¿Com deu ser la gramàtica d’una institució normativitzadora?

1. Entenedora per als lectors de cultura mitjana.
   1. Exigència: definir els conceptes lingüístics usats a mesura que ixen.
2. Constatar i explicar les estructures de la llengua estudiada.

La GIEC i els antecessors (Fabra, Marvà, Moll, Sanchis Guarner, Badia)

1. Separacions negatives.
2. Separacions: no es constaten (ni, per tant, es justifiquen). No milloren la teoria

Epíleg. Les gramàtiques de les institucions normativitzadores i la GIEC (2016)

La majoria dels meus treballs solen tindre la finalitat d’entendre estructures de la llengua, siga per a rectificar normes errònies del passat, siga per a defendre’n, o siga per a fer propostes noves. En els tres casos, vaig per camins que, des de la perspectiva dels parlants, són constructius. En canvi, a causa del resultat a què hem arribat el capítol dedicat a la GIEC (2016) és fonamentalment negatiu (§8). Davant d’eixe mal gust de boca, he pensat que covenia acabar el llibre reflexionant sobre un tema atractiu (i positiu): com haurien de ser les gramàtiques que estan al servici d’una normativa lingüística.

Al meu entendre, les institucions normativitzadores tenen tres obligacions bàsiques. La primera és escriure gramàtiques que puguen entendre els lectors de cultura mitjana amb interés per la seua llengua. Això exigix que les gramàtiques siguen pedagògiques; i, per a assolir eixa característica, el manual ha de definir els conceptes lingüístics que ha d’aplicar. La definició s’ha de produir abans d’usar el concepte en una argumentació. Un concepte no definit és una incògnita per als lectors, i amb incògnites no podem aclarir i entendre constituents i estructures d’una llengua. Voldria observar que no estic demanant objectius inassolibles. En Saragossà (2003), he intentat practicar eixa actuació.

Al costat de ser pedagògica, la segona obligació d’una acadèmia lingüística és procurar constatar i explicar estructures de la llengua estudiada, de manera que els lectors avancen significativament en la comprensió de la comunicació. Actuar d’eixa manera equival a contribuir en la formació intel·lectual dels lectors, que és un deure de tota institució pública (sobretot si tracta fets humans, condició que exigix a la institució ser humanista).

Recorrent a argumentacions, la tercera obligació és proposar normes. La normativa deu ser com la teoria: útil per als lectors. Diria que satisfem eixa exigència quan les normes tenen una de la quatre finalitats següents. La primera és coordinar les parts d’una llengua. La segona finalitat és solucionar dubtes o vacil·lacions dels parlants. El tercer objectiu de les normes és donar suport a evolucions que han produït els parlants, i de les quals algú ha dubtat. Finalment, una norma pot oposar-se a una evolució que tinga més efectes negatius que positius.

En la majoria de lectors, si una gramàtica complix les tres obligacions descrites, i si les normes satisfan les quatre finalitats indicades, crec que la lectura de la gramàtica conforma i expandix un sentiment: sentir molta satisfacció en la lectura, la reflexió i l’assimilació de la lectura.

1. ¿Quines són les primeres obligacions de la gramàtica d’una institució normativitzadora? Una proposta
   1. Primera: escriure gramàtiques entenedores per als lectors de cultura mitjana.
      1. Exigència: definir els conceptes lingüístics usats.
   2. Segona: constatar i explicar estructures de la llengua estudiada.
      1. Efecte en els lectors: avançar en la comprensió de la comunicació.
      2. Està dins de la formació intel·lectual dels lectors, deure de tota institució pública.
   3. Tercera: exposar normes fonamentadament.
   4. La normativa deu ser com la teoria: útil als lectors. Proposta: quatre finalitats de les normes.
      1. Primera: coordinar les parts d’una llengua.
      2. Segona: solucionar dubtes o vacil·lacions dels parlants.
      3. Tercera: donar suport a evolucions de què algú dubte.
      4. Quarta: oposar-se a una evolució amb més efectes negatius que positius.
   5. Si una gramàtica complix les obligacions descrites (a-c) i les normes satisfan les finalitats indicades (d), la lectura probablement conformarà i expandirà un sentiment de satisfacció.

Certament, en la confecció de la GIEC (2016) han intervingut moltes persones, les quals han desplegat un treball immens durant vint anys; i el procés ha acabat en una gramàtica materialment impactant. Però, per a ser fructífera, una gramàtica s’ha d’assentar en una bona fonamentació i s’ha de guiar per una bona orientació. Les anàlisis desplegades en el capítol 8 fan pensar que es podrien tractar les dades empíriques que conté la GIEC (2016) d’una manera més explicativa (el plural de germans i de hòmens, i les flexions verbals, §5).

Quant a la teoria, les llengües les fem les persones i, com a conseqüència, la teoria lingüística ha de poder exposar-se d’una manera «clara i senzilla» (com vol Cabré, §2, 2a). En canvi, hem trobat una quantitat significativa d’anomalies metodològiques en la teoria que hem analitzat (§3: estructuració de la gramàtica; §4.1: fonaments de la morfologia; 8.4.2: fonaments de la sintaxi). Si eixes característiques reapareixen en la resta de la teoria de la GIEC, hauríem de deduir que és factible explicar els conceptes d’una manera més coherent i més clara.

En els resultats poc positius, insistiria en les separacions que hem trobat entre la GIEC (2016) i els predecessors (les gramàtiques de Fabra, Marvà, Moll, Sanchis Guarner, Badia), com ara en els quatre exemples indicats en (2a). Eixa actuació fa pensar en l’anomenada «lingüística moderna» (Saussure 1916, Sapir 1919, Hjelmslev 1928, Bloomfield 1933), la qual trenca repetidament amb la lingüística històrica.

Les separacions es fan en general sense constatar-les, absència que impedix justificar-les. Si eixes actuacions milloraren la teoria, no hi hauria res a dir. Però hem trobat diverses voltes que la fan retrocedir, com ara en els tres exemples de (2b).

2. La GIEC i els antecessors (Fabra, Marvà, Moll, Sanchis Guarner, Badia)
   1. Separacions negatives.
      1. Estructuració de la gramàtica (§3, 2-4).
      2. La morfologia seria la part bàsica, i inclouria la formació de paraules (§4.2, 3a.iii).
      3. També formarien part de la morfologia els pronoms i els pronoms àtons (§4.2, 8c i 9).
      4. La coordinació i l’oració composta anirien al principi de la sintaxi (§4.3, 16a).
   2. Separacions: no es constaten (ni, per tant, es justifiquen). No milloren la teoria.
      1. Mescla de la flexió i la formació de paraules (§3, 4).
      2. Posar la morfologia o flexió davant de la sintaxi (§4.2, 7c).
      3. No seguir el camí «oració simple + coordinació + oració composta» (§4.3, 16a).

El resultat és un manual que pareix molt teòric, però que convindria estudiar en quin grau contribuïx a entendre la comunicació lingüística i, com a conseqüència, soluciona (amb explicacions) problemes de la normativa lingüística. Des del punt de vista dels lectors, les anomalies descrites no combaten la mania (comprensible) que moltes persones senten contra les gramàtiques.

En 1968, seguint un lingüiste que es preocupava per la didàctica (Hans Glinz) Gabriel Ferrater (1981: 14-15) digué que, al llarg del segle xx, hi havia hagut un «deteriorament» progressiu de «l’ensenyament elemental» de la gramàtica. La meua opinió és que l’evolució que s’ha produït després de la reflexió de Ferrater no ha portat cap a la millora en el cas dels conceptes lingüístics que són necessaris en l’ensenyament elemental i mitjà (especialment els sintàctics: adjectiu, modificador o «complement», pronom, subjecte, objecte directe, etc.). De fet, la situació pedagògica actual podria ser pitjor que la que hi havia en 1968.

Es podria estudiar eixa possibilitat comparant una gramàtica d’aleshores (com ara la d’Enric Valor de 1977, que té 328 pàgines) i la GIEC (2016). Certament, en la gramàtica de Valor hi han absències i anomalies teòriques. Però una persona de cultura mitjana aprén llengua treballant eixe manual. A més, faig eixa afirmació fonamentant-me en la meua experiència, ja que quan es publicà la gramàtica de Valor de 1973 la treballí tema a tema (aleshores, encara no havia anat a la Facultat de Filologia, ni havia estudiat lingüística). I bé, algun lingüiste (o algun pedagog) podria investigar què passa quan un parlant de cultura mitjana intenta portar a la pràctica l’objectiu de llegir reflexivament la GIEC (o la Gramàtica essencial).

He completat este estudi i el citat al principi («Absència d’obres institucionals de la Secció Filològica durant dècades: causes i efectes») reflexionant sobre quatre temes més:

1. Com valora la Secció Filològica la seua ortografia
2. Com hauríem de tractar els parlants (i com els tracta algun document de la Secció Filològica).
3. Com s’ha relacionat la Secció Filològica amb l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.
4. Anàlisi de l’acord entre les dos institucions i la Universitat de les Illes Balears (2020).

El resultat és el llibre:

Valencià i català: noms i acadèmies per a una llengua (València, Editorial Àrbena, 2020).

En la presentació, expose les idees més destacades del llibre:

https://www.youtube.com/watch?v=OOCbVjMt35k&t=2831s

Disponible en llibreries (distribuïdora Enlogística, 960641951, pedidos@enlogistica.com) i en Àmazon.

Un bon entrebanc per al debat (i per a l’anàlisi):

la gramàtica de la Secció Filològica (2016) no diu: qui va establir cada norma; en quines raons es fonamentava; i si les raons són coherents i adequades.

Això afavorix els dogmes i, correlativament, dificulta la pràctica del consell humaniste:

¡Atreviu-vos a saber!

6      Absència de fonamentació bibliogràfica de cada norma

Fora dels inicis d’una disciplina, no és exagerat dir que, sense bibliografia, no hi ha ciència. En la normativa, hauria de ser indispensable citar qui ha proposat una norma i, sobretot, per quines raons l’ha proposada. En canvi, són moltes les gramàtiques que focalitzen la normativa i no citen bibliografia. No cal dir que eixa situació facilita l’aparició de dogmes (igual que l’absència d’obres institucionals, §2.1, 2b). A més, el fet de citar bibliografia també aporta una informació útil: saber quines obres un autor no ha tractat i, en canvi, hauria d’haver analitzat.

La GIEC afirma que ha tingut en compte molta bibliografia (1a). Però informa que no en cita per a no dificultar la lectura i per a evitar la parcialitat (1b). En el futur, potser farà una relació bibliogràfica classificada temàticament (1c).

1. Font de la GIEC: «una bibliografia ingent»
   1. «Per a l’elaboració d’aquesta gramàtica s’ha consultat una bibliografia ingent, fent una atenció especial tant als treballs més influents en l’estudi de la gramàtica com als que han tingut més difusió en l’ensenyament i la divulgació de la llengua catalana. […]
   2. »No és viable citar a cada pas el copiós pertret de fonts sobre una qüestió, perquè podria dificultar la lectura [i] qualsevol selecció de les fonts bibliogràfiques resulta forçosament subjectiva i limitada, i pot posar en qüestió l’equanimitat que s’exigeix a una obra d’aquestes característiques. […]
   3. »Està previst que una futura edició en línia pugui incorporar una relació bibliogràfica extensa i classificada temàticament que cobreixi, encara que sigui parcialment, aquesta mancança.» (GIEC, p. xxix-xxx)

No pareix que el fet de trobar una font torne difícil la lectura. I, si citem el creador d’una norma o qui proposa una variació, poca parcialitat hi haurà. Siga com siga, la conseqüència inevitable de l’actuació descrita (1) és no vincular cap norma a cap obra.

La fonamentació de cada norma en com a mínim un treball hauria impulsat a posar la normativa de la Secció Filològica en el camp de l’objectivitat i el debat racional: en definitiva, en el camp de la ciència. Cal dir que classificar treballs temàticament (1c) no és igual que dir qui és l’autor d’una norma, en què s’ha fonamentat i en quin treball ho ha exposat.

Per una altra banda, la fonamentació de cada norma també hauria permés constatar si les propostes de Moll i de Sanchis (i en general dels autors externs al Noucentisme) eren tingudes en compte. Les propostes i, sobretot, la perspectiva. En canvi, el camí practicat aparta tots eixos beneficis.

7      Conclusions sobre la GIEC (2016)

He fet la part sobre la GIEC (2016) per peticions (§1), probablement perquè consideraven que l’OIEC (2017) podia ser una obra poc consistent, però que no ho seria la gramàtica. Per a acostar-nos a un manual de 1.400 pàgines, hem buscat temes pertinents. En la declaració d’intencions (§2), hem trobat unes mires positives, sobretot estes tres: posar la descripció i l’explicació de les dades empíriques en la base de la gramàtica; intentar sistematitzar; i buscar ser clar i senzill (§2, 1-3).

Això no obstant, no hem trobat eixes característiques en l’estructura de la gramàtica (§3). La Filològica diu que la seua estructura és «l’habitual», afirmació que no coincidix amb la realitat. La qüestió central és que s’aparta dels predecessors sense millorar la teoria (ajunta en la «morfologia» la flexió –que està dins de la formació de l’oració– i la formació de paraules –que està fora–). L’actitud de separar-se dels precedents sense constatar-ho (i, per tant, sense justificar-ho) l’hem trobada diverses voltes. (Al final de §3, hi ha una síntesi que remet al lloc que tracta cada qüestió; l’actuació es repetix en §4.2, §4.3, §5.1 i §5.2).

En els fonaments teòrics de la GIEC (§4.2 i §4.3), hem topat amb anomalies significatives, com ara les quatre següents: posar «els accidents gramaticals» per davant de «les categories gramaticals»; incloure els pronoms i els pronoms àtons en la morfologia; col·locar el final de la sintaxi (la coordinació i l’oració composta) al principi; presentar la delimitació de la sintaxi com a definició de l’oració. També convé destacar l’anomalia de voler definir la morfologia i el verb amb conceptes lingüístics no definits prèviament.

El resultat és que, encara que la GIEC (2016) pareix molt teòrica, els lectors no entenen les parts que hem analitzat. De fet, la descripció de les anomalies metodològiques ens ha permés entendre per què no podíem comprendre les citacions.

En l’estudi de constituents concrets per a intuir com actua la gramàtica, hem trobat un factor positiu en el plural de germans (la GIEC fa una descripció estructural del plural, §5.1). Hauria sigut positiu posar eixe plural en el món romànic, i vincular estructuralment germans i hòmens. Hem notat que la gramàtica no planteja dos problemes, u dels parlants (causa dels qui diuen camion) i u de les normes (el fet d’haver exclòs en el DGLC formes populars, com ara divà, orangutà). En les flexions verbals (§5.2), no hem trobat cap factor positiu.

Quant a la fonamentació bibliogràfica de les normes (§6), és obvi que l’absència no pot ser positiva.

Publicat en el llibre: Valencià i català: noms i acadèmies per a una llengua (València, Editorial Àrbena, 2020). Disponible en llibreries (distribuïdora Enlogística, 960641951, pedidos@enlogistica.com) i en Àmazon.

Una visió global:

Detall: ¿a quina flexió verbal pertany el verb que en la llengua clàssica tenia la forma venir?

Marc: ¿de quins factors depenen a) que tingam tres flexions verbals; b) el model de cada una?

Sanchis Guarner (1950: §169) ho digué, però ni la gramàtica de l’Acadèmia (GNV 2006) ni la de la Secció Filològica (GIEC 2016) ho expliquen.

Una de les obligacions dels lingüistes de les universitats ¿no hauria de ser incorporar les aportacions dels predecessors?

L’absència de teoria (objectiva i aplicable) fa que, per a distribuir els verbs per les flexions, les gramàtiques no miren les dotzenes de formes de la flexió d’un verb, sinó només l’infinitiu. Efectes negatius d’eixa actuació:

1. Diuen que, en el model de la tercera flexió (preferir i 950 verbs més), hi haurien dos models («el pur» i «l’incoatiu»), cosa uncoherent.
   1. La contradicció deriva de prendre una trentena de verbs irregulars (sentir, cosir, etc.) com a un model.
2. No expliquen que, des de la llengua antiga, estem construint un model de la segona flexió, que té dos estructures:
   1. {bec / que bega / beguí / que begués o beguera / begut / (beguent)}.
   2. {beure / beuré / beuria}.
   3. Eixe procés ha fet regularitzar dotzenes d’infinitius, que s’han separat de la forma que coincidia inicialment amb la del castellà: si és trauré i trauria, canviem traer per traure.
   4. No diuen tampoc que cap llengua romànica ha creat eixe model.
3. Presenten els verbs regulars de la segona flexió (entendre i dotzenes més) com a irregulars, i diuen que serien el model verbs que es representen a ells mateixos (perdre) o poc més (batre, aplicable poc més que a fotre).
4. Posen venir en la tercera flexió, ja que l’infinitiu s’acabaria com preferir.
   1. Però l’antic venir té 31 formes de la segona flexió (vinc, i els temps de que vinga, vinguí, que vinguera, vindré, vindria, més venia).
   2. En canvi, només en té 4 de la tercera flexió (venim, veniu, venint i venir).
5. En eixe procés de prendre els peus com al cap i el cap com als peus, diuen que venir seria preferible a vindre.
   1. Però la regularització de l’infinitiu (traer > traure) explica la regularització de vindre (de vindré i vindria, creem vindre, i ens separem del castellà venir).
   2. Els valencians començàrem a dir vindre en 1459, i hui en dia conserva venir una minoria en reducció.

Notes.

1. El capgirament de la segona flexió verbal el començà Fabra (1918: §74 i §75), que tria com a model perdre; i, correlativament, presenta els verbs regulars com a irregulars.
2. El gramàtic barceloní Ballot (1813: 42-48) actuava d’una manera objectiva i estructural: hi haurien quatre grups diferents, tres que pertanyen al model que estem creant (entendre, conéixer i meréixer) i u que representa el model que tenia el llatí (témer).
3. El gramàtic de Vila-real Nebot (1894: 60 i 69-92) precisa el camí de Ballot: el model seria vendre; però, com que en la segona flexió hi han encara particularitats en les formes descendents de les llatines (cinc del present i les sis del pretèrit imperfet), descriu sis grups particulars, cinc que pertanyen al model que estem construint (estendre, creure, nàixer, poder i dur) i u que representa el manteniment del model del llatí (prometre).
4. D’acord amb la visió estructural que tenia, Nebot (1894: 74) va posar els verbs tindre i vindre en la segona flexió.

5.2    Un exemple de la flexió verbal: els models

En el punt anterior, hem tractat una de les tres classes bàsiques de noms en valencià-català (els acabats en vocal tònica, §5.1, 2a.iii). Ara, comentarem el punt de partida de la flexió verbal, que conté tres incògnites: 1) quants models o «conjugacions» tenim; 2) què determina el model de cada una; 3) quin criteri permet deduir a quin model pertany un verb. Sanchis Guarner (1950) contestà a la pregunta central (què determinada el model d’una flexió, 1b.i).

1. Les tres primeres qüestions de la flexió verbal
   1. Quants models o «conjugacions» tenim, què determina el model de cada una, i quin criteri permet deduir a quin model pertany un verb.
   2. Sanchis Guarner (1950: §169) contestà a la pregunta central:
      1. «Conjugacions regulars són els grups constituïts per una quantitat relativament gran de verbs, la flexió dels quals es fa amb idèntiques desinències.» Sanchis Guarner (1950: §169)

La proposta del gramàtic valencià significa que el tema que comentem és purament empíric: hem de flexionar verbs; i, a partir de les formes que anem constatant, deduirem quantes flexions tenim i quin és el model de cada una. Com ara, si hi han molts verbs que fan el pretèrit imperfet en -ava (pensava) i molts en -ia (preferia, entenia) començarem a sospitar que tenim dos flexions diferents; i, flexionant el grup de preferir i entendre, trobarem que responen a dos grups diferents (enten-c però prefer-ix-c). En total, tres flexions verbals (i el model de cada una). Quant a la distribució dels verbs, un verb serà d’una flexió (o model) si les seues formes (vora el centenar) són del tot o majoritàriment d’eixa flexió.

2. Quantitat de flexions i model de cada una
   1. Depén de fets empírics.
      1. Flexionant verbs, trobarem divergències (molts verbs fan el pretèrit imperfet en -ava, pensava; una part en -ia, preferia, entenia): dos flexions.
      2. Flexionant el grup de preferir i entendre, enten-c però prefer-ix-c.
      3. Seguint per eixe camí, obtenim tres flexions verbals i el model de cada una.
   2. Un verb és d’una flexió (o model) si les seues formes (vora el centenar) són del tot o majoritàriament d’eixa flexió.

La GIEC (2016) actua de la forma següent:

3. GIEC (2016: §9.2.3)
   1. «En català diferenciem tradicionalment tres conjugacions verbals. La tercera conjugació, així mateix, presenta dues subclasses: la conjugació pura i la conjugació incoativa.»
      1. I: cantar, mirar, parlar, caminar
      2. II: batre, témer, voler, dir
      3. IIIa (pura): dormir, sentir, collir
      4. IIIb (incoativa): servir, patir, seguir
   2. «Pertanyen a la primera conjugació els verbs que presenten un infinitiu acabat en -ar, i a la tercera els que tenen un infinitiu acabat en -ir.»
   3. Els «models de conjugació» apareixen en §9.7.

¿Com s’establixen les flexions que tenim? L’única fonamentació que he trobat és la «tradició» (3a). Això significa que no hi ha teoria, i que l’aportació de Sanchis Guarner (1b) és absent. Quant a la distribució dels verbs, la Filològica no mira el conjunt de formes de la flexió d’un verb, sinó només l’infinitiu (3b).

4. Anàlisi de l’actuació de la GIEC (3)
   1. No hi ha teoria (3a), i l’aportació de Sanchis Guarner (1b) és absent.
   2. Distribució dels verbs: mirant només una forma, l’infinitiu (3b).

L’absència de teoria impedix contestar a esta pregunta: ¿és possible que en la tercera flexió n’hi hagen dos (la «pura», dormir, i la «incoativa», servir, 3a.iii-iv)? Contestarem a la pregunta amb l’aportació de Sanchis Guarner i amb les dades de Sifre (2004: 141). El lingüiste de Castelló informa que la primera flexió té 8.661 verbs; la segona (que és morta) 349; i la tercera 934. D’eixos 934 verbs, n’hi han més de 900 que actuen de la mateixa manera, i una vintena s’aparten del model. Amb eixa proporció, més que parlar d’una segona flexió «pura», caldria considerar que es tracta de verbs irregulars, que els parlants tendixen a regularitzar aplicant-los el model de la tercera flexió (ells acuden > acudixen) o el de la segona (en el valencià general, jo cus > jo cusc) o la primera (en català i en el valencià del nord, jo cus > jo cuso).

Resumim. L’absència de teoria facilita la reproducció d’una actuació incoherent: dir que, dins d’un model o flexió, hi haurien dos models («el pur» i «l’incoatiu», 3a.iii-iv). En canvi, la teoria no solament desfà la incoherència, sinó que permet explicar com actuen els parlants (tendint a regularitzar els verbs irregulars de la tercera flexió). Com a detall, notem que la Filològica posa els verbs irregulars («els purs», 3a.iii) davant dels regulars («els incoatius, 3a.iv).

5. Primer efecte de l’absència de teoria (3a) i de no considerar l’aportació de Sanchis Guarner (1b): en un model, n’hi haurien dos
   1. ¿És possible que en la tercera flexió n’hi hagen dos (la «pura», dormir, i la «incoativa», servir, 3a.iii-iv)?
      1. Sifre (2004: 141): primera flexió, 8.661 verbs; segona (que és morta), 349; tercera, 934, dels quals una vintena s’aparten del model.
      2. Són verbs irregulars, que els parlants tendixen a regularitzar (model de la tercera flexió: ells acuden > acudixen; de la segona, valencià general: jo cus > jo cusc; de la primera, català i valencià del nord, jo cus > jo cuso).
   2. La teoria desfà la incoherència i explica com actuen majoritàriament els parlants:
      1. Regularitzant els verbs irregulars de la tercera flexió.

La falta de teoria ha permés que perdure un error més greu. Per a exposar-lo bé, parlarem primer del francés. La lingüística francesa considera que la seua segona flexió és la de servir, i col·loca en la seua tercera flexió «verbs irregulars»: els nostres de la segona (entendre) i els irregulars de la tercera (com ara dormir). En (6b.i), he posat com descriu la tercera flexió verbal francesa Grevisse (1939). D’una manera semblant actua l’occità (6c).

6. Flexions verbals en francés (b) i en occità (c)
   1. Primera: com la nostra (pensar / penser).
      1. Segona seua: la nostra tercera (servir / finir).
   2. Tercera: verbs irregulars, integrats per la nostra segona (entendre) i els nostres irregulars de la tercera (com ara dormir).
      1. «3e Groupe : Verbes irréguliers, à radical variable. Ce groupe, qui ne comprend que des verbes anciens, venus pour la plupart directement du latin, ne présente pas de systeme régulier de formes et de désinences. Il compte une trentaine de verbes dont l’infinitif est en -ir (mais n’intercalant pas -iss- à certaines formes), une trentaine dont l’infinitif est en -oir et une certaine dont l’infinitif est en -re; ces verbes ont pu se maintenir grâce á l’usage fréquent que la langue en a fait.» (Grevisse 1939: §662)
   3. Alibèrt (1935: 96): «conjugasons»: 1a.: donar; 2a.: causir; 3a.: voler.

L’actuació del francés actual és la que tenia el valencià-català primitiu: un conjunt de verbs sense una actuació que destacara i, per tant, sense model. Però el fet és que, al llarg de la història, hem anat construint un model pràcticament regular per a eixe conjunt de verbs irregulars. Per a assolir l’objectiu, hem desplegat dos mitjans. De la primera persona del present d’indicatiu (entenc), hem creat el present de subjuntiu (que jo entenga), el pretèrit perfet (entenguí) i l’imperfet de subjuntiu (que jo entenguera): de 42 formes «simples», 19 (quasi el 50%).

Per una altra banda, hem unit l’infinitiu al futur i el condicional. Eixa vinculació ha fet canviar molts infintius, de manera que ens hem separat del castellà ({traer > traure, trauré, trauria}, {valer > valdre, valdré, valdria}, etc., etc.). Hem passat de la terminació er tònica (traer) a la terminació àtona re, que actualment apareix en més del 90% dels verbs.

En la segona estructura, tenim 13 formes. Del llatí, només queden 11 formes (cap al 25%): 5 del present i 6 del pretèrit imperfet. Ací, no comentaré el participi i el gerundi. En Saragossà (2003: §6.3.8), vaig descriure el model de la segona flexió.

En la segona flexió, ¿quants verbs actuen com acabem de descriure? El percentatge podria no ser inferior al 80%. En (7e), he posat 28 verbs, distribuïts en els dos grups més importants (els acabats en -dre i en -ure).

7. Valencià-català primitiu: com el francés actual
   1. En la segona flexió (entendre), teníem un conjunt de verbs sense una actuació que destacara.
      1. Efecte: no tenien model.
      2. Però, al llarg de la història, hem anat construint un model amb dos mitjans.
   2. Primer mitjà. De 42 formes «simples», 19 (quasi el 50%).
      1. De entenc, hem creat que jo entenga, i entenguí; amb entenguí, que jo entengués / entenguera.
   3. Segon mitjà: hem unit l’infinitiu al futur i el condicional. Actualment, més del 90% dels verbs. Segona estructura: 13 formes.
      1. Ens hem separat del castellà ({traer > traure, trauré, trauria}, {valer > valdre, valdré, valdria}, etc., etc.).
      2. De er tònic (traer) a re àton (traure).
   4. Del llatí, queden 11 formes (cap al 25%): 5 del present i 6 del pretèrit imperfet.
      1. En Saragossà (2003: §6.3.8), descriguí el model.
   5. Verbs que responen al model: potser més del 80%.
      1. aprendre, atendre, caldre, defendre, doldre, emprendre, encendre, entendre, estendre, ofendre, perdre, prendre, resoldre, sorprendre, suspendre, valdre, vendre…;
      2. beure, caure, coure, creure, deure, escriure, moure, ploure, traure, veure, viure…

I bé, la GIEC (2016: §9.7.2) posa com a models de la segona flexió batre i témer. El verb batre es deu aplicar a poc més que a ell, a fotre i els verbs acabats en -metre (com ara prometre). Quant a témer, entre els verbs vius potser només està véncer. Però la qüestió més important és la contrapartida: el fet que els verbs regulars són presentats com a irregulars (GIEC §9.6.1). Notem a quin extrem ha portat l’absència de teoria i de no considerar l’aportació de Sanchis Guaner.

8. Segon efecte de l’absència de teoria (3a) i de no considerar l’aportació de Sanchis Guaner (1b): posar com a model verbs irregulars, i considerar els verbs regulars com a irregulars
   1. GIEC (2016: §9.7.2): serien el model de la segona flexió batre i témer, que es representen a poc més que a ells mateixos.
   2. Correlativament, els verbs regulars apareixen com a irregulars (GIEC §9.6.1).

Per una altra banda, el fet de no tindre teoria i mirar només l’infinitiu per a classificar un verb fa posar els verbs antics tenir i venir en la tercera flexió (així com els seus composts). Si mirem totes les formes d’eixos verbs, trobarem que, de les 45 formes «simples» que té un verb, 34 formes d’eixos dos verbs corresponen a la segona flexió (vinc, que jo vinga…, vinguí…, que jo vinguera…, vindré…, vindria…), i només 4 són de la tercera (venir, venint, venim i veniu). Per tant, està clar a quina flexió verbal pertanyen. Una volta que hem deduït quina és la flexió dels verbs que comentem, comprendrem que, de la mateixa manera que hem creat traure, moldre i dotzenes més d’infinitius, a partir de vindré, vindria, tindré i tindria hem creat vindre i tindre. Eixa evolució regularitza l’infinitiu i, alhora, ens fa divergir del castellà (venir, tener): tot beneficis.

9. Efecte de no tindre teoria (3a) i mirar només l’infinitiu (3b)
   1. Els verbs antics tenir i venir serien de la tercera.
   2. Si mirem totes les seues formes, comprovarem que són de la segona.
      1. De les 45 formes «simples», 34 són de la segona flexió (ii), i només 4 són de la tercera (iii).
      2. vinc, que jo vinga…, vinguí…, que jo vinguera…, vindré…, vindria…
      3. venir, venint, venim i veniu
   3. Efecte: de vindré, vindria, tindré i tindria, hem creat vindre i tindre (que són com traure, moldre i dotzenes més).
      1. Regularitzem l’infinitiu i, alhora, divergim del castellà (venir, tener): tot beneficis.

Acabarem observant que, en el segle xix, hi han aproximacions ben interessants a la segona flexió. Ballot (1813: 42-48) diu que hi haurien quatre models diferents: témer, entendre, conéixer i meréixer. Lògicament, una flexió només pot tindre un model. Però el gramàtic de Barcelona posa un verb de l’estadi llatí (témer) i tres que ja representen el model creat. Convindrem, per tant, que la seua actuació és positiva.

Un bon avanç apareix en Nebot (1894: 60 i 69-92), que proposa que el model seria vendre. Però, com que en la segona flexió hi han encara moltes particularitats en les formes descendents de les llatines (cinc del present i les sis del pretèrit imperfet), el gramàtic de Vila-real descriu sis grups particulars (estendre, prometre, creure, nàixer, poder, dur) i assigna verbs a cada grup: una bona classificació.

10. Tractaments ben orientats en el segle xix
    1. Ballot (1813: 42-48): quatre models.
       1. Anomalia: una flexió demana un model.
       2. Però tres corresponen al model creat (entendre, conéixer i meréixer), contra témer.
    2. Nebot (1894: 60 i 69-92): un bon avanç. El model seria vendre.
       1. Per a descriure particularitats de les formes llatines, elabora sis grups (estendre, prometre, creure, nàixer, poder, dur); assigna verbs a cada grup.

En canvi, Fabra (1918: §74) retrocedix, ja que tria com a model un verb (perdre) que deu ser representant de molt pocs verbs (des de la perspectiva valenciana, només d’ell mateix); i, correlativament, presenta els verbs regulars com a irregulars (Fabra 1918: §75). El gramàtic de Barcelona aplega a eixe resultat a causa de l’afirmació que la c de valc «modificaria el radical […] valer valc». Això no obstant, el radical de «valer» és val. El fonema c (jo val-c) no modifica res, sinó que expressa la concordança amb el subjecte, igual que e (jo pens-e), a (ella pens-a) o s (tu pot-s). La creença errònia de «modificar el radical» és l’origen d’una expressió que ha fet molta fortuna («verbs velaritzats»), que reemplaça l’adequada:  verbs regulars.

11. D’una concepció ben orientada (10) a una proposta de signe contrari
    1. Fabra (1918: §74): tria com a model perdre.
       1. Deu representar molt pocs verbs (des de la perspectiva valenciana, només a ell mateix).
       2. Presenta els verbs regulars com a irregulars (Fabra 1918: §75).
    2. Fonamentació de la proposta: un error.
       1. La c de valc «modificaria el radical […] valer valc».
       2. El radical de «valer» és val.
       3. El fonema c (jo val-c) expressa la concordança amb el subjecte, igual que e (jo pens-e), a (ella pens-a) o s (tu pot-s).
    3. La creença errònia de «modificar el radical» és l’origen de l’expressió «verbs velaritzats»», que substituïx verbs regulars.

Resumim. Per a intuir com de profund és el tractament que faria la GIEC de les dades empíriques, hem triat com a tema de la flexió verbal el més important: com podem argumentar quantes flexions tenim, quin és el model de cada una, i com hem de decidir a quin model pertany un verb (1a). Hem vist que Sanchis Guarner (1950) aportà el factor fonamental per a aclarir eixes qüestions (1b). Però la GIEC (2016) no ha arreplegat eixa aportació i tracta les qüestions indicades sense teoria (3a). A més, per a distribuir els verb només mira una forma, l’infinitiu (3b).

Hem trobat dos efectes negatius d’actuar sense teoria. El primer és mantindre la creença incoherent que, dins de la tercera flexió, n’hi haurien dos, «els verbs purs» (que són una vintena de verbs inicialment irregulars) i «els verbs incoatius» (que són els verbs regulars, 5a). A més, la Filològica posa en primer lloc els verbs irregulars.

El segon efecte negatiu és més greu: presentar els verbs regulars de la segona flexió (entendre) com a irregulars, i uns pocs verbs irregulars com a model (8). Eixa actuació conté un altre factor poc positiu: no tindre en compte que, fa molts segles, actuàvem d’una manera semblant al francés actual (6), però al llarg dels segles hem anat creant un model, que ja arriba al 75% de les formes (7). Ara, afegirem que eixa evolució no s’ha donat en cap llengua romànica (l’occità inclòs), de manera que estem davant d’una singularitat estructural nostra significativa.

Com a detall, hem comentat que l’error de mirar només una forma per a distribuir els verbs (3b) fa que la Filològica pose en la tercera flexió uns verbs (els antics venir i tenir) que, contra les 4 formes de la tercera flexió, en tenen 34 de la segona (9). En posar eixos verbs en la flexió que els correspon, entenem que més de la mitat de la llengua haja regularitzat els infinitius (vindre, tindre), procés intern positiu que externament fa augmentar les divergències amb el castellà.

Finalment, hem vist que el segle xix tenia tractaments molt ben orientats de la segona flexió verbal, sobretot la de Nebot (10). El camí erroni començà en Fabra (1918), a causa d’incórrer en un error (la c de valc «modificaria el radical», 11).

12. Síntesi de l’actuació de la Filològica en les flexions verbals
    1. Temes: quantes flexions tenim, model de cada una, i distribució dels verbs (1a).
       1. Sanchis Guarner (1950) aportà el factor fonamental (1b).
       2. GIEC (2016): no l’arreplega i treballa sense teoria (3a).
       3. Distribució: només mira una forma, l’infinitiu (3b).
    2. Primer efecte negatiu: mantindre la creença incoherent que, en una flexió, n’hi haurien dos.
       1. «els verbs purs» (verbs inicialment irregulars) i «els verbs incoatius» (els regulars, 5a).
    3. Segon: presentar els verbs regulars de la segona flexió (entendre) com a irregulars, i uns pocs verbs irregulars com a model (8).
       1. A més, no considerem que, d’actuar com el francés actual (6), hem anat creant un model, que ja arriba al 75% (7).
       2. Evolució única en les llengües romàniques: singularitat estructural nostra significativa.
    4. Efecte de mirar només una forma (3b): els antics venir i tenir serien de la tercera flexió.
       1. Però, contra 4 formes de la tercera, en tenen 34 de la segona (9).
       2. El marc estructural permet entendre la regularització dels infinitius (vindre, tindre), procés que augmenta la separació davant del castellà.
    5. Segle xix: tractaments ben orientats de la segona flexió verbal.
       1. Destaca Nebot (10).
       2. Fabra (1918) comença el camí negatiu per un error (la c de valc «modificaria el radical», 11).

El resultat a què hem arribat en la flexió verbal (12) és poc positiu. En la flexió nominal (§5.1, 7), hi havien absències significatives; però hem trobat un factor positiu. En canvi, ara no ha eixit cap actuació que hajam pogut destacar.

No sé si l’estudi de temes significatius de la sintaxi faria arribar a resultats diferents dels que hem obtingut analitzant dos qüestions gens banals de la flexió.

Publicat en el llibre: Valencià i català: noms i acadèmies per a una llengua (València, Editorial Àrbena, 2020). Disponible en llibreries (distribuïdora Enlogística, 960641951, pedidos@enlogistica.com) i en Àmazon.