Valencianitat activa des d’Alacant (IV). Aprofundiment: supeditació de parlars i de llengües; aplicació al valencià (§4)

4. Cap. 6. Aprofundiment: supeditació de

parlars i de llengües; aplicació al valencià

4.1    Els rètols bilingües ¿afavorixen realment el valencià?

Quan Juli Martínez ha donat una visió general (capítols 1-4) i ha descrit les relacions lingüístiques en l’estat espanyol (capítol 5), torna a la teoria sociolingüística per a aprofundir en la comprensió de la societat valenciana. El capítol 6 comença reflexionant sobre un fet puntual: els rètols en valencià i en castellà (que sovint són semblants). El nostre autor ho veu com a una mesura útil per a una llengua que, prèviament, havia estat exclosa de l’oficialitat. Però opina que eixa actuació no hauria d’haver durat més de 8 o 10 anys, ja que la duplicació «ni és útil, ni suposa una empenta per a la llengua minoritzada, ni genera interés per aprendre-la» (1b).

  1. Capítols 1-4: visió general. Capítol 5: relacions en l’estat espanyol. Capítol 6: retorn a la teoria per a aprofundir en la societat valenciana.
    1. Fet puntual: els rètols en valencià i en castellà eren útils per al valencià en els primers anys de recuperació de l’oficialitat. Però:
    2. «El problema de repetir les coses és que les fem avorrides. Duplicar la informació en dos llengües pròximes, fins i tot en textos brevíssims en què sovint la diferència és d’un accent o d’una lletra, ni és útil, ni suposa una empenta per a la llengua minoritzada, ni genera interés per aprendre-la. La duplicació sistemàtica hauria de prolongar-se durant un període molt breu de temps (no més de 8 o 10 anys) i hauria de servir a una llengua que ha sigut exclosa dels àmbits formals per a tornar a formar-ne part. Però no es pot allargar en el temps, atés el perill de resultar supèrflua per als parlants.» (p. 59)

Quan han passat uns quants anys, els rètols bilingües no fan que els parlants de la llengua dominant hagen de conéixer la llengua supeditada; i als parlants de la llengua subordinada els fa la impressió que la seua llengua no pot existir sense la majoritzada. El resultat és que l’ús del valencià es torna un «gest simbòlic irrellevant», un «adorn innecessari»: prescindible.

  1. Efectes dels rètols bilingües al cap d’uns anys: negatiu per al valencià
    1. «Els parlants de la llengua majoritzada continuaran sense tindre gens de necessitat d’aprendre ni un bri de l’altra llengua, mentre que els parlants d’aquesta continuaran percebent que el seu idioma no és possible sense la supervisió, sense l’acompanyament, d’un adult: la llengua majoritzada.» (p. 60)
    2. Resultat:
      1. «La presència del valencià, per tant, no seria més que una mena de concessió, de gest simbòlic irrellevant.»
      2. «Un adorn innecessari. És a dir, és prescindible.»

Hem arribat a una paradoxa: una mesura feta per a potenciar el valencià no l’afavorix en realitat (2b). Per a aclarir la qüestió, el pedagog de la Universitat d’Alacant posa el tema en la història: fa uns anys, el valencià era una llengua en conflicte que es trobava en el procés de substitució pel castellà (3a). Aprofita eixe marc per a introduir el concepte diglòssia (3a.i), creat en 1959 per a descriure la situació de l’alemany suís (una varietat supeditada al model lingüístic alemany, ja que s’usava aleshores en la comunicació del carrer, però no en l’escriptura ni en els mitjans audiovisuals).

  1. Aclariment de la paradoxa (2): està en la història recent del valencià
    1. «La resposta és contundent: eixa llengua es trobava recorrent el camí directe cap a la substitució lingüística, és a dir, cap a la desaparició. Afectada per una situació de conflicte lingüístic, la convivència amb una altra llengua superior relega la inferior a usos no formals i privats, cada volta més i més conflictius i forçats (ço és, els parlants de la llengua minoritzada han de fer un esforç conscient per no abandonar-la i no tots troben l’al·licient per a no fer-ho).
      1. »Aquest estadi tan desequilibrat entre dos llengües en conflicte rep el nom de diglòssia. Aquest és un terme propi de la sociolingüística descrit pel lingüista Charles Ferguson (1959).» (p. 61-62)

 

4.2    De Suïssa a la supeditació a la «llengua literària»

Juli Martínez aprofita la subordinació de l’alemany suís per a descriure un cas general i aplicar-lo al valencià. La relació lingüística és esta: és factible que, en una llengua, un moviment social vincule una varietat a la «llengua literària», i excloga les altres varietats (4a). Per a arribar al fons, el nostre autor recorre a un altre fet puntual. A fi d’aconseguir més lectors, l’Associació d’Editors del País Valencià impulsà en el 2001 la traducció de Harry Potter al valencià. Hi hagueren valencians que respongueren en contra d’una manera «furibunda», ja que això afavoriria «la secessió lingüística» (4b).

L’elaborador de manuals de valencià fa una afirmació que hauria de ser òbvia: l’ús d’un idioma és prioritari i, per tant, està per davant d’altres consideracions. En canvi, hi ha qui, apel·lant a «la unitat de la llengua», desconsidera «la forma de parlar pròpia», o s’oposa a una versió d’una obra estrangera que faria augmentar la lectura en valencià.

El fet de col·locar «la unitat de la llengua» per davant de l’ús comporta no tindre en compte els parlants, de manera que estem davant d’una actitud essencialista. Si afegim que la reacció a la traducció valenciana era «furibunda» i pretenia insultar (seria una «secessió lingüística»), convindrem que Juli Martínez té motius per a qualificar eixe comportament com a «integrisme unitarista» (4c).

Acaba la descripció amb una afirmació que podria contribuir a explicar per què la lectura en valencià és tan baixa (entre un 2 i un 3%, contra un 29% entre els catalans i un 12% entre els balears): «la llengua literària no respon a un model estàndard conciliador, ni policèntric, ni composicional», deficiència que dificulta que els jóvens valencians s’hi senten «identificats lingüísticament» (4d).

  1. Actuació essencialista: posar «la unitat de la llengua» per davant de l’ús (b-c) per a mantindré un model lingüístic poc adequat per als valencians (a, d)
    1. «En la comunitat lingüística del català-valencià, l’àmbit literari ens ofereix un bon exemple de com una determinada variant dialectal ha assolit en exclusiva l’etiqueta de llengua literària, mentre que les altres en queden excloses.
    2. »Fa uns quants anys, l’Associació d’Editors del País Valencià va promoure la traducció del clàssic juvenil Harry Potter al valencià, amb les variants dialectals pròpies, diferents de les del català oriental. La contestació que va rebre aquesta decisió va ser digna d’anàlisi: de manera furibunda, se’ls va acusar que estaven afavorint la secessió lingüística en permetre que hi haguera un Harry Potter en català i un altre en valencià. I els atacs, per molt que ens sorprenga, no venien en general de Catalunya, sinó del mateix País Valencià.
    3. »Aquest integrisme unitarista és realment paradoxal, perquè mena algunes persones a menystenir la forma de parlar pròpia en pro d’un concepte –la unitat d’una llengua– que hauria de ser sempre subsidiari d’un altre: l’ús d’eixa llengua.
    4. »Una versió en valencià de Harry Potter permetia als joves valencians llegir uns best-sellers en una varietat pròxima, amb la qual es podien sentir identificats lingüísticament. Cosa que, per molt que alguns s’hi entesten, no és possible quan la llengua literària del català-valencià no respon a un model estàndard conciliador, ni policèntric, ni composicional.» (p. 63)

Com que el nostre autor és rigorós, aporta tres dades per a fonamentar el grau d’adequació que la «llengua literària» tindria per als valencians: 1) després de la descripció general (5a), posa un exemple en què l’actuació valenciana és més clara i més precisa (dins dels pronoms febles, 5a.i); 2) assenyala un conjunt de formes molt important en la comunicació (la flexió verbal, 5a.ii); 3) es referix al sistema d’accentuació (que s’aparta de la pronunciació estructural del valencià, 5a.iii). En la segona part (5b), el pedagog constata que eixa «llengua literària», alhora que desconsidera «la forma de parlar pròpia» dels valencians (4c), incorre en «expressions col·loquials» (fins i tot «vulgars») del català oriental (5b.i-iii).

  1. Grau d’adequació de la «llengua literària» al valencià: exemples
    1. «En realitat, la llengua literària del català-valencià, tant pel que fa a autors propis (inclús autors valencians!) com pel que fa a traduccions, reflecteix un model dialectal molt concret, que enalteix unes opcions gramaticals i ortogràfiques en detriment d’unes altres, com ara:
      1. Les combinacions de pronoms febles, en què sempre es tria el model del català oriental (l’hi, la hi), i no el model clàssic propi del valencià (li’l, li la), que permet establir la referència de manera més precisa.
      2. La morfologia verbal enterament oriental (penso, digui, parteixi), i no mai la valenciana (pense, diga, partisca) –inclús quan es tracta de traduccions en què els personatges parlen modalitats dialectals diferents en la llengua originària del text–.
      3. El sistema d’accentuació del català oriental, que fins i tot preval quan l’autor és valencià, com podem veure en la novel·la de Ferran Torrent, L’illa de l’holandès.
    2. »Encara més, el model literari consagrat impulsa unes expressions col·loquials –per no dir directament vulgars–, que no resulten genuïnes per al lector valencià. Per exemple:
      1. Presència sistemàtica de l’article el, la per a presentar els noms propis, un deix exclusiu del català oriental –i no sempre.
      2. Aglutinacions escrites del tipus esclar, pertot, estranyes per als valencianoparlants.
      3. Errades gramaticals que es consagren com a literàries, com ara escriure *coneixe’ls en comptes de conèixer-los (o conéixer-los, amb l’accentuació valenciana).» (p. 64)

El pedagog de la Universitat d’Alacant observa que, històricament, les universitats i algun institut han mostrat la realitat com no és: allà a on hi ha supeditació del valencià a la «llengua literària» (en realitat, al català oriental, 5), qualifiquen un model lingüístic «monocèntric i unitarista» com a «policèntric i composicional» (6). És la mateixa actuació que hem vist en el nacionalisme centraliste espanyol quan anomena el castellà com a espanyol i presenta Espanya com a monolingüe (§3.1, 1-2). L’actuació consistix en presentar una realitat negativa com a positiva per a impulsar la gent a acceptar propostes centralistes.

  1. Presentar la realitat com no és (cf. Espanya: monolingüe, §3.1, 1-2): un model «monocèntric i unitarista» és qualificat com a «policèntric i composicional»
    1. «Per molt que històricament s’haja ensenyat en les universitats i inclús en els instituts que l’estàndard del català-valencià és policèntric i composicional, hem de mostrar el nostre absolut desacord amb eixa asseveració. Com hem pogut veure més amunt en els diversos exemples, el model estàndard consagrat pels productes culturals és monocèntric i unitarista i, en conseqüència, no integra les particularitats dels altres dialectes.» (p. 65)

 

4.3    De la il·lusió inicial al «bilingüisme social passiu»

Sabem que el concepte diglòssia es creà en 1959 per a descriure la situació que tenia aleshores l’alemany suís (§4.1, 3a.i), i que Juli Martínez mostra el paral·lelisme que hi ha entre eixa relació i la supeditació del valencià al català oriental (§4.2). En 1967, un altre autor aplicà el concepte diglòssia a la supeditació d’una llengua a una altra llengua (7a), i feu una diferenciació que hem descrit més amunt (§2.1, 2a.ii, 2b): el bilingüisme com a procés individual, i la diglòssia com a procés social. La diglòssia només transitòriament és estable, de manera que evoluciona o bé cap a la substitució de la llengua supeditada per la llengua majoritzada (7b.i), o bé cap a la recuperació si els parlants la «veuen un emblema del propi poble, una senya d’identitat que els proporciona orgull i identitat» (7b.ii).

  1. De la supeditació d’un parlar (§4.1, 3a.i; §4.2) a la subordinació d’una llengua (a); evolució del procés social (b)
    1. «[En 1967] Joshua Fishman va dur el concepte diglòssia més enllà de l’especialització dialectal i el va estendre al conflicte entre dos llengües. L’avaluació de Fishman parteix de considerar que la diglòssia és un fenomen social, mentre que el bilingüisme és estrictament individual.» (p. 65)
    2. «La diglòssia pot desembocar en dos escenaris oposats o bé mantenir-se més o menys estable. Qualsevol d’aquests camins dependrà de l’actitud sociolingüística dels parlants de la llengua minoritzada.
      1. »Si no troben al·licient per a transmetre-la generacionalment, estarà abocada a la desaparició i la substitució lingüística per la llengua majoritzada.
      2. »Si, per contra, hi veuen un emblema del propi poble, una senya d’identitat que els proporciona orgull i identitat, la llengua tendirà a recuperar àmbits d’ús i recorrerà el camí de la normalització lingüística.
      3. »Finalment, si els passos cap a la normalització empesos des de les diverses administracions polítiques no són tan decidits com caldria, es produirà una espècie de stand-by, una estabilització en què aparentment la llengua minoritzada manté usos i parlants –o en perd molt gradualment–, però no acaba d’assolir la normalització plena.» (p. 70)

Com era previsible, la recuperació de la Generalitat (1982) i la restitució del valencià a l’escola (1983) varen ser positius per a la llengua pròpia dels valencians. Com a mostra de les possibilitats de recuperar-se, el docent de Novelda posa l’exemple dels dibuixos animats Bola de Drac. Començaren a emetre’ls la televisió catalana, la basca i la gallega en 1990. En 1991, s’afegiren la televisió andalusa i la valenciana, que va fer un doblatge propi. Per a alguns, aquella versió estava massa prop de la catalana; per a altres, massa separada; però la qüestió no és estar prop o lluny, sinó respondre a les característiques del valencià. En els pocs anys d’emissió (1992-1994), aquells dibuixos tingueren tant d’èxit, que arribaren al 53% de l’audiència. Fills de valencians castellanoparlants aprengueren no solament a entendre el valencià, sinó també a parlar-lo. A més, hi hagueren jóvens de Múrcia i d’Albacete que també s’ensenyaren el valencià (i algun català de la província de Tarragona aprengué les característiques del valencià).

El nostre autor aprofita aquell fet (8a.i) per a descriure quina ha sigut la política lingüística valenciana que ha predominat entre la recuperació de la Generalitat (1982) i el final del govern del Partit Popular (2016). La televisió valenciana no solament parà l’emissió de Bola de Drac (diversament de la televisió catalana, que els col·locà en el segon canal), sinó que impedí l’edició en VHS, DVD i Blue-Ray (contràriament a les altres televisions; 8a.ii). Per al pedagog de la Universitat d’Alacant, «la normalització era a tocar de dits només amb un impuls convençut des de l’administració que prestigiara la llengua» (8b).

Però el camí no va ser eixe, sinó el que hem descrit parlant del gallec (§3.3): «consolidar un estatus de mínims» i «anul·lar a la llarga la reivindicació del valencià gràcies a unes concessions disfressades de generositat» (8b). Eixa perspectiva començà durant la presidència de Joan Lerma (p. 71 nota 30), i s’aprofundí en el govern del Partit Popular: el valencià («marginat i, sovint, ridiculitzat») deixà de ser llengua predominant («no era tan útil com ens havíem pensat»): «els dibuixos animats i els programes de qualitat van ser reclosos en el segon canal autonòmic» (sense «l’abast de públic que havien arribat a assolir anys abans»). En definitiva, el valencià «perdia l’atractiu per a guanyar nous parlants» (8c). Tot això seguí fins a la clausura de Canal 9, en el 2013.

  1. Evolució de la política lingüística entre 1982 (Estatut d’Autonomia) i 2016 (final del govern del Partit Popular)
    1. Bola de Drac: de l’èxit social (1992-1994) a la supressió total.
      1. «Un fet il·lustratiu: la incidència de Bola de Drac (el valencià començava a mitat dels noranta a ser llengua voluntària dels fills dels monolingües castellans, que hi veien una llengua útil, divertida i prestigiosa. I tot (o quasi tot) gràcies a Son Goku.» (p. 71)
      2. «Dit d’una altra manera: per què RTVV va vendre els drets de Bola de drac a una altra televisió i va deixar d’emetre-la? Per què es va castellanitzar, folkloritzar i vulgaritzar l’ens fins a límits insostenibles?» (p. 70)
    2. Possibilitats del valencià de recuperar-se.
      1. «En el cas del valencià, amb una base poblacional lleial a la llengua pròpia malgrat la diglòssia imperant almenys des de la dictadura franquista, la normalització era a tocar de dits només amb un impuls convençut des de l’administració que prestigiara la llengua. Tanmateix, els objectius que es van proposar des de les elits polítiques no aspiraven a la normalització, sinó a consolidar un estatus de mínims, tant en el sistema educatiu (amb la Llei d’ús i ensenyament del valencià) com en els mitjans de comunicació (amb RTVV), que sadollara els anhels dels pocs que lluitaven per un ús normal de valencià i que anul·lara a la llarga eixa reivindicació gràcies a unes concessions disfressades de generositat.» (p. 70-71)
    3. Retorn a la diglòssia.
      1. «La conversió de RTVV en una caricatura de si mateixa estroncava de cap a cap el procés de normalització i, a canvi, donava pas a una situació d’estabilitat diglòssica. El valencià deixava de ser llengua predominant en la televisió valenciana i, per tant, es visualitzava que continuava tenint mancances comunicatives. No era tan útil com ens havíem pensat. Els dibuixos animats i els programes de qualitat van ser reclosos en el segon canal autonòmic i, com en un gueto qualsevol, ja no tenien l’abast de públic que havien arribat a assolir anys abans. El valencià, per tant, perdia l’atractiu per a guanyar nous parlants i esdevenia una opció remota, allotjada en un canal recòndit que només sintonitzava qui n’estava convençut.» (p. 71)

L’evolució política negativa no tingué un contrapés en l’ensenyament del valencià, ja que predominantment no focalitzaria la comunicació, i com a conseqüència no promouria «la creació de parlants» (ja comentat anteriorment, §3.2, 4b). Si a això ajuntem els altres factors (els mitjans de comunicació i l’administració), arribem al resultat: el «bilingüisme social passiu», que ha comportat que el valencià s’ha tornat pràcticament «un convidat de pedra» sense atractiu.

  1. Resultat de la política lingüística (i l’ensenyament majoritari): «bilingüisme social passiu» i «un convidat de pedra» sense atractiu
    1. «Amb un sistema educatiu que, per desgràcia, s’encaminava més a fer aprovar exàmens del mitjà de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià que no a crear parlants; amb uns mitjans que amagaven el valencià fins a fer-lo testimonial; i amb una comunicació administrativa (documents, edificis públics, etc.) en què la llengua minoritzada –quan era– ocupava un lloc redundant respecte a la majoritzada, la societat valenciana va desembocar en l’estadi en què encara es troba hui dia: el bilingüisme social passiu. El valencià ja és ací, sí, cert. Però s’assembla massa a un convidat de pedra que quasi ningú no mira ni, menys encara, té interés per conéixer.» (p. 71-72)

 

4.4    ¿Quina política lingüística caldria fer?

En el punt anterior (§4.3), hem arribat a un extrem que Juli Martínez vol evitar: que la sociolingüística siga negativa (§1.2, 1a). En conseqüència, afegix una secció per a esbossar factors d’una alternativa al «bilingüisme social passiu», a la «diglòssia suavitzada» (p. 72).

Quan en una societat hi ha un sector que en domina un altre, la llei deu declarar-los iguals. Eixa mesura és necessària, però no suficient. Si ens limitem a la llei, el sector dominant seguirà igual, no debades és més fort. Per a compensar la desigualtat, cal discriminar positivament la part inferior (com ara les dones davant dels hòmens; o el valencià davant del castellà). A més, resulta que, legalment, el valencià i el castellà no són iguals: tenim obligació de conéixer el castellà, mentres que només tenim dret a conéixer el valencià. La igualtat exigiria dir que els valencians tenim el dret i el deure de conéixer el valencià i el castellà. Per tant, la mateixa llei posa el castellà per damunt del valencià.

  1. La llei posa el castellà dalt i el valencià baix
    1. Declarar legalment iguals els desiguals: necessari però no suficient.
      1. Per a compensar la desigualtat, cal discriminar positivament el sector inferior (com ara les dones davant dels hòmens).
    2. Legalment, el valencià i el castellà no són iguals.
      1. Obligació de conéixer el castellà, i només dret a conéixer el valencià.
    3. Igualtat: dret i deure de conéixer el valencià i el castellà.

Al costat de les dos adversitats descrites (legalment, el valencià i el castellà no són iguals; socialment, el valencià és una llengua marginada), els adversaris del valencià apel·laran a la «llibertat» alhora que ignoraran la desigualtat real de les dos llengües (tant la legal, 10, com la social). Eixa actuació (en realitat, una pantomima) tindria com a efecte que la llengua socialment «debilitada i malaltissa» seguiria dominada; i, com que no li agrada a ningú viure prostrat, els seus parlants l’abandonarien progressivament. Juli Martínez ho descriu amb molta força (11).

  1. Continuació de la «diglòssia suavitzada» amb una pantomima (invocar la «llibertat»)
    1. «Aquesta apel·lació a la llibertat obviarà, per descomptat, els processos històrics, militars, poblacionals, legislatius, jurídics, etc. que hauran provocat el conflicte lingüístic (i el social) i que hauran prostrat la llengua inferior, completament debilitada i malaltissa. I atribuiran a la mateixa llengua la responsabilitat de ser poc usada.
    2. »Amb el cinisme de qui mata de fam un xiquet escanyolit i desnodrit i després encara li diu que per què no s’alça i es guanya les garrofes, els defensors de la llengua imperial –siga aquesta quina siga– fomentaran la mort de les altres mitjançant un argument aparentment implacable i irrebatible: la llibertat d’elecció.» (p. 72)

Si les llengües depenen de les societats que les parlen, la resposta a la «diglòssia suavitzada» no pot ser altra que la que hi ha hagut en Navarra (§3.4, 6b): en definitiva, augmentar la consciència que els valencians som un poble, i voler dirigir el nostre futur. Des de la perspectiva de les institucions públiques, el nostre autor proposa cinc mesures per a «fomentar el valencià d’una manera natural, fer-lo necessari i atractiu (i no redundant)». Això «convertiria el bilingüisme social passiu en actiu» (12a). Les mesures són: 1) evitar els rètols bilingües (12a.i); 2 i 3) substituir els documents dobles per l’ús alternat del valencià i del castellà (12a.ii), camí aplicable als discursos públics (12a.iv); 4) procurar que el valencià no estiga marginat de l’ensenyament universitari (12a.iii); 5)  intentar que les dos llengües oficials estiguen equilibrades en els actes culturals (12a.v).

  1. Mesures per a passar del bilingüisme social passiu a l’actiu
    1. «Superar aquest estadi de conflictivitat letàrgica depén de la mateixa societat i és un procés cabdal. No és igual reaccionar davant de l’agressió que fer-ho davant d’una erosió persistent però edulcorada. Això explica en part els descensos en tots els paràmetres d’usos que han experimentat llengües com el gallec o el valencià durant les últimes dècades. Mentre que les prohibicions inciten a la rebel·lió, la sedació incita a la somnolència. Per a capgirar aquest estadi i albirar un futur al bilingüisme social passiu, cal passar de la diagnosi a la teràpia i, amb la mateixa cura que gasten alguns per a reduir els usos d’una llengua, començar a fomentar-la d’una manera natural, a fer-la necessària i atractiva (i no redundant). És a dir, cal convertir el bilingüisme social passiu en actiu
      1. »Evitar les senyalitzacions i retolacions duplicades i donar-hi prioritat a la llengua minoritzada. Es podria fer al principi de manera tímida (quan el text resulte fàcilment comprensible per al parlant monolingüe de l’altra llengua: Facultat d’Educació), però la tendència hauria de ser a generalitzar aquest ús.
      2. »Substituir les comunicacions administratives duplicades per textos en què s’alterne la llengua, amb una tendència a fer preponderant la minoritzada a curt termini. Això podria generar rebuig inicialment, però seria una mesura efectiva per a assolir un domini lector solvent de les dos llengües oficials d’un territori i evitar la redundància.
      3. »Assegurar que en el trànsit de l’educació secundària a la superior l’alumnat pot continuar rebent l’ensenyament en la llengua minoritzada. Així, quan en qualsevol carrera universitària hi haguera més d’un grup d’una assignatura, almenys un d’eixos grups hauria d’impartir la matèria en cada una de les llengües oficials.
    2. »Incloure, com a mínim, totes les llengües oficials del territori en qualsevol comunicació pública de caràcter oral que es faça davant d’un auditori divers (discursos de representants públics, actes festius, visites institucionals guiades, rutes turístiques, etc.), de manera que s’alternen les llengües i no es dupliquen continguts.
    3. »Planificar una programació cultural (concerts, teatres, cine, etc.) amb un ús lingüístic equilibrat entre les llengües oficials. (I no, si els components d’un grup de mim o de jazz parlen una llengua X, eixes actuacions no compten a l’hora d’equilibrar la programació.).» (p. 73-74)

Les cinc mesures anteriors (12a.i-v) van en la línia d’incorporar l’ús del valencià a la societat valenciana (13a), de manera que no siga un idioma sobrer, prescindible (13b). Naturalment, també caldria que el valencià i el castellà foren iguals en les lleis (10b). Eixa igualtat comportaria anul·lar les moltíssimes lleis del govern espanyol que tenen la finalitat d’exigir que el castellà siga obligatori en una infinitat d’activitats, i mai les altres llengües cooficials.

  1. Incorporació de l’ús del valencià a la societat (a) a fi que no siga una llengua prescindible (b)
    1. «Òbviament, aquestes mesures, que pertanyen a un terreny més aïna subliminar, haurien d’anar acompanyades d’unes altres de més conscients per a assegurar-ne l’èxit, com ara impulsar mitjans de comunicació que prestigien la llengua minoritzada en l’era de les noves tecnologies; proporcionar mecanismes que permeten l’accés a l’aprenentatge reglat de la llengua a tota la població i que siguen prou flexibles i gens costosos; dissenyar campanyes de conscienciació i de respecte per la convivència lingüística; etc.
    2. »Però, si més no, les mesures de més amunt, promogudes des de l’àmbit públic, ajudarien decididament a no veure la llengua minoritzada com un apèndix sobrer, com una duplicació innecessària, sinó com una llengua plenament vàlida per a la comunicació, com una llengua que, pel simple fet que existeix al si d’una societat, convé conéixer

Juli Martínez està convençut que, amb les mesures dites (de caràcter moderat), el valencià seria considerat positivament en la societat valenciana, de manera que caminaríem cap a la normalització de l’ús públic del valencià (14a). Com a indici, reproduïx deu opinions de persones que s’han inscrit en els cursos gratuïts de valencià que fa la Universitat d’Alacant, en les quals veu «una immillorable campanya publicitària per a fomentar l’aprenentatge i l’ús del valencià» (14a).

Deixeu-me dir que, com tots els autors realment humanistes, el pedagog de Novelda confia en les persones i en el poble valencià, com mostren les paraules tan emotives amb què acaba el tema (14b).

  1. Amb les mesures dites (de caràcter moderat), el valencià seria considerat positivament i caminaríem cap a la seua normalització
    1. «Arran d’aquestes respostes [no reproduïdes en esta ressenya], reflexionem: ¿podem mantenir encara que el valencià no és una llengua que pot ser percebuda molt positivament? ¿Ens adonem que només un discret impuls institucional faria que el valencià assolira un nou estadi molt més pròxim a la normalització plena? ¿No detectem en totes aquestes paraules, escrites voluntàriament, una immillorable campanya publicitària per a fomentar l’aprenentatge i l’ús del valencià?
    2. »En definitiva, en la vorera d’enfront dels altaveus mediàtics, obedients sistemàticament a un amo cruel i despietat que, des de la ignorància més supina, menysprea tot el que no coneix, tot el que és diferent d’ell, perquè ho considera una amenaça, hi ha una societat oberta, disposada a aprendre, a enriquir-se culturalment i lingüísticament, a fer seua i lluir amb orgull una senya d’identitat que no està feta per a guardar-la al baül o a la vitrina, sinó per a usar-la, gastar-la i retòrcer-la a diari, per a utilitzar-la amb totes les funcions que li són assignades i en tots els àmbits imaginables. És eixa part de la societat la que permet, promou i garanteix la convivència. També la convivència lingüística. És eixa part de la societat la que farà véncer el civisme per damunt de la caverna.» (p. 76)

 

Adquirible en llibreries. També en la pàgina web: https://publicaciones.ua.es/es/catalogo/societat-valenciana-en-l-espill-linguistic-la/978-84-9717-450-3

 

Valencianitat activa des d’Alacant (III). Relacions lingüístiques dins d’Espanya (§3)

3. Cap. 5. Relacions lingüístiques dins

d’Espanya

3.1    De castellà a «espanyol»: objectius

Després de les relacions entre les llengües del món (capítols 1-4), venen les relacions entre les llengües d’Espanya (capítol 5). Se’n parlen set: «l’aragonés, l’aranés, l’asturià, el castellà, el català-valencià, l’èuscar i el gallec» (p. 43). Però, des del centralisme, intenten presentar Espanya com a monolingüe (1).

  1. Intent de presentar Espanya (set llengües) com a monolingüe
    1. «Els mitjans de comunicació radicats a Madrid les exclouen totes, com també els sistemes educatius de les comunitats monolingües, de manera que el concepte de riquesa aplicat a la diversitat lingüística és un tabú que a Espanya és combatut a força de prejudicis sobre la utilitat, la magnitud, la internacionalitat [del castellà] o altres espantalls lingüístics.» (p. 43-44)

Per a afavorir l’objectiu de creure que Espanya seria monolingüe, el nacionalisme centraliste espanyol (encapçalat per la Real Academia de la Lengua, RAE) està intentant canviar el nom castellà per espanyol des de 1925 (les gramàtiques d’eixa institució usaven el nom castellà fins a 1925: 1711, 1771, 1858, 1895, 1917). El canvi de nom potencia l’abandó de les llengües diferents del castellà (2a): si un valencià es sent espanyol (que és el sentiment molt majoritari entre els valencians), trobarà normal que la seua llengua siga «l’espanyol». Per contra, el nom històric del castellà afavorix el manteniment del valencià: un valencià que es senta espanyol no trobarà cap anomalia en el fet que la llengua pròpia del seu poble siga el valencià (i no el castellà).

El nostre autor descriu una deformació de la realitat entre graciosa i grotesca: els castellans, humils i solidaris, haurien abandonat el seu «idioma» per a crear la llengua d’Espanya, «l’espanyol», de manera que els altres espanyols hauríem d’abandonar el nostre orgull cabut i abraçar «l’espanyol» com a llengua personal i pròpia (2a.i).

L’arrelament social de Juli Martínez fa que estiga al costat de la gent del carrer (que seguix anomenant el castellà com sempre l’ha anomenat), de manera que discrepa d’aquells valencianistes que, mirant-se el melic, fan el joc a la RAE (2a). En una altra part, comenta que els qui volen canviar castellà per espanyol «tenen molt clar que el nom fa la cosa» (2b), objectiu que comprenen molt bé aquells policies que volen intimidar un valencianoparlant ordenant-li: «Estamos en España. Habla en espanyol». En un altre capítol, vincula la substitució de castellà per espanyol «als imperialistes lingüístics» (2b.i), i constata que els anglesos (que «també han sigut imperialistes») no han intentat canviar English per British (2b.ii).

Ací, podem recordar que Josep Giner observava a Joan Fuster que n’hi han que volen començar per allà a on volen arribar: una bona incoherència. Un ideòleg arrelat a la seua societat sap donar arguments vàlids per a convéncer la gent del carrer; en canvi, l’infantilisme dona uns consells que, quan u els aplica, queda en ridícul en el carrer.

  1. En Espanya, una llengua: «l’espanyol» (a), que seria diferent del castellà (a.i). El nom faria la cosa (b), operació que no han fet els anglesos (b.ii)
    1. «A més, per a consolidar la preponderància del castellà respecte a les altres llengües de l’estat, des dels mitjans d’influència estan propiciant des de fa anys l’apropiació d’un terme (espanyol) per a fer referència a la llengua castellana, a fi de potenciar la sensació de llengua genèrica de tot l’estat.
      1. »Fins i tot, alguns estudiosos es dediquen a llançar fal·làcies sobre una pretesa cessió dels parlants castellans, que haurien abandonat el seu idioma en pro d’una llengua comuna (Lamela, 2008). La barbaritat és tremenda i fenomenal, però troba públic entusiasta entre els nacionalistes espanyols, que disposen així d’una matriu argumentaria fingidament científica per a colpejar la tossuderia dels parlants d’altres llengües que no volen abandonar-les per a parlar eixa lingua franca i universal, l’espanyol.» (p. 44; també en la p. 113, nota 55)
    2. «Des del poder espanyol tenen molt clar que el nom fa la cosa i, per això, fa anys que procuren que identifiquem espanyol i castellà, de la mateixa manera que s’esforcen perquè tothom identifique Espanya amb Castella.» (p. 55)
      1. Vincula la substitució de castellà per espanyol «als imperialistes lingüístics» (p. 108, nota 47)
      2. «Els anglesos també han sigut imperialistes, però no es refereixen a la llengua com a britànic» (p. 108 nota 48).

El nostre autor observa que «l’intent continuat d’encimbellar el castellà com a llengua superior provoca un efecte que, buscat o no, només podem qualificar de perniciós per als mateixos castellanoparlants» (p. 44): «els dificulta enormement l’accés a unes altres llengües» (p. 45). Es veu que això també els passa als anglesos. El pedagog de Novelda dona una dada significativa: «cal que recordem que tots els presidents espanyols des del 78 han sigut monolingües castellans tancats?» (p. 45).

 

3.2    Retrocés en l’ús del valencià: causes immediates

El tractament que Juli Martínez fa de l’ús del valencià i del basc és molt atractiu. Atribuïx el retrocés de l’ús social del valencià a dos factors objectius: la immigració i el fet que una part dels pares valencianoparlants no hagen parlat als fills en valencià (2a). La reducció en la transmissió generacional estaria vinculada a la «conflictivitat» que hauria produït la divisió entre el secessionisme (o anticatalanisme) i l’unitarisme (o catalanisme, 3a.i). Més avant, comprovarem que, per al nostre autor, la reculada en l’ús del valencià derivaria de dos causes més profundes. Trobarem la primera parlant del gallec (§3.3, 5), i el factor crucial apareixerà en el tractament del basc (§3.4, 7).

  1. 3 Factors que haurien fer retrocedir l’ús del valencià: immigració i «conflictivitat»
    1. «L’ús del valencià ha decaigut significativament les últimes dècades, sobretot per dos fenòmens que han caminat de la mà: un gran flux immigratori (i, per tant, persones que no tenen el valencià com a llengua pròpia) i un descens de la transmissió generacional a causa de la conflictivitat induïda que s’hi associava (i, per tant, persones que el tenien com a propi i l’abandonen o no el transmeten).
      1. »Eixa conflictivitat estava molt relacionada amb un fenomen de caràcter polític, que encara hui dia tracta de ser revifat per les forces vives de la dreta conservadora i nacionalista espanyola: la batalla de València.» (p. 46-47)

El pedagog de Novelda posa diversos errors en la banda secessionista (defensa implícita de l’estat centraliste, vinculació al castellà, etc., 4a); però observa que la part unitarista ha usat un model lingüístic dubtós (amb exemples clars, 4b); a més, no ha centrat l’ensenyament del valencià en la comunicació (4b). Afegix que el silenci sobre eixos dos errors va unit a evitar l’autocrítica (que és necessària en tot moviment seré i reflexiu). Actualment, hi ha un sector secessioniste que no té les característiques indicades en (4a; i és valencianiste).

  1. 4 Anomalies en el secessionisme (a) i en l’unitarisme (b)
    1. «La batalla de València –que amagava, també, el xoc entre dos models d’estat oposats– va tindre, des del principi, un correlat lingüístic, que permetia ferir en els sentiments més profunds dels valencians: “els catalans volen que parlem català (i mos volen furtar la paella)”. Així sorgeix el secessionisme lingüístic valencià, vehiculat generalment en castellà, i que catalogava com a traïdors tots els escriptors o professors (com Joan Fuster o Manuel Sanchis Guarner) que volien dignificar la llengua pròpia, usant-la i ensenyant-la. Des d’un punt de vista històric, els secessionistes han anat perdent embranzida amb el pas dels anys (especialment arran de la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, el 1998), tot i que hui dia encara és possible trobar-ne grupuscles violents, com el GAV (Grup d’Acció Valencianista), vinculats a l’extrema dreta.
    2. »[Els anticatalanistes] també han servit per a ocultar (o evitar) una autocrítica que, des d’un punt de vista estrictament lingüístic i pedagògic, haurien d’haver-se fet els bons: s’ha encertat sempre el model estàndard que calia ensenyar en l’escola? Calia estigmatitzar, com sovint s’ha fet, paraules (o flexions) absolutament correctes com vore, vos, este, eixe, el numeral dos en femení, huit, hui, omplit, establit, faena, servici i un llarguíssim etcètera? No es tracta de distribuir les culpes, sinó de no defugir la responsabilitat de cadascú i pensar que, tal volta, si no ha crescut considerablement el nombre d’usuaris del valencià entre els nouvinguts és perquè, en part, el sistema educatiu no ha sigut capaç d’enfocar l’ensenyament de la llengua a la creació de nous parlants.» (p. 47-48)

 

3.3    Involució en l’ús del gallec: subordinació «amable»

La comparació amb el gallec aprofita per a extraure una actuació negativa que també afecta el valencià. Després d’un període d’estabilitat, l’ús de la llengua pròpia de Galícia retrocedix d’una manera acusada (5a), sobretot en els parlants de poca edat (5a.i). La causa seria que el canvi que hi ha hagut en Galícia és més aparent que real: de la supeditació crua del gallec al castellà, el govern de Galícia passa a una subordinació «amable» (5b).

  1. 5 Després d’un període d’estabilitat, l’ús del gallec retrocedix (a); causa (b)
    1. [després de tres o quatre dècades d’estabilitat, 80% de parlants] «Les últimes dos dècades han capgirat de manera preocupant aquesta situació. […] El coneixement del gallec continua sent alt i, amb dades de 2013, més d’un 87% de la població declara que sap parlar-lo molt o bastant bé… amb una excepció: el segment més jove (dels 5 als 14 anys), on eixe percentatge baixa al 77%.
      1. »Tot i això, els valencians bé sabem que conéixer un idioma no és sinònim d’usar-lo. I és en aquest aspecte on la situació del gallec esdevé molt més preocupant (i, val a dir, per desgràcia, que és on més s’assembla al valencià): mentre que més del 60% de la població major de 50 anys declara que usa majoritàriament el gallec, eixe percentatge se situa al voltant del 40% entre els qui tenen 15 i 49 anys, i baixa dràsticament fins al 25% entre el segment més jove.» (p. 48)
    2. «Aparentment es desconflictivitza el contacte lingüístic entre el castellà i el gallec, de manera que es potencia la impressió que totes dos llengües poden conviure amablement en el mateix entorn. Però, al cap d’un grapat d’anys, no més d’una vintena, es veu la crua realitat: el gallec es troba en una situació crítica, amb poques perspectives de reeixir si no es capgira immediatament la política lingüística de l’administració.» (p. 49)

Els moviments socials que voldrien que l’ús del gallec no retrocedira sinó que augmentara ¿com haurien d’actuar? Els lectors de Juli Martínez troben la resposta a continuació, en les constatacions i reflexions sobre Euskadi i Navarra.

 

3.4    Recuperació del basc: autoestima, confiança i seguretat

El basc ha avançat molt en el coneiximent (sobretot entre els jóvens, 6a.i). En l’ús, l’increment és moderat (6a.ii). Cal recordar que el basc és una llengua remarcablement diferent de les romàniques, de manera que a un parlant d’una llengua romànica li costa més aprendre el basc que el gallec o el valencià-català.

En Navarra, a pesar d’haver tingut governs que han dificultat l’estudi del basc (com descriu el nostre autor) l’ús de la llengua pròpia ha augmentat deu punts (i més el coneiximent, 6b.i). El cas de Navarra és extraordinari, ja que comporta una adhesió forta dels navarresos a la seua llengua pròpia. Eixa evolució explica que, gràcies a la pressió dels ciutadans, han canviat la llei d’educació. A partir del 2015, es pot estudiar basc i en basc, a més de la part nord de Navarra, també en la part sud (només castellanoparlant) i en la part central (bascoparlants i castellanoparlants).

  1. 6 Augment del coneiximent i de l’ús del basc, sobretot entre els jóvens (tant en Euskadi, a, com en Navarra, b)
    1. Euskadi: «L’èuscar ha experimentat, per contra, un increment tant pel que fa al coneixement (que podem qualificar d’extraordinari), com pel que fa l’ús (més moderat).
      1. »[…] L’augment, però, és encara més contundent si ens fixem només en les capes més joves de la població (per davall dels 20 anys), ja que les dades indiquen una evolució des de prop del 40% en 1981, fins al 94% en 2011.
      2. »[…] L’ús de l’èuscar a la llar s’ha mantingut entre prop del 20% de la població; en altres àmbits, com els administratius o els laborals, ha crescut al voltant de 10 punts, de manera que el percentatge de persones que usa l’èuscar en aquests àmbits ha passat del 15% en 1991 a quasi el 25% en 2011.» (p. 49-50)
    2. Navarra (amb governs que han dificultat l’estudi del basc): «D’acord amb el cens de 1996, els euskalduns (o quasi euskalduns) representaven el 18,3% de la població navarresa. Aquest percentatge va pujar fins al 20,9% en el cens de 2001. I va assolir el 28,1% en el cens de 2011.
      1. »Entre la població més jove, com també ocorre al País Basc, el coneixement de l’èuscar s’ha estés d’una manera més generalitzada, fins al punt que, l’any 2008, el 38% del nou alumnat de la Universitat Pública de Navarra (UPNA) tenia coneixements de basc en un grau divers, percentatge que contrastava amb el 25% de l’any 2000.» (p. 51)
      2. La pressió dels navarresos ha fet canviar la llei d’educació en el 2015. A partir d’eixe any, es pot estudiar basc i en basc en la part castellanoparlant i en la part mixta (p. 51).

Euskadi i Navarra no han evolucionat com Galícia i València. Certament, els governs d’Euskadi han estat clarament a favor del basc; però no els de Navarra. I el suport d’un govern no assegura el manteniment d’una llengua minoritzada (com mostra el cas irlandès, 7a). En conseqüència, ¿quines són les raons que expliquen la recuperació del basc (Navarra inclosa)?

Juli Martínez ho atribuïx a tres factors. El primer és l’autoestima (7b), que dona confiança i seguretat. Davant d’eixe panorama, convé que ens preguntem si els valencians tenim confiança en la nostra manera de ser i en la nostra forma de parlar; i si el valencianisme ha impulsat l’autoestima com a valencians, i la confiança en la nostra manera de ser i de parlar. Si tinguérem més reflexions autocrítiques (§3.2, 4b), hauríem elaborat treballs sobre eixes qüestions. L’opinió del pedagog de la Universitat d’Alacant és que els valencians i els gallecs no tenim l’autoestima dels bascs i dels navarresos (7c).

Al costat de l’adhesió a la pròpia personalitat, el nostre autor. indica dos factors vinculats: d’una banda, els bascs i els navarresos atribuïxen al basc ser «una part consubstancial a la seua identitat com a poble» (7c), valor que li dona «prestigi» (7b); de l’altra, els dos pobles «es projecten com a col·lectivitat cap al futur» (7c). No cal dir que un poble que té autoestima i confiança en ell mateix, també té una identitat positiva, i la suma de tot és «projectar-se com a col·lectivitat cap al futur».

La conclusió és clara: els bascs i els navarresos «han pres la decisió voluntària de recuperar la llengua basca com a element cohesiu, identitari i d’interpretació del món» (7d). Juli Martínez remarca que eixa decisió no és gens singular, ans al contrari: «és la que han de prendre totes les comunitats lingüístiques que es rebel·len contra la desaparició de la seua llengua» (7d). I acaba contrastant eixe camí amb el de la subordinació «ensucrada» i els seus efectes (7e).

  1. 7 Causes de la recuperació del basc: autoestima, identitat i projecció al cap al futur (a-c); són factors universals (d), que contrasten amb la supeditació «ensucrada» (e)
    1. «Si bé és evident que l’èuscar ha comptat amb el suport explícit dels successius governs bascos –no així dels navarresos–, que l’han potenciat com a la principal senya d’identitat pròpia, només eixa bona disposició governamental no és suficient. És ben important, però no és suficient.
    2. »L’auge de l’èuscar s’explica, ben probablement, per la combinació de dos factors que van molt units: l’autoestima col·lectiva dels bascos i el prestigi que associen a l’èuscar fins i tot els bascos erdalduns (els qui parlen de normal una altra llengua).
    3. »Aquests dos factors són indissociables i són, també, la gran diferència respecte al gallec, el valencià o altres. Els habitants del País Basc i Navarra, independentment que hagueren tingut o no l’èuscar com a llengua materna i que saberen parlar-lo o no, han entés que l’idioma és una part consubstancial a la seua identitat com a poble. És a dir, que en la llengua pròpia tenien i tenen un tresor amb el qual poden conéixer millor la seua història i projectar-se com a col·lectivitat cap al futur.
    4. »En resum, han pres la decisió voluntària de recuperar la llengua basca com a element cohesiu, identitari i d’interpretació del món. És eixa la decisió que han de prendre totes les comunitats lingüístiques que es rebel·len contra la desaparició de la seua llengua.
    5. »I no, no ajuden gens a rebel·lar-s’hi les consignes edulcorades sobre una fictícia convivència harmònica amb què alguns intoxiquen la població. El conflicte lingüístic és un reflex del conflicte entre grups. Quan aquest conflicte ha deixat de ser percebut com a tal, el grup inferior sol entrar en un estat de somnolència, de letargia, d’apatia (just el contrari de l’autoestima). La llengua d’aquest grup decau, simplement, perquè reflecteix aquest estat d’ànim. Fer creure que una llengua pot sobreviure incòlume al contacte prolongat amb una altra de majoritzada, que té tot el suport polític, econòmic i mediàtic, és la millor estratègia per a acabar convertint l’apatia en una dolça i ensucrada agonia.» (p. 52-53)

Si ara tornem al principi del llibre que ressenyem, comprovarem que els factors que han fet avançar l’ús del basc són els que Juli Martínez atribuïx als pobles plens (reproduïts en 8a.i). A més, la identitat i l’autoestima són també els factors que al final del llibre el nostre autor posa com a marc de la recuperació del valencià (reproduïts en 8b.i). En definitiva, estem davant d’una actuació coherent, ja que els factors que fan que un poble i una llengua es recuperen són universals (7d).

  1. Factors que haurien fet avançar l’ús del basc
    1. Els que corresponen als pobles plens.
      1. §1.3, 2b.i: identitat, «autoconsciència d’una història compartida» i «un projecte comú».
    2. Els que permetrien la recuperació del valencià.
      1. §1.3, 3d.i: «augment radical en l’autoestima del poble valencià, és a dir, en l’autoconsciència que els valencians som un poble d’Oriola a Vinaròs».

El llibre que ressenyem també tracta l’aranés, l’asturià, l’aragonés i els parlars catalans dins d’Aragó (p. 53-57).

Adquirible en llibreries. També en la pàgina web: https://publicaciones.ua.es/es/catalogo/societat-valenciana-en-l-espill-linguistic-la/978-84-9717-450-3

 

Valencianitat activa des d’Alacant (II). Llengües i relacions de supeditació (§2)

2      Llengües i relacions de supeditació

2.1    Cap. 1. Bilingüisme i conflictes entre grups socials

El llibre que ressenyem consta de 13 capítols dividits en seccions. El primer capítol (la introducció) justifica la confecció del llibre (§1.2-§1.3) i aclarix un parell de conceptes: el bilingüisme i les llengües minoritzades.

Juli Martínez partix de les conviccions que, en les relacions entre els pobles, hi han conflictes (1a); i que, si en una mateixa societat es parlen dos llengües, és perquè en un passat recent o llunyà dos comunitats humanes haurien «col·lidit» (1b).

  1. Coexistència de llengües en una societat com a efecte de relacions conflictives entre comunitats humanes
    1. «Tota situació de contacte entre grups humans ha comportat, en bona lògica, una situació de contacte de llengües, en la qual, les relacions entre llengües no han diferit substancialment de les relacions entre grups. És a dir, han tendit a ser bel·ligerants, agressives i violentes.» (p. 16)
    2. «Quan en una societat conviuen (o, més aïna, malviuen) dos llengües és perquè, més lluny o més prop en el temps, dos comunitats humanes, en origen diferents, van col·lidir.» (p. 16)

En la situació lingüística descrita, «un dels dos grups humans originaris, en concret, el preponderant, haurà fet tots els possibles per diluir, soterrar i oblidar (i fins i tot negar) eixa col·lisió, a fi d’encetar un procés d’assimilació imperceptible per a la major part dels components del grup inferior» (p. 16). «Els membres de la comunitat lingüística preponderant no necessiten conéixer la llengua dels altres grups»; en canvi, «els membres de les comunitats inferiors coneixen la llengua pròpia i també la predominant, i en distribueixen els usos segons el grau de formalitat, de manera que la pròpia només l’usen en contextos informals» (p. 17). El resultat és que «no és possible imaginar una societat bilingüe, si per bilingüe entenem la plena capacitat d’ús de dos llengües pel mateix grup humà» (p. 17).

El bilingüisme que existix és l’individual. Quan és voluntari, és «una opció utilitària i/o enriquidora d’un parlant» (p. 18). Si deriva de la supeditació d’una llengua a una altra, els parlants «dubtaran de la solvència de la pròpia per a usos formals. Per això, tendiran a especialitzar-ne l’ús, fins al punt que s’acostumaran a desenvolupar-se en un bilingüisme desequilibrat». Eixe bilingüisme consistix en tindre «consciència de ser bilingües, però actuaran com a monolingües usant la llengua que no els és pròpia en els àmbits formals (acadèmics, administratius, mediàtics, etc.)» (p. 18).

  1. Procés de supeditació d’una llengua a una altra en les institucions públiques
    1. En la situació descrita en 1, «un dels dos grups humans originaris, en concret, el preponderant, haurà fet tots els possibles per diluir, soterrar i oblidar (i fins i tot negar) eixa col·lisió, a fi d’encetar un procés d’assimilació imperceptible per a la major part dels components del grup inferior.» (p. 16)
      1. Efecte: «els membres de la comunitat lingüística preponderant no necessiten conéixer la llengua dels altres grups»; en canvi, «els membres de les comunitats inferiors coneixen la llengua pròpia i també la predominant, i en distribueixen els usos segons el grau de formalitat, de manera que la pròpia només l’usen en contextos informals». (p. 17)
      2. Resultat: «no és possible imaginar una societat bilingüe, si per bilingüe entenem la plena capacitat d’ús de dos llengües pel mateix grup humà.» (p. 17)
    2. El bilingüisme que existix és l’individual.
      1. Voluntari: és «una opció utilitària i/o enriquidora d’un parlant». (p. 18)
      2. Bilingüisme derivat de (a.i): els parlants «dubtaran de la solvència de la pròpia per a usos formals. Per això, tendiran a especialitzar-ne l’ús, fins al punt que s’acostumaran a desenvolupar-se en un bilingüisme desequilibrat». (p. 18)
      3. Consistix en tindre «consciència de ser bilingües, però actuaran com a monolingües usant la llengua que no els és pròpia en els àmbits formals (acadèmics, administratius, mediàtics, etc.).» (p. 18)

Juli Martínez també mostra que la noció pertinent no és «llengua majoritària i llengua minoritària», sinó llengua minoritzada en un lloc. De fet, una mateixa llengua pot ser dominant en un lloc i minoritzada en un altre (posa com a exemple el castellà en Los Ángeles, p. 18-19). A més, el procés va unit a «les comunitats que les parlen», de manera que «la minorització i la majorització recauen sobre els grups humans i contagien de passada les llengües, no al revés». La descripció és atronadorament clara (3a).

  1. 3 Grups socials minoritzats i llengües minoritzades
    1. «Si els membres d’una comunitat humana minoritzada decideixen abandonar la llengua pròpia en la transmissió generacional, només aconseguiran que els seus fills continuen pertanyent a eixa mateixa comunitat minoritzada, però que parlen la llengua de la comunitat majoritzada, això sí, amb un accent particular que, de ben segur, serà considerat per molts com a ben graciós. I, llevat que vulguen guanyar-se la vida com a humoristes, continuaran patint els mateixos desavantatges socials (exclusió, marginació econòmica, precarietat laboral, etc.) que ja van haver d’afrontar els seus pares –encara que, potser, els fills rebran sovint alguna palmadeta condescendent a l’esquena.» (p. 19)

Hem vist que el nostre autor fonamenta la confecció del llibre (§1.2). En  canvi, no justifica el contingut. Probablement, no fa eixa operació perquè pensa que, per a acostar-se a la societat valenciana, no cal fer un camí particular, sinó desplegar una descripció sociolingüística general i buscar exemples que o bé siguen valencians, o bé clarifiquen situacions valencianes. En efecte, entre el capítol 2 (les funcions de les llengües naturals) i les conclusions (els capítols 12 i 13), apareixen nocions previsibles de la sociolingüística.

  1. 4 Capítols del llibre
  1. Introducció: llevant l’aspror a alguns termes sociolingüístics
  2. Les funcions de les llengües naturals
  3. L’heterogeneïtat de les comunitats humanes
  4. Llengües útils i inútils, la riquesa de la diversitat i el monolingüisme
  5. Les llengües a l’estat espanyol
  6. Si el bilingüisme no existeix, què és açò?
  7. Les llengües al món. El darwinisme lingüístic
  8. Prejudicis lingüístics
  9. La koiné i el pidgin o la diferència entre rics i pobres
  10. Nacionalismes lingüístics
  11. La virtut de la variació lingüística. Llengües i dialectes
  12. Mirem-nos bé en l’espill lingüístic… o el deformaran tant com podran
  13. Ara que ens hem vist en l’espill lingüístic

 

2.2    Cap. 2 i 3. Supeditació lingüística: de la cohesió social a la fractura

En el punt anterior (§2.1, 3), hem vist una de les qualitats del llibre de Juli Martínez: parlant del concepte llengua minoritzada, fa una descripció del grup castellanoparlant de Los Ángeles que, en realitat, és aplicable a moltes situacions valencianes. D’eixa manera, els lectors van fent-se idees sobre les relacions entre grups humans i llengües; i, alhora, van penetrant en la comprensió de la societat valenciana.

Això mateix passa en el capítol 2 («Les funcions de les llengües naturals»). A més de comunicar-nos, les «llengües són un dels factors fonamentals que ens fan sentir-nos part d’una comunitat humana determinada. No són l’únic, però sí que solen ser el més important» (p. 23). En definitiva, la llengua d’una comunitat humana li aporta identitat i cohesió social.

Però eixos valors generals de les llengües poden alterar-se fortament quan la llengua d’una societat està supeditada a una altra llengua en la mateixa societat. Per a il·lustrar-ho, el nostre autor posa un exemple valencià. Observa que, mirats des de fora, pareixen membres de la mateixa «comunitat de parla» un polític conservador i un cantautor de Xàtiva que siguen valencianoparlants (5a). Però, en realitat, no ho són. I no ho són perquè el polític conservador considera el valencià com a una llengua subsidiària del castellà, que seria per a ell la que aportaria cohesió social (5b). En conseqüència, el cantant en valencià serà considerat un anticòs social. Correlativament, el cantant considerarà que el polític és un renegat. En compte d’aportar identitat i cohesió, quan u accepta la llengua dominant com a pròpia i desconsidera la dominada caminem cap al punt oposat: cap a una fractura social (5c).

  1. 5 De la identitat i la cohesió a la fractura social a causa d’acceptar la supeditació de la llengua pròpia a la llengua de fora
    1. «Fixem-nos en aquest exemple paradigmàtic: ¿pertanyen a la mateixa comunitat lingüística un polític conservador valencià valencianoparlant i un cantautor xativí que canta en valencià? Possiblement, un observador extern diria que sí.
    2. »Però ells, per contra, consideraran que ni pertanyen a la mateixa comunitat lingüística, ni tan sols a la mateixa comunitat de parla. S’entenen mútuament, però no formen part del mateix grup humà. En realitat, ací ens trobem davant d’una conducta anòmala: un dels dos parlants alberga una afectivitat negativa respecte a la llengua que li ha sigut transmesa. La considera subsidiària d’una altra (la que té la connotació de superior en el seu entorn), fins al punt que serà aquesta altra llengua la que actuarà sobre eixe parlant com a instrument de cohesió social.
    3. »És aquest, per tant, un dels efectes demolidors que pateixen les llengües que, en una situació de conflicte, adquireixen l’estatus inferior: la comunitat de parla es clivella no només perquè la llengua és exclosa dels àmbits formals o perquè minven els intercanvis lingüístics entre parlants allunyats geogràficament, sinó també perquè alguns dels components d’eixa comunitat se senten seduïts per l’altra, per la superior, a la qual no associen cap mena de conflicte, de manera que acaben renegant de la pròpia i, fins i tot, retorcent-la per a convertir-la en un pretés instrument de cohesió de la comunitat lingüística predominant.» (p. 24-25)

Juli Martínez no explica solament factors socials. També se n’entra en l’ànima humana i mostra que l’ús de les llengües té efectes en els sentiments. Un exemple apareix quan descriu les llengües com a factor de la identitat. Observa que, quan a un valencianoparlant li fan abandonar el valencià en «un àmbit formal», pot acceptar-ho amb resignació (6a). En canvi, trobaria inadmissible que volgueren fer-li canviar el valencià pel castellà en les relacions amb familiars i amics (6b). Per a explicar eixe contrast, apel·la a la identitat (vinculada als sentiments); en el cas «formal», no hi han sentiments (o poden tindre poca força), els quals sí que són actius (i forts) en les relacions amb familiars i amics.

  1. 6 Efectes de la substitució del valencià pel castellà en la identitat i els sentiments
    1. «L’abandó lingüístic de la llengua inferior en àmbits específics i formals és assumida amb més o menys resignació perquè tan sols afecta la funció de la llengua com a sistema de comunicació.
    2. »Però, en canvi, un supòsit en què la llengua pròpia ens és vetada en contextos pròxims (familiars, amistosos) ens resulta molt menys admissible, perquè no només es qüestiona la capacitat comunicativa de la llengua, sinó que se’ns arrabassa la funció identitària.» (p. 25)

 

2.3    Cap. 4. Causa de l’existència de les llengües

El capítol 4 de L’espill lingüístic («Llengües útils i inútils, la riquesa de la diversitat i el monolingüisme») informa que, actualment, podrien haver «entre 6.000 i 7.000 llengües, i al llarg de la història humana n’hi ha hagut vora 30.000» (p. 37). El pedagog de Novelda justifica l’existència de les llengües en la unió que hi hauria entre cada llengua i el poble o els pobles que la parlen. En el capítol que comentem, en fa una bona descripció (7).

  1. 7 Les llengües com a realitat unida al poble o pobles que la parlen
    1. «Cada llengua és […] un producte absolutament imbricat amb la comunitat humana que la parla, de la qual són reflex i prisma per a aprehendre el món.» (p. 37)
    2. Eixa conjuminació comporta que «les llengües són prolongacions dels grups humans i contenen una informació essencial sobre la història d’eixa comunitat i sobre la visió que tenen del món que els envolta (com han sobreviscut, com s’han alimentat, com s’organitzen socialment, com perceben la natura, quins perills temien, etc.).» (p. 37)

En el capítol 2, ja havia aparegut la interpretació de les llengües que proposen Edward Sapir i Benjamin Lee Whorf. Retrocedint un poc més en la història, opine que el valencianisme necessita un treball que incorpore la concepció de les llengües que tenia el romanticisme alemany i els intents de solucionar les limitacions que hi han. En eixa direcció, he intentat fer una aportació («Cada llengua ¿és una visió del món? “Lo sisé seny” de Ramon Llull», 2003).

Des del punt de vista metodològic, l’ideal seria tractar la causa de l’existència de les llengües abans que els conflictes i la supeditació d’una llengua a una altra (§2.1 i §2.2). Actuant d’eixa manera, expliquem més bé per què és negatiu que una comunitat lingüística es supedite a una altra, i per què eixe procés sol anar unit a la subordinació d’una comunitat humana a una altra (§2.1, 3).

Com és natural en un llibre de vocació pedagògica, el nostre autor tracta les qüestions que es debaten en la societat, com ara la «utilitat» de cada llengua. En la ressenya, procure prescindir dels temes que responen a prejuïns. És quasi obvi que, si vullc conviure amb una comunitat lingüística, trobaré molt útil aprendre la seua llengua. En definitiva, la utilitat de les llengües no és un valor absolut, sinó relatiu al fet que ens hajam de relacionar amb els seus parlants. L’excepció és la llengua que triem per a la comunicació internacional (per ara, l’anglés; però fa unes dècades era el francés; i a l’esperanto li ha faltat poc).

Adquirible en llibreries. També en la pàgina web: https://publicaciones.ua.es/es/catalogo/societat-valenciana-en-l-espill-linguistic-la/978-84-9717-450-3

 

Valencianitat activa des d’Alacant (I). Fonaments de l’obra ressenyada (§1)

Valencianitat activa (i reflexiva) des

d’Alacant: Juli Martínez Amorós

 

Resum

Ressenya del llibre La societat valenciana en l’espill lingüístic (2016), de Juli Martínez Amorós. El fonament de l’obra és buscar una sociolingüística que siga objectiva (i no derrotista, §1.2) des de l’arrelament social (fora de l’essencialisme, §1.3). Després d’explicar les nocions més generals (bilingüisme, §2.1, i relacions lingüístiques de supeditació, §2.2), el llibre proposa per quines raons ni el valencià (§3.2) ni el gallec (§3.3) han reeixit, i quines característiques haurien fet que el basc avance en Euskadi i en Navarra (§3.4). Aprofitant els dos valors de diglòssia, tracta la supeditació del valencià al model català (§4.2), i la del valencià al castellà en els anys 1983-2016 (§4.3). Descriu mesures moderades que farien que el valencià s’incorpore a la societat i deixe de ser una llengua prescindible (§4.4). La segona mitat del llibre tracta conceptes que permeten aprofundir en la comprensió de la realitat valenciana: com actua el supremacisme i impulsa cap a la substitució de la llengua supeditada (§5.2); què fan les llengües que aconseguixen superar la marginació i es recuperen (§5.3); què son els «nacionalismes d’expansió» (vinculats al supremacisme) i els «de defensa» (§6.1); i què és la dualitat «llengües i dialectes» (§6.2). El llibre supera limitacions de la sociolingüística i, correlativament, fa propostes per a millorar el valencianisme. Per tant, ens trobem davant d’un llibre que ajunta les dos cares de les bones investigacions: aportacions teòriques, i anàlisis per a millorar una societat.

Paraules clau: sociolingüística, supeditació i recuperació de llengües, història sociolingüística valenciana, valencianisme, nacionalisme, centralisme espanyol, centralisme català.

Adquirible en llibreries. També en la pàgina web: https://publicaciones.ua.es/es/catalogo/societat-valenciana-en-l-espill-linguistic-la/978-84-9717-450-3

  1. Fonaments de l’obra ressenyada
    • L’autor: centrat en ensenyar el valencià
    • L’obra: del derrotisme al compromís constructiu
    • I de l’essencialisme al compromís amb el poble valencià
  2. Llengües i relacions de supeditació
    • 1. Bilingüisme i conflictes entre grups socials
    • Cap. 2 i 3. Supeditació lingüística: de la cohesió social a la fractura
    • Cap. 4. Causa de l’existència de les llengües
  3. Cap. 5. Relacions lingüístiques dins d’Espanya
    • De castellà a «espanyol»: objectius
    • Retrocés en l’ús del valencià: causes immediates
    • Involució en l’ús del gallec: subordinació «amable»
    • Recuperació del basc: autoestima, confiança i seguretat
  4. Cap. 6. Aprofundiment: supeditació de parlars i de llengües; aplicació al valencià
    • Els rètols bilingües ¿afavorixen realment el valencià?
    • De Suïssa a la supeditació a la «llengua literària»
    • De la il·lusió inicial al «bilingüisme social passiu»
    • ¿Quina política lingüística caldria fer?
  5. Deformacions de la realitat per a dominar
    • Cap. 7. Llengües innatament superiors (i inherentment inferiors)
    • Cap. 8. Del supremacisme a la substitució lingüística
    • Cap. 9. De la marginació social a la recuperació
    • Eurocentrisme: pidgin (o crioll) i koiné
  6. Fons del llibre: nacionalismes i llengües
    • Cap. 10. «Nacionalismes d’expansió»: un llop disfressat de corder
    • Cap. 11. ¿Què és la dualitat «llengües i dialectes»?
  7. Incursió en els cognoms i conclusions
    • Cap. 12. Cognoms i noms de lloc
    • Cap. 13. Recapitulació de l’autor
    • Conclusions d’esta ressenya

 

1      Fonaments de l’obra ressenyada

1.1    L’autor: centrat en ensenyar el valencià

La finalitat d’este escrit és ressenyar una obra singular de sociolingüística: La societat valenciana en l’espill lingüístic (Universitat d’Alacant, 2016). La força que m’ha impulsat a fer-la és la mateixa que en altres ressenyes: ser una obra que, encara que és important per al valencianisme, no ha motivat debats públics, fet unit a la poca difusió que tenen els llibres d’idees en la societat valenciana. Per tant, el meu objectiu és mostrar les coses positives del treball i contribuir a la difusió i al debat.

El seu autor, Juli Martínez Amorós (Novelda, les Valls del Vinalopó, 1975) s’ha centrat en l’ensenyament del valencià. Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat d’Alacant, és tècnic lingüístic del Centre d’Autoaprenentatge de Valencià d’eixa universitat, des d’a on ha elaborat o col·laborat en Va de bo! (C1, 2009), Va de bo! (C2, 2010), Manual de valencià superior (C2, 2010), Manual de valencià bàsic (2015), i la col·lecció Punt per punt (A2, B1. B2, C1 i C2, 2017-2018).

També ha escrit el Diccionari de la literatura valenciana actual (1968-2000) (2002), la novel·la Les formigues (2005), l’assaig El valor de Les Normes de Castelló (2016); i, amb Manual Parra, un llibre sobre literats valencians (Alguns dels nostres, 2006). És autor d’un bloc que té molts lectors, El Juliet (https://eljuliet.wordpress.com), en el qual destaquen les reflexions polítiques.

Durant el període 2009-2011, va ser professor de lingüística general. D’eixa activitat docent, del seu compromís social i de la seua preocupació per la pedagogia, ha eixit el llibre que hem de ressenyar.

 

1.2    L’obra: del derrotisme al compromís constructiu

El llibre actua d’una manera reflexiva i intel·ligent des de les primeres paraules. La contraportada informa que La societat valenciana en l’espill lingüístic vol contestar a dos preguntes: «què diuen les llengües quan parlen de nosaltres», i «què diem de nosaltres quan parlem de les llengües». Cal destacar que, en la segona part, l’objecte d’estudi no és la llengua, sinó els parlants: quan parlem del valencià, la qüestió que interessa més a Juli Martínez no és què diem de la llengua, sinó què diuen eixes paraules sobre qui les diu. En definitiva, l’objecte d’estudi no està en la lingüística, sinó en la sociolingüística. A més, el contingut del llibre no focalitza la sociolingüística quantitativa, sinó la qualitativa.

¿Per quin motiu Juli Martínez ha escrit el llibre? Ens ho diu en el primer paràgraf de la Introducció: l’ha elaborat perquè la sociolingüística, tal com sol ensenyar-se, aprofita per a mostrar el valencià com a una llengua dèbil; a més, planteja problemes, però no aporta solucions (realitzables, 1a). De fet, he sentit dir a docents que no donen sociolingüística en classe perquè, en compte d’atraure cap al valencià, fa fugir.

Tot eixe panorama deriva de l’essencialisme i l’elitisme, que presenta la realitat social com a degradada. Davant d’eixa perspectiva negativa, cal ser clarament positius i constructius: si els valencians seguim existint, ha de ser perquè hi han factors positius en la nostra història, i una de les missions dels historiadors (i dels sociolingüistes) és mostrar-los. Una sociolingüística derrotista no pot ser ni objectiva ni científica. El nostre autor passa del negativisme al compromís constructiu indicant que la sociolingüística deu ser útil per a entendre la societat i sentiments de les persones, per a recuperar el valor de les llengües marginades i per a «canviar els usos socials perniciosos» (1b).

  1. D’una sociolingüística negativa a una per a comprendre les persones i atraure cap a les llengües
    1. Sociolingüística que sol ensenyar-se.
      1. Aprofita «per a diagnosticar la debilitat de l’idioma, però no aporta cap teràpia mínimament esperançadora» (p. 13).
      2. Efecte: és «una etiqueta a la qual només s’associen problemes –i mai solucions» (p. 13).
    2. Sociolingüística que busca l’autor.
      1. «Quan la sociolingüística s’allunya de la càpsula teòrica i s’estén a la immensitat social, és quan ens apareix com realment és: utilíssima per a entendre’ns socialment i individualment, imprescindible per a recuperar el valor intrínsec de totes les llengües i canviar els usos socials perniciosos envers aquestes i els seus parlants.» (p. 13)

 

1.3    I de l’essencialisme al compromís amb el poble

valencià

En la Introducció, Juli Martínez fa un altre aclariment crucial: constata que hi han «llengües amb una extensió territorial i poblacional enorme, de manera que, sovint, les relacions efectives entre tots eixos parlants és mínima –si no inexistent» (p. 14-15); i, a continuació, es limita als parlants que tenen «relacions». La conseqüència de la seua perspectiva és no destacar «la comunitat lingüística» (que pot abastar una pluralitat de pobles). El pedagog de la Universitat d’Alacant es centra en la llengua que parla un poble, realitat que anomena «comunitat de parla» (2bi).

Davant d’eixa actuació, podem dir que, al nostre autor, no li interessen les llengües separades de les persones; no practica l’essencialisme (considerar les coses humanes fora de les persones); ell veu les llengües dins de les persones i en la vida dels pobles. Per tant, busca l’arrelament social i la identificació amb els parlants (actitud que s’oposa a l’elitisme).

  1. Arrelament social (que s’oposa a l’essencialisme i a l’elitisme): «comunitat lingüística» i «comunitat de parla»
    1. «Comunitat lingüística»: pot incloure una pluralitat de pobles.
    2. L’autor focalitza la «comunitat de parla» (la llengua que parla un poble).
      1. «Ens remet a un grup més reduït i homogeni, que s’identifica no només per raons de llengua, sinó també per l’autoconsciència d’una història compartida, un projecte comú o unes particularitats culturals i socials coincidents.» (p. 15)

La vinculació que el nostre autor establix entre llengua i poble explica que el seu objecte d’estudi és «la societat valenciana» (com ja diu el títol del llibre). Eixa perspectiva també contribuïx a entendre que Juli Martínez anomena el valencià com a valencià; i, quan ha de parlar del conjunt de la llengua que compartim balears, valencians i catalans, li diu «català-valencià» (apareix una vintena de voltes, p. 43, 46, etc.). A més, si hi han diferències entre el valencià i el català s’identifica amb l’actuació del valencià (i més si l’estructura valenciana és més precisa que la catalana). Una mostra d’això apareix quan parla de les paraules demostratives (p. 27). Contra els valencians alfabetitzats que s’identifiquen i practiquen el sistema dual (aquest / aquell), el pedagog de Novelda constata que el valencià té tres graus (que practica en la seua escriptura), com el gallec i el castellà espanyol (el castellà americà té dos graus, acá / allà).

Podríem dir que Juli Martínez, apartant l’essencialisme i lligant llengua i poble, busca l’arrelament social i el compromís polític. Vol que el seu llibre siga útil per a que els valencians augmentem «l’autoconsciència d’una història compartida» i elaborem «un projecte comú» (2b). De fet, al final del llibre expressa la convicció que, sense recuperació de la valencianitat, no es recobrarà l’ús social del valencià: «la recuperació del valencià ha d’anar necessàriament acompanyada d’un augment radical en l’autoestima del poble valencià, és a dir, en l’autoconsciència que els valencians som un poble d’Oriola a Vinaròs» (p. 150).

L’humanisme i l’arrelament social també expliquen que el nostre autor es mira la societat valenciana des del seu poble (Novelda) i des d’Alacant (a on treballa). A més, eixa perspectiva no solament és natural i coherent amb la seua ideologia: també és necessària. El valencianisme deu tindre molt en compte que en el Camp d’Alacant, les Valls del Vinalopó i l’Horta d’Oriola viu la tercera part de la població valenciana, i és la regió a on més processos s’han produït contra la consciència de valencianitat.

  1. Efectes de la perspectiva de Juli Martínez (2)
    1. Objecte d’estudi: «la societat valenciana» (títol del llibre).
    2. Nom de la seua llengua pròpia: valencià.
      1. Conjunt de la llengua que compartim balears, valencians i catalans: «català-valencià» (p. 43, 46, etc.; una vintena de voltes).
      2. Si hi han diferències, s’identifica amb l’actuació del valencià. Exemple teòric i pràctic: paraules demostratives (p. 27).
    3. Es mira la societat valenciana des de Novelda i Alacant.
      1. Necessari per al valencianisme: el Camp d’Alacant, les Valls del Vinalopó i l’Horta d’Oriola són la tercera part dels valencians.
      2. Regió amb més processos contra la consciència de valencianitat.
    4. Objectiu del llibre: ser útil als valencians per a augmentar «l’autoconsciència d’una història compartida» i elaborar «un projecte comú» (2b). És el marc de la recuperació del valencià:
      1. «La recuperació del valencià ha d’anar necessàriament acompanyada d’un augment radical en l’autoestima del poble valencià, és a dir, en l’autoconsciència que els valencians som un poble d’Oriola a Vinaròs» (p. 150).

Absència d’obres institucionals de la S. F. durant dècades: causes i efectes (VI)

2.5      Nota sobre els anys 70 i 80

Òbviament, caldria estudiar com actuava la Filològica durant els 70 i els 80. Aramon seguia sent el secretari general de l’IEC (1942-1989). Convindria saber quina ideologia tenia Antoni M. Badia i Margarit, si es decantava cap a Aramon-Artells o cap a Coromines-Sanchis Guarner-Moll, i quin pes tenia en la institució.

Quant a la ideologia, la podem deduir de les paraules que Badia (1962: §2.2) escriu sobre els models lingüístics. Pensa que hi hauria una «lengua común» i uns «dialectos». Entre eixes dos realitats, apareixeria «un estado intermedio», el qual seria l’efecte de «concesiones a los dialectos»: «aceptarse, en uso literario y científico, algunos rasgos dialectales valencianos y baleáricos». El motiu de les «concesiones a los dialectos» seria evitar «las antiguas tendencias secesionistas». Segons eixa ideologia, la «lengua común» seria atribuïble privativament a Catalunya, la qual no tindria «un estado intermedio». La realitat difusa del «estado intermedio» només la tindrien les Illes Balears i València. La veritat és que l’epígraf dit (Badia 1962 §2.2) es mereix una anàlisi del conjunt, ja que conté molts factors realment extraordinaris. Ací, ens limitarem a uns pocs (els mencionats).

No cal dir que no tenim davant una proposta per a coordinar lingüísticament tres pobles. Segons la ideologia descrita, un poble (o una part d’un poble) diria quina és la «llengua comuna», i faria alguna «concessió» als «dialectes» dels altres pobles per a evitar «tendències secesionistes». La concepció de Badia lliga amb la d’Aramon. La diferència és que, en el centralisme d’Aramon, no hi havien «concessions».

  1. Ideologia de Badia (1962: §2.2)
    1. Dos realitats: una «lengua común» i uns «dialectos».
      1. Entremig: «un estado intermedio», efecte de «concesiones a los dialectos» («aceptarse, en uso literario y científico, algunos rasgos dialectales valencianos y baleáricos»).
    2. Realitat de Catalunya, les Illes Balears i València.
      1. Catalunya: només «lengua común».
      2. Illes Balears i València: «un estado intermedio». Finalitat: evitar «las antiguas tendencias secesionistas».
    3. Resultat:
      1. No és una proposta per a coordinar tres pobles.
      2. Ideologia centralista: un poble (o una part) diria quina és la «lengua común»; els altres pobles podrien fer alguna «concessión» al seu «dialecte».

El fet que la ideologia de Badia coincidira amb la d’Aramon podria explicar com actua en la seua gramàtica de 1962 davant de Moll (1937) i Sanchis Guarner (1950). Cita eixes gramàtiques en una bibliografia (§18.32 i 35). Però, en el contingut de la gramàtica, no les he vistes. Les seues fonts són els autors que es limiten a Catalunya i descriurien «la llengua comuna». La utilitat de Moll (1937) i Sanchis Guarner (1950) seria conéixer els «rasgos dialectales valencianos y baleáricos», de manera que serien prescindibles.

Precisem-ho. Quan Badia comença la gramàtica (p. 53) cita repetidament, a més de les obres de Fabra, també les de Marvà (1932: pàgines 66, 67, 69, etc.) i Jordana (1933: pàgines 131, 132, 135, etc.). Per contra, en les meues lectures i consultes em cridava l’atenció no trobar mai citades les gramàtiques de Moll (1937) i de Sanchis Guarner (1950). He mirat pàgina a pàgina les tres primeres parts de la gramàtica de Badia («La presente gramàtica», «Sonidos del catalán» i «categorias nominales», que ocupen un centenar de pàgines, p. 53-162), i han corroborat la impressió que tenia.

  1. La ideologia de Badia (1) ¿explica com actua davant de Moll (1937) i de Sanchis Guarner (1950)?
    1. Actuació.
      1. Quan comença la gramàtica (p. 53), cita repetidament a Fabra, a Marvà (1932: pàgines 66, 67, 69, etc.) i a Jordana (1933: pàgines 131, 132, 135, etc.).
      2. En canvi, no es referix a Moll ni a Sanchis Guarner. Impressió meua, verificada en les tres primeres parts (p. 53-162).
    2. Proposta:
      1. Utilitat de Moll i Sanchis Guarner: conéixer els «rasgos dialectales valencianos y baleáricos». Tenint en compte que això estaria fora de la «lengua común», seria prescindible.
      2. Serien obres locals i anormatives (§2.4, 7b).
      3. Per contra, Marvà (1932) i Jordana (1933) eren del català oriental i, per tant, estarien en la «lengua común».

Convindria mirar si eixe marc ajuda a entendre què va passar en el cas de Joan Solà, autor reflexiu i crític (i admirador de Coromines). Publicà en els anys 70 tres obres importants (Estudis de sintaxi catalana, A l’entorn de la llengua i Del català incorrecte al català correcte). Però no entrà en la Secció Filològica fins a 1999 (quan tenia 59 anys; en 1972, en tenia 32). ¿Seria factible que la mateixa ideologia que procurà que Coromines no tinguera transcendència en la Secció Filològica mantinguera a Solà fora de la institució durant més de 25 anys?

  1. Cas de Joan Solà, autor reflexiu i crític (i admirador de Coromines)
    1. Publicà en els 70 tres llibres importants.
      1. Entrà en la Filològica en 1999 (59 anys; 1972: 32).
    2. La mateixa ideologia que apartaria a Coromines en la Filològica ¿mantindria a Solà fora durant més de 25 anys?

 

Absència d’obres institucionals de la S. F. durant dècades: causes i efectes (V)

2.4      Conclusions sobre l’absència d’obres institucionals

Tragam conclusions. El pròleg de la GIEC (2016) vol justificar l’absència d’una gramàtica i d’un diccionari de la Secció Filològica recorrent a un elogi (l’obra de Fabra seria tan extraordinària, que «no ha estat possible posar-la al dia i superar» fins al cap de molt de temps, §2.2, 1a.i). La realitat era que, a mitjan segle xx, la Secció Filològica tenia tres necessitats objectives per a elaborar una gramàtica i un diccionari. La primera era la representació escassa del balear, del valencià i del català occidental en el diccionari de Fabra, informació que sabem des de Badia (1962: §15.1; ací, §2.2, 2a.i). La segona necessitat estava en el fet que la gramàtica de Fabra de 1918 era pobra i estava centrada en el català oriental (§2.2, 3-5). La tercera necessitat era clarificar als escriptors i als correctors quines paraules i quines construccions eren normatives. A més, al costat de les necessitats estaven els mitjans per a satisfer-les: el Diccionari Aguiló, el DCVB, les Converses filològiques de Fabra, i les gramàtiques de Moll i de Sanchis Guarner. Per tant, era factible elaborar una gramàtica i un dicionari que pogueren ser atractius per als escriptors balears i per als valencians (i dic escriptors perquè en els anys 40 i 50 només teníem això).

  1. A mitjan segle xx, hi havien tres necessitats per a elaborar un diccionari i una gramàtica
    1. Necessitats objectives:
      1. Representació escassa del balear, del valencià i del català occidental en el diccionari de Fabra; ho sabem des de Badia (1962: §15.1; ací §2.2, 2a-.i).
      2. Gramàtica de Fabra de 1918: pobra i centrada en el català oriental (§2.2, 3-5).
      3. Clarificar la normativa lingüística.
    2. Mitjans per a satisfer-la les necessitats:
      1. el Diccionari Aguiló, el DCVB, les Converses filològiques de Fabra, i les gramàtiques de Moll i de Sanchis Guarner.

La possibilitat material xocava amb un entrebanc ideològic: hi havia incompatibilitat entre la ideologia que imperava en el diccionari i les gramàtiques de Fabra, i la ideologia des de la qual s’havien fet el DCVB i les gramàtiques de Moll i de Sanchis Guarner. A un costat, teníem unes gramàtiques pensades només per a Catalunya (§2.2, 6b), teníem «l’absolutisme dialectal del Principat» (en paraules de Fuster, §2.2, 2e; en realitat, era el predomini del català oriental). A més, eixa concepció seguí després de 1939 pel camí d’un elitisme «negatiu i prohibitiu, mai constructiu» (§2.3, 1b).

A l’altre costat, teníem la voluntat «democràtica» de coordinar tres pobles (Sanchis Guarner, §2.3, 2b.i). El centralisme anava de dalt cap avall (procurar que els escriptors balears i els valencians usaren durant dècades la gramàtica de Fabra de 1918 i el seu diccionari). El camí «democràtic» va per la direcció contrària: des de baix cap amunt, des dels parlants i des de la llengua històrica (factors que arreplega el DCVB). A més, Moll i Sanchis Guarner tenien al costat a Coromines (§2.3, 2). Era un panorama molt prometedor. Però pogué més l’astúcia d’Aramon, i la ideologia d’Aramon-Artells predominaria sobre la que tenien Coromines, Sanchis Guarner i Moll.

  1. Problema: incompatibilitat entre dos ideologies
    1. Gramàtiques pensades només per a Catalunya (§2.2, 6b), «l’absolutisme dialectal del Principat» (§2.2, 2e).
      1. Després de 1939, elitisme «negatiu i prohibitiu, mai constructiu» (§2.3, 1b).
      2. Camí del centralisme: de dalt cap avall (usar entre els balears i els valencians el DGLC i Fabra 1918).
    2. Voluntat «democràtica» de coordinar tres pobles (Sanchis Guarner, §2.3, 2b.i).
      1. Camí «democràtic»: des de baix cap amunt, des dels parlants i des de la llengua històrica (factors que arreplega el DCVB).
      2. Moll i Sanchis Guarner tenien al costat a Coromines (§2.3, 2).
    3. Pogué més l’astúcia d’Aramon.

En eixe marc, el manteniment de la ideologia i del model fonamenats en obres de Fabra (1918, DGLC, 1956) feia preferible dos accions complementàries: en primer lloc, no elaborar cap diccionari ni cap gramàtica; en segon lloc, procurar que el DCVB i les gramàtiques de Moll i de Sanchis Guarner foren considerades obres secundàries, locals i anormatives: com a màxim, de consulta per als “especialistes”. En el cas de Sanchis Guarner, l’objectiu s’aconseguí del tot. El mitjà va ser potenciar la gramàtica de Carles Salvador (1951), que Bonet (2000) presenta com a un manual poc coherent i poc adequat (lingüísticament, pedagògicament i socialment), enfront de les qualitats molt altes que descriu en la gramàtica de Sanchis Guarner (1950).

  1. Efectes del predomini de la ideologia d’Aramon-Artells sobre la de Coromines-Sanchis-Moll
    1. No elaborar cap diccionari ni cap gramàtica;
    2. DCVB, Moll (1937) i Sanchis Guarner (1950): obres locals i anormatives.
      1. Un mitjà: potenciar la gramàtica de Salvador (1951), que Bonet (2000) troba poc coherent i poc adequada, en contrast amb la de Sanchis Guarner (1950).
    3. Escriptors balears i valencians: havien d’usar, durant dècades, Fabra (1918) i el DGLC.

En el punt en què ens trobem, convé que reprengam el principi. ¿Quina relació tenen els fets i les deduccions d’esta secció amb l’objectiu del treball (mirar si predomina una ideologia en la Secció Filològica)? Quan una institució parla del seu passat (ara, per què no ha publicat obres institucionals durant dècades), deu procurar fer-ho d’una manera objectiva (i, per tant, aplicable a la realitat, demostrable). Si l’actuació de la institució ha sigut adequada, els lectors l’admiraran. I, si en el seu comportament hi han hagut ombres, el fet de mostrar-les és una manera eficaç de procurar que no tornen a produir-se en el futur. A més, els lectors també agrairan la sinceritat, que va unida a l’honradesa. L’agrairan i, com a conseqüència, admiraran la institució que practica eixes virtuts.

En les dades que hem estudiat, no hem trobat l’actitud descrita, sinó una apel·lació a Fabra que hem intentat demostrar que no és pertinent (§2.2, 7). L’humanisme crític no amaga els errors en què ha incorregut en el passat, i els mostra quan convé fer-ho. En canvi, l’elitisme no tendix a ensenyar-los, ja que això podria clevillar la seua suposada superioritat.

Per una altra banda, si en la Secció Filològica predominara una ideologia elitista seria explicable que una part significativa dels tècnics lingüístics dels mitjans de comunicació estiguen distants de la institució (inclosos mitjans públics, com ara Catalunya Ràdio i la TV3, §1.2, 5c).

  1. Relació dels fets i les deduccions de la secció amb la ideologia de la Filològica
    1. Una institució deu parlar del seu passat objectivament.
      1. Si hi han errors, convé mostrar-los per a no repetir-los.
      2. Davant de la sinceritat i l’honradesa, u sent admiració.
    2. L’elitisme no tendix a mostrar els errors del passat.
      1. Podria clevillar la seua suposada superioritat.
    3. Si en la Filològica predomina una ideologia elitista, serà explicable el distanciament d’una part significativa dels tècnics lingüístics dels mitjans de comunicació.
      1. Afecta institucions públiques (Catalunya Ràdio, la TV3, §1.2, 5c).

 

Absència d’obres institucionals de la S. F. durant dècades: causes i efectes (IV)

2.3       Causa real de l’absència: ¿per ideologies incompatibles?

Davant del panorama a què hem arribat, la pregunta és inevitable: si convenia fer una gramàtica i un diccionari més adequats, i si la Secció Filològica disposava dels mitjans, ¿per què no ho va fer? La causa podria estar en la divergència que hi havia entre la ideologia «absolutista» que imperava en una part dels autors noucentistes (§2.2, 2e), i la que tenien Moll i Sanchis Guarner, que responia a la ideologia de la Renaixença: la voluntat de coordinar lingüísticament tres pobles (el balear, el valencià i el català). A més, Moll (menorquí) i Sanchis Guarner (valencià) tenien al costat a Coromines (català). Despleguem-ho.

Moll estava unit a la Renaixença per la formació que li va donar el seu mestre i tutor, el mallorquí Antoni Maria Alcover (1862-1932). Sanchis Guarner estava vinculat a la ideologia de la Renaixença gràcies a la formació que rebé de la persona que el va criar i educar (el canonge i historiador Sanchis Sivera, 1867-1937). La coordinació de tres pobles comportava mirar-se el conjunt de la llengua des del poble a què u pertany: des del balear en el cas de Moll; i des del valencià en Sanchis Guarner.

Quant a Coromines, no compartia el centralisme que predominava en un sector del Noucentisme (com mostren les paraules de 1a, de 1954). A més, s’oposava a una concepció essencialista i elitista. Parlant d’Eduard Artells (unit a Ramon Aramon, i corrector dels llibres que editava l’IEC), diu que reduïx la normativa a «petites complicacions innecessàries» (1b); i que té una actitud «negativa i prohibitiva, mai constructiva» (1b), orientació que faria «augmentar la por exagerada que té la gent a servir-se de la nostra llengua per escrit» (1b).

La marginació social d’una llengua produïx inseguretat en els seus parlants, de manera que el primer objectiu de la docència hauria de ser combatre «la por exagerada que té la gent a servir-se de la nostra llengua per escrit» (1b). En canvi, la ideologia que descriu Coromines té l’efecte contrari: en compte de combatre-la, la fa augmentar. Segons l’etimòleg i dialectòleg, la conseqüència d’eixa ideologia sobre el model lingüístic és fer un «idioma felibrenc o brahmànic» i apartar-lo de l’interés dels jóvens (1c). La concepció descrita de la normativa era tan negativa per a ell, que afirmava que «no hi ha res més perillós».

Com hem dit, Coromines parlava d’Artells. Però les seues paraules ¿es podrien aplicar a una bona part del treball d’Aramon de 1957, en el qual acusa 30 obres d’escriptors d’aquella època de «calcar sintàcticament» el castellà?

Per una altra banda, també ens podríem preguntar si el conjunt de les característiques que descriu el lingüiste català perviuen en l’actualitat (sobretot en un sector del valencianisme, com ara en el llibre Criteris lingüístics, DGPL, 2016, que he analitzat detalladament en Saragossà 2018).

  1. Oposició de Coromines a la ideologia centralista (a) i elitista (b), que reduïx la normativa a «petites complicacions innecessàries» (b) i practica una actitud «negativa i prohibitiva, mai constructiva» (b). Efecte: «augmentar la por exagerada que té la gent a servir-se de la nostra llengua per escrit» (b)
    1. «Trobo que parleu amb tanta raó com eloqüència quan us planyeu del mal que fan els qui en els escrits d’un mallorquí substitueixen tot allò que sona com a mallorquí i no barceloní, sistema funest per a la captació dels insulars i valencians a la tasca comuna.» (Coromines 2006: 236; carta a Moll, de 1954)
    2. [valoració i efectes dels articles d’Eduard Artells, deixeble de Fabra, unit a Ramon Aramon, revisor dels llibres que publicava l’IEC, 1903-1971] «S’hi tracta quasi solament de les manies més masegades i rebregades dels correctors de català. S’han dit moltes coses ineptes, d’altres d’inoportunes, quasi totes més o menys deficients o massa parcials, i algunes vegades enterament errades. Com que és l’única secció de converses de llenguatge que apareix en la nostra llengua, cal témer que el públic cregui que el gasetiller que les escriu és home d’autoritat, car parla en to de molta suficiència, i si es deixa surar aquesta impressió vindrà un dia que pot fer més mal que pedregada. A hores d’ara ja n’ha fet i en fa, sobretot per la seva actitud sempre negativa i prohibitiva, mai constructiva. Això no fa més que augmentar la por exagerada que té la gent a servir-se de la nostra llengua per escrit, per no fer faltes gramaticals o de llenguatge, i a engruixir els pretextos que molts oposen a servir-se’n en aquesta forma. No hi ha res més perillós quan ja existeix aquest estat d’esperit, que crear dificultats reals que donin agafador ferm a aquell conjunt aparatós de pretextos, i més quan el públic arriba a tenir algun indici que la gent veritablement entesa no està d’acord, o no ho està del tot, amb el grupet vociferador que té l’exclusiva de les posicions existents per a fer-se sentir: aquest estat de coses permet d’estendre una capa de legitimitat damunt aquesta massa de pretextos i de por dissimulada, que és el gran obstacle real.» (Coromines 2006: 141; carta a Sanchis, de 1962)
    3. «Ja deveu recordar que torna a haver-hi sessió de la Secció Filològica dissabte dia 25. 0 per a aquesta o per a la primera de febrer voldria que us poséssiu d’acord amb En Moll i amb mi perquè hi assistim tots tres. La d’avui s’ha gastat sencera en les acostumades menudes discussions sobre detalls sense cap interès lingüístic o filològic (que si microsolc ací, que si sulfamida allà), balafiant el nostre temps de gent entesa en altres coses, en les quals potser no tindrem mai substituts. La llengua, que només nosaltres podríem deslliurar aptament de petites complicacions innecessàries, deixarem que vagi passant, sense ajuda nostra, a 1’estat d’idioma felibrenc o brahmànic massa embullat i massa distant de la llengua parlada perquè ningú s’entretingui a apendre’l per part del jovent apressat i aqueferat que ara puja. Cal una altra sessió en què siguem tots tres per convèncer En Casacuberta i En Bohigas (al capdavall carregats de bones intencions) que cal fer una cosa o altra per accelerar.» (Coromines 2006: 178; carta a Sanchis de 1964)

La conjunció de la ideologia de Moll i de Sanchis Guarner amb l’actitud descrita de Coromines explica la voluntat de coordinar-se durant els anys 50. Coromines volia que Sanchis Guarner i Moll entraren en la Secció Filològica (2a) per a, entre els tres, canviar la concepció centralista (1a) i maníaca (1b) de la normativa. En 1954, Sanchis Guarner accepta la proposta de Coromines de fer-se consultes entre els tres i raonar sobre els temes de la normativa lingüística (2a). Encara més: ho troba una «necessitat imprescindible» (2b), i creu que l’absència de coordinació «ha estat una de les causes principals del fracàs de les provatures de democràcia» (2b.i). En una carta de 1955, el lingüiste valencià reprén el tema de «iniciar el diàleg entre els qui ens dediquem a l’estudi de la nostra benvolguda i soferta llengua» (p. 105).

  1. Voluntat de coordinació entre Coromines, Sanchis i Moll (anys 50 i 60)
    1. «És evident que totes aqueixes actituds desdenyoses [contra les característiques lingüístiques del balear i del valencià] no obeeixen pas a mala voluntat sinó a deficiències d’informació, i per això és que en una carta anterior, replegant un comentari vostre als costums americans, us parlava de la conveniència d’intensificar —quasibé podria dir d’iniciar— el diàleg entre els qui ens dediquem a l’estudi de la nostra benvolguda i soferta llengua. M’he sentit personalment molt afalagat perquè em considereu digne de proposar-me col·laborar en les faenes de 1’Institut d’Estudis Catalans; no seré jo qui us pose cap condició, però tanmateix dubte molt que la vostra proposta puga prosperar.» (Coromines 2006: 105; carta de Sanchis, de 1954)
    2. En una altra carta de Sanchis Guarner de 1954 (Coromines 2006: 87): la coordinació és una «necessitat imprescindible».
      1. «La inexistència d’aqueixes consultes ha estat una de les causes principals del fracàs de les provatures de democràcia.»

Sanchis Guarner desitjava el camí que proposava Coromines, però dubtava que es poguera fer realitat («dubte molt que la vostra proposta puga prosperar», 2a). Els fets li donaren la raó. L’entrada de Sanchis Guarner i Moll en la Secció Filològica va tardar (va ser en 1961); i, ja produïda, degué ser poc efectiva. En dos cartes de 1962 i 1964, Coromines conta que, en les reunions de la Secció Filològica, Aramon (secretari general de l’IEC entre 1942 i 1989) posava al principi de l’orde del dia els detalls intranscendents a fi que les qüestions normatives importants no es tractaren (p. 140 i 143; en 1c, n’hi ha un exemple). Per una altra banda, Sanchis Guarner i Moll no podien assistir a la majoria de reunions; i, a la fi, el mateix Coromines deixà d’assistir-hi.

  1. Sanchis Guarner dubtava que la proposta de Coromines prosperara (2a)
    1. Tenia raó. Aramon posa en els órdens del dia de la Filològica detalls intranscendents per a no tractar temes transcendents.
    2. Sanchis Guarner i Moll no podien assistir a la majoria de reunions; a la fi, el mateix Coromines deixà d’assistir-hi.

I bé, trobe que els factors que hem descrit en este apartat podrien justificar per què la Secció Filològica no s’encarà a la necessitat d’elaborar una gramàtica i un diccionari més complets, més objectius i més «democràtics» (terme de Sanchis Guarner, 2b.i). Fer una gramàtica que tinguera en compte la de Moll (1937), la de Sanchis Guarner (1950) i les Converses filològiques; i elaborar un diccionari que incorporara informació del Diccionari Aguiló i del DCVB implicava canviar la ideologia centralista (que es fonamentava en la gramàtica de 1918 de Fabra i en el seu diccionari). Si el trio format per Coromines, Sanchis Guarner i Moll s’haguera pogut coordinar en la Filològica i haguera convençut altres membres fins a convertir-se en majoritaris, haurien pogut plantejar la necessitat d’elaborar una gramàtica i un diccionari. Però la coordinació i la incidència no es produí, i el resultat va ser ajornar durant dècades la confecció d’obres noves.

  1. Per què en els 60 i 70 no s’elaboraria ni una gramàtica ni un diccionari
    1. Tindre en compte Moll (1937), Sanchis Guarner (1950) i el DCVB implicava canviar la ideologia creada a partir de Fabra (1918) i el DGLC.
    2. Si Coromines, Sanchis Guarner i Moll s’hagueren coordinat en la Filològica i hagueren convençut altres membres, hauria sigut factible.

 

Absència d’obres institucionals de la S. F. durant dècades: causes i efectes (III)

2.2       Causa de l’absència d’obres institucionals segons el president de l’IEC

Tornem al solc. Siga per divergències internes de la Secció Filològica o siga per una altra causa, el fet és que les gramàtiques de Fabra de 1918 i 1940 (feta pública en 1956) i el seu diccionari (1932) no es publicaren a nom de la institució (o de l’Institut d’Estudis Catalans), de manera que les obres institucionals no han aparegut fins als anys 1995 (diccionari) i 2016 (gramàtica).

Eixa absència no es tracta en la introducció de la GIEC (Cabré 2016), però sí en el pròleg. Ros (2016) explica la separació temporal entre les obres de Fabra i les de l’IEC dient que la causa no seria que la Secció Filològica hauria descuidat eixe camp (1a.ii, 1b). El motiu seria que Fabra «era un geni i un treballador incansable», de manera que «no ha estat possible posar al dia i superar» les seues obres «fins al cap de dos terços de segle (el cas del Diccionari) o gairebé un segle sencer (el cas de la Gramàtica)» (1a.i, 1b):

  1. Causa de no publicar una gramàtica i un diccionari durant un segle: explicació del president de l’IEC
    1. «No voldria obviar que en l’origen de la Gramàtica, com s’esdevé en el Diccionari [de l’IEC], hi ha l’obra ingent de Pompeu Fabra [cita la gramàtica de 1918 i el diccionari, de 1932]. Aquesta important separació temporal entre les obres cabdals de Pompeu Fabra i les corresponent de l’IEC pot tenir diferents lectures alternatives o complementàries;
      1. Fabra era un geni i un treballador incansable que, tot sol, pogué enllestir un diccionari i una gramàtica que fins al cap de dos terços de segle (el cas del Diccionari) o gairebé un segle sencer (el cas de la Gramàtica) no ha estat possible posar al dia i superar;
      2. la Secció Filològica, que és l’encarregada per l’Institut de dur a terme les obres normatives de la llengua catalana, ha estat aqueferada en altres tasques de recerca i normativització, i la Gramàtica n’ha patit les conseqüències i, per la complexitat de la tasca, s’han superat els terminis inicials que hom havia previst;
      3. confegir una obra de l’abast i la profunditat de la GIEC […] és complex […].
    2. »El lector pot estar segur que la segona de les lectures esmentades suara no s’adiu amb la realitat, mentre que Fabra era, efectivament, un geni i un gran treballador.» (Ros 2016, GIEC, p. IX-X)

¿Són objectives les paraules anteriors? El DGLC té moltes característiques positives. Però sabem que Fabra considerà poc el balear, el valencià i el català occidental. Ho va dir Badia (1962: §15.1; ací, 2a), ho repetí la Secció Filològica en 1990 (2b); ho corroborà Emili Casanova en un estudi del 2002 (2c); i la presidenta de la Secció Filològica diu que la GIEC supera a Fabra perquè «admet la variació i és composicional» (2d). Eixa afirmació comporta que el gramàtic no admetria la variació ni seria composicional. Més avant (6b), trobarem una informació de Fuster sobre Fabra que justifica la falta d’eixes característiques.

Antoni Ferrando (2006: 240-242) mostra quin centralisme tan fort imperava en l’IEC i en una part dels escriptors catalans durant els anys 40 i 50  (en 2d, n’hi ha una descripció de Joan Fuster). A més, el centralisme no era nou. En 1931, Aramon l’havia exposat d’una manera clara en un article publicat en una revista valenciana (Saragossà 2012: §2.2).

  1. El balear, el valencià i el català occidental en el DGLC (a-b). Fabra no seria composicional (c). Regionalisme i «absolutisme» de Catalunya (d)
    1. «Ya antes (§14) hemos lamentado que no se haya publicado el diccionario exhaustivo [el DCVB], que lógicament devia haver precedido el Diccionari General [el de Fabra], el cual así hubiera partido de un gran caudal de informaciones que podían aconsejar la admisión o la exclusión de voces; hay que observar que este Diccionari General se resiente de ello». (Badia 1962: §15.1)
      1. En nota: «Comp. §3, donde hacíamos constar la exclusión de la lengua literaria de buena parte del léxico occidental [el del valencià i el del català occidental].» (Badia 1962: §15.1)
    2. «És un fet que el balear i el valencià han tingut un paper més aviat minso en aquest renovellament i envigoriment si hem de jutjar per les unitats pròpies d’aquests dialectes introduïdes en el DGLC.» (IEC 1992: 81; document de 1990)
    3. El DGLC no inclou moltes paraules valencianes, balears i catalanes occidentals (Casanova 2002).
    4. «El model propi de l’Institut d’Estudis Catalans […] continua la tradició fabriana, però va una mica més enllà. Es tracta d’un model composicional que admet la variació i, doncs, que accepta el polimorfisme en la representació dels fenòmens.» (Cabré 2016: p. XIV)
    5. Concepció «absolutista» de Catalunya en els anys quaranta i cinquanta, ja existent en els trenta (Aramon 1931):
      1. «Nosaltres [els escriptors valencians] no volem mantenir una actitud dialectal, sinó oposar-nos a l’absolutisme dialectal del Principat. L’Institut podrà acceptar o no les formes valencianes; encara que no les acceptàs la cosa no tindria importància. L’Institut, com bona part de la cultura del Principat, parteix d’un partit pres regional, que és el que intentem destruir.» (Joan Fuster, 1953, reproduït en Ferrando 2006: 241)
      2. Ferrando (2006: 240-242): descripció del centralisme que imperava en l’IEC i en una part dels escriptors catalans, anys 40 i 50.
      3. En 1931, Aramon exposa clarament la concepció centralista.

En contrast amb la visió regional del DGLC, entre 1930 i 1962 es publicà el Diccionari Català-Valencià-Balear, que ompli deu volums i conté moltíssima informació, tant de tot el conjunt de la llengua viva com de la llengua històrica (des del segle XIII fins al principi del segle XX). Per tant, la Secció Filològica disposava, des de 1962, d’un bon mitjà per a solucionar les limitacions del diccionari de Fabra.

Quant a la gramàtica de 1918, és un manual de format reduït que no considera pràcticament ni la sintaxi ni la semàntica. El contingut es limita a ortografia (p. 10-20), fonètica (p. 20-32), llistes de paraules i flexió. L’ortografia i la fonètica (en eixe orde) figuren en la «introducció» de la gramàtica (3a):

  1. Capítols de la gramàtica de 1918: sense sintaxi ni semàntica
    1. Introducció p. 9-32.
      1. Inclou ortografia i fonètica (en eixe orde).
    2. Article definit, p. 33-36.
    3. Substantiu, p. 37-46.
    4. Adjectiu qualificatiu, 47-56.
    5. Pronom i adjectiu determinatiu, p. 57-96.
    6. Verb, p. 97-138.
    7. Adverbi, p. 139-156.
    8. Preposició, p. 157-176.
    9. Conjunció, p. 177-191.

El fet que el manual no continga ni sintaxi ni semàntica afavorix que apareguen sovint llistes de paraules, actuació poc útil per als lectors generals (i poc útil també per als escriptors). En (4a), n’hi ha un exemple.

  1. Llistes de paraules com a conseqüència de no tractar el contingut semàntic
    1. «PREPOSICIONS FORTES. Les principals preposicions fortes són: cap a, contra, des, devers, entre, envers, fins, malgrat, segons, sense, sobre, sota, ultra, vers. Entre les locucions prepositives són notables (ultra les esmentades en el §124): a causa de, a despit de, a excepció de, a favor de, a fi de, a força de, al costat de, al llarg de, al peu de, a sabuda de, a través de, de por de, dret a, en contra de, endret de, enmig de, en esguard de, enfront de, en lloc de, en virtut de, gràcies a, per amor de, quant a.» (Fabra 1918: §129)

L’absència de semàntica també impedix que l’autor mostre les estructures de les paraules gramaticals. Després de l’estudi de les preposicions «febles» o bàsiques (que en són poques: en, a, per; amb, sense; de), cal explicar com estructurem el camp semàntic de les preposicions locatives «fortes» (o secundàries), que consten de set parelles d’antònims (5a-b). A més, per a intuir la personalitat de la llengua podem constatar que, de 14 preposicions, 12 són diferents de les que té el castellà (5b-c).

  1. Camp semàntic de les preposicions secundàries locatives: 14, estructurades en parelles antònimes
    1. Antònims: {dins / fora}, {prop / lluny}, {davant / darrere}…
    2. De 14, 12 són diferents de les del castellà:
      1. {dins / dentro}, {prop / cerca}, {lluny / lejos}, {davant / delante}, {darrere / detrás}, {avant / adelante}, {arrere / atrás}, {dalt / arriba}, {damunt / encima}, {davall / debajo}, {amunt / arriba}, {avall / abajo}.
    3. Coincidències: {fora / fuera} i, relativament, {baix / abajo}
      1. El trio castellà {abajo / debajo / bajo} és {baix / davall / sota}.

La major part de la gramàtica de Fabra de 1918 està dedicada a la flexió. En la flexió verbal, l’autor no té en compte les necessitats dels escriptors balears ni dels valencians (i, quan cita esporàdicament formes valencianes o balears, les qualifica com a «arcaiques o dialectals», 6a, actitud que quadra amb la concepció centralista descrita més amunt, 2a-b i 2d).

En realitat, les gramàtiques de Fabra deuen estar escrites pensant només en Catalunya. Fuster atribuïa eixe àmbit geogràfic a confessions del mateix gramàtic (6b), i l’estudi dels seus manuals ho podria corroborar (com ara, només tinc consciència d’haver vist topònims catalans en Fabra 1956). A la vista d’eixa informació, no és estrany que les referències a les formes balears i valencianes siguen ben escasses en la gramàtica de 1918 (i, en general, en els seus manuals).

  1. Gramàtiques de Fabra: pensades només per a Catalunya (a). Efecte: poques referències a les formes balears i valencianes (i negatives, «arcaiques o dialectals», b)
    1. «Em consta, per testimonis presencials, que Fabra confessà més d’una vegada que si la seua gramàtica hagués estat projectada amb mires a tot el domini lingüístic hauria estat distinta de la que féu per a ús del Principat.» (Joan Fuster, 1953; reproduït en Ferrando 2006: 241)
    2. «Si no és en els paradigmes dels verbs regulars, hi deixem de consignar aquelles formes arcaiques o dialectals que sols difereixen de les del català central per les desinències a, es i en en lloc de i, is i in del present de subjuntiu (per ex.: siga, sigues, siguen) o per les desinències es, em, eu i en en lloc de is, im,  iu i in de l’imperfet de subjuntiu (per ex.: absolguesses, absolguéssem, absolguésseu, absolguessen).» (Fabra 1918: inici del capítol V)

Les limitacions de Fabra (1918) urgien a elaborar una gramàtica que presentara una descripció més completa i més objectiva del sistema lingüístic, una gramàtica que buscara la coordinació de les parts de la llengua i, correlativament, evitara la supeditació del balear, del valencià i del català occidental al català oriental. En definitiva, els mateixos objectius que calia aconseguir en l’elaboració d’un diccionari. Per una altra banda, també convenia elaborar una gramàtica per a evitar que els correctors, sense fonament bibliogràfic i sense argumentacions, escamparen creences sobre normes (§2.1, 2).

¿Hi havien mitjans per a satisfer la necessitat d’una gramàtica? La resposta és afirmativa. La Secció Filològica disposava de les Converses Filològiques de Fabra (1919-1928), que l’autor incorporà poc a la seua darrera gramàtica (1956). També tenia la gramàtica de Moll de 1937 i la de Sanchis Guarner (de 1950), que conté moltes característiques positives. Per a elaborar el diccionari, hem dit que disposàvem del monumental DCVB (1926-1968), estructurat i redactat fonamentalment per Moll i per Sanchis Guarner. I també hi havia l’anomenat Diccionari Aguiló, materials del renaixentiste mallorquí revisats i publicats per Fabra i Montoliu entre 1914 i 1934.

Eixe conjunt de fonts comporta que és poc objectiva l’afirmació de Ros (el diccionari de Fabra i la  seua gramàtica no s’haurien pogut «superar» fins a l’actualitat, 1). A més, repetim que convenia publicar una gramàtica per a delimitar què era normatiu i què no ho era, i impedir que cada corrector tinguera una idea sobre què seria la normativa lingüística.

  1. Les paraules de Ros (el DGLC i Fabra 1918 no es podrien «superar» fins a l’actualitat, 1) són poc objectives
    1. Les limitacions del DGLC (2) i de la gramàtica (3-6) urgien a elaborar una gramàtica i un diccionari més complets i més objectius.
      1. Calia buscar la coordinació de les parts de la llengua i, correlativament, evitar la supeditació del balear, del valencià i del català occidental al català oriental.
    2. També calien les obres institucionals per a evitar que els correctors propagaren creences sobre normes (§2.1, 2).
    3. A més, les fonts necessàries existien des de mitjan segle xx:
      1. El Diccionari Aguiló (1914-1934), i les aportacions del DCVB (deu volums publicats entre 1926 i 1968), estructurat i redactat bàsicament per Moll i per Sanchis Guarner.
      2. Les Converses Filològiques de Fabra (1919-28), Moll (1937) i Sanchis Guarner (1950).

Recapitulem. Encara que l’IEC va ser creat en 1907, ha tardat moltes dècades (§2.1, 1b) a publicar un diccionari (1995) i una gramàtica (2016), absència que ha enterbolit saber què és normatiu i què no ho és (§2.1, 2). Hom ha intentat llevar importància a eixa absència apel·lant al valor que tindrien la gramàtica de Fabra de 1918 i el seu diccionari (de 1932; §2.2, 1). Però eixes dos obres tenen característiques negatives per als balears, per als valencians i per als catalans occidentals (§2.2, 2, 6); a més, en la gramàtica hi han absències considerables (§2.2, 3-5).

En conseqüència, la Secció Filològica tenia raons de pes per a elaborar unes obres més completes i, sobretot, unes obres que consideraren el conjunt de la llengua i que buscaren la coordinació de les parts. A més, era possible satisfer les dos necessitats, ja que disposava de les fonts necessàries (§2.2, 7).

 

Absència d’obres institucionals de la S. F. durant dècades: causes i efectes (II)

2.1       Publicació d’obres institucionals

La primera obligació d’una institució normativitzadora és establir la normativa d’una llengua, la qual és legal en l’àmbit territorial que li ha assignat la institució política que l’ha creada. En la part de l’Acadèmia (§5.2), tractarem per quin motiu les institucions normativitzadores són creades com a regla general per la màxima institució política d’un país.

Fixar una normativa demana l’elaboració d’un diccionari i d’una gramàtica. El diccionari arreplega les paraules que la institució considera que són de la llengua. Quant a la gramàtica, si està ben feta explica les estructures que la llengua té en cada part de la teoria lingüística (sintaxi, semàntica, flexió, retòrica, formació de paraules per derivació i per composició, fonètica i ortografia).

La Secció Filològica ha tardat moltes dècades a publicar un diccionari i una gramàtica, de manera que convé mirar de quina forma justifica eixa absència. Començarem per emmarcar la institució en la història.

La creació de l’Institut d’Estudis Catalans responia a un desig del Primer Congrés de la Llengua Catalana (1906), i va ser una decisió política d’Enric Prat de la Riba (1870-1917). L’autor citat fon un ideòleg (La nacionalitat catalana, 1906), u dels polítics fundadors del partit Lliga Regionalista (1901), i president de la Diputació de Barcelona (1907-1914). Amb la col·laboració del catalanisme republicà d’esquerres i dels catalans dels partits dinàstics espanyols, creà la Mancomunitat de Catalunya en 1914, la qual va ser la primera passa cap a la recuperació del poder polític propi, perdut per la força de les armes dos segles abans (en 1714).

En el primer any de ser president de la Diputació de Barcelona (1907), Prat de la Riba creà l’Institut d’Estudis Catalans, compost inicialment de quatre seccions (història, arqueologia, literatura i dret). La Secció Filològica es creà en 1911.

¿Quina activitat normativitzadora ha fet la institució al llarg del segle xx? Segons la presidenta actual (M. Teresa Cabré, 2016), les primeres obres «pròpiament institucionals» són el diccionari (1995) i la gramàtica (2016; 1b.i):

  1. Obligacions de les institucions normativitzadores (a) i actuació de la Secció Filològica (b)
    1. Establir la normativa d’una llengua: elaboració d’un diccionari i d’una gramàtica.
      1. Diccionari: conté les paraules que la institució considera que són de la llengua.
      2. Gramàtica: si està ben feta, explica les estructures en cada part de la teoria lingüística.
    2. Activitat normativitzadora: les primeres obres «pròpiament institucionals» són el diccionari (1995) i la gramàtica (2016).
      1. «Va ser l’any 1995 quan va aparèixer la primera obra pròpiament institucional de l’Institut d’Estudis Catalans, el Diccionari de la llengua catalana (primera edició de 1995 i segona edició de 2007). I enguany apareix la primera gramàtica de la institució, la Gramàtica de la llengua catalana, que avui teniu a les mans.» (Cabré 2016: p. XIII).

Les paraules anteriors comporten que la Secció Filològica ha tardat 84 anys a elaborar un diccionari, 105 en el cas de la gramàtica. L’absència d’una gramàtica institucional durant un segle ha tingut un efecte pràcticament inevitable: ha creat incertitud sobre quines formes i quines construccions són normatives i quines no ho són. Com hem dit, la gramàtica i el diccionari d’una institució normativitzadora contenen la normativa. En conseqüència, si una institució no publica eixes obres no tindrem mitjans objectius per a saber quines paraules, quines formes i quines construccions són normatives i quines no ho són.

Al llarg del segle xx, eixa situació ha afavorit la propagació de creences normatives entre els correctors. Durant molts anys, hom assegurava que tal forma, tal paraula o tal construcció seria normativa o no ho seria. Les afirmacions es feien habitualment sense cap fonamentació bibliogràfica, i en general sense argumentacions. En (2b), he reproduït com ho descrivia Joan Solà en 1994.

En rigor, la Secció Filològica sí que havia publicat dos obres institucionals, però es limitaven a l’ortografia. En 1913, edità unes Normes ortogràfiques; al cap de quatre anys (en 1917), un Diccionari ortogràfic. En canvi, les obres posteriors no es publicaren a nom de la institució, sinó a nom d’un membre, Pompeu Fabra. En 1918, aparegué la Gramàtica catalana; en 1932, el Diccionari General de la Llengua Catalana; i cap a 1940 elaborà una altra gramàtica, publicada en 1956.

  1. Efecte de l’absència d’obres institucionals: vaguetat sobre què és normatiu (a-b). Obres institucionals sobre l’ortografia (1913, 1917; c)
    1. Propagació de creences normatives entre els correctors.
      1. Hom assegurava que tal forma, tal paraula o tal construcció seria normativa o no ho seria, en general sense fonamentació bibliogràfica i sense argumentacions.
    2. Descripció de Solà (1994: 303):
      1. «Tantes vegades que he insistit sobre aquesta qüestió [creure que la normativa exclouria Ja no hi han entrades] i mai no m’havia pres la molèstia de consultar precisament la normativa. La raó no és altra que la vaguetat amb què durant dècades hem utilitzat tots plegats el concepte de normativa: barrejant el que diuen certs manuals amb el que s’ha més o menys propagat de sotamà entre els correctors i professors. En podríem dir la tradició escrita i oral, si no fos que en aquest llibre precisament vull intentar de clarificar uns terrenys notablement confusos, confusionaris i empipadors.»
    3. Obres institucionals sobre l’ortografia: Normes ortogràfiques (1913) i Diccionari ortogràfic (1917).
      1. Obres posteriors: a nom d’un membre, Pompeu Fabra.
      2. Gramàtica catalana (1918), Diccionari General de la Llengua Catalana (1932).

¿Per què hi hagué eixa actuació? Un membre corresponent destacat de la Secció Filològica (el dramaturg Àngel Guimerà) no acceptà les Normes ortogràfiques. Tant l’ortografia de 1913 com la de la Renaixença (que practicava Guimerà) es basaven les dos en l’ortografia medieval. Però la proposta de la Filològica (que va ser una obra col·lectiva) no sempre feia variacions clares i avantatjoses davant de l’ortografia medieval. Com ara, canviar rahó per raó és clarament positiu, ja que la a i la o no poden formar diftong. Per contra, canviar les grafies medievals fret o tart per fred i tard són propostes clares per al francés i per a l’anglés, que tenen consonants oclusives sonores en final de paraula (i també fricatives sonores i africades sonores, 3a). En contraposició, les grafies fred, tard creen problemes en català, ja que les consonants que poden ser sonores i sordes perden la sonoritat en final de paraula (3b). No cal dir que eixa propietat justifica la grafia medieval (fret, tart), que la Filològica canvià. En (3c), he reproduït un fragment de l’OIEC (2017) que mostra efectes negatius d’escriure en final de paraula les lletres que representen consonants oclusives sonores. Un altre exemple (ara, global): Iglésias (2012) constata que «els seus mateixos partidaris confessaven que no era apta per als parlants generals»; entre els noms citats, està el de l’editor de 1913, a qui corresponen les paraules reproduïdes en (3c.ii):

  1. Canvi ortogràfic dubtós de la Filològica. Una diferència del català davant del francés i l’anglés
    1. Francés i anglés: tenen consonants oclusives, fricatives i africades sonores en final de paraula.
      1. francés: valide [valíd], acide [asíd], froide [fruád]; prologue [prológ], sang [sang] arabe [aráb], verbe [verb], rumb [rymb] assise [asíz]…
      2. anglés: acid [ásid] catalogue [cátalog] orb ‘esfera’ [o:b], kebab [kebáb] nose [nówz]…
    2. Català: les consonants dites perden la sonoritat:
      1. {neboda / nebot}, {lloba / llop}, {amiga / amic}, {casos / cas} (amb la mateixa grafia que {passos / pas})…
    3. Dos mostres dels efectes negatius de canviar fret, tart per fred, tard:
      1. «Per això, es diu que la grafia bàsica o corrent del so [t] és t (prescindint del fet que, en mots com fred o verd, el so [t] s’escriu d i no t), i que t se sol llegir [t] (malgrat que en atles o setmana es pronuncia [l] i [m], respectivament, o que en coent o molt es pronuncia o no segons el parlar). Les excepcions són freqüents i plantegen sovint dificultats pràctiques en l’escriptura i la lectura perquè la correspondència entre els sons i les lletres no és biunívoca.» (OIEC 2017: §2.1.1)
      2. «La reforma de l’ortografía, continguda en les Normes, presenta per a la gran majoría dels catalans dificultats serioses. L’Institut d’Estudis Catalans ha parlat, com és natural, en llenguatge científic. I són moltíssims els qui no han pogut entendre’l prou bé. D’altra part, les Normes exigeixen una aplicació intel·ligent i àdhuc tècnica, aplicació que sols poden fer amb seguretat els entesos en matèries filològiques i gramaticals. Per al millor èxit de la reforma ortogràfica és precís que’s doni feta al pùblic l’aplicació de les Normes científicament dictades» (paraules d Antoni López Benturas, editor de les normes; reproduït en Iglésias 2012).

Per a defendre la grafia tard, hom apel·la al «criteri de l’etimologia»; però, com he observat més amunt (§1.2, 7b.ii), no he vist fonamentar eixe principi; i, sobretot, no he vist delimitar-lo, absència que permet molts excessos: en qualsevol camp de la fonètica, de la flexió, de la semàntica, de la sintaxi i de la derivació, podríem apel·lar a l’actuació del llatí. Això no obstant, pareix obvi que l’objectiu de la Secció Filològica no és normativitzar el llatí, sinó el català actual, de manera que el criteri de l’etimologia hauria de tindre uns límits clars.

Com que totes les llengües romàniques han decidit conservar l’alfabet llatí i els seus usos de les lletres, el criteri de l’etimologia s’hauria de limitar a una part reduïda de l’ortografia (els dos camps dits i, parcialment, les consonants del radical, que comentarem en el paràgraf següent). Això significa que el criteri de l’etimologia no s’hauria d’aplicar a cap estructura de la fonètica, de la flexió, de la semàntica, de la sintaxi ni de la derivació.

A més, hem de tindre en compte que l’italià, el francés o el castellà (i també l’anglés) tenen centenars de grafies en què es separen de les consonants del radical llatí, casuística que també apareix en català. He posat dos exemples del castellà (la terminació vocal + z apareix en moltes paraules, 4c.i); en italià, m’he limitat a exemplificar que ha suprimit l’excepció dels noms grecs i hebreus en j (Gesù, i no Jesù, 4c.ii). En anglés, he augmentat els exemples per a començar a intuir com de significatives són les separacions de la grafia llatina (4c.iii); l’exemplificació més llarga és la del català (4c.iv). En definitiva, si el català perd la sonoritat en final de paraula en les consonants oclusives, fricatives i africades era factible mantindre les grafies clàssiques (fret, tart), sobretot en el lèxic patrimonial i en el d’ús quotidià.

  1. Criteri de l’etimologia
    1. Ús sense delimitar-lo.
      1. Efecte: permet molts excessos.
      2. Objectiu de la Secció Filològica: no és el llatí, sinó el català actual.
    2. Origen del criteri: les llengües romàniques han decidit conservar l’alfabet llatí, els seus usos de les lletres i, parcialment, les consonants dels radicals.
      1. Límit: la part dita de l’ortografia.
    3. Centenars i centenars d’excepcions en les consonants del radical:
      1. Castellà: dos exemples, una paraula i una terminació: {ex altiare > exalzar > ensalzar}, {capacem > capaç > capaz}
      2. Italià: cultismes grecs i hebreus: Gesù, gerarchia, geroglifico…
      3. Anglés: {franc. casse > angl. case, grafia que també representa el descendent de casus}, {llatí habilitate > francés abilité > angl. ability}, {pass ‘a single step taken when walking or running’ > pace}, {fantasy > fancy}, {anthem ‘himne’: «Old English antemne,  from Late Latin antiphōna antiphon», Word Refference), {Sant Nicolau > Santa Claus}…
      4. Català: {thesaurus però tresor}, {cypressum però xiprer}, {ord-inem però ordr-e}, {soricariu però xoriguer}…; soplujar > aixoplugar}, {capparis > tàperes}, {esclafalls > escrafalls > escarafalls}, {en-cep-egar > ensopegar}, {clotell > clatell}, {balbucejar > embarbussar}, {maiosta > majoixa > majuixa > maduixa}, {castellà flojo > flonjo}, {francés croquignole > croquinyoli > carquinyoli}, {atifell > atuell per atuens, del castellà atuendos, ‘utensilis’}

 

Absència d’obres institucionals de la S. F. durant dècades: causes i efectes (I)

1         Introducció

La introducció del treball planteja 8 temes importants:

  1. ¿Per què el científic té l’obligació de tindre una ideologia i ser conseqüent?
  2. Però ¿per què la ciència deu estar separada de les ideologies?
  3. ¿En què consistix supeditar la ciència a una ideologia?
  4. ¿Per què és factible (i és poc positiu) que una institució normativitzadora depenga d’una ideologia (sobretot si és elitista)?
  5. ¿Quin procés (elemental) hi ha darrere de l’expressió «mort d’una llengua»?
  6. ¿Hi ha relació entre els criteris de la normativa que u aplica i la seua ideologia?
  7. Davant dels parlants, ¿com podem descriure l’actuació humanista, i l’essencialista i elitista?
  8. ¿Què tenen en comú els escriptors i els correctors (Joan Sales, Maria Aurèlia Capmany, Joan Fuster, Albert Pla Nualart…) que han divergit de la Secció Filològica?

1.1       Marc del treball. Limitació

Este article és la primera part d’un treball que intenta deduir si predomina alguna ideologia en la Seccio Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Les altres tres parts estaran dedicades a estudiar com valora el seu manual d’ortografia (OIEC 2017), com tracta els parlants i com s’ha relacionat amb l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Començaré per la justificació del treball complet.

Quan les institucions normativitzadores de llengües ja estan creades (com a regla general per la màxima institució política d’un país), trien elles mateixes la renovació dels seus membres. Eixa condició té l’efecte positiu d’evitar que estiguen supeditades a les institucions polítiques. Però pot tindre una conseqüència negativa: possibilitar que, dins d’una institució, predomine una ideologia de les diverses que existixen entre els professionals d’una llengua.

Entenc com a ideologia el conjunt d’idees que una persona té sobre la vida humana, tant la individual com la social. No cal dir que és del tot ètic (i del tot desitjable) que u intente canviar els aspectes de la realitat humana que no estiguen d’acord amb la seua ideologia. Però convé raonar per quins efectes negatius volem canviar factors de la realitat; i per quins motius pensem que l’alternativa que proposem evitaria els efectes negatius. El marc descrit és aplicable a cada persona i a les comunitats de persones que compartixen un conjunt d’idees.

  1. Institucions normativitzadores de llengües: trien elles mateixes la renovació dels seus membres
    1. Efecte positiu: evitar la supeditació política.
      1. Negatiu factible: possibilitar que predomine una ideologia.
    2. Ètic (i desitjable): intentar canviar els aspectes de la realitat humana que no estiguen d’acord amb la seua ideologia.
      1. Exigència: raonar-ho.

En el camp de la ciència, pot aparéixer la ideologia, encara que hauria de ser adjacent (no interna). Si reflexionem sobre un objecte d’estudi que conté components que no ens agraden, la primera precaució és descriure l’objecte d’estudi com el percebem (no com el voldríem). A partir d’això, és com hem comentat (hauríem d’explicar per quins motius hi han factors en l’objecte d’estudi que trobem negatius; i hauríem de proposar una alternativa que, a més d’estar fonamentada, solucione deficiències de la realitat). Sempre convé escoltar, i en la ciència és obligatori. Hauríem de mirar com ens contesten uns altres científics (sobretot els qui no tenen la nostra ideologia). En canvi, no seria adequat que, quan un científic troba aspectes de la realitat en què no s’identifica, descriguera l’objecte d’estudi no tal com el percep, sinó tal com el voldria, i presentara eixa descripció com si fora la de la realitat.

  1. Ciència i ideologia: hauria de ser adjacent (no interna)
    1. Descriure l’objecte d’estudi com el percebem (no com el desitgem).
      1. Si volem canvis: com en (1b.i).
      2. Cal mirar com ens contesten uns altres científics (sobretot els qui no tenen la nostra ideologia).
    2. Inadequat: descriure l’objecte d’estudi com el voldríem, i presentar la descripció com si fora la de la realitat.

Opine que pot impulsar cap a eixe comportament el fet que un lingüiste practique l’essencialisme (l’actitud de considerar un fet humà prescindint de les persones). En la lingüística, el fet humà són les llengües, les quals només existixen gràcies als seus parlants. Quan els parlants d’un idioma el substituïxen per un altre (o per uns altres), eixe idioma deixa d’existir. Per tant, una llengua i els seus parlants són dos cares de la mateixa realitat. Eixa inseparabilitat implica que el fet de parlar sobre una llengua sense considerar com s’expressen els seus parlants és una actitud essencialista.

  1. L’essencialisme potencia l’error descrit (2b)
    1. Lingüística: el fet humà són les llengües, que només existixen gràcies als seus parlants.
      1. Quan els parlants d’un idioma el substituïxen per un altre, deixa d’existir.
    2. Efecte: parlar sobre una llengua sense considerar els parlants és una actitud essencialista.

No cal dir que no és gens fàcil estudiar si dins d’una institució normativitzadora predomina una ideologia. A més, eixe objectiu demana una investigació ampla i alhora fonda. Davant d’eixa exigència, he d’advertir des del principi que la finalitat d’este treball és molt modesta: només pretenc aportar uns pocs materials sobre la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans per si algun historiador de la llengua decidix emprendre una investigació amb més materials i amb més mitjans.

  1. Estudiar si predomina una ideologia en una institució normativitzadora: gens fàcil
    1. Demana una investigació ampla i fonda.
    2. Finalitat d’este treball: modesta; aportar uns pocs materials.

 

Els Criteris lingüístics de la DGPL davant de l’AVL

Els Criteris lingüístics de la DGPL davant de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua

Resum

L’article explica amb quines finalitats les Corts Valencianes varen crear en el 2001 l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (§1.1). També constata per quines raons socials la institució afavorix les característiques valencianes (enfront de les balears i de les catalanes, §1.2). En eixa situació, la Conselleria d’Educació elaborà en el 2016 un llibre (Criteris lingüístics) que va contra una de les finalitats de crear l’Acadèmia (§2.1). A més, incorre en diverses anomalies (§2.2-§2.5). Abans de l’edició, l’Acadèmia elaborà un informe sobre el llibre, la major part del qual no ha sigut considerat (tant en el títol de l’obra, §3.1, com en les recomanacions significatives, §3.2). De fet, el llibre publicat atribuïx a l’informe de l’Acadèmia la finalitat contrària de la que expressa l’escrit (§3.3). Les conclusions, a més de remarcar que l’actuació descrita perjudica l’ús públic del valencià, demanen al Govern Valencià actual que corregixca els errors tractats (§4).

Contingut:

  1. Causes i efectes de crear l’Acadèmia
    • Factors valencians
    • Factors internacionals
  2. Els Criteris de la DGPL abans de publicar-los
    • Els Criteris i la finalitat social de l’Acadèmia
    • Rang legal de l’Acadèmia i dels Criteris de la DGPL
    • Títol del llibre
    • La DGPL es separa de les recomanacions de l’Acadèmia
    • Dos anomalies metodològiques dels Criteris de la DGPL
  3. Els Criteris lingüístics publicats
    • La DGPL no aplica els títols proposats per l’Acadèmia
    • La DGPL no aplica les recomanacions sobre el model
    • L’informe ¿coincidix amb l’objectiu dels Criteris?
    • Informació electrònica catalana, però no valenciana
  4. Conclusions

 

1      Causes i efectes de crear l’Acadèmia

1.1    Factors valencians

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua va ser creada per les Corts per a omplir un buit: per a establir la normativa lingüística valenciana i posar-la en la legalitat valenciana. La conseqüència és que la normativa de l’Acadèmia és obligatòria per a totes les institucions públiques de la societat valenciana, siga quin siga el seu àmbit geogràfic i siga quina siga la institució de què depenen. En paraules de la primera llei valenciana: «la normativa lingüística de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua és d’aplicació obligatòria a totes les administracions públiques de la Comunitat Valenciana» (art. 41 de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana).

La Llei de creació de l’Acadèmia (1998) desplega l’abast de les seues normes:

Hauran de ser observades per totes les institucions de la Generalitat, pels Poders Públics, per la resta d’Administracions Públiques, el sistema educatiu, i els mitjans de comunicació, les entitats, els organismes i empreses, de titularitat pública o que compten amb finançament públic (art. 5).

Al costat de la normativa, l’Acadèmia també té competència sobre l’onomàstica valenciana (noms propis de lloc i de persones). Però la seua funció no es limita a elaborar normes. Les Corts Valencianes també han encomanat a la institució una missió social important per a la majoria de valencians: contribuir a superar la fractura social sobre la naturalesa del valencià. En concret, la llei de creació especifica que l’Acadèmia també es crea per a ajudar a superar «el conflicte esterilitzador que es perpetua entre nosaltres […] sobre el nom, la naturalesa i la normativa de la llengua pròpia dels valencians».

No cal dir que eixa problemàtica perjudica el valencià: si usar-lo comporta conflictes, és preferible recórrer a la llengua que no en comporta, el castellà. Una de les manifestacions de la fractura social ha sigut supeditar el valencià als interessos de partits polítics. Necessitem que el tema del valencià no estiga subordinat a partits polítics. L’actitud i les accions de l’Acadèmia haurien d’afavorir que els valencians arribem a acords en la defensa del valencià i de la valencianitat.

A causa de la funció social que ha de complir, l’Acadèmia hauria de caminar cap a dos objectius. Internament (en relació a la normativa lingüística), hauria de procurar arribar a consensos davant de les diverses sensibilitats lingüístiques que hi han en la societat valenciana, sempre mirant d’actuar d’una manera objectiva (fonamentant-se en el coneiximent de la història lingüística valenciana, i en les dades i estructures actuals).

Socialment (externament), la institució deu buscar, per imperatiu legal (i per principis sociològics), un model lingüístic que siga identificador i que siga assumible i practicable per la majoria de la societat valenciana. Eixa assumpció per una gran part de valencians serà el procés que farà que la normativa (i, en general, el model lingüístic valencià) passe, de ser subjectivament desitjable, a estar objectivament consolidat.

Cal dir que, entre la fundació (2001) i el 2016, l’Acadèmia ha caminat cap als dos objectius lingüístics indicats (buscar el consens intern, i la identificació i assumpció social). Tenint en compte que al principi eren  pocs els partidaris de la institució i molts els adversaris, cal reconéixer que les persones que han treballat en l’Acadèmia durant eixos anys ho han fet francament bé.

Com a conseqüència de la funció social general de l’Acadèmia, la llei de creació també li encarrega que «vetle per l’ús normal del valencià i defenga la seua denominació i entitat». La primera part del precepte és sociolingüística («vetlar per l’ús normal del valencià»), mentres que la segona és lingüística («defendre la denominació i entitat del valencià»). Notem que, legalment, l’entitat del valencià és aquella que figura en la gramàtica i el diccionari de l’Acadèmia.

A la vista que el contingut de l’assignatura de valencià (què s’ensenya i com s’ensenya) incidix en l’ús normal del valencià i en la seua denominació i entitat, cal deduir que l’Acadèmia té l’obligació d’incloure entre les seues preocupacions i els seus esforços l’ensenyament del valencià. En concret, hauria de desplegar quatre funcions: 1) mirar si els conceptes i les estructures que s’ensenyen responen a «l’entitat del valencià»; 2) analitzar com es vincula el valencià a la societat valenciana; 3) estudiar si l’escola dona la capacitat d’usar normalment el valencià; 4) deduir com podríem contribuir a millorar la docència. Per tant, l’Acadèmia no solament no té cap problema legal per a observar i reflexionar sobre l’ensenyament del valencià, ans al contrari: forma part de les seues obligacions legals.

En una societat democràtica, la política lingüística i la política educativa corresponen al govern (en la societat valenciana, el Consell de la Generalitat). Però, en una democràcia participativa, és positiu que una institució pública (com és l’Acadèmia) puga, en relació a l’ús públic de la seua llengua pròpia i al seu ensenyament, constatar fets, lligar caps i elaborar informes per als poders públics i per a l’opinió pública.

Cal dir que, institucionalment, l’Acadèmia forma part de la primera llei valenciana (està inclosa en l’Estatut d’Autonomia), de manera que és una institució estable, difícil de modificar (són necessaris dos terços de les Corts Valencianes).

 

1.2    Factors internacionals

Si adoptem ara un punt de vista internacional, constatarem que les gramàtiques i els diccionaris d’una llengua civilitzada i culta són acumulatius en dos sentits: en relació al passat i en relació als altres pobles que compartixen la mateixa llengua. Un bon diccionari de l’anglés procurarà tindre aquelles paraules de Shakespeare que no es diuen en l’anglés actual; així mateix, si és un diccionari d’Estats Units mirarà d’incorporar les particularitats d’uns altres pobles (com ara el d’Anglaterra o el d’Austràlia). Eixa actuació té un complement pràcticament obvi: el fet que els parlants d’un poble preferixquen les particularitats actuals d’eixe poble. Ho demana la identificació, la naturalitat, la llealtat.

L’Acadèmia ha actuat com tocava: els seus diccionaris i gramàtiques són acumulatius davant del passat (especialment, el període clàssic) i davant de les Illes Balears i de Catalunya; i procura donar preferència a les particularitats valencianes. Les seues obres posen criteris per a indicar quines paraules, quines construccions i quines formes són les que la institució troba més adequades per als usos generals, per als escrits oficials i per a les administracions públiques: en definitiva, com hauria de ser el model lingüístic valencià.

El diccionari diferencia entre entrades principals i secundàries. Així, el verb jaquir era d’ús habitual en el valencià clàssic fins a 1450. Però fa segles que els valencians només diem deixar. En conseqüència, el diccionari de l’Acadèmia inclou l’entrada jaquir, però envia a deixar. Ara, un exemple geogràfic: com que el valencià (i també el català occidental) diu espill, l’entrada mirall (que és la paraula viva en balear i en català oriental) remet a espill. Les jerarquies referides impliquen que un escrit oficial o d’una administració pública deu usar deixar i espill.

La veritat és que els principis descrits (acumulació i preferència per les formes pròpies) responen al sentit comú. Si hem dedicat tres paràgrafs al tema, és perquè, conscientment o inconscientment, alguns no sempre seguixen el camí de triar regularment les paraules, les formes i les construccions valencianes.

En el llibre El valencianisme lingüístic (2018), recorrent a sociolingüistes i ideòlegs (Lluís Polanco, Toni Mollà, Enric Sòria) he intentat mostrar que l’origen d’eixa actuació està en el valencià escrit dels anys setanta i huitanta (§10.3.1). També hi tracte quins efectes negatius tingué aquell model lingüístic, i com el valencianisme més avançat intentà solucionar-los (§10.3.2). Una conseqüència va ser que el Bloc Nacionaliste Valencià estigué clarament al costat de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua durant tot el procés de creació (§10.3.3).

 

2      Els Criteris de la DGPL abans de publicar-los

2.1    Els Criteris i la finalitat social de l’Acadèmia

És preceptiu que, en qüestions de llengua, tota iniciativa pública demane un informe a l’Acadèmia. Com a conseqüència, el dia 29 de juliol del 2016 la Direcció General de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme (DGPL) envià a l’Acadèmia un llibre titulat Criteris lingüístics de la Generalitat Valenciana, i demanà l’informe per via d’urgència. Entre el final de juliol i el principi de setembre, l’Acadèmia no té activitat. Això obligà a reunir, en agost, tres acadèmics i un tècnic lingüístic per a estudiar l’obra i elaborar un informe, que fon enviat a la DGPL el dia 13 de setembre (es pot consultar en http://www.avl.gva.es/web/acords).

El document recorda la necessitat que el model lingüístic valencià no estiga subordinat a partits polítics: «pensem que seria desitjable disposar d’uns criteris estables i consolidats per al conjunt de les administracions públiques, a fi d’evitar que vagen canviant segons les vel·leïtats personals de cada redactor o les preferències del partit que governe en cada moment».

Convé destacar-ho: si una de les raons de crear l’Acadèmia era evitar que el valencià estiguera supeditat a partits polítics (§1.1), la decisió de la DGPL del 2015-2019 de proposar un model té la conseqüència d’anar arrere. Hem tornat al període anterior a crear l’Acadèmia: supeditar el model lingüístic al «partit que governe en cada moment». Si el Govern Valencià actual no rectifica, a partir d’ara cada Govern Valencià tindrà dret a elaborar el seu model lingüístic.

 

2.2    Rang legal de l’Acadèmia i dels Criteris de la DGPL

La decisió descrita (§2.1) prové d’un òrgan secundari, i té un estatus legal baix. L’informe de l’Acadèmia constata que la seua normativa té la jerarquia màxima per dos raons: per l’article 41 de l’Estatut d’Autonomia (ja reproduït, §1), i perquè la institució forma part de l’Estatut, que és la primera llei valenciana. Un altre informe de la institució (27-01-2017) ho expressa així:

La normativa de l’AVL té valor erga omnes, un valor conferit, a més, per una llei orgànica de caràcter paccionat entre l’Estat i la Comunitat Valenciana, que forma part del bloc de constitucionalitat, com ho és l’Estatut d’Autonomia.

Per contra, els Criteris de la DGPL tenen un rang legal baix:

A diferència del caràcter prescriptiu universal de la normativa de l’AVL, els Criteris no tenen el caràcter de disposició de caràcter general ni han sigut tramitats seguint el procediment legal establit per a l’elaboració d’este tipus de normes jurídiques.

De fet, el llibre de la DGPL només és una «resolució administrativa». Quant a la DGPL, és un òrgan de quart nivell (Consell / Conselleria d’Educació / Subsecretari Autonòmic d’Educació / DGPL).

La suma de les característiques dites explica que les instruccions de la DGPL només són aplicables al Consell i a les conselleries, de manera que es queden fora del seu abast els ajuntaments, les diputacions, les universitats, l’escola, els mitjans de comunicació, l’administració de l’estat espanyol. I també la majoria de les institucions de la Generalitat (les Corts, la Sindicatura de Comptes, etc.): totes les institucions de la Generalitat excepte el Consell i les conselleries).

 

2.3    Títol del llibre

L’obra que la DGPL envià a l’Acadèmia es titulava Criteris lingüístics de la Generalitat Valenciana. Davant d’eixe nom, l’informe recorda que la Generalitat és «el conjunt de les institucions d’autogovern de la Comunitat Valenciana» (art. 20 de l’Estatut): el Consell, les Corts, la Sindicatura de Comptes, el Síndic de Greuges, el Consell Valencià de Cultura, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, el Consell Jurídic Consultiu…

Eixa constatació implica que el títol que havia posat la DGPL era poc adequat (i poc legal). De fet, el títol insinuava que l’Acadèmia (una institució de primer nivell) hauria de seguir les instruccions d’un òrgan de quart nivell (la DGPL). En paraules de l’informe:

Si la Direcció General de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme vol aprovar uns criteris lingüístics propis caldrà precisar que són els criteris de la Direcció General o, en tot cas, del Consell, però no de la Generalitat, sobretot si eixos criteris, tal com s’especifica en l’informe adjunt, divergixen en alguns aspectes de les normes i recomanacions establides per l’AVL, que és, de conformitat amb el que indica l’Estatut, “la institució normativa de l’idioma valencià” (art. 6.8).

Davant de la incoherència descrita, el document de l’Acadèmia deduïx que «caldria corregir» el títol, i suggerix que siga «criteris lingüístics de la Direcció General o, en tot cas, del Consell, però no de la Generalitat».

Les propostes de l’Acadèmia són clares i inequívoques, ja que expressen o bé qui ha elaborat el llibre (la DGPL), o bé a qui es pot aplicar (al Consell).

 

2.4    La DGPL es separa de les recomanacions de l’Acadèmia

Sabem que l’informe de l’Acadèmia constata que els Criteris de la DGPL van contra la necessitat social que el valencià no estiga supeditat a partits polítics (§2.1). Ara, hem trobat la concreció: «eixos criteris, tal com s’especifica en l’informe adjunt, divergixen en alguns aspectes de les normes i recomanacions establides per l’AVL» (§2.3). L’informe descriu 21 «revisions» que haurien de fer les instruccions de la DGPL.

 

2.5    Dos anomalies metodològiques dels Criteris de la DGPL

En la confecció del llibre de la DGPL, hi ha alguna anomalia metodològica. Contràriament als Criteris lingüístics de 1995 (publicats per la Conselleria d’Educació quan encara no existia l’Acadèmia ni el projecte de crear-la), els Criteris de la DGPL no posen qui ha dirigit l’obra, qui l’ha redactada i quines persones han col·laborat. Un treball públic deu dir qui són els autors per a poder atribuir-los els mèrits (i, si escau, per a demanar-los responsabilitats).

Per una altra banda, els Criteris no expliciten si seguixen o no seguixen les normes i les recomanacions de l’Acadèmia. L’actuació adequada hauria sigut que, cada volta que l’òrgan inferior es separara de la institució superior, ho constatara i, sobretot, ho justificara.

Un exemple: l’Acadèmia posa en igualtat Vos quedeu i Us quedeu; però només usa vos en els seus escrits perquè és l’actuació dels valencians (i dels balears); i, especialment, perquè us sona estrany a la majoria de valencians (No puc entendre-vos / entendre-us). En canvi, els Criteris es decanten per us sense aportar cap justificació. Constatar i fonamentar les decisions és una actuació pròpia d’una societat democràtica, transparent, coherent i eficaç, a on cada institució i cada òrgan fa la seua funció.

I bé, en la confecció dels Criteris de la DGPL hi ha hagut l’actuació contrària de la previsible: han sigut els elaboradors de l’informe de l’Acadèmia els qui han hagut de llegir els Criteris i, instrucció a instrucció, contrastar-les amb les normes i les recomanacions de les obres de l’Acadèmia per a trobar les divergències.

 

3      Els Criteris lingüístics publicats

3.1    La DGPL no aplica els títols proposats per l’Acadèmia

Després de comentar característiques dels Criteris abans de publicar-los, mirarem si l’informe de l’Acadèmia ha incidit en l’obra editada (en novembre del 2016).

Hem vist que l’informe observa que el llibre de la DGPL va contra una de les necessitats de la societat valenciana (evitar que el model lingüístic estiga supeditat a partits polítics, §2.1); i sabem que l’obra tenia un títol que comportava que un òrgan de quart nivell (§2.2) manaria sobre una institució de primer nivell (§2.3). Eixes deficiències detectades en l’informe ¿no eren prou per a persuadir un polític reflexiu i responsable sobre la necessitat de modificar l’obra (o sobre la conveniència de no publicar-la)? Això no obstant, l’obra s’ha publicat sense incorporar en general les «revisions» de l’Acadèmia.

La DGPL no ha aplicat els títols proposats (Criteris lingüístics de la DGPL, o del Consell). Al nom inicial (Generalitat), ha incorporat Administració (Criteris lingüístics de l’Administració de la Generalitat). Eixa paraula ¿soluciona els efectes negatius del primer títol, o els augmenta? El nom administració implica que l’obra no seria aplicable als qui l’han aprovada (explícitament o tàcitament): els polítics del Consell.

A més d’incrementar un efecte negatiu, el títol conserva l’anomalia inicial. L’expressió Administració de la Generalitat fa pensar als lectors que els administratius de tota institució de la Generalitat externa al Consell i les conselleries (les Corts, la Sindicatura de Comptes, el Síndic de Greuges, el Consell Valencià de Cultura, el Consell Jurídic Consultiu…) haurien d’aplicar les instruccions de la DGPL. En realitat, els mateixos administratius de l’Acadèmia no haurien d’aplicar les normes de la institució, sinó les instruccions de la DGPL. De fet, una administrativa de l’Acadèmia rebé una telefonada de la DGPL preguntant-li quants exemplars dels Criteris volien a fi que els administratius de l’Acadèmia els aplicaren.

Estem davant d’una actuació que fa pensar, més que en una societat transparent i coherent, en una societat fosca i poc democràtica.

El fet de no posar un nom que expresse a qui són aplicables legalment les normes de la DGPL ha anat acompanyat d’una altra anomalia: repartir el llibre per fora del Consell i les conselleries. Com ara, al cap d’onze dies haver publicat els Criteris (4-12-2016) la DGPL els enviava a tots els ajuntaments valencians. També l’ha repartit a persones, com els assistents al «xvi Congrés d’Estudiants de Filologia Catalana» (València, 4-6 abril del 2017). És com si els destinataris dels Criteris no foren els qui determinen les lleis valencianes, sinó els que apunten el títol posat.

Per una altra banda, el títol del llibre possibilita la coacció, la qual s’ha materialitzat segons informació privada que m’ha arribat (en la p. 176 del llibre El valencianisme lingüístic, 2018, n’hi ha un exemple).

 

3.2    La DGPL no aplica les recomanacions sobre el model

La Introducció del llibre publicat diu que ha acceptat les recomanacions de l’Acadèmia («D’acord amb l’informe emés per l’AVL en data 13 de setembre de 2016, s’han revisat algunes solucions a fi d’adequar-les a les seues recomanacions», p. 13). Però l’afirmació «d’adequar [els Criteris] a les recomanacions» de l’informe de l’Acadèmia no és certa. De 21 revisions que conté l’informe de l’Acadèmia, n’hi han 12 que afecten el model lingüístic valencià. Les altres 9 són detalls insignificants (com ara canviar el holding per l’holding). I bé, la versió publicada dels Criteris ha introduït els 9 detalls insignificants, però cap de les 12 qüestioins que afecten el model lingüístic. Je tractat el tema en el llibre El valencianisme lingüístic (§9.3).

La carta que la DGPL envià als ajuntaments amb un exemplar dels Criteris (13-12-2016) actua igual: descriu el tema d’una manera que fa pensar als lectors que la DGPL ha aplicat les correccions i les recomanacions de l’Acadèmia:

Els criteris han comptat, com no podia ser d’una altra manera, amb l’informe preceptiu de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, arran del qual es corregiren algunes qüestions que no seguien la normativa i s’incorporaren al text altres suggeriments de millora.

Seguim en l’actuació indicada pel títol de l’obra (§3.1): l’òrgan de quart nivell estaria al capdamunt de la jerarquia i, per tant, no tindria per què seguir les recomanacions de la institució de primer nivell. Això mateix explicaria l’anomalia metodològica que ha sigut l’Acadèmia qui ha hagut de buscar les separacions de les seues normes i recomanacions, en compte d’exposar-les l’òrgan inferior (§2.5).

 

3.3    L’informe ¿coincidix amb l’objectiu dels Criteris?

Al costat de no aplicar les recomanacions de l’Acadèmia, hi ha l’afirmació que el seu informe coincidiria amb l’objectiu dels Criteris de la DGPL:

D’acord amb l’informe emés per l’AVL en data 13 de setembre de 2016, s’han revisat algunes solucions a fi d’adequar-les a les seues recomanacions, amb el desig exprés de “disposar d’uns criteris estables i consolidats per al conjunt de les administracions públiques”. L’objectiu compartit amb l’AVL ha sigut la llavor d’aquest treball que ara presentem. (Introducció, p. 13)

Això no obstant, hem vist cap al principi (§2.1) que l’Acadèmia presenta negativament l’actuació de la DGPL per una raó clara (perquè supedita el model lingüístic a partits polítics: «pensem que seria desitjable disposar d’uns criteris estables i consolidats per al conjunt de les administracions públiques, a fi d’evitar que vagen canviant segons […] les preferències del partit que governe en cada moment»).

Atribuir a algú l’afirmació contrària de la que ha dit no és precisament una actuació ètica encomiable.

 

3.4    Informació electrònica catalana, però no valenciana

En la bibliografia, els Criteris de la DGPL no posen l’adreça electrònica del diccionari de l’Acadèmia. Però sí que està la dels diccionaris de l’Institut d’Estudis Catalans, de l’Enciclopèdia Catalana i del Diccionari català-valencià-balear. Semblantment, no està l’adreça electrònica de la gramàtica de l’Acadèmia. En canvi, sí que apareix la de tres obres gramaticals catalanes.

Per una altra banda, la bibliografia no conté les gramàtiques de Manuel Sanchis Guarner, de Carles Salvador i d’Enric Valor. En el llibre citat (2018: §2.3), informe que la consulta d’eixes gramàtiques hauria evitat errors significatius dels Criteris de la DGPL (i faig deu remissions per a verificar-ho).

En el mateix llibre (en §9.4), estudie les variacions entre la primera edició dels Criteris (2016) i la segona (2017), les més importants de les quals són poc positives.

 

4      Conclusions

En el 2015, el canvi de govern en la Generalitat feia pensar en una millora de les condicions democràtiques. I així ha sigut en molts camps del Consell i de les conselleries. Un exemple destacable és que el Govern Valencià del període 2015-2019 ha posat en funcionament una Conselleria de Transparència, Responsabilitat Social, Participació i Cooperació, dirigida per Manuel Alcaraz Ramos, professor d’Alacant de dret.

A més, són molts els polítics d’eixe govern que han anat pel camí de recuperar dignitat per a la política valenciana, actuació que impulsa els valencians a tornar a confiar en la Generalitat. Però els fets que hem descrit ací (§2 i §3) no van per eixa direcció.

Les Corts varen crear l’Acadèmia per a establir i legalitzar la normativa lingüística, i també per a llevar el model lingüístic valencià del tutelatge de partits polítics (§1). En canvi, l’actuació de la DGPL vulnera eixe objectiu de les Corts i supedita el model lingüístic del Consell als polítics que hi hagen (§2.1 i §3.2).

Per una altra banda, el títol de l’obra (§2.1 i §3.1), la distribució per fora del Consell (§3.1) i la manera d’elaborar-la (§2.5) comporten la voluntat de posar un òrgan de quart nivell per davant d’una institució de primer nivell. Per últim, la DGPL fa dir a l’informe de l’Acadèmia el contrari del que diu (§3.3).

Tot això és poc favorable per a la cohesió de la societat valenciana, ja que no busca l’objectiu de superar «el conflicte esterilitzador que es perpetua entre nosaltres […] sobre el nom, la naturalesa i la normativa de la llengua pròpia dels valencians» (Llei de Creació de l’Acadèmia).

A més, tornar a supeditar el model lingüístic valencià a partits polítics va contra l’ús social del valencià. És obvi que un model lingüístic valencià transversal afavorix l’ús públic de la llengua pròpia dels valencians, de la mateixa manera que la vinculació del model a una ideologia induïx a no parlar en valencià aquelles persones que no compartixen eixa ideologia.

El panorama descrit és més trist si tenim en compte que la DGPL és un òrgan d’un Govern Valencià que està clarament a favor de potenciar l’ús públic del valencià. Esperem que el segon Govern del Botànic sàpia rectificar els errors ací descrits, de manera que la seua actuació sobre el model lingüístic valencià siga modèlica per als governs valencians posteriors.

 

 

Absència d’obres institucionals de la S. F. durant dècades: causes i efectes

¿Com justifica la secció filològica l’absència d’obres institucionals durant dècades?

Abelard Saragossà

(membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i professor jubilat de la Universitat de València)

 

Treball presentat en el XI Col·loqui Internacional Problemes i Mètodes d’Història de la Llengua. La llengua desitjada. Universitat de Girona, 24-28 de juny del 2019.

 

Abstract

After separating science and ideology (§1.1), the article justifies the whole work (which will try to deduce if an ideology predominates in the Secció Filològica). The cause would bein the divergences that writers and language technicians have had with the institution since the 50s (§1.2). After 1913-1917 (spelling), the Secció Filològica has been slow to publish works (dictionary, 1995; grammar, 2016, §2.1). The absence would derive from the height of Fabra (§2.2). But the article indicates that there were objective reasons for making works in the 50s and 60s, and that we had means (§2.3). The pertinent fact would be the divergence between Coromines-Sanchis Guarner-Moll (who wanted the linguistic coordination of three peoples) and Aramon-Artells (who had a centralist ideology, based on Fabra 1918-DGLC). For centralism (which would prevail), it was preferable not to produce works. After relating the mythical explanation (the height of Fabra) and ideologies (§2.4), the article shows factors of the 70s that make think about the maintenance of the centralist ideology (§2.5).

 

Keywords: norms, linguistic humanism, linguistic coordination, linguistic elitism, linguistic centralism, linguistic ideologies.

 

Resum

En separar ciència i ideologia (§1.1), l’article justifica el treball complet (que intentarà deduir si predomina una ideologia en la Secció Filològica). La causa estaria en les divergències que escriptors i tècnics lingüístics han tingut amb la institució des dels 50 (§1.2). Després de 1913-1917 (ortografia), la Filològica ha tardat a publicar obres (diccionari, 1995; gramàtica, 2016, §2.1). L’absència derivaria de l’altura de Fabra (§2.2). Però l’article indica que hi havien raons objectives per a confeccionar obres en els 50 i 60, i que teníem mitjans (§2.3). El fet pertinent seria la divergència entre Coromines-Sanchis Guarner-Moll (que volien la coordinació lingüística de tres pobles) i Aramon-Artells (que tenien una ideologia centralista, assentada en Fabra 1918-DGLC). Per al centralisme (que prevaldria), era preferible no elaborar obres. Després de relacionar l’explicació mítica (l’altura de Fabra) i les ideologies (§2.4), l’article mostra factors dels 70 que fan pensar en el manteniment del centralisme (§2.5).

 

Paraules clau: normativa, humanisme lingüístic, coordinació lingüística, elitisme lingüístic, centralisme lingüístic, ideologies lingüístiques.

 

  1. Introducció
    • Marc del treball. Limitació
    • Causa de l’estudi
  2. Absència d’obres institucionals de la Secció Filològica durant dècades
    • Publicació d’obres institucionals
    • Causa de l’absència d’obres institucionals segons el president de l’IEC
    • Causa real de l’absència: ¿per ideologies incompatibles?
    • Conclusions sobre l’absència d’obres institucionals
    • Nota sobre els anys 70 i 80

 

Colomina i el Palmeral d’Elx (IX). Conclusions.

6      Conclusions: aportacions qualitatives de Colomina

6.1    Aportacions lingüístiques

Després del recorregut pausat que hem fet pel llibre de Jordi Colomina, és hora d’extraure conclusions. La primera és que el lingüiste d’Alcoi ha actuat com deu actuar un autor racional i competent: davant de la marginació de formes del valencià (carrascal, palmeral, tarongeral, absents les tres del DIEC, i secundàries en el DNV), no ha apel·lat a creences ni a afirmacions indemostrades. Al contrari, anant pel camí de la ciència ha desplegat una investigació amb dos objectius: descriure la realitat i intentar comprendre-la. El treball (que ha acabat en un llibre) no solament aconseguix explicar les formes valencianes. La seua mirada ampla ha arribat a més objectius dels que s’havia marcat inicialment.

En primer lloc, el lingüiste valencià ha mostrat una evolució pròpia de les llengües romàniques meridionals (l’occità i les de la Península Ibèrica): el sufix derivatiu llatí -al / -ar ha adquirit tres valors, l’augmentatiu (penyal), el d’abundància (fangal ‘lloc a on abunda el fang’) i el col·lectiu (boval ‘estable de bous, lloc que conté bous’, §2.3). Eixa primera aportació és útil per a un tema important: l’agrupació del valencià-català dins de les llengües romàniques. Hem comentat la possibilitat que no sigam ni una llengua «iberoromànica» ni «gal·loromànica», ja que a voltes estem amb els uns, a voltes amb els altres i a voltes amb ningú, panorama que implica tindre una personalitat pròpia. En la terminologia, hem agrupat el castellà, l’asturià i el gallego-protugués amb el nom (llengües romàniques) ibero-atlàntiques, el qual obri la porta a agrupar el valencià-català i l’occità amb el nom (llengües romàniques) ibero-mediterrànies. Eixa classificació (que deixa a soles el francés) respecta la idea que eixe idioma i el romanés són els que més s’han separat.

En segon lloc, l’aportació de Colomina permet fer una deducció eficaç: les característiques de les llengües romàniques meridionals són útils per a aportar proves davant dels qui afirmen sense proves que una coincidència del valencià-català amb el castellà seria un castellanisme. En el cas estudiat, la major part de l’occità fa un ús ample de la forma -al (brossal, garrigal, p. 57; favaral, fromental, vinyal, p. 76; etc.). A més hi ha alguna coincidència significativa entre el català i l’occità (com ara la paraula fotral, ‘gran quantitat de’, p. 194).

En tercer lloc, el llibre del lingüiste valencià mostra que totes les llengües romàniques tenen el sufix derivatiu -ar per la raó que prové d’una tendència fonètica del llatí (com ara la forma cañamelar del castellà, p. 58). Eixa evolució ha fet que el castellà dispose de paraules acabades en -ar que tenen un valor clarament col·lectiu. Així, la paraula costillar seria inicialment com castellar (‘territori d’un castell’ / ‘part del costat d’un animal’). Però el valor que té costillar en el castellà actual és ‘pluralitat de costelles preparades per a ser cuinades’. En el «google», he trobat 1.660.000 exemples de costillar (2019-07-27).

No he arreplegat els noms col·lectius castellans en -ar, però no són escassos ({espino / espinar}, p. 93, {limón / limonar}, p. 101, {plantón / plantonar}, p. 111, {topo / topar}, p. 125; {almeja / almejar}, colmena / colmenar}, p. 129; etc.). De les 624 paraules del castellà que estudia Colomina, 207 s’acaben en -ar (p. 208, taules 6.5 i 6.6); en les pàgines 218-220, n’hi han dotzenes (encara que caldria deduir quantes paraules expressen el valor col·lectiu o d’abundància). La conseqüència d’eixos fets és que té poc de sentit creure que, per a expressar el valor col·lectiu (o d’abundància), el castellà recorreria a -al i el català a -ar.

En quart lloc, l’estudi de Colomina permet deduir que les formes valencianes responen en general a quatre factors:

  1. Formes heretades del llatí o de l’estadi llatí (espinal).
  2. Formes que deriven de la tendència fonètica a evitar dos r en dos síl·labes seguides (com en peregrí > pelegrí: carrascal).
    1. El segon factor és compatible amb el primer (cf. carrascal).
  3. Estructures pròpies (plantes: {tomata / tomatera / tomatar}; arbres: {garrofa / garrofer / garroferal}.
    1. L’estructura dels arbres està vinculada al segon factor (evitar dos r en dos síl·labes seguides, ara en la mateixa, -eral).
  4. L’estructura de les plantes agrícoles (nom del fruit + -ar: fesolar) s’ha estés a uns altres àmbits. Llocs a on abunda:
    1. una planta silvestre (siscar, mansegar);
    2. una classe de pedra o de terra (codinar, argilar);
    3. un animal (granotar, petxinar);
    4. També pot designar un lloc per a produir materials de la construcció (teular, rajolar, algepsar);
    5. El valor descrit (4a-c) és diferent de ‘conjunt d’animals’ sense referència a un lloc (barracam, paraula viva en l’Horta). El valor predominantment col·lectiu apareix esporàdicament (bestiar, 127).

La força del model de les plantes pot canviar la terminació -al per -ar (fangal ˃ fangar, p. 172), i també pot superar la tendència fonètica a evitar dos r en dos síl·labes seguides (un runar, p. 11).

Fora de les estructures lingüístiques, hi ha una altra aportació lingüística. El recorregut de Colomina permet que es tornen comprensibles moltes paraules actuals que pareixen idiosincràtiques, com ara bancal, camal o pernil. Quan a un lector li diuen que eixes paraules deriven de banc, cama i perna (DCVB), no ho entén, ja que -al no és un sufix productiu i, per tant, diu poc als parlants (molt sovint, res). El sufix augmentatiu -al només crea, esporàdicament, alguna paraula expressiva (cadiral, carneral, dineral, fotral, fumal, p. 197).

Per una altra banda, el lingüiste d’Alcoi incorpora una quantitat increïble de consultes bibliogràfiques i d’informació, mitjans que li permeten tractar més de dos mil paraules: només un bon dialectòleg és capaç d’actuar d’eixa manera.

Hem trobat alguna actuació millorable, cosa del tot previsible: en la ciència, no existix la perfecció. Això permet que, davant d’una investigació, sempre és factible opinar que tal qüestió o tal altra es podria tractar d’una altra forma. A més, si un treball té l’envergadura del llibre que ressenyem serà fàcil fer alguna observació puntual.

 

6.2    Normativa lingüística: ciència i humanisme

El camí desplegat permet fer deduccions davant de dualitats. Els noms colomar, gallinar i conillar (p. 127-128) no responen al valor ‘lloc a on abunden els coloms’, etc. El valor que indiquen eixos tres noms és ‘lloc a on tenim (i viuen) els coloms, etc.’, el qual correspon a -er (formiguer, porquera, aguller, saler, sucrera, etc.). En el cas dels coloms, les dos formes estan prou esteses (segons el DCVB, colomer seria pròpia de «Gir., Andorra, Pallars, Ribagorça, Massalcoreig, Vendrell, Morella, Gandia, Mall»; posa tres exemples medievals; colomar correspondria a «Cerdanya, Ribagorça, Barc., Igualada, Camp de Tarr., Urgell, Ribera d’Ebre, Men., Eiv.»; un exemple medieval).

Semblantment, un paller no és un lloc a on abunda la palla, sinó el lloc a on la guardem. La forma pallar és privativa de Cullera (DCVB); en altres llengües, existix en aragonés (pallar), en castellà (pajal i pajar), en asturià i en gallego-portugués (amb la mateixa dualitat que el castellà). La proposta que apliquem permet diferenciar fangar i fanguer (fangar: lloc a on abunda el fang; fanguer: lloc que conté fang; tot és fang, com en un femer tot és fem). Eixa caracterització de -ar i -er justifica la intuïció dels parlants, per als quals un pedregar i una pedrera són conceptes prou diferents.

Realment, el treball de Colomina hauria de ser molt corrent entre els lingüistes balears, valencians i catalans: fer investigacions amb la finalitat d’aclarir problemes de la normativa i fonamentar una proposta. En canvi, eixa classe de treballs són escassos.

Despleguem la unió que hi ha, en la ciència, entre el passat, el present i el futur. L’estudi del passat permet comprendre el present, i té la finalitat de deduir per a on hauríem d’anar en el futur. Tenint en compte eixe marc, convindrem que, una volta que Colomina ha explicat el present per a entendre com actua el valencià, caldria aplicar les seues deduccions i resultats al DNV. A més, hem vist que, en una quantitat significativa d’entrades, l’actuació d’eixe diccionari respon a la creença que el català tindria -ar allà a on el castellà diu -al (com ara en el Palmeral d’Elx, el Carrascal d’Alcoi i els tarongerals de moltes comarques valencianes).

Si ajuntem el valor intern de la investigació de Colomina (§6.1) i el marc extern que acabem de descriure, convindrem que ens trobem davant d’un llibre destacable: una obra que hauria d’estar en la biblioteca de molts lingüistes.

Al costat de les actuacions davant de les paraules derivades amb -eral i -al, també seria molt positiu estudiar l’actitud davant de les variacions dels parlants quan hi han dos r en síl·labes seguides (o pròximes). Hem comentat que hi han casos en què la normativa ha actuat com toca: davant del canvi verdureria ˃ verduleria, l’ha acceptada, i figura com a forma bàsica tant en el DIEC com en el DNV. Això no obstant, si consultem el CIVAL trobarem 5 exemples de verdureria i 3 de verduleria. Això deu ser un efecte de les dècades anteriors, en les quals es malmirava verduleria, forma que s’excloïa dels diccionaris o apareixia com a secundària (com ara en el GDLC).

Un altre exemple d’eixa actuació és quan la RAE inclou pelegrino, però remet a peregrino i qualifica pelegrino com a «vulgar». L’humanisme deu buscar criteris objectius i procurar defendre les persones i les comunitats humanes. Per contra, l’actitud elitista de desqualificar les persones convé evitar-la.

Una cosa semblant ha passat en el nom de l’ocell que, en la llengua clàssica, es deia tortra. Com que hi havia la mateixa estructura que en perdre, els parlants acabaren per canviar la forma; però no suprimiren una r, sinó que posaren una o: tórtora, forma que el DCVB ja document al final del segle xv. Eixa variació millorava la paraula, però seguia tenint dos r pròximes. Finalment, els valencians i els empordanesos hem canviat una r per una l (tórtola). Però hom ha actuat com la RAE: el DCVB qualifica tórtola com a «dialectal» (terme que equival a desqualificar sense argumentar); i el DIEC i el DNV l’han exclosa. Com que les dos llengües tendixen a evitar r / r (§2.2: frater / flare / fraile), és comprensible que puguen coincidir (tórtora ˃ tórtola, com en verdureria ˃ verduleria).

Mirant-ho des de fora, es podria pensar que l’Acadèmia valenciana, la Secció Filològica i l’Acadèmia del castellà han actuat igual: en compte de considerar les estructures i les tendències de la llengua (que expliquen pelegrino en castellà, i tórtola en valencià i en empordanés), els uns deuen haver pensat que pelegrino és suspecte d’influència valenciana i catalana; i els altres hauran pensat que tórtola és una supeditació al castellà. I qui ho paga són sempre els mateixos: els parlants.

He fet les darreres reflexions perquè el mèrit que més destacaria en el llibre de Jordi Colomina és actuar d’una manera científica i alhora humanista: buscant criteris objectius (ciència) i defenent els parlants (i, per tant, les persones: humanisme). Com a lingüiste i com a valencià, li estic molt agraït. Espere que els lingüistes jóvens seguixquen el seu camí, perquè obtindrien dos beneficis: guanyarien ells com a persones; i, alhora, contribuirien a seguir construint una societat cada dia més humana i més solidària entre les persones.

 

Colomina i el Palmeral d’Elx (VIII). ¿Predomina pom-er-al en el conjunt de la llengua?

5.3    Dades geogràfiques i quantitatives a favor de palm-er-al

El capítol huit té la finalitat de tractar les dualitats {-eral / -erar} i {-al / -ar} en balear, en valencià i en català, i les dades que Colomina oferix als lectors van a favor de -eral. En primer lloc, reproduïx les dades de l’Atles Lingüístic del Domini Català (ALDC) sobre els col·lectius de tres arbres (carrasques o alzines, nogueres i pomeres, p. 238-240).

La part de la llengua que diu carrasca (el valencià i el català meridional) fa carrascal; la part que usa alzina recorre a alzinar. Hi ha algun punt del nord-est català (el bisbat de Girona i la Catalunya Nord) que aplica alzineda, és a dir, la solució del llatí. En el cas de noguera i pomera, eixa opció és pràcticament general en la regió dita (noguereda i pomereda). Això significa que la part més antiga de l’idioma és la que està més vinculada al mitjà del llatí ({-etum / -eta}, en concret {-eta > -eda}).

Però centrem-nos en -eral i -erar. El valencià, el català occidental i algun punt del català oriental diu nogueral. El balear no usa eixe terme. El català de Girona i de Perpinyà recorre al mitjà de alzineda (noguereda). I només tres punts del català oriental diuen noguerar (un punt, nogar). La conseqüència és clara: nogueral predomina molt sobre noguerar. El resultat canvia poc en la pomera. El valencià, el català occidental, el mallorquí i dos punts del català oriental diuen pomeral (o mançaneral); la major part del català oriental diu o bé pomerar (al sud), o bé pomereda (al nord).

Sobre el valor del conjunt, no cal dir que tres arbres és una part molt reduïda del conjunt d’arbres fruiters, de manera que convindria tindre més dades per a deduir quina força deuen tindre -eral i -erar en la ment dels parlants.

Els tres mapes descrits van acompanyats per la distribució de molts noms de camp d’arbres (en -eral i –erar, p. 241-246). El resultat torna a decantar-se molt cap a -eral (-erar només predominaria en menorquí, 8):

  1. Tortosí: 17 noms en -eral i 1 en -erar (paumerar).
  2. Pallarés i ribagorçà: 8 noms en -eral i 1 en -ar (un pasturar, ‘lloc que conté una pastura abundosa’).
    1. Eixe nom podria ser paral·lel a un brossar.
  3. Rossellonés: 3 noms en -eral (cloteral, pereral, riberal) i 1 en -erar (falguerar).
  4. Valencià: 36 noms en -eral i 9 que es diuen en -eral i en -erar.
    1. Les formes en -erar provenen de fonts escrites que comporten l’Horta i el Camp del Túria (p. 242).
    2. Les 9 paraules en -erar no les he sentides entre les llauradors de Silla. Convindria saber si perduren.
  5. Català occidental: 10 noms en -eral i 4 en -erar.
  6. Català oriental: 10 noms en -eral, 9 en -erar, 1 en -al (pastural), i 6 que es diuen en -eral i en -erar.
  7. Mallorquí: 7 noms en -eral i 3 en -erar
  8. Menorquí: 1 nom en -eral i 4 en -erar.
  9. Eivissenc: 1 nom en -eral.

Com en els mapes dels arbres, convindria tindre més dades per a acostar-nos a la realitat. Però, encara que siga un resultat provisional, convé constatar que les dades que ha arreplegat el lingüiste valencià van a favor de -eral.

 

5.4    Sobre la vitalitat de -ar en valencià

Hem vist més amunt que el fet de no considerar els factors qualitatius situa el castellà cap a -al (-ar tindria el 35%) i el català cap a -ar (tindria el 73%). Afegim ara que, quan Colomina exposa les dades sobre el valencià reproduïdes en el quadre de dalt (en 4), informa que, en la seua documentació,  disposa de 12 noms valencians en –al, 7 en -ar i 20 que tindrien les dos opcions (p. 242). Eixes dades fan pensar dos coses. La primera és que dacsal predominaria sobre dacsar. La segona implicació és que hi hauria molta mescla (la mitat dels noms podrien recórrer a -al o a -ar).

Si ara sumem el primer factor (català: 73% de –ar) i el segon (valencià: predomini de dacsal i molta mescla), és comprensible que Colomina interprete que el català oriental seria innovador (com el gascó), mentres que el valencià seria conservador (com el català occidental i el català septentrional, p. 246).

Opine que convindria mirar si eixa deducció és el resultat de no fer actuar els factors qualitatius. No cal dir que les dades sobre els 39 noms valencians (12 + 7 + 20) són reals. Però diria que no representen qualitativament el valencià. La realitat de Silla és que hi han molts camps de plantes agrícoles en -ar, i no en recorde haver sentit cap en -al. A més, tenint en compte que el valencià central és prou uniforme caldria indagar si el parlar dels llauradors de Silla coincidix substancialment amb com anomenen els camps de plantes els llauradors de les planes litorals situades entre Castelló i Dénia.

Per la direcció contrària, en les dades del quadre anterior he notat que les 9 paraules en -erar que el nostre autor relaciona amb l’Horta i el Camp del Túria no les he vistes usar entre les llauradors de Silla. Si en el passat d’eixes dos comarques valencianes hi han hagut vacil·lacions entre -eral i -erar, convindria mirar si la tendència a evitar dos r en dos síl·labes seguides (o en la mateixa: tarongerar) ha pogut més i ha fet desaparéixer la terminació -erar.

En l’ús del sufix derivatiu –ar com a ‘territori que conté una col·lectivitat abundosa o una massa d’una espècie’, diria que el valencià és innovador: molt innovador. Com a fill de llauradors que soc, conec de primera mà la força que tenen els fesolars entre els llauradors de l’Horta i de la Ribera, entre els quals no he sentit cap faval. Per una altra banda, no m’he anotat les voltes en què Colomina informa que paraules en -ar fora de les plantes i els arbres són valencianes; però eixes paraules no són escasses. Recorde els granotars, petxinars o caragolars (p. 122-123), o el trio teular, rajolar i algepsar (‘lloc a on fan teules, rajoles o algeps’, p. 187, 151), o els fontanars (contra els fontanals, p. 188). Si em deixeu expressar una efusió sentimental, faria una pregunta: entre els factors que expliquen que el castellà espanyol use prou més -ar que l’asturià, el gallego-portugués i el castellà americà ¿no estarà la creació dels llauradors valencians {fava / favera / favar} i l’aplicació de favar fora de les plantes agrícoles (plantes silvestres, classes de pedres i de terra, i animals)?

Per una altra banda, davant del costum de parlar de castellanismes sense proves (cf. palmeral, carrascal) observaré que tant el valencià com el castellà deuen tindre des de sempre el nom olivar per a designar un camp d’oliveres (la -r final és la conseqüència d’una l en el radical: o-liv). El nom olivar apareix moltes voltes en la documentació valenciana (el CIVAL en conté 157 exemples), i està reforçat per noms oficials (com ara la Mare de Déu de l’Olivar, d’Alaquàs, l’Horta). Això no obstant, en la llengua viva només conec oliveral, forma que no existix en castellà segons la RAE (Real Academia Española; per cert, el nom objectiu i informatiu seria Real Academia del Castellano).

 

Colomina i el Palmeral d’Elx (VII). Algun punt millorable del llibre ressenyat.

5      Per a augmentar l’aplicació del treball de Colomina

5.1    ¿Per què cal començar per les plantes i pels arbres?

Més amunt (§4.3), ens hem preguntat com cal estudiar el sufix llatí -al / -ar en valencià-català, i hem trobat adequat l’enfocament de Colomina, que comença per les plantes i pels arbres (§4.1-§4.2). Però no hem exposat la causa d’eixa camí: ¿per què cal començar per les plantes i pels arbres? Si estudiàrem l’aplicació de –al / -ar en llatí, ¿actuaríem igual? Quan el nostre autor comença a tractar el sufix llatí no apareixen ni arbres ni plantes (p. 15-16). Per tant, hem de justificar per quin motiu, a l’hora d’estudiar les llengües romàniques meridionals, comencem per les plantes i pels arbres.

Crec que la resposta a eixa pregunta depén de quatre factors, vinculats entre ells. El primer factor és la proposta que el sufix llatí -al seria l’equivalent del nostre -er. El segon és un efecte d’això: l’equivalència comporta que -al / -ar hauria d’haver desaparegut, ja que els parlants procuren evitar la inutilitat de tindre dos sufixos derivatius amb la mateixa funció. El tercer factor és el desenllaç del conflicte: si -al / -ar no ha desaparegut, és perquè, en les llengües romàniques meridionals, ha pres el valor augmentatiu qualitatiu augmentatiu (‘gran’, penya / penyal), el valor quantitatiu augmentatiu indefinit (‘molt’, argila / argilar) i el valor quantitatiu augmentatiu definit (‘molts’, fava / favar). Mirem el quart factor: dels tres valors dits, els realment importants són els quantitatius, els quals tenen com a aplicació fonamental les plantes i els arbres: ja hem justificat quin deu ser el començament de l’estudi de -al / -ar en les llengües romàniques meridionals.

En les plantes agrícoles i en els arbres, ¿ha desplegat alguna llengua romànica meridional l’estructura a què hem tendit nosaltres ({fava / favera / favar} i {albercoc / albercoquer / albercoqueral o albercoquerar})?

El fet que les plantes i els arbres dels llauradors estiguen unides a un camp justifica que el valor del sufix derivatiu productiu és ‘territori que conté una col·lectivitat abundosa de la planta o l’arbre referit’. A partir d’eixe marc, ho hem aplicat fora dels camps (un matollar, un llestisclar) i fora dels vegetals. La primera extensió seria la vinculada a la terra, en la qual hi han classes de pedra i classes de terra, siguen comptables (un codinar) o siguen no comptables (un argilar). També seria factible focalitzar els animals que abunden en un territori (un rabosar, un granotar).

La terminació de tarong-er-al està unida a una tendència popular que ja existia en llatí i que no ha desaparegut (mirar d’evitar dos r en dos síl·labes contínues, {peregrí ˃ pelegrí}, {verdureria ˃ verduleria}). Es podria mirar si hi ha relació entre tarong-er-ar i pronunciar per-dre, procés que deu estar vinculat a cartró. És a dir, l’esforç (exitós) en una part de la llengua per a evitar la reducció de arbre > abre i recuperar arbre ¿hauria amainat la resistència a tindre dos r en dos síl·labes seguides (o en la mateixa), i això hauria facilitat el tarong-er-ar?

Fora del valor ‘territori que conté una quantitat abundosa d’una espècie (una col·lectivitat o una massa)’, el sufix derivatiu -al no deu haver desaparegut de la ment dels parlants. No és, certament, un sufix regular i productiu. Però permet crear esporàdicament noms derivats de noms que comporten el valor ‘augmentatiu’, siga en la qualitat (‘gran’, cadiral, carneral) o siga en la quantitat (‘gran quantitat de’, dineral, fotral, fumal); en eixa aplicació, només apareix la forma -al. Colomina observa que l’ús nominal de -al és expressiu (p. 194). Quan s’aplica a un adjectiu, significa ‘molt’ (meló tendral ‘classe de meló, molt tendra’).

En algun derivat (més o menys aïllat), el sufix -al / -ar comporta ‘col·lectivitat (d’un lloc)’ (centenar, bestiar ‘els mamífers d’una casa o d’una finca’, personal ‘les persones d’un lloc’).

La darrera part de l’estudi de -al / -ar haurien de ser aquelles paraules (molt nombroses) en què el parlant pot vore una paraula derivada, però no entén el valor del sufix derivatiu (com ara forn-al, o sol-ar; i molts cultismes, com ara tribuna / tribunal). Com a apèndix, podrien aparéixer les paraules que per als parlants són simples (com ara hostal), però que en un estadi del passat foren derivades (hoste / hostal).

 

5.2    Dos efectes poc positius del camí de Colomina

Moltes de les idees anteriors apareixen implícitament en el treball de Colomina, encara que no arriben a estructurar el conjunt del treball. Una conseqüència són els 21 valors (resumits parcialment en la secció anterior, §4), els quals no sempre són útils per a relacionar, estructurar i interpretar els valors derivatius que són vius i productius (o significatius).

El fet de no estructurar tot el llibre basant-se en el grau de vitalitat de cada aplicació de -al / -ar té un altre efecte poc positiu en la manera d’interpretar les quantitats. Sens dubte, la ciència ha d’explicar les quantitats, però eixa operació es fa des de la qualitat, que depén de la teoria. Si la teoria no està del tot ben orientada, les interpretacions de les quantitats no serà fàcil que siguen del tot adequades.

El nostre autor distribuïx les més de dos mil paraules que estudia per set «varietats lingüístiques»: 770 del català, 624 del castellà, etc. (p. 208). A partir d’això, extrau percentatges de paraules amb -al, amb -ar i amb les dos (amb -al i -ar, com ara fangal i fangar). El resultat és el següent: el portugués tindria un 96,5%de al, i un 7% de -ar; el castellà, 80,5% de -al i 35% de -ar; el català, 45% de -al i 73% de -ar; el gascó, 21% de -al i 86% de -ar; etc.

En l’elaboració d’eixos percentatges, no hi ha distinció entre tres grups: les paraules que per als parlants no són derivades (hostal); les que veuen que són derivades però no les entenen (en cultismes, tribuna / tribunal; i en paraules patrimonials, forn / fornal); els noms que són derivats i els entenen (dacsa / dacsar).

El fet de considerar les dades quantitatives sense els factors qualitatius comporta una interpretació poc objectiva: si el català té un73% de -ar i el castellà un 35%, això impulsarà a creure que seria preferible tarongerar a tarongeral. Per tant, les dades brutes (sense els factors qualitatius) no van a favor de les dades i les deduccions del lingüiste d’Alcoi (el sufix de palmeral és coherent i genuí), sinó en contra, ja que alimenten el prejuí que degué crear el DGLC (tarongerar seria millor que tarongeral).