Totxanes, totxos i maons

(Anys 1953-1955)

 Me’n recordo de quan anàvem a passar el dia a l’estany de la Foixarda i sentíem les granotes…  

(n’hi ha més) 

Me’n recordo de quan anàvem a passar el dia a l’estany de la Foixarda i sentíem les granotes. Hi anàvem els pares, l’àvia, la tieta i jo a passar el diumenge a la vora de l’estany, juntament amb altres famílies que feien el mateix. No era lluny de casa -era a “l’Exposició”, tal com la gent gran encara nomenava Montjuïc- i les granotes ens acollien amb els seus raücs.

El meu record d’aquelles sortides, que suposo que pels de casa eren festives, ha quedat íntimament lligat en el meu subconscient a un indret humit i ombrívol, amb molt de verd. Quasi un microclima.

 També recordo els sons -enormement misteriosos per a aquell infant que aleshores era jo- generats per unes bèsties que no es deixaven veure, però que no aturaven ni un moment el seu concert.

Crec que és d’aquella època que m’ha quedat una estranya sensació d’inquietud cada vegada que contemplo una massa d’aigua quieta i envoltada de muntanyes, fora del seu entorn natural, que és el litoral o l’alta mar.

M’havia oblidat completament de l’estany de les granotes, que em sembla que durant molts anys va estar dessecat, fins que fa molt pocs dies una notícia tràgica als diaris -la mort d’un nen ofegat a les seves aigües- me l’ha fet retornar a la memòria.

Demà o demà passat miraré d’acostar-m’hi amb un cop de moto. Tinc ganes de veure amb els ulls d’ara, seixanta anys després, què en queda, de tot allò.