A les sis comença el dia. He dormit molt bé en el llit preparat especialment per a mí a l’escola. L’esmorzar és a taula. Un alumne arriba molt aviat. Em porta un pom de roses bellíssimes i seguidament, en W. i en N. les males notícies: immigració i la policía han decidit que he de marxar.
No puc quedar-me les tres nits previstes. La llei diu molt clar que cap estranger pot dormir a casa d’un ciutadà birmà, ni tampoc en un monestir ni en una escola, si no es té un permís especial. Et fan fora del país i el pitjor és que el ciutadà birmà que t’ha acollit, pot rebre greus conseqüències.
I aquest permís, jo diría visat, només el pots obtenir si vas en grup turístic o com viatger individual, turista, i sempre has de dormir en un hotel o una guest home (fonda) autoritzada, i també si el govern té un acord amb el monestir o les cases dels ciutadans birmans. Malgrat es va avisar de la meva estada a la policia i immigració, van considerar que no era convenient.No puc més que plorar.
Però, he de fer la feina avui. Em queden unes deu hores. Som-hi doncs. L’esmorzar és a taula. Ous remenats, sopa de verdures, te. Els alumnes comencen a arribar i des de fa estona ja tinc audiència a les finestres, a la porta i poc a poc davant meu.
Organitzem el matí amb en W. i en N. Participar activament en un dia de classe amb els 35 alumnes de pre escolar i les mestres. Entregar els regals. Visitar les altres aules dels alumnes més grans ( l’escola acull a 400 alumnes en total i la nostra tasca és el manteniment, obres, salaris, menjar, per els 35 infants de preescolar). Visitar famílies del poble. Veure els comptes, saber de les necessitats més prioritàries, entregar els diners que he portat per cobrir aquest curs, fins el mes d’agost de 2012.
Estar a prop amb els alumnes va ser balsàmic. Les mestres no coneixen gaire bé l’anglès, així que amb en W. fent de traductor els vaig explicar el conte de’n Patufet. Vaig portar un conte escrit en català i dibuixos entenedors. Els va agradar molt i tots escoltàven amb interès. Vaig cantar en Joan petit com balla. També va anar bé. Els vaig ensenyar com utilitzar les aquareles. L’escola està en perfectes condicions. La feina feta al llarg d’aquests tres anys ha estat tot un goig. És el resultat magnífic d’una feina i una boníssima col.laboració entre tots.
També vaig visitar les altres aules dels alumnes més grans. Als més grans els vaig ensenyar a cantar una cançó en anglès, vam lllegir plegats texts de’n Kipling. Els costa pronunciar correctament i sempre cerquen occidentals per poder practicar.
W. i jo vam seure en un racó, al costat de les stupas, i vam contemplar el paisatge. Un lloc perfecte per meditar, pensar, fer brollar noves idees, estar en silenci.
Hora de dinar ! Tot a punt per les nenes i nens. Tots asseguts al seu lloc. Em va sorprendre el silenci i les bones maneres. No els va caure ni un gra d’arròs, i cap d’ells remugava o menjava lentament.
Abans de fer la migdiada, vaig repartir els regals que portava per els mestres, coordinadors, l’abbot del monestir, cuinera i tots els infants. Sempre agrada fer de Rei Màgic en nom de les companyes i companys que es van quedar a casa, i em van anomenar l’ambaixadora especial.
El següent protocol era visitar famíles del poble. Gent molt humil, pobre. La majoria dels homes per poder guanyar més diners i poder arribar a final d’any, marxen entre 3 i 5 mesos a treballar a les muntanyes de jade. Una feina perillosa, però quasi sempre en treuen profit, ja que troben pedres precioses i les poden vendre al mercat de Mandalay.
A les cases no hi han portes, tot és obert i tothom volia ser al costat. En W. va tenir feina traduïnt les converses de l’anglès al birmà.
Les hores anàven passant, depressa, molt depressa i havia de tornar a fer la maleta per marxar, perque unes lleis absurdes no et deixen compartir el temps amb la gent del país. Cal dormir en hotels i així el visitant està controlat i el poble no pot compartir converses, ni aprendre, ni escoltar cap discurs que pugui ser crític. El visitant no té problemes en aquest país. Pots rebre la visita d’immigració i et ‘conviden’ a marxar i fins i tot t’acompanyen a l’aeroport. El poble, però, pot patir conseqüències greus, si el visitant és periodista, escriptora, activista, membre d’una ONG no autoritzada o ves a saber. Ells i elles poden patir presó. És la realitat i de moment no n’hi ha una altra.
A 1/4 de sis de la tarda vam marxar. El carro, els bous, fins a la carretera i el taxi. Un viatge llarg, de nit, molt diferent del viatge d’anada. L’arribada passada mitjanit a Mandalay va ser tot un poema. Sense hotel, cercant habitació i finalment vaig trobar-ne un, més car del previst, però les meves forces ja em demanàven un llit, una dutxa i dormir.
Fotografia: L’escola al costat de les stupas del monestir.
