5. Alternativa (III). Els qui aprenen ben bé (i podria ben ser que) ¿les usen bé?

Començarem l’estudi de ben bé formulant preguntes. ¿Què significa i, com a conseqüència, a quines oracions es pot aplicar? L’oració N’eren ben bé trenta ¿significa N’eren cap a trenta (o, simplement, N’eren trenta)? ¿Què aporta ben bé a l’oració No sabem ben bé si responien a això? ¿Hi significa ‘exactament, amb precisió, segur’ (No sé segur si responien a això)? Un exemple semblant: No estic ben bé com estava ¿significa No estic exactament com estava? Notem que en cap de les interpretacions dites hi ha expressivitat, i la paraula ben és inherentment expressiva. A això, cal afegir que el Corpus Informatitzat del Valencià (CIVAL, de l’AVL) no constata cap ben bé en la documentació valenciana escrita abans de 1919, cosa que fa pensar que ben bé deu ser absent del valencià general.

No és òbvia tampoc la funció comunicativa de ben en podria ser que. Un exemple: ¿quin valor afegix ben si l’incorporem a l’oració Podria ser que haguera vingut (Podria ben ser que haguera vingut)?

Al costat de les inquietuds teòriques, trobarem reaccions estranyes en la normativa. Trobarem que hi han hagut dos actituds de direcció oposada: per una banda, enlairar la construcció ben bé (Fabra); per l’altra, actuar com si no existira (DCVB, §5.4.1). També sorprén una altra actuació: el fet que els escriptors valencians poden usar malament ben bé (§5.4.3).

Emmarquem la qüestió. En haver descrit el camp semàntic de les quantitats indefinides (molts, massa, uns pocs, §5.2) i amb quins mitjans i per quin camí hauríem creat el ben quantitatiu (un espectacle ben agradable) a partir del ben qualitatiu (un treball ben elaborat, §5.3), ara ens pararem a estudiar dos construccions que, a mesura que avançarem, comprovarem que són particulars (és a dir, no responen als usos quantitatius regulars de ben / bé, ‘bé del tot + expressivitat’). Són les construccions ben bé (§5.4.1-§5.4.5) i podria ben ser que… (i variants: pot ben ser que…, §5.4.6).

Els parlants que no coneixen ben bé de la llengua viva (que no són precisament una minoria: també els balears i potser una part dels catalans) ¿quin valor pensen que aporta eixa construcció a les oracions en què figura? En el cas de la construcció podria ben ser que…, ¿de quina manera enriquix ben les oracions de què forma part?

A mesura que analitzarem eixes dos construccions, trobarem que les preguntes que hem formulat no tenen una resposta simple i clara. De fet, l’estudi de ben bé (§5.4.1-§5.4.5) és més llarg que la caracterització del camp semàntic de les quantitats indefinides (§5.2) i la justificació de la formació del ben qualitatiu (§5.3). L’extensió deriva de les irregularitats que conté l’ús de la construcció ben bé (§5.4.2). L’explicació de les construccions regulars (o previsibles) és habitualment més simple, més clara i més breu que l’estudi de la formació de les construccions irregulars.

Arribarem a una proposta simple sobre el valor de ben bé: seria el mateix que té bé que, prou que, ausades que (No estic ben bé com estava = Ausades que no estic com estava, §5.4.4). Acabarem l’estudi de ben bé amb un apartat (§5.4.5) que mostra que el GDLC millorà un poc l’actuació de Fabra. El DIEC no ha incorporat eixa millora, mentres que el DNV ha tingut en compte el GDLC. A més, la proposta del DNV sobre ben bé està equilibrada entre el potenciament de Fabra i l’exclusió del DCVB.

 

5.4.1   La construcció ben bé: entre l’enlairament (Fabra) i l’exclusió (DCVB)

¿En quina part de la llengua es diu la construcció ben bé, des de quan existix i què significa? Si contrastem el DGLC i el DCVB, trobarem que Fabra tracta ben bé com a la tercera accepció quantitativa (§2.1, 1), a la mateixa altura que l’ús bàsic (ben alt), i també al mateix nivell que aquell ben que va entre el temps i el participi (T’ha ben enganyat). A més, posa en ben bé la mateixa quantitat d’exemples que en el ben bàsic (cinc, reproduïts baix en 2a).

En canvi, el DCVB descriu set accepcions qualitatives i cinc quantitatives (§2.2, 8), entre les quals no n’hi ha cap per a ben bé. Això no obstant, eixa construcció apareix en un exemple de l’accepció setena (que és la que marca la intersecció entre el valor qualitatiu i el quantitatiu): «Va creure que estava ben bé en camí de adobarse». Correspon a Martí Genís, que era de Vic i va escriure entre 1874 i 1925 (1b).

De les dades del DCVB, podem extraure dos deduccions. En primer lloc, la construcció ben bé podria ser recent (no constatada en la documentació del DCVB abans del final del segle xix). En segon lloc, a la vista que el DCVB tenia molt en compte l’actuació del DGLC l’exclusió de ben bé fa pensar que Moll i Sanchis Guarner divergirien de Fabra. En concret, considerarien que la construcció ben bé no seria significativa ni geogràficament ni semànticament (1c):

  1. Actuació davant de ben bé: contrast entre el DGLC (que destaca ben bé, a.iv) i el DCVB (que l’exclou, iv-v)
    1. Estructura de l’entrada del DGLC (§2.1, 1): tractament paral·lel del ben bàsic (ii) i de la construcció ben bé (iv).
      1. Definició qualitativa de .
      2. Dos barres. Definició quantitativa de ben («en alt grau», §2.1, 1c). Cinc exemples.
      3. Dos barres. Entre el temps i el participi («del tot», T’han ben enganyat).
      4. Dos barres: «ben bé»: definició i cinc exemples (tants com en la definició quantitativa de ben).
    2. Estructura de l’entrada del DCVB (§2.2, 8): exclusió de ben bé, que apareix en un exemple de l’accepció qualitativa que transita cap al valor quantitatiu (iii-iv).
      1. Definició general de bé / ben; és qualitativa.
      2. Set accepcions qualitatives (§2.2, 8c-e) i cinc intensificadores (8f).
      3. L’accepció setena (que és un transició del valor qualitatiu al quantitatiu) és definida com a «amb perfecció» i, entre els sis exemples que posa, n’hi ha u que conté ben bé:
      4. «Va creure que estava ben bé en camí de adobarse, Genís Jul. 115».
      5. Contràriament al DGLC, no dedica cap accepció ni cap part a ben bé.
    3. Implicació: per als redactors del DCVB, la construcció ben bé ¿és recent i poc significativa (geogràficament i semànticament)?

Dels dos aspectes (el geogràfic i el semàntic), només tractaré el valor de ben bé: què significa i quin ús sintàctic hauria de tindre. Ací tenim la proposta del DGLC:

  1. Definició de ben bé en el DGLC (1a.iv)
    1. «ben bé Del tot, sense faltar-hi res, pel cap baix, sense por d’exagerar.
      1. Eren ben bé trenta. 
      2. Ets ben bé l’estampa de ta mare. 
      3. En aquesta garrafa, hi caben ben bé quatre litres. 
      4. Fa ben bé deu anys d’això. 
      5. Vaig caminar ben bé deu hores

 

5.4.2   Anàlisi semàntica i sintàctica de ben bé

Fabra tracta ben bé com si fora una locució (2a). Però hauríem de mirar si és una construcció i què aporta cada constituent. Pareix obvi que el primer constituent (ben) és el ben quantitatiu. En canvi, el segon () ¿és el qualitatiu o és el quantitatiu? Si fora el qualitatiu, la construcció significaria ‘ben adequadament’. Per contra, si tinguera el valor quantitatiu el significat de la construcció ben bé seria com la repetició d’una paraula (Ve seguit seguit = molt seguit). En eixe cas, ben bé significaria ‘molt amb expressivitat + molt amb expressivitat’. En definitiva, una intensificació expressiva exagerada.

En l’ús de la construcció ben bé, ¿quin dels dos valors hi ha, el qualitatiu o el quantitatiu? La primera definició de Fabra («del tot») apunta al quantitatiu (la intensificació expressiva exagerada), ja que per damunt de del tot no hi ha res. Per cert, la definició «del tot» també és la que Fabra assigna al ben de T’ha ben enganyat:

  1. ¿Quina és l’estructura semàntica de ben bé?
    1. El primer (ben) només pot ser el quantitatiu.
    2. El valor de ¿és qualitatiu o és quantitatiu?
      1. Si és qualitatiu, ben bé = ‘ben adequadament’.
      2. Si és quantitatiu, hi hauria una duplicació: intensificació expressiva exagerada.
    3. Primera definició de Fabra («del tot»): apunta al quantitatiu.
      1. Assigna la mateixa definició al ben de T’ha ben enganyat.

El resultat a què hem arribat (ben bé tindria un significat quantitatiu, «del tot»), topa amb un problema. El ben quantitatiu s’aplica a qualificatius (torre ben alta), a atributius (La torre era ben alta), al quantitatiu indefinit poc (ben poques voltes) i a circumstancials (Ve ben sovint). Però no hi ha cap d’eixes possibilitats en els cinc exemples de Fabra (2a).

A més, semànticament ben bé, pareix que ben bé intensifique una quantitat numeral o definida en quatre exemples (ben bé trenta / ben bé quatre / ben bé deu / ben bé deu). Però ben no pot intensificar numerals. L’exemple restant (Ella és l’estampa de sa mare) també comporta definició o determinació (ús de l’article, l’estampa), noció que també exclou la intensificació (podem ser el mestre o no ser-ho; però no podem ser *molt el mestre).

¿Podria ser que ben bé tinguera un valor regular (la suma dels components: ‘ben adequadament’)? Eixe valor correspon a un circumstancial de manera intensificat, noció que no és aplicable tampoc als cinc exemples de Fabra. Hem arribat a un resultat sorprenent: ben bé no significa cap de les dos possibilitats que té; i sintàcticament no coincidix ni amb el quantitatiu (4a) ni amb el ben qualitatiu (4c). Per tant, ¿què és ben bé?

  1. La construcció ben bé no té l’aplicació sintàctica del ben quantitatiu (a). Tampoc el valor quantitatiu (molt, b), ni el qualitatiu (adequadament, c)
    1. Ben quantitatiu: s’aplica a qualificatius (torre ben alta), a atributius (La torre era ben alta), al quantitatiu indefinit poc (ben poques voltes) i a circumstancials (Ve ben sovint).
      1. Els cinc exemples de Fabra no hi responen (2a).
    2. Semànticament, en quatre exemples hi han quantitats definides, que són incompatibles amb molt (ben bé trenta, etc.).
      1. L’exemple restant (Ella és l’estampa de sa mare), també exclou el valor molt.
    3. Els cinc exemples de Fabra no són tampoc compatibles amb el circumstancial de manera ‘adequadament’.
    4. Resultat: ¿què és ben bé?

Davant dels obstacles que hem trobat (en la sintaxi i en la semàntica, haurem de preguntar-nos si la construció ben bé és irregular o idiosincràtica, propietat que justificaria que el DGLC la tracte com a locució. Si eixa interpretació fora adequada, la construcció ben bé seria com una paraula simple (diferent de i de ben). Però eixe camí té l’exigència de dir què significa:

  1. Implicació de l’anàlisi: la construcció ben bé pareix irregular (o idiosincràtica)
    1. La construcció ben bé no respon ni a l’ús qualitatiu (circumstancial de manera, 4b) ni al quantitatiu (intensificació d’un qualificatiu, un atributiu o un circumstancial de manera, 4a):
      1. Això justificaria que el DGLC tracte ben bé com a locució.
    2. Seria com una paraula simple (diferent de i de ben).
      1. Exigència: fixar el seu contingut semàntic

Fabra dona quatre definicions, de les quals dos pareixen homogènies: «sense faltar-hi res» és semblant a «del tot». En canvi, no he trobat què tindrien en comú «del tot» i «pel cap baix». Pel que fa al quart valor («sense por a exagerar»), no he sabut com interpretar-lo, ja que ben bé fa pensar en una exageració (tant pel valor de ben com per fer que una paraula es modifique a ella mateixa). Les observacions anteriors comporten que podríem reduir les quatre definicions de Fabra a dos: «del tot» i «pel cap baix». Mirem si eixos dos valors expliquen els exemples que posa Fabra.

El valor ‘com a mínim’ («pel cap baix») és aplicable al primer exemple: Eren com a mínim trenta persones (2a.i). En la segona oració, podem usar «del tot»: Ser u del tot (o completament) l’estampa de sa mare (2a.ii). El valor ‘com a mínim’ també és aplicable als exemples tres (En aquesta garrafa, caben com a mínim quatre litres, 2a.iii), quatre (Fa deu anys com a mínim, 2a.iv) i cinc (Vaig caminar com a mínim deu hores, 2a.v).

L’anàlisi de la definició de Fabra comporta que la locució ben bé no tindria un contingut semàntic, sinó dos valors diferents: «del tot» (o ‘completament’) i ‘com a mínim’. D’eixos dos valors, u és previsible («del tot» o completament), ja que és la font del ben quantitatiu (§5.3.1, 1a). En definitiva, eixe valor de ben bé posa la construcció al costat del ben quantitatiu. Per contra, el contingut semàntic ‘com a mínim’ (aplicable a noms amb un numeral, ben bé deu) pareix que no tinga relació ni amb el valor qualitatiu de bé / ben, ni amb el valor quantitatiu (o jo no he sabut trobar la relació).

Quant a l’aplicació de cada valor, ‘completament’ hauria de ser compatible amb els mateixos constituents que el ben quantitatiu: els qualificatius, els atributius, el quantitatiu indefinit poc i els circumstancials. Però sabem que això no és cert  (4a). El valor ‘completament’ és aplicable a l’atribució nominal definida (Ella és ben bé l’estampa de sa mare):

  1. ¿Quin seria el contingut semàntic idiosincràtic de ben bé (b-c) i a què s’aplica (d)?
    1. DGLC: quatre definicions, no homogènies.
      1. «Sense faltar-hi res» és semblant a «del tot».
      2. «Sense por a exagerar»: ben bé fa pensar en una exageració (per ben i perquè una paraula es modifica a ella mateixa).
    2. Podem reduir les quatre propostes a dos valors diferents: «pel cap baix» (o com a mínim, i), i «del tot» (o completament, ii):
      1. Eren com a mínim trenta persones (els quatre exemples que contenen un nom amb un numeral, 2a.i).
      2. Ella és completament l’estampa de sa mare (2a.ii)
    3. El valor ‘completament’ és previsible (és la font del ben quantitatiu, §5.3.1, 1a).
      1. Però no té l’aplicació sintàctica del ben quantitatiu (4a).
    4. El valor ‘com a mínim’ no és previsible, i l’aplicació és a numerals (que exclouen la intensificació, ‘molt’).

Si ara tornem al DCVB, crec que podem comprendre la seua actuació. El fet de posar un exemple només i ser recent fa pensar que la construcció ben bé no deu ser antiga ni potser està molt estesa. Ara: la causa central seria teòrica: tant semànticament com sintàcticament és una construcció irregular (4-6):

  1. Factors que tornen comprensible l’exclusió del DCVB (§5.4.1, 2)
    1. La construcció ben bé podria ser recent, i només d’una part de la llengua.
    2. Conté moltes irregularitats, tant sintàcticament com semànticament (4-6).

 

5.4.3   Aprofundiment de ben bé: ¿com l’usen els qui l’han adoptada?

Els usos descrits de ben bé (6c-d) ¿són tots els possibles? Contribuiré a respondre mirant un poc com actuem els qui no coneixem ben bé de la llengua viva. Mentres redactava l’apartat anterior, m’he preguntat si alguna volta havia recorregut a ben bé. Era conscient que, actualment, no l’use. Però no sabia si sempre havia actuat igual. L’he buscat en escrits meus, i no l’he trobat. Això significa que, durant més de quaranta anys, no he vist què podia aportar la construcció ben bé a la meua llengua personal.

Crec que eixa actuació (que era fonamentalment intuïtiva) responia a dos factors: usos de ben bé que percebia com a estranys; i aplicacions en què interpretava ben bé com a ‘aproximadament’, valor que està separat del dos continguts semàntics de bé / ben (‘adequadament’ i ‘molt amb expressivitat’). En efecte, durant dècades he interpretat malament l’aplicació de ben bé a numerals: entenia que N’eren ben bé trenta significava N’eren cap a trenta (o, simplement, N’eren trenta). Ara: si ja tenim cap a, uns, dalt o baix, si fa no fa (o la construcció sense cap matisació quantitativa), no veia l’avantatge de recórrer a una expressió els components de la qual no expressen el valor aproximatiu (o el valor objectiu).

Per a mostrar usos estranys, comentaré exemples d’un autor valencià. El CIVAL no troba cap ben bé en la documentació valenciana escrita abans de 1919. El primer escriptor en què la constata és Ernest Martínez Ferrando (1919), que és un autor que introduïx en el valencià escrit moltes característiques del català noucentiste. Després d’ell, el CIVAL troba 2026 exemples, fet que mostra que una quantitat significativa de valencianistes ha incorporat a la seua llengua personal la construcció ben bé. ¿De quina manera l’usen? Ací, em limitaré a estudiar els sis exemples de ben bé que el CIVAL constata en una obra de Martínez Ferrando de 1919 (8a).

Dels sis exemples, no n’hi ha cap en què ben bé s’aplique a quantitats numerals (En són ben bé trenta), de manera que el valor de tots els exemples hauria de ser ‘del tot, completament’. També crida l’atenció que, de sis oracions, quatre són negatives (8a.i, 8a.ii, 8a.iv i 8a.v):

  1. Sis exemples de ben bé en La botiga dels llibres vells, d’Errnest Martínez Ferrando (1919). Font: CIVAL
    1. No n’hi ha cap en què ben bé s’aplique a quantitats numerals:
      1. No ho vaig sentir ben bé per tal com…
      2. …ribera del riu, sense saber ben bé on anava.
      3. Cinquanta finestretes té l’hospici […]. L’Enric les coneix ben bé.
      4. no sabem ben bé si responien a…
      5. El motiu, si vols que et diga la veritat, ben bé no el sé.
      6. «T’ho has pensat ben bé?», preguntaren repetidament els vells.
    2. De sis oracions, quatre oracions són negatives (i, a.ii, a.iv i a.v)

¿És compatible el valor expressiu ‘del tot, completament’ amb una oració negativa? Diria que eixe valor només apareix en oracions afirmatives. En oracions negatives, es limita a la negació d’una oració afirmativa dita en el discurs immediatament anterior: Tu afirmes que era ben alta, pero jo diria que no era ben alta.

I bé, ja tenim un factor que em produïa desassossec: trobar-me una construcció quantitativa expressiva en oracions en què no veia eixe valor (com ara en No ho vaig sentir ben bé, 8a).

Mirem-ho de més prop. ¿Què aporta ben bé a l’oració No ho vaig sentir ben bé? En el cas que l’objectiu siga emfatitzar en una oració negativa, no podem usar ben. La paraula que aporta expressivitat a una oració negativa és gens: No ho vaig sentir gens bé. Si apliquem molt o massa a en una oració negativa, comporta la paraula antònima de : No ho vaig sentir {molt bé / massa bé} significa Ho vaig sentir malament.

Tenim una altra possibilitat: expressar que, encara que hem sentit una cosa, no l’hem sentida bé del tot. Però, aleshores, recorrem a la construcció que he usat: No ho vaig sentir bé del tot. En eixa oració, no hi ha cap anomalia, i indica un valor objectiu (sense expressivitat). En canvi, l’oració No ho vaig sentir ben bé conté dos anomalies: en primer lloc, l’emissor usa una paraula expressiva (ben) en una oració no expressiva; en segon lloc, el parlant no indica el valor que l’emissor vol comunicar (sentir una cosa tirant a bé, però no bé del tot). Crec que la mateixa argumentació és aplicable als altres exemples negatius:

  1. ¿És coherent usar ben bé en oracionos negatives (8a.i, 8a.ii, 8a.iv i 8a.v)?
    1. El valor expressiu ‘del tot, completament’ és propi d’oracions afirmatives. En oracions negatives, només quan neguem una afirmació prèvia:
      1. Tu afirmes que era ben alta, pero jo diria que no era ben alta.
    2. Si volem emfatitzar en una oració negativa, usem gens:
      1. No ho vaig sentir gens bé
    3. L’ús de molt o massa porta al valor antònim de :
      1. No ho vaig sentir {molt bé / massa bé} = Ho vaig sentir malament.
    4. Una altra possibilitat: hem sentit una cosa però no bé del tot:
      1. No ho vaig sentir bé del tot.
      2. Hi ha un valor objectiu, sense expressivitat.
    5. L’oració No ho vaig sentir ben bé conté dos anomalies:
      1. Hi ha una paraula expressiva (ben) en una oració no expressiva.
      2. No indica el valor que l’emissor vol comunicar (sentir una cosa tirant a bé, però no bé del tot).

Hi havia un altra factor que em xocava: el fet que una paraula es modificava a ella mateixa (ben bé). La meua intuïció només admetia la intensificació del circumstancial de manera amb molt (molt bé). Però, si una part de la llengua ha aplicat el ben quantitatiu al qualitatiu (ben bé), no hi ha res a dir. Eixa situació és la que apareix en l’oració afirmativa de Martínez Ferrando (8a.iii: Les coneixia ben bé, les finestres = les coneixia molt bé, que es pot tornar a intensificar: Les coneixia molt rebé). Notem que la construcció ben bé és ara regular (ben intensifica un circumstancial, ; i el valor és la suma dels dos: ‘molt bé, amb expressivitat’).

Només ens queda un exemple de Martínez Ferrando per comentar, que és una oració interrogativa (¿T’ho has pensat ben bé?, 8a.vi). Diria que eixa oració és poc adequada. Si pensem que algú té el perill d’actuar precipitadament, el podem alertar: ¿T’ho has pensat? Si volem que l’objecció siga suau, incorporem : ¿T’ho has pensat bé? (el destinatari ha pensat, però insinuem que no ha pensat prou). En canvi, trobaria inaudites (inútilment carregades) estes oracions: ¿T’ho has pensat molt bé? i ¿T’ho has pensat molt rebé? I si ben bé és molt bé, també serà poc adequada la pregunta ¿T’ho has pensat ben bé?

Resumim. Si una oració admet el circumstancial de manera , és factible que els parlants intensifiquen eixe constituent amb molt o ben (A eixa persona, la conec {molt bé / ben bé}). En canvi, l’adequació discursiva fa poc recomanable la pregunta ¿T’ho has pensat ben bé?:

  1. Ús coherent i regular de ben bé: quan és un circumstancial de manera i ben l’intensifica (‘molt bé, amb expressivitat’)
    1. Valor objectiu de conéixer:
      1. A eixa persona, la conec.
    2. Coneiximent complet:
      1. A eixa persona, la conec bé.
    3. Intensificació de amb molt o ben:
      1. A eixa persona, la conec molt bé.
      2. A eixa persona, la conec ben bé.
    4. Construcció expressiva amb el prefix reduplicatiu re-:
      1. A eixa persona, la conec molt rebé.
    5. En canvi, són poc adequades per a la comunicació (iii-v):
      1. ¿T’ho has pensat?
      2. ¿T’ho has pensat bé?
      3. ¿T’ho has pensat molt bé?
      4. ¿T’ho has pensat ben bé?
      5. ¿T’ho has pensat molt rebé?

Resumim. Dels sis exemples de Martínez Ferrando, només u és vàlid, justament aquell en què ben bé significa ‘molt adequadament’ (Les coneixia ben bé, les finestres). Eixe resultat obliga a preguntar-se si els escriptors valencians que usen ben bé ho fan amb coherència. Dins d’eixe objectiu, convé notar que, en els exemples de Martínez Ferrando, no n’hi ha cap en què ben bé a un adjectiu numeral (En són ben bé trenta). ¿Seria factible que l’escriptor valencià no haguera vinculat tampoc ben bé al valor ‘com a mínim’?

  1. Dels sis exemples de Martínez Ferrando, només u és vàlid
    1. Aquell en què ben bé significa ‘molt adequadament’
      1. Les coneixia ben bé, les finestres).
      2. Els escriptors valencians que usen ben bé ¿ho fan amb coherència?
    2. Absència de ben bé amb «numeral + nom» (En són ben bé trenta).
      1. ¿Per la dificultat de vincular ben bé i ‘com a mínim’?

 

5.4.4   Una proposta sobre el camí expansiu de ben bé

Convindria fer una investigació sobre com usen la construcció ben bé els parlants que l’han assimilada de la llengua viva (com ara, ¿diuen conéixer-la ben bé, una cosa?, 8a.iii)? Jo, ací, em limitaré a intentar interpretar les dades que hem vist.

Si existix ben bé com a ‘molt adequadament, amb expressivitat’ (La conec ben bé), podríem interpretar-la com a mostra de la força del ben quantitatiu: en té tanta, que s’aplica a la mateixa paraula en el significat bàsic (‘adequament’).

La mateixa expressivitat de ben (i de ben bé) deu explicar que, en una part de Catalunya, tindria una expansió per fora dels usos regulars. La primera passa consistiria en donar a la construcció ben bé aquell valor que permet passar del qualitatiu al ben quantitatiu: ‘completament, del tot’. Eixe cas apareix en l’exemple del DCVB (§5.4.1, 1b.iv): «Va creure que estava ben bé en camí de adobarse».

En eixe procés expansiu de ben bé, l’expressivitat faria aplicar-lo als adjectius numerals. Ara: ¿què pot significar eixa aplicació (En són ben bé trenta)? L’exageració fa que ben bé trenta signifique trenta o més: com a mínim, trenta.

  1. Una proposta sobre el camí expansiu de ben bé
    1. Ús regular (‘molt bé’, si existix): A eixa persona, la conec ben bé.
    2. Valor de ben bé com a ‘completament, del tot’.
      1. «Va creure que estava ben bé en camí de adobarse».
    3. Aplicació als adjectius numerals:
      1. En són ben bé trenta = En són trenta o més = En són trenta com a mínim.

Des del punt de vista de la llengua comuna, trobe que l’ús regular de ben bé és vàlid per a tota la llengua. En canvi, ens hauríem de preguntar si la dispersió semàntica dels dos usos irregulars (12b-c) afavorixen ben o, per contra, li fan mal. ¿No apunta cap a la segona possibilitat el fet que la majoria dels exemples de Martínez Ferrando siguen poc adequats (§5.4.3)?

Si tornem al tractament de Fabra (§55.4.1, 2), trobarem tres limitacions. La primera és no haver posat el valor parcialment previsible (‘del tot, completament’) davant del valor més irregular (‘com a mínim’). El primer exemple és numeral (Eren ben bé trenta), mentres que el segon conté el valor ‘del tot’ (Ets ben bé l’estampa de ta mare).

La segona limitació és haver posat quatre valors, dos dels quals sobren. La tercera és haver posat quatre exemples del valor ‘com a mínim’ (que és el més irregular), i només u de l’altre valor (que no és irregular semànticament, ‘del tot, completament’):

  1. Tres limitacions en l’actuació del DGLC
    1. No haver posat el valor parcialment previsible (‘del tot, completament’) davant del valor més irregular (‘com a mínim’).
      1. Primer exemple: Eren ben bé trenta.
      2. Segon: Ets ben bé l’estampa de ta mare.
    2. Haver introduït quatre valors, dos sobrers.
    3. Haver exemplificat quatre voltes el valor ‘com a mínim’, i només una el valor ‘del tot’.

Encara que, ben mirat, potser hi ha una manera més simple d’explicar l’ús de la construcció ben bé. Tenint en compte que eixa construcció i T’ha ben enganyat són irregulars les dos (no posem circumstancials entre el temps i el participi, contràriament a l’anglés, §2.1, 6), i a la vista que T’ha ben enganyat és Bé que t’ha enganyat, la construcció ben bé ¿no tindrà el mateix valor (intensificar la predicació)? Hi ha una dada de Fabra que reforça la possibilitat: posa com a primera definició de ben bé (§5.4.1, 2a) la mateixa que dona per al ben posat entre el temps i el participi (T’ha ben enganyat, §5.4.1, 1a.iii): les dos construccions significarien «del tot». Mirem si la possibilitat indicada és aplicable als exemples de Fabra.

Començarem pels noms amb un adjectiu numeral. L’oració D’això, bé que fa deu anys intensifica la predicació fa deu anys: el fet és cert i indubtable («del tot», DGLC), de manera que l’emissor no exagera («sense por d’exagerar», DGLC). Si hi ha alguna separació, no és perquè en falta («sense faltar-hi res», DGLC), sinó perquè en sobra («pel cap baix», DGLC). Com acabem de mostrar, la intensificació de la predicació justifica les quatre definicions de Fabra. En (14b), he posat exmples del DGLC amb prou que.

La proposta feta també és aplicable a l’atribució nominal: Tu pots dir el que vullgues, però ella bé que és l’estampa de sa mare. Per cert, un mitjà molt popular del valencià per a intensificar la predicació és ausades que: Ella ¡ausades que és com sa mare! No pot negar-ho ningú:

  1. Possibilitat: ben bé ¿no serà com T’ha ben enganyat (una intensificació de la predicació)?
    1. Fonaments:
      1. Les dos construccions són irregulars (§2.1, 6 per a T’ha ben enganyat).
      2. Fabra definix igual ben bé (§5.4.1, 2a) i T’ha ben enganyat (§5.4.1, 1a.iii): «del tot».
    2. Noms amb un adjectiu numeral. D’això, bé que fa deu anys.
      1. Prou que ací caben quatre litres: i cinc també.
      2. Tu no t’ho creus, però prou que n’eren trenta. 
      3. La intensificació de la predicació justifica les quatre definicions del DGLC («Del tot, sense faltar-hi res, pel cap baix, sense por d’exagerar»).
    3. Atribució nominal: Ella bé que és l’estampa de sa mare: no ho dubtes.
      1. Molt popular en valencià: Ella ¡ausades que és com sa mare! No pot negar-ho ningú.

 

5.4.5   Ben bé en el GDLC, el DIEC i el DNV

Com moltes altres voltes, el GDLC i el DIEC han seguit el camí del DGLC. Després del ben básic (15a), inclou el ben entre el temps i el participi (L’han ben embolicat, 15). I, com que eixe ben i el de ben bé tindrien la mateixa definició («del tot»), inclou ben bé com a accepció secundària (15b.i). La definició és la mateixa que la del DGLC, però el GDLC canvia l’exemplificació: el primer correspon a ‘del tot’ (No són ben bé iguals), el segon és el de Fabra, i al final posa dos exemples d’adjectius numerals: dos per a cada accepció (contra els quatre i u de Fabra):

  1. El GDLC millora l’actuació del DGLC
    1. ben davant adjectius, adverbis i formes verbals ] adv En alt grau, en un grau considerable (ponderant). Ho han dit ben clar. És ben llarga, aquesta carretera.
    2. ben davant adjectius, adverbis i formes verbals ] adv [ davant una forma verbal] Del tot. L’han ben embolicat. S’ho van ben creure. 
      1. ben béDel tot, sense faltar-hi res, pel cap baix, sense por d’exagerar. No són ben bé iguals. Era ben bé l’estampa del diable. D’allò fa ben bé dos mesos. Hi caben ben bé tres autos.» (GDLC)

En canvi, el DIEC no incorpora les millores del GDLC. Seguix el mateix orde que Fabra, posa la mateixa definició i reproduïx els mateixos exemples:

16DIEC: com el DGLC; no incorpora les aportacions del GDLC

a. «4 [LC] Precedint un verb, especialment un participi passat, del tot. T’han ben enganyat! Ja el varen ben atrapar. T’ho ben assegurem. Ho pots ben creure.

b. »5 [LC] ben bé  adv. Del tot, sense faltar-hi res, pel cap baix, sense por d’exagerar. Eren ben bé trenta. Ets ben bé l’estampa de ta mare. En aquesta garrafa, hi caben ben bé quatre litres. Fa ben bé deu anys d’això. Vaig caminar ben bé deu hores. (DIEC)

El DNV arriba a una espècie de compromís entre el DGLC i el DCVB. Incorpora ben bé, però ho posa després d’haver tractat 32 accepcions (17b). En la definició, canvia «pel cap baix» per com a mínim, i en l’exemplificació té en compte el GDLC:

  1. DNV: inclou ben bé, però cap al final, en l’accepció 33. En l’exemplificació, té en compte el GDLC
    1. bé semoventm. DRET/ECON. Bé moble que consistix en animals.
    2. ben béloc. adv. Del tot, sense que falte res, com a mínim, sense exagerar. No són ben bé iguals. Era ben bé un dimoni. D’allò fa ben bé dos anys. Hi caben ben bé tres cotxes.
    3. béns arrelsm. pl. DRET/ECON. Béns immobles.

Resumim. No cal dir que els parlants que diuen espontàniament ben bé poden seguir parlant igual. En canvi, els qui no coneixen la construcció de la llengua viva haurien d’anar alerta si la volen usar, no siga que imitant-la incórreguen en les anomalies que hem trobat en els exemples d’un autor valencià (§5.4.3, 8-11).

També és factible no incorporar la construcció  ben bé a la llengua personal dels qui no l’han apresa de la llengua viva, ja que el seu valor pareix que equival a bé que, prou que o ausades que (§5.4.4, 14).

El fet de no vincular la construcció idiosincràtica ben bé a la intensificació de la predicació ha fet que el tractament de Fabra i els que l’han seguit continga anomalies significatives (§5.4.2 i §5.4.5). Sense arribar a l’extrem del DCVB (que no conté ben bé, §5.4.1, 1b), sí que hauríem d’evitar donar-li la importància que li va donar Fabra (§5.4.1, 1a, 2). Un camí adequat seria el del DNV (17), per bé que canviant la definició. Una proposta podria ser:

  1. Proposta alterntiva
    1. ben bé Emfatitza la predicació (com bé que, prou que, ausades que), sovint perquè algú dubta del fet. Encara que no t’ho cregues, n’eren ben bé trenta.

 

5.4.6   La construcció pot ben ser que

En contrast amb ben bé, la contrucció pot ben ser que… (o podria ben ser que…) potser té poc a dir. Ací tenim un exemple real, tret d’internet:

  1. Un exemple de podria ben ser que
    1. «El professor li va confirmar i ella va fer la hipòtesi que, si era així, podria ben ser queen Matagossos fos la clau per interpretar els fets.» (https://books.google.es/books?id=pdLcBAAAQBAJ)

En valencià, no he sentit la construcció, i la causa podria ser la següent: si un parlar pot posar ben entre el temps i el participi (T’han ben enganyat), potser també pot posar-lo entre un verb modal (poder) i el verb principal. En canvi, si un parlar no té T’han ben enganyat no tindrà tampoc pot ben ser que…  Les dos contruccions tenen en comú que són una intensificació d’una predicació:

  1. L’existència de podria ben ser que… ¿està unida a T’han ben enganyat? Les dos són una intensificació de la predicació
    1. T’han ben enganyat
      1. Bé que t’han enganyat / Prou que t’han enganyat
    2. Podria ben ser que Matagossos fora la clau
      1. Bé que podria ser que Matagossos fora la clau
      2. Prou que Matagossos podria ser la clau

No he vist la construcció en cap dels diccionaris estudiats. El DCVB conté, en l’entrada esser (exemplificant el valor ‘existir’, I, 1), un fragment en què ben ser està intensificat per molt: «Podria molt ben ser que un altre se li emportés, Massó Croq. 44.».

 

 

5. Alternativa (II). Creació popular de ‘ben content’: quins mitjans han permés passar de la qualitat (ben elaborat) a la quantitat

5.3    El cor del treball: del bé / ben qualitatiu al quantitatiu

En haver descrit els fonaments i l’estructuració de les quantitats indefinides, hem de focalitzar el centre d’este treball: mirar d’entendre com hem pogut crear un valor quantitatiu expressiu (una paraula ben popular) partint d’un valor qualitatiu (un dibuix ben fet).

En el camí que desplegarem, hi hauran tres parts. En primer lloc, deduirem quin és el factor que, partint d’un adverbi de manera que significa ‘adequadament’, possibilita que els parlants comencem una evolució semàntica (§5.3.1). En segon lloc, descriurem les fases específiques de l’evolució. En eixe procés, trobarem com passem d’un valor qualitatiu secundari (‘del tot adequadament’) al valor quantitatiu (‘molt amb expressivitat, §5.3.2). En tercer lloc, justificarem les restricccions, les conegudes (per quin motiu el ben quantitatiu no s’aplica ni a verbs ni a noms) i aquelles altres que fins ara no havia vist formulades (per què no podem dir *ben tres, o *ben per tu, o *ben molt, §5.3.3).

 

5.3.1   ¿Quin és el motor de l’evolució?

Per vore si trobem alguna claroreta en la foscor, notarem que el valor ‘adequat’ és informatiu quan una cosa o una activitat es pot fer bé o malament. No és igual fer pastissos que fer pastissos bons; no hi ha la mateixa informació en treballar la terra  i en treballar la terra bé. En canvi, tenim activitats en què pareix dubtós. Més amunt, hem parlat  de carn cuita (§4.2.2, 9). Quan posem un menjar a coure, no hem de fer res, de manera que al cap d’un temps o estarà cuit o no estarà cuit. En eixos casos, usar o ben pareix que va unit al valor de del tot: Has de coure bé la carn. Si es desfà un poc, no passa res. Un altre exemple: M’agrada la carn ben cuita: que es desfaça en la boca. Ara: no podríem negar que, en eixes oracions, ben seguix significant ‘adequadament’.

Mirem més activitats que tenen la mateixa ambivalència. Parlant de les intervencions orals d’un actor de teatre, si diem Ho té molt ben estudiat comuniquem que ha estudiat una cosa molt adequadament. Però ¿no interpretem també que ho ha estudiat tot, de cap a cap: del tot? Estudiar les intervencions orals d’un paper dramàtic comporta memoritzar-les, i l’oració que analitzem expressa que l’actor té el paper del tot memoritzat, de manera que no dubta fent el paper. Semblantment, si algú té un secret molt ben guardat, és cert que l’ha guardat d’una manera molt adequada. Però també podem interpretar que el secret està guardat completament: del tot guardat. En el cas que mirem bé una cosa, la mirem d’una manera adequada, però també podem dir que l’hem mirada de punta a punta, completament: del tot. Quan enganyem malament a algú, és senyal que ha vist l’engany (o ha sospitat) i, per tant, l’engany no s’ha produït (o no del tot). L’expressió enganyar bé comporta la negació de malament, de manera que hem enganyat adequadament: l’hem enganyat del tot.

El fet que hi hagen accions en què l’aplicació del circumstancial de manera adequadament és dubtosa explica l’actuació del DCVB. Davant de la construcció Tancar bé la porta, proposa el valor «amb perfecció» (§2.2, 8e.i). Realment, podem tancar malament un porta: quan no la tanquem del tot i, per tant, està mig tancada i mig oberta. Si una persona diu a una altra: Per favor, tanca bé les finestres, no és perquè el receptor no sàpia tancar les finestres, sinó perquè deu ser despistat o descuidat, de manera que pot no tancar-les, o tancar-les a mitges (com ara no posant el pestell). Igual passa en saber. Si u sap bé les taules de multiplicar, diem que sap dir les multiplicacions bàsiques sense dubtar: les sap del tot.

«Amb perfecció», proposa el DCVB. Però també hauria pogut dir no fragmentari, no en part, no a mitges, sinó del tot, total, completament, sencer, de cap a cap. En definitiva, bollir bé la verdura significa bollir-la del tot adequadament. Si posem la verdura en aigua i la fem bollir, estarem en el camí de l’adequació; però, si apaguem el foc a mitjan bollir, l’adequació no serà completa, no haurem completat el procés, de manera que ens haurem quedat a mitjan cocció. Això comporta que, en l’ús dels verbs anteriors, hem afegit la matisació del tot: bollir bé significa bollir del tot adequadament. O, simplement, bollir del tot.

Més avant, intentarem deduir si estem davant del motor de l’evolució. Ara, pararem l’avanç per a notar que el valor dit (‘del tot adequadament’) és el que el DCVB assigna al qualitatiu general: «de manera adequada a la perfecció d’una cosa» (§2.2, 8b):

  1. Verbs que comporten un valor específic per a
    1. Hi han accions en què és dubtós aplicar el valor adequadament, siga perquè l’acció és simple o siga perquè només es pot fer d’una manera (coure una verdura, estudiar un paper, tancar una porta, guardar una cosa, saber una taula de multiplicar).
      1. En eixos casos, l’aplicació de (coure bé una verdura) comporta el matís que el DCVB dona per al qualitatiu general: «de manera adequada a la perfecció d’una cosa» (§2.2, 8b).
    2. El resultat és que les construccions dites comporten el valor ‘del tot adequadament’ (o, simplement, del tot).
      1. No ens podem quedar a mitjan procés.
      2. Hem d’arribar fins al final del procés: completar-lo, fer-lo del tot.

Per a deduir si hem trobat el primer esclavó de l’evolució, mirarem què implica, per si això permet deduir quina seria la passa següent de l’evolució. Sabem que significa ‘adequadament’ amb els verbs com a regla general. Però hi han verbs particulars que obliguen a introduir una matisació quantitativa (‘del tot adequadament’, o simplement ‘del tot’). Si ara apliquem ben a constituents que no admeten el valor ‘adequadament’ (ben roig), resultarà que només serà factible interpretar ben com a del tot: no podem estar ‘adequadament rojos’. Només podem estar poc rojos, molt rojos, gens rojos o rojos del tot. Partint de tindre un secret ben guardat (‘del tot adequadament guardat’, o ‘del tot guardat’), hem arribat a sostre ben alt (‘sostre alt del tot’).

Això comporta que l’evolució estaria formada per estes tres fases:

  1. Les tres fases de l’evolució
    1. Primera: significa ‘adequadament’ amb els verbs com a regla general.
      1. Havia fet bé la planificació.
    2. Segona: verbs que obliguen a introduir una matisació (‘del tot adequadament’, o simplement ‘del tot’).
      1. Havia de procurar bollir bé la ceba (= bollir-la del tot)
    3. Aplicació de ben a constituents que no admeten el valor ‘adequadament’.
      1. Ben roig: no podem estar ‘adequadament rojos’.
      2. Només podem estar poc rojos, molt rojos, gens rojos o rojos del tot.

Certament, hem d’explicar la variació semàntica: per quins motius hem passat de ‘del tot’ a ‘molt amb expressivitat’. I també hem de pensar sobre quin seria el procés d’aparició i expansió del ben quantitatiu.

 

5.3.2   De ‘del tot’ a ‘molt amb expressivitat’: una proposta

Farem primer una proposta sobre el procés expansiu, i en acabant intentarem justificar la interpretació de ‘del tot’ com a ‘molt amb expressivitat’. La primera passa seria aplicar ben als participis dels verbs que demanen interpretar com a ‘del tot’ (1a). En primer lloc, serien atributius: Ben bollida, la verdura és més digerible (‘bollida del tot adequadament, bollida del tot’). Eixe valor està molt prop del verbal: Quan bollim bé la verdura, és més digerible.

Seguim avant. De la mateixa manera que un adjectiu qualificatiu pot funcionar en general com a atributiu, també passa al revés. Per tant, els participis dits apareixerien com a qualificatius: M’han servit una carn ben cuita:

  1. Primera fase per a crear el ben quantitatiu: aplicar ben als participis dels verbs que fan interpretar-lo com a ‘del tot adequadament, del tot’ (1a)
    1. Primera passa: quan funcionen com a atributius.
      1. Ben bollida, la verdura és més digerible (‘bollida del tot adequadament, del tot’).
      2. Valor pròxim al verbal; Quan bollim bé la verdura, és més digerible.
    2. En acabant, quan apareixen en la qualificació.
      1. M’han servit una carn ben cuita (‘cuita del tot adequament, del tot’).

Fins ara, ben conserva el valor ‘del tot adequadament’. Però el concepte adequadament deixa de tindre sentit si apliquem ben a adjectius atributius i qualificatius que no deriven de verbs. I eixa passa no seria difícil de fer: qui diu La carn li agrada ben cuita ¿no pot passar a dir La carn li agrada ben crua? Però cru és un adjectiu qualificatiu simple o primitiu (és a dir, no derivat de cap verb). Posteriorment, s’escamparia per altres adjectius atributius (Estic ben tranquil) i qualificatius (Han fet una finca ben alta). Finalment, també usaríem ben amb el quantitatiu poc (Menge ben poca carn) i amb circumstancials (Posar-se ben lluny dels extremismes).

En tots els casos anteriors, no podem interpretar ben amb el valor ‘del tot adequadament’. Davant d’eixa impossibilitat, actuaríem com en el pas de ‘adequadament’ (fer bé un dibuix) a ‘del tot adequadament’ (bollir bé la verdura): passaríem de ‘del tot adequadament, del tot’ a ‘del tot’ (La carn li agrada del tot crua, etc.):

  1. Aplicació de ben a adjectius no derivats (a-b) i a circumstancials (c)
    1. Increment que no pareix difícil:
      1. De La carn li agrada ben cuita a La carn li agrada ben crua.
      2. Posteriorment: Estic ben tranquil. / Han fet una finca ben alta.
    2. Aplicació al quantitatiu poc.
      1. De carn, en menge ben poca.
    3. Amb circumstancials.
      1. Ara, ja estem ben prop de la meta.
    4. No podem interpretar ben com a ‘del tot adequadament’.
      1. Actuaríem com en el pas de ‘adequadament’ (fer bé un dibuix) a ‘del tot adequadament’ (bollir bé la verdura):
    5. Resultat: de ‘del tot adequadament, del tot’ a ‘del tot’.
      1. La carn li agrada del tot crua.

Ens queda la variació semàntica (per què interpretem ‘del tot’ com a ‘molt amb expressivitat’). En eixa variació, hi han dos incògnites: no és igual del tot que molt; a més, l’ús qualitatiu de ben no conté inherentment expressivitat (treballar bé / un treball ben fet). El primer problema que resoldrem és per què interpretem del tot, completament com a quantitat.

Els constituents nominals tenen modificadors qualitatius (taula quadrada de fusta) i quantitatius (moltes taules, tres taules). Però, fora dels constituents nominals, no hi han modificadors qualitatius: només són quantitatius (i, encara, quantitatius indefinits, Saragossà 2003: §2.2.10). Ací, no puc justificar les excepcions (més aparents que reals, un color violentament roig). Seguim avant. La quantificació es torna intensificació quan el nucli no és un constituent nominal (de moltes taules a camí molt llarg, suar molt, parlar molt adequadament). Eixe quadre comporta que, quan apliquem ben a un qualificatiu, a un atributiu o a un circumstancial, només pot expressar una intensificació.

Per una altra banda, els qualificatius intensificables amb ben i els circumstancials que admeten ben no tenen delimitació o frontera. Així, un color pot ser groc, molt groc o poc groc. En canvi, un color no pot ser, objectivament, gens groc, ja que aleshores no seria groc. Semblantment, un color no pot ser groc del tot (o completament groc). Entre els colors (i entre moltes qualitats), no hi ha delimitació, sinó una transició. Les construccions amb gens i del tot (gens groc, groc del tot) són una exageració, igual que quan diem que Sara és molt i molt honrada.

Si ara passem als circumstancials que admeten ben, trobarem el mateix panorama que en els qualificatius. Podem fer una cosa sovint, molt sovint o poc sovint; però, objectivament, no la podem fer ni gens sovint (no la faríem) ni sovint del tot (en eixe cas, no pararíem de fer-la).

I bé, ara lliguem caps i munyim-ho tot. Quan diem ben groc o ben sovint, la paraula ben singifica ‘del tot’ (del tot groc, del tot sovint). Com que eixa construcció és una exageració, resulta que, en l’aplicació quantitativa, la paraula ben és inherentment expressiva. Quant al valor quantitatiu objectiu de ben és la màxima intensificació que admet el nucli: la de molt. Si ho sumem tot, tindrem que el ben quantitatiu significa ‘molt amb expressivitat’. El camí que hem seguit comporta que són poc significatius els usos exclamatius que té esporàdicament el ben qualitatiu (¡Ben pensat! = ¡Que bo que hages pensat això!, ¡que oportú!).

Convé repetir que el valor semàntic descrit comporta un enriquiment: ben no és sinònim de molt, ja que el seu contingut semàntic també té (inherentment) expressivitat:

  1. Interpretació de ‘del tot’ com a ‘molt amb expressivitat’
    1. Dos incògnites:
      1. De del tot a molt.
      2. Aparició de l’expresivitat (com a valor inherent).
    2. Noms: modificadors qualificatius (taula quadrada de fusta) i quantitatius (dos taules, moltes taules). Fora dels noms, només quantitatius indefinits (Saragossà 2003: §2.2.10).
      1. La quantificació es torna intensificació quan el nucli no és un nom (molt llarg, suar molt, molt adequadament).
      2. Efecte: quan apliquem ben a un qualificatiu, a un atributiu o a un circumstancial, només pot expressar una intensificació.
    3. Qualificatius i circumstancials que admeten ben: no tenen delimitació o frontera. Efectes:
      1. Un color pot ser groc, molt groc o poc groc.
      2. Objectivament, un color no pot ser gens groc (no seria groc); i tampoc groc del tot. Eixes construccions són una exageració.
      3. Circumstancials que admeten ben: igual.
      4. Podem fer una cosa sovint, molt sovint o poc sovint; gens sovint equival a no fer-la; del tot sovint comporta no deixar de fer-la.
    4. La paraula quantitativa ben singifica ‘del tot’ (del tot groc, del tot sovint).
      1. Comporta una exageració (c.ii). Efecte: el ben quantitatiu és inherentment expressiu.
      2. La màxima intensificació que admeten és la de molt (c.i).
      3. Resultat: el ben quantitatiu significa ‘molt amb expressivitat’.
    5. Hi ha un enriquiment: benmolt.

He de confessar que la proposta que he desplegat ací no va nàixer espontàniament de mi, sinó de la lectura de Bernat i Baldoví: els exemples que trobava de i ben m’acostaren cap al camí que haurien seguit els parlants per a crear el bé / ben quantitatiu:

  1. Origen de la proposta: reflexió davant d’exemples de Bernat i Baldoví
    1. Com a mínim que tinguera cada u el seu paper ben estudiat (v. I, p. 35)
    2. Hòmens que, ben mirats, venen a ser com este elefant (v. 5, Dolçaina.35)
    3. A fi que el secret estiga més ben guardat, publiquem-lo (v. 5, Dolçaina.188)

No cal dir que el procés descrit es pot produir en qualsevol llengua (o en qualsevol parlar). Una altra cosa és que tinga èxit social o que no en tinga. Això explica que en unes llengües el quantitatiu tinga molt d’ús (en valencià-català i en francés) i, en unes altres, no en tinga tant (§2.4.2).

 

5.3.3   Constituents que rebutgen el ben quantitatiu. Justificació de cada cas

Fins ara, hem explicat com parlem. Ara, ens encararem a una operació negativa: mirar d’entendre per quins motius no apliquem ben als adjectius numerals (no acceptaria ningú N’han portat *ben tres, de cavalls). També cal explicar què impossibilita que unim ben a una part dels circumstancials (com ara Ho ha fet *ben per tu). En tercer lloc, també hauríem de justificar quines propietats permeten subordinar ben a poc (Ha donat ben poques coses / parlar ben poc, etc.), però no als altres quantitatius indefinits (Ha donat *ben moltes coses / parlar *ben massa, etc.). En eixe camí, no cal dir que també hem d’explicar per quins motius no apliquem ben a noms (*ben cadires) ni a verbs.

Cal dir que, explicant construccions inexistents, també farem alguna deducció positiva. Així, la impossibilitat de dir Ell sabia *bona cosa que havia de vindre a les nou va unida a la causa d’haver creat la intensificació de la predicació, amb bé que (Ell bé que sabia que havia de vindre a les nou).

  1. Justificació de construccions amb ben que no existixen
    1. Amb els adjectius numerals:
      1. N’han portat ben pocs, de cavalls.
      2. Però: N’han portat *ben tres, de cavalls.
    2. Amb una part dels circumstancials:
      1. Estava ben prop de mi.
      2. Però Ho ha fet *ben per tu.
    3. Amb els adjectius quantitatius indefinits, excepte poc
      1. Ha donat ben poques coses / parlar ben poc, etc.
      2. Però Ha donat *ben moltes coses / parlar *ben massa, etc.).
      3. Ha parlat ben poc
      4. Però Ha parlar *ben massa.
    4. Amb noms (i) ni amb verbs (ii). Hem creat a base de bé (iii).
      1. Moltes cadires però *ben cadires.
      2. Treballar *bé (amb el valor ‘molt’). Solució: a base de bé.
      3. Hui, ha treballat a base de bé: ni ha parat a dinar
    5. D’una construcció inexistent (ii) a justificar bé que (iv).
      1. La construcció bona cosa no és aplicable a tot verb:
      2. Ell sabia *bona cosa que havia de vindre a les nou.
      3. Construcció que hem creat: bé que.
      4. Ell bé que sabia que havia de vindre a les nou.

Començarem per l’enigma més simple. Com que ben forma part dels quantitatius indefinits (molt, prou, massa, tant, més, poc), és incompatible amb nuclis que tinguen un valor definit. Per tant, és comprensible que els numerals no admeten ben: tenen un valor definit o delimitat (o hi han tres taules o no hi han tres taules; i, en conseqüència, no és possible dir *molt tres).

Semblantment, un factor és una causa o no és una causa, sense gradació. Eixa propietat implica que els circumstancials causals no admeten ben ni en general els quantitatius indefinits (Ho ha fet *molt per tu / *ben per tu).

La tercera restricció (aplicar ben a pocben poc de formatge, ben poques hores–, però no a molt, prou, massa, més, tant) deriva del fet que tenim una pluralitat de quantitatius per a indicar quantitats superiors a la considerada normal, i només u per a expressar una quantitat inferior a la normal (poc); i, quan volem precisar per la part inferior, subordinem adjectius de la part superior a poc (molt poc, ben poc, massa poc, més poc, tan poc, Saragossà 2003: §2.2.7):

  1. Justificació de construccions inexistents: *ben tres, *ben per tu, *ben molt
    1. Marc general: ben forma part dels quantitatius indefinits (molt, prou, massa, tant, més, poc).
      1. Efecte: és incompatible amb nuclis que tinguen un valor definit.
    2. Numerals: valor definit (o hi han tres taules o no n’hi han tres).
      1. No és possible *molt tres / *ben tres.
    3. Una part dels circumstancials. Un factor és una causa o no ho és, sense gradació:
      1. Ho ha fet *molt per tu / *ben per tu.
    4. Causa de *ben molt / massa / més… Però ben poc
      1. Quantitatius indefinits superiors (molt, ben, prou, massa, més, tant): es subordinen a l’únic inferior (poc): molt poc, ben poc, massa poc, més poc, tan poc (Saragossà 2003: §2.2.7).

Passem a la restricció més constatada: la impossibilitat de subordinar ben a noms (*ben cames) i a verbs. El ben quantitatiu té una aplicació sintàctica estranya: el trobem en constituents subordinats (qualificatius, el quantitatiu indefinit poc, atributius i circumstancials), excepte els verbs. Eixa exclusió té la finalitat d’evitar interpretacions errònies. Com que el ben quantitatiu prové de quan és circumstancial de manera (treballar bé), i la intensificació dels verbs va després dels verbs (Ha suat molt / Ha *molt suat), és comprensible que hajam reservat la construcció «verb + bé» per al valor bàsic de la paraula: circumstancial de manera. Comprovem-ho amb un exemple: la construcció pentinar bé només significa ‘pentinar d’una manera adequada’.

Recordem que, per a intensificar els verbs, hem creat la construcció bona cosa (suar bona cosa), estudiada més amunt (§2.3.3). També hem creat la construcció a base de bé: Hui, ha treballat a base de bé: ni ha parat a dinar.

  1. Per què el valor quantitatiu de bé / ben no s’aplica als verbs
    1. Subordinem bé / ben a constituents subordinats (qualificatius, el quantitatiu indefinit poc), atributius i circumstancials. Però no als verbs.
      1. Finalitat: evitar interpretacions errònies
    2. Dos causes unides:
      1. El ben quantitatiu prové de quan és circumstancial de manera (treballar bé).
      2. La intensificació dels verbs va després (Ha suat molt / Ha *molt suat).
    3. Resultat: en «verb + bé», només és circumstancial de manera.
      1. Pentinar bé no pot significar ‘pentinar molt amb expressivitat’.
    4. Tenim dos construccions per a indicar el valor ‘molt amb expressivitat’, bona cosa (§2.3.3) i a base de bé:
      1. Hui, ha treballat a base de bé: ni ha parat a dinar

Certament, tenim verbs en què l’aplicació de com a circumstancials de manera és dubtosa (coure una verdura, §5.3.1, 1). En eixe cas, al costat de l’orde sintàctic regular (que implica els valors ‘del tot adequadament, del tot’: Ell sabia molt bé que havia de vindre a les nou) hem creat les construccions bé que i prou que, que solem posar davant de la predicació (com hem comentat al principi del treball, §2.1, 5): Ell bé que sabia que havia de vindre a les nou. Eixes construccions comuniquen que (o prou) és una intensificació de la predicació. Remarquem que, ara, no podem recórrer a bona cosa (Ell sabia *bona cosa que havia de vindre):

  1. Les construccions bé que i prou que
    1. Són aplicables quan com a circumstancial de manera és dubtós:
      1. Coure bé una verdura, mirar bé una cosa, estudiar bé un paper, tancar bé una porta, guardar bé una cosa, saber bé una taula de multiplicar (§5.3.1, 1).
    2. Al costat de l’orde sintàctic regular (i), hem creat les construccions bé que i prou que (§2.1, 5):
      1. Ell sabia molt bé que havia de vindre a les nou (‘adequadament i també molt’).
      2. Ell bé que sabia que havia de vindre a les nou.
    3. Valor comunicatiu: (o prou) és una intensificació de la predicació.
      1. No bona cosa: Ell sabia *bona cosa que havia de vindre

En la justificació de construccions inexistents, hem d’explicar per què és factible dir un secret molt ben guardat, però no una torre *molt ben alta. Quan el modificador és un circumstancial de manera (Hem guardat bé el secret), es pot intensificar (com els modificadors no delimitats com a regla general: Hem guardat molt bé el secret). Si ara canviem el verb pel seu participi usat com a atributiu o com a qualificatiu, podem mantindre molt bé (canviat a molt ben: un secret molt ben guardat). En (11b), hi han més exemples.

En contra, quan ben és un intensificador (una torre ben alta, Vindre ben sovint) no es pot reforçar. El motiu d’eixa impossibilitat ja l’hem vist: l’únic quantitatiu indefinit que podem intensificar és poc (molt poc, ben poc…, 8d):

  1. És factible un secret molt ben guardat, però no una torre *molt ben alta
    1. Ben intensificat: si ben és qualitatiu, és pot intensificar:
      1. Un circumstancial de manera (Hem guardat bé el secret) es pot intensificar (com els modificadors com a regla general: Hem guardat molt bé el secret).
      2. Pas del verb a un adjectiu atributiu o qualificatiu: un secret molt ben guardat.
    2. Més exemples.
      1. El treball que ha portat està molt ben fet.
      2. És un xicot molt {ben plantat = ben paregut = guapo, templat} = plantat d’una manera adequada.
      3. Cada u ha de tindre el seu paper molt ben estudiat.
    3. Ben intensificador
      1. Quan ben és un intensificador, no es pot reforçar.
      2. Causa: només es pot reforçar el quantitatiu de la part inferior (molt poc, massa poc, ben poc, 8d).

Per una altra banda, convé tindre en compte que qui tinga un parlar viu recorrerà més voltes a la paraula expressiva (ben). En canvi, qui siga més mesurat i contingut l’usarà més poc (o no la usarà). La informació empírica següent ho corrobora:

  1. Variació en l’ús de ben segons el caràcter de cada u
    1. Carme Morales (Altea, Marina Baixa, 2013): en unes entrevistes, va trobar que els hòmens no usaven ben, contràriament a les dones. Ho explicava pel caràcter més obert i alegre de les dones que havia entrevistat. Els hòmens intensificaven amb la paraula més objectiva, molt. Exemples que va trobar en les entrevistes:
      1. Ell tenia uns ulls ben bonicos
      2. Jo, ben guapa

Acabaré recordant que, de l’ús qualitatiu de ben, prové la parella bencarat i malcarat. Bernat i Baldoví usava els dos adjectius composts:

  1. Fraseologia que prové de l’ús original: bencarat i malcarat
    1. Era un home bencarat (v.5, Dolçaina.40)
      1. ‘té una cara adequada, qualitat interpretada com a bonica’
    2. Ser malcarat: ser lleig; sobretot fer mala cara perquè u està enfadat o perquè té mal geni. Exemples del DCVB:
      1. Davant dels guardes severs i malcarats, Víct. Cat., Ombr. 39.
      2. Era un dia lleig, brúfol, malcarat com un diable, Pons Com an., 106.
      3. «Guarda’t d’home malcarat i de vent acanalat».

Sobre els usos expressius de ben, opinaré que els escriptors tenen l’obligació de conéixer i integrar el valencià viu del seu entorn social. Naturalment, cada u ha de ser lliure d’escriure d’acord amb la seua personalitat. Però només podem ser lliures si coneixem la realitat i, a partir d’eixe coneiximent, triem. La formació i la llibertat estan tan unides com la dominació i el dogmatisme.

En el cas d’ara, la paraula intensificadora ben és clàssica, és general de tota la llengua actual, i està profundament arrelada en el valencià viu. Això no obstant, hi han escrits valencians que pràcticament no l’usen (i no perquè estiguen elaborats des d’un caràcter mesurat, 12). Eixa actuació va unida a les gramàtiques catalanes (§4.1.2) i les valencianes (§4.2.2, §6.2) que coincidixen amb moltes del castellà: no considerar el ben quantitatiu.

  1. Els escriptors i la llengua viva del seu entorn social
    1. Respectant la seua personalitat, tenen l’obligació de conéixer-la i integrar-la: cal conéixer i triar.
      1. La formació i la llibertat estan tan unides com la dominació i el dogmatisme.
    2. La paraula ben és clàssica i general en la llengua actual, però hi han escrits valencians que no l’usen.
      1. Fet unit a les gramàtiques que no consideren ben (§4.1.2, §4.2.2, §6.2), com moltes del castellà.

 

5. Alternativa (I). El ben quantitatiu: estructuració del seu camp semàntic

En l’estat de la qüestió sobre bé / ben (§2-§4), hem trobat, en primer lloc, propostes positives en tres diccionaris (DGLC, DCVB i DECLC, §2). En segon lloc, hem vist actuacions gramaticals amb factors positius (de Fabra, §3.3.2; i de Sanchis Guarner i Enric Valor, §4.2.1). En tercer lloc, hem descrit caracteritzacions que retrocedien davant de les aportacions dels predecessors (§4.1, §4.2.2). Ara, passarem a l’alternativa.

L’objectiu central és explicar de quina manera els parlants hem creat un valor quantitatiu (torre ben alta) a partir d’un valor qualitatiu (treball ben elaborat, §5.3). Però, tenint en compte que en la ciència no hi ha res solt o deslligat, i a la vista que les gramàtiques diuen molt poc sobre el camp semàntic de les quantitats indefinides (§3), dedicarem una secció a comentar com hauríem creat els valors fonamentals, i com hauríem desplegat l’estructura dels valors quantitatius indefinits (§5.2).

El resultat serà proposar dos estructures semàntiques diferents: l’una està formada per tres adjectius (prou / massa / pocs); l’altra està integrada per estes setze paraules (o construccions):

Estructura de la quantificació indefinida dels noms comptables: 16 components

1) molts

Ho saben molts estudiants

2) prou

Ho saben prou estudiants: cap al 75%

3-5) Ø / uns / alguns

Han portat {cadires / unes cadires} / Ho saben alguns estudiants

6) uns quants

Ho saben uns quants estudiants

7-8) uns pocs / algun

Ho saben uns pocs estudiants / Ho sap algun estudiant

9) pocs

Ho saben pocs estudiants

10) no (+ cap)

No ho saben els estudiants / No ho sap cap estudiant

11-13) tots, cada, qualsevol

Ho saben tots els estudiants / Ho sap cada estudiant / Ho sap qualsevol estudiant

14-16) quants, tants, més

¿Quants estudiants han vingut? / N’han vingut {tants com ahir / més que ahir}

Crec que eixa proposta encuriosirà els lectors, ja que els manuals que han estudiat en escola probablement no diuen res sobre com estructurem els valors quantitatius indefinits. Encara cridarà més l’atenció l’observació que les paraules equivalents de prou en les llengües de l’entorn (castellà: bastante; anglés: enough; francés: assez; italià: abbastanza) actuen totes com prou en el valencià general: tenen dos valors diferents (primer: En tinc prou, d’arròs; segon: Eixe és prou raret).

Això fa preguntar-se si parlem malament els milions de valencians que no diem bastant. També caldria reflexionar si parlen incoherentment els milions de catalans que podrien dir l’oració següent de l’intel·lectual i escriptor Miquel de Palol: «En la literatura catalana, hi ha prou autors competents, fins i tot molt bons, prou de mediocres i prou porqueria» (Avui 12-04-05, p. 22). Així mateix, hauríem de preguntar-nos si parlen confusament els milions de catalans que podrien dir esta altra oració: «Aquests plurals arcaics es troben encara avui usats prou sovint en la llengua escrita» (Fabra 1918: §33). La veritat és que les dos estructures semàntiques citades són les que fan que prou (i més quantitatius indefinits) tinguen dos valors diferents (en el cas de prou, ‘quantitat adequada per a una finalitat’, En tinc prou, d’arròs; i ‘quantitat o intensitat tirant a alta’, Eixe és prou raret, i els exemples de Palol i de Fabra).

També hauria de sorprendre el fet que algun no té el mateix contingut semàntic en el singular (8) que en el plural (5), cosa que no passa ni en els noms ni en els adjectius com a regla general. Això comporta que algun és una paraula extraordinària.

Seguim avant en la justificació del contingut de l’alternativa sobre l’ús quantitatiu de ben. Davant del retrocés que s’havia produït en una part de les gramàtiques posteriors a Fabra (§4.1, §4.2.2) reaccioní en la meua gramàtica tractant la paraula quantitativa ben d’una manera emotiva (Saragossà 2003). He trobat just reproduir ací eixe tractament (§5.1), ja que no ha tingut incidència en les gramàtiques posteriors (com comprovarem més avant en l’estudi de les gramàtiques de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, §6). La part final de l’alternativa consistirà en estudiar dos construccions particulars: ben bé pot ben ser que (§5.4).

 

5 Alternativa. Camp semàntic i procés de creació del ben quantitatiu

5.1    Un tractament emotiu del ben quantitatiu (2003)

En Saragossà (2003), descriguí el ben quantitatiu i el vaig contrastar amb la paraula anglesa very (1b):

  1. Descripció del ben quantitatiu en Saragossà (2003: §2.2.10)
    1. «Quan volem intensificar d’una manera emfàtica un adjectiu o un nom subordinat, en valencià és normal recórrer a ben (i-ii). En canvi, no sóc conscient d’haver sentit, en el valencià espontani, que la paraula ben modifique un verb (iii).
      1. He vist un lleó [ben [nucligran]]
      2. Posa’t [ben [nucliprop de mi]]
      3. T’ho pots ben creure
    2. »La paraula ben ens pot ajudar a entendre l’ús de l’adjectiu anglés very. De la mateixa manera que no podem aplicar la paraula ben a noms (Han portat [*ben [nuclicadires] ]/Va menjar [*ben [nucli formatge] ]), very actua igual: l’anglés diu a very long day (com nosaltres un dia ben llarg), però no pot dir *very chairs, com nosaltres no podem dir *ben cadires. Quan quantifiquem positivament un nom, l’anglés diu a lot of chairs i, nosaltres, moltes cadires. El matís diferencial que té ben enfront de very és que ben és emfàtic, com ja hem dit. Quan volem intensificar un adjectiu o un nom subordinat d’una manera objectiva, recorrem a molt: Demà, serà un dia molt llarg.
    3. »Tornant a l’ús de l’adjectiu ben, convé observar que la llengua escrita hauria de tindre ben en compte eixa paraula útil, ben viva en la llengua del carrer.»

També tractí bona cosa:

  1. Descripció de bona cosa en (Saragossà 2003: §2.2.11)
    1. «Seguirem l’estudi dels quantitatius indefinits per una construcció que és tan popular com uns quants: bona cosa (de). Té un valor semblant al de molt. La diferència és que molt quantifica d’una manera objectiva, mentres que bona cosa incorpora la subjectivitat de l’emissor, és a dir, comporta expressivitat. S’aplica sobretot a noms (i), encara que també el podem usar amb verbs (ii). La construcció bona cosa fa, amb els noms i amb els verbs, la mateixa funció que desplega ben amb els adjectius i amb els noms subordinats. També tenim la variant cosa de no dir, que s’aplica sobretot als verbs (iii).»
      1. En el seu aniversari, li varen regalar pocs llibres, però, de discs, li’n varen regalar bona cosa (= Li varen regalar bona cosa de discs)
      2. Parlar, parla bona cosa. Però, de faena, no en fa ni brot
      3. No saps tu com s’estima el meu fill la seua moto: cosa de no dir

He d’observar que, en el 2003, no sabia que el ben quantitatiu provenia del circumstancial de manera . Eixa ignorància em va fer incórrer en un error: posar un exemple en què ben és qualitatiu:

  1. En el 2003, no sabia que ben provenia del circumstancial de manera
    1. Efecte: «Eixe intensificador admet reforçaments amb molt, prou, massa:
      1.  Ximo és un xicot molt ben plantat.» (Saragossà 2003: §2.2.10)

Una persona ben plantada no és una persona que està molt plantada, sinó que està plantada d’una manera adequada. És una manera expressiva de dir que algú és atractiu. El ben qualitatiu es pot intensificar (com els modificadors qualitatius com a regla general). En canvi, el ben quantitatiu no es pot reforçar, no debades és un reforçament en ell mateix (i expressiu).

 

5.2    Camp semàntic de les quantitats indefinides: fonaments i estructuració

En la mateixa gramàtica, expliquí per quin motiu l’article i els adjectius demostratius s’han d’agrupar amb els quantitatius (els «adjectius determinatius» de Fabra 1912, 1918): eixes quatre paraules (el, este, eixe, aquell) comporten que el receptor coneix les entitats de què parla l’emissor i, per tant, sap quina quantificació tenen. L’exemple que vaig posar és el de (4a.i). Quant a la quantificació, practiquí el camí de Fabra (1956: §38.f: dividir-la en definida i no definida, Saragossà 2003: §2.2.1):

  1. Motiu d’agrupar sintàcticament l’article i els adjectius demostratius amb els quantitatius (els «adjectius determinatius» de Fabra 1912, 1918)
    1. el, este, eixe, aquell: el receptor coneix les entitats de què parla l’emissor; per tant, sap quina quantificació hi ha.
      1.  Tres alumnes m’han donat records per a tu. La veritat és que eixos alumnes sempre m’han parlat molt bé de les teues classes (Saragossà 2003: §2.4.1)
    2. Quantificació: el camí de Fabra (1956: §38.f: dividir-la en definida i no definida, Saragossà 2003: §2.2.1).

També expliquí per què la quantificació d’un nom i l’actualització són la mateixa noció (Saragossà 2003: §2.1.3): un nom no actualitzat indica una qualitat (una bossa de mà), mentres que un nom quantificat comporta una entitat (una bossa en una mà). Com que els circumstancials de manera indiquen qualitats internes del fet expressat per l’oració, els adjectius qualificatius que indiquen qualitats internes (que són la majoria) poden ser circumstancials de manera: una fruita perfecta / portar perfectament una cosa. Quan la qualitat interna l’expressa un nom subordinat, va molt sovint sense actualització: taula de fusta = entrar de costat. Eixe panorama explica per què els noms subordinats que són circumstancials de manera van tan sovint sense actualització (com ara en els de exemples de 1a.ii). Si el nom va amb un adjectiu quantitatiu, expressa una entitat (Va entrar al teatre per un costat):

  1. Quantificació = actualització (Saragossà 2003: §2.1.3)
    1. Nom no actualitzat: indica una qualitat (una bossa de mà).
      1. taula de fusta / entrar de costat.
      2. anar {a peu / a genollons / de cul / de cap / a fosques / a espentes / a rebolcons / a palpes / a rastres / a pressa…}.
      3. «Contra corrent i a palpes, sens atinar a on» (Jacint Verdaguer, AtlàntidaVI; citat en DCVB, palpes).
    2. Nom quantificat: comporta una entitat (una bossa en una mà).
      1. una bossa en una mà
      2. Va entrar al teatre per un costat

En la mateixa gramàtica, intentí estructurar el camp semàntic dels quantitatius indefinits. En essència, la proposta és la següent. Els adjectius quantitatius indefinits fonamentals serien molt, poc, prou i massa. En tenim una pluralitat que indiquen una quantitat superior a la considerada socialment normal (molt, prou, uns quants…). En canvi, només disposem d’un adjectiu quantitatiu per a expressar una quantitat inferior (poc). Quan volem precisar per la part de l’escassetat, subordinem els adjectius de la part superior a poc (Han portat molt poques cadires / Han madurat massa poques peres):

  1. Estructuració (I) del camp semàntic dels quantitatius indefinits (Saragossà 2003: §2.2.7)
    1. Els fonamentals serien molt, poc, prou i massa.
    2. Pluralitat per al valor ‘quantitat superior a la considerada socialment normal’ (molt, prou, uns quants…).
      1. Només poc per a una quantitat inferior.
    3. Efecte: precisió de la part inferior subordinant a poc els de la part superior.
      1. Han portat molt poques cadires / massa poques peres

Els indefinits formen dos estructures diferents. En la bàsica, expressem valors quantitatius, sense fer-los dependre d’un factor extern (la segona estructura està vinculada a un factor extern, com comprovarem en el paràgraf següent). Dividim la quantificació d’una entitat en tres possibilitats fonamentals: gran o alta (n’hi ha molta), mitjana (n’hi ha, una quantitat indeterminada) i baixa (n’hi ha poca). Exemple: En les selves tropicals, hi ha molta vida. En els deserts, poca. Entre els tres graus dits, es posen les altres quantitats indefinides. En descriurem tretze (9-12).

Enfront de l’estructura purament quantitativa (que consta de més de deu membres), tenim la quantificació que depén d’un factor extern. Fem la quanitificació en relació a una finalitat (o vinculada a un efecte). En eixe cas, la quantitat d’una entitat només té dos possibilitats: o és adequada, o no és adequada. Si és adequada, ni en falta ni en sobra (prou). El valor dit es completa amb els dos mencionats: sobra quantitat (massa) i en falta (poc). Exemple: Despús-ahir, teníem massa farina. Ahir, en tinguérem prou per a fer el pa. Però, hui, en tenim poca.

En la meua gramàtica, parlava de valors objectius (els purament quantitatius) i subjectius (els valors vinculats a un factor extern, que pot ser la subjectivivat de qui parla, En tinc prou, d’arròs). Ací, he suprimit eixa terminologia per dos raons: el factor extern pot ser objectiu; i, sobretot, eixa dualitat no focalitza la propietat pertinent (quantificació no vinculada a un factor extern, i quantificació en relació a un factor extern):

  1. Estructuració (II) del camp semàntic dels quantitatius indefinits
    1. Dos estructures diferents.
      1. Quantificació bàsica (no supeditada a un factor extern).
      2. Quantificació secundària (feta en relació a un factor extern).
    2. La bàsica (sense vincular ni comparar):
      1. Tres possibilitats fonamentals: quantitat gran o alta (n’hi ha molta), mitjana (n’hi ha, una quantitat indeterminada) i baixa (n’hi ha poca).
      2. Entre els tres graus dits, es posen les altres quantitats indefinides.
      3. Membres: més de deu.
    3. Quantificació supeditada a una finalitat (o a un efecte): la quantitat d’una entitat és adequada, o no és adequada.
      1. Adequada (ni en falta ni en sobra): prou.
      2. Si en sobra: massa; si en falta: poc.
      3. Membres: tres (prou, massa i poc).

L’adjectiu poc intervé en l’estructura bàsica (7a) i en la secundària (7b), de manera que té dos continguts semàntics: el bàsic (quantitat baixa, sense vincular-la): En els deserts, hi ha poca vida), i el secundari (quantificació inferior a la que necessita una finalitat: Han portat poques cadires per als convidats que tenim).

El camí de poc ha facilitat que prou acabe actuant d’una manera semblant. Al costat del valor bàsic (quantitat adequada per a una finalitat: prou farina per a fer una coca), també indica el valor ‘quantitat tirant a alta’ (quan diem que algú és prou raret, expressem que és una persona rara en un grau gens escàs). La consulta de diccionaris mostraria que totes les llengües de l’entorn actuen igual: castellà (bastante), francés (assez), anglés (enough), italià (abbastanza). En realitat, també molt admet usos supeditats a un factor extern (Han portat moltes cadires per als convidats que tenim):

  1. De dos valors de poc a dos valors de prou
    1. Poc intervé en les dos estructures. Efecte: dos valors.
      1. Bàsic: quantitat baixa (En els deserts, hi ha poca vida).
      2. Secundari: quantificació inferior a la necessària (Han portat poques cadires per als convidats que tenim).
    2. Prou: ha actuat igual.
      1. Bàsic: quantitat adequada per a una finalitat (prou farina per a fer una coca).
      2. Secundari: quantitat tirant a alta (algú és prou raret).
      3. Llengües de l’entorn: igual (castellà, francés, anglés i italià).
    3. També molt admet usos supeditats a un factor extern.
      1. Han portat moltes cadires per als convidats que tenim.

En una obra més recent (D’ací i d’allà, C2, Tabarca, 2018, unitat 2), he proposat com estructuraríem una part significativa dels quantitatius indefinits:

  1. Quantitats superiors a les considerades socialment normals. Noms comptables
    1. Molts: grau alt.
      1. Han portat moltes cadires
    2. Prou: grau tirant a alt.
      1. Ho saben prou estudiants: cap al 75%
    3. Ø / uns / alguns: grau indeterminat; positiu.
      1. Han portat cadires (quantificació indeterminada de cadires genèriques)
      2. Han portat unes cadires (quantificació indeterminada de cadires específiques)
      3. Han portat algunes cadires (quantificació indeterminada + vaguetat)
    4. Uns quants: grau positiu baix.
      1. Han portat unes quantes cadires
    5. Uns pocs, algun: grau positiu molt baix (al voltant de la unitat).
      1. unes poques cadires / alguna cadira (quantitat molt baixa + vaguetat)
  2. Quantitat inferior a la considerada socialment normal. Noms comptables
    1. Pocs: grau negatiu.
      1. En els deserts, trobem pocs sers vius
  3. Absència de quantificació. Noms comptables
    1. No (+ cap): absència de quantitat.
      1. No han portat cadires / cap cadira (absència + èmfasi)
  4. A l’absència de quantificació (11), caldria afegir els tres adjectius que comporten el valor contrari.
    1. Totalitat: tots, cada i qualsevol.

 

4. Gramàtiques posteriors a les de Fabra (II). Autors valencians

En l’estudi de ben, ens acostarem cap al present mirant l’actuació de manuals valencians. Hem vist (§4.1) que els autors catalans posteriors a Fabra (Marvà 1932, Badia 1962) és com si hagueren tingut poc en compte les obres del lingüiste barceloní, sobretot el seu diccionari (DGLC, 1932). Eixe mateix comportament trobarem en una part dels gramàtics valencians posteriors a Fabra (Salvador 1951, IIFV 2002).

Però, ara, hi ha un factor nou: el fet que els gramàtics més arrelats en la valencianitat (Sanchis Guarner 1950, i Valor 1973, 1977) consideraven com era el valencià usual del carrer (i, també, com era el seu propi model lingüístic). Això fa pensar que els autors valencians que no inclouen el ben quantitatiu (ben tranquil) no havien consultat les gramàtiques de Sanchis Guarner i Enric Valor (§4.2.2, 9), i tampoc havien tingut en compte com parlaven habitualment. També trobarem una confusió: parlant del ben qualitatiu (ben elaborat), posen un exemple del ben quantitatiu (§4.2.2, 10). A més, eixos tres factors negatius apareixen en una obra destinada «al món de l’ensenyament i dels mitjans de comunicació» feta per l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (2002: 13).

Eixe panorama fa preguntar-se quin grau d’adequació a la realitat lingüística i quin grau de reflexió sobre el valor comunicatiu de les paraules estudiades han tingut els docents de valencià. Seria una bona investigació, que podria fer un graduat de la Facultat de Filologia o de la Facultat de Magisteri.

 

4.2    Manuals valencians: de Sanchis (1950) a IIFV (2002)

4.2.1   El contrast entre Sanchis Guarner (1950) i Salvador (1951)

En 1950, Sanchis Guarner publica una gramàtica escrita cap a 1940. No definix el concepte general adverbi de quantitat, però sí els seus membres. Certament, la caracterització és pobra (1b), però diria que la pitjor actuació teòrica és no dir res. Inclou ben (1b.iii), el definix com el DCVB («molt»), descriu l’ús («davant d’adjectius i adverbis») i posa exemples inequívocs (l’atributiu prim i el circumstancial tard):

  1. Actuació de Sanchis Guarner (1950: §325)
    1. «Adverbis de quantitat»: 28; definix cada paraula.
      1. quant, tant, tan, molt, a muntó, a bondó, alamon, bona cosa, ben, poc, gens, una mica, no-res, no gens, més, menys, manco, almenys, tan sols, prou, bastant, massa, mig, solament, a soles, sols, només, quasi.
    2. Uns quants exemples:
      1. «molt en gran quantitat: Estudia molt
      2. «poc en petita quantitat: Estudia poc.
      3. «ben: sinònim de molt; s’usa només davant d’adjectius i adverbis. El xiquet està ben prim / Sopeu ben tard

Abans que Sanchis Guarner, Nebot (1894: 105) inclou ben en els adverbis de quantitat, i comunica d’una manera implícita que ben no tindria equivalència en castellà (2a). En canvi, Fullana no conté ben en cap de les seues gramàtiques (2b):

  1. Gramàtics valencians anteriors a Sanchis (1950): també inclouen ben
    1. Nebot (1894: 105): posa {muy / molt, ben} en els adverbis de quantotat
      1. Informa d’una manera implícita que bien no s’usa en castellà com a quantitatiu.
      2. Té en compte que, enfront dels usos de muy en castellà, en valencià hi han dos paraules, molt i ben.
    2. Fullana (1915: 167) no posa ben en els adverbis de quantitat.
      1. Tampoc Fullana (1922: 70).

Al cap d’un any d’haver-se publicat la gramàtica de Sanchis Guarner, Salvador (1951) publica la seua. Però no té en compte com havia actuat Sanchis Guarner. En els adverbis de quantitat, copia literalment fragments de Marvà (1932: §214: «Són els mateixos mots que servixen d’adjectius quantitatius»; «i el numeral mig, esdevinguts tots ells invariables»). L’efecte és no considerar ben. Per contra, Valor (1973 i 1977) seguix la llista de Sanchis Guarner dels adverbis de quantitat (amb alguna variació). Conté ben amb un exemple adequat (3b). No definix els components:

  1. Gramàtics valencians posteriors a Sanchis Guarner (1950)
    1. Salvador (1951: lliçó 50, §279): en els adverbis de quantitat, copia de Marvà (1932: §214), que no conté ben.
      1. «Adverbis de quantitat o de grau: Són els mateixos mots que servixen d’adjectius quantitatius (molt, poc, força, bastant, més, menys, prou, massa, quant, tant, que, gens i el numeral mig, esdevinguts tots ells invariables. Exemples: Menja molt; escriu bastant…»
    2. Valor (1973: 217-218; 1977: 189-190): inclou ben en els adverbis de quantitat, amb un exemple adequat.
      1. «Adverbis de quantitat»: seguix la llista de Sanchis Guarner (amb alguna variació), però no definix cada paraula.
      2. El campanar d’aquest poble és ben alt

 

4.2.2   L’IIFV (2002): absència de Sanchis Guarner i de Valor

Després de Valor (1973, 1977), fa la impressió que els autors valencians no consulten la gramàtica de Sanchis Guarner (1950) ni les de Fabra que qualifiquen ben com a adverbi de quantitat (1912, 1956). En posaré dos exemples.

Lacreu (1990) no conté ben en els «adverbis de quantitat» (§XXII). Quant a la teoria, no definix els conceptes que usa («numerals, quantitatius, indefinits»), les paraules quantitatives indefinides ni el camp semàntic que formen:

  1. Lacreu (1990: XI: «Els quantitatius»; XXII: Adverbis de quantitat): absència de teoria i de ben
    1. Paraules tractades en els «quantitatius»: set:
      1. «molt / gaire», força, «prou / bastant», massa i que
    2. Adverbis de quantitat: sis:
      1. massa / molt / gaire / prou / bastant / gens

En el 2002, l’IIFV publica un llibre per als docents, caracteritza el camp semàntic dels quantitatius indefinits, i definix els conceptes quantitatius, numerals i indefinits. Ací tenim els tres conceptes quantitatius:

  1. IIFV (2002, Guia d’usos lingüístics): definició dels «quantitatius, numerals i indefinits»
    1. «Els quantitatius expressen una quantitat com a conjunt. Així, es diferencien dels numerals, que indiquen una quantitat com a unitats o prenent com a base la unitat, i dels indefinits, que la indiquen d’una manera imprecisa.» (p. 130)

¿S’entén la definició anterior? L’institut interuniversitari atribuïx als «quantitatius» una propietat («expressar una quantitat com a conjunt») que també és aplicable als numerals: si diem tres taules, parlem d’un conjunt de tres taules. El fet de proposar una definició buida per als «quantitatius» permet definir els «indefinits» amb la propietat comuna dels «quantitatius» i dels «indefinits»: enfront dels numerals, indicar una quantitat no precisa. Per una altra banda, ja sabem que els adjectius numerals expressen una quantitat i, per tant, són «quantitatius».

En els adjectius numerals, l’IIFV apel·la a la unitat, que és el punt de partida: els numerals cardinals són el resultat del número u (la unitat) i l’operació de sumar. En canvi, l’institut no indica la conseqüència de fonamentar-se en la unitat: expressar quantitats precises. Eixa operació potser hauria mostrat als membres de l’IIFV que la definició dels «quantitatius» i dels «indefinits» no podia ser adequada, ja que entre quantitat precisa (els numerals) i  quantitat no precisa (els «indefinits»), no és factible cap altra possibilitat.

Podem notar que l’IIFV no considera l’actuació de Fabra (1956: §38.f), que posa algun, cert, qualsevol, cada, cadascun, tot amb els altres quantitatius indefinits (ací, §3.3.2, 5c):

  1. Anàlisi de la definició dels «quantitatius, numerals i indefinits» de l’IIFV (5)
    1. La definició dels «quantitatius» («expressen una quantitat com a conjunt») també és aplicable als numerals (tres taules indica un conjunt de tres taules).
      1. A més, els numerals també indiquen una «quantitat» i, per tant, són quantitatius.
      2. Efecte: no entendre què són «els quantitatius».
    2. Els «indefinits» tindrien la propietat comuna dels «quantitatius» i dels «indefinits» (indicar una quantitat no precisa, en oposició als numerals).
      1. Efecte: no comprendre què són «els indefinits».
    3. Adjectius numerals: l’IIFV menciona la unitat, però no l’efecte (quantitats precises).
      1. Eixa propietat mostra la inadequació de les definicions dels «quantitatius» i dels «indefinits», ja que entre quantitat precisa (els numerals) i quantitat no precisa (els «indefinits») no cap cap altre concepte.
    4. No té en compte l’actuació de Fabra (1956: §38.f), que agrupa algun, cert, qualsevol, cada, cadascun, tot amb els altres quantitatius indefinits (ací, §3.3.2, 5c).

L’obra que comentem conté una novetat: descriure el camp semàntic que formarien. Fins ara, no hem trobat eixa operació en cap de les gramàtiques estudiades:

  1. Descripció del camp semàntic dels quantiatius indefinits
    1. «Des d’un punt de vista semàntic, els quantitatius es poden classificar atenent a una gradació des d’una quantitat màxima cap a la quantitat nul·la, expressada de manera absoluta (molt / que / quant / força / poc / gaire / gens), comparativa (més / tant / menys) o relativa (massa / prou / bastant).» (IIFV 2002: 131)

Com que l’IIFV no definix els membres dels «quantitatius» i dels «indefinits», els docents només poden vore que molt i gens són els extrem de la «gradació». En canvi, no sabem com s’ha de distribuir les altres paraules dins de l’escala. Així, força ¿indicaria una quantitat inferior a que i quant? O poc ¿seria superior a gaire? Per una altra banda, la perspectiva relativa ¿a què és relativa? Sense explicar això, no podem entendre la perspectiva relativa (ni, com a conseqüència, l’absoluta). Finalment, per a entendre la comparació hem de dir què es compara. Al costat de les preguntes generals, també en podem fer una particular. La intuïció com a parlants vincula molt i la paraula antònima (poc), i també prou i massa. Ara: ¿no és estrany que prou i bastant siguen membres de la gradació relativa?

  1. Incògnites de la gradació i les tres perspectives (relativa, absoluta i comparativa)
    1. Gradació: els extrems són molt i gens. Els altres membres ¿com es distribuïxen? Dos exemples:
      1. Força ¿seria inferior a que i quant?
      2. Poc ¿seria superior a gaire?
    2. Gradació relativa: l’IIFV no explica en relació a què és relativa.
      1. Intuïció: prou i massa s’oposen. Però ¿també forma part de la gradació relativa la paraula bastant?
    3. Gradació comparativa: cal dir què es compara.

El manual posa 13 «quantitatius» (7), entre els quals no està ben, absència que fa preguntar-se si els seus membres han consultat les gramàtiques de Sanchis Guarnes i de Valor. Això no obstant, l’obra sí que conte eixa paraula. Però està presentada com va fer Marvà (1932): com a adverbi de manera (9a.ii-iii):

  1. L’IIFV (2002) no inclou l’adverbi de quantitat ben (7); sí els «adverbis de manera» bé / ben
    1. «Els adverbis i malament fan de complement del verb (i). Quan precedeixen una altra paraula modificant-la (ii) o es troben entre l’auxiliar haver i un participi (iii), adopten la forma ben i mal, respectivament.» (IIFV 2002: §5.4.1: «Els adverbis de manera»)
      1. No es troba bé / Això s’ha fet malament
      2. M’agrada la carn ben cuita / Això està mal fet
      3. T’ha ben enganyat / M’hi he mal acostumat

En carn ben cuita, podem aplicar el valor bàsic de la paraula ben: carn cuita d’una manera adequada. Però, mirant-ho bé, carn cuita ja comporta adequació. Qui diu l’oració M’agrada la carn ben cuita probablement vol comunicar que li agrada que la carn no solament estiga cuita, sinó ben cuita: molt cuita. La carn mal cuita difícilment agradarà a ningú. I, en tot cas, no és possible dubtar en T’ha ben enganyat.

Davant d’eixe panorama, cal preguntar-se com podem entendre que un institut universitari tracte i ben en els circumstancials de manera, però pose exemples en què és un adverbi de quantitat. La resposta podria ser la següent: el redactor no ha consultat la gramàtica de Sanchis Guarner ni les de Valor, però sí la de Fabra (1918), el qual incorre en l’anomalia de posar els adverbis de quantitat dins dels adverbis de manera (§3.2, 9). Una prova d’això és que l’exemple T’ha ben enganyat apareix en la font citada de Fabra. Ara: això significa que l’IIFV ha copiat l’exemple sense pensar en el significat de l’oració. Si els membres de l’IIFV ho hagueren fet, haurien trobat que ben no és un circumstancial de manera, sinó un intensificador del verb, i això potser els hauria fet adonar-se que s’havien deixat fora del manual una paraula tan popular com és el ben expressiu:

  1. Anàlisi de l’actuació de l’IIFV (6)
    1. L’IIFV (2002) no consulta Sanchis Guarner (1950) ni Valor (1973, 1977).
      1. La font podria ser Fabra (1918), que col·loca els adverbis de quantitat dins dels adverbis de manera, i posa tres exemples, el segon dels quals reproduïx l’IIFV:
      2. «Era ben blanca / T’ha ben enganyat / Vés-hi ben aviat.»
    2. Els membres de l’IIFV miren la forma (bé, ben), però no el valor comunicatiu que expressa.
      1. Si hagueren complit eixa exigència teòrica, haurien vist que el manual no havia tractat, en els adverbis de quantitat, una paraula ben popular. I també haurien evitat l’error de posar un exemple quantitatiu de ben tractant el ben qualitatiu.

Resumim. L’IIFV (2002) fa una operació important: intentar caracteritzar el camp semàntic dels adjectius quantitatius indefinits (gradació absoluta / gradació relativa / gradació comparativa). Però no explica la terminologia a què recorre (8) ni definix el valor de cada quantitatiu (7). A eixes limitacions, cal afegir que, contra l’actuació de Sanchis Guarner i Enric Valor, l’IIFV no inclou la paraula ben en els 13 quantitatius indefinits que exposa (7). A més, probablement copia de Fabra (1918), però sense pensar en el valor quantitatiu de la paraula ben, de forma que posa exemples del ben quantitatiu en els adverbis de manera (9-10):

  1. Resum de l’IIFV (2002)
    1. Camp semàntic dels adjectius quantitatius indefinits:
      1. Gradació absoluta / gradació relativa / gradació comparativa.
      2. No explica la terminologia (8), ni definix el valor de cada quantitatiu (7).
    2. Contràriament a Sanchis Guarner i Enric Valor, l’IIFV no posa ben en els quantitatius indefinits (7).
    3. Probablement copia de Fabra (1918), però sense pensar en el valor quantitatiu de la paraula ben. Efecte:
      1. Exemples del ben quantitatiu en els adverbis de manera (9-10).

 

 4.Gramàtiques posteriors a les de Fabra (I). Autors catalans

Els successors de Fabra tenien a disposició les seues gramàtiques (1912, 1918, 1956), i també el seu diccionari (DGLC, 1932), així com el DCVB (1926-1968). Per a saber què han tret de Fabra (i del DCVB) els autors posteriors, i si han fet aportacions, estudiarem dos gramàtiques catalanes (Marvà 1932 i Badia 1962) i quatre manuals valencians (Sanchis Guarner 1950, Salvador 1951, Valor 1977 i IIFV 2002).

En els autors catalans, trobarem que ben desapareix dels adverbis de quantitat, i que tracten com a adverbi de manera (un plànol ben dibuixat) el ben quantitatiu (un espectable ben agradable). Això comporta que, en compte de seguir el camí que atribuïm a la ciència (sempre avançar), hom va arrere. I és que, en les ciències humanes, podem avançar si estudiem bé els predecessors. Però és factible retrocedir en el cas que no complim el deure de treballar assentats damunt dels muscles dels gegants que ens han precedit (un deure que és, alhora, científic i patriòtic). En els diccionaris, també hem trobat retrocessos (§2.4.1).

4.1    Una separació de Fabra: Marvà (1932) i Badia (1962)

4.1.1   La paraula ben en el «curs superior» de Marvà (1932)

En 1932, es publicà el Curs superior de gramàtica catalana, que a primera vista és simple i pedagògic. Mirem com actuà. Dins del capítol dedicat als adjectius (1g), trobem els qualificatius i els «determinatius», que contindrien els demostratius, els possessius, els numerals, els quantitatius, els indefinits, els interrogatius i els relatius:

  1. Esquema de l’índex de Marvà (1932)
    1. Fonologia
    2. L’oració gramatical
    3. Categories gramaticals
    4. La conjugació
    5. Nom substantiu
    6. Article definit
    7. Adjectiu (qualificatiu i determinatiu). Els determinatius:
      1. demostratius, possessius, numerals, quantitatius, indefinits, interrogatius i relatius.
    8. Pronom
    9. Adverbis
    10. Sintaxi de l’oració complexa
    11. Conjuncions
    12. Preposicions
    13. La funció gramatical
    14. Formació de paraules
    15. Ortografia
    16. Prosòdia

Passem al tractament dels «quantitatius» i els «indefinits»:

  1. Els «quantitatius» i els «indefinits» com a modificadors del nom en Marvà (1932)
    1. «Quantitatius. Els adjectius quantitatius expressen quantitat sense precisar-la. Són:
      1. quant, molt, tant i poc, de dues terminacions, així al singular com al plural; bastant i gaire, que sols tenen una terminació per al singular i una per al plural; més, menys, massa, força, que, gens i prou invariables.» (§159)
    2. «Indefinits. Els anomenats adjectius indefinits derminen el nom al qual s’ajunten, amb el mínimum de precisió. Són: un, algun, tot, mateix i cert, que tenen dues terminacions al singular i dues al plural; altre […], tal i qualsevol […], cada i […] Ambdós i sengles.» (§160)

Analitzem la teoria, que és mínima i aïllada. El fet d’indicar una quantitat no precisa (2a) només s’entén si l’oposem a la propietat definitòria dels numerals. Marvà no ho fa, i té una actuació metodològica incoherent: dividix els numerals abans de definir-los; i, quan els caracteritza (després de classificar-los), no dona la propietat definitòria («Els adjectius numerals poden ésser cardinals, ordinals, partitius i col·lectius. Els numerals cardinals anomenen simplement els nombres», §153 i §154).

La major part de les paraules dedicades a la teoria són per a la descripció de la flexió de cada paraula, com es veu en (2a; els claudàtors de 2b remeten a una informació flexiva que no he reproduït).

Si ara focalitzem el camp semàntic dels quantitatius indefinits, no trobarem res, ni tampoc sobre el contingut semàntic de cada quantitatiu indefinit:

  1. Característiques de Marvà (1932)
    1. Teoria: mínima i aïllada.
      1. Quantitat no precisa: eixa propietat té valor quan mostrem l’oposició amb els numerals.
    2. Divisió dels numerals sense haver-los definit (i); els definix després de la divisió, i sense la propietat definitòria (ii):
      1. «Els adjectius numerals poden ésser cardinals, ordinals, partitius i col·lectius.
      2. »Els numerals cardinals anomenen simplement els nombres» (§153 i §154).
    3. Focus de la teoria: la flexió de cada paraula (2a; etc.).
  2. Camp semàntic dels quantitatius indefinits: res.
    1. Contingut semàntic de cada quantitatiu indefinit: res.

L’absència de teoria es repetix en el tractament dels adverbis de quantitat, però ara hi ha una novetat: allà a on Fabra sempre havia inclòs ben, ara és absent:

  1. Adverbis de quantitat: es repetix l’absència de teoria. Falta ben; en canvi, inclou moltes altres paraules (c)
    1. «Els principals adverbis de quantitat o de grau són els mateixos mots que serveixen d’adjectius quantitatius, i el numeral mig.» (Marvà 1932; §214)
    2. Exemplifica: quant, molt, tant, poc, bastant, gaire, més, menys, massa, força, que, gens, prou i mig.
    3. També inclou: només, sols, solament, gairebé, quasi, almenys, , un poc, una mica, un xic, no gaire, si més no

L’absència de ben en els adverbis de quantitat es completa amb el fet que, en els adverbis de manera, Marvà inclou un ben quantitatiu inequívoc (una cambra ben espaiosa) tractat com a adverbi de manera:

  1. En els adverbis de manera, hi ha un exemple ben quantitatiu
    1. «Adverbis de manera. Els principals són:
    2. » bé, millor: Parla bé aquest xicot, però son germà encara parla millor.
    3. » ben (forma de davant l’adjectiu o l’adverbi modificat): La cambra és ben espaiosa. […]» (Marvà 1932: §211)

Això apunta que Marvà mirava la forma (bé, ben) i no el valor comunicatiu. Per una altra banda, això li dificultaria ser conscient d’una diferència entre la seua llengua i el castellà que ens ensenyaven (ben i molt contra muy).

Resumim. Mirada superficialment, en la gramàtica de Marvà fa la impressió que tot està classificat i definit, panorama que es complementa amb exercicis. Però la teoria comprensible i aplicable és escassa. No caracteritza ni el camp semàntic dels adjectius quantitatius indefinits ni els membres. En eixa situació, els exercicis consistixen en poc més que aplicar les formes que apareixen en les llistes (com ara les de 2b o 5b).

En el marc descrit, l’intensificador ben desapareix dels adverbis de quantitat (5b), fet que posteriorment passarà en més gramàtiques. En canvi, en els adverbis de manera posa un exemple del ben quantitatiu (tractat com a adverbi de manera, 6c). Eixe error (que també apareix en més obres) deu anar unit a no ser conscients de l’ús (tan popular) del ben quantitatiu:

  1. Valoració de Marvà
    1. Teoria (comprensible i aplicable): escassa (2-3).
      1. No caracteritza ni el camp semàntic dels adjectius quantitatius indefinits ni els membres.
      2. Exercicis: aplicar les formes de les llistes.
    2. L’intensificador ben desapareix dels adverbis de quantitat (5b).
      1. Posteriorment, en més obres.
    3. Tracta com a adverbi de manera un exemple amb un ben quantitatiu (6c).
      1. Eixe error també apareix en més obres.

 

4.1.2   Badia (1962): seguix el camí de Marvà (1932)

En la gramàtica de Badia, no actuaré com en les de Fabra per a no fer tan llarg este estudi. Quan Badia (1962: §232) tracta els adverbis de quantitat, cita com a fonts les tres gramàtiques de Fabra que hem estudiat, i també la de Marvà (1932: §214) i el manual de Jordana (1933: 93-94):

  1. Badia (1962): cita a Fabra, a Marvà (1932) i a Jordana (1933) com a fonts
    1. Fonts: les tres gramàtiques de Fabra (1912: 193-195; 1918: §101; 1956: §§ 38, 89), i Marvà (1932: §214-215) i Jordana (1933: 93-94).
    2. Tractament de Badia (1962: §232):
      1. «Adverbios de cantidad. Son, en primer lugar, todos los cuantitativos citados en el t. I (§128), es decir,
      2. »quant, molt, tant, poc, bastant, gaire, més, menys, força, que, gens, prou y, además, el numeral mig (§126), però hechos todos, tanto los cuantitativos com el numeral mig, invariables, como es natural tratándose de adverbios;
      3. »luego, unos cuantos adverbios cuantitativos específicos (només – sols – solament; gairebé – quasi; almenys), y algunes locuciones adverbiales de cantidad.»

Apareixen tres indicis que fan pensar que la font principal de Badia deu ser el tractament de Marvà. En primer lloc, el fragment de (6b.i) és com el de (5a). En segon lloc, si comparem la llista d’adverbis de quantitat que dóna Badia (6b.ii) amb les paraules que exemplifica Marvà (5b) trobarem que són les mateixes i que apareixen en el mateix orde. Només hi ha una diferència: massa (que Marvà posa entre menys i força) no apareix en la llista de Badia, potser per un error involuntari. En tercer lloc, després dels adverbis de quantitat que provenen de la quantificació del nom apareixen només, sols, solament, gairebé, quasi, almenys (6b.iii): les mateixes paraules i en el mateix orde que en Marvà (5c). Realment, les paraules de Badia (1962: §232) són paral·leles a les de Marvà (1932: §214).

També hi ha una prova negativa. Badia cita l’epígraf §101 de 1918, que conté tres exemples de ben: (Eran ben blanca. / T’ha ben enganyat. / Vés-hi ben aviat). De 1956, el segon que cita (el §89) inclou És ben lleig / Eren ben bé un centenar. Això no obstant, la gramàtica de Badia no conté ben, ni la construcció particular de T’ha ben enganyat, ni la construcció específica ben bé, exactament com la de Marvà (1932):

  1. Indicis positius (a) i negatius (b) que fan pensar que la font principal de Badia (1962) és Marvà (1932)
    1. El fragment de (6b.i) és com el de (5a).
      1. La llista d’adverbis de quantitat que dóna Badia (6b.ii) conté les mateixes paraules i en el mateix orde. Només falta massa (entre menys i força en Marvà).
      2. Després dels adverbis de quantitat, hi han les mateixes paraules i en el mateix orde: només, sols, solament, gairebé, quasi, almenys (6b.iii i 5c)
    2. Les fonts citades de Fabra contenen ben (la de 1918, tres exemples), la construcció particular de T’ha ben enganyat i la construcció específica ben bé. La gramàtica de Badia no inclou cap dels tres constituents, com la de Marvà (1932).
      1. 1918: §101 (Eran ben blanca. / T’ha ben enganyat. / Vés-hi ben aviat).
      2. 1956: §89 (És ben lleig / Eren ben bé un centenar).

Finalment, trobem una dada que reforça el seguiment de Marvà: el fet que, en els cicumstancials de manera, també apareix el ben quantitatiu. Però, ara, no pareix que siga un error:

  1. Tranctament de ben en els circumstancials de manera
    1. «Adverbios generales de modo. Los más importantes son: ‘bien’: ho ha fet molt bé ‘lo ha hecho muy bien’; este adverbio, delante de un adjetivo, de un participio o de otro adverbio modificado por él, toma la forma proclítica ben: és un espectacle ben agradable ‘es un espectáculo bien (o muy) agradable’; ben fet ‘bien hecho’; és ben bé ell mateix ‘es exactament él mismo’; como se puede apreciar por los pocos ejemplos transcritos, este adverbio no solo tiene el sentido de ‘bien’ (opuesto a ‘mal’), sino que a menudo posee un matiz ponderativo.» (Badia 1962 §231)

El gramàtic de Barcelona posa en els circumstancials de manera; però, tot seguit, diu que pot adquirir la forma ben, i no posa com a primer exemple una construcció qualitatativa (un vestit ben cosit), sinó necessàriament quantitativa (un espectable ben agradable):

  1. Parlant dels circumstancials de manera (10), Badia (1962) exemplifica el ben quantitatiu
    1. Posa en els circumstancials de manera; però, quan diu que pot adquirir la forma ben, posa un exemple necessàriament quantitatiu (un espectable ben agradable).

Una investigació més detallada podria mirar si hi han gramàtiques catalanes que hagen seguit les gramàtiques de Marvà (1932) i de Badia (1962), i no les de Fabra (1912, 1918, 1956).

Aprofitant que Badia cita el llibre de Jordana, observaré que, en «els adverbis de manera» (p. 91) contrasta el castellà bien i el català i ben (en eixe orde). Tots els exemples són qualitatius: Habla bien / Parla bé / Bien hablado / Ben parlat (contra l’actuació de Marvà 1932). En canvi, quan arriba als adverbis de quantitat (p. 93-94), trobem nada, prou i menys, sols i solament, quasi, que i tant, però no ben:

  1. Jordana (1933) inclou el bé / ben qualitatiu, però no el quantitatiu
    1. «Adverbis de manera» (p. 91): contrasta el castellà bien i el català i ben (en eixe orde):
      1. Habla bien / Parla bé / Bien hablado / Ben parlat.
    2. Adverbis de quantitat (p. 93-94): nada, prou i menys, sols i solament, quasi, que i tant. Però no ben.