Arxiu de la categoria: Articles solts

Els Criteris lingüístics de la DGPL davant de l’AVL

Els Criteris lingüístics de la DGPL davant de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua

Resum

L’article explica amb quines finalitats les Corts Valencianes varen crear en el 2001 l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (§1.1). També constata per quines raons socials la institució afavorix les característiques valencianes (enfront de les balears i de les catalanes, §1.2). En eixa situació, la Conselleria d’Educació elaborà en el 2016 un llibre (Criteris lingüístics) que va contra una de les finalitats de crear l’Acadèmia (§2.1). A més, incorre en diverses anomalies (§2.2-§2.5). Abans de l’edició, l’Acadèmia elaborà un informe sobre el llibre, la major part del qual no ha sigut considerat (tant en el títol de l’obra, §3.1, com en les recomanacions significatives, §3.2). De fet, el llibre publicat atribuïx a l’informe de l’Acadèmia la finalitat contrària de la que expressa l’escrit (§3.3). Les conclusions, a més de remarcar que l’actuació descrita perjudica l’ús públic del valencià, demanen al Govern Valencià actual que corregixca els errors tractats (§4).

Contingut:

  1. Causes i efectes de crear l’Acadèmia
    • Factors valencians
    • Factors internacionals
  2. Els Criteris de la DGPL abans de publicar-los
    • Els Criteris i la finalitat social de l’Acadèmia
    • Rang legal de l’Acadèmia i dels Criteris de la DGPL
    • Títol del llibre
    • La DGPL es separa de les recomanacions de l’Acadèmia
    • Dos anomalies metodològiques dels Criteris de la DGPL
  3. Els Criteris lingüístics publicats
    • La DGPL no aplica els títols proposats per l’Acadèmia
    • La DGPL no aplica les recomanacions sobre el model
    • L’informe ¿coincidix amb l’objectiu dels Criteris?
    • Informació electrònica catalana, però no valenciana
  4. Conclusions

 

1      Causes i efectes de crear l’Acadèmia

1.1    Factors valencians

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua va ser creada per les Corts per a omplir un buit: per a establir la normativa lingüística valenciana i posar-la en la legalitat valenciana. La conseqüència és que la normativa de l’Acadèmia és obligatòria per a totes les institucions públiques de la societat valenciana, siga quin siga el seu àmbit geogràfic i siga quina siga la institució de què depenen. En paraules de la primera llei valenciana: «la normativa lingüística de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua és d’aplicació obligatòria a totes les administracions públiques de la Comunitat Valenciana» (art. 41 de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana).

La Llei de creació de l’Acadèmia (1998) desplega l’abast de les seues normes:

Hauran de ser observades per totes les institucions de la Generalitat, pels Poders Públics, per la resta d’Administracions Públiques, el sistema educatiu, i els mitjans de comunicació, les entitats, els organismes i empreses, de titularitat pública o que compten amb finançament públic (art. 5).

Al costat de la normativa, l’Acadèmia també té competència sobre l’onomàstica valenciana (noms propis de lloc i de persones). Però la seua funció no es limita a elaborar normes. Les Corts Valencianes també han encomanat a la institució una missió social important per a la majoria de valencians: contribuir a superar la fractura social sobre la naturalesa del valencià. En concret, la llei de creació especifica que l’Acadèmia també es crea per a ajudar a superar «el conflicte esterilitzador que es perpetua entre nosaltres […] sobre el nom, la naturalesa i la normativa de la llengua pròpia dels valencians».

No cal dir que eixa problemàtica perjudica el valencià: si usar-lo comporta conflictes, és preferible recórrer a la llengua que no en comporta, el castellà. Una de les manifestacions de la fractura social ha sigut supeditar el valencià als interessos de partits polítics. Necessitem que el tema del valencià no estiga subordinat a partits polítics. L’actitud i les accions de l’Acadèmia haurien d’afavorir que els valencians arribem a acords en la defensa del valencià i de la valencianitat.

A causa de la funció social que ha de complir, l’Acadèmia hauria de caminar cap a dos objectius. Internament (en relació a la normativa lingüística), hauria de procurar arribar a consensos davant de les diverses sensibilitats lingüístiques que hi han en la societat valenciana, sempre mirant d’actuar d’una manera objectiva (fonamentant-se en el coneiximent de la història lingüística valenciana, i en les dades i estructures actuals).

Socialment (externament), la institució deu buscar, per imperatiu legal (i per principis sociològics), un model lingüístic que siga identificador i que siga assumible i practicable per la majoria de la societat valenciana. Eixa assumpció per una gran part de valencians serà el procés que farà que la normativa (i, en general, el model lingüístic valencià) passe, de ser subjectivament desitjable, a estar objectivament consolidat.

Cal dir que, entre la fundació (2001) i el 2016, l’Acadèmia ha caminat cap als dos objectius lingüístics indicats (buscar el consens intern, i la identificació i assumpció social). Tenint en compte que al principi eren  pocs els partidaris de la institució i molts els adversaris, cal reconéixer que les persones que han treballat en l’Acadèmia durant eixos anys ho han fet francament bé.

Com a conseqüència de la funció social general de l’Acadèmia, la llei de creació també li encarrega que «vetle per l’ús normal del valencià i defenga la seua denominació i entitat». La primera part del precepte és sociolingüística («vetlar per l’ús normal del valencià»), mentres que la segona és lingüística («defendre la denominació i entitat del valencià»). Notem que, legalment, l’entitat del valencià és aquella que figura en la gramàtica i el diccionari de l’Acadèmia.

A la vista que el contingut de l’assignatura de valencià (què s’ensenya i com s’ensenya) incidix en l’ús normal del valencià i en la seua denominació i entitat, cal deduir que l’Acadèmia té l’obligació d’incloure entre les seues preocupacions i els seus esforços l’ensenyament del valencià. En concret, hauria de desplegar quatre funcions: 1) mirar si els conceptes i les estructures que s’ensenyen responen a «l’entitat del valencià»; 2) analitzar com es vincula el valencià a la societat valenciana; 3) estudiar si l’escola dona la capacitat d’usar normalment el valencià; 4) deduir com podríem contribuir a millorar la docència. Per tant, l’Acadèmia no solament no té cap problema legal per a observar i reflexionar sobre l’ensenyament del valencià, ans al contrari: forma part de les seues obligacions legals.

En una societat democràtica, la política lingüística i la política educativa corresponen al govern (en la societat valenciana, el Consell de la Generalitat). Però, en una democràcia participativa, és positiu que una institució pública (com és l’Acadèmia) puga, en relació a l’ús públic de la seua llengua pròpia i al seu ensenyament, constatar fets, lligar caps i elaborar informes per als poders públics i per a l’opinió pública.

Cal dir que, institucionalment, l’Acadèmia forma part de la primera llei valenciana (està inclosa en l’Estatut d’Autonomia), de manera que és una institució estable, difícil de modificar (són necessaris dos terços de les Corts Valencianes).

 

1.2    Factors internacionals

Si adoptem ara un punt de vista internacional, constatarem que les gramàtiques i els diccionaris d’una llengua civilitzada i culta són acumulatius en dos sentits: en relació al passat i en relació als altres pobles que compartixen la mateixa llengua. Un bon diccionari de l’anglés procurarà tindre aquelles paraules de Shakespeare que no es diuen en l’anglés actual; així mateix, si és un diccionari d’Estats Units mirarà d’incorporar les particularitats d’uns altres pobles (com ara el d’Anglaterra o el d’Austràlia). Eixa actuació té un complement pràcticament obvi: el fet que els parlants d’un poble preferixquen les particularitats actuals d’eixe poble. Ho demana la identificació, la naturalitat, la llealtat.

L’Acadèmia ha actuat com tocava: els seus diccionaris i gramàtiques són acumulatius davant del passat (especialment, el període clàssic) i davant de les Illes Balears i de Catalunya; i procura donar preferència a les particularitats valencianes. Les seues obres posen criteris per a indicar quines paraules, quines construccions i quines formes són les que la institució troba més adequades per als usos generals, per als escrits oficials i per a les administracions públiques: en definitiva, com hauria de ser el model lingüístic valencià.

El diccionari diferencia entre entrades principals i secundàries. Així, el verb jaquir era d’ús habitual en el valencià clàssic fins a 1450. Però fa segles que els valencians només diem deixar. En conseqüència, el diccionari de l’Acadèmia inclou l’entrada jaquir, però envia a deixar. Ara, un exemple geogràfic: com que el valencià (i també el català occidental) diu espill, l’entrada mirall (que és la paraula viva en balear i en català oriental) remet a espill. Les jerarquies referides impliquen que un escrit oficial o d’una administració pública deu usar deixar i espill.

La veritat és que els principis descrits (acumulació i preferència per les formes pròpies) responen al sentit comú. Si hem dedicat tres paràgrafs al tema, és perquè, conscientment o inconscientment, alguns no sempre seguixen el camí de triar regularment les paraules, les formes i les construccions valencianes.

En el llibre El valencianisme lingüístic (2018), recorrent a sociolingüistes i ideòlegs (Lluís Polanco, Toni Mollà, Enric Sòria) he intentat mostrar que l’origen d’eixa actuació està en el valencià escrit dels anys setanta i huitanta (§10.3.1). També hi tracte quins efectes negatius tingué aquell model lingüístic, i com el valencianisme més avançat intentà solucionar-los (§10.3.2). Una conseqüència va ser que el Bloc Nacionaliste Valencià estigué clarament al costat de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua durant tot el procés de creació (§10.3.3).

 

2      Els Criteris de la DGPL abans de publicar-los

2.1    Els Criteris i la finalitat social de l’Acadèmia

És preceptiu que, en qüestions de llengua, tota iniciativa pública demane un informe a l’Acadèmia. Com a conseqüència, el dia 29 de juliol del 2016 la Direcció General de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme (DGPL) envià a l’Acadèmia un llibre titulat Criteris lingüístics de la Generalitat Valenciana, i demanà l’informe per via d’urgència. Entre el final de juliol i el principi de setembre, l’Acadèmia no té activitat. Això obligà a reunir, en agost, tres acadèmics i un tècnic lingüístic per a estudiar l’obra i elaborar un informe, que fon enviat a la DGPL el dia 13 de setembre (es pot consultar en http://www.avl.gva.es/web/acords).

El document recorda la necessitat que el model lingüístic valencià no estiga subordinat a partits polítics: «pensem que seria desitjable disposar d’uns criteris estables i consolidats per al conjunt de les administracions públiques, a fi d’evitar que vagen canviant segons les vel·leïtats personals de cada redactor o les preferències del partit que governe en cada moment».

Convé destacar-ho: si una de les raons de crear l’Acadèmia era evitar que el valencià estiguera supeditat a partits polítics (§1.1), la decisió de la DGPL del 2015-2019 de proposar un model té la conseqüència d’anar arrere. Hem tornat al període anterior a crear l’Acadèmia: supeditar el model lingüístic al «partit que governe en cada moment». Si el Govern Valencià actual no rectifica, a partir d’ara cada Govern Valencià tindrà dret a elaborar el seu model lingüístic.

 

2.2    Rang legal de l’Acadèmia i dels Criteris de la DGPL

La decisió descrita (§2.1) prové d’un òrgan secundari, i té un estatus legal baix. L’informe de l’Acadèmia constata que la seua normativa té la jerarquia màxima per dos raons: per l’article 41 de l’Estatut d’Autonomia (ja reproduït, §1), i perquè la institució forma part de l’Estatut, que és la primera llei valenciana. Un altre informe de la institució (27-01-2017) ho expressa així:

La normativa de l’AVL té valor erga omnes, un valor conferit, a més, per una llei orgànica de caràcter paccionat entre l’Estat i la Comunitat Valenciana, que forma part del bloc de constitucionalitat, com ho és l’Estatut d’Autonomia.

Per contra, els Criteris de la DGPL tenen un rang legal baix:

A diferència del caràcter prescriptiu universal de la normativa de l’AVL, els Criteris no tenen el caràcter de disposició de caràcter general ni han sigut tramitats seguint el procediment legal establit per a l’elaboració d’este tipus de normes jurídiques.

De fet, el llibre de la DGPL només és una «resolució administrativa». Quant a la DGPL, és un òrgan de quart nivell (Consell / Conselleria d’Educació / Subsecretari Autonòmic d’Educació / DGPL).

La suma de les característiques dites explica que les instruccions de la DGPL només són aplicables al Consell i a les conselleries, de manera que es queden fora del seu abast els ajuntaments, les diputacions, les universitats, l’escola, els mitjans de comunicació, l’administració de l’estat espanyol. I també la majoria de les institucions de la Generalitat (les Corts, la Sindicatura de Comptes, etc.): totes les institucions de la Generalitat excepte el Consell i les conselleries).

 

2.3    Títol del llibre

L’obra que la DGPL envià a l’Acadèmia es titulava Criteris lingüístics de la Generalitat Valenciana. Davant d’eixe nom, l’informe recorda que la Generalitat és «el conjunt de les institucions d’autogovern de la Comunitat Valenciana» (art. 20 de l’Estatut): el Consell, les Corts, la Sindicatura de Comptes, el Síndic de Greuges, el Consell Valencià de Cultura, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, el Consell Jurídic Consultiu…

Eixa constatació implica que el títol que havia posat la DGPL era poc adequat (i poc legal). De fet, el títol insinuava que l’Acadèmia (una institució de primer nivell) hauria de seguir les instruccions d’un òrgan de quart nivell (la DGPL). En paraules de l’informe:

Si la Direcció General de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme vol aprovar uns criteris lingüístics propis caldrà precisar que són els criteris de la Direcció General o, en tot cas, del Consell, però no de la Generalitat, sobretot si eixos criteris, tal com s’especifica en l’informe adjunt, divergixen en alguns aspectes de les normes i recomanacions establides per l’AVL, que és, de conformitat amb el que indica l’Estatut, “la institució normativa de l’idioma valencià” (art. 6.8).

Davant de la incoherència descrita, el document de l’Acadèmia deduïx que «caldria corregir» el títol, i suggerix que siga «criteris lingüístics de la Direcció General o, en tot cas, del Consell, però no de la Generalitat».

Les propostes de l’Acadèmia són clares i inequívoques, ja que expressen o bé qui ha elaborat el llibre (la DGPL), o bé a qui es pot aplicar (al Consell).

 

2.4    La DGPL es separa de les recomanacions de l’Acadèmia

Sabem que l’informe de l’Acadèmia constata que els Criteris de la DGPL van contra la necessitat social que el valencià no estiga supeditat a partits polítics (§2.1). Ara, hem trobat la concreció: «eixos criteris, tal com s’especifica en l’informe adjunt, divergixen en alguns aspectes de les normes i recomanacions establides per l’AVL» (§2.3). L’informe descriu 21 «revisions» que haurien de fer les instruccions de la DGPL.

 

2.5    Dos anomalies metodològiques dels Criteris de la DGPL

En la confecció del llibre de la DGPL, hi ha alguna anomalia metodològica. Contràriament als Criteris lingüístics de 1995 (publicats per la Conselleria d’Educació quan encara no existia l’Acadèmia ni el projecte de crear-la), els Criteris de la DGPL no posen qui ha dirigit l’obra, qui l’ha redactada i quines persones han col·laborat. Un treball públic deu dir qui són els autors per a poder atribuir-los els mèrits (i, si escau, per a demanar-los responsabilitats).

Per una altra banda, els Criteris no expliciten si seguixen o no seguixen les normes i les recomanacions de l’Acadèmia. L’actuació adequada hauria sigut que, cada volta que l’òrgan inferior es separara de la institució superior, ho constatara i, sobretot, ho justificara.

Un exemple: l’Acadèmia posa en igualtat Vos quedeu i Us quedeu; però només usa vos en els seus escrits perquè és l’actuació dels valencians (i dels balears); i, especialment, perquè us sona estrany a la majoria de valencians (No puc entendre-vos / entendre-us). En canvi, els Criteris es decanten per us sense aportar cap justificació. Constatar i fonamentar les decisions és una actuació pròpia d’una societat democràtica, transparent, coherent i eficaç, a on cada institució i cada òrgan fa la seua funció.

I bé, en la confecció dels Criteris de la DGPL hi ha hagut l’actuació contrària de la previsible: han sigut els elaboradors de l’informe de l’Acadèmia els qui han hagut de llegir els Criteris i, instrucció a instrucció, contrastar-les amb les normes i les recomanacions de les obres de l’Acadèmia per a trobar les divergències.

 

3      Els Criteris lingüístics publicats

3.1    La DGPL no aplica els títols proposats per l’Acadèmia

Després de comentar característiques dels Criteris abans de publicar-los, mirarem si l’informe de l’Acadèmia ha incidit en l’obra editada (en novembre del 2016).

Hem vist que l’informe observa que el llibre de la DGPL va contra una de les necessitats de la societat valenciana (evitar que el model lingüístic estiga supeditat a partits polítics, §2.1); i sabem que l’obra tenia un títol que comportava que un òrgan de quart nivell (§2.2) manaria sobre una institució de primer nivell (§2.3). Eixes deficiències detectades en l’informe ¿no eren prou per a persuadir un polític reflexiu i responsable sobre la necessitat de modificar l’obra (o sobre la conveniència de no publicar-la)? Això no obstant, l’obra s’ha publicat sense incorporar en general les «revisions» de l’Acadèmia.

La DGPL no ha aplicat els títols proposats (Criteris lingüístics de la DGPL, o del Consell). Al nom inicial (Generalitat), ha incorporat Administració (Criteris lingüístics de l’Administració de la Generalitat). Eixa paraula ¿soluciona els efectes negatius del primer títol, o els augmenta? El nom administració implica que l’obra no seria aplicable als qui l’han aprovada (explícitament o tàcitament): els polítics del Consell.

A més d’incrementar un efecte negatiu, el títol conserva l’anomalia inicial. L’expressió Administració de la Generalitat fa pensar als lectors que els administratius de tota institució de la Generalitat externa al Consell i les conselleries (les Corts, la Sindicatura de Comptes, el Síndic de Greuges, el Consell Valencià de Cultura, el Consell Jurídic Consultiu…) haurien d’aplicar les instruccions de la DGPL. En realitat, els mateixos administratius de l’Acadèmia no haurien d’aplicar les normes de la institució, sinó les instruccions de la DGPL. De fet, una administrativa de l’Acadèmia rebé una telefonada de la DGPL preguntant-li quants exemplars dels Criteris volien a fi que els administratius de l’Acadèmia els aplicaren.

Estem davant d’una actuació que fa pensar, més que en una societat transparent i coherent, en una societat fosca i poc democràtica.

El fet de no posar un nom que expresse a qui són aplicables legalment les normes de la DGPL ha anat acompanyat d’una altra anomalia: repartir el llibre per fora del Consell i les conselleries. Com ara, al cap d’onze dies haver publicat els Criteris (4-12-2016) la DGPL els enviava a tots els ajuntaments valencians. També l’ha repartit a persones, com els assistents al «xvi Congrés d’Estudiants de Filologia Catalana» (València, 4-6 abril del 2017). És com si els destinataris dels Criteris no foren els qui determinen les lleis valencianes, sinó els que apunten el títol posat.

Per una altra banda, el títol del llibre possibilita la coacció, la qual s’ha materialitzat segons informació privada que m’ha arribat (en la p. 176 del llibre El valencianisme lingüístic, 2018, n’hi ha un exemple).

 

3.2    La DGPL no aplica les recomanacions sobre el model

La Introducció del llibre publicat diu que ha acceptat les recomanacions de l’Acadèmia («D’acord amb l’informe emés per l’AVL en data 13 de setembre de 2016, s’han revisat algunes solucions a fi d’adequar-les a les seues recomanacions», p. 13). Però l’afirmació «d’adequar [els Criteris] a les recomanacions» de l’informe de l’Acadèmia no és certa. De 21 revisions que conté l’informe de l’Acadèmia, n’hi han 12 que afecten el model lingüístic valencià. Les altres 9 són detalls insignificants (com ara canviar el holding per l’holding). I bé, la versió publicada dels Criteris ha introduït els 9 detalls insignificants, però cap de les 12 qüestioins que afecten el model lingüístic. Je tractat el tema en el llibre El valencianisme lingüístic (§9.3).

La carta que la DGPL envià als ajuntaments amb un exemplar dels Criteris (13-12-2016) actua igual: descriu el tema d’una manera que fa pensar als lectors que la DGPL ha aplicat les correccions i les recomanacions de l’Acadèmia:

Els criteris han comptat, com no podia ser d’una altra manera, amb l’informe preceptiu de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, arran del qual es corregiren algunes qüestions que no seguien la normativa i s’incorporaren al text altres suggeriments de millora.

Seguim en l’actuació indicada pel títol de l’obra (§3.1): l’òrgan de quart nivell estaria al capdamunt de la jerarquia i, per tant, no tindria per què seguir les recomanacions de la institució de primer nivell. Això mateix explicaria l’anomalia metodològica que ha sigut l’Acadèmia qui ha hagut de buscar les separacions de les seues normes i recomanacions, en compte d’exposar-les l’òrgan inferior (§2.5).

 

3.3    L’informe ¿coincidix amb l’objectiu dels Criteris?

Al costat de no aplicar les recomanacions de l’Acadèmia, hi ha l’afirmació que el seu informe coincidiria amb l’objectiu dels Criteris de la DGPL:

D’acord amb l’informe emés per l’AVL en data 13 de setembre de 2016, s’han revisat algunes solucions a fi d’adequar-les a les seues recomanacions, amb el desig exprés de “disposar d’uns criteris estables i consolidats per al conjunt de les administracions públiques”. L’objectiu compartit amb l’AVL ha sigut la llavor d’aquest treball que ara presentem. (Introducció, p. 13)

Això no obstant, hem vist cap al principi (§2.1) que l’Acadèmia presenta negativament l’actuació de la DGPL per una raó clara (perquè supedita el model lingüístic a partits polítics: «pensem que seria desitjable disposar d’uns criteris estables i consolidats per al conjunt de les administracions públiques, a fi d’evitar que vagen canviant segons […] les preferències del partit que governe en cada moment»).

Atribuir a algú l’afirmació contrària de la que ha dit no és precisament una actuació ètica encomiable.

 

3.4    Informació electrònica catalana, però no valenciana

En la bibliografia, els Criteris de la DGPL no posen l’adreça electrònica del diccionari de l’Acadèmia. Però sí que està la dels diccionaris de l’Institut d’Estudis Catalans, de l’Enciclopèdia Catalana i del Diccionari català-valencià-balear. Semblantment, no està l’adreça electrònica de la gramàtica de l’Acadèmia. En canvi, sí que apareix la de tres obres gramaticals catalanes.

Per una altra banda, la bibliografia no conté les gramàtiques de Manuel Sanchis Guarner, de Carles Salvador i d’Enric Valor. En el llibre citat (2018: §2.3), informe que la consulta d’eixes gramàtiques hauria evitat errors significatius dels Criteris de la DGPL (i faig deu remissions per a verificar-ho).

En el mateix llibre (en §9.4), estudie les variacions entre la primera edició dels Criteris (2016) i la segona (2017), les més importants de les quals són poc positives.

 

4      Conclusions

En el 2015, el canvi de govern en la Generalitat feia pensar en una millora de les condicions democràtiques. I així ha sigut en molts camps del Consell i de les conselleries. Un exemple destacable és que el Govern Valencià del període 2015-2019 ha posat en funcionament una Conselleria de Transparència, Responsabilitat Social, Participació i Cooperació, dirigida per Manuel Alcaraz Ramos, professor d’Alacant de dret.

A més, són molts els polítics d’eixe govern que han anat pel camí de recuperar dignitat per a la política valenciana, actuació que impulsa els valencians a tornar a confiar en la Generalitat. Però els fets que hem descrit ací (§2 i §3) no van per eixa direcció.

Les Corts varen crear l’Acadèmia per a establir i legalitzar la normativa lingüística, i també per a llevar el model lingüístic valencià del tutelatge de partits polítics (§1). En canvi, l’actuació de la DGPL vulnera eixe objectiu de les Corts i supedita el model lingüístic del Consell als polítics que hi hagen (§2.1 i §3.2).

Per una altra banda, el títol de l’obra (§2.1 i §3.1), la distribució per fora del Consell (§3.1) i la manera d’elaborar-la (§2.5) comporten la voluntat de posar un òrgan de quart nivell per davant d’una institució de primer nivell. Per últim, la DGPL fa dir a l’informe de l’Acadèmia el contrari del que diu (§3.3).

Tot això és poc favorable per a la cohesió de la societat valenciana, ja que no busca l’objectiu de superar «el conflicte esterilitzador que es perpetua entre nosaltres […] sobre el nom, la naturalesa i la normativa de la llengua pròpia dels valencians» (Llei de Creació de l’Acadèmia).

A més, tornar a supeditar el model lingüístic valencià a partits polítics va contra l’ús social del valencià. És obvi que un model lingüístic valencià transversal afavorix l’ús públic de la llengua pròpia dels valencians, de la mateixa manera que la vinculació del model a una ideologia induïx a no parlar en valencià aquelles persones que no compartixen eixa ideologia.

El panorama descrit és més trist si tenim en compte que la DGPL és un òrgan d’un Govern Valencià que està clarament a favor de potenciar l’ús públic del valencià. Esperem que el segon Govern del Botànic sàpia rectificar els errors ací descrits, de manera que la seua actuació sobre el model lingüístic valencià siga modèlica per als governs valencians posteriors.

 

 

Abelard Saragossà i la UCE (Prada)

Paraules d’Abelard Saragossà als qui l’esperaven en la Universitat Catalana d’Estiu del 2019

 

Picassent (l’Horta), 5 de maig del 2019

 

 

Amigues i amics de la Universitat Catalana d’Estiu,

El curs del 2018 sobre la grafia de les paraules compostes va ser impactant per a mi. Intel·lectualment, era un curs dur, ja que mostrava que ni la Gran Enciclopèdia Catalana ni sobretot la Secció Filològica havien comprés i assimilat les aportacions de la gramàtica de Fabra de 1956 sobre el tema, cosa que ha tingut (i té) efectes negatius sobre la grafia de les paraules compostes.

Entre els qui veníeu a cada classe i jo, crec que hi havia compenetració intel·lectual i, com a conseqüència, hi havia molta confiança entre nosaltres. Trobe que també hi havia un sentiment de satisfacció (en mi, molt gran). A més, em feia la impressió que els assistents que variaven i només venien a una classe també estaven a gust, a pesar que el contingut de cada classe demanava conéixer el contingut de les anteriors.

L’emoció que sentia culminà quan Josep Vicent Sanxis (gràcies al qual havia anat a Prada) em digué que, en una assemblea d’alumnes, havíeu demanat que repetira com a professor per al curs del 2019. A l’endemà, vaig acordar amb vosaltres que, mentres volguéreu, cada estiu faria un curs sobre un tema diferent, sempre problemàtic des del punt de vista de la normativa lingüística. Per a enguany (2019), seria sobre l’anomenat lo neutre.

Per la raó que diré, jo tenia (i tinc) molta il·lusió pel projecte d’anar cada estiu a Prada. Una part dels assistents al curs de les paraules compostes teníeu molt d’interés per la nostra normativa. De fet, em féieu preguntes sobre qüestions que no formaven part del temari (com ara si era coherent el plural qualssevol; o sobre el plural hi han, hi havien, etc., que jo usava parlant en classe sempre que el subjecte estava en plural). Teníeu molt d’interés per conéixer la nostra normativa: i, també, molt interés per millorar-la. Ara, ja estem prop d’a on volia arribar.

La passió i el compromís social són dos mitjans necessaris per a investigar. Però amb això no n’hi ha prou. La formació en la metodologia de la ciència és indispensable. I, en les meues classes, les reflexions sobre principis metodològics són habituals, les quals tenen la finalitat que els alumnes avancen per ells mateixos, sense les crosses del professor. De fet, el plaer màxim que he sentit en la meua docència de la Universitat de València és comprovar que un alumne ja no em necessitava: ja podia caminar o investigar per ell mateix (per ell mateixa, jo mateixa, tu mateixa, nosaltres mateixa: així ho diu el valencià viu, variació lingüística que no és cap barbaritat, ans al contrari).

I bé, amics de Prada, jo no solament espere fer cursos que agraden (com el de la grafia de les paraules compostes): també espere impulsar a investigar. Aspire (i espere) que u dels efectes de la nostra activitat siga que tinguen continuïtat els treballs de Joan Solà: Estudis de sintaxi catalana (1972-1973), Qüestions controvertides de sintaxi catalana (1987) i Sintaxi normativa: estat de la qüestió (1994). A més, en cada curs que farem espere que aportaré una proposta per a solucionar el problema estudiat.

Però resulta que qüestions personals m’impediran poder anar a Prada enguany (2019). Em sap molt de mal, perquè un començament tan bo com el de les paraules compostes demanava un altre curs per a mostrar que, entre tots, som capaços de mantindre la tensió, l’interés i l’emoció del 2018. Josep Vicent Sanxis i jo hem mirat si era factible fer un curs més intensiu (quatre hores de matí i quatre de vesprada); però no ha pogut ser.

L’únic que puc fer és ajornar el tema d’enguany (el lo neutre) per al 2020. També voldria dir-vos que estic a disposició per a fer cursos. Em jubilaré en setembre del 2019 no per l’edat (tindré aleshores 65 anys complits), sinó perquè no tinc prou de temps per a fer classes en la Universitat de València, ser membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i buidar els milers de pàgines sobre sintaxi, flexió, semàntica i fonètica que he elaborat durant trenta anys de docència. Però sí que podré fer cursos intensius com el de Prada. Si li interessa a algun grup de persones, estaré disponible per a fer cursos d’eixa classe en les Illes Balears, en València o en Catalunya (Sud o Nord; i també en Aragó, que  hauria d’estar amb nosaltres, i no amb el centralisme espanyol).

Deixeu-me confessar que, abans d’escriure esta carta, sentia molta tristor. En canvi, ara que l’he acabada estic ple de força i d’il·lusió pensant en el curs del 2020.

Amigues i amics, fins a l’estiu del 2020 (¡si no és que algun grup em crida per a fer un curs abans!).

Abelard Saragossà