Arxiu de la categoria: Qui sóc

Currículum. Tret de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua

Saragossà Alba, Abelard

Abelard.Saragossa@uv.es

Data i lloc de naiximent:

1954, Silla (l’Horta)

Activitat professional

Llicenciat en Filologia Catalana (Universitat de València, 1983-1986; Universitat de Barcelona, 1986-1988) i doctor en Filologia (Universitat de València, 1988-1990). Professor des de 1991 en la Universitat de València.

Membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua des del 2016.

Activitat investigadora

Ha elaborat un centenar d’investigacions i deu llibres sobre el valencià i sobre com ensenyar-lo. La seua activitat es pot dividir en cinc camps:

  1. Ensenyament del valencià, gramàtica pedagògica i teoria lingüística

Ha estudiat com s’ensenyen els conceptes lingüístics que els docents han d’usar (limitacions i alternativa): els bàsics de la sintaxi, la flexió i la fonètica (també pronom i oració). Una part dels Treballs de Final de Grau que dirigix analitzen manuals d’institut. Els treballs dits deriven de les investigacions sobre els conceptes gramaticals. Eixe camí ha permés elaborar la Gramàtica valenciana raonada i popular (2003). L’interés per la docència està unit a Taula de Filologia Valenciana (2008), associació que organitza Jornades i contribuïx al contingut de la revista anual Aula de Lletres Valencianes (2011-2015, Diputació de València; 2018-actualitat, Diputació de Castelló). Informació de l’associació i de la revista:

https://taulafilologiavalenciana.wordpress.com/

  1. El treball lingüístic dins del compromís social

Estudiant a Ramon Llull, es desprén l’osmosi entre llengua i societat (2008). Eixe fet (que demana al gramàtic compromís social) està en la base dels arguments a favor de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, exposats en articles de premsa en l’època inicial de la institució (2001–2005), quan era més qüestionada. El compromís social l’ha portat a elaborar treballs més aïna sociolingüístics («L’ús del valencià: mirada al present i al futur. Reflexions per a un valencianisme transversal i majoritari», 2013). També és sociològic l’article que explica per què Antoni Canals (i en general els valencians dels segle xv) anomenaven el valencià com a valencià, per molt que sabien que la seua llengua era la mateixa que la dels balears i la dels catalans (2007). En Reivindicació del valencià (2007), busca una manera de parlar sobre el valencià que, alhora que siga objectiva, també siga assumible per una part amplament majoritària de la societat valenciana. El compromís social també ha originat llibres divulgatius (Passat, present i futur de les Normes Ortogràfiques de Castelló, 1998, http://repositori.uji.es/xmlui/handle/10234/111499) i treballs que mostren la vinculació entre ideologies i postures gramaticals («Nacionalismes dominants i deformació de la ciència», 2002).

  1. Criteris de la normativa lingüística i assimilació social de les normes

Analitzant a Fabra i a Sanchis, ha delimitat quins són els principis bàsics (Criteris de la normativa, 1997, http://repositori.uji.es/xmlui/handle/10234/111479; «El valencià culte a partir de la correspondència entre Sanchis Guarner i Joan Fuster», 2007). Els compromisos ètics dels filòlegs són analitzats en «Ètica i ciència en la normativa lingüística» (2014). El llibre El valencià del futur (2000) estudia quina relació entre el valencià popular i la llengua escrita podria afavorir que els valencians seguim recuperant la consciència de ser poble i la voluntat de dirigir el nostre futur. Eixe treball es completa amb «El valencià modern. Antecedents, formació, assoliments, propostes de millora i aplicacions socials» (debatut, esmenat i assumit com a base programàtica de l’associació Taula de Filologia Valenciana, 2011). Eixe estudi mostra les limitacions en el model lingüístic dels anys setanta i huitanta, les quals són una de les raons que aconsellaven crear l’Acadèmia (1998).

  1. Anàlisi de normes (estudi de l’evolució i compressió del present)

La investigació teòrica (1) ha facilitat l’aclariment de problemes (adjectius demostratius, possessius, L’has vista, el nom del Cap i Casal, el nom de 17, 18 i 19, les dualitats {conéixer / conèixer}, {hi han / hi ha}, l’evolució prefereix > preferix…). En eixe camp, destaca el llibre El valencianisme lingüístic (2018), que analitza el llibre Criteris lingüístics de la Direcció General de Política Lingüística i Multilingüisme (2016), i mostra els models lingüístics del valencià que hi han hagut al llarg del segle xx, i en quina ideologia normativa es fonamenta cada u.

  1. Estudi de gramàtics i d’escriptors (valencians, catalans i balears)

Com que per a comprendre el present cal estudiar el passat, ha reflexionat sobre gramàtics dels segles xix i xx: el mallorquí Joan Josep Amengual, el català Pompeu Fabra, els valencians Josep Nebot, Carles Salvador, Josep Giner, Manuel Sanchis Guarner, Francesc Ferrer Pastor, Enric Valor i Germà Colón. També sobre el model lingüístic d’escriptors: Bernat i Baldoví, escriptor satíric de gran èxit; Jacint Verdaguer, el millor autor català de la Renaixença; Jordi Valor, prolífic novel·liste valencià de la postguerra; i Albert Hauf, historiador mallorquí de la literatura i membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Publicat dins de Qui sóc | Deixa un comentari

L’autor i el seu marc cívic

Vaig nàixer en 1954, dins d’una família llauradora de l’Horta, vora la marjal de l’Albufera. Per fora, tot era molt diferent a ara. Però, per dins, era igual com ara: qui treballa, es coordina i té il·lusió, viu a gust, i més si unix la seua vida a la del seu poble (el qual comença per la vila o ciutat a on u viu; i, en el nostre cas, passa per Europa).

Cada u té unes aficions i un gust, i la meua primera afició a partir dels dèsset anys ha sigut conéixer la llengua de Silla (que és el meu poble immediat). Conéixer la llengua i, també, entendre què passa en el nostre enteniment quan parlem i quan escoltem.

Comencí els estudis de filologia tard (als 29 anys), ja que treballava des del dèsset anys. I la sort va fer que entrara en la Universitat de València quan en tenia 36. He dit sort perquè, damunt que sempre he fet classes a gust, m’han pagat. I cobrar per estar a gust és realment una sort.

La docència ha sigut per a mi la meua primera obligació professional. A més, fent classes he aprés molt sobre la teoria lingüística i sobre la nostra llengua (en eixe orde). He publicat molta paperassa (en el currículum, n’hi ha una descripció). Però, entre els llibres, només estic satisfet de Criteris lingüístics (a on estudie la ideologia normativa de Pompeu Fabra, 1997), de la Gramàtica valenciana raonada i popular (2003), de les huit investigacions que conté Reivindicació del valencià (2007) i del llibre El valencianisme lingüístic (2018), que analitza el llibre Criteris lingüístics de la Direcció General de Política Lingüística i mostra els dos models lingüístics del valencià que hi han hagut al llarg del segle xx, i quin és el fonament ideològic de cada u.

Si tinc salut i vida, espere escriure encara molt a partir dels milers de pàgines que he redactat fent classes. A més, no seran treballs en primer lloc per als lingüistes, sinó per als qui són com els lectors de la publicació que inclou este bloc (VilaWeb): persones compromeses amb el seu país i la seua llengua. De fet, els primers escrits que apareixeran en el bloc són una concreció d’eixe camí.

L’aspecte que més destacaria de la meua vida no és el que he descrit (el de la lingüística), sinó ser un membre de les bases del valencianisme. Tota la meua activitat fent classes i escrivint tenen un objectiu central: estar al servici del valencianisme. És la il·lusió més gran que he tingut al llarg de la meua vida, i espere morir-me tenint-la ben encesa.

Si algun lector vol fer-se una idea sobre la meua biografia intel·lectual, pot sentir una entrevista de la ràdio La Represa:

https://www.youtube.com/watch?v=oOfKs_AWcBY&t=2213s

I, si a algú li abellix llegir coses diferents de les que publicaré ací, pot anar a academia.edu:

https://uv.academia.edu/AbelardSaragoss%C3%A0Alba

Allí, trobarà una trentena de treballs dels darrers anys. He investigat en estructures sintàctiques, semàntiques, flexives i fonètiques. En canvi, pràcticament no he tocat el lèxic que no forma estructures (que és la major part de les paraules).

Si necessiteu alguna cosa de mi i la puc satisfer, la faré a gust (i, si puc, amb gust). Podeu escriure’m a:

Abelard.Saragossa@uv.es

Per a un docent, hi han poques coses tan plaents com vore satisfacció en els ulls de l’interlocutor. Això sí: heu de saber que, per cada cosa que sé en llengua, sé que n’hi han a garberes que no sé. Per això he dit «si puc». Però, si ho sé, ausades que parlaré a gust amb lectors d’este bloc, siguen balears, siguen catalans o siguen dels qui tinc més a la vora, aquells que ens definim com a valencians i sentim orgull de ser-ho (i espere que cada volta més, perquè el mallorquí Joan Alcover tenia molta raó: només qui arrela en el seu entorn és capaç d’enfilar-se i mirar cap al conjunt de la humanitat).

 

Acabaré amb una síntesi de com pense (primers set punts) i de com no pense (segons set punts):

 

Perspectiva humanista i democràtica en el tractament de la llengua:

  1. Des de baix cap amunt.
  2. La llengua és dels parlants.
  3. Primera norma: «Les paraules i les construccions que he aprés en el carrer són correctes, mentres alguna norma subsidiària no em diga, argumentadament, el contrari».
  4. Efecte immediat: «No m’he de separar, innecessàriament, de la llengua viva».
  5. Efectes mediats: autoestima i confiar en tu mateix i en la personalitat del teu l’entorn social (local, comarcal i com a balears, com a valencians o com a catalans; més tots els qui s´hi vullguen incorporar).
  6. Efecte sobre els lingüistes: han d’estar al servici del poble.
  7. Síntesi. La llengua és dels parlants i per als parlants. Són l’origen i la destinació de la normativa lingüística, de la mateixa manera que, per a Paulo Freire (1921-1997), la comunitat educativa era el punt de partida i el d’arribada de l’acció d’un docent.

Perspectiva essencialista i elitista en el tractament de la llengua:

  1. Des de dalt cap avall.
  2. La llengua no seria dels parlants.
  3. Primera norma: «Parle molt malament; i he de seguir, obedientment, els manaments dels superiors per a parlar bé».
  4. Actitud dels de dalt: en algun detall, magnànims, poden fer la concessió d’acostar la normativa lingüística a la llengua parlada.
  5. Efecte social: dubtar de tu mateix i de la personalitat del teu entorn social (i de ser balear, valencià o català); perill d’autoodi.
  6. Els parlants haurien d’estar al servici dels «sabuts».
  7. Síntesi. La llengua seria dels elitistes i per als elitites. Serien l’origen i la destinació de la normativa lingüística.

 

Publicat dins de Qui sóc | Deixa un comentari