Totxanes, totxos i maons

D’un temps ençà tenir telèfon fix ha esdevingut una espècie de calvari domèstic. Sobretot als migdies i als vespres, que és quan es posen d’acord per trucar-me la companyia del gas per oferir-me uns plans de climatització que mai he demanat, o les cinquanta diferents companyies telefòniques per oferir-me -sempre en llengua impròpia- paradisos comunicatius fora de mida.

Val a dir, però, que en el repertori de propostes telefòniques pensades per tenir-me entretingut durant les estones que sóc a casa en els darrers mesos detecto un increment significatiu de les ofertes de productes relacionats amb la nostra cultura.

Solen ser trucades tallades totes pel mateix patró: una veu femenina mel·líflua, endreçada i amb una evident cura per no malmetre en excés la llengua …  (n’hi ha més)

… comença per preguntar-me si jo sóc “el senyor Joan Josep Isern” i una vegada he dit que sí el pas següent és la recíproca identificació de la meva informadora -en el meu cas he de dir que sovintegen les Rosers, Carmes i Dolors- i tot seguit, sense donar-me temps a dir “Molt de gust” em fa saber que l’editorial, entitat o similar en nom de la qual em truca té posat el meu nom en una llista de persones amb un interès “preferent” per a) la nostra cultura, b) la nostra llengua, o c) les dues coses alhora.

Si em mantinc en silenci -potser perquè estic acabant de rosegar un tall del segon plat- entrem en la fase següent: preguntar-me si conec el llibre, revista, entitat, iniciativa, etc. que em vol presentar.  Com que habitualment em parlen de coses que són noves per mi no menteixo i dic que no la conec, aquella meravella. Aleshores, introduint el quart “senyor Isern” de la sessió, la carmeroserdolors de torn entra en els detalls corresponents.

De vegades, si el negoci va de llibres o enciclopèdies que d’entrada ja veig que no m’han d’interessar, invoco la meva condició de crític literari en contacte amb les editorials i, doncs, coneixedor de propostes similars que no entren dintre de l’esfera dels meus interessos. Fins al moment aquest argument ha funcionat -sembla que la nòmina de crítics literaris que es posen al telèfon no deu ser gaire nombrosa- i la conversa decau ràpidament.

Si, en canvi, veig que pot haver-hi coincidències entre els gustos i possibilitats de casa i el perfil de l’oferta entrem més en matèria. Just aquí és on poso en acció la que jo dic “tàctica dels néts”. 

Consisteix a col·locar enmig dels “senyor Isern” una falca que remeti a l’interès del producte de cara al país que deixarem als nostres néts. Això, creieu-me, és oli en un llum: en un setanta-cinc per cent llarg dels casos la rosercarmedolors fa un stop en el guió estipulat per preguntar-me si en tinc, jo, de néts. Com que la resposta és negativa les meves interlocutores solen incrustar en la conversa dos ítems constants: el nombre de néts que tenen i la frase “cregui’m, senyor Isern: els néts et canvien la vida”.

Arribats en aquest punt les amistats semblen ja consolidades i reprenem el fil dels negocis… generalment per acabar concretant quins horaris fa la nostra portera perquè quan arribi el repartidor amb el paquet que motiva la trucada trobi algú autoritzat per recollir-lo.

I amb l’últim “Que passi una molt bona tarda, senyor Isern”, just abans de penjar, em giro a poc a poc cap a l’A. que em mira asseguda a la taula brandant el cap mentre diu (o pensa, que és pitjor): “Ai, senyor… quin cap per pom d’escala. Tan eixerit que sembla a primera vista…”