), hem trobat limitacions significatives. En la normativa, el panorama és semblant (§7.2, §10-§11). De fet, Ginebra (2017) ha elaborat un llibre per a saber quines normes conté la gramàtica («una guia per resoldre dubtes i per poder aplicar de manera segura els preceptes i orientacions de la GIEC i de l’OIEC», p. 8).

Estem davant d’un resultat “de categoria” (expressió popular per a indicar que una cosa és molt bona, potser perquè les categories o conceptes fonamentals són els que estan al capdamunt). Realment, podem dir que hem acabat l’estudi de la Secció Filològica i de l’Acadèmia amb un final ben digne:

4. Principis positius de l’Acadèmia (2006) i de la Secció Filològica (2016; vists en §13.2, 2; §10.3, 4-5): convé aplicar-los al conjunt de les gramàtiques
   1. Principis de «l’acord normatiu»
      1. Hi han «dificultats en l’aprenentatge i l’assimilació» de regles.
      2. Per tant, cal elaborar «unes regles comprensibles i aplicables».
      3. Finalitats: arribar a «una simplificació», la qual hauria «d’evitar memoritzacions innecessàries» i hauria de «facilitar l’escriptura».
   2. Els professionals de la llengua (14a-b) saben que, en cada part de la normativa (en la fonètica i en l’ortografia, en la sintaxi i en la flexió, en la semàntica i en la derivació), hi han normes que:
      1. creen «dificultats en l’aprenentatge i l’assimilació».
   3.  Alternativa:
      1. elaborar «unes regles comprensibles i aplicables»
      2. a fi d’arribar a «una simplificació»
      3. que «evite memoritzacions innecessàries»
      4. i que «facilite l’escriptura»
      5. (i, també, que no dificulte els parlaments públics).
   4. Una institució normativitzadora humanista també té l’obligació ètica de mirar si els parlants comprenen, assimilen i usen les normes que la institució elabora i aprova.

El darrer article dedicat a analitzar l’actuació de la Secció Filològica (OIEC 2017) tracta les variacions no estudiades fins ara. La finalitat, òbviament, és evitar que es quede sense tractar una part significativa dels canvis. Això no obstant, convé indicar que, des del punt de vista dels lectors, no apareixeran factors nous significatius. El contingut de l’escrit exemplifica tres anomalies metodològiques.

La primera pertany a la metodologia de la ciència: sense una teoria general, clara i estructurada, podem anar ben orientats; però formularem les idees que tenim d’una manera poc adequada (§12.1, 2-3; §12.2, 1). La segona anomalia incidix en la normativa: l’absènsia d’una teoria general permet proposar normes que, en compte d’afavorir la comunicació lingüística, fan el contrari (§12.1, 4-9). Finalment, toparem amb un contrast cridaner: treballar poc els fonaments, però intentar establir la grafia de tota paraula composta. Eixa inadequació facilita que hi hagen canvis periòdics (1992 / 1995 / 1996 / 2017) i fer afirmacions no certes (§12.2, 1).

12.1    Les set regles del segon paràgraf

En l’estudi de com actua la Filològica davant de la grafia de les paraules compostes, hi ha un tema que hem tractat parcialment: les modificacions que ha fet en l’Ortografia (2017). En concret, el manual descriu en tres paràgrafs els canvis ortogràfics que ha fet, dels quals hem analitzat el primer (§10.2, 2). He dit que estudiaríem els altres dos posteriorment perquè, des d’un punt de vista qualitatiu, aporten poc. Això significa que els lectors que en tinguen prou amb l’anàlisi feta (§10.2-§10.3, 3-7) poden prescindir d’este article i passar al següent (§13: com incorpora l’Acadèmia Valenciana les variacions de la Secció Filològica) o al §14, que fa una síntesi de les característiques positives que han eixit en l’estudi de les paraules compostes.

Ací tenim el primer dels dos paràgrafs al·ludits:

1. Segon paràgraf de les modificacions: conté set regles
   1. «Els canvis més significatius que introdueix l’ortografia catalana (OIEC) són els següents: [el primer paràgraf està en §10.2, 2]
   2. »b) En l’ús del guionet en mots prefixats i S’hi escriu un guionet quan el prefix precedeix un sintagma lexicalitzat, una locució o bé un mot que ja porta guionet (ex–directora general, manifestació pro–dretde vaga, actitud anti–nord-americana); quan el prefix precedeix cometes o mots en cursiva (un ex–«hippy»), de la mateixa manera que es feia davant majúscules, xifres i símbols; en els conjunts formats per un nom o un adjectiu precedits de l’adverbi no, s’escriu un guionet únicament en els casos lexicalitzats (per exemple, el no–alineament, la no–bel·ligerància, però la no confessionalitat de l’Estat; art no–figuratiu ‘abstracte’, però arma no reglamentària); s’escriuen aglutinades i sense guionet expressions lexicalitzades, principalment no­minals, com un sensepapers o una contrarellotge (però, amb guionet, cotó– en– pèl, déu–n’hi–do, més–enllà, amb accent gràfic en el primer component), i també compos­tos no reduplicatius com ara a cuitacorrents, a matadegolla, sucamulla o clocpiu; se n’admet l’ús en aquells compostos a la manera culta formats per dos o més adjectius amb la terminació -o llevat del darrer, sempre que no responguin a un concepte uni­tari i es vulgui remarcar la independència dels conceptes expressats per cada consti­ tuent (el tractat hispano–americà ‘d’Espanya amb Amèrica’; cf. els països hispanoamericans ‘d’Hispanoamèrica’). Finalment, es posa en relleu l’ús discrecional del guionet en casos d’homonímia (co– rector, ex– portador, per a diferenciar­los de corrector i exportador) o per a evitar formes gràfiques detonants (ex–exiliat, ex–xa, en comptes de *exexiliat o *exxà).» (OIEC 2017: 15)

Com en el primer paràgraf (§10.2, 2), hauria sigut més pedagògic separar les regles. Faré eixa operació a mesura que les comentarem. Hi han dos normes que trobe positives, per bé que canviaria la formulació de la primera (2a), i la fonamentació de la segona (2b):

2. Modificacions ortogràfiques que trobe positives
   1. Regla setena del segon paràgraf de les modificacions (1)
      1. «Finalment, es posa en relleu l’ús discrecional del guionet en casos d’homonímia (co– rector, ex– portador, per a diferenciar­los de corrector i exportador) o per a evitar formes gràfiques detonants (ex–exiliat, ex–xa, en comptesde *exexiliat o *exxà).»
   2. Quarta regla del segon paràgraf de les modificacions (1)
      1. «S’escriuen aglutinades i sense guionet expressions lexicalitzades, principalment no­minals, com un sensepapers o una contrarellotge (però, amb guionet, cotó–en–pèl, déu–n’hi–do, més–enllà, amb accent gràfic en el primer component).»

En el cas de co + rector = corrector (2a), més que recórrer a l’homonímia (cultisme que significa ‘el mateix nom’), trobe més clar i més precís dir que, quan l’aplicació d’un prefix compositiu a una paraula fa coincidir amb una paraula no composta preexistent, cal usar el guionet (o separar el prefix: el co-rector de la universitat o el co rector de la universitat, l’ex-portador d’una cosa o l’ex portador d’una cosa).

L’afirmació que la grafia exexiliat seria detonant té la limitació que es fonamenta en una paraula que indica una impressió subjectiva, i les normes deuen buscar raons objectives. Crec que seria preferible dir que, quan l’adjunció d’un prefix compositiu a una paraula produïx una combinació de lletres que pot produir errors en la lectura, és millor el guionet (o la separació: l’ex-exiliat o l’ex exiliat, l’ex-xa o l’ex xa).

Passem a la segona modificació positiva (2b). Parlant de persones, trobe adequat escriure T’esperen dos sensepapers / Sempre va a tot gas. És una contrarellotge. La causa no és la «lexicalització» (2b), sinó una raó que ha eixit parlant del nom compost entre-nus («entrenús» en el DIEC): evitar grafies que podern induir els lectors a creure que la paraula no seria una preposició sinó un nom (l’entre, §11.5). La formulació podria ser la següent: quan una paraula composta està formada per una preposició forta i un nom, és preferible evitar grafies que poden fer pensar en un nom (la contra, l’entre). Si els lectors veuen clarament la preposició, podem aglutinar (un sensepapers, una contrarellotge); altrament, és preferible el guionet (un entre-nus):

3. Dos propostes positives (2), però canviant la formulació i la fonamentació
   1. Quan l’aplicació d’un prefix compositiu fa coincidir amb una paraula no composta, cal usar el guionet (o separar el prefix).
      1. l’ex-portador d’una cosa (o l’ex portador d’una cosa).
      2. Actuem igual si es poden produir errors en la lectura (ex + exiliat).
      3. A evitar en les normes: térmens subjectius (detonant, 2a).
   2. Preposició forta + nom: aglutinació. Causa: evitar grafies que poden fer pensar
      1.  en un nom (la contra, l’entre).
      2. un sensepapers, una contrarellotge; un entre-nus.
      3. No hi ha cap «lexicalització» (2b).

Al costat de les dos modificacions positives, n’hi han tres que trobe negatives:

4. Primera regla del segon paràgraf de les modificacions (1)
   1. «En l’ús del guionet en mots prefixats i S’hi escriu un guionet quan el prefix precedeix un sintagma lexicalitzat, una locució o bé un mot que ja porta guionet (ex–directora general, manifestació pro–dretde vaga, actitud anti–nord-americana).»

Escriure exdirectora però ex-directora general comporta que, cada volta que hem d’escriure un prefix compositiu, hauríem de mirar si va amb una paraula simple o amb un «sintagma lexicalitzat o una locució». Els membres de la Secció Filològica ¿fan eixa operació? Repetim que no hauríem de demanar als altres coses que prèviament no hem exigit a nosaltres. Per una altra banda, convé recordar com actua la Filològica en la caracterització del concepte lexicalització (§11.2, 5c) i com aplica el concepte locució (§10.4, 11). En definitiva, un lector de la gramàtica de la Secció Filològica no sap què és un «sintagma lexicalitzat» i, per tant, no sabrà aplicar la regla.

Encara convé que fem una tercera observació. Davant de la proposta exdirectora però ex-directora general, pareix raonable fer esta pregunta: algú que veja escrit exdirectora general (amb ex i directora junts) ¿pot interpretar-ho malament? I, si no és factible equivocar-se, ¿quina utilitat té la regla? A més, eixa norma ¿simplifica i facilita l’escriptura?

No em sorprendria que, si algú volguera escriure el moviment anti dret d’avort, ho escriguera com probablement ho pronunciaria si és informació nova en el discurs: separant anti i dret d’avort. Però, com que la Filològica partix del principi que una paraula composta s’ha d’aglutinar, no pot escriure moviment anti dret d’avort.

Mirant-ho bé, sí que hi ha una particularitat en la dualitat ex + conseller  i ex + conseller de sanitat. Però podem formular la particularitat sense necessitat de la «lexicalització»: quan apliquem un prefix compositiu a una construcció sintàctica, és preferible que vaja separat (l’ex conseller de sanitat / el moviment pro dret d’avort):

5. Prefix compositiu + construcció sintàctica
   1. És preferible la separació: l’ex conseller de sanitat / el moviment pro dret d’avort).
   2. exdirectora però ex-directora general (4) comporta:
      1. cada paraula amb un prefix compositiu: ¿paraula simple o «sintagma lexicalitzat»? Filològica: ho fan?

La tercera modificació de (1) és de l’estil de exdirectora però ex-directora general: hauríem d’escriure la no-bel·ligerència però la no confessionalitat:

6. Tercera regla del segon paràgraf de les modificacions (1)
   1. «En els conjunts formats per un nom o un adjectiu precedits de l’adverbi no, s’escriu un guionet únicament en els casos lexicalitzats (per exemple, el no–alineament, la no–bel·ligerància, però la no confessionalitat de l’Estat; art no–figuratiu ‘abstracte’, però arma no reglamentària).»

La Secció Filològica posa la regla de (6a) com a primera excepció a l’aglutinació dels prefixos, i per això l’hem estudiada en l’article dedicat al guionet (§11.2, 4-5). No cal repetir l’anàlisi de l’article 11, però sí que convé notar que la caracterització de la Introducció de l’Ortografia (ací, 6a) no és la mateixa definició que la institució dóna dins del llibre. En efecte, ara parla de «lexicalització» (4a), mentres que en el tractament de les paraules compostes posa «expressions que han assolit un alt grau de lexicalització» (ací, §11.2, 4b). En (6a), hi hauria «lexicalització / no lexicalitació»; en la citació de (§11.2, 4b), sempre hi hauria «lexicalització», i la diferència seria «alt grau / no alt grau»:

7. Hauríem d’escriure la no-bel·ligerència però la no confessionalitat
   1. Dos caracteritzacions diferents: «lexicalització / no lexicalitació» (6a); «lexicalització alt grau / no alt grau» (§11.2, 4b).

La tercera modificació que trobe negativa és la coexistència de hispanoamericà i hispano–americà (amb un valor diferent):

8. Regla sisena del segon paràgraf de les modificacions (1)
   1. «Se n’admet l’ús [deu ser l’ús del guionet] en aquells compostos a la manera culta formats per dos o més adjectius amb la terminació -o llevat del darrer, sempre que no responguin a un concepte uni­tari i es vulgui remarcar la independència dels conceptes expressats per cada consti­tuent (el tractat hispano–americà ‘d’Espanya amb Amèrica’; els països hispanoamericans ‘d’Hispanoamèrica’).»

La proposta anterior comporta que, quan unim dos adjectius en què el primer acaba en -o, hauríem de preguntar-nos si expressem «un concepte unitari» o si volem «remarcar la independència dels conceptes» (8), i segons quin siga el resultat escriuríem hispanoamericà («concepte unitari») o hispano–americà («independència dels conceptes»). Convé que ens tornem a preguntar si les persones que han aprovat la norma fan eixa operació.

A més, no sé quan un concepte no és unitari i, per tant, jo no sabria aplicar eixa regla. Encara que, ben mirat, podríem reflexionar si hi ha algun concepte que no siga unitari. La meua opinió és que, si està mal definit, potser sí. En canvi, si està ben definit un concepte ¿no és inherentment unitari? Per una altra banda, convé repetir la pregunta d’adés: la regla que acabem d’estudiar ¿simplifica i facilita l’escriptura?

9. Hispanoamericài hispano–americà (amb un valor diferent)
   1. Adjectiu en -o + adjectiu: ¿«un concepte unitari» o «remarcar la independència dels conceptes» (8)?
   2. Les persones que han aprovat la norma ¿fan eixa operació?
   3. ¿Existixen conceptes no unitaris?

Les dos modificacions que ens queden per comentar trobe que tenen poc de cos:

10. Les dos modificacions que queden
    1. Regla cinquena del segon paràgraf de les modificacions (1)
       1. «I també [s’escriuen aglutinats] compos­tos no reduplicatius com ara a cuitacorrents, a matadegolla, sucamulla o clocpiu».
    2. Segona regla del segon paràgraf de les modificacions (1)
       1. «Quan el prefix precedeix cometes o mots en cursiva (un ex–«hippy»), de lamateixa manera que es feia davant majúscules, xifres i símbols.»

La primera regla (10a) no té sentit perquè és negativa (ser no reduplicatiu). Una caracterització sempre ha de ser positiva (si diem que un cercle no és un quadrat, no expliquem què és un cercle). Supose que un parlant que use el circumstancial de manera a cuitacorrents (o a matadegolla, o sucamulla) trobarà adequada l’aglutinació (10a), ja que tenim dos verbs coordinats sense la paraula i, de manera que hi ha una construcció irregular (contra un vaivé / dos vaivens). De fet, el DCVB escriu cloc-piu (que posa com a forma principal) i cloc i piu (com a forma secundària): per tant, separa quan hi ha una construcció sintàctica regular (en canvi, el DNV grafia clop-i-piu).  Per cert, els parlants que diuen «clocpiu» ¿pronuncien una o tancada i la síl·laba cloc és àtona? Als qui no coneixem la paraula, la grafia clocpiu ens impulsa a eixes característiques fonètiques.

Quant a les paraules que escrivim entre cometes o en cursiva (10b), haurien de reflectir una entonació especial. Parlant, quan algú vol indicar que la paraula que diu és estranya (o que la usa com a concepte) la separa de les anteriors i li dóna una entonació diferent (No conec el nom clocpiu). Ara: això ¿no implica separar gràficament el prefix compositiu i la paraula remarcada?: Aquell és un ex hippy.

11. Un error (10a) i una norma dubtosa (10b)
    1. a cuitacorrents, a matadegolla, sucamulla: construcció irregular (coordinacio de verbs sense i); per tant, aglutinació.
       1. La causa no és ser «reduplicatiu».
    2. Paraules entre cometes o en cursiva: entonació especial; separades de les anteriors. Efecte: Aquell és un ex

Resumim. Hem trobat modificacions adequades (un sensepapers, 2b), rectificacions necessàries (ex + portador, 2a) complicacions negatives (exdirectora però ex-directora general, 4; la no-bel·ligerència però la no confessionalitat, 6; hispanoamericà i hispano–americà, 8) i algun error (a cuitacorrents no s’aglutinaria perquè és una construcció irregular, sinó perquè seria «reduplicatiu», 10a).

1.2    El tercer paràgraf de les modificacions: autorectificacions

Ací tenim el tercer paràgraf que descriu modificacions ortogràfiques:

1. «Els canvis més significatius que introdueix l’ortografia catalana (OIEC) són els següents:
   1. »c) En els mots compostos i prefixats amb el segon formant començat per s segui­da de consonant. S’hi escriu una e epentètica quan aquest segon formant coincideix formalment i semànticament amb un mot català començat per e: angioespasme (es- pasme), arterioesclerosi (esclerosi), bioespeleologia (espeleologia), corticoesteroide (esteroide), cronoestratigrafia (estratigrafia), endoesquelet (esquelet), feldespat (espat), geoestacionari (estacionari), hidroestàtic (estàtic), termoestable (estable).
   2. »Aquest can­vi comporta una modificació de l’acord pres el 19 de febrer de 1996.
   3. »Amb l’addició d’aquesta e epentètica es facilita la coneixença de l’ortografia d’aquests compostos, perquè els assimila a la resta de compostos i prefixats (autoescola, infraestructura, poliesportiu, preescolar).» (OIEC 15-16)

L’escrit reproduït ha aparegut més amunt quan tractàvem els canvis ortogràfics i les autocorreccions que ha fet la Filològica (§8.1, 2b). El fragment de (1b) explicita l’autocorrecció, i el de (1c) la causa, que és formidable: «facilitar la coneixença de l’ortografia». Justament perquè eixa actitud és molt positiva, hauria de ser constant en l’activitat de la Filològica.

Comparant el contingut de (1a) i el document de 1996, he trobat tres variacions: arteriosclerosi, endosquet, termostable, que han passat a arterioesclerosi, endoesquelet, termoestable. ¿És positiu eixe canvi? Des dels principis que la llengua és per als parlants, i que la delimitació de les paraules compostes depén del saber dels parlants, és obvi que endoesquelet és preferible a endosquelet. Però caldria formular-ho com a principi orientador, aplicable als cultismes nous. Comprovem-ho.

L’afirmació «s’hi escriu una e epentètica quan aquest segon formant coincideix formalment i semànticament amb un mot català començat per e» (1a) té molts exemples que la neguen. Així, tenim esfera però atmosfera, estratosfera; el DIEC conté estel·lar però constel·lar (definit com a «sembrar d’estels, adornar d’estels»); tenim estar però constar; escriure però inscriure; etc.

La realitat és que tenim molts cultismes que són paraules generals, i adaptar-los comportaria augmentar una síl·laba (estar però constar; escriure però inscriure, etc.). Fins i tot el canvi pot vindre cara amunt quan no hi ha variació sil·làbica, com en esfera però atmosfera. En efecte, davant d’eixos exemples els parlants perceben una paraula simple (jo, que sóc lingüiste, no havia pensat mai que en atmosfera hi ha el nom esfera, ni sabia que atmo + esfera significa ‘esfera del vapor, esfera que inclou els núvols’).

Acabem. Si haguera de valorar l’actuació comentada (1), diria que ens tornem a trobar davant de l’actitud descrita més amunt (§10.6): cuidar poc els fonaments i voler arribar fins al darrer exemple. Les conseqüències d’eixa dualitat són canvis periòdics (1992 / 1995 / 1996 / 2017) i afirmacions no certes (1a):

Destaquem la part bàsica:

2. Principi orientador positiu
   1. Procurar que els cultismes (sobretot els nous) responguen tant com siga possible al saber dels parlants.
      1. Efecte: endoesquelet és preferible a endosquelet.
   2. Actuacio de (1): voler arribar fins al darrer exemple, però cuidant poc els fonaments (§10.6).