¿Com deu ser la gramàtica d’una institució normativitzadora?

1. Entenedora per als lectors de cultura mitjana.
   1. Exigència: definir els conceptes lingüístics usats a mesura que ixen.
2. Constatar i explicar les estructures de la llengua estudiada.

 

La GIEC i els antecessors (Fabra, Marvà, Moll, Sanchis Guarner, Badia)

1. Separacions negatives.
2. Separacions: no es constaten (ni, per tant, es justifiquen). No milloren la teoria

Epíleg. Les gramàtiques de les institucions normativitzadores i la GIEC (2016)

La majoria dels meus treballs solen tindre la finalitat d’entendre estructures de la llengua, siga per a rectificar normes errònies del passat, siga per a defendre’n, o siga per a fer propostes noves. En els tres casos, vaig per camins que, des de la perspectiva dels parlants, són constructius. En canvi, a causa del resultat a què hem arribat el capítol dedicat a la GIEC (2016) és fonamentalment negatiu (§8). Davant d’eixe mal gust de boca, he pensat que covenia acabar el llibre reflexionant sobre un tema atractiu (i positiu): com haurien de ser les gramàtiques que estan al servici d’una normativa lingüística.

Al meu entendre, les institucions normativitzadores tenen tres obligacions bàsiques. La primera és escriure gramàtiques que puguen entendre els lectors de cultura mitjana amb interés per la seua llengua. Això exigix que les gramàtiques siguen pedagògiques; i, per a assolir eixa característica, el manual ha de definir els conceptes lingüístics que ha d’aplicar. La definició s’ha de produir abans d’usar el concepte en una argumentació. Un concepte no definit és una incògnita per als lectors, i amb incògnites no podem aclarir i entendre constituents i estructures d’una llengua. Voldria observar que no estic demanant objectius inassolibles. En Saragossà (2003), he intentat practicar eixa actuació.

Al costat de ser pedagògica, la segona obligació d’una acadèmia lingüística és procurar constatar i explicar estructures de la llengua estudiada, de manera que els lectors avancen significativament en la comprensió de la comunicació. Actuar d’eixa manera equival a contribuir en la formació intel·lectual dels lectors, que és un deure de tota institució pública (sobretot si tracta fets humans, condició que exigix a la institució ser humanista).

Recorrent a argumentacions, la tercera obligació és proposar normes. La normativa deu ser com la teoria: útil per als lectors. Diria que satisfem eixa exigència quan les normes tenen una de la quatre finalitats següents. La primera és coordinar les parts d’una llengua. La segona finalitat és solucionar dubtes o vacil·lacions dels parlants. El tercer objectiu de les normes és donar suport a evolucions que han produït els parlants, i de les quals algú ha dubtat. Finalment, una norma pot oposar-se a una evolució que tinga més efectes negatius que positius.

En la majoria de lectors, si una gramàtica complix les tres obligacions descrites, i si les normes satisfan les quatre finalitats indicades, crec que la lectura de la gramàtica conforma i expandix un sentiment: sentir molta satisfacció en la lectura, la reflexió i l’assimilació de la lectura.

1. ¿Quines són les primeres obligacions de la gramàtica d’una institució normativitzadora? Una proposta
   1. Primera: escriure gramàtiques entenedores per als lectors de cultura mitjana.
      1. Exigència: definir els conceptes lingüístics usats.
   2. Segona: constatar i explicar estructures de la llengua estudiada.
      1. Efecte en els lectors: avançar en la comprensió de la comunicació.
      2. Està dins de la formació intel·lectual dels lectors, deure de tota institució pública.
   3. Tercera: exposar normes fonamentadament.
   4. La normativa deu ser com la teoria: útil als lectors. Proposta: quatre finalitats de les normes.
      1. Primera: coordinar les parts d’una llengua.
      2. Segona: solucionar dubtes o vacil·lacions dels parlants.
      3. Tercera: donar suport a evolucions de què algú dubte.
      4. Quarta: oposar-se a una evolució amb més efectes negatius que positius.
   5. Si una gramàtica complix les obligacions descrites (a-c) i les normes satisfan les finalitats indicades (d), la lectura probablement conformarà i expandirà un sentiment de satisfacció.

Certament, en la confecció de la GIEC (2016) han intervingut moltes persones, les quals han desplegat un treball immens durant vint anys; i el procés ha acabat en una gramàtica materialment impactant. Però, per a ser fructífera, una gramàtica s’ha d’assentar en una bona fonamentació i s’ha de guiar per una bona orientació. Les anàlisis desplegades en el capítol 8 fan pensar que es podrien tractar les dades empíriques que conté la GIEC (2016) d’una manera més explicativa (el plural de germans i de hòmens, i les flexions verbals, §5).

Quant a la teoria, les llengües les fem les persones i, com a conseqüència, la teoria lingüística ha de poder exposar-se d’una manera «clara i senzilla» (com vol Cabré, §2, 2a). En canvi, hem trobat una quantitat significativa d’anomalies metodològiques en la teoria que hem analitzat (§3: estructuració de la gramàtica; §4.1: fonaments de la morfologia; 8.4.2: fonaments de la sintaxi). Si eixes característiques reapareixen en la resta de la teoria de la GIEC, hauríem de deduir que és factible explicar els conceptes d’una manera més coherent i més clara.

En els resultats poc positius, insistiria en les separacions que hem trobat entre la GIEC (2016) i els predecessors (les gramàtiques de Fabra, Marvà, Moll, Sanchis Guarner, Badia), com ara en els quatre exemples indicats en (2a). Eixa actuació fa pensar en l’anomenada «lingüística moderna» (Saussure 1916, Sapir 1919, Hjelmslev 1928, Bloomfield 1933), la qual trenca repetidament amb la lingüística històrica.

Les separacions es fan en general sense constatar-les, absència que impedix justificar-les. Si eixes actuacions milloraren la teoria, no hi hauria res a dir. Però hem trobat diverses voltes que la fan retrocedir, com ara en els tres exemples de (2b).

2. La GIEC i els antecessors (Fabra, Marvà, Moll, Sanchis Guarner, Badia)
   1. Separacions negatives.
      1. Estructuració de la gramàtica (§3, 2-4).
      2. La morfologia seria la part bàsica, i inclouria la formació de paraules (§4.2, 3a.iii).
      3. També formarien part de la morfologia els pronoms i els pronoms àtons (§4.2, 8c i 9).
      4. La coordinació i l’oració composta anirien al principi de la sintaxi (§4.3, 16a).
   2. Separacions: no es constaten (ni, per tant, es justifiquen). No milloren la teoria.
      1. Mescla de la flexió i la formació de paraules (§3, 4).
      2. Posar la morfologia o flexió davant de la sintaxi (§4.2, 7c).
      3. No seguir el camí «oració simple + coordinació + oració composta» (§4.3, 16a).

El resultat és un manual que pareix molt teòric, però que convindria estudiar en quin grau contribuïx a entendre la comunicació lingüística i, com a conseqüència, soluciona (amb explicacions) problemes de la normativa lingüística. Des del punt de vista dels lectors, les anomalies descrites no combaten la mania (comprensible) que moltes persones senten contra les gramàtiques.

En 1968, seguint un lingüiste que es preocupava per la didàctica (Hans Glinz) Gabriel Ferrater (1981: 14-15) digué que, al llarg del segle xx, hi havia hagut un «deteriorament» progressiu de «l’ensenyament elemental» de la gramàtica. La meua opinió és que l’evolució que s’ha produït després de la reflexió de Ferrater no ha portat cap a la millora en el cas dels conceptes lingüístics que són necessaris en l’ensenyament elemental i mitjà (especialment els sintàctics: adjectiu, modificador o «complement», pronom, subjecte, objecte directe, etc.). De fet, la situació pedagògica actual podria ser pitjor que la que hi havia en 1968.

Es podria estudiar eixa possibilitat comparant una gramàtica d’aleshores (com ara la d’Enric Valor de 1977, que té 328 pàgines) i la GIEC (2016). Certament, en la gramàtica de Valor hi han absències i anomalies teòriques. Però una persona de cultura mitjana aprén llengua treballant eixe manual. A més, faig eixa afirmació fonamentant-me en la meua experiència, ja que quan es publicà la gramàtica de Valor de 1973 la treballí tema a tema (aleshores, encara no havia anat a la Facultat de Filologia, ni havia estudiat lingüística). I bé, algun lingüiste (o algun pedagog) podria investigar què passa quan un parlant de cultura mitjana intenta portar a la pràctica l’objectiu de llegir reflexivament la GIEC (o la Gramàtica essencial).

 

He completat este estudi i el citat al principi («Absència d’obres institucionals de la Secció Filològica durant dècades: causes i efectes») reflexionant sobre quatre temes més:

1. Com valora la Secció Filològica la seua ortografia
2. Com hauríem de tractar els parlants (i com els tracta algun document de la Secció Filològica).
3. Com s’ha relacionat la Secció Filològica amb l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.
4. Anàlisi de l’acord entre les dos institucions i la Universitat de les Illes Balears (2020).

 

El resultat és el llibre:

Valencià i català: noms i acadèmies per a una llengua (València, Editorial Àrbena, 2020).

En la presentació, expose les idees més destacades del llibre:

https://www.youtube.com/watch?v=OOCbVjMt35k&t=2831s

 

Disponible en llibreries (distribuïdora Enlogística, 960641951, pedidos@enlogistica.com) i en Àmazon.