Totxanes, totxos i maons

Fa unes setmanes vaig explicar aquí que era a punt de visitar el pis del carrer de la Diputació en el qual varen transcórrer els primers anys de la meva vida, entre 1950 i 1954.

És l’habitatge que després va esdevenir “casa de l’àvia” fins l’any 1985, quan després de la mort de la darrera ocupant del pis -la tieta Maria Teresa– mon pare va decidir posar-lo a lloguer. El pis que ara fa dos anys, en morir el pare, vàrem heretar mon germà i jo i que feia 27 anys que no visitàvem.  (n’hi ha més)

És, per tant, un indret que no m’és gens estrany i més si tenim en compte que el conjunt d’edificis formats per la casa on vaig nàixer i la del costat, la que fa cantonada amb Entença, les va construir entre els anys 1917 i 1919 el meu besavi Josep Isern Gabarró, mestre d’obres, amb la col·laboració del seu fill Domingo. L’avi Domingo que va saludar el meu naixement en el seu dietari personal i que es va morir abans que jo complís un mes de vida.

La visita em va proporcionar una inesperada sorpresa que em va deixar força impressionat ja que em vaig trobar amb el que menys em pensava que trobaria: el pis està pràcticament igual a com el recordava de la darrera vegada que hi vaig ser, fa vint-i-set anys.

Vull dir que llevat d’una petita reforma en el bany i el lògic canvi del mobiliari la resta de l’habitatge es manté fidel al que retenia la meva memòria, tot i que més esvaït a causa del pas dels anys. El mateix mosaic del passadís i de les diferents habitacions, les motllures dels sostres, la cuina -que ja era antiga aleshores i que ara és quasi una peça de museu-, el safareig -aquell mateix en el que ma mare em banyava a principis dels anys 50-, la làmpara del rebedor, el llum amb politges que pujava i baixava perquè la meva tia tingués prou il·luminació l’època que es va dedicar a collir punts de mitja…

I a tall de corol·lari, el terrat interior (el pis de Diputació és un principal). Amb l’enrajolat nou ja que fa uns anys varen produir-se serioses filtracions d’aigua al local comercial de sota, però amb les mateixes persianes (pot ser possible?) que surten en un vell retrat en blanc i negre que conservo de ma mare vestida de dol rigorós -pel sogre acabat de morir- i amb mi molt petit prenent la fresca al terrat en els seus braços.

Fins i tot l’escala, si faig un esforç per no veure l’ascensor afegit fa uns anys, manté la mateixa atmosfera de fa quaranta i cinquanta anys quan la senyora Dolors, la portera, o la senyora Anita, la veïna del replà, hi vivien…

Ha estat, doncs, un retorn inesperat als territoris del passat. M’he trobat aquest tros de la meva memòria preservat com en una bombolla i estic content d’haver-lo reviscut.

No sé, però, si repetiria la visita…