Totxanes, totxos i maons

Com deuen recordar els veterans d’aquestes Totxanes avui, dia de Sant Josep, compleixo anys. En aquesta ocasió en cauen seixanta-dos i això ja no hi ha qui ho aturi.

Un aniversari és el pretext ideal per fer una breu aturada i mirar cap enrere i cap endavant. M’ajuda a mirar cap enrere, per exemple, la relectura dels apunts que de 2005 cap aquí he publicat tal dia com avui en aquest Bloc sense fallar cap any. No espereu grans novetats ni solemnes declaracions de principis (a aquestes alçades tampoc es tracta d’això), em conformo amb la confirmació de les quatre certeses damunt de les quals em recolzo i que em serveixen per mantenir l’impuls cap endavant.  (n’hi ha més)

Poseu en aquest apartat tota la bona gent de casa i molt especialment l’A., és clar, que és el constant punt de referència, la clau que obre tots els panys i el desllorigador de tots els jeroglífics (vegeu aquí, per exemple).

L’A. i jo… I els nostres rituals (coneixeu “la gira“? Doncs aquest any també n’hi ha hagut!). I la certesa de voler seguir plegats la divisa que s’amaga rere la transcripció xinesa del meu nom: “Joan: Yu An, una vida llarga i tranquil·la” (vegeu aquí).

Mirant cap endavant adreço una ullada al comptador que avui fa exactament un any vaig fer incrustar a la part de dalt d’aquestes Totxanes i que ens anuncia que em queden 1.094 dies per jubilar-me i començar a fer la pila de coses que tinc pensades a partir d’aleshores.

També m’anima a mirar endavant el record dels més joves, els que viuran en un país independent i en el qual els valors tornaran a tenir el seu significat. En són, sortosament, una munió però avui els vull concentrar simbòlicament en la figura del meu amic Bernat, un senyor que avui compleix deu anys.

En Bernat viu molt lluny d’aquí, a Providence (USA), amb els seus pares i la seva germana petita, l’Elisenda. I tot i la distància estic segur que avui a casa seva es menjarà la crema de Sant Josep de tota la vida.

En Bernat, de deu anys, l’Elisenda, els seus pares, la bona gent de casa, la petita parròquia que cada dia s’aplega al voltant de les Totxanes… tot plegat em confirma allò que vaig escriure al final del meu apunt del 30 de novembre passat:

“És aquesta sensació gairebé plàstica del pas del temps, l’agradabilíssima càrrega de les experiències compartides i, sobretot, sobretot, l’absolut convenciment que el millor encara està per arribar.”

És evident que, després d’això, l’únic mot que em falta per dir és gràcies.