3. La paraula ben en gramàtiques de Fabra (II). 1956. El grau de coherència de Fabra com a gramàtic

La lingüística catalana presenta a Fabra com a un gran gramàtic. No obstant, en esta secció trobarem dades gramaticals significatives que no van en eixa direcció (§3.3.1, 4g; §3.3.2, 8a, 8c-d). En les dos gramàtiques que hem estudiat (§3.1 i §3.2), hem vist molt poques propietats teòriques positives, de manera que els lectors tenen una informació escassa sobre ben. En la darrera gramàtica que tractarem (§3.3), trobarem una novetat important: la presència de teoria. També canvia l’estructura de la gramàtica. Mirarem si eixes dos variacions teòriques tenen efectes positius en la caracterització de la paraula bé / ben. (Els lectors que no disposen de temps per a llegir l’anàlisi de la gramàtica de 1956 tenen, en §3.3.2, 8, un resum de les aportacions i de les limitacions; i, en §3.3, les conclusions sobre les tres gramàtiques estudiades de Fabra.)

 

3.3    La paraula ben en Fabra (1956)

3.3.1   De «adjectius determinatius» (1912, 1918) a «adjectius pronominals» i «numerals cardinals»

L’estructura de la gramàtica de 1956 és diferent de les dos anteriors. Ara, no hi ha ni «morfologia + sintaxi» (1912), i tampoc una llista de les categories sintàctiques (1918). En un treball sobre la gramàtica de 1956 (Saragossà 2007), intentí demostrar que l’estructura respon a la formació de l’oració (ho he reflectit en l’índex amb informació entre claudàtors, 1b, 1d i 1e).

L’estructura de la gramàtica (que és molt positiva) va unida a una altra variació: ara, hi ha teoria; el nostre autor definix una part dels conceptes que usa. Eixa novetat deriva de destinar la gramàtica als mestres (com informa Joan Coromines en el Prefaci). Cal dir que l’actitud que tenim davant és molt noble: com que els docents no poden fer classes de llengua sense teoria, Fabra es preocupa per caracteritzar conceptes.

En l’índex (1), he reproduït el contingut dels dos capítols a on trobarem les dos descripcions dels quantitatius indefinits: en (1b.v: «adjectius pronominals») i en (1d.viii: «els adverbis»):

  1. Fabra (1956): ni «morfologia + sintaxi» (1912) ni llista de categories sintàctiques (1918). Ara, estructuració de l’oració
    1. Ortografia
    2. Grup nominal [subjecte]
      1. Formes masculines i formes femenines de l’adjectiu
      2. Noms masculins i noms femenins
      3. Les formes del plural
      4. Article indefinit
      5. Adjectius pronominals
      6. Numerals cardinals
      7. ronoms
      8. L’anomenat article neutre
    3. Verb
    4. Complements del verb [objecte + circumstancials]
      1. Els pronoms febles
      2. El complement-acusatiu
      3. El complement-datiu
      4. Altres complements d’objecte
      5. Complements circumstancials
      6. Preposicions
      7. El terme predicatiu
      8. Els adverbis
    5. Grups verbals [oració composta]
    6. Derivació
    7. Composició

Sabem que, en les obres anteriors, Fabra usa l’expressió «pronom i adjectiu determinatiu» (1912: §3.1, 2b; 1918: §3.2, 6e), en la qual inclou un conjunt prou ample de constituents (§3.2, 7a: pronoms personals, possessius, demostratius, relatius, numerals i quantitatius, altres adjectius, altres pronoms). Si llevem els pronoms (personals i relatius) i els adjectius possessius, el panorama es simplifica i s’entén més bé: els «adjectius determinatius» inclourien els adjectius quantitatius (els numerals i els indefinits), els adjectius demostratius i l’article.

En 1956, el nostre autor afirma que «adjectius determinatius» és una «denominació certament inadequada» (§38). Els adjectius demostratius i l’article expressen, en el seu valor bàsic, que el receptor coneix les entitats de què parla l’emissor, i no hi ha una determinació més gran que eixa (conéixer les entitats). Però Fabra no fonamenta la seua afirmació. Substituïx «adjectius determinatius» per «adjectius pronominals», expressió que aplica als adjectius possessius, als demostratius i als «indefinits». Fora dels «adjectius pronominals» estarien els adjectius numerals, que anomena d’una forma innecessàriament complicada («noms de nombre numerals cardinals»). En la citació 3, trobarem tota la informació dita. Però he volgut descriure-la primer per a facilitar la lectura.

Des del punt de vista terminolòc, adjectiu pronominal potser tindria sentit si volguera dir ‘adjectius que van davant del nom’. Però Fabra no fa eixa definició (com comprovarem en 3b), la qual també seria aplicable als adjectius numerals.

Des de la perspectiva conceptual, sorprén als lectors que els adjectius quantitatius indefinits estarien separats dels adjectius numerals (a pesar que tots expressen quantitats); i estarien units (sense els numerals) als adjectius demostratius (i també als possessius). Ací tenim una síntesi de la informació exposada (2a-b) i de l’anàlisi (2c):

  1. De «pronoms i adjectius determinatius» a «adjectius pronominals» i «noms de nombre numerals cardinals»
    1. 1912 i 1918: «pronom i adjectiu determinatiu» (§3.1, 2b; §3.2, 6e).
      1. Contingut: pronoms personals, possessius, demostratius, relatius, numerals i quantitatius, altres adjectius, altres pronoms (§3.2, 7a).
      2. Llevant els pronoms (personals i relatius) i els adjectius possessius, queda:
      3. «adjectius determinatius»: adjectius quantitatius (els numerals i els indefinits), adjectius demostratius i l’article.
      4. Els demostratius i l’article són les paraules més «determinatives» perquè comporten, en l’ús bàsic, que el receptor coneix les entitats de què parla l’emissor.
    2. 1956: «adjectius determinatius» seria una «denominació certament inadequada» (§38). Però no explica el motiu.
      1. La substituïx per «adjectius pronominals» i «noms de nombre numerals cardinals».
      2. «Adjectius pronominals»: serien els possessius, els demostratius i els «indefinits».
      3. «Noms de nombre numerals cardinals»: els adjectius numerals.
    3. Anàlisi:
      1. L’expressió adjectiu pronominal podria ser vàlida si significara ‘adjectius que van davant del nom’; però és aplicable també als numerals. A més, Fabra no fa eixa definició (3).
      2. Conceptualment, es estrany agrupar els adjectius quantitatius indefinits amb els adjectius demostratius (i també amb els possessius). També ho és que, en eixa agrupació, deixe fora els adjectius numerals (que anomena d’una manera innecessàriament complicada, «noms de nombre»).

Hem dit que Fabra (1956) definix una part dels conceptes que usa, entre els quals estan els «adjectius pronominals» (3b) i els «noms de nombre numerals cardinals» (3c). Diria que convé començar la lectura per (3d), ja que dividix els adjectius en qualificatius i no qualificatius (els «pronominals» i els numerals):

  1. Definició dels «adjectius pronominals» (b) i dels «noms de nombre numerals cardinals» (c)
    1. «Adjectius pronominals. Dins d’un grup nominal, els articles definits i indefinit serveixen, com hem vist (§§26 i 37), per a introduir en la frase el nom al qual s’adjunten marcant que aquest nom és un nom determinat o un nom indeterminat.
    2. »La funció essencial dels adjectius dits pronominals és d’introduir en la frase el nom al qual s’anteposen tot expressant una idea de nombre, de quantitat, d’identitat, etc.
    3. »Són així mateix introductors del nom els noms de nombre numerals cardinals (§39) quan se’ls empra adjectivament (tres cavalls, vint roures).
    4. »De les dues categories en què tradicionalment es divideixen els adjectius, s’inclouen en l’una els adjectius pronominals i els noms de nombres usats adjectivament i en l’altra, la resta dels adjectius, els quals són designats amb la denominació d’adjectius qualificatius.» (Fabra 1956: §38)
    5. Formarien part dels «adjectius pronominals»:
      1. «Adjectius dits possessius (que també podríem anomenar personals)».
      2. «Adjectius dits demostratius».
      3. Mateix, altre, tal, l’adjectiu interrogatiu quin, l’adjectiu relatiu qual.
      4. Els «adjectius dits indefinits» (§38).
    6. Estudi dels «noms de nombre numerals cardinals» o «numerals cardinals» en §39.

Tenim que els adjectius podrien ser qualificatius i no qualificatius. Els no qualificatius es dividirien en «pronominals i noms de nombres usats adjectivament» (3d). Els adjectius qualificatius haurien d’expressar qualitats (com insinua el seu nom). ¿Quina propietat en comú tenen els adjectius no qualificatius? Fabra no ho diu, de manera que tenim davant una noció no caracteritzada. Eixa absència impedix exposar quina propietat permet dividir els adjectius no qualificatius en«pronominals i noms de nombres usats adjectivament». És la segona absència teòrica.

Els «adjectius pronominals» tindrien una propietat: «introduir en la frase el nom al qual s’anteposen» (3b). ¿Què és «introduir un nom», en què consistix eixa operació, quines propietats té? Sense contestar a eixes preguntes, la definició que comentem no és realment una definició.

Dins de la introducció de noms, hi haurien diverses nocions: «nombre, de quantitat, d’identitat» i un etcètera (que Fabra no explica). Com que el nostre autor no ha definit realment els «adjectius pronominals» no pot dir a quines propietats recorre per a dividir-los en «nombre, de quantitat, d’identitat, etc.»

En la dualitat «nombre, de quantitat», els nombres ¿no són una quantitat? Si consultem la definició que el DGLC fa de quantitat (que he reproduït en 4b.ii), comprovarem que es concreta en nombres, de manera que els nombres estarien dins de les quantitats: de fet, són les quantitats definides.

Per una altra banda, ¿què tenen en comú les quantitats i «la identitat»? Convindrem que, sense fer eixa operació,  en les paraules que analitzem hi ha poc més que terminologia.

La citació que analitzem diu que els adjectius numerals («noms de nombre numerals cardinals») «són així mateix introductors del nom». El nostre autor explicita («així mateix») que els numerals tenen la mateixa propietat que els «adjectius pronominals», de manera que és incoherent posar-los fora.

Com a detall, notarem que convé practicar el camí que Fabra seguia en 1912 (§3.1, 2b): els adjectius numerals s’estudien abans que els indefinits, ja que les quantitats precises (els numerals) van davant de les imprecises (els indefinits). En canvi, en 1956 els quantitatius indefinits van davant dels numerals:

  1. Anàlisi de la caracterització dels «adjectius pronominals» i els «noms de nombre numerals cardinals» (3)
    1. Adjectius: qualificatius i no qualificatius.
      1. No qualificatius: «pronominals i noms de nombres usats adjectivament» (3d).
      2. Propietat en comú dels no qualificatius: no apareix.
      3. Propietat per a obtindre la divisió «pronominals i noms de nombres usats adjectivament»: és absent.
    2. Funció dels «adjectius pronominals»: «introduir» noms (3b).
      1. Propietats de la «introducció»: cap.
    3. Dins de la «introducció» de noms: «nombre, de quantitat, d’identitat, etc.».
      1. Propietats que permeten dividir el concepte general (no definit): no apareixen.
      2. «Etcètera»: no explicat.
    4. Dualitat «nombre, de quantitat» (c): els nombres formen part de la quantitat (com mostra el DGLC, i); de fet, els nombres són les quantitats definides.
      1. «quantitat f. Tot allò que, com la llargària, el pes, la durada, etc., és susceptible d’augment o de disminució i pot mesurar-se i, així, ésser expressat per un nombre.»
    5. Les quantitats i «la identitat» (c): ¿què tenen en comú?
      1. Sense explicar-ho, no podem agrupar eixos dos conceptes.
    6. Els adjectius numerals «són així mateix introductors del nom» (3c). Dos incoherències:
      1. Primera: si els adjectius numerals (quantitats precises) i els adjectius indefinits (quantitats no precises) serien «introductors del nom» (3c) ¿per què posa els indefinits en «els adjectius pronominals» però deixa fora els numerals (que anomena «els noms de nombres usats adjectivament», 3d)?
      2. Els adjectius numerals van davant dels indefinits perquè són més simples (resultat de la unitat i l’operació de sumar). Fabra (1912: §103) seguix eixe orde. En canvi, Fabra (1956), posa el contrari.
    7. Resultat: en les paraules que analitzem hi ha terminologia, però no propietats positives i aplicables a les dades empíriques.
      1. Són moltes les absències teòriques (a.ii, a.iii, b.i, c.i, c.ii, e.i).
      2. En les poques propietats, hem trobat incoherències (d, f).

En el punt en què ens trobem, podem explicar una paradoxa. La lingüística catalana ha mitificat la figura de Fabra: no solament seria el creador de la normativa lingüística catalana; també seria un gran lingüiste, que estaria entre els avantguardistes europeus. Però, paradoxalment, no conec gramàtics que hagen seguit les seues gramàtiques. Per contra, la gramàtica de Marvà (que estudiarem més avant, §4.1.1) ha tingut no pocs seguidors (entre els quals un valencià que assegurava que admirava a Fabra, Salvador 1951).

Diria que el camí que hem fet fins ara ajuda a entendre la paradoxa. Han aparegut tres factors. El primer és el fet que les tres gramàtiques fonamentals de Fabra tenen cada una una estructura diferent. ¿Quina estructura convé seguir? El grau de formació en la teoria lingüística dificultava que els gramàtics posteriors contestaren a eixa pregunta.

El segon factor advers estava en la teoria. En la majoria de gramàtiques que Fabra va escriure, no hi ha pràcticament teoria (ho hem vist en les de 1912 i 1918). Ara: u no pot escriure gramàtiques divulgatives sense teoria.

Certament, quan Fabra pensa en els docents inclou teoria. Però ¿com és la seua teoria? Òbviament, este estudi no és un lloc adequat per a contestar objectivament a eixa pregunta. Em limitaré a opinar que les característiques que hem vist ací (§3) no són una anècdota ni una excepció.

Fabra era un gramàtic prou superior a la mitjana (els gramàtics fluixos desconfien de la teoria i parlen sense dir: fan definicions curtes –i aïllades– que no solen dir res). A més, en la gramàtica de 1956 hi han característiques ben positives (com ara l’estructura de la sintaxi, o l’estructura de la formació de paraules per derivació i per composició). Però la majoria dels lectors no tenen prou preparació en la teoria lingüística per a vore les actuacions positives. I les característiques negatives (exemplificades en este apartat) els fan creure que Fabra (1956) seria una gramàtica molt complicada. Per tant, seria preferible anar a gramàtiques aparentment simples, com la de Marvà (1932).

 

3.3.2   Els «adjectius indefinits» i els «adverbis de quantitat»

Una volta que hem estudiat el marc teòric dels adjectius quantitatius indefinits (§3.3.1, 2-4), podem focalitzar eixa noció, que Fabra caracteritza (5a-c). Per a analitzar més bé la definició, també he reproduït la dels adjectius numerals (5d):

  1. Caracterització dels «indefinits» (a-c). Per a contrastar-la, també he reproduït la dels «numerals cardinals» (d)
    1. «La major part dels adjectius dits indefinits serveixen per a fer indicacions sobre el nombre dels individus designats per un nom o sobre la quantitat d’una cosa no comptable designada per un nom, sense, però, precisar-los: quants quantes, tants tantes, molts moltes, pocs poques, alguns algunes, gaires, bastants, diferents, diversos diverses, cap (numerals); quant quanta, tant tanta, molt molta, poc poca, gaire, bastant (quantitatius).
    2. »El mateix ofici que aquests adjectius fan els mots prou, massa, força, més, menys, que (numerals o quantitatius), i un bon nombre de conjunts com un munt de [seguixen 14 construccions, la darrera gens de. I exemples].
    3. »Es compten també entre els adjectius dits indefinits: algun, cert, qualsevol, cada, cadascun, tot [apareixen les variants flexives de cada adjectiu, si en té. Exemples].» (§38.f)
    4. «Numerals cardinals. La indicació precisa del nombre d’individus designats per un nom es fa anteposant a aquest una classe de mots anomenats numerals cardinals.» (§39)

Començarem per una aportació positiva. Fora dels adjectius numerals (5d), només hi haurien «adjectius indefinits» (5a-c), de manera que no existiria la divisió tripartita «numerals, quantitatius, indefinits». De fet, sabem que la distinció entre els quantitatius numerals i els quantitatius indefinits és molt simple: expressar quantitats precises (u, dos, tres…) o no precises (molt, poc, prou, algun). Així és com actua el nostre autor quan definix els adjectius numerals (5d). Les quantitats precises només van amb noms comptables (tres taules); en canvi, les quantitats no precises poden anar amb noms comptables (en plural: moltes taules) i amb noms no comptables (en singular: molta farina). Fabra descriu les propietats dels indefinits (quantitats no precises; amb noms comptables i amb no comptables: 10 paraules) d’una manera innecessàriament complicada (amb 30 paraules): «serveixen per a fer indicacions sobre el nombre dels individus designats per un nom o sobre la quantitat d’una cosa no comptable designada per un nom, sense, però, precisar-los» (5a).

En la caracterització que estudiem, una propietat dels noms (ser comptables o no ser comptables) és atribuïda als adjectius quantitatius indefinits, de manera que n’hi haurien «numerals i quantitatius» (5a). El fet que eixa operació siga inadequada comporta dos efectes poc positius. El primer és crear una nomenclatura curiosa: hi haurien adjectius numerals (u, dos, tres…) i adjectius indefinits numerals (quants, tants, molts, pocs…). A més, un mateix adjectiu podria ser «indefinit numeral» (quants, quantes) i «indefinit quantitatiu» (quant, quanta, 5a). En realitat, és com si Fabra, alhora que prescindia de la divisió tripartita «numerals, quantitatius, indefinits», l’haguera mantinguda. La diferència seria l’orde i la divisió: els «indefinits» anirien davant dels «quantitatius», i podrien ser «indefinits numerals» i «indefinits quantitatius».

Per una altra banda, la definició dels «indefinits» no té generalitat: la proposta de (5a) comença per «la major part dels adjectius dits indefinits serveixen per a…». Els «adjectius indefinits» que no expressen quantitats no precises ¿què indiquen? A més, el grup de (5b: prou, massa, força, més, menys, que) contindria «numerals o quantitatius»: ¿quins serien «indefinits numerals» i quins «indefinits quantitatius»? Finalment, en el tercer grup (5c: algun, cert, qualsevol, cada, cadascun, tot) no hi hauria distinció entre «numerals o quantitatius».

Si ara mirem quines propietats caracteritzarien el camp semàntic dels adjectius quantitatius indefinits, no en trobarem cap. No hi ha tampoc l’explicació de què aporta a la comunicació cada membre:

  1. Anàlisi de la caracterització dels adjectius quantitatius indefinits (5)
    1. Factor positiu: divisió binària dels adjectius quantitatius (numerals i indefinits):
      1. Són «indefinits» molt, poc (5a), prou (5b) i algun (5c).
    2. Descripció de les propietats dels indefinits (quantitats no precises; amb noms comptables i amb no comptables: 10 paraules) amb 30 paraules):
      1. «Serveixen per a fer indicacions sobre el nombre dels individus designats per un nom o sobre la quantitat d’una cosa no comptable designada per un nom, sense, però, precisar-los» (5a).
    3. Una propietat dels noms (ser comptables o no comptables) passa als quantitatius indefinits. Serien «numerals i quantitatius» (5a).
      1. Per tant, hi haurien adjectius numerals (u, dos, tres…) , «adjectius indefinits numerals» i «adjectius indefinits quantitatius».
      2. Un mateix adjectiu podria ser «indefinit numeral» (quants, quantes) i «indefinit quantitatiu» (quant, quanta, 5a).
      3. Fabra prescindix de la divisió tripartita «numerals, quantitatius, indefinits», però posa els «indefinits» davant dels «quantitatius», i els dividix en «indefinits numerals» i «indefinits quantitatius».
    4. Definició dels «indefinits» (5a): no té generalitat («la major part dels adjectius dits indefinits serveixen per a…»).
      1. Els «adjectius indefinits» que no expressen quantitats no precises ¿què indiquen?
      2. El grup de (5b: prou, massa, força, més, menys, que) serien «numerals o quantitatius»: ¿quins serien «indefinits numerals» i quins «indefinits quantitatius»?
      3. En el grup de (5c: algun, cert, qualsevol, cada, cadascun, tot) no hi ha distinció entre «numerals o quantitatius».
    5. Propietats del camp semàntic dels adjectius quantitatius indefinits i valor comunicatiu de cada membre: cap.

Quan el nostre autor arriba als adverbis, comença per «els adverbis pròpiament dits (adverbis de manera)» (§88) i seguix pels de quantitat. L’actuació teòrica és la mateixa que en els adjectius quantitatius indefinits (sense teoria). La llista inclou ben:

  1. Fabra (1956: §89): 22 «adverbis de quantitat» (ben inclòs). No hi ha teoria
    1. «Els anomenats adverbis de quantitat o de grau són [22]: quant, tant, molt, poc, gaire, bastant, prou, massa, força, més, menys, que, ben, gairebé, quasi, gens, amb les locucions tant més, tant menys, pel cap alt, ben bé, ultra mesura, bona cosa de».
    2. Exemples de ben:
      1. És ben lleig.
      2. Eren ben bé un centenar.

Resumim. Fabra (1956) canvia la terminologia habitual («adjectius determinatius») per «adjectius pronominals» i «noms de nombre numerals cardinals» (§3.3.1, 2). La variació en la nomenclatura va unida a classificacions heterogènies, absència de teoria i incoherències (§3.3.1, 3-4).

Si ens centrem en el tractament dels adjectius quantitatius (els que expressen quantitat), Fabra té una característica positiva: no proposar la divisió tripartita habitual («numerals / quantitatius / indefinits»), sinó la divisió dual simple quantitatius definits o numerals (5d) i quantitatius indefinits (6a).

L’aportació va unida a atribuir una propietat dels noms (ser comptables o no ser comptables) als quantitatius indefinits (6b). Eixa inadequació crea una divisió negativa («adjectius indefinits numerals»: quants, quantes; i «adjectius indefinits quantitatius»: quant, quanta, 6c). També hem trobat pèrdua de la generalitat (6d) i més anomalies (6d.i-iii). Finalment, no caracteritza cap dels components (5, 7):

  1. Síntesi de Fabra (1956)
    1. Canvia «adjectius determinatius» per «adjectius pronominals» i «noms de nombre numerals cardinals» (§3.3.1, 2).
      1. Hem trobat classificacions heterogènies, absència de teoria i incoherències (§3.3.1, 3-4).
    2. En els adjectius quantitatius, Fabra s’aparta de la divisió tripartita («numerals / quantitatius / indefinits»), visiblement incoherent.
      1. Recorre a una divisió dual molt simple (numerals i indefinits, 6a).
    3. Aplica als indefinits una propietat dels noms (ser comptable o no ser comptable, 6b). Efectes:
      1. «adjectius indefinits numerals»: quants, quantes; i «adjectius indefinits quantitatius»: quant, quanta (6c).
      2. Pèrdua de la generalitat (6d) i més anomalies (6d.i-iii).
    4. No caracteritza cap dels components dels indefinits (5, 7).

 

3.4    Conclusions sobre les gramàtiques de Fabra

Al costat de les absències teòriques i les anomalies metodològiques (9a.i), hem trobat que, per als seguidors de Fabra, no era gens fàcil saber què havia dit sobre els adjectius quantitatius indefinits, ni quins eren els seus components. Ho dificultaven els cinc factors descrits en (9b):

  1. Conclusions sobre Fabra (1912, 1918, 1956)
    1. Absències teòriques i anomalies metodològiques.
      1. Descrites en §3.1 (4d), §3.2 (11), §3.3.1 (4g), §3.3.2 (8a, 8c-d).
    2. Factors que dificulten saber què ha dit Fabra sobre els adjectius quantitatius indefinits.
      1. El fet que cada manual comentat tinga una estructura diferent dels altres (§3.1, 1; §3.2, 6; §3.3.1, 1).
      2. En 1912, Fabra col·loca els adverbis de quantitat dins de l’estudi dels adjectius qualificatius (§3.1, 3).
      3. En 1918, mescla els adverbis de quantitat amb els adverbis de manera (§3.2, 9).
      4. La teoria (que només apareix en la gramàtica de 1956) és poc coherent (§3.3.2, 8).
      5. No caracteritzar en cap gramàtica ni el camp semàntic dels adjectius quantitatius indefinits ni la funció de i ben.

 

3. La paraula ben en gramàtiques de Fabra (I). 1912 i 1918

Després d’haver estudiat els diccionaris (§2), passarem a les gramàtiques. En el tractament de bé / ben, les gramàtiques haurien d’exposar una visió més redona que els diccionaris, ja que les obres lexicogràfiques tenen una limitació que deriva de l’orde que practiquen. L’orde alfabètic obliga a limitar la intervenció teòrica a la definició de les accepcions d’una paraula. Certament, un bon autor procurarà fer definicions estructurals sempre que la paraula siga un membre d’un camp semàntic. Però el diccionari no permet vincular explícitament els conceptes ni fer deduccions. A més, també és difícil fer deduccions d’una definició dins de la mateixa definició. Eixes tres operacions són privatives de les gramàtiques.

Això no obstant, quan consultem gramàtiques concretes no trobem un panorama massa ric, ja que una bona part dels autors no definixen molts dels conceptes que usen. La conseqüència de l’escassetat de teoria és que les vinculacions i les deduccions són poques (o nul·les). De fet, trobarem un panorama pobre en les gramàtiques de Fabra que analitzarem (les de 1912, 1918 i 1956):

  1. Contrast entre gramàtiques i diccionaris (a-b). Realitat (c)
    1. Gramàtiques: permeten vincular els conceptes i fer deduccions. També poden fer deduccions d’una definició.
      1. Resultat: poden exposar una visió redona, sencera.
    2. Diccionaris: l’orde alfabètic obliga a reduir-se a la definició de cada paraula.
      1. No és possible vincular els conceptes ni fer deduccions.
    3. Gramàtiques concretes: panorama poc ric.
      1. Bona part: no definixen molts dels conceptes que usen.

3    La paraula ben en gramàtiques de Fabra

3.1    La paraula ben en Fabra (1912)

Estudiaré les gramàtiques de Fabra procurant descriure-les d’una manera precisa, ja que diria que els autors posteriors no l’han seguit a causa de les  dificultats que hi han per a deduir què digué el gramàtic de Barcelona sobre els adjectius quantitatius indefinits.

El manual de 1912 té una «morfologia» i una «sintaxi», i molts conceptes estan tractats en els dos llocs. El capítol xiii (morfologia) es titula «pronombres, adjetivos determinativos y artículo definido». No definix cap d’eixes tres nocions, ni amb quines propietats dividix els «adjectius determinatius», dels quals formarien part «els numerals i els indefinits». En el capítol xiii, Fabra tracta els numerals (§103); però, quan arriba als «indefinits», remet a la sintaxi («V. Sintaxis, §§ 119, 120 y 121»).

Els tres epígrafs que cita de la sintaxi pertanyen al capítol xv, titulat «Observaciones sobre el empleo de los adjetivos y pronombres». El capítol té dos parts: «Adjetivo calificativo» i «Adjetivos determinativos, artículo definido y pronombres» (el mateix títol que el capítol de morfologia, però canviant l’orde dels tres conceptes).

Quan arriba a l’estudi de les paraules quantitatives, en compte de la divisió dual de la part de morfologia («numerals i indefinits»), ara és tripartita: «numerals» (§118), «los adjetivos-pronombres cuantitativos» (§119) i «los adjetivos-pronombres indefinidos» (§120 i §121). Com que l’autor no definix els conceptes que usa, els lectors no poden deduir de les definicions quina actuació de les dos és la coherent. Però podem lligar caps.

Els adjectius poden expressar qualitats o quantitats; si indiquen quantitats, poden ser definides (o numeals) i indefinides. Per tant, la divisió coherent és la primera. De fet, la divisió tripartita incorre en la incoherència d’anomenar els adjectius quantitatius indefinits com a «quantitatius», terminologia que implica que els numerals no indicarien quantitats.

A fi que els lectors tinguen més clar el camí descrit, l’he esquematitzat el quadre següent:

  1. Fabra (1912): terminologia sense definicions; tampoc exposa la propietat que permet fer cada classificació
    1. Estructura de la gramàtica.
      1. Morfologia (cap. 7-13).
      2. Sintaxi (cap. 14-20).
      3. Molts conceptes estan tractats en les dos parts.
    2. Cap. 13: «pronombres, adjetivos determinativos y artículo definido».
      1. Dins de les paraules «determinatives», apareixen dos conceptes quantitatius: «numerals i indefinits».
      2. Tracta els numerals (§103); però, quan arriba als «indefinits», remet a la sintaxi («V. Sintaxis, §§ 119, 120 y 121»).
    3. Cap. 15: «Observaciones sobre el empleo de los adjetivos y pronombres» (canvia l’orde dels tres conceptes del títol).
      1. El capítol té dos parts:
      2. «Adjetivo calificativo».
      3. «Adjetivos determinativos, artículo definido y pronombres».
    4. En les paraules «determinatives» (iii), la divisió de les paraules quantitatives no és ara en dos parts («numerals i indefinits», b.i), sinó en tres:
      1. Numerals (§118), «los adjetivos-pronombres cuantitativos» (§119) i «los adjetivos-pronombres indefinidos» (§120 i §121).
    5. Com que l’autor no definix els conceptes, no és possible deduir de les definicions quina actuació és la coherent. Però podem lligar caps.
      1. Adjectius: expressen qualitats o quantitats.
      2. Quantitats: poden ser definides (o numeals) i indefinides.
      3. Per tant, la divisió dual (la primera, b.i) és la coherent és.
      4. Divisió tripartita: els «quantitatius» (quantitatius indefinits) comporten els numerals no indicarien quantitats.

Els adverbis de quantitat haurien d’aparéixer després d’haver tractat els adjectius «quantitatius» (en 2c.iii). Però van davant d’eixes paraules (en la part dedicada a «l’adjectiu qualificatiu», 2c.i). Eixa anomalia va unida a una altra: la part dels adjectius qualificatius (2c.i) no tracta eixe concepte, sinó com s’intensifiquen (ho he reproduït en 3a).

Hi ha una llista dels adverbis de quantitat, cada u traduït al castellà i amb un exemple. En la llista dels adverbis de quantitat, no apareix ben. Quan Fabra ha traduït i exemplificat cada adverbi de quantitat (3a), fa un comentari en què «destaca» ben i tot (3b), però no explica per què no ha posat ben en la llista.

Posteriorment, el nostre autor passa a «los adjetivos-pronombres cuantitativos» (2c.iii), i torna a tractar les mateixes paraules que havia traduït i exemplificat en «l’adjectiu qualificatiu» (2c.ii), està en (3c):

  1. Actuació de Fabra (1912): tracta els adverbis de quantitat abans que els «adjectius quantitatius» (2c.iii). Els estudia dins de «l’adjectiu qualificatiu» (2c.ii), i torna a tractar les mateixes paraules en els «quantitatius» (2c.iii)
    1. Paraules inicials de «l’adjectiu qualificatiu» (§112): 13 «adverbios de cantidad»:
      1. «Los diferentes grados de intensidad de los adjetivos calificativos suelen expresarse en catalán, como en castellano, anteponiendo al adjetivo diferentes adverbios de cantidad: molt, muy més, más, menys, menos, tant, tan, bastant, bastante (en cantidad regular), prou, bastante (en cantidad suficiente), massa, demasiado, força, muy, no poco, poc, poco, un poc, un poco, algo, que!, ¡qué!, ¡cuán!, no… gaire, no… muy, no… gens, no nada.» (§112)
    2. Fora de la llista, fa un comentari en què destaca ben i tot, però no justifica per què no ha posat ben en la llista de (i).
      1. «Entre los demás adverbios que pueden añadir-se al adjetivo, merecen especial atención (bien, muy) y tot […]; el primero toma la forma ben […]. Ej.: –És bona aquesta taronja? –Aquesta taronja és ben bona.» (§112)
    3. Dins de «los adjetivos-pronombres cuantitativos» (§119), torna a tractar les mateixes paraules:
      1. quant, molt, poc, tant, bastant, gaire, més, gens, prou, massa, força i que («¡Qué de mujeres! = Que dones!»).

La informació dita és la que he trobat. Hem trobat anomalies (que he resumit en (4a-b), una llista d’adverbis de quantitat sense ben (3a), un comentari que destaca ben i tot sense justificar la separació (3b), i cap definició: ni de la terminologia teòrica, ni de les paraules quantitatives indefinides, ni del camp semàntic que formen eixes paraules. L’absència de teoria és total:

  1. Característiques descrites de Fabra (1912)
    1. Té una estructura peculiar.
      1. Molts conceptes els tracta en la morfologia i en la sintaxi (2a-c).
      2. Estudi dels «adverbis de quantitat» (3a): abans que els «adjectius quantitatius» (3c).
    2. L’autor no seguix el mateix camí en la morfologia i en la de sintaxi.
      1. Morfologia: «numerals / indefinits» (2b.i).
      2. Sintaxi: «numerals / quantitatius / indefinits» (2d.i)
    3. La paraula ben no apareix en la llista dels adverbis de quantitat (3a).
      1. Està en un comentari que destaca ben (3b), però no justifica per què el posa fora.
    4. L’absència de teoria és total.
      1. La terminologia teòrica no està definida.
      2. Les paraules quantitatives indefinides no estan definides.
      3. El camp estructural dels adjectius quantitatius indefinits no està caracteritzat.

 

3.2    La paraula ben en Fabra (1918)

Abans de descriure la gramàtica de Fabra de 1918, justificarem per quin motiu les gramàtiques necessiten tractar els adjectius quantitatius indefinits i els adverbis de quantitat. Hi han quatre classes de constituents no nominals: els qualificatius, els quantitatius (més les paraules determinatives: els adjectius demostratius i l’article), el verb en un temps i els circumstancials. Per a quantificar els constituents no nominals, usem els adjectius quantitatius indefinits, anomenats ara «adverbis de quantitat». Per a evitar repeticions inútils, les gramàtiques haurien de fer dos operacions. La primera és definir (i estructurar) els adjectius quantitatius indefinits en l’ús bàsic que tenen: quan quantifiquen un nom.

La segona operació és constatar (i justificar) que hem habilitat adjectius quantitatius indefinits per a modificar els constituents no nominals. Però, ara, no cal tornar a definir unes paraules ja definides. N’hi ha prou explicant per què la quantificació indefinida d’un nom (molta farina) es torna intensificació (molt groc / molt pocs / suar molt / molt prop de la finestra). La causa està en la dualitat d’Aristòtil substància i accidents. La referència dels noms o substància existix per ella mateixa i, en conseqüència, està en una quantitat (definida o indefinida, gran o xicoteta). En canvi, els altres constituents sintàctics donen propietats de les entitats, de manera que no tenen existència pròpia i, com a conseqüència, no admeten la quantitat: només la intensitat.

Quan arribem a la intensificació o «adverbis de quantitat», també cal explicar si hi ha alguna paraula quantitativa que no incidix sobre noms: només sobre constituents no nominals (tots o una part, com ben en valencià-català, o very en anglés):

  1. ¿Per què les gramàtiques necessiten tractar els adjectius quantitatius indefinits i els «adverbis de quantitat»?
    1. Quantificació dels constituents nominals:
      1. Quantitats definides (o numerals) i quantitats indefinides.
      2. Cal definir (i estructurar) els adjectius quantitatius definits i els indefinits.
    2. Classes de constituents no nominals: quatre.
      1. Qualificatius / quantitatius (més els adjectius demostratius i l’article) / el verb en un temps / els circumstancials.
    3. Quantificació dels constituents no nominals: hem habilitat adjectius quantitatius indefinits, anomenats ara «adverbis de quantitat».
      1. Com que ja estan definits (a.ii), no cal tornar a fer-ho.
      2. Només cal explicar per què la quantificació indefinida d’un nom (molta farina) es torna intensificació (molt groc / molt pocs / suar molt / molt prop de la finestra).
    4. Causa: la dualitat d’Aristòtil substància i accidents.
      1. Referència dels noms o substància: té existència pròpia. Existix en una quantitat.
      2. Els altres constituents sintàctics donen propietats de les entitats. Com que no tenen existència pròpia, no admeten la quantitat: només la intensitat.
    5. En la intensificació o «adverbis de quantitat», cal explicar si hi ha alguna paraula quantitativa no nominal (com ben o o very).

Fabra (1918) té una estructura gramatical diferent del manual anterior. Ara, no hi ha «morfologia i sintaxi»: només sintaxi, en concret una part per a cada categoria sintàctica:

  1. Fabra (1918): no «morfologia + sintaxi». Només sintaxi. Una part per a cada categoria sintàctica
    1. Introducció p. 9-32
    2. Article definit, p. 33-36
    3. Substantiu, p. 37-46
    4. Adjectiu qualificatiu, 47-56
    5. Pronom i adjectiu determinatiu, p. 57-96
    6. Verb, p. 97-138
    7. Adverbi, p. 139-156
    8. Preposició, p. 157-176
    9. Conjunció, p. 177-191

La part 5 («Pronom i adjectiu determinatiu», 6e) conté els conceptes que he reproduït en (7a). Els conceptes anomenat «numerals i quantitatius» tracta primer els adjectius numerals («cardinals, ordianls i partitius»), i a continuació els «quantitatius»:

  1. Tractament de Fabra (1918) de la quantificació del nom (c-d)
    1. Pronom i adjectiu determinatiu (6e). Contingut: pronoms personals, possessius, demostratius, relatius, numerals i quantitatius, altres adjectius, altres pronoms.
    2. «Numerals i quantitatius».
    3. »Els numerals cardinals […] Els numerals ordinals […]. Els numerals partitius […].» (§67)
    4. Els numerals i quantitatius indefinits són [11]: quant, que, molt, poc, més, menys, tant, gaire, força, massa, prou, bastant. [hi ha la flexió de cada paraula, i exemples]» (§68)
      1. «Altres adjectius: algun, cap, cada, tot, mateix, altre, tal, cert, qualsevol.» (§69)

Hi ha la mateixa absència de teoria que en 1912. No definix la terminologia teòrica. Quan arriba als quantitatius indefinits, apareix la flexió de cada paraula i exemples. En canvi, no definix cada component ni el camp lèxic Fabra no diu a què respon l’orde dels adjectius (7d). No és l’alfabètic, però no és tampoc el teòric (criteri que, segons la proposta que farem més avant, §5.2, fa començar per molt i poc, i seguir per prou i massa).

Com en 1912, també hi ha alguna anomalia. El començament de (7c: «els numerals i quantitatius indefinits») seria molt positiu si no hi estiguera la paraula numerals, ja que els adjectius que tracta no són numerals. En canvi, són tots «quantitatius indefinits». Certament, hi ha un error. Però també hi ha un altre factor inquietant: al costat dels «quantitatius indefinits» (molt, poc, prou, massa), també hi han «altres adjectius (algu, cap, cada…). Fabra no diu si eixos «altres adjectius» també són «quantitatius indefinits» o si pertanyen a un altre grup. Com podem comprovar, seguint en la mateixa vacil·lació que en 1912 (§3.1, 4b): dividir binàriament els adjectius quantitatius (definits i indefinits segons que expressen una quantitat precisa o imprecisa), o recórrer a una divisió tripartitat incoherent («numerals / quantitatius / indefinits»):

  1. Anàlisi del tractament dels adjectius quantitatius indefinits (7)
    1. L’absència de teoria seguix sent completa.
      1. L’autor no definix la terminologia teòrica que usa.
      2. Tampoc el valor o contingut semàntic de cada quantitatiu indefinit.
      3. No hi ha cap propietat del seu camp semàntic dels adjectius quantitatius indefinits.
    2. Orde dels adjectius (7d): l’autor no diu a què respon.
      1. No és l’alfabètic, però no és tampoc el teòric (per a la proposta de §5.2, seria molt i poc, i prou i massa).
    3. En la classificació, apareixen dos anomalies.
      1. L’expressió incoherent «numerals i quantitatius indefinits» (7d).
      2. L’absència de teoria i d’una terminologia unívoca impedix que els lectors sàpien si la divisió «quantitatius indefinits / altres adjectius» respon a la divisió binària quantitatius definits / indefinits, o a la ternària (incoherent) «numerals / quantitatius / indefinits».

Mirem ara els «adverbis de quantitat». La part 9 (6g) és per als adverbis, que podrien ser de lloc (§99), de temps (§100), de manera (§101-§110). Com els lectors poden comprovar, no apareixen els adverbis de quantitat. Eixa absència va unida a una anomalia: posar els adverbis de quantitat dins dels adverbis de manera (9b). Tingam en compte que els adverbis de manera són qualitatius, mentres que els adverbis de quantitat són quantitatius (com ja diu el seu nom). He posat en negreta els adverbis de quantitat per a facilitar la faena dels lectors:

  1. Part dels adverbis (6g): classificació
    1. De lloc (§99), de temps (§100) i de manera (§101-§110).
    2. «Els principals adverbis de manera són: [una llista amb exemples de cada paraula]:
      1. » àdhuc, així, alhora, bastant, bé, ben, com, corrents, debades o endebades, ensems, força, gaire, gairebé, gens, massa, menys, més, millor, molt, només, pitjor, poc, potser, prou, quasi, que, sols, també, tampoc, tant, tot

L’absència de teoria seguix igual (definició de circumstancial de manera, definició de cada paraula, i caracterització dels dos camps semàntics, el de manera i el de quantitat). Contràriament a adés (7), l’orde és ara alfabètic (9b). Però, en la ciència, l’orde important és el que deriva de la teoria.

En la llista, apareix (usat com a circumstancial de manera) i ben (intensificació d’un atributiu, d’un circumstancial i la construcció T’ha ben enganyat, §2.1, 6):

  1. Anàlisi dels adverbis de quantitat (9)
    1. Anomalia: estan posats dins dels adverbis de manera (9b).
      1. Adverbis de manera: són qualitatius.
      2. Adverbis de quantitat: com diu el nom, són quantitatius.
    2. Teoria: gens (ni adverbi de manera, ni definició de cada paraula, ni camps semàntics: de manera i de quantitat).
      1. Les paraules estan ordenades alfabèticament, no teòricament (cosa que porta a començar per molt i poc en els adverbis de quantitat, §5.2).
    3. Exemples de (de manera) i ben (de quantitat)
      1. No ho has fet tan bé com ell. / Marxa bé.
      2. Eran ben blanca. / T’ha ben enganyat. / Vés-hi ben aviat.

Resumim. La gramàtica de Fabra de 1918 és semblant a la de 1912 pel fa al tractament dels adverbis de quantitat (absència de teoria). La diferència que convé destacar és que ben apareix dins de la llista (9b). En les anomalies metodològiques, en desapareixen unes (com ara tractar els adverbis de quantitat abans que els adjectius quantitatius indefinits, 4a.ii) i n’apareixen unes altres (com ara posar els adverbis de quantitat dins del adverbis de manera).

  1. Característiques descrites de Fabra (1918)
    1. El tractament dels adverbis de quantitat és semblant al de 1912 (absència total de teoria).
      1. Ara, ben apareix dins de la llista (9b).
    2. Anomalies metodològiques: en desapareixen unes (4a.ii) i n’apareixen altres (adverbis de quantitat dins del adverbis de manera).

 

2. Actuació dels diccionaris (III). Més diccionaris i més llengües

El tractament de bé / ben en el DGLC, el DCVB i el DECLC (§2.1-§2.3) és positiu. En canvi, ara trobarem que els diccionaris posteriors és com si hagueren tingut poc en compte l’actuació dels predecessors. En concret, a més de limitar-se al DGLC han perdut una part de les seues qualitats. Per una altra banda, l’apartat següent (§2.4.2) s’acostarà a més llengües, fet que mostrarà que el valencià-català coincidix amb el francés i divergix del castellà. Les dades que trobarem també ens permetran contrastar al final del treball el tractament ample de la gramàtica francesa de Grevisse (1936) i la visió de gramàtiques nostres actuals (la gramàtica de l’Acadèmia, GNV 2006, i la de la Secció Filològica, GIEC 2016), que oscil·len entre la pobresa i la desaparició (§6).

 

2.4   Més diccionaris i més llengües

2.4.1   Més diccionaris del valencià-català

 

En molts aspectes, el GDLC, el DIEC i el DNV seguixen el camí del diccionari de Fabra. Però hi ha alguna actuació que convé constatar. El GDLC reproduïx literalment la definició del ben quantitatiu («[ben davant adjectius, adverbis i formes verbals ] adv En alt grau, en un grau considerable (ponderant)»). En canvi, el DIEC suprimix la paraula que permet diferenciar molt i ben («ponderant»). El DNV introduïx «ponderant», però no com a matisació de «en un grau considerable», sinó com si fora un valor diferent: «En alt grau, en un grau considerable, ponderant». Ara: ben no és «ponderant». En definitiva, l’aportació de Fabra ha tendir a perdre’s (DIEC) o a deformar-se (DNV).

S’ha produït una altra reculada davant de les aportacions de Fabra. Coromines informa que, a partir de l’adverbi de manera , s’ha creat el nom en les llengües romàniques (DECLC, I, p. 740-a-56). Això comporta que, en un diccionari, primer ha de figurar l’adverbi i, en acabant, el nom derivat. El DGLC actua així, i mantenen eixe orde els diccionaris posteriors, excepte el DIEC, que posa primer el nom (bé 1) i, posteriorment, l’adverbi (bé 2).

  1. El GDLC, el DIEC i el DNV seguixen el DGLC
    1. Però l’aportació de Fabra (ben significa ‘molt amb expressivitat’) es perd en el DIEC i es deforma en el DNV.
      1. DNV: posa ponderant com si fora un valor nou («En alt grau, en un grau considerable, ponderant»).
    2. El DCVB, el GDLC i el DNV mantenen l’orde «definició de l’adverbi + definició del nom (els béns d’una persona)», ja que el nom deriva de l’adverbi.
      1. En canvi, el DIEC posa el nom davant de l’adverbi.

No sé si els diccionaris posteriors al DCVB l’han consultat. Però és constatable que el seus encerts no apareixen en les obres posteriors. Així, no n’hi ha cap que done una definició general del qualitatiu (fonamentant-se en adequat) i valors qualitatius particulars (§2.2, 9a).

Semblantment, mentres que el DCVB unix la intensifició d’atributius (És molt tranquil) i de la predicació (Ell bé que ho sap, §2.2, 9c) el GDLC i el DIEC posen la intensificació de predicacions fora de ben (com a «2» i «3» respectivament). El DNV ho posa tot dins de , però l’orde mostra que seguix el camí del GDLC i el DIEC: adverbi, nom i «conjunció» (accepció 14).

Sabem que el DCVB inclou qualificatius en l’ús qualitatiu de ben (un treball ben fet) i en el quantitatiu (un quadre ben emotiu, §2.2, 9d). En canvi, el GDLC, el DIEC i el DNV no incorporen eixa aplicació sintàctica. Finalment, contra l’absència de T’han ben enganyat en el DCVB (§2.2, 9e) els diccionaris posteriors l’incorporen tots (sense cap comentari sobre la irregularitat d’eixa construcció, ni sobretot que el seu valor correspon a la intensificació de la predicació, amb bé que):[1]

  1. No ha conservat cap diccionari les aportacions del DCVB en
    1. GDLC, DIEC i DNV: no posen una definició general del qualitatiu (fonamentant-se en adequat) i valors particulars (§2.2, 9a).
    2. El DCVB unix la intensificació d’un atributiu (És molt tranquil) i la intensificació de la predicació (Ell bé que ho sap, §2.2, 9c).
      1. El GDLC i el DIEC posen la intensificació de la predicació fora de ben (com a «2» i «3» respectivament).
      2. El DNV seguix el camí del GDLC i el DIEC: adverbi, nom i «conjunció» (accepció 14).
    3. DCVB: conté qualificatius en l’ús qualitatiu de ben (un treball ben fet) i en l’ús quantitatiu de ben (un quadre ben emotiu, §2.2, 9d).
      1. GDLC, DIEC i DNV: no incorporen eixa aplicació sintàctica.
    4. DCVB: no conté T’han ben enganyat (§2.2, 9e).
      1. GDLC, DIEC i DNV: l’incorporen (sense comentar la irregular de la construcció, i que el seu valor és la intensificació de la predicació, amb bé que).

Si passem al tractament de bo, trobem el mateix panorama. Sabem que, en l’ús bàsic de bo (‘adequat per a una finalitat’), el DCVB no separa entre l’orde «nom + bo» i «bon + nom», ja que el valor objectiu és el mateix. Certament, l’ideal és exposar primer l’ús sense expressivitat (nom + bo) i, posteriorment, l’ús expressiu (bon + nom). Però és una limitació més forta presentar com a accepcions objectivament diferents la posposició i l’anteposició (§2.3.2, 4-5).

El GDLC, el DIEC i el DNV repetixen tots les dos definicions del DGLC (3a), i pareix que cap diccionari haja tingut en compte l’aportació del DCVB (3b). El DNV aporta alguna especificitat. En cada accepció, posa la dualitat bo i bon (com mostra l’exemple de 3c.i). Això podria fer pensar que el DNV va pel camí del DCVB. Però la reproducció de les dos definicions de Fabra en fa dubtar:

  1. Tractament de bo: el GDLC, el DIEC i el DNV seguixen el DGLC (a); cap diccionari ha perfeccionat la proposta del DCVB (b). DNV: alguna particularitat (c)
    1. GDLC, el DIEC i el DNV: repetixen les dos definicions del DGLC.
      1. Per a «nom + bo»: «Que reporta utilitat, satisfacció (avantatjós, útil, convenient, favorable)» (o alguna variant)
      2. Per a «bon + nom»: «Que excel·leix en el seu gènere, que posseeix en alt grau les qualitats desitjables».
    2. Cap diccionari:
      1. Camí del DCVB, però separant l’ús objectiu i l’expressiu.
      2. Bo: adequat per a una finalitat.
      3. Anteposat al nom: igual, però amb expressivitat.
    3. DNV: en cada accepció, posa la dualitat bo / bon, esporàdicament amb alguna anteposició (i). Però dona les dos definicions del DGLC (a).
      1. «1 adj. [bonquan precedix un substantiu masculí o un infinitiu] Que reporta utilitat, satisfacció. Un vi molt bo. No esperàvem un resultat tan bo. Hui fa bon oratge

Si ara sumem les característiques descrites, no pareix que ens trobem davant d’un avanç científic. Més aïna, hem vist reproducció del DGLC, poca consideració del DCVB i algun retrocés.

 

2.4.2   Més llengües: francés, castellà i italià

Si mirem les llengües de l’entorn, trobarem que en francés hi ha hagut un procés semblant al nostre: ús potent del bé / ben quantitatiu. En canvi, el castellà i l’italià han creat eixe valor, però l’ús podria ser marginal. O com a mínim això fa pensar la bibliografia consultada.

El diccionari Robert (1972) mostra que el francés té un ús qualitatiu potent de bien:

  1. Ús potent de bien en francés (diccionari Robert 1972)
    1. «bien […] 3 (Indiquant le degré, l’intensité, la quantité). Avec un adjectif ou un perticipe passé positif; avec l’adverbe. V. Tout (à fait), très. Du linge bien blanc. Servir bien chaud. Nous sommes bien contents. Bien sûr. Bien vôtre. Il y en a bien assez. Bien souvent. – (Avec le sens de plus devant un comparatif) Bien mieux, bien pire. – Spécialt. Il est bien jeune pour cet emploi. Trop. –Absolt. Je le trouve bien jeune. Vous êtes bien sûr de vous! Avec un verbe. V. Beaucoup. Nous avons bien ri. J’espère bien vous voir. Bien de, des, beaucoup de. Il nous donne bien du souci. Vous avez bien de la chance. Je l’ai pris bien de fes fois. V. Nombreux. Depuis bien des années. Il en a vu bien d’autres.
    2. »4. Par ext. (Avec un numéral, une quantité). Au moins. V. Largement Il y a bien une heure qu’il est sortie. J’ai bien appelé vingt fois. Cela vaut bien le double.
    3. »5. (Renforçant l’affirmation). V. Réellement, véritablement, vraiment, tout (à fait). Il part bien demain? […]» (Robert 1972)

La descripció anterior comporta que bien té un ús més ample que el nostre:

  1. Ús més potent de bien que de bé / ben
    1.  Aplicacions de (19a). Destaca l’aplicació a un verb (iv) i a noms (v):
      1. bien assez (contra *N’hi ha ben prou).
      2. bien mieux (contra *ben millor; la nostra construcció expressiva és Este és molt més millor que el teu).
      3. bien jeune = massa jove.
      4. Intensificació d’un verb (Nous avons bien ri = Ens hem rist bona cosa; o Hem rist).
      5. Quantificació d’un nom: depuis bien des années = des de fa bona cosa d’anys.
    2. Més usos intensificadors de bien que nosaltres no hem desplegat: 19b-c.

La consulta de la gramàtica de Grevisse (1936) corrobora la potència del bien quantitatiu en francés. L’índex de conceptes conté 23 remissions a bien (p. 1.172-1.173). Limitant-nos a la informació central, primer tracta bien com a circumstancial de manera (§833.3). Més avant, en els adverbis de quantitat trobem bien (§841), al qual dedica tres pàgines (§844, p. 828-831). No seria adequat fer ací un estudi sobre l’ús del bien quantitatiu en francés. Sí que observaré que, amb noms, són aplicables beaucoup (‘molt’; literalment, ‘bon colp’) i bien, i Grevisse és conscient que bien comporta expressivitat (21b.i). Amb adjectius qualificatius i atributius, i amb circumstancials, el francés ha d’usar bien, i no pot aplicar beaucoup: Il est bien savant / Il est bien loin. Això significa que la llengua del nord ha perdut la dualitat ‘valor objectiu (És molt savi / Està molt lluny)’ i ‘valor expressiu (És ben savi / Està ben lluny), de manera que s’ha empobrit:

  1. La paraula bien en Grevisse (1936): ús ample de l’expressivitat (a-b), amb algun empobriment (c-d)
    1. Índex de conceptes: 23 remissions a bien (p. 1.172-1.173).
      1. Bien com a adverbi de quantitat: tres pàgines (§844, p. 828-831).
    2. Amb noms, són aplicables beaucoup i bien. Particularitat de bien:
      1. «Beaucoup marque simplement la grande quantité, le grand nombre, sans aucune idée accessoire: El a beuaucoup d’argent. Bien ajoute à l’idée de quantité ou de nombre l’idée de surprise, d’intérêt, de satisfaction: el est plus subjectif: El a bien de l’argent.» (Grevisse 1936: §844.b).
    3. Amb adjectius qualificatius i atributius, i amb circumstancials, cal usar bien, i no es pot usar beaucoup (‘molt’, §844.a).
      1. Il est bien savant / Il est bien loin.
      2. El francés ha perdut la dualitat ‘valor objectiu (És molt savi / Està molt lluny)’ i ‘valor expressiu (És ben savi / Està ben lluny)’.
    4. El procés de c comporta un empobriment (pèrdua de la distinció ‘valor objectiu / valor expressiu, com en b).

Si ara passem al castellà i a l’italià, trobarem una realitat diferent. En l’entrada de bien, la RAE constata, en l’accepció 7, el valor quantitatiu de bien amb «un adjetivo o un adverbio»: bien tarde, bien rico (6a). No hi ha més informació, contra la riquesa de Robert (1972; ací, 3). Per cert, qualifica el ben quantitatiu com a «adv. pond.»: ¿significa això que la RAE haurà consultat el DGLC?

Consultant gramàtiques, sospitarem que el bien quantitatiu deu ser marginal en el castellà espanyol considerat prestigiós. En RAE (1973), l’índex de conceptes remet a §3.911 per a bien, i la informació no fa pensar en un ús habitual: en bien desdichado, hi hauria «un adverbios de modo usado con significación cuantitativa», com en extraordinariament rico (22b). En Alarcos Llorach (1994: §178), apareix «el adverbio de modo bien», però no he vist cap aplicació quantitativa (tampoc en l’índex de conceptes).

Cal dir que, per darrere de les gramàtiques i els diccionaris, el bien quantitatiu deu tindre vida, tant en el castellà espanyol (6d) com en el castellà americà (6e). Però és percebuda com a una paraula dubtosa (6f). La desconsideració de bien podria estar fent recular l’ús d’eixa paraula. De fet, el llatiniste Marco Antonio Coronel m’ha informat (2018-10-22) que això passa en la seua població (Jerez de la Frontera, Andalusia):

  1. La paraula bien amb valor quantitatiu en castellà: marginal en el castellà espanyol considerat prestigiós (b-c)
    1. «bien […] 7. adv. pond. Antepuesto a un adjetivo o adverbio, Bien tarde. Bien rico. Bien malo.» (RAE)
      1. «adv. pond.»: ¿la RAE ha consultat el DGLC?
    2. «Intensificadores de la cualidad. […] Los adverbios de cantidad antepuestos al adjetivo; muy alto, bastante lejano, algo tímido; algunos adverbios de modo usados con significación cuantitativa; bien desdichado, extraordinariament rico, ligerament indispuesto, medianamente estudioso, etc.» (RAE 1973: §2.9.11)
    3. Alarcos Llorach (1994: §178) conté «el adverbio de modo bien», però no l’aplicació quantitativa (tampoc en l’índex de conceptes).
    4. En el castellà espanyol:
      1. «Tú pon el liston bien alto y toda la chica que pase por debajo te vale» (http://www.ivoox.com)
    5. En el castellà americà:
      1. «Bien alto», cançó d’un grup de rock d’Argentina, La Renga
    6. Però es veu com a una paraula dubtosa. En llistes de debat:
      1. Thread: eres bien grande/borracho/agresivo/etc. http://forum.wordreference.com/showthread.php?t=2239268

Podríem mirar si, en el castellà que parlem els valencians, el valor qualitatiu de bien apareix, com mostren els exemples de (7a-b). Però tenim poca consciència d’eixa realitat. De fet, quan he preguntat als alumnes si bien alto o bien larga és propi del castellà (Se la sap ben llarga) dubten, i la majoria tendix a creure que no ho és:

  1. Usos quantitatius de bien en el castellà dels valencians: apareix (a-b), però en som poc conscients, i molts creuen que bien alto o bien larga no seria propi del castellà
    1. «Este reconocimiento va a solventar bien poco.» (Manuel Camarasa, Levante, «El encorsetamiento del Cant d´Estil», 2013-12-21)
    2. «Vinos mediterráneos que abren fronteras para instalarse en los gustos de parajes bien dispares.»
      1. «En la Comunidad Valenciana hay cavas y algunos están bien buenos.» (Carmen Martínez de Artola, Valencia Plaza, 2017-02-03, «De vinos valencianos»).
    3. Als alumnes: bien alto o bien larga ¿és propi del castellà?
      1. Dubten, i molts creuen que no ho és.

¿Quina és la realitat de l’italià? El Dizionario Italiano Olivetti (2003) fa una descripció molt ampla, de manera que bene tindria un ús ample com a quantitatiu (8a): s’aplicaria a qualificatius, atributius i circumstancials (8b) i a predicacions (8c):

  1. Ús de bene com a intesificador en italià: segons la font citada, tindria un ús ample
    1. «10 Come rafforzativo, intensivo o enfatico e talvolta pleonastico. sono ben stanco | ne sei ben persuaso? | la cosa è ben diversa da come sembra | spero bene che non nevichi | sei ben cieco se non lo vedi | sai bene che non ce l’ho | credo bene che verrà | ero bene stufo | ne sei ben certo? | vorrei ben vedere! | spero bene che tu non ti sia offeso | è ben grande! | ben presto andrò in pensione | sai bene che non posso lasciare l’ufficio | spero bene che accetti! | c’è ben poco da fare | gliel’ho ben detto | è ben difficile che tu ci riesca! | la cosa è ben più seria | ben a ragione | dovrà ben capire prima o poi! | vedete bene che non scherzo | ben presto | ero ben lontano dal pensarlo | è ben altro, amico mio! | si tratta di ben altro | sono ben contento di vederti | bisogna bene che tu ti decida | si tratta di ben altro | spero bene che si ravveda | lo credo bene | c’è bene a questo mondo de’ birboni, de’ prepotenti, degli uomini senza timor di Dio [Manzoni].» (Dizionario Italiano Olivetti (2003))
    2. A qualificatius, atributius i circumstancials:
      1. sono ben stanco | la cosa è ben diversa da come sembra | sei ben cieco se non lo vedi | è ben grande! | ben presto andrò in pensione | c’è ben poco da fare
    3. A predicacions:
      1. sai bene che non ce l’ho | credo bene che verrà | gliel’ho ben detto

Això no obstant, la Grande grammatica italiana de consultazione induïx a pensar que la realitat podria ser diferent. L’índex de conceptes conté l’entrada «ben + aggetivo», però les tres remissions («II, 267, 270, 294») només contenen l’exemple È ben contento del risultato ottenuto, sense cap comentari sobre l’abast de bene com a quantitatiu. Eixa absència d’informació es completa amb el contingut dels «avverbi de quantità», que no inclouen bene: molto, troppo, più, meno, tanto, poco, un po’ (volum II, capítol VII, §2.2.2). Eixa actuació concorda amb la informació d’un bon alumne de Gènova del 2017 (Davide Villone), el qual em deia que ell trobava estrany l’ús de bene com a intensificador en italià. En canvi, el professor d’italià Cesáreo Calvo m’ha comunicat (2018-10-17) que trobava normal l’ús quantitatiu de bene:

  1. ¿És potent l’ús quantitatiu de bene?
    1. Grande grammatica italiana de consultazione:
      1. Índex de conceptes: «ben + aggetivo» («II, 267, 270, 294»): només È ben contento del risultato ottenuto; cap comentari sobre l’abast.
      2. «Avverbi de quantità»: «molto, troppo, più, meno, tanto, poco, un po’» (no hi ha bene; volum II, capítol VII, §2.2.2).
    2. Davide Villone (alumne de Gènova, 2017): trobava estrany l’ús de bene com a intensificador en italià.
      1. Cesáreo Calvo (professor d’italià): l’ús quantitatiu de bene seria habitual; existix ben bene (comunicació personal, 2018-10-17).
      2. «Voglio spremerlo ben bene perché dica la verità» (tret d’internet, http://context.reverso.net/traduccion/italiano-espanol/Bene+dica)

Resumim. El francés té una aplicació quantitativa de bien més potent que la que fa el valencià-català de bé / ben (3-5). En castellà i en italià existix, però pareix que les minories dirigents del castellà espanyol no la consideren bé (6-7). En italià, les dades trobades no són homogènies (8-9).

 

2.5    Conclusions sobre el tractament dels diccionaris

Les dades més importants les hem trobades en el DGLC i en el DCVB. Realment, si unim les aportacions d’eixos dos diccionaris arribem a un tractament global i complet:

  1. Resultat d’unir les aportacions del DGLC i del DCVB: un tractament global i complet
    1. Cal tractar en la mateixa entrada els usos qualitatius i els quantitatius de la paraula bé / ben.
      1. Primer, van els qualitatius, ja que han permés crear els quantitatius.
    2. Definició del bé / ben qualitatiu: d’una manera adequada per a una finalitat. Aplicació sintàctica:
      1. A circumstancials de manera (treballar bé).
      2. A atributius (El treball l’ha portat ben redactat).
      3. A qualificatius (Ha fet un treball molt ben fet).
    3. efinició del bé / ben quantitatiu: molt amb expressivitat (inherent; forma part del contingut semàntic). Aplicació:
      1. A qualificatius (una finestra ben alta)
      2. Al quantitatiu poc (Ben poques voltes canta tan bé).
      3. A atributius (Ha vingut ben contenta).
      4. A circumstancials (Ell, ben sovint parla sense dir).
      5. A la predicació (Bé que t’ajudaré).

L’aportació de Coromines és molt positiva, ja que a banda de remarcar la importància en el temps permet unir bo i , característica molt aclaridora:

  1. Implicació de l’aportació de Coromines: el fet que bo i siguen la mateixa paraula (la distinció és qualificatiu / circumstancial de manera) explica els usos expressius de bo
    1. De treballar bé (objectivitat) i ben alt (expressivitat) a ús objectiu de bo (‘adequat a una finalitat’, Ha fet un treball bo) i ús expressiu (‘adequat amb expressivitat’, Ha fet un bon treball).
      1. L’ús expressiu de bon adopta l’orde del ben quantitatiu (ben + nucli sintàctic = bon + nucli nominal).
    2. De ben alt (molt amb expressivitat) a un bon grapat de (gran amb expressivitat: un bon grapat d’arròs).
      1. Mòbil: la proximitat entre la quantitat i la qualitat de la grandària (a més grandària, més quantitat); noms no comptables i comptables en singular.
      2. Aplicació: sobretot a noms que indiquen mesures (grapat, mos, cabàs, entrepà…).
    3. Creació de bona cosa per als noms i per als verbs (bona cosa de joguets / plorar bona cosa).
      1. L’aplicació quantitativa expressiva arriba a tots els constituents sintàctics.
      2. Bona cosa: noms i verbs.
      3. Ben: qualificatius, quantitatiu poc, atributius, circumstancials de manera i predicació.

Per una altra banda, l’estudi de les llengües de l’entorn ens ha mostrat coincidències amb el francés, i divergència amb el castellà considerat preferible.

 

2. Actuació dels diccionaris (II). DECLC: aportacions i implicacions

2.3    DECLC: aportacions i implicacions

2.3.1   Vinculació entre i bo: marc general

L’estudi del diccionari de Coromines (DECLC, 1980-1991) mostra que antic que és l’ús de ben alt i, sobretot, vincula bé / ben i bo / bon. Eixa unió permet fer deduccions importants. En concret, trobarem que l’ús expressiu de Ha fet un bon treball (en compte de Ha fet un treball bo) no és un fet aïllat, sinó una dada estructural. Així mateix, podrem entendre per quins motius un bon grapat d’arròs significa un grapat gran d’arròs. Finalment, també comprendrem per quines raons la construcció bona cosa quantifica noms (bona cosa de joguets) i verbs (plorar bona cosa). El resultat serà anar passant, de fets aïllats aparentment estranys, a fets vinculats soprenentment clars.

Coromines dona dos informacions útils. La primera és sobre l’antiguitat de ben alt: «com a intensiu equivalent a ‘molt’ ben és corrent en els textos medievals» (DECLC, I, p. 740-b-35). En efecte, el CIVAL de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua dona centenars d’exemples, sobretot a partir de sant Vicent Ferrer. Per una altra banda, els exemples del DCVB mostren que l’ús de ben alt és propi de tota la llengua (1b):

  1. Antiguitat i extensió del ben quantitatiu: medieval i de tota la llengua
    1. «Com a intensiu equivalent a ‘molt’ ben és corrent en els textos medievals» (DECLC, I, p. 740-b-35).
      1. CIVAL: centenars d’exemples, sobretot a partir de 1400.
    2. «bé || 9. Molt. Un rey molt noble e de bones custumes bé abundós, Llull Cavall. 5. Un sobre lit blanch ab listes vermelles ben squinçat, doc. a. 1410 (Alós Inv. 19). […] Es un home qu’es ben ric, Saisset Hist. i Coum. 13. Quan eren ben a prop de l’arribada, Alcover Poem. Bíbl. 41.» (DCVB)

La segona informació de Coromines és molt valuosa: el llatí bene és «la forma adverbial corresponent a bonus» (DECLC, I, p. 740-a-43). Això significa que i bo són la mateixa paraula, com ho són perfecte (qualificatiu) i perfectament (circumstancial de manera). La vinculació entre bo i permet fer tres deduccions aclaridores. La primera és molt simple: el valor bàsic de bo serà com el de ben, però sense la terminació –ment: ‘adequat (per a una finalitat)’.

En la definició que el DGLC fa de bo (reproduïda en 2c), hi ha la mateixa actuació que en : una pluralitat de valors particulars (§2.1, 1), dos coincidents amb la definició de (satisfactori, avantatjós). Al costat d’eixa limitació, trobarem adequat en la tercera accepció (2c.iii): «adequat a un fi assenyalat o proposat». Fabra limita la definició a construccions que expliciten la finalitat (aigua bona per a beure). Però, quan no diem la finalitat, deu estar implícita. Així Caminar és bo comporta la finalitat o «objecte» bo per a les persones:

  1. DECLC: vincula (circumstancial de manera) a bo (adjectiu qualificatiu)
    1. El llatí bene és «la forma adverbial corresponent a bonus» (DECLC, I, p. 740-a-43).
      1. Això significa que són la mateixa paraula, com ho són perfecte (qualificatiu) i perfectament (circumstancial de manera).
      2. Eixa característica permet fer tres deduccions aclaridores.
    2. Primera: definició del valor bàsic de bo:
      1. Com el de, però sense -ment: ‘adequat (per a una finalitat)’.
    3. Definició de bo en el DGLC: hi ha la mateixa variació que en (pluralitat de valors particulars, §2.1, 1).
      1. «bo adj. Que reporta utilitat, satisfacció, benefici (avantatjós, útil, convenient; favorable). [exemples i algun matís].
      2. » / Que encara serveix, no deteriorat. [exemples]
      3. » // Adequat a un fi assenyalat o proposat, que satisfà el seu objecte. Aigua bona per a beure. [més exemples].»
    4. Però, com a tercera accepció del DGLC, apareix el valor que hem donat com a bàsic: «adequat a un fi assenyalat o proposat, que satisfà el seu objecte, aigua bona per a beure».
      1. Quan la finalitat no és explícita, deu estar implícita:
      2. Caminar és bo (per a les persones).

 

2.3.2   Dos valors expressius: un bon treball i un bon grapat

La segona deducció de la vinculació entre bo i (2a) és poder entendre dos usos expressius de l’adjectiu bo (un bon estudi / un bon grapat, 3-5). El primer és prou simple, ja que deu respondre a un paral·lelisme. Al costat de treballar bé (valor que implica objectivitat) i ben alt (valor que conté expressivitat), tenim la mateixa parella en bo i bon: un treball bo (adequat; expressió objectiva) i un bon treball (adequat, amb expressivitat).

El fonament és que bo i són la mateixa paraula. Per tant, a la parella parlar bé / ben alt (objectivitat / expressivitat) li hem aplicat un treball bo / un bon treball (amb la mateixa distinció). Els valors van units a l’orde. Quan i bo van al final de la construcció, hi ha objectivitat (parlar bé = un treball bo); quan ben i bon van davant del nucli, tenim expressivitat (ben alt = un bon treball).

Quant al valor, és l’objectiu més expressivitat. Per tant, el valor general serà ‘adequat amb expressivitat’. Dos exemples més: {Ací, només venem carn bona / Ací tens una bona carn}, {Dret és una carrera bona / Dret és una bona carrera}

  1. Segona deducció de la vinculació entre bo i (2a): ús expressiu de un bon treball
    1. Creació: seguint un paral·lelisme
    2. Fonament: treballar bé (objectivitat) i ben alt (expressivitat).
      1. Efecte: un treball bo (objectivitat) i un bon treball (expressivitat).
    3. Aplicació del mateix orde:
      1. i bo al final de la construcció: objectivitat (parlar bé = un treball bo).
      2. Davant del nucli: expressivitat (ben alt = un bon treball).
    4. Valor: adequat amb expressivitat.

El DGLC i el DCVB tracten la nostra construcció sense vincular-la amb l’expressivitat de ben, però tenen una actuació molt diferent. Fabra definix primer el valor objectiu de bo (4a.i) i, després d’un punt i a part, caracteritza l’ús expressiu (4a.ii). La proposta descrita tracta com a accepcions molt diferents l’objectiva i l’expressiva. Tenint en compte que només varia l’expressivitat, podem sospitar que la segona definició serà poc adequada. En efecte, el DGLC tracta l’adjectiu qualificatiu bo com si fora un quantitatiu: «que excel·leix […], que posseeix en alt grau […]»:

  1. Diccionaris: no vinculen un bon treball a ben alt. Actuació del DGLC
    1. Separa el valor objectiu i el valor expressiu amb un punt i a part, i dona propietats semàntiques noves,
      1. «[valor objectiu] Que reporta utilitat, satisfacció [Fabra dona una pluralitat de valors particulars, mireu §2.1, 1]. […]
      2. [Primer punt i a part] Que excel·leix en el seu gènere, que posseeix en alt grau les qualitats desitjables. Un bon treballador. Un bon poeta. Un bon marit. Un bon exèrcit. Un bon cavall. Un bon dibuix. Una bona escopeta. Un bon govern. Ésser de bona família, distingida, de bona reputació. [hi han més valors i més exemples].»
    2. Efecte: tractar com a accepcions molt diferents l’objectiva i l’expressiva, que només varien en l’expressivitat.
      1. Resultat: el DGLC tracta l’adjectiu qualificatiu bo com si fora un quantitatiu («que excel·leix […], que posseeix en alt grau […]»).

En el DCVB, Moll i Sanchis Guarner degueren focalitzar el valor objectiu de l’adjectiu qualificatiu, al qual donen un valor general (5a) i l’apliquen a nou grups, sense diferenciar entre l’orde «nom + bo» ni «bon + nom». Eixe camí deixa sense explicar l’expressivitat, però no introduïx valors objectius diferents a  on no n’hi han:

  1. Actuació del DCVB: com que el valor objectiu és el mateix, definix eixe valor (a), l’aplica a nou grups i ignora la posició de l’adjectiu qualificatiu
    1. «adj. Que posseeix perfecció dins el seu gènere.»
      1. || 1. En l’orde moral. Deus és ço que ressucitarà los homens bons e mals, Llull Felix, pt. i, c. 2. De fer bones obres e de esquiuar mal, Llull Gentil 124. […]
      2. a) Home bo: amigable componedor. Han a si acompanyar dos bons homens… a les parts no sospitosos, Consolat, c. 39.
      3. || 2. En l’orde professional. […] Feyts ço que fa lo bo adminestrador, Muntaner Cròn., c. 36. No es tot hom bon aritmetich, Metge Somni iii.
      4. || 3. Aplicat a coses inanimades. Ares es molt bo logar e molt fort, Jaume Cròn. 132. Que gasta bona levita, Penya Poes. 23. Es parlava bon català, Ruyra Parada 141. Tu, ten compte que porto la roba bona, Vilanova Obres, xi, 40.
      5. [seguix fins a l’accepció 9
    2. Negatiu: no explica l’expressivitat de l’anteposició.
      1. Però no intenta crear valors objectius que, en realitat, no existixen (cf. 4b i 4b.i).

El segon ús expressiu (el de un bon grapat) és més complicat. Per a definir quin és el contingut semàntic que té, és útil la consulta del DGLC i del DCVB:

  1. Ús expressiu de un bon grapat: actuació dels diccionaris
    1. Valor de un bon grapat: «en excés, no petit» (DGLC); «molt, notable per la magnitud o intensitat» (DCVB).
    2. «bo [cap al final de l’entrada] «En excés més aviat que en defecte, no petit, considerable, complet. Fer bona mesura, bon pes. Hi ha tres llegües bones. Pesar un quintar ben bo. Una bona estona. Una bona provisió de palla. Un bon nombre de llibres. Ha tingut una bona desgràcia. Bons maldecaps passarà! / Fer-la bona, fer-la grossa, un bon disbarat.
      1. // Bona cosa, molt.» (DGLC)
    3. «bo adj. Que posseeix perfecció dins el seu gènere. […]
      1. || 10. [darrera accepció de l’adjectiu] Molt; notable per la seva magnitud o intensitat. D’aplegadisses llances quan té un bon ram, Canigó viii. ¿Sabeu qui’n té bona culpa?, Penya Poes. 120. Comensa a pegarli bones roegades, Roq. 46. Somniaven un bon caliver de garbons, Víct. Cat., Ombr. 22.» (DCVB)
      2. a) Bona cosa: abundància, notable quantitat (or., occ., val.). «Si hi ha bona cosa llet, poden fer més formatge» (val.). Es menester acompanyarlos ab bona cosa de vi, Martínez Folkl. val. 35.»

Fabra diu «en excés més aviat que en defecte, no petit» (6b); i el DCVB recorre a «molt» i «notable per la magnitud o intensitat» (6c.i). En les dos definicions, hi ha exageració, és a dir expressivitat (com en ben alt). La segona definició de Fabra (que és negativa, «no petit») implica el valor contrari (gran), confirmat per la tercera definició («considerable»). Diria que eixa proposta és molt adequada. De fet, la definició a què arribarem és ‘gran amb expressivitat’. En canvi, no veig que la primera proposta («en excés») siga aplicable als exemples. Com ara fer un bon pes implicar un pes gran, però no un pes excessiu.

El DCVB comença a definir bo per molt, paraula que és adequada per a ben alt, però difícilment per a bo o bon, ja que és un adjectiu qualificatiu. Certament, en els exemples apareix Té bona culpa, que és interpretable com a ‘té molta culpa’. Però hauríem d’explicar eixe exemple sense proposar molt. Per contra, «considerable» i «notable per la seva magnitud» són semblants. Mirem si podem aclarir el tema: en concret, com han arribat els parlants a entendre bo com a gran, considerable, notable per la magnitud.

En la parella treballar bé / ben alt, no usem ben amb el valor bàsic (‘adequat’), sinó amb un altre (molt amb expressivitat). Paral·lelament, en un menjar bo i un bon grapat de no usem bon amb el valor bàsic (‘adequat’). ¿Quin és el valor que ara apliquem? L’adjectiu bo és qualificatiu i, per tant, ha d’expressar una qualitat (i no una quantitat). En canvi, ben és quantitatiu perquè incidix en constituents no nominals.

Gràcies al DGLC, sabem quina és la resposta: en un bon grapat, l’adjectiu bon significa ‘gran, considerable’. Però ens hauríem de preguntar de quina manera els parlants han arribat a eixe valor des del bàsic de la paraula (‘adequat per a una finalitat’). Podem aclarir eixa qüestió si tenim en compte dos factors. El primer és la vinculació que ha d’haver entre ben alt i un bon grapat: ha d’estar prop de ‘molt amb expressevitat’.

El segon factor és que hi ha una qualitat que està prop de la quantitat: la grandària (implicada per «no petit», i també per «notable per la magnitud», 6b). En efecte, molt de formatge ocupa més espai que poc de formatge; i podem presentar una culpa gran com a molta culpa.

Si ara sumem els dos factors, obtindrem el procés creatiu: com que havíem d’arribar a un valor pròxim a ‘molt amb expressivitat’, i hi ha una qualitat pròxima a la quantitat (la grandària), interpretem un bon grapat com a ‘un grapat adequat en la grandària per a la seua finalitat, més expressivitat’. En definitiva, ‘gran amb expressivitat’.

El valor dit justifica que l’adjectiu bo aparega amb noms que mesuren noms no comptables (arròs, tela, arena) o parts d’un nom comptable en singular (coca, cuixa): Falta un bon grapat d’arròs / Ha fet malbé un bon tros de tela / Dona’m un bon tros de coca. Si la mida és exacta i no permet ser gran o xicoteta, interpretem bo com a ‘ben ple’ (Necessitem un bon cabàs d’arena).

Quan el nom no admet el valor ‘adequat’, interpretem que significa ‘gran’ (o fort, o llarg): Li pegà un bon pessic al braç / El gos li pegà un bon mos en la cama / Per a arreglar el forn, estaré tres hores bones.

Per contra, si el nom admet la qualificació ‘de bona qualitat o de mala qualitat’ (és a dir, si admet l’adjectiu roín), la interpretació de ‘gran amb expressivitat’ no exclou la qualitat general. Així, un bon entrepà és un entrepà gran (amb expressivitat), però sense deixar de ser un entrepà atractiu, abellidor: adequat per a la gana de qui parla.

Com a regla general, bo amb el valor ‘gran amb expressivitat’ va anteposat al nucli (com en ben alt). La posposició deu ser escassa per dos raons: perquè la construcció no és tan expressiva (Necessitaré tres hores bones); i perquè la construcció «nom + bo» ha d’excloure l’aplicació objectiva de bo (‘adequat per a una finalitat’):

  1. Segona deducció de la vinculació entre bo i (2a): ús expressiu de un bon grapat
    1. Arribem al valor «gran, considerable, notable per la magnitud» (6b) gràcies a dos factors.
      1. Primer: la vinculació que ha d’haver entre ben alt i un bon grapat; efecte: prop de ‘molt amb expressevitat’.
      2. Segon: la grandària està prop de la quantitat (molt de formatge: ocupa més espai que poc de formatge; una culpa gran és semblant a molta culpa).
    2. Resultat: ‘adequat en la grandària per a la seua finalitat, més expressivitat’.
      1. Més simples: ‘gran amb expressivitat’.
    3. Aplicació a noms que mesuren noms no comptables (i-iii) o que indiquen parts de comptables en singular (iv):
      1. Falta un bon grapat d’arròs
      2. Ha fet malbé un bon tros de tela
      3. Necessitem un bon cabàs d’arena
      4. Li feu un bon forat a la coca
    4. Noms que no admeten ‘adequat’: ‘gran’ (o ‘fort, llarg’):
      1. Li pegà un bon pessic al braç
      2. El gos li pegà un bon mos en la cama.
      3. Per a arreglar el forn, estaré tres hores bones.
    5. Si admet ‘adequat’, ‘gran, sense excloure l’adequació general’:
      1. Voldria menjar-me un bon entrepà
    6. Com a regla general, va anteposat al nucli (com en ben alt).
      1. Posposició: escassa (c.vi). La construcció no és tan expressiva, i ha d’excloure l’aplicació objectiva de bo (‘adequat per a una finalitat’).

 

2.3.3   La construcció bona cosa

La vinculació teòrica entre bo i no solament explica una anteposició expressiva (Ha fet un bon treball, 3b-d) i la creació d’un valor expressiu nou (gran amb expressivitat, un bon grapat, 7). La unió tan estreta que hi ha sobre bo (qualificatiu) i (circumstancial de manera) també fa claror sobre una evolució, que consistix en completar l’ús del i ben quantitatiu.

Sabem que i ben s’apliquen a qualificatius, a atributius, al quantitatiu poc, a circumstancials i a la predicació, però no al verb ni a noms. També és constatable que bo és un adjectiu qualificatiu, de manera que no expressa una quantitat. Però, quan té el valor ‘gran amb expressivitat’, està prop de la quantitat si ho apliquem a noms que poden funcionar com a no comptables i com a comptables: una bona culpa significa ‘una culpa grossa’, i això equival a molta culpa. Remarquem que la grandària és una qualitat dels noms comptables (un entrepà pot ser gran o xicotet). Els noms no comptables podem ocupar molt de volum o poc de volum segons la quantitat que hi haja (molt de formatge ocupa més volum que poc de formatge). Finalment, hi han noms que podem usar com a no comptables (tindre molta culpa / poca culpa) i com a comptables (Jesús portava en el seu cos les nostres culpes).

El fet que en els noms no comptables molt i el volum siguen nocions que es toquen deu haver impulsat a crear la construcció quantitativa bona cosa, que significa ‘molt amb expressivitat’. Potser al principi s’aplicaria a noms no comptables: S’han menjat bona cosa de xocolate. Però l’objectiu era completar el ben quantitatiu, de manera que també s’aplica a noms comptables (Han arreplegar bona cosa de diners) i a verbs (Hagué de treballar bona cosa per a poder pagar la casa).

  1. Tercera deducció de la vinculació entre bo i (2a): creació de bona cosa (molt amb expressivitat; aplicació a noms i verbs)
    1.   Fonament:
      1. i ben quantitatiu: aplicació a qualificatius i a atributius, a quantitatius, a circumstancials i a la predicació; però no a noms ni al verb.
      2. Bo: adjectiu qualificatiu que ha adquirit el valor ‘gran amb expressivitat’.
    2. Els noms comptables tenen grandària (un entrepà {gran / xicotet}); els noms no comptables ocupen més volum a més quantitat (molt de formatge n’ocupa més que poc de formatge).
      1. Hi han noms no comptables que podem usar com a comptables: Tinc molta culpa / les culpes de tots nosaltres.
      2. Resultat: superposició entre la grandària i la quantitat:
      3. una bona culpa equival a molta culpa.
    3. Efecte: creació de bona cosa. Aplicable a noms no comptables (i), comptables (ii-iv) i verbs (v-vi).
      1. Has de posar bona cosa de farina
      2. El xiquet té bona cosa de joguets
      3. En sa casa, trobaràs poc de menjar, però bona cosa de llibres
      4. Ha arreplegat bona cosa de diners
      5. Quan ja havia plorat bona cosa, es va tranquil·litzar
      6. Ha de treballar bona cosa per a poder pagar la casa.

Quant a l’abast geogràfic, el DCVB atribuïx bona cosa al català (tant l’oriental com l’occidental) i al valencià (9a). Sobre l’ús, Reig (1997: 52; 205: 125) ha remarcat l’arrelament de bona cosa al valencià viu: «aquesta locuciò és molt emprada pels valencians». Per una altra banda, Enric Valor (1977: §122.4) indicava, ufanós, que el valencià i el francés actuaven en paral·lel: la construcció bona cosa «té el seu paral·lel en el francés bonne chose».

A més del DCVB, arrepleguen bona cosa el DGLC (9d.i), autor que també la incorpora a la seua gramàtica de 1956 (9d.ii). El DIEC reproduïx d’una manera pràcitcament literal les paraules del DGLC (compareu 9d.i i 9e.i), però suprimix bona cosa. El DNV ha recuperat la construcció (9d.iii):

  1. Bona cosa: abast geogràfic, ús i valoració. Fonts
    1. Cronologia i àmbit geogràfic (DCVB; 6c).
      1. L’ús de bon com a intensificador podria ser recent (del segle xix).
      2. Àmbit: català oriental, català occidental i valencià.
    2. Ús segons Reig (1997: 152; 2015: 125):
      1. «Aquesta locució és molt emprada pels valencians.»
    3. Valoració d’Enric Valor (1977: §122.4): s’enorgullix de bona cosa.
      1. «Té el seu paral·lel en el francés bonne chose».
    4. Inclusió en obres significatives: DGLC, Fabra (1956), DNV.
      1. «bo [cap al final de l’entrada] «En excés més aviat que en defecte, no petit, considerable, complet. Fer bona mesura, bon pes. Hi ha tres llegües bones. Pesar un quintar ben bo. Una bona estona. Una bona provisió de palla. Un bon nombre de llibres. Ha tingut una bona desgràcia. Bons maldecaps passarà! / Fer-la bona, fer-la grossa, un bon disbarat. // Bona cosa, molt.» (DGLC)
      2. «Els anomenats adverbis de quantitat o de grau són [22]: quant, tant, molt, poc, gaire, bastant, prou, massa, força, més, menys, que, ben, gairebé, quasi, gens, amb les locucions tant més, tant menys, pel cap alt, ben bé, ultra mesura, bona cosa de». (Fabra 1956: §90)
      3. «cosa […] 9 bona cosa (de)loc. adv. i prep. Molt (de). Hem menjat bona cosa d’arròs. Estudia bona cosa.» (DNV)
    5. El DIEC seguix el DGLC quasi paraula a paraula, però suprimix bona cosa.
      1. «bo 7 1 adj.[LC] En excés més aviat que en defecte, no petit, considerable, complet. Fer bona mesura, bon pes. Hi ha tres llegües bones. Pesar un quintar ben bo. Una bona estona. Una bona provisió de palla. Un bon nombre de llibres. Ha tingut una bona desgràcia. Bons maldecaps passarà!  [LC] fer-la bona Fer un bon disbarat.»

Resumim. L’ús quantitatiu de i ben és medieval i de tota llengua (1). Una aportació de Coromines (bo i són en realitat la mateixa paraula, 2a) ens ha permés explicar l’ús expressiu de l’adjectiu bo (una bona empresa, 3b-d) i la creació d’un valor nou (gran amb expressivitat, un bon mos, 7).

També hem pogut explicar una evolució, en la qual hem assignat a bona cosa el valor quantitatiu (molt amb expressivitat) per a completar l’ús sintàctic de i ben (bona cosa de joguets, treballar bona cosa, 8).

En la bibliografia treballada, no hi ha cap proposta sobre la formació dels dos usos expressius i de la construcció bona cosa, de manera que ens podríem trobar davant d’una aportació:

  1. Deduccions fetes a partir d’una informació de l’aportació de Coromines
    1. Bo i són en realitat la mateixa paraula (2a).
      1. És la base per a entendre tres processos
    2. Explicació de l’ús expressiu de l’adjectiu bo (3b-d).
      1. una bona empresa
    3. Justificació del valor ‘gran amb expressivitat’ (7).
      1. un bon mos
    4. Compleció de l’ús del i ben quantitatiu: bona cosa (8).
      1. bona cosa de joguets, treballar bona cosa
    5. Bibliografia treballada:
      1. No explica la formació de les tres creacions (b-d).