Absència d’obres institucionals de la S. F. durant dècades: causes i efectes (VI)

2.5      Nota sobre els anys 70 i 80

Òbviament, caldria estudiar com actuava la Filològica durant els 70 i els 80. Aramon seguia sent el secretari general de l’IEC (1942-1989). Convindria saber quina ideologia tenia Antoni M. Badia i Margarit, si es decantava cap a Aramon-Artells o cap a Coromines-Sanchis Guarner-Moll, i quin pes tenia en la institució.

Quant a la ideologia, la podem deduir de les paraules que Badia (1962: §2.2) escriu sobre els models lingüístics. Pensa que hi hauria una «lengua común» i uns «dialectos». Entre eixes dos realitats, apareixeria «un estado intermedio», el qual seria l’efecte de «concesiones a los dialectos»: «aceptarse, en uso literario y científico, algunos rasgos dialectales valencianos y baleáricos». El motiu de les «concesiones a los dialectos» seria evitar «las antiguas tendencias secesionistas». Segons eixa ideologia, la «lengua común» seria atribuïble privativament a Catalunya, la qual no tindria «un estado intermedio». La realitat difusa del «estado intermedio» només la tindrien les Illes Balears i València. La veritat és que l’epígraf dit (Badia 1962 §2.2) es mereix una anàlisi del conjunt, ja que conté molts factors realment extraordinaris. Ací, ens limitarem a uns pocs (els mencionats).

No cal dir que no tenim davant una proposta per a coordinar lingüísticament tres pobles. Segons la ideologia descrita, un poble (o una part d’un poble) diria quina és la «llengua comuna», i faria alguna «concessió» als «dialectes» dels altres pobles per a evitar «tendències secesionistes». La concepció de Badia lliga amb la d’Aramon. La diferència és que, en el centralisme d’Aramon, no hi havien «concessions».

  1. Ideologia de Badia (1962: §2.2)
    1. Dos realitats: una «lengua común» i uns «dialectos».
      1. Entremig: «un estado intermedio», efecte de «concesiones a los dialectos» («aceptarse, en uso literario y científico, algunos rasgos dialectales valencianos y baleáricos»).
    2. Realitat de Catalunya, les Illes Balears i València.
      1. Catalunya: només «lengua común».
      2. Illes Balears i València: «un estado intermedio». Finalitat: evitar «las antiguas tendencias secesionistas».
    3. Resultat:
      1. No és una proposta per a coordinar tres pobles.
      2. Ideologia centralista: un poble (o una part) diria quina és la «lengua común»; els altres pobles podrien fer alguna «concessión» al seu «dialecte».

El fet que la ideologia de Badia coincidira amb la d’Aramon podria explicar com actua en la seua gramàtica de 1962 davant de Moll (1937) i Sanchis Guarner (1950). Cita eixes gramàtiques en una bibliografia (§18.32 i 35). Però, en el contingut de la gramàtica, no les he vistes. Les seues fonts són els autors que es limiten a Catalunya i descriurien «la llengua comuna». La utilitat de Moll (1937) i Sanchis Guarner (1950) seria conéixer els «rasgos dialectales valencianos y baleáricos», de manera que serien prescindibles.

Precisem-ho. Quan Badia comença la gramàtica (p. 53) cita repetidament, a més de les obres de Fabra, també les de Marvà (1932: pàgines 66, 67, 69, etc.) i Jordana (1933: pàgines 131, 132, 135, etc.). Per contra, en les meues lectures i consultes em cridava l’atenció no trobar mai citades les gramàtiques de Moll (1937) i de Sanchis Guarner (1950). He mirat pàgina a pàgina les tres primeres parts de la gramàtica de Badia («La presente gramàtica», «Sonidos del catalán» i «categorias nominales», que ocupen un centenar de pàgines, p. 53-162), i han corroborat la impressió que tenia.

  1. La ideologia de Badia (1) ¿explica com actua davant de Moll (1937) i de Sanchis Guarner (1950)?
    1. Actuació.
      1. Quan comença la gramàtica (p. 53), cita repetidament a Fabra, a Marvà (1932: pàgines 66, 67, 69, etc.) i a Jordana (1933: pàgines 131, 132, 135, etc.).
      2. En canvi, no es referix a Moll ni a Sanchis Guarner. Impressió meua, verificada en les tres primeres parts (p. 53-162).
    2. Proposta:
      1. Utilitat de Moll i Sanchis Guarner: conéixer els «rasgos dialectales valencianos y baleáricos». Tenint en compte que això estaria fora de la «lengua común», seria prescindible.
      2. Serien obres locals i anormatives (§2.4, 7b).
      3. Per contra, Marvà (1932) i Jordana (1933) eren del català oriental i, per tant, estarien en la «lengua común».

Convindria mirar si eixe marc ajuda a entendre què va passar en el cas de Joan Solà, autor reflexiu i crític (i admirador de Coromines). Publicà en els anys 70 tres obres importants (Estudis de sintaxi catalana, A l’entorn de la llengua i Del català incorrecte al català correcte). Però no entrà en la Secció Filològica fins a 1999 (quan tenia 59 anys; en 1972, en tenia 32). ¿Seria factible que la mateixa ideologia que procurà que Coromines no tinguera transcendència en la Secció Filològica mantinguera a Solà fora de la institució durant més de 25 anys?

  1. Cas de Joan Solà, autor reflexiu i crític (i admirador de Coromines)
    1. Publicà en els 70 tres llibres importants.
      1. Entrà en la Filològica en 1999 (59 anys; 1972: 32).
    2. La mateixa ideologia que apartaria a Coromines en la Filològica ¿mantindria a Solà fora durant més de 25 anys?