2. Actuació dels diccionaris (I). DGLC i DCVB

2      Actuació dels diccionaris

2.1    DGLC: aportacions i limitacions

Les dos primeres seccions (§2.1-§2.2) contenen una anàlisi de les característiques positives i de les limitacions del DGLC (del barceloní Pompeu Fabra, 1932) i del magne DCVB (1926-1968; informació arreplegada gràcies al mallorquí Antoni Maria Alcover, i estructurada i redactada pel menorquí Francesc de Borja Moll i pel valencià Manuel Sanchis Guarner).

De la proposta del DGLC sobre i ben, només analitzaré els aspectes fonamentals: la definició dels dos valors, l’aplicació sintàctica i l’estructuració de l’entrada. Ací la tenim:

  1. Actuació del DGLC: circumstancial de manera (a-b) i intensificador (c-e)
    1. «bé, ben (bé; ben davant un participi en funció d’adjectiu). Segons podia desitjar-se, satisfactòriament, avantatjosament. Havem dinat bé. [molts exemples].
    2. // De bona manera, rectament, especialment d’una manera conforme al deure. Treballar bé.  [molts exemples i alguna accepció secundària].
      1. En l’exemplificació, apareixen i ben: L’han tractat bé / ha estat ben tractat.
    3. // En alt grau, en grau considerable (ponderant). És ben alta, aquella torre! És ben ase de no fer-ho! Era ben tard quan vas arribar. Hi havia ben poques persones, potser una trentena només. Ho vaig dir ben alt, que tots em podien sentir.
    4. // (A manera de prefix verbal). Del tot. T’han ben enganyat! Ja el varen ben atrapar. T’ho ben assegurem. Ho pots ben creure.
    5. [punt i a part] (inicial, conjuncional). Per a afirmar contradient una asseveració, un supòsit, qualsevol dubte possible. Bé ho veiem d’aquí estant, hom suposava que d’aquí estant no ho veuríem, i no és així. Bé ho han dit que hi era, replicant a un que afirma que no hi era o no hi és.
    6. [accepcions secundàries i altres usos].»

Trobe positiu que Fabra no separe treballar bé i ben alt, sinó que incloga els dos valors en la mateixa entrada. Encara que pareguen diferents, prové l’u de l’altre. També és coherent que primer vaja el valor qualitatiu, i  no solament perquè és el propi de totes les llengües romànique. El factor decisiu és que el valor quantitatiu (1c-e) prové del valor qualitatiu (el circumstancial de manera, 1a-b), com intentarem demostrar més avant (§5.3).

En les aplicacions sintàctiques, també hi han factors positius. El DGLC té en compte que el qualitatiu no solament funciona com a circumstancial de manera (1a-b): també pot anar amb un atributiu si és un participi d’un verb que admet ( Tractar bé / Estar ben tractat, 1b.i). En canvi, no considera que ben pot incidir en un qualificatiu que tinga les mateixes característiques (participi d’un verb que admet : {Pensar un projecte bé bé / Ha elaborat un projecte ben pensat}, {Pentinar bé a algú / Portar un cabell ben pentinat}):

  1. Característiques positives
    1. És coherent ajuntar treballar bé i ben alt, i que primer vaja el valor qualitatiu (treballar bé).
      1. Causa: el valor quantitatiu (1c-e) prové del qualitatiu (1a-b; §5.3).
    2. També és coherent la descripció de l’aplicació sintàctica del valor qualitatiu: primer, als circumstancials de manera (i-ii); després, als atributius que són participis dels verbs que admeten el circumstancial de manaera (iii). El DGLC no considera els qualificatius (iv):
      1. Treballa bé.
      2. Hem dinat bé.
      3. Atributius: Tractar bé / Estar ben tractat.
      4. No considerat: els qualificatius ({Pentinar bé a algú / Portar un cabell ben pentinat}).

Al costat de l’absència dita, hi han dos limitacions més. Diria que no és positiu que el nostre autor no separe l’ús qualitatiu (1a-b) i l’ús quantitatiu (1c-e) per un punt i a part (que és la seua separació màxima; una barra és la mínima; dos barres són la separació mitjana). Entre les dos accepcions qualitatives (1a-b), apareixen dos barres; i eixe mateix símbom hi ha entre la segona accepció qualitativa (1b) i la primera qualitativa (1c). Per la direcció contrària, trobem la separació màxima (el punt i a part) entre les dos accepcions quantitatives (1c-d) i una que intentaré demostrar més avant (4) que també és quantitativa (Bé ho veiem, 1e).

La segona limitació afecta l’estructuració de les accepcions. Fabra recorre a sis valors per a definir l’ús qualitatiu («Segons podia desitjar-se, satisfactòriament, avantatjosament», 1a; «De bona manera, rectament, especialment d’una manera conforme al deure», 1a.i). Al meu entendre, darrere d’eixa pluralitat de valors hi ha un valor general, que apareix en el DCVB significa «adequadament» (en general, en relació a una finalitat). Així, quan u dina bé dina d’una manera adequada per al seu gust; si algú treballa bé, treballa d’una manera adequada en relació al treball que fa.

La proposta anterior és quasi una còpia de la que fa el DGLC com a tercera accepció de bo («adequat a un fi», §2.3, 12c). Avançaré que trobarem que, en realitat, bo és la mateixa que (la distinció és qualificatiu / adverbial, §2.3, 12a):

  1. Millora de l’estructura de l’entrada
    1. Limitació estructural: hauria de tindre dos parts separades:
      1. Usos qualitatius (1a-b).
      2. Usos quantitatius (1c-e).
    2. Limitació semàntica: convé definir el valor qualitatiu general. Proposta:
      1. Adequadament en relació a una finalitat.
      2. Font: DCVB () i DGLC (bo).

Passem al ben quantitatiu. Per a saber si l’autor d’un diccionari definix les paraules que integren un camp semàntic d’una manera estructural (és a dir, cada una amb una funció comunicativa privativa, i vinculada a les altres), cal mirar com tracta cada paraula. Ací, em limitaré a l’adjectiu quantitatiu que a primera vista té el mateix valor que ben, molt.

Si busquem eixe adjectiu en el DGLC, trobarem la proposta «en gran quantitat, en gran nombre»; per a l’adverbi, «en grau considerable». La definició del ben  intensificador és semblant, però amb l’afegit de ponderant: «En alt grau, en grau considerable (ponderant)», 1b). Eixe verb significa ‘sospesar’ i, secundàriament, ‘exagerar’. El valor ‘sospesar’ no té sentit quan l’apliquem a ben, de manera que deu ser el segon: ben té el valor de molt, però amb la matisació de ser emfàtic, de manera que comporta expressivitat. Corrobora eixa proposta el fet que els dos primers exemples de Fabra són oracions exclamatives («És ben alta, aquella torre! És ben ase de no fer-ho!»).

Com comprovarem més avant (§2.4 i §3), l’aportació de Fabra ha passat pràcticament desapercebuda, potser pel fet d’usar el verb ponderar amb el valor ‘exagerar’. La veritat és que sorprén que un verb puga significar «sospesar, considerar atentament els pros i els contres (d’un assumpte)» (primer valor del DNV) i «exagerar (les qualitats d’algú o d’alguna cosa)» (tercer valor). De fet, diria que «considerar atentament els pros i els contres (d’un assumpte)» és incompatible amb «exagerar (les qualitats d’algú o d’alguna cosa)». Eixa contrarietat podria impulsar a entendre ponderar només com a ‘sospesar, reflexionar’; i, com que l’aplicació d’eixe valor a la definició de ben («en grau considerable (ponderant)») no té sentit, és factible reduir la definició a «en grau considerable».

Al costat de la bona actuació semàntica, hi ha una aplicació sintàctica quasi general. El nostre autor aplica el ben quantitatiu a modificadors atributius (És ben alta, aquella torre!, a quantitatius (Hi havia ben poques persones) i a circumstancials (Era ben tard quan vas arribar). Com en l’ús qualitatiu, no posa cap exemple de qualificatius (M’ha entrevistat un alumne ben espabilat). L’abast sintàctic descrit comporta que bé / ben no és aplicable ni als verbs ni als noms:

  1. El DGLC diferencia entre molt i ben (a-b). Aplicació sintàctica de ben (c-d)
    1. Definició de molt: «en gran quantitat, en gran nombre».
      1. Per a l’adverbi, «en grau considerable».
    2. Definició del ben intensificador: «En alt grau, en grau considerable (ponderant)» (1c).
      1. Ponderar significa ‘sospesar’ i, secundàriament, ‘exagerar’.
      2. Ben té el valor de molt, però és emfàtic, expressiu.
      3. Els dos primers exemples: són oracions exclamatives.
    3. Aplicació sintàctica del ben quantitatiu (1b): atributius (i), quantitatius (ii) i circumstancials (iii).
      1. És ben alta, aquella torre! 
      2. Hi havia ben poques persones.
      3. Era ben tard quan vas arribar
    4. Com en l’ús qualitatiu (2d.ii), falten els qualificatius:
      1. He comprat un quadre ben captivador.
      2. L’ús quantitatiu no s’aplica ni a verbs ni a noms.

La diferenciació entre molt i ben té al costat dos actuacions que no són tan positives. Deixarem per al final T’han ben enganyat (definit com a «del tot», 1b.i).

El valor intensificador de ben també és aplicable al conjunt de la predicació. En el segle xx, solem posar que entre i la predicació: Ella bé que ho sabia. També podem recórrer a prou que. Fabra descriu eixe ús com si fora un cas específic sense relació amb el valor expressiu de ben (1e). Per una altra banda, no posa que, que és l’actuació habitual del segle xix:

  1. Un altre ús quantitatiu de bé / ben
    1. El DGLC tracta la intensificació d’una predicació (i) com si no fora un ús del valor quantitatiu (1e):
      1. Ella bé que ho sabia
    2. En segle xix, s’usava sense que, igual que l’actual Prou que ho sé:
      1. [a u que l’amenaçaven de no deixar-li entrar una gàbia de teuladins si no pagava un impost] «Prou entraran, respongué. Obrí la gàbia, y, des de llavors, ne quedà l’illa proveïda.» (Verdaguer, Excursions i viatges, III, p. 8, Barcelona, Barcino, 1992)
      2. ¡Bé se n’haurà anat! (Nebot 1894: 110)

He deixat per al final la construcció de T’ha ben enganyat, M’hi he mal acostumat perquè no l’he sentida en la llengua viva, i no deu estar molt estesa, ja que no la trobarem en el DCVB (§2.2, 8). El DGLC recorre a l’afirmació que ben actuaria «a manera de prefix verbal», però eixa noció ¿existix en la nostra sintaxi? Els «prefixos verbals» són els derivatius (clar > aclarir) i els compositius (fer > desfer). Ben mirat, ens podríem preguntar si tenim la construcció «haver + circumstancial de manera o adverbi de quantitat + participi». L’anglés (llengua en què el temps –will, would– i el verb deuen tindre una certa autonomia en la ment dels parlants) pot posar circumstancials de temps, de freqüència i de manera entre el temps i el participi (com mostren els exemples de 6b). Però diria que nosaltres no tenim eixa construcció.

Certament, a partir de les construccions atributives (Mal aconsellat, cada dia es trobava pitjor / Estava ben enganyat), és possible haver creat alguna oració excepcional (en els exemples, T’han mal aconsellat / T’ha ben enganyat). Però hauríem d’evitar l’error de presentar una construcció excepcional com a normal o productiva. Insistim que eixa construcció és excepcional perquè no respon a l’orde en què disposem els constituent de l’oració. Deu ser indicatiu que, dels nou exemples que he trobat en el «google» de T’ha ben enganyat, sis corresponen a llibres de llengua (i convindria saber si els altres tres provenen de l’ús espontani, o si són producte de repetir exemples de gramàtiques).

En realitat, T’ha ben enganyat ¿no té el valor de Bé que t’ha enganyat? Per tant, l’oració irregular també és una intensificació de la predicació (i és expressable amb una construcció que no viola sintaxi de la llengua):

  1. Anomalies de la construcció T’ha ben enganyat (1b.i)
    1. ¿Existix la construcció «haver + circumstancial de manera o adverbi de quantitat + participi»?
    2. En anglés, és factible posar circumstancials de temps, de freqüència i de manera entre el temps i el participi.
      1. Although, I’ve never participated in this arena, I’ve frequently come here to get the latest and most comprehensive information about a variety of topics
      2. I’ve perfectly done it with a board of about 6x7cm
      3. I’ve just called her
    3. A partir de la construcció atributiva (i-ii), seria factible crear alguna oració excepcional (iii-iv):
      1. Mal aconsellat, cada dia es trobava pitjor
      2. Estava ben enganyat
      3. L’havien mal aconsellat
      4. T’ha ben enganyat
    4. A evitar: presentar una construcció excepcional com a normal o productiva.
      1. T’ha ben enganyat: nou voltes en «google», de les quals sis corresponen a manuals de llengua.
      2. Els altres tres ¿són espontanis, o són repetició d’exemples de gramàtica?
    5. T’ha ben enganyat ¿no té el valor de Bé que t’ha enganyat?
      1. També és una intensificació de la predicació.
      2. Bé que t´ha enganyat està més d’acord amb la sintaxi de la llengua.

Recapitulem. En el tractament del DGLC, hem trobat característiques positives importants. Fabra ajunta l’ús qualitatiu i l’ús quantitatiu en la mateixa entrada, i posa el qualitatiu en primer lloc. A més, definix bé el valor quantitatiu (molt amb expressivitat). No cal dir que podem pronunciar moltes paraules amb expressivitat, entre les quals molt: Jo en tinc moooolt. Però eixa expressivitat depén de l’entonació. En canvi, la de ben és inherent: forma part del seu contingut semàntic (‘molt amb expressivitat’).

En el DGLC, també hem trobat alguna limitació. El valor qualitatiu es pot definir amb una propietat general (adequadament per a una finalitat). Falten incloure els qualificatius tant en l’ús qualitatiu (Ha elaborat un treball ben fet) com en el quantitatiu (He comprat un quadre ben captivador).

En la part quantitativa, el primer valor (1: molt amb expressivitat; 2: «del tot»; 3: l’explicació llarga de 1e) és el general. A més de poder intensificar qualificatius, atributius, el quantitatiu poc i circumstancials, també és factible intensificar la predicació, cas en què la forma és (i va amb que en la major part del segle xx). Finalment, hi ha una construcció que podria ser marginal, ja que posa un constituent entre el temps i el participi (T’ha ben enganyat, 1d). En el cas que convinga posar eixa construcció en el diccionari, hauria d’anar al final, i amb l’observació que no és una construcció regular o productiva, que està limitada a pocs usos i que el seu valor és expressable d’una forma més pròpia (Bé que t’han enganyat):

  1. Valoració del DGLC davant de l’adverbi bé / ben
    1. A favor:
      1. Ajunta l’ús qualitatiu i l’ús quantitatiu en la mateixa entrada (1).
      2. Posa el qualitatiu en primer lloc (1).
      3. Definix bé el valor quantitatiu (molt amb expressivitat, 3)
      4. Descriu quasi del tot l’aplicació sintàctica del ben quantitatiu (atributius, quantitatius i circumstancials, 3c).
    2. Limitacions:
      1. Convé donar la propietat bàsica de cada valor (qualitatiu: adequadament per a una finalitat; quantitatiu: molt amb expressivitat; 2a).
      2. Falten els qualificatius (ús qualitatiu: un treball ben fet, 2d.ii; ús quantitatiu: He pujat a una torre ben alta, 3d).
      3. Con en la qualitat, les formes i ben també apareixen en la quantitat. El de Ella bé que ho sabia també significa ‘molt amb expressivitat’ (4a).
      4. Si posar mal i entre el temps i el participi és una construcció irregular, convé dir-ho (5-6). També cal dir que té el mateix valor que la construcció anterior (iii).

 

2.2    DCVB: aportacions i limitacions

Com fa habitualment, el DCVB aporta una quantitat immensa de dades empíriques, i els redactors del diccionari les classifiquen d’una manera solvent. Com a detall, el DCVB incorpora a l’entrada de l’adverbi el nom (8g-h), ja que posa els derivats sense sufix derivatiu en la mateixa entrada que el primitiu (els noms dinar o esser van en l’entrada dels verbs dinar i esser).

La consulta regular del DCVB durant dècades m’ha mostrat que Moll i Sanchis Guarner devien partir sempre del DGLC per a definir les paraules. En una part significativa de les definicions, milloren les de Fabra, fet que he comprovat particularment en la definició de la terminologia de la teoria lingüística. Trobe que seria molt positiu que algun doctorand contrastara sistemàticament les definicions del DGLC dels térmens de la lingüística amb les que proposa el DCVB, ja que mostraria que el valor del DCVB no és solament empíric, sinó també teòric. A més, això contribuiria a posar a Moll i a Sanchis Guarner en el lloc que els pertoca com a lingüistes. Més encara: diria que contribuiria a fer-los justícia com a gramàtics, camp en què no passen de ser considerats personatges regionals de tercera fila. Ací tenim un esquema de l’entrada dedicaca a :

  1. Esquema de l’actuació del DCVB: 7 accepcions qualitatives (c-e) i 5 intensificadores (f)
    1. BÉ (amb sa var. BEN, que avui només s’usa com a proclític)
    2. adv. De bona manera, adequada a la perfecció d’una cosa. Especialment:
    3. [circumstancial de manera]
      1. || 1. Encertadament. Estes dues coses [amor e temor] estan bé en lo cor de la muller
      2. || 2. Feliçment. Ab los cauallers que arribaren bé
      3. || 3. Agradablement. ¡Senyor! …¿Que li cau bé | pagarme la setmana?, Penya Poes. 57.
      4. || 4. Amicalment. Lo meu germà no está bé ab mi
      5. || 5. Favorablement. Oig la gent parlar bé de vós
    4. [aplicat a participis que funcionen com a atributius o qualificatius]
      1. || 6. Convenientment[…]Axí com ciri bé ardent. ¡Poch estarias aixís, prim com un misto, si’t vejesses més ben cuydat!, Pons Auca 27. Y de bon ayre y ben plantat com era, Atlàntida
    5. [transició al valor quantitatiu]
      1. || 7. Amb perfecció.Qi ben tanca sa casa o son castel, Hom. Org. 5 […] Era lo dit pont ben clos, Pere IV, Cròn. 124. […] ¡Si m’en recort! Y bé!, Penya Poes. 294. Cregui que jo’n so ben ignocent, Vilanova Obres, iv, 12. Va creure que estava ben bé en camí de adobarse, Genís Jul. 115. Porta les Quatre Barres ben vermelles, Llorente Versos, i, 31. Pagueu-los bé la soldada, Maragall Enllà 36.—
    6. [intensificador]
      1. || 8. Completament (aplicat a quantitats, significant que és complit el nombre). Quant uench a la nuyt dixeren-nos que bé hauia c. homens armats, Jaume I, Cròn. 22.
      2. || 9. Molt. […] ben squinçat […] ¡Ay! de aqueix cor que feres bocins, bé te’n pots dolre, Atlàntida vi. Es un home qu’es ben ric, Saisset Hist. i Coum. 13. […].
      3. || 10. Certament; (serveix per reforçar una afirmació). Bé appar que gran liga hic es feta, Pere IV Cròn. 268.
      4. || 11. Indica aprovació, assentiment Vos diheu que es menester perdonarlo, axò bé, si ell confessava la sua culpa, Lacavalleria Gazoph.
      5. || 12. Indica permissió. Bé pot = tant se val, no hi fa res (Tortosa).
    7. I adv. en transició a l’estat de substantiu
    8. II m. [nom derivat de , el bé i el mal]

Si analitzem l’esquema reproduït, trobarem actuacions positives. En l’aspecte central de la teoria (la definició), el DCVB fa una caracterització («De bona manera, adequada a la perfecció d’una cosa», 8b) i 12 concrecions. La definició general conté la paraula que he usat per a intentar definir l’ús qualitatiu de i ben («adequat»)

Primer van les accepcions qualitatives (1-7), i tot seguit les quantitatives (8-12). Però el darrer grup qualitatiu (el 7) conté exemples que pareixen alhora qualitatiu i quantitatiu. Eixa distribució (frontera entre l’ús qualitatiu i el quantitatiu) no deu ser una casualitat. A més, el matís definitori d’eixa accepció («amb perfecció», 8d) permet entendre de quina manera els parlants han creat el valor quantitatiu partint del qualitatiu (com intentaré mostrar més avant, §5.3).

En l’abast sintàctic, l’accepció 9 (definida com a «molt») posa juntes la intensificació d’un atributiu (És ben ric) i la d’una predicació (¡Ay! de aqueix cor que feres bocins, bé te’n pots dolre). Per una altra banda, apareixen qualificatius en l’ús qualitatiu (Axí com ciri bé ardent ‘ciri que crema adequadament’, accepció 6) i en l’ús quantitatiu (accepció 9: Un rey molt noble e de bones custumes bé abundós).

He de dir que, en el contingut de tota l’entrada, no he vist cap exemple amb ben entre el temps i el participi (T’ha ben enganyat). Certament, eixa absència podria ser un efecte de no incorporar fonts pertinents (o no haver-les buidades bé). Però també podria ser un indici de la marginalitat de la construcció, el valor de la qual s’expressaria habitualment amb bé que (§2.1, 6e):

  1. Característiques positives en la proposta del DCVB
    1. Definició general (8b) i 12 concrecions.
      1. És la font de l’adjectiu que he usat per a definir el valor qualitatiu de i ben («adequat»).
    2. Entre les accepcions qualitatives (1-6) i les quantitatives (8-12):
      1. Matís qualitatiu («amb perfecció», accepció 7) que permet crear el valor quantitatiu (§5.3).
    3. En l’accepció 9 (8e.ii, «molt»), unix la intensificació d’atributius i la de predicacions.
      1. Ben squinçat, ben ric
      2. Bé te’n pots dolre
    4. Inclou els qualificatius en l’ús qualitatiu (i) i en el quantitatiu (ii).
      1. Axí com ciri bé ardent (accepció 6, ‘ciri que crema adequadament’)
      2. Un rey molt noble e de bones custumes bé abundós (accepció 9).
    5. No he trobat cap exemple de T’ha ben enganyat (7b.iv).
      1. ¿És un senyal de la marginalitat de la construcció, el valor de la qual s’expressaria habitualment amb bé que (§2.1, 6e):

Realment, la quantitat d’encerts que hem trobat és significativa. Però també hi ha una anomalia metodològica. El DCVB enumera seguits els usos qualitatius i els quantitatius (1-12), sense cap separació. Això no obstant, la propietat general (l’adequació, 8b) no és aplicable a les accepcions quantitatives (8-12). Així, quan algú està ben tranquil, no està tranquil d’una manera adequada, sinó d’una manera intensa. Certament, Moll i Sanchis prou que eren conscients dels dos valors, com mostra la classificació que fan i el fet que posen un grup que no solament és la frontera entre els dos valors, sinó el camí que permet entendre la creació del valor quantitatiu. Però això no lleva que calia actuar com el DGLC: separant el valor quantitatiu.

Per una altra banda, el DCVB dona ben com a sinònim de molt, contra la diferenciació del DGLC (molt amb expressivitat, §2.1, 3). En descàrrec del DCVB (i dels autors que no han vist l’encert de Fabra, que podrien ser tots, §2.4), convé recordar que el verb a què recorre el DGLC per a matisar el valor ‘molt’ (ponderant) s’usa en general com a ‘sospesar, reflexionar’. A més, eixe valor i ‘exagerar’ són poc compatibles, de manera que quan algú veu la definició de ben com a «molt (ponderant)» pot pensar que és errònia.

Al costat de l’anomalia metodològica i l’anomalia teòrica, hi han dos limitacions puntuals. Sabem que Fabra té en compte l’aplicació de ben als quantitatius (Hi havia ben poques persones). En canvi, l’accepció 9 del DCVB conté atributius (Es un home qu’es ben ric) i circumstancials (Quan eren ben a prop de l’arribada), però no quantitatius. És veritat que l’únic adjectiu quantitatiu que admet ben és poc, però el fet és que falta.

La immensitat de dades empíriques amb què treballa el DCVB fa ben difícil no incórrer en errors puntuals. En el grup que posa com a frontera entre l’ús qualitatiu i el quantitatiu (accepció 7, 8e), trobem valors i aplicacions sintàctiques diferents: el valor adequadament (Qi ben tanca sa casa o son castel / Pagueu-los bé la soldada); aplicació a la la intensificació de qualificatius i atributius (Cregui que jo’n so ben ignocent / Porta les Quatre Barres ben vermelles); a la intensificació d’una predicació (¡Si m’en recort! Y bé); i un exemple en què podem aplicar els dos valors: davant de Era lo dit pont ben clos, tant podem interpretar clos d’una manera adequada com molt clos (amb expressivitat):

  1. Quatre limitacions del DCVB
    1. Anomalia metodològica: no separar els usos qualitatius (1-7) i els quantitatius (8-12).
      1. L’adequació (8b) no és aplicable a les accepcions quantitatives (8-12).
    2. Anomalia teòrica: donar ben com a sinònim de molt.
      1. DGLC: diferenciació (molt amb expressivitat, §2.1, 3).
      2. El verb que usa el DGLC (ponderar) permet pensar que la definició seria errònia.
    3. En l’aplicació de ben a quantitatius, no apareix cap exemple:
      1. Hi havien ben poques persones.
      2. L’adjectiu quantitatiu poc és l’únic que admet ben.
    4. Grup fronterer (accepció 7, 8e): poc homogeni.
      1. El valor ‘adequadament’ (Qui ben tanca sa casa o son castel / Pagueu-los bé la soldada).
      2. Intensificació de qualificatius i atributius (Cregui que jo’n so ben ignocent / Porta les Quatre Barres ben vermelles).
      3. Intensificació d’una predicació (¡Si m’en recort! Y bé).
      4. Era lo dit pont ben clos: adequadament / molt clos (amb expressivitat).

Com a valoració, diria que l’estudi de i ben permet intuir què obtindríem amb un estudi de les característiques teòriques i metodològiques del DCVB: un diccionari que ha fet no poques aportacions teòriques, però que només ha obtingut reconeiximent per les dades empíriques, com si fora possible tractar bé dades empíriques sense una bona preparació i predisposició cap a la teoria lingüística.

 

Una paraula ben popular (com bien en francés), però no ben tractada (actualment)

Una paraula ben popular (com bien en francés), però no ben tractada (actualment)

Resum. Índex. Introducció

Resum

El treball mostra que, amb les aportacions del DGLC (§2.1) i les del DCVB (§2.2), es pot fer un tractament global i complet dels usos qualitatius i dels quantitatius de / ben. El valor qualitatiu és ‘adequat (per a una finalitat)’. S’aplica a circumstancials de manera (dibuixar bé), a atributius (Portar ben redactat el treball) i a qualificatius (una obra ben feta). El valor quantitatiu és ‘molt amb expressivitat’. Intensifica: qualificatius (torre ben alta), el quantitatiu poc (Ben pocs el recorden), circumstancials (Ben sovint, sol posar-se ben prop de mi), i predicacions (amb que: Tu bé que ho saps). A més, la informació del DECLC i del DCVB permet justificar dos usos expressius diferents de bo, qualitatiu l’u (1: una bona novel·la) i augmentatiu l’altre (2: un bon entrepà, §2.3). Això no obstant, una part de les aportacions s’han perdut en els diccionaris posteriors (§2.4.1). En l’entorn, el francés també aplica molt l’ús quantitatiu (bien sûr); per contra, en castellà i en italià destaca poc (§2.4.2). Les gramàtiques haurien de posar l’ús quantitatiu de bé / ben en el seu camp semàntic, però les de Fabra tenen una actuació pobra (i no sempre coherent, §3). Això podria contribuïr a explicar que una part de les gramàtiques no tracten els usos quantitatius de bé / ben (§4.1.1, §4.2); sí que els consideren les de Sanchis Guarner (1950) i Valor (1973, 1977; §4.2.1). El treball caracteritza el camp semàntic dels quantitatius (§5.2) i explica de quina manera els parlants haurien creat el valor quantitatiu de ben a partir del qualitatiu (adequat completament, del tot → molt, §5.3.1-§5.3.2). Eixa part del treball també estudia les restriccions de ben (*ben tres, *ben per tu, *ben molt, §5.3.3), així com la creació i l’ús (escàs) de tres construccions que equivalen a bé que: ben bé (N’han vingut ben bé trenta), podria ben ser que, i T’han ben enganyat (§5.4). La darrera part (§6) mostra que les gramàtiques de les institucions normativitzadores (GNV 2006, GIEC 2016) contenen un grau elevat d’anomalies metodològiques, i no milloren l’actuació dels precedents (gramàtiques de Fabra, Sanchis Guarner 1950). De fet, la GNV no conté l’ús quantitatiu de ben (§6.1), i la GIEC el margina sense exposar la causa (§6.2). El treball també aporta dades significatives de Fabra com a gramàtic (§3.3).

  1. Introducció
  2. Actuació dels diccionaris
    • DGLC: aportacions i limitacions
    • DCVB: aportacions i limitacions
    • DECLC: aportacions i implicacions
      • Vinculació entre i bo: marc general
      • Dos valors expressius: un bon treball i un bon grapat
      • La construcció bona cosa
    • Més diccionaris del valencià-català
    • Més llengües: francés, castellà i italià
    • Conclusions sobre el tractament dels diccionaris
  3. La paraula ben en gramàtiques de Fabra
    • La paraula ben en Fabra (1912)
    • La paraula ben en Fabra (1918
    • La paraula ben en Fabra (1956)
      • De «adjectius determinatius» (1912, 1918) a «adjectius pronominals» i «numerals cardinals»
      • Els «adjectius indefinits» i els «adverbis de quantitat»
    • Conclusions sobre les gramàtiques de Fabra
  4. Gramàtiques posteriors a les de Fabra
    • Una separació de Fabra: Marvà (1932) i Badia (1962)
      • La paraula ben en el «curs superior» de Marvà (1932)
      • Badia (1962): seguix el camí de Marvà (1932)
    • Manuals valencians: de Sanchis (1950) a IIFV (2002)
      • El contrast entre Sanchis Guarner (1950) i Salvador (1951)
    • L’IIFV (2002): absència de Sanchis Guarner i de Valor
  5. Creació del ben. El seu camp semàntic
    • Un tractament emotiu del ben quantitatiu (2003)
    • Emmarcament teòric del camp semàntic dels quantitatius indefinits
    • El cor del treball: del bé / ben qualitatiu al quantitatiu
      • ¿Quin és el motor de l’evolució?
      • De ‘del tot’ a ‘molt amb expressivitat’: una proposta
      • Constituents que rebutgen el ben Justificació de cada cas
    • Els qui aprenen ben bé (i podria ben ser que) ¿les usen bé?
      • Anàlisi semàntica i sintàctica de ben bé
      • Aprofundiment de ben bé: ¿com l’usen els qui l’han adoptada?
      • Una proposta sobre el camí expansiu deben bé
      • Ben bé en el GDLC, el DIEC i el DNV
      • La construcció pot ben ser que
  1. Les gramàtiques de les institucions normativitzadores
    • La paraula ben en la GNV (2006)
    • La quantificació en la GIEC (2016): anomalies metodològiques
    • La paraula ben en la GIEC (2016)
  2. Conclusions sobre l’estudi de la paraula ben
    • Aportacions i implicacions del DGLC, el DCVB i el DECLC
    • Tractament pobre de les gramàtiques
    • Un intent de fer avançar les aportacions dels predecessors
    • Esquema estructural per a un diccionari de i bo

Bibliografia

 

 

1      Introducció

Hi ha una pluralitat de raons que convida a estudiar la paraula  gramatical bé / ben. És constatable que Estic bé  i ben alt tenen continguts semàntics diferents. En Ho ha fet bé, hi ha un valor qualitatiu (un circumstancial de manera), mentres que en ben alt el valor és quantitatiu (concretat en una intensificació). No és normal que una paraula tinga una separació tan forta en les accepcions, de manera que hem de mirar si són dos paraules homònimes o si només n’hi ha una. Si és la mateixa paraula, caldrà mirar quin és l’ús bàsic (el qualitatiu o el quantitatiu), i explicar de quina manera els parlants han creat el valor secundari partint del bàsic.

La paraula qualitativa és pròpia de totes les llengües romàniques. En la quantitativa, el panorama és diferent. L’intensificador ben és molt popular entre nosaltres des de l’Edat Mitjana (§2.3), realitat que també té el francés (§2.5). En canvi, deu ser marginal en castellà o en italià (§2.5). Així, Se la sap ben llarga sona tan natural en valencià-català com estrany pareix que sone en castellà dir Se la sabe bien larga. Amb la forma , també intensifica predicacions (Tu bé que ho sabies).

A més, ben té una coincidència amb la paraula anglesa very: modifica qualificatius (taula ben bruta), atributius (Estic ben content), el quantitatiu poc (Ben poques coses comprendràs) i circumstancials (Es posà ben prop de mi). Per contra, no incidix en nuclis nominals ni en verbs. Eixa distribució sintàctica no és habitual. Fora de la teoria, convé notar que els professors d’anglés no solen informar sobre la coincidència sintàctica entre ben i very.

Per una altra banda, la dualitat i ben forma part d’una dualitat formal: bo i bon (dia bo i bon dia), algú i algun, qui i quin, u i un, ningúi ningun, mitjà i mitjan, la qual no existix en cap altra llengua romànica.

Però, a pesar de les singularitats descrites, les nostres gramàtiques dediquen molt poca atenció a ben (§3). De fet, n’hi han que ni tan sols la contenen (§4.1.1, §4.2). A més, tots els autors creuen implícitament que els usos qualitatius i els quantitatius pertanyen a la mateixa paraula, però no he vist que cap gramàtica explique quina vinculació causativa hi ha entre el circumstancial de manera (treballar bé) i l’intensificador (ben alt, §3-§4, §6). En realitat, hi han manuals que, parlant del circumstancial de manera, posen algun exemple de l’intensificador (§4.2.2), com si el valor qualitatiu i el quantitatiu no foren valors diferents:

  1. Motius per a estudiar la paraula gramatical ben (ben alt)
    1. Ho ha fet bé: hi ha un valor qualitatiu (un circumstancial de manera); en ben alt, el valor és quantitatiu (en concret, una intensificació).
      1. ¿Una paraula o dos? Si és la mateixa, dal dir quin és l’ús bàsic, i explicar com hem creat el valor secundari partint del bàsic.
    2. Intensificador ben: popular en valencià-català i en francés.
      1. En canvi, deu ser marginal en castellà i en italià.
    3. Com l’anglés very, modifica qualificatius (taula ben bruta), atributius (Estic ben content), poc (Ben pocs t’ajudaran) i circumstancials (Es posà ben prop de mi).
      1. No incidix en nuclis nominals ni en verbs.
    4. La dualitat i ben forma part d’una particularitat formal privativa:
      1. {bo i bon}, {qui i quin}, {algú i algun}, etc.
    5. A pesar de les singularitats dites (a-d), la paraula ben rep poca atenció en les gramàtiques (§3)
      1. N’hi han que no la inclouen (§4.1.1, §4.2).
      2. No he vist cap gramàtica que explique la vinculació entre treballar bé i ben alt (§3-§4, §6).
      3. Alguna obra mescla els dos valors (§4.2.2).

¿Com hem d’estudiar la paraula bé / ben? Els diccionaris tenen com a missió arreplegar i definir les paraules d’una llengua, siguen populars o siguen cultismes, siguen pròpies de la llengua general o siguen específiques de camps particulars. El lèxic general només és definit en els diccionaris. En canvi, el lèxic gramatical també es tracta en les gramàtiques. Les paraules gramaticals són les que satisfan dos propietats concatenades: ser part d’un camp semàntic, el qual ha de ser un concepte bàsic de la lingüística. Així, una bona gramàtica estudia els adjectius numerals, els adjectius quantitatius indefinits, els adjectius demostratius, les preposicions febles (o bàsiques), les preposicions locatives, les paraules coordinants, els verbs modals. En canvi, no tracta les paraules dels forners, o de les verdures, o de les festes.

El terme ben és gramatical, de manera que correspon tractar-lo al diccionari (§2) i també a la gramàtica (§3-§6). El diccionari definix la paraula aïllada. Per contra, la gramàtica deu caracteritzar tant el camp semàntic de què forma part una paraula gramatical com la seua funció comunicativa en el camp. Això significa que l’estudi de ben ha de tindre en compte no solament els diccionaris, sinó també les gramàtiques (és a dir, la caracterització dels intensificadors, i què aporta ben a eixe camp semàntic):

  1. L’estudi de ben correspon als diccionaris i a les gramàtiques
    1. Diccionaris: arrepleguen i definixen les paraules d’una llengua.
      1. El lèxic general només és definit en els diccionaris.
    2. El lèxic gramatical també es tracta en les gramàtiques.
      1. Paraules que són part d’un camp semàntic i pertanyen a un concepte bàsic de la lingüística.
      2. Exemples: adjectius numerals, quantitatius indefinits, demostratius; les preposicions febles i les locatives, les paraules coordinants, els verbs modals.
    3. La paraula bé / ben és gramatical. Efecte:
      1. Cal analitzar el tractament dels diccionaris (que fan una definició aïllada, §2) i de les gramàtiques (que haurien de caracteritzar el seu camp semàntic, §3-§6).

L’estat de la qüestió començarà pels diccionaris (§2), obres que és més difícil que deixen sense estudiar el valor intensificador. Seguiré per gramàtiques de Fabra (§3), les de Marvà i Badia (§4.1), les de Sanchis Guarner i altres autors valencians (§4.2), i les de les institucions normativitzadores (§6). He inclòs les gramàtiques de Sanchis Guarner i de Valor per a exemplificar que, encara que haurien de ser un autors tinguts en compte (com a mínim entre els valencians), no sempre consultem la seua actuació.

En relació al camp semàntic i la justificació de l’estructura semàntica d’una paraula gramatical, els manuals haurien d’actuar d’una forma més reflexiva i més profunda que els diccionaris. No obstant, trobarem que les gramàtiques tenen una actuació esquemàtica i de visió poc ampla.

Quant a l’alternativa, exposaré una proposta sobre la creació del ben quantitatiu i sobre el camp semàntic a què pertany (§5).