Ahir, divendres 30 de març, la Montserrat Bayà, fundadora i una de les ànimes de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), es va jubilar i amb aquest motiu un centenar d’amics seus i membres de l’Associació ens vàrem aplegar a la cinquena planta de l’Ateneu per retre-li un homenatge sorpresa. Sobre la Montserrat, memòria viva
Fa unes setmanes vaig explicar aquí que era a punt de visitar el pis del carrer de la Diputació en el qual varen transcórrer els primers anys de la meva vida, entre 1950 i 1954. És l’habitatge que després va esdevenir “casa de l’àvia” fins l’any 1985, quan després de la mort de la darrera ocupant del pis
“La nostra societat no mereix l’angoixa amb la qual vivim. No podem assistir impassibles a la destrucció sistemàtica del nostre model de vida, disfressada de càstig a una disbauxa en la qual vam caure també nosaltres però que al cap i a la fi responia sobretot a l’ambició i la cobdícia d’altri. I a una
Ahir per la tarda, mentre passejava pel Parc Güell, em va arribar la notícia de la mort d’Antonio Tabucchi a la seva estimada Lisboa. Tenia 68 anys. L’obra de l’escriptor italià era extensa i em sembla que en la seva totalitat, o quasi, s’havia traduït al català, cosa que el feia un escriptor ben popular entre els nostres
D’un temps ençà tenir telèfon fix ha esdevingut una espècie de calvari domèstic. Sobretot als migdies i als vespres, que és quan es posen d’acord per trucar-me la companyia del gas per oferir-me uns plans de climatització que mai he demanat, o les cinquanta diferents companyies telefòniques per oferir-me -sempre en llengua impròpia- paradisos comunicatius fora de mida.
“Quatre paraules“ Narcís Comadira (n’hi ha més) Mig en somnis, un àngelse m’apareix i em tempta:escriu, fes un poema. Vull treure-me’l de sobre,vull dormir el son dels justos,o el son dels pecadors, m’és igual. Vull dormir.Però ell insisteix.Té, diu: quatre paraules: món, país, llengua, amor.I afegeix: gairebéja t’he fet el poema. Jo li dic: si
Com deuen recordar els veterans d’aquestes Totxanes avui, dia de Sant Josep, compleixo anys. En aquesta ocasió en cauen seixanta-dos i això ja no hi ha qui ho aturi. Un aniversari és el pretext ideal per fer una breu aturada i mirar cap enrere i cap endavant. M’ajuda a mirar cap enrere, per exemple, la relectura dels apunts que de 2005 cap aquí
Els seguidors d’aquestes Totxanes coneixen prou bé la meva afició a llegir les esqueles dels diaris. Una dèria molt fàcil de mantenir i que de tant en tant em dóna compensacions d’allò més gratificants. Avui voldria parlar breument d’una esquela que va aparèixer abans d’ahir a la pàgina 21 del diari Ara. L’encapçalava els noms de
Llegeixo els diaris d’avui. Està ben clar que les polítiques d’una funció pública moderna, racional i allunyada dels tòpics espanyols, que durant 32 anys cap govern ha volgut/pogut posar en pràctica caldrà aplicar-les ara a corre cuita (és a dir, malament) i amb el personal carregat de raó, de raons i de mala llet. A primera vista podríem dir
Com sol passar amb l’amic Ernest Folch el seu article d’ahir al diari Ara em va semblar molt interessant. Es titulava “Enganxats a l’insult” i reflexionava sobre un esport que, tot i haver-se inventat fa pocs anys, ja el podem considerar genuïnament català: el seguiment fidel dels mitjans que ens maltracten. Sembla que molta gent enyora les diatribes que Federico
(Anys 1953-1955) Me’n recordo de quan anàvem a passar el dia a l’estany de la Foixarda i sentíem les granotes… (n’hi ha més) Me’n recordo de quan anàvem a passar el dia a l’estany de la Foixarda i sentíem les granotes. Hi anàvem els pares, l’àvia, la tieta i jo a passar el diumenge a la vora de l’estany, juntament amb altres famílies
Sense que hagi de servir de precedent (ja ho vaig fer mesos enrere a l’Òmnium amb “Jo confesso” i Jaume Cabré), el dilluns passat vaig trencar el voluntari retir dels saraus literaris que des de fa uns anys segueixo i vaig presentar un llibre. L”ocasió s’ho valia ja que es tractava de la novel·la -la tercera ja- d’una autora que m’estimo molt: Carme
D’aquí a molt poques hores mon germà i jo farem una visita al principal del carrer Diputació que vàrem heretar fa un parell d’anys arran de la mort del pare i que no trepitjàvem des que l’any 1985 hi va morir la tieta Maria Teresa, la darrera ocupant. En passar el pis a la seva propietat mon pare el va llogar a la
No és la primera vegada que des d’aquestes Totxanes critico la diferent vara de mesurar que la nostra progresia té en relació als conflictes que tenen el seu escenari en terres ìslàmiques i jueves. L’afició a la cassolada de la nostra ciutat (vegeu aquí) de vegades fa figa. Sospitosament. Per això m’ha semblat d’allò més interessant l’article
(La sèrie comença aquí) 10. “L’arquitecte” 4′ 06″Un to melancòlic, un tempo lent, processional gairebé gràcies a la bona feina de la bateria amb la caixa i una secció de cordes omnipresent en un tema dividit en dues parts i pausa entremig. (n’hi ha més) L’arquitecte és el professional que, per ofici, ha de planificar-ho tot: la seva vida i