11 El guionet en les paraules compostes: increment (segle XIX) i reducció (segle XX) sense regulació

Les primeres reflexions que  hem desplegat sobre el guionet (§5.1, 2a) ens han fet sospitar que no deu ser gran la seua aportació comunicativa a la grafia de les paraules compostes. Posteriorment, estudiant l’actuació de Fabra (§6.2, 9) hem observat que, sobre el guionet, no aportava argumentacions aplicables a les dades empíriques.

Eixe panorama comporta que tenim davant un bon repte: hauríem d’aclarir quines utilitats específiques podria aportar el guionet a la grafia de les paraules compostes. No fer-ho possibilita que el guionet no responga a una racionalització ortogràfica (i, per tant, a una simplificació ortogràfica). Al contrari, mantindria usos immotivats i no regulats: complicacions ortogràfiques negatives.

En este article, lligant caps i reflexionant deduirem quines deuen ser les dos utilitats bàsiques que el guionet aporta a la grafia de les paraules compostes (§11.5-§11-6). Però, primer, exposarem una informació sobre l’ús del guionet que permet entendre l’actuació de la Secció Filològica en les últimes dècades. En la història europea, hi haurien hagut dos processos correlatius de signe contrari. En el primer, s’hauria produït un increment de l’ús del guionet en les paraules compostes (durant el segle xix); en acabant, hauria vingut el procés contrari, una reducció (al llarg del segle xx). Els dos processos tindrien en comú que s’haurien fet d’una manera poc regulada (§11.3). Eixe seria el marc en què treballaria la Secció Filològica (procés de reducció del guionet, però poc regulat, com corrobora l’anàlisi de les regles de la Filològica, §11.2). Cal dir que Fabra ja havia reduït l’ús del guionet (§11.3), i també havia indicat que teníem grafies heretades que no estaven regulades, de manera que la intervenció de la Filològica estava justificada (§11.1). La conjuminació dels factors descrits ens permetrà interpretar la proposta de la institució (§11.4).

Al final del viatge de dos segles que farem en este article, toparem amb una novetat agradable: les dos utilitats bàsiques que trobarem sobre el guionet en la grafia de les paraules compostes apareixen en Fabra (1956), una explícitament (§11.5) i l’altra implíticament (§11-6). L’article 11 és quasi tan llarg com l’anterior.

 

11.1    La intervenció de la Secció Filològica era necessària

L’escrit previ (§10) focalitza com actua la Secció Filològica en les normes ortogràfiques de les paraules compostes. Hem trobat que la institució no desplega la visió estructural que tenia Fabra sobre el tema. Si el resultat haguera sigut una millora de la gramàtica i de la normativa, no hi hauria res a dir. Però la deducció de l’article ha sigut més aïna la contrària (de la visió global i estructural, hem passat a una pràctica sense estructura, que presenta temes relativament fàcils –erradicar, correferent, ornitorrinc– com a difícils).

La característica negativa que destacaria en l’Ortografia de la Secció Filològica és considerar poc que el pal de paller d’una ortografia «per a tothom» no està en el llatí o el grec (factor influent en una part del noucentisme, §10.3, 6). L’estrela polar és el saber general dels parlants (si erradicar és una paraula simple per als parlants, li correspon una grafia de paraula simple; o, si no existix el verb aiguar per al DIEC, la grafia és sotaiguar). He fet eixa reflexió perquè, en l’ús del guionet en les paraules compostes, també trobarem que la Filològica considera poc l’interés dels parlants. Això no obstant, ¿podem millorar la llengua prescindint dels parlants?

L’article del guionet és quasi tan llarg com l’anterior, ja que el conjunt de l’escrit desplega tres vessants: com tracta la Filògica el guionet (§11.2 i §11.4), quin és el marc europeu (§11.3), com el considerava Fabra (diverses parts de l’article) i, al final, una alternativa que desplega la perspectiva de Fabra (§11.5).

Primer que res, recordarem per què el tractament general de les paraules compostes (§10) va davant del guionet (§11) apareix després. Des de la perspectiva de Fabra (exposada en §6.1 i esquematitzada en §10.1, 1), el guionet va al final com a conseqüència de la jerarquia de les normes: les dos fonamentals són la separació dels components (ull de poll) i l’aglutinació (aiguamoll). Això significa que convindrà usar el guionet quan l’aplicació de les dos regles bàsiques porte a resultats negatius: el guionet ajuntarà en casos en què hauríem de separar els components (exemple de Fabra: cap-gros, i no cap gros); i separarà en casos en què hauríem d’ajuntar (busca-raons, i no buscaraons).

En eixe camí estructurat, el gramàtic de Barcelona consignà quin és el resultat negatiu a què poden portar les regles bàsiques: «una falsa interpretació». Per tant, la finalitat del guionet seria evitar el resultat negatiu («evitar una falsa interpretació»).

La concepció anterior estructuralment és perfecta. La deficiència apareix en la fase final: en els casos en què Fabra proposa que usem el guionet, en general no demostra que siga factible «una interpretació falsa» (en §6.2, hem comentat que la grafia buscaraons és com contrarevolució; i que la grafia cap gros difícilment la interpretarà ningú malament en la comunicació; per a negar-ho, caldria aportar alguna dada empírica). En definitiva, la limitació de Fabra és no aportar oracions que demostren que hi hauria confusió sense el guionet. En síntesi:

  1. Marc i utilitat de l’ús del guionet en les paraules compostes
    1. Marc estructural:
      1. Aglutinar quan toca separar (pit-negre), i separar quan caldria ajuntar (busca-raons).
    2. Finalitat del guionet en Fabra: «evitar una interpretació falsa».
      1. Limitació de Fabra: no aporta dades que demostren que és necessari.

En 1995, la Secció Filològica aprovà canviar significativament les normes de Fabra sobre el guionet (IEC 1996: 22-26; 1997: 20-21): «els prefixos catalans s’escriuran sempre sense guionet»: arxisatisfet, bestia, exdiputat, periodat, periòdic, preregnant, presantificat, etc. A l’entorn d’eixe fet, també es crearen tensions socials (com el document de 1992 sobre polisportiu i poliesportiu, §7.2).

Segons la institució, l’ús del guionet seria l’única qüestió en què hauria modificat la proposta de Fabra (2a; però mireu les dades de 2b):

  1. Segons la Filològica, només hauria modificat la proposta ortogràfica de Fabra en l’ús del guionet
    1. «Fins ara la Secció Filològica no havia volgut introduir sinó rectificacions puntuals en la normativa ortogràfica […] (darrere, llarguerut […] en comptes de *darrera, *llargarut […]). Tan sols en un cas ho havia fet, empesa per la consciència de la complexitat del sistema fabrià: en la norma que regula l’ús del guionet en l’escriptura dels mots formats per composició o per prefixació. Les modificacions fetes han volgut contribuir a sistematitzar i reduir l’ús del guionet a fi de simplificar l’ortografia.» (OIEC 2017: 14, Introducció)
    2. En IEC (1997: 52-65), hi ha una quantitat apreciable de variacions gràfiques entre el DGLC i el DIEC, no sempre anecdòtiques: {anex / annex}, , {arrítmic / arítmic}, {arxiprest / arxipreste}, {biberon / biberó}, {corregnar / coregnar}, {neon / neó}, {ozon / ozó}, {pantalon / pantaló}, {rescalfar / reescalfar}, {sobrescrit / sobreescrit}, {sotascriure / sotaescriure}, {substràtum / substrat}, {trèmer / trémer}, {xènon / xenó}.

Cal dir que, des de l’òptica de Fabra (1956: §162), la intervenció de la Secció Filològica en el guionet estava justificada. En efecte, digué que hi havien no pocs usos del guionet que no estaven regulats (les seues paraules estan reproduïdes en 3a). Eixa afirmació comporta que la seua proposta sobre l’ús del guionet no era satisfactòria i, per tant, calia reflexionar i actuar.

Per a intervindre positivament, la Filològica tenia tres entrebancs. El primer ja el coneixem: enfront del camí més metòdic de Fabra (§10.1, 1), la institució practica un camí teòric i normatiu pobre (§10.4, 13). El segon factor que ha dificultat l’acció de la Filològica és no atribuir una funció general al guionet, contra l’actuació de Fabra (1b: «evitar una interpretació falsa»).

La unió d’eixes dos forces ha facilitat l’aparició de la tercera limitació: de les dos funcions que pot fer el guionet (ajuntar quan caldria separar: segons Fabra, pit-negre; separar quan caldria ajuntar: busca-raons), la Secció Filològica només en té en compte una (separar quan caldria ajuntar: busca-raons). La tercera limitació apareix en una citació de més amunt (§10.4, 12). Quan la institució tracta les paraules compostes amb prefix (desfer), considera el guionet (12a), així com en les paraules compostes que escrivim amb els components aglutinats (aiguamoll, 12b). En canvi, quan arriba a les paraules compostes amb els membres separats (ull de poll, les seues «locucions»), no he vist el guionet (12c). Resumim les dades bàsiques:

  1. La intervenció de la Secció Filològica estava justificada
    1. Fabra indica que hi haurien usos del guionet que no estarien fonamentats en regles:
      1. «De regles per al recte ús d’aquest guionet […] no n’hi ha cap enfora de les donades […], les quals estan lluny d’agafar tots els casos en què pot ésser convenient d’usar-lo.» (Fabra 1956: §162)
    2. Tres factors dificultaven la intervenció de la Filològica. Primer:
      1. Fa un camí teòric i normatiu pobre (§10.4, 13).
    3. Segons factor:
      1. No assigna una utilitat comunicativa al guionet.
    4. Tercer factor (afavorit pels dos anteriors):
      1. Només considera una funció del guionet: separar quan caldria ajuntar (busca-raons). Font: §10.4, 12.

 

11.2    Anàlisi de l’actuació de la Secció Filològica

Prescindirem de la proposta de 1997 i ens centrarem en l’actual (2017). En les p. p. 114-120, l’Ortografia mostra 14 regles sobre l’ús del guionet en paraules compostes, sempre com a separacions dels components quan caldria aglutinar (3d). Per a fer-nos una idea del camí que seguix la Filològica, analitzarem el primer ús del guionet en les paraules compostes amb prefix (desfer, «els mots derivats per prefixació», 2017: §4.3.1), i el primer ús en les paraules compostes aglutinades sense prefix (aiguamoll, «els mots compostos», 2017: §4.3.2):

  1. Catorze regles sobre l’ús del guionet (p. 114-120), sempre en paraules en què caldria aglutinar (3d). Paraules amb prefix: la primera excepció (4b)
    1. Les paraules compostes amb un prefix s’escriurien aglutinades (asimètric, infraroig, monosíl·lab, preromànic, proxinés, sotssecretari, Anticrist, Prepirineus). (OIEC 2017: §4.3.1.1).
    2. Però tindrien tres excepcions (p. 114-116). La primera:
      1. «En els conjunts formats per un nom o un adjectiu precedits de l’adverbi no que han assolit un alt grau de lexicalització; en aquests casos, no es comporta com un prefix»; tres exemples: pacte de no-agressió, el no-alineament (i els països no-alineats), la no-bel·ligerància […].»
      2. «Altres expressions no han assolit aquest grau de lexicalització; no manté el seu valor d’adverbi, el significat de l’expressió és el contrari del que tindria sense no i sovint porten complements. Aquestes expressions s’escriuen sense guionet: la no confessionalitat (de l’Estat), la no convertibilitat (del dòlar), la no compareixença (a una convocatòria) […].»

Sabem que la Secció Filològica no definix molts conceptes de les paraules compostes i que recorre a expressions vagues (§7.2, §9.2-§9.3), de manera que focalitzarem primer les dades empíriques. A la vista que la institució no assigna utilitat comunica al guionet (3c), aplicarem la utilitat de Fabra. ¿Quina interpretació falsa es pot fer davant de la grafia pacte de no agressió (en 4b.i, «pacte de no-agressió»)? Per cert, allà a on nosaltres tenim un aminoàcid no essencial l’anglés escriu a non-essential amino acid. ¿En què beneficia la lectura el guionet d’eixa construcció? Si adoptem la perspectiva de l’escriptura, l’aportació de a non-essential deuen ser dubtes i errors.

Per una altra banda, convé notar que la norma que comentem té la implicació següent: cada volta que hem d’escriure no davant d’un nom o d’un adjectiu, hauríem de mirar si és una paraula normal o so hi ha «un alt grau de lexicalització». ¿Actuen així les persones que han aprovat la norma de (4b)?

Passem a la teoria (4a), que conté excepcions (4b.i) i excepcions de les excepcions (4b.ii). Els lectors que vullguen seguir la regla de les excepcions a l’aglutinació reproduïda en (4b.i) ¿saben deduir quan hi ha «lexicalització» (concepte que seria diferent de «locucions»)? Si busquem eixe concepte en l’índex de la gramàtica, remet a la secció que tracta la derivació i la composició (§6.5), la qual conté quatre apartats: derivació (§6.5.1), composició (§6.5.2), «altres processos de formació de mots» (§6.5.3; inclou «truncament», «reduplicació» i «sigles i mots creuats»), i «locucions» (§6.5.4). I bé, en cap d’eixos quatre apartats he trobat la «lexicalització». Això ajuda a entendre que l’índex de conceptes no envie a l’apartat específic que tractaria el concepte, sinó al conjunt de la secció (§6.5).

L’índex de conceptes de la gramàtica conté una altra remissió a «lexicalització», posterior (a §10.4.1b). En la lectura d’eixa referència, he trobat que el manual usa el terme («No és un cas de lexicalització l’ús com a noms de formes que provenen d’infinitiu, com dinar», p. 411), però no explica en què consistix eixe hipotètic procés.

Seguim avant. El guionet apareixeria quan la «lexicalització ha assolit un alt grau». Lògicament, si u no sap què és la lexicalització, no sabrà tampoc si el grau és alt. El manual fa un aclariment: «en aquests casos, no es comporta com un prefix» (4b.i); però, a la vista que la gramàtica no definix «prefix» (ni derivatiu ni compositiu, §9.2, 5b), resultarà que l’aclariment no és aclaridor. I, finalment, tenim l’excepció de l’excepció: si la «lexicalització no és en alt grau», no apareixeria el guionet (4b.ii): la no confessionalitat de l’Estat.

Realment, convé que ens preguntem si anem pel camí de formar els lectors amb «regles clares i senzilles» i aconseguir una ortografia sistematitzada, simplificada, aclaridora al màxim  (§10.3, 4-5); o, si per contra, anem per un camí que fa creure als lectors que la seua llengua és increïblement difícil. Per cert, els membres de la Secció Filològica ¿han comprés i han assimilat les regles que comentem abans d’exigir-les als parlants? Destaquem els punts centrals:

  1. El guionet segons la Filològica: anàlisi de la primera excepció en la prefixació (4b)
    1. Com que la institució no assigna utilitat comunicativa al guionet (3c), apliquem la de Fabra.
      1. ¿Quina interpretació falsa podem fer en pacte de no agressió (en compte de pacte de no-agressió, 4b.i)?
      2. Un guionet que no tenim: a non-essential amino acid.
    2. Implicació de la norma: quan escrivim «no + nom / adjectiu», mirar si és una paraula normal o si hi ha «un alt grau de lexicalització».
      1. ¿Actua així qui l’ha aprovada?
    3. Teoria: per a aplicar-la, cal saber què és «lexicalització», que deu ser diferent de les «locucions».
      1. Índex de conceptes de la gramàtica: remet a §6.5, però no el conté.
      2. Ús del guionet: quan la «lexicalització té un alt grau».
      3. Si u no sap què és la lexicalització, tampoc si el grau és alt.
      4. Aclariment fallit: «en aquests casos, no es comporta com un prefix» (4b.i); causa: la gramàtica no definix «prefix» (§9.2, 5b).
      5. Excepció de l’excepció: si la «lexicalització no és en alt grau», absència del guionet (4b.ii): la no confessionalitat de l’Estat.
    4. Eixe camí ¿forma els lectors amb «regles clares i senzilles», sistematitza, simplifica i aclarix al màxim l’ortografia (10.3, 4-5)?
      1. Membres de la Filològica: ¿han comprés i han assimilat les regles que comentem abans d’exigir-les als parlants?

Les paraules compostes amb els membres aglutinats sense prefix compositiu (aiguamoll, els «mots compostos», 6a), tindrien onze excepcions (onze casos en què hauríem de separar usant el guionet). En primer lloc, està formulada la regla general (6a); tot seguit, ve la primera excepció (6b). Quan llegiu els exemples de (6a.i), mireu si teniu algun problema de lectura. Reprendrem eixe detall en la darrera part de l’article (§11.5, 12):

  1. Paraules sense prefix: la primera excepció (b)
    1. «Els mots compostos generalment s’escriuen aglutinats» quan són «compostos patrimonials, formats a partir de mots catalans: bocamoll, cama-curt […].
      1. »També quan són «compostos a la manera culta, és a dir, mots construïts amb formes prefixades, acabades generalment en o- i de vegades en i-: aeroport, anglosaxó, audiovisual, cardiovascular, catalanoaragonès, concavoconvex, cumulonimbus, electroxoc, espaciotemporal, fisicoquímic, gastroenteritis, grecollatí, hidroavió, historicoartístic, homosexual, labiodental, serbocroat, socioeconòmic, Hispanoamèrica, Indoxina; brevirostre, curvilini, estratigrafia, insecticida, lamel·libranqui, mortinatalitat, palmiforme, piscifactoria, planisferi, quadribarrat, tecnicisme, uxoricidi, viticultura.» (OIEC 2017: §4.3.2.1)
    2. Però tindrien onze excepcions (p. 117-120). La primera:
      1. «En els cardinals i ordinals compostos, entre desena i unitat, i entre unitat i els mots cents, centes (o centè, centena): vintidos,trescents; el Noucents […]. Cal subratllar, però, que no duen guionet els derivats d’aquests mots, com cinccentista, noucentisme».

Si mirem la regla sobre la unió gràfica dels components (6a), no trobarem cap observació sobre l’origen immediat de l’aglutinació (és un efecte de ser una construcció irregular sintàcticament, bocamoll, lligacama; o només morfològicament, uns pocavergonyes, menjars agredolços). Eixa absència podria ser una conseqüència de considerar que les paraules compostes regulars (ull de poll, argent viu) no serien paraules compostes, sinó «locucions».

Per a la Secció Filològica, les paraules compostes s’aglutinarien en general; però tindrien excepcions. Si en la prefixació n’eren tres (4b), ara en són onze (6b). Com adés, ens limitarem a analitzar la primera (6b). Igual que en l’excepció analitzada (4b), en (6b) no hi ha tampoc justificació (¿què guanyem escrivint trenta-u però cent dos?; ¿per què  tres-cents però tres mil i tres milions?). Això no obstant, si convé explicitar els criteris per a formar els lectors (§10.3, 5c) convindrem que: a) normativitzar l’ortografia hauria de ser fer propostes que ajuden als parlants a escriure i a llegir; b) cal explicar què aporta cada norma a la comunicació. En resum:

  1. El guionet segons la Filològica: anàlisi de la primera excepció en l’aglutinació sense prefix (6b)
    1. La regla de l’aglutinació (6a) no diu que va unida a ser una construcció irregular (aiguamoll; uns pocavergonyes).
      1. Causa factible: totes les paraules compostes s’aglutinarien.
      2. Les construccions regulars (ull de poll) serien «locucions».
    2. No hi ha tampoc justificació del guionet.
      1. ¿Què guanyem escrivint trenta-u però cent dos?
    3. Normes ortogràfiques: haurien d’ajudar a escriure i a llegir.
      1. Efecte: explicar què aporta cada norma a la comunicació.

Si reproduírem les onze excepcions, trobaríem alguna apel·lació a facilitar la interpretació: quan «l’aglutinació […] dificultaria […] la lectura» (caps-i-puntes, plats-i-olles, mira’m-i-no-em-toquis, (§4.3.2.2.e, p. 118; però vetesifils, §4.3.2.1.a, p. 117). Davant d’eixa apel·lació a facilitar la lectura, u es pregunta per què la Secció Filològica no ha aplicat el criteri a cada una de les excepcions. Hauria sigut una bona manera d’assegurar-se que anem pel camí d’una ortografia «per a tothom».

 

11.3    Marc internacional de l’ús del guionet

Per a poder interpretar més bé com ha actuat no solament la Secció Filològica sinó també Fabra, convé que posem l’ús del guionet en el marc europeu. La consulta de gramàtiques franceses (Grevisse 1936: §169) i angleses (Quirk i altres 1985: 1540-1546, 1569-1579, 1613) fa pensar que, des del final del segle xix, hi ha una tendència a reduir l’ús del guionet en les paraules compostes (a favor de l’aglutinació; en anglés, co-operate / cooperate). Es veu que hi havia hagut un augment que no responia a regles fonamentades i delimitades, i la conseqüència havia sigut una profusió negativa del guionet.

Ara: si l’increment havia sigut desordenat, es veu que la reducció també ho era. L’absència més important que he trobat és no regular de què depén que hi haja separació, soldament o ús del guionet. El primer efecte de no tindre regles generals seria  la presència de dualitats que fa pensar en actuacions heterogènies (en francés, porte-monnaie però portemanteau; en anglés, archduke però arch-fascist). El segon efecte era tindre paraules escrites de més d’una manera (en anglés, el trio {a flower pot / a flower-pot / a flowerpot}). En els Estats Units, el guionet s’usaria més poc que en el Regne Unit (psychosomatic / psycho-somatic). Les variacions també es produïen dins d’una societat (el gust o la voluntat de les cases de publicitat, o dels escriptors, o dels diccionaris, o dels manuals d’estil). Realment, si no normativitzem la part més bàsica o fonamental d’una qüestió (ara, la grafia de les paraules compostes), és poc probable que regulem bé les altres parts. Destaquem els factors bàsics:

  1. Creiximent i reducció del guionet: dos processos probablement desordenats
    1. Consulta de gramàtiques franceses i angleses: des del final del segle xix, reducció del guionet (a favor de l’aglutinació).
      1. Prèviament: augment no regulat; profusió negativa.
      2. Reducció: també desordenada.
    2. L’absència més important: no regular els fonaments.
      1. Primer efecte: actuacions heterogènies.
      2. Segon: paraules escrites de més d’una manera.

El desorde que hi havia en francés i en anglés apareixia també entre nosaltres (9a), i Fabra reaccionà com el francés i l’anglés (reduint el guionet, 9b):

  1. Coincidència nostra amb les llengües de l’entorn. Exemples de Fabra
    1. Fabra (1912: 271): mig-obrir, mig-partir contra mig matar, mig adormir-se, mig creure’s.
    2. Més exemples de 1912: ull-prendre, car-tenir, al cap-vespre, al cap-davall, avant-braç, argent-viu, poca-vergonya, escanya-pobres, mestre-de-cases, cel-obert, aigua-moll, cama-llarg.

 

11.4    Interpretació de l’actuació de la Secció Filològica

En el marc europeu descrit, hi han tres factors que podrien explicar l’actuació de la Secció Filològica. El primer és la tendència al llarg del segle xx a reduir l’ús del guionet a favor de l’aglutinació.

El segon factor és tendir a justificar poques normes, actitud que facilita seguir la moda sense mirar si afavorim la llengua o si li fem mal. Convé notar que no justificar cada norma comporta el perill de presentar les regles sense causa (o origen) ni finalitat (o destinació). Ara: una norma sense origen ni final ¿no comporta la pretensió de ser eterna? A més, eixa actuació facilita que passem de la llei fonamentada al dogma (que és inherentment inargumentat, i també amb voluntat d’eternitat).

El tercer factor que contribuïx a entendre el camí de la institució és considerar que les paraules compostes que responen a la sintaxi «ordinària» (ull de poll) serien «locucions». La conseqüència d’eixa teoria és que totes les paraules que la Filològica considera compostes s’aglutinen (tinguen prefix compositiu o no en tinguen).

Per a interpretar el camí de la institució, només ens queda lligar caps. A la vista que hom no justifica l’aglutinació (segon factor), i tenint en compte que s’aglutinen totes les paraules considerades compostes (tercer factor), pareix natural generalitzar, ja que la generalització és una exigència de la ciència. El resultat és tendir a suprimir l’ús del guionet en les paraules compostes per prefixació (reducció quantitativa forta en relació a l’ús de Fabra); i també fora (fins i tot quan no hi han paraules compostes, {és a dir / esadir}; o és dubtós que n’hi haja, {si us plau / sisplau}, cal dir que les greafies esadir i sisplau han circulat, però no figuren en l’ortografia de la Filològica). El mecanisme fa recordar la dita valenciana En ser negre (en ser una paraula composta), botifarra (aglutinació). He de dir-vos, lectors, que la ironia va destinada a mi mateix, perquè en l’article de l’any 2000 (citat en §10.6, 17) jo també anava pel camí de la reducció purament quantitativa del guionet (actitud que coneix bé una persona tan compromesa amb la nostra normativa com és Jordi Manent).

Davant del resultat a què hem arribat, convé que ens tornem a preguntar si estem davant d’una sistematització, simplificació i aclariment al màxim de l’ortografia (§10.3, 5); o si, per contra, estem davant d’una absència: no considerar que la normativa deu facilitar la comunicació lingüística (sobretot la lectura). En resum:

  1. Factors que deuen explicar el camí de la Secció Filològica
    1. Primer: tendència internacional a reduir l’ús del guionet.
    2. Segon: justificar poques normes.
      1. Les regles sense causa i sense finalitat són dogmes.
      2. Factible: seguir la moda sense mirar l’interés dels parlants.
    3. Tercer: no considerar com a paraules compostes les «locucions».
      1. Efecte: totes les paraules compostes s’aglutinarien.
    4. Si no justifiquem l’aglutinació (b) i si s’aglutinaren totes les paraules compostes (c), podem generalitzar.
      1. Resultat: tendir a suprimir el guionet en la prefixació.
    5. Valoració: ¿sistematització i simplificació (10.3, 5), o no considerar la comunicació lingüística?

La proposta de la Filològica pareix científica perquè va cap a la generalització. Però no és científica per dos raons unides. En primer lloc, no considera la utilitat comunicativa, que deu presidir les regles d’aglutinació i de l’ús del guionet. En segon lloc, eixa absència fa que la Filològica actue com si l’aglutinació fóra un bé en ella mateixa. En la pròxima part, trobarem exemples que mostren que eixa actitud crea confusions i dificulta la lectura (§11.5, 11-12).

 

11.5    Deducció estructural de la primera utilitat bàsica del guionet

Acabarem les reflexions sobre el guionet mirant si, a partir de les propietats que ja coneixem (completant-les quan convinga), podem deduir quines són les utilitats fonamentals que té el guionet en la grafia de les paraules compostes. Sabem que a l’estadi més simple (quan no hi han irregularitats i tenim consciència de la composició) correspon la separació (ull de poll, argent viu). Certament, tenim poques paraules compostes en eixe estadi, i és poc important per a la llengua. Però és el punt de partida de l’estructura.

Si hem perdut la consciència de ser una paraula composta, en eixe cas ja no és per als parlants una paraula composta, i apliquem la grafia de les paraules simples (també). Quan conservem la consciència i és una construcció sintàctica irregular, aglutinem (desfer, {un aiguamoll, dos aiguamolls}); actuem igual quan la irregularitat només és morfològica (tractem la construcció com si fora un nom simple: un maldecap, molts maldecaps). Però la irregularitat no és prou per a aglutinar gràficament. Ha d’anar acompanyada d’alguna de les dos condicions següents. La fonamental és que la paraula composta siga pròpia de la llengua general. La grafia desfer no deu haver creat cap problema a ningú. Si la paraula composta no és d’ús general (és a dir, quan és o bé local, o bé antiga), podem aglutinar en el cas que a la primera visió de la grafia percebem que és una paraula composta i quins són els seus components (com ara en aiguamoll).

Mirem exemples de paraules que no són de tota la llengua. Si un parlant no coneix el nom de les oracions Mirava l’entrenús del mig / Tallà un entrenús ¿percep una paraula composta davant de la grafia entrenús? Quan vaig llegir eixa grafia en l’Ortografia de la Secció Filològica (p. 111), no l’entenguí (a pesar que el marc comportava que era una composta). Eixa grafia em feia pensar en pallús o parrús (una paraula no composta). Però resulta que és una paraula composta que significa «Espai o interval entre dos nusos, especialment d’una tija o d’un tronc» (DIEC). Semblantment, si veem escrit El cordur estava tranquil / Aquell dia, es sentia cordur ¿quants interpretaran que cordur és una paraula simple (com corder o tendur)? Però no és simple; és un adjectiu compost de cor i dur que significa ‘poc compassiu’ («cordur» figura en la p. 116 de l’Ortografia de la Filològica).

¿Com hem d’escriure les paraules compostes que no són de la llengua general i que qui no les coneix no interpreta com a paraules compostes si veu els components aglutinats («entrenús», «cordur»)? En este treball, hem notat que el fet de separar els components de les paraules compostes noves té efectes positius en els lectors (i no en té de negatius, No sóc anti res, És el meu ex marit, §4.4, 8). Ara, ho precisarem: no té repercussions negatives quan els lectors veuen immediatament que la primera grafia és un prefix compositiu (com passa en anti res i ex marit). Però eixa deducció no es produïx sempre, com ens permetran verificar els exemples seleccionats.

Si separem entre i nus, els lectors que no coneixen la paraula es trobarien que l’article o un adjectiu quantitatiu va seguit per una paraula que és una preposició (Estava en l’entre nus, Talla un entre nus), fet que els causaria sorpresa: ¿com haurien d’interpretar l’entre o un entre? Semblantment, en el cas d’escriure separats cor i dur (El cor dur ho aguantava bé / Aquella faena demanava un cor dur) els lectors interpretarien cor com a paraula simple (com a un nom), mentres que «cordur» és un adjectiu (un «cordur» és com un vell: algú que és vell; per tant, un «cordur» és algú que és poc compassiu; «que té el cor dur», diu el DIEC).

El camí seguit permet deduir estructuralment quina és la primera utilitat comunicativa del guionet en les paraules compostes. Convé usar eixe signe gràfic quan s’ajunten tres condicions. La primera és que la paraula composta és local (o antiga). La segona condició és que l’aglutinació gràfica faria que els qui no la coneixen no la interpreten com a composta («entrenús, cordur»). Finalment, la separació gràfica faria interpretar que el primer component d’una paraula composta seria una paraula normal o simple. Quan s’ajunten eixes tres condicions, el guionet (l’entre-nus, un cor-dur) té dos avantatges: comunica als lectors que la paraula és composta, i els diu quins són els seus components.

Cal dir que, en el fons, la utilitat comunicativa descrita no és nova: és la que va constatar Fabra («evitar una falsa interpretació», §6.1, 5). En efecte, mentres que un entrenús i un entre nus afavorixen «una falsa interpretació», la grafia entre-nus «l’evita». L’única novetat està en els exemples. Resumim-ho:

  1. Primera aportació del guionet: «evitar una falsa interpretació» (Fabra, §6.1, 5)
    1. Convé usar-lo quan una paraula composta té tres propietats: és local (o antiga), l’aglutinació gràfica impulsaria a entendre-la com a simple (entrenús, cordur, i), i la separació gràfica afavoriria que interpretàrem el primer component com a una paraula normal o simple (entre nus, cor dur, ii).
      1. Mira l’entrenús del mig.
      2. El cor dur ho ha aguantava bé.
    2. Ací, el guionet (l’entre-nus, un cor-dur) té dos avantatges: comunica als lectors que la paraula és composta, i els diu quins són els seus components.

 

11.6    Deducció de la segona utilitat bàsica del guionet

Per a deduir la segona utilitat del guionet, començarem inductivament. Si algú m’acompanya per l’Horta, un llaurador està regant un camp i per una filtració d’un marge passa aigua al camp del costat; i si en eixe marc comunicatiu jo dic a l’acompanyant: Mira, eixe camp està sorregant-se, m’entendrà perfectament, encara que no conega el verb sorregar (paraules com somoure o sospesar li indicaran el valor de sorregar). Anem avant. Si sóc jo ara l’acompanyant i algú en alguna comarca em diu davant del mateix fet: Mira, eixe camp està sotaiguant-se, l’entendré perfectament (sotaiguar té le mateix valor que sorregar: ‘regar accidentalment una part d’un camp’). Complementàriament, si veig escrita eixa oració i el marc comunicatiu està ben descrit ho entendré també: sotaiguar no pot ser res més que la unió de sota i aiguar (per molt que el lector no conega el verb aiguar, òbviament derivat de aigua).

Els dos exemples comentats permeten deduir una propietat de les paraules compostes d’ús general: escrivint, aglutinem els components quan són curts (una síl·laba o dos, amoral, camacurt). El fet que la paraula siga coneguda i la curtària dels components evita l’aparició de problemes quan llegim les grafies aglutinades (amoral, camacurt).

Per contra, els lectors troben problemes si els components són llargs (i més si no coneixen la paraula). Quan més amunt heu trobat l’exemple cumulusnimbus  (§11.2, 6a.i) ¿no vos ha costat de llegir? La causa és que heu hagut de buscar cada una de les cinc síl·labes que té la paraula composta; i, en acabant, heu hagut de mirar quins són els components. Per contra, la grafia cúmulus-nimbus és més simple per als lectors: des del principi, sabem que hi ha una paraula composta de dos membres; la grafia també ens diu a on acaba el primer; i encara ens informa quina és la seua síl·laba tònica. Amb eixos avantatges, potser no necessitem ni llegir sencer el primer component (amb cúmul…, n’hi ha prou).

Semblantment, quan u veu espaciotemporal ha de centrar la mirada (i l’atenció) en una paraula tan llarga. La vista no pot esvarar-se per damunt de les síl·labes, sinó que les ha de buscar d’una en una, fins que puga deduir que és una paraula composta de espacio i temporal. En canvi, la grafia espàcio-temporal facilita la lectura (i la interpretació, naturalment).

Els exemples anteriors mostren la segona utilitat del guionet: facilitar la lectura quan la paraula composta és llarga (tres articles més avant, fixarem el criteri de la llargària, §14.2, 7). A més, la llargària sol anar unida a ser paraules compostes sectorials, absents de la llengua general. Per una altra banda, notarem que, implícitament, la segona aportació comunicativa del guionet està en Fabra (1956): en totes aquelles paraules compostes en què els components són llargs, en les quals recorria al guionet (com ara històrico-artístic).

En l’estudi de paraules concretes, convindria considerar la separació (com en anti res). A priori, no és una possibilitat versemblant. Quan el prefix compositu és un cultisme llarg, sovint s’acaba en una terminació estranya per a nosaltres (-o en històrico-artístic). A més, la separació podria fer pensar en un nom i un adjectiu, o en dos noms (un cúmulus nimbus). Recordem que la unió de dos noms és una classe de paraules compostes diferent (en concepte clau, la morfologia correpon al primer nom, dos conceptes clau; en els composts amb prefix, la morfologia correspon al segon component, dos moviments històrico-artístics). En síntesi:

  1. Segona aportació del guionet: facilitar la lectura
    1. Paraules amb els components aglutinats: a més de ser irregulars i ser pròpies de l’ús general, els components són curts (una síl·laba o dos, amoral, camacurt; farem precisions en §14.2, 7).
    2. Quan tenen més de dos síl·labes i no són paraules de la comunicació general, l’aglutinació dificulta la lectura.
      1. Cumulusnimbus: cal buscar les síl·labes que té, quins són els components, i quina és la síl·laba tònica del primer.
    3. Per contra, el guionet facilita la lectura i la interpretació.
      1. El guionet (cúmulus-nimbus) comunica tres valors: és una paraula composta; a on acaba el primer component; quina és la seua síl·laba tònica.
      2. Potser no necessitem ni llegir sencer el primer component.
    4. Vinculació amb Fabra (1956): en les paraules compostes en què els components són llargs (com ara històrico-artístic), usava el guionet.

 

1.3    Síntesi final

Mirem de resumir l’article. En relació a Fabra, la Secció Filològica ha reduït quantitativament l’ús del guionet en les paraules compostes. Però, en general, els lectors no veuen que la institució es fonamente en raons comunicatives (i, molt sovint, no hi ha cap raó). Pels motius que hem exposat (§11.4, 10), la Filològica ha llevat molts usos del guionet sense seguir criteris, i el fet d’actuar a cegues difícilment podia tindre efectes positius (com hem mostrat en 11 i 12). Tot això fa dubtar que la Secció Filològica «haja contribuït a sistematitzar i simplificar» el guionet.

La proposta de Fabra té buits i algun abús del guionet; però comporta dos avantatges importants: en primer lloc, fa una proposta estructural sobre la grafia de les les paraules compostes; en segon lloc, apunta les dos utilitats del guionet, una explícitament («evitar una interpretació falsa») i l’altra implícitament (facilitar la lectura: històrico-artístic).

El camí del gramàtic de Barcelona té una exigència bàsica: posar exemples que demostren que el guionet pot «evitar una interpretació falsa». N’hem posat (11a), i hem explicitat la segona utilitat fonamental del guionet (facilitar la lectura i la interpretació, 12).

 

10 Retrocés en la normativa. La grafia de les paraules compostes segons la Secció Filològica

Una persona que s’interessa profundament per una normativa lingüística ha de tindre un interés fort per la teoria lingüística. Deixeu-me dir que, de jove, admirava molt l’autor dels Estudis de sintaxi catalana (1972-1973). De fet, després d’haver acabat tres cursos de filologia en la Universitat de València (1983-1986) me’n vaig anar a la Universitat de Barcelona (1987-1989) perquè volia conéixer personalment a Joan Solà (per raons diferents, també a Lluís Vicent Aracil). Una de les coses que aprenguí de Solà és que, sense teoria, no és possible solucionar problemes de la normativa.

He rememorat això perquè hem vist en l’article anterior que el camí que ha fet la Secció Filològica té uns fonaments febles en la teoria lingüística (§9), limitació que ara comprovarem que repercutix negativament en la confecció de normes sobre la grafia de les paraules compostes. A més, trobarem un retrocés: d’una concepció estructural apta per a ser compresa i assimilada (Fabra, §10.1), passem a una concepció plana (§10.4), concretada en normes que els parlants no poden comprendre ni assimilar (§10.2-§10.3). També apareixeran anomalies metodològiques (trivialitats i constatacions presentades com a normes, §10.5). Finalment, mostrarem un contrast cridaner: la Filològica fa lloances a Fabra; però en la grafia de les paraules compostes pareix que no el tinga en compte (§10.6).

Este article i el següent (§11) són el centre del treball, fet que contribuïx a explicar que són els més llargs.

 

10.1    Aportacions i limitacions centrals de Fabra

El darrer article mostrava que l’Ortografia de la Secció Filològica usa la terminologia de la formació de paraules (derivació, composició, afix derivatiu i prefix compositiu) sense explicar-la als lectors (§9.1). En la consulta de la gramàtica (§9.2), hem trobat dos factors centrals: indefinicions (afix derivatiu, prefix compositiu) i separacions negatives importants de Fabra (entre altres, no diferenciar entre «composts catalans» i composts no catalans; i proposar que argent viu no seria un nom compost, sinó una «locució»). Ara, ens centrarem en la regulació bàsica de les grafies de les paraules compostes, de manera que reservarem el guionet per a l’article següent (§11.1).

Recordem que Fabra incorre en alguna anomalia i en algun error (§6.2), però té una concepció estructurada global: en les paraules compostes, separem els components quan responen a una construcció sintàctica «ordinària» (ull de poll); i aglutinem quan hi han irregularitats morfològiques (aiguamoll); en les paraules compostes per prefix, també aglutinem (desfer), i en general respectem la grafia dels components (infraestructura, asimetria), contràriament a la derivació (assaonar).

La finalitat del guionet és «evitar una interpretació falsa», i és aplicable a les dos normes dites (tindria la missió d’aglutinar quan toca separar, pit-negre; i separar quan toca ajuntar, busca-raons). En total, són quatre regles fonamentals vinculades entre elles, les quals es troben en un marc decisiu: el nostre autor separa la composició pròpia i la de les altres llengües, i usa com a criteri delimitador el saber dels parlants (indigne és una paraula composta; per contra, inaudit és un nom compost en llatí, però no per a nosaltres).

Les limitacions bàsiques són tres. En primer lloc, Fabra posa els verbs derivats (endolcir) en les paraules compostes per prefixació (desfer), proposta que impedix justificar la dualitat gràfica assaonar (paraula derivada) però asimètric (paraula composta). La segona limitació és no aportar proves sobre quines confusions evitaria el guionet, de manera que és factible que el guionet siga majoritàriament sobrer. La tercera limitació és fonamentar poc l’aglutinació per irregularitats (no tracta les sintàctiques), no justificar l’aglutinació quan hi ha un prefix compositiu, i no tractar els casos en què una paraula antigament composta es grafia com a simple (també). En síntesi:

  1. Grafia de les paraules compostes en Fabra (§6.1-§6.2): és global i estructural (a-c), amb alguna limitació (d-f)
    1. Separem els components quan són una construcció sintàctica «ordinària» (ull de poll).
    2. Aglutinem si contenen irregularitats morfològiques (aiguamoll).
      1. Compostes per prefixació: també aglutinem (desfer).
      2. En general, respectem la grafia dels components (infraestructura, asimetria), contràriament a la derivació (assaonar).
    3. Finalitat del guionet: «evitar una interpretació falsa».
      1. Aglutina quan toca separar (pit-negre), i separa quan caldria ajuntar (busca-raons).
    4. Primera limitació de la proposta:
      1. No separa el prefix derivatiu (endolcir) i el compositiu (desfer).
      2. Efecte: no poder justificar la dualitat assaonar / asimetria.
    5. Segona limitació:
      1. No demostra la utilitat assignada al guionet.
      2. Efecte: en les regles fonamentals, podria sobrar.
    6. Tercera limitació:
      1. Justificar poc l’aglutinació per irregularitats (aiguamoll).
      2. No justificar l’aglutinació amb prefixos (desfer).
      3. No tractar la grafia d’una paraula tornada simple (també).

Tenint com a referència el marc descrit (1), estudiarem com actua la Secció Filològica. Després d’un recorregut llarg (§1-§9), hem arribat al motiu d’haver elaborat este treball. Això justifica que estem davant de l’article amb més parts (sis, §10.1­-§10.6).

 

10.2    Canvis de la Filològica: de regles «per a tothom», ¿a regles per a qui?

L’Ortografia de la Filològica tracta la grafia de les paraules compostes des de dos perspectives: la normativa i la teòrica. En la Introducció, exposa «els canvis més significatius que introdueix l’ortografia catalana», i en el capítol 4 desplega les regles. Dedicarem una part a la normativa (§10.2) i una altra a les regles (§10.4-§10.5). Entremig, reproduiré objectius que es marca la Filològica (§10.3), i els contrastarem amb l’actuació que té per a comprovar si si hi ha correspondència.

«Els canvis més significatius» estan repartits en tres paràgrafs numerats amb les lletres a, b i c. En este article, analitzaré només el primer paràgraf (2), i tractaré els altres dos en l’article 12. Actuaré d’eixa manera perquè, qualitativament, el contingut dels altres dos paràgrafs aporta poc. Per tant, si ara ens limitem a estudiar el primer paràgraf arribarem més prompte a una visió general. Els lectors que vullguen aprofundir en el tema podran llegir posteriorment l’anàlisi dels altres dos paràgrafs (§12).

Ací tenim les primeres modificacions ortogràfiques:

  1. «Els canvis més significatius que introdueix l’ortografia catalana (OIEC) són els següents:» [hi han tres paràgrafs, amb les lletre a, b i c; ara, només estudiarem a; els paràgrafs b i c, en §12]
    1. «a) En la grafia dels mots prefixats i compostos amb el segon formant començat per r. S’hi escriu rr quan el so de erra vibrant o forta apareix entre vocals: en els mots formats amb els prefixos a- privatiu (arrítmia) i cor- (variant de con-; correferent); en el mot erradicar i derivats, i en els compostos amb els radicals grecs raqui(o)-, reo-, rin(o)-, rinco-, riz(o)- i rodo- (cefalorraquidi, batirreòmetre, otorrinolaringòleg, catarrí, ornitorrinc, micorriza, cinorròdon) i amb les terminacions ­rràfia i -rrexi (neu- rorràfia, metrorrexi).» (OIEC 2017: 15)

En la teoria, notem que la Secció Filològica agrupa «els mots prefixats» (desfer, enrabiar) i «els compostos» (picaporta, psiquiatre, §9.3, 8). Eixa unió ¿no dóna a entendre que no és adequada la divisió tripartida de la gramàtica (derivació + «mots prefixats» + composició)? A partir d’ara, només analitzarem la normativa.

¿Quantes modificacions o canvis hi han en la citació anterior?  La resposta és: onze. En (3a-b), he agrupat els «radicals grecs» i els exemples per a facilitar la lectura de les regles.

Les onze normes de (3a-b) ¿estan estructurades? La resposta és negativa, de manera que només podem aprendre-les de memòria. Ací, apareix una característica que anirem retrobant: en la grafia de les paraules compostes, la Filològica no es fonamenta en la comprensió de regles generals, que els parlants haurien d’assimilar i aplicar. El camí és memoritzar i memoritzar.

Un lector ¿pot memoritzar i assimilar les onze regles que comentem (3a-b)? Diria que no. A més, ¿per a què hauríem d’aprendre regles la majoria de les quals no aplicaríem mai? Ben mirat, seria il·lustratiu saber, de cada cent lectors d’este article, quants han tingut la paciència de llegir la citació de 2. ¿No ens trobem en el pol oposat de l’objectiu de Fabra? D’una ortografia «per a tothom», ¿a una ortografia per a qui?

Reflexionarem ara sobre els membres de la Secció Filològica. Abans d’aprovar les modificacions de 3, ¿havien memoritzat i assimilat les onze regles (i totes les que tractarem en §12)? Si una part dels membres de la Filològica no havien aprés i assimilat les normes de 3, ¿és adequat demanar als altres coses que no ens hem demanat prèviament a nosaltres mateixos? Reduïm-ho a un quadre:

  1. Anàlisi dels primers «canvis més significatius» (2)
    1. La citació conté onze regles (a + b).
      1. a- privatiu (arrítmia)
      2. cor- (variant de con-; correferent)
      3. el mot erradicar i derivats
    2. Les paraules compostes amb els radicals grecs:
      1. raqui(o)-, cefalorraquidi
      2. reo-, batirreòmetre;
      3. rin(o)-, otorrinolaringòleg, catarrí
      4. rinco-, ornitorrinc
      5. riz(o)-, micorriza
      6. rodo-, cinorròdon
      7. rràfia, neurorràfia
      8. –rrexi, metrorrexi.
    3. Les normes no estan estructurades.
      1. Efecte: cal aprendre-les de memòria.
      2. Dificultat: enorme. A més, són paraules inusuals.
      3. Eixa ortografia ¿és «per a tothom»?
    4. Primera manifestació de l’afirmació següent: la Filològica no ensenya regles generals que els parlants puguen assimilar i aplicar.
      1. El camí és memoritzar i memoritzar.
    5. Els membres de la Filològica: ¿ho havien memoritzat i assimilat?
      1. ¿Podem demanar a altri coses que no ens hem autoexigit?

10.3 Contrast entre els objectius i les regles de la Filològica

Convé que contrastem les deduccions anteriors (3) amb un objectiu pedagògic que es marca Teresa Cabré al principi del manual d’ortografia:

  1. Objectiu pedagògic de Cabré: «regles clares i senzilles»
    1. «S’ha de poder ensenyar i aprendre a partir de regles clares i senzilles, sempre que sigui factible.» (Cabré, OIEC 2017: 10)

Més que l’objectiu «d’ensenyar amb regles clares i senzilles», proposaria que les normes han de ser comprensibles i aplicables (en el benentés que, per a ser comprensibles, cal haver definit els conceptes usats). En tot cas, no pareix que les onze regles de 3 siguen «clares i senzilles» (i difícilment assimilables i practicables). Cabré es cura en salut («sempre que sigui factible»). Però, si les normes són per als parlants (i no els parlants per a les normes), sempre hauria de ser possible proposar normes comprensibles i aplicables.

La Secció Filològica es marca uns objectius metodològics extraordinàriament positius: sistematitzar i simplificar l’ortografia (5a), simplificar-la i aclarir-la al màxim (5b). Si recordem una necessitat expressada en 1992 (explicitar i publicar els criteris que permeten elaborar normes ortogràfiques, 5c), tindrem la finalitat: formar els lectors:

  1. Objectiu metodològic de la Secció Filològica: sistematitzar i simplificar (a-b) per a formar els lectors (c)
    1. «Les modificacions fetes [en l’ortografia] han volgut contribuir a sistematitzar i reduir l’ús del guionet a fi de simplificar l’ortografia.» (OIEC 2017: 14, Introducció)
    2. La institució treballa «amb una voluntat de simplificar i aclarir al màxim el codi ortogràfic.» (OIEC 2017: 14, Introducció)
    3. «L’ortografia es basa en uns criteris que convé fer explícits i publicar, perquè no solament han de servir en la confecció dels diccionaris, sinó també en els neologismes que es creen incessantment.» (IEC 1992: 87)

Davant d’eixos objectius tan encomiables (4-5), ens hem de preguntar si les normes de 3 sistematitzen i simplifiquen, si aclarixen al màxim. Certament, d’errors en fem tots. Però és que ara disposàvem d’un marc positiu (el de Fabra, §101, 1), el qual comprovarem a poc a poc que pràcticament és absent del manual d’ortografia de la Filològica.

Deixeu-me opinar que podríem tindre davant una manifestació de la concepció que han desplegat una part dels noucentistes i els seus hereus: en compte de centrar la normativa lingüística en les estructures fonètiques, morfològiques, semàntiques i sintàctiques que definixen la nostra llengua i la singularitzen enfront dels idiomes de l’entorn (particularment davant del castellà), no ensenyen estructures de la llengua (en general, vives), i pràcticament reduïxen l’idioma a dos factors: en primer llloc, a cultismes i més cultismes (que solen ser els mateixos o semblants en moltes llengües europees); en segon lloc, divulguen normes que els lectors no entenen («canvi i caiguda de preposicions», «lo neutre»). ¿Què tenim davant, una concepció profundament humanista i democràtica (la que vol que la normativa siga «per a tothom»), o una actitud elitista? En esquema:

  1. ¿Estem davant d’una concepció d’un sector del noucentisme?
    1. No ensenyar les estructures fonètiques, morfològiques, semàntiques i sintàctiques que ens definixen i ens singularitzen (sobretot davant del castellà), en general vives.
    2. Centren la normativa en cultismes (i en normes que els lectors no entenen, «canvi i caiguda de preposicions», «lo neutre»).
    3. Pareix una actitud allunyada d’una normativa «per a tothom».

Acabarem l’anàlisi dels primers «canvis més significatius» amb una paradoxa. L’aplicació de la concepció de Fabra («composts catalans» i composts no catalans) ¿no justifica les grafies de les onze regles de (3a-b)? Si les repassem, comprovarem que no hi ha cap paraula que siga composta per als parlants (erradicar, correferent, ornitorrinc, etc.; arrítmia la comentarem en el paràgraf següent). En conseqüència, prou que els haurem d’aplicar les regles ortogràfiques de les paraules simples. Ara: això ¿no significa que les onze regles sobren totes?

Anant als detalls, hi ha una paraula poc adequada, arrítmia (una patologia). Si volem ser clars i eficaços, hauríem de canviar-la per «arrítmic» (grafia que figura en el diccionari de la Filològica; en el de l’Acadèmia, és «arítmic»). Realment, si no existix la paraula *rítmia (no apareix en els nostres diccionaris) resultarà que la a inicial de arrítmia no pot ser «el prefix a- privatiu» (3a.i). És a dir, la grafia adequada és arrítmia per la raó que és una paraula simple.

Enfront de l’aïllament de la paraula arrítmia, l’adjectiu arítmic (grafia de l’Acadèmia) és la negació de rítmic, com en la parella {simètric / asimètric}. I bé, ¿és positiu per als parlants escriure {simètric / asimètric} però {rítmic / «arrítmic»} (grafia de la Filològica)? Una tal dualitat ¿és sistemàtica i simplificadora (5a), és aclaridora al màxim (5b), o per contra impulsa a pensar que la nostra llengua és incomprensible? En síntesi:

  1. Les onze regles de (3a-b) són inútils des de la concepció de Fabra
    1. Les paraules implicades no són «composts catalans», són simples.
      1. Per tant, han de tindre la grafia de les simples: erradicar, correferent, ornitorrinc
    2. Paraula poc adequada: «arrítmia» (3a.i); causa: no existix rítmia.
      1. Paraula pertinent: «arrítmic» (DIEC; «arítmic» en DNV).
      2. La parella {rítmic / arítmic} és com {simètric / asimètric}.
    3. DIEC: {simètric / asimètric} però {rítmic / «arrítmic}.
      1. Eixa dualitat ¿és sistemàtica i simplificadora (5)?

Resumim. Els primers «canvis més significatius» es presenten d’una manera que difícilment els parlants assimilaran i practicaran, ja que han d’aprendre de memòria pràcticament la grafia de cada paraula. Això contrasta amb l’objectiu de la Filològica de fer regles «clares i senzilles» (4), «sistematitzar i simplificar» (5a), «aclarir al màxim» (5b). A més, si apliquem la delimitació de Fabra entre composició pròpia i composició en altres llengües resulta que les normes exposades es tornen inútils: com que són paraules simples, s’han d’escriure amb la grafia de les paraules simples (7a). Finalment, hi ha una heterogeneïtat: asimètric però arrítmic.

 

10.4    D’una proposta estructural a normes planes

Hem analitzat les primeres modificacions que ha fet la Filològica en la grafia de les paraules compostes (§10.2, 2). Ara, passarem de la normativa a la descripció de les regles. Per a facilitar l’anàlisi, emmarcarem la qüestió.

En un article anterior (§8.3, 8), hem vist que la institució agrupa la grafia de les paraules compostes amb l’apòstrof i les contraccions (capítol 4, «la grafia dels mots»), i presenta les paraules compostes amb un títol molt llarg (reproduït baix, en 8a). La part dedicada a les paraules compostes té una descripció general (que ocupa quatre pàgines, p. 111-114; va sense títol) i tres apartats per a les tres classes de paraules compostes (segons la Filològica, «mots derivats per  prefixació», «mots compostos» i «les locucions i els sintagmes  lliures»). Posem-ho en un quadre:

  1. Estudi de les paraules compostes en l’Ortografia de la Filològica
    1. Títol: «L’ortografia dels mots prefixats, dels compostos i de les El guionet i l’aglutinació gràfica» (p. 111-128, §4.3)
    2. Contingut: descripció general (ocupa quatre pàgines, p. 111-114; no té títol).
    3. Tot seguit, tres apartats per als tres grups de paraules compostes:
      1. Els «mots derivats per prefixació» (§4.3.1)
      2. «Els mots compostos» (§4.3.2)
      3. «Les locucions i els sintagmes lliures» (§4.3.3).

En l’anàlisi que faré, prescindiré de les variacions terminològiques («mots prefixats» en el títol, 8a; i «mots derivats per  prefixació» en 8c.i; «locucions» en el títol, 8a; i «locucions i els sintagmes  lliures» en 8c.iii).

La formulació de les regles ortogràfiques apareix tant en la descripció general (8b) com en el tractament dels tres grups de paraules compostes (8c). En (9a), he reproduït la formulació de la descripció general:

  1. Regles de la Filològica sobre la grafia de les paraules compostes: en la descripció general (8b)
    1. «Els mots derivats per prefixació i els mots compostos s’escriuen, en general, amb els components aglutinats (agramatical, contratemps, preromànic, refer, subaquàtic; centpeus, colltòrcer, maldecap ‘preocupació’, panxacontent, rentaplats),
      1. »llevat d’alguns casos (com ara nores, exIugoslàvia, viceprimer ministre; foiegras, penyasegat, vintidos, sudest) que s’escriuen amb guionet, el qual és un signe gràfic consistent en un guió curt (-).
      2. »L’aglutinació gràfica dels compostos contrasta amb l’escriptura de les locucions, els components de les quals s’escriuen separats per espais (alts i baixos, compte corrent, decret llei, cap de setmana, blat de moro).» (p. 111)

Podem reduir l’exposició anterior a dos línies: una part de les paraules compostes («els mots derivats per prefixació i els mots compostos») s’escriuen unint els components (9a); en una altra part, els separem («les locucions», 9a.ii); en les paraules que aglutinen, hi han excepcions («llevat de», 9a.i), ja que recorren al guionet. Les tres afirmacions a què hem reduït el contingut de 9 ¿expliquen la grafia de les paraules compostes i justifiquen les normes? U té la impressió que no, però cal mostrar positivament per què no expliquen la llengua ni justifiquen les normes.

Indirectament, podríem apel·lar a la proposta feta més amunt (§10.1, 1): si la paraula composta respon a una «construcció ordinària», actuem com en eixes construccions (separant els components); en canvi, quan hi han irregularitats sintàctiques les paraules poden adoptar la fonètica i la morfologia d’una paraula simple (només una síl·laba tònica). Eixes propietats són el suport d’aglutinar gràficament. D’eixes característiques, no n’hi ha cap en les paraules anteriors (9). Això no obstant, cal repetir que hem d’actuar positivament per a demostrar que en l’actuació de la Filològica (9) no hi ha ni explicació ni justificació.

Arribarem a l’objectiu que intuïm si recordem que els lectors de l’Ortografia i de la gramàtica de la Filològica no han pogut entendre què és una paraula composta perquè la institució no ha definit els conceptes que usa (excepte locució, §9.2, 5). Per tant, els lectors només poden fer una cosa: aprendre’s de memòria com s’escriu cada paraula que la institució anomena «composta» (9a). Ara: en en eixa actuació no hi ha explicació, ni comprensió ni justificació. L’únic mitjà és memoritzar la grafia de cada paraula. Sintetitzem-ho:

  1. Absència d’explicació i de justificació: només memorització de la grafia de cada paraula
    1. Exposició breu: en una part de les paraules compostes, unim els components («els mots derivats per prefixació i els mots compostos», 9a); en una altra, els separem («les locucions», 9a.ii).
    2. La institució no definix els conceptes usats en les paraules compostes (excepte locució, §9.2, 5).
      1. Efecte: aprendre’s de memòria com s’escriu cada paraula «composta» (9a).

Focalitzem ara el concepte que la Filològica definix (les «locucions»). Els cinc exemples que posa (9a.ii: alts i baixos, compte corrent, decret llei, cap de setmana, blat de moro) ¿són «locucions»? No cal dir que, si la definició els és aplicable, ho seran; i, si no, no ho seran. Sabem que la caracterització que fa la Filològica de les «locucions» és adequada (§9.2, 5c): encara que són una construcció («combinació»), el seu valor no és la suma del valor dels components. Una altra cosa és la incongruència de dir que les «locucions» no serien paraules compostes a pesar que responen a la definició (paraula composta: paraula nova formada amb paraules preexistents).

I bé, el valor de alts i baixos, compte corrent i cap de setmana ¿és la suma del valor dels components, o no ho és? Pareix obvi que el valor de cap de setmana és la suma dels components. El diccionari de la Filològica diu que una accepció del nom cap és «punta, extrem»: per tant, el cap de setmana és ‘la punta o extrem de la setmana: el final’. Eixe resultat comporta que cap de setmana no seria una «locució». L’únic factor idiosincràtic és la llargària: que, segons les hores setmanals que u treballa, cap de setmana s’aplique a dia i mig (dissabte de vesprada i diumenge), a dos dies, o a dos dies i mig (divendres de vesprada, dissabte i diumenge).

En alts i baixos, hi ha un nom en el·lipsi; però eixa realitat (que apareix en moltes construccions: Van dos a u / Ha vingut un jove, etc.) no comporta paraules compostes. En un compte corrent, els diners entren i ixen: el compte no està parat (contràriament als comptes fixos).

Quant al nom decret llei, és com vagó restaurant o concepte clau: una construcció irregular perquè hi han dos noms units sense preposició, de manera que no són una construcció sintàctica «ordinària» (Fabra) o «locució» (Secció Filològica).

Els comentaris anteriors comporten que, dels cinc exemples de «locucions» que posa la Filològica (9a.ii), l’únic exemple que representa una paraula composta és el que poa de Fabra: blat de moro (gra que ni és blat ni és moro).

Resumim. La Secció Filològica no definix cap noció bàsica de les paraules compostes, excepte locució (§9.2, 5). Però l’únic concepte que caractereitza pareix que la mateixa institució no l’entén, ja que de cinc exemples només u és adequat (blat de moro). Entre la pobresa teòrica i la inadequació dels exemples, ¿no haurem de pensar que els lectors de la seua ortografia no veuen cap explicació ni cap justificació, de manera que han de memoritzar una a una la grafia de cada paraula composta (tant si els components s’escriuen separats com si s’aglutinen)? Posem-ho en un quadre:

  1. L’únic concepte que definix la Filològica, no l’aplica bé
    1. Dades:
      1. Exemples de «locucions»: alts i baixos, compte corrent, decret llei, cap de setmana, blat de moro (9a.ii:).
      2. Caracterització: «combinació» de paraules en què el valor no és la suma dels components (§9.2, 5c).
    2. Només s’aplica a un exemple (el que ve de Fabra 1956: blat de moro).
      1. cap de setmana: cap o extrem de de la setmana.
      2. alts i baixos: nom en el·lipsi (com en Van dos a u / Ha vingut un jove, etc.; no són paraules compostes).
      3. compte corrent: els diners entren en el compte i ixen: el compte no està parat.
      4. decret llei: és com vagó restaurant o concepte clau (una construcció irregular; dos noms sense preposició).
    3. Resultat de la pobresa teòrica i la inadequació de la majoria d’exemples: memoritzar la grafia de cada «locució».

Els lectors deuen tindre ganes de passar a la part següent. Però hauríem d’analitzar una altra dada (la de 12c), ja que altrament em podrien dir que no sóc objectiu. Si algun lector vol passar a §10.5, que mire al final d’esta part el quadre 13, que conté una síntesi de §10.4.

Quan u arriba al tractament de cada classe de paraules compostes, torna a trobar fonamentalment la informació de la descripció general (exposada en 9). Però, en les «locucions» (9c), hi ha una variació:

  1. Tractament de cada classe de paraules compostes: repetició de la descripció general (a-b), excepte en les «locucions» (c)
    1. «Els mots derivats per prefixació. Els mots construïts amb prefixos s’escriuen sense guionet entre el prefix i el radical: amoral […].» (§4.3.1.1)
      1. Posterioment: usos del guionet (§4.3.1.2)
    2. «Els mots Els mots compostos generalment s’escriuen aglutinats […]: bocamoll […]» (§4.3.2.1)
      1. Posterioment: usos del guionet (§4.3.2.2)
    3. «Les locucions i els sintagmes Formalment, els mots compostos contrasten amb les locucions (blat de moro ‘planta’, fines herbes ‘herbes aromàtiques’, mal de cap ‘cefalàlgia’) i amb els sintagmes lliures que tenen un significat composicional (bon temps, cafè amb llet, ferro vell, mal humor), constituïts per components que s’escriuen separats per espais.
      1. »Els compostos presenten flexió a la dreta, és a dir, els morfemes flexius que expressen els trets de gènere, nombre, temps verbal, etc., es veuen afectats només en el segment final (maldecap ‘preocupació’, pl. maldecaps; […]), i aquesta cohesió morfològica dels components justifica l’aglutinació gràfica en l’escriptura dels compostos. En canvi, les locucions presenten la flexió pròpia dels sintagmes lliures.» (§4.3.3.1)

Deixant de banda «els sintagmes lliures» (la sintaxi «ordinària»de Fabra, ferro vell, que només cal tractar en la definició de paraula composta), trobem ara una justificació de l’aglutinació: no seria un efecte de perdre característiques de les primeres paraules compostes (diverses paraules i diverses síl·labes tòniques, ull de poll) i acostar-se a les característiques d’una paraula simple); seria un efecte de «presentar flexió a la dreta», la qual comportaria «cohesió morfològica» (12c.i).

La Filològica usa eixes dos característiques («flexió a la dreta» i «cohesió morfològica») per a insistir en l’afirmació que les «locucions» no serien paraules compostes. Si la institució vol que blat de moro no siga una paraula composta, l’operació que ha de fer és definir paraula composta de manera que la definició no siga aplicable a blat de moro (i també ha de dir a quina part de la teoria lingüística pertanyeria l’estudi de blat de moro).

¿No estem molt lluny del quadre simple de Fabra (paraules compostes: des del punt de vista de la sintaxi, són o bé una «construcció ordinària», o bé una construcció irregular; gràficament, eixa dualitat comporta separació i aglutinació; semànticament, totes les paraules compostes són un «conjunt sintetitzat»).

Per una altra banda, la Secció Filològica seguix posant com a «locucions» o paraules compostes exemples que són «construccions ordinàries» (o «sintagmes lliures»), de manera que no són paraules compostes. Com a tercer exemple de «locució», trobem «mal de cap ‘cefalàlgia’» (12c); això no obstant, mal de cap, mal de gola o mal de ventre són construccions que tenen com a valor la suma dels components (mal o dolor en el cap, en la gola, en el ventre). Com hem comentat en un altre article (§4.3, 5), mal de cap i maldecap són paraules diferents, tant en la semàntica (‘dolor en el cap’ contra ‘preocupació’) com en la flexió (mals de cap contra maldecaps) i en la fonètica (dos síl·labes tòniques en mal de cap, tendència a reduir-se a una en maldecap).

Mirem d’extraure les idees fonamentals d’esta part (tan llarga com algun article). Enfront de la concepció de Fabra (que exposa un conjunt de normes vinculades, de manera que formen una estructura, §10.1, 1), ara hem trobat una visió plana: normes sense vinculació. Si a això afegim que la teoria és molt escassa (§9.2, 5) i la que apareix no s’aplica bé (11), resultarà que la Filològica no explica la llengua ni justifica les normes que proposa sobre la grafia de les paraules compostes. L’efecte és que els parlants haurien d’aprendre de memòria la grafia de cada paraula composta.

Davant d’eixe panorama, convé que ens fem esta pregunta: si l’Ortografia no explica ni justifica i els lectors han de memoritzar la grafia de cada paraula composta ¿per a què val el llibre que comentem en la part estudiada? ¿No n’hi ha prou buscant la grafia en l’annex (o en un diccionari)?

A la vista de la faena que tenim davant (haver de memoritzar la grafia de cada paraula composta), ens podem preguntar si això quadra amb els objectius de la Secció Filològica (ensenyar amb «regles clares i senzilles», §10.3, 4; sistematitzar i simplificar l’ortografia, 5a; aclarir-la al màxim, 5b). En la nostra lingüística, hi ha qui s’atribuïx bones intencions. Això està bé. Però cal aportar fets que facen costat a les intencions. L’absència de proves fa ressonar en la llunyania aquella melodia italiana titulada Parole, parole, parole. En síntesi:

  1. Resultat de l’anàlisi sobre la grafia de les paraules compostes
    1. Enfront de Fabra (normes vinculades, §10.1, 1), la Filològica exposa una visió plana (sense estructura).
      1. Teoria: molt escassa (§9.2, 5); la que apareix, mal aplicada (11).
    2. Efectes: ni explicació de la llengua ni justificació de les normes.
      1. Lectors: només poden aprendre’s de memòria com s’escriu cada paraula composta (amb separació o amb aglutinació).
    3. Valoració: ¿per a què val la part estudiada del llibre?
      1. A més, això ¿és ensenyar amb «regles clares i senzilles», (§10.3, 4), sistematitzar i simplificar l’ortografia (5a), i aclarir-la al màxim (5b)?

 

10.5    Trivialitats i més constatacions presentades com a normes

El quadre de 13 conté el resultat de l’anàlisi sense haver estudiat el conjunt del tractament de les paraules compostes. He actuat d’eixa manera per dos motius: en primer lloc, perquè hem analitzat els fonaments, i damunt d’uns fonaments inadequats no podem fer pilars i parets adequades; en segon lloc, també he actuat així pels lectors (¡només §10.4 ja té l’extensió d’un article!). Ara: si algú en vol més, pot llegir esta part, que crec que verifica la predicció metodològica (partint d’un camí erroni, no podem seguir per sendes adequades).

Més amunt (en §10.4, 9), he reproduït les paraules que tracten les dos normes bàsiques (separació gràfica o aglutinació). Eixa citació seguix de la forma següent:

  1. Paraules que seguixen a les dos regles bàsiques (separació / aglutinació, §10.4, 9)
    1. «L’aglutinació gràfica pot originar combinacions gràfiques inusuals: contraatac, centreafricà, videoart, sangglaçar, antiincendis, indoeuropeu, radiooient, capplà, propparent, sotssecretari, postguerra, avanttítol

L’observació de 14 ¿és pertinent? Com que les paraules compostes amb aglutinació ajunten els components sense variar la grafia com a regla general, trobem la mateixa realitat que en les construccions sintàctiques: una andana (a / a), home amable (e / a), etc. Per tant, diria que estem davant d’una informació trivial.

Anem avant:

  1. Continuació de 14:
    1. «En alguns compostos antics se simplifiquen en l’escriptura determinats contactes entre dues vocals iguals (aiguardent, mestrescola, nostramo, sotaiguar, Marianna, Miralcamp, Vilalta)».

Com que la Secció Filològica no dóna pràcticament teoria de la composició i no explica ni justifica, es limita a constatar dades i més dades, que els lectors haurien d’anar memoritzant d’una en una. Una altra volta, convé que mirem el grau de compatibilitat d’eixa actuació amb voler ensenyar amb «regles clares i senzilles» (§10.3, 4), amb l’objectiu de sistematitzar, simplificar i aclarir al màxim l’ortografia (5a).

De totes les paraules de (15a), crec que només aiguardent és pròpia de tota la llengua. En un altre article (§4.3, 6b.i), hem justificat la seua grafia (ardir no existix, i diem estar encés, de manera que per a molts parlants és una paraula simple).

El verb sotaiguar no sabia com interpretar-lo; l’he buscat en el diccionari de la Secció Filològica i he trobat una definició que no he comprés («L’aigua que passa per un bancal, regar (el bancal del costat)»). Siga com siga, el verb aiguar no apareix en el diccionari de la institució i, per tant, sotaiguar és una paraula simple, de manera que té la grafia que li correspon:

  1. Anàlisi de 15
    1. Grafies i més grafies sense explicacions.
      1. Lectors: memoritzar la grafia de cada una.
      2. ¿Compatible amb sistematitzar i simplificar, amb aclarir al màxim (§10.1, 5)?
    2. Grafia de aiguardent i sotaiguar: no existix ardir ni aiguar (segons el DIEC).

Crec, lectors, que no val la pena seguir llegint i analitzant l’Ortografia de la Secció Filològica (excepte en el guionet, que tractarem en el pròxim article, §11.1). Certament, el seu manual inclou una quantitat increïble de paraules (cap a 10.000), de manera que hi ha un esforç empíric enorme. Però cal una teoria comprensible i aplicable per a classificar les dades empíriques (classificar-les objectivament: amb criteris explícits i aplicables). Sense això, podem anar constatant i constatant grafies de paraules, i presentar-les com si foren normes. I, qui no veu l’anomalia metodològica que hi ha en eixa actuació, pensa que la seua llengua és molt difícil.

 

10.6    Fabra: lloança i desconsideració

Si recordem les aportacions de Fabra (descrites en §6.1), convindrem que han desaparegut en general en l’ortografia de la Secció Filològica. En un treball meu del 2000, havia notat com de positiva era l’actuació del gramàtic de Barcelona en el tema de la grafia de les paraules compostes. Ja el títol ho destacava: «Una aportació de Fabra inadvertida: l’ortografia de les paraules compostes» (en el llibre La lingüística de Pompeu Fabra).

L’Ortografia de la Filològica lloa l’aportació de Fabra (com podem comprovar en la citació de 17b.i). La qüestió decisiva no és parlar bé d’algú, sinó seguir-lo. Seguir-lo, naturalment, en les qüestions en què ha millorat l’estudi de la llengua i la normativització. Hauria de ser obvi que, allà a on algú ha errat, cal rectificar-lo pel bé de la llengua (és a dir, pel bé dels parlants). Resumim-ho:

  1. Lloar a algú és positiu; seguir-lo (en les aportacions) és indispensable
    1. Lloances:
      1. «Sens dubte, l’aportació de Pompeu Fabra a la normativització de la llengua, tant en l’àmbit ortogràfic com en el gramatical i en el lexicogràfic, fou tècnicament insuperable en el seu temps.» (p. 13).
      2. La qüestió: seguir-lo en les millores; i, quan ha errat, rectificar-lo pel bé dels parlants.
    2. Les aportacions de Fabra (§6.1) no apareixen en general en l’ortografia de la Filològica.
      1. Concepció reivindicada en «Una aportació de Fabra inadvertida: l’ortografia de les paraules compostes» (2000).

Per cert, l’obra també es lloa a ella mateixa:

  1. Lloances de l’OIEC (2017) contingudes en l’obra
    1. «L’ortografia aplega en un tot coherent les modificacions i els » (p. 7; del pròleg, de Joandoménec Ros)
    2. «En la redacció d’aquesta nova ortografia, la Secció Filològica ha volgut mantenir la seva tradicional actitud de prudència en qüestions ortogràfiques i de respecte per l’ortografia fundacional.» (p. 14)
    3. «La sintonia entre la GIEC i la nova ortografia també es fa palesa en l’equilibri entre descripció i prescripció.» (p. 19)
    4. «Aquesta ortografia és el fruit d’una anàlisi sistemàtica sobre l’estat actual de l’ortografia de la llengua » (p. 19)

Recapitulem. La teoria tan escassa (§9.2-§9.3) fa que la Secció Filològica no explique la llengua (i facilita que caiga en errors). En general, la institució no justifica tampoc les normes. Per als lectors, la unió d’eixes característiques és haver de memoritzar la grafia de cada paraula composta, de manera que u es pregunta quina utilitat té el tractament de les paraules compostes desplegat en l’ortografia. A més, les aportacions de Fabra desapareixen en general. I el cas és que la seua concepció justifica no poques de les grafies que proposa la Secció Filològica (erradicar, correferent, ornitorrinc, §10.3, 7). Tot això es torna més significatiu pel fet que estem analitzant l’ortografia d’aquella institució a qui la Llei 8/1991 (3 de maig) de la Generalitat de Catalunya dóna l’autoritat en la normativa lingüística.

La meua impressió és que la Secció Filològica ha volgut establir la grafia de les paraules compostes fins al darrer exemple que ha pogut arreplegar. Però ha dedicat poca atenció als fonaments, que és la part que interessa més al públic general. Realment, eixa part és la que forma i orienta: la que permet que un parlant puga enfrontar-se a un dubte i intente resoldre’l per ell mateix. Podrà equivocar-se (com tots). Però eixa manera d’actuar fa augmentar la formació i la confiança (i és una aliada de l’autoestima i de la capacitat de ser lliure).

 

9 Més separacions de Fabra (1956): teoria de la derivació i de la composició

Estudiant la concepció de Fabra (1956), hem vist que les particularitats gràfiques de les paraules compostes depenen de les seues propietats teòriques (§6.1, 2-3). Això comporta que no podem analitzar les regles gràfiques de la Secció Filològica (§10) abans d’estudiar la teoria que exposa: eixe és l’objecte d’estudi d’este article (§9).

L’anomenada lingüística moderna recorre a molta terminologia rutilant. Convé notar que fer ciència no és usar innecessàriament terminologia nova. Un terne teòric nou només hauria d’aparéixer en tres casos: a) quan demostrem que el nom dels predecessors per a representar un concepte és inadequat, i proposem una alternativa que solucione la deficiència; b) quan, en la teoria que ens ha precedit, hi ha un buit teòric (que cal demostrar); c) quan descobrim dades empíriques noves. En els casos que la terminologia representa conceptes nous (b i c), cal definir el concepte representat pel terme teòric que incorporem. Introduir terminologia nova sense definir-la (o proposant definicions no aplicables a les dades empíriques) no és fer ciència.

En este article, apareixerà terminologia que Fabra i molts altres no usaven (locucions dins de les paraules compostes, lexicalització, «mots prefixats» referint-se a paraules no compostes, §9.1). I, sobretot, trobarem que una part elevada dels conceptes bàsics de la formació de paraules no estan definits en la gramàtica de la Secció Filològica (§9.2), fet que impedix que els lectors puguen comprendre les paraules que lligen. Per una altra banda, la terminologia nova va unida a separar-se significativament dels predecessors (§9.2, 4) i proposar classificacions heterogènies (§9.3).

 

9.1    Ortografia: no definix les nocions de la formació de paraules

Els lectors varen acabar l’article anterior en l’observació que, si separem en dos llibres (una gramàtica i una ortografia) dos fets units (les propietats de les paraules compostes i la seua grafia), tindrem el perill de no justificar les normes ortogràfiques que donem. A més, caldria repetir en l’ortografia la definició dels conceptes derivatius i dels compositius feta en la gramàtica a fi que els lectors puguen comprendre les normes sobre la grafia de les paraules compostes. Mirem com actua la Secció Filològica.

El manual d’ortografia titula el tractament de la grafia de les paraules compostes com a «l’ortografia dels mots prefixats, dels compostos i de les locucions» (OIEC 2017: §4.3). Les primeres paraules que escriu són les següents:

  1. Primeres paraules de la OIEC (2017: §4.3) sobre les paraules compostes
    1. «Els mots derivats per prefixació i els mots compostos s’escriuen, en general, amb els components aglutinats (agramatical, contratemps, preromànic, refer, subaquàtic; centpeus, colltòrcer, maldecap ‘preocupació’, panxacontent, rentaplats)».

Com podem comprovar, la Filològica no explica els tres conceptes a què recorre (mots derivats, mots derivats per prefixació i mots compostos). Sense eixe saber, un lector no pot saber a quin grup dels que cita pertany cada exemple (com ara, ¿què és agramatical, una paraula composta, una paraula derivada o una paraula derivada per prefixació?). Com a conseqüència de no explicar els conceptes usats, haurem d’abandonar provisionalment el manual d’ortografia i passar a la gramàtica per a mirar com definix els conceptes que necessiten els lectors a fi de comprendre les regles ortogràfiques sobre les paraules compostes. En síntesi:

  1. La OIEC (2017: §4.3) no definix els conceptes que usa
    1. Efecte: no saber cada exemple (com ara agramatical) a quin grup citat pertany (paraula composta, paraula derivada o paraula derivada per prefixació).
    2. Necessitat: abandonar provisionalment l’ortografia, i mirar quina teoria derivativa i compositiva conté la gramàtica.

 

9.2    Gramàtica: no definix els conceptes «morfològics» bàsics

En esta segona part de l’article, apareixeran anomalies significatives, les quals faran que la lectura siga difícil i pesada. Un lector pot trobar atractiu assimilar nocions quan l’esforç li aprofita per a comprendre paraules gramaticals (o construccions sintàctiques). En canvi, és molt diferent descriure anomalies, operació que no porta a entendre una part de la llengua. En esta part de l’article, només comprendrem per quins motius no es poden comprendre els fonaments de la Secció Filològica en la formació de paraules. Això significa que la resta de l’article (§9.2 i també §9.3) serà bàsicament negativa. Però hem de seguir eixe camí si volem actuar d’una manera objectiva o científica: valorar amb arguments la proposta de la institució sobre la grafia de les paraules compostes. Resumim-ho:

  1. Segona part de l’article: anomalies significatives de la Secció Filològica
    1. Efecte: no entendrem constituents de la llengua.
      1. Només comprendrem per quins motius no es poden comprendre els fonaments de la institució.
    2. Causa: només analitzant com actua una obra podem valorar-la objectivament.

A fi de facilitar la lectura, dividiré l’anàlisi en dos parts: anomalies que afecten els fonaments (§9.2) i les irregularitats teòriques secundàries (§9.3). Les primeres permeten valorar el camí de la Filològica, de manera que els lectors que ja en tinguen prou poden prescindir de la lectura de les anomalies secundàries (§9.3) i passar a les regles de la institució sobre les paraules compostes (§10).

Sabem que Fabra (1956: §152) dividix la formació de paraules en dos parts (derivació: partim d’una paraula, negr(e) + or = negror; i composició: la base és més d’una paraula, ull + de + poll). En canvi, la Secció Filològica parla de sis parts: la derivació (§6.5.1), la composició (§6.5.2), el «truncament» (Cristòfol > Tòfol, §6.5.3.1), la «reduplicació» (Fa fred fred = Fa molt de fred, Anar xano-xano = Anar a poc a poc, §6.5.3.2), la «formació de sigles i mots creuats» (Organització de Nacions Unides = ONU; dispositiu intrauterí = DIU, §6.5.3.3) i les «locucions» (figuera de moro, §6.5.4).

La separació de Fabra (1956) és forta: de dos parts (derivació i composició) a sis (les dos dites, més «truncament», «reduplicació», «sigles i mots creuats», i «locucions»). Sens dubte, la lingüística ha d’estudiar cada manifestació del llenguatge, siguen les reduccions afectives de noms propis (Cristòfol > Tòfol, «truncament»), siga la intensificació recorrent a repetir una paraula (Ho hem estudiat per damunt damunt, «reduplicació») o siga la reducció del nom d’una institució a les lletres inicials (les sigles, la ONU).

Però, per a avançar en la descripció i comprensió d’una llengua, hem de separar els processos lingüístics fonamentals ({blanc + or = blancor}, {ull + de + poll = ull de poll}) i els processos marginals ({Cristòfol > Tòfol}, la ONU). A més, en Tòfol, en per damunt damunt o en la ONU no tenim la creació de paraules noves partint de paraules de la mateixa llengua (i, per tant, no estem en dades pròpies de la formació de paraules). Cristòfol i Tòfol són dos variants del mateix nom propi; repetir una paraula no és crear-ne una; i les sigles poden ser un nom propi, però no un nom comú (que és el resultat de crear paraules noves a partir de paraules preexistents de la llengua).

Qualitativament, la separació més important en relació a Fabra és considerar els noms composts que responen a «regles sintàctiques ordinàries» (Fabra) com a «locucions». Per al gramàtic de Barcelona, blat de moro o argent viu són noms composts perquè són un «conjunt sintetitzat», mentres que blat de Romania o argent fos (que tenen un valor que respon a la suma dels seus components) no ho són. En canvi, per a la Secció Filològica blat de moro o argent viu no serien noms composts, sinó «locucions» (i estarien, misteriosament, «entre la morfologia i la sintaxi», §6.5.4). Com comprovarem més avant (§11.1), el fet de considerar els noms composts sintàcticament regulars (ull de poll) com a «locucions» deu haver tingut una incidència forta en la grafia de les paraules compostes. Per una altra banda, quan reproduirem com entén les «locucions» la Filològica comprovarem que són paraules compostes (5c.ii-iii). Reduïm-ho a un quadre:

  1. Separacions teòriques fortes de Fabra (1956: §152)
    1. Fabra: la formació de paraules té dos parts
      1. derivació (una paraula) + composició (més d’una).
    2. Secció Filològica: en tindria sis
      1. derivació (§6.5.1), composició (§6.5.2), «truncament» (Tòfol, §6.5.3.1), «reduplicació» (Fa fred fred, §6.5.3.2), la «formació de sigles i mots creuats» (ONU, §6.5.3.3) i «locucions» (figuera de moro, §6.5.4).
    3. La lingüística ho ha d’estudiar tot. Però:
      1. Cal separar els processos fonamentals i els marginals.
      2. A més, en Tòfol, per damunt damunt i ONU: no creem paraules noves amb paraules preexistents (i, per tant, no és derivació ni composició).
    4. La separació més important: els noms composts que responen a «regles sintàctiques ordinàries» (Fabra) no serien noms composts, sinó «locucions».
      1. Fabra: argent viu és un «conjunt sintetitzat»; argent fos (que suma el valor dels components) no és un compost.
      2. Secció Filològica: argent viu no seria un nom compost, sinó una «locució» (que estaria «entre la morfologia i la sintaxi», §6.5.4).
      3. Més avant (5c.ii-iii), mostrarem que la Filològica és poc coherent afirmant que les «locucions» no serien paraules compostes.

Si focalitzem els conceptes fonamentals, trobarem que la Secció Filològica no caracteritza nocions bàsiques. No diu quines propietats definixen els «afixos derivatius» (§10.1 de la gramàtica). Això comporta que la institució no pot separar els processos derivatius (tris-or) i els morfològics (paret-s), i potser per eixes absències teòriques inclou la derivació (i la composició) en la «morfologia» (en §2.2, hem tractat quina és l’estructura de la gramàtica de la Filològica; recordem també que, per a explicar com es forma l’oració, les gramàtiques apliquen la sintaxi, la semàntica i la morfologia; i repetim que la formació de paraules per derivació i per composició deu anar al final de la gramàtica perquè no intervé en la formació de l’oració).

La institució no exposa tampoc quines propietats tenen els prefixos compositius (que anomena prefixos, sense qualificació, §11.1 de la gramàtica). No cal dir que, sense diferenciar els afixos derivatius (a-planar) i els compositius (des-fer), no podem separar les paraules derivades amb un prefix i les paraules compostes amb un prefix. Eixa tercera absència teòrica permet que la Filològica afirme que, en la derivació, només hi haurien sufixos (blanc + or). Per tant, enrabiar no seria un verb derivat del nom ràbia (i l’afix es concretaria en un prefix per la raó que els verbs expressen pel final el temps i la concordança, ells s’enrabi-av-en). No. El verb enrabiar tindria com a primer component un «prefix» (sense qualificació: ni derivatiu ni compositiu).

En canvi, sí que caracteritza el concepte locució: és una «combinació de mots lexicalitzada que té el valor sintàctic i semàntic d’un sol mot»; «les locucions no tenen un significat plenament composicional: el seu significat no prové de la suma dels significats dels seus components, tot i que en algun cas poden resultar més o menys transparents» (§6.5.4, p. 147).

A la vista d’eixa caracterització, ens podríem preguntar si una «locució» és una paraula composta. La resposta està en la definició de paraula composta: si és la formació d’una paraula nova a partir de paraules preexistents de la mateixa llengua; i si una «locució» és una «combinació» de paraules que té «el valor sintàctic i semàntic d’un sol mot», resultarà que hem format una paraula nova i, per tant, serà una paraula composta. A pesar d’eixa coherència, la Secció Filològica decidix que figuera de moro no seria una paraula composta, sinó una «locució».

Les absències teòriques que hem descrit (resumides en 5a-b) contrasten amb l’afirmació que la gramàtica definiria regularment els conceptes que usa (citació de 5d):

  1. Teminologia dels conceptes bàsics: absència de definició (a-b), excepte locució (c); la Filològica afirma que els definiria regularment (d)
    1. No caracteritza els «afixos derivatius» (§10.1 de la gramàtica).
      1. Efecte: no pot separar la derivació (tris-or) i la morfologia (paret-s).
      2. Potser per això inclou la derivació (i la composició) en la «morfologia» (ací, §2.2).
    2. No definix tampoc els prefixos compositius (que anomena prefixos, sense qualificació, §11.1 de la gramàtica).
      1. Efecte: sense diferenciar els afixos derivatius (trist-or, a-planar) i els prefixos compositius (des-fer), no podem separar les paraules derivades i les paraules compostes amb un prefix.
      2. Potser per això afirma que, en la derivació, només hi haurien sufixos (blanc + or), de manera que el verb enrabiar no seria un derivat.
    3. Locució: construcció que «té el valor sintàctic i semàntic d’un sol mot»
      1. «El seu significat no prové de la suma dels significats dels seus components, tot i que en algun cas poden resultar més o menys transparents» (§6.5.4, p. 147).
      2. Si una paraula composta és una paraula nova formada amb paraules preexistents; i si una «locució» és una «combinació» de paraules que té «el valor sintàctic i semàntic d’un sol mot», serà una paraula nova i, per tant, serà una paraula composta.
      3. A pesar d’eixa coherència, la Secció Filològica afirma que figuera de moro no seria una paraula composta, sinó una «locució».
    4. Contrast entre què hem trobat i què afirma la institució:
      1. «Els conceptes dels quals es parla en aquesta obra, és a dir, els que s’hi analitzen i descriuen, apareixen regularment definits o caracteritzats mitjançant exemples en el passatge dedicat a estudiar-los.
      2. »Si un terme es tracta en diferents paratges, es defineix o es caracteritza només en aquell que fa referència a totes les seves propietats essencials. […]
      3. »El lector sempre té l’opció d’accedir ràpidament a la definició o la caracterització dels conceptes ajudant-se amb l’índex analític.» (GIEC 2016: xxxii, Introducció)

En el punt en què ens trobem, és entenedor que l’Ortografia de la Secció Filològica  no caracteritze els conceptes que usa de la derivació i la composició (primera part de l’article, §9.1, 1-2): no ho fa perquè la gramàtica en general no ho fa tampoc. En la tercera part de l’article (§9.3), avançant en l’estudi de la gramàtica també comprendrem la terminologia estranya que apareix en l’Ortografia quan descriu les paraules compostes (en compte de recórrer a l’expressió simple les paraules compostes, parla «dels mots prefixats, dels compostos i les locucions»). En síntesi:

  1. Absència de teoria i terminologia estranya en la OIEC (2017)
    1. Com que la gramàtica no definix en general els conceptes de la derivació i de la composició (5), l’ortografia no els definix tampoc (§9.1, 1-2)
    2. Terminologia estranya de la OIEC (2017):
      1. Substitució de les paraules compostes per «mots prefixats, compostos i locucions».
      2. Ho comprendrem estudiant la gramàtica en la part següent (§9.3).

Podríem dir, com a resum, que separar l’ortografia de la gramàtica demana definir els conceptes gramaticals usats en l’ortografia a fi que els lectors puguen entendre-ho sense tindre la gramàtica al costat de l’ortografia. Però l’Ortografia de la Secció Filològica no definix paraula derivada, paraula composta, afix derivatiu i prefix compositiu, probablement seguint el camí de la gramàtica (que no ho fa tampoc).

La pobresa teòrica va unida a una separació forta de Fabra en la direcció de presentar com a difícils coses simples. Així, de dos parts (derivació i composició) passem a sis (4a-c), tres de les quals no pertanyen a la formació de paraules («truncament», «reduplicació» i «sigles»). La sisena part són les «locucions» (ull de poll), que Fabra anomenava paraules compostes i apuntava per què ho eren (4d). El resultat d’eixa actuació anòmala és transformar expressions simples (la grafia de les paraules compostes) en «la grafia dels mots prefixats, dels compostos i les locucions», a on «els mots prefixats» no serien ni «compostos» ni derivats (com comprovarem a continuació, §9.3, 7).

 

9.3    Classificacions heterogènies

Quan construïm damunt d’una incongruència, només podem obtindre més incongruències. En conseqüència, els tres fets de: no definir conceptes fonamentals (5a-b); proposar una classificació inadequada (4b-c); i tractar les paraules compostes més simples (ull de poll) com a paraules no compostes (4d); eixos tres fets no poden augurar efectes positius. Els lectors que vullguen comprovar la predicció teòrica poden llegir esta tercera part. Els qui no, tenen en §10 com tracta la Filològica la grafia de les paraules compostes.

¿Què seria el verb enrabiar? Per a la institució, no seria una paraula derivada, però tampoc composta. I desfer no seria tampoc una paraula composta. Entre el capítol 10 de la gramàtica (la derivació) i el 12 (la composició), està el capítol 11 («la prefixació»), concepte definit així: «la prefixació és un procediment de formació de mots que consisteix en l’adjunció d’un prefix a una base». Com podem comprovar, seguixen sense aparéixer propietats definitòries del concepte prefix (no qualificat ni com a compositiu ni com a derivatiu). Entre els exemples, trobem desfer i apropar (§11.1), de manera que verbs composts (desfer) i verbs derivats (apropar) conviurien en el mateix grup.

Com que la composició es tracta en el capítol 12, hem de pensar que les paraules tractades en el capítol 11 («la prefixació») no serien compostes. Explicita eixa propietat negativa (no ser paraules compostes) la citació de (7c.i), que oposa la «prefixació» i la «composició». Finalment, hi haurien paraules «prefixades» que tant podrien dir que són paraules «compostes» com «paraules prefixades» (citació de 7c.i). Resumim-ho:

  1. Enrabiar: ni derivada ni composta; desfer: no seria composta
    1. Capítol 10 de la gramàtica: derivació; 12: composició; 11: «la prefixació».
      1. Definició: «la prefixació és un procediment de formació de mots que consisteix en l’adjunció d’un prefix a una base»; entre els exemples, desfer i apropar (§11.1)
      2. Propietats definitòries de prefix: cap (5b).
      3. Junts: verbs composts (desfer) i verbs derivats (apropar).
    2. Resultat: les paraules «prefixades» no serien compostes.
    3. També hi haurien paraules que podrien ser «prefixades» o «compostes:
      1. «hi ha casos que es troben a la frontera entre la prefixació i la composició […], com en avantposar, contraatacar, entreveure o sobreentendre. El mateix passa amb […] autodefensa, extraplà, hiperespai, minifaldilla, monopatí, neoliberal, pseudoliteratura, supermercat» (§11.1).

Si hi han lectors que han arribat fins ací, deuen estar molt torbats. Per a no perdre el fil, hem de tindre en compte que, segons la Secció Filològica, hi haurien els quatre grups que he descrit en 8:

  1. Deixant de banda els sis grups anomenats més amunt (4b), hi haurien:
    1. Paraules derivades (blancor, xicalla).
    2. Paraules «compostes» (picaporta, etc.).
      1. Inclourien els «compostos cultes», psiquiatre, filòsof, hidroavió, filmoteca, §12.7).
      2. ¿Què tenen en comú picaporta (b) i psiquiatre (b.i)?
    3. «Mots prefixats» (desfer, enrabiar).
      1. ¿No són profundament diferents desfer i enrabiar?
    4. Paraules que podrien ser considerades «prefixades» o «compostes» (contraatacar, autodefensa).
      1. ¿Què compartixen enrabiar (c) i contraatacar (d)?

Deixant de banda la definició dels conceptes usats, en (8b.ii), (8c.i) i (8d.i) he formulat unes preguntes per a mostrar l’heterogeneïtat de les paraules agrupades.

Certament, Fabra (1956) ajuntava els verbs derivats (aprimar, entristir) amb les paraules compostes per prefixació. Però la Filològica no soluciona eixe problema del predecessor i augmenta les classificacions heterogènies (9a); a més, hem trobat una buidor teòrica alta (9b).

Com a detall, ara podem entendre el títol enigmàtic «mots prefixats, compostos i locucions». Les paraules «prefixades» no serien compostes (9a.iii); i les «locucions» o paraules compostes de «sintaxi ordinària», tampoc (9a.ii).

Si ara passem a la normativa, convé que ens preguntem si podem regular i justificar la grafia de les paraules compostes amb eixes característiques (9a-b). En l’article següent, indagarem quina és la resposta:

  1. Secció Filològica: conserva la limitació de Fabra (aprimar, entristir: paraules compostes per prefixació) i incrementa les heterogeneïtats
    1. Tres classificacions heterogènies:
      1. Anul·la la separació que feia Fabra entre «composts catalans» (innecessari i incopsable) i composts no catalans (inscriure). I considera com a compostes pquiatre (8b.i).
      2. Els noms composts de sintaxi «ordinària» (ull de poll) no serien composts, sinó «locucions» (§9.2, 4d).
      3. Tracta centenars de paraules com si no foren ni derivades ni compostes, les «prefixades» (7a-b).
    2.  Teoria:
      1. No definix els afixos derivatius (5a) ni els prefixos compositius (5b) per a poder delimitar la derivació i la composició.
    3. Detall: podem entendre el títol de l’ortografia: «mots prefixats, compostos i locucions».
      1. «mots prefixats»: no serien paraules compostes (a.iii).
      2. «Locucions» (ull de poll): tampoc serien paraules compostes (a.ii).
    4. Aplicació a la normativa.
      1. ¿És factible elaborar normes amb la base descrita (a-b)?
      2. Resposta: en §10.

Sé que la lectura d’esta part (§9.3) és molt pesada. Però no seria adequat acabar l’anàlisi sense mostrar que la gramàtica i l’ortografia tenen actuacions teòriques divergents. Hem deduït que les «locucions» de la Secció Filològica són, en la concepció de Fabra, les paraules compostes que contenen una sintaxi «ordinària» (ull de poll, argent viu). Quant als «mots prefixats» (expressió que es referix als verbs derivats i a les paraules compostes per prefix, enrabiar i desfer), no serien ni paraules derivades ni paraules compostes. Com que eixa divisió té poc de sentit perquè és negativa (¿què són, positivament, aprimar i desfer?), és comprensible que la redacció de l’Ortografia puga divergir de la gramàtica. Així, en la primera part de l’article (§9.1, 1) hem trobat que les paraules agramatical, contratemps, preromànic, refer, subaquàtic serien «derivades per prefixació». Una actuació homogènia demanava l’expressió els mots prefixats (ni derivats ni composts):

  1. Divergència entre l’ortografia i la gramàtica
    1. Les paraules agramatical, contratemps, preromànic, refer, subaquàtic serien «derivades per prefixació» (9.1, 1).
    2. Actuació homogènia: demana l’expressió les paraules prefixades.

Acabarem l’anàlisi preguntant-nos si la Secció Filològica tindria la concepció del 2016 quan redactà el document de 1992 (sobre la grafia de les paraules compostes, §7.2). En aquella època, ja no aplicava la concepció de Fabra («composts catalans»: indigne; composts no catalans: inaudit, §6.1). Eixa separació de l’avantpassat comportà un escrit llarg i vague que contenia cinc regles. En canvi, el contingut real és molt simple («composts catalans»: adaptació a la nostra grafia; poliesportiu, semiesfèric; composts no catalans: no adaptació; constel·lació, megàspora, hemisfèric).

La gramàtica del 2016 també permet entendre que, encara que el document de 1992 només tracta paraules compostes, resulta que parla de «compostos i derivats» (§7.2, 2). Com que en la concepció teòrica de la institució els verbs derivats no van amb les altres paraules derivades sinó amb els noms composts amb un prefix, recorreria a usar els dos noms («compostos i derivats» en quatre regles). Però, a la vista que eixa actuació terminològica és poc adequada, en una regla només apareix «derivats» (aplicada a antiesportiu, contraespionatge, inestable, poliesportiu, teleespectador, §7.2, 2c.ii). En definitiva, si no definim els conceptes que usem (9b) i elaborem classificacions heterogènies (9a) és molt difícil no incórrer en actuacions divergents:

  1. Vinculacions entre els documents dels noranta i la terminologia de la GIEC (2016)
    1. No practicar la delimitació de Fabra entre composts catalans i composts no catalans.
    2. Encara que el document de 1992 només tracta paraules compostes, parla de «compostos i derivats» (§7.2, 2).
      1. Causa factible: els verbs derivats (aprimar) no van amb les altres paraules derivades, sinó amb els noms composts amb un prefix (desfer).
      2. Però, en una regla, només apareix «derivats» (aplicada a antiesportiu, contraespionatge, inestable, poliesportiu, teleespectador) (§7.2, 2c.ii).
    3. Deducció: sense teoria (9b) i amb classificacions heterogènies (9a), és molt difícil no practicar actuacions divergents.

Davant d’un tal panorama, convé tindre en compte que no estem analitzant qualsevol ortografia ni qualsevol gramàtica, sinó les obres d’una institució pública.

 

8 Emmarcament de l’Ortografia (2017) de la Filològica

Qui reflexiona dubta; i, com hem dit en un altre article, els únics que no erren són els qui no parlen (§6.1). Dubtar i errar és humà. I rectificar és de savis. Però, en este article, trobarem uns fets de la Secció Filològica que potser no estan dins dels processos cognitius indicats. En concret, en els anys 1992, 1995, 1996 i 2017 la Filològica elabora uns documents en què fa successives autorectificacions (sempre en la grafia de les paraules compostes; com ara, passa de corregnar a coregnar, i d’eixa grafia torna a corregnar). A mesura que avançarem pels articles §8 i §9, trobarem dades que fan pensar que els canvis successius en la grafia de les paraules compostes podrien ser un efecte de no treballar a partir de conceptes lingüístics definits amb claror i precisió (sobretot derivació, composició, afix derivatiu i prefix compositiu).

En este article, després de mostrar rectificacions significatives (§8.1) comprovarem que la Secció Filològica no explica per què ha publicat l’ortografia (en el 2017) separada de la gramàtica (en el 2016). Davant d’eixe buit, ens preguntarem si la causa és un apèndix de cap a 10.000 paraules, el qual ocupa tantes pàgines com l’ortografia (§8.2). També reflexionarem si l’apèndix és un símptoma de rigor. Acabarem indicant que la Filològica no tracta la grafia de les paraules compostes a on cal fer-ho (en l’estudi de les paraules compostes, com fa Fabra 1956), sinó en l’ortografia (§8.3), anomalia que no augura un tractament objectiu i estructurat del tema. Després d’haver emmarcat l’ortografia de la Filològica (§8), estudiarem la teoria que exposa (§9) i aterrarem en la regulació de la grafia de les paraules compostes (§10).

 

8.1    Modificacions en les paraules compostes (1992 / 1995 / 1996 / 2017)

L’article anterior (§7) mostra als lectors que un coneiximent no massa profund de les aportacions de Fabra (1956) i potser una formació poc precisa en la teoria lingüística varen possibilitar que un grup de paraules compostes que tenien una grafia en 1956 (com ara infraestructura, 1956: §154) passaren en 1972 (GEC) a una grafia diferent (infrastructura), i al cap de vint anys (1992) tornen a la grafia inicial (Secció Filològica). No cal dir que, des d’un punt de vista social, això és poc positiu. Rectificar errors del passat equival a avançar. En canvi, anul·lar les propostes d’algú (les de la GEC, infrastructura) sense indicar la causa (objectiva) de l’error fa pensar en l’ofici del matalafer (fer i desfer).

És probable que la polseguera social que s’alçà en 1992 i els anys posteriors fóra perquè l’ortografia és la part més visible de la normativa lingüística. Si la norma haguera afectat un camp sintàctic o un camp semàntic, potser no hauria tingut tanta transcendència social.

La qüestió és que, en 1995, la Secció Filològica fa modificacions ortogràfiques en les paraules compostes en dos documents diferents (IEC 1996: 22-38; 1997: 20-22); i, al cap de 22 anys, en torna a fer, una part també sobre les paraules compostes (OIEC 2017: 15-16). Realment, ¿necessitàvem tornar a modificar l’ortografia de les paraules compostes? A més, la reforma d’ara ha rectificat propostes que la Filològica havia fet en 1995, i torna a les grafies rectificades de 1995. Així, la forma arrítmic del DGLC (1932) passa a arítmic en el DIEC (1995), però en l’OIEC (2017) torna a arrítmic; semblantment, el corregnar del DGLC canvia a coregnar en 1995, i recupera la grafia rectificada (corregnar) en el 2017. En el cas del prefix ex, aglutina (exministre); però, posteriorment, apareixen efectes negatius i rectifica en diverses paraules (ex-exiliat, ex-portador, ex-xa).  Davant d’eixes variacions, el medievaliste mallorquí Albert Hauf (que admire) m’escrigué: orde + contraorde = desorde. Posem-ho en un quadre:

  1. Canvis successius de la Secció Filològica en la grafia de les paraules compostes
    1. En una part, torna a les grafies rectificades:
      1. DGLC (1932): arrítmic, corregnar
      2. DIEC (1995): arítmic, coregnar
      3. OIEC (2017): arrítmic, corregnar
    2. Prefix ex:
      1. DGLC: ex-diputat, ex-ministre
      2. DIEC (1995): exdiputat, exministre
      3. OIEC (2017): exdiputat, exministre, però ex-exiliat, ex-portador, ex-xa.

No són les úniques variacions internes sobre la grafia de les paraules compostes. Així, la Filològica informa (IEC 1997: 15) que pren un acord en 1996 que «és el resultat de la revisió del document» de 1992 que hem analitzat en l’article anterior (§7.2, 2). Però no diu què ha canviat ni per quines raons ho ha fet. Això significa que, si algú vol saber-ho, ha de llegir els dos documents i mirar pacientment si per ell mateix pot deduir la informació que la institució no li ha donat. Posteriorment, la Filològica modifica en el 2017 el document modificat de 1997 (2b). No diu tampoc què ha modificat ni per què. He anat al document de 1997 i he vist tres paraules amb la grafia canviada en relació al 2017 (reproduïts en 2b.ii):

  1. Més rectificacions internes sobre la grafia de les paraules compostes (1992 / 1996 / 2017)
    1. IEC (1997: 15): pren un acord en 1996 que revisa el document de 1992 estudiat més amunt (§7.2, 2).
      1. No diu què ha canviat ni per quines raons ho ha fet.
    2. OIEC (2017: 16): «Aquest can­vi [reproduït baix, en i] comporta una modificació de l’acord pres el 19 de febrer de 1996».
      1. «En els mots compostos i prefixats amb el segon formant començat per s segui­da de consonant. S’hi escriu una e epentètica quan aquest segon formant coincideix formalment i semànticament amb un mot català començat per e: angioespasme (es- pasme), arterioesclerosi (esclerosi), bioespeleologia (espeleologia), corticoesteroide (esteroide), cronoestratigrafia (estratigrafia), endoesquelet (esquelet), feldespat (espat), geoestacionari (estacionari), hidroestàtic (estàtic), termoestable (estable).»
      2. Document de 1996: arteriosclerosi, endosquelet, termostable.

En un estudi profund (com ara una tesi doctoral), caldria buscar quins són els canvis de 1995 (IEC 1997: 52-65), de 1996 (IEC 1997: 15) i del 2017 (OIEC: en la terminologia teòrica, en les normes i en la grafia de paraules).

En este estudi, dedicarem la resta de l’article a tractar la relació entre l’ortografia i la gramàtica (§8.2 i §8.3). Tot seguit, l’article 9 analitzarà la teoria de la formació de paraules en l’Ortografia (2017) i en la gramàtica (2016) de la Secció Filògica. Després de la teoria, vindran les normes generals sobre la grafia de les paraules compostes (§10) i les funcions del guionet (§11). L’Ortografia descriu «els canvis més significatius», una part dels quals seran estudiats en l’article sobre les normes (§10, en concret en §10.2-§10.3). L’article 12 analitzarà els altres. Després d’estudiar com ha introduït l’Acadèmia Valenciana de la Llengua les variacions ortogràfiques de la Filològica (§13), el treball s’acaba en l’alternativa (§14) i un resum de cada article (§15):

  1. Contingut i distribució de la resta de l’estudi
    1. 8: relació entre l’ortografia i la gramàtica.
    2. 9: teoria de la formació de paraules en OIEC (2017) i GIEC (2016).
    3. 10: normes generals sobre les paraules compostes.
    4. 11: funcions del guionet
    5. 12: «els canvis més significatius» de OIC (2017).
    6. 13: l’Acadèmia Valenciana incorpora les variacions de la Secció Filològica
    7. 14: alternativa.
    8. 15: resum de cada article.

Valorem els fets descrits. Reconéixer els errors que u ha fet i rectificar-los és una virtut pròpia de savis. Però els escrits que comentem no exposen en general els errors específics ni, sobretot, les causes dels errors. Hi han variacions periòdiques (1992 / 1995 / 1996 / 2017), cada una de les quals, a partir de la primera, rectifica l’anterior. Podríem mirar si eixa cadena d’autorectificacions són una conseqüència de tres característiques que hem vist en l’article anterior: no delimitar les nostres paraules compostes (§7.2, 4a), usar expressions vagues (que no justifiquen la grafia que tenim, §7.2, 5a) i recórrer a terminologia teòrica dubtosa (§7.2, 5b). Sobre la terminologia teòrica, si mirem la primera línia de (2b.i) trobarem «els mots compostos i prefixats». Eixa expressió (que no apareix en 1992) implica que els noms composts per prefix no serien noms composts.

En la resta de l’estudi, mirarem si la possibilitat indicada es verifica. En síntesi:

  1. Valoració de les modificacions (1992 / 1995 / 1996 / 2017)
    1. Reconéixer els errors i rectificar-los és de savis.
      1. Les variacions no exposen en general els errors i les causes.
    2. Una interpretació del camí seguit:
      1. No delimitar la nostra composició (§7.2, 4a).
      2. Expressions vagues (§7.2, 5a).
      3. Teoria dubtosa (§7.2, 5b).

 

8.2    L’ortografia (2017): separada de la gramàtica

En la resta de l’article, farem dos operacions que ens tornaran a parlar sobre el grau de coherència en el tractament de l’ortografia, particularment en la grafia de les paraules compostes. La primera qüestió que comentarem és si és positiu haver publicat l’ortografia fora de la gramàtica (§8.2). Els lectors que no tinguen interés pel tema, podem passar a la tercera part, que es pregunta si és coherent regular la grafia de les paraules compostes en l’ortografia (com fa la Secció Filològica), o si cal fer-ho en l’estudi de les paraules compostes (que és l’opció de Fabra). També deduirem què implica cada una d’eixos dos opcions (§8.3).

La proposta de la Secció Filològica potser ha tingut més repercussió social pel fet que l’ortografia no va dins de la gramàtica (2016), sinó fora, com a un llibre independent de 229 pàgines (2017). A més, la Introducció de l’Ortografia dedica dos pàgines a descriure «els canvis més significatius que introdueix» (p. 15-16).

Tenint en compte que les lletres representen sons o «fonemes» (i, per tant, l’ortografia està unida a la fonètica), ¿per quin motiu la Secció Filològica no ha actuat com tantes gramàtiques (posant l’ortografia a continuació de la fonètica)? El seu diccionari definix l’ortografia com a «branca de la gramàtica», de manera que hauria de ser una part de la gramàtica.

La Introducció de l’Ortografia informa que inicialment era una «part constitutiva» de la gramàtica, però que «es publica separada per raons justificables» (OIEC 2017: 18). Això no obstant, l’escrit no explica quines raons concretes han portat a l’extracció. Dedica més d’una pàgina a una qüestió que pareix òbvia: el fet que l’ortografia «comparteix criteris lingüístics, metodològics i expositius» amb la gramàtica.

Davant d’eixa absència d’exposar causes concretes, podem reflexionar per compte nostre. Si mirem l’índex del llibre, trobarem que, llevant els escrits inicials, l’ortografia va de la p. 23 a la 127, de manera que ocupa 105 pàgines. Després d’un índex de quadres, va un «índex d’exemples», que ocupa una extensió semblant a l’ortografia (98 pàgines). I bé, ¿s’imagina algú una gramàtica que continga una ortografia d’un centenar de pàgines, i que a continuació vaja un apèndix d’exemples que tinga la mateixa extensió? ¿No serà eixa particularitat la que ha aconsellat publicar l’ortografia fora de la gramàtica? Posem-ho en un quadre:

  1. ¿Per què la Secció Filològica ha tret l’ortografia de la gramàtica?
    1. Les lletres representen sons o «fonemes».
      1. Efecte: l’ortografia està unida a la fonètica.
      2. Moltes gramàtiques: fonètica + ortografia.
      3. DIEC: l’ortografia és una «branca de la gramàtica».
    2. Inicialment, estava dins de la gramàtica.
      1. La separa «per raons justificables», però no diu quines són.
      2. Per contra, explica una obvietat: coincidències entre l’ortografia i la gramàtica.
    3. Reflexions per compte nostre.
      1. Ortografia: ocupa 105 pàgines.
      2. «Índex d’exemples»: extensió semblant (98 pàgines).
      3. En una gramàtica, seria estrany. ¿És la causa de l’extracció?

El manual informa que tots els exemples de les 98 pàgines de l’apèndix també apareixen en les 105 pàgines de l’ortografia. ¿Quants exemples hi han? Cada pàgina de l’apèndix té dos columnes de 52 línies. Això significa que l’ortografia de la Secció Filològica conté cap a 10.000 exemples (98 pàgines per 104 exemples en cada pàgina). En la ciència, és obligatori exemplificar. Però, per a il·lustrar les regles ortogràfiques d’una llengua, ¿són necessaris 10.000 exemples?

Ací, podem recordar les paraules de Lluís Marquet: si «la teoria ja és prou clara […] no s’entén perquè calen tants exemples concrets» (§7.2). Els exemples (repetim-ho) són necessaris. Però hi ha un factor previ als exemples: les normes, les quals són indispensables per a arribar a l’objectiu de Fabra (l’ortografia «ha d’esser per a tothom»). Quan un parlant té un dubte (¿com s’escriu arítmic?), no ha de consultar una llista de 10.000 paraules compostes per a resoldre’l. Un parlant necessita una regla que li diga si la grafia és arítmic o arrítmic.

Per una altra banda, si llevem de les 105 pàgines de l’ortografia l’extensió que ocupen els 10.000 exemples ¿quantes pàgines de teoria i normes quedarien? Resumim-ho:

  1. Dades sobre l’índex d’exemples
    1. Els exemples de l’apèndix també apareixen en l’ortografia.
      1. En podrien ser cap a 10.000.
      2. En la ciència, exemplificar és obligatori. Però les regles ¿en necessiten tants? Si «la teoria ja és prou clara… (Marquet).
    2. Si l’ortografia és per als parlants, les normes són necessàries.
      1. Deuen solucionar els dubtes (¿arítmic o arrítmic?).
      2. A evitar: resoldre’ls consultant els 10.000 exemples.
      3. Si llevem de les 105 pàgines els 10.000 exemples, ¿quantes en quedarien (per a la teoria i les normes)?

En el pròxim article, començarem a mostrar com actua l’ortografia de la Secció Filològica. Primer, hem d’acabar d’emmarcar-la responent a la pregunta del títol de §8.3.

 

8.3    ¿A on cal estudiar la grafia de les paraules compostes?

Com hem dit més amunt, les lletres representen els sons (o fonemes) d’una llengua, de manera que l’ortografia és, fonamentalment, explicar quines lletres té un idioma («l’abecedari») i com s’usa cada lletra («recte ús de les lletres» en Fabra 1956). Eixa part es completa amb l’accentuació (si la llengua en té) i l’apòstrof i les contraccions (si n’hi han).

L’ortografia de la Secció Filològica respon a la concepció general: en primer lloc, les lletres (p. 23-86); tot seguit, l’accent i la dièresi (p. 87-104). Però hi ha una variació: posa l’apòstrof i les contraccions dins del títol «la grafia dels mots». Abans de descriure què conté eixe títol, comentarem en el paràgraf següent una particularitat de les ortografies de l’anglés i del francés, ja que això ens facilitarà l’anàlisi del camí que seguix la Filològica.

En l’ortografia, és habitual que les nostres gramàtiques recorreguen a l’expressió «ús de les lletres» (com hem exemplificat amb Fabra). En canvi, no sóc conscient d’haver vist que apel·len als «mots», potser perquè això seria més propi d’una llengua que tinga una ortografia tan irregular, que en compte d’explicar l’ús de cada lletra siga preferible gravar-se en la memòria la grafia de cada paraula, que deu ser la situació de l’anglés i del francés. De fet, si consultem A comprehensive grammar of the English language (1985, 1.779 pàgines) no trobarem l’ús de les lletres. Semblantment, si mirem Le bon usage. Grammaire française (1936, 1.228 pàgines) comprovarem que l’autor dedica una pàgina a «les lettres», però no dedica cap línia a l’ús de cap lletra. En síntesi:

  1. Una dada estranya de l’ortografia de la Filològica: «la grafia dels mots» (capítol 4)
    1. Ortografia: explica quines lletres té un idioma («l’abecedari») i com s’usa cada una. També: accentuació, apòstrof i contraccions.
    2. OIC (2017): concepció general (lletres, accent i dièresi). Però:
      1. L’apòstrof i les contraccions van en «la grafia dels mots».
    3. Eixe títol seria adequat per a una ortografia tan irregular, que no seria útil explicar l’ús de cada lletra (anglés i francés).
      1. Efecte: les seues gramàtiques no solen tindre ortorgrafia.

Darrere del títol estrany de la Secció Filològica («la grafia dels mots»), hi ha un altre fet inaudit en les nostres gramàtiques: agrupar l’apòstrof (l’home) i les contraccions (al, del, pel) amb la grafia de les paraules compostes (ull de poll, aiguamoll, desfer). En 6, tenim el contingut del capítol dit:

  1. Contingut de «la grafia dels mots» (capítol 4, p. 105-128)
    1. «L’apòstrof» (p. 105-109)
    2. «Les contraccions» (p. 110-111)
    3. «L’ortografia dels mots prefixats, dels compostos i de les locucions. El guionet i l’aglutinació gràfica» (p. 111-125).

A més de l’agrupació estranya (apòstrof + contraccions + paraules compostes), també sorprén la manera de presentar la grafia de les paraules compostes. En compte d’usar dos conceptes (grafia + paraules compostes), la Filològica n’aplica sis (6c: ortografia + mots prefixats + compostos + locucions + guionet + aglutinació gràfica). Mirem-ho de prop.

Apareixen primer uns «mots prefixats» (que els lectors no saben què són, ni si són paraules compostes). Tot seguit, vénen uns «mots compostos», fet que obliga a preguntar-se si els «mots prefixats» formen part o no formen part dels «mots compostos». No n’haurien de formar part, perquè aleshores el títol seria incoherent. En tercer lloc, trobem «les locucions». Això comporta saber per què apareixen «les locucions» al costat dels «mots compostos». En Fabra, no hi ha eixe hipotètic concepte en les paraules compostes (i potser tampoc en altres predecessors nostres). Finalment, separats per un punt i seguit trobem «el guionet i l’aglutinació gràfica». Eixa part final del títol comporta que falta una de les tres possibilitats gràfiques de les paraules compostes: la separació (ull de poll). La suma de tot dibuixa un panorama insòlit. Sintetitzem-ho:

  1. Un fet simple (la grafia de les paraules compostes) es complica
    1. «La grafia dels mots»: apòstrof, contraccions i la grafia de les paraules compostes (ull de poll, aiguamoll, desfer). Formulació:
      1. «L’ortografia dels mots prefixats, dels compostos i de les locucions. El guionet i l’aglutinació gràfica».
    2. Anomalies:
      1. «Mots prefixats» (què són?; paraules compostes?).
      2. «Mots compostos»: impliquen que els «mots prefixats» no són composts.
      3. «Les locucions»: absents en Fabra (1956).
      4. «El guionet i l’aglutinació gràfica»: ¿per què no apareix la separació (ull de poll)?

Prescindint de les característiques estranyes descrites en el paràgraf anterior (i també deixant de banda el fet d’agrupar l’apòstrof i la grafia de les paraules compostes), la qüestió central és saber per quin motiu la Secció Filològica s’ha separat de les nostres gramàtiques i ha inclòs en l’ortografia l’estudi de les particularitats gràfiques de les paraules compostes. La institució no ho justifica ni en la Introducció del llibre, ni en la part titulada «la grafia dels mots». En realitat, no ho constata tampoc, com si fóra habitual que les nostres gramàtiques tractaren la grafia de les paraules compostes en l’ortografia (i no en l’estudi de les paraules compostes).

Focalitzem les nostres gramàtiques. ¿És coherent com actuen? En concret, ¿per quina raó Fabra (1956) tracta les particularitats gràfiques de les paraules compostes en l’estudi d’eixes paraules? Si repassem l’article dedicat a les set aportacions seues (§6.1), trobarem que la resposta és quasi evident: les particularitats gràfiques depenen de propietats de les paraules compostes; per tant, l’estudi de les paraules compostes i la descripció de les seues particularitats gràfiques són cares d’un mateix procés: són dos temes units per una relació de causa a efecte.

I bé, si la Secció Filològica separa l’estudi de les paraules compostes (en la gramàtica) i la descripció de les particularitats gràfiques (en l’ortografia) ¿serà perquè no justifica les normes sobre la grafia de les paraules compostes? A més, eixa separació ¿no fa sospitar si allà a on Fabra procurava sistematitzar l’estudi de les particularitats gràfiques (§6.1) ara trobarem una adjacència de normes sense connexió entre elles? En esquema:

  1. La grafia de les paraules compostes ¿s’estudia en l’ortografia?
    1. La Secció Filològica ¿per què s’ha separat dels predecessors?
      1. No justifica la separació. Ni tan sols la constata.
    2. Justificació de l’actuació de Fabra (1956)
      1. Les aportacions seues (§6.1) ho mostren: les particularitats gràfiques depenen de propietats de les paraules compostes.
    3. El fet de separar dos temes units pot indicar dos absències:
      1. Que la institució no justificarà les normes gràfiques.
      2. Que trobarem normes sense lligam o estructura (enfront de la sistematització de Fabra).

Per una altra banda, hem de tindre en compte que els lectors no poden comprendre una norma sobre les paraules compostes si no saben què volen dir els conceptes paraula derivada, paraula composta, prefix derivatiu i prefix compositiu. En conseqüència, la Secció Filològica hauria de repetir en el llibre sobre l’ortografia la caracterització feta en la gramàtica si vol que els lectors de l’ortografia entenguen les normes que lligen. Destaquem-ho:

  1. Necessitat de definir els conceptes implicats per a comprendre les normes
    1. Caldria repetir en l’ortografia la definició feta en la gramàtica de paraula derivada, paraula composta, prefix derivatiu i prefix compositiu.

Resumim. La Secció Filològica separa l’ortografia de la gramàtica; però, en compte d’explicar el motiu de la separació, vol justificar la vinculació amb la gramàtica. La causa real de la separació podria ser un apèndix de cap a 10.000 exemples, que té una extensió semblant a la que ocupa l’ortografia. Deixant de banda les ortografies que són extraordinàriament irregulars (l’anglesa i la francesa), l’estudi de l’ortografia té la missió d’explicar quines són les regles que determinen l’ús de cada lletra. Els exemples són necessaris, però com a exemplificació de les regles (que són el factor bàsic).

A més, la Secció Filològica lleva la grafia de les paraules compostes de l’estudi d’eixe concepte i el posa en l’ortografia. Encara que es separa dels predecessors, no ho justifica (ni ho constata). Com que eixa grafia depén de propietats de les paraules compostes, ha d’anar en la composició (com feia Fabra 1956). Ajuntant-ho tot, hem trobat indicis inquietants (potser trobarem falta d’estructurar les normes i absència de justificar-les). En els tres pròxims articles, mirarem si eixes sospites es materialitzen, o si per contra no apareixen.

 

7 Separació de Fabra (en 1972) i retorn (en 1992) sense mostrar les raons de Fabra

¿Sabíeu que la Gran Enciclopèdia Catalana s’apartà en els anys setanta de la grafia que havia usat Fabra en moltes paraules compostes? ¿Per quin motiu una publicació tan important actuà d’eixa manera? ¿Coneixia la concepció del gramàtic (exposada en l’article anterior, §6)? En 1992, la Secció Filològica tornà a Fabra; però no digué en quin error havia incorregut la Gran Enciclopèdia Catalana (que era mirar el francés i l’anglés sense tindre en compte els interessos propis, §7.1). Eixa explicació demanava exposar quina era la concepció del lingüiste barceloní sobre la grafia de les paraules compostes. Però la Secció Filològica no ho féu. A més, desplega afirmacions que pràcticament no diuen res a causa de les vaguetats que contenen (§7.2), en contrast amb les raons clares de Fabra (per què innecessari és una paraula composta, i inaudit no ho és en català, §6.1, 7). Ens trobem davant d’un procés que arriba a l’actualitat: separar-se de la concepció que tenia Fabra de la grafia de les paraules compostes sense millorar-la, ans al contrari.

 

7.1    Mirar altres llengües sense considerar la pròpia

En l’article anterior (§6), els lectors han comprovat que Fabra tenia una visió global de la formació de paraules, i en particular de la grafia de les paraules compostes. A més, actuava considerant els interessos de la seua llengua davant del llatí. Ara, mostrarem que la Gran Enciclopèdia Catalana (1968-1980, GEC) i el seu diccionari (1982, GDLC) pareix que passen, de la visió global del nostre autor, a una concepció reduïda, la qual limitaria les necessitats generals dels parlants (de quina manera hem d’escriure les paraules derivades i les paraules compostes) a un tema que anomenen d’una forma que els lectors no comprenen: «mots amb S líquida inicial».

Lluís Marquet plantejà la qüestió en un article de 1972. El títol dóna a entendre que Fabra no hauria respost a les necessitats de la llengua (a «la catalanització dels mots amb S líquida inicial»). El suport a eixa afirmació seria el fet que el gramàtic de Barcelona hauria sigut incoherent grafiant troposfera però semiesfera. Això no obstant, sabem que, en el tema de les paraules compostes, Fabra es mirava la llengua des dels usuaris. Això comportava la grafia semiesfera, ja que els parlants dominem el valor de semi (semigelat) i de esfera; en canvi, no coneixem el valor de tropo, de manera que calia escriure troposfera. Les seues aportacions teòriques (descrites en l’article anterior, §6.1) van acompanyades d’exemples que mostren que, en les paraules compostes amb un prefix, unim els components sense alterar la grafia (encara que té alguna vacil·lació, ressembrar, arrítmic, etc., §6.2, 10). Més exemples: sobreexcitar, supraaxil·lar, infraestructura, infraaxil·lar, antiestètic.

El fet de no reproduir la proposta de Fabra (1956) i creure que hauria sigut incoherent comportà, en la pràctica, seguir l’actuació del francés i de l’anglés (canvi de infraestructura a infrastructura, etc.). Per a avaluar eixe camí, notarem que, en el tema que comentem, les llengües dites tenen una estructura sil·làbica diferent de la nostra (un exemple: esportiu és sportife en francés, i sporty en anglés). El resultat va ser modificar la grafia de centenars de cultismes, una part dels quals tenien transcendència social (com ara no usar poliesportiu, sinó polisportiu). Recordem que, en els primers anys de la democràcia, molts ajuntaments construïren poliesportius, i el nom que posaren a la porta és polisportiu en general.

Ací tenim un resum de l’anàlisi:

  1. Anomalies de la proposta de la Gran Enciclopèdia Catalana
    1. De la proposta global de Fabra (grafia de les paraules compostes), a una visió reduïda («mots amb S líquida inicial»).
      1. A més, no apareix la concepció de Fabra.
    2. Primer efecte: li atribuïxen defectes que no té.
      1. No hauria respost a «la catalanització dels mots amb S líquida inicial».
      2. Seria incoherent troposfera però semiesfera.
    3. Segon efecte: seguir l’actuació del francés i de l’anglés.
      1. Tenen una estructura sil·làbica diferent (esportiu / {sportife, sporty}).
    4. Resultat: modificar la grafia de molts cultismes.
      1. Un exemple: no poliesportiu, sinó polisportiu.

 

7.2    La proposta de Fabra és substituïda per propietats vagues

La primera part de l’article és fàcil de llegir. Per contra, la segona serà molt llarga i un poc difícil. La causa és que haurem d’analitzar un document de la Secció Filològica (2) que conté un grau elevat d’anomalies (3-5). Als lectors que no els abellixca llegir l’anàlisi (o que es cansen), poden tindre en compte que el camí que recorrerem respon al títol de l’article: la institució torna a Fabra, però sense exposar la concepció que tenia el predecessor i sense dir per quins motius la modificació de la Gran Enciclopèdia Catalana no ens afavoria, ans al contrari.

Al cap de vint anys d’haver-se produït les modificacions de la Gran Enciclopèdia Catalana, la Secció Filològica aprovà en 1992 un document que anul·lava eixes variacions. Per a poder analitzar-lo bé, primer el reproduiré:

  1. «Sobre la grafia dels compostos i derivats de mots que presenten etimològicament una essa inicial seguida de consonant» (IEC 1992: 87-88)
    1. «Criteris Generals
      1. »L’ortografia es basa en uns criteris que convé fer explícits i publicar, perquè no solament han de servir en la confecció dels diccionaris, sinó també en els neologismes que es creen incessantment.
    2. »S’escriuen sense e protètica:
      1. »El segon element de compostos i derivats que com a tals han penetrat en el català i hi han estat incorporats procedents del grec, del llatí o, menys freqüentment, d’altres llengües. […] Circumspecte, constel·lació, inscriure, substrat, […].
      2. »El segon element dels termes científics i tècnics, compostos i derivats, no existents com a tals ni en grec ni en llatí, però que han estat formats amb mots grecs i llatins i seguint les normes de composició d’aquestes llengües. El català adapta els compostos i derivats així formats globalment i no cadascun dels elements separadament. […] Cardiospasme, megàspora, […]
      3. »Cal tenir en compte, però, el que es diu en el darrer punt.
    3. »Mantenen la e protètica:
      1. »Els derivats i compostos els dos elements dels quals són catalans. Barbaespès, benestar, desesperança, guardaespatlles.
      2. »Els mots derivats de mots catalans mitjançant prefixos o formes prefixades d’origen culte però molt freqüents i productius en català, com anti-, in-, infra-, macro-, Antiesportiu, contraespionatge, inestable, poliesportiu, teleespectador.
      3. »Semblantment, en la terminologia tècnica i científica apareix una e protètica en compostos i derivats cultes, quan el segon element coincideix amb un mot existent en català i el primer és un prefix o una forma prefixada no aliens al català. Antiespasmòdic, infraestructura, neoescolàstica, semiesfèric –però hemisfèric (derivat d’hemisferi)–, subespècie.
    4. »Annex [set pàgines d’exemples]»

L’escrit comença molt bé (2a: «criteris generals»): remarcant la necessitat de fer públics els fonaments de les normes. Realment, una institució pública d’una societat humanista i democràtica (perdoneu per la redundància) té el deure d’actuar donant mitjans de formació a fi que les persones puguen actuar per elles mateixes.

En canvi, la resta del document (2b-c) està redactada d’una manera que els lectors no saben com interpretar. En acabant, comentarem per quines raons u no entén l’escrit de la Secció Filològica (4, 5). Però, primer, comprovarem que el contingut de les sis regles de (2) es pot dir d’una manera que, a més de ser més curta i més clara, s’aplica a totes les paraules compostes per prefixció (i no solament als «compostos i derivats de mots que presenten etimològicament una essa inicial seguida de consonant»).

Les sis regles de la Secció Filològica es limiten a dos idees simples. La primera és que les paraules compostes per prefix (siguen patrimonials, siguen cultismes o siguen neologismes) s’escriuen ajuntant els components, sense fer cap variació: reescriure, inestable, asimetria, arítmic.

La segona idea és que són paraules simples per a nosaltres aquelles paraules que són compostes en la llengua d’origen però que estan formades per components que nosaltres no coneixem (els dos o només u). Això comporta que les hem d’adaptar sense canviar la grafia dels components: inscriure, constar (no *inescriure, *conestar).  A més, a la vista que són paraules simples els haurem d’aplicar les regles ortogràfiques generals. Per tant, si la primera consonant del verb llatí eradicare és vibrant múltiple caldrà que l’adaptem com a erradicar. Destaquem-ho:

  1. Idees que la Secció Filològica vol expressar (abast: totes les paraules compostes per prefixació, no solament els «compostos i derivats de mots que presenten etimològicament una essa inicial seguida de consonant»)
    1. Les paraules compostes per prefix (patrimonials, cultismes o neologismes) s’escriuen ajuntant els components.
      1. reescriure, inestable, asimetria, arítmic.
    2. Quan només són paraules compostes en la llengua d’origen perquè els parlants no coneixen el valor d’algun component, no adaptem la grafia dels membres: inscriure, constar (no *inescriure, *conestar).
      1. Com que són paraules simples per a nosaltres, els apliquem les regles generals (si la paraula llatina eradicare té una consonant vibrant múltiple, la grafia serà erradicar).

En el punt en què ens trobem, és obligatori que ens fem esta pregunta: si la realitat és simple (3a-b), ¿per quina raó la Secció Filològica la presenta d’una manera innecessàriament complicada (2)? Són dos les causes que deuen explicar l’actuació de la institució: normativa una i teòrica l’altra. El primer factor normatiu és no seguir la delimitació de Fabra: infidel és un adjectiu compost; però no ho són incògnit, inaudit, etc. perquè els parlants no coneixen el valor de cògnit, audit, etc. (article anterior, §6.1, 7). En canvi, el document que analitzem tracta com a «compostos» paraules que per a nosaltres no ho són (circumspecte, 2b.i; megàspora, 2b.ii).

Seguint en la normativa, la Filològica no seguix tampoc la concepció de Fabra. Enfront de la seua proposta sobre la grafia de les paraules compostes (que és global), la institució no se n’ix de la reducció de la Gran Enciclopèdia Catalana (els cultismes que, en la llengua d’origen, tenen una «S líquida inicial» en el segon component). La Filològica volia clarificar l’arbre que havia plantat l’Enciclopèdia («els mots amb S líquida inicial») sense tindre en compte el bosc (la grafia de les paraules compostes per prefix). La institució canvia la terminologia de Marquet de 1972 (de «S líquida inicial» a «e protètica»), però no la reducció negativa.

Ara: l’efecte més important de no seguir el camí normatiu de Fabra era un altre. Eixe efecte era no indicar que l’Enciclopèdia havia rectificat una proposta (de Fabra) perquè probablement no la coneixia; i, sobretot, no havia perfeccionat la llengua, ans al contrari (ens havia subordinat negativament al francés i a l’anglés, §7.1, 1c). Eixes dos absències permetien creure que la Secció Filològica estaria castellanitzant la llengua, ja que moltes de les grafies que proposava coincidien amb les del castellà (com ara infraestructura). En síntesi:

  1. Per què la Filològica presenta com a complicades (2) idees simples (3). Primeres raons: no seguir les normes proposades per Fabra
    1. Primera separació: no seguir la delimitació de la composició (una paraula només és composta si els parlants coneixen el valor dels components; infidel contra inaudit).
      1. Considera «compostos» circumspecte (2b.i), megàspora (2b.ii).
    2. Segona separació: no aplicar la concepció global de Fabra.
      1. Efecte: vol clarificar l’arbre («els mots amb S líquida inicial») sense tindre en compte el bosc (la grafia de les paraules compostes per prefix).
    3. Resultat de les separacionis (a-b): no mostrar que l’Enciclopèdia havia rectificat a Fabra probablement sense conéixer-lo (i subordinant-nos al francés i l’anglés).
      1. Efecte final: creure que la Secció Filològica estaria castellanitzant la llengua (com ara en infraestructura).

Al costat de les anomalies normatives descrites (4), també hi han factors teòrics que impedixen entendre el document que estudiem (2). Al costat d’una terminologia fosca per als lectors («e protètica»), la Filològica parla de «compostos i derivats» en quatre regles (2b.i, 2b.ii, 2c.i, 2c.iii); però tot són paraules compostes, siga «composts catalans» (la majoria), o siga paraules compostes només en la llengua d’origen (els noms de les dos primeres regles, 2b.i-ii: circumspecte, cardiospasme). Com a detall, caldria preguntar-se per quina raó una regla es limita als «derivats» (2c.ii: antiesportiu, contraespionatge…).

Per una altra banda, ¿quina diferència hi ha entre el concepte prefix i «forma prefixada» (2c.iii, antiespasmòdic)? No podem analitzar eixos factors perquè, entre 1956 (darrera gramàtica de Fabra) i 1992 (any a què pertany el document que estudiem), la Secció Filològica no havia elaborat cap gramàtica, de manera que no podem saber com entenia quatre conceptes imprescindibles en el tema que tractem: què és una paraula derivada, què és una paraula composta, què és un prefix derivatiu, i què és una prefix compositiu.

Prescindint dels conceptes dits, l’anomalia teòrica més important del document no és la llargària, sinó apel·lar a dos mitjans vagues que, si els lectors apliquen, veuen que no porten al resultat que afirma la Filològica. El primer mitjà vague és «un prefix o una forma prefixada no aliens al català», que portaria a adaptar els components (2c.iii: infraestructura). I bé, el prefix llatí in- (que expressa interioritat) apareix en molts cultismes (inscriure, instar, incardinar, influir, induir, incrustar, etc.), de manera que podem afirmar que «no és alié al català». Però no per això els adaptem (com hem vist en els exemples).

El segon mitjà vague són els «prefixos o formes prefixades d’origen culte però molt freqüents i productius en català», que també comportarien l’adaptació (2c.ii: antiesportiu). Tenim moltes dotzenes de cultismes amb el prefix llatí con- (que indica companyia en llatí: concórrer, confederar, confabular, confluir, conjunt, etc.); per tant, seria «molt freqüent i productiu en català»; això no obstant, no els adaptem (constel·lació, i no *conestal·lació).

La vaguetat conceptual i el fet que eixos mitjans no justifiquen la grafia que tenim de les paraules compostes per prefix permeten entendre que el document de la Filològica vaja seguit d’un «annex» de set pàgines amb centenars d’exemples. Eixe és el mitjà real per a resoldre dubtes (no aplicar les normes).

Abans de sintetitzar-ho, observem que, per molt «freqüent» que siga el prefix compositiu llatí in, un parlant no sap què significa en inscriure, de manera que la paraula és simple per a nosaltres; idènticament, per «productiu» que siga el prefix compositiu llatí con-, els parlants no saben quin valor aporta a la paraula constel·lació. En definitiva, els mitjans vagues són una conseqüència de no aplicar la delimitació de Fabra:

  1. Anomalies teòriques de la proposta de la Secció Filològica (1992)
    1. Mitjans que, quan els apliquem, no porten al resultat que afirma.
      1. «Un prefix o una forma prefixada no aliens al català» (2c.iii: infraestructura): in- «no és alié» i no els adaptem (inscriure, etc.).
      2. «Prefixos o formes prefixades d’origen culte però molt freqüents i productius en català» (2c.ii: antiesportiu): con- és «molt freqüent» i no els adaptem (constel·lació, etc.).
    2. Conceptes dubtosos:
      1. «Compostos i derivats» (i, 2b.ii, 2c.i, 2c.iii): tot són paraules compostes (nostres o en la llengua d’origen). Una regla: només «derivats» (2c.ii).
      2. Diferència entre prefix i «forma prefixada» (2c.iii, antiespasmòdic).
    3. Efecte de la vaguetat conceptual: un «annex» amb centenars d’exemples.

Acabarem l’anàlisi tornant al principi del document, que apel·la a «criteris» per a formar els lectors (2a). En el contingut de 2, no n’hem trobat, de «criteris» (que són els principis que usem per a deduir i fonamentar normes); i tampoc hem vist regles clares, generals i aplicables.

Ben mirat, si la Secció Filològica haguera mostrat l’actuació adequada de Fabra, difícilment haguera passat res en la societat. En canvi, les absències i les limitacions del document possibilitaren que hi haguera una polèmica forta. Ací, em limitaré a comentar que, en 1993, Lluís Marquet contestà i exposà factors objectius. Així, observà que la proposta «en molts casos no condueix a res més que a confusió i contradiccions patents». En eixa direcció, constata que el document tenia la grafia infrascrit, que és incongruent amb el camí de la Secció Filològica. En efecte, els parlants que usen infraestructura saben que infra- és l’antònim de supra- (supraestructura). En conseqüència, si infra + escrit significa ‘escrit a la part de baix’ («que signa al capdavall d’un escrit», definix el DIEC), hauria de ser infraescrit. Això no obstant, el DIEC i l’OIEC (2017: §4.3.d) mantenen la grafia infrascrit (i també el DNV). Marquet també nota el contrast entre la regla i «l’annex» de huit pàgines: si «la teoria ja és prou clara […] no s’entén perquè calen tants exemples concrets».

En l’escrit de Marquet, hi ha un factor que convé comentar, ja que és aplicable a una argumentació que s’ha fet i seguix fent-se. Retrau a la Secció Filològica que la proposta de la Gran Enciclopèdia Catalana «ha estat adoptada, de fet, a tot arreu d’una manera unànime». Per tant, podríem pensar que passar de polisportiu (GEC) a poliesportiu (Filològica) equivaldria a crear un problema a on no n’hi havia cap. Eixe punt de vista és coherent si reduïm la llengua als correctors. En efecte, entre 1980 i 1990 tots els correctors aplicaven les grafies de la Gran Enciclopèdia Catalana (els valencians inclosos).

Ara: la normativa lingüística no és, en primer lloc, per als correctors, ni tampoc per als escriptors; és per als parlants de cultura mitjana («ha d’esser per a tothom», Fabra 1906: 214 [66]). Això comporta que la dada més pertinent no és què posa en la porta dels poliesportius. El factor central de la realitat és la informació que els parlants tenen en la ment (¿com han d’escriure una paraula composta?). Si l’objectiu és que els parlants de cultura mitjana assimilen i practiquen regles (generals), les normes han de ser coherents, comprensibles, assimilables i practicables. I, quan no ho són, guanyarà la llengua si modifiquem les regles incoherents: guanyarà la llengua i, sobretot, els qui la fan existir (els parlants). Destaquem-ho:

  1. La normativa: des dels parlants i per als parlants
    1. La qüestió decisiva no és que els correctors apliquen una norma, sinó saber si els parlants l’assimilen i la practiquen.
    2. Quan les normes no són coherents, comprensibles, assimilables i practicables, guanyarem si les modifiquem.

En l’any 1997, la Secció Filològica va fer una altra reforma ortogràfica de les paraules compostes, que afectava l’ús del guionet. La comentarem quan estudiarem la reforma ortogràfica actual (§11.1).

Recapitulem. Hem de mirar l’actuació de l’italià, del francés o de l’anglés. Però, si volem evitar actituds provincianes (que comporten supeditacions externes), també ens hem de mirar a nosaltres. El grau de formació en la teoria lingüística i el nivell de coneiximent de les gramàtiques de Fabra facilità la modificació errònia de la grafia de paraules compostes (de infraestructura a infrastructura, 1972). La Secció Filològica tornà en 1992 a la grafia de Fabra (infraestructura), però no va mostrar les seues raons i per quins motius la modificació de 1972 era errònia. Eixa absència possibilità que hi hagueren reaccions socials d’enfrontament, molt poc positives. A més, en compte de regles simples i clares (aglutinació gràfica del prefix compositiu a la paraula simple, 3a) la Filològica formulà regles llargues, vagues i incoherents (2).