VIA A VIA

La digitalització de la fotografia ha arraconat diversos materials, tècniques i suports, però un de concret ha quedat completament enterrat: les diapositives. Aquells petits marcs de cartolina (també en feien de plàstic) van ser uns objectes absolutament quotidians durant anys i anys.

Coneguts també amb l’horrible nom de filmines, se suposava que eren una evolució respecte a les còpies de paper, introduint-li l’atractiu de poder-les projectar en una pantalla per gaudi de la concurrència. La veritat és que aquí s’acabaven els avantatges, perquè tot eren pegues. Calia col·locar-les correctament a l’aparell però una misteriosa llei de Murphy feia que sempre en sortissin de cap per avall o a l’inrevés, i era habitual que alguna s’encallés. Era difícil determinar-ne l’ordre si la capsa queia a terra, cosa bastant freqüent. En fi, amb els anys la part transparent s’anava descolorint i a més a més, el plàstic s’arquejava i això obligava a enfocar cada imatge quan es projectava.

Guardo encara centenars de diapositives a casa, bàsicament d’excursions i viatges. Algunes les vaig passar a paper però altres continuen en les capses, contenint persones, paisatges, records i vivències que, aquestes no, mai passaran a millor vida.

[Imatge: formavil.es]