Arxiu de la categoria: Palmeral d’Elx: coherent i genuí?

Colomina i el Palmeral d’Elx (IX). Conclusions.

6      Conclusions: aportacions qualitatives de Colomina

6.1    Aportacions lingüístiques

Després del recorregut pausat que hem fet pel llibre de Jordi Colomina, és hora d’extraure conclusions. La primera és que el lingüiste d’Alcoi ha actuat com deu actuar un autor racional i competent: davant de la marginació de formes del valencià (carrascal, palmeral, tarongeral, absents les tres del DIEC, i secundàries en el DNV), no ha apel·lat a creences ni a afirmacions indemostrades. Al contrari, anant pel camí de la ciència ha desplegat una investigació amb dos objectius: descriure la realitat i intentar comprendre-la. El treball (que ha acabat en un llibre) no solament aconseguix explicar les formes valencianes. La seua mirada ampla ha arribat a més objectius dels que s’havia marcat inicialment.

En primer lloc, el lingüiste valencià ha mostrat una evolució pròpia de les llengües romàniques meridionals (l’occità i les de la Península Ibèrica): el sufix derivatiu llatí -al / -ar ha adquirit tres valors, l’augmentatiu (penyal), el d’abundància (fangal ‘lloc a on abunda el fang’) i el col·lectiu (boval ‘estable de bous, lloc que conté bous’, §2.3). Eixa primera aportació és útil per a un tema important: l’agrupació del valencià-català dins de les llengües romàniques. Hem comentat la possibilitat que no sigam ni una llengua «iberoromànica» ni «gal·loromànica», ja que a voltes estem amb els uns, a voltes amb els altres i a voltes amb ningú, panorama que implica tindre una personalitat pròpia. En la terminologia, hem agrupat el castellà, l’asturià i el gallego-protugués amb el nom (llengües romàniques) ibero-atlàntiques, el qual obri la porta a agrupar el valencià-català i l’occità amb el nom (llengües romàniques) ibero-mediterrànies. Eixa classificació (que deixa a soles el francés) respecta la idea que eixe idioma i el romanés són els que més s’han separat.

En segon lloc, l’aportació de Colomina permet fer una deducció eficaç: les característiques de les llengües romàniques meridionals són útils per a aportar proves davant dels qui afirmen sense proves que una coincidència del valencià-català amb el castellà seria un castellanisme. En el cas estudiat, la major part de l’occità fa un ús ample de la forma -al (brossal, garrigal, p. 57; favaral, fromental, vinyal, p. 76; etc.). A més hi ha alguna coincidència significativa entre el català i l’occità (com ara la paraula fotral, ‘gran quantitat de’, p. 194).

En tercer lloc, el llibre del lingüiste valencià mostra que totes les llengües romàniques tenen el sufix derivatiu -ar per la raó que prové d’una tendència fonètica del llatí (com ara la forma cañamelar del castellà, p. 58). Eixa evolució ha fet que el castellà dispose de paraules acabades en -ar que tenen un valor clarament col·lectiu. Així, la paraula costillar seria inicialment com castellar (‘territori d’un castell’ / ‘part del costat d’un animal’). Però el valor que té costillar en el castellà actual és ‘pluralitat de costelles preparades per a ser cuinades’. En el «google», he trobat 1.660.000 exemples de costillar (2019-07-27).

No he arreplegat els noms col·lectius castellans en -ar, però no són escassos ({espino / espinar}, p. 93, {limón / limonar}, p. 101, {plantón / plantonar}, p. 111, {topo / topar}, p. 125; {almeja / almejar}, colmena / colmenar}, p. 129; etc.). De les 624 paraules del castellà que estudia Colomina, 207 s’acaben en -ar (p. 208, taules 6.5 i 6.6); en les pàgines 218-220, n’hi han dotzenes (encara que caldria deduir quantes paraules expressen el valor col·lectiu o d’abundància). La conseqüència d’eixos fets és que té poc de sentit creure que, per a expressar el valor col·lectiu (o d’abundància), el castellà recorreria a -al i el català a -ar.

En quart lloc, l’estudi de Colomina permet deduir que les formes valencianes responen en general a quatre factors:

  1. Formes heretades del llatí o de l’estadi llatí (espinal).
  2. Formes que deriven de la tendència fonètica a evitar dos r en dos síl·labes seguides (com en peregrí > pelegrí: carrascal).
    1. El segon factor és compatible amb el primer (cf. carrascal).
  3. Estructures pròpies (plantes: {tomata / tomatera / tomatar}; arbres: {garrofa / garrofer / garroferal}.
    1. L’estructura dels arbres està vinculada al segon factor (evitar dos r en dos síl·labes seguides, ara en la mateixa, -eral).
  4. L’estructura de les plantes agrícoles (nom del fruit + -ar: fesolar) s’ha estés a uns altres àmbits. Llocs a on abunda:
    1. una planta silvestre (siscar, mansegar);
    2. una classe de pedra o de terra (codinar, argilar);
    3. un animal (granotar, petxinar);
    4. També pot designar un lloc per a produir materials de la construcció (teular, rajolar, algepsar);
    5. El valor descrit (4a-c) és diferent de ‘conjunt d’animals’ sense referència a un lloc (barracam, paraula viva en l’Horta). El valor predominantment col·lectiu apareix esporàdicament (bestiar, 127).

La força del model de les plantes pot canviar la terminació -al per -ar (fangal ˃ fangar, p. 172), i també pot superar la tendència fonètica a evitar dos r en dos síl·labes seguides (un runar, p. 11).

Fora de les estructures lingüístiques, hi ha una altra aportació lingüística. El recorregut de Colomina permet que es tornen comprensibles moltes paraules actuals que pareixen idiosincràtiques, com ara bancal, camal o pernil. Quan a un lector li diuen que eixes paraules deriven de banc, cama i perna (DCVB), no ho entén, ja que -al no és un sufix productiu i, per tant, diu poc als parlants (molt sovint, res). El sufix augmentatiu -al només crea, esporàdicament, alguna paraula expressiva (cadiral, carneral, dineral, fotral, fumal, p. 197).

Per una altra banda, el lingüiste d’Alcoi incorpora una quantitat increïble de consultes bibliogràfiques i d’informació, mitjans que li permeten tractar més de dos mil paraules: només un bon dialectòleg és capaç d’actuar d’eixa manera.

Hem trobat alguna actuació millorable, cosa del tot previsible: en la ciència, no existix la perfecció. Això permet que, davant d’una investigació, sempre és factible opinar que tal qüestió o tal altra es podria tractar d’una altra forma. A més, si un treball té l’envergadura del llibre que ressenyem serà fàcil fer alguna observació puntual.

 

6.2    Normativa lingüística: ciència i humanisme

El camí desplegat permet fer deduccions davant de dualitats. Els noms colomar, gallinar i conillar (p. 127-128) no responen al valor ‘lloc a on abunden els coloms’, etc. El valor que indiquen eixos tres noms és ‘lloc a on tenim (i viuen) els coloms, etc.’, el qual correspon a -er (formiguer, porquera, aguller, saler, sucrera, etc.). En el cas dels coloms, les dos formes estan prou esteses (segons el DCVB, colomer seria pròpia de «Gir., Andorra, Pallars, Ribagorça, Massalcoreig, Vendrell, Morella, Gandia, Mall»; posa tres exemples medievals; colomar correspondria a «Cerdanya, Ribagorça, Barc., Igualada, Camp de Tarr., Urgell, Ribera d’Ebre, Men., Eiv.»; un exemple medieval).

Semblantment, un paller no és un lloc a on abunda la palla, sinó el lloc a on la guardem. La forma pallar és privativa de Cullera (DCVB); en altres llengües, existix en aragonés (pallar), en castellà (pajal i pajar), en asturià i en gallego-portugués (amb la mateixa dualitat que el castellà). La proposta que apliquem permet diferenciar fangar i fanguer (fangar: lloc a on abunda el fang; fanguer: lloc que conté fang; tot és fang, com en un femer tot és fem). Eixa caracterització de -ar i -er justifica la intuïció dels parlants, per als quals un pedregar i una pedrera són conceptes prou diferents.

Realment, el treball de Colomina hauria de ser molt corrent entre els lingüistes balears, valencians i catalans: fer investigacions amb la finalitat d’aclarir problemes de la normativa i fonamentar una proposta. En canvi, eixa classe de treballs són escassos.

Despleguem la unió que hi ha, en la ciència, entre el passat, el present i el futur. L’estudi del passat permet comprendre el present, i té la finalitat de deduir per a on hauríem d’anar en el futur. Tenint en compte eixe marc, convindrem que, una volta que Colomina ha explicat el present per a entendre com actua el valencià, caldria aplicar les seues deduccions i resultats al DNV. A més, hem vist que, en una quantitat significativa d’entrades, l’actuació d’eixe diccionari respon a la creença que el català tindria -ar allà a on el castellà diu -al (com ara en el Palmeral d’Elx, el Carrascal d’Alcoi i els tarongerals de moltes comarques valencianes).

Si ajuntem el valor intern de la investigació de Colomina (§6.1) i el marc extern que acabem de descriure, convindrem que ens trobem davant d’un llibre destacable: una obra que hauria d’estar en la biblioteca de molts lingüistes.

Al costat de les actuacions davant de les paraules derivades amb -eral i -al, també seria molt positiu estudiar l’actitud davant de les variacions dels parlants quan hi han dos r en síl·labes seguides (o pròximes). Hem comentat que hi han casos en què la normativa ha actuat com toca: davant del canvi verdureria ˃ verduleria, l’ha acceptada, i figura com a forma bàsica tant en el DIEC com en el DNV. Això no obstant, si consultem el CIVAL trobarem 5 exemples de verdureria i 3 de verduleria. Això deu ser un efecte de les dècades anteriors, en les quals es malmirava verduleria, forma que s’excloïa dels diccionaris o apareixia com a secundària (com ara en el GDLC).

Un altre exemple d’eixa actuació és quan la RAE inclou pelegrino, però remet a peregrino i qualifica pelegrino com a «vulgar». L’humanisme deu buscar criteris objectius i procurar defendre les persones i les comunitats humanes. Per contra, l’actitud elitista de desqualificar les persones convé evitar-la.

Una cosa semblant ha passat en el nom de l’ocell que, en la llengua clàssica, es deia tortra. Com que hi havia la mateixa estructura que en perdre, els parlants acabaren per canviar la forma; però no suprimiren una r, sinó que posaren una o: tórtora, forma que el DCVB ja document al final del segle xv. Eixa variació millorava la paraula, però seguia tenint dos r pròximes. Finalment, els valencians i els empordanesos hem canviat una r per una l (tórtola). Però hom ha actuat com la RAE: el DCVB qualifica tórtola com a «dialectal» (terme que equival a desqualificar sense argumentar); i el DIEC i el DNV l’han exclosa. Com que les dos llengües tendixen a evitar r / r (§2.2: frater / flare / fraile), és comprensible que puguen coincidir (tórtora ˃ tórtola, com en verdureria ˃ verduleria).

Mirant-ho des de fora, es podria pensar que l’Acadèmia valenciana, la Secció Filològica i l’Acadèmia del castellà han actuat igual: en compte de considerar les estructures i les tendències de la llengua (que expliquen pelegrino en castellà, i tórtola en valencià i en empordanés), els uns deuen haver pensat que pelegrino és suspecte d’influència valenciana i catalana; i els altres hauran pensat que tórtola és una supeditació al castellà. I qui ho paga són sempre els mateixos: els parlants.

He fet les darreres reflexions perquè el mèrit que més destacaria en el llibre de Jordi Colomina és actuar d’una manera científica i alhora humanista: buscant criteris objectius (ciència) i defenent els parlants (i, per tant, les persones: humanisme). Com a lingüiste i com a valencià, li estic molt agraït. Espere que els lingüistes jóvens seguixquen el seu camí, perquè obtindrien dos beneficis: guanyarien ells com a persones; i, alhora, contribuirien a seguir construint una societat cada dia més humana i més solidària entre les persones.

 

Colomina i el Palmeral d’Elx (VIII). ¿Predomina pom-er-al en el conjunt de la llengua?

5.3    Dades geogràfiques i quantitatives a favor de palm-er-al

El capítol huit té la finalitat de tractar les dualitats {-eral / -erar} i {-al / -ar} en balear, en valencià i en català, i les dades que Colomina oferix als lectors van a favor de -eral. En primer lloc, reproduïx les dades de l’Atles Lingüístic del Domini Català (ALDC) sobre els col·lectius de tres arbres (carrasques o alzines, nogueres i pomeres, p. 238-240).

La part de la llengua que diu carrasca (el valencià i el català meridional) fa carrascal; la part que usa alzina recorre a alzinar. Hi ha algun punt del nord-est català (el bisbat de Girona i la Catalunya Nord) que aplica alzineda, és a dir, la solució del llatí. En el cas de noguera i pomera, eixa opció és pràcticament general en la regió dita (noguereda i pomereda). Això significa que la part més antiga de l’idioma és la que està més vinculada al mitjà del llatí ({-etum / -eta}, en concret {-eta > -eda}).

Però centrem-nos en -eral i -erar. El valencià, el català occidental i algun punt del català oriental diu nogueral. El balear no usa eixe terme. El català de Girona i de Perpinyà recorre al mitjà de alzineda (noguereda). I només tres punts del català oriental diuen noguerar (un punt, nogar). La conseqüència és clara: nogueral predomina molt sobre noguerar. El resultat canvia poc en la pomera. El valencià, el català occidental, el mallorquí i dos punts del català oriental diuen pomeral (o mançaneral); la major part del català oriental diu o bé pomerar (al sud), o bé pomereda (al nord).

Sobre el valor del conjunt, no cal dir que tres arbres és una part molt reduïda del conjunt d’arbres fruiters, de manera que convindria tindre més dades per a deduir quina força deuen tindre -eral i -erar en la ment dels parlants.

Els tres mapes descrits van acompanyats per la distribució de molts noms de camp d’arbres (en -eral i –erar, p. 241-246). El resultat torna a decantar-se molt cap a -eral (-erar només predominaria en menorquí, 8):

  1. Tortosí: 17 noms en -eral i 1 en -erar (paumerar).
  2. Pallarés i ribagorçà: 8 noms en -eral i 1 en -ar (un pasturar, ‘lloc que conté una pastura abundosa’).
    1. Eixe nom podria ser paral·lel a un brossar.
  3. Rossellonés: 3 noms en -eral (cloteral, pereral, riberal) i 1 en -erar (falguerar).
  4. Valencià: 36 noms en -eral i 9 que es diuen en -eral i en -erar.
    1. Les formes en -erar provenen de fonts escrites que comporten l’Horta i el Camp del Túria (p. 242).
    2. Les 9 paraules en -erar no les he sentides entre les llauradors de Silla. Convindria saber si perduren.
  5. Català occidental: 10 noms en -eral i 4 en -erar.
  6. Català oriental: 10 noms en -eral, 9 en -erar, 1 en -al (pastural), i 6 que es diuen en -eral i en -erar.
  7. Mallorquí: 7 noms en -eral i 3 en -erar
  8. Menorquí: 1 nom en -eral i 4 en -erar.
  9. Eivissenc: 1 nom en -eral.

Com en els mapes dels arbres, convindria tindre més dades per a acostar-nos a la realitat. Però, encara que siga un resultat provisional, convé constatar que les dades que ha arreplegat el lingüiste valencià van a favor de -eral.

 

5.4    Sobre la vitalitat de -ar en valencià

Hem vist més amunt que el fet de no considerar els factors qualitatius situa el castellà cap a -al (-ar tindria el 35%) i el català cap a -ar (tindria el 73%). Afegim ara que, quan Colomina exposa les dades sobre el valencià reproduïdes en el quadre de dalt (en 4), informa que, en la seua documentació,  disposa de 12 noms valencians en –al, 7 en -ar i 20 que tindrien les dos opcions (p. 242). Eixes dades fan pensar dos coses. La primera és que dacsal predominaria sobre dacsar. La segona implicació és que hi hauria molta mescla (la mitat dels noms podrien recórrer a -al o a -ar).

Si ara sumem el primer factor (català: 73% de –ar) i el segon (valencià: predomini de dacsal i molta mescla), és comprensible que Colomina interprete que el català oriental seria innovador (com el gascó), mentres que el valencià seria conservador (com el català occidental i el català septentrional, p. 246).

Opine que convindria mirar si eixa deducció és el resultat de no fer actuar els factors qualitatius. No cal dir que les dades sobre els 39 noms valencians (12 + 7 + 20) són reals. Però diria que no representen qualitativament el valencià. La realitat de Silla és que hi han molts camps de plantes agrícoles en -ar, i no en recorde haver sentit cap en -al. A més, tenint en compte que el valencià central és prou uniforme caldria indagar si el parlar dels llauradors de Silla coincidix substancialment amb com anomenen els camps de plantes els llauradors de les planes litorals situades entre Castelló i Dénia.

Per la direcció contrària, en les dades del quadre anterior he notat que les 9 paraules en -erar que el nostre autor relaciona amb l’Horta i el Camp del Túria no les he vistes usar entre les llauradors de Silla. Si en el passat d’eixes dos comarques valencianes hi han hagut vacil·lacions entre -eral i -erar, convindria mirar si la tendència a evitar dos r en dos síl·labes seguides (o en la mateixa: tarongerar) ha pogut més i ha fet desaparéixer la terminació -erar.

En l’ús del sufix derivatiu –ar com a ‘territori que conté una col·lectivitat abundosa o una massa d’una espècie’, diria que el valencià és innovador: molt innovador. Com a fill de llauradors que soc, conec de primera mà la força que tenen els fesolars entre els llauradors de l’Horta i de la Ribera, entre els quals no he sentit cap faval. Per una altra banda, no m’he anotat les voltes en què Colomina informa que paraules en -ar fora de les plantes i els arbres són valencianes; però eixes paraules no són escasses. Recorde els granotars, petxinars o caragolars (p. 122-123), o el trio teular, rajolar i algepsar (‘lloc a on fan teules, rajoles o algeps’, p. 187, 151), o els fontanars (contra els fontanals, p. 188). Si em deixeu expressar una efusió sentimental, faria una pregunta: entre els factors que expliquen que el castellà espanyol use prou més -ar que l’asturià, el gallego-portugués i el castellà americà ¿no estarà la creació dels llauradors valencians {fava / favera / favar} i l’aplicació de favar fora de les plantes agrícoles (plantes silvestres, classes de pedres i de terra, i animals)?

Per una altra banda, davant del costum de parlar de castellanismes sense proves (cf. palmeral, carrascal) observaré que tant el valencià com el castellà deuen tindre des de sempre el nom olivar per a designar un camp d’oliveres (la -r final és la conseqüència d’una l en el radical: o-liv). El nom olivar apareix moltes voltes en la documentació valenciana (el CIVAL en conté 157 exemples), i està reforçat per noms oficials (com ara la Mare de Déu de l’Olivar, d’Alaquàs, l’Horta). Això no obstant, en la llengua viva només conec oliveral, forma que no existix en castellà segons la RAE (Real Academia Española; per cert, el nom objectiu i informatiu seria Real Academia del Castellano).

 

Colomina i el Palmeral d’Elx (VII). Algun punt millorable del llibre ressenyat.

5      Per a augmentar l’aplicació del treball de Colomina

5.1    ¿Per què cal començar per les plantes i pels arbres?

Més amunt (§4.3), ens hem preguntat com cal estudiar el sufix llatí -al / -ar en valencià-català, i hem trobat adequat l’enfocament de Colomina, que comença per les plantes i pels arbres (§4.1-§4.2). Però no hem exposat la causa d’eixa camí: ¿per què cal començar per les plantes i pels arbres? Si estudiàrem l’aplicació de –al / -ar en llatí, ¿actuaríem igual? Quan el nostre autor comença a tractar el sufix llatí no apareixen ni arbres ni plantes (p. 15-16). Per tant, hem de justificar per quin motiu, a l’hora d’estudiar les llengües romàniques meridionals, comencem per les plantes i pels arbres.

Crec que la resposta a eixa pregunta depén de quatre factors, vinculats entre ells. El primer factor és la proposta que el sufix llatí -al seria l’equivalent del nostre -er. El segon és un efecte d’això: l’equivalència comporta que -al / -ar hauria d’haver desaparegut, ja que els parlants procuren evitar la inutilitat de tindre dos sufixos derivatius amb la mateixa funció. El tercer factor és el desenllaç del conflicte: si -al / -ar no ha desaparegut, és perquè, en les llengües romàniques meridionals, ha pres el valor augmentatiu qualitatiu augmentatiu (‘gran’, penya / penyal), el valor quantitatiu augmentatiu indefinit (‘molt’, argila / argilar) i el valor quantitatiu augmentatiu definit (‘molts’, fava / favar). Mirem el quart factor: dels tres valors dits, els realment importants són els quantitatius, els quals tenen com a aplicació fonamental les plantes i els arbres: ja hem justificat quin deu ser el començament de l’estudi de -al / -ar en les llengües romàniques meridionals.

En les plantes agrícoles i en els arbres, ¿ha desplegat alguna llengua romànica meridional l’estructura a què hem tendit nosaltres ({fava / favera / favar} i {albercoc / albercoquer / albercoqueral o albercoquerar})?

El fet que les plantes i els arbres dels llauradors estiguen unides a un camp justifica que el valor del sufix derivatiu productiu és ‘territori que conté una col·lectivitat abundosa de la planta o l’arbre referit’. A partir d’eixe marc, ho hem aplicat fora dels camps (un matollar, un llestisclar) i fora dels vegetals. La primera extensió seria la vinculada a la terra, en la qual hi han classes de pedra i classes de terra, siguen comptables (un codinar) o siguen no comptables (un argilar). També seria factible focalitzar els animals que abunden en un territori (un rabosar, un granotar).

La terminació de tarong-er-al està unida a una tendència popular que ja existia en llatí i que no ha desaparegut (mirar d’evitar dos r en dos síl·labes contínues, {peregrí ˃ pelegrí}, {verdureria ˃ verduleria}). Es podria mirar si hi ha relació entre tarong-er-ar i pronunciar per-dre, procés que deu estar vinculat a cartró. És a dir, l’esforç (exitós) en una part de la llengua per a evitar la reducció de arbre > abre i recuperar arbre ¿hauria amainat la resistència a tindre dos r en dos síl·labes seguides (o en la mateixa), i això hauria facilitat el tarong-er-ar?

Fora del valor ‘territori que conté una quantitat abundosa d’una espècie (una col·lectivitat o una massa)’, el sufix derivatiu -al no deu haver desaparegut de la ment dels parlants. No és, certament, un sufix regular i productiu. Però permet crear esporàdicament noms derivats de noms que comporten el valor ‘augmentatiu’, siga en la qualitat (‘gran’, cadiral, carneral) o siga en la quantitat (‘gran quantitat de’, dineral, fotral, fumal); en eixa aplicació, només apareix la forma -al. Colomina observa que l’ús nominal de -al és expressiu (p. 194). Quan s’aplica a un adjectiu, significa ‘molt’ (meló tendral ‘classe de meló, molt tendra’).

En algun derivat (més o menys aïllat), el sufix -al / -ar comporta ‘col·lectivitat (d’un lloc)’ (centenar, bestiar ‘els mamífers d’una casa o d’una finca’, personal ‘les persones d’un lloc’).

La darrera part de l’estudi de -al / -ar haurien de ser aquelles paraules (molt nombroses) en què el parlant pot vore una paraula derivada, però no entén el valor del sufix derivatiu (com ara forn-al, o sol-ar; i molts cultismes, com ara tribuna / tribunal). Com a apèndix, podrien aparéixer les paraules que per als parlants són simples (com ara hostal), però que en un estadi del passat foren derivades (hoste / hostal).

 

5.2    Dos efectes poc positius del camí de Colomina

Moltes de les idees anteriors apareixen implícitament en el treball de Colomina, encara que no arriben a estructurar el conjunt del treball. Una conseqüència són els 21 valors (resumits parcialment en la secció anterior, §4), els quals no sempre són útils per a relacionar, estructurar i interpretar els valors derivatius que són vius i productius (o significatius).

El fet de no estructurar tot el llibre basant-se en el grau de vitalitat de cada aplicació de -al / -ar té un altre efecte poc positiu en la manera d’interpretar les quantitats. Sens dubte, la ciència ha d’explicar les quantitats, però eixa operació es fa des de la qualitat, que depén de la teoria. Si la teoria no està del tot ben orientada, les interpretacions de les quantitats no serà fàcil que siguen del tot adequades.

El nostre autor distribuïx les més de dos mil paraules que estudia per set «varietats lingüístiques»: 770 del català, 624 del castellà, etc. (p. 208). A partir d’això, extrau percentatges de paraules amb -al, amb -ar i amb les dos (amb -al i -ar, com ara fangal i fangar). El resultat és el següent: el portugués tindria un 96,5%de al, i un 7% de -ar; el castellà, 80,5% de -al i 35% de -ar; el català, 45% de -al i 73% de -ar; el gascó, 21% de -al i 86% de -ar; etc.

En l’elaboració d’eixos percentatges, no hi ha distinció entre tres grups: les paraules que per als parlants no són derivades (hostal); les que veuen que són derivades però no les entenen (en cultismes, tribuna / tribunal; i en paraules patrimonials, forn / fornal); els noms que són derivats i els entenen (dacsa / dacsar).

El fet de considerar les dades quantitatives sense els factors qualitatius comporta una interpretació poc objectiva: si el català té un73% de -ar i el castellà un 35%, això impulsarà a creure que seria preferible tarongerar a tarongeral. Per tant, les dades brutes (sense els factors qualitatius) no van a favor de les dades i les deduccions del lingüiste d’Alcoi (el sufix de palmeral és coherent i genuí), sinó en contra, ja que alimenten el prejuí que degué crear el DGLC (tarongerar seria millor que tarongeral).

 

Colomina i el Palmeral d’Elx (VI). Aplicació de -ar fora de les plantes: argilar, cudolar, salinar, rabosar, granotar

4.4    La força de -ar (col·lectiu i d’abundància) fora de les plantes

En l’aplicació «geològica i meteorològica» (p. 137-178), la part que té més vitalitat és quan -al / -ar expressa abundància o col·lectivitat d’una cosa en un lloc. Sabem que, si el nom és no comptable, hi ha abundància d’una classe de terra (arenal, argilar); si és comptable, col·lectivitat (en general, de pedres o classes de pedres, pedregal, pedregar).

Destaquen els derivats que s’acaben en -ar , encara que en tenim en -al (calcinal, p. 151; pedregal, p.155; fangal, bassal, p. 170; bassal és del català oriental i del mallorquí). Més amunt (§4.1), hem apuntat si el predomini de -ar podria vindre d’estendre una derivació dels llauradors: aplicar el model de les plantes agrícoles (fava / favar) a classes de terra i de pedres. Realment, si un melonar és un camp de melons (i, per tant, un lloc que conté melons), un lloc que conté argila en abundància (o pedres) serà un argilar (o un pedregar).

Certament, una part elevada dels derivats que tractem (argilar, corallar, llacorellar, llosar, molar, saladar, salinar, p. 151; cantalar, cascallar, codellar, cudolar, p. 155) tenen una consonant lateral en la darrera síl·laba del radical. Però això no passa en altres paraules derivades amb -ar: algepsar, gredar, salobrar, toscar («lloc on abunda la [pedra] tosca»; topònim prop de Tortosa, DCVB), tovar (p. 151); codinar, cincar, macar, petxinar (p. 155); fangar (p. 170).

La força de -ar en plantes agrícoles (un melonar), en classes de pedres (un toscar) i en classes de terra (un argilar) explicaria que formes en -al hagen adquirit -ar: ({pedregal / pedregar}, {fangal / fangar} (fangar és l’única forma que Colomina coneix en valencià, p. 172; el DCVB posa un exemple de fangar en sant Vicent), {aigual ‘aiguamoll, marjal’, català del nord / barranc de l’Aiguar, Agullent, Vall d’Albaida, p. 171).

De la mateixa manera que en els camps de plantes hem trobat que la força de -ar li permetia conviure amb una vibrant en la penúltima síl·laba ({brossal i brossar}, {arrossal i arrossar}, §3.6), ara hi ha la mateixa situació: {pedregal / pedregar}, pedruscar, runar (el primer valor que li assigna el DNV és pedregar).

Al costat de les plantes (carxofar), les classes de terra (argilar) i de pedres (pedregar), hi han més manifestacions del valor col·lectiu d’una cosa en un  lloc. Més amunt (§4.3), hem parlat d’animals (rabosar, granotar). I el valor reapareix en grups posteriors: {fossa / fossar}, {sitja / sitjar}, {albelló / albellonar}, i les dualitats {fontanal / fontanar} (conjunt de fonts), {cabanyal / cabanyar}, {barracal / barracar} (p. 186-187). En un altre lloc (§3.5), hem comentat el numeral col·lectiu un centenar, que reapareix en la p. 192. I encara tenim els usos en què –ar s’interferix amb altres sufixos derivatius ({colomar = colomer}, p. 126, {moscar = mosquer}, p. 123, {barracar = barracam}, p. 186, cosa que explica el contrast bestiar / aviram).  Si ho sumem tot (plantes, terres, animals, un grup divers i usos interferits), no és poca cosa.

 

4.5    Valor augmentatiu i col·lectiu de -al

Colomina acaba les aplicacions de -al / -ar amb tres grups particulars (en general, només amb -al). En el primer, apareixerien els valors augmentatiu, d’abundància i col·lectiu en paraules «de caràcter popular, festiu i, de vegades, malsonant» (p. 194). Informa que el grup és nombrós en el castellà d’Amèrica, i posa també molts exemples de l’occità.

Mirem els nostres: dineral, fotral, fotregal, fumal, genial, personal, pujal, sidral. Potser són discutibles genial (que és un adjectiu derivat de geni) i sidral (un preparat químic efervescent; però també significa «desorde, confusió, rebombori», DNV); i personal és un cas particular. La propietat que ens interessa destacar és que tots els altres derivats citats indiquen ‘gran quantitat de’: en definitiva, el valor col·lectiu amb expressivitat. I l’expressem amb -al, no amb -ar.

El DIEC pren dineral com a paraula secundària, ja que remet a dinerada. Però les paraules fotral, fotregal, fumal i pujal pareixen clarament catalanes. A més, l’occità té un bon grapat de paraules d’eixe estil (Colomina en posa 11, entre les quals estan fotral i fotrassal).

Ens queda una paraula: personal com a nom. El DCVB diu que els valencians hem creat eixe derivat per a esquivar el matís despectiu de gent (El personal d’esta fàbrica és molt amable). A més d’eixa utilitat, hem de remarcar que passa com en dineral i en fotral: expressem un valor col·lectiu amb -al.

El penúltim grup de Colomina són paraules que indiquen el valor augmentatiu; tindrien la particularitat que expressarien «objectes diversos»: brocal, cadiral, carneral, cirial, coixinal… (p. 197). Podríem destacar dos creacions populars: cadiral i carneral.

El DIEC remet cadiral a cadira de braços, i el DNV el seguix. En canvi, el DCVB definix cadiral com a «cadira gran, amb braços», i exemplifica el derivat amb dos autors catalans del final del xix i del principi del xx (Narcís Oller i Miquel Llor). Diria que el camí adequat és eixe, ja que si no és gran una cadira de braços no és un cadiral. A més, cadiral té un altre valor en català: en les rescloses, indica els partidors que regulen l’entrada i l’eixida d’aigua. Eixe cadiral deu ser un partidor d’aigua (paraula dels llauradors valencians), però gran.

Quant al nom carneral, és una carnera especial: la que usen els caçadors per a posar la caça. Això comporta que no pot ser menuda.

A més de mostrar que -al pot tindre alguna creació popular moderna, convé destacar la derivació que carn-er-al, que fonèticament i derivativament és igual que la de fum-er-al, palm-er-al o tarongeral. A més, carneral deu ser una paraula catalana (no figura ni en el DCVB ni en el CIVAL).

El darrer grup de Colomina són tecnicismes: adjectius creats per químics i per biòlegs. Com que ara són creacions de laboratori al marge de la llengua viva de qualsevol època, hi ha sempre -al, encara que el radical acabe en -l (acilal, primulal, p. 198-199).

Recapitulem. Deixant de banda els tecnicismes (que no responen als valors vius de la llengua), els dos darrers grups de Colomina van al voltant del valor qualitatiu ‘gran’ (cadiral, carneral), el valor quantitatiu ‘gran quantitat de’ (dineral, fotral, fumal) i el valor quantitatiu ‘col·lectivitat’ (personal). En cap dels tres casos, hi ha implicat el concepte lloc. Podríem dir, per tant, que estem en el valor augmentatiu de penya / penyal (cadiral, dineral, fotral) i el col·lectiu pur de centenar, bestiar (personal).

 

Colomina i el Palmeral d’Elx (V). Classificació semàntica: aplicacions bàsiques de {-al / -ar} i aplicacions secundàries

 

4     Selecció de dades de les 21 aplicacions de Colomina

4.1    Primera aplicació: llocs a on abunda una planta

La mirada ampla del nostre autor es torna a manifestar quan descriu les aplicacions del sufix -al / -ar amb els valors «col·lectiu, abundancial i augmentatiu», operació que ocupa una bona part del llibre (cap. 2-5, p. 55-200). El nostre autor descriu 21 aplicacions. En faré una descripció no solament succinta, sinó també seleccionant una part dels valors.

Les quatre primeres aplicacions que tracta són les fonamentals: a plantes i a arbres (siguen silvestres o siguen cultivats). La primera és per a «llocs on abunden plantes o arbusts silvestres». El lingüiste d’Alcoi diu que les llengües romàniques meridionals tenen moltes paraules amb eixe valor. De fet, els dedica una vintena de pàgines (p. 55-74). Els distribuïx en dos llistes: els noms que tenen dos formes (en -al i en -ar), repartits per les llengües que estudia; i els noms que només tenen una forma (siga -al o siga -ar), també sseparats per cada llengua tractada. A més, posteriorment comenta moltes paraules (sempre distribuïnt-les per llengües). Un exemple: informa què significa borró, a on es diu (en l’Horta), i a on s’usa un borronar (Formentera i Sollana, la Ribera). En les llistes que elabora i en la informació sobre centenars de paraules, hi ha una faenassa extraordinària, a l’abast de pocs lingüistes.

En els noms per a plantes, el castellà, l’astur-lleonés i el gallego-portugués es decanten per -al (el castellà càntabre, el castellà d’Amèrica, l’astur-lleonés i el gallego-portugués d’una manera quasi general, p. 55). En occità i en aragonés, hi ha equilibri entre -al i -ar. En valencià-català i en gascó, predomina -ar. Una realitat semblant descriu en les plantes cultivades (p. 75-86).

En les llistes de Colomina, els lectors veuen no poques paraules en -ar que s’expliquen fonèticament ({canyamel / canyamelar}, {fesol / fesolar}, etc.; {senill / senillar} és com {castell / castellar}, {fenoll / fenollar}, etc.). Tenint en compte això, seria factible mirar si, en la part de les plantes, hi han hagut dos tendències en les llengües romàniques meridionals: la que ha afavorit -al (del castellà cap a ponent, llengües ibero-atlàntiques) i la que ha potenciat -ar (el valencià-català, l’aragonés i l’occità).

Per una altra banda, a la vista de la força que tenen entre els llauradors els derivats en -ar aplicats a les plantes cultivades (melonars, tomatars, bajocars, carxofars, etc.) també seria possible mirar si eixa construcció s’ha estés en dos direccions. La primera seria per les plantes no cultivades: {sisca / siscar}, {mansega / mansegar}, {senill / senillar} (si no fora un heretament del llatí, sinó una creació pròpia; en el DCVB, no figura l’etimologia de senill), {bova / bovar} (bovar: forma secundària en el DNV; en el DCVB, la bàsica)… En segon lloc, els melonars també s’haurien escampat per fora dels vegetals, especialment els minerals. Desplegarem eixa expansió més avant (§4.4).

 

4.2    Segona aplicació de Colomina: llocs a on abunda un arbre

Després de les plantes, venen els arbres silvestres (p. 86-95) i els «camps d’arbres fruiters» (p. 95-103). Al meu entendre, per a interpretar més adequadament les dades que dona Colomina convindria tindre en compte quatre factors. El primer és la distinció que hem fet més amunt (§3.6: per als camps de plantes, -ar, xuf-ar; per als camps d’arbres, {-eral / -erar}, albercoqu-er-al en valencià i en tortosí, i albercoqu-er-ar en la resta del català i en balear). Així, el mateniment de la tendència fonètica que explica pelegrí, verduleria fa que en valencià i en tortosí les formes previsibles siguen cipreral, lloreral, murteral, pinyeral, etc. (p. 86-87).

En segon lloc, no serà estrany trobar -ar si el nom del camp o del lloc no deriva del fruit, sinó de l’arbre, ja que els parlants aplicarien l’opció de les plantes (fava / favar): {faig / fajar}, {savina / savinar}, {teix / teixar}, {avet / avetar}, {xop / xopar}. Òbviament, en eixe cas no hi han dos r en dos síl·labes seguides.

En tercer lloc, hem de tindre en compte els noms que tenen ar per la tendència fonètica del llatí, com ara grevol-ar.

En quart lloc, hem de considerar els noms que tenen -al des de l’estadi llatí (o llatí tardà; els equivalents de espinal, com ara {castanya / castanyal}, {nou / nogal}), sobretot si la fonètica pot haver contribuït al manteniment (com ara roural).

En definitiva, en les plantacions d’arbres intervenen més factors que en els camps de plantes agrícoles, de manera que convé tindre en compte eixa divergència (§3.6) per a acostar-nos a una interpretació més objectiva de la realitat.

 

4.3    Aplicacions secundàries de Colomina

Seguint el camí de Colomina, he opinat més amunt (§4.1) que, com a sufix viu i productiu, les plantes agrícoles (fruit + -ar) i els arbres (fruit + {-er-al / -er-ar}) són la part fonamental del sufix -ar / -al. A partir d’eixa aplicació, el nostre autor descriu 17 grups diferents. Quantitativament, hi han grups que no tenen massa membres. A més, passa sovint que els parlants sabem que hi ha paraula derivada, però no sabem quin valor aporta el sufix. Un exemple: tots coneixem el cognom aguilar, però no sabem què implica -ar. En canvi, els parlants sí que deduïxen quin valor aporta -ar en una part dels derivats d’eixos 17 grups. Així, no pareix díficil pensar que un pedregar és com un melonar: un lloc a on abunden les pedres.

L’opció dels 17 grups ¿és la més fructífera? En el cas del valencià-català, és fàcil dir quin és el començament de l’estudi de -al / -ar: les plantes i els arbres. Però no és tan fàcil argumentar com cal seguir. Colomina ha fet un gran esforç munyint pacientment 17 valors. Una possibilitat diferent és seguir l’estudi de les plantes i els arbres per tres àmbits. En primer lloc, buscaríem per la geologia i per altres camps semàntics el valor d’abundància (argilar) i el col·lectiu (pedregar), vinculats sempre a un territori (com en els camps d’arbres i de plantes). En segon lloc, focalitzaríem el valor augmentatiu (penya / penyal). En tercer lloc, deixaríem per al final aquelles paraules derivades que pareix que no aporten res (braç i braçal com a noms de recs, p. 180), o que són valors idiosincràtics ({forn / fornal ‘foc per a calfar les peces de ferro que s’han de treballar’}, {vila / vilar ‘vila xicoteta, llogaret’}, p. 179; llagrimal ‘organ que produïx les llàgrimes’, p. 131). Cal dir que, encara que el nostre autor no seguix eixe camí, el té en compte, ja que al final del seu trajecte diu en quines parts del llibre apareix el valor col·lectiu, el d’abundància i l’augmentatiu (p. 206). Com és natural, jo resumiré el camí del lingüiste d’Alcoi, de manera que comentaré una part dels 17 valors.

Colomina comença per un grup «botànic divers» (bardissa / bardissal / bardissar, p. 104-114); i seguix per «terrenys d’ús agrícola i ramader»: {banc / bancal}, {era / eral} (‘conjunt d’eres’, lleidatà), {boval ‘estable per a bous’ / bovalar ‘terra de pastura per a bous’} (p. 115-119).

Un poc més significativa és l’aplicació de -al / -ar a llocs a on abunda un animal (p. 121-125). En la llengua comuna, són poc coneguts ({àguila / aguilar}), però les dades tan abundoses del dialectòleg (que cita les poblacions a on es diu cada paraula) mostren que el -ar de melonar té (o ha tingut) vitalitat. En les creacions que constata (p. 122-123), destaca remarcablement el valencià, a parts del qual corresponen els exemples següents: {calàpet / calapatar}, {caragol / caragolar}, {cuquello ‘classe d’ocell’ / cuquellar}, {granota / granotar}, {perdiu / perdigar}, {petxina / petxinar}, {rabosa / rabosar}, {renoc ‘gripau’ / renocar}, {talpó / talponar}. L’aparició de -al és escassa (eriçó ‘classe de mamífer’ / eriçal, nom de lloc; llissa ‘classe de peix’ / llissal «mola de llisses»).

El sufix -al / -ar també es pot aplicar a animals domèstics (o domesticats, p. 126-130). En eixe ús, quan està implicat el valor locatiu hi ha interferència entre -er i -al / -ar (p. 126-127). El lloc a on tenim tancades les gallines (o els coloms) es diu gallirner (colomer) en llocs, i {gallinal / gallinar} (colomar) en uns altres.

Algun nom només té el valor col·lectiu (com centenar, §3.5): bestiar («conjunt d’animals quadrúpedes que s’aprofiten per al treball o per al consum», p. 127) conillar («ramat de conills» en uns llocs; ‘conillera’ en uns altres, p. 127), gallinal («aviram casolà», Cullera, p. 128) i gallinar («conjunt de gallines», Cocentaina,, p. 128), moscar («multitud de mosques, Torelló», p. 123). U dels exemples que posa Colomina prové d’animals, però està vinculat als llocs que conenten pedres: {cagar / cagarrites / cagarritar} (Dénia, p. 127).

És marginal el valor «regions properes a una part del cos» (llàgrima / llagrimal, p. 131-135). Aprofita per a crear noms a partir de noms, sense el valor augmentatiu. El llagrimal és la part de l’ull que produïx les llàgrimes. És un valor semblant al de -er en els arbres i plantes (cirerer, carxofera). De fet, en balear i en català existix la paraula llagrimer (DCVB). Això comporta que la parella llagrimal / llagrimer és com terral / terrer (comentada en §2.3). La diferència és que terral va unit a l’abundància, mentres que llagrimal comporta la producció.

L’aplicacio «geològica i meteorològica» destaca quantitativament (p. 137-178). Des del punt de vista qualitatiu, té una part pràcticament morta, i una altra relativament viva. Comentarem les aplicacions productives en l’apartat segúent (§4.4).

La part amb poca capacitat creativa (o potser nul·la) és aquella en què, en el passat, creàvem noms a partir d’adjectius (fondo / fondal), o expressàvem el valor augmentatiu d’un nom (p. 137-144): caminal, vial, cimal, penyal, puntal, ramal, rodal. Si el radical conté en la darrera síl·laba una consonant lateral, apareix -ar: {llind-a ­­-limine en llatí- / llindar}, {sòl / solar} (‘sòl destinat a edificar un edifici’, p. 139-140).

El valor augmentatiu reapareix en un grup posterior, titulat «altres col·lectius, abundancial i augmentatius» (p. 179-186): casal, finestral, mercadal, portal, tendal. Dins d’eixe grup, el nostre autor posa els noms derivats fumeral i fornal. Sobre fumeral, informa que la part de la casa per a on ix el fum de la llar es diu fumera en Montornés, Camp de Tarrogona, Conca de Barberà i Priorat. Per a diferenciar la filera de fum o fumera i la part de la casa, diversos parlars han creat fumeral (Collsacabra, Gandesa, Ribera d’Ebre, valencià i balear). La tercera paraula per a indicar eixa part de la casa prové del francés (ximeneia i variants). No cal dir que fum-er-al té la mateixa estructura fonètica i derivativa que palm-er-al o tarongeral.

 

5. Colomina i el Palmeral d’Elx (V). Classificació semàntica: aplicacions bàsiques de {-al / -ar} i aplicacions secundàries

4      Selecció de dades de les 21 aplicacions de Colomina

4.1    Primera aplicació: llocs a on abunda una planta

La mirada ampla del nostre autor es torna a manifestar quan descriu les aplicacions del sufix -al / -ar amb els valors «col·lectiu, abundancial i augmentatiu», operació que ocupa una bona part del llibre (cap. 2-5, p. 55-200). El nostre autor descriu 21 aplicacions. En faré una descripció no solament succinta, sinó també seleccionant una part dels valors.

Les quatre primeres aplicacions que tracta són les fonamentals: a plantes i a arbres (siguen silvestres o siguen cultivats). La primera és per a «llocs on abunden plantes o arbusts silvestres». El lingüiste d’Alcoi diu que les llengües romàniques meridionals tenen moltes paraules amb eixe valor. De fet, els dedica una vintena de pàgines (p. 55-74). Els distribuïx en dos llistes: els noms que tenen dos formes (en -al i en -ar), repartits per les llengües que estudia; i els noms que només tenen una forma (siga -al o siga -ar), també sseparats per cada llengua tractada. A més, posteriorment comenta moltes paraules (sempre distribuïnt-les per llengües). Un exemple: informa què significa borró, a on es diu (en l’Horta), i a on s’usa un borronar (Formentera i Sollana, la Ribera). En les llistes que elabora i en la informació sobre centenars de paraules, hi ha una faenassa extraordinària, a l’abast de pocs lingüistes.

En els noms per a plantes, el castellà, l’astur-lleonés i el gallego-portugués es decanten per -al (el castellà càntabre, el castellà d’Amèrica, l’astur-lleonés i el gallego-portugués d’una manera quasi general, p. 55). En occità i en aragonés, hi ha equilibri entre -al i -ar. En valencià-català i en gascó, predomina -ar. Una realitat semblant descriu en les plantes cultivades (p. 75-86).

En les llistes de Colomina, els lectors veuen no poques paraules en -ar que s’expliquen fonèticament ({canyamel / canyamelar}, {fesol / fesolar}, etc.; {senill / senillar} és com {castell / castellar}, {fenoll / fenollar}, etc.). Tenint en compte això, seria factible mirar si, en la part de les plantes, hi han hagut dos tendències en les llengües romàniques meridionals: la que ha afavorit -al (del castellà cap a ponent, llengües ibero-atlàntiques) i la que ha potenciat -ar (el valencià-català, l’aragonés i l’occità).

Per una altra banda, a la vista de la força que tenen entre els llauradors els derivats en -ar aplicats a les plantes cultivades (melonars, tomatars, bajocars, carxofars, etc.) també seria possible mirar si eixa construcció s’ha estés en dos direccions. La primera seria per les plantes no cultivades: {sisca / siscar}, {mansega / mansegar}, {senill / senillar} (si no fora un heretament del llatí, sinó una creació pròpia; en el DCVB, no figura l’etimologia de senill), {bova / bovar} (bovar: forma secundària en el DNV; en el DCVB, la bàsica)… En segon lloc, els melonars també s’haurien escampat per fora dels vegetals, especialment els minerals. Desplegarem eixa expansió més avant (§4.4).

 

4.2    Segona aplicació de Colomina: llocs a on abunda un arbre

Després de les plantes, venen els arbres silvestres (p. 86-95) i els «camps d’arbres fruiters» (p. 95-103). Al meu entendre, per a interpretar més adequadament les dades que dona Colomina convindria tindre en compte quatre factors. El primer és la distinció que hem fet més amunt (§3.6: per als camps de plantes, -ar, xuf-ar; per als camps d’arbres, {-eral / -erar}, albercoqu-er-al en valencià i en tortosí, i albercoqu-er-ar en la resta del català i en balear). Així, el mateniment de la tendència fonètica que explica pelegrí, verduleria fa que en valencià i en tortosí les formes previsibles siguen cipreral, lloreral, murteral, pinyeral, etc. (p. 86-87).

En segon lloc, no serà estrany trobar -ar si el nom del camp o del lloc no deriva del fruit, sinó de l’arbre, ja que els parlants aplicarien l’opció de les plantes (fava / favar): {faig / fajar}, {savina / savinar}, {teix / teixar}, {avet / avetar}, {xop / xopar}. Òbviament, en eixe cas no hi han dos r en dos síl·labes seguides.

En tercer lloc, hem de tindre en compte els noms que tenen ar per la tendència fonètica del llatí, com ara grevol-ar.

En quart lloc, hem de considerar els noms que tenen -al des de l’estadi llatí (o llatí tardà; els equivalents de espinal, com ara {castanya / castanyal}, {nou / nogal}), sobretot si la fonètica pot haver contribuït al manteniment (com ara roural).

En definitiva, en les plantacions d’arbres intervenen més factors que en els camps de plantes agrícoles, de manera que convé tindre en compte eixa divergència (§3.6) per a acostar-nos a una interpretació més objectiva de la realitat.

 

4.3    Aplicacions secundàries de Colomina

Seguint el camí de Colomina, he opinat més amunt (§4.1) que, com a sufix viu i productiu, les plantes agrícoles (fruit + -ar) i els arbres (fruit + {-er-al / -er-ar}) són la part fonamental del sufix -ar / -al. A partir d’eixa aplicació, el nostre autor descriu 17 grups diferents. Quantitativament, hi han grups que no tenen massa membres. A més, passa sovint que els parlants sabem que hi ha paraula derivada, però no sabem quin valor aporta el sufix. Un exemple: tots coneixem el cognom aguilar, però no sabem què implica -ar. En canvi, els parlants sí que deduïxen quin valor aporta -ar en una part dels derivats d’eixos 17 grups. Així, no pareix díficil pensar que un pedregar és com un melonar: un lloc a on abunden les pedres.

L’opció dels 17 grups ¿és la més fructífera? En el cas del valencià-català, és fàcil dir quin és el començament de l’estudi de -al / -ar: les plantes i els arbres. Però no és tan fàcil argumentar com cal seguir. Colomina ha fet un gran esforç munyint pacientment 17 valors. Una possibilitat diferent és seguir l’estudi de les plantes i els arbres per tres àmbits. En primer lloc, buscaríem per la geologia i per altres camps semàntics el valor d’abundància (argilar) i el col·lectiu (pedregar), vinculats sempre a un territori (com en els camps d’arbres i de plantes). En segon lloc, focalitzaríem el valor augmentatiu (penya / penyal). En tercer lloc, deixaríem per al final aquelles paraules derivades que pareix que no aporten res (braç i braçal com a noms de recs, p. 180), o que són valors idiosincràtics ({forn / fornal ‘foc per a calfar les peces de ferro que s’han de treballar’}, {vila / vilar ‘vila xicoteta, llogaret’}, p. 179; llagrimal ‘organ que produïx les llàgrimes’, p. 131). Cal dir que, encara que el nostre autor no seguix eixe camí, el té en compte, ja que al final del seu trajecte diu en quines parts del llibre apareix el valor col·lectiu, el d’abundància i l’augmentatiu (p. 206). Com és natural, jo resumiré el camí del lingüiste d’Alcoi, de manera que comentaré una part dels 17 valors.

Colomina comença per un grup «botànic divers» (bardissa / bardissal / bardissar, p. 104-114); i seguix per «terrenys d’ús agrícola i ramader»: {banc / bancal}, {era / eral} (‘conjunt d’eres’, lleidatà), {boval ‘estable per a bous’ / bovalar ‘terra de pastura per a bous’} (p. 115-119).

Un poc més significativa és l’aplicació de -al / -ar a llocs a on abunda un animal (p. 121-125). En la llengua comuna, són poc coneguts ({àguila / aguilar}), però les dades tan abundoses del dialectòleg (que cita les poblacions a on es diu cada paraula) mostren que el -ar de melonar té (o ha tingut) vitalitat. En les creacions que constata (p. 122-123), destaca remarcablement el valencià, a parts del qual corresponen els exemples següents: {calàpet / calapatar}, {caragol / caragolar}, {cuquello ‘classe d’ocell’ / cuquellar}, {granota / granotar}, {perdiu / perdigar}, {petxina / petxinar}, {rabosa / rabosar}, {renoc ‘gripau’ / renocar}, {talpó / talponar}. L’aparició de -al és escassa (eriçó ‘classe de mamífer’ / eriçal, nom de lloc; llissa ‘classe de peix’ / llissal «mola de llisses»).

El sufix -al / -ar també es pot aplicar a animals domèstics (o domesticats, p. 126-130). En eixe ús, quan està implicat el valor locatiu hi ha interferència entre -er i -al / -ar (p. 126-127). El lloc a on tenim tancades les gallines (o els coloms) es diu gallirner (colomer) en llocs, i {gallinal / gallinar} (colomar) en uns altres.

Algun nom només té el valor col·lectiu (com centenar, §3.5): bestiar («conjunt d’animals quadrúpedes que s’aprofiten per al treball o per al consum», p. 127) conillar («ramat de conills» en uns llocs; ‘conillera’ en uns altres, p. 127), gallinal («aviram casolà», Cullera, p. 128) i gallinar («conjunt de gallines», Cocentaina,, p. 128), moscar («multitud de mosques, Torelló», p. 123). U dels exemples que posa Colomina prové d’animals, però està vinculat als llocs que conenten pedres: {cagar / cagarrites / cagarritar} (Dénia, p. 127).

És marginal el valor «regions properes a una part del cos» (llàgrima / llagrimal, p. 131-135). Aprofita per a crear noms a partir de noms, sense el valor augmentatiu. El llagrimal és la part de l’ull que produïx les llàgrimes. És un valor semblant al de -er en els arbres i plantes (cirerer, carxofera). De fet, en balear i en català existix la paraula llagrimer (DCVB). Això comporta que la parella llagrimal / llagrimer és com terral / terrer (comentada en §2.3). La diferència és que terral va unit a l’abundància, mentres que llagrimal comporta la producció.

L’aplicacio «geològica i meteorològica» destaca quantitativament (p. 137-178). Des del punt de vista qualitatiu, té una part pràcticament morta, i una altra relativament viva. Comentarem les aplicacions productives en l’apartat segúent (§4.4).

La part amb poca capacitat creativa (o potser nul·la) és aquella en què, en el passat, creàvem noms a partir d’adjectius (fondo / fondal), o expressàvem el valor augmentatiu d’un nom (p. 137-144): caminal, vial, cimal, penyal, puntal, ramal, rodal. Si el radical conté en la darrera síl·laba una consonant lateral, apareix -ar: {llind-a ­­-limine en llatí- / llindar}, {sòl / solar} (‘sòl destinat a edificar un edifici’, p. 139-140).

El valor augmentatiu reapareix en un grup posterior, titulat «altres col·lectius, abundancial i augmentatius» (p. 179-186): casal, finestral, mercadal, portal, tendal. Dins d’eixe grup, el nostre autor posa els noms derivats fumeral i fornal. Sobre fumeral, informa que la part de la casa per a on ix el fum de la llar es diu fumera en Montornés, Camp de Tarrogona, Conca de Barberà i Priorat. Per a diferenciar la filera de fum o fumera i la part de la casa, diversos parlars han creat fumeral (Collsacabra, Gandesa, Ribera d’Ebre, valencià i balear). La tercera paraula per a indicar eixa part de la casa prové del francés (ximeneia i variants). No cal dir que fum-er-al té la mateixa estructura fonètica i derivativa que palm-er-al o tarongeral.

 

Colomina i el Palmeral d’Elx (IV). Contrast amb el castellà: de {cerez-a / cerez-o} a {cir-era / cir-er-er}.

3.3    Fruits, arbres i plantes: {cerez-a / cerez-o} i {cir-era / cir-er-er}

El llatí diferenciava entre l’arbre i el fruit recorrent al singular (pirum) i el plural (pira). Interpretant eixa dualitat com a masculí i femení, el romanés, l’italià i el castellà han mantingut el sistema (un pero / una pera}, {un castaño / una castaña}). Més exemples del castellà (p. 29-30): algarrobo, almendro, avellano, cerezo, ciruelo, granado, manzano, aceituno, naranjo. Es veu que, en les plantes, el castellà pot actuar igual (la nostra pimentonera és un pimiento en castellà; maíz és la planta i el fruit).

Hem arribat a la primera diferència significativa entre el castellà i el valencià: la inexistència entre nosaltres de la dualitat cerezo / cereza.

Colomina informa que, fora del romanés, l’italià i el castellà, les altres llengües romàniques han aplicat el sufix derivatiu -er al nom de la fruita per a crear el nom dels arbres: {figa / figuera}, {albercoc / albercoquer} (p. 31-33). És la diferència correlativa de cerezo / cereza.

A la vista que el nom llatí arbor era femení, s’explica que les formes més antigues són femenines: {figa / figuera}, {oliva / olivera}. Però les llengües romàniques han convertit eixe nom en masculí (uns arbres). La variació dita ha fet que les creacions posteriors apareguen en masculí: {albercoc / albercoquer}, {ametla / ametler}, {castanya / castanyer}, {cirera / cirerer}, {taronja / taronger} (p. 31).

En eixe marc, s’entén que parts de la llengua hagen canviat formes femenines per masculines: {garrofera / garrofer}, {pomera / pomer}, {magranera / magraner}, {olivera / oliver}, {prunera / pruner}. Com que eixa variació respon a una regularització, els usuaris del masculí no haurien de canviar (excepte que tinga importància social l’ofici de preparar olives i vendre’n: oliver). El DNV ha posat com a forma preferent garrofera, la qual en valencià és minoritària (es diu entre la Plana i l’Horta) enfront de garrofer (Maestrat i de la Ribera cap al sud, p. 34). Semblantment, els noms recents alvocater i magnolier (CIVAL) potser haurien de ser únics (el DNV no inclou alvocatera; sí magnoliera, que remet a magnolier).

En el llibre El valencià de Bernat i Baldoví (2009: §2.2, 7b), indiquí que formem quasi de la mateixa manera el nom de les plantes (amb el sufix -er(a)). L’única diferència és que triem el femení perquè el nom planta és femení: dacsera, cacauera, fesolera, xufera, tomatera, pimentonera…

 

3.4   Camps d’arbres: de -etum / -eta a -al / -ar

El llatí expressava un bosc d’un arbre amb el sufix derivatiu -etum / -eta, mitjà conservat en francés, en italià i en romanés. Així, un  bosc de fajos es diu faget en romanés, i fagetto en italià (p. 42-44); el francés ha alterat la terminació -eta fins a -aie (noiseraie, p. 45). Tant el francés com l’italià apliquen molt el descendent de -etum / -eta (p. 45). En canvi, el romanés té pocs noms col·lectius, però els que té són amb -et (p. 45).

Les llengües romàniques meridionals varen substituir -etum per -al / -ar. La conseqüència és l’existència de {faig / fajal}, {nou / nogal} (p. 42-44). Naturalment, si el radical llatí una l, el sufix adoptava -ar, com podem comprovar en coscollar o fenollar.

Colomina informa que s’han produït alguna interferència entre -al i -ar (p. 42-44). Així, el català té, al costat de nogal, la forma nogar. L’occità fa nogaret i nogareda, formes que resulten de sumar el sufix llatí -et(a) a -ar (nog-ar-et). Dos apartats més avant (§3.6), intentarem justificar com ha actuat el valencià-català (plantes: fesolar; arbres: {tarongeral / tarongerar}).

Com que els estadis lingüístics solen deixar restes, és natural que en queden de -et / -eta en les llengües romàniques meridionals, com ara faget i fageda en occità i en català, hayedo en castellà i faiedo en gallego-portugués (p. 42-43). Més avant (§5.2), sospitarem que, en el català septentrional (bisbat de Girona i Catalunya Nord), el descendent del sufix llatí -eta (una pomereda) té força.

En valencià, el topònim Pinedo (l’Horta, prop de la pinada del Saler) deu ser una formació mossàrab que aplica -etum. També pertany a eixe grup la Serra Carrasqueta (al nord de Xixona). Actualment, ho interpretem com a diminutiu, però resulta que la serra no té res de menuda. En definitiva, la Carrasqu-eta de Xixona i el Carrasc-al d’Alcoi tenen el mateix valor: bosc de carrasques.

El nostre autor ajunta i reproduïx les restes de -etum / -eta en català, tant en el lèxic general com en la toponímia (p. 45-46). Nota que, en català, -eda té més manifestacions que -et, com en occità i en francés (i contràriament al romanés, l’italià, el castellà i el gallego-portugués).

 

3.5    Interferències entre {-arium / -ar} i {-al / -ar}

Sabem que Colomina tracta més de dos mil paraules de les llengües romàniques meridionals (§2.1), i hem dit que posa l’objecte d’estudi en l’evolució del llatí i de les llengües romàniques (§3.2-§3.4). Però tot això no mostra encara fins a quin punt escruta la realitat, com comprovarem a continuació. He d’advertir que la lectura d’este apartat és difícil, però convenia incloure’l en la ressenya per a il·lustrar el detallisme del nostre autor.

El nostre autor dedica un apartat (§1.6.2) a mostrar superposicions del sufix -al i d’un sufix -ar que no era una variant de l’anterior (com en corpor-al però castell-ar). La terminació -ar que eixirà ara és un descendent del sufix precedent del nostre -er (-arium en llatí). Recordem que hem proposat que el valor inicial de -al.em seria igual que el de -er (i, per tant, igual que el de -ari-um), de manera que les interferències en llatí entre -arium i -alem no sorprenen. Mirem algun exemple de superposició entre -ar (de -arium) i -al.

Començarem per descriure la interferència mirant-la des dels valors actuals. Hem habilitat el sufix descendent de -arium (-er) per a que expresse el contenidor d’una cosa ({sal / saler}, galliner, conillera), i també l’usem per a indicar un lloc que conté una cosa (palla / paller). Ara bé, un lloc que conté una cosa (paller, femer) i un lloc a on abunda un vegetal o una matèria (palmeral, argilar) són nocions pròximes. Això explica que, al costat de paller (i formes equivalents en les altres llengües romàniques, p. 48), existix o ha existit palhar i palhal (portugués), pajar i pajal (castellà), payar (asturià), pallar (aragonés i català) i palhar (gascó, p. 45).

Si retrocedim en el temps, hem vist dades que donen suport a l’afirmació que -alem i arium tindrien la mateixa missió i el mateix valor. En conseqüència, pareix comprensible que hi haja alguna dualitat en les llengües romàniques. Davant del cultisme campanario (castellà) i la forma popular campaner (Fraga, Baix Cinca), tenim campanal (poblacions occidentals de Catalunya) i campanar (resta del valencià-català), forma que s’hauria estés enfront de campanal (p. 51). L’exemple de campanar fa pensar si no hi haurà un grup de paraules soltes en què hauria influït el sufix col·lectiu de melon-ar: un campanar és una part de les esglésies que conté campanes. Més avant, desplegarem la possibilitat indicada (influència dels melonars fora de les plantes, §4.4).

La col·lectivitat també apareix en el segon exemple que comentarem. El nom centenario / centener / centenaio (italià), etc. (amb el sufix -arium i els resultats populars, -er, aio) té al costat centenal (occità antic) i centenar. En un centenar de cadires, hi ha una col·lectivitat pura, valor que discrepa  del que té -ar en les plantes (no hi ha el marc locatiu: lloc que conté…).

Colomina tracta 14 paraules com {campanario / campaner / campanal / campanar}, les quals deuen tindre poca importància en les nostres estructures semàntiques. Però il·lustren sobre el nostre objectiu (mostrar com d’amples són les dades empíriques que considera, i la fondària de la seua mirada).

El mateix panorama hi ha quan el lingüiste d’Alcoi comenta que el sufix llatí -al.em convivia amb la variant -il.em, la qual té alguna perduració en les llengües romàniques actuals (p. 52-53): un lloc a on abunda el fenàs és un fenile en francés, fienile en italià, fenil en llenguadocià, i henil en castellà; eixa paraula té variants en -al i -ar (fenal, fenar, henar). La dualitat -al / -il explica el català cabril («lloc on guarden el cabrum»); o la dualitat rodal (català) i rodil (castellà de Salamanca). Encara que en esta ressenya apareix una part ínfima de les dades empíriques de Colomina, probablement els lectors ja hauran sentit que l’amplària i el detall arriben a torbar.

Acabarem els comentaris sobre la dualitat formal -al / -il amb una anècdota. Els lectors valencians hauran trobat estranya i llunyana la variant -il. Però no ho és tant: és la que apareix en pernil, paraula aragonesa que hem tendit a escampar. Un pernil és la part superior d’una perna, gran i especial: la del porc o la del bou, salada i secada. La paraula interna (que perviu en parts del valencià) també és augmentativa: cuixa / cuixot. Per una altra banda, el vi blanc fet amb raïm verdil conté una altra manifestació de la variant -il (compareu raïm verd-il amb pi negr-al).

 

3.6    Camps d’arbres i camps de plantes en valencià-català

A fi de poder seguir descrivint el llibre de Colomina, convé fer una interrupció per a parlar d’arbres i de plantes, ja que el valencià que conec de l’Horta i de la Ribera no forma els noms de camps de la mateixa manera. En les plantes, afegim -ar al nom del fruit: {carxofa / carxofar}, {bajoca / bajocar}, un melonar, un cebar. També l’apliquem fora de les collites: un canyar, un matollar, un mansegar, un siscar, un brossar.

En els camps d’arbres, indicava en el llibre sobre Bernat i Baldoví (2009: §2.2, 7c) que és molt corrent usar la construcció «camp de + el nom de l’arbre» (camp de bresquilleres; en els ambients urbans, focalitzen la fruita: camp de taronges, camp de bresquilles). Eixa actuació podria ser també la del romanés. Colomina indica que té pocs noms col·lectius (p. 45), afirmació corroborada per les dades que exposa. Així, un algepsar o guixera és cariera de ghips (p. 49); o un paller és sira de paie (p. 48).

Per una altra banda, quan l’arbre és el taronger o la palmera és factible recórrer al nom hort (dins de la ciutat d’Elx, hi han molts horts; i a llauradors de l’Horta i de la Ribera he vist diferenciar entre camp i hort [=camp de tarongers]). Convindria mirar si eixe ús de hort està vinculat a tancar el camp amb parets, propietat semàntica que ve del llatí (hortus significa ‘tancat per parets’).

Però, molt usat o poc usat, la qüestió és que, al costat del mitjà sintàctic (camp d’oliveres), el valencià té un mitjà derivatiu: afegir al al radical del nom de l’arbre (fruit + er(a)): figu-er-al, garrof-er-al, tarong-er-al, pom-er-al. Per cert, el nom palm-era comporta que és un arbre que produïx palmes, tan ben treballades en Elx.

Probablement, el conjunt del valencià-català ha tendit a buscar mitjans generals per a expressar els camps d’arbres i de plantes (o masses d’arbres i de plantes). La força cap a la generalitat podria vindre de com expressem lingüísticament el nom del vegetal productor (amb el sufix derivatiu -er(a)). Cal constatar que eixe sufix no canvia en els pocs casos en què s’afegix a un radical acabat en -r: l’arbre que fa per-es és la per-era (no la *per-ela); i el que fa cirer-es és el cirer-er (no *cirer-el), si bé és cert que el valencià meridional ha suprimit la segona síl·laba àtona de ci-re-rer (> cirer).

En el balear i la major part del català, el mitjà per a arribar a la generalitat ha sigut poder aplicar el sufix derivatiu de les plantes (fesol-ar) als fruits dels arbres (taronger-ar). En el valencià i el tortosí, ha pogut més la suma de les formes històriques (figueral, palmeral, garroferal, carrascal) i la tendència fonètica d’evitar dos r en dos síl·labes seguides. Tingam en compte que, per a formar arbres, són ben escasses les paraules que tenen dos r seguides (potser només perera i cirerer). En canvi, tots els noms de camps d’arbres fan aparéixer dos r seguides si el mitjà és -ar (pomerar, bresquillerar, magranerar, etc.). El marc descrit justifica que el valencià i el tortosí hagen mantingut la terminació històrica (figu-er-al, palm-er-al, garrof-er-al) i l’hagen estés als noms nous (tarongeral, etc.). En el llibre Les nostres paraules (2008), Eugeni S. Reig ha tractat l’ús del sufix derivatiu –er-al en la nostra història.

Cal dir que, en les plantes, Colomina arreplega 12 noms en què hi ha coexistència de -ar i -al (p. 104). No són plantes cultivades, de manera que no indiquen camps, com ara un espinal (que el DCVB atribuïx a tota la llengua; però la considera secundària davant de espinar). La consulta del CIVAL fa pensar que la forma viva valenciana deu ser espinal. En canvi, espinar (documentada a partir de 1980) apareix en pocs autors. A més, la causa de reórrer a espinar podria ser creure que seria preferible a espinal. El DNV dona com a forma bàsica espinar.

Al costat de mantindre la forma que prové del llatí (espinal), en algun nom podria intervindre la fonètica: quan la darrera síl·laba del radical té una vibrant. Això passa en arrossal i arrossar (p. 75) i brossal i brossar (p. 104). La força fonètica afavorix brossal; la generalitat de -ar en les plantes impulsa cap a brossar. Colomina informa que arrossal seria del tortosí i del valencià meridional (p. 78).

En el cas de l’arròs, els llauradors de l’Horta i la Ribera que he sentit parlar solen referir-se als camps d’arròs com a camp d’arròs i com a bassa (en un diàleg sobre camps, no cal dir bassa d’arròs: una bassa només pot ser d’arròs). En el terme de Silla, el nom arrossar pot indicar el conjunt dels camps d’arròs, per bé que el nom usual per a eixe valor és la marjal (que s’oposa a l’horta).

Crec que el fet de tindre en compte la distinció entre els arbres agrícoles (un tarongeral) i les plantes (un favar) contribuïx a traure més deduccions de les dades i de les aportacions de Colomina, com comprovarem més avant (§4.2, §4.4 i §5.2).

 

Colomina i el Palmeral d’Elx (III). Personalitat forta: ni «iberoromànics» ni «gal·loromànics»

3      Factors centrals de l’evolució

3.1    Un emmarcament molt suggestiu de Colomina: el romànic meridional

Colomina constata que l’ús del sufix derivatiu -al / -ar amb els valors indicats (l’augmentatiu i les concrecions de l’abundància i la col·lectivitat) no és propi de totes les llengües romàniques: només ho és de les meridionals, que són l’occità i les llengües romàniques de la Península Ibèrica (p. 42). El nostre autor anomena eixe conjunt «iberoccitanoromànic».

El fet de mostrar una de les coincidències que tenim amb les altres llengües romàniques ibèriques i amb l’occità apunta a una característica significativa: quan les llengües romàniques meridionals coincidixen, el paral·lelisme entre el valencià-català i el castellà no pot ser una influència de la llengua socialment dominant, ja que el castellà no ha influït sobre l’occità.

L’operació del nostre autor (posar-nos en les llengües romàniques meridionals) forma part d’un marc molt atractiu: a voltes, coincidim amb les llengües romàniques de ponent (com en la simplificació de {he pensat una cosa / soc vingut}, {he pensat = he vingut}); a voltes, actuem igual que eixes llengües i l’occità (com en l’ús de -al); a voltes, coincidim amb les llengües del nord (occità, francés i italià; exemple: el pronom en); i, a voltes, no coincidim amb ninguna d’eixes llengües (com ara en la preposició com a, existent en anglés –as–, però no en les altres llengües romàniques).

La ressenya d’un llibre no és un lloc adequat per a donar una exemplificació de cada una de les quatre possibilitats indicades en el paràgraf anterior. Em limitaré a opinar que ens trobem davant d’un marc enormement important, ja que la verificació comportaria este resultat: no seríem ni una llengua supeditada al castellà («llengua iberoromànica»), ni una llengua que seguiria el francés («llengua gal·loromànica»). Remarquem-ho: no seríem un apèndix ni de ponent (de la llengua socialment dominant, com voldrien els castellanistes), ni de tramuntana (com pareix que voldria la francofília d’uns certs intel·lectuals).

La meua convicció és que som una llengua amb molta personalitat: com l’occità. Per tant, no seríem ni una llengua ibero-atlàntica (castellà, asturià i gallego-portugués) ni una llengua gàl·lica (francés). La veritat és que eixe resultat està unit al llibre de Jordi Colomina, com he intentat suggerir en el títol de la ressenya: «estudi d’un sufix (-al / -ar) que no és ni “iberoromànic” ni “gal·loromànic”».

 

3.2    La mirada ampla de Colomina

Sabem que l’objecte d’estudi del nostre autor és estudiar tres valors secundaris del sufix derivatiu -al / -ar (§2.3). Però, quan un autor és fructífer, no aïlla el seu camp d’estudi, sinó que fa el contrari: el relaciona amb factors externs. En el cas d’ara, Colomina fa eixa operació des de les primeres línies del llibre: des de la justificació de l’obra (p. 11).

Com hem dit al principi (§1), ens conta que, en un treball de 1991, havia constatat que la dualitat -al / -ar  apareixeria d’acord amb un factor fonètic (evitar que estiguen en síl·labes seguides dos r o dos l: arenal, i no *arenar; teular, i no *teulal). El lingüiste d’Alcoi constata que, si en la paraula no hi ha cap consonant ni vibrant ni lateral, seria -ar (dacsar, tomatar, bajocar, cacauar, canyar, estepar…); quan hi ha una r, recorreríem a la l (figueral, carrascal, arenal, palmeral, romeral); per contra, si hi ha una l apareixeria la r (fesolar, olivar, teular, argilagar, p. 11).

Davant d’eixa distribució, el nostre autor deduïx que -ar i -al són el mateix sufix, «que presenta dos variants condicionades fonèticament» (p. 11). I, per a explicar un fet local, no es tanca en la seua llengua, sinó que fa dos eixamplaments considerables (com hem vist en §2.2): en primer lloc, busca en el conjunt romànic; en segon lloc, retrocedix milers d’anys.

La perspectiva ampla del dialectòleg permet entendre per què és arenal però teular; palmeral però fenollar. Això no obstant, l’actuació del llatí no justifica canyar, estepar o cebar. Per a comprendre fets privatius nostres, Colomina dona dades sobre l’evolució entre el llatí clàssic i les llengües romàniques actuals, com mostrarem en els apartats següents.

 

Colomina i el Palmeral d’Elx: coherent i genuí? (II). Del llatí a l’actualitat. Valors de {-al / -ar}

2      Components centrals del llibre

2.1    Més de 2.000 paraules de les llengües romàniques meridionals

Els lingüistes que es centren en la dialectologia (com Jordi Colomina, Emili Casanova o Joan Coromines) solen tindre una memòria prodigiosa, capacitat que fa aparéixer moltes dades empíriques en els seus treballs. Eixa és una de les característiques destacables del llibre que ressenyem. El lingüiste d’Alcoi tracta més 2.000 paraules. A més, corresponen a diverses llengües romàniques: les meridionals (l’occità –amb les seues parts– i les llengües romàniques de la Península Ibèrica).

Els noms estudiats apareixen ordenats alfabèticament al final del llibre (p. 295-319). Cada entrada conté la llengua romànica a què pertany (o part d’una llengua), i la remissió a la secció a on es tracta. Eixe índex és molt útil, ja que permet trobar fàcilment si el llibre estudia una paraula i en quin lloc ho fa.

Per una altra banda, el dialectòleg valencià emmarca l’estudi del sufix derivatiu -al en el llatí i en el conjunt de les llengües romàniques (el romanés inclòs). Mirem quina és la columna vertebral del seu camí.

 

2.2    El punt de partida (que arriba al present): el llatí

Colomina explica que el llatí afegia a noms el sufix derivatiu -al.em per a obtindre adjectius: anim.am > anim-al.em (p. 15). Era un sufix tan potent com actualment ho és -er (ferro / ferrer). En realitat, el valor inicial de -al devia ser el bàsic de -er (‘relatiu o pertanyent a, propi de’). Així, l’adjectiu cerval significava inicialment ‘propi del cervo’ (que és el nom històric de l’animal, abans d’adaptar-lo al grup de núvol, pésol, llépol: cérvol). El valor dit explicaria, a més de molts cultismes (com corporal), un conjunt de paraules actuals (com ara el fet que vent terral signifique ‘vent -que ve- de la terra’; o que animal comporte el valor ‘que té ànima’).

A fi de comprendre més bé les paraules derivades que hem heretat de la llengua mare, hem de tindre en compte tres observacions. La més important és que els adjectius es podien concretar i nominalitzar, igual com els derivats en -er ({fem / femer}, {formiga / formiguer}, {colom / colomer}). En el primer exemple (femer), hem passat del valor adjectival ‘propi del fem’ a una concreció nominal (‘lloc que conté fem’). En el cas de -al, dos exemples de noms derivats són {braç / braçal}, {coll / collar} (amb canvi a r per la presència de ll). Per una altra banda, el sufix -al també es podia aplicar a adjectius. Així, a partir de tendre tenim tendral, adjectiu que aplicat als melons (meló tendral) indica una classe molt bona (cruixent en la boca i de dolçor molt fina). Un exemple de -er és alter, que significa ‘tirant a alt’ i ha format alteró (elevació suau). En tercer lloc, l’actual -er es pot aplicar esporàdicament a una preposició ({davant / davanter}), exactament com el sufix llatí -al ({davant / davantal}).

Mirem per què el sufix derivatiu -al podia aparéixer amb la forma -ar. Si el nom primitiu que rebia -al.em tenia la consonant vibrant r en la darrera síl·laba, no hi havia cap variació: {corpor.em > corpor-al.em}, {magistr.em > magistr-al.em}. En canvi, quan el radical del nom primitiu tenia en la darrera síl·laba la consonant lateral l el sufix derivatiu al.em variava a –ar.em: {lun.am > lun-ar.em}, {castell.um > castell-ar.em}. Com passa sovint en les llengües, hi havia alguna excepció (fili.um > fili-al.em, en compte de filiar-em, p. 15-17). Eixe canvi fonològic (-al / -ar) s’explica per una tendència fonètica: evitar que, en dos síl·labes seguides com a regla general, hi hagen dos líquides de la mateixa classe ({r / r}, {l / l}).

Notem que la situació del llatí de fa dos mils anys és la mateixa que troba el lingüiste d’Alcoi en la Marina Baixa en 1991 (cap a 40 verificacions de romeral / teular, i l’excepció runar; la forma blanquinal quadra amb l’actuació llatina; a més, les dos l no van en síl·labes seguides, i la primera l no és ni inicial de la síl·laba ni final: ­blan-).

Colomina mostra que les llengües romàniques han conservat totes l’actuació del llatí (p. 18-29). Això obliga a fer la primera deducció significativa: l’actuació del valencià (conservació de la dualitat -al / -ar en tarongeral / cebar) ni és estranya ni està aïllada, ja que és una conservació del factor que actuava en el llatí clàssic. Posteriorment (§3.6), mirarem què ha passat entre el llatí i l’actualitat per a explicar la forma tomatar (i no tomatal).

Insistim un poc en la tendència fonètica a evitar dos r (no sé si també dos l) en dos síl·labes seguides. Òbviament, eixa força actua fora del sufix -al / -ar. Així, la paraula llatina peregrinus s’ha tornat pelegrí. El cognom Bertran (d’origen grec i llatí) passa a Beltran. El lloc a on es ven verdura no és la verdureria, sinó la verduleria (tant en el DNV com en el DIEC, l’entrada verdureria remet a verduleria). En darrere, la majoria de comarques continentals (informa el DCVB) han passat a radere (raere en valencià), de manera que les dos consonants vibrants ja no estan en síl·labes seguides. En el nom arbre, o bé suprimim la primera (abre), o bé passa a l (albre, Corpus Informatitzat del Valencià, CIVAL, consultable en la pàgina web de l’Acadèmia; és una font d’informació extraordinària); en prendre, la major part de la llengua suprimix la primera r, i la llengua clàssica escrivia pendre, grafia que també ha seguit el gran lingüiste català Joan Coromines (Barcelona, 1905-1997).

El castellà també deu tindre la mateixa tendència, per bé que el resultat a voltes discrepa. Així, el castellà árbol ha mantingut la primera r i ha canviat la segona r per l (igual passa en ma(r)bre: mármol). El castellà ha variat també la segona consonant en frater > fraile; en canvi, el valencià ha alterat la primera: frater > frare ˃ flare.

En totes les llengües, hi han persones que posen «l’etimologia» per davant dels parlants. Un exemple: es veu que molts parlars castellans diuen pelegrino; però algun sabut decidiria que això seria «vulgar», i que la forma que coincidix amb la llatina seria la «culta» (peregrino). Per sort, entre nosaltres no ha passat això, i l’entrada peregrí del DNV remet a pelegrí (que és, per tant, la bàsica; el DIEC reduïx peregrí al valor «rarament vist»). En canvi, els diccionaris del castellà tenen fraile, i no *fraire; però els nostres no contenen flare (ni com a forma secundària), a pesar que és la forma que diu el valencià general (Debades, ningun flare pega cabotades), i també no poques poblacions catalans (com mostra el DCVB).

Per una altra  banda, l’existència de cartró, murtra, ordre en el català oriental fa pensar que, en una part de Catalunya, hi hauria una reacció contra la supressió d’una r (arbre > abre). Eixa oposició hauria incidit en els parlants dels català oriental, que han recuperat ar-bre, per-dre; però, en eixe procés, haurien creat alguna ultracorrecció (cartró, murtra, ordre). A fi de tindre una visió històrica del tema, podem tindre en compte que, entre l’origen i 1800, el CIVAL conté 1812 exemples de orde, i 4 de ordre (els quatre en documents menors; 2019-08-01).

Actualment, el DNV dona orde, cartó i murta com a formes bàsiques, i ordre, cartró i murtra com a secundàries. El DIEC posa cartró i murtra com a secundàries, però ordre com a bàsica, potser perquè el francés té ordre però myrte i carton. A pesar d’eixes actuacions, la forma cartró figura en algun lloc públic valencià (contenidors del metro de la ciutat de València, 2018). Hi ha un sector del valencianisme que en fa de grosses. I el problema és que alguns ocupen llocs de poder.

 

2.3    Reducció a tres valors: «col·lectiu, abundancial i augmentatiu»

Colomina no tracta el conjunt enorme d’adjectius que tenen el sufix derivatiu llatí -al (corporal, animal, etc.). Només estudia aquells que contenen u d’estos tres valors: «col·lectiu, abundancial o augmentatiu» (p. 41). Quantitativament, en són centenars. Qualitativament, eixos tres valors deuen estar vinculats.

En primer lloc, són tres valors nominals (els derivats finestr-al, fang-al, romer-al són noms, no adjectius). En segon lloc, no deuen ser tres valors solts, sinó tres continguts semàntics units.

Proposarem que el punt de partida seria el valor ‘augment’. Així, un finestral és una finestra gran (DNV); igual passa en casal, penyal, portal o bancal (‘en una muntanya, camp pla en forma de banc’). Convindria saber quin factor (llatí o romànic) permeté passar de l’ús bàsic de -al (adjectius derivats; valor: ‘propi de’, anima / animal) al secundari (noms derivats; valor: ‘gran’, penya / penyal).

En els exemples que seguiran, hem de tindre en compte el marc fonètic de -al / -ar. Així, al costat de {penya / penyal} tenim {castell / castellar}, paraula que inicialment significava ‘del castell’ (en concret, «territori agregat a un castell», DCVB). Eixe valor nominal deu explicar el topònim Castellar (que existix en Menorca, en València i en Catalunya).

Mirem què passa quan apliquem el valor augmentatiu a noms no comptables (com ara fang). En eixe cas, la grandària (‘fang gran’) no té sentit. Això explica que hem passat de la qualitat (‘gran’) a la quantitat (‘molt’): molt de fang, fang abundant, (un fangal és un «lloc ple de fang», DNV; tant fangal com fangar serien pròpies de tota la llengua segons el DCVB; en §4.4, justificarem la forma fangar). Semblantment, un terral és un «terrer d’on els rajolers trauen la terra per a fer les rajoles i les teules» (DNV). Notem l’equivalència entre terral i terrer («lloc on abunda la terra», DNV), conseqüència de la coincidència que tindria el valor inicial del sufix llatí -al i el que té l’actual -er.

Hem vist que l’aplicació de -al a noms no comptables comporta el valor ‘lloc a on abunda un material’. Si ara passem a un nom comptable, aplegarem al tercer valor que tracta Colomina: «col·lectiu». Així, un carrascal (valencià i tortosí, DCVB) és «un lloc poblat de carrasques» (DCVB); un romeral és un «camp on es cria romer» (DCVB).

Com adés, apareix -ar si el nom primitiu té una consonant lateral en la síl·laba final del radical: {coscoll / coscollar}, {fenoll / fenollar}, {teula / teular}. En el cas de teula, és un objecte fabricat, propietat que justifica que teular significa ‘lloc a on fan teules, forn per a fer teules’. El nom teular (propi del valencià segons el DCVB) explica el nom rajolar (‘lloc a on fan rajoles’; del valencià i del tortosí, DCVB), i també el valor secundari de algepsar (‘forn per a fer algeps’); així mateix, un calcinar és un forn de calç (p. 180). El DNV pren com a forma bàsica algepsar; en canvi, en teular i rajolar remet a teuleria i rajoleria. El CIVAL conté 89 exemples de rajolar, des de 1582; i 21 de rajoleria (des de 1998; 2019-07-24). La forma viva de Silla és rajolar.

Cal tindre en compte que el llatí no tenia el fonema palatal lateral (el de ull). Quan nosaltres el tenim actualment (en els exemples anteriors, coscoll, fenoll), el llatí tenia una l (cusculi-um i fenucul-um). Convé donar eixa informació per a evitar que un lector pense que el nostre fonema ll comporta una r posterior. Això no és cert, com podem comprovar en les paraules derivades orellal o ullal. Quan nosaltres hem creat un derivat a partir d’una paraula acabada en -ll, no hem canviat -al per -ar. Si tenim paraules derivades acabades en -ll-ar (fenollar), és perquè prové d’una creació llatina (en els exemples, cusculi-ar.em i fenucul-ar.em).

Resumim. El sufix derivatiu llatí -al tenia la missió bàsica de crear adjectius (terra / vent terral). Però, en una aplicació secundària, creava noms, que afegien el valor ‘gran’ (penya / penyal). Eixe camí nominal ha fet nàixer un valor referit a llocs: ‘lloc a on abunda la referència d’un nom, siga no comptable (fangal) o siga comptable (carrascal)’. Si el nom és comptable, l’abundància es concreta en un valor col·lectiu (un carrascal és un bosc de carrasques). Quant a la forma del sufix derivatiu, la tendència fonètica llatina explica la dualitat {carrascal / coscollar}, {palmeral / fenollar}, que el valencià ha mantingut.

Acabarem notant que el valor nominal augmentatiu permet entendre no poques paraules actuals. Al principi de l’apartat, hem posat cinc exemples clars (finestral, etc.), i ara en posarem u que no és transparent. Un valencià pot vore que el nom camal està vinculat al nom cama; però no entenem quina derivació hi ha. En canvi, l’explicació del lingüiste d’Alcoi permet deduir que darrere de camal hi ha, indirectament, el valor ‘gran’: un camal és aquella part d’uns pantalons que cobrix una cama, de manera que és més gran que la cama.

 

Colomina i el Palmeral d’Elx: coherent i genuí? (I)

Ressenya d’un llibre important de Jordi Colomina sobre {melonar, coscollar} però {palmeral, tarongeral}

Títol del treball:

Colomina (2017): estudi d’un sufix derivatiu (-al / -ar) que no és ni «iberoromànic» ni «gal·loromànic». ¿És coherent i genuí El Palmeral d’Elx?

Abelard Saragossà (Universitat de València i Acadèmia Valenciana de la Llengua)

Resum

Ressenya d’un llibre important de Jordi Colomina (2017), elaborat per a deduir si és coherent la marginació de noms derivats valencians (carrascal, palmeral, tarongeral, §1). Per a aconseguir-ho, estudia l’actuació del llatí davant del sufix -al i la variant -ar (§2.2), i el manteniment de les dos formes del sufix (amb valors específics) en les llengües romàniques meridionals (occità i Península Ibèrica, §2.3). Eixe procés (que no és ni «iberoromànic» ni «gal·loromànic») permet replantejar la classificació del valencià-català en el conjunt romànic (§3.1). Després d’indicar pervivències del sistema llatí ({cerez-a / cerez-o} en castellà, fagetum / fageta en molts llocs, §3.3 i §3.4), i després de mostrar interferències amb -arius (campanario / campanar), Colomina assenyala l’expansió de -al / -ar per a llocs a on abunda una planta o un arbre). El valencià-català ha tendit a elaborar un sistema per a expressar el fruit, el vegetal i el camp o lloc (plantes: {fava / favera / favar}; arbres: {garrofa / garrofer / garroferal o garroferar}, §3.6). Colomina fa una classificació molt detallada dels valors de {-al / -ar} (§4), en la qual es veu la força de -ar fora de les plantes i els arbres (§4.4). La ressenya justifica per què cal començar l’estudi de {-al / -ar} en les llengües romàniques meridionals per les plantes i els arbres (§5.1), i assenyala algun factor qualitatiu que permet augmentar l’aplicació de l’estudi de Colomina (§5.2), procés que dona més força i més coherència a l’evolució valenciana (§5.4). Les conclusions classifiquen les aportacions lingüístiques del llibre de Colomina (§6.1), i ressalten que la concepció de l’autor ajunta i fusiona la ciència i l’humanisme (§6.2).

 

Paraules clau: derivació, sufixos ­{-al / -ar} i -arius, evolució llatina, classificació de les llengües romaniques, valencià-català, castellà, normativa lingüística.

 

 Índex

  1. Introducció
  2. Components centrals del llibre
    • El punt de partida (que arriba al present): el llatí
    • Reducció a tres valors: «col·lectiu, abundancial i augmentatiu»
  3. Factors centrals de l’evolució
    • Un emmarcament molt suggestiu de Colomina: el romànic meridional
    • La mirada ampla de Colomina
    • Fruits, arbres i plantes: {cerez-a / cerez-o} i {cir-era / cir-er-er}
    • Camps d’arbres: de –etum / –eta a –al / –ar
    • Interferències entre {-arium / –ar} i {-al / –ar}
    • Camps d’arbres i camps de plantes en valencià-català
  4. Selecció de dades de les 21 aplicacions de Colomina
    • Primera aplicació: llocs a on abunda una planta
    • Segona aplicació de Colomina: llocs a on abunda un arbre
    • Aplicacions secundàries de Colomina
    • La força de –ar (col·lectiu i d’abundància) fora de les plantes
    • Valor augmentatiu i col·lectiu de –al
  5. Per a augmentar l’aplicació del treball de Colomina
    • ¿Per què cal començar per les plantes i pels arbres?
    • Dos efectes poc positius del camí de Colomina
    • Dades geogràfiques i quantitatives a favor de palm-er-al
    • Sobre la vitalitat de –ar en valencià
  6. Conclusions: aportacions qualitatives de Colomina
    • Aportacions lingüístiques
    • Normativa lingüística: ciència i humanisme

 

1      Introducció

La finalitat d’este escrit és ressenyar un llibre de Jordi Colomina que té prou més importància de la que u podria pensar quan veu el títol: El sufix -al/ar amb valor col·lectiu, abundancial i augmentatiu. Un estudi de morfonologia lèxica iberoccitanoromànica (Universitat d’Alacant, 2017, 319 pàgines). Començarem la ressenya explicant la causa que ha impulsat l’autor a elaborar el llibre.

¿Per quin motiu el valencià anomena els camps de plantes amb -ar (un cebar) i els camps d’arbres amb -eral (dos tarongerals)? Eixa dualitat ¿és coherent o és heterogènia (com pareix a primera vista, -ar / -eral)? Des del punt de vista quantitatiu, figueral és la forma general del balear, del valencià i del català des de Jaume I als nostres dies (DCVB, Diccionari Català-Valencià-Balear). La forma palmeral és l’única viva segons el DCVB (que l’atribuïx al valencià i al tortosí). Eixe diccionari inclou la forma palmerar, però no posa cap citació ni l’assigna a cap lloc, absències que fan pensar en una existència marginal (si no és purament virtual). La forma tarongeral correspon al valencià i al tortosí (el DCVB l’exemplifica amb Teodor Llorente). La forma tarongerar és del balear (DCVB).

Els noms col·lectius en -al (figueral) apareixen en el DCVB; en canvi, el de Fabra (Diccionari General de la Llengua Catalana, DGLC) els exclou, actuació que dona a entendre que, per a l’autor, la terminació -eral no seria pròpia del català. Per una altra banda, el DCVB té un comportament estrany: considera figuerar com a forma secundària, i figueral com a bàsica; en canvi, posa palmerar com a forma bàsica, a pesar que no seria pròpia de cap parlar; també tracta com a forma bàsica tarongerar (balear), contra tarongeral (valencià i tortosí). El DIEC (Diccionari de la Llengua Catalana, de la Seccció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans) conté figueral com a forma secundària, i exclou palmeral i tarongeral.

En 1991, Colomina era conscient de l’actuació descrita, i no veia que exposaren causes positives els autors que apartaven les paraules derivades acabades en -eral. Quan això passa (excloure de la normativa un constituent lingüístic sense indicar la causa), sovint és perquè, sense proves, hom suposa que hi hauria una supeditació al castellà. Eixa és la sospita que tenia el lingüiste d’Alcoi: «Segurament perquè els col·lectius en -al devien considerar-se suspectes de no genuïnitat» (p. 11).

En compte de creure’s la valoració negativa, Colomina actuà científicament. Mirà com parlàvem els valencians, i deduí que la causa que explicaria les formes valencianes seria fonètica. Es fonamentava en el fet que, en el valencià de la Marina Baixa, havia trobat cap a 40 noms col·lectius que evitaven dos l seguides o dos r, com ara romer / romeral (i no romerar) i teula / teular (i no teulal). Només constatà dos excepcions (runar i blanquinal). El derivat blanquinal no està en el DNV (Diccionari Normatiu Valencià, de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua) ni en el DCVB. A més, no seria una excepció si les dos síl·labes hagueren d’estar juntes (cf. peregrí ˃ pelegrí).

Al cap de 26 anys (en el 2017, després d’haver acabat el DNV, 2016), Colomina (membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua des de la fundació, 2001) ha tornat a actuar científicament: elaborant una investigació per a estudiar una norma poc clara (l’exclusió o marginació de -eral). Remarquem que els lingüistes sempre hauríem d’actuar així davant de les normes dubtoses. A més, el nostre autor no ha redactat unes notes o un article, sinó que ha publicat tot un llibre per a deduir si els noms col·lectius en -al són coherents i genuïns. En la primera pàgina (p. 11), explica com veia la problemàtica en 1991 (en síntesi, a què deu respondre l’actuació del valencià, i exclusió de -al en el diccionari de Fabra).

Esta ressenya del llibre de Colomina, a més de demostrar la importància que té, s’ha marcat l’objectiu d’ensenyar als lectors les dades que fan concloure que figueral, palmeral o tarongeral són derivacions coherents, ja que responen no solament a estructures fonètiques del valencià, sinó també derivatives i semàntiques.

Per a aconseguir-ho, la ressenya desplega quatre seccions. La primera (§2: components centrals del llibre) descriu el marc de l’obra. La segona secció (§3: factors centrals de l’evolució) té la finalitat d’exposar les dades i els valors que permeten interpretar el present. La tercera secció descriu el camí analític del nostre autor (§3: 21 aplicacions de Colomina). La quarta reflexiona per vore si és possible eixamplar les deduccions del lingüiste valencià (§5: per a augmentar l’aplicació del treball de Colomina). Finalment, hi han les conclusions (§6: aportacions qualitatives de Colomina).

El senyal «p. ics» que els lectors trobaran sovint indica en quina pàgina del llibre ressenyat es troba la informació exposada o resumida.