Absència d’obres institucionals de la S. F. durant dècades: causes i efectes (V)

2.4      Conclusions sobre l’absència d’obres institucionals

Tragam conclusions. El pròleg de la GIEC (2016) vol justificar l’absència d’una gramàtica i d’un diccionari de la Secció Filològica recorrent a un elogi (l’obra de Fabra seria tan extraordinària, que «no ha estat possible posar-la al dia i superar» fins al cap de molt de temps, §2.2, 1a.i). La realitat era que, a mitjan segle xx, la Secció Filològica tenia tres necessitats objectives per a elaborar una gramàtica i un diccionari. La primera era la representació escassa del balear, del valencià i del català occidental en el diccionari de Fabra, informació que sabem des de Badia (1962: §15.1; ací, §2.2, 2a.i). La segona necessitat estava en el fet que la gramàtica de Fabra de 1918 era pobra i estava centrada en el català oriental (§2.2, 3-5). La tercera necessitat era clarificar als escriptors i als correctors quines paraules i quines construccions eren normatives. A més, al costat de les necessitats estaven els mitjans per a satisfer-les: el Diccionari Aguiló, el DCVB, les Converses filològiques de Fabra, i les gramàtiques de Moll i de Sanchis Guarner. Per tant, era factible elaborar una gramàtica i un dicionari que pogueren ser atractius per als escriptors balears i per als valencians (i dic escriptors perquè en els anys 40 i 50 només teníem això).

  1. A mitjan segle xx, hi havien tres necessitats per a elaborar un diccionari i una gramàtica
    1. Necessitats objectives:
      1. Representació escassa del balear, del valencià i del català occidental en el diccionari de Fabra; ho sabem des de Badia (1962: §15.1; ací §2.2, 2a-.i).
      2. Gramàtica de Fabra de 1918: pobra i centrada en el català oriental (§2.2, 3-5).
      3. Clarificar la normativa lingüística.
    2. Mitjans per a satisfer-la les necessitats:
      1. el Diccionari Aguiló, el DCVB, les Converses filològiques de Fabra, i les gramàtiques de Moll i de Sanchis Guarner.

La possibilitat material xocava amb un entrebanc ideològic: hi havia incompatibilitat entre la ideologia que imperava en el diccionari i les gramàtiques de Fabra, i la ideologia des de la qual s’havien fet el DCVB i les gramàtiques de Moll i de Sanchis Guarner. A un costat, teníem unes gramàtiques pensades només per a Catalunya (§2.2, 6b), teníem «l’absolutisme dialectal del Principat» (en paraules de Fuster, §2.2, 2e; en realitat, era el predomini del català oriental). A més, eixa concepció seguí després de 1939 pel camí d’un elitisme «negatiu i prohibitiu, mai constructiu» (§2.3, 1b).

A l’altre costat, teníem la voluntat «democràtica» de coordinar tres pobles (Sanchis Guarner, §2.3, 2b.i). El centralisme anava de dalt cap avall (procurar que els escriptors balears i els valencians usaren durant dècades la gramàtica de Fabra de 1918 i el seu diccionari). El camí «democràtic» va per la direcció contrària: des de baix cap amunt, des dels parlants i des de la llengua històrica (factors que arreplega el DCVB). A més, Moll i Sanchis Guarner tenien al costat a Coromines (§2.3, 2). Era un panorama molt prometedor. Però pogué més l’astúcia d’Aramon, i la ideologia d’Aramon-Artells predominaria sobre la que tenien Coromines, Sanchis Guarner i Moll.

  1. Problema: incompatibilitat entre dos ideologies
    1. Gramàtiques pensades només per a Catalunya (§2.2, 6b), «l’absolutisme dialectal del Principat» (§2.2, 2e).
      1. Després de 1939, elitisme «negatiu i prohibitiu, mai constructiu» (§2.3, 1b).
      2. Camí del centralisme: de dalt cap avall (usar entre els balears i els valencians el DGLC i Fabra 1918).
    2. Voluntat «democràtica» de coordinar tres pobles (Sanchis Guarner, §2.3, 2b.i).
      1. Camí «democràtic»: des de baix cap amunt, des dels parlants i des de la llengua històrica (factors que arreplega el DCVB).
      2. Moll i Sanchis Guarner tenien al costat a Coromines (§2.3, 2).
    3. Pogué més l’astúcia d’Aramon.

En eixe marc, el manteniment de la ideologia i del model fonamenats en obres de Fabra (1918, DGLC, 1956) feia preferible dos accions complementàries: en primer lloc, no elaborar cap diccionari ni cap gramàtica; en segon lloc, procurar que el DCVB i les gramàtiques de Moll i de Sanchis Guarner foren considerades obres secundàries, locals i anormatives: com a màxim, de consulta per als “especialistes”. En el cas de Sanchis Guarner, l’objectiu s’aconseguí del tot. El mitjà va ser potenciar la gramàtica de Carles Salvador (1951), que Bonet (2000) presenta com a un manual poc coherent i poc adequat (lingüísticament, pedagògicament i socialment), enfront de les qualitats molt altes que descriu en la gramàtica de Sanchis Guarner (1950).

  1. Efectes del predomini de la ideologia d’Aramon-Artells sobre la de Coromines-Sanchis-Moll
    1. No elaborar cap diccionari ni cap gramàtica;
    2. DCVB, Moll (1937) i Sanchis Guarner (1950): obres locals i anormatives.
      1. Un mitjà: potenciar la gramàtica de Salvador (1951), que Bonet (2000) troba poc coherent i poc adequada, en contrast amb la de Sanchis Guarner (1950).
    3. Escriptors balears i valencians: havien d’usar, durant dècades, Fabra (1918) i el DGLC.

En el punt en què ens trobem, convé que reprengam el principi. ¿Quina relació tenen els fets i les deduccions d’esta secció amb l’objectiu del treball (mirar si predomina una ideologia en la Secció Filològica)? Quan una institució parla del seu passat (ara, per què no ha publicat obres institucionals durant dècades), deu procurar fer-ho d’una manera objectiva (i, per tant, aplicable a la realitat, demostrable). Si l’actuació de la institució ha sigut adequada, els lectors l’admiraran. I, si en el seu comportament hi han hagut ombres, el fet de mostrar-les és una manera eficaç de procurar que no tornen a produir-se en el futur. A més, els lectors també agrairan la sinceritat, que va unida a l’honradesa. L’agrairan i, com a conseqüència, admiraran la institució que practica eixes virtuts.

En les dades que hem estudiat, no hem trobat l’actitud descrita, sinó una apel·lació a Fabra que hem intentat demostrar que no és pertinent (§2.2, 7). L’humanisme crític no amaga els errors en què ha incorregut en el passat, i els mostra quan convé fer-ho. En canvi, l’elitisme no tendix a ensenyar-los, ja que això podria clevillar la seua suposada superioritat.

Per una altra banda, si en la Secció Filològica predominara una ideologia elitista seria explicable que una part significativa dels tècnics lingüístics dels mitjans de comunicació estiguen distants de la institució (inclosos mitjans públics, com ara Catalunya Ràdio i la TV3, §1.2, 5c).

  1. Relació dels fets i les deduccions de la secció amb la ideologia de la Filològica
    1. Una institució deu parlar del seu passat objectivament.
      1. Si hi han errors, convé mostrar-los per a no repetir-los.
      2. Davant de la sinceritat i l’honradesa, u sent admiració.
    2. L’elitisme no tendix a mostrar els errors del passat.
      1. Podria clevillar la seua suposada superioritat.
    3. Si en la Filològica predomina una ideologia elitista, serà explicable el distanciament d’una part significativa dels tècnics lingüístics dels mitjans de comunicació.
      1. Afecta institucions públiques (Catalunya Ràdio, la TV3, §1.2, 5c).

 

Absència d’obres institucionals de la S. F. durant dècades: causes i efectes (IV)

2.3       Causa real de l’absència: ¿per ideologies incompatibles?

Davant del panorama a què hem arribat, la pregunta és inevitable: si convenia fer una gramàtica i un diccionari més adequats, i si la Secció Filològica disposava dels mitjans, ¿per què no ho va fer? La causa podria estar en la divergència que hi havia entre la ideologia «absolutista» que imperava en una part dels autors noucentistes (§2.2, 2e), i la que tenien Moll i Sanchis Guarner, que responia a la ideologia de la Renaixença: la voluntat de coordinar lingüísticament tres pobles (el balear, el valencià i el català). A més, Moll (menorquí) i Sanchis Guarner (valencià) tenien al costat a Coromines (català). Despleguem-ho.

Moll estava unit a la Renaixença per la formació que li va donar el seu mestre i tutor, el mallorquí Antoni Maria Alcover (1862-1932). Sanchis Guarner estava vinculat a la ideologia de la Renaixença gràcies a la formació que rebé de la persona que el va criar i educar (el canonge i historiador Sanchis Sivera, 1867-1937). La coordinació de tres pobles comportava mirar-se el conjunt de la llengua des del poble a què u pertany: des del balear en el cas de Moll; i des del valencià en Sanchis Guarner.

Quant a Coromines, no compartia el centralisme que predominava en un sector del Noucentisme (com mostren les paraules de 1a, de 1954). A més, s’oposava a una concepció essencialista i elitista. Parlant d’Eduard Artells (unit a Ramon Aramon, i corrector dels llibres que editava l’IEC), diu que reduïx la normativa a «petites complicacions innecessàries» (1b); i que té una actitud «negativa i prohibitiva, mai constructiva» (1b), orientació que faria «augmentar la por exagerada que té la gent a servir-se de la nostra llengua per escrit» (1b).

La marginació social d’una llengua produïx inseguretat en els seus parlants, de manera que el primer objectiu de la docència hauria de ser combatre «la por exagerada que té la gent a servir-se de la nostra llengua per escrit» (1b). En canvi, la ideologia que descriu Coromines té l’efecte contrari: en compte de combatre-la, la fa augmentar. Segons l’etimòleg i dialectòleg, la conseqüència d’eixa ideologia sobre el model lingüístic és fer un «idioma felibrenc o brahmànic» i apartar-lo de l’interés dels jóvens (1c). La concepció descrita de la normativa era tan negativa per a ell, que afirmava que «no hi ha res més perillós».

Com hem dit, Coromines parlava d’Artells. Però les seues paraules ¿es podrien aplicar a una bona part del treball d’Aramon de 1957, en el qual acusa 30 obres d’escriptors d’aquella època de «calcar sintàcticament» el castellà?

Per una altra banda, també ens podríem preguntar si el conjunt de les característiques que descriu el lingüiste català perviuen en l’actualitat (sobretot en un sector del valencianisme, com ara en el llibre Criteris lingüístics, DGPL, 2016, que he analitzat detalladament en Saragossà 2018).

  1. Oposició de Coromines a la ideologia centralista (a) i elitista (b), que reduïx la normativa a «petites complicacions innecessàries» (b) i practica una actitud «negativa i prohibitiva, mai constructiva» (b). Efecte: «augmentar la por exagerada que té la gent a servir-se de la nostra llengua per escrit» (b)
    1. «Trobo que parleu amb tanta raó com eloqüència quan us planyeu del mal que fan els qui en els escrits d’un mallorquí substitueixen tot allò que sona com a mallorquí i no barceloní, sistema funest per a la captació dels insulars i valencians a la tasca comuna.» (Coromines 2006: 236; carta a Moll, de 1954)
    2. [valoració i efectes dels articles d’Eduard Artells, deixeble de Fabra, unit a Ramon Aramon, revisor dels llibres que publicava l’IEC, 1903-1971] «S’hi tracta quasi solament de les manies més masegades i rebregades dels correctors de català. S’han dit moltes coses ineptes, d’altres d’inoportunes, quasi totes més o menys deficients o massa parcials, i algunes vegades enterament errades. Com que és l’única secció de converses de llenguatge que apareix en la nostra llengua, cal témer que el públic cregui que el gasetiller que les escriu és home d’autoritat, car parla en to de molta suficiència, i si es deixa surar aquesta impressió vindrà un dia que pot fer més mal que pedregada. A hores d’ara ja n’ha fet i en fa, sobretot per la seva actitud sempre negativa i prohibitiva, mai constructiva. Això no fa més que augmentar la por exagerada que té la gent a servir-se de la nostra llengua per escrit, per no fer faltes gramaticals o de llenguatge, i a engruixir els pretextos que molts oposen a servir-se’n en aquesta forma. No hi ha res més perillós quan ja existeix aquest estat d’esperit, que crear dificultats reals que donin agafador ferm a aquell conjunt aparatós de pretextos, i més quan el públic arriba a tenir algun indici que la gent veritablement entesa no està d’acord, o no ho està del tot, amb el grupet vociferador que té l’exclusiva de les posicions existents per a fer-se sentir: aquest estat de coses permet d’estendre una capa de legitimitat damunt aquesta massa de pretextos i de por dissimulada, que és el gran obstacle real.» (Coromines 2006: 141; carta a Sanchis, de 1962)
    3. «Ja deveu recordar que torna a haver-hi sessió de la Secció Filològica dissabte dia 25. 0 per a aquesta o per a la primera de febrer voldria que us poséssiu d’acord amb En Moll i amb mi perquè hi assistim tots tres. La d’avui s’ha gastat sencera en les acostumades menudes discussions sobre detalls sense cap interès lingüístic o filològic (que si microsolc ací, que si sulfamida allà), balafiant el nostre temps de gent entesa en altres coses, en les quals potser no tindrem mai substituts. La llengua, que només nosaltres podríem deslliurar aptament de petites complicacions innecessàries, deixarem que vagi passant, sense ajuda nostra, a 1’estat d’idioma felibrenc o brahmànic massa embullat i massa distant de la llengua parlada perquè ningú s’entretingui a apendre’l per part del jovent apressat i aqueferat que ara puja. Cal una altra sessió en què siguem tots tres per convèncer En Casacuberta i En Bohigas (al capdavall carregats de bones intencions) que cal fer una cosa o altra per accelerar.» (Coromines 2006: 178; carta a Sanchis de 1964)

La conjunció de la ideologia de Moll i de Sanchis Guarner amb l’actitud descrita de Coromines explica la voluntat de coordinar-se durant els anys 50. Coromines volia que Sanchis Guarner i Moll entraren en la Secció Filològica (2a) per a, entre els tres, canviar la concepció centralista (1a) i maníaca (1b) de la normativa. En 1954, Sanchis Guarner accepta la proposta de Coromines de fer-se consultes entre els tres i raonar sobre els temes de la normativa lingüística (2a). Encara més: ho troba una «necessitat imprescindible» (2b), i creu que l’absència de coordinació «ha estat una de les causes principals del fracàs de les provatures de democràcia» (2b.i). En una carta de 1955, el lingüiste valencià reprén el tema de «iniciar el diàleg entre els qui ens dediquem a l’estudi de la nostra benvolguda i soferta llengua» (p. 105).

  1. Voluntat de coordinació entre Coromines, Sanchis i Moll (anys 50 i 60)
    1. «És evident que totes aqueixes actituds desdenyoses [contra les característiques lingüístiques del balear i del valencià] no obeeixen pas a mala voluntat sinó a deficiències d’informació, i per això és que en una carta anterior, replegant un comentari vostre als costums americans, us parlava de la conveniència d’intensificar —quasibé podria dir d’iniciar— el diàleg entre els qui ens dediquem a l’estudi de la nostra benvolguda i soferta llengua. M’he sentit personalment molt afalagat perquè em considereu digne de proposar-me col·laborar en les faenes de 1’Institut d’Estudis Catalans; no seré jo qui us pose cap condició, però tanmateix dubte molt que la vostra proposta puga prosperar.» (Coromines 2006: 105; carta de Sanchis, de 1954)
    2. En una altra carta de Sanchis Guarner de 1954 (Coromines 2006: 87): la coordinació és una «necessitat imprescindible».
      1. «La inexistència d’aqueixes consultes ha estat una de les causes principals del fracàs de les provatures de democràcia.»

Sanchis Guarner desitjava el camí que proposava Coromines, però dubtava que es poguera fer realitat («dubte molt que la vostra proposta puga prosperar», 2a). Els fets li donaren la raó. L’entrada de Sanchis Guarner i Moll en la Secció Filològica va tardar (va ser en 1961); i, ja produïda, degué ser poc efectiva. En dos cartes de 1962 i 1964, Coromines conta que, en les reunions de la Secció Filològica, Aramon (secretari general de l’IEC entre 1942 i 1989) posava al principi de l’orde del dia els detalls intranscendents a fi que les qüestions normatives importants no es tractaren (p. 140 i 143; en 1c, n’hi ha un exemple). Per una altra banda, Sanchis Guarner i Moll no podien assistir a la majoria de reunions; i, a la fi, el mateix Coromines deixà d’assistir-hi.

  1. Sanchis Guarner dubtava que la proposta de Coromines prosperara (2a)
    1. Tenia raó. Aramon posa en els órdens del dia de la Filològica detalls intranscendents per a no tractar temes transcendents.
    2. Sanchis Guarner i Moll no podien assistir a la majoria de reunions; a la fi, el mateix Coromines deixà d’assistir-hi.

I bé, trobe que els factors que hem descrit en este apartat podrien justificar per què la Secció Filològica no s’encarà a la necessitat d’elaborar una gramàtica i un diccionari més complets, més objectius i més «democràtics» (terme de Sanchis Guarner, 2b.i). Fer una gramàtica que tinguera en compte la de Moll (1937), la de Sanchis Guarner (1950) i les Converses filològiques; i elaborar un diccionari que incorporara informació del Diccionari Aguiló i del DCVB implicava canviar la ideologia centralista (que es fonamentava en la gramàtica de 1918 de Fabra i en el seu diccionari). Si el trio format per Coromines, Sanchis Guarner i Moll s’haguera pogut coordinar en la Filològica i haguera convençut altres membres fins a convertir-se en majoritaris, haurien pogut plantejar la necessitat d’elaborar una gramàtica i un diccionari. Però la coordinació i la incidència no es produí, i el resultat va ser ajornar durant dècades la confecció d’obres noves.

  1. Per què en els 60 i 70 no s’elaboraria ni una gramàtica ni un diccionari
    1. Tindre en compte Moll (1937), Sanchis Guarner (1950) i el DCVB implicava canviar la ideologia creada a partir de Fabra (1918) i el DGLC.
    2. Si Coromines, Sanchis Guarner i Moll s’hagueren coordinat en la Filològica i hagueren convençut altres membres, hauria sigut factible.

 

Absència d’obres institucionals de la S. F. durant dècades: causes i efectes (III)

2.2       Causa de l’absència d’obres institucionals segons el president de l’IEC

Tornem al solc. Siga per divergències internes de la Secció Filològica o siga per una altra causa, el fet és que les gramàtiques de Fabra de 1918 i 1940 (feta pública en 1956) i el seu diccionari (1932) no es publicaren a nom de la institució (o de l’Institut d’Estudis Catalans), de manera que les obres institucionals no han aparegut fins als anys 1995 (diccionari) i 2016 (gramàtica).

Eixa absència no es tracta en la introducció de la GIEC (Cabré 2016), però sí en el pròleg. Ros (2016) explica la separació temporal entre les obres de Fabra i les de l’IEC dient que la causa no seria que la Secció Filològica hauria descuidat eixe camp (1a.ii, 1b). El motiu seria que Fabra «era un geni i un treballador incansable», de manera que «no ha estat possible posar al dia i superar» les seues obres «fins al cap de dos terços de segle (el cas del Diccionari) o gairebé un segle sencer (el cas de la Gramàtica)» (1a.i, 1b):

  1. Causa de no publicar una gramàtica i un diccionari durant un segle: explicació del president de l’IEC
    1. «No voldria obviar que en l’origen de la Gramàtica, com s’esdevé en el Diccionari [de l’IEC], hi ha l’obra ingent de Pompeu Fabra [cita la gramàtica de 1918 i el diccionari, de 1932]. Aquesta important separació temporal entre les obres cabdals de Pompeu Fabra i les corresponent de l’IEC pot tenir diferents lectures alternatives o complementàries;
      1. Fabra era un geni i un treballador incansable que, tot sol, pogué enllestir un diccionari i una gramàtica que fins al cap de dos terços de segle (el cas del Diccionari) o gairebé un segle sencer (el cas de la Gramàtica) no ha estat possible posar al dia i superar;
      2. la Secció Filològica, que és l’encarregada per l’Institut de dur a terme les obres normatives de la llengua catalana, ha estat aqueferada en altres tasques de recerca i normativització, i la Gramàtica n’ha patit les conseqüències i, per la complexitat de la tasca, s’han superat els terminis inicials que hom havia previst;
      3. confegir una obra de l’abast i la profunditat de la GIEC […] és complex […].
    2. »El lector pot estar segur que la segona de les lectures esmentades suara no s’adiu amb la realitat, mentre que Fabra era, efectivament, un geni i un gran treballador.» (Ros 2016, GIEC, p. IX-X)

¿Són objectives les paraules anteriors? El DGLC té moltes característiques positives. Però sabem que Fabra considerà poc el balear, el valencià i el català occidental. Ho va dir Badia (1962: §15.1; ací, 2a), ho repetí la Secció Filològica en 1990 (2b); ho corroborà Emili Casanova en un estudi del 2002 (2c); i la presidenta de la Secció Filològica diu que la GIEC supera a Fabra perquè «admet la variació i és composicional» (2d). Eixa afirmació comporta que el gramàtic no admetria la variació ni seria composicional. Més avant (6b), trobarem una informació de Fuster sobre Fabra que justifica la falta d’eixes característiques.

Antoni Ferrando (2006: 240-242) mostra quin centralisme tan fort imperava en l’IEC i en una part dels escriptors catalans durant els anys 40 i 50  (en 2d, n’hi ha una descripció de Joan Fuster). A més, el centralisme no era nou. En 1931, Aramon l’havia exposat d’una manera clara en un article publicat en una revista valenciana (Saragossà 2012: §2.2).

  1. El balear, el valencià i el català occidental en el DGLC (a-b). Fabra no seria composicional (c). Regionalisme i «absolutisme» de Catalunya (d)
    1. «Ya antes (§14) hemos lamentado que no se haya publicado el diccionario exhaustivo [el DCVB], que lógicament devia haver precedido el Diccionari General [el de Fabra], el cual así hubiera partido de un gran caudal de informaciones que podían aconsejar la admisión o la exclusión de voces; hay que observar que este Diccionari General se resiente de ello». (Badia 1962: §15.1)
      1. En nota: «Comp. §3, donde hacíamos constar la exclusión de la lengua literaria de buena parte del léxico occidental [el del valencià i el del català occidental].» (Badia 1962: §15.1)
    2. «És un fet que el balear i el valencià han tingut un paper més aviat minso en aquest renovellament i envigoriment si hem de jutjar per les unitats pròpies d’aquests dialectes introduïdes en el DGLC.» (IEC 1992: 81; document de 1990)
    3. El DGLC no inclou moltes paraules valencianes, balears i catalanes occidentals (Casanova 2002).
    4. «El model propi de l’Institut d’Estudis Catalans […] continua la tradició fabriana, però va una mica més enllà. Es tracta d’un model composicional que admet la variació i, doncs, que accepta el polimorfisme en la representació dels fenòmens.» (Cabré 2016: p. XIV)
    5. Concepció «absolutista» de Catalunya en els anys quaranta i cinquanta, ja existent en els trenta (Aramon 1931):
      1. «Nosaltres [els escriptors valencians] no volem mantenir una actitud dialectal, sinó oposar-nos a l’absolutisme dialectal del Principat. L’Institut podrà acceptar o no les formes valencianes; encara que no les acceptàs la cosa no tindria importància. L’Institut, com bona part de la cultura del Principat, parteix d’un partit pres regional, que és el que intentem destruir.» (Joan Fuster, 1953, reproduït en Ferrando 2006: 241)
      2. Ferrando (2006: 240-242): descripció del centralisme que imperava en l’IEC i en una part dels escriptors catalans, anys 40 i 50.
      3. En 1931, Aramon exposa clarament la concepció centralista.

En contrast amb la visió regional del DGLC, entre 1930 i 1962 es publicà el Diccionari Català-Valencià-Balear, que ompli deu volums i conté moltíssima informació, tant de tot el conjunt de la llengua viva com de la llengua històrica (des del segle XIII fins al principi del segle XX). Per tant, la Secció Filològica disposava, des de 1962, d’un bon mitjà per a solucionar les limitacions del diccionari de Fabra.

Quant a la gramàtica de 1918, és un manual de format reduït que no considera pràcticament ni la sintaxi ni la semàntica. El contingut es limita a ortografia (p. 10-20), fonètica (p. 20-32), llistes de paraules i flexió. L’ortografia i la fonètica (en eixe orde) figuren en la «introducció» de la gramàtica (3a):

  1. Capítols de la gramàtica de 1918: sense sintaxi ni semàntica
    1. Introducció p. 9-32.
      1. Inclou ortografia i fonètica (en eixe orde).
    2. Article definit, p. 33-36.
    3. Substantiu, p. 37-46.
    4. Adjectiu qualificatiu, 47-56.
    5. Pronom i adjectiu determinatiu, p. 57-96.
    6. Verb, p. 97-138.
    7. Adverbi, p. 139-156.
    8. Preposició, p. 157-176.
    9. Conjunció, p. 177-191.

El fet que el manual no continga ni sintaxi ni semàntica afavorix que apareguen sovint llistes de paraules, actuació poc útil per als lectors generals (i poc útil també per als escriptors). En (4a), n’hi ha un exemple.

  1. Llistes de paraules com a conseqüència de no tractar el contingut semàntic
    1. «PREPOSICIONS FORTES. Les principals preposicions fortes són: cap a, contra, des, devers, entre, envers, fins, malgrat, segons, sense, sobre, sota, ultra, vers. Entre les locucions prepositives són notables (ultra les esmentades en el §124): a causa de, a despit de, a excepció de, a favor de, a fi de, a força de, al costat de, al llarg de, al peu de, a sabuda de, a través de, de por de, dret a, en contra de, endret de, enmig de, en esguard de, enfront de, en lloc de, en virtut de, gràcies a, per amor de, quant a.» (Fabra 1918: §129)

L’absència de semàntica també impedix que l’autor mostre les estructures de les paraules gramaticals. Després de l’estudi de les preposicions «febles» o bàsiques (que en són poques: en, a, per; amb, sense; de), cal explicar com estructurem el camp semàntic de les preposicions locatives «fortes» (o secundàries), que consten de set parelles d’antònims (5a-b). A més, per a intuir la personalitat de la llengua podem constatar que, de 14 preposicions, 12 són diferents de les que té el castellà (5b-c).

  1. Camp semàntic de les preposicions secundàries locatives: 14, estructurades en parelles antònimes
    1. Antònims: {dins / fora}, {prop / lluny}, {davant / darrere}…
    2. De 14, 12 són diferents de les del castellà:
      1. {dins / dentro}, {prop / cerca}, {lluny / lejos}, {davant / delante}, {darrere / detrás}, {avant / adelante}, {arrere / atrás}, {dalt / arriba}, {damunt / encima}, {davall / debajo}, {amunt / arriba}, {avall / abajo}.
    3. Coincidències: {fora / fuera} i, relativament, {baix / abajo}
      1. El trio castellà {abajo / debajo / bajo} és {baix / davall / sota}.

La major part de la gramàtica de Fabra de 1918 està dedicada a la flexió. En la flexió verbal, l’autor no té en compte les necessitats dels escriptors balears ni dels valencians (i, quan cita esporàdicament formes valencianes o balears, les qualifica com a «arcaiques o dialectals», 6a, actitud que quadra amb la concepció centralista descrita més amunt, 2a-b i 2d).

En realitat, les gramàtiques de Fabra deuen estar escrites pensant només en Catalunya. Fuster atribuïa eixe àmbit geogràfic a confessions del mateix gramàtic (6b), i l’estudi dels seus manuals ho podria corroborar (com ara, només tinc consciència d’haver vist topònims catalans en Fabra 1956). A la vista d’eixa informació, no és estrany que les referències a les formes balears i valencianes siguen ben escasses en la gramàtica de 1918 (i, en general, en els seus manuals).

  1. Gramàtiques de Fabra: pensades només per a Catalunya (a). Efecte: poques referències a les formes balears i valencianes (i negatives, «arcaiques o dialectals», b)
    1. «Em consta, per testimonis presencials, que Fabra confessà més d’una vegada que si la seua gramàtica hagués estat projectada amb mires a tot el domini lingüístic hauria estat distinta de la que féu per a ús del Principat.» (Joan Fuster, 1953; reproduït en Ferrando 2006: 241)
    2. «Si no és en els paradigmes dels verbs regulars, hi deixem de consignar aquelles formes arcaiques o dialectals que sols difereixen de les del català central per les desinències a, es i en en lloc de i, is i in del present de subjuntiu (per ex.: siga, sigues, siguen) o per les desinències es, em, eu i en en lloc de is, im,  iu i in de l’imperfet de subjuntiu (per ex.: absolguesses, absolguéssem, absolguésseu, absolguessen).» (Fabra 1918: inici del capítol V)

Les limitacions de Fabra (1918) urgien a elaborar una gramàtica que presentara una descripció més completa i més objectiva del sistema lingüístic, una gramàtica que buscara la coordinació de les parts de la llengua i, correlativament, evitara la supeditació del balear, del valencià i del català occidental al català oriental. En definitiva, els mateixos objectius que calia aconseguir en l’elaboració d’un diccionari. Per una altra banda, també convenia elaborar una gramàtica per a evitar que els correctors, sense fonament bibliogràfic i sense argumentacions, escamparen creences sobre normes (§2.1, 2).

¿Hi havien mitjans per a satisfer la necessitat d’una gramàtica? La resposta és afirmativa. La Secció Filològica disposava de les Converses Filològiques de Fabra (1919-1928), que l’autor incorporà poc a la seua darrera gramàtica (1956). També tenia la gramàtica de Moll de 1937 i la de Sanchis Guarner (de 1950), que conté moltes característiques positives. Per a elaborar el diccionari, hem dit que disposàvem del monumental DCVB (1926-1968), estructurat i redactat fonamentalment per Moll i per Sanchis Guarner. I també hi havia l’anomenat Diccionari Aguiló, materials del renaixentiste mallorquí revisats i publicats per Fabra i Montoliu entre 1914 i 1934.

Eixe conjunt de fonts comporta que és poc objectiva l’afirmació de Ros (el diccionari de Fabra i la  seua gramàtica no s’haurien pogut «superar» fins a l’actualitat, 1). A més, repetim que convenia publicar una gramàtica per a delimitar què era normatiu i què no ho era, i impedir que cada corrector tinguera una idea sobre què seria la normativa lingüística.

  1. Les paraules de Ros (el DGLC i Fabra 1918 no es podrien «superar» fins a l’actualitat, 1) són poc objectives
    1. Les limitacions del DGLC (2) i de la gramàtica (3-6) urgien a elaborar una gramàtica i un diccionari més complets i més objectius.
      1. Calia buscar la coordinació de les parts de la llengua i, correlativament, evitar la supeditació del balear, del valencià i del català occidental al català oriental.
    2. També calien les obres institucionals per a evitar que els correctors propagaren creences sobre normes (§2.1, 2).
    3. A més, les fonts necessàries existien des de mitjan segle xx:
      1. El Diccionari Aguiló (1914-1934), i les aportacions del DCVB (deu volums publicats entre 1926 i 1968), estructurat i redactat bàsicament per Moll i per Sanchis Guarner.
      2. Les Converses Filològiques de Fabra (1919-28), Moll (1937) i Sanchis Guarner (1950).

Recapitulem. Encara que l’IEC va ser creat en 1907, ha tardat moltes dècades (§2.1, 1b) a publicar un diccionari (1995) i una gramàtica (2016), absència que ha enterbolit saber què és normatiu i què no ho és (§2.1, 2). Hom ha intentat llevar importància a eixa absència apel·lant al valor que tindrien la gramàtica de Fabra de 1918 i el seu diccionari (de 1932; §2.2, 1). Però eixes dos obres tenen característiques negatives per als balears, per als valencians i per als catalans occidentals (§2.2, 2, 6); a més, en la gramàtica hi han absències considerables (§2.2, 3-5).

En conseqüència, la Secció Filològica tenia raons de pes per a elaborar unes obres més completes i, sobretot, unes obres que consideraren el conjunt de la llengua i que buscaren la coordinació de les parts. A més, era possible satisfer les dos necessitats, ja que disposava de les fonts necessàries (§2.2, 7).

 

Absència d’obres institucionals de la S. F. durant dècades: causes i efectes (II)

2.1       Publicació d’obres institucionals

La primera obligació d’una institució normativitzadora és establir la normativa d’una llengua, la qual és legal en l’àmbit territorial que li ha assignat la institució política que l’ha creada. En la part de l’Acadèmia (§5.2), tractarem per quin motiu les institucions normativitzadores són creades com a regla general per la màxima institució política d’un país.

Fixar una normativa demana l’elaboració d’un diccionari i d’una gramàtica. El diccionari arreplega les paraules que la institució considera que són de la llengua. Quant a la gramàtica, si està ben feta explica les estructures que la llengua té en cada part de la teoria lingüística (sintaxi, semàntica, flexió, retòrica, formació de paraules per derivació i per composició, fonètica i ortografia).

La Secció Filològica ha tardat moltes dècades a publicar un diccionari i una gramàtica, de manera que convé mirar de quina forma justifica eixa absència. Començarem per emmarcar la institució en la història.

La creació de l’Institut d’Estudis Catalans responia a un desig del Primer Congrés de la Llengua Catalana (1906), i va ser una decisió política d’Enric Prat de la Riba (1870-1917). L’autor citat fon un ideòleg (La nacionalitat catalana, 1906), u dels polítics fundadors del partit Lliga Regionalista (1901), i president de la Diputació de Barcelona (1907-1914). Amb la col·laboració del catalanisme republicà d’esquerres i dels catalans dels partits dinàstics espanyols, creà la Mancomunitat de Catalunya en 1914, la qual va ser la primera passa cap a la recuperació del poder polític propi, perdut per la força de les armes dos segles abans (en 1714).

En el primer any de ser president de la Diputació de Barcelona (1907), Prat de la Riba creà l’Institut d’Estudis Catalans, compost inicialment de quatre seccions (història, arqueologia, literatura i dret). La Secció Filològica es creà en 1911.

¿Quina activitat normativitzadora ha fet la institució al llarg del segle xx? Segons la presidenta actual (M. Teresa Cabré, 2016), les primeres obres «pròpiament institucionals» són el diccionari (1995) i la gramàtica (2016; 1b.i):

  1. Obligacions de les institucions normativitzadores (a) i actuació de la Secció Filològica (b)
    1. Establir la normativa d’una llengua: elaboració d’un diccionari i d’una gramàtica.
      1. Diccionari: conté les paraules que la institució considera que són de la llengua.
      2. Gramàtica: si està ben feta, explica les estructures en cada part de la teoria lingüística.
    2. Activitat normativitzadora: les primeres obres «pròpiament institucionals» són el diccionari (1995) i la gramàtica (2016).
      1. «Va ser l’any 1995 quan va aparèixer la primera obra pròpiament institucional de l’Institut d’Estudis Catalans, el Diccionari de la llengua catalana (primera edició de 1995 i segona edició de 2007). I enguany apareix la primera gramàtica de la institució, la Gramàtica de la llengua catalana, que avui teniu a les mans.» (Cabré 2016: p. XIII).

Les paraules anteriors comporten que la Secció Filològica ha tardat 84 anys a elaborar un diccionari, 105 en el cas de la gramàtica. L’absència d’una gramàtica institucional durant un segle ha tingut un efecte pràcticament inevitable: ha creat incertitud sobre quines formes i quines construccions són normatives i quines no ho són. Com hem dit, la gramàtica i el diccionari d’una institució normativitzadora contenen la normativa. En conseqüència, si una institució no publica eixes obres no tindrem mitjans objectius per a saber quines paraules, quines formes i quines construccions són normatives i quines no ho són.

Al llarg del segle xx, eixa situació ha afavorit la propagació de creences normatives entre els correctors. Durant molts anys, hom assegurava que tal forma, tal paraula o tal construcció seria normativa o no ho seria. Les afirmacions es feien habitualment sense cap fonamentació bibliogràfica, i en general sense argumentacions. En (2b), he reproduït com ho descrivia Joan Solà en 1994.

En rigor, la Secció Filològica sí que havia publicat dos obres institucionals, però es limitaven a l’ortografia. En 1913, edità unes Normes ortogràfiques; al cap de quatre anys (en 1917), un Diccionari ortogràfic. En canvi, les obres posteriors no es publicaren a nom de la institució, sinó a nom d’un membre, Pompeu Fabra. En 1918, aparegué la Gramàtica catalana; en 1932, el Diccionari General de la Llengua Catalana; i cap a 1940 elaborà una altra gramàtica, publicada en 1956.

  1. Efecte de l’absència d’obres institucionals: vaguetat sobre què és normatiu (a-b). Obres institucionals sobre l’ortografia (1913, 1917; c)
    1. Propagació de creences normatives entre els correctors.
      1. Hom assegurava que tal forma, tal paraula o tal construcció seria normativa o no ho seria, en general sense fonamentació bibliogràfica i sense argumentacions.
    2. Descripció de Solà (1994: 303):
      1. «Tantes vegades que he insistit sobre aquesta qüestió [creure que la normativa exclouria Ja no hi han entrades] i mai no m’havia pres la molèstia de consultar precisament la normativa. La raó no és altra que la vaguetat amb què durant dècades hem utilitzat tots plegats el concepte de normativa: barrejant el que diuen certs manuals amb el que s’ha més o menys propagat de sotamà entre els correctors i professors. En podríem dir la tradició escrita i oral, si no fos que en aquest llibre precisament vull intentar de clarificar uns terrenys notablement confusos, confusionaris i empipadors.»
    3. Obres institucionals sobre l’ortografia: Normes ortogràfiques (1913) i Diccionari ortogràfic (1917).
      1. Obres posteriors: a nom d’un membre, Pompeu Fabra.
      2. Gramàtica catalana (1918), Diccionari General de la Llengua Catalana (1932).

¿Per què hi hagué eixa actuació? Un membre corresponent destacat de la Secció Filològica (el dramaturg Àngel Guimerà) no acceptà les Normes ortogràfiques. Tant l’ortografia de 1913 com la de la Renaixença (que practicava Guimerà) es basaven les dos en l’ortografia medieval. Però la proposta de la Filològica (que va ser una obra col·lectiva) no sempre feia variacions clares i avantatjoses davant de l’ortografia medieval. Com ara, canviar rahó per raó és clarament positiu, ja que la a i la o no poden formar diftong. Per contra, canviar les grafies medievals fret o tart per fred i tard són propostes clares per al francés i per a l’anglés, que tenen consonants oclusives sonores en final de paraula (i també fricatives sonores i africades sonores, 3a). En contraposició, les grafies fred, tard creen problemes en català, ja que les consonants que poden ser sonores i sordes perden la sonoritat en final de paraula (3b). No cal dir que eixa propietat justifica la grafia medieval (fret, tart), que la Filològica canvià. En (3c), he reproduït un fragment de l’OIEC (2017) que mostra efectes negatius d’escriure en final de paraula les lletres que representen consonants oclusives sonores. Un altre exemple (ara, global): Iglésias (2012) constata que «els seus mateixos partidaris confessaven que no era apta per als parlants generals»; entre els noms citats, està el de l’editor de 1913, a qui corresponen les paraules reproduïdes en (3c.ii):

  1. Canvi ortogràfic dubtós de la Filològica. Una diferència del català davant del francés i l’anglés
    1. Francés i anglés: tenen consonants oclusives, fricatives i africades sonores en final de paraula.
      1. francés: valide [valíd], acide [asíd], froide [fruád]; prologue [prológ], sang [sang] arabe [aráb], verbe [verb], rumb [rymb] assise [asíz]…
      2. anglés: acid [ásid] catalogue [cátalog] orb ‘esfera’ [o:b], kebab [kebáb] nose [nówz]…
    2. Català: les consonants dites perden la sonoritat:
      1. {neboda / nebot}, {lloba / llop}, {amiga / amic}, {casos / cas} (amb la mateixa grafia que {passos / pas})…
    3. Dos mostres dels efectes negatius de canviar fret, tart per fred, tard:
      1. «Per això, es diu que la grafia bàsica o corrent del so [t] és t (prescindint del fet que, en mots com fred o verd, el so [t] s’escriu d i no t), i que t se sol llegir [t] (malgrat que en atles o setmana es pronuncia [l] i [m], respectivament, o que en coent o molt es pronuncia o no segons el parlar). Les excepcions són freqüents i plantegen sovint dificultats pràctiques en l’escriptura i la lectura perquè la correspondència entre els sons i les lletres no és biunívoca.» (OIEC 2017: §2.1.1)
      2. «La reforma de l’ortografía, continguda en les Normes, presenta per a la gran majoría dels catalans dificultats serioses. L’Institut d’Estudis Catalans ha parlat, com és natural, en llenguatge científic. I són moltíssims els qui no han pogut entendre’l prou bé. D’altra part, les Normes exigeixen una aplicació intel·ligent i àdhuc tècnica, aplicació que sols poden fer amb seguretat els entesos en matèries filològiques i gramaticals. Per al millor èxit de la reforma ortogràfica és precís que’s doni feta al pùblic l’aplicació de les Normes científicament dictades» (paraules d Antoni López Benturas, editor de les normes; reproduït en Iglésias 2012).

Per a defendre la grafia tard, hom apel·la al «criteri de l’etimologia»; però, com he observat més amunt (§1.2, 7b.ii), no he vist fonamentar eixe principi; i, sobretot, no he vist delimitar-lo, absència que permet molts excessos: en qualsevol camp de la fonètica, de la flexió, de la semàntica, de la sintaxi i de la derivació, podríem apel·lar a l’actuació del llatí. Això no obstant, pareix obvi que l’objectiu de la Secció Filològica no és normativitzar el llatí, sinó el català actual, de manera que el criteri de l’etimologia hauria de tindre uns límits clars.

Com que totes les llengües romàniques han decidit conservar l’alfabet llatí i els seus usos de les lletres, el criteri de l’etimologia s’hauria de limitar a una part reduïda de l’ortografia (els dos camps dits i, parcialment, les consonants del radical, que comentarem en el paràgraf següent). Això significa que el criteri de l’etimologia no s’hauria d’aplicar a cap estructura de la fonètica, de la flexió, de la semàntica, de la sintaxi ni de la derivació.

A més, hem de tindre en compte que l’italià, el francés o el castellà (i també l’anglés) tenen centenars de grafies en què es separen de les consonants del radical llatí, casuística que també apareix en català. He posat dos exemples del castellà (la terminació vocal + z apareix en moltes paraules, 4c.i); en italià, m’he limitat a exemplificar que ha suprimit l’excepció dels noms grecs i hebreus en j (Gesù, i no Jesù, 4c.ii). En anglés, he augmentat els exemples per a començar a intuir com de significatives són les separacions de la grafia llatina (4c.iii); l’exemplificació més llarga és la del català (4c.iv). En definitiva, si el català perd la sonoritat en final de paraula en les consonants oclusives, fricatives i africades era factible mantindre les grafies clàssiques (fret, tart), sobretot en el lèxic patrimonial i en el d’ús quotidià.

  1. Criteri de l’etimologia
    1. Ús sense delimitar-lo.
      1. Efecte: permet molts excessos.
      2. Objectiu de la Secció Filològica: no és el llatí, sinó el català actual.
    2. Origen del criteri: les llengües romàniques han decidit conservar l’alfabet llatí, els seus usos de les lletres i, parcialment, les consonants dels radicals.
      1. Límit: la part dita de l’ortografia.
    3. Centenars i centenars d’excepcions en les consonants del radical:
      1. Castellà: dos exemples, una paraula i una terminació: {ex altiare > exalzar > ensalzar}, {capacem > capaç > capaz}
      2. Italià: cultismes grecs i hebreus: Gesù, gerarchia, geroglifico…
      3. Anglés: {franc. casse > angl. case, grafia que també representa el descendent de casus}, {llatí habilitate > francés abilité > angl. ability}, {pass ‘a single step taken when walking or running’ > pace}, {fantasy > fancy}, {anthem ‘himne’: «Old English antemne,  from Late Latin antiphōna antiphon», Word Refference), {Sant Nicolau > Santa Claus}…
      4. Català: {thesaurus però tresor}, {cypressum però xiprer}, {ord-inem però ordr-e}, {soricariu però xoriguer}…; soplujar > aixoplugar}, {capparis > tàperes}, {esclafalls > escrafalls > escarafalls}, {en-cep-egar > ensopegar}, {clotell > clatell}, {balbucejar > embarbussar}, {maiosta > majoixa > majuixa > maduixa}, {castellà flojo > flonjo}, {francés croquignole > croquinyoli > carquinyoli}, {atifell > atuell per atuens, del castellà atuendos, ‘utensilis’}

 

Absència d’obres institucionals de la S. F. durant dècades: causes i efectes (I)

1         Introducció

La introducció del treball planteja 8 temes importants:

  1. ¿Per què el científic té l’obligació de tindre una ideologia i ser conseqüent?
  2. Però ¿per què la ciència deu estar separada de les ideologies?
  3. ¿En què consistix supeditar la ciència a una ideologia?
  4. ¿Per què és factible (i és poc positiu) que una institució normativitzadora depenga d’una ideologia (sobretot si és elitista)?
  5. ¿Quin procés (elemental) hi ha darrere de l’expressió «mort d’una llengua»?
  6. ¿Hi ha relació entre els criteris de la normativa que u aplica i la seua ideologia?
  7. Davant dels parlants, ¿com podem descriure l’actuació humanista, i l’essencialista i elitista?
  8. ¿Què tenen en comú els escriptors i els correctors (Joan Sales, Maria Aurèlia Capmany, Joan Fuster, Albert Pla Nualart…) que han divergit de la Secció Filològica?

1.1       Marc del treball. Limitació

Este article és la primera part d’un treball que intenta deduir si predomina alguna ideologia en la Seccio Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Les altres tres parts estaran dedicades a estudiar com valora el seu manual d’ortografia (OIEC 2017), com tracta els parlants i com s’ha relacionat amb l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Començaré per la justificació del treball complet.

Quan les institucions normativitzadores de llengües ja estan creades (com a regla general per la màxima institució política d’un país), trien elles mateixes la renovació dels seus membres. Eixa condició té l’efecte positiu d’evitar que estiguen supeditades a les institucions polítiques. Però pot tindre una conseqüència negativa: possibilitar que, dins d’una institució, predomine una ideologia de les diverses que existixen entre els professionals d’una llengua.

Entenc com a ideologia el conjunt d’idees que una persona té sobre la vida humana, tant la individual com la social. No cal dir que és del tot ètic (i del tot desitjable) que u intente canviar els aspectes de la realitat humana que no estiguen d’acord amb la seua ideologia. Però convé raonar per quins efectes negatius volem canviar factors de la realitat; i per quins motius pensem que l’alternativa que proposem evitaria els efectes negatius. El marc descrit és aplicable a cada persona i a les comunitats de persones que compartixen un conjunt d’idees.

  1. Institucions normativitzadores de llengües: trien elles mateixes la renovació dels seus membres
    1. Efecte positiu: evitar la supeditació política.
      1. Negatiu factible: possibilitar que predomine una ideologia.
    2. Ètic (i desitjable): intentar canviar els aspectes de la realitat humana que no estiguen d’acord amb la seua ideologia.
      1. Exigència: raonar-ho.

En el camp de la ciència, pot aparéixer la ideologia, encara que hauria de ser adjacent (no interna). Si reflexionem sobre un objecte d’estudi que conté components que no ens agraden, la primera precaució és descriure l’objecte d’estudi com el percebem (no com el voldríem). A partir d’això, és com hem comentat (hauríem d’explicar per quins motius hi han factors en l’objecte d’estudi que trobem negatius; i hauríem de proposar una alternativa que, a més d’estar fonamentada, solucione deficiències de la realitat). Sempre convé escoltar, i en la ciència és obligatori. Hauríem de mirar com ens contesten uns altres científics (sobretot els qui no tenen la nostra ideologia). En canvi, no seria adequat que, quan un científic troba aspectes de la realitat en què no s’identifica, descriguera l’objecte d’estudi no tal com el percep, sinó tal com el voldria, i presentara eixa descripció com si fora la de la realitat.

  1. Ciència i ideologia: hauria de ser adjacent (no interna)
    1. Descriure l’objecte d’estudi com el percebem (no com el desitgem).
      1. Si volem canvis: com en (1b.i).
      2. Cal mirar com ens contesten uns altres científics (sobretot els qui no tenen la nostra ideologia).
    2. Inadequat: descriure l’objecte d’estudi com el voldríem, i presentar la descripció com si fora la de la realitat.

Opine que pot impulsar cap a eixe comportament el fet que un lingüiste practique l’essencialisme (l’actitud de considerar un fet humà prescindint de les persones). En la lingüística, el fet humà són les llengües, les quals només existixen gràcies als seus parlants. Quan els parlants d’un idioma el substituïxen per un altre (o per uns altres), eixe idioma deixa d’existir. Per tant, una llengua i els seus parlants són dos cares de la mateixa realitat. Eixa inseparabilitat implica que el fet de parlar sobre una llengua sense considerar com s’expressen els seus parlants és una actitud essencialista.

  1. L’essencialisme potencia l’error descrit (2b)
    1. Lingüística: el fet humà són les llengües, que només existixen gràcies als seus parlants.
      1. Quan els parlants d’un idioma el substituïxen per un altre, deixa d’existir.
    2. Efecte: parlar sobre una llengua sense considerar els parlants és una actitud essencialista.

No cal dir que no és gens fàcil estudiar si dins d’una institució normativitzadora predomina una ideologia. A més, eixe objectiu demana una investigació ampla i alhora fonda. Davant d’eixa exigència, he d’advertir des del principi que la finalitat d’este treball és molt modesta: només pretenc aportar uns pocs materials sobre la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans per si algun historiador de la llengua decidix emprendre una investigació amb més materials i amb més mitjans.

  1. Estudiar si predomina una ideologia en una institució normativitzadora: gens fàcil
    1. Demana una investigació ampla i fonda.
    2. Finalitat d’este treball: modesta; aportar uns pocs materials.