Els signes d’interrogació (II). Estudi de Solà (1976): marc europeu

1

2      Un treball científic, de visió ampla i ètica

2.1    Origen i manteniment de posar el signe només al final

Solà comença la investigació fent una operació poc habitual en treballs de sintaxi (o que la impliquen): fer un repàs històric, en el qual ens tracta com a una llengua normal (que és la manera més eficaç de recuperar la normalitat). Apareixen obres de 1637 (Antoni Font), de 1649 (Pere Torra), de 1732 i 1752 (Carles Ros), de 1743 (Josep Ullastra, en una gramàtica), de 1762 (Antoni Portella); i moltes més obres (p. 89 i 96).

Per a resumir l’article de Solà, no seguiré el seu camí, que és inductiu (primer, descriu moltes actuacions gramaticals; després, les justifica desplegant la teoria). El resum respondrà a un camí deductiu: primer, justificarem les dos possibilitats clares que hi han (signes d’interrogació: o només al final, o al principi i al final). La teoria ocuparà dos apartats (§2.1: els signes només al final; §2.2: al principi i al final). Posteriorment, resumiré la descripció que fa Solà de la llengua escrita durant els segles xix (§2.3) i xx (§2.4).

Fins a 1800, totes les obres citades només usaven un signe (? i !), posat al final de l’oració (p. 96). Com en altres característiques ortogràfiques, la causa està en el llatí medieval (que és el creador dels signes ? i !, en el segle viii). Corbera (2011) ho tracta molt bé:

  1. Creació dels signes d’interrogació i d’exclamació (Corbera 2011)
    1. «El senyal d’interrogació (?) no existeix en llatí clàssic, en el qual la interrogació és marcada per partícules a posta situades a l’inici de la frase, o per pronoms interrogatius; va aparèixer en el llatí escrit a finals del segle VIII a l’imperi de Carlemany, com un punt amb una ziga-zaga superior, segurament insinuant el moviment ascendent de la veu. Feia part d’un sistema de signes (positurae) que marcaven les inflexions melòdiques i les pauses oratòries de la veu als texts destinats a ser llegits a la litúrgia o la declamació.
    2. »El punt d’admiració (!) és encara més modern que el d’interrogació: devers el 1360 apareix en un Ars punctuandi (‘Art de la puntuació’) de l’italià Iacopo Alpoleio da Urbisaglia.
    3. »Tant el senyal d’interrogació com el d’admiració tengueren una gran difusió immediata, primer per tot el món romànic, però després també per altres àmbits culturals, i arribaren a sistemes d’escriptura molt diferents, com el xinès, l’àrab i l’hindi.»

La documentació medieval només posava el signe d’interrogació al final per la raó que exposa Solà: perquè el llatí podia posar una paraula interrogativa o «partícula» (1a) al principi de l’oració (Num veniet?, ‘¿Vindrà?’, p. 104). Això comporta que, en llatí, no hi ha perill de confusió: el constituent num ja indica que comença una pregunta.

El nostre autor seguix dient que l’alemany i l’anglés alteren l’orde sintàctic per a expressar les oracions interrogatives, i que el francés posa est-ce que al principi de l’oració interrogativa (p. 104): «Alfred ist gekommen (‘Alfred ha vingut’) i Ist Alfred kekommen? (‘¿ha vingut l’Alfred?’)»; You speak Enghish / Dou you speak English?; en francés, «Est-ce qu’Alfred est venu?». Amb eixes característiques, és comprensible que les tres llengües dites hagen seguit l’actuació del llatí: posant només al final de l’oració el signe interrogatiu (i l’exclamatiu, ja que eixes oracions actuen d’una manera semblant).

  1. Origen de posar el signe d’interrogació al final i causa del manteniment (Solà 1976: 104)
    1. Llatí: podia posar un constituent al principi de l’oració per a indicar que era interrogativa (num); per tant, si apareixia un altre signe gràfic havia de ser al final de la part interrogativa.
      1. Num veniet?
    2. Alemany i anglés: canvien l’orde. Francés: afegix est-ce que.
      1. Alfred ist gekommen / Ist Alfred kekommen?
      2. You speak Enghish / Dou you speak English?
      3. Alfred est venu / Est-ce qu’Alfred est venu?

 

2.2    Per què al català li convé posar-lo al principi

En contrast amb les tres llengües actuals citades, Solà constata que el català només marca amb l’entonació si una oració és enunciativa o si és interrogativa (o exclamativa, p. 103 i 106), com ara en els exemples de (3b.i-iii).

No cal dir que, per a una llengua que actua així, no és positiu seguir la norma del llatí. En concret, el fet de posar el signe interrogatiu només al final fa que, llegint, apliquem l’entonació enunciativa a oracions que, per a l’emissor, són interrogatives; i, quan els lectors veuen al final de l’oració el signe interrogatiu, no tenen més remei que tornar al principi de l’oració i llegir-la amb l’entonació interrogativa per a interpretar-la adequadament. En (3b), he posat un exemple real reproduït per Solà, i en (3c) dos de Lacreu (2017):

  1. Seguir el camí llatí ens produïx errors en les lectures, de manera que cal tornar a llegir l’oració (Solà 1976: 106)
    1. Oracions que només varien en l’entonació per a expressar si són enunciatives o interrogatives:
      1. I tu ho has cregut / ¿I tu ho has cregut?
      2. El president ha dimitit / El president ¿ha dimitit?
      3. Quan tornaran els teus germans… / ¿Quan tornaran els teus germans?
    2. Mostra real d’equivocar-se en la lectura (la barra indica final de vers)
      1. «Quan s’acabarà, com es fondrà la tempesta / per tornar-se saó, sol i pluja benignes?» (el mateix poema conté dos exemples més).
    3. Dos exemples de Lacreu (2017), també reals:
      1. «No el senten, Rajoy, cada dia parlant del procés, dient que el referèndum no es farà i que ens cauran les deu plagues d’Egipte damunt nostre?» (Xevi Xirgo, «Rajoy i el dia de la marmota», El Punt-Avui,16-07-2017).
      2. «Si la seguretat del ciutadà és la primera de les obligacions de tot govern, no seria peremptori distingir entre manifestants pacífics i activistes de la violència de carrer?» (Valentí Puig, «Els dilemes de seguretat», El País, 25-09-2017).

La veritat és que, tal com observà Felip Gumbau en el 2017 (§4.2), les llengües que diferencien l’enunciació i la interrogació exclusivament per l’entonació només necessiten un signe interrogatiu; però l’hauríem de posar al principi de l’oració, que és quan hem d’elevar el to per a indicar al receptor que l’oració no és enunciativa, sinó interrogativa: Vindran tots els estudiants. / ¿Vindran tots els estudiants. Recordem que el llatí posava el signe ? al final de l’oració perquè al principi tenia enim.

Solà dedica una part del seu article a descriure detalladament les oracions exclamatives, tant tonalment com sintàcticament (p. 107-108). I, quan les exclamacions són oracions, deduïx que cal indicar al principi que és exclamativa (4a). A més, el lingüiste lleidatà observa que hi han oracions que, sense cap signe al principi, poden ser llegides com a enunciatives, com a interrogatives i com a exclamatives (4b):

  1. Resultat de Solà (1976) sobre les oracions exclamatives
    1. «És absolutament imprescindible d’indicar al lector si li cal entonar d’una manera o d’una altra el fragment que comença, ja que unes d’aquestes estructures (exemples 4, 8, 9, 10a, 10d, 11) són idèntiques a les estructures merament enunciatives, i unes altres (núm 5, llevat l’últim exemple, i núm. 6) són idèntiques a les interrogatives. […]
    2. »Les proposicions 4a, 8, 9, 10a i 11 poden ser enunciatives, interrogatives o admiratives: depèn del que indiqui l’escriptor.» (Solà 1976: 109)

Després de l’estudi de les oracions exclamatives, venen les conclusions del treball de Solà: hauríem de posar el signe d’interrogació i d’exclamació al principi i al final, siga l’oració llarga o siga curta, siguen cinc paraules, tres o una (en l’apartat següent, trobarem autors que no posen el signe al principi si l’oració és curta; i el posen si és llarga). La distinció oració llarga / curta (o quantitat de paraules) portaria a «l’anarquia» (5b).

Lacreu (2017) és contundent sobre el criteri de la llargària: «Tampoc sembla lògic dirimir certes qüestions a partir de raons tan fútils com la llargària de les oracions». I adopta la perspectiva dels lectors: «És més raonable valorar què resulta més útil a la nostra llengua per a facilitar la lectura dels seus usuaris —eixa, i no altra, és la funció de l’ortografia—».

Per una altra banda, el castellà (i el galaico-portugués) actuen igual: diferencien enunciació i interrogació amb l’entonació, de manera que la norma de posar el signe interrogatiu al principi de l’oració és positiva per a les tres llengües romàniques de la Península Ibèrica. En 5, hi han les darreres paraules que escriu Solà: si volem evitar «l’anarquia» i actuar d’una manera clara, hem de posar els signes que estudiem també al principi de l’oració (5b). Eixa opció respon a les estructures de la llengua (5a) i, per tant, no és cap supeditació al castellà (5c):

  1. Darreres paraules de Solà (1976): al català, li interessa posar els signes al principi (a-b) i, per tant, no és una supeditació al castellà (c)
    1. «Conclusió. En català les estructures interrrogatives no presenten a penes mai cap senyal que permeti d’identificar-les des del començament.
      1. »D’estructures admiratives, n’hi han unes que sí (les que duen interjeccions), però la majoria tampoc» (p. 109).
      2. [afegix que hi han autors que, basant-se en això, posen el signe interrogatiu al principi, però no l’exclamatiu.]
    2. «Si no volem caure en l’anarquia de la casuística i hi volem guanyar indiscutiblement en claredat, el millor que podem fer és usar els signes d’interrogació i admiració al començament i al final de qualsevol fragment interrogatiu o admiratiu.
    3. »I que no es cregui ningú que això és un castellanisme. Respon, senzillament, a les característiques internes del català, com hi respon l’accentuació, la qual també es regeix per les mateixes lleis que la castellana.» (p. 109)

Quant al fet de no ser una supeditació al castellà, Solà recorda l’accentuació (5c), que hem importat d’eixe idioma perquè pensem que és un avantatge. En definitiva, el primer factor que hem de considerar és afavorir el sistema lingüístic de la pròpia llengua; i, quan el sistema siga igual en castellà i en galaico-portugués, la norma hauria de ser la mateixa. Sobre eixa actitud, podríem reproduir unes paraules de Fabra anteriors al període noucentiste:

  1. El Solà de 1976 aplicava el mateix criteri que el Fabra de 1906
    1. «Que l català modern no emplea ls simbols ph, th, degut a l’influencia de l’ortografia castellana i que si l castellà hagués conservat aquells signes, segurament els empleariem ara nosaltres? Tant se val: la supressió d’aquells simbols es una simplificació utilissima, que no hem pas de mirar d’on ens ve, sinó acceptar ben joiosos. Si la devem als castellans, alegrem-nos d’haver sofert en aquest punt l’influencia de la llur ortografia, i planyem-nos que no hi hagués prosperat la reforma proposada per En Nebrija, que proscrivia tota h muda inicial.» (Fabra 1906: 189 [25])

 

Els signes d’interrogació (I): homenatge a Joan Solà

Els signes d’interrogació: homenatge a Joan Solà

 

Abelard Saragossà (Universitat de València i Acadèmia Valenciana de la Llengua)

 

 

 

Resum

El treball estudia els signes d’interrogació (§2-§4) i fa un homenatge a Joan Solà (§1 i §5.1). Una investigació seua (de 1976) mostra que, en les llengües europees, hi han dos maneres diferents d’expressar les oracions interrogatives i les exclamatives (§2.1, §2.2), les quals impliquen dos mitjans gràfics diferents (els signes només al final de l’oració; i al principi i al final). Des d’eixa perspectiva, Solà analitza com han actuat els autors del segle xix (§2.3) i del xx (§2.4), en particular Fabra (§2.5) i els pocs gramàtics balears, valencians i catalans que tracten el tema (§2.6). Amb eixa anàlisi, Solà intenta comprendre les actuacions dels escriptors (§2.7). Conclou que al català li convé usar sempre els signes d’interrogació al principi de l’oració. En 1993, la Secció Filològica discrepa de Solà (§3.1), però no aporta arguments (qualitatius) ni tracta la qüestió en la seua gramàtica (§3.3). La gramàtica de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua adopta una actitud conciliadora (§3.2). Abans de les conclusions (§5), una secció analitza efectes de la proposta de la Secció Filològica (en particular les respostes de Pla Nualart, Robert Navarro, Jaume Corbera i Josep Lacreu, §4).

 

Paraules clau: signes d’interrogació, signes d’exclamació, oracions interrogatives, oracions exclamatives, ortografia, entonació, normativa lingüística.

 

 Índex

  1. Introducció
  2. Un treball científic, de visió ampla i ètica
    • Origen i manteniment de posar el signe només al final
    • Per què al català li convé posar-lo al principi
    • Canvis en castellà (RAE 1754) i efectes en el període 1800-1910
    • Segle xx: en compte de millorar, empitjorem
    • ¿Com veia Fabra els signes d’entonació?
      • La resposta de Fabra (1927) a Ferran Soldevila (partidari de ¿…?)
      • El Fabra moderniste (1905) i el Fabra noucentiste (1925)
      • Fabra: les paraules de 1927 i els fets de 1940
      • Conclusions sobre Fabra i els signes d’entonació
    • Tres gramàtiques més que tracten els signes d’entonació
    • ¿Com actuava la llengua escrita?
    • Conclusions sobre el treball de Solà (1976)
  3. Les institucions normativitzadores
    • La proposta de la Secció Filològica (1993)
      • Exposició i anàlisi
      • Contrast entre la Secció Filològica (1993) i Solà (1976)
    • La proposta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua
    • GIEC (2016) i OIEC (2017)
  4. Efectes de la proposta de 1993 (i del silenci del 2016)
    • Professionals de la llengua a favor de ¿…?
      • De Barcelona (2010) a Palma (2011)
      • De Barcelona (2011) a València (2017)
    • Debats en internet: ¿com convéncer els jóvens?
    • Impuls cap a la dogmatització
  5. Conclusions globals
    • Sobre Joan Solà
    • Sobre els signes d’interrogació

Bibliografia

 

1      Introducció

Mentres feia els estudis universitaris, comprí en 1984 el llibre A l’entorn de la llengua, de Joan Solà (1976), el qual conté un estudi important sobre els signes d’entonació d’interrogació i d’exclamació (p. 88-110). Vaig trobar tan clar el treball del lingüiste lleidatà, que des d’aleshores he usat els signes d’entonació al principi i al final de les oracions.

A més, com a homenatge a Solà (mort massa jove, 1940-2010), diré que ell i Gabriel Ferrater (mort encara més jove, 1922-1972) han sigut els dos lingüistes que més han influït en la formació dels pilars metodològics damunt dels quals he fet els treballs de llengua. Realment, tant l’u com l’altre m’impulsaren a conéixer i practicar la metodologia de la ciència, la qual va unida a l’ètica. Així, un article antològic del de Reus acaba amb estes paraules: «Fer-los servir [els diagrames i les fórmules pseudo-matemàtiques] perquè ens excitin la imaginació és un ús immoral» (Ferrater 1981: 68; de 1970). Deixeu-me expressar la convicció que, quant més metodològic és un autor, més ètic i més humà és.

Al llarg de la meua vida, m’han preguntat a voltes per la causa de posar el signe d’interrogació al principi de l’oració. Com ara, en l’any 2008 hi hagueren unes quantes persones que escrigueren sobre el tema en la llista d’internet Migjorn. Posteriorment, en el 2017 tornaren a aparéixer escrits, ara dins de la llista de Taula de Filologia Valenciana.

De tant en tant, també veia algun escrit a favor d’usar els signes d’interrogació al principi de l’oració (com ara u d’Albert Pla Nualart, del 2010, tres de Jaume Corbera, del 2011, i un altre de Lacreu, 2017). La veritat és que no ho acabava d’entendre: després del bon treball de Solà (1976), ¿en necessitàvem més? Més avant, trobarem per quins motius la resposta és afirmativa (§4.1).

Però, en el 2019, el sentiment de sorpresa es transformà en perplexitat. Al principi d’eixe any, em trobí graduats en filologia catalana que no solament m’acusaven de ser castellanitzador per posar el signe d’interrogació al principi de l’oració, sinó que responien als meus arguments comunicatius d’una manera dogmàtica i poc respectuosa.

Davant d’una tal actuació, pensí que convenia fer un article per a recuperar la memòria del treball de Solà i per a contribuir a erradicar uns comportaments que van contra els pilars d’una societat humanista i democràtica. Per cert, un autor humaniste i solidari amb els parlants com era Sanchis Guarner (1950) apel·lava a la «democràcia» en l’objectiu de canviar el centralisme d’un sector del Noucentisme per la coordinació entre els balears, els valencians i els catalans, que ell creia factible a través de la coordinació entre el balear Moll, el català Coromines i ell com a valencià: «la inexistència d’aqueixes consultes [entre els tres, que proposava Coromines] ha estat una de les causes principals del fracàs de les provatures de democràcia» (Coromines 2006: 87; carta de Sanchis, de 1954).

La primera secció conté les dades fonamentals del lingüiste lleidatà (§2), que he procurat completar amb aportacions posteriors i amb deduccions de material que ell no podia tindre. Tot seguit, analitzaré les propostes de les institucions normativitzadores (§3). Finalment, miraré si hi han vinculacions entre l’actuació de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (§3.1 i §3.3) i tres reaccions posteriors (treballs continuadors del de Solà, §4.1; debats d’internet, §4.2; i els comportaments poc cívics a què he al·ludit, §4.3).

Abelard Saragossà i la UCE (Prada)

Paraules d’Abelard Saragossà als qui l’esperaven en la Universitat Catalana d’Estiu del 2019

 

Picassent (l’Horta), 5 de maig del 2019

 

 

Amigues i amics de la Universitat Catalana d’Estiu,

El curs del 2018 sobre la grafia de les paraules compostes va ser impactant per a mi. Intel·lectualment, era un curs dur, ja que mostrava que ni la Gran Enciclopèdia Catalana ni sobretot la Secció Filològica havien comprés i assimilat les aportacions de la gramàtica de Fabra de 1956 sobre el tema, cosa que ha tingut (i té) efectes negatius sobre la grafia de les paraules compostes.

Entre els qui veníeu a cada classe i jo, crec que hi havia compenetració intel·lectual i, com a conseqüència, hi havia molta confiança entre nosaltres. Trobe que també hi havia un sentiment de satisfacció (en mi, molt gran). A més, em feia la impressió que els assistents que variaven i només venien a una classe també estaven a gust, a pesar que el contingut de cada classe demanava conéixer el contingut de les anteriors.

L’emoció que sentia culminà quan Josep Vicent Sanxis (gràcies al qual havia anat a Prada) em digué que, en una assemblea d’alumnes, havíeu demanat que repetira com a professor per al curs del 2019. A l’endemà, vaig acordar amb vosaltres que, mentres volguéreu, cada estiu faria un curs sobre un tema diferent, sempre problemàtic des del punt de vista de la normativa lingüística. Per a enguany (2019), seria sobre l’anomenat lo neutre.

Per la raó que diré, jo tenia (i tinc) molta il·lusió pel projecte d’anar cada estiu a Prada. Una part dels assistents al curs de les paraules compostes teníeu molt d’interés per la nostra normativa. De fet, em féieu preguntes sobre qüestions que no formaven part del temari (com ara si era coherent el plural qualssevol; o sobre el plural hi han, hi havien, etc., que jo usava parlant en classe sempre que el subjecte estava en plural). Teníeu molt d’interés per conéixer la nostra normativa: i, també, molt interés per millorar-la. Ara, ja estem prop d’a on volia arribar.

La passió i el compromís social són dos mitjans necessaris per a investigar. Però amb això no n’hi ha prou. La formació en la metodologia de la ciència és indispensable. I, en les meues classes, les reflexions sobre principis metodològics són habituals, les quals tenen la finalitat que els alumnes avancen per ells mateixos, sense les crosses del professor. De fet, el plaer màxim que he sentit en la meua docència de la Universitat de València és comprovar que un alumne ja no em necessitava: ja podia caminar o investigar per ell mateix (per ell mateixa, jo mateixa, tu mateixa, nosaltres mateixa: així ho diu el valencià viu, variació lingüística que no és cap barbaritat, ans al contrari).

I bé, amics de Prada, jo no solament espere fer cursos que agraden (com el de la grafia de les paraules compostes): també espere impulsar a investigar. Aspire (i espere) que u dels efectes de la nostra activitat siga que tinguen continuïtat els treballs de Joan Solà: Estudis de sintaxi catalana (1972-1973), Qüestions controvertides de sintaxi catalana (1987) i Sintaxi normativa: estat de la qüestió (1994). A més, en cada curs que farem espere que aportaré una proposta per a solucionar el problema estudiat.

Però resulta que qüestions personals m’impediran poder anar a Prada enguany (2019). Em sap molt de mal, perquè un començament tan bo com el de les paraules compostes demanava un altre curs per a mostrar que, entre tots, som capaços de mantindre la tensió, l’interés i l’emoció del 2018. Josep Vicent Sanxis i jo hem mirat si era factible fer un curs més intensiu (quatre hores de matí i quatre de vesprada); però no ha pogut ser.

L’únic que puc fer és ajornar el tema d’enguany (el lo neutre) per al 2020. També voldria dir-vos que estic a disposició per a fer cursos. Em jubilaré en setembre del 2019 no per l’edat (tindré aleshores 65 anys complits), sinó perquè no tinc prou de temps per a fer classes en la Universitat de València, ser membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i buidar els milers de pàgines sobre sintaxi, flexió, semàntica i fonètica que he elaborat durant trenta anys de docència. Però sí que podré fer cursos intensius com el de Prada. Si li interessa a algun grup de persones, estaré disponible per a fer cursos d’eixa classe en les Illes Balears, en València o en Catalunya (Sud o Nord; i també en Aragó, que  hauria d’estar amb nosaltres, i no amb el centralisme espanyol).

Deixeu-me confessar que, abans d’escriure esta carta, sentia molta tristor. En canvi, ara que l’he acabada estic ple de força i d’il·lusió pensant en el curs del 2020.

Amigues i amics, fins a l’estiu del 2020 (¡si no és que algun grup em crida per a fer un curs abans!).

Abelard Saragossà