Atreviu-vos a saber. Gramàtica de l’IEC (6): Models de la flexió verbal

Una visió global:

Detall: ¿a quina flexió verbal pertany el verb que en la llengua clàssica tenia la forma venir?

Marc: ¿de quins factors depenen a) que tingam tres flexions verbals; b) el model de cada una?

Sanchis Guarner (1950: §169) ho digué, però ni la gramàtica de l’Acadèmia (GNV 2006) ni la de la Secció Filològica (GIEC 2016) ho expliquen.

Una de les obligacions dels lingüistes de les universitats ¿no hauria de ser incorporar les aportacions dels predecessors?

L’absència de teoria (objectiva i aplicable) fa que, per a distribuir els verbs per les flexions, les gramàtiques no miren les dotzenes de formes de la flexió d’un verb, sinó només l’infinitiu. Efectes negatius d’eixa actuació:

  1. Diuen que, en el model de la tercera flexió (preferir i 950 verbs més), hi haurien dos models («el pur» i «l’incoatiu»), cosa uncoherent.
    1. La contradicció deriva de prendre una trentena de verbs irregulars (sentir, cosir, etc.) com a un model.
  2. No expliquen que, des de la llengua antiga, estem construint un model de la segona flexió, que té dos estructures:
    1. {bec / que bega / beguí / que begués o beguera / begut / (beguent)}.
    2. {beure / beuré / beuria}.
    3. Eixe procés ha fet regularitzar dotzenes d’infinitius, que s’han separat de la forma que coincidia inicialment amb la del castellà: si és trauré i trauria, canviem traer per traure.
    4. No diuen tampoc que cap llengua romànica ha creat eixe model.
  3. Presenten els verbs regulars de la segona flexió (entendre i dotzenes més) com a irregulars, i diuen que serien el model verbs que es representen a ells mateixos (perdre) o poc més (batre, aplicable poc més que a fotre).
  4. Posen venir en la tercera flexió, ja que l’infinitiu s’acabaria com preferir.
    1. Però l’antic venir té 31 formes de la segona flexió (vinc, i els temps de que vinga, vinguí, que vinguera, vindré, vindria, més venia).
    2. En canvi, només en té 4 de la tercera flexió (venim, veniu, venint i venir).
  5. En eixe procés de prendre els peus com al cap i el cap com als peus, diuen que venir seria preferible a vindre.
    1. Però la regularització de l’infinitiu (traer > traure) explica la regularització de vindre (de vindré i vindria, creem vindre, i ens separem del castellà venir).
    2. Els valencians començàrem a dir vindre en 1459, i hui en dia conserva venir una minoria en reducció.

Notes.

  1. El capgirament de la segona flexió verbal el començà Fabra (1918: §74 i §75), que tria com a model perdre; i, correlativament, presenta els verbs regulars com a irregulars.
  2. El gramàtic barceloní Ballot (1813: 42-48) actuava d’una manera objectiva i estructural: hi haurien quatre grups diferents, tres que pertanyen al model que estem creant (entendre, conéixer i meréixer) i u que representa el model que tenia el llatí (témer).
  3. El gramàtic de Vila-real Nebot (1894: 60 i 69-92) precisa el camí de Ballot: el model seria vendre; però, com que en la segona flexió hi han encara particularitats en les formes descendents de les llatines (cinc del present i les sis del pretèrit imperfet), descriu sis grups particulars, cinc que pertanyen al model que estem construint (estendre, creure, nàixer, poder i dur) i u que representa el manteniment del model del llatí (prometre).
  4. D’acord amb la visió estructural que tenia, Nebot (1894: 74) va posar els verbs tindre i vindre en la segona flexió.

5.2    Un exemple de la flexió verbal: els models

En el punt anterior, hem tractat una de les tres classes bàsiques de noms en valencià-català (els acabats en vocal tònica, §5.1, 2a.iii). Ara, comentarem el punt de partida de la flexió verbal, que conté tres incògnites: 1) quants models o «conjugacions» tenim; 2) què determina el model de cada una; 3) quin criteri permet deduir a quin model pertany un verb. Sanchis Guarner (1950) contestà a la pregunta central (què determinada el model d’una flexió, 1b.i).

  1. Les tres primeres qüestions de la flexió verbal
    1. Quants models o «conjugacions» tenim, què determina el model de cada una, i quin criteri permet deduir a quin model pertany un verb.
    2. Sanchis Guarner (1950: §169) contestà a la pregunta central:
      1. «Conjugacions regulars són els grups constituïts per una quantitat relativament gran de verbs, la flexió dels quals es fa amb idèntiques desinències.» Sanchis Guarner (1950: §169)

La proposta del gramàtic valencià significa que el tema que comentem és purament empíric: hem de flexionar verbs; i, a partir de les formes que anem constatant, deduirem quantes flexions tenim i quin és el model de cada una. Com ara, si hi han molts verbs que fan el pretèrit imperfet en -ava (pensava) i molts en -ia (preferia, entenia) començarem a sospitar que tenim dos flexions diferents; i, flexionant el grup de preferir i entendre, trobarem que responen a dos grups diferents (enten-c però prefer-ix-c). En total, tres flexions verbals (i el model de cada una). Quant a la distribució dels verbs, un verb serà d’una flexió (o model) si les seues formes (vora el centenar) són del tot o majoritàriment d’eixa flexió.

  1. Quantitat de flexions i model de cada una
    1. Depén de fets empírics.
      1. Flexionant verbs, trobarem divergències (molts verbs fan el pretèrit imperfet en -ava, pensava; una part en -ia, preferia, entenia): dos flexions.
      2. Flexionant el grup de preferir i entendre, enten-c però prefer-ix-c.
      3. Seguint per eixe camí, obtenim tres flexions verbals i el model de cada una.
    2. Un verb és d’una flexió (o model) si les seues formes (vora el centenar) són del tot o majoritàriament d’eixa flexió.

La GIEC (2016) actua de la forma següent:

  1. GIEC (2016: §9.2.3)
    1. «En català diferenciem tradicionalment tres conjugacions verbals. La tercera conjugació, així mateix, presenta dues subclasses: la conjugació pura i la conjugació incoativa.»
      1. I: cantar, mirar, parlar, caminar
      2. II: batre, témer, voler, dir
      3. IIIa (pura): dormir, sentir, collir
      4. IIIb (incoativa): servir, patir, seguir
    2. «Pertanyen a la primera conjugació els verbs que presenten un infinitiu acabat en -ar, i a la tercera els que tenen un infinitiu acabat en -ir
    3. Els «models de conjugació» apareixen en §9.7.

¿Com s’establixen les flexions que tenim? L’única fonamentació que he trobat és la «tradició» (3a). Això significa que no hi ha teoria, i que l’aportació de Sanchis Guarner (1b) és absent. Quant a la distribució dels verbs, la Filològica no mira el conjunt de formes de la flexió d’un verb, sinó només l’infinitiu (3b).

  1. Anàlisi de l’actuació de la GIEC (3)
    1. No hi ha teoria (3a), i l’aportació de Sanchis Guarner (1b) és absent.
    2. Distribució dels verbs: mirant només una forma, l’infinitiu (3b).

L’absència de teoria impedix contestar a esta pregunta: ¿és possible que en la tercera flexió n’hi hagen dos (la «pura», dormir, i la «incoativa», servir, 3a.iii-iv)? Contestarem a la pregunta amb l’aportació de Sanchis Guarner i amb les dades de Sifre (2004: 141). El lingüiste de Castelló informa que la primera flexió té 8.661 verbs; la segona (que és morta) 349; i la tercera 934. D’eixos 934 verbs, n’hi han més de 900 que actuen de la mateixa manera, i una vintena s’aparten del model. Amb eixa proporció, més que parlar d’una segona flexió «pura», caldria considerar que es tracta de verbs irregulars, que els parlants tendixen a regularitzar aplicant-los el model de la tercera flexió (ells acuden > acudixen) o el de la segona (en el valencià general, jo cus > jo cusc) o la primera (en català i en el valencià del nord, jo cus > jo cuso).

Resumim. L’absència de teoria facilita la reproducció d’una actuació incoherent: dir que, dins d’un model o flexió, hi haurien dos models («el pur» i «l’incoatiu», 3a.iii-iv). En canvi, la teoria no solament desfà la incoherència, sinó que permet explicar com actuen els parlants (tendint a regularitzar els verbs irregulars de la tercera flexió). Com a detall, notem que la Filològica posa els verbs irregulars («els purs», 3a.iii) davant dels regulars («els incoatius, 3a.iv).

  1. Primer efecte de l’absència de teoria (3a) i de no considerar l’aportació de Sanchis Guarner (1b): en un model, n’hi haurien dos
    1. ¿És possible que en la tercera flexió n’hi hagen dos (la «pura», dormir, i la «incoativa», servir, 3a.iii-iv)?
      1. Sifre (2004: 141): primera flexió, 8.661 verbs; segona (que és morta), 349; tercera, 934, dels quals una vintena s’aparten del model.
      2. Són verbs irregulars, que els parlants tendixen a regularitzar (model de la tercera flexió: ells acuden > acudixen; de la segona, valencià general: jo cus > jo cusc; de la primera, català i valencià del nord, jo cus > jo cuso).
    2. La teoria desfà la incoherència i explica com actuen majoritàriament els parlants:
      1. Regularitzant els verbs irregulars de la tercera flexió.

La falta de teoria ha permés que perdure un error més greu. Per a exposar-lo bé, parlarem primer del francés. La lingüística francesa considera que la seua segona flexió és la de servir, i col·loca en la seua tercera flexió «verbs irregulars»: els nostres de la segona (entendre) i els irregulars de la tercera (com ara dormir). En (6b.i), he posat com descriu la tercera flexió verbal francesa Grevisse (1939). D’una manera semblant actua l’occità (6c).

  1. Flexions verbals en francés (b) i en occità (c)
    1. Primera: com la nostra (pensar / penser).
      1. Segona seua: la nostra tercera (servir / finir).
    2. Tercera: verbs irregulars, integrats per la nostra segona (entendre) i els nostres irregulars de la tercera (com ara dormir).
      1. «3e Groupe : Verbes irréguliers, à radical variable. Ce groupe, qui ne comprend que des verbes anciens, venus pour la plupart directement du latin, ne présente pas de systeme régulier de formes et de désinences. Il compte une trentaine de verbes dont l’infinitif est en -ir (mais n’intercalant pas -iss- à certaines formes), une trentaine dont l’infinitif est en -oir et une certaine dont l’infinitif est en -re; ces verbes ont pu se maintenir grâce á l’usage fréquent que la langue en a fait.» (Grevisse 1939: §662)
    3. Alibèrt (1935: 96): «conjugasons»: 1a.: donar; 2a.: causir; 3a.: voler.

L’actuació del francés actual és la que tenia el valencià-català primitiu: un conjunt de verbs sense una actuació que destacara i, per tant, sense model. Però el fet és que, al llarg de la història, hem anat construint un model pràcticament regular per a eixe conjunt de verbs irregulars. Per a assolir l’objectiu, hem desplegat dos mitjans. De la primera persona del present d’indicatiu (entenc), hem creat el present de subjuntiu (que jo entenga), el pretèrit perfet (entenguí) i l’imperfet de subjuntiu (que jo entenguera): de 42 formes «simples», 19 (quasi el 50%).

Per una altra banda, hem unit l’infinitiu al futur i el condicional. Eixa vinculació ha fet canviar molts infintius, de manera que ens hem separat del castellà ({traer > traure, trauré, trauria}, {valer > valdre, valdré, valdria}, etc., etc.). Hem passat de la terminació er tònica (traer) a la terminació àtona re, que actualment apareix en més del 90% dels verbs.

En la segona estructura, tenim 13 formes. Del llatí, només queden 11 formes (cap al 25%): 5 del present i 6 del pretèrit imperfet. Ací, no comentaré el participi i el gerundi. En Saragossà (2003: §6.3.8), vaig descriure el model de la segona flexió.

En la segona flexió, ¿quants verbs actuen com acabem de descriure? El percentatge podria no ser inferior al 80%. En (7e), he posat 28 verbs, distribuïts en els dos grups més importants (els acabats en -dre i en -ure).

  1. Valencià-català primitiu: com el francés actual
    1. En la segona flexió (entendre), teníem un conjunt de verbs sense una actuació que destacara.
      1. Efecte: no tenien model.
      2. Però, al llarg de la història, hem anat construint un model amb dos mitjans.
    2. Primer mitjà. De 42 formes «simples», 19 (quasi el 50%).
      1. De entenc, hem creat que jo entenga, i entenguí; amb entenguí, que jo entengués / entenguera.
    3. Segon mitjà: hem unit l’infinitiu al futur i el condicional. Actualment, més del 90% dels verbs. Segona estructura: 13 formes.
      1. Ens hem separat del castellà ({traer > traure, trauré, trauria}, {valer > valdre, valdré, valdria}, etc., etc.).
      2. De er tònic (traer) a re àton (traure).
    4. Del llatí, queden 11 formes (cap al 25%): 5 del present i 6 del pretèrit imperfet.
      1. En Saragossà (2003: §6.3.8), descriguí el model.
    5. Verbs que responen al model: potser més del 80%.
      1. aprendre, atendre, caldre, defendre, doldre, emprendre, encendre, entendre, estendre, ofendre, perdre, prendre, resoldre, sorprendre, suspendre, valdre, vendre…;
      2. beure, caure, coure, creure, deure, escriure, moure, ploure, traure, veure, viure…

I bé, la GIEC (2016: §9.7.2) posa com a models de la segona flexió batre i témer. El verb batre es deu aplicar a poc més que a ell, a fotre i els verbs acabats en -metre (com ara prometre). Quant a témer, entre els verbs vius potser només està véncer. Però la qüestió més important és la contrapartida: el fet que els verbs regulars són presentats com a irregulars (GIEC §9.6.1). Notem a quin extrem ha portat l’absència de teoria i de no considerar l’aportació de Sanchis Guaner.

  1. Segon efecte de l’absència de teoria (3a) i de no considerar l’aportació de Sanchis Guaner (1b): posar com a model verbs irregulars, i considerar els verbs regulars com a irregulars
    1. GIEC (2016: §9.7.2): serien el model de la segona flexió batre i témer, que es representen a poc més que a ells mateixos.
    2. Correlativament, els verbs regulars apareixen com a irregulars (GIEC §9.6.1).

Per una altra banda, el fet de no tindre teoria i mirar només l’infinitiu per a classificar un verb fa posar els verbs antics tenir i venir en la tercera flexió (així com els seus composts). Si mirem totes les formes d’eixos verbs, trobarem que, de les 45 formes «simples» que té un verb, 34 formes d’eixos dos verbs corresponen a la segona flexió (vinc, que jo vinga…, vinguí…, que jo vinguera…, vindré…, vindria…), i només 4 són de la tercera (venir, venint, venim i veniu). Per tant, està clar a quina flexió verbal pertanyen. Una volta que hem deduït quina és la flexió dels verbs que comentem, comprendrem que, de la mateixa manera que hem creat traure, moldre i dotzenes més d’infinitius, a partir de vindré, vindria, tindré i tindria hem creat vindre i tindre. Eixa evolució regularitza l’infinitiu i, alhora, ens fa divergir del castellà (venir, tener): tot beneficis.

  1. Efecte de no tindre teoria (3a) i mirar només l’infinitiu (3b)
    1. Els verbs antics tenir i venir serien de la tercera.
    2. Si mirem totes les seues formes, comprovarem que són de la segona.
      1. De les 45 formes «simples», 34 són de la segona flexió (ii), i només 4 són de la tercera (iii).
      2. vinc, que jo vinga…, vinguí…, que jo vinguera…, vindré…, vindria…
      3. venir, venint, venim i veniu
    3. Efecte: de vindré, vindria, tindré i tindria, hem creat vindre i tindre (que són com traure, moldre i dotzenes més).
      1. Regularitzem l’infinitiu i, alhora, divergim del castellà (venir, tener): tot beneficis.

Acabarem observant que, en el segle xix, hi han aproximacions ben interessants a la segona flexió. Ballot (1813: 42-48) diu que hi haurien quatre models diferents: témer, entendre, conéixer i meréixer. Lògicament, una flexió només pot tindre un model. Però el gramàtic de Barcelona posa un verb de l’estadi llatí (témer) i tres que ja representen el model creat. Convindrem, per tant, que la seua actuació és positiva.

Un bon avanç apareix en Nebot (1894: 60 i 69-92), que proposa que el model seria vendre. Però, com que en la segona flexió hi han encara moltes particularitats en les formes descendents de les llatines (cinc del present i les sis del pretèrit imperfet), el gramàtic de Vila-real descriu sis grups particulars (estendre, prometre, creure, nàixer, poder, dur) i assigna verbs a cada grup: una bona classificació.

  1. Tractaments ben orientats en el segle xix
    1. Ballot (1813: 42-48): quatre models.
      1. Anomalia: una flexió demana un model.
      2. Però tres corresponen al model creat (entendre, conéixer i meréixer), contra témer.
    2. Nebot (1894: 60 i 69-92): un bon avanç. El model seria vendre.
      1. Per a descriure particularitats de les formes llatines, elabora sis grups (estendre, prometre, creure, nàixer, poder, dur); assigna verbs a cada grup.

En canvi, Fabra (1918: §74) retrocedix, ja que tria com a model un verb (perdre) que deu ser representant de molt pocs verbs (des de la perspectiva valenciana, només d’ell mateix); i, correlativament, presenta els verbs regulars com a irregulars (Fabra 1918: §75). El gramàtic de Barcelona aplega a eixe resultat a causa de l’afirmació que la c de valc «modificaria el radical […] valer valc». Això no obstant, el radical de «valer» és val. El fonema c (jo val-c) no modifica res, sinó que expressa la concordança amb el subjecte, igual que e (jo pens-e), a (ella pens-a) o s (tu pot-s). La creença errònia de «modificar el radical» és l’origen d’una expressió que ha fet molta fortuna («verbs velaritzats»), que reemplaça l’adequada:  verbs regulars.

  1. D’una concepció ben orientada (10) a una proposta de signe contrari
    1. Fabra (1918: §74): tria com a model perdre.
      1. Deu representar molt pocs verbs (des de la perspectiva valenciana, només a ell mateix).
      2. Presenta els verbs regulars com a irregulars (Fabra 1918: §75).
    2. Fonamentació de la proposta: un error.
      1. La c de valc «modificaria el radical […] valer valc».
      2. El radical de «valer» és val.
      3. El fonema c (jo val-c) expressa la concordança amb el subjecte, igual que e (jo pens-e), a (ella pens-a) o s (tu pot-s).
    3. La creença errònia de «modificar el radical» és l’origen de l’expressió «verbs velaritzats»», que substituïx verbs regulars.

Resumim. Per a intuir com de profund és el tractament que faria la GIEC de les dades empíriques, hem triat com a tema de la flexió verbal el més important: com podem argumentar quantes flexions tenim, quin és el model de cada una, i com hem de decidir a quin model pertany un verb (1a). Hem vist que Sanchis Guarner (1950) aportà el factor fonamental per a aclarir eixes qüestions (1b). Però la GIEC (2016) no ha arreplegat eixa aportació i tracta les qüestions indicades sense teoria (3a). A més, per a distribuir els verb només mira una forma, l’infinitiu (3b).

Hem trobat dos efectes negatius d’actuar sense teoria. El primer és mantindre la creença incoherent que, dins de la tercera flexió, n’hi haurien dos, «els verbs purs» (que són una vintena de verbs inicialment irregulars) i «els verbs incoatius» (que són els verbs regulars, 5a). A més, la Filològica posa en primer lloc els verbs irregulars.

El segon efecte negatiu és més greu: presentar els verbs regulars de la segona flexió (entendre) com a irregulars, i uns pocs verbs irregulars com a model (8). Eixa actuació conté un altre factor poc positiu: no tindre en compte que, fa molts segles, actuàvem d’una manera semblant al francés actual (6), però al llarg dels segles hem anat creant un model, que ja arriba al 75% de les formes (7). Ara, afegirem que eixa evolució no s’ha donat en cap llengua romànica (l’occità inclòs), de manera que estem davant d’una singularitat estructural nostra significativa.

Com a detall, hem comentat que l’error de mirar només una forma per a distribuir els verbs (3b) fa que la Filològica pose en la tercera flexió uns verbs (els antics venir i tenir) que, contra les 4 formes de la tercera flexió, en tenen 34 de la segona (9). En posar eixos verbs en la flexió que els correspon, entenem que més de la mitat de la llengua haja regularitzat els infinitius (vindre, tindre), procés intern positiu que externament fa augmentar les divergències amb el castellà.

Finalment, hem vist que el segle xix tenia tractaments molt ben orientats de la segona flexió verbal, sobretot la de Nebot (10). El camí erroni començà en Fabra (1918), a causa d’incórrer en un error (la c de valc «modificaria el radical», 11).

  1. Síntesi de l’actuació de la Filològica en les flexions verbals
    1. Temes: quantes flexions tenim, model de cada una, i distribució dels verbs (1a).
      1. Sanchis Guarner (1950) aportà el factor fonamental (1b).
      2. GIEC (2016): no l’arreplega i treballa sense teoria (3a).
      3. Distribució: només mira una forma, l’infinitiu (3b).
    2. Primer efecte negatiu: mantindre la creença incoherent que, en una flexió, n’hi haurien dos.
      1. «els verbs purs» (verbs inicialment irregulars) i «els verbs incoatius» (els regulars, 5a).
    3. Segon: presentar els verbs regulars de la segona flexió (entendre) com a irregulars, i uns pocs verbs irregulars com a model (8).
      1. A més, no considerem que, d’actuar com el francés actual (6), hem anat creant un model, que ja arriba al 75% (7).
      2. Evolució única en les llengües romàniques: singularitat estructural nostra significativa.
    4. Efecte de mirar només una forma (3b): els antics venir i tenir serien de la tercera flexió.
      1. Però, contra 4 formes de la tercera, en tenen 34 de la segona (9).
      2. El marc estructural permet entendre la regularització dels infinitius (vindre, tindre), procés que augmenta la separació davant del castellà.
    5. Segle xix: tractaments ben orientats de la segona flexió verbal.
      1. Destaca Nebot (10).
      2. Fabra (1918) comença el camí negatiu per un error (la c de valc «modificaria el radical», 11).

El resultat a què hem arribat en la flexió verbal (12) és poc positiu. En la flexió nominal (§5.1, 7), hi havien absències significatives; però hem trobat un factor positiu. En canvi, ara no ha eixit cap actuació que hajam pogut destacar.

No sé si l’estudi de temes significatius de la sintaxi faria arribar a resultats diferents dels que hem obtingut analitzant dos qüestions gens banals de la flexió.

Publicat en el llibre: Valencià i català: noms i acadèmies per a una llengua (València, Editorial Àrbena, 2020). Disponible en llibreries (distribuïdora Enlogística, 960641951, pedidos@enlogistica.com) i en Àmazon.

 


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.