Totxanes, totxos i maons

D’aquí a molt poques hores mon germà i jo farem una visita al principal del carrer Diputació que vàrem heretar fa un parell d’anys arran de la mort del pare i que no trepitjàvem des que l’any 1985 hi va morir la tieta Maria Teresa, la darrera ocupant.

En passar el pis a la seva propietat mon pare el va llogar a la filla d’un dels veïns, amic seu des de la infantesa, que encara hi viu…  (n’hi ha més)

 
… i que va atendre molt amablement la meva petició de poder visitar-lo un dia amb mon germà per tal de revifar, en la mesura del possible, els records que tenim associats a aquelles quatre parets.

Com ja he explicat en un altre apunt (vegeu-lo aquí) el pis de Diputació és on vivien els meus avis i on, quan es varen casar l’any 1949, varen anar a viure també els meus pares.

Allí és on, un any després, vaig nàixer jo i on han quedat fixats els escenaris físics dels meus primers records: el balcó que donava al carrer amb les fulles dels arbres gairebé a l’abast de la mà, la pudor que ens arribava de tant en tant (segons el vent, suposo) des del veí Escorxador (que aleshores, és clar, era el “Matadero”), el llarg passadís sempre en penombra, el safareig de ciment que feia el servei de dutxa i, sobretot, el terrat en el pati interior. Un terrat de forma triangular ple de plantes que cuidava l’àvia i que va servir per desenvolupar-hi els meus primers jocs.

L’any 1954 els pares i jo vàrem passar a viure al carrer Sepúlveda on finalment ells varen morir (vegeu aquí) i a partir d’aquella data el pis de Diputació va passar de ser “casa nostra” a ser “casa de l’àvia”. Una casa que encara varen poder conèixer els meus dos fills i el noi gran del meu germà que varen ser els últims Isern que varen jugar en aquell terrat que d’aquí a unes hores tornarem a trepitjar després de vint-i-set anys d’absència.

A hores d’ara no tinc clar què hi trobarem. Tampoc sé si  després tindré ganes i humor de fer algun apunt explicant la visita. Per si de cas, he preferit escriure ara aquestes breus notes prèvies alimentades pels records. Uns records molt estantissos -especialment en el cas de mon germà, perquè ell ja va nàixer a Sepúlveda- i que m’estimo perquè són meus i van associats a l’època de la meva primera infantesa.

El paradís del qual, com diu l’Estellés, tota la vida som perpetus exiliats.