Totxanes, totxos i maons

Ahir, divendres 30 de març, la Montserrat Bayà, fundadora i una de les ànimes de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), es va jubilar i amb aquest motiu un centenar d’amics seus i membres de l’Associació ens vàrem aplegar a la cinquena planta de l’Ateneu per retre-li un homenatge sorpresa.

Sobre la Montserrat, memòria viva de l’AELC, es podria parlar hores i hores amb la certesa que sempre apareixerien detalls nous que ens ajudarien a completar la història de l’entorn en el qual els nostres escriptors han anat fent la seva feina des d’aquell ja llunyà 1977 en què es va fundar l’entitat.

El regal que s’ha emportat a casa seva és un llibre que aplega més de cent textos de socis i amics escrits per l’ocasió. Jo hi faig una petita aportació que em serveix per explicar la meva relació amb ella i amb l’Associació. Us la reprodueixo a continuació:  (n’hi ha més)

QUE PLEGUES, EM DIUEN, BAYÀ…

M’ho va avançar en Guillem-Jordi Graells un dia de desembre que vàrem coincidir a la Junta de Govern de la Institució de les Lletres Catalanes: a finals de març, em va dir, la Bayà es jubila i hem pensat de fer-li un recull de textos de la gent que l’ha conegut de més a prop.

I aquí em tens, Montserrat, fent-me a la idea que d’aquí a molt poc, quan pugi al despatx de la darrera planta de l’Ateneu, tu ja no ocuparàs la teva taula i no podrem enfilar cap més repàs a les darreres novetats familiars que per part teva sempre acabaven amb un “records a la teva santa” que ja era un clàssic.

Ho celebro per tu, francament, perquè, coneixent-te, sé que la manera com distribuiràs el teu temps a partir d’abril serà activa i engrescadora. Dos adjectius que em van com anell al dit per definir la teva presència fins ara a l’Associació.

Ja em coneixes i saps que sóc un maniàtic de les agendes i dels aniversaris. Gràcies a això m’adono que a mig camí entre el moment que escric aquestes ratlles i el dia que et jubilaràs -el dijous 2 de febrer, més concretament- es compliran trenta anys del meu ingrés com a soci de l’AELC.

Recordo molt bé el dia que vaig formalitzar la meva inscripció: va ser en un despatx al carrer Mallorca, a tocar del Col·legi d’Advocats, reminiscència dels espais ocupats per les diverses àrees del Congrés de la Cultura Catalana, i tu ja hi eres.

Recordo que aquell mateix dia ja vàrem fer, fins i tot, una mica de conyeta amb el número de soci que m’havia tocat -el 254- ja que et vaig demanar si es podia fer alguna cosa perquè fos capicua i no una xifra amb tan poca substància com la que em va tocar. No hi va haver manera, però, i per la teva tranquil·litat et diré que amb els anys m’hi he familiaritzat i que ja no em sembla tan mal número.

Més cap aquí -parlo de 2001- la nostra relació es va intensificar quan durant tres anys i mig vaig exercir de Tresorer en la Junta Directiva de l’Associació. Varen ser temps de feina -en alguna ocasió fins i tot a contracorrent- i d’adonar-me en viu i en directe (com es diu ara) de la teva vàlua personal i professional.

Ets la memòria històrica de l’Associació i això no ho pot dir tothom. El temps passa, però. I les persones també. És evident que no som eterns i que l’entrada de gent nova en les organitzacions sempre és bona a tots els nivells. L’error, però, seria renegar del passat per sistema, perquè toca. Una temptació -la de renegar del passat- que saps molt bé que ha estat present en diverses ocasions, però si l’Associació se n’ha sortit ha estat sens dubte perquè tu -i altres amb tu- heu tingut sempre ben clars els referents.

Gràcies, doncs, per tot el que has fet, Montserrat. Per la teva entrega i també, quan ha calgut, per la teva intransigència.

Que siguis molt feliç a partir d’ara i no ho dubtis gens: t’enyorarem.

Una vegada més donaré records a aquella santa de part teva.