Aquesta es la pregunta que hauran de respondre amb el seu vot el proper 22 de Maig els electors mataronins. Les enquestes fetes a les quatre capitals “provincials” i que ha anat publicant la Vanguardia, dibuixen dos mapes possibles. A Barcelona i a Girona, es detecten reals possibilitats de canvi. Mentrestant a Tarragona i Lleida pronostiquen que hi haurà continuïtat. Dos comportaments diferents, que podien explicar-se per raons estrictament locals i per la personalitat i el balanç de gestió dels que pretenen continuar com alcalde i del que es proposen substituir-los. Però a Mataró, com a la resta de les principats ciutats de Catalunya, el context general del país, tindrà una influència molt important. CiU està envalentida per haver guanyat amb més claredat que mai, amb una diferència de deu mil vots les darreres eleccions catalanes i les expectatives continuen sent bones. El PSC es troba atrapat entre diferents fronts i malgrat els esforços del seu candidat, hi ha un tàcit reconeixement de final d’etapa que crea dubtes en la seva pròpia militància sobre si mantindran l’ alcaldia. El PPC tot i l’ augment que es preveu a nivell estatal, ha tingut greus problemes interns que els pot acabant erosionant. Entretant, ICV-EU ha esdevingut definitivament la marca blanca dels socialistes mataronins tot i conservar la representació de la mala consciència de l’ antiga progressia de finals dels setanta. Hi ha finalment la incògnita sobre què farà Esquerra, sobre tot si els seus pactes la poden salvar del desastre i si es mantindrà la representació de la CUP en el Saló de Plens. Per aquestes dues forces superar la barrera del 5% és el seu principal objectiu, però amb bipolarització i més participació els costarà assolir-ho. Així les coses el canvi és possible. Per materialitzar-se necessita que la gent torni anar a votar el mateix i la participació sigui més alta que l’ any 2007. Que l’alternativa sigui la força més votada i que els grups minoritaris tinguin un paper important però no del tot decisiu.