Valencianitat activa des d’Alacant (IX). Incursió en els cognoms i recapitulació de l’autor (§7.1-§7.2)

7      Incursió en els cognoms i conclusions

7.1    Cap. 12. Cognoms i noms de lloc

El penúltim capítol del llibre (el 12) conté un consell com a títol: «Mirem-nos bé en l’espill lingüístic… o el deformaran tant com podran» (p. 141). Juli Martínez partix de la convicció que cada llengua aporta molta informació sobre el poble que la parla, però que es pot deformar per a fer-la passar com si fora informació d’una altra llengua (1b). Un exemple: he vist que un valencià associava el seu cognom (Planes) al plural del nom castellà un plan / dos planes. No obstant, eixe llinatge valencià és el plural del segon nom que apareix en Castelló de la Plana. Una plana és un pla gran, igual que una anella o una gerra són més grans que un anell i un gerro. A més, el cognom Planes té al costat la versió en masculí singular, Pla. En castellà, pla és llano, i plana no té equivalent.

  1. Consell del títol del penúltim capítol (a); causa (b)
    1. «Mirem-nos bé en l’espill lingüístic… o el deformaran tant com podran» (títol del penúltim capítol, el 12; p. 141).
    2. «La informació que projecten les llengües és relativament estable, però és vulnerable i no està exempta de manipulacions. Els mites i els prejudicis pretenen precisament desvirtuar-la, interferir-la i oferir-ne una visió passada necessàriament pel sedàs d’una altra llengua.» (p. 141)

El contingut del capítol 12 (p. 141-147) està dedicat a mostrar alteracions de noms de persona que haurien fet funcionaris (inicialment, castellans, 2a). Hi han cognoms que han traduït al castellà (Blanch / Blanco), a voltes amb canvis forts (Ferrer / Herrero); uns altres els han adaptat a la fonètica del castellà (Guillem / Guillén), o els han alterat la grafia a fi que pareguen castellans (Saplana / Zaplana); etc. (2a.i).

En la informació que dona el nostre autor, n’apareix que transcendix els fets puntuals. Així, és important saber que la formació de llinatges derivats que signifiquen ‘fill de’ és propi de totes les llengües romàniques de la Península Ibèrica (2b), mentres que és absent de les llengües romàniques del nord: de Llop, Llopis (‘fill de Llop’). Juli Martínez informa que eixe mitjà vindria dels visigots, encara que també podria ser per influència basca (que és una llengua amb casos). Notem que eixe procés és paral·lel als noms àrabs començats per Beni-, Bena- o Bini- (en balear). En canvi, la castellanització de la grafia (de Martinis o Martines a Martínez) ens fa pensar en cognoms del castellà.

  1. Capítol 12 (p. 141-147): mostra alteracions d’antropònims (a). Llop / Llopis (‘fill de Llop’) és un mitjà ibèric (b), però l’alteració (Martinis, Martines / Martínez) fa pensar en el castellà
    1. «Si fem una simple ullada als antropònims valencians, ens trobarem una sorpresa ben desagradable: els han traduït, tant com han pogut. Aquesta no ha sigut una tasca puntual, sinó continuada, al llarg dels segles, perquè el que sempre han pretés és que se consiga el efecto sin que se note el cuidado.» (p. 141-142)
      1. {Blanch / Blanco}, {Ric / Rico}, {Escolà / Escolano}, Ferrer / Herrero}, {Riquelm / Riquelme}, {Guillem / Guillén}, {Pujades / Puchades}, {Saplana / Zaplana}…
    2. «Martínez, López, Pérez, Ramírez, Gómez, González… Aquests cognoms pareixen ser d’origen visigot i tenen una presència preponderant en tota la península Ibèrica –en aquest sentit, podríem dir-ne que són panibèrics–.» (p. 142)

També s’han produït moltes alteracions en els noms de lloc, tant en topònims majors (Xixona / Jijona) com en menors (Font Roja / Fuente Roja). El nostre autor ho aprofita per a criticar les poblacions (escasses) que han recuperat el nom valencià però han conservat l’alteració del castellà (El Pinós / Pinoso). Informa que, en Euskadi, hi ha hagut una campanya social massiva per a rectificar la grafia dels cognoms bascs (3b). Això demana un grau de consciència i d’estructuració social que els valencians no tenim encara. Entre nosaltres, només s’han fet rectificacions puntuals (que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ajuda a tramitar). Actualment, u es pot preguntar què és preferible, la grafia Chuan (que mostra que el cognom és valencià) o la grafia Juan  (que els afectats lligen com si fora una paraula castellana, de manera que pensem en un cognom castellà).

El nostre autor informa sobre un treball monumental de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (3c), que facilitarà el manteniment dels topònims valencians.

  1. Alteracions en topònims (a), correcció en basc (b) i obra toponímica valenciana cabdal (c)
    1. Majors (Torre de les Maçanes / Torremanzanas) i menors (el Maigmó / Maigmón, p. 144-145).
    2. «A hores d’ara, s’han generalitzat quasi sistemàticament d’acord amb la normativa euskalduna (Goikoetxea, Etxebarria, Zelaia, Eskurza, Artetxe), gràcies a la convicció de la població, a la simplificació de les traves administratives i al suport lingüístic oferit per l’Euskaltzaindia, que fins i tot va elaborar un nomenclàtor de cognoms bascos.» (p. 146)
    3. «A hores d’ara, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ja ha elaborat el Corpus toponímic valencià (2009), una obra monumental que hauria de ser de referència generalitzada, tant per a bandejar els temorosos doblets nominatius oficials, com per a evitar que la toponímia menor –la menys consagrada per retolacions, mapes, documentació, etc.– siga deformada per intents barroers de traducció i, en conseqüència, acabe perdent-se la valuosíssima informació lingüística, descriptiva i històrica que contenen totes aquestes paraules.» (p. 146-147)

 

7.2    Cap. 13. Recapitulació de l’autor

Una característica de les persones plenes i dels pobles madurs és tindre consciència d’existir i reflexionar sobre el passat per a entendre el present i marcar-se objectius sobre el futur. En canvi, les persones poc formades i els pobles provincians tenen poca consciència i reflexionen poc. Juli Martínez posa un títol al capítol final que indica la reflexió feta: «Ara que ens hem vist en l’espill lingüístic». Remarca que la reflexió sobre la societat deu procurar no subordinar la realitat a les ideologies («prisma […] exempt d’apriorismes i d’immobilismes», 1a.i), ja que la finalitat és «millorar» el present (1a). El fet de supeditar la realitat a la ideologia que u té va unit al dogmatisme, i és l’antesala del sectarisme (freqüent en la política actual).

Sobre les relacions lingüístiques en la societat valenciana (1b), el treball intenta demostrar que tenim «actituds […] damnoses per a la convivència» (1b.i). El final de la citació nota que l’estudi del passat no solament permet entendre processos socials i sentiments de les persones («odis, conviccions, pors, complexos…», 1c), sinó que també condiciona el futur. Qui és conscient del passat i del present pot actuar per a canviar els efectes del passat sobre el futur. Qui no és conscient està encadenat als efectes del passat sobre el futur.

  1. Capítol de les conclusions («Ara que ens hem vist en l’espill lingüístic»): reflexió objectiva (a) sobre els valencians i la diversitat lingüística (b) per a rectificar actuacions «molt interioritzades» que ens fan mal (i). El passat explica el present i emmarca el futur (c)
    1. «Pensar-nos com a societat –reflexionar sobre com som, en conjunt– sempre deuria ser un exercici que ens conduïra a millorar.
      1. »Analitzar les nostres actituds en general, des d’un prisma desideologitzat –és a dir, exempt d’apriorismes i d’immobilismes–, només pot proporcionar-nos informació valuosa que bé faríem d’aprofitar.
    2. »En aquest estudi, hem intentat aportar una diagnosi objectiva, però crua, de com ens comportem com a societat respecte a la diversitat lingüística.
      1. »Aquest comportament és un espill fidedigne i clarivident d’actituds molt interioritzades que, sovint, resulten inconvenients i damnoses per a la convivència.
    3. »Les llengües, doncs, com a reflex dels pobles que les parlen, ens diuen com som i com hem sigut. Però, també, com a reflex dels individus i de les societats, ens deixen veure les nostres fílies i les nostres fòbies. Les llengües –i la nostra actitud cap a elles– delaten odis, conviccions, pors, complexos… I, en aquest sentit, també ens conten com som… i com serem.» (p. 149)

Tenint en compte el nivell baix de consciència valenciana, l’Estatut d’Autonomia (1982), la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (1983) i Canal 9 (1989) «eren un bon primer pas» (2a). Per a ultrapassar el «bilingüisme social passiu», el Govern de la Generalitat hauria d’haver tingut més convicció valencianista i més confiança en els valencians (2b; més amunt, §4.3, 8-9). Amb unes mesures moderades, hauríem pogut avançar més (2b; més amunt, §4.4, 12-14). Però la recuperació del valencià i dels valencians no pot dependre només dels governants. El factor decisiu està en el carrer: la consciència i l’autoestima com a valencians (2c).

Per a avançar cap a l’empoderament dels valencians, Juli Martínez indica dos mitjans (2d): 1) incrementar el benestar social (cosa que demana un finançament just de la Generalitat i una política solidària); 2) uns mitjans de comunicació que, en valencià, descriguen la realitat (la valenciana i també l’externa); a més l’han de descriure des de la personalitat de l’autor i des de les necessitats de la societat valenciana. Actuant d’eixa manera, l’ús social del valencià es recuperaria i, sobretot, augmentaria la consciència i la voluntat de ser valencians (2e).

  1. Bon començament (a); amb poc més, hauríem avançat molt (b). Per a augmentar la consciència i la voluntat de ser valencians (c, e), cal un finançament just, incrementar el benestar social, i descriure la realitat des de les necessitats de la societat valenciana, i en valencià (d).
    1. «La recuperació lingüística del valencià a casa nostra va arrancar, de manera tímida i dubitativa, als anys huitanta, amb la Llei d’ús i ensenyament del valencià de 1983 o la creació de Ràdio Televisió Valenciana (RTVV) el 1989, però a penes ha evolucionat. Aquest estadi, que ací hem batejat com a bilingüisme social passiu, és un bon primer pas, però només amb un pas no es fa camí.
    2. »Hem apuntat algunes mesures que facilitarien una presència activa del valencià i que haurien d’anar acompanyades d’un convenciment des de l’administració pública.
    3. »Però, no ens enganyem, com hem vist analitzant l’estatus de l’èuscar, la recuperació del valencià ha d’anar necessàriament acompanyada d’un augment radical en l’autoestima del poble valencià, és a dir, en l’autoconsciència que els valencians som un poble d’Oriola a Vinaròs, en què la diversitat lingüística i cultural és vista com a una característica enriquidora.
    4. »Un poble vertebrat amb xarxes viàries i ferroviàries, tractat amb equitat des del punt de vista econòmic –tant en inversions com en finançament–, de manera que ni l’educació ni la sanitat públiques es puguen considerar mai més com a precàries, i cohesionat per uns mitjans de comunicació nostres, que ens conten la nostra història –i també la dels altres– en la nostra llengua i elaboren un relat propi i objectiu, sense ingerències externes.
    5. »En definitiva, recuperar la llengua és recuperar el poble –i la consciència de no ser res, si no s’és poble.» (p. 150-151)

El recobrament del valencià no necessita només usar-lo en públic (2d). També cal debatre les idees que circulen (3a). El nostre autor veu dos comportaments en la societat valenciana: els intolerants, i els respectuosos (3b). Els respectuosos actuarien per «civisme i convivència» (que són valors duradors), mentres que els intolerants s’assentarien «sovint» en una formació dogmàtica (3c).

Com a humaniste compromés que és, el pedagog de la Universitat d’Alacant vol raonar i debatre amb els qui no pensen com ell. Però diferencia entre els dogmàtics violents (3d) i els no violents (3e), i proposa «fer pedagogia de la virtut de la diversitat lingüística» amb els no violents. Eixa separació s’assenta en un principi cívic destacable: només pot ser lliure i triar qui coneix, de la mateixa manera que la formació va unida a la responsabilitat (3f).

Realment, el camí de Juli Martínez s’assenta en tres valors fonamentals: el coneiximent, la convivència respectuosa i la llibertat (3g).

  1. Cal debatre les idees que circulen sobre el valencià (a). Comportaments: intolerants i respectuosos (b); fonament de cada grup (c). Cal «fer pedagogia» amb els dogmàtics no violents (e). Units: coneiximent i llibertat, formació i responsabilitat (f-g)
    1. «La superació d’un estatus de minorització necessita, com a condició sine qua non, esporgar de prejudicis lingüístics la nostra societat.
    2. »La gran diversitat d’actituds que hi podem trobar ens ofereix un contrast revelador entre, d’una banda, aquells que vehiculen cap a les altres llengües i els seus parlants un comportament racista; i, de l’altra, aquells que profereixen un respecte convençut cap al poliglotisme i el multiculturalisme.
    3. »Trenquem ací una llança a favor de l’optimisme per una raó, al nostre parer, contundent: de tots aquests, els segons han pres part conscient en la contesa pel civisme i per la convivència harmònica, ço és, no són així per vel·leïtats passatgeres. Mentre que els primers, molt sovint, només repeteixen irreflexivament els prejudicis amb què els han instruït i que no resisteixen un confrontament dialèctic calmat i constructiu.
    4. »Òbviament, excloem d’aquest últim grup tots els qui s’arrengleren en els postulats racistes i supremacistes de manera conscient. Eixos han decidit que la convivència social ha de ser un camp de mines que genere inseguretat a tort i a dret i ja els va bé enviar a les trinxeres tots els qui assumeixen com a certs els seus prejudicis (racials, culturals i també lingüístics).
    5. »Però és amb aquestes persones que s’han cregut a ulls clucs unes fal·làcies indemostrables, amb qui és possible i necessari fer pedagogia de la virtut de la diversitat lingüística.
    6. »La llibertat d’un individu només és possible si se li facilita l’accés a tots els coneixements i la informació i, després, adquirit tot eixe bagatge i eradicats els prejudicis, se’l deixa triar. No pot triar qui només coneix una opció, per molt que siga la repetida impúdicament per tots els mitjans de comunicació del nostre entorn. Només qui coneix més d’una opció pot triar.
    7. »I és eixe l’horitzó cap al qual hem de dirigir-nos: una societat d’individus lliures, amb prou coneixements i informació per a triar motu proprio l’opció que consideren més justa: la convivència respectuosa i equilibrada; o el conflicte permanent i destructiu.» (p. 151-152)

L’espill lingüístic explicita apareix un factor que només ha actuat implícitament en la meua formació: afirmar que defendre el prestigi d’una llengua no comporta anar contra el prestigi de cap altra; i estar implícitament al costat del castellà. Diria que, en la societat valenciana, eixe factor és crucial, de manera que cal tractar-lo.

El tema és destacable per al nostre autor, ja que li dedica una pàgina de les conclusions (d’un total de cinc). Després de dir que una llengua necessita prestigi per a recuperar-se (4a), remarca que, contra «el que puguem creure a priori, el prestigi que s’assigna a un idioma no va mai en detriment de cap altre» (4b). Per a mostrar-ho, apel·la a aquells anuncis que usen una expressió breu en anglés, en alemany, en francés o en italià, actuació que «no ha suposat cap entrebanc per al prestigi del castellà» (4b.i). Seguint per eixe camí, afirma que es podria fer publicitat en castellà amb alguna expressió en valencià, en gallec, en asturià o basc (4b.ii). Eixe ús no hauria de ser «ridiculitzador», sinó tot el contrari. La llengua usada seria «un aval de qualitat del producte» (4b.iii).

Juli Martínez aprofita el marc general per a fer una proposta molt simple: hem d’actuar prestigiant llengües, sense desprestigiar-ne cap (4c). I insistix: «el prestigi no pot ser mai usat en contra de cap llengua –d’igual forma que el prestigi que puga assolir una persona no implica que cap altra l’haja perdut–» (4c.i). El pedagog de Novelda acaba descrivint l’aspecte central: la relació recíproca que hi ha entre ús i prestigi («una llengua prestigiada no és més que una llengua usada en tots els àmbits», ja que «l’ús dóna el prestigi», i «el prestigi fiança l’ús», 4d).

  1. Prestigiar una llengua és necessari per a que es recupere (a); però prestigiar-ne una no comporta desprestigiar-ne cap (b); prova: anuncis (i), i aplicació a llengües d’Espanya (b.ii-iii). Per tant, no hem d’anar contra el prestigi de cap llengua (c). L’ús i el prestigi s’alimenten mútuament (d)
    1. «El prestigi lingüístic apareix en el nostre itinerari de redreçament com un company idoni, realment imprescindible. Una llengua, sense la percepció que l’acompanya el prestigi, no serà capaç de capgirar un estatus de minorització.
    2. »Però ací val a dir que, a diferència del que puguem creure a priori, el prestigi que s’assigna a un idioma no va mai en detriment de cap altre. Igual que el respecte, que com més se’n mostra, més se’n rep, o igual que –per desgràcia– la violència, que sempre genera més violència, dotar de prestigi una llengua no n’arrabassa a cap altra, sinó que es combinen
      1. »Mirem, per exemple, el llenguatge publicitari propi dels anuncis emesos en les televisions espanyoles. De segur que recordem fragments o faldons en idiomes diversos, com ara en anglés (“Hugo Boss, your fragance, your rules”), alemany (“Opel, wie lieben autos”), francés (“Chloé, eau de parfum”) o italià (“Nescafé capuccino, ma io non tengo [sic] auto, signorina”), que són usats com a distintius prestigiosos, però no han suposat cap entrebanc per al prestigi del castellà.
      2. »De la mateixa manera podrien funcionar frases en valencià en anuncis d’arrossos, en gallec en anuncis de clòtxines en llanda, en asturià en anuncis de sidra, o en èuscar en anuncis de restaurants de pinxos, posem per cas.
      3. »Cal subratllar, però, un aspecte: no estem parlant de cap manera d’uns usos folklòrics, lleugers o, inclús, ridiculitzadors, sinó d’usos prestigiosos, en què la llengua esdevé una etiqueta, un aval de qualitat del producte.
    3. »Atés tot això, podem afirmar amb rotunditat que no hi ha excuses que legitimen privar de prestigi una llengua.
      1. »Totes, sense cap excepció, mereixen aquesta consideració, més si tenim en compte que el prestigi no pot ser mai usat en contra de cap llengua –d’igual forma que el prestigi que puga assolir una persona no implica que cap altra l’haja perdut– i que només el desprestigi atempta contra la vitalitat d’un idioma.
    4. »Al cap i a la fi, una llengua prestigiada no és més que una llengua usada en tots els àmbits, sense complexos d’inferioritat, sense pors ni reticències. És a dir, és l’ús el que dóna el prestigi –i després és el prestigi el que fiança l’ús.» (p. 152-153)

Les conclusions no tracten l’ús del castellà, però en l’interior del llibre apareix implícitament dos voltes. La primera és quan diferencia entre bilingüisme individual voluntari i involuntari, i afirma que el voluntari, és «una opció utilitària i/o enriquidora d’un parlant» (p. 18; ací, §2.1, 2b.i). Quantes més llengües conega una persona, millor per a ella (i per a la societat). Els valencians podem aprendre sense esforç el valencià i el castellà, i amb poc d’esforç una tercera llengua, de manera que no tenim per què renunciar a eixe trilingüisme individual.

La segona referència és pràcticament explícita. Quan l’autor descriu les condicions necessàries per a la recuperació del valencià, afirma que eixe procés no va contra el castellà: «se sol produir un reequilibri en l’ús social de les dos llengües, atés que la comunitat emancipada no sol actuar per a reduir la presència de l’altra llengua, sinó per a impulsar i fer normal l’ús de la pròpia.» (p. 105; ací, §5.3, 1b.i-ii). Com que el tema és important per a la societat valenciana, el desplegarem.

Des del valencià, no és fàcil sentir afecte pel castellà, ja que és la llengua que s’usa per a degradar el valencià i reduir l’ús. A més, si una persona parla en públic en valencià, no parla en castellà. Des d’eixe punt de vista, la recuperació de l’ús públic del valencià comporta retrocessos per al castellà. Però diria que eixe aspecte no és el central de la qüestió.

Seguint el camí de Juli Martínez, podríem fer esta proposta: prestigiar l’ús del valencià no implica que cap valencià, cap població ni cap comarca castellanoparlant haja de canviar la seua forma de parlar. Això sí: els valencians castellanoparlants no haurien de ser partícips en la supeditació del valencià al castellà. Haurien de saber que la majoria de valencianoparlants han assimilat el domini social del castellà, i que eixa assimilació (que és inconscient) explica que, quan un castellanoparlant demana a un valencianoparlant que li parle en valencià, habitualment somriu torbat i seguix parlant en castellà. En definitiva, hem de potenciar el respecte entre els valencians i la solidaritat activa contra els prejuïns que s’oposen a l’ús públic del valencià.

Precisant més, notarem que el tema té un aspecte vinculat amb les dos classes de nacionalisme. Hem comentat que, per als nacionalismes dominants, l’expansió de la seua llengua és un factor bàsic, ja que és un mitjà per a dominar (§6.1, 1c.i). No cal dir que eixa ideologia és incompatible amb el respecte entre les llengües. En canvi, els nacionalismes de defensa focalitzen la identitat pròpia i la pràctica de la llibertat.

I bé, ¿quants valencians castellanoparlants es senten valencians, tenen voluntat de seguir sent valencians i volen que el futur del poble valencià depenga de nosaltres? El problema sorgix quan un valencià (valencianoparlant o castellanoparlant) actua, no d’acord amb els valors dels nacionalismes de defensa, sinó d’acord amb els que té el nacionalisme d’expansió. En eixe cas, serà intolerant amb el valencià si és castellanoparlant; i serà intolerant amb el castellà si és valencianoparlant.

  1. Dos defenses implícites del castellà dins del llibre (a-b). Proposta per al futur (c-e)
    1. El bilingüisme individual voluntari és «una opció utilitària i/o enriquidora d’un parlant» (p. 18; ací, §2.1, 2b.i).
      1. Valencians: podem ser trilingües fàcilment (valencià, castellà i una tercera llengua.
    2. Recuperació de l’idioma marginat sense anar contra el dominant:
      1. «reequilibri de les dos llengües»; «la comunitat emancipada no sol actuar per a reduir la presència de l’altra llengua» (p. 105; ací, §5.3, 1b.i-ii).
    3.  Proposta:
      1. Prestigiar l’ús del valencià no implica que cap valencià, cap població ni cap comarca castellanoparlant haja de canviar la seua forma de parlar.
      2. A practicar: ser solidaris amb els valencianoparlants, contribuir a combatre l’assimilació (inconscient) del domini social del castellà.
      3. Un efecte: quan un castellanoparlant demana a un valencianoparlant que li parle en valencià, somriu torbat i seguix parlant en castellà.
    4. A evitar: seguir els valors dels nacionalismes d’expansió.
      1. Expansió de la seua llengua: factor bàsic (mitjà per a dominar, §6.1, 1c.i). Incompatible amb el respecte entre les llengües.
      2. Imitació: el castellanoparlant serà intolerant amb el valencià; i el valencianoparlant serà intolerant amb el castellà.
    5. Nacionalismes de defensa: identitat pròpia i pràctica de la llibertat.
      1. Molts valencians castellanoparlants es senten valencians, tenen voluntat de seguir sent valencians i volen que el futur del poble valencià depenga de nosaltres.

Juli Martínez tanca les conclusions indicant els dos camins que tenim els valencians. U és deixar que la ideologia de l’Espanya monolingüe (§3.1, 1) seguixca actuant, procés que implicarà la «dilució» del poble valencià i la desaparició del valencià (6a.ii). L’altre camí és oposar-se a eixe final i voler seguir sent una comunitat amb personalitat pròpia, respectuosa amb la diversitat cultural i lingüística interna, i orgullosa de tindre un idioma propi (6a.i). No està predeterminada cap de les dos opcions (6b): el futur d’un poble està supeditat a la seua acció.

Finalment, tenint en compte que el llibre està escrit partint del valencià, i a la vista que l’existència d’una llengua depén del poble que la parla (§3.1, 1), és comprensible que el pedagog de Novelda acabe l’obra recordant una característica fonamental: el valencià només pot tindre futur si el poble valencià seguix existint (6c).

  1. Futur dels valencians: el de l’Espanya monolingüe (ii) i el d’un poble respectuós i amb llengua pròpia (a.i). Futur: no predeterminat (b). Valencià: només pot tindre futur si el poble valencià en té (c)
    1. «La societat valenciana, per tant, ben endinsats ja en el segle xxi, afronta ara la dicotomia següent:
      1. o esdevé una comunitat humana amb entitat pròpia, caracteritzada per la diversitat cultural i lingüística, orgullosa de la seua identitat com a poble i d’un dels seus principals emblemes: l’idioma propi i històric, el valencià;
      2. o, per contra, es dilueix en una comunitat humana superior i, amb aquesta dilució, va perdent cada volta més la identitat i l’idioma, absorbida per una poderosa maquinària política, mediàtica i institucional poc condescendent amb la diferència.
    2. »Aquests dos escenaris són –com deia Kundera– perfectament imaginables per tots nosaltres. “No com una realitat, ni com un futur inevitable, però sí com una possibilitat totalment concreta.
    3. »La normalització plena o la desaparició del valencià –i, amb l’idioma, la del poble valencià, almenys com l’hem conegut fins ara– ens observen des d’un punt relativament llunyà de l’horitzó, a l’espera de les decisions que, com a societat, anirem prenent. Obrim els ulls i siguem-ne completament conscients. Que no puguem argüir mai de la vida que no n’estàvem assabentats.» (p. 153)

Adquirible en llibreries. També en la pàgina web: https://publicaciones.ua.es/es/catalogo/societat-valenciana-en-l-espill-linguistic-la/978-84-9717-450-3

 


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.