Gramàtica de l’IEC (7): bibliografia (absència) i conclusions
Un bon entrebanc per al debat (i per a l’anàlisi):
la gramàtica de la Secció Filològica (2016) no diu: qui va establir cada norma; en quines raons es fonamentava; i si les raons són coherents i adequades.
Això afavorix els dogmes i, correlativament, dificulta la pràctica del consell humaniste:
¡Atreviu-vos a saber!
6 Absència de fonamentació bibliogràfica de cada norma
Fora dels inicis d’una disciplina, no és exagerat dir que, sense bibliografia, no hi ha ciència. En la normativa, hauria de ser indispensable citar qui ha proposat una norma i, sobretot, per quines raons l’ha proposada. En canvi, són moltes les gramàtiques que focalitzen la normativa i no citen bibliografia. No cal dir que eixa situació facilita l’aparició de dogmes (igual que l’absència d’obres institucionals, §2.1, 2b). A més, el fet de citar bibliografia també aporta una informació útil: saber quines obres un autor no ha tractat i, en canvi, hauria d’haver analitzat.
La GIEC afirma que ha tingut en compte molta bibliografia (1a). Però informa que no en cita per a no dificultar la lectura i per a evitar la parcialitat (1b). En el futur, potser farà una relació bibliogràfica classificada temàticament (1c).
- Font de la GIEC: «una bibliografia ingent»
- «Per a l’elaboració d’aquesta gramàtica s’ha consultat una bibliografia ingent, fent una atenció especial tant als treballs més influents en l’estudi de la gramàtica com als que han tingut més difusió en l’ensenyament i la divulgació de la llengua catalana. […]
- »No és viable citar a cada pas el copiós pertret de fonts sobre una qüestió, perquè podria dificultar la lectura [i] qualsevol selecció de les fonts bibliogràfiques resulta forçosament subjectiva i limitada, i pot posar en qüestió l’equanimitat que s’exigeix a una obra d’aquestes característiques. […]
- »Està previst que una futura edició en línia pugui incorporar una relació bibliogràfica extensa i classificada temàticament que cobreixi, encara que sigui parcialment, aquesta mancança.» (GIEC, p. xxix-xxx)
No pareix que el fet de trobar una font torne difícil la lectura. I, si citem el creador d’una norma o qui proposa una variació, poca parcialitat hi haurà. Siga com siga, la conseqüència inevitable de l’actuació descrita (1) és no vincular cap norma a cap obra.
La fonamentació de cada norma en com a mínim un treball hauria impulsat a posar la normativa de la Secció Filològica en el camp de l’objectivitat i el debat racional: en definitiva, en el camp de la ciència. Cal dir que classificar treballs temàticament (1c) no és igual que dir qui és l’autor d’una norma, en què s’ha fonamentat i en quin treball ho ha exposat.
Per una altra banda, la fonamentació de cada norma també hauria permés constatar si les propostes de Moll i de Sanchis (i en general dels autors externs al Noucentisme) eren tingudes en compte. Les propostes i, sobretot, la perspectiva. En canvi, el camí practicat aparta tots eixos beneficis.
7 Conclusions sobre la GIEC (2016)
He fet la part sobre la GIEC (2016) per peticions (§1), probablement perquè consideraven que l’OIEC (2017) podia ser una obra poc consistent, però que no ho seria la gramàtica. Per a acostar-nos a un manual de 1.400 pàgines, hem buscat temes pertinents. En la declaració d’intencions (§2), hem trobat unes mires positives, sobretot estes tres: posar la descripció i l’explicació de les dades empíriques en la base de la gramàtica; intentar sistematitzar; i buscar ser clar i senzill (§2, 1-3).
Això no obstant, no hem trobat eixes característiques en l’estructura de la gramàtica (§3). La Filològica diu que la seua estructura és «l’habitual», afirmació que no coincidix amb la realitat. La qüestió central és que s’aparta dels predecessors sense millorar la teoria (ajunta en la «morfologia» la flexió –que està dins de la formació de l’oració– i la formació de paraules –que està fora–). L’actitud de separar-se dels precedents sense constatar-ho (i, per tant, sense justificar-ho) l’hem trobada diverses voltes. (Al final de §3, hi ha una síntesi que remet al lloc que tracta cada qüestió; l’actuació es repetix en §4.2, §4.3, §5.1 i §5.2).
En els fonaments teòrics de la GIEC (§4.2 i §4.3), hem topat amb anomalies significatives, com ara les quatre següents: posar «els accidents gramaticals» per davant de «les categories gramaticals»; incloure els pronoms i els pronoms àtons en la morfologia; col·locar el final de la sintaxi (la coordinació i l’oració composta) al principi; presentar la delimitació de la sintaxi com a definició de l’oració. També convé destacar l’anomalia de voler definir la morfologia i el verb amb conceptes lingüístics no definits prèviament.
El resultat és que, encara que la GIEC (2016) pareix molt teòrica, els lectors no entenen les parts que hem analitzat. De fet, la descripció de les anomalies metodològiques ens ha permés entendre per què no podíem comprendre les citacions.
En l’estudi de constituents concrets per a intuir com actua la gramàtica, hem trobat un factor positiu en el plural de germans (la GIEC fa una descripció estructural del plural, §5.1). Hauria sigut positiu posar eixe plural en el món romànic, i vincular estructuralment germans i hòmens. Hem notat que la gramàtica no planteja dos problemes, u dels parlants (causa dels qui diuen camion) i u de les normes (el fet d’haver exclòs en el DGLC formes populars, com ara divà, orangutà). En les flexions verbals (§5.2), no hem trobat cap factor positiu.
Quant a la fonamentació bibliogràfica de les normes (§6), és obvi que l’absència no pot ser positiva.
Publicat en el llibre: Valencià i català: noms i acadèmies per a una llengua (València, Editorial Àrbena, 2020). Disponible en llibreries (distribuïdora Enlogística, 960641951, pedidos@enlogistica.com) i en Àmazon.