Presentació del llibre: IEC i les paraules compostes

Títol: L’IEC i les paraules compostes

Subtítol: La proposta de la SF (2016, 2017) ¿ha millorat la de Fabra (1956)?

Autor: Abelard Saragossà

Pròleg: Emili Casanova

Editorial: Àrbena (València), febrer del 2021.

En llibreries (https://www.todostuslibros.com/…/l-iec-i-les-paraules…) i en Àmazon: https://www.amazon.es/dp/8412235924).

Presentació:

Dia 19 de maig (dimecres) de 19.00 a 20.15 hores en la sala d’actes Enric Valor, Facultat de Filologia de la Universitat de València.  Es podrà seguir telemàticament:

Carta enviada als Departaments de Filologia Catalana:

La darrera gramàtica de Fabra (1956) justifica les regles generals que l’autor proposa per a la grafia de les paraules compostes. A més, la seua proposta conté 7 factors simples i racionals (i també humanistes). Trobaràs eixes característiques en §1 del document reproduït baix.

En la gramàtica (GIEC 2016) i en l’ortografia (OIEC 2017) que ha publicat la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, s’ha separat de principis, de conceptes i de normes de Fabra. No obstant, no constata les separacions, i com a conseqüència no les justifica: quins efectes negatius tindrien els principis, conceptes i normes del predecessor, i de quina manera l’alternativa solucionaria les deficiències (§4-§6).

Eixa absència de constatació i de justificació és el motiu d’haver elaborat el llibre L’IEC i les paraules compostes (2021). El resultat del treball és que Fabra va fer aportacions als fonaments de la teoria i de la normativa de les paraules compostes (§1). En canvi, les aportacions teòriques no varen ser prou considerades per la Gran Enciclopèdia Catalana en els 70 (infraestructura > infrastructura, §2) ni, en general, per les gramàtiques catalanes publicades després de 1956 (§3), amb inclusió de la GIEC.

El document adjunt descriu tres de les separacions de la Secció Filològica davant de la teoria de Fabra (1956), i els efectes negatius que tenen en l’ortografia.

La primera separació (§4) té com a conseqüència passar, de la justificació i la comprensió de les normes, a la memorització de la grafia de les paraules.

La segona separació (§5) fa que la Secció Filològica formule moltes regles que són innecessàries des de la proposta de Fabra (erradicar, correferent, otorrino, etc.).

La tercera separació (§6) fa llevar el guionet en paraules compostes en què ajuda a llegir-les i interpretar-les (com ara en cumulonimbus, en compte de cúmulo-nimbus).

Paraules compostes en GIEC i OIEC: tres separacions negatives de Fabra (1956); efectes

 

1. Aportacions de Fabra (1956) a les paraules compostes

La darrera gramàtica de Fabra conté un tractament global i estructurat de les paraules compostes, tant en la teoria com en la grafia. Les seues aportacions estan resumides en el quadre següent.

  1. Aportacions a la teoria i a la normativa de Fabra, que formen una estructura
    1. Parts de la formació de paraules:
      1. Derivació (una paraula, trist / tristor).
      2. Composició (més d’una, blat + de + moro = blat de moro).
    2. Delimitació entre la sintaxi (i) i la composició (ii): les construccions sintàctiques tenen el valor de la suma dels constituents.
      1. Exemples: blat de Romania, argent fos.
      2. Per contra, en blat de moro o en argent viu no hi ha ni blat ni moros, ni argent ni res viu. Serien «un conjunt sintetitzat».
    3. Grafia de les paraules compostes: o separació dels components (i), o aglutinació (ii).
      1. Si és una construcció regular, separem (blat de moro, argent viu).
      2. Si conté alguna irregularitat flexiva (o sintàctica), aglutinem (aiguardent / aiguardents, no aigüesardents).
      3. En els prefixos compositius, ajuntem els components sense variacions gràfiques ({a + simetria = asimetria}, {anti + religiós = antirelegiós}).
    4. En la derivació, apliquem la grafia de les paraules simples.
      1. {saó / assaonar}, {racó / arraconar}.
    5. Separació entre la composició catalana i la llatina: els parlants han de conéixer els components.
      1. Per tant, infidel és un compost català; però no incògnit, inaudit.
    6. El guionet només és útil per als lectors, ja que no representa cap característica fonètica.
      1. Finalitats comunicatives: «facilitar la lectura» i «evitar una interpretació falsa».
    7. Fabra procura justificar normes. Eixa operació implica comprendre-les i, per tant, evita haver de memoritzar la grafia de cada paraula.
      1. Efecte: amb les quatre regles de (c-d), justifiquem la grafia de molts centenars de paraules.

En l’actuació de Fabra, també hi han limitacions, cosa previsible: tots en tenim. Ací, n’indicaré tres. No caracteritza els conceptes prefix compositiu i afix derivatiu. Eixa absència teòrica va unida a posar els verbs derivats ({pla / aplanar}, {ràbia / enrabiar}) en la composició, error teòric que impedix justificar una norma: el fet que un mateix fonema estiga representat d’una manera diferent en la derivació (assaonar) i en la composició (asimetria). La superposició de la derivació i la composició afavorix que, en algun cas, Fabra pose la grafia de la derivació («ressembrar», DGLC) a paraules compostes (el verb resembrar és compost, com refer: ‘tornar a fer, tornar a sembrar’).

No és constant la consideració que, en les paraules compostes per prefixació, ajuntem els components sense canviar la grafia dels components. Això fa tractar com a excepcions a l’ús de la dièresi les grafies de reimprimir, contraindicació i altres paraules compostes. No obstant, eixes grafies responen a ajuntar els components sense modificar la seua grafia. El mateix marc permet explicar que la dièresi de reïx (forma del verb reeixir) és coherent. En efecte, reeixir no és com refer (no significa ‘tornar a eixir’). És una paraula com també: composta en l’origen, però actualment simple per als usuaris (reeixir significa ‘triomfar’).

En el guionet, Fabra no actua d’una manera homogènia, com mostra la dualitat busca-raons / contrareforma (o antiraó, nom compost que no està en els diccionaris, però sí en documents escrits).

No obstant, la part que importa més en un autor és la positiva: les aportacions que fa (1a-g). A més, les aportacions de Fabra afecten, en el cas de les paraules compostes, els fonaments de la teoria (1a, 1b) i de la normativa (1c-d, 1e, 1f); els errors apareixen en parts perifèriques: parts reduïdes (els verbs derivats serien paraules compostes) o aïllades (la grafia del verb compost «ressembrar»). Això significa que podem aprofitar els fonaments de Fabra per a edificar damunt.

 

2. Rectificació d’una norma de Fabra, i restitució posterior

En 1972, la Gran Enciclopèdia Catalana (GEC) rectificà la normativa de Fabra en la grafia de les paraules compostes (un exemple: de infraestructura a infrastructura). Però ho va fer sense teoria i, en realitat, sense regles pròpies. En la pràctica, la GEC seguia l’actuació del francés, de l’anglés i de l’italià en paraules específiques. Eixes llengües tenen una estructura sil·làbica diferent (cf. el nostre espasme, contra el francés spasme, l’anglés spasm i l’italià spasmo). Això explica que la «norma» de la GEC es basava en un concepte que no existix en català (paraules començades per «s líquida»).

Des de la proposta teòrica i normativa de Fabra, la grafia coherent és la que propugnava, ja que els parlants coneixen el valor dels components (§1, 1e; infra i estructura: l’estructura de baix; igual en anti i religiós: contra la religió). Com hem dit (1c.iii), la regla ortogràfica que seguia era unir els components sense fer variacions ortogràfiques (infraestructura, antireligiós).

Al cap de vint anys (en 1992), la Secció Filològica tornà a la grafia de Fabra (infraestructura); però ho va fer sense explicar quins factors fonamenten la proposta del gramàtic; i quins altres mostren que l’actuació de la Gran Enciclopèdia Catalana no potencia el català, sinó la supeditació a llengües que tenen una estructura sil·làbica diferent (francés, italià i anglés).

Convindria reflexionar si l’absència d’eixes dos justificacions (actuació adequada de Fabra, i actuació poc positiva de la GEC) afavoriria que hi hagueren reaccions socials fortes (sobretot en la capital catalana), ja que els partidaris de infrastructura interpretaven que la grafia infraestructura seria una supeditació al castellà.

  1. Rectificació de Fabra (en 1972), i restitució posterior (en 1992)
    1. 1972: la GEC rectificà l’ortografia de Fabra sense teoria ni regles pròpies.
      1. Seguix el francés, l’anglés i l’italià en paraules específiques (de infraestructura a infrastructura).
      2. Però eixes llengües tenen una estructura sil·làbica diferent (cf. espasme contra spasme, spasm i spasmo).
      3. Grafia de Fabra: és coherent (els parlants coneixen el valor de infra i estructura, anti i religiós, §1, 1e; efecte: unir els components sense variacions: infraestructura, antireligiós).
    2. 1992: la Secció Filològica tornà a Fabra; però no explicà el seu fonament (iii) ni la causa de l’error de la GEC (a.i-ii).
      1. Eixes absències deixaven la porta oberta a seguir considerant que infraestructura seria un castellanisme, i pensar que la institució catalana no tenia raó.
      2. Resultat: tensions socials.

 

3. Poca consideració de Fabra (1956) en autors posteriors

Una part de la teoria, dels principis i de les normes de Fabra (§1, 1) no es manté en les gramàtiques catalanes publicades després de 1956. Com ara, la seua divisió binària simple (paraules derivades: una paraula; paraules compostes: més d’una) és substituïda, en Badia (1962) i en autors posteriors, per una divisió en cinc o sis parts (en Badia, cinc parts: «habilitació, derivació, derivació impròpia, composició i parasíntesi»).

Com a conseqüència d’eixe procés, una part de les aportacions de Fabra tendixen a desaparéixer. És com si, a pesar de la fama del gramàtic, els successors hagueren treballat poc el seu manual de 1956.

  1. Teoria, principis i normes de Fabra (§1, 1): una part no es manté en les gramàtiques catalanes publicades després de 1956
    1. Exemple teòric: la divisió binària simple (paraules derivades / compostes) és substituïda, en Badia (1962) i altres obres, per una pluralitat (variable) de parts.
      1. «habilitació, derivació, derivació impròpia, composició i parasíntesi».
    2. És com si els successors hagueren treballat poc la gramàtica de

La consideració escassa de Fabra (1956) es manté en la gramàtica (GIEC 2016) i en l’ortografia (OIEC 2017) de la Secció Filològica, com comprovarem tot seguit. En les tres seccions següents (§4, §5 i §6), en posarem tres exemples, i descriurem els efectes de les tres separacions sobre la grafia de les paraules compostes.

 

4. Primera separació de Fabra: de l’explicació a la memorització

En la teoria, la Secció Filològica considera que aquelles paraules compostes en què hi ha separació gràfica (blat de moro, argent viu) no serien paraules compostes, sinó «locucions». Però, per a fer eixa exclusió, la institució catalana no definix el concepte paraula composta i mostra que la definició no seria aplicable quan hi ha separació gràfica. Eixa anomalia metodològica contrasta amb la coherència, simplicitat i efectivitat de l’actuació teòrica de Fabra (§1, 1a-b).

  1. Poca consideració de Fabra (1956) en GIEC (2016) i en OIEC (2017)
    1. Paraules compostes amb separació gràfica (blat de moro, argent viu): no serien paraules compostes, sinó «locucions».
      1. Camí que cal fer: definir paraula composta i mostrar que no és aplicable quan hi ha separació gràfica.
      2. Però la institució no definix paraula composta.
    2. Contrast entre eixa anomalia metodològica i la coherència de Fabra (§1, 1a-b).

Els fets de no definir el concepte paraula composta i considerar que les paraules compostes amb separació gràfica no serien paraules compostes tenen conseqüències en la normativa. La primera és atribuir a les paraules compostes la propietat d’escriure’s aglutinades (5a.i). La segona és anar introduint les regles sense estructurar-les (és a dir, sense vincular-les entre elles), i sense la justificació de cada una («paraules compostes»: aglutinades; «locucions»: amb separació). Això desemboca en una proposta plana, sense relacions ni jerarquia: sense principi ni final. N’hi ha un exemple en (5c).

  1. Primers efectes de no definir paraula composta i de les «locucions» (4)
    1. Primer: les paraules compostes només tindrien una grafia: aglutinada.
      1. «Els mots compostos generalment s’escriuen aglutinats».
    2. Segon: les regles no estan estructurades ni en general justificades.
      1. Proposta plana, sense relacions ni jerarquia: sense principi ni final.
    3. Un exemple: «a) En la grafia dels mots prefixats i compostos amb el segon formant començat per r. S’hi escriu rr quan el so de erra vibrant o forta apareix entre vocals: en els mots formats amb els prefixos a- privatiu (arrítmia) i cor- (variant de con-; correferent); en el mot erradicar i derivats, i en els compostos amb els radicals grecs raqui(o)-, reo-, rin(o)-, rinco-, riz(o)- i rodo- (cefalorraquidi, batirreòmetre, otorrinolaringòleg, catarrí, ornitorrinc, micorriza, cinorròdon) i amb les terminacions ­rràfia i -rrexi (neu- rorràfia, metrorrexi).» (OIEC 2017: 15)

En (6a-b), he desplegat la citació de (5c) per a mostrar que conté 11 regles, les tres de (6a) i les huit de (6b).

  1. Una mostra de regles planes, sense estructura ni justificació
    1. Porten rr: tres regles.
      1. a- privatiu (arrítmia)
      2. cor- (variant de con-; correferent)
      3. el verb erradicar i derivats
    2. Porten rr: huit regles;¸les paraules compostes amb els radicals grecs:
      1. raqui(o)-, cefalorraquidi
      2. reo-, batirreòmetre;
      3. rin(o)-, otorrinolaringòleg, catarrí
      4. rinco-, ornitorrinc
      5. riz(o)-, micorriza
      6. rodo-, cinorròdon–rràfia, neurorràfia
      7. –rrexi, metrorrexi.

L’efecte final de voler que les paraules compostes amb separació gràfica no siguen paraules compostes és important: allà a on Fabra justifica la grafia de molts centenars de paraules amb quatre regles (les de §1, 1c-d), els lectors de l’OIEC no tenen res a comprendre: assaonat tindria dos esses, mentres que asexuat només una; erradicar tindria dos erres, i antireligiós només una; etc. N’hem vist una mostra en (5c, 6). El resultat és que, del camí fonamentalment explicatiu de Fabra, hem passat a una proposta bàsicament memorística de la grafia de les paraules compostes.

  1. Efecte final de l’anomalia metodològica (4a-b)
    1. Fabra justifica la grafia de molts centenars de paraules amb quatre regles (les de §1, 1c-d).
      1. Els lectors de l’OIEC no tenen res a comprendre (assaonat: dos esses; asexuat: una; erradicar: dos erres; antireligiós: una; etc. Mostra en (5c, 6).
    2. D’una proposta fonamentalment explicativa (Fabra 1956), passem cap a una proposta bàsicament memorística (OIEC 2017)

Convé notar que la memorització de la grafia contrasta amb l’objectiu de la Filològica, reproduït en (8a).

  1. Contrast entre la teoria (l’objectiu que es marca la Filològica) i la realitat (l’actuació que té)
    1. «Ensenyar i aprendre a partir de regles clares i senzilles» (OIEC 2017: 10).

 

5. Segona separació: de partir dels parlants a no considerar-los

La segona separació de Fabra que comentarem està en la consideració dels parlants. Hem vist que el gramàtic els té en compte, de manera que els usa per a delimitar la composició catalana (infidel és un adjectiu compost per a qui diu eixa paraula; però no incògnit, inaudit, §1, 1e). En canvi, la inclusió dels parlants no apareix en la gramàtica ni en l’ortografia de la Secció Filològica. Com a conseqüència, posa dins de la composició incògnit i centenars de paraules més, que són simples per als parlants (com ara filòsof o psiquiatre).

L’absència dels usuaris té moltes repercussions en la proposta de la Filològica. Com ara, de les 11 regles que hi han més amunt (§4, 6) en sobren 10 si adoptem la perspectiva de Fabra: totes aquelles que es referixen a paraules que per als parlants no són compostes, com ara erradicar, otorrino, correferent, etc. Si una gramàtica tracta eixes paraules, hauria de dir que s’escriuen amb la grafia de les simples perquè són simples per als usuaris. En canvi, la paraula arítmic és composta per als parlants, ja que és com asimètric: absència de simetria, de ritme. La institució tria una paraula estranya per als parlants, i li posa la grafia de les paraules simples («arrítmia», §4, 6a.i).

  1. D’incloure els usuaris en la normativa, a no considerar-los
    1. Fabra: infidel és una paraula composta; incògnit no ho és (§1, 1e).
      1. OIEC: en les paraules compostes, en posa moltes que són simples per als parlants (filòsof, psiquiatre, etc.).
    2. Efecte: moltes regles innecessàries.
      1. De les 11 regles de (§4, 6a-b), en sobren 10.
      2. Com que són paraules simples per als usuaris, cal aplicar la grafia de les simples (correferent, erradicar, etc.).
    3. Arítmic és composta per als parlants (és com asimètric: absència de simetria, de ritme).
      1. En (§4, 6a.i), hi ha una paraula estranya, amb la grafia de les simples («arrítmia»).

Convé notar que l’actitud de considerar els usuaris possibilita un objectiu humaniste que Fabra formulà en 1906, reproduït en (10a.i). En canvi, apartar els parlants comporta, en llengua, una concepció essencialista, que pot regolar fàcilment cap a l’elitisme.

  1. Contrast entre humanisme i essencialisme
    1. Partir dels usuaris possibilita un objectiu que Fabra formulà en 1906:
      1. «Cal pensar que l’ortografia no ha d’esser una cosa d’uns quants –erudits, literats– ha d’esser per a tothom».
    2. L’essencialisme (en llengua, no considerar els parlants) pot passar fàcilment a l’elitisme.

 

6. Tercera separació: d’atribuir utilitats al guionet a no fer-ho

Sabem que Fabra donà al guionet dos utilitats comunicatives generals («facilitar la lectura» i «evitar una interpretació falsa», §1, 1f). En canvi, no he vist que la Secció Filològica li n’assigne cap. Eixa absència i la creença que les paraules compostes s’escriurien aglutinades (primera separació, §4, 5a) deu explicar que la institució catalana haja eliminat el guionet en dotzenes de paraules en què Fabra l’aplicava. Realment, si les paraules compostes demanen aglutinació ¿per què hauríem d’escriure’l en cúmulo-nimbus i moltes més? ¿No seria més simple suprimir l’excepció i acostar-se cap a una regla general?

Si considerem la comunicació, arribarem a un resultat diferent. El guionet de cúmulo-nimbus té tres avantatges: 1) indica que la paraula és composta; 2) expressa quins són els seus components; 3) diu quina és la síl·laba tònica del primer component. En definitiva, el guionet  facilita la lectura i la interpretació. Correlativament, la grafia llarga cumulonimbus costa de llegir, ja que no indica que és una paraula composta, no expressa quins són els seus components, ni diu quina és la síl·laba tònica del primer component. Realment, al receptor li ve més cara amunt llegir i interpretar cumulonimbus que no cúmulo-nimbus.

  1. El guionet: contrast entre Fabra i la Secció Filològica
    1. Fabra: dos utilitats comunicatives generals («facilitar la lectura» i «evitar una interpretació falsa», §1, 1f).
      1. Secció Filològica: no li n’assigna.
    2. Pensament possible: si les paraules compostes demanen aglutinació (primera separació, §4, 5a), podem suprimir l’excepció i acostar-nos a una regla general.
      1. Efecte: eliminar el guionet en paraules en què Fabra l’aplicava.
    3. En la comunicació, el guionet de cúmulo-nimbus té tres avantatges:
      1. Indica que la paraula és composta.
      2. Expressa quins són els seus components.
      3. Diu quina és la síl·laba tònica del primer component.
      4. Resultat: facilita la lectura i la interpretació.
      5. Cumulonimbus costa de llegir perquè no hi ha la informació dita (i-iii).

 

7. Separació de Fabra sense constatar-ho (i, per tant, sense justificar-ho)

Acabarem la síntesi sobre les separacions de la Secció Filològica davant de Fabra (1956) observant que parla molt bé del gramàtic (OIEC 2017: 13), però no constata que es separa d’ell en qüestions fonamentals (en principis, conceptes i normes, §4-§6). Eixa absència impedix fer una operació indispensable en la ciència: justificar en cada qüestió per quines raons la institució s’aparta del predecessor.

  1. Secció Filològica: parla bé de Fabra, però se’n separa en qüestions fonamentals sense constatar-ho ni justificar-ho

 

8. Millora de la proposta de Fabra (1956)

He observat més amunt que Fabra (1956) té limitacions (§1). I, com és natural, he procurat solucionar-ne en el llibre indicat a continuació. El resultat està sintetitzat en el primer capítol de les conclusions (2021: §14). El treball exposa la concepció del gramàtic de Barcelona, i la completa amb les aportacions de la investigació (2021: §14.2).

Com que el llibre no és curt, el segon capítol de les conclusions sintetitza els 13 capítols de la investigació (2021: §15), dividits en dos parts, una per a Fabra (fins al capítol 6) i una per a la Secció Filològica (fins al capítol 12; el 13 és per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua).

Per una altra banda, l’autor agraïx al professor Emili Casanova (Acadèmia Valenciana de la Llengua i Universitat de València) que haja prologat l’obra.