Valencianitat activa des d’Alacant (VI). De la marginació social d’una llengua (o un parlar) a la recuperació (§5.3-§5.4)

5.3    Cap. 9. De la marginació social a la recuperació

El procés de supeditar una llengua a una altra pot acabar en la substitució lingüística (§5.2). Però també és factible que la llengua marginada es recupere, com li ha passat al francés davant de l’anglés en el Quebec, o en les llengües de les noves Repúbliques bàltiques davant del rus. Per a revertir el procés, una de les condicions necessàries és «explicitar la voluntat de fer-ho» (1a). Sense expressar la voluntat de canviar el procés de dominació, una llengua supeditada no deixa de ser subalterna, ans al contrari: el procés seguirà avant fins a la substitució completa.

Ara: amb la voluntat, no n’hi ha prou. Juli Martínez nota que el recobrament d’una llengua subordinada va unit a una «emancipació política», en la qual la llengua dominant «deixa d’exercir un paper preponderant en l’esfera pública» (1b). Hem vist més amunt que les llengües són carn i ungla amb el poble o pobles que la parlen (§2.3, 7), de manera la marginació d’una llengua va unida a la marginació de la comunitat lingüística que la parla (§2,1, 3). En el cas valencià, la voluntat de recuperació de la llengua pròpia té al costat la restitució de la Generalitat (és a dir, el recobrament del poble valencià). De fet, hem comentat al principi de la ressenya que, per al nostre autor, «la recuperació del valencià ha d’anar necessàriament acompanyada d’un augment radical en l’autoestima del poble valencià, és a dir, en l’autoconsciència que els valencians som un poble d’Oriola a Vinaròs» (§1.3, 3d.i).

El pedagog de Novelda observa que el procés de dignificació de la llengua supeditada no sol anar unit a «reduir la presència de l’altra llengua» (1b.i), afirmació que exemplifica amb el rus en les Repúbliques bàltiques (1b.ii) i en altres estats de l’antic bloc soviètic.

  1. Una llengua marginada es pot recuperar: cal «explicitar la voluntat de fer-ho» (a); sovint, hi ha una «emancipació política» (b); procés no unit a «reduir la presència de l’altra llengua» (i-ii)
    1. «La substitució lingüística no és l’únic horitzó possible per a una llengua minoritzada. És, això sí, el més probable sempre que no es produïsca una presa de consciència per part de la comunitat de parla d’eixe idioma. En aquest últim cas, des de l’estadi de la minorització, una comunitat pot revertir el desenllaç dramàtic de la substitució, però necessiten evidenciar la voluntat explícita de fer-ho.» (p. 104)
    2. «Els grans processos de recuperació i normalització lingüística han hagut d’anar acompanyats, per regla general, de processos d’emancipació política, de manera que la llengua pròpia de la comunitat lingüística que era dominant ha deixat d’exercir un paper preponderant en l’esfera pública.
      1. »A canvi, se sol produir un reequilibri en l’ús social de les dos llengües, atés que la comunitat emancipada no sol actuar per a reduir la presència de l’altra llengua, sinó per a impulsar i fer normal l’ús de la pròpia.» (p. 105)
      2. «Com a exemples actuals d’aquesta situació, podem esmentar els casos de les repúbliques bàltiques de Letònia, Estònia i Lituània.» (p. 105)

L’evolució descrita respon al cas en què hi ha «emancipació política». En canvi, si «la comunitat lingüística dominant continua bel·ligerant contra la llengua minoritzada» (2a) frena el recobrament (2b). En eixa situació, la diglòssia no recula; només s’estabilitza durant uns anys; i el fet de no recuperar el prestigi social promou la substitució lingüística (2c). Juli Martínez qualifica l’actuació de «la comunitat lingüística dominant» com a «política» (14d), no debades hi ha la dominació d’un poble sobre un altre.

  1. Sense «emancipació política», no és fàcil que una llengua supeditada es recupere
    1. «Què ocorre quan no hi compareix el segon factor? És a dir, què ocorre quan la comunitat lingüística dominant continua sent bel·ligerant amb la llengua i la comunitat minoritzada?
    2. »És obvi que aquesta actitud funciona com un fre que impedeix revertir la situació de minorització des de la base. La llengua que ostenta el rang d’inferior no és capaç de recuperar amb plenitud cap àmbit lingüístic (la incorporació als mitjans de comunicació, al sistema educatiu o al món laboral és molt tímida) i, per tant, la normalització lingüística apareix com un horitzó llunyà i inabastable.
    3. »Es produeix, per tant, una recuperació insuficient, que permet dotar d’estabilitat durant algunes generacions la situació de diglòssia, perquè aparentment la llengua minoritzada ja no és combatuda, però va perdent parlants de forma progressiva perquè continua lluny d’adquirir la consideració de prestigiosa.» (p. 105-106)
    4. «Els motius pels quals una comunitat lingüística dominant és refractària a la recuperació i normalització lingüística d’una altra llengua cal situar-los, sense cap mena de dubte, en l’òrbita política i dels imperialismes lingüístics.» (p. 106)

El nostre autor no exposa quins factors interns impedixen la recuperació efectiva de la llengua supeditada (2), i no explicita que la situació descrita en (2b-c) és la que correspon a Galícia i a València (§3.3). Els factors interns poden variar, però pareix versemblant creure que el fonamental és que sectors destacats del poble supeditat no compartixen l’objectiu de «l’emancipació política» ni la recuperació de la llengua: en definitiva, no hi ha transversalitat (social i geogràfica). Si n’hi ha, el procés té moltes més possibilitats de triomfar, que és el cas de Catalunya i Euskadi. En canvi, el futur d’un poble i d’una llengua supeditats serà poc lluminós si sectors destacats s’identifiquen amb la llengua i amb el projecte de futur de la comunitat lingüística dominant, de manera que no compartiran el projecte social i polític vinculat a la llengua supeditada.

La implicació de les reflexions anteriors és que tot moviment social que intente que una llengua marginada es recupere deu mirar si hi han condicions per a formular objectius socialment i geogràficament transversals. En el cas valencià, podem recordar un conjunt de factors que repercutixen negativament sobre tota la geografia valenciana i sobre totes les classes socials: la centralització econòmica en Madrid, la marginació del corredor mediterrani, les inversions de l’estat molt per baix de la mitjana, i el fet de pagar a l’estat com a poble ric quan els valencians som un poble per davall de la mitjana espanyola.

  1. Relació de la recuperació dels pobles i de les llengües supeditats amb la transversalitat
    1. Situació dels pobles sense «emancipació política»»: la seua situació (2b-c) coincidix amb la descrita per a Galícia i València (§3.3)
    2. ¿Quins factors interns impedixen la recuperació efectiva de la llengua supeditada? No tractat en L’espill lingüístic (2).
      1. Proposta versemblant: sectors destacats del poble supeditat s’identifiquen amb la llengua i amb el projecte de futur de la comunitat lingüística dominant, de manera que no compartixen el projecte social i polític vinculat a la llengua supeditada.
    3. Implicació: tot moviment social «emancipador» deu mirar si hi han objectius socialment i geogràficament transversals.
      1. Conjunt valencià: són negatius una pluralitat de factors.
      2. La centralització econòmica en Madrid
      3. La marginació del corredor mediterrani.
      4. Les inversions de l’estat molt per baix de la mitjana.
      5. Pagar a l’estat com a poble ric quan els valencians som un poble per davall de la mitjana espanyola.

 

5.4    Eurocentrisme: pidgin (o crioll) i koiné

El capítol 9 de L’espill lingüístic descriu els casos de mescles de llengües: com es formen i com són percebuts (pidgin o crioll, p. 106-112). També tracta el concepte anomenat koiné (p. 112-116). Mostra que les definicions de quatre diccionaris (DIEC, DNV, TermCat i DRAE) contenen interferències ideològiques negatives (p. 112-114). De fet, el títol del capítol («La koiné i el pidgin o la diferència entre els rics i els pobres») anuncia que pidgin i koiné indiquen el mateix concepte, i que la diferència que hi ha és extralingüística: la koiné seria pròpia de rics (i europeus), de manera que està ben considerada; en canvi, el pidgin seria negatiu perquè ara els actors són pobres (i no europeus).

Ens trobem davant d’un exemple de l’afirmació que el pedagog de la Universitat d’Alacant es sent europeu, però no és eurocentriste. I per això, quan els nostres no actuen bé, ho diu i es posa al costat dels altres (els del pidgin, els criolls: els no europeus). Un bon exemple d’internacionalisme conseqüent. A més, el nostre autor també mostra que, en compte de reproduir acríticament definicions, llig reflexionant; i els lectors veuen que té bons dots per a analitzar. El final de l’anàlisi és colpidor (4c).

  1. Mescles de llengües (pidgin o crioll, p. 106-112) i de parlars (koiné, p. 112-116)
    1. koiné: les definicions de DIEC, DNV. TermCat i DRAE contenen interferències ideològiques negatives (p. 112-114).
      1. Títol del capítol 9: «La koiné i el pidgin o la diferència entre els rics i els pobres».
      2. Koiné: pròpia de rics (i europeus); ben considerada; pidgin: actors pobres (i no europeus); seria negatiu.
    2. L’autor es sent europeu, però no és eurocentriste.
      1. Ara, es posa al costat dels altres (els no europeus).
      2. Exemple d’internacionalisme conseqüent.
      3. A més, llig reflexionant, i té bons dots per a analitzar.
    3. Final de l’anàlisi:
      1. «Que siga precisament el Centre de Terminologia Catalana –una entitat eminentment lingüística, al servei d’una comunitat humana que parla una llengua encara minoritzada– qui done peu a aquesta accepció tan confusa, parcial i tergiversable, resulta francament incomprensible. […].
      2. »Obrir la porta a etiquetes d’aquest tipus (comunicació internacional) i donar-los carta de naturalesa és un flac favor al català-valencià i una coartada immillorable per als defensors dels imperialismes lingüístics. […]
      3. »Un seguit, doncs, de valoracions subjectives indemostrables que emanarien d’una definició de dos línies a penes.» (p. 114)

 

Adquirible en llibreries. També en la pàgina web: https://publicaciones.ua.es/es/catalogo/societat-valenciana-en-l-espill-linguistic-la/978-84-9717-450-3

 

 


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.