3      Estructura de la GIEC (2016): es separa dels predecessors, però diu que els seguix

Emmarcament d’esta secció:

Sobre la gramàtica de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans

Consell clàssic de l’humanisme racionaliste: Goseu saber! (Sapere aude!).

Dix (digué) el Mestre Foll: Si teniu l’atreviment de voler saber, sabreu sempre que satisfeu dos condicions: actuar amb rigor i ser constants.

Preguntà l’aprenent a Ramon Llull: ¿Podem saber quin és el marc de la gramàtica de l’Institut d’Estudis, i argumentar si és coherent o és incoherent?

Aplicant el sentit comú, respost (respongué) el Mestre Foll: si llegim reflexionant i lligant caps, podrem. I ens sorprendrem del poder enorme que té la raó humana, que tot nadó hereta dels pares: sense distinció de races, ni de pobles, ni de llengua, ni de classe social. Tot nadó té la capacitat d’aplicar u dels orgulls de la persona, que fonamenta la llibertat personal i racionalitza la solidarirat social: Sapere aude!

En els dos primers fascicles d’este treball, trobareu quins són els principis metodològics i pedagògics que la institució catalana diu que seguix (§2).

I, passant de les declaracions als fets, tractarem l’estructura de la gramàtica, que procurarem reduir a principis simples i racionals. I ens trobarem que l’alta institució es separa dels predecessors, però diu que els seguix.

__________________________________________________

En tota gramàtica (i en tot llibre), una qüestió destacada és ‘estructuració, que està tractada en la Introducció (1a):

1. ¿Com està estructurada la GIEC?
   1. «Aquesta gramàtica està dividida en tres grans parts, que altrament són les més habituals en aquesta classe d’obres: la dedicada a la fonètica i fonologia, la dedicada a la morfologia flexiva i a la lèxica, i la dedicada a la sintaxi.» (GIEC, Introducció, p. xxvi)
   2. Parts que té la GIEC:
      1. Fonètica i fonologia (p. 1-118).
      2. «Morfologia flexiva i lèxica» (p. 119-470).
      3. Sintaxi (p. 471-1314).
      4. Índex analític i índex general (1315-1439).

Per a analitzar l’actuació descrita, observarem que, des del punt de vista científic, convindrem que no podem justificar com estructurem una gramàtica sense definir primer les parts de la teoria lingüística (que en són set: sintaxi, semàntica, flexió, retòrica o estudi del discurs, formació de paraules per derivació i per composició, i fonètica; la flexió també rep els noms accidents gramaticals i morfologia). Per una altra banda, la majoria de gramàtiques estudien conjuntament la sintaxi, la semàntica i la flexió (en eixe orde), agrupació que cal justificar. Eixa part (que ocupa la major part d’una gramàtica) tracta la formació de l’oració. Sanchis Guarner (1950) la titula «L’oració i les seues parts». La part final de la gramàtica tracta la formació de paraules noves a partir de paraules preexistents de la mateixa llengua.

Històricament, la fonètica o «prosòdia» solia anar al final de la gramàtica (com ara en Ballot 1813); però, a partir del llindar del segle xx, la fonètica i l’ortografia apareixen al principi; i, si el manual tracta la formació de paraules, va al final (n’hi han exemples en 2c):

2. Estructura de la majoria de gramàtiques del segle xx
   1. Divisió en tres parts:
      1. Fonètica i ortografia.
      2. Part de la gramàtica que agrupa la sintaxi, semàntica i la flexió. Títol en Sanchis Guarner (1950): «L’oració i les seues parts».
      3. Si el manual tracta la formació de paraules, va al final de la gramàtica (c).
   2. Moltes gramàtiques no tracten la formació de paraules.
      1. Fabra (1918), Moll (1937), Sanchis Guarner (1950), Salvador (1951), Valor (1977).
   3. Però, si l’estudien, la posen al final de la gramàtica.
      1. Fabra (1912), Marvà (1932), Moll (1952), Fabra (1956), Badia (1962), Moll (1968), GNV (2006).

La GIEC no fa les operacions dites (definir vinculant-les les parts de la lingüística, i justificar l’estructuració de la gramàtica). De fet, el tema de l’estructura apareix en la Introducció, dedicada als objectius i a qüestions que són totes externes a la teoria lingüística. La conseqüència inevitable d’eixa actuació és que la GIEC no pot justificar l’estructura que proposa (1c). Eixa actuació no coincidix amb la voluntat de sistematitzar i ser clar i senzill (§2, 2-3)

Parlant en la Introducció sobre les tres parts de la GIEC (fonètica, «morfologia flexiva i lèxica», i sintaxi, 1b), la Secció Filològica assegura que és «l’habitual» (1a), però no en posa cap exemple. Això no obstant, eixa afirmació no és certa. Al llarg del segle xx, no ha sigut «habitual» agrupar la flexió («morfologia flexiva»,1b.ii) i la formació de paraules per derivació i per composició («morfologia lèxica», 1b.ii). Moltes gramàtiques no tracten la formació de paraules (3b); però, si l’estudien, al llarg del segle xx és «habitual» posar-la al final de la gramàtica, separada de la flexió (que va en la formació de l’oració, 2.ii); n’hem posat set exemples en (2c).

3. La Filològica no justifica la seua estructura (1b), i descriu les gramàtiques com no són
   1. GIEC: tracta l’estructura en la Introducció, que no conté teoria lingüística.
      1. Efecte: no pot justificar l’estructura que practica.
      2. L’actuació no concorda amb sistematitzar i ser clar i senzill (§2, 2-3).
   2. Operació que fa: descriure les gramàtiques com no són.
      1. L’estructura que proposa (1b) seria «l’habitual» (1a).
      2. Cap exemple.
   3. Les gramàtiques tracten la flexió o «morfologia flexiva» (1b.ii) en la formació de l’oració (totes les gramàtiques citades en 2b-c).
      1. Si tracten la formació de paraules, és sempre fora de la formació de l’oració, en la part final de la gramàtica (2c).

Els factors teòrics que expliquen la separació de la formació de paraules i la flexió són dos. La primera justifica per què tristor figura en els diccionaris, i no -àrem ni vàrem (de pensàrem, vàrem pensar).

La flexió partix d’una paraula i, en la concepció històrica, acaba en la mateixa paraula, com ara en el nombre ({paret / parets}), en l’expressió del temps ({pense / pensava}) i en la concordança de l’adjectiu amb el nom ({pastís dolç / pasta dolça}) i del verb amb el subjecte ({jo pense / tu penses}). Cal remarcar que la flexió (o morfologia, o accidents gramaticals) tracta molt poques nocions, repartides en tres unitats de la sintaxi: a) en el nom, el gènere (si una llengua en té), el nombre i el cas (si n’hi ha); b) en el verb, expressió del temps i de la concordança; c) en l’adjectiu, la concordança (si una llengua en té).

I bé, la convicció de seguir en la mateixa paraula explica que, en el diccionari, només figura una de les formes de la flexió (el masculí en singular en els noms i en els adjectius; l’infinitiu en els verbs). Per contra, en la derivació partim d’una paraula (trist; més d’una en la composició: aigua + moll) i acabem en una paraula diferent de la inicial (tristor; diferent de les inicials en la composició, aiguamoll). El fet que siguen paraules diferents justifica que formen part del diccionari tant les paraules primitives (trist, aigua, moll) com les derivades (tristor; i les compostes quan la grafia és aglutinada, aiguamoll).

La segona diferència consistix en el fet que les nocions de la flexió estan vinculades a la sintaxi (el cas, la concordança, el temps), contràriament a la derivació i la composició (que consistix en crear paraules noves en una llengua a partir de paraules preexistents de la mateixa llengua). El fet que la flexió estiga vinculada a la sintaxi justifica que s’estudie en la formació de l’oració. En canvi, la separació entre la sintaxi i la derivació (i, en el fons, també la composició) explica que la derivació (i la composició) no vaja en la part de l’estudi de la formació de l’oració, sinó posteriorment.

4. Per què la flexió (o morfologia, o accidents gramaticals) i la formació de paraules són parts de la lingüística excloents
   1. Flexió: poques nocions (gènere, nombre i cas del nom; temps del verb; i concordança de l’adjectiu i del verb).
      1. Partix d’una paraula i acaba en la mateixa paraula:
      2. {paret / parets}, {pense / pensava}, {pastís dolç / pasta dolça}, {jo pense / tu penses}.
      3. Diccionari: només una forma (masculí en singular, infinitiu).
   2. Derivació i composició: partim d’una paraula (més d’una en la composició) i acabem en una paraula diferent.
      1. Diccionari: conté les derivades (tristor) i les compostes aglutinades (aiguamoll).
   3. Nocions de la flexió (cas, concordança, temps): vinculades a la sintaxi, contràriament a la derivació i la composició.
      1. Efecte: la flexió va en la part dedicada a la formació de l’oració.
      2. La derivació i la composició van després de la formació de l’oració.

Podem dir, com a síntesi, que la GIEC afirma, sense definicions i sense fonts, que la seua estructura seria «l’habitual» (1a). Però l’afirmació no és certa, com mostren moltes gramàtiques del segle xx (2). A més, el tema està tractat en un lloc inadequat (la Introducció, que no conté teoria, 3). Hem explicat per quines raons teòriques la flexió i la formació de paraules s’han tractat, al llarg del segle xx, com a dos parts de la lingüística excloents entre elles, una unida a la sintaxi (la flexió) i l’altra independent (la derivació i la composició, 4). Notem que, fonamentant-se en una afirmació no certa, la Institució que estudiem s’ha separat dels seus predecessors (com ara Fabra o Badia) en una qüestió teòrica important, l’estructura de la gramàtica (Filològica: 1b; Fabra o Badia: 2).

Si ara tornem a l’exposició de principis, convindrem que l’actuació de la Secció Filològica no és ni «familiar» ni «tradicional». Si haguera constatat deficiències i les haguera solucionades, seria molt positiu. Però el panorama que hem trobat és més aïna el contrari (la institució es separa dels predecessors i ajunta nocions que s’exclouen).

5. Estructura de la GIEC (2016): síntesi
   1. Filològica: sense fonts, la seua estructura seria «l’habitual» (1a).
      1. No és cert, com mostren moltes gramàtiques (2).
   2. Tema tractat en un lloc inadequat.
      1. La Introducció, que no conté teoria (3).
   3. Flexió i formació de paraules: dos parts excloents entre elles (4).
      1. Flexió: unida a la sintaxi.
      2. Derivació i composició: independents.
   4. Filològica: s’ha separat dels predecessors en l’estructura de la gramàtica.
      1. Estructura molt practicada: 2
      2. Estructura de la Filològica: 1b.
   5. L’actuació no coincidix amb ser «familiar» i «tradicional» (§2, 7b).
      1. A més, no millora els predecessors, ans al contrari (ajunta dos conceptes excoents).