Valencianitat activa des d’Alacant (VIII). El segon fons del llibre: ¿què és la dualitat «llengües i dialectes»? (§6.2)

6.2    Cap. 11. ¿Què és la dualitat «llengües i dialectes»?

Fins que Toni Mollà publicà Manual de sociolingüística (2002), no era conscient d’un contrast: encara que el conjunt d’estudis de la Facultat de Filologia es fonamenten en el concepte llengua (tant la literatura com la lingüística), havia acabat els estudis sense sentir cap reflexió sobre què és una llengua (sospite que el meu cas deu respondre més a la norma que a l’excepció). He recordat eixa absència perquè el fet de reflexionar poc sobre què són les llengües (i si la definició és aplicable a la realitat) podria haver repercutit en el llibre que ressenyem. El títol del capítol 10 («La virtut de la variació lingüística. Llengües i dialectes») posa la variació lingüística davant de les llengües. No obstant, abans de vore què pot variar en les llengües hauríem de mirar què no varia, part que depén de les propietats inherents que tinga el concepte.

Després de mostrar quants matisos podem expressar al voltant dels conceptes ‘lavabo’, ‘pudor’ i ‘xicotet’ (operació que Juli Martínez fa molt bé, p. 129-133), i havent parlat dels «tipus de variacions» (p. 133-134), el nostre autor passa als conceptes llengua i dialecte (p. 134-140). Mostra una dualitat significativa: l’assignatura de castellà era anomenada lenguaje primer i lengua després; en canvi, el valencià era dialecto abans de ser restituït a l’escola; després, lengua vernácula; finalment, valencià (p. 135). No cal dir que hi ha una magnificació del castellà, que oscil·la entre fer-lo equivalent d’estudiar la comunicació lingüística (lenguaje) i presentar-lo com a la llengua per excel·lència (lengua). En canvi, el valencià sempre seria una cosa local (inicialment, despectiva, dialecto).

  1. Concepte llengua: poc tractat en les Facultats de Filologia (i si la definició és aplicable a la realitat)
    1. Títol del capítol 10: «La virtut de la variació lingüística. Llengües i dialectes».
      1. Abans de vore què pot variar en les llengües, cal mirar què no varia (vinculat a les propietats inherents del concepte).
    2. Contingut del capítol: expressió de matisos (p. 129-133), «tipus de variacions» (p. 133-134) i llengua i dialecte (p. 134-140).
      1. Assignatura de castellà: lenguaje (comunicació lingüística) i lengua (la llengua per excel·lència).
      2. Noms del valencià: entre locals i despectius (dialecto, abans de ser restituït a l’escola; lengua vernácula; valencià, p. 135).

Juli Martínez aprofita la referència al nom dialecte (1b.ii) per a dir que el valor despectiu no seria el de la lingüística (2a). El valor científic seria «varietat d’una llengua que s’estableix per raons geogràfiques» (2b). Eixa definició s’assenta sobre el concepte llengua; però L’espill lingüístic no caracteritza eixe concepte. Per una altra banda, sabem que, al nostre autor, la noció que li interessa no és «comunitat lingüística» (que pot incloure diversos pobles), sinó «comunitat de parla» (que només inclou un poble, §1.3, 2). En correlació amb eixa distinció, ara observa que la identitat lingüística «molt sovint» no prové de la llengua, sinó d’un «subdialecte» (2c).

  1. Definició de dialecte (b), però no de llengua
    1. «La catalogació de les llengües minoritzades com a dialectes obviava, evidentment, la semàntica del terme, és a dir, el significat real que rep dins de la ciència lingüística.
    2. »Dialecte és, com sabem, la varietat d’una llengua que s’estableix per raons geogràfiques. En conseqüència, totes les llengües es poden dividir en grans blocs dialectals, més o menys compactes, els quals, al seu torn, admeten subdivisions que van generant més subdialectes, cada volta més reduïts i, lògicament, més compactes. El subdialecte últim és el dialecte individual, conegut com a idiolecte. (p. 136)
    3. [En nota] «De fet, són aquests subdialectes els que molt sovint determinen la consciència col·lectiva que dóna peu al sentiment identitari que cohesiona les comunitats de parla.»

El pedagog de Novelda no explica el concepte llengua, però fa una reflexió que comporta que la diferència entre llengua i dialecte seria poc significativa. En una part del capítol, es pregunta si un «dialecte» es pot convertir en una «llengua» (3a), i respon que «la suma de factors històrics, sociològics i polítics» pot fer que «un dialecte es consolide oficialment com a una nova llengua» (3b); ho exemplifica amb el croat i el serbocroat (3c). Si es pot produir eixa variació (un dialecte passa a una llengua) sense haver-se produït canvis lingüístics, haurem de pensar que les diferències entre llengua i dialecte no són lingüístiques. El nostre autor parla de «límits científics» (3d), però eixa noció només té sentit científic si hem definit el concepte llengua.

  1. Un dialecte es pot convertir en llengua sense haver-se produït canvis lingüístics (b); croat i serbocroat (c). Implicació: poc diferents seran
    1. «Es pot convertir un dialecte en llengua?» (p. 137)
    2. «La suma de factors històrics, sociològics i polítics pot provocar que una varietat dialectal d’una llengua (considerada fins aleshores unitària per la lingüística) es consolide oficialment com a una nova llengua.
    3. »Això, per exemple, és el que va ocórrer a Croàcia on, després de les guerres dels Balcans, van determinar que la que fins aleshores era una varietat dialectal del serbocroat, esdevindria una llengua independent (el croat).
    4. »Així doncs, la transformació d’un dialecte en llengua escapa dels límits científics establits per la lingüística i penetra de ple en un terreny molt més vinculat amb la sociologia (la voluntat conjunta d’una societat), la política (les possibilitats d’executar eixa voluntat) i la història (els fets que originen eixa voluntat).» (p. 137-138)

La realitat estranya que acabem de trobar (3b-c) s’aclarix en el llibre citat de Mollà. Mostra l’absència d’adequació que tenen els «criteris» dels lingüistes per a dir quines maneres de parlar serien una llengua: extensió, comprensibilitat, etc. (p. 46-56). També remarca que hi ha tautologia en les definicions de llengua (conjunt de dialectes semblants) i dialecte (manera de parlar-se una llengua en un lloc). Eixes deficiències derivarien del fet que el concepte llengua seria més social i polític que no lingüístic (p. 45, 46 n. 4).

La proposta esbossada justifica la variació immensa que hi ha en les realitats lingüístiques considerades llengües: maneres de parlar molt diferents són considerades una llengua (el xinés, l’àrab); i maneres de parlar semblants (amb intercomprensió) són considerades llengües diferents (com ara la majoria de les llengües eslaves).

Eixe marc també explica el valor despectiu que el nom dialecte té en la societat: indica una manera de parlar que l’usuari considera que no és digna de la comunicació pública. En definitiva, l’ús del nom dialecte comporta un insult, un intent de degradar els parlants d’una llengua (o d’una part d’una llengua). Correlativament, la proposta explica una afirmació de sociolingüistes: una llengua seria una forma de parlar amb un exèrcit darrere (en anglés, «A language is a dialect with an army and navy»).

Com a conseqüència de la naturalesa dels conceptes llengua i dialecte, la sociolingüística evita eixos térmens, i usa l’expressió varietat lingüística, aplicable a tota realitat lingüística.

  1. Concepció dels sociolingüistes (Mollà 2002)
    1. Dos deficiències de les propostes dels lingüistes:
      1. Els «criteris» (extensió, comprensibilitat, etc.) no són aplicables a la realitat (p. 46-56).
      2. Tautologia entre llengua (conjunt de dialectes semblants) i dialecte (manera de parlar-se una llengua en un lloc).
    2. El concepte llengua és més social i polític que lingüístic. (p. 45, 46 n. 4).
      1. Variació immensa: maneres de parlar molt diferents serien «llengua» (xinés, àrab); i maneres semblants (amb intercomprensió) no ho serien (moltes llengües eslaves).
      2. Valor despectiu de dialecte: manera de parlar que l’usuari considera que no és digna de la comunicació pública.
      3. Sociolingüistes: «A language is a dialect with an army and navy».
    3. Efecte de la naturalesa de llengua i dialecte: la sociolingüística només usa varietat lingüística.

Seguirem estudiant L’espill lingüístic fent una afirmació que mostra la profunditat de Juli Martínez. L’asseveració pareix una incoherència, però comprovarem que no ho és: el nostre autor no exposa la concepció dels sociolingüistes (2b, 4b), però la practica al llarg del llibre. En 3, hem vist que mostra que un «dialecte» pot convertir-se en «llengua» sense haver experimentat canvis lingüístics: només polítics. Des del principi, sabem que no focalitza les realitats lingüístiques considerades llengües («comunitat lingüística», que pot incloure diversos pobles), sinó les realitats lingüístiques que van unides a un poble, a una identitat lingüística («comunitat de parla», §1.3, 2; «subdialectes» en §6.2, 6c).

També sabem que presenta com a inseparables els conceptes llengua i poble que la parla (§2.3, 7), de manera que la supeditació d’una llengua va unida a la subordinació de la comunitat lingüística que la parla (§2.1, 3). Correlativament, el recobrament d’una llengua és carn i ungla amb una «emancipació política», en la qual la llengua dominant «deixa d’exercir un paper preponderant en l’esfera pública» (§5.3, 1b); per tant, la recuperació del valencià és inseparable «d’un augment radical en l’autoestima del poble valencià» (§1.3, 3d.i).

Ens trobem davant d’una bona paradoxa: el pedagog de la Universitat d’Alacant té en la consciència la concepció inadequada dels lingüistes (2b, 4a); però practica la dels sociolingüistes (4b, 5a-c). Per a reduir la paradoxa a la raó, proposaria que Juli Martínez té la ment d’un pedagog i d’un sociolingüiste; això comportaria que podria més la coherència interna del llibre (5a-c) que la reproducció d’una concepció externa (2b, 4a).

  1. Paradoxa: Juli Martínez té en la consciència la concepció inadequada dels lingüistes (2b, 4a), però practica la dels sociolingüistes (4b)
    1. Un «dialecte» pot convertir-se en «llengua» sense haver experimentat canvis lingüístics: només polítics (3).
    2. No focalitza les llengües («comunitat lingüística»), sinó la realitat lingüística unida a un poble («comunitat de parla», §1.3, 2; «subdialectes» en §6.2, 6c).
    3. Llengua i poble que la parla: inseparables (§2.3, 7). Efectes:
      1. La supeditació d’una llengua va unida a la subordinació de la comunitat que la parla (§2,1, 3).
      2. El recobrament d’una llengua és carn i ungla amb una «emancipació política» (§5.3, 1b).
      3. La recuperació del valencià és inseparable d’augmentar l’autoestima del poble valencià» (§1.3, 3d.i).
    4. Explicació: l’autor és pedagog i sociolingüiste.
      1. Coherència interna: supera la concepció externa (2b, 4a).

El suggeriment fet (la cohesió interna superaria la concepció externa, 5d) també explica una part significativa del capítol sobre «llengua i dialecte». Després de mostrar que un «dialecte» pot passar a «llengua» (3), el pedagog de la Universitat d’Alacant s’enfronta a una afirmació freqüent: si els valencians decidírem que el valencià i el català són llengües diferents, el valencià retrocediria (6a). El nostre autor afirma que «eixe temor no se sosté científicament» (6b); i que, si la decisió era producte de «la voluntat de la societat valenciana», és «plausible» pensar que comportaria un augment de l’ús del valencià i un reforç de la identitat i de la cohesió social (6c).

  1. Dir que la «secessió» del valencià comportaria decadència és irreflexiu (a) i sense fonament científic (b). Al contrari, podria augmentar l’ús i reforçar la identitat i la cohesió social (c)
    1. [continuació de 7] «En aquest sentit, si assumim que açò és així, haurem de desmentir un temor que s’ha expressat tal volta irreflexivament durant les últimes dècades referit al català-valencià: la secessió lingüística implicaria una decadència major per al valencià.
    2. »Sense entrar a elucubrar sobre la conveniència o no d’eixe escenari, hem d’asseverar que el supòsit expressat amb eixe temor no se sosté científicament si apliquem el sil·logisme que hem apuntat adés per al croat. És a dir, si el valencià rebera la consideració oficial de llengua independent per la suma de factors socials (la voluntat de la societat valenciana), polítics (la possibilitat d’executar eixa voluntat) i històrics (l’origen i la causa d’eixa voluntat), aquest nou estatus no tindria cap motiu per a implicar cap decadència.
    3. »Ans al contrari, sembla plausible col·legir que, en tant que fruit d’una determinada voluntat conjunta, podria suposar un augment en l’ús i un reforç dels valors identitaris i cohesius. Encara que, òbviament, açò no és més que una hipòtesi hui dia indemostrable.» (p. 138)

Remarquem el marc: un docent que prové del valencianisme catalaniste recorre un camí argumentatiu que li fa xocar amb una afirmació dels seus i coincidir amb els contraris (els blavers); però, en compte d’amagar o diluir el resultat, l’explicita i el defén (16c). És la mateixa actuació que hem vist quan esquiva l’eurocentrisme parlant del pidgin i la koiné (§5.4, 4b). ¿No significa això que Juli Martínez és un intel·lectual honrat i que es troba a les antípodes de la superficialitat, de la demagògia i del sectarisme?

  1. Marc del procés intel·lectual de 6
    1. Un docent recorre un camí argumentatiu que va contra els seus (valencianisme catalaniste) i coincidix amb els contraris (els blavers).
      1. Però no amaga el resultat; l’explicita i el defén (6c).
      2. Actuació idèntica parlant del pidgin i la koiné (§5.4, 4b).
    2. Implicació: estem davant d’un intel·lectual honrat, lluny de la superficialitat, de la demagògia i del sectarisme.

La suposició descrita (valencià i català com a llengües diferents) parla del futur i, per tant, és «indemostrable» (6c). Però el nostre autor gira la vista al passat (8) i corrobora la deducció sobre el futur (6c) parlant de… Catalunya. Durant el segle xix, el català era considerat un «dialecte» de l’occità, fins que en 1934 Fabra i altres «declaren solemnement al món que el català és una llengua independent» (8a). És indubtable que entre el català i l’occità hi ha una «proximitat» alta (fet que ha permés «apropiar-se de la poesia trobadoresca dels segles xii-xiii», 8b); però no ha intentat ningú «recuperar la unitat» (8b). I bé, eixa «escissió» no ha portat a cap decadència (ni interna ni externa, 8b.i), sinó tot el contrari pels factors històrics, socials i polítics indicats en (8b.ii).

  1. Corroboració de (6c) mirant al passat: en 1934, Fabra i altres s’escindixen de l’occità (a), a pesar de la «proximitat» alta (b); efectes positius per factors històrics, socials i polítics (ii)
    1. [continuació de 6] «En canvi, sí que podem al·ludir al moment en què la llengua catalana es va escindir oficialment de l’occitana i va començar a ser reconeguda per la romanística internacional com a llengua independent. No és fins a 1934 quan Pompeu Fabra i uns altres lingüistes catalans declaren solemnement al món que el català és una llengua independent (Martínez Arrieta, 2006: 112). Fins aleshores i especialment al llarg de tot el segle xix, el català era considerat majoritàriament com a un dialecte de l’occità (Meyer-Lübke, 1890-1902), per molt que aquesta opinió no era unànime i, per exemple, el lingüista alemany Friedrich Christian Diez situava el català al mateix nivell que la resta de llengües romàniques, tot i admetre l’important vincle que mantenia amb l’occità (Diez, 1844).»
    2. »Aquesta proximitat entre català i occità és destacada per la majoria de grans noms de la lingüística catalana del segle xx, com el mateix Fabra, Badia i Margarit, Joan Coromines o Francesc de Borja Moll, entre altres (Martínez Arrieta, 2006: 117-119). Tot i això, no hi ha hagut cap moviment oficial encaminat a recuperar la unitat entre aquestes dos llengües (si excloem d’aquesta consideració l’apropiació que des de la historiografia catalana s’ha fet de la poesia trobadoresca dels segles xii-xiii, que s’expressava en provençal, un dialecte de l’occità)
      1. »i no pareix que, en cap cas, aquesta escissió haja provocat cap mena de decadència en el reconeixement internacional i en l’ús social i cultural del català.
      2. »En realitat, l’efecte va ser el contrari. En unir-se els factors històrics (el romanticisme predominant a Europa en el segle xix, amb el sil·logisme llengua-pàtria, i l’impuls a la Renaixença literària i cultural), els socials (una societat burgesa amb pretensions europeïtzants i amb un sentiment identitari molt arrelat) i els polítics (unes institucions capacitades per a decretar, impulsar i fer visible en l’àmbit internacional la independència lingüística del català), aquest nou estatus com a llengua independent de l’occitana va constituir un motiu d’orgull per a la societat catalana del tombant del segle xix al xx, de manera que en va eixir reforçat l’ús social, institucional i literari.» (p. 138-139)

Adquirible en llibreries. També en la pàgina web: https://publicaciones.ua.es/es/catalogo/societat-valenciana-en-l-espill-linguistic-la/978-84-9717-450-3

 


  1. Em sembla molt interessant una reflexió tan desapassionada sobre els límits tan arbitraris entre llengua i dialecte. Partint de la idea que no m’he llegit el llibre, els únic peròs que li posaria és que no tinc tan clar si realment l’occità i el català són tan pròxims com, per exemple, parlar de dos varietats tan inteligibles com per poder dir que ambdós es reconeixien comunicativament com una unitat. ¿Formaven una autèntica unitat comunicativa o l’ús literari de l’occità respon al prestigi de l’idioma com posteriorment ha passat ací amb el castellà? En segon lloc, caldria posar en primera plana que un sector molt important del blaverisme no li té cap estima al valencià i el suport al secessionisme ve motivat per no contagiar-se de possibles febres nacionalistes del nord enllà. Salut!

    1. Gràcies, Llorenç, per la teua observació (que he vist hui; feia mesos que no publicava en este bloc). Puc dir-te que, quan tenia vint-i-pocs anys, viatgí per Occitània; i, en Tolosa, vaig parlar amb un afiliat d’un partit semblant al que jo estava afiliat (era el PSAN). M’entenguí amb ell perquè ell havia estat en Barcelona i procurava acostar-se a la meua forma de parlar. Ara: això és poc decisiu a causa dels factors socials i polítics que intervenen en la decisió de què és una llengua i què és un dialecte.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.