Colomina i el Palmeral d’Elx (VI). Aplicació de -ar fora de les plantes: argilar, cudolar, salinar, rabosar, granotar

4.4    La força de -ar (col·lectiu i d’abundància) fora de les plantes

En l’aplicació «geològica i meteorològica» (p. 137-178), la part que té més vitalitat és quan -al / -ar expressa abundància o col·lectivitat d’una cosa en un lloc. Sabem que, si el nom és no comptable, hi ha abundància d’una classe de terra (arenal, argilar); si és comptable, col·lectivitat (en general, de pedres o classes de pedres, pedregal, pedregar).

Destaquen els derivats que s’acaben en -ar , encara que en tenim en -al (calcinal, p. 151; pedregal, p.155; fangal, bassal, p. 170; bassal és del català oriental i del mallorquí). Més amunt (§4.1), hem apuntat si el predomini de -ar podria vindre d’estendre una derivació dels llauradors: aplicar el model de les plantes agrícoles (fava / favar) a classes de terra i de pedres. Realment, si un melonar és un camp de melons (i, per tant, un lloc que conté melons), un lloc que conté argila en abundància (o pedres) serà un argilar (o un pedregar).

Certament, una part elevada dels derivats que tractem (argilar, corallar, llacorellar, llosar, molar, saladar, salinar, p. 151; cantalar, cascallar, codellar, cudolar, p. 155) tenen una consonant lateral en la darrera síl·laba del radical. Però això no passa en altres paraules derivades amb -ar: algepsar, gredar, salobrar, toscar («lloc on abunda la [pedra] tosca»; topònim prop de Tortosa, DCVB), tovar (p. 151); codinar, cincar, macar, petxinar (p. 155); fangar (p. 170).

La força de -ar en plantes agrícoles (un melonar), en classes de pedres (un toscar) i en classes de terra (un argilar) explicaria que formes en -al hagen adquirit -ar: ({pedregal / pedregar}, {fangal / fangar} (fangar és l’única forma que Colomina coneix en valencià, p. 172; el DCVB posa un exemple de fangar en sant Vicent), {aigual ‘aiguamoll, marjal’, català del nord / barranc de l’Aiguar, Agullent, Vall d’Albaida, p. 171).

De la mateixa manera que en els camps de plantes hem trobat que la força de -ar li permetia conviure amb una vibrant en la penúltima síl·laba ({brossal i brossar}, {arrossal i arrossar}, §3.6), ara hi ha la mateixa situació: {pedregal / pedregar}, pedruscar, runar (el primer valor que li assigna el DNV és pedregar).

Al costat de les plantes (carxofar), les classes de terra (argilar) i de pedres (pedregar), hi han més manifestacions del valor col·lectiu d’una cosa en un  lloc. Més amunt (§4.3), hem parlat d’animals (rabosar, granotar). I el valor reapareix en grups posteriors: {fossa / fossar}, {sitja / sitjar}, {albelló / albellonar}, i les dualitats {fontanal / fontanar} (conjunt de fonts), {cabanyal / cabanyar}, {barracal / barracar} (p. 186-187). En un altre lloc (§3.5), hem comentat el numeral col·lectiu un centenar, que reapareix en la p. 192. I encara tenim els usos en què –ar s’interferix amb altres sufixos derivatius ({colomar = colomer}, p. 126, {moscar = mosquer}, p. 123, {barracar = barracam}, p. 186, cosa que explica el contrast bestiar / aviram).  Si ho sumem tot (plantes, terres, animals, un grup divers i usos interferits), no és poca cosa.

 

4.5    Valor augmentatiu i col·lectiu de -al

Colomina acaba les aplicacions de -al / -ar amb tres grups particulars (en general, només amb -al). En el primer, apareixerien els valors augmentatiu, d’abundància i col·lectiu en paraules «de caràcter popular, festiu i, de vegades, malsonant» (p. 194). Informa que el grup és nombrós en el castellà d’Amèrica, i posa també molts exemples de l’occità.

Mirem els nostres: dineral, fotral, fotregal, fumal, genial, personal, pujal, sidral. Potser són discutibles genial (que és un adjectiu derivat de geni) i sidral (un preparat químic efervescent; però també significa «desorde, confusió, rebombori», DNV); i personal és un cas particular. La propietat que ens interessa destacar és que tots els altres derivats citats indiquen ‘gran quantitat de’: en definitiva, el valor col·lectiu amb expressivitat. I l’expressem amb -al, no amb -ar.

El DIEC pren dineral com a paraula secundària, ja que remet a dinerada. Però les paraules fotral, fotregal, fumal i pujal pareixen clarament catalanes. A més, l’occità té un bon grapat de paraules d’eixe estil (Colomina en posa 11, entre les quals estan fotral i fotrassal).

Ens queda una paraula: personal com a nom. El DCVB diu que els valencians hem creat eixe derivat per a esquivar el matís despectiu de gent (El personal d’esta fàbrica és molt amable). A més d’eixa utilitat, hem de remarcar que passa com en dineral i en fotral: expressem un valor col·lectiu amb -al.

El penúltim grup de Colomina són paraules que indiquen el valor augmentatiu; tindrien la particularitat que expressarien «objectes diversos»: brocal, cadiral, carneral, cirial, coixinal… (p. 197). Podríem destacar dos creacions populars: cadiral i carneral.

El DIEC remet cadiral a cadira de braços, i el DNV el seguix. En canvi, el DCVB definix cadiral com a «cadira gran, amb braços», i exemplifica el derivat amb dos autors catalans del final del xix i del principi del xx (Narcís Oller i Miquel Llor). Diria que el camí adequat és eixe, ja que si no és gran una cadira de braços no és un cadiral. A més, cadiral té un altre valor en català: en les rescloses, indica els partidors que regulen l’entrada i l’eixida d’aigua. Eixe cadiral deu ser un partidor d’aigua (paraula dels llauradors valencians), però gran.

Quant al nom carneral, és una carnera especial: la que usen els caçadors per a posar la caça. Això comporta que no pot ser menuda.

A més de mostrar que -al pot tindre alguna creació popular moderna, convé destacar la derivació que carn-er-al, que fonèticament i derivativament és igual que la de fum-er-al, palm-er-al o tarongeral. A més, carneral deu ser una paraula catalana (no figura ni en el DCVB ni en el CIVAL).

El darrer grup de Colomina són tecnicismes: adjectius creats per químics i per biòlegs. Com que ara són creacions de laboratori al marge de la llengua viva de qualsevol època, hi ha sempre -al, encara que el radical acabe en -l (acilal, primulal, p. 198-199).

Recapitulem. Deixant de banda els tecnicismes (que no responen als valors vius de la llengua), els dos darrers grups de Colomina van al voltant del valor qualitatiu ‘gran’ (cadiral, carneral), el valor quantitatiu ‘gran quantitat de’ (dineral, fotral, fumal) i el valor quantitatiu ‘col·lectivitat’ (personal). En cap dels tres casos, hi ha implicat el concepte lloc. Podríem dir, per tant, que estem en el valor augmentatiu de penya / penyal (cadiral, dineral, fotral) i el col·lectiu pur de centenar, bestiar (personal).

 

Colomina i el Palmeral d’Elx (V). Classificació semàntica: aplicacions bàsiques de {-al / -ar} i aplicacions secundàries

 

4     Selecció de dades de les 21 aplicacions de Colomina

4.1    Primera aplicació: llocs a on abunda una planta

La mirada ampla del nostre autor es torna a manifestar quan descriu les aplicacions del sufix -al / -ar amb els valors «col·lectiu, abundancial i augmentatiu», operació que ocupa una bona part del llibre (cap. 2-5, p. 55-200). El nostre autor descriu 21 aplicacions. En faré una descripció no solament succinta, sinó també seleccionant una part dels valors.

Les quatre primeres aplicacions que tracta són les fonamentals: a plantes i a arbres (siguen silvestres o siguen cultivats). La primera és per a «llocs on abunden plantes o arbusts silvestres». El lingüiste d’Alcoi diu que les llengües romàniques meridionals tenen moltes paraules amb eixe valor. De fet, els dedica una vintena de pàgines (p. 55-74). Els distribuïx en dos llistes: els noms que tenen dos formes (en -al i en -ar), repartits per les llengües que estudia; i els noms que només tenen una forma (siga -al o siga -ar), també sseparats per cada llengua tractada. A més, posteriorment comenta moltes paraules (sempre distribuïnt-les per llengües). Un exemple: informa què significa borró, a on es diu (en l’Horta), i a on s’usa un borronar (Formentera i Sollana, la Ribera). En les llistes que elabora i en la informació sobre centenars de paraules, hi ha una faenassa extraordinària, a l’abast de pocs lingüistes.

En els noms per a plantes, el castellà, l’astur-lleonés i el gallego-portugués es decanten per -al (el castellà càntabre, el castellà d’Amèrica, l’astur-lleonés i el gallego-portugués d’una manera quasi general, p. 55). En occità i en aragonés, hi ha equilibri entre -al i -ar. En valencià-català i en gascó, predomina -ar. Una realitat semblant descriu en les plantes cultivades (p. 75-86).

En les llistes de Colomina, els lectors veuen no poques paraules en -ar que s’expliquen fonèticament ({canyamel / canyamelar}, {fesol / fesolar}, etc.; {senill / senillar} és com {castell / castellar}, {fenoll / fenollar}, etc.). Tenint en compte això, seria factible mirar si, en la part de les plantes, hi han hagut dos tendències en les llengües romàniques meridionals: la que ha afavorit -al (del castellà cap a ponent, llengües ibero-atlàntiques) i la que ha potenciat -ar (el valencià-català, l’aragonés i l’occità).

Per una altra banda, a la vista de la força que tenen entre els llauradors els derivats en -ar aplicats a les plantes cultivades (melonars, tomatars, bajocars, carxofars, etc.) també seria possible mirar si eixa construcció s’ha estés en dos direccions. La primera seria per les plantes no cultivades: {sisca / siscar}, {mansega / mansegar}, {senill / senillar} (si no fora un heretament del llatí, sinó una creació pròpia; en el DCVB, no figura l’etimologia de senill), {bova / bovar} (bovar: forma secundària en el DNV; en el DCVB, la bàsica)… En segon lloc, els melonars també s’haurien escampat per fora dels vegetals, especialment els minerals. Desplegarem eixa expansió més avant (§4.4).

 

4.2    Segona aplicació de Colomina: llocs a on abunda un arbre

Després de les plantes, venen els arbres silvestres (p. 86-95) i els «camps d’arbres fruiters» (p. 95-103). Al meu entendre, per a interpretar més adequadament les dades que dona Colomina convindria tindre en compte quatre factors. El primer és la distinció que hem fet més amunt (§3.6: per als camps de plantes, -ar, xuf-ar; per als camps d’arbres, {-eral / -erar}, albercoqu-er-al en valencià i en tortosí, i albercoqu-er-ar en la resta del català i en balear). Així, el mateniment de la tendència fonètica que explica pelegrí, verduleria fa que en valencià i en tortosí les formes previsibles siguen cipreral, lloreral, murteral, pinyeral, etc. (p. 86-87).

En segon lloc, no serà estrany trobar -ar si el nom del camp o del lloc no deriva del fruit, sinó de l’arbre, ja que els parlants aplicarien l’opció de les plantes (fava / favar): {faig / fajar}, {savina / savinar}, {teix / teixar}, {avet / avetar}, {xop / xopar}. Òbviament, en eixe cas no hi han dos r en dos síl·labes seguides.

En tercer lloc, hem de tindre en compte els noms que tenen ar per la tendència fonètica del llatí, com ara grevol-ar.

En quart lloc, hem de considerar els noms que tenen -al des de l’estadi llatí (o llatí tardà; els equivalents de espinal, com ara {castanya / castanyal}, {nou / nogal}), sobretot si la fonètica pot haver contribuït al manteniment (com ara roural).

En definitiva, en les plantacions d’arbres intervenen més factors que en els camps de plantes agrícoles, de manera que convé tindre en compte eixa divergència (§3.6) per a acostar-nos a una interpretació més objectiva de la realitat.

 

4.3    Aplicacions secundàries de Colomina

Seguint el camí de Colomina, he opinat més amunt (§4.1) que, com a sufix viu i productiu, les plantes agrícoles (fruit + -ar) i els arbres (fruit + {-er-al / -er-ar}) són la part fonamental del sufix -ar / -al. A partir d’eixa aplicació, el nostre autor descriu 17 grups diferents. Quantitativament, hi han grups que no tenen massa membres. A més, passa sovint que els parlants sabem que hi ha paraula derivada, però no sabem quin valor aporta el sufix. Un exemple: tots coneixem el cognom aguilar, però no sabem què implica -ar. En canvi, els parlants sí que deduïxen quin valor aporta -ar en una part dels derivats d’eixos 17 grups. Així, no pareix díficil pensar que un pedregar és com un melonar: un lloc a on abunden les pedres.

L’opció dels 17 grups ¿és la més fructífera? En el cas del valencià-català, és fàcil dir quin és el començament de l’estudi de -al / -ar: les plantes i els arbres. Però no és tan fàcil argumentar com cal seguir. Colomina ha fet un gran esforç munyint pacientment 17 valors. Una possibilitat diferent és seguir l’estudi de les plantes i els arbres per tres àmbits. En primer lloc, buscaríem per la geologia i per altres camps semàntics el valor d’abundància (argilar) i el col·lectiu (pedregar), vinculats sempre a un territori (com en els camps d’arbres i de plantes). En segon lloc, focalitzaríem el valor augmentatiu (penya / penyal). En tercer lloc, deixaríem per al final aquelles paraules derivades que pareix que no aporten res (braç i braçal com a noms de recs, p. 180), o que són valors idiosincràtics ({forn / fornal ‘foc per a calfar les peces de ferro que s’han de treballar’}, {vila / vilar ‘vila xicoteta, llogaret’}, p. 179; llagrimal ‘organ que produïx les llàgrimes’, p. 131). Cal dir que, encara que el nostre autor no seguix eixe camí, el té en compte, ja que al final del seu trajecte diu en quines parts del llibre apareix el valor col·lectiu, el d’abundància i l’augmentatiu (p. 206). Com és natural, jo resumiré el camí del lingüiste d’Alcoi, de manera que comentaré una part dels 17 valors.

Colomina comença per un grup «botànic divers» (bardissa / bardissal / bardissar, p. 104-114); i seguix per «terrenys d’ús agrícola i ramader»: {banc / bancal}, {era / eral} (‘conjunt d’eres’, lleidatà), {boval ‘estable per a bous’ / bovalar ‘terra de pastura per a bous’} (p. 115-119).

Un poc més significativa és l’aplicació de -al / -ar a llocs a on abunda un animal (p. 121-125). En la llengua comuna, són poc coneguts ({àguila / aguilar}), però les dades tan abundoses del dialectòleg (que cita les poblacions a on es diu cada paraula) mostren que el -ar de melonar té (o ha tingut) vitalitat. En les creacions que constata (p. 122-123), destaca remarcablement el valencià, a parts del qual corresponen els exemples següents: {calàpet / calapatar}, {caragol / caragolar}, {cuquello ‘classe d’ocell’ / cuquellar}, {granota / granotar}, {perdiu / perdigar}, {petxina / petxinar}, {rabosa / rabosar}, {renoc ‘gripau’ / renocar}, {talpó / talponar}. L’aparició de -al és escassa (eriçó ‘classe de mamífer’ / eriçal, nom de lloc; llissa ‘classe de peix’ / llissal «mola de llisses»).

El sufix -al / -ar també es pot aplicar a animals domèstics (o domesticats, p. 126-130). En eixe ús, quan està implicat el valor locatiu hi ha interferència entre -er i -al / -ar (p. 126-127). El lloc a on tenim tancades les gallines (o els coloms) es diu gallirner (colomer) en llocs, i {gallinal / gallinar} (colomar) en uns altres.

Algun nom només té el valor col·lectiu (com centenar, §3.5): bestiar («conjunt d’animals quadrúpedes que s’aprofiten per al treball o per al consum», p. 127) conillar («ramat de conills» en uns llocs; ‘conillera’ en uns altres, p. 127), gallinal («aviram casolà», Cullera, p. 128) i gallinar («conjunt de gallines», Cocentaina,, p. 128), moscar («multitud de mosques, Torelló», p. 123). U dels exemples que posa Colomina prové d’animals, però està vinculat als llocs que conenten pedres: {cagar / cagarrites / cagarritar} (Dénia, p. 127).

És marginal el valor «regions properes a una part del cos» (llàgrima / llagrimal, p. 131-135). Aprofita per a crear noms a partir de noms, sense el valor augmentatiu. El llagrimal és la part de l’ull que produïx les llàgrimes. És un valor semblant al de -er en els arbres i plantes (cirerer, carxofera). De fet, en balear i en català existix la paraula llagrimer (DCVB). Això comporta que la parella llagrimal / llagrimer és com terral / terrer (comentada en §2.3). La diferència és que terral va unit a l’abundància, mentres que llagrimal comporta la producció.

L’aplicacio «geològica i meteorològica» destaca quantitativament (p. 137-178). Des del punt de vista qualitatiu, té una part pràcticament morta, i una altra relativament viva. Comentarem les aplicacions productives en l’apartat segúent (§4.4).

La part amb poca capacitat creativa (o potser nul·la) és aquella en què, en el passat, creàvem noms a partir d’adjectius (fondo / fondal), o expressàvem el valor augmentatiu d’un nom (p. 137-144): caminal, vial, cimal, penyal, puntal, ramal, rodal. Si el radical conté en la darrera síl·laba una consonant lateral, apareix -ar: {llind-a ­­-limine en llatí- / llindar}, {sòl / solar} (‘sòl destinat a edificar un edifici’, p. 139-140).

El valor augmentatiu reapareix en un grup posterior, titulat «altres col·lectius, abundancial i augmentatius» (p. 179-186): casal, finestral, mercadal, portal, tendal. Dins d’eixe grup, el nostre autor posa els noms derivats fumeral i fornal. Sobre fumeral, informa que la part de la casa per a on ix el fum de la llar es diu fumera en Montornés, Camp de Tarrogona, Conca de Barberà i Priorat. Per a diferenciar la filera de fum o fumera i la part de la casa, diversos parlars han creat fumeral (Collsacabra, Gandesa, Ribera d’Ebre, valencià i balear). La tercera paraula per a indicar eixa part de la casa prové del francés (ximeneia i variants). No cal dir que fum-er-al té la mateixa estructura fonètica i derivativa que palm-er-al o tarongeral.

 

5. Colomina i el Palmeral d’Elx (V). Classificació semàntica: aplicacions bàsiques de {-al / -ar} i aplicacions secundàries

4      Selecció de dades de les 21 aplicacions de Colomina

4.1    Primera aplicació: llocs a on abunda una planta

La mirada ampla del nostre autor es torna a manifestar quan descriu les aplicacions del sufix -al / -ar amb els valors «col·lectiu, abundancial i augmentatiu», operació que ocupa una bona part del llibre (cap. 2-5, p. 55-200). El nostre autor descriu 21 aplicacions. En faré una descripció no solament succinta, sinó també seleccionant una part dels valors.

Les quatre primeres aplicacions que tracta són les fonamentals: a plantes i a arbres (siguen silvestres o siguen cultivats). La primera és per a «llocs on abunden plantes o arbusts silvestres». El lingüiste d’Alcoi diu que les llengües romàniques meridionals tenen moltes paraules amb eixe valor. De fet, els dedica una vintena de pàgines (p. 55-74). Els distribuïx en dos llistes: els noms que tenen dos formes (en -al i en -ar), repartits per les llengües que estudia; i els noms que només tenen una forma (siga -al o siga -ar), també sseparats per cada llengua tractada. A més, posteriorment comenta moltes paraules (sempre distribuïnt-les per llengües). Un exemple: informa què significa borró, a on es diu (en l’Horta), i a on s’usa un borronar (Formentera i Sollana, la Ribera). En les llistes que elabora i en la informació sobre centenars de paraules, hi ha una faenassa extraordinària, a l’abast de pocs lingüistes.

En els noms per a plantes, el castellà, l’astur-lleonés i el gallego-portugués es decanten per -al (el castellà càntabre, el castellà d’Amèrica, l’astur-lleonés i el gallego-portugués d’una manera quasi general, p. 55). En occità i en aragonés, hi ha equilibri entre -al i -ar. En valencià-català i en gascó, predomina -ar. Una realitat semblant descriu en les plantes cultivades (p. 75-86).

En les llistes de Colomina, els lectors veuen no poques paraules en -ar que s’expliquen fonèticament ({canyamel / canyamelar}, {fesol / fesolar}, etc.; {senill / senillar} és com {castell / castellar}, {fenoll / fenollar}, etc.). Tenint en compte això, seria factible mirar si, en la part de les plantes, hi han hagut dos tendències en les llengües romàniques meridionals: la que ha afavorit -al (del castellà cap a ponent, llengües ibero-atlàntiques) i la que ha potenciat -ar (el valencià-català, l’aragonés i l’occità).

Per una altra banda, a la vista de la força que tenen entre els llauradors els derivats en -ar aplicats a les plantes cultivades (melonars, tomatars, bajocars, carxofars, etc.) també seria possible mirar si eixa construcció s’ha estés en dos direccions. La primera seria per les plantes no cultivades: {sisca / siscar}, {mansega / mansegar}, {senill / senillar} (si no fora un heretament del llatí, sinó una creació pròpia; en el DCVB, no figura l’etimologia de senill), {bova / bovar} (bovar: forma secundària en el DNV; en el DCVB, la bàsica)… En segon lloc, els melonars també s’haurien escampat per fora dels vegetals, especialment els minerals. Desplegarem eixa expansió més avant (§4.4).

 

4.2    Segona aplicació de Colomina: llocs a on abunda un arbre

Després de les plantes, venen els arbres silvestres (p. 86-95) i els «camps d’arbres fruiters» (p. 95-103). Al meu entendre, per a interpretar més adequadament les dades que dona Colomina convindria tindre en compte quatre factors. El primer és la distinció que hem fet més amunt (§3.6: per als camps de plantes, -ar, xuf-ar; per als camps d’arbres, {-eral / -erar}, albercoqu-er-al en valencià i en tortosí, i albercoqu-er-ar en la resta del català i en balear). Així, el mateniment de la tendència fonètica que explica pelegrí, verduleria fa que en valencià i en tortosí les formes previsibles siguen cipreral, lloreral, murteral, pinyeral, etc. (p. 86-87).

En segon lloc, no serà estrany trobar -ar si el nom del camp o del lloc no deriva del fruit, sinó de l’arbre, ja que els parlants aplicarien l’opció de les plantes (fava / favar): {faig / fajar}, {savina / savinar}, {teix / teixar}, {avet / avetar}, {xop / xopar}. Òbviament, en eixe cas no hi han dos r en dos síl·labes seguides.

En tercer lloc, hem de tindre en compte els noms que tenen ar per la tendència fonètica del llatí, com ara grevol-ar.

En quart lloc, hem de considerar els noms que tenen -al des de l’estadi llatí (o llatí tardà; els equivalents de espinal, com ara {castanya / castanyal}, {nou / nogal}), sobretot si la fonètica pot haver contribuït al manteniment (com ara roural).

En definitiva, en les plantacions d’arbres intervenen més factors que en els camps de plantes agrícoles, de manera que convé tindre en compte eixa divergència (§3.6) per a acostar-nos a una interpretació més objectiva de la realitat.

 

4.3    Aplicacions secundàries de Colomina

Seguint el camí de Colomina, he opinat més amunt (§4.1) que, com a sufix viu i productiu, les plantes agrícoles (fruit + -ar) i els arbres (fruit + {-er-al / -er-ar}) són la part fonamental del sufix -ar / -al. A partir d’eixa aplicació, el nostre autor descriu 17 grups diferents. Quantitativament, hi han grups que no tenen massa membres. A més, passa sovint que els parlants sabem que hi ha paraula derivada, però no sabem quin valor aporta el sufix. Un exemple: tots coneixem el cognom aguilar, però no sabem què implica -ar. En canvi, els parlants sí que deduïxen quin valor aporta -ar en una part dels derivats d’eixos 17 grups. Així, no pareix díficil pensar que un pedregar és com un melonar: un lloc a on abunden les pedres.

L’opció dels 17 grups ¿és la més fructífera? En el cas del valencià-català, és fàcil dir quin és el començament de l’estudi de -al / -ar: les plantes i els arbres. Però no és tan fàcil argumentar com cal seguir. Colomina ha fet un gran esforç munyint pacientment 17 valors. Una possibilitat diferent és seguir l’estudi de les plantes i els arbres per tres àmbits. En primer lloc, buscaríem per la geologia i per altres camps semàntics el valor d’abundància (argilar) i el col·lectiu (pedregar), vinculats sempre a un territori (com en els camps d’arbres i de plantes). En segon lloc, focalitzaríem el valor augmentatiu (penya / penyal). En tercer lloc, deixaríem per al final aquelles paraules derivades que pareix que no aporten res (braç i braçal com a noms de recs, p. 180), o que són valors idiosincràtics ({forn / fornal ‘foc per a calfar les peces de ferro que s’han de treballar’}, {vila / vilar ‘vila xicoteta, llogaret’}, p. 179; llagrimal ‘organ que produïx les llàgrimes’, p. 131). Cal dir que, encara que el nostre autor no seguix eixe camí, el té en compte, ja que al final del seu trajecte diu en quines parts del llibre apareix el valor col·lectiu, el d’abundància i l’augmentatiu (p. 206). Com és natural, jo resumiré el camí del lingüiste d’Alcoi, de manera que comentaré una part dels 17 valors.

Colomina comença per un grup «botànic divers» (bardissa / bardissal / bardissar, p. 104-114); i seguix per «terrenys d’ús agrícola i ramader»: {banc / bancal}, {era / eral} (‘conjunt d’eres’, lleidatà), {boval ‘estable per a bous’ / bovalar ‘terra de pastura per a bous’} (p. 115-119).

Un poc més significativa és l’aplicació de -al / -ar a llocs a on abunda un animal (p. 121-125). En la llengua comuna, són poc coneguts ({àguila / aguilar}), però les dades tan abundoses del dialectòleg (que cita les poblacions a on es diu cada paraula) mostren que el -ar de melonar té (o ha tingut) vitalitat. En les creacions que constata (p. 122-123), destaca remarcablement el valencià, a parts del qual corresponen els exemples següents: {calàpet / calapatar}, {caragol / caragolar}, {cuquello ‘classe d’ocell’ / cuquellar}, {granota / granotar}, {perdiu / perdigar}, {petxina / petxinar}, {rabosa / rabosar}, {renoc ‘gripau’ / renocar}, {talpó / talponar}. L’aparició de -al és escassa (eriçó ‘classe de mamífer’ / eriçal, nom de lloc; llissa ‘classe de peix’ / llissal «mola de llisses»).

El sufix -al / -ar també es pot aplicar a animals domèstics (o domesticats, p. 126-130). En eixe ús, quan està implicat el valor locatiu hi ha interferència entre -er i -al / -ar (p. 126-127). El lloc a on tenim tancades les gallines (o els coloms) es diu gallirner (colomer) en llocs, i {gallinal / gallinar} (colomar) en uns altres.

Algun nom només té el valor col·lectiu (com centenar, §3.5): bestiar («conjunt d’animals quadrúpedes que s’aprofiten per al treball o per al consum», p. 127) conillar («ramat de conills» en uns llocs; ‘conillera’ en uns altres, p. 127), gallinal («aviram casolà», Cullera, p. 128) i gallinar («conjunt de gallines», Cocentaina,, p. 128), moscar («multitud de mosques, Torelló», p. 123). U dels exemples que posa Colomina prové d’animals, però està vinculat als llocs que conenten pedres: {cagar / cagarrites / cagarritar} (Dénia, p. 127).

És marginal el valor «regions properes a una part del cos» (llàgrima / llagrimal, p. 131-135). Aprofita per a crear noms a partir de noms, sense el valor augmentatiu. El llagrimal és la part de l’ull que produïx les llàgrimes. És un valor semblant al de -er en els arbres i plantes (cirerer, carxofera). De fet, en balear i en català existix la paraula llagrimer (DCVB). Això comporta que la parella llagrimal / llagrimer és com terral / terrer (comentada en §2.3). La diferència és que terral va unit a l’abundància, mentres que llagrimal comporta la producció.

L’aplicacio «geològica i meteorològica» destaca quantitativament (p. 137-178). Des del punt de vista qualitatiu, té una part pràcticament morta, i una altra relativament viva. Comentarem les aplicacions productives en l’apartat segúent (§4.4).

La part amb poca capacitat creativa (o potser nul·la) és aquella en què, en el passat, creàvem noms a partir d’adjectius (fondo / fondal), o expressàvem el valor augmentatiu d’un nom (p. 137-144): caminal, vial, cimal, penyal, puntal, ramal, rodal. Si el radical conté en la darrera síl·laba una consonant lateral, apareix -ar: {llind-a ­­-limine en llatí- / llindar}, {sòl / solar} (‘sòl destinat a edificar un edifici’, p. 139-140).

El valor augmentatiu reapareix en un grup posterior, titulat «altres col·lectius, abundancial i augmentatius» (p. 179-186): casal, finestral, mercadal, portal, tendal. Dins d’eixe grup, el nostre autor posa els noms derivats fumeral i fornal. Sobre fumeral, informa que la part de la casa per a on ix el fum de la llar es diu fumera en Montornés, Camp de Tarrogona, Conca de Barberà i Priorat. Per a diferenciar la filera de fum o fumera i la part de la casa, diversos parlars han creat fumeral (Collsacabra, Gandesa, Ribera d’Ebre, valencià i balear). La tercera paraula per a indicar eixa part de la casa prové del francés (ximeneia i variants). No cal dir que fum-er-al té la mateixa estructura fonètica i derivativa que palm-er-al o tarongeral.

 

Colomina i el Palmeral d’Elx (IV). Contrast amb el castellà: de {cerez-a / cerez-o} a {cir-era / cir-er-er}.

3.3    Fruits, arbres i plantes: {cerez-a / cerez-o} i {cir-era / cir-er-er}

El llatí diferenciava entre l’arbre i el fruit recorrent al singular (pirum) i el plural (pira). Interpretant eixa dualitat com a masculí i femení, el romanés, l’italià i el castellà han mantingut el sistema (un pero / una pera}, {un castaño / una castaña}). Més exemples del castellà (p. 29-30): algarrobo, almendro, avellano, cerezo, ciruelo, granado, manzano, aceituno, naranjo. Es veu que, en les plantes, el castellà pot actuar igual (la nostra pimentonera és un pimiento en castellà; maíz és la planta i el fruit).

Hem arribat a la primera diferència significativa entre el castellà i el valencià: la inexistència entre nosaltres de la dualitat cerezo / cereza.

Colomina informa que, fora del romanés, l’italià i el castellà, les altres llengües romàniques han aplicat el sufix derivatiu -er al nom de la fruita per a crear el nom dels arbres: {figa / figuera}, {albercoc / albercoquer} (p. 31-33). És la diferència correlativa de cerezo / cereza.

A la vista que el nom llatí arbor era femení, s’explica que les formes més antigues són femenines: {figa / figuera}, {oliva / olivera}. Però les llengües romàniques han convertit eixe nom en masculí (uns arbres). La variació dita ha fet que les creacions posteriors apareguen en masculí: {albercoc / albercoquer}, {ametla / ametler}, {castanya / castanyer}, {cirera / cirerer}, {taronja / taronger} (p. 31).

En eixe marc, s’entén que parts de la llengua hagen canviat formes femenines per masculines: {garrofera / garrofer}, {pomera / pomer}, {magranera / magraner}, {olivera / oliver}, {prunera / pruner}. Com que eixa variació respon a una regularització, els usuaris del masculí no haurien de canviar (excepte que tinga importància social l’ofici de preparar olives i vendre’n: oliver). El DNV ha posat com a forma preferent garrofera, la qual en valencià és minoritària (es diu entre la Plana i l’Horta) enfront de garrofer (Maestrat i de la Ribera cap al sud, p. 34). Semblantment, els noms recents alvocater i magnolier (CIVAL) potser haurien de ser únics (el DNV no inclou alvocatera; sí magnoliera, que remet a magnolier).

En el llibre El valencià de Bernat i Baldoví (2009: §2.2, 7b), indiquí que formem quasi de la mateixa manera el nom de les plantes (amb el sufix -er(a)). L’única diferència és que triem el femení perquè el nom planta és femení: dacsera, cacauera, fesolera, xufera, tomatera, pimentonera…

 

3.4   Camps d’arbres: de -etum / -eta a -al / -ar

El llatí expressava un bosc d’un arbre amb el sufix derivatiu -etum / -eta, mitjà conservat en francés, en italià i en romanés. Així, un  bosc de fajos es diu faget en romanés, i fagetto en italià (p. 42-44); el francés ha alterat la terminació -eta fins a -aie (noiseraie, p. 45). Tant el francés com l’italià apliquen molt el descendent de -etum / -eta (p. 45). En canvi, el romanés té pocs noms col·lectius, però els que té són amb -et (p. 45).

Les llengües romàniques meridionals varen substituir -etum per -al / -ar. La conseqüència és l’existència de {faig / fajal}, {nou / nogal} (p. 42-44). Naturalment, si el radical llatí una l, el sufix adoptava -ar, com podem comprovar en coscollar o fenollar.

Colomina informa que s’han produït alguna interferència entre -al i -ar (p. 42-44). Així, el català té, al costat de nogal, la forma nogar. L’occità fa nogaret i nogareda, formes que resulten de sumar el sufix llatí -et(a) a -ar (nog-ar-et). Dos apartats més avant (§3.6), intentarem justificar com ha actuat el valencià-català (plantes: fesolar; arbres: {tarongeral / tarongerar}).

Com que els estadis lingüístics solen deixar restes, és natural que en queden de -et / -eta en les llengües romàniques meridionals, com ara faget i fageda en occità i en català, hayedo en castellà i faiedo en gallego-portugués (p. 42-43). Més avant (§5.2), sospitarem que, en el català septentrional (bisbat de Girona i Catalunya Nord), el descendent del sufix llatí -eta (una pomereda) té força.

En valencià, el topònim Pinedo (l’Horta, prop de la pinada del Saler) deu ser una formació mossàrab que aplica -etum. També pertany a eixe grup la Serra Carrasqueta (al nord de Xixona). Actualment, ho interpretem com a diminutiu, però resulta que la serra no té res de menuda. En definitiva, la Carrasqu-eta de Xixona i el Carrasc-al d’Alcoi tenen el mateix valor: bosc de carrasques.

El nostre autor ajunta i reproduïx les restes de -etum / -eta en català, tant en el lèxic general com en la toponímia (p. 45-46). Nota que, en català, -eda té més manifestacions que -et, com en occità i en francés (i contràriament al romanés, l’italià, el castellà i el gallego-portugués).

 

3.5    Interferències entre {-arium / -ar} i {-al / -ar}

Sabem que Colomina tracta més de dos mil paraules de les llengües romàniques meridionals (§2.1), i hem dit que posa l’objecte d’estudi en l’evolució del llatí i de les llengües romàniques (§3.2-§3.4). Però tot això no mostra encara fins a quin punt escruta la realitat, com comprovarem a continuació. He d’advertir que la lectura d’este apartat és difícil, però convenia incloure’l en la ressenya per a il·lustrar el detallisme del nostre autor.

El nostre autor dedica un apartat (§1.6.2) a mostrar superposicions del sufix -al i d’un sufix -ar que no era una variant de l’anterior (com en corpor-al però castell-ar). La terminació -ar que eixirà ara és un descendent del sufix precedent del nostre -er (-arium en llatí). Recordem que hem proposat que el valor inicial de -al.em seria igual que el de -er (i, per tant, igual que el de -ari-um), de manera que les interferències en llatí entre -arium i -alem no sorprenen. Mirem algun exemple de superposició entre -ar (de -arium) i -al.

Començarem per descriure la interferència mirant-la des dels valors actuals. Hem habilitat el sufix descendent de -arium (-er) per a que expresse el contenidor d’una cosa ({sal / saler}, galliner, conillera), i també l’usem per a indicar un lloc que conté una cosa (palla / paller). Ara bé, un lloc que conté una cosa (paller, femer) i un lloc a on abunda un vegetal o una matèria (palmeral, argilar) són nocions pròximes. Això explica que, al costat de paller (i formes equivalents en les altres llengües romàniques, p. 48), existix o ha existit palhar i palhal (portugués), pajar i pajal (castellà), payar (asturià), pallar (aragonés i català) i palhar (gascó, p. 45).

Si retrocedim en el temps, hem vist dades que donen suport a l’afirmació que -alem i arium tindrien la mateixa missió i el mateix valor. En conseqüència, pareix comprensible que hi haja alguna dualitat en les llengües romàniques. Davant del cultisme campanario (castellà) i la forma popular campaner (Fraga, Baix Cinca), tenim campanal (poblacions occidentals de Catalunya) i campanar (resta del valencià-català), forma que s’hauria estés enfront de campanal (p. 51). L’exemple de campanar fa pensar si no hi haurà un grup de paraules soltes en què hauria influït el sufix col·lectiu de melon-ar: un campanar és una part de les esglésies que conté campanes. Més avant, desplegarem la possibilitat indicada (influència dels melonars fora de les plantes, §4.4).

La col·lectivitat també apareix en el segon exemple que comentarem. El nom centenario / centener / centenaio (italià), etc. (amb el sufix -arium i els resultats populars, -er, aio) té al costat centenal (occità antic) i centenar. En un centenar de cadires, hi ha una col·lectivitat pura, valor que discrepa  del que té -ar en les plantes (no hi ha el marc locatiu: lloc que conté…).

Colomina tracta 14 paraules com {campanario / campaner / campanal / campanar}, les quals deuen tindre poca importància en les nostres estructures semàntiques. Però il·lustren sobre el nostre objectiu (mostrar com d’amples són les dades empíriques que considera, i la fondària de la seua mirada).

El mateix panorama hi ha quan el lingüiste d’Alcoi comenta que el sufix llatí -al.em convivia amb la variant -il.em, la qual té alguna perduració en les llengües romàniques actuals (p. 52-53): un lloc a on abunda el fenàs és un fenile en francés, fienile en italià, fenil en llenguadocià, i henil en castellà; eixa paraula té variants en -al i -ar (fenal, fenar, henar). La dualitat -al / -il explica el català cabril («lloc on guarden el cabrum»); o la dualitat rodal (català) i rodil (castellà de Salamanca). Encara que en esta ressenya apareix una part ínfima de les dades empíriques de Colomina, probablement els lectors ja hauran sentit que l’amplària i el detall arriben a torbar.

Acabarem els comentaris sobre la dualitat formal -al / -il amb una anècdota. Els lectors valencians hauran trobat estranya i llunyana la variant -il. Però no ho és tant: és la que apareix en pernil, paraula aragonesa que hem tendit a escampar. Un pernil és la part superior d’una perna, gran i especial: la del porc o la del bou, salada i secada. La paraula interna (que perviu en parts del valencià) també és augmentativa: cuixa / cuixot. Per una altra banda, el vi blanc fet amb raïm verdil conté una altra manifestació de la variant -il (compareu raïm verd-il amb pi negr-al).

 

3.6    Camps d’arbres i camps de plantes en valencià-català

A fi de poder seguir descrivint el llibre de Colomina, convé fer una interrupció per a parlar d’arbres i de plantes, ja que el valencià que conec de l’Horta i de la Ribera no forma els noms de camps de la mateixa manera. En les plantes, afegim -ar al nom del fruit: {carxofa / carxofar}, {bajoca / bajocar}, un melonar, un cebar. També l’apliquem fora de les collites: un canyar, un matollar, un mansegar, un siscar, un brossar.

En els camps d’arbres, indicava en el llibre sobre Bernat i Baldoví (2009: §2.2, 7c) que és molt corrent usar la construcció «camp de + el nom de l’arbre» (camp de bresquilleres; en els ambients urbans, focalitzen la fruita: camp de taronges, camp de bresquilles). Eixa actuació podria ser també la del romanés. Colomina indica que té pocs noms col·lectius (p. 45), afirmació corroborada per les dades que exposa. Així, un algepsar o guixera és cariera de ghips (p. 49); o un paller és sira de paie (p. 48).

Per una altra banda, quan l’arbre és el taronger o la palmera és factible recórrer al nom hort (dins de la ciutat d’Elx, hi han molts horts; i a llauradors de l’Horta i de la Ribera he vist diferenciar entre camp i hort [=camp de tarongers]). Convindria mirar si eixe ús de hort està vinculat a tancar el camp amb parets, propietat semàntica que ve del llatí (hortus significa ‘tancat per parets’).

Però, molt usat o poc usat, la qüestió és que, al costat del mitjà sintàctic (camp d’oliveres), el valencià té un mitjà derivatiu: afegir al al radical del nom de l’arbre (fruit + er(a)): figu-er-al, garrof-er-al, tarong-er-al, pom-er-al. Per cert, el nom palm-era comporta que és un arbre que produïx palmes, tan ben treballades en Elx.

Probablement, el conjunt del valencià-català ha tendit a buscar mitjans generals per a expressar els camps d’arbres i de plantes (o masses d’arbres i de plantes). La força cap a la generalitat podria vindre de com expressem lingüísticament el nom del vegetal productor (amb el sufix derivatiu -er(a)). Cal constatar que eixe sufix no canvia en els pocs casos en què s’afegix a un radical acabat en -r: l’arbre que fa per-es és la per-era (no la *per-ela); i el que fa cirer-es és el cirer-er (no *cirer-el), si bé és cert que el valencià meridional ha suprimit la segona síl·laba àtona de ci-re-rer (> cirer).

En el balear i la major part del català, el mitjà per a arribar a la generalitat ha sigut poder aplicar el sufix derivatiu de les plantes (fesol-ar) als fruits dels arbres (taronger-ar). En el valencià i el tortosí, ha pogut més la suma de les formes històriques (figueral, palmeral, garroferal, carrascal) i la tendència fonètica d’evitar dos r en dos síl·labes seguides. Tingam en compte que, per a formar arbres, són ben escasses les paraules que tenen dos r seguides (potser només perera i cirerer). En canvi, tots els noms de camps d’arbres fan aparéixer dos r seguides si el mitjà és -ar (pomerar, bresquillerar, magranerar, etc.). El marc descrit justifica que el valencià i el tortosí hagen mantingut la terminació històrica (figu-er-al, palm-er-al, garrof-er-al) i l’hagen estés als noms nous (tarongeral, etc.). En el llibre Les nostres paraules (2008), Eugeni S. Reig ha tractat l’ús del sufix derivatiu –er-al en la nostra història.

Cal dir que, en les plantes, Colomina arreplega 12 noms en què hi ha coexistència de -ar i -al (p. 104). No són plantes cultivades, de manera que no indiquen camps, com ara un espinal (que el DCVB atribuïx a tota la llengua; però la considera secundària davant de espinar). La consulta del CIVAL fa pensar que la forma viva valenciana deu ser espinal. En canvi, espinar (documentada a partir de 1980) apareix en pocs autors. A més, la causa de reórrer a espinar podria ser creure que seria preferible a espinal. El DNV dona com a forma bàsica espinar.

Al costat de mantindre la forma que prové del llatí (espinal), en algun nom podria intervindre la fonètica: quan la darrera síl·laba del radical té una vibrant. Això passa en arrossal i arrossar (p. 75) i brossal i brossar (p. 104). La força fonètica afavorix brossal; la generalitat de -ar en les plantes impulsa cap a brossar. Colomina informa que arrossal seria del tortosí i del valencià meridional (p. 78).

En el cas de l’arròs, els llauradors de l’Horta i la Ribera que he sentit parlar solen referir-se als camps d’arròs com a camp d’arròs i com a bassa (en un diàleg sobre camps, no cal dir bassa d’arròs: una bassa només pot ser d’arròs). En el terme de Silla, el nom arrossar pot indicar el conjunt dels camps d’arròs, per bé que el nom usual per a eixe valor és la marjal (que s’oposa a l’horta).

Crec que el fet de tindre en compte la distinció entre els arbres agrícoles (un tarongeral) i les plantes (un favar) contribuïx a traure més deduccions de les dades i de les aportacions de Colomina, com comprovarem més avant (§4.2, §4.4 i §5.2).

 

Colomina i el Palmeral d’Elx (III). Personalitat forta: ni «iberoromànics» ni «gal·loromànics»

3      Factors centrals de l’evolució

3.1    Un emmarcament molt suggestiu de Colomina: el romànic meridional

Colomina constata que l’ús del sufix derivatiu -al / -ar amb els valors indicats (l’augmentatiu i les concrecions de l’abundància i la col·lectivitat) no és propi de totes les llengües romàniques: només ho és de les meridionals, que són l’occità i les llengües romàniques de la Península Ibèrica (p. 42). El nostre autor anomena eixe conjunt «iberoccitanoromànic».

El fet de mostrar una de les coincidències que tenim amb les altres llengües romàniques ibèriques i amb l’occità apunta a una característica significativa: quan les llengües romàniques meridionals coincidixen, el paral·lelisme entre el valencià-català i el castellà no pot ser una influència de la llengua socialment dominant, ja que el castellà no ha influït sobre l’occità.

L’operació del nostre autor (posar-nos en les llengües romàniques meridionals) forma part d’un marc molt atractiu: a voltes, coincidim amb les llengües romàniques de ponent (com en la simplificació de {he pensat una cosa / soc vingut}, {he pensat = he vingut}); a voltes, actuem igual que eixes llengües i l’occità (com en l’ús de -al); a voltes, coincidim amb les llengües del nord (occità, francés i italià; exemple: el pronom en); i, a voltes, no coincidim amb ninguna d’eixes llengües (com ara en la preposició com a, existent en anglés –as–, però no en les altres llengües romàniques).

La ressenya d’un llibre no és un lloc adequat per a donar una exemplificació de cada una de les quatre possibilitats indicades en el paràgraf anterior. Em limitaré a opinar que ens trobem davant d’un marc enormement important, ja que la verificació comportaria este resultat: no seríem ni una llengua supeditada al castellà («llengua iberoromànica»), ni una llengua que seguiria el francés («llengua gal·loromànica»). Remarquem-ho: no seríem un apèndix ni de ponent (de la llengua socialment dominant, com voldrien els castellanistes), ni de tramuntana (com pareix que voldria la francofília d’uns certs intel·lectuals).

La meua convicció és que som una llengua amb molta personalitat: com l’occità. Per tant, no seríem ni una llengua ibero-atlàntica (castellà, asturià i gallego-portugués) ni una llengua gàl·lica (francés). La veritat és que eixe resultat està unit al llibre de Jordi Colomina, com he intentat suggerir en el títol de la ressenya: «estudi d’un sufix (-al / -ar) que no és ni “iberoromànic” ni “gal·loromànic”».

 

3.2    La mirada ampla de Colomina

Sabem que l’objecte d’estudi del nostre autor és estudiar tres valors secundaris del sufix derivatiu -al / -ar (§2.3). Però, quan un autor és fructífer, no aïlla el seu camp d’estudi, sinó que fa el contrari: el relaciona amb factors externs. En el cas d’ara, Colomina fa eixa operació des de les primeres línies del llibre: des de la justificació de l’obra (p. 11).

Com hem dit al principi (§1), ens conta que, en un treball de 1991, havia constatat que la dualitat -al / -ar  apareixeria d’acord amb un factor fonètic (evitar que estiguen en síl·labes seguides dos r o dos l: arenal, i no *arenar; teular, i no *teulal). El lingüiste d’Alcoi constata que, si en la paraula no hi ha cap consonant ni vibrant ni lateral, seria -ar (dacsar, tomatar, bajocar, cacauar, canyar, estepar…); quan hi ha una r, recorreríem a la l (figueral, carrascal, arenal, palmeral, romeral); per contra, si hi ha una l apareixeria la r (fesolar, olivar, teular, argilagar, p. 11).

Davant d’eixa distribució, el nostre autor deduïx que -ar i -al són el mateix sufix, «que presenta dos variants condicionades fonèticament» (p. 11). I, per a explicar un fet local, no es tanca en la seua llengua, sinó que fa dos eixamplaments considerables (com hem vist en §2.2): en primer lloc, busca en el conjunt romànic; en segon lloc, retrocedix milers d’anys.

La perspectiva ampla del dialectòleg permet entendre per què és arenal però teular; palmeral però fenollar. Això no obstant, l’actuació del llatí no justifica canyar, estepar o cebar. Per a comprendre fets privatius nostres, Colomina dona dades sobre l’evolució entre el llatí clàssic i les llengües romàniques actuals, com mostrarem en els apartats següents.