Neigà

L’almirall general Haffaz Aladeen, dictador de Waddiya (inspirat en Gaddafi, sense manies), es dedica a eliminar opositors polítics, portar un estil de vida excessiu en tots sentits i desenvolupar armament nuclear, entre altres activitats. Quan la comunitat internacional decideix que ja n’hi ha prou d’aquest color, Aladeen pren la iniciativa i es presenta a Nova York, a la boca del llop, on viurà situacions ben diferents de les previstes.

Nou treball de Sacha Baron Cohen (Borat, Brüno), passat de rosca com totes les seves pel·lícules. En aquesta, el plantejament és calcat al d’El Gran Dictador (un sosies que es fa passar pel tirà i aconsegueix així canviar el fil de la història). Si se’m permet el joc de paraules, el film està farcit de xarlotades que aconsegueixen arrancar més d’un somriure sense abandonar en cap moment el seu plantejament crític: la botiga progre on es posa a treballar el nostre protagonista o el discurs final contra els Estats Units són autèntics torpedes en la línia de flotació de la correcció política, cosa absolutament d’agrair.

El gran dictador, del també gran Chaplin, és dels anys trenta i, com se sap, parodiava Hitler, Mussolini i algun altre indesitjable. És descoratjador comprovar com, vuit dècades després, el món continua produint tirans de tot calibre que justifiquen una nova pel·lícula, de qualitat menor però d’intencions similars. Definitivament, no progressem.

[Imatge: en.wikipedia.org]