Els signes d’interrogació (VIII). Reacció de la Secció Filològica en 1993

3.1    La proposta de la Secció Filològica (1993)

3.1.1   Exposició i anàlisi

Al cap de dèsset anys de publicar Solà el seu treball (en 1993), la Secció Filològica prengué un acord sobre els signes d’entonació, publicat en IEC (1996). Està dividit en tres parts, cada una encapçalada pels números 1, 2 i 3 (en 1, són 1a, 1b i 1c):

  1. «Els signes d’interrogació i d’admiració» (Secció Filològica, 1993; publicat en IEC 1996: 91-94)
    1. «1. Fins als nostres dies, la llengua catalana ha mancat d’una normativa fixa sobre l’ús dels signes d’interrogació. Ja en les primeres èpoques de difusió de l’obra gramatical de Pompeu Fabra, tothom estava d’acord que el signe d’interrogació clou el període i que, pel que fa a l’inici, el signe invertit només es pot posar, si de cas, quan l’oració interrogativa és extremament llarga i no conté cap element gramatical suggeridor del seu valor interrogatiu.
    2. »2. Darrerament, hem vist estendre’s una utilització sistemàtica de l’interrogant invertit, en oposició a allò que certament era un hàbit prou ben establert. Trobem, ara, periòdics i llibres on no hi ha cap frase interrogativa que no s’obri amb aquest signe de puntuació quasi sempre inútil, encara que sigui reduïda a un sol mot monosíl·lab. I, fins i tot, el mateix tractament reben, segurament pel gust del paral·lelisme, les frases exclamatives.
      1. Així, un tema que fins ara mancava de normativa es troba, de fet, sota la força de la pressió de l’ús que en fa un cert sector editorial, diferent de l’ús observat tradicionalment en català, la qual cosa causa confusió.
    3. »3. La Secció Filològica ha analitzat l’ús dels signes d’interrogació i d’admiració en llengües d’estructura interrogativa o exclamativa semblant a la del català (italià, occità, portugués) o diferent (francès, anglès, alemany, rus, hongarès), i ha comprovat que, amb l’excepció del castellà, és una pràctica universal l’ús exclusiu d’aquests signes al final.
      1. D’acord amb aquesta pràctica, i tenint en compte que l’absència d’una normativa clara condueix a una situació confusionària, la Secció Filològica aconsella,amb finalitat simplificadora, d’usar els signes d’interrogació i d’admiració exclusivament al final de l’oració.»

Mirem quina és la informació que conté el document reproduït. Diu dos voltes que no tindríem una norma sobre els signes d’interrogació, primer d’una forma estranya («normativa fixa»: «Fins als nostres dies, la llengua catalana ha mancat d’una normativa fixa sobre l’ús dels signes d’interrogació», 1a), i després d’una manera clara («un tema que fins ara mancava de normativa», 1b.i). Això no obstant, sabem que Fabra dedicà al tema un escrit en 1927 (§2.5.1, 1), i que també ho tractà en la gramàtica de 1956 (§2.5.3, 4).

Una altra cosa és que les normes que exposà siguen coherents entre elles, i que estiguen fonamentades o no fonamentades (o una sí i l’altra no), que siguen clares i aplicables o que no ho siguen (o una sí i l’altra no). Però eixes característiques són aplicables a tota norma (siga de Fabra o siga d’un altre autor).

  1. ¿És cert que no hi havia normativa sobre les interrogacions?
    1. «Fins als nostres dies, la llengua catalana ha mancat d’una normativa fixa sobre l’ús dels signes d’interrogació» (1a).
      1. «Un tema que fins ara mancava de normativa» (1b.i).
    2. Fabra: un escrit en 1927 (§2.5.1, 1), i la gramàtica de 1956 (§2.5.3, 4).
      1. La qüestió: les dos normes que exposà ¿són coherents entre elles?
      2. ¿Estaven fonamentades i eren clares i aplicables (o una sí i l’altra no)?

La referència a la normativa va seguida per una descripció de la llengua escrita: «tothom estava d’acord que […] el signe invertit només es pot posar, si de cas, quan l’oració interrogativa és extremament llarga i no conté cap element gramatical suggeridor del seu valor interrogatiu» (1a). Des del punt de vista dels gramàtics, hem vist més amunt que Solà (1976: 93) constata que els manuals del segle xx no solen tractar el tema, i en posa molts exemples (§2.4, 5). De fet, les excepcions que troba són poques (§2.5.3 i §2.6). I bé, si un tema poc clar no el tracta quasi cap gramàtic, difícilment «tothom estarà d’acord».

A més, hem vist que Fabra fa dos propostes diferents (una en 1927; l’altra en 1940; §2.5.1, 1; §2.5.3, 4). També sabem que Sanchis Guarner en fa una que no coincidix amb cap de les dos de Fabra (§2.6, 1). Per tant, al costat del silenci de la majoria dels gramàtics resulta que els pocs que ho tracten han fet tres propostes diferents. En conseqüència, la realitat no quadra amb la descripció de la Secció Filològica (l’acord de «tothom», 1a).

Quant a les publicacions, Solà (1976: 100) afirma que «no és difícil de trobar treballs en els quals s’usa sistemàticament els signes al davant i al darrera», i en posa exemples d’autors i d’obres significatives (§2.7).

Recapitulem. ¿Són objectives les paraules que tractem («tothom» estaria d’acord que només s’ha de posar el signe interrogatiu al final, 1a)? No pareixen certes ni des del punt de vista dels gramàtics ni des de la perspectiva de les publicacions. Per una altra banda, l’afirmació que «tothom estaria d’acord» contradiu l’asseveració que no hi hauria normativa sobre els signes d’interrogació (2).

Els tres contrasts que hem descrit fan preguntar-se si estem davant d’una descripicó de la realitat tal com és, o tal com la Secció Filològica voldria que fora.

  1. ¿És objectiva la descripció de la realitat (tothom estaria d’acord, 1a)?
    1. En un tema poc clar, no en parla quasi cap gramàtic (§2.4, 5); els pocs que ho fan: tres propostes diferents (§2.5.1, 1; §2.5.3, 4; §2.6, 1).
      1. Publicacions. Solà (1976: 100) afirma que «no és difícil de trobar treballs en els quals s’usa sistemàticament els signes al davant i al darrera», i en posa exemples (§2.7).
      2. L’afirmació que «tothom estaria d’acord» contradiu l’asseveració que no hi hauria normativa sobre els signes d’interrogació (2).
    2. ¿Descripció de la realitat tal com és, o tal com u voldria que fora?

Avancem en l’anàlisi de la descripció de Secció Filològica. Tothom estaria d’acord en posar el signe interrogatiu només al final; al principi, «es pot posar, si de cas, quan l’oració interrogativa és extremament llarga i no conté cap element gramatical suggeridor del seu valor interrogatiu» (1a). ¿Hem vist alguna proposta que sume la llargària i les paraules interrogatives? Hem trobat les dos propietats, però separades: Fabra apel·la a la llargària (§2.5.1, 1; §2.5.3, 4), i Sanchis Guarner es fonamena en les paraules interrogatives (§2.6, 1). En canvi la Filològica atribuïx la suma a «tothom».

Com a detall, notem que la institució substituïx la terminologia clara de Sanchis Guarner («pronom o adverbi interrogatiu») per una expressió fosca: «element gramatical suggeridor del seu valor interrogatiu». A més, recorre a expressions emfàtiques: posa si de cas al costat de es pot posar («es pot posar, si de cas»), i afegix extremament a oració llarga.

Resumim. Pareix que la Filològica seguix descrivint la realitat com voldria que fora (ara, atribuint a «tothom» una concepció que és la suma de la proposta de Fabra i la de Sanchis Guarner).

  1. ¿És general la proposta de no posar el signe inicial si l’oració no és llarga i si té una paraula interrogativa (1a)?
    1. Fabra: llargària (§2.5.1, 1; §2.5.3, 4); Sanchis Guarner: paraules interrogatives (§2.6, 1). Les dos: no l’hem vista.
      1. De «pronom o adverbi interrogatiu» (Sanchis Guarner) a «element gramatical suggeridor del seu valor interrogatiu».
      2. Expressions emfàtiques: si de cas + es pot posar; oració extremament + llarga.
    2. La Filològica ¿seguix descrivint la realitat com voldria que fora?

Seguim l’anàlisi. En un món en què no hi hauria cap problema perquè «tothom estaria d’acord», arriba Joan Solà («darrerament», 1b) i hauria aconseguit que «s’estenga una utilització sistemàtica de l’interrogant invertit, en oposició a allò que certament era un hàbit prou ben establert» (1b). A més, seguirien a Solà «periòdics i llibres», i ho farien «encara que [la frase interrogativa] sigui reduïda a un sol mot monosíl·lab» (1b).

Lacreu (2017) descriu la reacció de la Secció Filològica davant del treball de Solà (1976) sobre els signes d’interrogació com a «enfrontament aspre, majúscul» (5b.i). Podríem dir que, de la pau total, hauríem passat a l’enfrontament obert, un enfrontament en què «un cert sector editorial» actuaria com a «força de la pressió de l’ús» (1b.i). Costa no pensar en una conjuració.

  1. Què hauria fet Joan Solà («darrerament», 1b)
    1. En un món sense problemes («tothom d’acord»), Solà hauria fet que «s’estenga una utilització sistemàtica de l’interrogant invertit, en oposició a allò que certament era un hàbit prou ben establert» (1b).
      1. El seguirien «periòdics i llibres», «encara que [la frase interrogativa] sigui reduïda a un sol mot monosíl·lab» (1b).
    2. La Filològica davant de Solà (1976) segons Lacreu (2017):
      1. «Els seus dubtes i la seua reflexió sistemàtica el dugueren a qüestionar alguns aspectes de la doctrina tradicional de Fabra, i això li reportà agres enfrontaments amb l’IEC –en este punt concret, els ho assegure, l’enfrontament fou majúscul: puc donar-ne fe personalment–.»
    3. Resultat: una conjuració («un cert sector editorial» actuaria com a «força de la pressió de l’ús», 1b.i).

Crear problemes a on només hi hauria acord «causa confusió» (1b.i). I, per a solucionar la situació tan negativa que hauria creat Solà (que el document no cita en cap moment), la Filològica hauria «analitzat l’ús dels signes d’interrogació i d’admiració» (1c). ¿Quins factors ha trobat «l’anàlisi» de la institució, i quines implicacions i quines deduccions ha elaborat? La resposta és que no ho sabem, perquè diu que ha analitzat el tema, però no exposa l’anàlisi.

L’únic factor que aporta fa la Filològica és una constatació quantitativa: de totes les llengües del món, només el castellà posaria el signe d’interrogació al principi de l’oració (1c). Per tant, seria un error intolerable eixir-se’n del món universal i supeditar-se al castellà.

Davant de les paraules anteriors, ens podríem preguntar si els membres de la institució tenen en compte els patiments dels lectors (que són centrals per a Solà –i per a l’humanisme–). Les persones (els lectors) també són fonamentals per a Lacreu (2017), com hem vist més amunt (§2.2: «És més raonable valorar què resulta més útil a la nostra llengua per a facilitar la lectura dels seus usuaris —eixa, i no altra, és la funció de l’ortografia»).

Per una altra banda, el fet de no considerar que hi han dos maneres d’expressar les oracions interrogatives i les exclamatives (diferenciant-les de les enunciatives, i sense diferenciar-les, excepte per entonació) deu explicar que la Filològica presente com a una actuació estranya el fet de posar el signe d’exclamació al principi de les oracions exclamatives («I, fins i tot, el mateix tractament reben, segurament pel gust del paral·lelisme, les frases exclamatives», 1b).

El grau de consideració dels lectors podria explicar que la Secció Filològica afirme que la supressió del signe d’interrogació al principi de l’oració respondria a una «finalitat simplificadora» (i faria eixir-se’n d’una «situació confusionària», 1c.i). Si els lectors es confonen i han de tornar arrere per a rectificar la interpretació que havien fet, es veu que això no importa. La qüestió és «simplificar la llengua» (i dormir tranquils perquè indicaríem les oracions interrogatives i les exclamatives d’una manera diferent de com ho fa el castellà).

Seguint per eixe camí, podríem preguntar-nos si no hauríem de canviar físic per phisic (o physic). Tornaríem a actuar d’una forma diferent a la del castellà i coincident amb l’anglés i el francés (sobre això, hem reproduït unes paraules del Fabra moderniste, §2.2, 6).

  1. Reacció de la Secció Filològica davant del treball de Solà (que no cita)
    1. Diu que «ha analitzat l’ús dels signes d’interrogació i d’admiració» (1c).
      1. Però no exposa l’anàlisi.
      2. Només fa una constatació quantitativa: l’única llengua que posaria el signe d’interrogació al principi de l’oració seria el castellà (1c). Per tant…
    2. Patiments dels lectors (centrals per a Solà i per a l’humanisme): no apareixen.
      1. Efecte: afirmar que no posar el primer signe d’interrogació seria una simplificació (i evitaria una «situació confusionària», 1c.i).
    3. ¿Hauríem de canviar físic per phisic (o physic)? No actuaríem com el castellà, i sí com l’anglés i el francés (§2.2, 6).

 

3.1.2   Contrast entre la Secció Filològica (1993) i Solà (1976)

L’estudi de Solà (§2) ¿es mereix la resposta que tingué de la Secció Filològica en 1993 (§3.1.1, 1)? Davant d’un treball que crea història lingüística catalana; que constata, que indaga, que deduïx; que és solidari amb els patiments dels escriptors i dels lectors; un treball d’eixes característiques és presentat per la Filològica com a poc cívic (§3.1.1, 5). A més, la institució no descriu la realitat com és, sinó com voldria que fora (§3.1.1, 3-4); fa afirmacions que no són certes (§3.1.1, 2), i diu que ha analitzat a on els lectors no veuen cap anàlisi, sinó una constatació quantitativa i una fugida cega del castellà, siga quin siga l’efecte sobre els lectors (§3.1.1, 6).

El punt en què ens trobem fa recomanable reproduir una observació intel·ligent de Jaume Corbera, elaborada precisament davant de l’actitud de la Filològica en els signes d’interrogació. El lingüiste mallorquí nota que també és una interferència el fet de renunciar a constituents propis perquè coincidixen amb els de la llengua dominant (com ara canviar tirar per llençar). Una variant d’eixa interferència ¿no és negar-se a acceptar una innovació del castellà que s’ha estés entre nosaltres perquè és positiva per a la llengua (¿No ha vingut encara?)?

Recordem que eixa propagació es produí tant en el segle xix i el llindar del xx (mireu l’actuació del Fabra moderniste, §2.5.2, 2) com en el període 1910-1976 (§2.7); sobre les dècades més recents (1976-1993), tenim la descricpió de la Filològica (§3.3.1, 1b). Pla Nualart (2010), reflexionant també sobre els signes d’interrogació, ho expressa d’una manera gràfica, que he reproduït en (7a.ii).

El comportament descrit per Corbera i Pla Nualart deriva d’una concepció pobra de la normativa lingüística: si fa no fa, comença i acaba en el castellà (en fugir del castellà), sense mirar els interessos propis. Els lingüistes d’una llengua supeditada socialment sempre deuen mirar com actua l’idioma dominant; però deuen fer-ho després d’haver estudiat el conjunt de la llengua pròpia en l’espai i en el temps: després de mirar els seus interessos (7c).

Com diu Joan Coromines (1971: 91), «en coses de llengua no hem de ser antifrancesos ni anticastellans, sinó pro-catalans a ultrança». Lacreu (2017) ho formula d’una manera magnífica: «La perspectiva adequada per a abordar els problemes ortogràfics no hauria de ser què fa el castellà, el francés o l’anglés: ni per a imitar-los servilment ni per a separar-se’n puerilment».

  1. Corbera (2011): una interferència nova (a); reacció adequada (b)
    1. La interferència amb la llengua dominant també «es manifesta en el fet de ser rebutjat qualque element ben genuí de la llengua interferida només perquè tal element existeix també en la llengua interferidora».
      1. Formulació de Pla Nualart (2010):
      2. «Si fóssim pescadors i el poble veí descobrís un sistema de pesca millor, no copiar-lo argüint motius de tradició i identitat seria, literalment, estúpid.»
    2. Criteri fonamental en una llengua supeditada socialment: mirar els seus interessos considerant el conjunt de la llengua en l’espai i en el temps.
      1. Posteriorment, cal mirar l’idioma dominant.

La reacció de la Secció Filològica (dir que ha analitzat sense aportar cap anàlisi) també recomana que reproduïm una objecció de Joan Fuster a la institució (8b). Per a comprendre-la més bé, he reproduït unes paraules que havia escrit prèviament (8a):

  1. Com veia Fuster els «especialistes» en llengua (a), i com valorava les normes sense fonamentació (b)
    1. «En l’estrany comportament dels especialistes, veig una sorprenent inclinació al dogmatisme, en uns, i a la frivolitat, en altres, i una mal dissimulada dosi d’irritació en tothom.» (Fuster 2000: 498; de 1970)
    2. «Personalment, solc ser molt respectuós envers l’Institut [d’Estudis Catalans], però crec que aquesta mena de “consells” o “ordres”, hauria de promulgar-los amb una justificació sòlida. Els clients d’aquella sacrosanta botiga no som menors d’edat.» (Fuster 2000: 499)

L’assagiste dividix els «especialistes» en dos grups: els «dogmàtics» i els «frívols». Els uns s’enfrontarien als problemes apel·lant a l’autoritat i la fe; els altres recorrerien a paraules que, en el millor dels casos, no tenen ni consistència ni serietat. Com que eixes dos actituds tenen en comú l’absència d’argumentació, els qui opinen d’una manera determinada no poden convéncer els qui tenen una altra opinió; i, com a conseqüència, acaben tots «irritats».

Enfront d’un panorama poc cívic, l’assagiste demana que les normes tinguen una «justificació sòlida», perquè el contrari és tractar les persones com si foren xiquets (en realitat, vassalls). Deixeu-me seguir homenatjant a Joan Solà dient que, en la meua relació amb ell, no recorde ni dogmatisme ni frivolitats.

 

Els signes d’interrogació (VII). Estudi de Solà (1976): conclusions

2.8    Conclusions sobre el treball de Solà (1976)

En una lingüística que no és precisament rica en teoria (aplicable) i en argumentacions (aclaridores de la realitat), el treball de Solà (1976) és una alenada d’aire fresc i reviscolant. És la mateixa sensació que tinguí als vint-i-pocs anys llegint els seus Estudis de sintaxi catalana (1972-1973), els quals em feren adquirir la convicció que no podria ser útil a la meua llengua sense formar-me en la teoria lingüística i tindre una visió universal dels idiomes. Estem davant de la primera característica positiva de Solà (1976): teoria lingüística i visió universal.

De la mateixa manera que una persona no pot ser lliure si no practica la llibertat en la seua vida quotidiana, una llengua marginada en la seua societat no pot desplegar una lingüística normal si els seus lingüistes no actuen d’una manera normal (és a dir, no local, no tancada, no florida, no dogmàtica, sinó argumentativa i de visió universal: l’arbre més s’enfila quant més arrela). Solà té eixa actitud en el seu treball: oferix una visió europea del tema, i mostra les causes simples de les dos opcions que hi han: posar els signes d’entonació només al final de l’oració (§2.1, 2), o també al principi (§2.2, 3).

Eixe esclat de claror (teoria i visió universal) en té més al costat. El primer és mostrar que, si tenim ulls, sabrem ensenyar que, en realitat, els balears, els valencians i els catalans tenim una lingüística al llarg de la història (§2.1; §2.3, 2-3), contra aquells que comencen i acaben pel mite creat al voltant de Fabra (predominantment, sense mostrar escrits gramaticals seus).

Els treballs bons aconseguixen més objectius que els que buscaven els seus autors. I diria que això passa ara. Solà admirava molt a Fabra (com mostra Solà 1987b). Però, en la investigació que comentem, diria que queden més bé els gramàtics de la Renaixença i del Modernisme (§2.1-§.2.3) que no els del Noucentisme i posteriors (§2.4, §2.6), Fabra inclòs (§2.5.3, 4).

La darrera aportació de Solà (1976) que destacaria és que manifesta la confiança que tenia en les persones, característica pròpia de l’humanisme. Això es veu en les dades empíriques que aporta, sobretot aquelles que mostren que, a pesar dels factors gramaticals adversos que es trobaven els escriptors, no han sigut pocs els que han procurat diferenciar les oracions enunciatives i les interrrogatives (§2.7).

Com a homenatge, diré que, encara que Solà i jo hem tingut divergències, no s’ha comportat mai davant de mi ni d’una manera dominant i repressora, ni mostrant una cara que no era la seua. I, quan hi ha eixa actuació, és factible mantindre la confiança i la col·laboració.

 

Els signes d’interrogació (VI). Estudi de Solà (1976): actuació de la llengua escrita

2.7    ¿Com actuava la llengua escrita?

A la vista que la immensa majoria de gramàtiques no tractaven els signes d’entonació (§2.4, 5), i tenint en compte que els pocs autors que ho consideraven argumentaven molt poc, feien formulacions predominantment vagues (oracions curtes / oracions llargues) i impulsaven a no usar el signe interrogatiu al principi de l’oració (§2.5.3, §2.6), ¿què podien fer els escriptors? En primer lloc, patirien i dubtarien. I, en segon lloc, cada u actuaria com podria.

Una part dels autors assumirien com a convicció la creença En català, cal evitar el signe d’interrogació al principi de l’oració (§2.5.4, 11f). Entre els que tindrien més criteri, una part intentaria diferenciar les oracions enunciatives i les interrogatives. Mirem com descriu el tema Solà (1976: 99-103)

El nostre autor cita tres obres gramaticals del segle xx que només usen el signe del final de les preguntes: l’Ortografia catalana de Fabra (1927) i les gramàtiques de Miracle (1951) i Salvador (1959), que podrien ser seguidores del gramàtic de Barcelona. Solà (1976: 100), agut, observa que «cap d’aquests tres treballs no parla dels dits signes».

A pesar de les absències de tractament i d’impulsar a usar el signe d’interrogació només al final, Solà afirma que «no és difícil de trobar treballs en els quals s’usa sistemàticament els signes al davant i al darrera» (p. 100). Si eixa afirmació és certa, significaria que no serien escassos els autors que s’haurien guiat pel criteri de diferenciar les oracions enunciatives i les interrogatives. Entre els exemples de llibres destacables que posa, estan les Consultes de llenguatge de Calveras (1933), dos històries de Catalunya de Ferran Soldevila (1961 i 1963) i un article de Badia (de 1975).

Sobre els autors que es guien per la llargària de l’oració (i alguns pel criteri que la pregunta estiga en més d’una línia), Solà constata que són poc coherents (p. 101-102). Il·lustraré eixa característica recorrent a un bon gramàtic, Moll (1968), que hem descrit en l’apartat anterior (§2.6, 5-6).

Sabem que apel·la a la llargària, i l’exemple curt té quatre paraules (signe només al final), i el llarg en té set (signe al principi i al final). He fullejat la seua gramàtica a partir dels pronoms interrrogatius (p. 176-251), i he trobat 8 exemples, dels quals cinc tenen els signes interrogatius al principi i al final, i tres només al final. Quant al grau de coherència interna, tres exemples són incoherents, cosa que representa un 62% d’exemples coherents i un 38% d’incoherents.

  1. Moll (1968): contrast entre els dos exemples posats com a oració curta (quatre paraules) i llarga (§2.6, 5-6) i els exemples trobats a partir dels pronoms interrogatius (p. 176-251)
    1. Coherents: cinc (62%), dos curts i tres llargs.
      1. «Què vols?» (p. 176)
      2. «Vols venir amb mi?» (p. 201)
      3. «¿Qui vol venir amb mi?» (p. 176)
      4. «¿Per qui treballes si no tens fills?» (p. 176)
      5. «¿Per què no em deixau parlar, ja que trobau que tenc raó?» (p. 214)
    2. Incoherents: tres (38%), dos curts i u llarg.
      1. «¿Com va per aquí?» (p. 189)
      2. «¿Saps la seu?» (tres paraules, p. 190)
      3. «Per a què serveix aquest aparell?» (p. 215).

Com que Moll no té en compte el criteri de Sanchis Guarner (les paraules interrogatives), és coherent que pose pràcticament la mateixa oració amb signe d’interrogació al principi amb una paraula interrogativa («¿Qui vol venir amb mi?», p. 176), i sense el signe quan no hi ha cap paraula interrogativa («Vols venir amb mi?», p. 201).

  1. Llengua escrita del segle xx a partir de la descripció de Solà (1976)
    1. Els escriptors patirien, dubtarien i cada u actuaria com podria. Causes:
      1. La immensa majoria de gramàtiques no tractaven el tema (§2.4, 5).
      2. Les que sí: apel·len a la llargària sense explicar-la (i, sovint, sense exemplicar-la). Mencionen l’actuació del castellà (dos signes). Efecte: impulsen a usar un signe només (§2.5.3, 4; §2.6).
    2. Dos actuacions possibles:
      1. Assumir la creença a què impulsen les gramàtiques que tracten la qüestió (evitar els dos signes, §2.5.4, 11f).
      2. Diferenciar les oracions enunciatives i les interrogatives.
    3. Solà (1976: 100): «no és difícil de trobar treballs en els quals s’usa sistemàticament els signes al davant i al darrera».
      1. Entre els llibres que cita: Consultes de llenguatge de Calveras (1933), dos històries de Catalunya de Ferran Soldevila (1961 i 1963) i un article de Badia (de 1975).
    4. Sobre els autors que es guien per la llargària de l’oració, Solà constata que són poc coherents (p. 101-102).
      1. Exemplificat amb Moll (1968).

 

Els signes d’interrogació (V). Estudi de Solà (1976): Moll (1937), Sanchis Guarner (1950) i Badia (1962)

2.7    Tres gramàtiques més que tracten els signes d’entonació

Hem desplegat una incursió llarga per a completar i aprofundir l’estudi que Solà fa de Fabra. Ara, reprendrem el seu fil. Havíem dit que les gramàtiques publicades entre 1910 i 1975 no tracten en general els signes de puntuació, i que Solà troba cinc excepcions, dos de les quals són l’escrit de Fabra de 1927 (§2.5.1, 1) i la gramàtica de 1956 (§2.5.3, 4). Mirem les altres tres (Solà 1976: 94-96).

Sanchis Guarner (1950), que era un autor amb una bona personalitat, dedica, dins de l’ortografia, un capítol als «signes ortogràfics auxiliars» (§150), entre els quals posa «els signes de puntuació» i els «signes d’entonació», tots «d’ús i valor internacional». Però, quan descriu els «signes d’entonació», no exposa l’actuació del llatí i de les llengües del nord, sinó la que pensa que convé al valencià:

  1. Proposta de Sanchis Guarner (1950: §150)
    1. «Els signes d’entonació són dobles, posant-se sempre al principi i al final de la frase, però els signes inicials d’interrogació i d’admiració poden ser suprimits quan l’oració comença amb un pronom o adverbi interrogatiu o amb una interjecció».

Solà diu que «el criteri és diferent». Lacreu (2017) matisa que la diferència és canviar la jerarquia: «invertix els termes, i posa l’èmfasi precisament en l’excepcionalitat de la supressió dels signes inicials». En efecte, la regla bàsica per a Sanchis Guarner és posar els signes d’entonació al principi i al final; la secundària, només al final. A més, el gramàtic valencià no recorre a la llargària per a delimitar la regla secundària, sinó a un factor objectiu: quan l’oració comença per una paraula interrogativa. També posa un criteri objectiu per a posar el signe d’exclamació només al final: quan comença per una interjecció.

No argumenta la seua proposta, però convindrem que és enginyosa i, sobretot, objectiva. Davant de la pressió a separar-se cegament del castellà, Sanchis Guarner posa la condició que al principi de l’oració interrogativa o exclamativa hi haja un senyal, siga una paraula interrogativa (Qui vindrà a l’excursió?, contra ¿Vindràs a l’excursió?), o siga una exclamació (Ah, ho has fet tu!, contra ¡Ho has fet tu!). Convé notar que l’opció per a les oracions interrogatives té problemes d’aplicació, ja que les paraules interrogatives poden aparéixer en oracions no interrogatives (Qui parla molt treballa poc).

  1. Anàlisi de la proposta de Sanchis Guarner (1950): canvia la jerarquia: primer, els dos signes (¿…?)
    1. Regla bàsica: posar els signes d’entonació al principi i al final.
      1. La secundària, només al final. Mitjà objectiu:
      2. L’oració comença per una paraula interrogativa o per una interjecció.
    2. Finalitat possible: satisfer la pressió de separar-se cegament del castellà. Aplicació:
      1. Qui vindrà a l’excursió? /¿Vindràs a l’excursió?
      2. Ah, ho has fet tu! / ¡Ho has fet tu!
    3. Limitació en les oracions interrogatives: les paraules interrogatives poden aparéixer en oracions no interrogatives:
      1. Qui parla molt treballa poc.

El quart treball que tracta els signes d’interrogació és Badia (1962). Seguix la norma de Fabra (1956), però no la teoria. Dedica el capítol VIII a «l’oració», que dividix en «oració simple» i «oració composta». Fa unes classificacions complicades (segons un criteri subjectiu, que aplica «al predicat»; i l’autor mira des d’un «juí», §256). Des de la perspectiva del «juí», les oracions podrien ser «afirmatives, negatives, interrogatives i exclamatives». A les interrogatives (§264), dedica quatre pàgines, de les quals em limite a la norma:

  1. En la norma, Badia (1962) seguix la proposta de Fabra (1956)
    1. «El signo de interrogación (?); éste se usa siempre al final de la oración interrogativa, mientras que la forma invertida (¿), usual en castellano al comienzo de cualquier interrogación, se reserva, en catalán, para los casos de una formulaicón interrogativa larga, suficientemente larga para impedir que el lector, al empezar su lectura, perciba que es interrogativa.» (§264.1)
      1. Cap exemple amb el signe al principi. Molts dels altres.
    2. «El signo de admiración (!); éste se usa siempre al final de la oración exclamativa, mientras que la forma invertida (¡), usual en castellano al comienzo de cualquier exclamación, se reserva, en catalán, para los casos de una exclamación larga, lo suficientemente larga como para impedir que el lector, al empezar su lectura, perciba que es exclamativa.» (§265.2, nota)

Com Fabra, ni explica el criteri de la llargària ni posa cap exemple d’oració llarga. Per contra, els lectors troben molts exemples amb només el signe del final. Entre això i la traducció al castellà dels exemples, els lectors pensen que el català usaria, com a regla general, només el signe del final de l’oració. En les oracions exclamatives, recorre pràcticament a les mateixes paraules (2b; només canvia «suficientemente larga para» per «lo suficientemente larga como para»). Com adés, no hi ha cap exemple de ¡…!, molts de …!, tots amb la traducció al castellà (amb ¡…!).

  1. Anàlisi de Badia (1962)
    1. Ni explica el criteri de la llargària ni l’exemplifica.
    2. Tot: exemples amb el signe només al final, acompanyats per la traducció al castellà (sempre amb dos signes).
    3. Efecte: pensar que el català només hauria d’usar el signe del final.

El darrer exemple que troba Solà (el cinqué) és Moll (1968). En la seua gramàtica de 1937, ajunta la fonètica i l’ortografia, i es limita a les lletres i l’accentuació. En canvi, el manual de 1968 seguix un poc el camí de Sanchis Guarner: al final de la fonètica i l’ortografia, afegix una lliçó per als «signes ortogràfics secundaris», en els quals posa la lletra h, l’apòstrof, el guionet i «els signes d’admiració i d’interrogació». Ací tenim el seu tractament:

  1. Proposta de Moll (1968)
    1. «El signe d’admiració s’usa només a la fi de la frase (!). Exemples: Ja n’hi ha prou!; Quina vergonya!
    2. »El signe d’interrogació pot posar-se al començament i a la fi de la frase, però en les frase molt curtes se sol usar només al final. Exemples: Vols venir o no?; ¿Pots comprendre com és possible aquest desgavell?» (§99)

Com podem comprovar, la informació i l’exemplificació és pobra. Limita els signes d’exclamació (que posa primer, 5a) al final. Posa dos exemples, molt curts els dos. En les preguntes, diu que «poden» posar-se al principi i al final, excepte que l’oració siga «molt curta». Com Fabra i Badia, no explica el criteri de la llargària, però millora l’exemplificació, ja que en posa u de cada grup. El «molt curt» té quatre paraules; el no «molt curt» en té set.

  1. Anàlisi de Moll (1968)
    1. Signes d’exclamació (que van primer, 5a): només al final.
      1. Dos exemples, curts els dos.
    2. Signes d’interrogació: recorre a la llargària, que no explica tampoc. Però posa un exemple de cada cas.
      1. El «molt curt»: quatre paraules.
      2. El no «molt curt»: set.

Resumim. Dels tres autors que Solà troba fora de Fabra, u té un criteri objectiu: posar els signes al principi i al final, excepte que la interrogació comence per una paraula interrogativa, i l’exclamació comence per una interjecció. Tenint en compte que la seua gramàtica no ha transcendit ni entre els valencians (per desgràcia), és probable que la seua proposta no haja repercutit.

Els altres dos gramàtics (Badia i Moll) apliquen el criteri de la llargària, que no expliquen (com Fabra, §2.5.3, 4a.i). Badia no l’exemplifica tampoc (també com Fabra), actuació que pot fer pensar que pràcticament totes les oracions serien curtes. Moll posa dos exemples, u per a l’oració curta (quatre paraules) i l’altre per a la llarga (set paraules).

  1. Resum dels tres autors estudiats
    1. Sanchis Guarner (1950): criteri objectiu.
      1. Podria no haver incidit en la llengua escrita.
    2. Badia (1962) i Moll (1968): seguixen el criteri de Fabra (llargària de l’oració, que no expliquen tampoc).
      1. Badia: cap exemple d’oració llarga. Els lectors poden pensar que pràcticament totes serien curtes.
      2. Moll: un exemple curt (quatre paraules) i u llarg (set paraules).

 

Els signes d’interrogació (IV). Estudi de Solà (1976): evolució de Fabra

2.5    ¿Com veia Fabra els signes d’entonació?

2.5.1   La resposta de Fabra (1927) a Ferran Soldevila (partidari de ¿…?)

Des de 1910 fins a 1975, Solà només troba cinc treballs que tracten el tema dels signes d’entonació (p. 93-96). El primer és una Conversa filològica de Fabra, de 1927 (1). L’he transcrita tal com apareix en l’edició original (que no podia conéixer Solà en 1976):

  1. Actuació de Fabra en 1927 (Conv. fil. 811, 1927; [E. B. 45]
    1. «Amb gust interrompem, per un dia, les nostres vacances per contestar a les tres preguntes que ens fa el nostre car amic Ferran Soldevila. Tocant la qüestió de l’emprament del signe d’interrogació al començament d’una proposició interrogativa, estem completament d’acord amb ell:
      1. el fet de no tenir una construcció especial per a les proposicions interrogatives, fa molt convenient l’ús d’un signe que ens adverteixi el moment en què comença la interrogació.
      2. Si, però, la proposició interrogativa és curta, això és innecessari, puix que, en aquest cas, en començar la lectura de la proposició, la vista ja copsa el signe d’interrogació final, i l’inicial esdevé superflu.
    2. »Per això creiem, com Ferran Soldevila, que tot admetent el signe d’interrogació inicial, no ens cal imitar estrictament el castellà, que empra els dos signes inicial i final àdhuc en el cas de reduir-se la interrogació a una sola paraula.
      1. Salvant aquest cas, advoquem per l’adopció del signe d’interrogació inicial, puix que amb ella es facilita enormement la lectura de les proposicions interrogatives.»

El lingüiste lleidatà remarca que l’única excepció que posa Fabra és quan l’oració només té una paraula (1b.i). Però, en la informació que no apareix en l’única edició que Solà podia consultar en 1976 (la de 1954), hi han dos dades pertinents. La primera és qui fa les preguntes a Fabra: és l’historiador Ferran Soldevila, el qual Solà posa un poc més avant (p. 100) com a exemple d’autor que recorre sistemàticament al signe d’interrogació davant de l’oració en dos històries de Catalunya (de 1961 i 1963).

Eixa dada fa preguntar-se si, en 1927, Soldevila ja pensaria així. I Fabra respon a la pregunta que hem fet: diu que està «completament d’acord amb ell» en l’afirmació que les oracions interrogatives només varien de les enunciatives en l’entonació i, per tant,  és «molt convenient l’ús d’un signe que ens adverteixi el moment en què comença la interrogació» (1a.i). Podem suposar que, enfront dels qui apel·larien a un «castellanisme» en el fet de posar el signe d’interrogació al principi de l’oració, Soldevila buscaria la confirmació de Fabra a la seua convicció. I Fabra el devia respectar en 1927, ja que interromp les vacacions per a contestar-li (1a). Cal dir que Soldevila va fer el doctorat en història en 1922, i entre 1924 i 1928 era un col·laborador assidu de la Revista de Catalunya (informació de Viquipèdia, 21-05-2019).

Ara: la qüestió que ens interessa més és com veia Fabra el nostre tema. La segona informació que no apareixia en la versió de 1954 il·lustra sobre la perspectiva que busquem: «tot admetent el signe d’interrogació inicial, no ens cal imitar estrictament el castellà» (1b). Tenim, per tant, que no podem excloure el signe interrogatiu al principi de l’oració; però no hauríem d’actuar com el castellà; i, davant d’una persona favorable al signe inicial (¿…?), li fa una objecció que pareix irrefutable: quan només hi ha una paraula, el fet de posar un signe només (al final, …?) no pot crear confusió.

Això és veritat. Però també és certa l’observació de Solà: quan llevem la generalitat (o sempre o mai), entrem en una «casuística» que porta a «l’anarquia» (§2.2, 5b). En efecte, quan hi han dos paraules també percebem el final; i sovint amb tres; etc., etc. A més, el mateix escrit de Fabra que comentem inclou eixe camí: «Si la proposició interrogativa és curta», no cal posar el símbol al principi, «puix que en començar la lectura de la proposició, la vista ja copsa el signe d’interrogació final, i l’inicial esdevé superflu» (1a.ii). «Proposició curta»: una paraula, dos, tres…

 

2.5.2   El Fabra moderniste (1905) i el Fabra noucentiste (1925)

Convindria fer un treball sobre com va vore Fabra el tema dels signes d’interrogació i d’exclamació al llarg de la seua vida. Abans del Noucentisme, ¿com actuava? La majoria de les Converses filològiques foren escrites entre 1920 i 1925. Però les que en l’edició de l’obra completa de Fabra van de la 841 a la 868 corresponen al període 1905-1908, de manera que són aptes per a deduir quins principis seguia el nostre autor abans del Noucentisme.

He triat les dos primeres (841 i 842), que formen el treball «Les tres preteses lleis d’escursament, de distinció y d’eufonia». En la 841, apareix el signe d’interrogació al principi tres voltes, i dos no. Quan hi han paraules interrogatives, pot aparéixer el signe (les dos preguntes de 2a.i) i pot no aparéixer (2a.ii i 2a.iv). Per una altra banda, en (2a.iii) està el signe al principi a pesar que els lectors saben que vindrà una pregunta («Però –preguntem ara nosaltres– ¿y si…»). He mirat per damunt damunt altres escrits d’aquella època (1905-1908) i he tingut la impressió que tenen la mateixa actuació que acabem de descriure: vacil·lant, no sistemàtica.

En canvi, la segona part del treball usa quasi sistemàticament el signe d’interrogació al principi, encara que només siga una paraula (2b.v: ¿Quina?), o dos (2b.i, 2b.vi, 2b.vii: dos casos seguits).

Només hi ha una excepció. El fragment de (2b.iv) conté dos preguntes seguides, i en la segona no apareix el signe interrogatiu al principi. Encara que l’adjectiu interrogatiu quin apareix dos voltes sense accent (2b.iv, 2b.v) i una amb accent (2b.vii), no és fàcil que siga un error del copiste l’absència del signe interrogatiu al principi de la segona pregunta de (2b.iv), ja que en la primera part del treball hi han dos preguntes sense el signe al principi (2a.ii i 2a.iv).

En les oracions exclamatives, només n’hi ha un exemple en la 841, sense el signe exclamatiu al principi (2c.i). En canvi, la segona part del treball conté cinc oracions exclamatives, quatre amb el signe al principi i al final. A més, u dels quatre exemple és una exclamació ben curta, i comença per una interjecció (2d.ii: ¡oh, desgracia!). El mateix fragment que conté eixa exclamació (2d.ii) és a on apareix l’exemple sense el signe al principi («y pren… precisament una e!»).

Les dades que hem trobat apunten a dos característiques: oscil·lació entre una actuació poc coherent (2a) i  tendir a usar sistemàticament els signes d’entonació al principi i al final (2b, 2d):

  1. Ús dels signes d’entonació en un escrit de Fabra de 1905 («Les tres preteses lleis d’escursament, de distinció y d’eufonia», publicat com a Fil. 841 i 842)
    1. Primera part del treball (841)
      1. ¿Què es, doncs, lo que desapareix? ¿Què es lo que subsisteix?
      2. Aquesta forma única, de quina llatina prové?
      3. Però –preguntèm ara nosaltres– ¿y si ni axò tant sols fos veritat?
      4. Perque, què volen dir ab axò d’una combinació impronunciable o dificil de pronunciar?
    2. Segona part del treball (842)
      1. ¿Per què?
      2. ¿Es que el català –se pregunta un– es una invenció dels seus antics escriptors?
      3. Les seves formes, que un creu filles de transformacions fonètiques graduals y inconscients o degudes a l’analogía, ¿es que han estat establertes per mitja dotzena de lletrats?
      4. Però, adhuc admetent axò, ¿còm s’explica que’ls nostres antics escriptors no estiguessin contents ab la distinció que establia la s? O, pera expressarnos com el Sr. Nonell, quina fou la raó filosòfica de l’intercalació de la e?
      5. ¿Quina?
      6. ¿Per què?
      7. ¿Quína pren? ¿Una e?
    3. Oracions exclamatives en 841
      1. L’autor ens parla certament d’una llei de distinció… pero s’oblida de donarnosla!
    4. Oracions exclamatives en 842
      1. ¡Axí deu haver estat, puix que an ells devèm la e de ames!
      2. Però –¡oh, desgracia!– aquest ams de subjuntiu –no sabriem pas dir per quina raó filosòfica– s’allarga, també, y pren… precisament una e!
      3. ¡Doncs no, per centèssima volta!
      4. ¡Y, cosa remarcable, aquesta persona pera la qual ha calgut fer aplicació de totes tres lleis, sense exceptuar la de distinció, ens resulta idèntica a la corresponent del present del subjuntiu!

Passem ara al període del Noucentisme. ¿Com usava Fabra els signes d’entonació cap a 1927 (any de la resposta a Soldevila, §2.5.1, 1)? Del període compacte de les Converses filològiques (de 1920 a 1925), he seleccionat les vint darreres de 1925, i el resultat està en 3. Apareixen set exemples sense la interrogació inicial, totes de quatre paraules (3a.i) en avant. La de (3a.ii) ocupa més de quatre línies, i les de (3a.iv-vii) són més aïna llargues.

El signe inicial apareix dos voltes, en una interrogació parcial (amb qui, 3b.i) i en una interrogació total (3b.ii). Si ara contrastem eixes dos oracions amb les de (3a.ii) i (3a.iv-vii), haurem de pensar en la variació o «anarquia» (§2.2, 5b).

Quant a les exclamacions, els tres exemples que apareixen no contenen el signe al principi de l’exclamació, siga com siga de llarga (3c):

  1. Ús dels signes d’entonació en les 20 Converses filològiques darreres de 1925 (de la 698 a la 717)
    1. Sense el signe d’interrogació inicial: set exemples.
      1. Què és el gerundi? (698)
      2. Bé, i què hi fa que, darrera l’enunciació d’un fet, allò que és simplement una conseqüència d’aquest i que ordinàriament és expressat mitjançant una proposició independent, ho expressem ara, valent-nos del gerundi espanyol, mitjançant una frase de gerundi, que ens estalvia de «tallar el període i obrir-ne un de nou»? (699)
      3. Cancerós és bo: és un derivat de càncer. Però, diuen alguns, és que càncer és català? (702)
      4. Però qui ens fa usar un mot si no sabem en bé el que significa? (713)
      5. Ara bé, a aquells catalans que conserven el raure i diuen frases com raure el pèl, raure un camp, raure una mesura curulla, no ha de repugnar-los l’admissió del rau novell? (715)
      6. I l’admissió i generalització d’aquest rau, no constituiria un obstacle a l’adopció de raure en la seva accepció primitiva, si mai aquest raure es volia reintroduir en la llengua literària? (15)
      7. Com, tractant-se d’un verb ben català i viu, baldament que poc estès, un poeta ha de renunciar a aquestes rimes? (717)
    2. Amb el signe d’interrogació inicial: dos exemples.
      1. D’aquesta traducció ¿qui entendria, sense l’original espanyol al davant, allò de «el qual no l’impideix ultra de reclamar 500 dòlars»? (701)
      2. ¿No veuen els que impugnen cancerós perquè el substantiu corresponent fóra cranc, que la llengua abunda en casos anàlegs? (702)
    3. Signe d’exclamació: mai al principi.
      1. El traductor creu que per a evitar lo basta mudar tot lo en el, així com per evitar ademés, mudar tot además en ultra, llavors lo cual resulta traduït per el qual, i además, adverbi, per un mot que és exclusivament una preposició! (701)
      2. on encara –ai las!– aquest gerundi no ha pogut, es veu, ésser bandejat del tot (704)
      3. Avui se’ns queixa un lector de La Publicitat de l’ús que àdhuc algun bon escriptor fa del mot fretura significant desig; ahir era un altre que ens denunciava un captenir-se significant amoïnar-se! (713)

 

1.1.3   Fabra: les paraules de 1927 i els fets de 1940

Les dades que hem obtingut sobre com actuava Fabra en 1925 (3) podem contrastar-les amb la proposta que fa en 1927 a Soldevila. A un autor que devia ser un ferm partidari de posar el signe d’interrogació al principi de l’oració (§2.5.1, 1a i 1a.i), li proposa que no hauríem d’usar el signe quan la interrogació només afecta una paraula (§2.5.1, 1b.i). Però, en les dades que hem obtingut de 1925, no hem trobat que era fora la pràctica de Fabra (§2.5.2, 3).

Tot seguit (4), descriuré l’actuació del nostre autor en la seua darrera gramàtica (redactada en 1940), i constatarem que és semblant a la de 1925. Això aconsella tindre en compte si l’objectiu de Fabra en l’escrit de 1927 (§2.5.1, 1) seria deduir un sistema general, que caldria que tots seguiren; o si la seua finalitat seria fer dubtar a Soldevila de la seua convicció, ja que la proposta que li fa no l’hem trobada en els escrits de 1925 (§2.5.2, 3), ni la trobarem en la gramàtica redactada en 1940 (4), que actua com en els escrits de 1925.

Un estudi detallat dels escrits del gramàtic de Barcelona podria mirar si la pràctica de 1925 (§2.5.2, 3) és la que tindria durant el període del Noucentisme, fins a la seua mort (4). Mirem com tracta els signes d’entonació en la seua darrera gramàtica, publicada en 1956. En el títol del punt, he posat l’any de la redacció (1940) perquè interessa tindre en compte la diferència cronològica real amb la resposta a Soldevila (1927), que és de 13 anys (entre 1927 i 1956, n’hi han 29, i Fabra ja no vivia).

El nostre autor no analitza els signes d’interrogació en l’ortografia, sinó en el lloc adequat: en la sintaxi (després d’estudiar les «proposicions subordinades i coordinades» i les «proposicions relatives»). Ací ho tenim:

  1. Proposta de Fabra (1956: §111): «Proposicions interrogatives»
    1. «Les proposicions amb què es fa una pregunta són proferides amb una entonació especial, la qual es marca en l’escriptura posant a l’acabament de la proposició el signe (?).*
      1. [el símbol * remet a una nota a peu de pàgina] «La pràctica de marcar a la castellana l’entonació interrogativa, amb els dos signes (¿) i (?), aquest posat al darrera i aquell al davant de la frase interrogativa (Ex.: ¿Ha vingut a veure’l? ¿Plou?) és sols aconsellable quan aquesta és tan llarga que es corre el perill que el lector, no copsant amb la mirada el signe (?), comenci, en absència del signe (¿), a llegir-la com si fos una frase expositiva, ço és, no donant-li la deguda entonació. Però, fora d’aquest cas, és millor d’escriure (com fan ja molts) Ha vingut a veure’l? Plou? (Cp. Quin home! millor que ¡Quin home!).
    2. »Molts cops una proposició interrogativa revesteix exactament la mateixa forma que una proposició expositiva, i és la sola entonació amb qué és pronunciada que li dóna el sentit interrogatiu : Ha vingut a veure’l és una proposició expositiva; Ha vingut a veure’l? és una proposició interrogativa.
    3. »Sovint la proposició interrogativa comença amb un dels mots (dits interrogatius) qui, què, quin, on, quan, com, quant, que poden, naturalment, anar precedits d’una preposició. Ex.: Qui ha vingut? —En Joan. Amb qui anaven? —Amb en Joan. De qui parlàveu? —D’en Joan. Què vols? —El martell. Per què plora? —Per la mort del seu germà. Quin dia tornareu? —Dilluns. On són ara? —Al cinema. D’on vénen? —Del teatre. Quan arribaran? —Demà. Com se diu? —Pere. Quants dies hi estaran? —Vint o trenta dies.»

Del tractament de Fabra, Solà (1976: 94-95) es limita a la nota en peu de pàgina (4a.i); i, més que estudiar-la, la valora negativament en relació a les gramàtiques de Sanchis Guarner, Badia i Moll (que estudia abans que la proposta de Fabra): «les últimes paraules de Fabra no són tampoc més definitives» (que les propostes de Sanchis Guarner, Badia i Moll, que comentarem en §2.6). Mirem d’analitzar el tractament de Fabra (4).

La concepció de la seua darrera gramàtica té dos coincidències amb la resposta a Soldevila (§2.5.1, 1). Com en 1927, el nostre autor constata que les oracions enunciatives i les interrogatives són sovint idèntiques, excepte en l’entonació (4b, i §2.5.1, 1ai). Eixa coincidència no implicaria posar el signe d’interrogació al principi de l’oració. També com en 1927, recórrer als dos signes (¿…?) seria «marcar a la castellana» (4a.i; en 1927, «no ens cal imitar estrictament el castellà», §2.5.1, 1b).

Però, contràriament a 1927, no propugna usar els dos signes com a regla general, i limitar-se a un signe quan la pregunta consta d’una paraula (Vindràs?, §2.5.1, 1b.i). En 1940, el criteri seria usar els dos signes quan l’oració és «tan llarga que es corre el perill» d’interpretar-la malament (4a.i). Per tant, seguim trobant que la limitació a una paraula no apareix en el nostre autor: ni en 1925, ni en 1905 ni en 1940.

Si ens centrem en la proposta de 1940, trobarem dos limitacions. La primera és que Fabra no descriu què és una oració llarga i què és curta. A més, no posa cap exemple d’oració que seria llarga (4a.i). Només sabem que, per a ell, «Ha vingut a veure’l?» seria curta, ja que no li posa signe al principi.

Quant a les exclamacions, no les tracta. I, sobre eixa absència, insinua que només caldria recórrer a un signe (al final de 4a.i, trobem: «Cp. Quin home! millor que ¡Quin home!»).

  1. Anàlisi de la proposta de Fabra (1956; elaborada en 1940)
    1. 1940 i 1927 (resposta a Soldevila): dos coincidències.
      1. Constata que l’enunciació i l’interrogació són sovint idèntiques, excepte en l’entonació (4b, i §2.5.1, 1ai).
      2. Recórrer als dos signes (¿…?) seria «marcar a la castellana» (4a.i; §2.5.1, 1b).
    2. Divergència amb 1927:
      1. 1927: dos signes sempre, excepte que siga una paraula (Vindràs?, §2.5.1, 1b.i).
      2. 1940: dos signes quan l’oració és «tan llarga que es corre el perill» d’interpretar-la malament (4a.i).
    3. Limitacions de la proposta de 1940:
      1. Cap descripció d’oració llarga i cap exemple
      2. Única informació: «Ha vingut a veure’l?» seria curta.
    4. Exclamacions: sense tractar-les, «millor» un signe (4a.i).

L’actuació que acabem de descriure és prou diferent de la que tenia aquell autor que, en 1906, incorporava propostes gràfiques del castellà quan eren beneficioses per a la seua llengua («la supressió d’aquells simbols [ph, th] es una simplificació utilissima, que no hem pas de mirar d’on ens ve, sinó acceptar ben joiosos. Si la devem als castellans, alegrem-nos d’haver sofert en aquest punt l’influencia de la llur ortografia», §2.2, 6).

Acabarem l’estudi de Fabra observant que hi ha un altre comportament que no fa pensar tant en una actuació positiva (què convé a l’idioma), com en un camí negatiu (apartar-se del castellà, sense mirar si la separació fa bé o fa mal a la llengua). Està en l’accent diacrític de les paraules interrogatives.

Si anem al Fabra del Modernisme, trobarem que podia accentuar-les (com mostra un exemple que hem vist més amunt, reproduït en 6a). Igual actuaven autors de la Renaixença (6a.i). En canvi, el Fabra del Noucentisme no les accentua (excepte què). Naturalment, tothom pot canviar d’opinió. Però, en la ciència, convé aportar la causa del canvi (i, en el cas concret de les paraules interrogatives, explicar el motiu de mantindre l’accent diacrític en què).

  1. Accentuació de les paraules interrogatives
    1. El Fabra moderniste podia accentuar-les («¿còm s’explica que’ls nostres antics escriptors no estiguessin contents ab la distinció que establia la s?», §2.5.2, 2b.iv).
      1. Autors de la Renaixença: igual (Bofarull 1864: 121-122: «¿quánt será?, ¡qué dirán! ¡Cóm canta!»).
    2. El Fabra noucentiste: no les accentua (excepte què). Dos limitacions:
      1. No explicar la causa del canvi (ni el motiu de mantindre l’accent diacrític en què).

Més amunt (en 4c), tenim el tractament de les paraules interrogatives en la darrera gramàtica, i trobem la mateixa actuació en un escrit de 1927 dedicat justament a l’accent diacrític de les paraules interrogatives:

  1. 1923: tractament de Fabra de l’accent diacrític en les paraules interrogatives ( Fil. 455, 1923 [E. B. 37])
    1. «És sabut que l’espanyol accentua gràficament els mots quien, cual, como, donde, etcètera, quan són usats com a mots interrogatius. Ex.: Hazlo como te digo, però ¿Cómo está el enfermo? La casa donde nació, però ¿Dónde estamos?
      1. »Els tipògrafs catalans, que coneixen perfectament aquesta regla ortogràfica, han tingut sempre una tendència a aplicar-la al català.
      2. »Un cop vàrem constatar amb estupefacció que, en les proves compaginades d’una obra d’un membre de l’Institut, qui, com, on, etc., interrogatius, es trobaven sistemàticament reemplaçats per quí, còm, ón, etcètera; el corrector de la impremta havent segurament cregut que era per un oblit, que calia esmenar, que les oficines de l’Institut havien deixat d’accentuar els dits mots interrogatius.
    2. »Amb la difusió del Diccionari Ortogràfic, on, no cal dir-ho, aquests mots interrogatius figuren sense accent, ens crèiem que els nostres tipògrafs ja havien renunciat definitivament a aplicar al català aquella regla espanyola. Però l’altre dia encara trobàvem en una revista, en general correctament ortografiada, quina accentuat gràficament (quína).»

En l’escrit anterior, hi han tres absències. La primera és no explicar quines raons farien inútil l’accent diacrític en català. La segona absència és no observar que Fabra havia accentuat paraules interrogatives (6a) que en 1923 no accentuava (7a.ii). Eixa segona absència permet no explicar el factor crucial: la causa de la variació (per que passa de còm a com). La tercera absència de l’escrit de 1923 és no diu que hi ha una paraula interrogativa que Fabra sí que accentuava (què). Eixa tercera absència impedix fer una operació necessària: explicar per què hauríem d’accentuar què, però no les altres paraules interrogatives.

  1. Tres absències en l’escrit sobre les paraules interrogatives
    1. No explicar quines raons farien inútil l’accent diacrític en català.
    2. No observar que n’havia accentuat (6a)
      1. Efecte: no explicar la causa de la variació (per que passa de còm a com, 7a.ii).
    3. No dir que una paraula interrogativa porta accent (què).
      1. Efecte: no explicar què diferencia què de les altres paraules interrogatives.

Si mirem la llengua, trobarem que, de la mateixa manera que la paraula interrogativa què i el que enunciatiu poden aparéixer en construccions semblants (9a-b), igual passa en el cas del com interrogatiu i el com comparatiu (9c-d). El segon que de (9b.i) va entre parèntesis perquè és opcional (per bé que la llengua viva el diu regularment):

  1. Les paraules interrogatives què i com contrasten amb el que enunciatiu (a-b) i el com comparatiu (c-d) en oracions semblants
    1. Ús enunciatiu: Sabia que havia caigut.
      1. Ús interrogatiu: Sabia què havia caigut.
    2. Ús enunciatiu: He vist que bé ho has fet tu, no ell.
      1. Ús exclamatiu: He vist que bé (que) ho has fet.
    3. Ús comparatiu: Ella pregunta com ho fa el teu germà = de la mateixa manera que ho fa el teu germà.
      1. Ús interrogatiu: Ella pregunta com ho fa el teu germà = de quina manera ho fa el teu germà.
    4. Ús comparatiu: Com has dit tu, eixirem demà.
      1. Ús exclamatiu: Com m’agradava de menut vore eixir el sol.

De l’escrit de Fabra de 1923 (7), ens queda per analitzar un factor: com tracta els tipògrafs. El nostre autor no els presenta d’una manera positiva: sabrien «perfectament» que el castellà les accentua (7a.i); i «tendirien a aplicar-ho al català» perquè no seguirien el Diccionari Ortogràfic, a pesar d’haver-lo difós (7b). En definitiva, costa no pensar en unes persones poc patriòtiques perquè supeditarien la seua llengua al castellà (i també poc faeneres, ja que no haurien assimilat la norma del Diccionari Ortogràfic).

En canvi, els tipògrafs devien actuar com actuaven per les mateixes raons que els autors renaixentistes, els modernistes i el mateix Fabra anterior al Noucentisme: perquè pensarien que les dos llengües actuarien actuen globalment de la mateixa manera en l’ús de les paraules interrogatives i, en conseqüència, l’accent diacrític de les paraules interrogatives també seria útil en la seua llengua.

Notem que, quan fem propostes normatives que es fonamenten en les estructures de la llengua, això mateix potencia la identificació dels parlants i l’assimilació de la norma. Per contra, si les prospotes entrebanquen el funcionament de la llengua (ara, la lectura) no serà difícil que els parlants actuen vulnerant la norma.

  1. Presentació dels tipògrafs en 7 (a) i deducció sobre la normativa (b)
    1. Supeditarien la seua llengua al castellà (7b), de manera que serien poc patriòtics (i potser poc faeners: no haurien assimilat la norma del Diccionari Ortogràfic).
      1. Devien actuar com els autors precedents (Fabra inclòs): pensant que l’accent de les paraules interrogatives també és útil en la seua llengua.
    2. Una deducció sobre la normativa:
      1. Les normes fonamentades en la llengua potencien la identificació dels parlants i l’assimilació de la norma.
      2. Si entrebanquen el funcionament de la llengua (com ara la lectura), faciliten la vulneració.

 

1.1.4   Conclusions sobre Fabra i els signes d’entonació

Els gramàtics del castellà (llengua que té molta més producció escrita que el valencià-català entre 1700 i 1850), constaten en 1754 que el sistema llatí d’interrogació no és vàlid per a la seua llengua. Però el pes del passat els porta a vacil·lar durant segle i mig (§2.3, 1). En 1800, formulen el criteri de la llargària de l’oració; en 1857, miren si la pregunta no s’acaba en la mateixa línia. Al cap de dècades, havien comprovat que eixos criteris tenien tres efectes negatius: fer dubtar regularment a qui escriu; redactar amb moltes variacions; i fer que els lectors malinterpreten oracions.

Davant d’això, al principi del segle xx es consolida l’ús regular del signe interrogatiu al començament de les oracions. Amb una miqueta més de visió, haurien suprimit el signe d’interrogació del final de l’oració, ja que no fa cap funció comunicativa (l’entonació interrogativa pot no començar al principi de l’oració; en canvi, sempre acaba al final: En aquell moment, ¿quanta gent hi havia?). Actuant d’eixa manera, haurien arribat al mateix sistema que tenia el llatí clàssic: indicar quan comença l’entonació interrogativa (el llatí, amb enim; ara, amb ¿).

Com que nosaltres tenim el mateix sistema que el castellà (les oracions enunciatives i les interrogatives varien fonamentalment en l’entonació), la seua proposta s’escampa entre nosaltres. De fet, hem trobat gramàtics catalans que arriben a la generalització prou abans que el castellà (§2.3, 2b).

La informació en què es basa este article fa pensar que arriba una època en què el sentiment de diferenciar-se del castellà es sobreposa a la raó. No cal dir que eixa voluntat és del tot llegítima allà a on les dos llengües són diferents (i potser quan dos opcions són indistintes). En canvi, no hauríem de caure en l’error de voler diferenciar-nos del castellà fent-nos mal a nosaltres mateixos. El Fabra moderniste evitava eixa actitud en la representació de les oracions interrogatives i les exclamatives (§2.2, 6; §2.5.2, 2b i 2d). En canvi, al final prevaldria el sentiment sobre la raó: l’objectiu seria diferenciar-nos del castellà, encara que no li férem bé a la llengua (§2.5.1, 1; §2.5.2, 3; §2.5.3, 4-6 i 7-10).

El resultat és que Fabra, apartant-se del castellà, reproduïx una proposta que els gramàtics d’eixa llengua havien fet en 1800 (posar el signe al principi de l’oracio en les llargues, §2.3, 1b). Per tant, en compte d’aprendre dels errors dels altres els hauríem reproduït. He parlat en plural perquè la informació de Solà (1976) comporta que també hem practicat el segon error del castellà del segle xix (no posar el signe interrogatiu al principi de l’oració si s’acabava en la mateixa línia). Les conseqüències finals de fugir del castellà sense mirar els interessos interns de la llengua són dubtar quan escrivim, incórrer en variacions en la llengua escrita, i produir errors en els lectors.

Si a això unim que la majoria de gramàtiques del segle xx no tracten l’ús dels signes d’entonació (§2.4, 5), convindrem que els factors favorables a convertir el tema en un dogma eren potents: en català, cal evitar el signe d’interrogació al principi de l’oració.

  1. Signes d’interrogació: del camí del castellà (a-b) al camí de Fabra (d-f)
    1. Gramàtics del castellà: constaten en 1754 que el sistema llatí no és vàlid per a la seua llengua (§2.3, 1).
      1. 150 anys de vacil·lacions.
      2. 1800: si l’oració és curta, només un signe, al final.
      3. 1857: si la pregunta s’acaba en la mateixa línia, un signe.
    2. Al cap de dècades, serien conscients de tres efectes negatius:
      1. Fer dubtar regularment a qui escriu; radactar amb moltes variacions; i fer que els lectors malinterpreten oracions.
      2. Cap a 1900, ús sistemàtic al començament de les oracions.
    3. Entre 1800 i 1910, expansió pel valencià-català del signe interrogatiu al principi de l’oració perquè el sistema és igual que el del castellà.
      1. Hi han gramàtics catalans que arriben a la generalització abans que el castellà (§2.3, 2b).
    4. Segona dècada del segle xx: el sentiment de diferenciar-se del castellà es sobreposaria a la raó.
      1. A evitar: diferenciar-nos del castellà fent-nos mal a nosaltres mateixos.
      2. El Fabra moderniste ho esquivava (§2.2, 6; §2.5.2, 2b i 2d), contràriament al posterior (§2.5.1, 1; §2.5.2, 3; §2.5.3, 4-6 i 7-10).
    5. Resultat: fugint del castellà, seguim el seu camí.
      1. Fabra reproduïx el primer error del castellà (11a.ii).
    6. Això més el fet que la majoria de gramàtiques del segle xx no tracten la interrogació (§2.4, 5), possibilitava la formació d’un dogma.
      1. En català, cal evitar el signe d’interrogació al principi de l’oració.

 

Els signes d’interrogació (III). Estudi de Solà (1976): l’Acadèmia del castellà

 

2.3    Canvis en castellà (RAE 1754) i efectes en el període 1800-1910

Hem vist més amunt que els autors balears, valencians i catalans anteriors a 1800 posaven el signe d’interrogació només al final (§2.1). El panorama comença a canviar quan la RAE constata en una ortografia de 1800 que el fet de posar només al final el signe d’interrogació té efectes negatius. Ara: per a solucionar-ho, no adopta la decisió de posar-lo també al principi. La proposta de 1800 és mirar la llargària: «quando hay periodos largos», caldria posar el signe també al principi «para que se lean con su perfecto sentido» (Solà 1976: 90). Igual actuen en les oracions exclamatives. El resultat seria molta variació, ja que cada u entén d’una manera si una oració és llarga o si no ho és.

Davant de «l’anarquia» que hi hauria, al cap de quasi un segle (en l’edició del seu diccionari de 1884) la RAE va decidir posar sistemàticament els signes d’interrogació i d’exclamació també al principi de l’oració (Lacreu 2017).

Corbera (2011) ha precisat un poc la descripció genèrica de Solà (1976). Diu que l’aparició del signe interrogatiu al principi de l’oració és en 1754. Però que durant cent cinquanta anys «no va ser més que això, una recomanació vacil·lant, que ni la mateixa Acadèmia seguia sempre». La institució consolidaria el signe al principi de l’oració ja en el segle xx. En u dels exemples que posa (una ortografia de 1857) apareix un criteri nou: que la pregunta no s’acabe en la línia («Cuando el período interrogatorio es largo, ó pasa de un renglon á otro, debe ponerse al principio la nota ó signo de interrogacion en orden inverso»).

  1. RAE (1754): constata que posar només al final el signe d’interrogació té efectes negatius
    1. Criteris:
      1. 1800: actuar segons la llargària de l’oració.
      2. 1857: mirar si la pregunta no s’acaba en la mateixa línia.
    2. Durant 150 anys, només hi haurien recomanacions vacil·lants.
      1. Hi hauria molta variació.
    3. Consolidació dels dos signes: al principi del segle xx

Seguim avant. Com que en la dualitat oracions enunciatives / interrogatives el sistema lingüístic nostre és idèntic al del castellà, no és sorprenent que els autors balears, valencians i catalans també podien recórrer al signe d’interrogació davant de l’oració si consideraven que era llarga. Solà (1976: 90-92, 99) posa com a primer exemple la gramàtica de Ballot (1814: 161-162), la qual explicita el criteri: «Quant la clausula de interrrogació es llarga, se senyala al principi, posant lo senyal de interrogació al revés de esta manera (¿)». En canvi, el gramàtic de Barcelona no diu res sobre posar al principi el signe de l’exclamació. Al cap d’uns anys, Petit i Aguilar (1829) posa molt sovint el signe només al final; però també el pot posar al principi: «La primera sílaba dels Polisílabos ¿que nò pod sèr may Brèu?» (p. 26). Hi han més autors que expliciten el criteri de la llargària (amb errors): Estorch (1857), Bofarull i Blanch (1867), etc. I algun gramàtic generalitza: «Lo punt interrogant es posa al principi y fi de una frase qu’expressa una pregunta» (també en les oracions exclamatives; Pers i Ramona 1847); també actua igual Bofarull (1864: 121-122: «¿quánt será?, ¡qué dirán! ¡Cóm canta!»).

  1. Gramàtics catalans que expliciten el criteri de posar el signe d’interrogació al principi si l’oració és llarga (Solà 1976: 90-92, 99)
    1. Ballot (1814: 161-162), Estorch (1857), Bofarull i Blanch (1867), etc.
    2. Algun gramàtic generalitza: Pers i Ramona (1847), Bofarull (1864: 121-122: «¿quánt será?, ¡qué dirán! ¡Cóm canta!»).

Deixant a banda les vacil·lacions que produïx la dualitat oracions llargues / no llargues, són significatius els autors que, cap a 1900, posen el signe al principi i al final (p. 97-99), com ara l’ideòleg Casas Carbó («¿Quina forma deu adoptar lo modern catalá literari?», etc., 1890), el gramàtic Jaume Nonell («I en nòstres dies ¿quina es la pronunciació d’aquèsta paraula?», etc., 1896), l’escriptor i lexicògraf Salvador Genís («¡ah!, ¡oh!», «I, en efecte, ¿a qui no plau la verdor dels camps?», etc., 1910, 1915).

  1. Autors significatius que, cap a 1900, apliquen el criteri de la llargària (Solà 1976: 97-99)
    1. L’ideòleg Casas Carbó (1890), el gramàtic Jaume Nonell (1896), l’escriptor i lexicògraf Salvador Genís (1910, 1915).

La descripció de Solà sobre el segle xix i principi del xx és que els escriptors tendien a usar el signe d’interrogació també al principi (2, 3), per bé que amb vacil·lacions. I ho compara amb la situació de 1976:

  1. Actuació de la llengua escrita durant el segle xix i principi del xx
    1. «Sembla que es tendia a usar-los davant i darrera, com feia ja el castellà. Però hi havia força vacil·lacions, que, en definitiva, devien respondre en part al gust o al criteri de cada autor o de cada editor. Si fa no fa, com avui.» (Solà 1976: 99)

 

2.4    Segle xx: en compte de millorar, empitjorem

Podríem pensar que, al llarg del segle xx, hauria millorat el tractament del segle xix. Però la realitat és la contrària. Solà (1976: 93) observa que les gramàtiques del segle xix fan tractaments poc rigorosos; però ho tracten. En canvi, en el segle xx «la gran majoria de manuals no en diuen absolutament res». En (5a), he posat els exemples que cita Solà.

  1. Gramàtiques del segle xx: en compte de millorar l’actuació del xix en l’explicació dels signes d’interrogació i d’exclamació, l’empitjoren (no ho tracten)
    1. Exemples: Vallès (de 1904 a 1950), Nonell (1906), Fabra (1917: Diccionari ortogràfic; 1918: gramàtica), Marvà (1932), Jordana (1933), Calveras (1933), Miracle (1951), Salvador (1959), Moll (1962), Jané (1962), Valor (1966, 1973), Artells (1969-1971), Rafel (1969), Martí (1970), Jané (1973), Verdaguer (1974).

Notem que, no dient res en una llengua marginada socialment, no és difícil que s’escampe un prejuí (que pot acabar en una convicció negativa). En concret, si es difon la idea falsa que posar els signes d’entonació al principi de l’oració seria una actuació típica del castellà, la reacció serà pensar que el valencià-català no hauria d’actuar així. Hem passat d’aprendre del castellà (§2.2, 5-6) a fer mal a la pròpia llengua pensant que li fem bé.

  1. Efecte possible de no tractar els signes d’interrogació i d’exclamació
    1. En una llengua marginada socialment, el silenci pot propiciar la formació d’un prejuí (que pot acabar en una convicció negativa).
      1. Si u creu que posar els signes al començament de l’oració és típìc del castellà, ho evitarà en la seua llengua.
    2. Contrast entre aprendre del castellà (§2.2, 5-6) i fer mal a la pròpia llengua pensant que li fem bé.