Colomina i el Palmeral d’Elx: coherent i genuí? (II). Del llatí a l’actualitat. Valors de {-al / -ar}

2      Components centrals del llibre

2.1    Més de 2.000 paraules de les llengües romàniques meridionals

Els lingüistes que es centren en la dialectologia (com Jordi Colomina, Emili Casanova o Joan Coromines) solen tindre una memòria prodigiosa, capacitat que fa aparéixer moltes dades empíriques en els seus treballs. Eixa és una de les característiques destacables del llibre que ressenyem. El lingüiste d’Alcoi tracta més 2.000 paraules. A més, corresponen a diverses llengües romàniques: les meridionals (l’occità –amb les seues parts– i les llengües romàniques de la Península Ibèrica).

Els noms estudiats apareixen ordenats alfabèticament al final del llibre (p. 295-319). Cada entrada conté la llengua romànica a què pertany (o part d’una llengua), i la remissió a la secció a on es tracta. Eixe índex és molt útil, ja que permet trobar fàcilment si el llibre estudia una paraula i en quin lloc ho fa.

Per una altra banda, el dialectòleg valencià emmarca l’estudi del sufix derivatiu -al en el llatí i en el conjunt de les llengües romàniques (el romanés inclòs). Mirem quina és la columna vertebral del seu camí.

 

2.2    El punt de partida (que arriba al present): el llatí

Colomina explica que el llatí afegia a noms el sufix derivatiu -al.em per a obtindre adjectius: anim.am > anim-al.em (p. 15). Era un sufix tan potent com actualment ho és -er (ferro / ferrer). En realitat, el valor inicial de -al devia ser el bàsic de -er (‘relatiu o pertanyent a, propi de’). Així, l’adjectiu cerval significava inicialment ‘propi del cervo’ (que és el nom històric de l’animal, abans d’adaptar-lo al grup de núvol, pésol, llépol: cérvol). El valor dit explicaria, a més de molts cultismes (com corporal), un conjunt de paraules actuals (com ara el fet que vent terral signifique ‘vent -que ve- de la terra’; o que animal comporte el valor ‘que té ànima’).

A fi de comprendre més bé les paraules derivades que hem heretat de la llengua mare, hem de tindre en compte tres observacions. La més important és que els adjectius es podien concretar i nominalitzar, igual com els derivats en -er ({fem / femer}, {formiga / formiguer}, {colom / colomer}). En el primer exemple (femer), hem passat del valor adjectival ‘propi del fem’ a una concreció nominal (‘lloc que conté fem’). En el cas de -al, dos exemples de noms derivats són {braç / braçal}, {coll / collar} (amb canvi a r per la presència de ll). Per una altra banda, el sufix -al també es podia aplicar a adjectius. Així, a partir de tendre tenim tendral, adjectiu que aplicat als melons (meló tendral) indica una classe molt bona (cruixent en la boca i de dolçor molt fina). Un exemple de -er és alter, que significa ‘tirant a alt’ i ha format alteró (elevació suau). En tercer lloc, l’actual -er es pot aplicar esporàdicament a una preposició ({davant / davanter}), exactament com el sufix llatí -al ({davant / davantal}).

Mirem per què el sufix derivatiu -al podia aparéixer amb la forma -ar. Si el nom primitiu que rebia -al.em tenia la consonant vibrant r en la darrera síl·laba, no hi havia cap variació: {corpor.em > corpor-al.em}, {magistr.em > magistr-al.em}. En canvi, quan el radical del nom primitiu tenia en la darrera síl·laba la consonant lateral l el sufix derivatiu al.em variava a –ar.em: {lun.am > lun-ar.em}, {castell.um > castell-ar.em}. Com passa sovint en les llengües, hi havia alguna excepció (fili.um > fili-al.em, en compte de filiar-em, p. 15-17). Eixe canvi fonològic (-al / -ar) s’explica per una tendència fonètica: evitar que, en dos síl·labes seguides com a regla general, hi hagen dos líquides de la mateixa classe ({r / r}, {l / l}).

Notem que la situació del llatí de fa dos mils anys és la mateixa que troba el lingüiste d’Alcoi en la Marina Baixa en 1991 (cap a 40 verificacions de romeral / teular, i l’excepció runar; la forma blanquinal quadra amb l’actuació llatina; a més, les dos l no van en síl·labes seguides, i la primera l no és ni inicial de la síl·laba ni final: ­blan-).

Colomina mostra que les llengües romàniques han conservat totes l’actuació del llatí (p. 18-29). Això obliga a fer la primera deducció significativa: l’actuació del valencià (conservació de la dualitat -al / -ar en tarongeral / cebar) ni és estranya ni està aïllada, ja que és una conservació del factor que actuava en el llatí clàssic. Posteriorment (§3.6), mirarem què ha passat entre el llatí i l’actualitat per a explicar la forma tomatar (i no tomatal).

Insistim un poc en la tendència fonètica a evitar dos r (no sé si també dos l) en dos síl·labes seguides. Òbviament, eixa força actua fora del sufix -al / -ar. Així, la paraula llatina peregrinus s’ha tornat pelegrí. El cognom Bertran (d’origen grec i llatí) passa a Beltran. El lloc a on es ven verdura no és la verdureria, sinó la verduleria (tant en el DNV com en el DIEC, l’entrada verdureria remet a verduleria). En darrere, la majoria de comarques continentals (informa el DCVB) han passat a radere (raere en valencià), de manera que les dos consonants vibrants ja no estan en síl·labes seguides. En el nom arbre, o bé suprimim la primera (abre), o bé passa a l (albre, Corpus Informatitzat del Valencià, CIVAL, consultable en la pàgina web de l’Acadèmia; és una font d’informació extraordinària); en prendre, la major part de la llengua suprimix la primera r, i la llengua clàssica escrivia pendre, grafia que també ha seguit el gran lingüiste català Joan Coromines (Barcelona, 1905-1997).

El castellà també deu tindre la mateixa tendència, per bé que el resultat a voltes discrepa. Així, el castellà árbol ha mantingut la primera r i ha canviat la segona r per l (igual passa en ma(r)bre: mármol). El castellà ha variat també la segona consonant en frater > fraile; en canvi, el valencià ha alterat la primera: frater > frare ˃ flare.

En totes les llengües, hi han persones que posen «l’etimologia» per davant dels parlants. Un exemple: es veu que molts parlars castellans diuen pelegrino; però algun sabut decidiria que això seria «vulgar», i que la forma que coincidix amb la llatina seria la «culta» (peregrino). Per sort, entre nosaltres no ha passat això, i l’entrada peregrí del DNV remet a pelegrí (que és, per tant, la bàsica; el DIEC reduïx peregrí al valor «rarament vist»). En canvi, els diccionaris del castellà tenen fraile, i no *fraire; però els nostres no contenen flare (ni com a forma secundària), a pesar que és la forma que diu el valencià general (Debades, ningun flare pega cabotades), i també no poques poblacions catalans (com mostra el DCVB).

Per una altra  banda, l’existència de cartró, murtra, ordre en el català oriental fa pensar que, en una part de Catalunya, hi hauria una reacció contra la supressió d’una r (arbre > abre). Eixa oposició hauria incidit en els parlants dels català oriental, que han recuperat ar-bre, per-dre; però, en eixe procés, haurien creat alguna ultracorrecció (cartró, murtra, ordre). A fi de tindre una visió històrica del tema, podem tindre en compte que, entre l’origen i 1800, el CIVAL conté 1812 exemples de orde, i 4 de ordre (els quatre en documents menors; 2019-08-01).

Actualment, el DNV dona orde, cartó i murta com a formes bàsiques, i ordre, cartró i murtra com a secundàries. El DIEC posa cartró i murtra com a secundàries, però ordre com a bàsica, potser perquè el francés té ordre però myrte i carton. A pesar d’eixes actuacions, la forma cartró figura en algun lloc públic valencià (contenidors del metro de la ciutat de València, 2018). Hi ha un sector del valencianisme que en fa de grosses. I el problema és que alguns ocupen llocs de poder.

 

2.3    Reducció a tres valors: «col·lectiu, abundancial i augmentatiu»

Colomina no tracta el conjunt enorme d’adjectius que tenen el sufix derivatiu llatí -al (corporal, animal, etc.). Només estudia aquells que contenen u d’estos tres valors: «col·lectiu, abundancial o augmentatiu» (p. 41). Quantitativament, en són centenars. Qualitativament, eixos tres valors deuen estar vinculats.

En primer lloc, són tres valors nominals (els derivats finestr-al, fang-al, romer-al són noms, no adjectius). En segon lloc, no deuen ser tres valors solts, sinó tres continguts semàntics units.

Proposarem que el punt de partida seria el valor ‘augment’. Així, un finestral és una finestra gran (DNV); igual passa en casal, penyal, portal o bancal (‘en una muntanya, camp pla en forma de banc’). Convindria saber quin factor (llatí o romànic) permeté passar de l’ús bàsic de -al (adjectius derivats; valor: ‘propi de’, anima / animal) al secundari (noms derivats; valor: ‘gran’, penya / penyal).

En els exemples que seguiran, hem de tindre en compte el marc fonètic de -al / -ar. Així, al costat de {penya / penyal} tenim {castell / castellar}, paraula que inicialment significava ‘del castell’ (en concret, «territori agregat a un castell», DCVB). Eixe valor nominal deu explicar el topònim Castellar (que existix en Menorca, en València i en Catalunya).

Mirem què passa quan apliquem el valor augmentatiu a noms no comptables (com ara fang). En eixe cas, la grandària (‘fang gran’) no té sentit. Això explica que hem passat de la qualitat (‘gran’) a la quantitat (‘molt’): molt de fang, fang abundant, (un fangal és un «lloc ple de fang», DNV; tant fangal com fangar serien pròpies de tota la llengua segons el DCVB; en §4.4, justificarem la forma fangar). Semblantment, un terral és un «terrer d’on els rajolers trauen la terra per a fer les rajoles i les teules» (DNV). Notem l’equivalència entre terral i terrer («lloc on abunda la terra», DNV), conseqüència de la coincidència que tindria el valor inicial del sufix llatí -al i el que té l’actual -er.

Hem vist que l’aplicació de -al a noms no comptables comporta el valor ‘lloc a on abunda un material’. Si ara passem a un nom comptable, aplegarem al tercer valor que tracta Colomina: «col·lectiu». Així, un carrascal (valencià i tortosí, DCVB) és «un lloc poblat de carrasques» (DCVB); un romeral és un «camp on es cria romer» (DCVB).

Com adés, apareix -ar si el nom primitiu té una consonant lateral en la síl·laba final del radical: {coscoll / coscollar}, {fenoll / fenollar}, {teula / teular}. En el cas de teula, és un objecte fabricat, propietat que justifica que teular significa ‘lloc a on fan teules, forn per a fer teules’. El nom teular (propi del valencià segons el DCVB) explica el nom rajolar (‘lloc a on fan rajoles’; del valencià i del tortosí, DCVB), i també el valor secundari de algepsar (‘forn per a fer algeps’); així mateix, un calcinar és un forn de calç (p. 180). El DNV pren com a forma bàsica algepsar; en canvi, en teular i rajolar remet a teuleria i rajoleria. El CIVAL conté 89 exemples de rajolar, des de 1582; i 21 de rajoleria (des de 1998; 2019-07-24). La forma viva de Silla és rajolar.

Cal tindre en compte que el llatí no tenia el fonema palatal lateral (el de ull). Quan nosaltres el tenim actualment (en els exemples anteriors, coscoll, fenoll), el llatí tenia una l (cusculi-um i fenucul-um). Convé donar eixa informació per a evitar que un lector pense que el nostre fonema ll comporta una r posterior. Això no és cert, com podem comprovar en les paraules derivades orellal o ullal. Quan nosaltres hem creat un derivat a partir d’una paraula acabada en -ll, no hem canviat -al per -ar. Si tenim paraules derivades acabades en -ll-ar (fenollar), és perquè prové d’una creació llatina (en els exemples, cusculi-ar.em i fenucul-ar.em).

Resumim. El sufix derivatiu llatí -al tenia la missió bàsica de crear adjectius (terra / vent terral). Però, en una aplicació secundària, creava noms, que afegien el valor ‘gran’ (penya / penyal). Eixe camí nominal ha fet nàixer un valor referit a llocs: ‘lloc a on abunda la referència d’un nom, siga no comptable (fangal) o siga comptable (carrascal)’. Si el nom és comptable, l’abundància es concreta en un valor col·lectiu (un carrascal és un bosc de carrasques). Quant a la forma del sufix derivatiu, la tendència fonètica llatina explica la dualitat {carrascal / coscollar}, {palmeral / fenollar}, que el valencià ha mantingut.

Acabarem notant que el valor nominal augmentatiu permet entendre no poques paraules actuals. Al principi de l’apartat, hem posat cinc exemples clars (finestral, etc.), i ara en posarem u que no és transparent. Un valencià pot vore que el nom camal està vinculat al nom cama; però no entenem quina derivació hi ha. En canvi, l’explicació del lingüiste d’Alcoi permet deduir que darrere de camal hi ha, indirectament, el valor ‘gran’: un camal és aquella part d’uns pantalons que cobrix una cama, de manera que és més gran que la cama.

 

Colomina i el Palmeral d’Elx: coherent i genuí? (I)

Ressenya d’un llibre important de Jordi Colomina sobre {melonar, coscollar} però {palmeral, tarongeral}

Títol del treball:

Colomina (2017): estudi d’un sufix derivatiu (-al / -ar) que no és ni «iberoromànic» ni «gal·loromànic». ¿És coherent i genuí El Palmeral d’Elx?

Abelard Saragossà (Universitat de València i Acadèmia Valenciana de la Llengua)

Resum

Ressenya d’un llibre important de Jordi Colomina (2017), elaborat per a deduir si és coherent la marginació de noms derivats valencians (carrascal, palmeral, tarongeral, §1). Per a aconseguir-ho, estudia l’actuació del llatí davant del sufix -al i la variant -ar (§2.2), i el manteniment de les dos formes del sufix (amb valors específics) en les llengües romàniques meridionals (occità i Península Ibèrica, §2.3). Eixe procés (que no és ni «iberoromànic» ni «gal·loromànic») permet replantejar la classificació del valencià-català en el conjunt romànic (§3.1). Després d’indicar pervivències del sistema llatí ({cerez-a / cerez-o} en castellà, fagetum / fageta en molts llocs, §3.3 i §3.4), i després de mostrar interferències amb -arius (campanario / campanar), Colomina assenyala l’expansió de -al / -ar per a llocs a on abunda una planta o un arbre). El valencià-català ha tendit a elaborar un sistema per a expressar el fruit, el vegetal i el camp o lloc (plantes: {fava / favera / favar}; arbres: {garrofa / garrofer / garroferal o garroferar}, §3.6). Colomina fa una classificació molt detallada dels valors de {-al / -ar} (§4), en la qual es veu la força de -ar fora de les plantes i els arbres (§4.4). La ressenya justifica per què cal començar l’estudi de {-al / -ar} en les llengües romàniques meridionals per les plantes i els arbres (§5.1), i assenyala algun factor qualitatiu que permet augmentar l’aplicació de l’estudi de Colomina (§5.2), procés que dona més força i més coherència a l’evolució valenciana (§5.4). Les conclusions classifiquen les aportacions lingüístiques del llibre de Colomina (§6.1), i ressalten que la concepció de l’autor ajunta i fusiona la ciència i l’humanisme (§6.2).

 

Paraules clau: derivació, sufixos ­{-al / -ar} i -arius, evolució llatina, classificació de les llengües romaniques, valencià-català, castellà, normativa lingüística.

 

 Índex

  1. Introducció
  2. Components centrals del llibre
    • El punt de partida (que arriba al present): el llatí
    • Reducció a tres valors: «col·lectiu, abundancial i augmentatiu»
  3. Factors centrals de l’evolució
    • Un emmarcament molt suggestiu de Colomina: el romànic meridional
    • La mirada ampla de Colomina
    • Fruits, arbres i plantes: {cerez-a / cerez-o} i {cir-era / cir-er-er}
    • Camps d’arbres: de –etum / –eta a –al / –ar
    • Interferències entre {-arium / –ar} i {-al / –ar}
    • Camps d’arbres i camps de plantes en valencià-català
  4. Selecció de dades de les 21 aplicacions de Colomina
    • Primera aplicació: llocs a on abunda una planta
    • Segona aplicació de Colomina: llocs a on abunda un arbre
    • Aplicacions secundàries de Colomina
    • La força de –ar (col·lectiu i d’abundància) fora de les plantes
    • Valor augmentatiu i col·lectiu de –al
  5. Per a augmentar l’aplicació del treball de Colomina
    • ¿Per què cal començar per les plantes i pels arbres?
    • Dos efectes poc positius del camí de Colomina
    • Dades geogràfiques i quantitatives a favor de palm-er-al
    • Sobre la vitalitat de –ar en valencià
  6. Conclusions: aportacions qualitatives de Colomina
    • Aportacions lingüístiques
    • Normativa lingüística: ciència i humanisme

 

1      Introducció

La finalitat d’este escrit és ressenyar un llibre de Jordi Colomina que té prou més importància de la que u podria pensar quan veu el títol: El sufix -al/ar amb valor col·lectiu, abundancial i augmentatiu. Un estudi de morfonologia lèxica iberoccitanoromànica (Universitat d’Alacant, 2017, 319 pàgines). Començarem la ressenya explicant la causa que ha impulsat l’autor a elaborar el llibre.

¿Per quin motiu el valencià anomena els camps de plantes amb -ar (un cebar) i els camps d’arbres amb -eral (dos tarongerals)? Eixa dualitat ¿és coherent o és heterogènia (com pareix a primera vista, -ar / -eral)? Des del punt de vista quantitatiu, figueral és la forma general del balear, del valencià i del català des de Jaume I als nostres dies (DCVB, Diccionari Català-Valencià-Balear). La forma palmeral és l’única viva segons el DCVB (que l’atribuïx al valencià i al tortosí). Eixe diccionari inclou la forma palmerar, però no posa cap citació ni l’assigna a cap lloc, absències que fan pensar en una existència marginal (si no és purament virtual). La forma tarongeral correspon al valencià i al tortosí (el DCVB l’exemplifica amb Teodor Llorente). La forma tarongerar és del balear (DCVB).

Els noms col·lectius en -al (figueral) apareixen en el DCVB; en canvi, el de Fabra (Diccionari General de la Llengua Catalana, DGLC) els exclou, actuació que dona a entendre que, per a l’autor, la terminació -eral no seria pròpia del català. Per una altra banda, el DCVB té un comportament estrany: considera figuerar com a forma secundària, i figueral com a bàsica; en canvi, posa palmerar com a forma bàsica, a pesar que no seria pròpia de cap parlar; també tracta com a forma bàsica tarongerar (balear), contra tarongeral (valencià i tortosí). El DIEC (Diccionari de la Llengua Catalana, de la Seccció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans) conté figueral com a forma secundària, i exclou palmeral i tarongeral.

En 1991, Colomina era conscient de l’actuació descrita, i no veia que exposaren causes positives els autors que apartaven les paraules derivades acabades en -eral. Quan això passa (excloure de la normativa un constituent lingüístic sense indicar la causa), sovint és perquè, sense proves, hom suposa que hi hauria una supeditació al castellà. Eixa és la sospita que tenia el lingüiste d’Alcoi: «Segurament perquè els col·lectius en -al devien considerar-se suspectes de no genuïnitat» (p. 11).

En compte de creure’s la valoració negativa, Colomina actuà científicament. Mirà com parlàvem els valencians, i deduí que la causa que explicaria les formes valencianes seria fonètica. Es fonamentava en el fet que, en el valencià de la Marina Baixa, havia trobat cap a 40 noms col·lectius que evitaven dos l seguides o dos r, com ara romer / romeral (i no romerar) i teula / teular (i no teulal). Només constatà dos excepcions (runar i blanquinal). El derivat blanquinal no està en el DNV (Diccionari Normatiu Valencià, de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua) ni en el DCVB. A més, no seria una excepció si les dos síl·labes hagueren d’estar juntes (cf. peregrí ˃ pelegrí).

Al cap de 26 anys (en el 2017, després d’haver acabat el DNV, 2016), Colomina (membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua des de la fundació, 2001) ha tornat a actuar científicament: elaborant una investigació per a estudiar una norma poc clara (l’exclusió o marginació de -eral). Remarquem que els lingüistes sempre hauríem d’actuar així davant de les normes dubtoses. A més, el nostre autor no ha redactat unes notes o un article, sinó que ha publicat tot un llibre per a deduir si els noms col·lectius en -al són coherents i genuïns. En la primera pàgina (p. 11), explica com veia la problemàtica en 1991 (en síntesi, a què deu respondre l’actuació del valencià, i exclusió de -al en el diccionari de Fabra).

Esta ressenya del llibre de Colomina, a més de demostrar la importància que té, s’ha marcat l’objectiu d’ensenyar als lectors les dades que fan concloure que figueral, palmeral o tarongeral són derivacions coherents, ja que responen no solament a estructures fonètiques del valencià, sinó també derivatives i semàntiques.

Per a aconseguir-ho, la ressenya desplega quatre seccions. La primera (§2: components centrals del llibre) descriu el marc de l’obra. La segona secció (§3: factors centrals de l’evolució) té la finalitat d’exposar les dades i els valors que permeten interpretar el present. La tercera secció descriu el camí analític del nostre autor (§3: 21 aplicacions de Colomina). La quarta reflexiona per vore si és possible eixamplar les deduccions del lingüiste valencià (§5: per a augmentar l’aplicació del treball de Colomina). Finalment, hi han les conclusions (§6: aportacions qualitatives de Colomina).

El senyal «p. ics» que els lectors trobaran sovint indica en quina pàgina del llibre ressenyat es troba la informació exposada o resumida.