VIA A VIA

Com que diumenge va ser Sant Magí, patró de Tarragona, ahir vaig tenir l’humorada de pujar fins el santuari dedicat al sant a la Conca de Barberà. Dic humorada perquè amb el bat de sol que queia (i cau, i caurà), més que una petita excursió per passar el matí semblava que cumplís alguna promesa, a l’estil de pujar a Montserrat descalç.

L’església es trobava tancada a pany i forrellat, i només la presència d’un nen jugant a la plaça que hi ha al davant donava una mica de vida al desèrtic panorama. D’allí vaig baixar fins a les fonts. L’escenari no m’era desconegut, ja que hi vaig estar de campament fa uns quaranta anys, però em va sorprendre la molta vegetació del lloc. La imatge que il·lustra l’apunt és la placa que hi ha en una mena de monolit que s’alça al mig del paratge: del text s’en desprèn la dramàtica història d’aquest i de molts altres indrets de significació religiosa.

Després em vaig arribar a Santa Coloma de Queralt, vil·la de visita més que recomanable. El casc antic, l’església gòtica, el call jueu. Ambient envejable: el mercat setmanal, ritme de vida reposat, gent saludant-se (tothom es coneix), profusió d’estelades als balcons… Aquest és el nostre país.

[Imatge: foto de l’autor]