Arxiu de la categoria: Grau de coherència de la teoria i de la normativa en la GIEC (2016)

Epíleg a les reflexions sobre la Gramàtica de l’IEC (2016)

¿Com deu ser la gramàtica d’una institució normativitzadora?

  1. Entenedora per als lectors de cultura mitjana.
    1. Exigència: definir els conceptes lingüístics usats a mesura que ixen.
  2. Constatar i explicar les estructures de la llengua estudiada.

 

La GIEC i els antecessors (Fabra, Marvà, Moll, Sanchis Guarner, Badia)

  1. Separacions negatives.
  2. Separacions: no es constaten (ni, per tant, es justifiquen). No milloren la teoria

Epíleg. Les gramàtiques de les institucions normativitzadores i la GIEC (2016)

La majoria dels meus treballs solen tindre la finalitat d’entendre estructures de la llengua, siga per a rectificar normes errònies del passat, siga per a defendre’n, o siga per a fer propostes noves. En els tres casos, vaig per camins que, des de la perspectiva dels parlants, són constructius. En canvi, a causa del resultat a què hem arribat el capítol dedicat a la GIEC (2016) és fonamentalment negatiu (§8). Davant d’eixe mal gust de boca, he pensat que covenia acabar el llibre reflexionant sobre un tema atractiu (i positiu): com haurien de ser les gramàtiques que estan al servici d’una normativa lingüística.

Al meu entendre, les institucions normativitzadores tenen tres obligacions bàsiques. La primera és escriure gramàtiques que puguen entendre els lectors de cultura mitjana amb interés per la seua llengua. Això exigix que les gramàtiques siguen pedagògiques; i, per a assolir eixa característica, el manual ha de definir els conceptes lingüístics que ha d’aplicar. La definició s’ha de produir abans d’usar el concepte en una argumentació. Un concepte no definit és una incògnita per als lectors, i amb incògnites no podem aclarir i entendre constituents i estructures d’una llengua. Voldria observar que no estic demanant objectius inassolibles. En Saragossà (2003), he intentat practicar eixa actuació.

Al costat de ser pedagògica, la segona obligació d’una acadèmia lingüística és procurar constatar i explicar estructures de la llengua estudiada, de manera que els lectors avancen significativament en la comprensió de la comunicació. Actuar d’eixa manera equival a contribuir en la formació intel·lectual dels lectors, que és un deure de tota institució pública (sobretot si tracta fets humans, condició que exigix a la institució ser humanista).

Recorrent a argumentacions, la tercera obligació és proposar normes. La normativa deu ser com la teoria: útil per als lectors. Diria que satisfem eixa exigència quan les normes tenen una de la quatre finalitats següents. La primera és coordinar les parts d’una llengua. La segona finalitat és solucionar dubtes o vacil·lacions dels parlants. El tercer objectiu de les normes és donar suport a evolucions que han produït els parlants, i de les quals algú ha dubtat. Finalment, una norma pot oposar-se a una evolució que tinga més efectes negatius que positius.

En la majoria de lectors, si una gramàtica complix les tres obligacions descrites, i si les normes satisfan les quatre finalitats indicades, crec que la lectura de la gramàtica conforma i expandix un sentiment: sentir molta satisfacció en la lectura, la reflexió i l’assimilació de la lectura.

  1. ¿Quines són les primeres obligacions de la gramàtica d’una institució normativitzadora? Una proposta
    1. Primera: escriure gramàtiques entenedores per als lectors de cultura mitjana.
      1. Exigència: definir els conceptes lingüístics usats.
    2. Segona: constatar i explicar estructures de la llengua estudiada.
      1. Efecte en els lectors: avançar en la comprensió de la comunicació.
      2. Està dins de la formació intel·lectual dels lectors, deure de tota institució pública.
    3. Tercera: exposar normes fonamentadament.
    4. La normativa deu ser com la teoria: útil als lectors. Proposta: quatre finalitats de les normes.
      1. Primera: coordinar les parts d’una llengua.
      2. Segona: solucionar dubtes o vacil·lacions dels parlants.
      3. Tercera: donar suport a evolucions de què algú dubte.
      4. Quarta: oposar-se a una evolució amb més efectes negatius que positius.
    5. Si una gramàtica complix les obligacions descrites (a-c) i les normes satisfan les finalitats indicades (d), la lectura probablement conformarà i expandirà un sentiment de satisfacció.

Certament, en la confecció de la GIEC (2016) han intervingut moltes persones, les quals han desplegat un treball immens durant vint anys; i el procés ha acabat en una gramàtica materialment impactant. Però, per a ser fructífera, una gramàtica s’ha d’assentar en una bona fonamentació i s’ha de guiar per una bona orientació. Les anàlisis desplegades en el capítol 8 fan pensar que es podrien tractar les dades empíriques que conté la GIEC (2016) d’una manera més explicativa (el plural de germans i de hòmens, i les flexions verbals, §5).

Quant a la teoria, les llengües les fem les persones i, com a conseqüència, la teoria lingüística ha de poder exposar-se d’una manera «clara i senzilla» (com vol Cabré, §2, 2a). En canvi, hem trobat una quantitat significativa d’anomalies metodològiques en la teoria que hem analitzat (§3: estructuració de la gramàtica; §4.1: fonaments de la morfologia; 8.4.2: fonaments de la sintaxi). Si eixes característiques reapareixen en la resta de la teoria de la GIEC, hauríem de deduir que és factible explicar els conceptes d’una manera més coherent i més clara.

En els resultats poc positius, insistiria en les separacions que hem trobat entre la GIEC (2016) i els predecessors (les gramàtiques de Fabra, Marvà, Moll, Sanchis Guarner, Badia), com ara en els quatre exemples indicats en (2a). Eixa actuació fa pensar en l’anomenada «lingüística moderna» (Saussure 1916, Sapir 1919, Hjelmslev 1928, Bloomfield 1933), la qual trenca repetidament amb la lingüística històrica.

Les separacions es fan en general sense constatar-les, absència que impedix justificar-les. Si eixes actuacions milloraren la teoria, no hi hauria res a dir. Però hem trobat diverses voltes que la fan retrocedir, com ara en els tres exemples de (2b).

  1. La GIEC i els antecessors (Fabra, Marvà, Moll, Sanchis Guarner, Badia)
    1. Separacions negatives.
      1. Estructuració de la gramàtica (§3, 2-4).
      2. La morfologia seria la part bàsica, i inclouria la formació de paraules (§4.2, 3a.iii).
      3. També formarien part de la morfologia els pronoms i els pronoms àtons (§4.2, 8c i 9).
      4. La coordinació i l’oració composta anirien al principi de la sintaxi (§4.3, 16a).
    2. Separacions: no es constaten (ni, per tant, es justifiquen). No milloren la teoria.
      1. Mescla de la flexió i la formació de paraules (§3, 4).
      2. Posar la morfologia o flexió davant de la sintaxi (§4.2, 7c).
      3. No seguir el camí «oració simple + coordinació + oració composta» (§4.3, 16a).

El resultat és un manual que pareix molt teòric, però que convindria estudiar en quin grau contribuïx a entendre la comunicació lingüística i, com a conseqüència, soluciona (amb explicacions) problemes de la normativa lingüística. Des del punt de vista dels lectors, les anomalies descrites no combaten la mania (comprensible) que moltes persones senten contra les gramàtiques.

En 1968, seguint un lingüiste que es preocupava per la didàctica (Hans Glinz) Gabriel Ferrater (1981: 14-15) digué que, al llarg del segle xx, hi havia hagut un «deteriorament» progressiu de «l’ensenyament elemental» de la gramàtica. La meua opinió és que l’evolució que s’ha produït després de la reflexió de Ferrater no ha portat cap a la millora en el cas dels conceptes lingüístics que són necessaris en l’ensenyament elemental i mitjà (especialment els sintàctics: adjectiu, modificador o «complement», pronom, subjecte, objecte directe, etc.). De fet, la situació pedagògica actual podria ser pitjor que la que hi havia en 1968.

Es podria estudiar eixa possibilitat comparant una gramàtica d’aleshores (com ara la d’Enric Valor de 1977, que té 328 pàgines) i la GIEC (2016). Certament, en la gramàtica de Valor hi han absències i anomalies teòriques. Però una persona de cultura mitjana aprén llengua treballant eixe manual. A més, faig eixa afirmació fonamentant-me en la meua experiència, ja que quan es publicà la gramàtica de Valor de 1973 la treballí tema a tema (aleshores, encara no havia anat a la Facultat de Filologia, ni havia estudiat lingüística). I bé, algun lingüiste (o algun pedagog) podria investigar què passa quan un parlant de cultura mitjana intenta portar a la pràctica l’objectiu de llegir reflexivament la GIEC (o la Gramàtica essencial).

 

He completat este estudi i el citat al principi («Absència d’obres institucionals de la Secció Filològica durant dècades: causes i efectes») reflexionant sobre quatre temes més:

  1. Com valora la Secció Filològica la seua ortografia
  2. Com hauríem de tractar els parlants (i com els tracta algun document de la Secció Filològica).
  3. Com s’ha relacionat la Secció Filològica amb l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.
  4. Anàlisi de l’acord entre les dos institucions i la Universitat de les Illes Balears (2020).

 

El resultat és el llibre:

Valencià i català: noms i acadèmies per a una llengua (València, Editorial Àrbena, 2020).

En la presentació, expose les idees més destacades del llibre:

https://www.youtube.com/watch?v=OOCbVjMt35k&t=2831s

 

Disponible en llibreries (distribuïdora Enlogística, 960641951, pedidos@enlogistica.com) i en Àmazon.

 

 

Gramàtica de l’IEC (7): bibliografia (absència) i conclusions

Un bon entrebanc per al debat (i per a l’anàlisi):

la gramàtica de la Secció Filològica (2016) no diu: qui va establir cada norma; en quines raons es fonamentava; i si les raons són coherents i adequades.

Això afavorix els dogmes i, correlativament, dificulta la pràctica del consell humaniste:

¡Atreviu-vos a saber!

6      Absència de fonamentació bibliogràfica de cada norma

Fora dels inicis d’una disciplina, no és exagerat dir que, sense bibliografia, no hi ha ciència. En la normativa, hauria de ser indispensable citar qui ha proposat una norma i, sobretot, per quines raons l’ha proposada. En canvi, són moltes les gramàtiques que focalitzen la normativa i no citen bibliografia. No cal dir que eixa situació facilita l’aparició de dogmes (igual que l’absència d’obres institucionals, §2.1, 2b). A més, el fet de citar bibliografia també aporta una informació útil: saber quines obres un autor no ha tractat i, en canvi, hauria d’haver analitzat.

La GIEC afirma que ha tingut en compte molta bibliografia (1a). Però informa que no en cita per a no dificultar la lectura i per a evitar la parcialitat (1b). En el futur, potser farà una relació bibliogràfica classificada temàticament (1c).

  1. Font de la GIEC: «una bibliografia ingent»
    1. «Per a l’elaboració d’aquesta gramàtica s’ha consultat una bibliografia ingent, fent una atenció especial tant als treballs més influents en l’estudi de la gramàtica com als que han tingut més difusió en l’ensenyament i la divulgació de la llengua catalana. […]
    2. »No és viable citar a cada pas el copiós pertret de fonts sobre una qüestió, perquè podria dificultar la lectura [i] qualsevol selecció de les fonts bibliogràfiques resulta forçosament subjectiva i limitada, i pot posar en qüestió l’equanimitat que s’exigeix a una obra d’aquestes característiques. […]
    3. »Està previst que una futura edició en línia pugui incorporar una relació bibliogràfica extensa i classificada temàticament que cobreixi, encara que sigui parcialment, aquesta mancança.» (GIEC, p. xxix-xxx)

No pareix que el fet de trobar una font torne difícil la lectura. I, si citem el creador d’una norma o qui proposa una variació, poca parcialitat hi haurà. Siga com siga, la conseqüència inevitable de l’actuació descrita (1) és no vincular cap norma a cap obra.

La fonamentació de cada norma en com a mínim un treball hauria impulsat a posar la normativa de la Secció Filològica en el camp de l’objectivitat i el debat racional: en definitiva, en el camp de la ciència. Cal dir que classificar treballs temàticament (1c) no és igual que dir qui és l’autor d’una norma, en què s’ha fonamentat i en quin treball ho ha exposat.

Per una altra banda, la fonamentació de cada norma també hauria permés constatar si les propostes de Moll i de Sanchis (i en general dels autors externs al Noucentisme) eren tingudes en compte. Les propostes i, sobretot, la perspectiva. En canvi, el camí practicat aparta tots eixos beneficis.

 

7      Conclusions sobre la GIEC (2016)

He fet la part sobre la GIEC (2016) per peticions (§1), probablement perquè consideraven que l’OIEC (2017) podia ser una obra poc consistent, però que no ho seria la gramàtica. Per a acostar-nos a un manual de 1.400 pàgines, hem buscat temes pertinents. En la declaració d’intencions (§2), hem trobat unes mires positives, sobretot estes tres: posar la descripció i l’explicació de les dades empíriques en la base de la gramàtica; intentar sistematitzar; i buscar ser clar i senzill (§2, 1-3).

Això no obstant, no hem trobat eixes característiques en l’estructura de la gramàtica (§3). La Filològica diu que la seua estructura és «l’habitual», afirmació que no coincidix amb la realitat. La qüestió central és que s’aparta dels predecessors sense millorar la teoria (ajunta en la «morfologia» la flexió –que està dins de la formació de l’oració– i la formació de paraules –que està fora–). L’actitud de separar-se dels precedents sense constatar-ho (i, per tant, sense justificar-ho) l’hem trobada diverses voltes. (Al final de §3, hi ha una síntesi que remet al lloc que tracta cada qüestió; l’actuació es repetix en §4.2, §4.3, §5.1 i §5.2).

En els fonaments teòrics de la GIEC (§4.2 i §4.3), hem topat amb anomalies significatives, com ara les quatre següents: posar «els accidents gramaticals» per davant de «les categories gramaticals»; incloure els pronoms i els pronoms àtons en la morfologia; col·locar el final de la sintaxi (la coordinació i l’oració composta) al principi; presentar la delimitació de la sintaxi com a definició de l’oració. També convé destacar l’anomalia de voler definir la morfologia i el verb amb conceptes lingüístics no definits prèviament.

El resultat és que, encara que la GIEC (2016) pareix molt teòrica, els lectors no entenen les parts que hem analitzat. De fet, la descripció de les anomalies metodològiques ens ha permés entendre per què no podíem comprendre les citacions.

En l’estudi de constituents concrets per a intuir com actua la gramàtica, hem trobat un factor positiu en el plural de germans (la GIEC fa una descripció estructural del plural, §5.1). Hauria sigut positiu posar eixe plural en el món romànic, i vincular estructuralment germans i hòmens. Hem notat que la gramàtica no planteja dos problemes, u dels parlants (causa dels qui diuen camion) i u de les normes (el fet d’haver exclòs en el DGLC formes populars, com ara divà, orangutà). En les flexions verbals (§5.2), no hem trobat cap factor positiu.

Quant a la fonamentació bibliogràfica de les normes (§6), és obvi que l’absència no pot ser positiva.

 

Publicat en el llibre: Valencià i català: noms i acadèmies per a una llengua (València, Editorial Àrbena, 2020). Disponible en llibreries (distribuïdora Enlogística, 960641951, pedidos@enlogistica.com) i en Àmazon.

 

 

Atreviu-vos a saber. Gramàtica de l’IEC (6): Models de la flexió verbal

Una visió global:

Detall: ¿a quina flexió verbal pertany el verb que en la llengua clàssica tenia la forma venir?

Marc: ¿de quins factors depenen a) que tingam tres flexions verbals; b) el model de cada una?

Sanchis Guarner (1950: §169) ho digué, però ni la gramàtica de l’Acadèmia (GNV 2006) ni la de la Secció Filològica (GIEC 2016) ho expliquen.

Una de les obligacions dels lingüistes de les universitats ¿no hauria de ser incorporar les aportacions dels predecessors?

L’absència de teoria (objectiva i aplicable) fa que, per a distribuir els verbs per les flexions, les gramàtiques no miren les dotzenes de formes de la flexió d’un verb, sinó només l’infinitiu. Efectes negatius d’eixa actuació:

  1. Diuen que, en el model de la tercera flexió (preferir i 950 verbs més), hi haurien dos models («el pur» i «l’incoatiu»), cosa uncoherent.
    1. La contradicció deriva de prendre una trentena de verbs irregulars (sentir, cosir, etc.) com a un model.
  2. No expliquen que, des de la llengua antiga, estem construint un model de la segona flexió, que té dos estructures:
    1. {bec / que bega / beguí / que begués o beguera / begut / (beguent)}.
    2. {beure / beuré / beuria}.
    3. Eixe procés ha fet regularitzar dotzenes d’infinitius, que s’han separat de la forma que coincidia inicialment amb la del castellà: si és trauré i trauria, canviem traer per traure.
    4. No diuen tampoc que cap llengua romànica ha creat eixe model.
  3. Presenten els verbs regulars de la segona flexió (entendre i dotzenes més) com a irregulars, i diuen que serien el model verbs que es representen a ells mateixos (perdre) o poc més (batre, aplicable poc més que a fotre).
  4. Posen venir en la tercera flexió, ja que l’infinitiu s’acabaria com preferir.
    1. Però l’antic venir té 31 formes de la segona flexió (vinc, i els temps de que vinga, vinguí, que vinguera, vindré, vindria, més venia).
    2. En canvi, només en té 4 de la tercera flexió (venim, veniu, venint i venir).
  5. En eixe procés de prendre els peus com al cap i el cap com als peus, diuen que venir seria preferible a vindre.
    1. Però la regularització de l’infinitiu (traer > traure) explica la regularització de vindre (de vindré i vindria, creem vindre, i ens separem del castellà venir).
    2. Els valencians començàrem a dir vindre en 1459, i hui en dia conserva venir una minoria en reducció.

Notes.

  1. El capgirament de la segona flexió verbal el començà Fabra (1918: §74 i §75), que tria com a model perdre; i, correlativament, presenta els verbs regulars com a irregulars.
  2. El gramàtic barceloní Ballot (1813: 42-48) actuava d’una manera objectiva i estructural: hi haurien quatre grups diferents, tres que pertanyen al model que estem creant (entendre, conéixer i meréixer) i u que representa el model que tenia el llatí (témer).
  3. El gramàtic de Vila-real Nebot (1894: 60 i 69-92) precisa el camí de Ballot: el model seria vendre; però, com que en la segona flexió hi han encara particularitats en les formes descendents de les llatines (cinc del present i les sis del pretèrit imperfet), descriu sis grups particulars, cinc que pertanyen al model que estem construint (estendre, creure, nàixer, poder i dur) i u que representa el manteniment del model del llatí (prometre).
  4. D’acord amb la visió estructural que tenia, Nebot (1894: 74) va posar els verbs tindre i vindre en la segona flexió.

5.2    Un exemple de la flexió verbal: els models

En el punt anterior, hem tractat una de les tres classes bàsiques de noms en valencià-català (els acabats en vocal tònica, §5.1, 2a.iii). Ara, comentarem el punt de partida de la flexió verbal, que conté tres incògnites: 1) quants models o «conjugacions» tenim; 2) què determina el model de cada una; 3) quin criteri permet deduir a quin model pertany un verb. Sanchis Guarner (1950) contestà a la pregunta central (què determinada el model d’una flexió, 1b.i).

  1. Les tres primeres qüestions de la flexió verbal
    1. Quants models o «conjugacions» tenim, què determina el model de cada una, i quin criteri permet deduir a quin model pertany un verb.
    2. Sanchis Guarner (1950: §169) contestà a la pregunta central:
      1. «Conjugacions regulars són els grups constituïts per una quantitat relativament gran de verbs, la flexió dels quals es fa amb idèntiques desinències.» Sanchis Guarner (1950: §169)

La proposta del gramàtic valencià significa que el tema que comentem és purament empíric: hem de flexionar verbs; i, a partir de les formes que anem constatant, deduirem quantes flexions tenim i quin és el model de cada una. Com ara, si hi han molts verbs que fan el pretèrit imperfet en -ava (pensava) i molts en -ia (preferia, entenia) començarem a sospitar que tenim dos flexions diferents; i, flexionant el grup de preferir i entendre, trobarem que responen a dos grups diferents (enten-c però prefer-ix-c). En total, tres flexions verbals (i el model de cada una). Quant a la distribució dels verbs, un verb serà d’una flexió (o model) si les seues formes (vora el centenar) són del tot o majoritàriment d’eixa flexió.

  1. Quantitat de flexions i model de cada una
    1. Depén de fets empírics.
      1. Flexionant verbs, trobarem divergències (molts verbs fan el pretèrit imperfet en -ava, pensava; una part en -ia, preferia, entenia): dos flexions.
      2. Flexionant el grup de preferir i entendre, enten-c però prefer-ix-c.
      3. Seguint per eixe camí, obtenim tres flexions verbals i el model de cada una.
    2. Un verb és d’una flexió (o model) si les seues formes (vora el centenar) són del tot o majoritàriament d’eixa flexió.

La GIEC (2016) actua de la forma següent:

  1. GIEC (2016: §9.2.3)
    1. «En català diferenciem tradicionalment tres conjugacions verbals. La tercera conjugació, així mateix, presenta dues subclasses: la conjugació pura i la conjugació incoativa.»
      1. I: cantar, mirar, parlar, caminar
      2. II: batre, témer, voler, dir
      3. IIIa (pura): dormir, sentir, collir
      4. IIIb (incoativa): servir, patir, seguir
    2. «Pertanyen a la primera conjugació els verbs que presenten un infinitiu acabat en -ar, i a la tercera els que tenen un infinitiu acabat en -ir
    3. Els «models de conjugació» apareixen en §9.7.

¿Com s’establixen les flexions que tenim? L’única fonamentació que he trobat és la «tradició» (3a). Això significa que no hi ha teoria, i que l’aportació de Sanchis Guarner (1b) és absent. Quant a la distribució dels verbs, la Filològica no mira el conjunt de formes de la flexió d’un verb, sinó només l’infinitiu (3b).

  1. Anàlisi de l’actuació de la GIEC (3)
    1. No hi ha teoria (3a), i l’aportació de Sanchis Guarner (1b) és absent.
    2. Distribució dels verbs: mirant només una forma, l’infinitiu (3b).

L’absència de teoria impedix contestar a esta pregunta: ¿és possible que en la tercera flexió n’hi hagen dos (la «pura», dormir, i la «incoativa», servir, 3a.iii-iv)? Contestarem a la pregunta amb l’aportació de Sanchis Guarner i amb les dades de Sifre (2004: 141). El lingüiste de Castelló informa que la primera flexió té 8.661 verbs; la segona (que és morta) 349; i la tercera 934. D’eixos 934 verbs, n’hi han més de 900 que actuen de la mateixa manera, i una vintena s’aparten del model. Amb eixa proporció, més que parlar d’una segona flexió «pura», caldria considerar que es tracta de verbs irregulars, que els parlants tendixen a regularitzar aplicant-los el model de la tercera flexió (ells acuden > acudixen) o el de la segona (en el valencià general, jo cus > jo cusc) o la primera (en català i en el valencià del nord, jo cus > jo cuso).

Resumim. L’absència de teoria facilita la reproducció d’una actuació incoherent: dir que, dins d’un model o flexió, hi haurien dos models («el pur» i «l’incoatiu», 3a.iii-iv). En canvi, la teoria no solament desfà la incoherència, sinó que permet explicar com actuen els parlants (tendint a regularitzar els verbs irregulars de la tercera flexió). Com a detall, notem que la Filològica posa els verbs irregulars («els purs», 3a.iii) davant dels regulars («els incoatius, 3a.iv).

  1. Primer efecte de l’absència de teoria (3a) i de no considerar l’aportació de Sanchis Guarner (1b): en un model, n’hi haurien dos
    1. ¿És possible que en la tercera flexió n’hi hagen dos (la «pura», dormir, i la «incoativa», servir, 3a.iii-iv)?
      1. Sifre (2004: 141): primera flexió, 8.661 verbs; segona (que és morta), 349; tercera, 934, dels quals una vintena s’aparten del model.
      2. Són verbs irregulars, que els parlants tendixen a regularitzar (model de la tercera flexió: ells acuden > acudixen; de la segona, valencià general: jo cus > jo cusc; de la primera, català i valencià del nord, jo cus > jo cuso).
    2. La teoria desfà la incoherència i explica com actuen majoritàriament els parlants:
      1. Regularitzant els verbs irregulars de la tercera flexió.

La falta de teoria ha permés que perdure un error més greu. Per a exposar-lo bé, parlarem primer del francés. La lingüística francesa considera que la seua segona flexió és la de servir, i col·loca en la seua tercera flexió «verbs irregulars»: els nostres de la segona (entendre) i els irregulars de la tercera (com ara dormir). En (6b.i), he posat com descriu la tercera flexió verbal francesa Grevisse (1939). D’una manera semblant actua l’occità (6c).

  1. Flexions verbals en francés (b) i en occità (c)
    1. Primera: com la nostra (pensar / penser).
      1. Segona seua: la nostra tercera (servir / finir).
    2. Tercera: verbs irregulars, integrats per la nostra segona (entendre) i els nostres irregulars de la tercera (com ara dormir).
      1. «3e Groupe : Verbes irréguliers, à radical variable. Ce groupe, qui ne comprend que des verbes anciens, venus pour la plupart directement du latin, ne présente pas de systeme régulier de formes et de désinences. Il compte une trentaine de verbes dont l’infinitif est en -ir (mais n’intercalant pas -iss- à certaines formes), une trentaine dont l’infinitif est en -oir et une certaine dont l’infinitif est en -re; ces verbes ont pu se maintenir grâce á l’usage fréquent que la langue en a fait.» (Grevisse 1939: §662)
    3. Alibèrt (1935: 96): «conjugasons»: 1a.: donar; 2a.: causir; 3a.: voler.

L’actuació del francés actual és la que tenia el valencià-català primitiu: un conjunt de verbs sense una actuació que destacara i, per tant, sense model. Però el fet és que, al llarg de la història, hem anat construint un model pràcticament regular per a eixe conjunt de verbs irregulars. Per a assolir l’objectiu, hem desplegat dos mitjans. De la primera persona del present d’indicatiu (entenc), hem creat el present de subjuntiu (que jo entenga), el pretèrit perfet (entenguí) i l’imperfet de subjuntiu (que jo entenguera): de 42 formes «simples», 19 (quasi el 50%).

Per una altra banda, hem unit l’infinitiu al futur i el condicional. Eixa vinculació ha fet canviar molts infintius, de manera que ens hem separat del castellà ({traer > traure, trauré, trauria}, {valer > valdre, valdré, valdria}, etc., etc.). Hem passat de la terminació er tònica (traer) a la terminació àtona re, que actualment apareix en més del 90% dels verbs.

En la segona estructura, tenim 13 formes. Del llatí, només queden 11 formes (cap al 25%): 5 del present i 6 del pretèrit imperfet. Ací, no comentaré el participi i el gerundi. En Saragossà (2003: §6.3.8), vaig descriure el model de la segona flexió.

En la segona flexió, ¿quants verbs actuen com acabem de descriure? El percentatge podria no ser inferior al 80%. En (7e), he posat 28 verbs, distribuïts en els dos grups més importants (els acabats en -dre i en -ure).

  1. Valencià-català primitiu: com el francés actual
    1. En la segona flexió (entendre), teníem un conjunt de verbs sense una actuació que destacara.
      1. Efecte: no tenien model.
      2. Però, al llarg de la història, hem anat construint un model amb dos mitjans.
    2. Primer mitjà. De 42 formes «simples», 19 (quasi el 50%).
      1. De entenc, hem creat que jo entenga, i entenguí; amb entenguí, que jo entengués / entenguera.
    3. Segon mitjà: hem unit l’infinitiu al futur i el condicional. Actualment, més del 90% dels verbs. Segona estructura: 13 formes.
      1. Ens hem separat del castellà ({traer > traure, trauré, trauria}, {valer > valdre, valdré, valdria}, etc., etc.).
      2. De er tònic (traer) a re àton (traure).
    4. Del llatí, queden 11 formes (cap al 25%): 5 del present i 6 del pretèrit imperfet.
      1. En Saragossà (2003: §6.3.8), descriguí el model.
    5. Verbs que responen al model: potser més del 80%.
      1. aprendre, atendre, caldre, defendre, doldre, emprendre, encendre, entendre, estendre, ofendre, perdre, prendre, resoldre, sorprendre, suspendre, valdre, vendre…;
      2. beure, caure, coure, creure, deure, escriure, moure, ploure, traure, veure, viure…

I bé, la GIEC (2016: §9.7.2) posa com a models de la segona flexió batre i témer. El verb batre es deu aplicar a poc més que a ell, a fotre i els verbs acabats en -metre (com ara prometre). Quant a témer, entre els verbs vius potser només està véncer. Però la qüestió més important és la contrapartida: el fet que els verbs regulars són presentats com a irregulars (GIEC §9.6.1). Notem a quin extrem ha portat l’absència de teoria i de no considerar l’aportació de Sanchis Guaner.

  1. Segon efecte de l’absència de teoria (3a) i de no considerar l’aportació de Sanchis Guaner (1b): posar com a model verbs irregulars, i considerar els verbs regulars com a irregulars
    1. GIEC (2016: §9.7.2): serien el model de la segona flexió batre i témer, que es representen a poc més que a ells mateixos.
    2. Correlativament, els verbs regulars apareixen com a irregulars (GIEC §9.6.1).

Per una altra banda, el fet de no tindre teoria i mirar només l’infinitiu per a classificar un verb fa posar els verbs antics tenir i venir en la tercera flexió (així com els seus composts). Si mirem totes les formes d’eixos verbs, trobarem que, de les 45 formes «simples» que té un verb, 34 formes d’eixos dos verbs corresponen a la segona flexió (vinc, que jo vinga…, vinguí…, que jo vinguera…, vindré…, vindria…), i només 4 són de la tercera (venir, venint, venim i veniu). Per tant, està clar a quina flexió verbal pertanyen. Una volta que hem deduït quina és la flexió dels verbs que comentem, comprendrem que, de la mateixa manera que hem creat traure, moldre i dotzenes més d’infinitius, a partir de vindré, vindria, tindré i tindria hem creat vindre i tindre. Eixa evolució regularitza l’infinitiu i, alhora, ens fa divergir del castellà (venir, tener): tot beneficis.

  1. Efecte de no tindre teoria (3a) i mirar només l’infinitiu (3b)
    1. Els verbs antics tenir i venir serien de la tercera.
    2. Si mirem totes les seues formes, comprovarem que són de la segona.
      1. De les 45 formes «simples», 34 són de la segona flexió (ii), i només 4 són de la tercera (iii).
      2. vinc, que jo vinga…, vinguí…, que jo vinguera…, vindré…, vindria…
      3. venir, venint, venim i veniu
    3. Efecte: de vindré, vindria, tindré i tindria, hem creat vindre i tindre (que són com traure, moldre i dotzenes més).
      1. Regularitzem l’infinitiu i, alhora, divergim del castellà (venir, tener): tot beneficis.

Acabarem observant que, en el segle xix, hi han aproximacions ben interessants a la segona flexió. Ballot (1813: 42-48) diu que hi haurien quatre models diferents: témer, entendre, conéixer i meréixer. Lògicament, una flexió només pot tindre un model. Però el gramàtic de Barcelona posa un verb de l’estadi llatí (témer) i tres que ja representen el model creat. Convindrem, per tant, que la seua actuació és positiva.

Un bon avanç apareix en Nebot (1894: 60 i 69-92), que proposa que el model seria vendre. Però, com que en la segona flexió hi han encara moltes particularitats en les formes descendents de les llatines (cinc del present i les sis del pretèrit imperfet), el gramàtic de Vila-real descriu sis grups particulars (estendre, prometre, creure, nàixer, poder, dur) i assigna verbs a cada grup: una bona classificació.

  1. Tractaments ben orientats en el segle xix
    1. Ballot (1813: 42-48): quatre models.
      1. Anomalia: una flexió demana un model.
      2. Però tres corresponen al model creat (entendre, conéixer i meréixer), contra témer.
    2. Nebot (1894: 60 i 69-92): un bon avanç. El model seria vendre.
      1. Per a descriure particularitats de les formes llatines, elabora sis grups (estendre, prometre, creure, nàixer, poder, dur); assigna verbs a cada grup.

En canvi, Fabra (1918: §74) retrocedix, ja que tria com a model un verb (perdre) que deu ser representant de molt pocs verbs (des de la perspectiva valenciana, només d’ell mateix); i, correlativament, presenta els verbs regulars com a irregulars (Fabra 1918: §75). El gramàtic de Barcelona aplega a eixe resultat a causa de l’afirmació que la c de valc «modificaria el radical […] valer valc». Això no obstant, el radical de «valer» és val. El fonema c (jo val-c) no modifica res, sinó que expressa la concordança amb el subjecte, igual que e (jo pens-e), a (ella pens-a) o s (tu pot-s). La creença errònia de «modificar el radical» és l’origen d’una expressió que ha fet molta fortuna («verbs velaritzats»), que reemplaça l’adequada:  verbs regulars.

  1. D’una concepció ben orientada (10) a una proposta de signe contrari
    1. Fabra (1918: §74): tria com a model perdre.
      1. Deu representar molt pocs verbs (des de la perspectiva valenciana, només a ell mateix).
      2. Presenta els verbs regulars com a irregulars (Fabra 1918: §75).
    2. Fonamentació de la proposta: un error.
      1. La c de valc «modificaria el radical […] valer valc».
      2. El radical de «valer» és val.
      3. El fonema c (jo val-c) expressa la concordança amb el subjecte, igual que e (jo pens-e), a (ella pens-a) o s (tu pot-s).
    3. La creença errònia de «modificar el radical» és l’origen de l’expressió «verbs velaritzats»», que substituïx verbs regulars.

Resumim. Per a intuir com de profund és el tractament que faria la GIEC de les dades empíriques, hem triat com a tema de la flexió verbal el més important: com podem argumentar quantes flexions tenim, quin és el model de cada una, i com hem de decidir a quin model pertany un verb (1a). Hem vist que Sanchis Guarner (1950) aportà el factor fonamental per a aclarir eixes qüestions (1b). Però la GIEC (2016) no ha arreplegat eixa aportació i tracta les qüestions indicades sense teoria (3a). A més, per a distribuir els verb només mira una forma, l’infinitiu (3b).

Hem trobat dos efectes negatius d’actuar sense teoria. El primer és mantindre la creença incoherent que, dins de la tercera flexió, n’hi haurien dos, «els verbs purs» (que són una vintena de verbs inicialment irregulars) i «els verbs incoatius» (que són els verbs regulars, 5a). A més, la Filològica posa en primer lloc els verbs irregulars.

El segon efecte negatiu és més greu: presentar els verbs regulars de la segona flexió (entendre) com a irregulars, i uns pocs verbs irregulars com a model (8). Eixa actuació conté un altre factor poc positiu: no tindre en compte que, fa molts segles, actuàvem d’una manera semblant al francés actual (6), però al llarg dels segles hem anat creant un model, que ja arriba al 75% de les formes (7). Ara, afegirem que eixa evolució no s’ha donat en cap llengua romànica (l’occità inclòs), de manera que estem davant d’una singularitat estructural nostra significativa.

Com a detall, hem comentat que l’error de mirar només una forma per a distribuir els verbs (3b) fa que la Filològica pose en la tercera flexió uns verbs (els antics venir i tenir) que, contra les 4 formes de la tercera flexió, en tenen 34 de la segona (9). En posar eixos verbs en la flexió que els correspon, entenem que més de la mitat de la llengua haja regularitzat els infinitius (vindre, tindre), procés intern positiu que externament fa augmentar les divergències amb el castellà.

Finalment, hem vist que el segle xix tenia tractaments molt ben orientats de la segona flexió verbal, sobretot la de Nebot (10). El camí erroni començà en Fabra (1918), a causa d’incórrer en un error (la c de valc «modificaria el radical», 11).

  1. Síntesi de l’actuació de la Filològica en les flexions verbals
    1. Temes: quantes flexions tenim, model de cada una, i distribució dels verbs (1a).
      1. Sanchis Guarner (1950) aportà el factor fonamental (1b).
      2. GIEC (2016): no l’arreplega i treballa sense teoria (3a).
      3. Distribució: només mira una forma, l’infinitiu (3b).
    2. Primer efecte negatiu: mantindre la creença incoherent que, en una flexió, n’hi haurien dos.
      1. «els verbs purs» (verbs inicialment irregulars) i «els verbs incoatius» (els regulars, 5a).
    3. Segon: presentar els verbs regulars de la segona flexió (entendre) com a irregulars, i uns pocs verbs irregulars com a model (8).
      1. A més, no considerem que, d’actuar com el francés actual (6), hem anat creant un model, que ja arriba al 75% (7).
      2. Evolució única en les llengües romàniques: singularitat estructural nostra significativa.
    4. Efecte de mirar només una forma (3b): els antics venir i tenir serien de la tercera flexió.
      1. Però, contra 4 formes de la tercera, en tenen 34 de la segona (9).
      2. El marc estructural permet entendre la regularització dels infinitius (vindre, tindre), procés que augmenta la separació davant del castellà.
    5. Segle xix: tractaments ben orientats de la segona flexió verbal.
      1. Destaca Nebot (10).
      2. Fabra (1918) comença el camí negatiu per un error (la c de valc «modificaria el radical», 11).

El resultat a què hem arribat en la flexió verbal (12) és poc positiu. En la flexió nominal (§5.1, 7), hi havien absències significatives; però hem trobat un factor positiu. En canvi, ara no ha eixit cap actuació que hajam pogut destacar.

No sé si l’estudi de temes significatius de la sintaxi faria arribar a resultats diferents dels que hem obtingut analitzant dos qüestions gens banals de la flexió.

Publicat en el llibre: Valencià i català: noms i acadèmies per a una llengua (València, Editorial Àrbena, 2020). Disponible en llibreries (distribuïdora Enlogística, 960641951, pedidos@enlogistica.com) i en Àmazon.

 

Atreviu-vos a saber. Gramàtica de l’IEC (5): Flexió del grup de germans

5    ¿Com de profund és l’estudi de dades empíriques?

  • Els noms que fan el plural afegint una n (cosí / cosins) són u dels tres grups més importants de la llengua: té cap a quatre mil paraules, i no el té cap altra llengua romànica.
  • Fabra no solament no destacà el grup, sinó que posà en el seu diccionari cultimes en -n (divan, orangutan) allà a on escriptors catalans la suprimien (divà en Josep Carner; orangutà en Víctor Català, DCVB).
  • Hi han excepcions (món, son, Ramon), però els parlants no en són conscients. Això explica que, quan un valencià sent pantalon a un balear o un català, ho troba molt estrany.
  • Particularitat estructural: el radical del grup no està en el masculí en singular (germà), sinó en el femení (german-a), en els aspectius (german-et) i en els derivats (german-or).
  • L’occità ha perdut la consonant nasal (germà / germàs), cosa que fa que una mateixa paraula tinga dos radicals (el del masculí, germà, germàs; i el del femení, els aspectius i els derivats, german-). A més, fonèticament fa passar d’una síl·laba consonàntica (ger-mans) a una síl·laba més vocàlica (ger-màs).
  • En síl·laba àtona (home / hòmens), qualitativament és igual, i els efectes negatius de passar de hòmens a homes són els mateixos.
  • El motor de l’evolució és fonètic, i per això comença primer en síl·laba àtona (hòmens > homes, català oriental) i després passa a la síl·laba tònica (germans > germàs, català del nord i occità).
  • La GIEC (2016) no tracta cap de les característiques dites. Els lectors trobaran què tracta.

5.1    Un exemple de la flexió nominal: el grup de germans

Una gramàtica de l’extensió de la GIEC (2016) hauria de tractar d’una manera estructural les dades empíriques que formen part d’estructures. Per a intuir com actua, analitzarem unes dades de la flexió nominal i de la flexió verbal. He procurat que siguen dades significatives en el conjunt de la llengua (els models de la flexió verbal, §5.2), o que siguen dades que contribuïxquen a donar personalitat a la llengua quan la contrastem amb les de l’entorn (el plural de germans).

Començaré per mostrar que el plural dels noms en ns (germà / germans) és una particularitat estructural destacable. Les llengües romàniques occidentals fan el plural afegint una s al singular, i cada llengua té especificitats. El valencià-català en té tres que destaquen: canviar la a per una e (finestra / finestres); el grup que comentarem (afegir una n als noms aguts acabats en vocal, germà / germans); i la vocal de suport (que no és com en castellà o en anglés –e–, sinó o: uns aragones-os).

Els parlants són conscients de les tres particularitats fonamentals que hi han en el procés de fer el plural. Així, si un parlant assimila un nom des del castellà (com ara la catenària) farà el plural automàticament en es (les catenàries). Els parlants saben que la terminació -as no pertany a les estructures flexives de la seua llengua (inclosos els noms en singular, {el pàncrees / el *pàncreas}, {Judes / Judas}; i inclosa també la flexió verbal, {tu penses / tu *pensas}).

Seguim avant. En el cas que estudiant el castellà o l’italià un parlant interioritze una paraula acabada en -ano (americano), suprimirà la vocal o; però no diria american. La intuïció lingüística també li faria suprimir la consonant nasal: americà. Històricament, això deu haver passat molt en els llatinismes i en els cultismes i neologismes que ens han arribat des del castellà. La paraula italiana volcano (de principis del xvii) l’hem adaptada com a volcà. En canvi, l’anglés l’ha mantinguda (volcano).

Quant a la tercera especificitat fonamental, si un parlant ha de traduir los ingles-es o English-es, no dubtarà en la terminació (els anglesos), a pesar que les dos llengües tenen una e. El fet de ser conscients de les tres particularitats fonamentals contribuïx a explicar que moltes gramàtiques les tenen en compte, com ara Ballot (1813: 11-12), Fabra (1918: §30-§33) o Valor (1977: §84).

  1. Plural en les llengües romàniques occidentals: nom + s
    1. Les tres particularitats fonamentals del valencià-català:
      1. Canviar la a per una e (finestra / finestres).
      2. Afegir una n en els noms aguts acabats en vocal (germà / germans).
      3. La vocal de suport (que no és com en castellà o en anglés –e–, sinó o: uns aragones-os).
    2. Els parlants són conscients d’eixes tres particularitats. Proves:
      1. Si algú assimila la catenària del castellà, farà les catenàries. També saben que -as no pertany a la seua flexió ({el pàncrees / el *pàncreas}, {tu penses / tu *pensas}).
      2. Cultismes i neologismes acabats en -ano (americano, volcano): supressió de la o i de la n (americà, volcà).
      3. Traducció de los ingles-es o English-es: cap dubte en la terminació (els anglesos), a pesar de la e de l’original.
    3. Efecte: moltes gramàtiques les tenen en compte.
      1. Ballot (1813: 11-12), Fabra (1918: §30-§33), Valor (1977: §84), etc.

Limitant-nos al grup que estudiem (cosí / cosins), mirarem d’explicar la consciència dels parlants. Considerarem fets qualitatius i fets quantitatius. Qualitativament, el valencià-català té tres classes de noms. La immensa majoria s’acaben en consonant com a conseqüència d’haver perdut les vocals de la segona declinació del llatí (o: lupo > llop) i de la tercera (e: ponte > pont). En els que s’acaben en vocal, hi han dos grups. Si és àtona, és a (finestra), descendent de la primera declinació llatina; en general, són femenins. Si la vocal és tònica, pot ser qualsevol, i són masculins: {germà / germans}, {cosí / cosins}…

La resta de grups de noms són marginals, o casos especials. El panorama descrit significa que la llengua disposa de tres grups fonamentals: els noms acabats en consonant (una o més d’una; poden ser femenins i masculins: una font / un pont); els que tenen al final una a àtona (femenins: una finestra, eixa germana, la cosina); i els que s’acaben en vocal tònica (masculins: un germà, el cosí). Per tant, si el grup de cosí / cosins és u dels grups fonamentals comença a ser comprensible la consciència dels parlants.

  1. Fet qualitatiu que explica la consciència dels parlants: el grup de germà és u dels tres fonamentals
    1. Tres classes fonamentals de noms.
      1. Immensa majoria: s’acaben en consonant. Causa: lupo > llop; ponte > pont. Masculins o femenins.
      2. Acabats en la voca àtona a (finestra). Femenins, i -es en el plural; són descendents de la primera declinació llatina.
      3. Acabats en qualsevol vocal tònica. Masculins, i n en el plural ({germà / germans}, {cosí / cosins}…).
    2. Resta de grups: marginals o casos especials.

Passem ara a un fet quantitatiu. El grup de germà / germans està integrat per unes quatre mil paraules (noms i adjectius qualificatius; ocupen 24 pàgines en el diccionari invers de Mascaró i Rafel 1990: 547-571). A més, centenars i centenars són paraules patrimonials, i una bona quantitat són d’ús freqüent. Això explica que, encara que hi han excepcions (món, son, Ramon), els parlants no en són conscients. És més: si una paraula es pronuncia amb n  en un parlar (pantalon en parlars balears i catalans) i sense la n en un altre parlar (en valencià), els parlants que diuen pantaló troben molt estranya la pronunciació pantalon.

  1. Fet quantitatiu que explica la consciència dels parlants
    1. Grup de germà / germans: cap a quatre mil paraules (noms i adjectius qualificatius; 24 pàgines en Mascaró i Rafel 1990: 547-571).
      1. Centenars i centenars: paraules patrimonials, no poques d’ús freqüent.
    2. Hi han excepcions (món, son, Ramon), però els parlants no en són conscients.
      1. Efecte: quan un valencià sent pantalon a un balear o un català, ho troba molt estrany.

En contrast amb la força qualitativa i quantitativa del grup de germà / germans, el grup de home / hòmens és molt diferent des de la perspectiva quantitativa: forma part dels grups marginals (2b; està integrat per una quinzena de paraules). Però té una coincidència qualitativa: el radical de la família lèxica no està en el masculí en singular (cosí, home), sinó en el femení (si n’hi ha, german-a, òrfen-a), en els aspectius (german -et, homen-et) i en els derivats (german-or, a-german-ar; homen-atge). Com que el plural es forma afegint una s al radical, resultarà que el plural regular o estructural de germà i de home és german-s i hòmen-s.

Si un parlar suprimix la consonant nasal en el plural (germàs, homes), fa que una paraula tinga dos radicals diferents: el del masculí (germà-s) i el que té la resta de la família lèxica (el femení, els aspectius i els derivats: germana, german-et, etc.). Com que això és una complicació per a la llengua, hem de pensar que el mòbil del procés no pot ser flexiu.

Una manera simple d’explicar el plural germàs, homes és recórrer a la fonètica: passar d’una síl·laba consonàntica (ger-mans, hò-mens) a una síl·laba més vocàlica (ger-màs, ho-mes). Eixa interpretació explica que, si es produïx l’evolució fonètica, comença per síl·laba àtona (que és més fàcil de canviar, hòmens > homes); i, posteriorment, pot passar a síl·laba tònica (germans > germàs).

L’occità (que ha reduït moltes síl·labes consonàntiques, com mostra la lectura d’Alibèrt 1935: 49-51 i 54) ha generalitzat el segon procés (germans > germàs), evolució comuna amb el català de la Catalunya Nord. El primer procés (hòmens > homes) s’ha produït en una part del català oriental, en mallorquí i en menorquí.

  1. El grup de germà i el de home: diferències i coincidències
    1. Grup de home / hòmens: forma part dels grups marginals (2b)
      1. Una quinzena de paraules.
    2. Coincidència qualitativa: el radical no està en el masculí en singular (germà, home), sinó en el femení (german-a, òrfen-a), en els aspectius (german-et, homen-et) i en els derivats (german-or, homen-atge).
      1. Plural: radical + s.
      2. Plural regular o estructural: german-s i hòmen-s.
    3. Què implica germàs, homes: una paraula té dos radicals diferents.
      1. Germà-s, i resta de la família (german-a, german-et, etc.).
      2. És una complicació per a la llengua.
      3. Efecte: el mòbil del procés no pot ser flexiu.
    4. Causa fonètica: d’una síl·laba consonàntica (ger-mans, hò-mens) a una més vocàlica (ger-màs, ho-mes).
      1. Si es produïx l’evolució, comença per síl·laba àtona (hòmens > homes); posteriorment, pot passar a la tònica (germans > germàs).
    5. Occità: ha reduït moltes síl·labes consonàntiques (Alibèrt 1935: 49-51 i 54).
      1. Ha generalitzat germans > germàs; també el català de la Catalunya Nord.
      2. Primer procés (hòmens > homes): en una part del català oriental, en mallorquí i en menorquí.

En el plural dels noms i dels adjectius, la GIEC (2016: §7.3) inclou les tres particularitats fonamentals. La informació que dona sobre els grups de germà / germans i home / hòmens és la següent:

  1. GIEC (2016: §7.3: «Alternances en el radical»)
    1. «En la major part dels casos, les formes de singular i de plural no presenten cap variació formal en el radical. Sí que hi ha variació, tanmateix, en els noms i adjectius que tenen un radical agut acabat en n. La consonant n, que apareix en el plural (llevat dels parlars septentrionals), en les altres formes flexionades i en els derivats, s’elideix en el singular.
    2. »Alguns compostos mantenen la n d’aquests noms: manllevar, pancuit, vinagre. Com s’indica en el §4.3.3.1, no tenen un radical acabat en n i no presenten, per tant, aquesta alternanaça els noms de les lletres i de les notes musicals (les bes, els las, els dos sostinguts); els mots d’altres categories usats, per conversió, com a nom (els perquès, els peròs, els pagarés); adjectiu com cru, nu o guaraní (crus, nus, guaranís); nom com fe o mercè (les fes, les mercès), i diversos manlleus (busturí/bisturís, cafè/cafès, , canapè/canapès, clixé/clixés, comitè/comitès, consomé/consomés, menú/menús, sofà/sofàs, tabú/tabús, tupè/tupès; però maniquí/maniquins).
    3. »Una variació semblant a la que apareix en els noms i adjectius amb el radical agut acabat en n es troba en determinats parlars, especialment occidentals, en els noms i adjectius amb el radical pla acabant en n, com ara home, jove, orfe o cove (§4.3.3.2). En aquests parlars, el plural d’aquests noms i adjectius manté la consonant n del radical, com ocorre en els contextos en què el radical és seguit per la vocal d’un afix derivatiu o d’una marca flexiva.
      1. Singular: home.
      2. Forma general: homes.
      3. Forma amb n: hòmens.
      4. Altres formes flexionades i derivats: homenet, homenot

La descripció estructural és adequada (5a): el radical de germà no és germà, sinó la forma que apareix «en el plural, en les altres formes flexionades i en els derivats» (german-). A més, atribuïx una explicació «semblant» a home / hòmens (5c). Però no emmarca l’orientació en les particularitats de la llengua ni, sobretot, extrau conseqüències de la descripció.

En primer lloc, la GIEC no comenta que el grup de germans és una distinció privativa dins de les llengües romàniques. De noms acabats en consonant, també en té l’occità i el francés. El canvi de -a a -e també el feia el francés antic (fenestres), i el fa l’asturià actual. En canvi, el grup de germà / germans és privatiu nostre. I no és un grup secundari, sinó u dels tres grups de noms fonamentals (al costat de pont i finestr-a, 2a), format per quatre milers de paraules, molts centenars patrimonials, i moltes d’ús freqüent (3a).

En segon lloc, no constata que hi han excepcions (món, son, Ramon, 3b), i que quan alguna varia (pantaló / pantalon) la forma amb n sona malament als qui no la diuen.

En tercer lloc, no extrau la deducció de la descripció estructural: si el radical de germà i de home és german- i homen-, el plural regular o estructural serà germans i hòmens (4b). Eixa absència va acompanyada de la qualificació següent: la forma que no és regular i que no és pròpia del valencià, del català occidental, de la regió de Reus i Tarragona, de l’eivissenc i de l’alguerés (més de la mitat de la llengua) seria la «forma general» (5c.ii), mentres que l’altra (descrita com a «forma amb n», 5ciii) seria no general: és a dir, local.

En quart lloc, la GIEC practica poc el seu principi de «descriure i explicar» (§2, 1). Si l’haguera aplicat a germans i hòmens, s’hauria pregunta què implica la vinculació entre la forma homes i germàs (que constata, «llevat dels parlars septentrionals», 5a); i, a la vista que el radical s’acaba en n en els dos casos (german-, homen-), hauria deduït que la causa de germàs i homes no pot ser flexiva (4c), de manera que el motiu deu estar en la fonètica (4d). Practicant el principi de «descriure i explicar», la Filològica hauria pogut deduir que a la llengua li interessa tant germans com hòmens, de manera que probablement no hauria qualificat la forma irregular homes (i no majoritària) com a «general».

  1. Anàlisi de l’actuacio de la GIEC (5)
    1. Descripció estructural adequada (5a): el radical de germà és german-.
      1. Atribuïx una explicació «semblant» a homen- (5c).
      2. Però no ho emmarca en les particularitats de la llengua (b), no tracta les excepcions i el valor (c) ni, sobretot, extrau conseqüències i implicacions (d-e).
    2. Grup de germans: distinció privativa en les llengües romàniques.
      1. Noms acabats en consonant: també en occità i en francés.
      2. Canvi de -a a -e: francés antic (fenestres) i asturià actual.
    3. La GIEC no constata que hi han excepcions (món, son, Ramon, 3b).
      1. Quan alguna varia (pantaló / pantalon), la forma amb n sona malament als qui no la diuen.
    4. No deduïx què implica l’estructura: si el radical és german- i homen-, el plural regular o estructural serà germans i hòmens (4b).
      1. A més, la forma irregular i no majoritària seria la «general» (5c.ii). Per tant, la regular i majoritària seria local.
    5. No practica el seu principi de «descriure i explicar» (§2, 1).
      1. Constata la forma germàs («llevat dels parlars septentrionals», 5a), però no intenta explicar els fets.
      2. Si el radical és german-, homen-, la causa de germàs i homes no serà flexiva (4c); per tant, deu ser fonètica (4d).
      3. A la llengua, li interessa tant germans com hòmens.

Si tornem al motiu d’esta part del treball (mirar com de profund és el tractament de dades empíriques estructurals), convindrem que hi ha un factor molt positiu (notar que el radical de germà i home és german- i homen-, 6a). En canvi, la institució no mira què implica eixe factor (6d), ni es pregunta per la vinculació que hi ha entre homes i germàs i la causa de crear eixe plural (6e). És com si poguérem fer normes adequades sense explicar les evolucions de la llengua. Unit a això, la Filològica no tracta les excepcions (que realcen el valor del grup, 6c) ni mira el grup de germans dins de les llengües romàniques (que seguix destacant el grup, 6b).

El fet de no tractar les excepcions i les variacions (6c) va unit a no preguntar-se per què hi han catalans que diuen camion (i altres paraules). La GIEC no tracta eixe problema (per què existix, i quines mesures caldria prendre per a solucionar-lo). Al costat d’això, la GIEC no es pregunta tampoc si Fabra actuà bé posant divan i orangutan en el seu diccionari, allà a on els escriptors catalans del seu temps es veu que escrivien divà (Josep Carner, DCVB) i orangutà (Víctor Català, DCVB). L’estudi d’eixa problemàtica ens hauria fet acabar d’analitzar la citació de 5, ja que hem tractat el contingut de (5a) i el de (5c), però no el de (5b), que està unit a les formes dites (camion, divan, orangutan).

  1. Síntesi de l’actuació de la Filològica en germà / germans
    1. Hi ha un factor molt positiu (el radical és german- i homen-, 6a).
      1. No mira què implica eixe factor (6d), ni quina vinculació hi ha entre homes i germàs i per quin motiu s’han creat (6e).
      2. Difícilment farem normes adequades sense explicar les evolucions de la llengua.
      3. No tracta les excepcions (6c) ni mira tampoc el grup de germans en les llengües romàniques (6b).
    2. Dos fets per què no es pregunta la GIEC.
      1. ¿Per què hi han catalans que diuen camion (i altres paraules)? Causa i mesures per a solucionar-ho.
      2. ¿Actuà bé Fabra posant divan i orangutan allà a on els escriptors escrivien divà (Josep Carner, DCVB) i orangutà (Víctor Català, DCVB)?
      3. El tractament d’eixos dos problemes permetria analitzar el segon paràgraf de 5 (5b), que no hem estudiat.

Publicat en el llibre: Valencià i català: noms i acadèmies per a una llengua (València, Editorial Àrbena, 2020). Disponible en llibreries (distribuïdora Enlogística, 960641951, pedidos@enlogistica.com) i en Àmazon.

Atreviu-vos a saber. Gramàtica de l’IEC (4). Fonaments de la sintaxi

Sapere aude!

Moltes gramàtiques (com ara la de Fabra 1956) seguixen un orde simple i coherent: oració simple + coordinació + oració composta; i l’oració simple comporta l’estudi dels constituents del subjecte, el verb en un temps i els circumstancials.

La Secció Filològica apel·la a la «tradició, però es separa fortament, ja que tracta el final de la sintaxi (la coordinació i l’oració composta) en el primer capítol de la sintaxi (el 13). A més, eixa alteració va unida a l’anomalia metodològica d’usar molts conceptes sintàctics sense haver-los definit prèviament.

4.3    Fonaments de la sintaxi

En la lingüística europea, hi ha la convicció que l’objecte d’estudi de la sintaxi està entre dos límits: l’inferior, format per les seues unitats (el nom, l’adjectiu, la preposició, el verb); i el superior, que és l’oració. La concepció dita està tan arrelada, que el nom més freqüent de les unitats de la sintaxi és «parts de l’oració». Eixa expressió comporta que, relacionant unitats o «parts», formem construccions, fins a arribar a la construcció sintàctica màxima, anomenada oració. La concepció dita també explica que la retòrica o estudi del discurs comença a on acaba la sintaxi: el seu objecte d’estudi està entre l’oració i el discurs. Convé notar que afirmar que l’oració és la construcció sintàctica màxima no és una definició de l’oració: és, només, una de les dos delimitacions de l’objecte d’estudi de la sintaxi. Per a definir una construcció sintàctica, cal fer la mateixa operació que per a definir qualsevol construcció: dir quins constituents sintàctics hi han i dir quina relació sintàctica els unix (una adjacència de constituents no és una construcció).

  1. Unitats de la sintaxi: «parts de l’oració» (nom, adjectiu, verb, preposició). Concepció implicada
    1. Relacionant unitats o «parts», formen construccions, fins a l’oració.
    2. Retòrica o estudi del discurs: entre l’oració i el discurs.
    3. Construcció sintàctica màxima: una delimitació de la sintaxi.
    4. Definir una construcció sintàctica: constituents i relació

Des d’eixe emmarcament, mirem com actua la GIEC. Després de tractar la «morfologia» (capítols §6-§12), comença la sintaxi (capítols §13-§35) amb les paraules següents:

  1. Començament de la sintaxi (§13; situada a continuació de la morfologia, §6-§12)
    1. «La sintaxi és la part de la gramàtica que estudia com es combinen i s’ordenen els mots per a formar oracions, així com la modalitat a què pertanyen.
    2. »D’entrada, es pot definir l’oració com una unitat sintàcticament autònoma no supeditada a cap altra superior. […]
    3. »Una oració composta pot ser-ho per coordinació de dues o més oracions. […] També pot ser composta per inserció d’una oració (l’oració subordinada) en una altra (anomenada oració principal).» (GIEC 2016: §13.1)

En l’anàlisi, trobarem una pluralitat d’anomalies. Per a facilitar l’exposició, anirem de les anomalies més simples (3) a les complicades (6 i 8). Les terceres (8) són les que tenen uns efectes més negatius.

En rigor, la sintaxi no estudia la unió de paraules (2a), ja que tota paraula té un contingut semàntic, i la sintaxi és prèvia a la semàntica (§4.1, 1a). Si la unitat de la sintaxi són les categories «gramaticals» o sintàctiques, eixa expressió és la que devem usar (o, en tot cas, unitat sintàctica). És poc rigorós recórrer al terme que expressa la unitat de la semàntica (la paraula, §4.1, 1b). A més, la Filològica presenta la delimitació de la sintaxi com a definició de l’oració (2b). Recordem que definir una construcció (sintàctica i no sintàctica) és dir quins constituents hi han i quina relació els unix (1d). Per una altra banda, l’oració és més que «autònoma»: és independent sintàcticament de les altres oracions. Certament, entre les oracions d’un discurs hi han moltes vinculacions (que estudia la retòrica); però no hi ha cap relació sintàctica. Totes les relacions sintàctiques estan dins de l’oració (1a-b).

Destaquem que el fet de tractar la delimitació superior de l’objecte d’estudi de la sintaxi com a definició de l’oració (2b) està unida a una operació impossible: sense haver definit encara cap concepte sintàctic, la citació que estudiem hauria definit l’oració.

  1. Primeres anomalies en el començament de la sintaxi (2)
    1. Prendre la delimitació superior de la sintaxi com a definició de l’oració permet una operació impossible.
      1. Sense haver definit encara cap concepte sintàctic, la GIEC hauria definit l’oració (2b).
      2. Definir tota construcció sintàctica: constituents i relació (1d).
    2. Més anomalies.
      1. Sintaxi: estudia la relació entre les unitats sintàctiques, no entre paraules (2a).
      2. L’oració és més que «autònoma»: és independent sintàcticament com a conseqüència de ser la construcció sintàctica màxima.

Mirem ara la coordinació i l’oració composta (2c). El camí que seguixen moltes gramàtiques és el següent: expliquen com es forma l’oració simple, en la qual només hi han relacions de subordinació; posteriorment, tracten l’altra classe de relació sintàctica (la coordinació); i, tot seguit, passen a aquella construcció especial que anomenem oració composta. Entre les gramàtiques que actuen així, està la de Fabra (1956). Eixa obra tracta la formació del subjecte (al voltant d’un nom, 4a); passa al verb i procura definir l’oració (simple, 4b); focalitza els circumstancials (que sintàcticament són opcionals) i l’objecte (concepte no general, ja que apareix quan el verb és «transitiu», 4c). Quan Fabra ha acabat l’oració (simple), passa a la coordinació i l’oració composta (4d), i acaba en la formació de paraules (4e).

  1. Camí de Fabra (1956): oració simple (només relacions de subordinació; a-c); coordinació (d); oració composta (d); i formació de paraules per derivació i per composició (e)
    1. Estudi de com es forma el subjecte. Nom: «grup nominal» (p. 17-36)
    2. Verb i definició de l’oració (simple). Nom: «verb» (p. 37-59)
    3. Constituents opcionals (circumstancials) i constituents units als verbs transitius (objecte directe). Nom: «complements del verb» (p. 60-84)
    4. Coordinació i oració composta. Nom: «grups verbals» (p. 85-107)
    5. Formació de paraules. Nom: «derivació i composició» (p. 108-160)

En l’orde «oració simple + coordinació + oració composta», ¿per quin motiu la Filològica no ha seguit l’actuació de Fabra (1956)? Les gramàtiques designades (poc positivament) com a «tradicionals» no expliciten moltes propietats (com ara les que hem indicat en 1, o en §4.1, 1). Això justifica que el camí simple i clar que comentem (1: oració simple; només relacions de subordinació; 2: coordinació; 3: oració composta) apareix sense que l’autor de la gramàtica l’explicite i el fonamente. A més, la majoria de gramàtiques no fan l’operació positiva de Fabra (1956): explicitar com es forma l’oració (3a-c). En compte d’això, l’índex de la majoria de gramàtiques conté una llista de conceptes que pareixen les «parts de l’oració», llista que acaba en les «conjuncions» (n’hi ha un exemple en Fabra 1918, ací §2.2, 3; també en Moll 1937 i en molts altres manuals).

I bé, darrere del terme «conjunció» hi ha la dualitat «coordinació + oració composta», com es veu d’una manera quasi explícita en l’índex de Sanchis Guarner (1950): el capítol de les «conjuncions» té dos parts, les «conjuncions coordinants» (p. 284-286), a on l’autor estudia la coordinació; i les «conjuncions subordinants» (p. 287-296), per a l’estudi de l’oració composta. Notem que, en eixa actuació, hi ha una separació nítida entre la coordinació («conjuncions coordinants») i l’oració composta («conjuncions subordinants»).

Acabarem de delimitar o separar la coordinació i l’oració composta si tenim en compte una proposta de Sanchis Guarner (1950: 142). Observa que l’oració subordinada «constituïx només un element de l’oració dominant», propietat que implica que una oració composta és una oració que conté algun constituent que és també una oració. A més de ser simple, eixa definició comporta que, quan coordinem dos oracions, no hi ha una oració composta. En Tu escures i jo planxaré, l’oració jo planxaré no és cap constituent o «element» de l’oració tu escures, de manera que no és cap oració composta.

Convé notar que el resultat a què hem arribat té molt de suport empíric. Moltes coordinacions no afecten l’oració: quan coordinem dos noms (He portat llonganisses i botifarres), dos modificadors qualificatius (camisa blanca i groga), dos circumstancials (Vingué amb pantalons i sense camisa), etc. A més, les oracions compostes no són coordinacions. Una oració composta respon a quatre possibilitats: 1) que l’oració inclosa siga el subjecte (Que haja vingut no implica res); 2) que ho siga l’objecte (Ha dit que vindria); 3) que ho siga un circumstancials (M’ha ajudat sense que jo ho notara); 4) que ho siga un qualificatiu (¿Qui és la persona que ve? / Té la mania que el volen enganyar).

  1. Sanchis Guarner (1950): factors teòrics de la coordinació i de l’oració comporta
    1. Separació entre la coordinació i l’oració composta: «Conjuncions» (p. 284-296).
      1. «Conjuncions coordinants» (p. 284-286): estudi de la coordinació.
      2. «Conjuncions subordinants» (p. 287-296): estudi de l’oració composta.
    2. Delimita del tot la ccordinació i l’oració composta una concepció de Sanchis Guarner (1950: 142).
      1. Oració composta: oració en què algun constituent és una oració.
      2. No és aplicable a la coordinació d’oracions.
      3. En Jo escuraré i tu agranes, l’oració tu agranes no és cap constituent de jo escuraré i, per tant, no és una oració composta.
    3. Suport empíric del resultat.
      1. Moltes coordinacions no afecten l’oració (dos noms, dos modificadors qualificatius, dos circumstancials, etc.).
      2. Les oracions compostes no són coordinacions. Quatre classes: 1) que l’oració inclosa siga el subjecte; 2) que ho siga l’objecte; 3) que ho siga un circumstancials; 4) que ho siga un qualificatiu.

Tornem a la GIEC (2016). Allà a on moltes gramàtiques actuen d’una manera simple i adequada (explicació de l’oració simple + coordinació + oració composta, 4), la Filològica tracta la coordinació i l’oració composta al començament de la sintaxi (2c). Fa eixa operació sense constatar que es separa dels predecessors (4), de manera que no explica quina deficiència hi ha en els antecessors i com la seua alternativa la soluciona. Notem que això contrasta amb l’apel·lació a la «tradició» (§2, 7b).

Per una altra banda, la Filològica actua com molts altres autors (superposant la coordinació i l’oració composta), ja que afirma que «una oració composta pot ser-ho per coordinació de dues o més oracions» (2c).

  1. Segones anomalies en el començament de la sintaxi (2)
    1. Moltes gramàtiques: oració simple + coordinació + oració composta (4).
      1. La Filològica tracta el final de la sintaxi (la coordinació i l’oració composta) al començament (2c).
    2. No constata la separació; per tant, no explica quina deficiència hi ha en els antecessors i com l’alternativa de la GIEC la soluciona.
      1. Això contrasta amb l’apel·lació a la «tradició» (§2, 7b).
    3. Com molts manuals, superposa la coordinació i l’oració composta.
      1. «Una oració composta pot ser-ho per coordinació de dues o més oracions» (2c).

El fet de posar la coordinació i l’oració composta al principi de la sintaxi fa pensar que la GIEC no començarà la teoria sintàctica d’una manera sistemàtica, simple i clara (objectius que busca, §2, 3). Ho verificarem mirant quin és el contingut del primer capítol de la sintaxi (el 13, titulat «Sintaxi: conceptes bàsics).

  1. Contingut de «Sintaxi: conceptes bàsics» (§13)
    1. Introducció (§13.1)
    2. L’oració com a predicació (§13.2)
    3. Predicats, arguments i adjunts (§13.3)
    4. Els constituents oracionals (§13.4)
    5. Les funcions sintàctiques bàsiques (subjecte, complement directe, complement indirecte, complement de règim) (§13.5)
    6. Els adjunts (§13.6)

¿És ordenat i sistemàtic el contingut del primer capítol de la sintaxi (7)? La primera operació que ha de fer una gramàtica quan tracta la sintaxi és delimitar l’objecte d’estudi; i, en eixa operació, ha d’explicar les dos nocions en què es fonamenta tota la teoria sintàctica: què vol dir categoria (unitat) i funció o relació; les relacions permeten unir les unitats per a obtindre construccions. Després d’haver constatat quantes unitats té la sintaxi (i haver-ho justificat; nom, preposició, adjectiu, verb), cal definir la primera relació sintàctica (nucli i modificador) i explicar com, partint del nom, arribem al subjecte (construcció que cal definir; en Fabra, 4a); posteriorment, el verb intransitiu en un temps i els circumstancials fan passar a l’oració (subjecte + verb + circumstancials; en Fabra, 4b).

  1. Començament de la teoria sintàctica
    1. Delimitar l’objecte d’estudi.
      1. Mitjans: explicar categoria (unitat) i funció o relació; permet unir les unitats per a obtindre construccions.
      2. Final del procés: l’oració (construcció sintàctica màxima).
      3. Constatar quantes unitats té la sintaxi (i justificar-ho).
    2. Primera relació sintàctica (nucli i modificador). Aplicacions.
      1. Partint del nom, arribem al subjecte (en Fabra, 4a).
      2. Subjecte + verb intransitiu en un temps (+ circumstancials) = oració (en Fabra, 4b).

Si ara mirem el contingut del primer capítol de la sintaxi de la GIEC (7), trobarem que no introduïx les unitats de la sintaxi al principi, sinó en la quarta secció (amb el nom «constituents oracionals», 7d); i, abans de les unitats, tracta «l’oració com a predicació» (7b) i «predicats, arguments i adjunts» (7c). ¿És coherent eixe camí? En la metodologia de la ciència, abans de les unitats no hi ha cap altre concepte.

Per una altra banda, mentres que Fabra (1956) comença per tractar com elaborem el subjecte partint del nom (4a), la GIEC tracta l’oració (7b) i constituents de l’oració («predicats, arguments i adjunts», 7c) abans que el subjecte (7e). Ara bé, sense explicar primer com formem el subjecte no podem entendre com es forma l’oració.

Unit a eixa anomalia, la GIEC usa el concepte nucli (parlant de les unitats sintàctiques, §13.4); però no he vist que caracteritze la primera relació sintàctica (nucli i modificador). Convé tindre en compte que un constituent no pot ser nucli si un altre no és modificador seu; i al revés: no hi ha modificador si no hi ha un constituent modificat pel modificador. Nucli i modificador són nocions interdependents (com centre i perifèria); no pot existir l’una sense l’altra, de manera que s’han de definir conjuntament. Diria que hem verificat la sospita: si posem la coordinació i l’oració composta (que són el final de la sintaxi) al principi de la sintaxi, difícilment serem ordenats i sistemàtics

  1. Terceres anomalies en el començament de la sintaxi (2): poc d’orde i de sistematicitat (objectiu que busca la Filològica, §2, 3)
    1. Abans de tractar les unitats de la sintaxi («constituents oracionals, 17d), vol definir l’oració («l’oració com a predicació, 7b) i constituents de l’oració («predicats, arguments i adjunts», 7c).
      1. En la metodologia de la ciència, abans de les unitats no hi ha cap altre concepte.
    2. No definix la primera relació sintàctica (nucli i modificador), però usa el terme nucli.
      1. Un constituent no pot ser nucli si un altre no és modificador seu; i al revés.
      2. Nucli i modificador: nocions interdependents; s’han de definir conjuntament.
    3. Verificació de la sospita: si posem el final de la sintaxi (la coordinació i l’oració composta) al principi, difícilment serem ordenats i sistemàtics

Resumim l’anàlisi del primer capítol de la sintaxi. Encara que la Filològica apel·la a la tradició (§2, 7), en la sintaxi també s’aparta dels predecessors (alhora que incorre en incoherències). En compte de seguir el camí «oració simple (subordinació) + coordinació + oració composta», posa la coordinació i l’oració composta al principi de la sintaxi (2c, 6a). No constata la separació (ni, per tant, la justifica).

Per una altra banda, no considera prou que el fet d’anomenar les unitats de la sintaxi com a «parts de l’oració» comporta que l’objecte d’estudi està entre les unitats i l’oració (1a). Eixe error fa presentar una delimitació de la sintaxi com a una definició de l’oració (2b, 3b).

L’absència de clarificar els fonaments (objecte d’estudi, categoria i funció, 18a), usar el concepte nucli sense definir-lo (9b) i el fet de posar el final al principi faciliten que el primer tema de sintaxi tinga un orde poc coherent i que siga poc sistemàtic, ja que tracta l’oració (7b) i diverses construccions sintàctiques (7c) abans de tractar les unitats (7d).

  1. Síntesi de l’anàlisi del primer capítol de la sintaxi de la GIEC (2016)
    1. La Filològica apel·la a la tradició (§2, 7), però en la sintaxi també s’aparta dels predecessors (alhora que incorre en incoherències).
      1. De «oració simple (subordinació) + coordinació + oració composta», a posar el final de la sintaxi al principi (2c, 6a).
      2. No constata la separació (ni, per tant, la justifica).
    2. Considera poc que les «parts de l’oració» comporten que l’objecte d’estudi està entre les unitats i l’oració (1a).
      1. Efecte: presentar una delimitació de la sintaxi com a una definició de l’oració (2b, 3b).
    3. L’absència de clarificar els fonaments (objecte d’estudi, categoria i funció, 8a), usar el concepte nucli sense definir-lo (9b) i el fet de posar el final al principi dificulten l’orde i la sistematicitat.
      1. La GIEC tracta l’oració (7b) i diverses construccions sintàctiques (17c) abans que les unitats (7d).

 

Publicat en el llibre: Valencià i català: noms i acadèmies per a una llengua (València, Editorial Àrbena, 2020). Disponible en llibreries (distribuïdora Enlogística, 960641951, pedidos@enlogistica.com) i en Àmazon.

 

Atreviu-vos a saber. Gramàtica de l’IEC (3). Fonaments teòrics. Parts de la lingüística

4     Fonaments teòrics de la GIEC (2016)

Síntesi de §4.1 i §4.2:

  1. La Secció Filològica viola principis de la metodologia de la ciència, com ara voler definir definir conceptes particulars sense haver definit el concepte general; o voler definir un concepte lingüístic amb conceptes lingüístics que encara no ha definit.
  2. Exemple del primer cas: l’índex de conceptes conté 48 classes de concordança; però no conté el concepte general.
  3. Exemple del segon cas: vol caracteritzar el verb recorrent a cinc conceptes que no ha definit (temps, aspecte, mode, persona i nombre).
  4. Això va unit a apartar-se dels predecessors en nocions bàsiques de la gramàtica, com ara posar una part secundària (la morfologia o «accidents gramaticals») davant de la part fonamental (la sintaxi, que té com a unitats les «categories gramaticals»: nom, adjectiu, preposició, verb).
  5. Un altre exemple de separació: posa els pronoms febles o àtons en la morfologia; però, a la vista que eixes paraules s’apliquen a conceptes de la sintaxi (l’objecte directe, circumstancials), resulta que torna a incórrer en l’anomalia metodològica de caracteritzar conceptes lingüístics amb conceptes lingüístics que encara no ha tractat.
  6. No cal dir que eixes anomalies i eixes operacions no augmenten la coherència de la teoria lingüística heretada, ans al contrari. A més, la Filològica s’aparta dels precedents sense constatar-ho i, per tant, sense justificar-ho.

4.1    Parts de la lingüística: concepció històrica

Sabem que la GIEC es dividix en fonètica, «morfologia» i sintaxi (§3, 1b). La fonètica estudia els mitjans sonors a què recorre una llengua per a exterioritzar el discurs que construïx l’emissor i fer que arribe al receptor. Això comporta que la fonètica és la darrera part de la teoria lingüística (que és l’orde històric: «etimologia o analogia + sintaxi + prosòdia», com ara Ballot 1813). El panorama descrit implica que analitzar els fonaments de les parts segona («morfologia») i tercera de la GIEC (sintaxi) equival a estudiar els fonaments teòrics de la GIEC. Com que eixa gramàtica posa la «morfologia» davant de la sintaxi, començarem per la «morfologia».

En la lingüística europea (des de la Grècia clàssica fins al segle xx), la primera part de la teoria lingüística és la sintaxi, i per això les seues unitats (el nom, l’adjectiu, la preposició, el verb) són tan potents en l’estructuració de la gramàtica (en l’índex de Fabra 1918, reproduït en §2.2, 3, n’hi ha un exemple). En el valor bàsic, els noms (la «substància» d’Aristòtil) són les entitats, que existixen per elles mateixes; les altres unitats de la sintaxi («accidents de la substància») indiquen propietats del nom: en el valor bàsic, qualitats i quantitats de les entitats (adjectius), relacions locatives entre les entitats (preposicions) i canvis i permanències de les entitats (verbs).

Com apunten les entrades dels diccionaris, la segona part de la lingüística és la semàntica, que té com a unitat la paraula. Cada paraula té dos propietats. La primera és pertànyer a una unitat de la sintaxi. És la primera informació de les entrades d’un diccionari (blau és un adjectiu). La segona propietat de les paraules és tindre un valor privatiu: el contingut semàntic, que explica què aporta a la comunicació cada paraula. És la segona informació de les entrades.

Quant a la flexió (o morfologia, o accidents gramaticals), tracta les nocions que canvien la forma de la paraula a què s’afegixen. Són les cinc dites (gènere, nombre, cas, temps i concordança). És la tercera part de la teoria lingüística, ja que treballa amb la unitat de la semàntica (la paraula).

El fet que la sintaxi siga la primera part de la teoria lingüística justifica un nom que apareix en moltes gramàtiques: categoria gramatical (n’hi han exemples en 1d.i). El nom categoria significa ‘concepte fonamental’ (segona definició del DIEC), i la unitat és el concepte fonamental d’una disciplina. A més, si la sintaxi és la primera part de la lingüística resultarà que les seues unitats seran el concepte fonamental de tota la gramàtica: realment, l’expressió categoria gramatical és coherent. En canvi, la morfologia o flexió és tan perifèrica, que u dels noms que té és «accidents gramaticals».

  1. Concepció històrica (des de la Grècia clàssica fins al segle xx):
    1. Sintaxi: primera part de la teoria lingüística.
      1. Unitats (nom, adjectiu, preposició, verb): potents en l’estructuració de la gramàtica (Fabra 1918; ací, §2.2, 3).
      2. Noms («substància» d’Aristòtil): entitats
      3. Altres unitats («accidents de la substància»): qualitats i quantitats (adjectius), relacions locatives (preposicions) i canvis i permanències (verbs).
    2. Segona part de la lingüística: semàntica; unitat: la paraula.
      1. Propietats definitòries: les que indiquen els diccionaris.
      2. Cada paraula pertany a una unitat de la sintaxi, i té un contingut semàntic (o valor comunicatiu).
    3. Conceptes que estudia la flexió o morfologia:
      1. Gènere, nombre, cas, temps i concordança (§2, 4a).
    4. Terminologia
      1. Unitat de la sintaxi: categoria gramatical (Marvà 1932: §39; Sanchis Guarner 1950: §163.a; Badia 1962, I: 128; Valor 1977: §204-§209; Ruaix 1985: 11, 1998: 10; etc.).
      2. Categoria: ‘concepte fonamental’ (DIEC); unitat: primer concepte d’una disciplina.
      3. Sintaxi: primera part (a); justificació de categoria gramatical
      4. Flexió o morfologia: part perifèrica («accidents gramaticals»).

 

4.2    Fonaments de la «morfologia»

La concepció que té la GIEC de la «morfologia» no és la històrica:

  1. Començament de la «morfologia» (situada a continuació de la fonètica)
    1. «La morfologia és la part de la gramàtica que estudia l’estructura interna dels mots. S’ocupa de la segmentació de les paraules en unitats mínimes dotades de diferents propietats lingüístiques, de com es combinen aquestes unitats per a crear nous mots o per a donar-los forma variable, i de com incideixen aquestes unitats i els processos en què estan implicades a l’hora d’establir classes de mots.
    2. »L’existència d’una estructura interna en els mots es pot constatar a partir de les correlacions formals i semàntiques que s’observen entre mots diferents o entre les variants gramaticals que pot presentar un mateix mot. En l’adjectiu arrítmic, per exemple, es poden delimitar tres constituents diferents, que reapreixen en altre mots amb un significat semblant: el constituent a-, que també trobem en asimetria o amoral i que té un significat negatiu o de mancança parafrasejable per ‘mancat d’alguna cosa, d’alguna propietat’; el constituent ritm, que apareix en ritm o arrítmia i que té un significat parafrasejable […]; i el constituent -ic, que també apareix en escènic o periòdic.» (GIEC 2016: §6.1)

Per a la Filològica, la primera part de la teoria lingüística no seria la sintaxi, sinó la «morfologia». La GIEC acaba exemplificant propietats de la «morfologia» amb paraules compostes per prefixació (arítmic) i paraules derivades (escènic): els conceptes que en Fabra, en Marvà, en Moll o en Badia apareixen al final de la gramàtica, en la GIEC es troben cap al principi  (2b). A més, la Filològica fa eixa operació sense justificar-la: ¿per quin motiu els «accidents gramaticals» (ajuntats amb els prefixos compositius, arítmic, i els afixos derivatius, escènic) anirien davant de les «categories gramaticals»?

Per una altra banda,  la institució actua com en l’estructura de la gramàtica: no constata (ni argumenta) la separació dels predecessors (ara, els «accidents gramaticals» es tornen la primera part de la teoria lingüística, i incorporen la formació de paraules per derivació i per composició). Hem de tornar a observar que l’actuació descrita no concorda amb ser «familiar» i «tradicional» (§2, 7b).

Com a detall gràfic, un lector reflexiu es fa esta prgunta: si arítmia i asimetria són idèntiques, ¿com és que tenen una grafia diferent en la GIEC (arrítmia / asimetria)? Pareix que haurien de ser o les dos arítmia i asimetria, o les dos arrítmia i assimetria.

Mirem la citació anterior (2) des de la perspectiva teòrica. ¿Què són les paraules (2a)? ¿Quines són les «unitats» que estarien dins de les paraules i quines propietats les definixen (2a)? ¿A través de quines relacions eixes unitats formarien «estructures» (dins de les paraules) i com es definirien eixes relacions (2a)? Cal tindre en compte que l’adjacència d’unitats no forma estructures: hem de relacionar-les, i cada relació s’ha de definir.

Mirem més incògnites. ¿Què és el concepte «classes de mots» i a través de quines propietats de les unitats internes s’arriba a les «classes de mots» (2a)? ¿Què és el concepte «semàntica» (2b)? ¿Què és el concepte «variant gramatical» (2b)?

Hem vist que la Secció Filològica diu que definix regularment els conceptes que usa (§2, 5). Això no obstant, no ha definit ni clarificat cap de les sis nocions per què acabem de preguntar (enumerades en 3b). Per una altra banda, usar conceptes sense definir-los ¿permet sistematitzar per a simplificar (§2, 3) i per a ser «clar i senzill» (§2, 2)?

  1. Concepció de la GIEC
    1. Morfologia: primera part de la teoria lingüística.
      1. Contindria les paraules compostes per prefixació (arítmic) i les paraules derivades (escènic).
      2. Formació de paraules: en els precedents, al final (§5.5.1, 3b)
      3. No constata ni justifica la separació dels predecessors («accidents gramaticals»: incorporen la formació de paraules, i serien la primera part de la lingüística).
    2. L’actuació no concorda amb ser «familiar» i «tradicional» (§2, 7b).
    3. Conceptes que no ha definit: paraules (2a); les «unitats» de dins de les paraules, i propietats (2a); relacions per a formar «estructures» (2a); «classes de mots» (6a); «semàntica» (2b); «variant gramatical» (2b).
      1. El camí practicat diferix de definir la terminologia lingüística (§2, 5). L’absència de definicions impedix sistematitzar per a simplificar (§2, 3) i per a ser «clar i senzill» (§2, 2).

Després d’haver usat el concepte paraula («mot»), la GIEC el definix:

  1. Definició de paraula («mot») després d’haver usat el concepte
    1. «Les dues unitats bàsiques de la morfologia són el mot i el morfema: el mot és la unitat màxima, i el morfema, la unitat mínima. […]
    2. »Podem definir el morfema com la mínima unitat dotada de significat o de funció gramatical, i el mot com l’agrupament de morfemes dotat d’una certa Autonomia sintàctica, amb el benetès que un mot pot estar constituït per un únic morfema.» (GIEC 2016: §6.1)

Un lector reflexiu ¿pot comprendre la definició anterior (4b)? Per a caracteritzar un concepte d’una disciplina, no podem basar-nos en conceptes de la mateixa disciplina que no hajam definit prèviament. Si apliquem eixe principi metodològic a la proposta anterior, trobarem que es basa es tres nocions que la GIEC no ha definit: «significat», «funció gramatical» i «sintaxi» (i «autonomia sintàctica»).

Per una altra banda, ¿pot existir el concepte unitat màxima? Tota un-itat (nom derivat de l’adjectiu numeral un, fonament o unitat dels adjectius numerals) ¿no ha de ser elemental, simple o indescomponible per definició? Una altra pregunta metodològica: una disciplina ¿pot tindre més d’una unitat (i les dos unitats podrien coincidir: «un mot pot estar constituït per un únic morfema»)?

  1. Conceptes no definits usats en una definició (4)
    1. «Significat», «funció gramatical» i «sintaxi» (i «autonomia sintàctica»).
    2. ¿Existix unitat màxima?
    3. Una disciplina ¿pot tindre més d’una unitat (i coincidir)?

Si botem dos capítols i anem a la flexió del verb, trobarem un grau semblant de coherència en la definició del verb (que és una «categoria gramatical» o unitat de la sintaxi):

  1. «Les propietats gramaticals del verb»
    1. «El verb presenta les propietats gramaticals del temps, l’aspecte, el mode, la persona i el nombre. A aquestes propietats s’hi pot afegir, encara, la conjugació, que permet classificar els verbs en classes morfològiques. […]» (GIEC §9.2)
    2. «La persona i el nombre són propietats de concordança amb el subjecte. […]» (GIEC §9.2.1)
    3. «Les distincions de temps, aspecte i mode s’analitzen d’una manera detallada en el §24. Aquí ens limitem a apuntar que, des del punt de vista morfològic, totes tres s’expressen d’una manera fusionada.» (GIEC §9.2.2)

En (6a), apareixen cinc conceptes (temps, aspecte, mode, persona i nombre). Si volem «sistematitzar» (§2, 3), haurem d’introduir els conceptes d’u en u, i anant dels més bàsics als més derivats. Quan un gramàtic introduïx el temps, pot aprofitar-ho per a justificar per quin motiu les llengües posen junts dos conceptes diferents, el verb i el temps. En la meua gramàtica, ho explique així: «l’única manera de percebre si un objecte canvia o perdura és comparar-lo en dos moments diferents de la seua existència» (Saragossà 2003: §1.5.4). Cal dir que, per ara, els lingüistes (i els filòsofs) no hem sabut definir els conceptes lloc i temps, afirmació que verificaríem si analitzàrem definicions de diccionaris.

En haver introduït el temps, caldrà explicar les diverses classes de temps que hem creat (un present, dos passats –pensí i pensava– i dos futurs –pensaré i pensaria–). En tercer lloc, haurem de definir la concordança i aplicar-la al verb, operació que justifica que en cada temps hi han sis formes. En quart lloc, caldrà definir els conceptes infinitiu i gerundi (el «participi» és un adjectiu derivat). En el lloc quint, haurem d’explicar quina propietat bàsica o definitòria aporten els anomenats «temps composts». En el lloc sext, caldrà tractar el concepte imperatiu. En el lloc sèptim, haurem de definir què és el concepte subjuntiu, per quines raons els seus «temps» en realitat no expressen temps, i per què només n’hi han quatre (contra la desena dels bàsics o «d’indicatiu»).

Si ara tornem a la GIEC, trobarem que, després de posar juntes cinc nocions (temps, aspecte, mode, persona i nombre), no comença pel  concepte que posa en el primer lloc (el temps), sinó pel concepte que posa al final («persona i nombre», 6b). El temps, l’aspecte i el mode apareixen en segon lloc (6c), però per a dir que es tractaran un capítol més avant (que pertany a la sintaxi; en el paràgraf següent, comentarem eixe detall).

Mirem l’única definició que fa la GIEC (la de l’últim concepte que posa, persona i nombre, 6b). Un lector reflexiu no entén la definició per dos raons unides: la Filològica vol caracteritzar la persona i el nombre recorrent a una noció de la sintaxi (concordança amb el subjecte), la qual apareix en una part de la gramàtica posterior a la morfologia (i que, per tant, no ha tractat).

Al costat de l’anomalia metodològica de recórrer a un concepte que encara no ha tractat (la concordança), convé notar que, en el camí que estem analitzant, hi ha una incoherència: si la concordança del verb amb el subjecte és necessària per a definir el concepte morfològic persona i nombre (6b), haurem de deduir que la sintaxi és prèvia a la flexió del nom, de l’adjectiu i del verb, contra l’actuació de la GIEC. Eixa incoherència (posar la morfologia davant de la sintaxi) també explica que la GIEC es veja obligada a dir que tractarà el temps, l’aspecte i el mode en la sintaxi (6c).

Sobre el concepte concordança, convé notar que l’índex de conceptes remet a 48 classes de concordança (p. 1338), però no al concepte general, fet que fa pensar que el manual usa eixa noció sense definir-la. No cal repetir que no hi ha acord entre l’actuació descrita i els principis metodològics i pedagògics que exposa el manual (§2).

  1. Anomalies en el tractament del verb (6)
    1. Recorre a cinc conceptes que no ha definit:
      1. Temps, aspecte, mode, persona i nombre.
    2. Quan els tracta, comença pel concepte que posa al final («persona i nombre»)
      1. Els definix amb nocions sintàctiques (subjecte i concordança), que apareixen en una part posterior.
      2. Temps, aspecte i mode (6c): els tracta en la sintaxi.
    3. Problema de fons:
      1. La sintaxi és prèvia a la flexió.
    4. Una altra anomalia en el concepte concordança.
      1. L’índex de conceptes conté 48 classes de concordança (p. 1338).
      2. Però no conté el concepte general.
    5. Suma de (a-c) i d: no hi ha acord entre l’actuació de 4 i 6 i els principis metodològics i pedagògics que exposa el manual (§2).

Acabarem l’emmarcament de la morfologia observant que no solament inclou la flexió nominal (8b), la flexió verbal (8d) i la formació de paraules (8e-g), sinó també els pronoms i els pronoms febles (8c).

  1. Contingut de la morfologia de la GIEC
    1. Morfologia: conceptes bàsics (§6)
    2. La flexió nominal (§8)
    3. La flexió dels pronoms personals. La forma dels pronoms febles. (§8)
    4. La flexió verbal (§9)
    5. La derivació per sufixació. La derivació sense afixos derivatius (§10)
    6. La prefixació (§11)
    7. La composició (§12)

No havia vist mai que les gramàtiques precedents (com ara les citades més amunt, §3, 2) posaren el pronoms i els pronoms febles en la morfologia. Els pronoms són una classe sintàctica de noms, fet que justifica que facen les funcions del nom. Tot això comporta que és un concepte sintàctic. De fet, les gramàtiques solen posar els pronoms en la llista de les «parts de l’oració», com si foren una categoria sintàctica. Quant a la flexió dels pronoms, només en té ell-ella-ells-elles; els altres no en tenen (jo, tu, nosaltres vosaltres; açò, això, allò; res, algú, ningú, altri, hom, tothom).

En el cas dels pronoms febles, són paraules que en general substituïxen constituents del discurs previ. En la pronominalització, el constituent més important és l’objecte directe, seguit per una part dels circumstancials i una part dels subjectes. Com que totes eixes nocions són sintàctiques i no podem caracteritzar conceptes lingüístics usant conceptes lingüístics que no hem tractat, convindrem que posar els pronoms febles abans que la sintaxi és poc coherent. Certament, el títol parla de «la flexió dels pronoms» i «la forma dels pronoms febles». Però ¿té sentit tractar la flexió i la forma d’uns constituents que no podem definir (si actuem coherentment)? Estudiar una paraula és explicar quin valor aporta a la comunicació; i, en haver fet això, focalitzarem els aspectes flexius i els formals particulars (si en té, òbviament). Per una altra banda, pràcticament l’únic pronom àton que té flexió és el / la / els / les (l’altre és li / els).

Convé notar que la Filològica torna a separar-se dels predecessors sense constatar-ho ni justificar-ho (ara, col·locar els pronoms i els pronoms febles en la morfologia), actitud que està prou separada de la «familiaritat» i la «tradició» (§2, 7b).

  1. Pronoms i pronoms febles en la morfologia (8c): anomalies
    1. Pronoms: poden fer les funcions del nom; causa: són una classe sintàctica de noms. Figuren en la llista de les categories sintàctiques.
      1. Flexió: ell / ella / ells / elles.
      2. No en tenen: jo, tu, nosaltres vosaltres; açò, això, allò; res, algú, ningú, hom.
    2. Pronoms febles o àtons: s’apliquen a l’objecte, a circumstancials i a subjectes (nocions sintàctiques).
      1. Flexió: pràcticament, només el / la / els / les.
    3. No té sentit tractar la flexió i la forma de constituents que no podem definir (coherentment).
    4. La GIEC torna a separar-se dels predecessors. Però no ho constata ni hi justifica.
      1. Eixa actitud no és la «familiaritat» ni la «tradició» (§2, 7b)

Recapitulem. Hem trobat que, sense comentar-ho ni justificar-ho, la Secció Filològica s’aparta dos voltes dels precedents. La primera separació consistix en canviar la jerarquia entre la sintaxi i la morfologia, de manera que els «accidents gramaticals» (que ajunta als prefixos compositius i als afixos derivatius) estarien per davant de les «categories gramaticals» (2-3). La segona separació és posar els pronoms i els pronoms febles en la morfologia (8-9).

Si amb eixes operacions la GIEC augmentara la coherència de la teoria lingüística heretada, seria comprensible la seua actuació a la vista que no cita bibliografia (com comprovarem més avant, §6). Però hem trobat incoherències clares en el fet de posar la morfologia davant de la sintaxi (3b, 7: definició de la morfologia amb conceptes lingüístics no definits prèviament; i més anomalies metodològiques). El mateix resultat hem obtingut en la incorporació dels pronoms i els pronoms àtons a la morfologia (9a-c). També hem vist per quines raons la sintaxi va davant de la morfologia en la concepció històrica (§4.1, 1).

  1. Resum de l’anàlisi dels fonaments de la «morfologia»
    1. La Filològica s’aparta dos voltes dels precedents sense constatar-ho ni justificar-ho.
      1. Canvia la jerarquia entre la sintaxi i la morfologia (els «accidents gramaticals», ajuntats als prefixos compositius i als afixos derivatius) estarien per davant de les «categories gramaticals» (2-3).
      2. Posa els pronoms i els pronoms àtons en la morfologia (8-9).
    2. Eixes operacions no augmenten la coherència de la lingüística heretada, ans al contrari.
      1. Definició de la morfologia amb conceptes lingüístics no definits prèviament, i més anomalies metodològiques (3b, 7).
      2. Hi ha la mateixa actuació en la definició del verb (6-7).
      3. Anomalies en la inclusió dels pronoms i els pronoms àtons en la morfologia (9a-c).

Publicat en el llibre: Valencià i català: noms i acadèmies per a una llengua (València, Editorial Àrbena, 2020). Disponible en llibreries (distribuïdora Enlogística, 960641951, pedidos@enlogistica.com) i en Àmazon.

Atreviu-vos a saber. Gramàtica de l’IEC (2): es separa dels predecessors, però diu que els seguix

3      Estructura de la GIEC (2016): es separa dels predecessors, però diu que els seguix

Emmarcament d’esta secció:

Sobre la gramàtica de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans

Consell clàssic de l’humanisme racionaliste: Goseu saber! (Sapere aude!).

Dix (digué) el Mestre Foll: Si teniu l’atreviment de voler saber, sabreu sempre que satisfeu dos condicions: actuar amb rigor i ser constants.

Preguntà l’aprenent a Ramon Llull: ¿Podem saber quin és el marc de la gramàtica de l’Institut d’Estudis, i argumentar si és coherent o és incoherent?

Aplicant el sentit comú, respost (respongué) el Mestre Foll: si llegim reflexionant i lligant caps, podrem. I ens sorprendrem del poder enorme que té la raó humana, que tot nadó hereta dels pares: sense distinció de races, ni de pobles, ni de llengua, ni de classe social. Tot nadó té la capacitat d’aplicar u dels orgulls de la persona, que fonamenta la llibertat personal i racionalitza la solidarirat social: Sapere aude!

En els dos primers fascicles d’este treball, trobareu quins són els principis metodològics i pedagògics que la institució catalana diu que seguix (§2).

I, passant de les declaracions als fets, tractarem l’estructura de la gramàtica, que procurarem reduir a principis simples i racionals. I ens trobarem que l’alta institució es separa dels predecessors, però diu que els seguix.

__________________________________________________

En tota gramàtica (i en tot llibre), una qüestió destacada és ‘estructuració, que està tractada en la Introducció (1a):

  1. ¿Com està estructurada la GIEC?
    1. «Aquesta gramàtica està dividida en tres grans parts, que altrament són les més habituals en aquesta classe d’obres: la dedicada a la fonètica i fonologia, la dedicada a la morfologia flexiva i a la lèxica, i la dedicada a la sintaxi.» (GIEC, Introducció, p. xxvi)
    2. Parts que té la GIEC:
      1. Fonètica i fonologia (p. 1-118).
      2. «Morfologia flexiva i lèxica» (p. 119-470).
      3. Sintaxi (p. 471-1314).
      4. Índex analític i índex general (1315-1439).

Per a analitzar l’actuació descrita, observarem que, des del punt de vista científic, convindrem que no podem justificar com estructurem una gramàtica sense definir primer les parts de la teoria lingüística (que en són set: sintaxi, semàntica, flexió, retòrica o estudi del discurs, formació de paraules per derivació i per composició, i fonètica; la flexió també rep els noms accidents gramaticals i morfologia). Per una altra banda, la majoria de gramàtiques estudien conjuntament la sintaxi, la semàntica i la flexió (en eixe orde), agrupació que cal justificar. Eixa part (que ocupa la major part d’una gramàtica) tracta la formació de l’oració. Sanchis Guarner (1950) la titula «L’oració i les seues parts». La part final de la gramàtica tracta la formació de paraules noves a partir de paraules preexistents de la mateixa llengua.

Històricament, la fonètica o «prosòdia» solia anar al final de la gramàtica (com ara en Ballot 1813); però, a partir del llindar del segle xx, la fonètica i l’ortografia apareixen al principi; i, si el manual tracta la formació de paraules, va al final (n’hi han exemples en 2c):

  1. Estructura de la majoria de gramàtiques del segle xx
    1. Divisió en tres parts:
      1. Fonètica i ortografia.
      2. Part de la gramàtica que agrupa la sintaxi, semàntica i la flexió. Títol en Sanchis Guarner (1950): «L’oració i les seues parts».
      3. Si el manual tracta la formació de paraules, va al final de la gramàtica (c).
    2. Moltes gramàtiques no tracten la formació de paraules.
      1. Fabra (1918), Moll (1937), Sanchis Guarner (1950), Salvador (1951), Valor (1977).
    3. Però, si l’estudien, la posen al final de la gramàtica.
      1. Fabra (1912), Marvà (1932), Moll (1952), Fabra (1956), Badia (1962), Moll (1968), GNV (2006).

La GIEC no fa les operacions dites (definir vinculant-les les parts de la lingüística, i justificar l’estructuració de la gramàtica). De fet, el tema de l’estructura apareix en la Introducció, dedicada als objectius i a qüestions que són totes externes a la teoria lingüística. La conseqüència inevitable d’eixa actuació és que la GIEC no pot justificar l’estructura que proposa (1c). Eixa actuació no coincidix amb la voluntat de sistematitzar i ser clar i senzill (§2, 2-3)

Parlant en la Introducció sobre les tres parts de la GIEC (fonètica, «morfologia flexiva i lèxica», i sintaxi, 1b), la Secció Filològica assegura que és «l’habitual» (1a), però no en posa cap exemple. Això no obstant, eixa afirmació no és certa. Al llarg del segle xx, no ha sigut «habitual» agrupar la flexió («morfologia flexiva»,1b.ii) i la formació de paraules per derivació i per composició («morfologia lèxica», 1b.ii). Moltes gramàtiques no tracten la formació de paraules (3b); però, si l’estudien, al llarg del segle xx és «habitual» posar-la al final de la gramàtica, separada de la flexió (que va en la formació de l’oració, 2.ii); n’hem posat set exemples en (2c).

  1. La Filològica no justifica la seua estructura (1b), i descriu les gramàtiques com no són
    1. GIEC: tracta l’estructura en la Introducció, que no conté teoria lingüística.
      1. Efecte: no pot justificar l’estructura que practica.
      2. L’actuació no concorda amb sistematitzar i ser clar i senzill (§2, 2-3).
    2. Operació que fa: descriure les gramàtiques com no són.
      1. L’estructura que proposa (1b) seria «l’habitual» (1a).
      2. Cap exemple.
    3. Les gramàtiques tracten la flexió o «morfologia flexiva» (1b.ii) en la formació de l’oració (totes les gramàtiques citades en 2b-c).
      1. Si tracten la formació de paraules, és sempre fora de la formació de l’oració, en la part final de la gramàtica (2c).

Els factors teòrics que expliquen la separació de la formació de paraules i la flexió són dos. La primera justifica per què tristor figura en els diccionaris, i no -àrem ni vàrem (de pensàrem, vàrem pensar).

La flexió partix d’una paraula i, en la concepció històrica, acaba en la mateixa paraula, com ara en el nombre ({paret / parets}), en l’expressió del temps ({pense / pensava}) i en la concordança de l’adjectiu amb el nom ({pastís dolç / pasta dolça}) i del verb amb el subjecte ({jo pense / tu penses}). Cal remarcar que la flexió (o morfologia, o accidents gramaticals) tracta molt poques nocions, repartides en tres unitats de la sintaxi: a) en el nom, el gènere (si una llengua en té), el nombre i el cas (si n’hi ha); b) en el verb, expressió del temps i de la concordança; c) en l’adjectiu, la concordança (si una llengua en té).

I bé, la convicció de seguir en la mateixa paraula explica que, en el diccionari, només figura una de les formes de la flexió (el masculí en singular en els noms i en els adjectius; l’infinitiu en els verbs). Per contra, en la derivació partim d’una paraula (trist; més d’una en la composició: aigua + moll) i acabem en una paraula diferent de la inicial (tristor; diferent de les inicials en la composició, aiguamoll). El fet que siguen paraules diferents justifica que formen part del diccionari tant les paraules primitives (trist, aigua, moll) com les derivades (tristor; i les compostes quan la grafia és aglutinada, aiguamoll).

La segona diferència consistix en el fet que les nocions de la flexió estan vinculades a la sintaxi (el cas, la concordança, el temps), contràriament a la derivació i la composició (que consistix en crear paraules noves en una llengua a partir de paraules preexistents de la mateixa llengua). El fet que la flexió estiga vinculada a la sintaxi justifica que s’estudie en la formació de l’oració. En canvi, la separació entre la sintaxi i la derivació (i, en el fons, també la composició) explica que la derivació (i la composició) no vaja en la part de l’estudi de la formació de l’oració, sinó posteriorment.

  1. Per què la flexió (o morfologia, o accidents gramaticals) i la formació de paraules són parts de la lingüística excloents
    1. Flexió: poques nocions (gènere, nombre i cas del nom; temps del verb; i concordança de l’adjectiu i del verb).
      1. Partix d’una paraula i acaba en la mateixa paraula:
      2. {paret / parets}, {pense / pensava}, {pastís dolç / pasta dolça}, {jo pense / tu penses}.
      3. Diccionari: només una forma (masculí en singular, infinitiu).
    2. Derivació i composició: partim d’una paraula (més d’una en la composició) i acabem en una paraula diferent.
      1. Diccionari: conté les derivades (tristor) i les compostes aglutinades (aiguamoll).
    3. Nocions de la flexió (cas, concordança, temps): vinculades a la sintaxi, contràriament a la derivació i la composició.
      1. Efecte: la flexió va en la part dedicada a la formació de l’oració.
      2. La derivació i la composició van després de la formació de l’oració.

Podem dir, com a síntesi, que la GIEC afirma, sense definicions i sense fonts, que la seua estructura seria «l’habitual» (1a). Però l’afirmació no és certa, com mostren moltes gramàtiques del segle xx (2). A més, el tema està tractat en un lloc inadequat (la Introducció, que no conté teoria, 3). Hem explicat per quines raons teòriques la flexió i la formació de paraules s’han tractat, al llarg del segle xx, com a dos parts de la lingüística excloents entre elles, una unida a la sintaxi (la flexió) i l’altra independent (la derivació i la composició, 4). Notem que, fonamentant-se en una afirmació no certa, la Institució que estudiem s’ha separat dels seus predecessors (com ara Fabra o Badia) en una qüestió teòrica important, l’estructura de la gramàtica (Filològica: 1b; Fabra o Badia: 2).

Si ara tornem a l’exposició de principis, convindrem que l’actuació de la Secció Filològica no és ni «familiar» ni «tradicional». Si haguera constatat deficiències i les haguera solucionades, seria molt positiu. Però el panorama que hem trobat és més aïna el contrari (la institució es separa dels predecessors i ajunta nocions que s’exclouen).

  1. Estructura de la GIEC (2016): síntesi
    1. Filològica: sense fonts, la seua estructura seria «l’habitual» (1a).
      1. No és cert, com mostren moltes gramàtiques (2).
    2. Tema tractat en un lloc inadequat.
      1. La Introducció, que no conté teoria (3).
    3. Flexió i formació de paraules: dos parts excloents entre elles (4).
      1. Flexió: unida a la sintaxi.
      2. Derivació i composició: independents.
    4. Filològica: s’ha separat dels predecessors en l’estructura de la gramàtica.
      1. Estructura molt practicada: 2
      2. Estructura de la Filològica: 1b.
    5. L’actuació no coincidix amb ser «familiar» i «tradicional» (§2, 7b).
      1. A més, no millora els predecessors, ans al contrari (ajunta dos conceptes excoents).

 

Atreviu-vos a saber. Gramàtica de l’IEC (1): grau de coherència de la teoria i de la normativa

Entre octubre i desembre del 2019, publiquí en el Bloc de VilaWeb un treball titulat «Absència d’obres institucionals de la Secció Filològica durant dècades: causes i efectes», presentat en el «XI Col·loqui Internacional Problemes i Mètodes d’Història de la Llengua. La llengua desitjada» (Universitat de Girona, 24-28 de juny del 2019). Ara, en publicaré u que complementa l’anterior. Intenta acostar-se al grau de coherència que hi ha en la teoria i en la normativa de la Gramàtica de la llengua catalana (2016), de la mateixa institució.

 

Integrat en el llibre: Valencià i català: noms i acadèmies per a una llengua (València, Editorial Àrbena, 2020). Disponible en llibreries (distribuïdora Enlogística, 960641951, pedidos@enlogistica.com) i en Àmazon.

Índex del treball:

  1. Introducció
  2. Principis metodològics i pedagògics
  3. Estructura de la GIEC (2016): es separa dels predecessors, però diu que els seguix
  4. Fonaments teòrics de la GIEC (2016)
    • Parts de la lingüística: concepció històrica
    • Fonaments de la «morfologia»
    • Fonaments de la sintaxi
  5. ¿Com de profund és l’estudi de dades empíriques?
    • Un exemple de la flexió nominal: el grup de germans
    • Un exemple de la flexió verbal: els models
  6. Absència de fonamentació bibliogràfica de cada norma
  7. Conclusions sobre la GIEC (2016)

Epíleg. Les gramàtiques de les institucions normativitzadores i la GIEC (2016)

 

1      Introducció

Hi han hagut lectors del treball «Absència d’obres institucionals de la Secció Filològica durant dècades: causes i efectes» (i oïdors de l’exposició oral en el Col·loqui de Girona, 2019) que m’han dit que els agradaria que, a més del manual d’ortografia de la Filològica (OIEC,2017) també parlara de la seua gramàtica (GIEC, 2016). L’emmarcament de l’ortografia era fàcil de fer perquè prèviament l’havia estudiada elaborant un estudi sobre la grafia de les paraules compostes (publicat en el Bloc de VilaWeb). En canvi, no he fet cap anàlisi de la GIEC (2016), i no és fàcil parlar d’una manera significativa sobre una gramàtica de l’envergadura material que té la GIEC (2016): 1.400 pàgines de format gran. Però, a fi de satisfer les peticions que he tingut, procuraré emmarcar eixa gramàtica.

Si sabérem la quantitat de paraules que conté la GIEC (2016) i la que contenen unes altres gramàtiques, comprovaríem la diferència tan gran que hi ha. Això no obstant, convindrem que el primer valor d’un manual no està en la quantitat o llargària, sinó en la qualitat. Per a intuir quin és el grau de pertinència i de coherència de la GIEC (2016), mirarem camps que afecten els fonaments d’una gramàtica: principis metodològics i pedagògics (§2); com està estructurada la gramàtica (§3); quins són els seus fonaments teòrics (§4); profunditat en l’estudi de dades empíriques que formen part d’estructures (§5); i absència de bibliografia (§5).

 

2      Principis metodològics i pedagògics

Els principis científics que guien l’activitat de la Secció Filològica són molt positius. La Introducció posa la teoria davant de la normativa (1a). Notem que, si volem evitar dogmes, l’explicació de les dades empíriques sempre ha de precedir l’elaboració d’una norma.

  1. Teoria (descripció + explicació) + normativa (a). Camí antidogmàtic (b)
    1. «L’exposició dels continguts es basa en la descripció i l’explicació dels fets gramaticals que s’analitzen.» (GIEC, Introducció, p. xxxl)
    2. Per a evitar dogmes, l’explicació ha de precedir la norma.

El fet de posar la teoria davant de la normativa va acompanyat de més criteris posititius. En la OIEC, Cabré (2017) descriu un principi que, encara que pareix obvi, convé dir-lo, ja que les gramàtiques i l’ensenyament gramatical a voltes no el respecten: ser clar i senzill (2a). Podríem notar que, tant en la ciència com en la pedagogia, per a assolir eixe objectiu hem de respectar tots els principis de la metodologia de la ciència.

Cabré (2017) acaba amb una aposició misteriosa («sempre que sigui factible»). Per a explicar una dada empírica, un docent pot necessitar deu conceptes, de manera que l’explicació conjunta no serà «senzilla». Però l’explicació de cada concepte hauria de ser sempre «clara», i una cosa que trobem «clara» pensem que és «senzilla».

  1. Un principi pedagògic necessari: ser clar i senzill (a). Exigència (i)
    1. «S’ha de poder ensenyar i aprendre a partir de regles clares i senzilles, sempre que sigui factible.» (Cabré 2017: 10, OIEC)
      1. Exigència de l’objectiu: respectar la metodologia de la ciència.
    2. «Sempre que sigui factible» (a).
      1. Una dada empírica pot demanar deu conceptes.
      2. Però cada concepte hauria de ser «clar».

La claror que demana Cabré (2007) encamina cap a la simplificació, la qual és un efecte de la «sistematització». La Filològica expressa que busca la sistematització (3a) i l’efecte (la simplificació, 3a, 3b; l’aclariment, 3b):

  1. Un altre principi pedagògic: «sistematitzar» i els efectes («simplificar» i «aclarir»)
    1. «Les modificacions fetes [en l’ortografia] han volgut contribuir a sistematitzar i reduir l’ús del guionet a fi de simplificar l’ortografia.» (OIEC, Introducció, p. 14)
    2. La Secció Filològica treballa «amb una voluntat de simplificar i aclarir al màxim el codi ortogràfic.» (OIEC, Introducció, p. 14)

Realment, els principis de la Secció Filològica són molt positius, i és ben d’agrair que els haja explicitat. Les institucions públiques clares i responsables donen mitjans a fi que el seu treball puga ser avaluat per la societat. Una anàlisi completa de la GIEC hauria de mirar si la declaració d’intencions que  hem vist (1-3) es verifiquen regularment.

  1. Valoració dels principis exposats
    1. Molt positiva.
      1. Institucions públiques: deuen donar mitjans a fi que el seu treball puga ser avaluat per la societat.
    2. Anàlisi de la GIEC: mirar si els principis (1-3) es verifiquen regularment.

La Introducció a la GIEC dedica un apartat a la «terminologia lingüística». La informació bàsica apareix cap al final: comunica que el manual definix els conceptes que usa (5a).

  1. «Terminologia lingüística»: definició de la terminologia usada
    1. «Els conceptes dels quals es parla en aquesta obra, és a dir, els que s’hi analitzen i descriuen, apareixen regularment definits o caracteritzats mitjançant exemples en el passatge dedicat a estudiar-los.
    2. »Si un terme es tracta en diferents paratges, es defineix o es caracteritza només en aquell que fa referència a totes les seves propietats essencials. […]
    3. »El lector sempre té l’opció d’accedir ràpidament a la definició o la caracterització dels conceptes ajudant-se amb l’índex analític.» (GIEC, Introducció, p. xxxii)

Realment, un lector de cultura mitjana (que hauria de ser el primer destinatari de les gramàtiques i els diccionaris de les institucions normativitzadores humanistes) no pot entendre una gramàtica si el manual no definix cada concepte que usa.

El tercer fragment (5c) envia els lectors a l’índex de conceptes per a saber a on està definit un concepte. Eixa ajuda és molt positiva si es complementa amb la mesura que el manual definixca cada concepte la primera volta que l’ha d’usar en una argumentació. Si un manual actua d’eixa manera, l’índex de conceptes és útil per a qui consulta una gramàtica per a saber com tracta un concepte específic; i també permet saber quines manifestacions particulars del concepte general apareixeran després d’haver definit el concepte general (com ara classes de pronoms: definits i no definits, personals i no personals, tònics i àtons).

  1. Causa de definir els conceptes usats en una gramàtica (a). Índex de conceptes (b)
    1. Que la puga entendre el lector de cultura mitjana (primer destinatari de les institucions normativitzadores humanistes).
      1. Quan s’ha de definir un concepte: la primera volta que ha d’aparéixer en una argumentació.
    2. Utilitat de l’índex de conceptes:
      1. Qui vol saber com tracta una gramàtica un concepte específic.
      2. Saber quines manifestacions particulars té un concepte general (com ara pronoms definits i no definits, personals i no personals, tònics i àtons).

El tractament de la terminologia té un factor torbador i algun detall inquietant. El fragment de (5a) establix una coordinació: «apareixen regularment definits o caracteritzats mitjançant exemples». Però un concepte no es pot definir (ni «caracteritzar») «mitjançant exemples». Un concepte només es pot definir dient quines són les seues propietats; i, tot seguit, hem de posar exemples per a demostrar que la definició és aplicable a dades empíriques. Quan un autor diu «els verbs copulatius són ser i estar», no definix cap concepte ni, en conseqüència, aclarix res. Simplement, incorre en l’anomalia metodològica d’exemplificar un concepte que no ha definit.

Per una altra banda, la part inicial de la «terminologia lingüística» fa distincions entre ser «familiar» o no ser-ho, entre tindre «una tradició consolidada» o no tindre-la, entre «revisar denominacions tradicionals» o no revisar-la. Si hi han dos térmens igualment vàlids, triarem el «familiar», el «tradicional». Però, fora d’eixe cas, hauria d’haver acord entre les defininicions i la terminologia. En concret, un terme ha de ser adequat per al concepte que hem definit; i, si el terme usat pels nostres predecessors és contradictori amb la definició feta, ho constatarem i, en conseqüència, proposarem un terme que siga adequat a la definició. De la mateixa manera que la teoria lingüística deu anar davant de la normativa, també la teoria o definicions ha d’anar davant de la terminologia; i deu haver acord entre la teoria i la terminologia.

  1. Exemplificar ¿és definir? (a) «Familiaritat i tradició» en la terminologia (b)
    1. «Apareixen regularment definits o caracteritzats mitjançant exemples» (5a).
      1. Definir un concepte: dir quines són les seues propietats; a continuació, exemples per a demostrar l’aplicabilitat.
      2. Exemplificar sense definir és una anomalia metodològica.
    2. Deu haver acord entre la teoria i la terminologia.
      1. Terme: ha de ser adequat per a la definició del concepte.
      2. Si és contradictori: constatar-ho i intentar solucionar-ho.
      3. «Tradició»: aplicació quan dos térmens són vàlids els dos.

Resumim. Hem trobat principis metodològics i pedagògics molt positius: la teoria deu precedir la normativa (1), cal buscar la claror i la senzillesa (2), cal ser sistemàtic, simplificar i aclarir (3) i hem de definir la terminologia (5). També hem trobat dos factors negatius (presentar l’exemplificació com a definició, i deslligar la terminologia de la teoria, 7). En els dos apartats següents, parlant de l’estructura de la gramàtica (§3) i dels seua fonaments teòrics (§4) mirarem la relació que hi ha entre els principis i l’actuació.