Normativa: des dels parlants i per als parlants

Sapere aude!

Moltes gramàtiques (com ara la de Fabra 1956) seguixen un orde simple i coherent: oració simple + coordinació + oració composta; i l’oració simple comporta l’estudi dels constituents del subjecte, el verb en un temps i els circumstancials.

La Secció Filològica apel·la a la «tradició, però es separa fortament, ja que tracta el final de la sintaxi (la coordinació i l’oració composta) en el primer capítol de la sintaxi (el 13). A més, eixa alteració va unida a l’anomalia metodològica d’usar molts conceptes sintàctics sense haver-los definit prèviament.

4.3    Fonaments de la sintaxi

En la lingüística europea, hi ha la convicció que l’objecte d’estudi de la sintaxi està entre dos límits: l’inferior, format per les seues unitats (el nom, l’adjectiu, la preposició, el verb); i el superior, que és l’oració. La concepció dita està tan arrelada, que el nom més freqüent de les unitats de la sintaxi és «parts de l’oració». Eixa expressió comporta que, relacionant unitats o «parts», formem construccions, fins a arribar a la construcció sintàctica màxima, anomenada oració. La concepció dita també explica que la retòrica o estudi del discurs comença a on acaba la sintaxi: el seu objecte d’estudi està entre l’oració i el discurs. Convé notar que afirmar que l’oració és la construcció sintàctica màxima no és una definició de l’oració: és, només, una de les dos delimitacions de l’objecte d’estudi de la sintaxi. Per a definir una construcció sintàctica, cal fer la mateixa operació que per a definir qualsevol construcció: dir quins constituents sintàctics hi han i dir quina relació sintàctica els unix (una adjacència de constituents no és una construcció).

1. Unitats de la sintaxi: «parts de l’oració» (nom, adjectiu, verb, preposició). Concepció implicada
   1. Relacionant unitats o «parts», formen construccions, fins a l’oració.
   2. Retòrica o estudi del discurs: entre l’oració i el discurs.
   3. Construcció sintàctica màxima: una delimitació de la sintaxi.
   4. Definir una construcció sintàctica: constituents i relació

Des d’eixe emmarcament, mirem com actua la GIEC. Després de tractar la «morfologia» (capítols §6-§12), comença la sintaxi (capítols §13-§35) amb les paraules següents:

2. Començament de la sintaxi (§13; situada a continuació de la morfologia, §6-§12)
   1. «La sintaxi és la part de la gramàtica que estudia com es combinen i s’ordenen els mots per a formar oracions, així com la modalitat a què pertanyen.
   2. »D’entrada, es pot definir l’oració com una unitat sintàcticament autònoma no supeditada a cap altra superior. […]
   3. »Una oració composta pot ser-ho per coordinació de dues o més oracions. […] També pot ser composta per inserció d’una oració (l’oració subordinada) en una altra (anomenada oració principal).» (GIEC 2016: §13.1)

En l’anàlisi, trobarem una pluralitat d’anomalies. Per a facilitar l’exposició, anirem de les anomalies més simples (3) a les complicades (6 i 8). Les terceres (8) són les que tenen uns efectes més negatius.

En rigor, la sintaxi no estudia la unió de paraules (2a), ja que tota paraula té un contingut semàntic, i la sintaxi és prèvia a la semàntica (§4.1, 1a). Si la unitat de la sintaxi són les categories «gramaticals» o sintàctiques, eixa expressió és la que devem usar (o, en tot cas, unitat sintàctica). És poc rigorós recórrer al terme que expressa la unitat de la semàntica (la paraula, §4.1, 1b). A més, la Filològica presenta la delimitació de la sintaxi com a definició de l’oració (2b). Recordem que definir una construcció (sintàctica i no sintàctica) és dir quins constituents hi han i quina relació els unix (1d). Per una altra banda, l’oració és més que «autònoma»: és independent sintàcticament de les altres oracions. Certament, entre les oracions d’un discurs hi han moltes vinculacions (que estudia la retòrica); però no hi ha cap relació sintàctica. Totes les relacions sintàctiques estan dins de l’oració (1a-b).

Destaquem que el fet de tractar la delimitació superior de l’objecte d’estudi de la sintaxi com a definició de l’oració (2b) està unida a una operació impossible: sense haver definit encara cap concepte sintàctic, la citació que estudiem hauria definit l’oració.

3. Primeres anomalies en el començament de la sintaxi (2)
   1. Prendre la delimitació superior de la sintaxi com a definició de l’oració permet una operació impossible.
      1. Sense haver definit encara cap concepte sintàctic, la GIEC hauria definit l’oració (2b).
      2. Definir tota construcció sintàctica: constituents i relació (1d).
   2. Més anomalies.
      1. Sintaxi: estudia la relació entre les unitats sintàctiques, no entre paraules (2a).
      2. L’oració és més que «autònoma»: és independent sintàcticament com a conseqüència de ser la construcció sintàctica màxima.

Mirem ara la coordinació i l’oració composta (2c). El camí que seguixen moltes gramàtiques és el següent: expliquen com es forma l’oració simple, en la qual només hi han relacions de subordinació; posteriorment, tracten l’altra classe de relació sintàctica (la coordinació); i, tot seguit, passen a aquella construcció especial que anomenem oració composta. Entre les gramàtiques que actuen així, està la de Fabra (1956). Eixa obra tracta la formació del subjecte (al voltant d’un nom, 4a); passa al verb i procura definir l’oració (simple, 4b); focalitza els circumstancials (que sintàcticament són opcionals) i l’objecte (concepte no general, ja que apareix quan el verb és «transitiu», 4c). Quan Fabra ha acabat l’oració (simple), passa a la coordinació i l’oració composta (4d), i acaba en la formació de paraules (4e).

4. Camí de Fabra (1956): oració simple (només relacions de subordinació; a-c); coordinació (d); oració composta (d); i formació de paraules per derivació i per composició (e)
   1. Estudi de com es forma el subjecte. Nom: «grup nominal» (p. 17-36)
   2. Verb i definició de l’oració (simple). Nom: «verb» (p. 37-59)
   3. Constituents opcionals (circumstancials) i constituents units als verbs transitius (objecte directe). Nom: «complements del verb» (p. 60-84)
   4. Coordinació i oració composta. Nom: «grups verbals» (p. 85-107)
   5. Formació de paraules. Nom: «derivació i composició» (p. 108-160)

En l’orde «oració simple + coordinació + oració composta», ¿per quin motiu la Filològica no ha seguit l’actuació de Fabra (1956)? Les gramàtiques designades (poc positivament) com a «tradicionals» no expliciten moltes propietats (com ara les que hem indicat en 1, o en §4.1, 1). Això justifica que el camí simple i clar que comentem (1: oració simple; només relacions de subordinació; 2: coordinació; 3: oració composta) apareix sense que l’autor de la gramàtica l’explicite i el fonamente. A més, la majoria de gramàtiques no fan l’operació positiva de Fabra (1956): explicitar com es forma l’oració (3a-c). En compte d’això, l’índex de la majoria de gramàtiques conté una llista de conceptes que pareixen les «parts de l’oració», llista que acaba en les «conjuncions» (n’hi ha un exemple en Fabra 1918, ací §2.2, 3; també en Moll 1937 i en molts altres manuals).

I bé, darrere del terme «conjunció» hi ha la dualitat «coordinació + oració composta», com es veu d’una manera quasi explícita en l’índex de Sanchis Guarner (1950): el capítol de les «conjuncions» té dos parts, les «conjuncions coordinants» (p. 284-286), a on l’autor estudia la coordinació; i les «conjuncions subordinants» (p. 287-296), per a l’estudi de l’oració composta. Notem que, en eixa actuació, hi ha una separació nítida entre la coordinació («conjuncions coordinants») i l’oració composta («conjuncions subordinants»).

Acabarem de delimitar o separar la coordinació i l’oració composta si tenim en compte una proposta de Sanchis Guarner (1950: 142). Observa que l’oració subordinada «constituïx només un element de l’oració dominant», propietat que implica que una oració composta és una oració que conté algun constituent que és també una oració. A més de ser simple, eixa definició comporta que, quan coordinem dos oracions, no hi ha una oració composta. En Tu escures i jo planxaré, l’oració jo planxaré no és cap constituent o «element» de l’oració tu escures, de manera que no és cap oració composta.

Convé notar que el resultat a què hem arribat té molt de suport empíric. Moltes coordinacions no afecten l’oració: quan coordinem dos noms (He portat llonganisses i botifarres), dos modificadors qualificatius (camisa blanca i groga), dos circumstancials (Vingué amb pantalons i sense camisa), etc. A més, les oracions compostes no són coordinacions. Una oració composta respon a quatre possibilitats: 1) que l’oració inclosa siga el subjecte (Que haja vingut no implica res); 2) que ho siga l’objecte (Ha dit que vindria); 3) que ho siga un circumstancials (M’ha ajudat sense que jo ho notara); 4) que ho siga un qualificatiu (¿Qui és la persona que ve? / Té la mania que el volen enganyar).

5. Sanchis Guarner (1950): factors teòrics de la coordinació i de l’oració comporta
   1. Separació entre la coordinació i l’oració composta: «Conjuncions» (p. 284-296).
      1. «Conjuncions coordinants» (p. 284-286): estudi de la coordinació.
      2. «Conjuncions subordinants» (p. 287-296): estudi de l’oració composta.
   2. Delimita del tot la ccordinació i l’oració composta una concepció de Sanchis Guarner (1950: 142).
      1. Oració composta: oració en què algun constituent és una oració.
      2. No és aplicable a la coordinació d’oracions.
      3. En Jo escuraré i tu agranes, l’oració tu agranes no és cap constituent de jo escuraré i, per tant, no és una oració composta.
   3. Suport empíric del resultat.
      1. Moltes coordinacions no afecten l’oració (dos noms, dos modificadors qualificatius, dos circumstancials, etc.).
      2. Les oracions compostes no són coordinacions. Quatre classes: 1) que l’oració inclosa siga el subjecte; 2) que ho siga l’objecte; 3) que ho siga un circumstancials; 4) que ho siga un qualificatiu.

Tornem a la GIEC (2016). Allà a on moltes gramàtiques actuen d’una manera simple i adequada (explicació de l’oració simple + coordinació + oració composta, 4), la Filològica tracta la coordinació i l’oració composta al començament de la sintaxi (2c). Fa eixa operació sense constatar que es separa dels predecessors (4), de manera que no explica quina deficiència hi ha en els antecessors i com la seua alternativa la soluciona. Notem que això contrasta amb l’apel·lació a la «tradició» (§2, 7b).

Per una altra banda, la Filològica actua com molts altres autors (superposant la coordinació i l’oració composta), ja que afirma que «una oració composta pot ser-ho per coordinació de dues o més oracions» (2c).

6. Segones anomalies en el començament de la sintaxi (2)
   1. Moltes gramàtiques: oració simple + coordinació + oració composta (4).
      1. La Filològica tracta el final de la sintaxi (la coordinació i l’oració composta) al començament (2c).
   2. No constata la separació; per tant, no explica quina deficiència hi ha en els antecessors i com l’alternativa de la GIEC la soluciona.
      1. Això contrasta amb l’apel·lació a la «tradició» (§2, 7b).
   3. Com molts manuals, superposa la coordinació i l’oració composta.
      1. «Una oració composta pot ser-ho per coordinació de dues o més oracions» (2c).

El fet de posar la coordinació i l’oració composta al principi de la sintaxi fa pensar que la GIEC no començarà la teoria sintàctica d’una manera sistemàtica, simple i clara (objectius que busca, §2, 3). Ho verificarem mirant quin és el contingut del primer capítol de la sintaxi (el 13, titulat «Sintaxi: conceptes bàsics).

7. Contingut de «Sintaxi: conceptes bàsics» (§13)
   1. Introducció (§13.1)
   2. L’oració com a predicació (§13.2)
   3. Predicats, arguments i adjunts (§13.3)
   4. Els constituents oracionals (§13.4)
   5. Les funcions sintàctiques bàsiques (subjecte, complement directe, complement indirecte, complement de règim) (§13.5)
   6. Els adjunts (§13.6)

¿És ordenat i sistemàtic el contingut del primer capítol de la sintaxi (7)? La primera operació que ha de fer una gramàtica quan tracta la sintaxi és delimitar l’objecte d’estudi; i, en eixa operació, ha d’explicar les dos nocions en què es fonamenta tota la teoria sintàctica: què vol dir categoria (unitat) i funció o relació; les relacions permeten unir les unitats per a obtindre construccions. Després d’haver constatat quantes unitats té la sintaxi (i haver-ho justificat; nom, preposició, adjectiu, verb), cal definir la primera relació sintàctica (nucli i modificador) i explicar com, partint del nom, arribem al subjecte (construcció que cal definir; en Fabra, 4a); posteriorment, el verb intransitiu en un temps i els circumstancials fan passar a l’oració (subjecte + verb + circumstancials; en Fabra, 4b).

8. Començament de la teoria sintàctica
   1. Delimitar l’objecte d’estudi.
      1. Mitjans: explicar categoria (unitat) i funció o relació; permet unir les unitats per a obtindre construccions.
      2. Final del procés: l’oració (construcció sintàctica màxima).
      3. Constatar quantes unitats té la sintaxi (i justificar-ho).
   2. Primera relació sintàctica (nucli i modificador). Aplicacions.
      1. Partint del nom, arribem al subjecte (en Fabra, 4a).
      2. Subjecte + verb intransitiu en un temps (+ circumstancials) = oració (en Fabra, 4b).

Si ara mirem el contingut del primer capítol de la sintaxi de la GIEC (7), trobarem que no introduïx les unitats de la sintaxi al principi, sinó en la quarta secció (amb el nom «constituents oracionals», 7d); i, abans de les unitats, tracta «l’oració com a predicació» (7b) i «predicats, arguments i adjunts» (7c). ¿És coherent eixe camí? En la metodologia de la ciència, abans de les unitats no hi ha cap altre concepte.

Per una altra banda, mentres que Fabra (1956) comença per tractar com elaborem el subjecte partint del nom (4a), la GIEC tracta l’oració (7b) i constituents de l’oració («predicats, arguments i adjunts», 7c) abans que el subjecte (7e). Ara bé, sense explicar primer com formem el subjecte no podem entendre com es forma l’oració.

Unit a eixa anomalia, la GIEC usa el concepte nucli (parlant de les unitats sintàctiques, §13.4); però no he vist que caracteritze la primera relació sintàctica (nucli i modificador). Convé tindre en compte que un constituent no pot ser nucli si un altre no és modificador seu; i al revés: no hi ha modificador si no hi ha un constituent modificat pel modificador. Nucli i modificador són nocions interdependents (com centre i perifèria); no pot existir l’una sense l’altra, de manera que s’han de definir conjuntament. Diria que hem verificat la sospita: si posem la coordinació i l’oració composta (que són el final de la sintaxi) al principi de la sintaxi, difícilment serem ordenats i sistemàtics

9. Terceres anomalies en el començament de la sintaxi (2): poc d’orde i de sistematicitat (objectiu que busca la Filològica, §2, 3)
   1. Abans de tractar les unitats de la sintaxi («constituents oracionals, 17d), vol definir l’oració («l’oració com a predicació, 7b) i constituents de l’oració («predicats, arguments i adjunts», 7c).
      1. En la metodologia de la ciència, abans de les unitats no hi ha cap altre concepte.
   2. No definix la primera relació sintàctica (nucli i modificador), però usa el terme nucli.
      1. Un constituent no pot ser nucli si un altre no és modificador seu; i al revés.
      2. Nucli i modificador: nocions interdependents; s’han de definir conjuntament.
   3. Verificació de la sospita: si posem el final de la sintaxi (la coordinació i l’oració composta) al principi, difícilment serem ordenats i sistemàtics

Resumim l’anàlisi del primer capítol de la sintaxi. Encara que la Filològica apel·la a la tradició (§2, 7), en la sintaxi també s’aparta dels predecessors (alhora que incorre en incoherències). En compte de seguir el camí «oració simple (subordinació) + coordinació + oració composta», posa la coordinació i l’oració composta al principi de la sintaxi (2c, 6a). No constata la separació (ni, per tant, la justifica).

Per una altra banda, no considera prou que el fet d’anomenar les unitats de la sintaxi com a «parts de l’oració» comporta que l’objecte d’estudi està entre les unitats i l’oració (1a). Eixe error fa presentar una delimitació de la sintaxi com a una definició de l’oració (2b, 3b).

L’absència de clarificar els fonaments (objecte d’estudi, categoria i funció, 18a), usar el concepte nucli sense definir-lo (9b) i el fet de posar el final al principi faciliten que el primer tema de sintaxi tinga un orde poc coherent i que siga poc sistemàtic, ja que tracta l’oració (7b) i diverses construccions sintàctiques (7c) abans de tractar les unitats (7d).

10. Síntesi de l’anàlisi del primer capítol de la sintaxi de la GIEC (2016)
    1. La Filològica apel·la a la tradició (§2, 7), però en la sintaxi també s’aparta dels predecessors (alhora que incorre en incoherències).
       1. De «oració simple (subordinació) + coordinació + oració composta», a posar el final de la sintaxi al principi (2c, 6a).
       2. No constata la separació (ni, per tant, la justifica).
    2. Considera poc que les «parts de l’oració» comporten que l’objecte d’estudi està entre les unitats i l’oració (1a).
       1. Efecte: presentar una delimitació de la sintaxi com a una definició de l’oració (2b, 3b).
    3. L’absència de clarificar els fonaments (objecte d’estudi, categoria i funció, 8a), usar el concepte nucli sense definir-lo (9b) i el fet de posar el final al principi dificulten l’orde i la sistematicitat.
       1. La GIEC tracta l’oració (7b) i diverses construccions sintàctiques (17c) abans que les unitats (7d).

 

Publicat en el llibre: Valencià i català: noms i acadèmies per a una llengua (València, Editorial Àrbena, 2020). Disponible en llibreries (distribuïdora Enlogística, 960641951, pedidos@enlogistica.com) i en Àmazon.