Absència d’obres institucionals de la S. F. durant dècades: causes i efectes (VI)
2.5 Nota sobre els anys 70 i 80
Òbviament, caldria estudiar com actuava la Filològica durant els 70 i els 80. Aramon seguia sent el secretari general de l’IEC (1942-1989). Convindria saber quina ideologia tenia Antoni M. Badia i Margarit, si es decantava cap a Aramon-Artells o cap a Coromines-Sanchis Guarner-Moll, i quin pes tenia en la institució.
Quant a la ideologia, la podem deduir de les paraules que Badia (1962: §2.2) escriu sobre els models lingüístics. Pensa que hi hauria una «lengua común» i uns «dialectos». Entre eixes dos realitats, apareixeria «un estado intermedio», el qual seria l’efecte de «concesiones a los dialectos»: «aceptarse, en uso literario y científico, algunos rasgos dialectales valencianos y baleáricos». El motiu de les «concesiones a los dialectos» seria evitar «las antiguas tendencias secesionistas». Segons eixa ideologia, la «lengua común» seria atribuïble privativament a Catalunya, la qual no tindria «un estado intermedio». La realitat difusa del «estado intermedio» només la tindrien les Illes Balears i València. La veritat és que l’epígraf dit (Badia 1962 §2.2) es mereix una anàlisi del conjunt, ja que conté molts factors realment extraordinaris. Ací, ens limitarem a uns pocs (els mencionats).
No cal dir que no tenim davant una proposta per a coordinar lingüísticament tres pobles. Segons la ideologia descrita, un poble (o una part d’un poble) diria quina és la «llengua comuna», i faria alguna «concessió» als «dialectes» dels altres pobles per a evitar «tendències secesionistes». La concepció de Badia lliga amb la d’Aramon. La diferència és que, en el centralisme d’Aramon, no hi havien «concessions».
- Ideologia de Badia (1962: §2.2)
- Dos realitats: una «lengua común» i uns «dialectos».
- Entremig: «un estado intermedio», efecte de «concesiones a los dialectos» («aceptarse, en uso literario y científico, algunos rasgos dialectales valencianos y baleáricos»).
- Realitat de Catalunya, les Illes Balears i València.
- Catalunya: només «lengua común».
- Illes Balears i València: «un estado intermedio». Finalitat: evitar «las antiguas tendencias secesionistas».
- Resultat:
- No és una proposta per a coordinar tres pobles.
- Ideologia centralista: un poble (o una part) diria quina és la «lengua común»; els altres pobles podrien fer alguna «concessión» al seu «dialecte».
- Dos realitats: una «lengua común» i uns «dialectos».
El fet que la ideologia de Badia coincidira amb la d’Aramon podria explicar com actua en la seua gramàtica de 1962 davant de Moll (1937) i Sanchis Guarner (1950). Cita eixes gramàtiques en una bibliografia (§18.32 i 35). Però, en el contingut de la gramàtica, no les he vistes. Les seues fonts són els autors que es limiten a Catalunya i descriurien «la llengua comuna». La utilitat de Moll (1937) i Sanchis Guarner (1950) seria conéixer els «rasgos dialectales valencianos y baleáricos», de manera que serien prescindibles.
Precisem-ho. Quan Badia comença la gramàtica (p. 53) cita repetidament, a més de les obres de Fabra, també les de Marvà (1932: pàgines 66, 67, 69, etc.) i Jordana (1933: pàgines 131, 132, 135, etc.). Per contra, en les meues lectures i consultes em cridava l’atenció no trobar mai citades les gramàtiques de Moll (1937) i de Sanchis Guarner (1950). He mirat pàgina a pàgina les tres primeres parts de la gramàtica de Badia («La presente gramàtica», «Sonidos del catalán» i «categorias nominales», que ocupen un centenar de pàgines, p. 53-162), i han corroborat la impressió que tenia.
- La ideologia de Badia (1) ¿explica com actua davant de Moll (1937) i de Sanchis Guarner (1950)?
- Actuació.
- Quan comença la gramàtica (p. 53), cita repetidament a Fabra, a Marvà (1932: pàgines 66, 67, 69, etc.) i a Jordana (1933: pàgines 131, 132, 135, etc.).
- En canvi, no es referix a Moll ni a Sanchis Guarner. Impressió meua, verificada en les tres primeres parts (p. 53-162).
- Proposta:
- Utilitat de Moll i Sanchis Guarner: conéixer els «rasgos dialectales valencianos y baleáricos». Tenint en compte que això estaria fora de la «lengua común», seria prescindible.
- Serien obres locals i anormatives (§2.4, 7b).
- Per contra, Marvà (1932) i Jordana (1933) eren del català oriental i, per tant, estarien en la «lengua común».
- Actuació.
Convindria mirar si eixe marc ajuda a entendre què va passar en el cas de Joan Solà, autor reflexiu i crític (i admirador de Coromines). Publicà en els anys 70 tres obres importants (Estudis de sintaxi catalana, A l’entorn de la llengua i Del català incorrecte al català correcte). Però no entrà en la Secció Filològica fins a 1999 (quan tenia 59 anys; en 1972, en tenia 32). ¿Seria factible que la mateixa ideologia que procurà que Coromines no tinguera transcendència en la Secció Filològica mantinguera a Solà fora de la institució durant més de 25 anys?
- Cas de Joan Solà, autor reflexiu i crític (i admirador de Coromines)
- Publicà en els 70 tres llibres importants.
- Entrà en la Filològica en 1999 (59 anys; 1972: 32).
- La mateixa ideologia que apartaria a Coromines en la Filològica ¿mantindria a Solà fora durant més de 25 anys?
- Publicà en els 70 tres llibres importants.