4     Fonaments teòrics de la GIEC (2016)

Síntesi de §4.1 i §4.2:

1. La Secció Filològica viola principis de la metodologia de la ciència, com ara voler definir definir conceptes particulars sense haver definit el concepte general; o voler definir un concepte lingüístic amb conceptes lingüístics que encara no ha definit.
2. Exemple del primer cas: l’índex de conceptes conté 48 classes de concordança; però no conté el concepte general.
3. Exemple del segon cas: vol caracteritzar el verb recorrent a cinc conceptes que no ha definit (temps, aspecte, mode, persona i nombre).
4. Això va unit a apartar-se dels predecessors en nocions bàsiques de la gramàtica, com ara posar una part secundària (la morfologia o «accidents gramaticals») davant de la part fonamental (la sintaxi, que té com a unitats les «categories gramaticals»: nom, adjectiu, preposició, verb).
5. Un altre exemple de separació: posa els pronoms febles o àtons en la morfologia; però, a la vista que eixes paraules s’apliquen a conceptes de la sintaxi (l’objecte directe, circumstancials), resulta que torna a incórrer en l’anomalia metodològica de caracteritzar conceptes lingüístics amb conceptes lingüístics que encara no ha tractat.
6. No cal dir que eixes anomalies i eixes operacions no augmenten la coherència de la teoria lingüística heretada, ans al contrari. A més, la Filològica s’aparta dels precedents sense constatar-ho i, per tant, sense justificar-ho.

4.1    Parts de la lingüística: concepció històrica

Sabem que la GIEC es dividix en fonètica, «morfologia» i sintaxi (§3, 1b). La fonètica estudia els mitjans sonors a què recorre una llengua per a exterioritzar el discurs que construïx l’emissor i fer que arribe al receptor. Això comporta que la fonètica és la darrera part de la teoria lingüística (que és l’orde històric: «etimologia o analogia + sintaxi + prosòdia», com ara Ballot 1813). El panorama descrit implica que analitzar els fonaments de les parts segona («morfologia») i tercera de la GIEC (sintaxi) equival a estudiar els fonaments teòrics de la GIEC. Com que eixa gramàtica posa la «morfologia» davant de la sintaxi, començarem per la «morfologia».

En la lingüística europea (des de la Grècia clàssica fins al segle xx), la primera part de la teoria lingüística és la sintaxi, i per això les seues unitats (el nom, l’adjectiu, la preposició, el verb) són tan potents en l’estructuració de la gramàtica (en l’índex de Fabra 1918, reproduït en §2.2, 3, n’hi ha un exemple). En el valor bàsic, els noms (la «substància» d’Aristòtil) són les entitats, que existixen per elles mateixes; les altres unitats de la sintaxi («accidents de la substància») indiquen propietats del nom: en el valor bàsic, qualitats i quantitats de les entitats (adjectius), relacions locatives entre les entitats (preposicions) i canvis i permanències de les entitats (verbs).

Com apunten les entrades dels diccionaris, la segona part de la lingüística és la semàntica, que té com a unitat la paraula. Cada paraula té dos propietats. La primera és pertànyer a una unitat de la sintaxi. És la primera informació de les entrades d’un diccionari (blau és un adjectiu). La segona propietat de les paraules és tindre un valor privatiu: el contingut semàntic, que explica què aporta a la comunicació cada paraula. És la segona informació de les entrades.

Quant a la flexió (o morfologia, o accidents gramaticals), tracta les nocions que canvien la forma de la paraula a què s’afegixen. Són les cinc dites (gènere, nombre, cas, temps i concordança). És la tercera part de la teoria lingüística, ja que treballa amb la unitat de la semàntica (la paraula).

El fet que la sintaxi siga la primera part de la teoria lingüística justifica un nom que apareix en moltes gramàtiques: categoria gramatical (n’hi han exemples en 1d.i). El nom categoria significa ‘concepte fonamental’ (segona definició del DIEC), i la unitat és el concepte fonamental d’una disciplina. A més, si la sintaxi és la primera part de la lingüística resultarà que les seues unitats seran el concepte fonamental de tota la gramàtica: realment, l’expressió categoria gramatical és coherent. En canvi, la morfologia o flexió és tan perifèrica, que u dels noms que té és «accidents gramaticals».

1. Concepció històrica (des de la Grècia clàssica fins al segle xx):
   1. Sintaxi: primera part de la teoria lingüística.
      2. Unitats (nom, adjectiu, preposició, verb): potents en l’estructuració de la gramàtica (Fabra 1918; ací, §2.2, 3).
      3. Noms («substància» d’Aristòtil): entitats
      4. Altres unitats («accidents de la substància»): qualitats i quantitats (adjectius), relacions locatives (preposicions) i canvis i permanències (verbs).
   2. Segona part de la lingüística: semàntica; unitat: la paraula.
      1. Propietats definitòries: les que indiquen els diccionaris.
      2. Cada paraula pertany a una unitat de la sintaxi, i té un contingut semàntic (o valor comunicatiu).
   3. Conceptes que estudia la flexió o morfologia:
      1. Gènere, nombre, cas, temps i concordança (§2, 4a).
   4. Terminologia
      1. Unitat de la sintaxi: categoria gramatical (Marvà 1932: §39; Sanchis Guarner 1950: §163.a; Badia 1962, I: 128; Valor 1977: §204-§209; Ruaix 1985: 11, 1998: 10; etc.).
      2. Categoria: ‘concepte fonamental’ (DIEC); unitat: primer concepte d’una disciplina.
      3. Sintaxi: primera part (a); justificació de categoria gramatical
      4. Flexió o morfologia: part perifèrica («accidents gramaticals»).

 

4.2    Fonaments de la «morfologia»

La concepció que té la GIEC de la «morfologia» no és la històrica:

2. Començament de la «morfologia» (situada a continuació de la fonètica)
   1. «La morfologia és la part de la gramàtica que estudia l’estructura interna dels mots. S’ocupa de la segmentació de les paraules en unitats mínimes dotades de diferents propietats lingüístiques, de com es combinen aquestes unitats per a crear nous mots o per a donar-los forma variable, i de com incideixen aquestes unitats i els processos en què estan implicades a l’hora d’establir classes de mots.
   2. »L’existència d’una estructura interna en els mots es pot constatar a partir de les correlacions formals i semàntiques que s’observen entre mots diferents o entre les variants gramaticals que pot presentar un mateix mot. En l’adjectiu arrítmic, per exemple, es poden delimitar tres constituents diferents, que reapreixen en altre mots amb un significat semblant: el constituent a-, que també trobem en asimetria o amoral i que té un significat negatiu o de mancança parafrasejable per ‘mancat d’alguna cosa, d’alguna propietat’; el constituent ritm, que apareix en ritm o arrítmia i que té un significat parafrasejable […]; i el constituent -ic, que també apareix en escènic o periòdic.» (GIEC 2016: §6.1)

Per a la Filològica, la primera part de la teoria lingüística no seria la sintaxi, sinó la «morfologia». La GIEC acaba exemplificant propietats de la «morfologia» amb paraules compostes per prefixació (arítmic) i paraules derivades (escènic): els conceptes que en Fabra, en Marvà, en Moll o en Badia apareixen al final de la gramàtica, en la GIEC es troben cap al principi  (2b). A més, la Filològica fa eixa operació sense justificar-la: ¿per quin motiu els «accidents gramaticals» (ajuntats amb els prefixos compositius, arítmic, i els afixos derivatius, escènic) anirien davant de les «categories gramaticals»?

Per una altra banda,  la institució actua com en l’estructura de la gramàtica: no constata (ni argumenta) la separació dels predecessors (ara, els «accidents gramaticals» es tornen la primera part de la teoria lingüística, i incorporen la formació de paraules per derivació i per composició). Hem de tornar a observar que l’actuació descrita no concorda amb ser «familiar» i «tradicional» (§2, 7b).

Com a detall gràfic, un lector reflexiu es fa esta prgunta: si arítmia i asimetria són idèntiques, ¿com és que tenen una grafia diferent en la GIEC (arrítmia / asimetria)? Pareix que haurien de ser o les dos arítmia i asimetria, o les dos arrítmia i assimetria.

Mirem la citació anterior (2) des de la perspectiva teòrica. ¿Què són les paraules (2a)? ¿Quines són les «unitats» que estarien dins de les paraules i quines propietats les definixen (2a)? ¿A través de quines relacions eixes unitats formarien «estructures» (dins de les paraules) i com es definirien eixes relacions (2a)? Cal tindre en compte que l’adjacència d’unitats no forma estructures: hem de relacionar-les, i cada relació s’ha de definir.

Mirem més incògnites. ¿Què és el concepte «classes de mots» i a través de quines propietats de les unitats internes s’arriba a les «classes de mots» (2a)? ¿Què és el concepte «semàntica» (2b)? ¿Què és el concepte «variant gramatical» (2b)?

Hem vist que la Secció Filològica diu que definix regularment els conceptes que usa (§2, 5). Això no obstant, no ha definit ni clarificat cap de les sis nocions per què acabem de preguntar (enumerades en 3b). Per una altra banda, usar conceptes sense definir-los ¿permet sistematitzar per a simplificar (§2, 3) i per a ser «clar i senzill» (§2, 2)?

3. Concepció de la GIEC
   1. Morfologia: primera part de la teoria lingüística.
      1. Contindria les paraules compostes per prefixació (arítmic) i les paraules derivades (escènic).
      2. Formació de paraules: en els precedents, al final (§5.5.1, 3b)
      3. No constata ni justifica la separació dels predecessors («accidents gramaticals»: incorporen la formació de paraules, i serien la primera part de la lingüística).
   2. L’actuació no concorda amb ser «familiar» i «tradicional» (§2, 7b).
   3. Conceptes que no ha definit: paraules (2a); les «unitats» de dins de les paraules, i propietats (2a); relacions per a formar «estructures» (2a); «classes de mots» (6a); «semàntica» (2b); «variant gramatical» (2b).
      1. El camí practicat diferix de definir la terminologia lingüística (§2, 5). L’absència de definicions impedix sistematitzar per a simplificar (§2, 3) i per a ser «clar i senzill» (§2, 2).

Després d’haver usat el concepte paraula («mot»), la GIEC el definix:

4. Definició de paraula («mot») després d’haver usat el concepte
   1. «Les dues unitats bàsiques de la morfologia són el mot i el morfema: el mot és la unitat màxima, i el morfema, la unitat mínima. […]
   2. »Podem definir el morfema com la mínima unitat dotada de significat o de funció gramatical, i el mot com l’agrupament de morfemes dotat d’una certa Autonomia sintàctica, amb el benetès que un mot pot estar constituït per un únic morfema.» (GIEC 2016: §6.1)

Un lector reflexiu ¿pot comprendre la definició anterior (4b)? Per a caracteritzar un concepte d’una disciplina, no podem basar-nos en conceptes de la mateixa disciplina que no hajam definit prèviament. Si apliquem eixe principi metodològic a la proposta anterior, trobarem que es basa es tres nocions que la GIEC no ha definit: «significat», «funció gramatical» i «sintaxi» (i «autonomia sintàctica»).

Per una altra banda, ¿pot existir el concepte unitat màxima? Tota un-itat (nom derivat de l’adjectiu numeral un, fonament o unitat dels adjectius numerals) ¿no ha de ser elemental, simple o indescomponible per definició? Una altra pregunta metodològica: una disciplina ¿pot tindre més d’una unitat (i les dos unitats podrien coincidir: «un mot pot estar constituït per un únic morfema»)?

5. Conceptes no definits usats en una definició (4)
   1. «Significat», «funció gramatical» i «sintaxi» (i «autonomia sintàctica»).
   2. ¿Existix unitat màxima?
   3. Una disciplina ¿pot tindre més d’una unitat (i coincidir)?

Si botem dos capítols i anem a la flexió del verb, trobarem un grau semblant de coherència en la definició del verb (que és una «categoria gramatical» o unitat de la sintaxi):

6. «Les propietats gramaticals del verb»
   1. «El verb presenta les propietats gramaticals del temps, l’aspecte, el mode, la persona i el nombre. A aquestes propietats s’hi pot afegir, encara, la conjugació, que permet classificar els verbs en classes morfològiques. […]» (GIEC §9.2)
   2. «La persona i el nombre són propietats de concordança amb el subjecte. […]» (GIEC §9.2.1)
   3. «Les distincions de temps, aspecte i mode s’analitzen d’una manera detallada en el §24. Aquí ens limitem a apuntar que, des del punt de vista morfològic, totes tres s’expressen d’una manera fusionada.» (GIEC §9.2.2)

En (6a), apareixen cinc conceptes (temps, aspecte, mode, persona i nombre). Si volem «sistematitzar» (§2, 3), haurem d’introduir els conceptes d’u en u, i anant dels més bàsics als més derivats. Quan un gramàtic introduïx el temps, pot aprofitar-ho per a justificar per quin motiu les llengües posen junts dos conceptes diferents, el verb i el temps. En la meua gramàtica, ho explique així: «l’única manera de percebre si un objecte canvia o perdura és comparar-lo en dos moments diferents de la seua existència» (Saragossà 2003: §1.5.4). Cal dir que, per ara, els lingüistes (i els filòsofs) no hem sabut definir els conceptes lloc i temps, afirmació que verificaríem si analitzàrem definicions de diccionaris.

En haver introduït el temps, caldrà explicar les diverses classes de temps que hem creat (un present, dos passats –pensí i pensava– i dos futurs –pensaré i pensaria–). En tercer lloc, haurem de definir la concordança i aplicar-la al verb, operació que justifica que en cada temps hi han sis formes. En quart lloc, caldrà definir els conceptes infinitiu i gerundi (el «participi» és un adjectiu derivat). En el lloc quint, haurem d’explicar quina propietat bàsica o definitòria aporten els anomenats «temps composts». En el lloc sext, caldrà tractar el concepte imperatiu. En el lloc sèptim, haurem de definir què és el concepte subjuntiu, per quines raons els seus «temps» en realitat no expressen temps, i per què només n’hi han quatre (contra la desena dels bàsics o «d’indicatiu»).

Si ara tornem a la GIEC, trobarem que, després de posar juntes cinc nocions (temps, aspecte, mode, persona i nombre), no comença pel  concepte que posa en el primer lloc (el temps), sinó pel concepte que posa al final («persona i nombre», 6b). El temps, l’aspecte i el mode apareixen en segon lloc (6c), però per a dir que es tractaran un capítol més avant (que pertany a la sintaxi; en el paràgraf següent, comentarem eixe detall).

Mirem l’única definició que fa la GIEC (la de l’últim concepte que posa, persona i nombre, 6b). Un lector reflexiu no entén la definició per dos raons unides: la Filològica vol caracteritzar la persona i el nombre recorrent a una noció de la sintaxi (concordança amb el subjecte), la qual apareix en una part de la gramàtica posterior a la morfologia (i que, per tant, no ha tractat).

Al costat de l’anomalia metodològica de recórrer a un concepte que encara no ha tractat (la concordança), convé notar que, en el camí que estem analitzant, hi ha una incoherència: si la concordança del verb amb el subjecte és necessària per a definir el concepte morfològic persona i nombre (6b), haurem de deduir que la sintaxi és prèvia a la flexió del nom, de l’adjectiu i del verb, contra l’actuació de la GIEC. Eixa incoherència (posar la morfologia davant de la sintaxi) també explica que la GIEC es veja obligada a dir que tractarà el temps, l’aspecte i el mode en la sintaxi (6c).

Sobre el concepte concordança, convé notar que l’índex de conceptes remet a 48 classes de concordança (p. 1338), però no al concepte general, fet que fa pensar que el manual usa eixa noció sense definir-la. No cal repetir que no hi ha acord entre l’actuació descrita i els principis metodològics i pedagògics que exposa el manual (§2).

7. Anomalies en el tractament del verb (6)
   1. Recorre a cinc conceptes que no ha definit:
      1. Temps, aspecte, mode, persona i nombre.
   2. Quan els tracta, comença pel concepte que posa al final («persona i nombre»)
      1. Els definix amb nocions sintàctiques (subjecte i concordança), que apareixen en una part posterior.
      2. Temps, aspecte i mode (6c): els tracta en la sintaxi.
   3. Problema de fons:
      1. La sintaxi és prèvia a la flexió.
   4. Una altra anomalia en el concepte concordança.
      1. L’índex de conceptes conté 48 classes de concordança (p. 1338).
      2. Però no conté el concepte general.
   5. Suma de (a-c) i d: no hi ha acord entre l’actuació de 4 i 6 i els principis metodològics i pedagògics que exposa el manual (§2).

Acabarem l’emmarcament de la morfologia observant que no solament inclou la flexió nominal (8b), la flexió verbal (8d) i la formació de paraules (8e-g), sinó també els pronoms i els pronoms febles (8c).

8. Contingut de la morfologia de la GIEC
   1. Morfologia: conceptes bàsics (§6)
   2. La flexió nominal (§8)
   3. La flexió dels pronoms personals. La forma dels pronoms febles. (§8)
   4. La flexió verbal (§9)
   5. La derivació per sufixació. La derivació sense afixos derivatius (§10)
   6. La prefixació (§11)
   7. La composició (§12)

No havia vist mai que les gramàtiques precedents (com ara les citades més amunt, §3, 2) posaren el pronoms i els pronoms febles en la morfologia. Els pronoms són una classe sintàctica de noms, fet que justifica que facen les funcions del nom. Tot això comporta que és un concepte sintàctic. De fet, les gramàtiques solen posar els pronoms en la llista de les «parts de l’oració», com si foren una categoria sintàctica. Quant a la flexió dels pronoms, només en té ell-ella-ells-elles; els altres no en tenen (jo, tu, nosaltres vosaltres; açò, això, allò; res, algú, ningú, altri, hom, tothom).

En el cas dels pronoms febles, són paraules que en general substituïxen constituents del discurs previ. En la pronominalització, el constituent més important és l’objecte directe, seguit per una part dels circumstancials i una part dels subjectes. Com que totes eixes nocions són sintàctiques i no podem caracteritzar conceptes lingüístics usant conceptes lingüístics que no hem tractat, convindrem que posar els pronoms febles abans que la sintaxi és poc coherent. Certament, el títol parla de «la flexió dels pronoms» i «la forma dels pronoms febles». Però ¿té sentit tractar la flexió i la forma d’uns constituents que no podem definir (si actuem coherentment)? Estudiar una paraula és explicar quin valor aporta a la comunicació; i, en haver fet això, focalitzarem els aspectes flexius i els formals particulars (si en té, òbviament). Per una altra banda, pràcticament l’únic pronom àton que té flexió és el / la / els / les (l’altre és li / els).

Convé notar que la Filològica torna a separar-se dels predecessors sense constatar-ho ni justificar-ho (ara, col·locar els pronoms i els pronoms febles en la morfologia), actitud que està prou separada de la «familiaritat» i la «tradició» (§2, 7b).

9. Pronoms i pronoms febles en la morfologia (8c): anomalies
   1. Pronoms: poden fer les funcions del nom; causa: són una classe sintàctica de noms. Figuren en la llista de les categories sintàctiques.
      1. Flexió: ell / ella / ells / elles.
      2. No en tenen: jo, tu, nosaltres vosaltres; açò, això, allò; res, algú, ningú, hom.
   2. Pronoms febles o àtons: s’apliquen a l’objecte, a circumstancials i a subjectes (nocions sintàctiques).
      1. Flexió: pràcticament, només el / la / els / les.
   3. No té sentit tractar la flexió i la forma de constituents que no podem definir (coherentment).
   4. La GIEC torna a separar-se dels predecessors. Però no ho constata ni hi justifica.
      1. Eixa actitud no és la «familiaritat» ni la «tradició» (§2, 7b)

Recapitulem. Hem trobat que, sense comentar-ho ni justificar-ho, la Secció Filològica s’aparta dos voltes dels precedents. La primera separació consistix en canviar la jerarquia entre la sintaxi i la morfologia, de manera que els «accidents gramaticals» (que ajunta als prefixos compositius i als afixos derivatius) estarien per davant de les «categories gramaticals» (2-3). La segona separació és posar els pronoms i els pronoms febles en la morfologia (8-9).

Si amb eixes operacions la GIEC augmentara la coherència de la teoria lingüística heretada, seria comprensible la seua actuació a la vista que no cita bibliografia (com comprovarem més avant, §6). Però hem trobat incoherències clares en el fet de posar la morfologia davant de la sintaxi (3b, 7: definició de la morfologia amb conceptes lingüístics no definits prèviament; i més anomalies metodològiques). El mateix resultat hem obtingut en la incorporació dels pronoms i els pronoms àtons a la morfologia (9a-c). També hem vist per quines raons la sintaxi va davant de la morfologia en la concepció històrica (§4.1, 1).

10. Resum de l’anàlisi dels fonaments de la «morfologia»
    1. La Filològica s’aparta dos voltes dels precedents sense constatar-ho ni justificar-ho.
       1. Canvia la jerarquia entre la sintaxi i la morfologia (els «accidents gramaticals», ajuntats als prefixos compositius i als afixos derivatius) estarien per davant de les «categories gramaticals» (2-3).
       2. Posa els pronoms i els pronoms àtons en la morfologia (8-9).
    2. Eixes operacions no augmenten la coherència de la lingüística heretada, ans al contrari.
       1. Definició de la morfologia amb conceptes lingüístics no definits prèviament, i més anomalies metodològiques (3b, 7).
       2. Hi ha la mateixa actuació en la definició del verb (6-7).
       3. Anomalies en la inclusió dels pronoms i els pronoms àtons en la morfologia (9a-c).

Publicat en el llibre: Valencià i català: noms i acadèmies per a una llengua (València, Editorial Àrbena, 2020). Disponible en llibreries (distribuïdora Enlogística, 960641951, pedidos@enlogistica.com) i en Àmazon.