Totxanes, totxos i maons

Ahir per la tarda, mentre passejava pel Parc Güell, em va arribar la notícia de la mort d’Antonio Tabucchi a la seva estimada Lisboa. Tenia 68 anys.

L’obra de l’escriptor italià era extensa i em sembla que en la seva totalitat, o quasi, s’havia traduït al català, cosa que el feia un escriptor ben popular entre els nostres lectors.

El meu record de l’obra de Tabucchi està íntimament lligat sobretot a una de les seves grans novel·les: “Afirma Pereira”, editada el 1994 a Itàlia per Feltrinelli i publicada en català just l’any següent amb una competent versió de Xavier Riu. La raó és molt senzilla: va ser un dels títols de presència fixa en els primers cursos de crítica literària que vaig impartir a l’Aula de Lletres i després a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès.  (n’hi ha més)

 
“Afirma Pereira”, que portava com a subtítol “Un testimoni”, em va ser summament útil per fer veure als alumnes de quina manera un bon escriptor és capaç de transmetre als seus lectors qualsevol idea o sentiment fent ús únicament dels recursos literaris. De l’ofici.

En el cas d’aquesta novel·la -ambientada en l’època de la dictadura d’Oliveira Salazar, gran amic del general Franco– és evident que el que va voler transmetre’ns Tabucchi és la cruel irracionalitat que hi ha darrere de tots els règims dictatorials. Però més enllà d’embolicar-se en una literatura pamfletària ell, escriptor de raça, es va emparar en dos elements literaris -el punt de vista i l’argument- i els va fer jugar a favor seu.

Pel que fa al punt de vista del narrador, aquesta veu interposada que explica al lector el que prèviament li ha explicat el protagonista de la novel·la -amb la constant cantarella “afirma Pereira…”–  és la plasmació més exacta de les distorsions comunicatives pròpies d’un règim autoritari: els ciutadans no tenen veu directa; l’únic que està facultat per escoltar, interpretar i transmetre és el sistema.

Pel que fa a l’argument la genialitat de Tabucchi a l’hora de descriure la dimensió irracional que envolta els personatges la trobem en el fet que adopta un model literari convencional -el relat de formació-, però capgirant-lo cent vuitanta graus. 

Recordeu l’esquema general de tots els relats de formació: un personatge jove vol accedir al coneixement i l’experiència i per això es posa al costat d’un personatge assenyat i generalment vell que li farà de mestre al llarg del camí fins a la revelació de la veritat. Una revelació en el camí de la qual l’aspirant haurà de superar unes quantes proves i sotmetre’s a uns quants cerimonials purificadors.

Doncs bé, l’encert d’Antonio Tabucchi que, al meu parer, fa d’“Afirma Pereira” una novel·la inoblidable és el fet que serà el jove i esbojarrat Monteiro Rossi qui amb la seva actitud aconseguirà que el veterà periodista Pereira abandoni el seu paper contemporitzador, resignat i indiferent fins a convertir-se en un lluitador més per a la causa contra la dictadura.

En l’interior d’quest senzill capgirament dels esquemes convencionals  és on em sembla que Antonio Tabucchi ens va demostrar que la literatura compromesa políticament  no ha de deixar de ser mai bona literatura. Un concepte que l’autor que ara ens ha deixat va saber portar amb una honorabilíssima dignitat.

L’enyorarem.