Totxanes, totxos i maons

Com sol passar amb l’amic Ernest Folch el seu article d’ahir al diari Ara em va semblar molt interessant. Es titulava “Enganxats a l’insult” i reflexionava sobre un esport que, tot i haver-se inventat fa pocs anys, ja el podem considerar genuïnament català: el seguiment fidel dels mitjans que ens maltracten.

Sembla que molta gent enyora les diatribes que Federico Jiménez Losantos i altres de la seva llopada llançaven contra Catalunya i els catalans. Com més dura i bèstia fos l’animalada que vomitaven, més morbo els proporcionava i més trempats afrontaven la feina de cada dia…  (n’hi ha més)

De fet, aquest individu ha creat escola i ara qualsevol mitja cerilla s’atreveix a dipositar la seva ronya damunt nostre. I nosaltres, au, amb la boca ben oberta acollint-la, que ens va la marxa.

El que ara diré ja ho he escrit aquí mateix en alguna altra ocasió, però no em fa res repetir-me  perquè sempre hi ha algú que ho llegeix per primera vegada: MAI de la vida -ho repeteixo: MAI- a casa s’ha escoltat o vist cap programa de comunicadors enemics del que som i representem. I si alguna vegada, per error, se’ns ha escolat alguna espurna hem canviat de seguida d’emissora o de cadena i en paus. O, senzillament, l’hem apagat. Que amb silenci també es viu bé.

Ho escrivia abans d’ahir en el meu espai a Twitter: he decidit deixar de seguir a qui em retuitegi missatges de fatxes i d’anticatalans. Ja sé que ho fa perquè vegem com ho arriben a ser, de mal nascuts. Però és que m’és ben igual: ja ho sé prou que ho són sense necessitat que algú es molesti a proposar-me’n verificacions puntuals.

Mireu: la cosa és força senzilla. Mon pare va morir amb 90 anys, després d’una vida llarga i plena. Jo el proper dilluns compliré 62 anys. Això vol dir que -amb mooolta sort, si segueixo les passes del pare- el que em queda per viure no arriba ni a la meitat del que ja he viscut. Conclusió: he de ser selectiu i no perdre el temps ni en obvietats ja sabudes que em distreguin d’altres coses que sí que he de saber ni en experiències que afectin el meu equilibri mental i que, per tant, escurcin encara més el temps que tinc reservat per circular per aquest món.

No és ni panxacontentisme ni la tàctica de l’estruç. Senzillament, se’ns gira molta feina per quan marxem d’Espanya i és bàsic que, en arribar el moment, ens trobi frescos i plens d’energies. Calents per la passió de l’experiència que ens tocarà de viure, no per la reacció somàtica als insults de quatre mitges merdes embolicats amb la rojigualda.

M’he explicat, oi?