Chào ông Viêt Nam

Impressions de viatges i més coses

Retrats de Birmània

Publicat el 7 d'octubre de 2011 per rginer
En el meu viatge he fet moltes fotografíes de retrats de dones, homes, infants, animals.
M’agradarà poder compartir-les amb vosaltres.

Començo amb aquesta fotografia d’un nen de l’ètnia rakhine. Viuen a l’estat d’Arrakan,
Rhakine o Rakhaing. El nen és musulmà i erem a la gran mesquita de la ciutat de Sittwe. És en aquest estat, fronterer amb Bangla Desh on viuen els Rohyngya – ací – apàtrides dins el seu propi país i rebutjats per el Govern de Birmània.

Els Rhakine és una ètnia diferent de la resta, són ciutadans birmans evidentment, però amb avantpassats de l’Índia, i també són hindús però amb caràcter birmà. Els primers habitants van ser els anomenats Bilu, de pell fosca i més tard van començar a arribar emigrants de l’Índia, i van convertir aquestes terres en un regne molt poderós hindu-budista, mil anys A.C.. Van patir invasions dels tibetans-birmans del nord al llarg dels secles IX I XVIII. Podem afirmar que els habitants de l’estat d’Arrakan o Rhakine són avui descendents dels tres grups, Bilu, Bengali i Birmans.

El nom d’Arakan prové de la versió que els portuguesos, anglesos, bengalís i àrabs, van fer del veritable nom ‘Rakhine’ i que els birmans converteixen en ‘Yakhine’. Curiosament els birmans no saben pronunciar la lletra ‘r’ i es converteix en una ‘y’. Parlen una llengua pròpia, diferent del birmà. 

El dia era molt calurós, humit i vaig entrar encuriosida a la mesquita, un edifici que ningú em va poder dir quin any va ser construït. El manteniment no és la prioritat. Un grup de nens i nenes jugaven a futbol o senzillament corríen per els jardins.

Aquest nen es va apropar. La majoria de la gent de Sittwe són pobres, molt pobres i cada vegada arriben més immigrants des de Bangladesh. Té una mirada com tímida, o també com ilusionant i content. Una mirada neta, potser preguntant si és possible viure en un món millor o potser ell ja és feliç amb el que té.

En ‘vull llegir més’ he inclòs un mapa de Birmània. D’aquesta manera us podreu situar.
Avui el nen és rakhine, de Sittwe, concretament. Veurem altres retrats de les diferents ètnies d’aquest país en altres apunts.

Steve Jobs – 1955-2011

Publicat el 6 d'octubre de 2011 per rginer

Ja va dir un dia que la mort és un fet natural de la vida i que aquesta vida es renova.

Sí, renovar, fer la vida més fàcil a tothom, el Mac, el ratolí, les finestretes, l’iPod, l’iPhone, l’iPad, però també les pel.lícules, ‘Toy Story’,’ Nemo’, ‘Up’ …..

Ha mort el dia que va nèixer el meu pare, un 6 d’octubre.

Sí, a casa, ell ens va fer la vida més fàcil i des de sempre hem tingut un Mac a casa, hem après amb el Mac coses noves, mai ens ha fet enfadar, ni mai ens hem avorrit i ens ha ajudat en la feina.

Ja vaig escriure un apunt quan va anunciar que deixava definitivament Apple – aci -.


Gràcies Steve Jobs, amb les teves virtuds i els teus defectes.

Nota: La redacció d’aquesta casa de veïns ha traduït el discurs que va fer a l’Universitat de Stanford. Paga la pena llegir-lo o escoltar el video.
Quan era jove, hi havia una sorprenent publicació anomenada The Whole Earth Catalog, una de les bíblies de la meva generació. Va ser creada per un tipus anomenat Steward Brand no gaire lluny d’aquí, a Menlo Park, i la va crear amb un toc poètic. Va ser a finals dels 60, abans dels ordinadors personals i de l’edició mitjançant microordinadors. S’editava usant màquines d’escriure, tisores i càmera Polaroid. Era com Google en tapes de cartolina, 35 anys abans que aparegués Google. Era idealista i ple de belles eines i grans conceptes. Steward i el seu equip van publicar diverses edicions del The Whole Earth Catalog i després, quan seguia el seu curs normal, van publicar l’última edició. Va ser a mitjans dels 70 i jo tenia la vostra edat. A la contraportada de l’última edició, hi havia una fotografia d’una carretera enmig del camp a primera hora del matí. El peu de foto deia: “Seguiu tenint gana. Seguiu éssent esbojarrats”. Va ser el seu missatge de comiat. Sempre ho he desitjat per mi. I ara, quan esteu a punt de graduar-vos, per començar de nou, és el que us desitjo. Seguiu tenint gana. Seguiu éssent esbojarrats “.

Les últimes paraules del seu discurs a Stanford. Sí, continuem tenint gana i continuem éssent esborrajats. 

Corredor del Mediterrani

Publicat el 5 d'octubre de 2011 per rginer

M’havia promès a mi mateixa no escriure res de política, però en veure aquest corredor mediterrani que es proposa des d’Algeciras a Madrid, passant per València, Castelló, Barcelona i la frontera, no puc dir res més que PROU !!  Com deia la mare, ‘que vagin a pastar fang’. Encara hi ha gent del nostre país que dubta que hem d’aconseguir la independència, JA ???????? És clar que les grans multinacionals catalanes no la volen, però les petites i mitjanes empreses som més i sí que hi ha un moviment que ja veu clarament que sense la independència, mai, mai ens en sortirem.

Què hem d’anar a fer a Madrid ??  Res de res. És des de casa nostra que hem de fer possible el pacte per la independència, perque el fiscal no serveix per a res.

Madrid …. l’eix central, el melic del món mediterrani, si us plau, no fotem. Al llarg de la història l’eix ha estat i serà, des d’Algecires, passant per Almeria, Múrcia, Alacant, València, Castelló, Tortosa, Tarragona, Barcelona, Girona, La Jonquera.  Hem d’aguantar encara més i més bajanades ??

Fotografia: Núvols ben negres que continúen el seu camí per enfosquir la nostra terra.
Compte !

Birmània: Una nit i un día d’escola.

Publicat el 4 d'octubre de 2011 per rginer
A les sis comença el dia. He dormit molt bé en el llit preparat especialment per a mí a l’escola. L’esmorzar és a taula. Un alumne arriba molt aviat. Em porta un pom de roses bellíssimes i seguidament, en W. i en N. les males notícies: immigració i la policía han decidit que he de marxar.
No puc quedar-me les tres nits previstes. La llei diu molt clar que cap estranger pot dormir a casa d’un ciutadà birmà, ni tampoc en un monestir ni en una escola, si no es té un permís especial. Et fan fora del país i el pitjor és que el ciutadà birmà que t’ha acollit, pot rebre greus conseqüències.
I aquest permís, jo diría visat, només el pots obtenir si vas en grup turístic o com viatger individual, turista, i sempre has de dormir en un hotel o una guest home  (fonda) autoritzada, i també si el govern té un acord amb el monestir o les cases dels ciutadans birmans. Malgrat es va avisar de la meva estada a la policia i immigració, van considerar que no era convenient.No puc més que plorar.

Però, he de fer la feina avui. Em queden unes deu hores. Som-hi doncs. L’esmorzar és a taula. Ous remenats, sopa de verdures, te. Els alumnes comencen a arribar i des de fa estona ja tinc audiència a les finestres, a la porta i poc a poc davant meu.

Organitzem el matí amb en W. i en N. Participar activament en un dia de classe amb els 35 alumnes de pre escolar i les mestres. Entregar els regals. Visitar les altres aules dels alumnes més grans ( l’escola acull a 400 alumnes en total i la nostra tasca és el manteniment, obres, salaris, menjar, per els 35 infants de preescolar). Visitar famílies del poble. Veure els comptes, saber de les necessitats més prioritàries, entregar els diners que he portat per cobrir aquest curs, fins el mes d’agost de 2012.

Estar a prop amb els alumnes va ser balsàmic. Les mestres no coneixen gaire bé l’anglès, així que amb en W. fent de traductor els vaig explicar el conte de’n Patufet. Vaig portar un conte escrit en català i dibuixos entenedors. Els va agradar molt i tots escoltàven amb interès. Vaig cantar en Joan petit com balla. També va anar bé. Els vaig ensenyar com utilitzar les aquareles. L’escola està en perfectes condicions. La feina feta al llarg d’aquests tres anys ha estat tot un goig. És el resultat magnífic d’una feina i una boníssima col.laboració entre tots.
També vaig visitar les altres aules dels alumnes més grans. Als més grans els vaig ensenyar a cantar una cançó en anglès, vam lllegir plegats texts de’n Kipling. Els costa pronunciar correctament i sempre cerquen occidentals per poder practicar.

W. i jo vam seure en un racó, al costat de les stupas, i vam contemplar el paisatge. Un lloc perfecte per meditar, pensar, fer brollar noves idees, estar en silenci.

Hora de dinar ! Tot a punt per les nenes i nens. Tots asseguts al seu lloc. Em va sorprendre el silenci i les bones maneres. No els va caure ni un gra d’arròs, i cap d’ells remugava o menjava lentament.

Abans de fer la migdiada, vaig repartir els regals que portava per els mestres, coordinadors, l’abbot del monestir, cuinera i tots els infants. Sempre agrada fer de Rei Màgic en nom de les companyes i companys que es van quedar a casa, i em van anomenar l’ambaixadora especial.

El següent protocol era visitar famíles del poble. Gent molt humil, pobre. La majoria dels homes per poder guanyar més diners i poder arribar a final d’any, marxen entre 3 i 5 mesos a treballar a les muntanyes de jade. Una feina perillosa, però quasi sempre en treuen profit, ja que troben pedres precioses i les poden vendre al mercat de Mandalay.
A les cases no hi han portes, tot és obert i tothom volia ser al costat. En W. va tenir feina traduïnt les converses de l’anglès al birmà.

Les hores anàven passant, depressa, molt depressa i havia de tornar a fer la maleta per marxar, perque unes lleis absurdes no et deixen compartir el temps amb la gent del país. Cal dormir en hotels i així el visitant està controlat i el poble no pot compartir converses, ni aprendre, ni escoltar cap discurs que pugui ser crític. El visitant no té problemes en aquest país. Pots rebre la visita d’immigració i et ‘conviden’ a marxar i fins i tot t’acompanyen a l’aeroport. El poble, però, pot patir conseqüències greus, si el visitant és periodista, escriptora, activista, membre d’una ONG no autoritzada o ves a saber. Ells i elles poden patir presó. És la realitat i de moment no n’hi ha una altra.

A 1/4 de sis de la tarda vam marxar. El carro, els bous, fins a la carretera i el taxi. Un viatge llarg, de nit, molt diferent del viatge d’anada. L’arribada passada mitjanit a Mandalay va ser tot un poema. Sense hotel, cercant habitació i finalment vaig trobar-ne un, més car del previst, però les meves forces ja em demanàven un llit, una dutxa i dormir.

Fotografia: L’escola al costat de les stupas del monestir.

A l’escola: Hora de dinar

Publicat el 2 d'octubre de 2011 per rginer
Avui dinaré amb gent que coneix Birmània, l’estimen, i d’altres que han nascut en aquell país. Ahir vaig visitar na M.M. i en X. amb el seu nou nat, en N. Un nen preciós. Va nèixer un 10 de setembre. Cabell negre i ulls grans, sense cap mena de dubte, del país de la mare.

Immediatament els meus pensaments van viatjar a l’escola on vaig arribar ahir. Moltes coses per explicar. Però ara és hora de dinar i tots a taula. El bol gran d’arròs i la verdura i la carn. Tots ben asseguts, cullera en mà i a deixar els plats ben nets. En un poblet petit, lluny de les grans Ciutats, us sorprendrà l’uniforme. Sí, a Birmània, anar a escola és prestigi, responsabilitat, aprendre, el cau del saber. Les famílies respecten molt, moltíssim, la feina dels mestres i del monestir. No entendríen mai que els infants, els nois i noies, poguéssin anar a escola sense l’uniforme, ni els mestres i les mestres tampoc. També en porten. 

Més d’un infant va venir a veure’m, amb timidesa, de la mà de la mare o el pare o l’àvia, a portar-me flors del seu jardí. Són damunt la taula de les mestres.

Fotografia: Hora de dinar a l’aula dels petits.

Assassinats: Dues dones, dos infants, un jove poeta

Publicat el 1 d'octubre de 2011 per rginer

Ahir es pot dir que ha estat un dia negre, trist, terrible. L’home, exparella de la dona, entra a una esglèsia i la mata. Posteriorment es suicida. Una mare mata els seus dos fills. Un jove poeta és assassinat a ganivetades al carrer. Una altra dona es apallissada presumptament per el seu company i mor a l’hospital.
Una tristor cada vegada més gran. Una ràbia continguda. Una injustícia, totes aquestes morts violentes.

El meu sincer condol i denúncia. Podrem un dia aixecar-nos pel matí, obrir el diari, escoltar la ràdio, posar en marxa l’ordinador sense haver de patir aquestes notícies ?
Escampem poesia !!!!  Potser el món seria diferent.

Les flors, de terres llunyanes on he viscut durant quasi tres setmanes.