5       Conclusions globals

5.1     Sobre Joan Solà

Les dites contenen molt de saber. Dins del camp humà, ací tenim una dita valenciana tendra: Qui no és agraït / no és ben parit. L’elaboració d’este treball m’ha permés expressar agraïment a obres i autors que han sigut decisius en la meua formació en la metodologia de la ciència: els Estudis de sintaxi catalana de Joan Solà (que treballí en els 80) i Sobre el llenguatge de Gabriel Ferrater (llegit en els 90). Certament, la metodologia de la ciència és universal, de manera que els meus mestres haurien pogut ser andalusos, o occitans, o alemanys, o danesos, o àrabs, o xinesos. Però han sigut dos persones catalanes, i això és per a mi, com a valencià, un orgull.

Crec que este treball també aporta una miqueta de justícia. Joan Solà publicà en els 70 tres llibres impactants. Al ja citat (1972-1973), hem d’afegir A l’entorn de la llengua (1976) i Del català incorrecte al català correcte (1977). En el camp de la sintaxi, els treballs de Solà són un temporal d’observacions agudes i reflexions crítiques, les quals posaven els fonaments per a crear una lingüística catalana molt superior a la que ell havia heretat.

Ell mateix la continuà en Qüestions controvertides de sintaxi catalana (1987) i Sintaxi catalana: estat de la qüestió (1994). Lamentablement, diria que no ha tingut continuadors, a pesar de la quantitat de professors de llengua dels departaments de Filologia Catalana: treballs que, amb mètode i teoria, estudien i solucionen punts específics de la normativa sintàctica, de manera que un parlant format puga usar el mateix model lingüístic escrivint i parlant en públic.

En canvi, Solà sí que ha tingut seguidors en l’altre camp en què ha treballat: crear una història de la lingüística catalana. Darrere del títol Del català incorrecte al català correcte, hi ha això: recuperar (i elaborar) una història de la pròpia lingüística. És una obligació de tot linguiste contribuir a recobrar el coneiximent del passat: predecessors nostres que tenien valor com a lingüistes. Ara, falta algú que, tenint la capacitat de conjuminar raó i passió, sàpia ajuntar les indagacions fetes. Unes aportacions que no es limiten a Catalunya. En el meu cas, he mostrat valors teòrics positius en el gramàtic mallorquí Joan Josep Amengual (1835), i en els valencians Josep Nebot (1894), Sanchis Guarner (1950) i Enric Valor (1973, 1977).

Tornem a la justícia. Tres obres portentoses en 1972, 1976 i 1977, i dos camps extraordinaris: treballs de sintaxi, i història de la pròpia lingüística. A més, Solà sabia unir Ciència i Pàtria, parella inseparable de Humanisme i Ètica. Una persona d’eixes característiques ¿no hauria d’haver entrat com un rellamp en la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans? Això no obstant, no hi entrà fins a 1999, quan Solà tenia 59 anys (en 1972, en tenia 32).

En eixe marc, hauríem d’interpretar el seu tractament dels signes d’interrogació.

5.2     Conclusions sobre els signes d’interrogació

El treball de Solà (1976) sobre els signes d’entonació és molt atractiu perquè exemplifica la imatge romàntica del patriotisme: és un arbre que, quant més arrela, més s’enfila. És a dir, el localisme i l’universalisme són forces unides i complementàries: conjuminades. El lingüiste lleidatà mostra com han actuat autors propis en els signes d’interrogació (alhora que contribuïx a crear història de la lingüística, §2.1; §2.3, 2-3); i, complementàriament, descriu un panorama europeu. En eixe camp, indica que haurien d’haver dos actuacions diferents per la raó que hi han dos maneres diferents d’expressar les oracions interrogatives i les exclamatives (§2.1, 2; §2.2, 3).

En el recorregut que Solà fa al llarg dels segles xix i xx, no supedita la realitat a la seua ideologia. Encara que ell es troba en un entorn ideològic que ha desconsiderat la Renaixença i el Modernisme, la indagació el porta a constatar que els gramàtics d’eixa època actuen més bé que els del període noucentiste (§2.1-§.2.4). A més, si troba limitacions en la proposta de Fabra ho diu (§2.5.3, 4).

Abans, he afirmat que la ciència i el patriotisme són inseparables de l’humanisme i l’ètica. En el paràgraf anterior, ha aparegut l’ètica (procurar no presentar la realitat com voldríem que fora). Ara, ve l’humanisme, per al qual la persona està per damunt de tot. Solà no practica l’essencialisme (mirar la llengua prescindint dels parlants). Al contrari, es mira els signes d’interrogació des de la perspectiva dels lectors, i també la dels escriptors que eren crítics (com ara l’historiador Ferran Soldevila, §2.7).

Al llarg de la seua vida, Solà escrigué molt en la premsa (A l’entorn de la llengua prové d’eixa activitat), i era una persona coneguda i volguda. Entre això, l’ús que havien tingut els signes d’interrogació al principi de l’oració (§2.7) i el fet que són positius per a la llengua (§2.2, 3), degueren escampar-se durant els anys 80 (§3.1.1, 1b). La resposta que tingué la Secció Filològica no va ser modèlica. Contra l’actuació científica de Solà, la institució no argumenta; i, sobretot, presenta el comportament humaniste i patriòtic de Solà com a negatiu (§3.1.1, 5), a més d’incórrer en unes altres anomalies (§3.1.1, 2, 3-4, i 6).

La institució no ha tractat el tema en la seua gramàtica ni en l’ortografia (§3.3). En canvi, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua fa un tractament que intenta ser metòdic (§3.2, 1 i 3), i fa una proposta que no exclou usar els signes d’entonació al principi de l’oració (§3.2, 4a).

La voluntat de limitar els signes d’entonació al final de l’oració sense fonamentar-se en argumentacions ha tingut efectes. Diversos professionals de la llengua han respost, i els seus treballs han fet aportacions positives. Pla Nualart i Robert Navarro han assenyalat l’error de construir una identitat lingüística prescindint dels interessos de la llengua; i Jaume Corbera i Josep Lacreu han indicat que és tan negatiu imitar servilment alguna llengua de l’entorn com separar-se’n puerilment (§4.1).

També s’han produït debats. En u, hem trobat una proposta que intenta solucionar el problema de la identitat lingüística que prescindix de les estructures de la llengua (la proposta de no posar els signes d’entonació quan l’oració té com a màxim tres paraules, §4.2). L’efecte més negatiu del document de la Secció Filològica és afavorir actuacions dogmàtiques, que hem exemplificat (§4.3).

Bibliografia

[En general, no he inclòs la bibliografia històrica que usa Solà (1976), ací citada en §2.]

Amengual, Juan José (1835): Gramática de la Lengua Mallorquina. Palma. Use la segona edició (corregida i augmentada), Impremta de P.J. Gelabert, 1872.

Badia i Margarit, Antoni M. (1962): Gramática catalana. Madrid, Gredos.

Ballot, Josep Pau (1813): Gramàtica y apologia de la llengua cathalana. Barcelona. N’hi ha una reedició facsimilar de Mila Segarra, Barcelona, Alta Fulla, 1987.

Branchadell, Albert (2015): «Gramàtica d’IEC: tard i possiblement innecessària», La Vanguardia, 28 de novembre del 2015.

Bofarull, Antoni de (1864): Estudios, sistema gramatical y crestomatía de la lengua catalana. Barcelona, Libreria El Plus Ultra de Luis Tasso. [Reproduït parcialment en Escrits lingüístics, Barcelona, Alta Fulla, 1987, ps. 73-203.

Bofarull, Antoni de, Adolf Blanch (1867): Gramática de la lengua catalana. [Reproduït parcialment en Escrits lingüístics, Barcelona, Alta Fulla, 1987, ps. 205-230.] Barcelona, Libreria El Plus Ultra de Luis Tasso.

Corbera, Jaume (2011): «Interrogació i admiració», tres articles publicats en http://dodeparaula.blogspot.com, 2011, 1 de juliol, 5 de setembre i 7 d’octubre.

Coromines, Joan (1971): Lleures i converses d’un filòleg. Barcelona. Club Editor.

Coromines, Joan (2006): Epistolari Joan Coromines & Sanchis Guarner. A cura de Josep Ferrer i Joan Pujadas. Barcelona, Curial.

Correspondència 4 → Fuster (2000)

DCVB = A.M. Alcover i F.B. Moll  (1926-1968): Diccionari Català-Valencià-Balear. Palma de Mallorca, Ed. Moll, 10 vols.

DECLC = J. Coromines (1980-91): Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana. Barcelona. Curial. Nou volums.

DGLC = P. Fabra  (1932): Diccionari General de la Llengua Catalana. Barcelona, Edhasa.

DIEC = Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (1995): Diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona/Palma/València. Edicions 62. Segona edició, 2007.

DNV = Diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la llengua (2014): Diccionari normatiu valencià. València, http://www.avl.gva.es/dnv.

Fabra, Pompeu (1906): «Qüestions d’ortografia catalana», I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, Barcelona, 1906, 188-221. Reproduït en Fabra (1980: 23-78). [Seguint la convenció que s’ha estés, no citaré per l’any de la publicació de les actes del congrés, sinó per l’any en què es va fer.]

Fabra, Pompeu (1911): Normes d’ortografia. Primera redacció. Dins del volum 4 de les Obres completes. Barcelona, Editorial Proa, 2010, p. 175-186.

Fabra, Pompeu (1918): Gramàtica catalana. Barcelona, Aqua. Use l’edició de 1981.

Fabra, Pompeu (1919-28): Converses filològiques. Volum 7 de les Obres completes. Barcelona, Editorial Proa, 2010. Amb les lletres «E. B.», també cite l’edició de Barcelona, Barcino (1954-55), dos volums. Consulta electrònica: http://ocpf.iec.cat/obres/39converses.pdf.

Fabra, Pompeu (1956): Gramàtica catalana. Barcelona, Teide.

Ferrando, Antoni (2006): «Percepció i institucionalització de la norma lingüística entre els valencians: panorama històric», La configuració social de la norma lingüística a l’Europa llatina (a cura d’A. Ferrando i M. Nicolàs), Alacant, Institut de Filologia Valenciana, p. 189-251.

Ferrater, Gabriel (1981): Sobre el llenguatge. Barcelona, Quaderns Crema.

Fuster, Joan  (2000): Correspondència 4. Manuel Sanchis Guarner, Josep Giner, Germà Colón. Amb un estudi introductori d’Antoni Ferrando (p. 9-55). València, Eliseu Climent.

GCC (2002): Gramàtica del català contemporani (dirigida per Joan Solà, Maria Rosa Lloret, Joan Mascaró i Manuel Pérez Saldanya). Barcelona, Empúries. Tres volums.

GDLC = Gran Diccionari de la Llengua Catalana (1998). Barcelona, Enciclopèdia Catalana.

Gramàtica del català contemporani ® GCC

Institut d’Estudis Catalans (1992): Documents de la secció filològica. II. Barcelona.

Institut d’Estudis Catalans (1996): Documents de la secció filològica. III. Barcelona.

Jordana, Cèsar August (1933): El català i el castellà comparats, Barcelona, Editorial Barcino. Segona edició en 1968.

Lacreu, , Josep (2017): «Interrogants», publicat en el «blog Pren la paraula. Reflexions sobre la llengua, normativa i sociolingüística», del periòdic Levante. El Mercantil Valenciano, 2017-10-27.

Marvà, Jeroni (1932): Curs superior de gramàtica catalana. Nova edició, revisada i ampliada per Eduard Artells, 1968. Barcelona, Barcino.

Moll, Francesc de B. (1937): Rudiments de gramàtica preceptiva per a ús dels escriptors baleàrics. Palma, Ed. Moll.

Moll, Francesc de B. (1968): Gramàtica Catalana referida especialment a les Illes Balears. Palma, Ed. Moll.

Navarro Robert (2011): «L’interrogant inicial», publicat en La Vanguardia, 2011.04.10.

Nebot, Josep (1894): Apuntes para una gramática valenciana popular. València. Reproducció facsímil de la Llibreria París-València, València, 1996.

Par, Anfós (1923): Sintaxi catalana segons los escrits en prosa de Bernat Metge. Halle, Max Niemeyer Verlag.

Petit i Aguilar, Joan (1829): Gramàtica catalana. Edició i estudi a cura de Jordi Ginebra, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1998.

Pla Nualart, Albert (2010): «¿Està ben escrit això que he escrit?», periòdic Ara, 2010-12-20 (http://www.ara.cat/ara_mes/debat/Esta-Fabra-Ruaix-Generalitat-Barrejar_0_393560703.html).

Salvador, Carles (1951): Gramàtica Valenciana. València, Lo Rat Penat. Use l’edició 17, de 1995, Eliseu Climent editor.

Sanchis Guarner, Manuel (1950): Gramàtica valenciana. València, Torre. N’hi ha una reedició facsímil de 1993, Barcelona, Alta Fulla, amb un estudi preliminar d’Antoni Ferrando.

Solà, Joan (1972-1973): Estudis de sintaxi catalana. Dos volums. Barcelona, Ed. 62.

Solà, Joan (1976): A l’entorn de la llengua. Barcelona, Laia.

Solà, Joan (1977): Del català incorrecte al català correcte. Història dels criteris de correcció lingüística. Barcelona, Ed. 62.

Solà, Joan (1987): Qüestions controvertides de sintaxi catalana. Barcelona, Ed. 62.

Solà, Joan (1987b): L’obra de Pompeu Fabra. Barcelona, Ed. Teide.

Solà, Joan (1994): Sintaxi normativa: estat de la qüestió. Barcelona. Empúries. Cite per la segona edició, que conté un apèndix.

Valor, Enric (1973): Curso medio de gramática catalana referida especialmente al País Valenciano. València, 3i4.

Valor, Enric (1977): Curs mitjà de gramàtica catalana referida especialment al País Valencià. València, 3i4. (Teòricament és distinta de Valor, 1973).

Viquipèdia: https://ca.wikipedia.org/wiki/Ferran_Soldevila_i_Zubiburu.

Ara, reflexionarem sobre el tercer efecte del document de 1993 de la Secció Filològica: impulsar a defendre normes sense argumentar. Una regla que no estiga fonamentada ni justificada no potencia la formació intel·lectual de la persona. Això implica que, si un jove té com a font l’escrit de la Filològica sobre els signes d’interrogació, difícil serà que actue d’una manera objectiva i constructiva. La finalitat d’este apartat és donar una mostra real d’això.

El dia 11 de març del 2019, posí el titular següent en el Facebook de Taula de Filologia Valenciana (el nom propi Mestalla és el nom del camp de fubtol del València): «Sobre les paraules gramaticals dalt i baix, i amunt i avall, ¿saben més els seguidors del Mestalla que Pomepu Fabra? Això fa pensar el darrer article de Leo Giménez». L’article referit tractava les paraules indicades.

A l’endemà (dia 12), un graduat jove no diu res sobre les paraules gramaticals; només té en compte els signes d’interrogació, i pregunta: «Saps que el signe d’interrogació davant sols es posa en castellà? Quina llengua a banda del castellà coneixes que es pose davant el signe d’interrogació?».

Jo, per respecte al jove, calle davant del fet que la interrogació del titular només afecta una part de l’oració («Sobre tal i tal paraula, ¿saben més els seguidors del Mestalla que Pompeu Fabra?»), de manera que s’interpreta malament si no posem el signe interrogatiu per a indicar quan comença l’entonació interrogativa. No dic res tampoc sobre el fet que la seua primera pregunta l’havia llegida com a oració enunciativa («Saps que el signe d’interrogació davant sols es posa en castellà?»).

Li observe que «la llengua és per a comunicar-se» i que «qui té com a primer criteri (i pràcticament únic criteri) apartar-se del castellà té molt poca vista». També li recomane que mire «què deia Joan Solà sobre el tema (i molts altres, els quals també han aclarit com actua el francés o l’anglés)». Per una altra banda, tenint en compte que hi han jóvens que tenen poca formació però desautoritzen, li indicava que «és molt fàcil no saber i pensar que els altres no saben».

La resposta del xic fon: «ni l’anglés o el francés, ni l’alemany (les llengües que conec) no ho utilitzen. Sé bé el que dic. Sols el castellà ho usa actualment». No sé si el graduat coneixia el document de la Filològica, però l’actuació és la mateixa: no mira les estructures de la llengua (la comunicació, que deia jo en la primera resposta). El jove només mira l’exterior: si el castellà és l’única llengua que usa el signe inicial, és senyal que la norma ha de ser errònia.

Com que el xicon partia de la convicció que jo no sabia com actuaven l’anglés, el francés i l’alemany, m’envia una referència bibliogràfica: «tin, per exemple: https://www.bbc.com/mundo/noticias-40643378, “Por qué el español es el único idioma que utiliza signos de interrogación (¿?) y admiración (¡!) dobles”». És un article del periòdic El Mundo, de contingut triomfaliste i panxacontent: el castellà («español» per a l’autor) és únic en el món.

Jo, cansat, li faig una observació metodològica: «les persones que tenen formació intel·lectual debaten els temes de partida (ara, el valor de dalt, baix, amunt i avalll)». Li dic que, si ell volia debatre els signes d’interrogació, ho havia de proposar, i els que hi tingueren interés participarien. Però ell insistix. Primer, m’alerta sobre un perill que jo, superficial i inexpert, no dec conéixer: «el castellanisme és un problema en llengües minoritàries de la península ibèrica, com el valencià-català-balear o altres com euskera o galleg o asturià». I, davant d’eixa ignorància meua, extrau una deducció: «Per això, et critique l’ús del signe d’interrogació a l’inici. És el mateix castellanisme “d’abaix o a baix” que planteja l’autor de l’article. Però, el teu ego no t’ho deixa vore».

Li envie els enllaços dels articles de Pla Nualart i de Corbera. També li informe que es basen en un treball de Joan Solà; i (referint-me indirectament al xicon) observe que «la gent actua com si aquell treball no s’haguera elaborat».

Resposta seua: «De veres que amb articles d’opinió (d’una minoria de lingüistes) pretens fer que canvie com escriure en una llengua sencera?». L’article del periòdic El Mundo (purament triomfaliste sobre el castellà) seria fiable. L’escrit del tècnic lingüístic del periòdic català Ara i els articles del lingüiste mallorquí Corbera no serien fiables: només serien «articles d’opinió». A més, tota la «llengua sencera» escriuria sense posar el signe d’interrogació al principi; i jo (tronat) «pretendria fer que canvie». La realitat que implica l’actuació del Llibre d’estil de la Corporació Catalana dels Mitjans Audiovisuals (§4.1.2, 2) no existiria, i tampoc la descripció dels mitjans de comunicació que fa Branchadell (§4.1.2, 3).

El jove seguia fent afirmacions sobre el signe d’interrogació inicial: «No és correcte usar-lo, opines tu, individualment, el que opines». Jo no formaria part dels qui hem seguit a Solà des de 1976; seria un cas aïllat, que actuaria contra tota la llengua dominat pel meu «ego»: perquè «et creus superior solament per ser catedràtic». Davant del meu egoisme sense mesura, el graduat m’alliçonava: «Eres un valenciano-parlant com qualsevol altre i has de respectar les normes aprovades per millors lingüistes i intel·lectuals que tu, com qualsevol altre». I, finalment, l’anatema: «és una llàstima que gent com tu estiga a l’AVL i que puga arribar a acceptar o proposar allò que vulga».

Com a detall significatiu, notem que el jove coneix l’existència de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Però no té en compte la seua gramàtica (que permet tant posar el signe interrogatiu al principi de l’oració com no posar-lo, §3.2, 4). Per a ell, la gramàtica que fixa la normativa en la legalitat valenciana deu ser com si no existira. L’autoritat és la Secció Filològica. Per tant, «no és correcte usar» el signe d’interrogació al principi de l’oració («opines tu, individualment, el que opines»).

En el punt en què ens trobem, podríem reprendre l’observació de Zalbidea (§4.2, 3): «La suposada incorrecció dels dos signes és un dels mites més estesos entre l’alumnat». També podríem tindre en compte la seua opinió sobre com s’ensenya («incrementa la inseguretat a l’hora d’escriure») i el resultat («l’alumnat té una visió reduïda de la llengua)». La suma és inseguretat i poca formació, que es poden tapar tirant cap al dogmatisme. Potser perquè en les meues classes no hi ha eixa actitud intel·lectual, el graduat s’enorgullia de no haver fet cap assignatura amb mi en la Facultat de Filologia de la Universitat de València («Sort que no he tingut professors com tu en la Universitat»).

Observant les dades que hem trobat en este apartat, crec que la pregunta és inevitable: en les universitats, ¿donem formació en la metodologia de la ciència, en les estructures lingüístiques que definixien el valencià-català davant de les llengües de l’entorn (particularment el castellà) i procurem que els alumnes estiguen units a les necessitats que tenen els parlants?

4.2    Debats en internet: ¿com convéncer els jóvens?

El segon efecte que comentarem del document de la Filològica de 1993 és afavorir debats en internet. Un treball fonamentat i argumentat pot convéncer. En canvi, un document sobre la normativa lingüística sense arguments lingüístics difícilment serà convincent per a ningú. Però, com que el document de 1993 ve d’una de les institucions normativitzadores, és comprensible que de tant en tant hi hagen debats.

Comentaré els dos que he conegut. El primer (1) és poc novedós, ja que fa costat a indicar el principi d’una pregunta amb el signe interrogatiu. En canvi, el segon divergix de tot el camí que hem seguit, de manera que serà més interessant per als lectors.

En una llista tancada d’internet, Migjorn, intervingueren diversos membres (com ara Miquel Boronat, 24-08-2008; o Joan Mascarell, 25-08-2008). Posteriorment (en el 2011), tornà el debat. Reproduiré un escrit contundent d’Eugeni S. Reig:

1. Eugeni S. Reig (Migjorn, 4-01-2011): a favor de ¿…?
   1. «En veure una frase interrogativa en anglés, immediatament ens n’adonem que ho és. Això no passa en valencià. En valencià la major part de les frases interrogatives són exactament igual que les afirmatives. Si no hi poses els signes d’interrogació no saps que són interrogatives i, en molts casos, quan t’adones que la frase és interrogativa has de tornar arrere i tornar-la a llegir. Açò és especialment greu quan es tracta de llegir en veu alta, de llegir en públic.
   2. »És veritat que si la frase és curta, d’un sol colp d’ull veus el final i veus el signe d’interrogació, però açò no passa si la frase és molt llarga. ¿Com de llarga? ¿Nou paraules, dotze paraules, quaranta-vuit paraules? ¿Quan una frase és llarga? Això és una cosa completament subjectiva. Unes persones diran una cosa i unes altres en diran una altra. ¿Quina regla tan absurda és eixa de “si una frase és llarga” si no sabem quan és llarga?
   3. »¿Quina regla tan arbitrària és la que diu “si por haver-hi confusió” si, de fet, pot haver-ne per a uns sí i per a uns altres no?
   4. »L’única solució racional per a la nostra llengua és posar el signe sempre al començament i al final, siga com siga la frase de llarga.»

Passem al debat que aporta novetats. La publicació de l’article de Lacreu (2017) motivà l’aparició de reflexions crítiques dins d’una altra llista tancada d’internet, la de Taula de Filologia Valenciana. Com he dit en la Introducció, jo posava sistemàticament els signes d’entonació des de 1984; però veia en no pocs jóvens una resistència forta a actuar així. Certament, la raó porta cap a la sistematicitat; però el sentiment d’una part dels jóvens es rebel·la davant de l’ús sistemàtic del signe d’interrogació al principi de les preguntes. Quan una reacció social és només un prejuí (com ara la substitució de la construcció general i regular a vegades per la regional i irregular de vegades), entenc que cal tirar al dret i afavorir la construcció regular (ara, a vegades, que és igual que a voltes, igual que Ho repetix a cada instant, en contrast amb *de voltes, Ho repetix *de cada instant).

Però, en els signes d’interrogació,  no tenia clar que fora purament un prejuí. En l’apartat anterior, hem vist que Pla Nualart i Robert Navarro indiquen que és un error recórrer a la identitat sense fonamentar-se en fets lingüístics objectius. Però, si algú ha lligat a la seua identitat la reducció del signe d’interrogació al final de l’oració, no serà fàcil que li entren en el cap les raons sobre la conveniència de posar-lo també al principi de l’oració.

Vaig exposar eixos temors als membres de Taula de Filologia i els preguntí com trobarien una norma que tinguera una excepció: no escriure el signe d’interrogació o d’exclamació quan l’oració tinguera una quantitat de paraules inferior a un límit (que caldria fixar). Tenia en compte que eixa excepció era perillosa, ja que ens podria fer repetir el camí vacil·lant del castellà entre 1754 i 1900 (§2.3, 1). Però volia saber l’opinió d’uns docents compromesos i reflexius. I la sorpresa va ser que uns quants membres de Taula ja havien pensat en eixa excepció.

Felip Gumbau (el Maestrat) explicà que, quan comencem a llegir una oració, percebem fàcilment tres paraules, de manera que l’excepció podria ser quan l’oració té com a màxim tres paraules: ¿Has vist quina hora és? però Quina hora és? Josep Saborit (la Plana) trobà eixa proposta «molt intel·ligent i lògica».

En canvi, Vicent Riera (la Safor) defengué l’actuació sistemàtica (sense cap excepció). Li objectí que eixa és la proposta de la raó, però que «una part dels nostres només es guia pel sentiment», i que «l’objectiu és mirar si és factible caminar cap a una sola actuació, encara que tinga una part poc racional».

Gumbau reblà el clau del compromís entre la raó i el sentiment. Digué: «Si fórem racionals i econòmics alhora, només escriuríem l’interrogant al principi de la interrogació; al final, n’hi hauria prou amb el punt: ¿Has fet els deures. / ¿Qui és». Afegí que no era una proposta. Només ho havia indicat per la necessitat d’arribar a un acord entre la raó i el sentiment.

Riera seguí al costat de la sistematicitat, decisió que també compartia Miquel Boronat. Però obria la porta a canviar la formulació de la llargària per l’excepció de tres paraules com a màxim.

Alexandre Ordaz (l’Horta) comentà que havia debatut el tema amb els alumnes de Magisteri, i que «algú havia parlat de posar el límit en dos o tres paraules».

Un altre alumne havia fet la mateixa proposta que Sanchis Guarner (el signe d’interrogació només al final quan hi ha una paraula interrogativa). Ordaz els observà que les paraules interrogatives apareixen en oracions no interrogatives, de  manera que hi ha confusió si no usem l’accent diacrític per a indicar que l’oració és interrogativa (2a-c). També els indicà que seria positiu l’accent diacrític en les oracions interrogatives indirectes (2d):

2. Alexandre Ordaz: les paraules interrogatives poden aparéixer en oracions no interrogatives
   1. Qui ha fet ja la prova oral de l’assignatura? 
      1. Qui ha fet ja la prova oral de l’assignatura, només cal que presente la ressenya.
   2. Quan arribaràs a casa demà després de la faena? 
      1. Quan arribaràs a casa demà després de la faena, tindràs el sopar fet.
   3. Com heu preparat l’examen final? 
      1. Com heu preparat l’examen final, haureu de preparar també la recuperació.
   4. Necessitat d’indicar les oracions interrogatives indirectes
      1. Qui ha suspés la prova oral, és una cosa que encara no diré.
      2. Em desperte pensant quan farem la prova escrita.
      3. Com serà l’examen, per ara no ho sé.

Sintetitzem per a avançar. Des del punt de vista de la raó, no té sentit establir una excepció quan l’oració interrogativa té una paraula (o dos, o tres). A més, l’excepció podria ser opcional. Però, socialment, convindria mirar si eixa proposta podria impulsar a caminar cap a una realitat escrita no tan polaritzada.

Sobre eixe objectiu, Alaitz Zalbidea (ciutat de València) va escriure unes paraules suggestives, que ultrapassen el nostre objecte d’estudi i entren en com és l’ensenyament universitari dels «Departament de Filologia Catalana» (3b):

3. Necessitat de superar la polarització que hi ha en la llengua escrita actual
   1. «Caldria, efectivament, arribar a una unificació amb el criteri menys ambigu possible. La suposada incorrecció dels dos signes és un dels mites més estesos entre l’alumnat, junt amb l’aprenentatge sistemàtic de la lgeminada amb els inicis col-, al-… i uns quants “ensenyaments arbitraris” més.
   2. »Em fa llàstima vore la manera amb què certes coses han sigut ensenyades a classe, la qual cosa no només ha incrementat la inseguretat a l’hora d’escriure sinó que ha fet que l’alumnat tinga una visió reduïda de la llengua.» (Alaitz Zalbidea)

La veritat és que, si tant les gramàtiques com l’ensenyament universitari explicaren les diferències profundes que tenim amb el castellà en la fonètica, en la flexió, en el lèxic gramatical i en el lèxic bàsic de la comunicació quotidiana, probablement no hi hauria ningú que ignorara les diferències que existixen i en buscara a on no n’hi han (o en buscara en «separacions puerils»). Eixe camí, a més de ser l’efecte «d’incrementar la inseguretat» i tindre «una visió reduïda de la llengua» (3b), no sol comportar millorar la llengua, ans al contrari (irregularitzar-la en el cas de de vegades; motivar males lectures en el cas dels signes d’interrogació).

4.1    Professionals de la llengua a favor de ¿…?

4.1.1   De Barcelona (2010) a Palma (2011)

Comentarem tres efectes de la proposta de la Secció Filològica de 1993: respostes entre els professionals de la llengua (§4.1), debats en internet (§4.2) i impuls a defendre normes sense argumentar (§4.3).

No conec cap article de periòdic que haja defés el document de 1993 de la Secció Filològica, potser perquè dedique poc de temps a la premsa i mitjans semblants. En canvi, m’han arribat al llarg dels anys diversos articles que qüestionen la voluntat de suprimir el signe d’interrogació i d’exclamació al principi de l’oració. Eixe contrast podria estar vinculat al fet que el document de la Filològica no aporta argumentacions (necessàriament lingüístiques), de manera que u pot estar racionalment en contra, però difícilment a favor. En este apartat (§4.1), comentaré quatre articles que han insistit en la necessitat de practicar els signes d’entonació al principi de l’oració.

En el 2010, el català Albert Pla Nualart escrivia un article curt però incisiu, des del títol: «¿Està ben escrit això que he escrit?». Sense posar el signe d’interrogació al principi del títol, ho llegim com a una oració enunciativa.

En el contingut, Pla Nualart fa notar que l’oposició al signe inicial no era el resultat d’un factor lingüístic objectiu, sinó l’efecte d’haver supeditat la llengua a un prejuí («Barrejar el seu ús amb qüestions d’identitat és haver perdut el nord»). I ho justifica amb estes paraules: «Si fóssim pescadors i el poble veí descobrís un sistema de pesca millor, no copiar-lo argüint motius de tradició i identitat seria, literalment, estúpid».

Al cap d’un any, el mallorquí Jaume Corbera (2011) publicava tres articles amb informació històrica, que he incorporat a este treball (creació dels signes d’interrogació, §2.1, 1; evolució de l’Acadèmia del castellà, §2.3). També he reproduït un principi de la normativa (forma part de la interferència rebutjar constituents propis perquè coincidixen amb el castellà, §3.1.2, 7).

Corbera posa en primer lloc la comunicació: «la realitat és que el punt d’interrogació inicial (¿) (no tant el d’exclamació) és ben útil en l’escriptura catalana i facilita molt al lector la identificació de la frase interrogativa». Com a conseqüència de fer prevaldre la comunicació, el lingüiste mallorquí es posa al costat de Solà: «La proposta de Solà em pareix la millor, la més clara i més fàcil, i per això la més convenient: posar sempre els dos signes, independentment de la llargària, sempre subjectiva».

Corbera acaba recordant que «una obra tan important com la Gramàtica del català contemporani (2002) fa servir sempre els signes d’interrogació i d’admiració al començament i al final de la frase, per curta que sigui».

4.1.2   De Barcelona (2011) a València (2017)

En el mateix any que el lingüiste mallorquí publicava els seus articles (2011), Robert Navarro informava, en un diari barceloní molt diferent de Ara (La Vanguardia), que havia llegit malament l’oració «Estem disposats a viure d´acord amb les nostres possibilitats?» perquè no tenia el signe interrogatiu inicial, i afegix que això li passa «molt sovint».

Després de constatar errors en la comunicació, passa a la causa: «hi ha un munt de llengües que disposen d´artificis per a assenyalar des del principi que la frase en qüestió és interrogativa: el canvi en la forma verbal, la diferent col·locació de verb i de subjecte, i fins i tot una partícula pròpia (esperanto [per tant, com el llatí])». En canvi, «el català no es troba en aquesta situació». Això comporta que «no es tracta de cap imitació del castellà».

Com Pla Nualart, Robert Navarro opina que no hauríem d’incórrer en l’equivocació d’apel·lar a la identitat prescindint de les estructures de la llengua. Diu: no es tracta «de fer del català una llengua més europea prescindint d´aquest signe». Al·ludix a Solà («una opinió tan autoritzada com la de Joan Solà»), i demana una defensa del signe interrogatiu al principi de l’oració: «caldria fer una campanya a favor del signe esmentat [¿]».

Notem que cap dels tres autors comentats apel·la a la GNV (2006), a pesar que conté la normativa lingüística oficial en el territori valencià (que és la tercera part de la llengua, tant geogràficament com demogràficament). Encara que, ben mirat, eixe comportament no és estrany: si hi han professionals valencians que miren la Secció Filològica i ignoren l’Acadèmia, ¿per què l’haurien de considerar autors balears i catalans? Això no obstant, esperem que canvie eixa actitud pel bé de tots. De fet, hi han professionals catalans que ja tenen en compte com actua l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (com ara Albert Branchadell).

Al cap d’uns quants anys, serà un valencià qui parlarà sobre el tema. És molt recomanable la lectura de l’article de Josep Lacreu (2017), del qual he poat repetidament en este treball (substitució del criteri de la llargària per les necessitats dels lectors, §2.2; el canvi de jerarquia que introduïx Sanchis Guarner, §2.6; reacció de la Filològica davant de Solà, §3.1.1, 6; els lectors són centrals per a l’humanisme, §3.1.1; davant de les llengües de l’entorn, ni imitació servil ni separació pueril, §3.1.2; actuació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en la seua versió dels escrits religiosos, §3.2).

El cap de la Unitat de Recursos Lingüístics de l’Acadèmia comença reflexionant filosòficament; i, enfront del dogmatisme, expressa un desig de qui és autocrític: «benvinguts siguen els dubtes si ens ajuden a remoure les idees ancorades en la inèrcia derivada de la simple rutina de fer les coses d’una manera determinada per l’única raó que sempre s’han fet així».

Després d’un preàmbul que aplicarà posteriorment als signes d’interrogació, explica l’origen d’eixos signes, l’evolució gramatical en castellà, i de quina manera Fabra, «amb la voluntat de separar-se d’esta innovació del castellà», establí el criteri de la llargària. Davant d’eixa actuació, nota «l’enorme paradoxa» que hi ha: «per a separar-se del castellà modern recorre a les pràctiques més imprecises del castellà antic. Tot castellà, al cap i a la fi».

Com a alternativa, «cal destacar ineludiblement les aportacions de Joan Solà a este debat». I, «per a qui no sàpia qui és Joan Solà», el descriu. Tingam en compte que els articles de Lacreu tenen com a destinataris els lectors d’un periòdic de la ciutat de València, Levante. El Mercantil Valenciano (encara que potser no són escassos els llicenciats valencians en «Filologia Catalana» que no coneixen intel·lectualment el lingüiste del Segrià). Entre les característiques que Lacreu descriu de Solà, en destacaria dos: «fou un dels lingüistes més incisius del segle XX»; i, «lleidatà militant, fou dels primers membres de l’IEC que visitaren l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, amb una actitud oberta i dialogant».

Lacreu (com Pla Nualart, com Corbera, com Navarro, com jo) es proposa «recuperar les seues aportacions i intentar revitalitzar-les». L’article magnífic de Lacreu acaba homenatjant a Solà: el seu mestratge seguix incidint en el present (1a), encara que no hauríem de tirar coets (1b):

1. Solà en els nostres dies: cara i creu segons Lacreu (2017)
   1. «El magisteri de Joan Solà, afortunadament, no caigué en sac foradat. Almenys en esta qüestió, molts mitjans de comunicació han seguit les seues sàvies ensenyances. Els proporcione tot seguit una ràfega de citacions recentíssimes de diaris catalans que permeten constatar el grau d’implantació d’aquella proposta:
      1. “¿Per què no deixem de banda la teatralitat gairebé obscena de simular que tots ens avenim? […] Però, ¿i els no independentistes? ¿Veiem la tele? ¿Ningú s’atreveix a dir ni piu? ¿Por?…” (Xavier Sardà, «Crits i murmuris del procés», El Periódico de Catalunya(16-07-2017).
      2. “¿Com es menja, aquesta incongruència?”, Quim Monzó, «Importància de la tipografia que fas servir», La Vanguardia(16-07-2017).
      3. “¿L’aposta definitiva per l’excepció reforça o debilita l’independentisme?”, Josep Ramoneda, «Excepció», Ara(16-07-2017).
   2. »Però no creguen tampoc que tots els mitjans seguixen este mateix criteri:
      1. “No el senten, Rajoy, cada dia parlant del procés, dient que el referèndum no es farà i que ens cauran les deu plagues d’Egipte damunt nostre?”, escriu Xevi Xirgo en l’article «Rajoy i el dia de la marmota», El Punt-Avui(16-07-2017).
      2. “Si la seguretat del ciutadà és la primera de les obligacions de tot govern, no seria peremptori distingir entre manifestants pacífics i activistes de la violència de carrer?”, escriu Valentí Puig en «Els dilemes de seguretat», El País(25-09-2017).»

Sense caure en un triomfalisme superficial, sí que convé notar que hi ha un fet que apunta que deu ser forta la resistència a no seguir el criteri del document de la Filològica (§3.1.1, 1). És l’actuació del Llibre d’estil de la Corporació Catalana dels Mitjans Audiovisuals. Sobre el tema dels signes d’interrogació, recomana l’ús sistemàtic en els escrits «orals» (destinats a ser llegits en veu alta, 2b); i, en els altres, «quan l’oració és llarga i complexa o quan la interrogació només afecta una part de l’oració» (2c):

2. Llibre d’estil de la Corporació Catalana dels Mitjans Audiovisuals (https://www.ccma.cat/llibredestil/)
   1. «Els signes d’interrogació serveixen per marcar l’entonació de les oracions interrogatives.
   2. »En els textos orals és recomanable posar el signe d’obertura i el de tancament, encara que l’oració sigui curta, per assegurar una entonació correcta.
   3. »En els textos escrits només posem el signe d’obertura quan l’oració és llarga i complexa o quan la interrogació només afecta una part de l’oració.»

La proposta anterior (2) ¿no implica que una institució catalana pública tan important com la CCMA no seguix el «consell» de la Filològica (§3.1.1, 1c.i)? A més, ens hauríem de preguntar si hi ha algun escrit que no estiga destinat a ser llegit. El fet que siga llegit en veu alta o en silenci és insignificant: l’única diferència és que, en silenci, no veu ningú l’error. Ara: eixa reflexió comporta que les recomanacions que la CCMC fa per als escrits «orals» (2b) són aplicables al conjunt dels escrits.

Una opinió d’Albert Branchadell també fa costat a la importància quantitativa que deu tindre el signe d’interrogació al principi de les oracions. El sociolingüiste posa el «consell» de reduir el signe d’interrogació al final de l’oració com a exemple de no complir normes de la Secció Filològica (3b):

3. Descripció que fa Branchadell (2015) de l’ús dels signes interrogatius
   1. «Els nostres mitjans de comunicació desafien diàriament aquesta autoritat i no passa res. En molts afers, la Secció Filològica ha dictat una norma que els nostres mitjans simplement no compleixen.
   2. »Un exemple: la Secció insisteix que el signe d’interrogació s’escriu després (i només després) del període d’entonació interrogativa. Si fullegem els diaris en català ens adonarem que, llevat d’un, els altres no respecten mai aquesta norma o deixen fer a cada periodista o col·laborador.»

Acabaré amb una dada de signe contrari als quatre articles comentats (de Pla Nualart, Corbera, Navarro i Lacreu). He dit que no m’han arribat articles que defenguen racionalment el document de la Filològica de 1993. En canvi, sí que he vist defenses silencioses. La Viquipèdia diu en l’entrada pregunta (https://ca.wikipedia.org/wiki/Pregunta, 2019-05-19) que  «gràficament es fa notar escrivint el signe d’interrogació, en català usualment situat al final de l’oració». En les referències, apareix la gramàtica de Fabra de 1956 i la de Badia de 1994. Però no el treball de Solà (1976). En l’entrada signe d’interrogació, els lectors veuen que el tema no està clar, però el treball de Solà seguix absent.

3.3    GIEC (2016) i OIEC (2017)

Al cap de 105 anys de ser creada, la Secció Filològica publicà una gramàtica (en el 2016; GIEC), i també una ortografia separada de la gramàtica (OIEC, 2017). L’índex de conceptes de la gramàtica no conté l’entrada signes d’interrogació (ni signe). En la part dedicada a «fonètica i fonologia», dins del capítol sobre «les categories suprasegmentals» (§5), hi ha una secció per a «l’entonació» (§5.3), que conté els exemples «Agafem la bicicleta?» i «Agafem la bicicleta!». El signe interrogatiu i l’exclamatiu només va al final, però la secció no fa cap comentari sobre el tema, ni tampoc cap remissió.

En el capítol sobre les oracions interrogatives i les exclamatives (§34), el manual només posa el signe al final, siga com siga l’oració. No he vist cap comentari ni sobre els signes interrogatius ni sobre la diferència amb el francés i les llengües germàniques. En (15b-c), he reproduït una part dels exemples que he vist:

1. La GIEC no tracta els signes d’entonació, ni en l’entonació (§5.3) ni les oracions interrogatives i les exclamatives (§34). Els posa al final, siga com siga l’oració
   1. Entonació:
      1. Agafem la bicicleta? (p. 98)
      2. Agafem la bicicleta! (p. 98)
   2.  Interrogació:
      1. Li va fer un regal? (p. 1247)
      2. Vostè coneix els avantatges d’aquest producte? (p. 1249)
      3. És el director qui t’ho ha dit? (p. 1249)
      4. Aquest informe l’ha fet el secretari? (p. 1250)
      5. Acceptes per esposa Júlia Pont i Rius? (p. 1252)
      6. Renuncieu a Satanàs, a les seves pompes i a les seves obres? (p. 1252)
   3. Exclamació:
      1. Déu hi faci més que nosaltres! (p. 1247)
      2. Si havíem quedat que t’esperaríem! (p. 1253)
      3. I que jo no ho hagi sabut veure fins ara! (p. 1270)
      4. Si els va enviar, ella, els seus fills! (p. 1274)
      5. Una gràcia que feia, la criatura! (p. 1278)

El manual d’ortografia no tracta tampoc els signes d’entonació. Quant al diccionari, no diu res en l’entrada signe. En interrogació, inclou esta informació en la tercera accepció:

«signe d’interrogació (o simplement interrogació) GRAM Interrogant». En interrogant, fa una descripció que no conté cap dada del català: «m GRAM Signe gràfic que hom posa a la fi (?), i en algunes llengües també al començament (¿), d’una oració interrogativa».

El panorama descrit comporta que, si un professional de la llengua busca què diu la normativa lingüística catalana sobre els signes d’interrogació i d’exclamació, no trobarà res en les obres que contenen la normativa que és oficial en el territori que les lleis li assignen.

3.2    La proposta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (2006)

Després del document de 1993 de la Secció Filològica, analitzarem les obres que haurien de ser realment importants: la gramàtica de l’Acadèmia (§3.2) i la de la Secció Filològica (§3.3).

Al cap de cinc anys de fundar-se, l’Acadèmia publicà la GNV (2006), la qual fa un plantejament metòdic, ja que va de les qüestions generals (signes de puntuació) a les particulars (cada classe de signe de puntuació). Mirem la definició dels signes de puntuació (1a) i la classificació (1b-c):

1. Definició del concepte general: signes de puntuació (GNV 2006: §7)
   1. «7. Els signes de puntuació. Els signes de puntuació són signes ortogràfics convencionals que permeten organitzar el discurs, indicar l’entonació, aclarir el sentit del text i evitar ambigüitats.»

Els signes de puntuació tenen tres missions. En primer lloc, representa una part de la fonètica (l’entonació), la qual està vinculada al lèxic (sola / solà), a la flexió (pensa / pensà) i a la sintaxi (El visitant que no em coneixia parlà amb tranquil·litat / El visitant, que no em coneixia, parlà amb tranquil·litat). En segon lloc, usem una lletra majúscula al principi d’un nom per a indicar que pertany al grup dels noms propis. En tercer lloc, els signes de puntuació representen conceptes de la retòrica o discurs: els signes d’interrogació, els d’exclamació, punt i coma, punt i seguit, punt i a part.

La proposta de la GNV (9a) no expressa d’una manera tan simple la finalitat dels signes de puntuació, ja que de les quatre característiques que indica («organitzar el discurs, indicar l’entonació, aclarir el sentit del text i evitar ambigüitats») dos pertanyen a l’entonació o al discurs («aclarir el sentit del text i evitar ambigüitats»»). Però convindrem que l’orientació de la definició (9) és bona. A més, una de les finalitats que expressa («evitar ambigüitats») afecta tant l’accent (pensa / pensà) com els signes d’interrogació i d’exclamació (Assistiràs demà a la reunió / ¿Assistiràs demà a la reunió? / ¡Assistiràs demà a la reunió!).

Al costat de l’orientació bona, convé notar que hi ha una paraula dubtosa: dir que l’ortografia seria convencional. En l’ortografia, és convencional com representem cada fonema, cada propietat tonal i cada característica del discurs (podríem representar la lletra p d’una altra manera; igual passa en el punt com a expressió del final d’una oració). En canvi, l’ús de cada lletra i de cada signe de puntuació respon a les propietats específiques que el definixen (amb inclusió de les lletres, excepte que una ortografia siga tan irregular, que s’haja de limitar a fixar la grafia de cada paraula). I bé, el concepte convencional és incompatible amb «propietats específiques que definixen una lletra o un signe de puntuació». Si un manual d’ortografia indica propietats i justifica usos, no usarà mai l’adjectiu convencional, ja que tot estarà definit i justificat (les irregularitats incloses, excepte que en siguen tantes, que siga impossible descriure-les en un manual).

2. Anàlisi de la definició de signes de puntuació (1)
   1. Tenen tres missions: representen una part de la fonètica (l’entonació, i), un grup de la semàntica (els noms propis, ii) i conceptes de la retòrica o discurs (iii).
      1. Entonació: està vinculada al lèxic (sola / solà), a la flexió (pensa / pensà) i a la sintaxi (El visitant que no em coneixia parlà amb tranquil·litat / El visitant, que no em coneixia, parlà amb tranquil·litat).
      2. Conceptes de la semàntica: majúscula en la primera lletra dels noms propis (fuster / Fuster).
      3. Conceptes de la retòrica: signes d’interrogació, d’exclamació, punt i coma, punt i seguit, punt i a part, majúscula al principi de l’oració.
   2. Proposta de la GNV: dos de les quatre característiques definitòries («aclarir el sentit del text i evitar ambigüitats») pertanyen a l’entonació i al discurs.
      1. Però l’orientació és bona.
      2. A més, «evitar ambigüitats» afecta l’accent (pensa / pensà) i els signes d’interrogació i d’exclamació (Assistiràs demà a la reunió / ¿Assistiràs demà a la reunió? / ¡Assistiràs demà a la reunió!).
   3. En l’ortografia, només és convencional com representem cada fonema, les propietats tonals (com ara l’accent) i les característiques del discurs (com ara el signe d’interrogació).
      1. L’ús de cada lletra i de cada signe puntuació respon a les propietats específiques que el definixen (excepte que una ortografia siga tan irregular, que s’haja de limitar a fixar la grafia de cada paraula).

Seguim avant. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua classifica els signes de puntuació segons que siguen «senzills (3a) o dobles (3b)»; no explica quina propietat fa que els signes hagen de ser dobles:

3. Classificació dels signes de puntuació: «senzills i dobles» (GNV 2006: §7.1). Els «dobles» inclouen les preguntes i les exclamacions (b)
   1. «7.1. Posició dels signes de puntuació. Els signes de puntuació senzills (coma, punt, punt i coma, dos punts i punts suspensius) s’escriuen immediatament després de la paraula anterior i separats per un espai de la paraula posterior:
      1. Les paraules del metge foren contundents: repòs, tranquil·litat i bons aliments. I a esperar, que el temps tot ho cura.
   2. »Els signes de puntuació dobles (guions, parèntesis, claudàtors i cometes, i, opcionalment, els signes d’interrogació i d’admiració) s’escriuen immediatament davant i darrere del text que inclouen. Si es tracta del signe d’obertura, va precedit per un espai, i si es tracta del signe de tancament, va seguit per un espai o per un altre signe de puntuació (v. § 7.5).»
      1. Les seues declaracions —i ara no voldria entrar en polèmiques— contribuïxen ben poc a crear un clima de concòrdia.
      2. A Callosa d’en Sarrià (la Marina Alta) es cultiven uns nispros excel·lents.
      3. Ell precisament no és una persona molt diligent en la seua faena.

La GNV posa («opcionalment», 3b) els signes d’interrogació i d’exclamació en els «dobles». En els exemples, apareixen els guionets (4b.i), els parèntesis (4b.ii) i les cometes angulars (4b.iii). Posteriorment, tracta «Els signes de pausa» (§7.3), que en són cinc (la coma, el punt i coma, el punt, els dos punts, i els punts suspensius). A continuació, venen «els signes d’entonació», que contenen els interrogatius i els exclamatius:

4. Descripció dels «signes d’entonació» (GNV 2006: §7.4)
   1. «Els signes d’entonació. Els principals signes d’entonació són els d’interrogació (¿?) i els d’admiració (¡!). Poden utilitzar-se o bé exclusivament al final del període, o bé al començament i al final, especialment en el cas que puga generar-se alguna ambigüitat.
   2. »7.4.1. Els signes d’interrogació. Els signes d’interrogació s’utilitzen per a delimitar enunciats interrogatius directes:
      1. Quants dies falten per a les vacacions?
      2. Però, ¿es pot saber on t’havies ficat? T’hem estat buscant tota la vesprada.
   3. »7.4.2. els signes d’exclamació. Els signes d’exclamació s’utilitzen per a delimitar enunciats exclamatius directes o associats a interjeccions i onomatopeies:
      1. ¡Vés-te’n ara mateix d’esta casa!
      2. Oh! Quina sorpresa!»

Abans d’analitzar la proposta, recordem que, si volem justificar l’ús d’un signe o de dos en les oracions interrogatives i les exclamatives, el lloc adequat no és l’ortografia, sinó el de Fabra (1956: §111): l’estudi de les oracions enunciatives, interrogatives i exclamatives.

Les nostres gramàtiques usen sovint el nom «signes d’admiració» (com en 4a). Però les oracions de què parlem també poden expressar ràbia i reprovació: ¡T’enrecordaràs tu de mi! La propietat que tenen en comú és ser exclamatives, nom que la mateixa GNV usa en (4c).

Com podem comprovar, la GNV permet que cada u actue com trobe preferible: o posant els signes d’entonació només al final de l’oració; o posant-los al principi i al final; o posant-los al final i, «en el cas que puga generar-se alguna ambigüitat» (4a), també al principi. Si prescindim de la realitat, podríem objectar que eixa proposta és massa ampla. Però, si tenim en compte el document de la Secció Filològica de 1993 (§3.1.1, 1), convindrem que la norma de (4a) comporta una divergència clara.

5. Anàlisi de la GNV (2006)
   1. Intenta actuar metòdicament (1 i 3).
      1. Hi ha alguna limitació en la definició dels signes de puntuació (2).
      2. No explica de què depén que un signe de puntuació siga «doble» (3).
   2. Preguntes i exclamacions.
      1. Permet posar els signes d’entonació només al final de l’oració, o al principi i al final (o bé sempre, o bé «en el cas que puga generar-se alguna ambigüitat», 4a).
      2. A la vista del document de la Filològica (§3.1.1, 1), cal deduir que hi ha una divergència clara.

Per una altra banda, Lacreu (2017) observa que la institució posa sistemàticament els dos signes en la versió valenciana que ha fet d’escrits religiosos:

6. L’Acadèmia usa, sistemàticament, els dos signes en la seua versió dels escrits religiosos (Lacreu 2017)
   1. «Tot i això, val a dir que en els textos religiosos que ha publicat la institució normativa (que són, tinguem-ho present, textos escrits per a ser llegits en veu alta) s’ha recorregut a l’ús dels signes dobles:
      1. ¿Què diuen les Escriptures, germans? (Diumenge primer de Quaresma)
      2. ¡Oh Déu!, / que uniu els cors dels fidels en un mateix anhel (Celebració de la missa).»