Els Criteris lingüístics de la DGPL davant de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua

Resum

L’article explica amb quines finalitats les Corts Valencianes varen crear en el 2001 l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (§1.1). També constata per quines raons socials la institució afavorix les característiques valencianes (enfront de les balears i de les catalanes, §1.2). En eixa situació, la Conselleria d’Educació elaborà en el 2016 un llibre (Criteris lingüístics) que va contra una de les finalitats de crear l’Acadèmia (§2.1). A més, incorre en diverses anomalies (§2.2-§2.5). Abans de l’edició, l’Acadèmia elaborà un informe sobre el llibre, la major part del qual no ha sigut considerat (tant en el títol de l’obra, §3.1, com en les recomanacions significatives, §3.2). De fet, el llibre publicat atribuïx a l’informe de l’Acadèmia la finalitat contrària de la que expressa l’escrit (§3.3). Les conclusions, a més de remarcar que l’actuació descrita perjudica l’ús públic del valencià, demanen al Govern Valencià actual que corregixca els errors tractats (§4).

Contingut:

1. Causes i efectes de crear l’Acadèmia
   • Factors valencians
   • Factors internacionals
2. Els Criteris de la DGPL abans de publicar-los
   • Els Criteris i la finalitat social de l’Acadèmia
   • Rang legal de l’Acadèmia i dels Criteris de la DGPL
   • Títol del llibre
   • La DGPL es separa de les recomanacions de l’Acadèmia
   • Dos anomalies metodològiques dels Criteris de la DGPL
3. Els Criteris lingüístics publicats
   • La DGPL no aplica els títols proposats per l’Acadèmia
   • La DGPL no aplica les recomanacions sobre el model
   • L’informe ¿coincidix amb l’objectiu dels Criteris?
   • Informació electrònica catalana, però no valenciana
4. Conclusions

1      Causes i efectes de crear l’Acadèmia

1.1    Factors valencians

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua va ser creada per les Corts per a omplir un buit: per a establir la normativa lingüística valenciana i posar-la en la legalitat valenciana. La conseqüència és que la normativa de l’Acadèmia és obligatòria per a totes les institucions públiques de la societat valenciana, siga quin siga el seu àmbit geogràfic i siga quina siga la institució de què depenen. En paraules de la primera llei valenciana: «la normativa lingüística de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua és d’aplicació obligatòria a totes les administracions públiques de la Comunitat Valenciana» (art. 41 de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana).

La Llei de creació de l’Acadèmia (1998) desplega l’abast de les seues normes:

Hauran de ser observades per totes les institucions de la Generalitat, pels Poders Públics, per la resta d’Administracions Públiques, el sistema educatiu, i els mitjans de comunicació, les entitats, els organismes i empreses, de titularitat pública o que compten amb finançament públic (art. 5).

Al costat de la normativa, l’Acadèmia també té competència sobre l’onomàstica valenciana (noms propis de lloc i de persones). Però la seua funció no es limita a elaborar normes. Les Corts Valencianes també han encomanat a la institució una missió social important per a la majoria de valencians: contribuir a superar la fractura social sobre la naturalesa del valencià. En concret, la llei de creació especifica que l’Acadèmia també es crea per a ajudar a superar «el conflicte esterilitzador que es perpetua entre nosaltres […] sobre el nom, la naturalesa i la normativa de la llengua pròpia dels valencians».

No cal dir que eixa problemàtica perjudica el valencià: si usar-lo comporta conflictes, és preferible recórrer a la llengua que no en comporta, el castellà. Una de les manifestacions de la fractura social ha sigut supeditar el valencià als interessos de partits polítics. Necessitem que el tema del valencià no estiga subordinat a partits polítics. L’actitud i les accions de l’Acadèmia haurien d’afavorir que els valencians arribem a acords en la defensa del valencià i de la valencianitat.

A causa de la funció social que ha de complir, l’Acadèmia hauria de caminar cap a dos objectius. Internament (en relació a la normativa lingüística), hauria de procurar arribar a consensos davant de les diverses sensibilitats lingüístiques que hi han en la societat valenciana, sempre mirant d’actuar d’una manera objectiva (fonamentant-se en el coneiximent de la història lingüística valenciana, i en les dades i estructures actuals).

Socialment (externament), la institució deu buscar, per imperatiu legal (i per principis sociològics), un model lingüístic que siga identificador i que siga assumible i practicable per la majoria de la societat valenciana. Eixa assumpció per una gran part de valencians serà el procés que farà que la normativa (i, en general, el model lingüístic valencià) passe, de ser subjectivament desitjable, a estar objectivament consolidat.

Cal dir que, entre la fundació (2001) i el 2016, l’Acadèmia ha caminat cap als dos objectius lingüístics indicats (buscar el consens intern, i la identificació i assumpció social). Tenint en compte que al principi eren  pocs els partidaris de la institució i molts els adversaris, cal reconéixer que les persones que han treballat en l’Acadèmia durant eixos anys ho han fet francament bé.

Com a conseqüència de la funció social general de l’Acadèmia, la llei de creació també li encarrega que «vetle per l’ús normal del valencià i defenga la seua denominació i entitat». La primera part del precepte és sociolingüística («vetlar per l’ús normal del valencià»), mentres que la segona és lingüística («defendre la denominació i entitat del valencià»). Notem que, legalment, l’entitat del valencià és aquella que figura en la gramàtica i el diccionari de l’Acadèmia.

A la vista que el contingut de l’assignatura de valencià (què s’ensenya i com s’ensenya) incidix en l’ús normal del valencià i en la seua denominació i entitat, cal deduir que l’Acadèmia té l’obligació d’incloure entre les seues preocupacions i els seus esforços l’ensenyament del valencià. En concret, hauria de desplegar quatre funcions: 1) mirar si els conceptes i les estructures que s’ensenyen responen a «l’entitat del valencià»; 2) analitzar com es vincula el valencià a la societat valenciana; 3) estudiar si l’escola dona la capacitat d’usar normalment el valencià; 4) deduir com podríem contribuir a millorar la docència. Per tant, l’Acadèmia no solament no té cap problema legal per a observar i reflexionar sobre l’ensenyament del valencià, ans al contrari: forma part de les seues obligacions legals.

En una societat democràtica, la política lingüística i la política educativa corresponen al govern (en la societat valenciana, el Consell de la Generalitat). Però, en una democràcia participativa, és positiu que una institució pública (com és l’Acadèmia) puga, en relació a l’ús públic de la seua llengua pròpia i al seu ensenyament, constatar fets, lligar caps i elaborar informes per als poders públics i per a l’opinió pública.

Cal dir que, institucionalment, l’Acadèmia forma part de la primera llei valenciana (està inclosa en l’Estatut d’Autonomia), de manera que és una institució estable, difícil de modificar (són necessaris dos terços de les Corts Valencianes).

1.2    Factors internacionals

Si adoptem ara un punt de vista internacional, constatarem que les gramàtiques i els diccionaris d’una llengua civilitzada i culta són acumulatius en dos sentits: en relació al passat i en relació als altres pobles que compartixen la mateixa llengua. Un bon diccionari de l’anglés procurarà tindre aquelles paraules de Shakespeare que no es diuen en l’anglés actual; així mateix, si és un diccionari d’Estats Units mirarà d’incorporar les particularitats d’uns altres pobles (com ara el d’Anglaterra o el d’Austràlia). Eixa actuació té un complement pràcticament obvi: el fet que els parlants d’un poble preferixquen les particularitats actuals d’eixe poble. Ho demana la identificació, la naturalitat, la llealtat.

L’Acadèmia ha actuat com tocava: els seus diccionaris i gramàtiques són acumulatius davant del passat (especialment, el període clàssic) i davant de les Illes Balears i de Catalunya; i procura donar preferència a les particularitats valencianes. Les seues obres posen criteris per a indicar quines paraules, quines construccions i quines formes són les que la institució troba més adequades per als usos generals, per als escrits oficials i per a les administracions públiques: en definitiva, com hauria de ser el model lingüístic valencià.

El diccionari diferencia entre entrades principals i secundàries. Així, el verb jaquir era d’ús habitual en el valencià clàssic fins a 1450. Però fa segles que els valencians només diem deixar. En conseqüència, el diccionari de l’Acadèmia inclou l’entrada jaquir, però envia a deixar. Ara, un exemple geogràfic: com que el valencià (i també el català occidental) diu espill, l’entrada mirall (que és la paraula viva en balear i en català oriental) remet a espill. Les jerarquies referides impliquen que un escrit oficial o d’una administració pública deu usar deixar i espill.

La veritat és que els principis descrits (acumulació i preferència per les formes pròpies) responen al sentit comú. Si hem dedicat tres paràgrafs al tema, és perquè, conscientment o inconscientment, alguns no sempre seguixen el camí de triar regularment les paraules, les formes i les construccions valencianes.

En el llibre El valencianisme lingüístic (2018), recorrent a sociolingüistes i ideòlegs (Lluís Polanco, Toni Mollà, Enric Sòria) he intentat mostrar que l’origen d’eixa actuació està en el valencià escrit dels anys setanta i huitanta (§10.3.1). També hi tracte quins efectes negatius tingué aquell model lingüístic, i com el valencianisme més avançat intentà solucionar-los (§10.3.2). Una conseqüència va ser que el Bloc Nacionaliste Valencià estigué clarament al costat de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua durant tot el procés de creació (§10.3.3).

2      Els Criteris de la DGPL abans de publicar-los

2.1    Els Criteris i la finalitat social de l’Acadèmia

És preceptiu que, en qüestions de llengua, tota iniciativa pública demane un informe a l’Acadèmia. Com a conseqüència, el dia 29 de juliol del 2016 la Direcció General de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme (DGPL) envià a l’Acadèmia un llibre titulat Criteris lingüístics de la Generalitat Valenciana, i demanà l’informe per via d’urgència. Entre el final de juliol i el principi de setembre, l’Acadèmia no té activitat. Això obligà a reunir, en agost, tres acadèmics i un tècnic lingüístic per a estudiar l’obra i elaborar un informe, que fon enviat a la DGPL el dia 13 de setembre (es pot consultar en http://www.avl.gva.es/web/acords).

El document recorda la necessitat que el model lingüístic valencià no estiga subordinat a partits polítics: «pensem que seria desitjable disposar d’uns criteris estables i consolidats per al conjunt de les administracions públiques, a fi d’evitar que vagen canviant segons les vel·leïtats personals de cada redactor o les preferències del partit que governe en cada moment».

Convé destacar-ho: si una de les raons de crear l’Acadèmia era evitar que el valencià estiguera supeditat a partits polítics (§1.1), la decisió de la DGPL del 2015-2019 de proposar un model té la conseqüència d’anar arrere. Hem tornat al període anterior a crear l’Acadèmia: supeditar el model lingüístic al «partit que governe en cada moment». Si el Govern Valencià actual no rectifica, a partir d’ara cada Govern Valencià tindrà dret a elaborar el seu model lingüístic.

2.2    Rang legal de l’Acadèmia i dels Criteris de la DGPL

La decisió descrita (§2.1) prové d’un òrgan secundari, i té un estatus legal baix. L’informe de l’Acadèmia constata que la seua normativa té la jerarquia màxima per dos raons: per l’article 41 de l’Estatut d’Autonomia (ja reproduït, §1), i perquè la institució forma part de l’Estatut, que és la primera llei valenciana. Un altre informe de la institució (27-01-2017) ho expressa així:

La normativa de l’AVL té valor erga omnes, un valor conferit, a més, per una llei orgànica de caràcter paccionat entre l’Estat i la Comunitat Valenciana, que forma part del bloc de constitucionalitat, com ho és l’Estatut d’Autonomia.

Per contra, els Criteris de la DGPL tenen un rang legal baix:

A diferència del caràcter prescriptiu universal de la normativa de l’AVL, els Criteris no tenen el caràcter de disposició de caràcter general ni han sigut tramitats seguint el procediment legal establit per a l’elaboració d’este tipus de normes jurídiques.

De fet, el llibre de la DGPL només és una «resolució administrativa». Quant a la DGPL, és un òrgan de quart nivell (Consell / Conselleria d’Educació / Subsecretari Autonòmic d’Educació / DGPL).

La suma de les característiques dites explica que les instruccions de la DGPL només són aplicables al Consell i a les conselleries, de manera que es queden fora del seu abast els ajuntaments, les diputacions, les universitats, l’escola, els mitjans de comunicació, l’administració de l’estat espanyol. I també la majoria de les institucions de la Generalitat (les Corts, la Sindicatura de Comptes, etc.): totes les institucions de la Generalitat excepte el Consell i les conselleries).

2.3    Títol del llibre

L’obra que la DGPL envià a l’Acadèmia es titulava Criteris lingüístics de la Generalitat Valenciana. Davant d’eixe nom, l’informe recorda que la Generalitat és «el conjunt de les institucions d’autogovern de la Comunitat Valenciana» (art. 20 de l’Estatut): el Consell, les Corts, la Sindicatura de Comptes, el Síndic de Greuges, el Consell Valencià de Cultura, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, el Consell Jurídic Consultiu…

Eixa constatació implica que el títol que havia posat la DGPL era poc adequat (i poc legal). De fet, el títol insinuava que l’Acadèmia (una institució de primer nivell) hauria de seguir les instruccions d’un òrgan de quart nivell (la DGPL). En paraules de l’informe:

Si la Direcció General de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme vol aprovar uns criteris lingüístics propis caldrà precisar que són els criteris de la Direcció General o, en tot cas, del Consell, però no de la Generalitat, sobretot si eixos criteris, tal com s’especifica en l’informe adjunt, divergixen en alguns aspectes de les normes i recomanacions establides per l’AVL, que és, de conformitat amb el que indica l’Estatut, “la institució normativa de l’idioma valencià” (art. 6.8).

Davant de la incoherència descrita, el document de l’Acadèmia deduïx que «caldria corregir» el títol, i suggerix que siga «criteris lingüístics de la Direcció General o, en tot cas, del Consell, però no de la Generalitat».

Les propostes de l’Acadèmia són clares i inequívoques, ja que expressen o bé qui ha elaborat el llibre (la DGPL), o bé a qui es pot aplicar (al Consell).

2.4    La DGPL es separa de les recomanacions de l’Acadèmia

Sabem que l’informe de l’Acadèmia constata que els Criteris de la DGPL van contra la necessitat social que el valencià no estiga supeditat a partits polítics (§2.1). Ara, hem trobat la concreció: «eixos criteris, tal com s’especifica en l’informe adjunt, divergixen en alguns aspectes de les normes i recomanacions establides per l’AVL» (§2.3). L’informe descriu 21 «revisions» que haurien de fer les instruccions de la DGPL.

2.5    Dos anomalies metodològiques dels Criteris de la DGPL

En la confecció del llibre de la DGPL, hi ha alguna anomalia metodològica. Contràriament als Criteris lingüístics de 1995 (publicats per la Conselleria d’Educació quan encara no existia l’Acadèmia ni el projecte de crear-la), els Criteris de la DGPL no posen qui ha dirigit l’obra, qui l’ha redactada i quines persones han col·laborat. Un treball públic deu dir qui són els autors per a poder atribuir-los els mèrits (i, si escau, per a demanar-los responsabilitats).

Per una altra banda, els Criteris no expliciten si seguixen o no seguixen les normes i les recomanacions de l’Acadèmia. L’actuació adequada hauria sigut que, cada volta que l’òrgan inferior es separara de la institució superior, ho constatara i, sobretot, ho justificara.

Un exemple: l’Acadèmia posa en igualtat Vos quedeu i Us quedeu; però només usa vos en els seus escrits perquè és l’actuació dels valencians (i dels balears); i, especialment, perquè us sona estrany a la majoria de valencians (No puc entendre-vos / entendre-us). En canvi, els Criteris es decanten per us sense aportar cap justificació. Constatar i fonamentar les decisions és una actuació pròpia d’una societat democràtica, transparent, coherent i eficaç, a on cada institució i cada òrgan fa la seua funció.

I bé, en la confecció dels Criteris de la DGPL hi ha hagut l’actuació contrària de la previsible: han sigut els elaboradors de l’informe de l’Acadèmia els qui han hagut de llegir els Criteris i, instrucció a instrucció, contrastar-les amb les normes i les recomanacions de les obres de l’Acadèmia per a trobar les divergències.

3      Els Criteris lingüístics publicats

3.1    La DGPL no aplica els títols proposats per l’Acadèmia

Després de comentar característiques dels Criteris abans de publicar-los, mirarem si l’informe de l’Acadèmia ha incidit en l’obra editada (en novembre del 2016).

Hem vist que l’informe observa que el llibre de la DGPL va contra una de les necessitats de la societat valenciana (evitar que el model lingüístic estiga supeditat a partits polítics, §2.1); i sabem que l’obra tenia un títol que comportava que un òrgan de quart nivell (§2.2) manaria sobre una institució de primer nivell (§2.3). Eixes deficiències detectades en l’informe ¿no eren prou per a persuadir un polític reflexiu i responsable sobre la necessitat de modificar l’obra (o sobre la conveniència de no publicar-la)? Això no obstant, l’obra s’ha publicat sense incorporar en general les «revisions» de l’Acadèmia.

La DGPL no ha aplicat els títols proposats (Criteris lingüístics de la DGPL, o del Consell). Al nom inicial (Generalitat), ha incorporat Administració (Criteris lingüístics de l’Administració de la Generalitat). Eixa paraula ¿soluciona els efectes negatius del primer títol, o els augmenta? El nom administració implica que l’obra no seria aplicable als qui l’han aprovada (explícitament o tàcitament): els polítics del Consell.

A més d’incrementar un efecte negatiu, el títol conserva l’anomalia inicial. L’expressió Administració de la Generalitat fa pensar als lectors que els administratius de tota institució de la Generalitat externa al Consell i les conselleries (les Corts, la Sindicatura de Comptes, el Síndic de Greuges, el Consell Valencià de Cultura, el Consell Jurídic Consultiu…) haurien d’aplicar les instruccions de la DGPL. En realitat, els mateixos administratius de l’Acadèmia no haurien d’aplicar les normes de la institució, sinó les instruccions de la DGPL. De fet, una administrativa de l’Acadèmia rebé una telefonada de la DGPL preguntant-li quants exemplars dels Criteris volien a fi que els administratius de l’Acadèmia els aplicaren.

Estem davant d’una actuació que fa pensar, més que en una societat transparent i coherent, en una societat fosca i poc democràtica.

El fet de no posar un nom que expresse a qui són aplicables legalment les normes de la DGPL ha anat acompanyat d’una altra anomalia: repartir el llibre per fora del Consell i les conselleries. Com ara, al cap d’onze dies haver publicat els Criteris (4-12-2016) la DGPL els enviava a tots els ajuntaments valencians. També l’ha repartit a persones, com els assistents al «xvi Congrés d’Estudiants de Filologia Catalana» (València, 4-6 abril del 2017). És com si els destinataris dels Criteris no foren els qui determinen les lleis valencianes, sinó els que apunten el títol posat.

Per una altra banda, el títol del llibre possibilita la coacció, la qual s’ha materialitzat segons informació privada que m’ha arribat (en la p. 176 del llibre El valencianisme lingüístic, 2018, n’hi ha un exemple).

3.2    La DGPL no aplica les recomanacions sobre el model

La Introducció del llibre publicat diu que ha acceptat les recomanacions de l’Acadèmia («D’acord amb l’informe emés per l’AVL en data 13 de setembre de 2016, s’han revisat algunes solucions a fi d’adequar-les a les seues recomanacions», p. 13). Però l’afirmació «d’adequar [els Criteris] a les recomanacions» de l’informe de l’Acadèmia no és certa. De 21 revisions que conté l’informe de l’Acadèmia, n’hi han 12 que afecten el model lingüístic valencià. Les altres 9 són detalls insignificants (com ara canviar el holding per l’holding). I bé, la versió publicada dels Criteris ha introduït els 9 detalls insignificants, però cap de les 12 qüestioins que afecten el model lingüístic. Je tractat el tema en el llibre El valencianisme lingüístic (§9.3).

La carta que la DGPL envià als ajuntaments amb un exemplar dels Criteris (13-12-2016) actua igual: descriu el tema d’una manera que fa pensar als lectors que la DGPL ha aplicat les correccions i les recomanacions de l’Acadèmia:

Els criteris han comptat, com no podia ser d’una altra manera, amb l’informe preceptiu de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, arran del qual es corregiren algunes qüestions que no seguien la normativa i s’incorporaren al text altres suggeriments de millora.

Seguim en l’actuació indicada pel títol de l’obra (§3.1): l’òrgan de quart nivell estaria al capdamunt de la jerarquia i, per tant, no tindria per què seguir les recomanacions de la institució de primer nivell. Això mateix explicaria l’anomalia metodològica que ha sigut l’Acadèmia qui ha hagut de buscar les separacions de les seues normes i recomanacions, en compte d’exposar-les l’òrgan inferior (§2.5).

3.3    L’informe ¿coincidix amb l’objectiu dels Criteris?

Al costat de no aplicar les recomanacions de l’Acadèmia, hi ha l’afirmació que el seu informe coincidiria amb l’objectiu dels Criteris de la DGPL:

D’acord amb l’informe emés per l’AVL en data 13 de setembre de 2016, s’han revisat algunes solucions a fi d’adequar-les a les seues recomanacions, amb el desig exprés de “disposar d’uns criteris estables i consolidats per al conjunt de les administracions públiques”. L’objectiu compartit amb l’AVL ha sigut la llavor d’aquest treball que ara presentem. (Introducció, p. 13)

Això no obstant, hem vist cap al principi (§2.1) que l’Acadèmia presenta negativament l’actuació de la DGPL per una raó clara (perquè supedita el model lingüístic a partits polítics: «pensem que seria desitjable disposar d’uns criteris estables i consolidats per al conjunt de les administracions públiques, a fi d’evitar que vagen canviant segons […] les preferències del partit que governe en cada moment»).

Atribuir a algú l’afirmació contrària de la que ha dit no és precisament una actuació ètica encomiable.

3.4    Informació electrònica catalana, però no valenciana

En la bibliografia, els Criteris de la DGPL no posen l’adreça electrònica del diccionari de l’Acadèmia. Però sí que està la dels diccionaris de l’Institut d’Estudis Catalans, de l’Enciclopèdia Catalana i del Diccionari català-valencià-balear. Semblantment, no està l’adreça electrònica de la gramàtica de l’Acadèmia. En canvi, sí que apareix la de tres obres gramaticals catalanes.

Per una altra banda, la bibliografia no conté les gramàtiques de Manuel Sanchis Guarner, de Carles Salvador i d’Enric Valor. En el llibre citat (2018: §2.3), informe que la consulta d’eixes gramàtiques hauria evitat errors significatius dels Criteris de la DGPL (i faig deu remissions per a verificar-ho).

En el mateix llibre (en §9.4), estudie les variacions entre la primera edició dels Criteris (2016) i la segona (2017), les més importants de les quals són poc positives.

4      Conclusions

En el 2015, el canvi de govern en la Generalitat feia pensar en una millora de les condicions democràtiques. I així ha sigut en molts camps del Consell i de les conselleries. Un exemple destacable és que el Govern Valencià del període 2015-2019 ha posat en funcionament una Conselleria de Transparència, Responsabilitat Social, Participació i Cooperació, dirigida per Manuel Alcaraz Ramos, professor d’Alacant de dret.

A més, són molts els polítics d’eixe govern que han anat pel camí de recuperar dignitat per a la política valenciana, actuació que impulsa els valencians a tornar a confiar en la Generalitat. Però els fets que hem descrit ací (§2 i §3) no van per eixa direcció.

Les Corts varen crear l’Acadèmia per a establir i legalitzar la normativa lingüística, i també per a llevar el model lingüístic valencià del tutelatge de partits polítics (§1). En canvi, l’actuació de la DGPL vulnera eixe objectiu de les Corts i supedita el model lingüístic del Consell als polítics que hi hagen (§2.1 i §3.2).

Per una altra banda, el títol de l’obra (§2.1 i §3.1), la distribució per fora del Consell (§3.1) i la manera d’elaborar-la (§2.5) comporten la voluntat de posar un òrgan de quart nivell per davant d’una institució de primer nivell. Per últim, la DGPL fa dir a l’informe de l’Acadèmia el contrari del que diu (§3.3).

Tot això és poc favorable per a la cohesió de la societat valenciana, ja que no busca l’objectiu de superar «el conflicte esterilitzador que es perpetua entre nosaltres […] sobre el nom, la naturalesa i la normativa de la llengua pròpia dels valencians» (Llei de Creació de l’Acadèmia).

A més, tornar a supeditar el model lingüístic valencià a partits polítics va contra l’ús social del valencià. És obvi que un model lingüístic valencià transversal afavorix l’ús públic de la llengua pròpia dels valencians, de la mateixa manera que la vinculació del model a una ideologia induïx a no parlar en valencià aquelles persones que no compartixen eixa ideologia.

El panorama descrit és més trist si tenim en compte que la DGPL és un òrgan d’un Govern Valencià que està clarament a favor de potenciar l’ús públic del valencià. Esperem que el segon Govern del Botànic sàpia rectificar els errors ací descrits, de manera que la seua actuació sobre el model lingüístic valencià siga modèlica per als governs valencians posteriors.

¿Com justifica la secció filològica l’absència d’obres institucionals durant dècades?

Abelard Saragossà

(membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i professor jubilat de la Universitat de València)

Treball presentat en el XI Col·loqui Internacional Problemes i Mètodes d’Història de la Llengua. La llengua desitjada. Universitat de Girona, 24-28 de juny del 2019.

Abstract

After separating science and ideology (§1.1), the article justifies the whole work (which will try to deduce if an ideology predominates in the Secció Filològica). The cause would bein the divergences that writers and language technicians have had with the institution since the 50s (§1.2). After 1913-1917 (spelling), the Secció Filològica has been slow to publish works (dictionary, 1995; grammar, 2016, §2.1). The absence would derive from the height of Fabra (§2.2). But the article indicates that there were objective reasons for making works in the 50s and 60s, and that we had means (§2.3). The pertinent fact would be the divergence between Coromines-Sanchis Guarner-Moll (who wanted the linguistic coordination of three peoples) and Aramon-Artells (who had a centralist ideology, based on Fabra 1918-DGLC). For centralism (which would prevail), it was preferable not to produce works. After relating the mythical explanation (the height of Fabra) and ideologies (§2.4), the article shows factors of the 70s that make think about the maintenance of the centralist ideology (§2.5).

Keywords: norms, linguistic humanism, linguistic coordination, linguistic elitism, linguistic centralism, linguistic ideologies.

Resum

En separar ciència i ideologia (§1.1), l’article justifica el treball complet (que intentarà deduir si predomina una ideologia en la Secció Filològica). La causa estaria en les divergències que escriptors i tècnics lingüístics han tingut amb la institució des dels 50 (§1.2). Després de 1913-1917 (ortografia), la Filològica ha tardat a publicar obres (diccionari, 1995; gramàtica, 2016, §2.1). L’absència derivaria de l’altura de Fabra (§2.2). Però l’article indica que hi havien raons objectives per a confeccionar obres en els 50 i 60, i que teníem mitjans (§2.3). El fet pertinent seria la divergència entre Coromines-Sanchis Guarner-Moll (que volien la coordinació lingüística de tres pobles) i Aramon-Artells (que tenien una ideologia centralista, assentada en Fabra 1918-DGLC). Per al centralisme (que prevaldria), era preferible no elaborar obres. Després de relacionar l’explicació mítica (l’altura de Fabra) i les ideologies (§2.4), l’article mostra factors dels 70 que fan pensar en el manteniment del centralisme (§2.5).

Paraules clau: normativa, humanisme lingüístic, coordinació lingüística, elitisme lingüístic, centralisme lingüístic, ideologies lingüístiques.

1. Introducció
   • Marc del treball. Limitació
   • Causa de l’estudi
2. Absència d’obres institucionals de la Secció Filològica durant dècades
   • Publicació d’obres institucionals
   • Causa de l’absència d’obres institucionals segons el president de l’IEC
   • Causa real de l’absència: ¿per ideologies incompatibles?
   • Conclusions sobre l’absència d’obres institucionals
   • Nota sobre els anys 70 i 80

6      Conclusions: aportacions qualitatives de Colomina

6.1    Aportacions lingüístiques

Després del recorregut pausat que hem fet pel llibre de Jordi Colomina, és hora d’extraure conclusions. La primera és que el lingüiste d’Alcoi ha actuat com deu actuar un autor racional i competent: davant de la marginació de formes del valencià (carrascal, palmeral, tarongeral, absents les tres del DIEC, i secundàries en el DNV), no ha apel·lat a creences ni a afirmacions indemostrades. Al contrari, anant pel camí de la ciència ha desplegat una investigació amb dos objectius: descriure la realitat i intentar comprendre-la. El treball (que ha acabat en un llibre) no solament aconseguix explicar les formes valencianes. La seua mirada ampla ha arribat a més objectius dels que s’havia marcat inicialment.

En primer lloc, el lingüiste valencià ha mostrat una evolució pròpia de les llengües romàniques meridionals (l’occità i les de la Península Ibèrica): el sufix derivatiu llatí -al / -ar ha adquirit tres valors, l’augmentatiu (penyal), el d’abundància (fangal ‘lloc a on abunda el fang’) i el col·lectiu (boval ‘estable de bous, lloc que conté bous’, §2.3). Eixa primera aportació és útil per a un tema important: l’agrupació del valencià-català dins de les llengües romàniques. Hem comentat la possibilitat que no sigam ni una llengua «iberoromànica» ni «gal·loromànica», ja que a voltes estem amb els uns, a voltes amb els altres i a voltes amb ningú, panorama que implica tindre una personalitat pròpia. En la terminologia, hem agrupat el castellà, l’asturià i el gallego-protugués amb el nom (llengües romàniques) ibero-atlàntiques, el qual obri la porta a agrupar el valencià-català i l’occità amb el nom (llengües romàniques) ibero-mediterrànies. Eixa classificació (que deixa a soles el francés) respecta la idea que eixe idioma i el romanés són els que més s’han separat.

En segon lloc, l’aportació de Colomina permet fer una deducció eficaç: les característiques de les llengües romàniques meridionals són útils per a aportar proves davant dels qui afirmen sense proves que una coincidència del valencià-català amb el castellà seria un castellanisme. En el cas estudiat, la major part de l’occità fa un ús ample de la forma -al (brossal, garrigal, p. 57; favaral, fromental, vinyal, p. 76; etc.). A més hi ha alguna coincidència significativa entre el català i l’occità (com ara la paraula fotral, ‘gran quantitat de’, p. 194).

En tercer lloc, el llibre del lingüiste valencià mostra que totes les llengües romàniques tenen el sufix derivatiu -ar per la raó que prové d’una tendència fonètica del llatí (com ara la forma cañamelar del castellà, p. 58). Eixa evolució ha fet que el castellà dispose de paraules acabades en -ar que tenen un valor clarament col·lectiu. Així, la paraula costillar seria inicialment com castellar (‘territori d’un castell’ / ‘part del costat d’un animal’). Però el valor que té costillar en el castellà actual és ‘pluralitat de costelles preparades per a ser cuinades’. En el «google», he trobat 1.660.000 exemples de costillar (2019-07-27).

No he arreplegat els noms col·lectius castellans en -ar, però no són escassos ({espino / espinar}, p. 93, {limón / limonar}, p. 101, {plantón / plantonar}, p. 111, {topo / topar}, p. 125; {almeja / almejar}, colmena / colmenar}, p. 129; etc.). De les 624 paraules del castellà que estudia Colomina, 207 s’acaben en -ar (p. 208, taules 6.5 i 6.6); en les pàgines 218-220, n’hi han dotzenes (encara que caldria deduir quantes paraules expressen el valor col·lectiu o d’abundància). La conseqüència d’eixos fets és que té poc de sentit creure que, per a expressar el valor col·lectiu (o d’abundància), el castellà recorreria a -al i el català a -ar.

En quart lloc, l’estudi de Colomina permet deduir que les formes valencianes responen en general a quatre factors:

1. Formes heretades del llatí o de l’estadi llatí (espinal).
2. Formes que deriven de la tendència fonètica a evitar dos r en dos síl·labes seguides (com en peregrí > pelegrí: carrascal).
   1. El segon factor és compatible amb el primer (cf. carrascal).
3. Estructures pròpies (plantes: {tomata / tomatera / tomatar}; arbres: {garrofa / garrofer / garroferal}.
   1. L’estructura dels arbres està vinculada al segon factor (evitar dos r en dos síl·labes seguides, ara en la mateixa, -eral).
4. L’estructura de les plantes agrícoles (nom del fruit + -ar: fesolar) s’ha estés a uns altres àmbits. Llocs a on abunda:
   1. una planta silvestre (siscar, mansegar);
   2. una classe de pedra o de terra (codinar, argilar);
   3. un animal (granotar, petxinar);
   4. També pot designar un lloc per a produir materials de la construcció (teular, rajolar, algepsar);
   5. El valor descrit (4a-c) és diferent de ‘conjunt d’animals’ sense referència a un lloc (barracam, paraula viva en l’Horta). El valor predominantment col·lectiu apareix esporàdicament (bestiar, 127).

La força del model de les plantes pot canviar la terminació -al per -ar (fangal ˃ fangar, p. 172), i també pot superar la tendència fonètica a evitar dos r en dos síl·labes seguides (un runar, p. 11).

Fora de les estructures lingüístiques, hi ha una altra aportació lingüística. El recorregut de Colomina permet que es tornen comprensibles moltes paraules actuals que pareixen idiosincràtiques, com ara bancal, camal o pernil. Quan a un lector li diuen que eixes paraules deriven de banc, cama i perna (DCVB), no ho entén, ja que -al no és un sufix productiu i, per tant, diu poc als parlants (molt sovint, res). El sufix augmentatiu -al només crea, esporàdicament, alguna paraula expressiva (cadiral, carneral, dineral, fotral, fumal, p. 197).

Per una altra banda, el lingüiste d’Alcoi incorpora una quantitat increïble de consultes bibliogràfiques i d’informació, mitjans que li permeten tractar més de dos mil paraules: només un bon dialectòleg és capaç d’actuar d’eixa manera.

Hem trobat alguna actuació millorable, cosa del tot previsible: en la ciència, no existix la perfecció. Això permet que, davant d’una investigació, sempre és factible opinar que tal qüestió o tal altra es podria tractar d’una altra forma. A més, si un treball té l’envergadura del llibre que ressenyem serà fàcil fer alguna observació puntual.

6.2    Normativa lingüística: ciència i humanisme

El camí desplegat permet fer deduccions davant de dualitats. Els noms colomar, gallinar i conillar (p. 127-128) no responen al valor ‘lloc a on abunden els coloms’, etc. El valor que indiquen eixos tres noms és ‘lloc a on tenim (i viuen) els coloms, etc.’, el qual correspon a -er (formiguer, porquera, aguller, saler, sucrera, etc.). En el cas dels coloms, les dos formes estan prou esteses (segons el DCVB, colomer seria pròpia de «Gir., Andorra, Pallars, Ribagorça, Massalcoreig, Vendrell, Morella, Gandia, Mall»; posa tres exemples medievals; colomar correspondria a «Cerdanya, Ribagorça, Barc., Igualada, Camp de Tarr., Urgell, Ribera d’Ebre, Men., Eiv.»; un exemple medieval).

Semblantment, un paller no és un lloc a on abunda la palla, sinó el lloc a on la guardem. La forma pallar és privativa de Cullera (DCVB); en altres llengües, existix en aragonés (pallar), en castellà (pajal i pajar), en asturià i en gallego-portugués (amb la mateixa dualitat que el castellà). La proposta que apliquem permet diferenciar fangar i fanguer (fangar: lloc a on abunda el fang; fanguer: lloc que conté fang; tot és fang, com en un femer tot és fem). Eixa caracterització de -ar i -er justifica la intuïció dels parlants, per als quals un pedregar i una pedrera són conceptes prou diferents.

Realment, el treball de Colomina hauria de ser molt corrent entre els lingüistes balears, valencians i catalans: fer investigacions amb la finalitat d’aclarir problemes de la normativa i fonamentar una proposta. En canvi, eixa classe de treballs són escassos.

Despleguem la unió que hi ha, en la ciència, entre el passat, el present i el futur. L’estudi del passat permet comprendre el present, i té la finalitat de deduir per a on hauríem d’anar en el futur. Tenint en compte eixe marc, convindrem que, una volta que Colomina ha explicat el present per a entendre com actua el valencià, caldria aplicar les seues deduccions i resultats al DNV. A més, hem vist que, en una quantitat significativa d’entrades, l’actuació d’eixe diccionari respon a la creença que el català tindria -ar allà a on el castellà diu -al (com ara en el Palmeral d’Elx, el Carrascal d’Alcoi i els tarongerals de moltes comarques valencianes).

Si ajuntem el valor intern de la investigació de Colomina (§6.1) i el marc extern que acabem de descriure, convindrem que ens trobem davant d’un llibre destacable: una obra que hauria d’estar en la biblioteca de molts lingüistes.

Al costat de les actuacions davant de les paraules derivades amb -eral i -al, també seria molt positiu estudiar l’actitud davant de les variacions dels parlants quan hi han dos r en síl·labes seguides (o pròximes). Hem comentat que hi han casos en què la normativa ha actuat com toca: davant del canvi verdureria ˃ verduleria, l’ha acceptada, i figura com a forma bàsica tant en el DIEC com en el DNV. Això no obstant, si consultem el CIVAL trobarem 5 exemples de verdureria i 3 de verduleria. Això deu ser un efecte de les dècades anteriors, en les quals es malmirava verduleria, forma que s’excloïa dels diccionaris o apareixia com a secundària (com ara en el GDLC).

Un altre exemple d’eixa actuació és quan la RAE inclou pelegrino, però remet a peregrino i qualifica pelegrino com a «vulgar». L’humanisme deu buscar criteris objectius i procurar defendre les persones i les comunitats humanes. Per contra, l’actitud elitista de desqualificar les persones convé evitar-la.

Una cosa semblant ha passat en el nom de l’ocell que, en la llengua clàssica, es deia tortra. Com que hi havia la mateixa estructura que en perdre, els parlants acabaren per canviar la forma; però no suprimiren una r, sinó que posaren una o: tórtora, forma que el DCVB ja document al final del segle xv. Eixa variació millorava la paraula, però seguia tenint dos r pròximes. Finalment, els valencians i els empordanesos hem canviat una r per una l (tórtola). Però hom ha actuat com la RAE: el DCVB qualifica tórtola com a «dialectal» (terme que equival a desqualificar sense argumentar); i el DIEC i el DNV l’han exclosa. Com que les dos llengües tendixen a evitar r / r (§2.2: frater / flare / fraile), és comprensible que puguen coincidir (tórtora ˃ tórtola, com en verdureria ˃ verduleria).

Mirant-ho des de fora, es podria pensar que l’Acadèmia valenciana, la Secció Filològica i l’Acadèmia del castellà han actuat igual: en compte de considerar les estructures i les tendències de la llengua (que expliquen pelegrino en castellà, i tórtola en valencià i en empordanés), els uns deuen haver pensat que pelegrino és suspecte d’influència valenciana i catalana; i els altres hauran pensat que tórtola és una supeditació al castellà. I qui ho paga són sempre els mateixos: els parlants.

He fet les darreres reflexions perquè el mèrit que més destacaria en el llibre de Jordi Colomina és actuar d’una manera científica i alhora humanista: buscant criteris objectius (ciència) i defenent els parlants (i, per tant, les persones: humanisme). Com a lingüiste i com a valencià, li estic molt agraït. Espere que els lingüistes jóvens seguixquen el seu camí, perquè obtindrien dos beneficis: guanyarien ells com a persones; i, alhora, contribuirien a seguir construint una societat cada dia més humana i més solidària entre les persones.

5.3    Dades geogràfiques i quantitatives a favor de palm-er-al

El capítol huit té la finalitat de tractar les dualitats {-eral / -erar} i {-al / -ar} en balear, en valencià i en català, i les dades que Colomina oferix als lectors van a favor de -eral. En primer lloc, reproduïx les dades de l’Atles Lingüístic del Domini Català (ALDC) sobre els col·lectius de tres arbres (carrasques o alzines, nogueres i pomeres, p. 238-240).

La part de la llengua que diu carrasca (el valencià i el català meridional) fa carrascal; la part que usa alzina recorre a alzinar. Hi ha algun punt del nord-est català (el bisbat de Girona i la Catalunya Nord) que aplica alzineda, és a dir, la solució del llatí. En el cas de noguera i pomera, eixa opció és pràcticament general en la regió dita (noguereda i pomereda). Això significa que la part més antiga de l’idioma és la que està més vinculada al mitjà del llatí ({-etum / -eta}, en concret {-eta > -eda}).

Però centrem-nos en -eral i -erar. El valencià, el català occidental i algun punt del català oriental diu nogueral. El balear no usa eixe terme. El català de Girona i de Perpinyà recorre al mitjà de alzineda (noguereda). I només tres punts del català oriental diuen noguerar (un punt, nogar). La conseqüència és clara: nogueral predomina molt sobre noguerar. El resultat canvia poc en la pomera. El valencià, el català occidental, el mallorquí i dos punts del català oriental diuen pomeral (o mançaneral); la major part del català oriental diu o bé pomerar (al sud), o bé pomereda (al nord).

Sobre el valor del conjunt, no cal dir que tres arbres és una part molt reduïda del conjunt d’arbres fruiters, de manera que convindria tindre més dades per a deduir quina força deuen tindre -eral i -erar en la ment dels parlants.

Els tres mapes descrits van acompanyats per la distribució de molts noms de camp d’arbres (en -eral i –erar, p. 241-246). El resultat torna a decantar-se molt cap a -eral (-erar només predominaria en menorquí, 8):

1. Tortosí: 17 noms en -eral i 1 en -erar (paumerar).
2. Pallarés i ribagorçà: 8 noms en -eral i 1 en -ar (un pasturar, ‘lloc que conté una pastura abundosa’).
   1. Eixe nom podria ser paral·lel a un brossar.
3. Rossellonés: 3 noms en -eral (cloteral, pereral, riberal) i 1 en -erar (falguerar).
4. Valencià: 36 noms en -eral i 9 que es diuen en -eral i en -erar.
   1. Les formes en -erar provenen de fonts escrites que comporten l’Horta i el Camp del Túria (p. 242).
   2. Les 9 paraules en -erar no les he sentides entre les llauradors de Silla. Convindria saber si perduren.
5. Català occidental: 10 noms en -eral i 4 en -erar.
6. Català oriental: 10 noms en -eral, 9 en -erar, 1 en -al (pastural), i 6 que es diuen en -eral i en -erar.
7. Mallorquí: 7 noms en -eral i 3 en -erar
8. Menorquí: 1 nom en -eral i 4 en -erar.
9. Eivissenc: 1 nom en -eral.

Com en els mapes dels arbres, convindria tindre més dades per a acostar-nos a la realitat. Però, encara que siga un resultat provisional, convé constatar que les dades que ha arreplegat el lingüiste valencià van a favor de -eral.

5.4    Sobre la vitalitat de -ar en valencià

Hem vist més amunt que el fet de no considerar els factors qualitatius situa el castellà cap a -al (-ar tindria el 35%) i el català cap a -ar (tindria el 73%). Afegim ara que, quan Colomina exposa les dades sobre el valencià reproduïdes en el quadre de dalt (en 4), informa que, en la seua documentació,  disposa de 12 noms valencians en –al, 7 en -ar i 20 que tindrien les dos opcions (p. 242). Eixes dades fan pensar dos coses. La primera és que dacsal predominaria sobre dacsar. La segona implicació és que hi hauria molta mescla (la mitat dels noms podrien recórrer a -al o a -ar).

Si ara sumem el primer factor (català: 73% de –ar) i el segon (valencià: predomini de dacsal i molta mescla), és comprensible que Colomina interprete que el català oriental seria innovador (com el gascó), mentres que el valencià seria conservador (com el català occidental i el català septentrional, p. 246).

Opine que convindria mirar si eixa deducció és el resultat de no fer actuar els factors qualitatius. No cal dir que les dades sobre els 39 noms valencians (12 + 7 + 20) són reals. Però diria que no representen qualitativament el valencià. La realitat de Silla és que hi han molts camps de plantes agrícoles en -ar, i no en recorde haver sentit cap en -al. A més, tenint en compte que el valencià central és prou uniforme caldria indagar si el parlar dels llauradors de Silla coincidix substancialment amb com anomenen els camps de plantes els llauradors de les planes litorals situades entre Castelló i Dénia.

Per la direcció contrària, en les dades del quadre anterior he notat que les 9 paraules en -erar que el nostre autor relaciona amb l’Horta i el Camp del Túria no les he vistes usar entre les llauradors de Silla. Si en el passat d’eixes dos comarques valencianes hi han hagut vacil·lacions entre -eral i -erar, convindria mirar si la tendència a evitar dos r en dos síl·labes seguides (o en la mateixa: tarongerar) ha pogut més i ha fet desaparéixer la terminació -erar.

En l’ús del sufix derivatiu –ar com a ‘territori que conté una col·lectivitat abundosa o una massa d’una espècie’, diria que el valencià és innovador: molt innovador. Com a fill de llauradors que soc, conec de primera mà la força que tenen els fesolars entre els llauradors de l’Horta i de la Ribera, entre els quals no he sentit cap faval. Per una altra banda, no m’he anotat les voltes en què Colomina informa que paraules en -ar fora de les plantes i els arbres són valencianes; però eixes paraules no són escasses. Recorde els granotars, petxinars o caragolars (p. 122-123), o el trio teular, rajolar i algepsar (‘lloc a on fan teules, rajoles o algeps’, p. 187, 151), o els fontanars (contra els fontanals, p. 188). Si em deixeu expressar una efusió sentimental, faria una pregunta: entre els factors que expliquen que el castellà espanyol use prou més -ar que l’asturià, el gallego-portugués i el castellà americà ¿no estarà la creació dels llauradors valencians {fava / favera / favar} i l’aplicació de favar fora de les plantes agrícoles (plantes silvestres, classes de pedres i de terra, i animals)?

Per una altra banda, davant del costum de parlar de castellanismes sense proves (cf. palmeral, carrascal) observaré que tant el valencià com el castellà deuen tindre des de sempre el nom olivar per a designar un camp d’oliveres (la -r final és la conseqüència d’una l en el radical: o-liv). El nom olivar apareix moltes voltes en la documentació valenciana (el CIVAL en conté 157 exemples), i està reforçat per noms oficials (com ara la Mare de Déu de l’Olivar, d’Alaquàs, l’Horta). Això no obstant, en la llengua viva només conec oliveral, forma que no existix en castellà segons la RAE (Real Academia Española; per cert, el nom objectiu i informatiu seria Real Academia del Castellano).

5      Per a augmentar l’aplicació del treball de Colomina

5.1    ¿Per què cal començar per les plantes i pels arbres?

Més amunt (§4.3), ens hem preguntat com cal estudiar el sufix llatí -al / -ar en valencià-català, i hem trobat adequat l’enfocament de Colomina, que comença per les plantes i pels arbres (§4.1-§4.2). Però no hem exposat la causa d’eixa camí: ¿per què cal començar per les plantes i pels arbres? Si estudiàrem l’aplicació de –al / -ar en llatí, ¿actuaríem igual? Quan el nostre autor comença a tractar el sufix llatí no apareixen ni arbres ni plantes (p. 15-16). Per tant, hem de justificar per quin motiu, a l’hora d’estudiar les llengües romàniques meridionals, comencem per les plantes i pels arbres.

Crec que la resposta a eixa pregunta depén de quatre factors, vinculats entre ells. El primer factor és la proposta que el sufix llatí -al seria l’equivalent del nostre -er. El segon és un efecte d’això: l’equivalència comporta que -al / -ar hauria d’haver desaparegut, ja que els parlants procuren evitar la inutilitat de tindre dos sufixos derivatius amb la mateixa funció. El tercer factor és el desenllaç del conflicte: si -al / -ar no ha desaparegut, és perquè, en les llengües romàniques meridionals, ha pres el valor augmentatiu qualitatiu augmentatiu (‘gran’, penya / penyal), el valor quantitatiu augmentatiu indefinit (‘molt’, argila / argilar) i el valor quantitatiu augmentatiu definit (‘molts’, fava / favar). Mirem el quart factor: dels tres valors dits, els realment importants són els quantitatius, els quals tenen com a aplicació fonamental les plantes i els arbres: ja hem justificat quin deu ser el començament de l’estudi de -al / -ar en les llengües romàniques meridionals.

En les plantes agrícoles i en els arbres, ¿ha desplegat alguna llengua romànica meridional l’estructura a què hem tendit nosaltres ({fava / favera / favar} i {albercoc / albercoquer / albercoqueral o albercoquerar})?

El fet que les plantes i els arbres dels llauradors estiguen unides a un camp justifica que el valor del sufix derivatiu productiu és ‘territori que conté una col·lectivitat abundosa de la planta o l’arbre referit’. A partir d’eixe marc, ho hem aplicat fora dels camps (un matollar, un llestisclar) i fora dels vegetals. La primera extensió seria la vinculada a la terra, en la qual hi han classes de pedra i classes de terra, siguen comptables (un codinar) o siguen no comptables (un argilar). També seria factible focalitzar els animals que abunden en un territori (un rabosar, un granotar).

La terminació de tarong-er-al està unida a una tendència popular que ja existia en llatí i que no ha desaparegut (mirar d’evitar dos r en dos síl·labes contínues, {peregrí ˃ pelegrí}, {verdureria ˃ verduleria}). Es podria mirar si hi ha relació entre tarong-er-ar i pronunciar per-dre, procés que deu estar vinculat a cartró. És a dir, l’esforç (exitós) en una part de la llengua per a evitar la reducció de arbre > abre i recuperar arbre ¿hauria amainat la resistència a tindre dos r en dos síl·labes seguides (o en la mateixa), i això hauria facilitat el tarong-er-ar?

Fora del valor ‘territori que conté una quantitat abundosa d’una espècie (una col·lectivitat o una massa)’, el sufix derivatiu -al no deu haver desaparegut de la ment dels parlants. No és, certament, un sufix regular i productiu. Però permet crear esporàdicament noms derivats de noms que comporten el valor ‘augmentatiu’, siga en la qualitat (‘gran’, cadiral, carneral) o siga en la quantitat (‘gran quantitat de’, dineral, fotral, fumal); en eixa aplicació, només apareix la forma -al. Colomina observa que l’ús nominal de -al és expressiu (p. 194). Quan s’aplica a un adjectiu, significa ‘molt’ (meló tendral ‘classe de meló, molt tendra’).

En algun derivat (més o menys aïllat), el sufix -al / -ar comporta ‘col·lectivitat (d’un lloc)’ (centenar, bestiar ‘els mamífers d’una casa o d’una finca’, personal ‘les persones d’un lloc’).

La darrera part de l’estudi de -al / -ar haurien de ser aquelles paraules (molt nombroses) en què el parlant pot vore una paraula derivada, però no entén el valor del sufix derivatiu (com ara forn-al, o sol-ar; i molts cultismes, com ara tribuna / tribunal). Com a apèndix, podrien aparéixer les paraules que per als parlants són simples (com ara hostal), però que en un estadi del passat foren derivades (hoste / hostal).

5.2    Dos efectes poc positius del camí de Colomina

Moltes de les idees anteriors apareixen implícitament en el treball de Colomina, encara que no arriben a estructurar el conjunt del treball. Una conseqüència són els 21 valors (resumits parcialment en la secció anterior, §4), els quals no sempre són útils per a relacionar, estructurar i interpretar els valors derivatius que són vius i productius (o significatius).

El fet de no estructurar tot el llibre basant-se en el grau de vitalitat de cada aplicació de -al / -ar té un altre efecte poc positiu en la manera d’interpretar les quantitats. Sens dubte, la ciència ha d’explicar les quantitats, però eixa operació es fa des de la qualitat, que depén de la teoria. Si la teoria no està del tot ben orientada, les interpretacions de les quantitats no serà fàcil que siguen del tot adequades.

El nostre autor distribuïx les més de dos mil paraules que estudia per set «varietats lingüístiques»: 770 del català, 624 del castellà, etc. (p. 208). A partir d’això, extrau percentatges de paraules amb -al, amb -ar i amb les dos (amb -al i -ar, com ara fangal i fangar). El resultat és el següent: el portugués tindria un 96,5%– de al, i un 7% de -ar; el castellà, 80,5% de -al i 35% de -ar; el català, 45% de -al i 73% de -ar; el gascó, 21% de -al i 86% de -ar; etc.

En l’elaboració d’eixos percentatges, no hi ha distinció entre tres grups: les paraules que per als parlants no són derivades (hostal); les que veuen que són derivades però no les entenen (en cultismes, tribuna / tribunal; i en paraules patrimonials, forn / fornal); els noms que són derivats i els entenen (dacsa / dacsar).

El fet de considerar les dades quantitatives sense els factors qualitatius comporta una interpretació poc objectiva: si el català té un73% de -ar i el castellà un 35%, això impulsarà a creure que seria preferible tarongerar a tarongeral. Per tant, les dades brutes (sense els factors qualitatius) no van a favor de les dades i les deduccions del lingüiste d’Alcoi (el sufix de palmeral és coherent i genuí), sinó en contra, ja que alimenten el prejuí que degué crear el DGLC (tarongerar seria millor que tarongeral).