Valencianitat activa des d’Alacant (VII). Fons del llibre: nacionalismes i llengües (§6.1)

6     Fons del llibre: nacionalismes i llengües

6.1    Cap. 10. «Nacionalismes d’expansió»: un llop disfressat de corder

El llibre que ressenyem s’acaba en els dos conceptes que subjauen en totes les relacions lingüístiques tractades: els nacionalismes (capítol 10) i què són les llengües (capítol 11). Juli Martínez no caracteritza el concepte nacionalisme, potser perquè les dos classes que hi han («d’expansió i de defensa») tenen valors oposats. Els de defensa (que caracteritza primer) busquen l’objectiu de «preservar les característiques idiosincràtiques (llengua, cultura, teixit econòmic, etc.) d’una nació sense estat» (1a). Naixen com a reacció a un «nacionalisme d’expansió», de manera que volen recuperar la llibertat (1a.i).

La descripció anterior comporta que els «nacionalismes d’expansió» procuren que la seua llengua s’expandixca fora del seu àmbit geogràfic, procés que implica subordinar llengües. Però eixe procés no és el bàsic. Si recordem que la marginació d’una llengua va unida a la marginació de la comunitat lingüística que la parla (§2,1, 3), deduirem que el fons del procés no és lingüístic, sinó polític, econòmic i cultural. En definitiva, els nacionalismes d’expansió són «nacionalismes imperialistes» (1b.i).

Els dos nacionalismes tindrien en comú que la llengua pròpia seria «un símbol, un emblema, un estendard» (1c). Convindria saber si la llengua pròpia és una qüestió fonamental per als nacionalismes d’expansió (és un mitjà per a dominar), mentres que els nacionalismes de defensa focalitzarien la identitat pròpia i la recuperació de la llibertat. De fet, hi han nacionalismes de defensa en què la llengua no és essencial (com ara en Irlanda i en Escòcia).

  1. «Nacionalismes d’expansió (b) i de defensa» (a)
    1. «Els nacionalismes de defensa sorgeixen com un intent de preservar les característiques idiosincràtiques (llengua, cultura, teixit econòmic, etc.) d’una nació sense estat, com són els casos del Quebec, Còrcega, Escòcia, Catalunya, Euskal Herria, etc.
      1. »Aquests nacionalismes no pretenen cap tipus d’expansió més enllà de les fronteres que els eren o els són pròpies, ni tampoc exercir cap tipus d’influència (de domini) sobre altres nacions, sinó, simplement, recuperar amb plena normalitat una autonomia funcional (econòmica, institucional, comercial, cultural, lingüística, productiva, etc.).» (p. 119)
    2. Efecte de la caracterització anterior: els nacionalismes d’expansió intenten que una llengua s’escampe fora del seu àmbit, objectiu que implica supeditar llengües.
      1. El procés de fons és l’expansió d’un poble i la dominació d’uns altres pobles. Els nacionalismes d’expansió són «nacionalismes imperialistes» (p. 114).
    3. «Per als nacionalismes, tant els d’expansió com els de defensa, la llengua pròpia de la seua nació és un símbol, un emblema, un estendard.» (p. 120)
      1. ¿És fonamental la llengua pròpia per als nacionalismes d’expansió, mentres que els de defensa focalitzarien la identitat i la llibertat (Irlanda, Escòcia)?

L’actuació de les dos classes de nacionalismes contrasta molt: els d’expansió s’amaguen, mentres que el de defensa es mostren (2a). La causa d’amagar-se és voler fer creure que l’expansió del poble dominant i de la seua llengua seria natural, sense imposicions (§5.2, 11a). En canvi, els nacionalismes de defensa es mostren per una exigència que hem comentat parlant de les llengües supeditades que volen recuperar-se: una de les condicions és explicitar la situació en què es troben i la voluntat de refer-se (§5.3, 12a). No cal dir que, en els pobles subordinats que busquen l’objectiu de recobrar la llibertat, passa exactament igual. El nostre autor fa una explicació ampla sobre l’ocultament dels nacionalismes d’expansió (2b).

  1. Un nacionalisme es mostra (el de defensa); l’altre s’amaga (el d’expansió). Causes
    1. «Hui dia, afortunadament, els nacionalismes d’expansió no són perceptibles, almenys al primer món i, almenys també, en el vessant territorial (sí que ho són en l’àmbit de la influència econòmica, lingüística, etc., com veurem més avant). En canvi, sí que hi són presents els nacionalismes de defensa.» (p. 119)
      1. Causa d’amagar-se: fer creure que l’expansió del seu poble i de la seua llengua seria natural, sense imposicions (§5.2, 11a)
      2. Causa de mostrar-se: explicitar la situació en què es troben i la voluntat de refer-se (com en les llengües, §5.3, 12a).
    2. «Que els nacionalismes d’expansió no siguen perceptibles des del punt de vista territorial no vol dir que no existisquen. Ans al contrari. Aquests nacionalismes perduren i, com hem apuntat en el capítol 8 [ací, §5.2, 11], ho fan emparats en una qualitat que no solien emprar en el passat: la subtilesa –com a mínim, la subtilesa de no usar els tancs per regla general–. Evidentment, quan parlem de nacionalismes lingüístics ens referim precisament als que es desenvolupen, com una de les potes fonamentals, en el si d’aquest tipus de nacionalisme expansiu. Llengua, esports i exhibicions armamentistes són, com ja hem apuntat en alguna ocasió, els tres vèrtexs sobre els quals es basteix de cara a la galeria aquesta ideologia. Aquesta trilogia impulsa el nacionalisme banal, el vesteix de normalitat i escampa els símbols (banderes, himnes) per onsevol presumptament exempts de cap tipus de component autoritari, bel·ligerant o impositiu. El nacionalisme d’estat consagra l’statu quo emparat en les estructures de poder que remen unànimes en la mateixa direcció. Però, per a consolidar aquest statu quo sense escletxes, el nacionalisme d’expansió projecta el seu vessant lingüístic en dos tipus d’actuacions complementàries que pren prestades, amb aparença d’innòcues, de l’àmbit esportiu: fomenta la competició internacional i, alhora, matxuca els rivals petits. Vegem-ho amb detall.» (p. 119-120)

Al final de la darrera citació (2b), Juli Martínez anuncia que estudiarà a continuació les característiques secundàries dels nacionalismes d’expansió (ho fa en les p. 120-128). Tenen coincidències amb les característiques de les «llengües globals» (p. 79-84), que no hem resumit tampoc (§5.1, 5b).

El fet que els nacionalismes d’expansió intentar amagar-se permet entendre una informació que el pedagog de Novelda tracta al principi del capítol sobre els nacionalismes. L’estructurarem en quatre fases. En primer lloc, els nacionalismes d’expansió es presenten com a no nacionalistes (serien neutres o com a màxim patriòtics). En segon lloc, acusen els nacionalismes de defensa de ser «nacionalistes»: per tant, serien els únics nacionalistes. En tercer lloc, els atribuïxen perversitats (entre les quals, «pervertir l’orde constituït», 3a). En quart lloc, intenten passar-los la mala fama dels nacionalistes d’estat (de fet, intenten acostar-los a l’imperialisme i al nazisme). Trobareu eixes quatre fases en les citacions de (3a-b).

L’efecte d’una tal deformació de la realitat és que «el terme nacionalista ha adquirit una connotació negativa» (3c). El nostre autor demostra que, pel valor etimològic, els térmens nacionalisme i patriotisme no són diferents (3d).

  1. Deformació de la realitat: només serien nacionalismes els de defensa (a), que serien perversos (a) i imperialistes (b). Efecte: percepció negativa del terme nacionalisme (c). Nacionalisme i patriotisme: per l’etimologia, no són diferents (d)
    1. «Actualment, des dels altaveus de poder, se sol acusar els nacionalismes de pretendre pervertir l’orde constituït, d’alterar la llei i la normalitat. I, a més, se’ls sol atribuir, mitjançant un sil·logisme depravat, la mateixa abominable essència dels nacionalismes imperialistes que han sembrat de pàgines glorioses la història de la humanitat. Açò, sens dubte, respon a l’interés d’aquests altaveus de mantenir l’statu quo, favorable als seus interessos (és a dir, als de la seua nació). I, per a fer-ho, entre molts altres recursos, generen una trampa lingüística: els nacionalistes contra els patriotes.» (p. 117)
    2. «La segona confusió que tractarem d’aclarir és la que assimila els nacionalismes amb els imperialismes militars basats en la idea de la preeminència d’una nació per damunt de les altres. Aquesta premissa tan simple i, alhora, tan nefanda és la que ha justificat al llarg de la història algunes de les barbaritats més esgarrifoses que ha comés la humanitat contra la humanitat mateix (les altres simplement han permutat el terme nació per religió). Per això, en una reelaboració sistemàtica de la llei de Godwin, els patriotes aboquen sobre els nacionalistes unes calúmnies que hui associem, sense cap mena de dubte, amb la maldat mateix [en una nota, apel·lació als nazis]. Però, no obstant això, caldrà que establim que no tots els nacionalismes són iguals. Que, de fet, n’hi ha, si més no, dos tipus que podem considerar senzillament oposats ja que l’un naix en resposta de l’altre.» (p. 118)
    3. «No ens deu estranyar, per tant, que en l’imaginari col·lectiu el terme nacionalista haja adquirit una connotació negativa, just al contrari que el terme patriota. Mentre que el primer sol ser dibuixat de vermell, amb cua, orelles punxegudes i un trident, el segon és un pacífic llaurador aferrissat que només vol que el deixen sembrar el blat, criar els fills, rebolcar-se pels prats i animar la seua selecció a guanyar el mundial. La trampa lingüística funciona i les altes esferes estableixen una separació entre ells, els bons, els guardians de la constitució, és a dir, els patriotes; i els altres, els dimonis, els secessionistes, els destructius nacionalistes.» (p. 117)
    4. «Aquesta trampa lingüística, però, no resisteix un pas contrastiu amb l’etimologia. Així, el terme nacionalista deriva, com resulta obvi, de nació i aquesta del llatí natio-nationem, substantiu deverbal procedent de nascere (‘nàixer’). Per tant, nació és el lloc, la terra de naixement d’una persona i, per extensió, el conjunt de persones que comparteixen eixa característica. En conseqüència, nacionalista és qui sent estima per la terra que l’ha vist nàixer. Comparem-ho amb patriota. Aquest terme deriva de pàtria, pres del llatí patria, derivat de la forma femenina de l’adjectiu patrius-a-um (‘relatiu als pares’). Així, la col·locació llatina terra patria experimenta un fenomen d’habilitació, omet el nucli terra i és l’adjectiu patria el que n’assumeix el significat, que no és altre que ‘la terra dels pares’. Així doncs, per molt paradoxal que ens semble, patriota és aquell que sent estima per la terra dels seus pares, és a dir, en bona lògica, per la terra en què ha nascut.» (p. 117-118)

Les reflexions etimològiques sobre nacionalisme i patriotisme (3d) ¿són pertinents? Crec que, socialment, no ho són. La qüestió no és l’etimologia, sinó el valor que el nom nacionalisme té en la realitat social. Podríem interpretar l’esforç de Juli Martínez com a un intent de justificar l’actuació del valencianisme polític, el qual (seguint el catalanisme) ha usat el terme nacionalisme per a qualificar-se a ell mateix.

En l’origen, nacionalisme significava que un valencianiste (o un catalaniste) no es considerava regionaliste, terme que associava a una supeditació a la ideologia espanyola centralista. Ser nacionaliste comportava més que defendre una regió espanyola (supeditada al centre). Ara: la forma més simple d’apartar-se del regionalisme poc profund i evitar les connotacions negatives del nom nacionalisme ¿no és usar el terme valencianisme? De fet, crec que eixa actuació ha anat escampant-se a partir d’anar emergint un valencianisme que procura evitar els dos extrems (l’anticatalanisme i el catalanisme).

  1. ¿Nacionalisme o valencianisme?
    1. Reflexions etimològiques sobre nacionalisme i patriotisme (3d): poc pertinents socialment.
      1. Pertinent: valor de nacionalisme en la societat.
    2. Finalitat probable: justificar el valencianisme polític.
      1. Origen: ser valencianiste no és ser regionaliste, sinó més.
    3. Forma d’evitar regionalisme i nacionalisme: valencianisme.

 

Adquirible en llibreries. També en la pàgina web: https://publicaciones.ua.es/es/catalogo/societat-valenciana-en-l-espill-linguistic-la/978-84-9717-450-3

 


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.