Valencianitat activa des d’Alacant (X). Conclusions d’esta ressenya (§7.3)

7.3    Conclusions d’esta ressenya

El treball indagatiu ressenyat, escrit com a resultat dels primers anys de classes de Juli Martínez en la Universitat d’Alacant, és una obra iniciàtica. I, com les bones tesis doctorals, és un llibre que anuncia quin camí seguirà probablement l’autor al llarg de la vida. A més de seguir elaborant bons manuals de valencià (enfocats sempre cap a la comunicació lingüística i cap a la identificació com a valencians), el pedagog de Novelda hauria de fer estudis per a entendre problemes sociolingüístics de la societat valenciana, i proposar solucions.

  1. Del marc de l’obra ressenyada (a) al futur de l’autor (b)
    1. Primer treball indagatiu: és una obra iniciàtica.
      1. Com les bones tesis doctorals, anuncia què farà l’autor.
    2. Obres pedagògiques (i) i treballs d’investigació (ii).
      1. Manuals de valencià: centrats en la comunicació lingüística i en la identificació com a valencians.
      2. Indagacions per a entendre problemes sociolingüístics i proposar solucions.

Però L’espill lingüístic no és només un bon treball iniciàtic. Diria que és un llibre que sorprén des del principi per la maduresa de l’autor. Comença el treball oposant-se a la sociolingüística negativa (que presenta la realitat com a degradada); i, correlativament, s’adherix a una sociolingüística constructiva, que partint dels factors socials positius proposa solucionar problemes de persones i de comunitats humanes (§1.2, 1). Els fets correlatius d’evitar l’essencialisme i unir llengua i poble tenen com a primers efectes que el nostre autor focalitza la societat valenciana i anomena la seua llengua pròpia com a valencià («català-valencià» per a marcs supravalencians, §1.3, 2-3).

El llibre conté conceptes sociolingüístics previsibles (com ara la supeditació d’una llengua a una altra, o el bilingüisme individual, §2.1, 2-3). Però el fet d’esquivar l’essencialisme fa que també incloga dos factors més: la identitat dels parlants i la fractura social que comporta acceptar la supeditació lingüística (§2.2, 5-6).

Com a conseqüència del seu arrelament social, Juli Martínez no predica contra el mal (com fa la sociolingüística negativa), sinó que veu la superació de la subordinació del valencià al castellà en positiu: des del potenciament de la identitat de la societat valenciana i des de la seua cohesió.

  1. L’espill lingüístic: sorprén des del principi per la maduresa de l’autor
    1. Començament: la sociolingüística no deu presentar la realitat com a degradada, sinó solucionar (positivament) problemes de persones i de comunitats humanes (§1.2, 1).
      1. Primer efecte d’evitar l’essencialisme i unir llengua i poble: focalitza la societat valenciana.
      2. Segon: la seua llengua pròpia és el valencià («català-valencià» per a marcs supravalencians, §1.3, 2-3).
    2. Al costat de conceptes previsibles (supeditació lingüística, bilingüisme individual, §2.1, 2-3), també tracta la identitat dels parlants i la fractura social que comporta la subordinació lingüística (§2.2, 5-6).
    3. Resultat: la identitat valenciana i la cohesió social són fonamentals per a solucionar la supeditació del valencià.

Quan el llibre passa del món a Espanya, mostra que el nacionalisme centraliste espanyol presenta Espanya no com és, sinó com voldria que fora (monolingüe, §3.1, 1). En eixe camí, el pedagog de la Universitat d’Alacant dona un altre mitjà al valencianisme: per quins motius convé anomenar el castellà com sempre l’ha anomenat la gent del carrer, de manera que cal oposar-se a «espanyol» (§3.1, 2).

En Euskadi, es donen les condicions que permeten que un poble i una llengua es recuperen: identitat, autoestima i projecte de futur (§3.4, 7-8). Eixos factors són tan importants, que poden neutralitzar les accions d’un govern advers (com ha passat en Navarra, §3.4, 6b).

En canvi, la descripció de Galícia aprofita per a fotografiar la situació valenciana: la dominació es torna «amable, ensucrada», però continua sent dominació (§3.3, 5). Juli Martínez opina que el valencià estava en situació de recuperar-se en els anys huitanta, i descriu a través de quin camí polític passàrem de «la il·lusió inicial» al «bilingüisme social passiu» i aparentment «lliure» (§4.3, 8-9; §4.4, 11).

Per a revertir el procés, són necessaris dos factors: el valencià i el castellà han de ser iguals en la llei (§4.4, 10); i cal desplegar una política activa a favor del valencià, que el nostre autor concreta (§4.4, 12-14).

  1. Processos lingüístics dins d’Espanya
    1. Nacionalisme centraliste espanyol: no descriu Espanya com és, sinó com voldria que fora (monolingüe, §3.1, 1).
      1. Un mitjà per al valencianisme: castellà, i no «espanyol» (§3.1, 2).
    2. Euskadi: identitat, autoestima i projecte de futur. Efecte:
      1. Recuperació d’un poble i de la seua llengua (§3.4, 7-8).
      2. També en Navarra, amb un govern advers (§3.4, 6b).
    3. Galícia i València: la dominació es torna «amable, ensucrada» (§3.3, 5).
      1. Valencià: quin camí polític portà de «la il·lusió inicial» al «bilingüisme social passiu» i aparentment «lliure» (§4.3, 8-9, §4.4, 11).
    4. Reversió del procés: dos factors.
      1. Valencià i castellà: iguals en la llei (§4.4, 10).
      2. Política activa a favor del valencià (§4.4, 12-14).

Les descripcions de societats concretes tenen al costat exposicions sobre ideologies creades per a dominar. Destaquen les llengües presentades com a «globals» i el mecanisme que tenen darrere: el «supremacisme», que s’aplica primer a la perifèria d’una llengua i, posteriorment, a llengües externes (§5.1, 4-6). El centralisme i l’imperialisme són dos cares de la mateixa ideologia.

El supremacisme va unit al racisme, sovint amb la intervenció d’institucions de l’estat (§5.2, 8-9). Si triomfa, fa desaparéixer els parlars d’una llengua i llengües externes (§5.2, 7 i 10). Quan fracassa, hi ha en general «emancipació política» (§5.3, 1). El supremacisme és un efecte dels «nacionalismes d’expansió», i les recuperacions deriven dels «nacionalismes de defensa» (§6.1, 1-3).

  1. Ideologies creades per a dominar
    1. «Llengües globals», unides al «supremacisme».
      1. Primer: perifèria d’una llengua (centralisme); després: llengües externes (imperialisme, §5.1, 4-6).
      2. Crea racisme, sovint amb l’ajuda de l’estat (§5.2, 8-9).
      3. Fa desaparéixer parlars i llengües externes (§5.2, 7 i 10).
      4. Quan fracassa, hi ha en general una «emancipació política» (§5.3, 1).
    2. Supremacisme: producte dels «nacionalismes d’expansió».
      1. Recuperacions: deriva dels «nacionalismes de defensa» (§6.1, 1-3).

Hem vist que, des del principi del llibre, Juli Martínez és reflexiu i autocrític, de manera que contribuïx a millorar el valencianisme. S’oposa a la sociolingüística essencialista i elitista (que presenta la realitat com a degradada, §1.2, 1), i vol una sociolingüística que, partint de les persones i de les comunitats lingüístiques, solucione problemes (§1.3, 2-3). Eixa perspectiva (que li fa focalitzar la societat valenciana i usar valencià, §7.3, 2) impulsa a desplegar reflexions sobre el valencianisme al llarg del tot el llibre (des del capítol 5 fins al capítol 11, que és l’anterior a les conclusions).

  1. Efecte de buscar una sociolingüística arrelada socialment (§7.3, 2)
    1. Reflexionar sobre el valencianisme (des del capítol 5 fins al 11).

Quantitativament, el tema que més destaca és el dels enfrontaments dels 70 i els 80 entre el valencianisme secessioniste (o blaver) i l’unitariste (o catalaniste), en els quals no atribuïx tota la responsabilitat de la situació actual als secessionistes. Estructurant els factors que exposa el nostre autor, quedaria el quadre següent.

En la segona mitat del segle xx, el valencià s’hauria supeditat al català oriental com a conseqüència de predominar un model centraliste («monocèntric i unitarista», §4.2, 5-6; exemples en §3.2, 4b).

Per a sostindre eixa proposta, el valencianisme unitariste hauria posat «la unitat de la llengua» per davant de l’ús (§4.2, 4). A més, un grau d’autocrítica baix hauria impedit reconéixer (i solucionar) eixes anomalies (§3.2, 3-4). De fet, el model «monocèntric i unitarista» es presenta com si fora «policèntric i composicional» (§4.3, 6).

Per una altra banda, l’actuació essencialista de posar «la unitat de la llengua» per davant de l’ús hauria afavorit que l’ensenyament del valencià estiga poc centrat en la comunicació (§3.2, 4b).

Els factors anteriors comporten que, en la dualitat secessionisme (o blaverisme) i unitarisme (o catalanisme), una part de la responsabilitat estaria en l’unitarisme (§3.2, 4b).

  1. Primera reflexió: enfrontaments dels 70 i els 80 entre el valencianisme secessioniste (o blaver) i l’unitariste (o catalaniste)
    1. Segona mitat del segle xx: supeditació del valencià a un model centraliste (§4.2, 5-6; exemples en §3.2, 4b). Tres efectes:
      1. «Unitat de la llengua» per davant de l’ús (§4.2, 4).
      2. Poca autocrítica (§3.2, 3-4). El model «monocèntric i unitarista» es presenta com a «policèntric i composicional» (§4.3, 6).
      3. Ensenyament del valencià: no focalitza la comunicació (§3.2, 4b).
    2. Resultat: una part de la responsabilitat de (a) estaria en l’unitarisme (§3.2, 4b).

El tema anterior és el que més veuen els lectors, ja que es tracta en diverses parts dels capítols 5 i 6 com a conseqüència de la pluralitat de factors que intervenen. Però hi han dos temes més, u explícit i l’altre implícit. Hem vist que, «durant les últimes dècades», el valencianisme unitariste ha afirmat que la secessió del valencià faria decaure el seu ús però que eixa asseveració no tindria fonament «científic», mentres que seria factible argumentar que la secessió comportaria augment de l’ús i reforç de la identitat i la cohesió social (§6.2, 10). El nostre autor ho corrobora amb la secessió de Catalunya davant de l’occità (§6.2, 12).

Ací, no ens interessa tant el tema com l’actitud. Per a un valencianiste arrelat socialment, la primera qüestió pertinent no és si el valencià i el català són la mateixa llengua, sinó si la societat valenciana vol mantindre la seua identitat i la seua llengua pròpia per a facilitar la direcció del seu futur: eixe és el tema realment important per al valencianisme. Però el fet és que Juli Martínez, valent i honrat, no dubta a l’hora d’indicar que no seria certa una afirmació del seu sector (la qual deu tindre la finalitat de mantindre la supeditació del valencià al model català, §7.3, 6a).

Passem al factor implícit. Sabem que el pedagog de Novelda observa que, sense «emancipació política», no és fàcil que una llengua supeditada es recupere (§5.3, 2); també sabem que no desplega el tema fins als factors interns que impedixen el recobrament efectiu de l’idioma dominat. Però eixos factors són quasi obvis: que hi hagen sectors socials significatius identificats amb el projecte social i amb la llengua del poble dominant (§5.3, 3b). La implicació d’això és simple: tot moviment social «emancipador» deu mirar si pot ser socialment i geogràficament transversal (§5.3, 3c). I bé, la transversalitat s’oposa a la convicció atribuïda a Joan Fuster («El País Valencià serà d’esquerres o no serà»). De fet, la reivindicació lingüística és transversal a on està triomfant (Catalunya i Euskadi), i no ho és a on no està reeixint (València i Galícia).

  1. Dos reflexions més sobre el valencianisme
    1. Afirmació de «les últimes dècades»: la secessió del valencià faria decaure el seu ús.
      1. No tindria fonament «científic», i seria factible argumentar que implicaria augment de l’ús i reforç de la identitat i la cohesió social (§6.2, 10). Corroboració: la secessió de Catalunya davant de l’occità (§6.2, 12).
      2. Ací, interessa l’actitud de l’autor: valent i honrat, estudia una afirmació del seu sector (que deu tindre la finalitat de mantindre la supeditació del valencià al model català, §7.3, 6a).
    2. Tema tractat: la situació de Galícia i València (§3.3); no tractat: factors socials interns que dificulten la recuperació d’una llengua (§5.3, 2).
      1. Deuen ser sectors socials significatius identificats amb el projecte social i amb la llengua del poble dominant (§5.3, 3b).
      2. Implicació: la recuperació d’un poble i d’una llengua deu mirar si pot ser socialment i geogràficament transversal (§5.3, 3c).
      3. Contrast amb «El País Valencià serà d’esquerres o no serà».
      4. A més, la reivindicació lingüística està triomfant a on és transversal (Catalunya i Euskadi), i no reïx a on no ho és (València i Galícia).

Desplegant la ressenya, hem trobat alguna limitació. La més destacable és que el nostre autor no tracta el concepte llengua i no té la concepció dels sociolingüistes sobre què són llengua i dialecte (§6.2, 6 i 8). Però, sorprenentment, practica la concepció que no té (§6.2, 9). Hem intentat explicar eixa paradoxa dient que pot més la coherència de l’escrit que elabora, que la concepció que té (la dels lingüistes), la qual no és aplicable a la realitat.

  1. Superació de la limitació més important de l’obra
    1. No tracta el concepte llengua i no té la concepció dels sociolingüistes sobre què són llengua i dialecte (§6.2, 6 i 8).
      1. Però practica la concepció que no té (§6.2, 9).
    2. Explicació de la paradoxa: pot més la coherència de l’escrit que elabora, que la concepció que té (la dels lingüistes), la qual no és aplicable a la realitat.

Si ara mirem el camí que fa Juli Martínez, constatarem que, en primer lloc, contribuïx a solucionar una limitació de la sociolingüística (la visió degradada de la societat, 2a); i, en segon lloc, gràcies a eixa aportació teòrica fa anàlisis de temes valencians que permeten fer propostes per a millorar aspectes lingüístics i sociolingüístics del valencianisme (5-7). La suma d’eixos dos aspectes desemboca en les dos característiques de les bones investigacions: fer aportacions teòriques, i aportar propostes per a millorar una societat (la valenciana en el nostre cas). També destacaria que, quan parla d’Euskadi i Navarra, el nostre autor no es fixa en factors locals. Esquivant la imitació provinciana, extrau d’eixos pobles valors universals (3b), que justament per això són aplicables a la societat valenciana.

  1. L’espill lingüístic té les dos cares de les bones investigacions
    1. Fer aportacions teòriques (ajudar a superar la sociolingüística negativa, 2a); i proposar millores socials (en este cas, per al valencianisme, 5-7).
    2. A més, no importa d’Euskadi i Navarra factors locals, sinó valors universals (3b).

Si tenim en compte la paradoxa de practicar la concepció adequada dels sociolingüistes sobre llengua i dialecte a pesar de no tindre-la (8), convindrem que el pedagog de la Universitat d’Alacant té altura intel·lectual. És un autor agut, profund, coherent i valent. I tot en el marc d’un humanisme solidari (que fuig de l’essencialisme i l’elitisme, §1.3, 2). La combinació d’eixes característiques amb el seu compromís social fa que siga un ideòleg. Un ideòleg i, també, un polític en el bon sentit de la paraula: reflexionar globalment sobre una societat per a aportar millores. Finalment, el seu ofici (pedagog) facilita que els seus estudis de sociolingüística siguen entenedors i clars: atractius.

  1. Valors de l’autor
    1. A les qualitats indicades (9), hem d’afegir el fet de practicar una concepció coherent davant de la idea incoherent que té en la consciència (8).
    2. Dins de l’humanisme solidari (§1.3, 2), és un autor agut, profund, coherent i valent.
    3. Això i el compromís social porten cap a ser un ideòleg (i també un polític –en el bon sentit de la paraula–).
    4. El seu ofici (pedagog) facilita que els seus estudis de sociolingüística siguen entenedors i clars: atractius.

Davant de les qualitats tan positives a què hem arribat, u es pregunta com ha tingut tan poca difusió el llibre ressenyat. I no és l’únic cas. En la mateixa situació es troba El morfema ideològic. Una anàlisi crítica dels models de llengua valencians, de Josep Àngel Mas (2008); i no molt diferent és El valencianisme enfront d’Espanya. Una anàlisi estratègica, d’Amadeu Mezquida (2015). Si els llibres bons d’idees es difonen poc i pràcticament no es debaten, ¿hem de pensar que és perquè el valencianisme és un moviment social pobre d’idees? I això ¿no contribuiria a explicar l’arrelament i l’èxit social que tenim? Realment, cal augmentar la lectura, la reflexió i el debat en les bases del valencianisme.

 

Adquirible en llibreries. També en la pàgina web: https://publicaciones.ua.es/es/catalogo/societat-valenciana-en-l-espill-linguistic-la/978-84-9717-450-3